Una humiliació Molt Poc Honorable

El 2 de juny de 2009, el Partit Popular va celebrar a la Plaça de Bous de València el mitin central de les eleccions europees. Va ser, en paraules de Mariano Rajoy,  "el acto más grande organizado por un partido en la campaña". L'actual president del Govern espanyol va dir amb la poca galanura que el caracteritza una frase per a la història del Celtiberia Show, de la que hauria pres nota Lluís Carandell: "Creo en ti y en lo que haces; te he visto actuar. La inmensa mayoría de los valencianos y los españoles creen en ti. Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado. Gracias Paco". Es referia, és clar, a Francisco Camps, en aquell moment un baró que, malgrat els primers mals auguris, encara cotitzava com a valor del partit.

Han passat poc més de tres anys, i Paco ja no és Molt Honorable, ni tan sols honorable, ni un actiu del Partit Popular; és un cadàver del que no volen ni sentir parlar al madrileny carrer de Gènova, ni tampoc a l'actual pont de comandament dels popularistes valencians.  Avui l'escenari és radicalment distint, tot i que el PP manté la majoria absoluta a les Corts Valencianes i controla el poder municipal arreu País. Avui els Pressupostos de l'Estat per a 2013 han patit una retallada del 35% de la inversió consignada i d'un 57% dels diners que el Govern Zapatero va destinar al País Valencià el seu darrer any de manament. 

Al carrer de Gènova no tenen pes ni els 145.000 militants que diu tindre el PP, ni els 1.4 milions de vots que va aportar a la majoria absoluta que avui sustenta Rajoy. A l'alcaldessa Barberà li van fer molta festa dies arrere a la Villa y Corte, per tal que aportara la seua gracieta contra els catalans, però de forment ni un gra. Al President Fabra ni el festegen; l'ignoren fins la humiliació. I amb el tracte que des de Moncloa li dediquen al president valencià ja tenim notícia acurada de la importància i el pes que la malaurada Comunidad Valenciana té en l'escenari polític espanyol.

Alberto Fabra i algun dels seus consellers havien anunciat a tort i dret la presentació d'una esmena als Pressupostos amb la qual pretenien arreplegar poc més de cent quaranta milions d'euros. Es tractava de maquillar el maltracte que el Govern Rajoy dóna al govern dels seues correligionaris a València. Una xifra ridícula que no alteraria la pèsima realitat del finançament per habitant dins el marc de l'Estat, però que podria ser publicitada a bombo i plateret pels afectes al règim com una extraordinària victòria del Molt Honorable, i una evidència de l'audàcia que -encara que no ho semble- és capaç de desplegar.

Doncs Madrid ha dit NO. Ni un xavo més. Montoro, don Cristobal, -qui ha deixat sense faena els consellers Vela i Buch des de fa mesos-, li ha pegat una nova volta de rosca al maltracte als valencians, amb aquesta nova humiliació a Alberto Fabra. Aviat, tanmateix, vindran els de la Troika, -i deixaran sense faena a Montoro i a De Guindos-. però serà difícil que ens tracten pitjor del que ho fa al Govern Rajoy, si fa no fa amb la connivencia dels seus conmilitons de matrícula valenciana.

A Paco li donaren les gràcies fa tres anys. A Alberto, ni això. I així anem els valencians, mentre continuem emocionant-nos per ofrenar noves glòries a Espanya. Una Espanya en la que -a las pruebas me remito- no pintem fava.

Espanya i Catalunya: sols Opció A i Opció B?

 El debat està viu a Catalunya a propòsit de la situació política actual. No sols al Principat, també a casa nostra, la dels valencians. A tot arreu diria jo, i mire on mire, escolte on escolte, llija a qui llija, trobe massa polarització. Excessiva. Les desqualificacions, les amenaces, els insults, les deslegitimacions són massa freqüents i estan propiciant un clima molt enrarit que ens perjudica a tots. A tots tret, clar, d'aquells del quant que pitjor, millor. També n'hi ha d'opinions assenyades, clar, però és molt fort el soroll que les envolta com per a escoltar-es amb nitidessa.

