Gos no menja gos? A propòsit de Garzón.

Vaig conèixer el jutge Baltasar Garzón una vesprada, al seu despatx. Durant un parell d'hores vaig prestar declaració davant ell en l'Audiència Nacional, en la meua qualitat de perit de l'acusació en el Cas Pinochet. Corria l'any de gràcia de 1998, i el tirà xilè estava retingut a Londres, on finalment moriria políticament (el cavaller que va tornar després de passar 503 dies a la capital anglesa, tan obscenament com abandonà la cadira de rodes a l'aereport de Santiago, era ja un cadàver polític). Estava discutint-se si Pinochet podia ser considerat president de la República de Xile des del mateix 11 de setembre de 1973, com argumentava la defensa, o des del 27 de juny de 1974, com ho feia l'acusació. Per una carambola, a petició de l'advocat Joan Garcés, l'Audiència Nacional per ordre del propi Garzón em va encomanar un informe pericial. Es tractava d'aclarir des de quina data Pinochet podia demanar allò que a la llei britànica es diu la Immunitat Sobirana. En el cas d'obtindre-la des de l'11 de setembre, Pinochet havia de quedar lliure. Si l'obtenia amb data 27 de juny del 1974, se li podien imputar tots els crims comesos per la Junta militar durant els primers nou mesos de dictadura. No la va aconseguir.

Garzón em va semblar un home educat, fins i tot amable; però ell en el seu el seu lloc i jo, com a perit, en el meu. Em va infondre confiança. Va ser molt professional, molt precís en les seues preguntes sobre el meu informe pericial. Va eixir a acomiadar-me a la porta del seu despatx, em va encaixar la mà i em va donar les gràcies. Vaig viure amb aquell episodi un moment molt especial com professional de la història. 

Allò que està passant ara, tot acceptant que és un home polèmic (com hauria d'haver estat, un franciscà pacient?) i que ha pogut cometre errors amb la instrucció, inclús haver patit obcecació en la seua defensa, em resulta dolorós perquè cree que la sentència és profundament injusta amb un home que, malgrat tot, s'ha jugat la vida per tots nosaltres: contra ETA, contra el narco, contra la guerra bruta, contra la corrupció... 

Quanta gent, d'ací i d'allà, ha desitjat veure'l mort? No obstant això, més enllà de la peripècia personal de Garzón, aqueixa sentència del Tribunal Suprem per unanimitat... m'espanta moltíssim. 

"Gos no menja gos? José Yoldi es preguntava a El País ("Pisar excelentísimos callos", 1.06.2009) quin misteri més gran és el Tribunal Suprem, que sempre ha tractat de forma benèvola als jutges als quals tenia que jutjar (fent vàlida la consigna "gos no menja gos"), i que aleshores, en aquells díes de 2009, havia posat a Baltasar Garzón front al paredó. Finalment, dos anys i mig després, a trenc d'alba, Garzón ha estat executat. La senyora Gabriela Bravo (portantveu de l'inefable CGPJ) bramava ahir a TVE contra els discrepants de la sentència, el senyor Carlos Divar qui va emetre una nota desqualificant i amenaçant els discrepants de la condemna, i tants altres que han aplaudit el Tribunal Suprem hauríen d'explicar per què en aquesta ocasió "gos ha menjat gos". I el gos ha mossegat amb ràbia, amb odi. El Tribunal Suprem ha emés un veredicte que, a més de expulsar el jutge de la carrera judicial, pot ser una bomba de neutrons per a la instrucció jurídica dels casos de corrupció a Espanya. No és sols que han acabat amb Garzón, és que els altres efectes de la sentència els coneixerem més endavant.

Alguna cosa olora a podrit, i estem molt lluny de Dinamarca.

Un excel.lent documental per als estudiants d'Educació per a la Ciutadania

Ahir a la nit, la Sexta va emetre un programa sota el títol "Resacón en Levante". Levante som nosaltres, els valencians.
Són 38 minuts d'imatges, de talls de veu amb Camps, Fabra 1, Fabra 2, Barberà, Císcar l'actual Number Two, i tutti quantti dels que han fet d'aquesta terra una demostració paradigmàtica del que provoca la combinació de la corrupció dels dirigents polítics  amb l'atonia cívica dels ciutadans, anestesiats amb els cants de les sirenes que repetien com un mantra allò de "som els millors, tota Espanya ens enveja i tota Europa voldria viure a la nostra terra".
També apareixen persones amb trellat (alguns amb molta barra, que tot s'ha de dir), i polítics de l'oposició. Inclús algú d'aquella oposició que es mirava més el melic i les picabaralles internes que no la realitat del País.
Seria un vídeo magnífic per a Educació per a la Ciutadania, si l'actual ministre Wert no haguera decidit eliminar-la. Els estudiants dependrien molt i molt bé que és la corrupció, com es disfressen els corruptes, com enganyen als que s'encanten amb les seues mentides, i com és de nociu despreocupar-se de la gestió de la cosa pública.
Paga la pena veure'l, però s'ha de tindre en compte que és molt perillós fer-ho. Pot provocar un atac fortíssim i paralitzant de vergonya. No és que pot ferir la sensibilitat de l'espectador, és que pot fer-li-la, --dit siga en valencià col.loquial--, pasta de moniato.

Gallardón i la interrupció voluntària de l'embaràs.

Recorde que en una ocasió, fa ja molts anys, vaig llegir unes declaracions de Ruiz Gallardón pare, i deia l'home alguna cosa així com que el seu fill Alberto estava a la seua dreta. Fa només uns dies que és ministre i ja està donant-li la raó a son pare.
Com diuen els nord-americans, aquest és un d'aquells de parlen amb amabilitat i dolçor, però porten un gran garrot per si els hi cal.
El PP vol tornar-nos als anys vuitanta (i si pogueren més arrere, encara més), i cansa haver de tornar a raonar coses que a hores d'ara ja tots tenim més que clares. La bona qüestió és tan simple com estar a favor o en contra de la llibertat de la dona i del seu dret a decidir.  Ja ho tenim tot dit, escrit i argumentat. Hi ha qui vol regular la sexualitat de les dones (i dels homes) amb el Codi Penal; ara que la gent ha fugit de les esglésies, la Guàrdia Civil de nou a primera línia. És massa vell aquest recurs. Però és, pel que sembla, efectiu.
Amb majoria absoluta a la Carrera de San Jerónimo, ¡ancha es Castilla!
Si pogueren, prohibirien el baile agarrao.