Vistas de página en total

domingo, 26 de mayo de 2013

Necessitem un Consell multicolor i cooperatiu que acabe amb el malson

Aquests dies fa dos anys que vam patir les eleccions autonòmiques i municipals amb les que el Partit Popular va confirmar una vegada més la seua hegemonia al País Valencià. Va ser encara magolat i atordit que vaig escriure un article titulat  "Després del 22M: blau fosc,quasi negre". El text no era gens optimista, certament.

Ara que estem en allò que en diuen l'equador de la legislatura (si és que arribem a exhaurir-la), torne sobre allò escrit i ho faig en un context encara pitjor del que perfilava en aquelles ratlles. Pitjor si més no pel que fa a la situació econòmica del País i dels paisans. El propi Consell ha reconegut que l'única solució és que el Govern [espanyol] modifique el sistema per a equiparar el finançament valencià a la mitjana estatal i que, mentrestant, arbitre una solució d'emergència. Tanmateix, ni eixe home híper desagradable que és Cristobal Montoro, ni el seu subordinat Antonio Beteta -igual de desagradable- donen senyal de ser sensibles a l'educada sol.licitud que els hi fan els seus correligionaris de València. La darrera ha estat la senyora Barberà, en públic, i ni li van contestar.

En aquests dos anys passats des de les darreres eleccions ha canviat el president del Consell per raons judicials, ha crescut el nombre d'alts càrrecs polítics del PP imputats per la Justícia i la sospita de corrupció amenaça a uns quants més (entre d'ells noms emblemàtics com el de la mateixa Rita Barberà). La paràlisi que afecta l'administració valenciana és evident, fins el punt que es de domini públic que consellers i alts càrrecs de la Generalitat Valenciana podrien quedar-se a casa de dilluns a dijous i passar pel despatx a signar gestió ordinària els divendres. N'hi hauria prou amb això. 

Els indicadors econòmics són semblants als de Grècia, fins el punt que Standard & Poor's  va classificar la [mal] anomenada Comunitat Valenciana com a BB negatiu. Es tan sols un graó per damunt de la qualificació grega. L'endeutament és creixent, el deteriorament dels serveis públics també; el nombre d'afectats pels impagaments del Consell creix, mentre el nombre d'aturats puja i puja EPA rere EPA, igual que la inseguretat i l'incertesa dels funcionaris; el crèdit no arriba ni a les famílies ni a les empreses, i la musculatura econòmica del País està afeblint-se, atrofiant-se per la immobilització que pateix. 

Ho vam escriure no fa molt: durant els anys del Govern del PP s'ha aprofundit en les pèrdua de posicions del nostre PIB, i d'estar en la meitat de dalt de la taula de les dèset comunitats, ara estem prop de la cua. I ho hem consentit tot i tenint una balança fiscal negativa amb l'Estat Espanyol. Així som quan ens posem a ofrenar glòries de debó.

Si el País fora un simple malalt, el tracte hospitalari que necessitaria hauria d'aplicar-se-li a la Unitat de Vigilància Intensiva. Certament. El pacient està en situació crítica, inconscient, amb les constants vitals per sota dels paràmetres mínims, i amb respiració assistida. Tot i amb això, els metges que l'atenen estan dividits: uns diuen que no saben què fer, mentre que altres insisteixen en perseverar amb el tractament que venen aplicant-li des de fa mesos i mesos, encara que el quadre clínic no ha fet sinó empitjorar i empitjorar. 

Conclusió: o canviem l'equip mèdic o el pacient no aguantarà. Vull dir: o canviem de Govern el més aviat possible, o el País Valencià s'esvairà entre la boira socioeconòmica  i la pulsió recentralitzadora com a resultat del mal govern que hem patit des de fa quasi dues dècades. Un govern depredador i incapaç que ha passat -que ens ha fet passar- dels dies de vi i roses als dies del delirium tremens

Els partits d'oposició a l'actual govern del PP han de començar ja -amb urgència- a fer coses noves, a enviar missatges a l'electorat que certifiquen que -més enllà dels discursos- són conscients de la situació per la qual travessem. I ser conscients no és simplement proclamar-ho, sinó actuar en conseqüència.

Hauran de deixar arrere els atacs entre ells i començar a parlar molt des de la primera persona del plural. Uns -els que ara baixen a les enquestes, com ara el PSPV- hauran de ser sabedors que les glòries passades potser no tornaran mai, i que la modèstia és una virtut innegable i obligada per a ells. Els altres, -els que ara pugen, com ara Compromís i Esquerra Unida- farien bé en no creure's que van a fer sí o sí il sorpasso als socialistes, ni que l'electorat els tria només pels seus encerts. La majoria farà de la necessitat virtut i votarà el que votarà sense més entusiasme que el que permeta la situació d'emergència extrema que vivim. 