Ha d'haver --o haurem de crear-lo entre molts-- un espai ample per a les diverses opinions, també per a les que proposen concòrdia, que ens permeta anar més enllà de triar entre l'Opció A i l'Opció B. Tant i més quan sembla que l'Opció A és continuar ignorant els problemes de convivència entre Espanya i Catalunya i espanyolitzar (?) els xiquets catalans; i l'Opció B és ens anem després de valorar tot el que guanyarem, però sense fer el balanç previ dels costos i pèrdues d'eixos guanys.

Sobre la situació, sostinc dues idees que em semblen evidències: 1) que als espanyols canònics (entenent per tals als qui dicten, sentencien, el que és i el que no és Espanya), no els agrada  l'Espanya real, la que és plural, diversa i diferenciada, els hi agrade o no; 2) que (siguen de dretes o d'esquerres) mai han entés que no es pot obligar a ningú a sentir; es pot obligar a ser, però se sent o no se sent, o se sent de diferents formes. Ser espanyols és un fet, si més no perquè ho diu el passaport; ara sentir, hi ha moltes maneres de sentir-se amb eixe passaport a la butxaca. Aquestes dues idees se sintetitzen en una: els espanyols canònics segueixen sense entedre res del que està passant des de fa dècades. I que conste que em referisc als que actuen de bona fe. Dels altres, dels que sintonitzen amb Wert i la voluntat d'homogentizar per decret allò que és heterogeni, d'aquests ni m'ocupe. Aquests són espanyols anacrònics, d'aquells de sostenella y no enmendalla y donde no llegamos con la mano llegamos con la espada. 

A tomb del debat, La Vanguardia ha preguntat a diverses persones del món de la cultura catalana el seu parer respecte una hipotètica independència del Principat. Dues de les respostes que més m'han interessat són les de Borja de Riquer i Rosa Regàs, dos ciutadans als que conec personalment i admire. Les còpie a continuació amb la intenció de col.laborar modestament a trobar preguntes i trobar respostes sobre com dibuixar un escenari distint, que no siga en blanc i negre. 

BORJA DE RIQUER
Historiador

"Hemos llegado a un callejón sin salida"

Cuando el Estado de las autonomías se convierte en obsoleto, no se reforma y se interpreta de forma restrictiva la Constitución, se recorta el Estatut y el gobierno español no quiere negociar un nuevo sistema de financiación para Catalunya, es que hemos llegado a un callejón sin salida. El inmovilismo de los gobiernos y de los partidos españoles ha provocado la reacción catalana. ¿Qué demócrata se puede oponer si la mayoría de los catalanes así lo quiere? Cuando las constituciones no se adaptan a las nuevas circunstancias, o bien se cambian radicalmente o nos vamos a otro marco legal. Así es la historia.

ROSA REGÀS
Ex directora de la Biblioteca Nacional

“El encaje de Catalunya es un problema no resuelto”

Creo que la gente está muy sorprendida, sobre todo, de que este proceso lo esté liderando Artur Mas, que ha llevado a Catalunya a esta situación de endeudamiento y recortes. Que ahora sea el héroe de la independencia es sorprendente. Estaría dispuesta a pensar en la independencia, pero no de la mano de Mas. Es verdad que el encaje de Catalunya en España es un problema nunca resuelto, y no parece que el gobierno central esté dispuesto a hacer nada. Lo más sensato es el referéndum, porque se sabrá exactamente qué porcentaje será el que quiera la independencia, si la pregunta fuera honesta. Yo vivía en Madrid cuando Aguirre y Rajoy recogían firmas contra Catalunya. Y me acercaba a las mesas y preguntaba “¿Es aquí donde se firma contra Catalunya?”. Me decían que sí; nunca nadie me dijo que no, que era contra el Estatut. Pero me he movido en otras partes y creer que los españoles están contra los catalanes es un error. Hay anticatalanes, como también hay muchos catalanes que te dicen que a qué vas a Madrid como si fuera lo peor. Pero la situación brutal de Catalunya ¿es por culpa de Madrid? Hombre, no. Hay que recordar que el pacto fiscal se le ofreció a Pujol y no lo aceptó. Nadie habla de la cantidad de dinero que costaría esto y las dificultades con que nos vamos a encontrar. Hay que ser un poco más honestos: aún no he leído en la prensa ningún análisis serio de lo que sería un proceso de independencia.

