Uns dies després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat mes de maig, escrivia jo en aquest bloc que les reflexions que els resultats em provocaven no em permetien ser optimista. Anotava que el futur pròxim el veia “blau fosc, quasi negre”. Han passat els mesos i després les eleccions legislatives del 20N la situació és, com diuen a Cuba, “negra color teléfono”. El Partit Popular no és que ha aconseguit la victòria, és que ha massacrat el Partit Socialista i s'ha fet amb el poder quasi total sense restriccions. La ressaca del que se suposa és la referència socialdemòcrata espanyola és i va a ser de les que fan època.
Des de la nit de la derrota, amb alguna notable excepció, els responsables socialistes [alguns han destacat, com en maig, pel seu patètic rebuig a acceptar la realitat] s'han afanyat en reiterar un munt de ximpleries autoexculpatòries i –en algun cas notori-- en realitzar declaracions que no és difícil emparentar amb el cinisme.
El resultat electoral, no obstant, no sembla massa complicat d'entendre: el PP ha mantingut amb fidelitat el seu vot (+ 400 mil) i el PSOE n'ha perdut 4.5 milions de vots. Per la crisi? Per la [pèsima] gestió de la crisi. Pocs dubtes hi ha que Rubalcaba és home de més talla política que Rajoy, però durant la campanya electoral ja no importava el que diguera com a candidat: el seu discurs no era creïble, milions de persones no volien ni escoltar-lo, no podien creure en les seues propostes. Apareixia com a coresponsable dels dèficits i els errors del govern de Zapatero. Una bona part dels quatre milions i mig de vots que ha perdut el PSOE corresponen a votants que han decidit castigar-lo, bé amb l'abstenció, bé apostant per altres sigles progressistes millor definides.
En qualsevol cas, passats uns dies de la desfeta electoral, potser preocupa més la realitat estructural que la pura conjuntura. A casa nostra, per exemple, és alarmant la nul.la resposta de la ciutadania davant la gestió dolenta (i en molts casos delictiva) de la cosa pública. Com s'han gestionat les nostres (és una forma de parlar) entitats financeres? Bancaixa desapareguda en Bankia, la CAM i el Banc de València en fallida!; qui són els responsables de l'endeutament en relació amb el PIB valencià? És impressionant la quantitat d'empreses tancades en relació a les que han fet fallida a Espanya i la taxa d'aturats que patim; tant com la cartera de deutes impagats a proveïdors. Quants recursos es dediquen a la col.laboració amb l'ensenyament i la sanitat privada? On està la línia de pobresa i quanta gent tenim per sota? Quines són les xifres d'abandonament escolar prematur i quin el nivell de formació de la nostra població activa? Les xifres d'atur ens situen a la cua d'Europa, però espanta la quantitat de joves formats que estan eixint a l'emigració. Què fa el Govern valencià a propòsit dels casos de corrupció com ara Gürtel, Brugal, EMARSA et alli?
Certament l'escenari valencià és un dels pitjors per a avaluar l'activitat política dels socialistes. Venen perdent elecció rere elecció des de 1995, per no parlar de l'alcaldia de València, i semblen no haver trobat una direcció adequada, ni una implantació eficaç en la societat valenciana. Darrerament, però, les coses han anat a pitjor. Quin és el balanç d'Alarte com a secretari general i el de la seua direcció? Quins mèrits sustenten que Císcar o Ábalos anaren de dos i de tres en la llista del 20N al Congrés per València? Qui es qui encapçalava la llista? La idea de posar-los en llocs d'eixida era que havien de fer creïble el projecte encoratjador de Rubalcaba a casa nostra? Segurament, com l'operació de fer aspirant a l'alcaldia de València a Joan Calabuig va eixir tan bé, els estrategues de Blanqueries han continuat per la mateixa línia. Fins a quan?
No obstant, propis i estranys coincideixen que no és un problema de noms. Potser els socialistes, els d'ací i els de més enllà, haurien de prendre compte de la capacitat de mobilització del PP, del grau de compromís de la seua militància, de l'enganxe que tenen amb sectors molt amples de gent jove, dels canvis d'imatge partidària que han aconseguit, de la renovació que han fet a les seues files. I és que hi ha molta gent ideològicament ubicada en l'ampli territori pepero. El PP té estratègia, sap on va, i malgrat les ocultacions, les ambigüitats, les simplificacions i les desqualificacions dels contraris, aconsegueixen mantindre la cohesió electoral d'un ventall sociopolític que va des de l'extrema dreta i l'Opus Dei a la dreta liberal europeitzada. I aquesta gent vota com si els cridaren a taula o al llit: al primer crit.
Que s'ha fet de la socialdemocràcia espanyola, què s'ha fet de la valenciana? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny convindria tornar a una adaptació als nostres temps dels principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir una fiscalitat progressiva i sense marges per al frau; defensar una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància; lluitar per l'eixamplament del mercat laboral per als joves, que han tornat al Vente a Alemania, Pepe [o a Xina, o a Austràlia, o a Brasil]. I tot això en un clima d'honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.
La discussió no hauria de limitar-se a decidir si ha de ser Joana o la seua germana, qui encapçale el partit. Molts dels que no hi som i probablement mai no hi serem, agrairíem que l'organització dels socialistes tornara a ser una gran força progressista a Espanya. En cas contrari, amb un PP com el d'ara i amb l'atomització dels progressistes en partits i partidets, ens quedarem molts anys al barranc.
Molt del que ha costat dècades de construir amb sang, suor i llàgrimes pot ser destruït en una legislatura.