És per això que les formacions polítiques que ara pateixen la majoria absoluta de la dreta han de tindre molt present que l'objectiu inicial és enviar el PP a l'oposició durant anys, no per una legislatura sinó per unes quantes. Una vegada aconseguit això, serà l'hora d'agafar el bou per les banyes i governar amb eficàcia.

Prudència, modèstia, generositat, complicitat, valencianitat i un missatge clar a l'electorat és allò que totes tres formacions haurien d'oferir-nos quan més aviat millor. Cadascuna de les tres es presentarà -lògicament-  amb el seu programa, intentant que la participació electoral siga el més elevada possible. El resultat esperable serà confirmar les enquestes i que el Partit Popular perda la majoria absoluta, per a obrir la possibilitat d'un govern multicolor. 

Serà necessari treure'n profit d'experiències multipartidàries d'altres -com ara Catalunya o Galícia- que van acabar com el ball de Torrent i amb el retorn al poder de la dreta (convergent o popularista). A casa nostra són tants els problemes que ens ofeguen que convindrà centrar-se lleialment en els més importants: noves regles de finançament per part de l'Estat, activació urgent del crèdit per al reviscolament de l'economia amb creativitat i innovació, creació imaginativa de llocs de treball amb la col.laboració dels agents socials, potenciació de la millora de la formació de la població activa, recuperació del deteriorament dels serveis públics i millora del seu finançament, regeneració ètica i recuperació de l'orgull i el bon nom dels valencians. Això amb transparència informativa als mitjans de titularitat pública. Però, sobre tot, amb realisme, modèstia i unitat d'acció. I, també, amb innovació política. Les formes tradicionals estan amortitzades i cal innovar: des dels discursos a la praxi política, des de la relació amb la ciutadania a l'exemplaritat dels representants d'aquesta.

Vuit anys d'estabilitat són imprescindibles. No es tracta tant d'una versió valenciana del controvertit Pacte del Tinell, com d'una mena de Consell de concentració nacional a la valenciana dels partits que poden entendre allò que això significa. Vuit anys que dignifiquen la política i els polítics, que permeten il.lusionar els ciutadans, que aquests siguen informats de com de mal estan les coses i de quants de sacrificis hauran de fer encara, però amb la convicció de que estan en mans de gent honesta i ben preparada per a governar. Com a mínim vuit anys en els que no assistim a picabaralles per les quotes de poder, en els quals no ens conten res de la vida interna dels partits, en els que treballen amb voluntat cooperativa. En període en el que els partits que sustenten el Consell sàpiguen emancipar-se adequadament de les seues servituds externes al País, a veure si deixem d'ofrenar tantes glòries i servituds que ja hem vist i comprovat que no ens aprofita de res.

És clar, no obstant, que  a hores d'ara plou sobre banyat. Massa vegades hem patit els valencians la miopia i el patriotisme de partit de les organitzacions polítiques de progrés. És cert que n'hi ha comptes i factures del passat. És cert que alguns personatges haurien de fer un pas arrere perquè estan socarrats i que les organitzacions haurien de canviar cares i formes d'estar a l'escenari de la cosa pública. Tanmateix, també és de veres que allò que importarà més que els noms i les persones serà enllestir un govern plural, multicolor i cooperatiu, però de garanties i, sobre tot, -sobre tot-, un govern que pose els interessos de la majoria dels ciutadans d'aquest país per davant dels interessos particulars dels propis partits i dels seus dirigents. Justetet, justetet el contrari del que han significat les quasi dues dècades de PP y els seus amiguitos del alma

PSPV, Compromís i Esquerra Unida tenen la responsabilitat d'entendre's i de constituir eixe Consell, així que quan més prompte comencen a treballar en eixa línia... millor serà per a tots.  Molts ciutadans s'identifiquen amb ells, amb els tres, en la mesura que representen la possibilitat real d'acabar amb el malson popularista que començà en 1995 (i quatre anys abans al cap i casal). La dreta dispararà a tort i dret contra el pervers tripartit propiciat pel Maligne, però cal no tindre por i parlar-li clar a la gent progressista, que és majoritària. 