Estem en una guerra i els subsidis són incentius perversos. La crisi espanyola vista des d'Alemanya

L'entrevista que Jordi Évole li fa al professor Jürgen Donges en el programa de la Sexta Salvados és excel.lent i extraordinàriament il.lustrativa d'on estem i en quina societat vivim.  El professor Donges parla amb una contundència i una claredat que avui és molt infreqüent especialment entre els polítics.
Més enllà d'altres consideracions, Donges exposa en un espanyol d'excel.lència (ha hagut de viure molt de temps a Espanya per a parlar així, encara que no fa esment a l'entrevista) com se'ns veu des d'una posició alemanya conservadora. Algunes de les idees que més importants que ens transmet són:

1) Hem viscut [els espanyols] per damunt de les possibilitats i la festa s'ha acabat.
2) Molts municipis alemanys estan en fallida i estan retallant serveis. Els seus ciutadans no entenen que s'aporte diners a Grècia o Espanya.
3) Alemanya està, en realitat, rescatant els seus bancs, els alemanys.
4) Merkel no es tan dura, no vista des d'Alemanya. En juny va cedir al xantatge d'Hollande, Monti i Rajoy. No hauria d'haver cedit.
5) Espanya no va a acomplir amb el dèficit.
6) Espanya és avui una mena de Protectorat, i el Govern no té llibertat sinó per a fer allò que li exigeixen.
7) Espanya és un deixeble exemplar (i no com altres) d'Alemanya. Cal aplaudir que és l'únic país que va introduir l'esmena constitucional de control del dèficit.
8) Estem en una guerra i els perjudicis a les persones concretes són, encara que sone cínic dir-ho així, danys colaterals.
9) Els subsidis són incentius perversos.
10) Aquesta és la societat possible, no n'hi ha d'altra, i cal triar entre tindre un treball precari i amb salari baix o estar a l'atur.

Més clara no pot estar la cosa. És molt d'agrair l'entrevista i la claredat de les respostes. Les preguntes ara són: hem de ressignar-nos a viure en una societat així? Abolim la Llei de Descans Dominical o la de Protecció de la Dona i l'Infant, de principis del segle XX? Tornem a "los niños yunteros" o a los "olivareros altivos"? Tornem a la jornada laboral de 12 o 14 hores diàries, sis o set dies a la setmana? Eliminem les vacances? Fem retrocedir la legislació social i laboral a com estava durant la primera meitat del segle XX?

Una enquesta que avisa a navegants: palmes i xiulets

Una enquesta electoral no és més que això, una enquesta. Però, aquesta que avui aporta El País ofereix tres dades que no podem deixar de valorar:

1) Per primera vegada en molts anys hi ha una reacció cívica amb traducció d'intenció electoral respecte del Partit Popular i la seua política al front del Consell, amb inocultables relacions estretes i directes d'aquesta formació política amb la corrupció. El Partit Popular perd quasi el 15 per cent de vot i 13 diputats, i amb això la majoria absoluta, L'opció UPyD és una opció de refugi, tant de persones procedents dels territoris electorals del PP com -en menor mesura- per a ciutadans que són sensibles als discursos de regeneració populista de la senyora Rosa Díez. Ni afegint-hi els diputats d'aquesta formació aconseguiria el PP mantindre la majoria absoluta.

2) El PSPV-PSOE continua sense reaccionar, i no deté la seua caiguda en intenció de vot. Apenes el valor de la marca els manté lleugerament per sota el 20 per cent i baixant. La imatge de partit responsable de la crisi, o de la seua mala gestió, per a ser més justos, i el fet de mantindre's lluny dels moviments populars que clamen contra el malgovern a València i a Madrid els hi passa, lògicament, factura. Tot i que des de l'organització socialista argumentaren que amb l'elecció de Ximo Puig s'havia entrat en una nova fase, els resultats de l'enquesta evidencien que no és així. Potser estan massa lligats als estira i arronsa madrilenys -o federals, però sense discurs propi, valencià- i a més continuen donant la imatge de ser un partit amb massa presència de treballadors de la política que pugnen, en primera instància, per mantindre el seu lloc de treball. Per eixe camí, sembla, -perden quasi el 8 per cent de suport i 8 escons a les Corts Valencianes- van directes a la irrellevància política. S'ho hauríen de fer mirar amb urgència.

3) Les pujades de Compromís i Esquerra Unida són comprensibles i aporten aire fresc a la pestil.lent política valenciana. Totes dues formacions, sembla, estan fent-ho bé per als seus electors potencials. Esquerra Unida és una opció molt vàlida per a el votant de l'esquerra clàssica i per als qui fugen de la mala maror del PSPV-PSOE; i Compromís arreplega el votant del valencianisme clàssic, amb molt de vot jove que està incorporant-se a aquesta visió política més pròxima a la nostra realitat concreta, així com un vot procedent de l'esquerra de filiació socialdemòcrata deslligada potser definitivament dels socialistes valencians. És espectacular la valoració de Marga Sanz i, molt especialment, la de Mònica Oltra. Totes dues formacions, l'enquesta així ho indica, estan en el bon camí: quasi dupliquen el suport electoral i el nombre d'escons.

Tot amb tot, una enquesta és sols una enquesta. Però, seria un error tant creure-la irrellevant com considerar-la irreversible.

L’Espanya polifracturada, més per la política que per l’economia?

Fernando Garea ha publicat avui un article al diari El País que he trobat particularment interessant en la mesura que condensa o, millor dit, sintetitza les grans línies de fractura de l’Espanya d’avui. N’he trobat onze i la pràctica totalitat d’elles són polítiques més que no econòmiques. Què vol dir això? Doncs que fa molt de temps que ni els representants polítics, ni les institucions, ni bona part de la ciutadania han fet cas de l’enorme quantitat de llums roges enceses al tauler de navegació del Regne d’Espanya.

Sembla que, tot i que siga a colps, −alguns d’ells literals gràcies a la contundència policial ordenada per un Ministeri de l’Interior que vol tornar, tot ho sembla, a allò de “la calle es mía”− està produint-se una incorporació de gent nova a les mobilitzacions contra els governs, autonòmics i estatal, que no sols són els opositors tradicionals al PP, tampoc sols els indignats del 15M, sinó que són milers de persones afectades directa (els qui han perdut la faena o pateixen l’amenaça de perdre-la) o indirectament (la situació dels fills els empenta), que estan tan irritades com espantades pel que està passant dia rere dia.

Són moltes les fractures de l’Espanya actual, i no sols la catalana o la basca com a qüestionadores de la realitat autonòmica establerta a la Constitució de 1978. I moltes d’elles són fractures polítiques, augmentades per la crisi econòmica i per l’absència absoluta de lideratge del Govern Rajoy, però son fractures molt transversals que afecten institucions, organitzacions i consensos que –en no voler atendre a les llums roges enceses− potser havíem donat per indiscutibles. És imprescindible que es confirme eixa reacció de la ciutadania; i que siga tan potent que impedeixca als governs –autonòmics i central− continuar amb les retallades i les restriccions sense castigar els corruptes i els culpables directes i coneguts de les dimensions de la crisi, i sense impulsar mesures de reactivació econòmica.

De l’article de Garea, com he dit, n’he tret onze fractures

1.- La majoria dels ciutadans són partidaris de canvis en la Constitució, en les institucions i en el model d'Estat. 2.- Els ciutadans se senten orfes de líders polítics i lamenten la falta de consensos bàsics. 3.- El descrèdit polític creix amb la banalització de l'incompliment de programes electorals. 4.- S'uneix a la impressió de pessimisme ciutadà el deteriorament de la imatge exterior d'Espanya: fa pocs anys les portades de la premsa internacional mostraven als grans cuiners espanyols i avui reflecteixen la imatge de la recerca de menjar en les escombraries. 5.- I alguns candidats a França i EE UU posen a Espanya com exemple a evitar. 6.- La teòrica estabilitat política que duu aparellada un Govern amb majoria absoluta no es compleix en aquest cas i es multipliquen per la crisi les protestes ciutadanes, fins al punt que des del propi Executiu es parla de la possibilitat de limitar el dret de manifestació. 7.- La inestabilitat política es reflecteix en la convocatòria insòlita de tres eleccions autonòmiques anticipades (Galícia, País Basc i Catalunya), 8.- A més, per primera vegada les enquestes mostren una opinió majoritària que qüestiona l'Estat autonòmic i coincideixen en el temps amb: a) un govern de comunitat que proposa un referèndum d'autodeterminació; b) un partit en l'oposició que proposa una profunda reforma constitucional cap al federalisme i, c) un Executiu que impulsa lleis com la d'estabilitat pressupostària que limiten competències autonòmiques. 9.- La impressió de deterioració institucional s'engeganteix amb el dèficit democràtic que suposa la cessió de sobirania a organismes com el Banc Central Europeu. 10.- També espanta les decisions econòmiques de retallada de drets i prestacions que vénen imposades per Europa i que no són sotmeses a debat i aprovació parlamentària. 11.- La majoria absoluta permet que el president restringisca al mínim les seues compareixences parlamentàries, que les condicions del primer rescat hagen estat votades en parlaments com l'alemany, però no en el Congrés, i que es governe per decret.

Massa fractures, massa com per a pensar que en algun moment escamparà i tornarem a una situació d’equilibris que mai més tornaran.

Dues anècdotes sobre Eric Hobsbawm, un modest homenatge

Ha mort, als noranta cinc anys, Eric Hobsbawm, un mite entre la gent de la meua professió.  De cop i volta m'han vingut al cap dos records associats a la seua persona, i ací els escric com a modest homenatge a la seua figura, ara que llegirem necrològiques i avaluacions rigoroses sobre ell i la seua obra.

El primer: va fer una conferència al Saló d'Actes de la que era aleshores la Facultat d'Econòmiques (avui de Filologia) de la Universitat de València, allà pels anys vuitanta; el saló era ple, de gom a gom, i va fer una xerrada d'alta divulgació per als reunits, gent de distinta procedència acadèmica. Va anar de la I Guerra Mundial a la Revolució xinesa, i d'ahí va enllaçar amb la industrialització britànica tot passant per la Revolució francesa i d'ella a la Segona Guerra Mundial, i anava i tornava segle amunt, segle avall, procés avant, procés arrere, i més, i més, tot explicant allò de l'Era del  l'Imperi i allò altre del llarg segle XIX i del curt segle XX. Vaig poder encaixar-li la mà després d'escoltar-lo, i me'l vaig mirar com a un habitant de l'Olimp dels historiadors.

El segon: hi ha un text (o més) on l'historiador britànic parla de la inutilitat de la història contrafactual i es pregunta com hauria estat la del món si Cleopatra no haguera enamorat Cèsar i Marco Antonio, tot fent èmfasi en les dimensions del nas de l'egipcia (no recorde que citara Pascal); al mateix text (tot ho conte segons ho tinc a la memòria), Hobsbawm afirmava que no sols els negres podien fer història d'Africa. Les deues idees m'han ajudat en el meu exercici professional: per desterrar els contrafactuals (particularment a classe, amb els estudiants) i per a encoratjar-me a dedicar la meua vessant investigadora a la història d'Amèrica Llatina.

Descanse en pau, professor Hobsbawm.