Tanmateix, no oblidem els errors del passat. No serà possible un pacte multicolor i cooperatiu per al Consell si no hi ha col.laboració activa i efectiva als ajuntaments. Les eleccions seran municipals i autonòmiques, i no valdrà un discurs cooperatiu per a construir una majoria a les Corts Valencianes si els mateixos actors estan desacreditant-se i desqualificant-se en la batalla electoral pels ajuntaments. Que no tornen a caure en l'error del 2007, quan allò del Ja en tenim prou va ser poc més que un eslògan enginyós. 


sábado, 18 de mayo de 2013

Prou de bromes, el nom és País Valencià,

El Partit Popular torna a batre els tambors de l'anticatalanisme com a exorcisme darrere del qual amagar les seues misèries. Aquells que vam viure la Transició amb ús de raó política no podem evitar un tic nerviós cada cop que el PP actual torna a desenterrar, torna a parapetar-se darrere dels eixos vertebradors del seu discurs antiautonomista d'aquells anys. Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia era la trilogia de l'esquerra aleshores, i la dreta espanyolista estava espantada per una possible catalanització del mapa polític valencià (una dreta nacionalista i una esquerra, el PSUC, al marge de l'obediència madrilenya). Ací no teníem més que al PNPV i la UDPV pel marge dret, però el PSPV i, fonamentalment, el PCPV podien representar el perill d'una articulació descontrolada per a ells del mapa partidari valencià. Vista la situació a bou passat sembla que el perill no era real, però molts (no sols des de la dreta) van reaccionar com si ho fora.

En el Congrés de Roma de 1976, el PCE va decidir eixir de la clandestinitat, guanyar la llibertat als carrers, aconseguir l'amnistia per als presos polítics i exigir un estatut d'autonomia per a les nacionalitats històriques: el País Basc, Catalunya i Galícia. Segons es va acordar a l'aplec comunista a Itàlia, els altres territoris peninsulars també podrien demanar-lo en el futur; però, d'entrada, el País Valencià no va merèixer la consideració de nacionalitat històrica i va quedar per a aspirar a una autonomia de segona divisió.

La dreta espanyola, des de la franquista encapçalada per Fraga Iribarne fins a la neofranquista representada per Adolfo Suárez, no volia més mals de cap amb les regions perifèriques. Si Manuel Tuñón de Lara havia escrit que els problemes d'Espanya en proclamar-se la II República n'eren l'Exèrcit, l'Església, la propietat de la terra (tan injustament distribuïda) i els nacionalismes perifèrics, allò més sensat en matèria de conflictes -pensaren molts a Madrid- era estalviar-se tots els que es pogueren estalviar. I en això van coincidir AP, la UCD, el PSOE i el PCE; i no sols per economia, sinó perquè entenien que Espanya és i ha de ser allò d’España y sus regiones.

Els socialistes ja tenien prou amb el PSC, i els segons, a més del PSUC ja patien problemes amb les seues organitzacions a Galicia, Euskadi i el País Valencià. De forma explícita i implícita, els Alts Estats Majors del PSOE i el PCE van treballar per a que València no es convertira en un obstacle afegit a la complicada situació política espanyola. Les tribulacions d'Abril Martorell i Alfonso Guerra van anar pel camí de la confluència de la UCD i el PSOE en evitar que el trencaclosques tinguera més peces de les imprescindibles. Clar que això va ser possible perquè el tempo partidari va accelerar-se: el PSOE va incorporar al PSPV amb totes les conseqüències, i el PCPV -després d'haver estat legalitzat- va patir la decepció de les eleccions de 1977. Més tard, a poc a poc, l'opció comunista valenciana començà a pedre presència i contundència, i les batalles internes no van ser poca cosa. L'expulsió de l'alcalde Jaume Lloret i cinc regidors de Sueca, l'acte conjunt a València del basc Lertxundi, Pilar Bravo (diputada per Alacant) i altres marcà l’inici d’una davallada que esdevindrà imparable. Una dada: en els primers vuitanta, del més d'un centenar de militants que el PCPV tenia a la Facultat de Filosofia i Lletres no en quedaria pràcticament cap. Les contradiccions internes del Partit, entre les qual ocupava un lloc destacat l'anomenat fet nacional valencià, van esclatar sense control. Al seu tomb, el PSOE, -que senzillament no havia existit a les terres valencianes durant la clandestinitat-, va fer-se l'amo del corral i del carrer des de les eleccions municipals de 1979.

En aquell context, la llengua, la denominació del territori i la bandera que ens representara van ser les tres trinxeres de la dreta política valenciana. La primera era innegociable per a l'esquerra, tret que es carregaren la romanística que s'ensenya a totes les universitats del món. La denominació lògica, raonable, era dir-li País al que és un país (amb connotació política), que no una regió (massa condicionada pel pes de la geografia), o un Regne (sense cap rei). Llavors, País. I la bandera? Doncs per tal de tindre una referència pròpia i diferenciada de Catalunya, acceptar la franja blava de la ciutat cap i casal podia ser una solució. Per a molta gent de València (on es concentrava, com ara, el major volum de població) la franja blava no sols no era un problema, sinó que era la bandera valenciana habitual: la que es feia servir a les falles inclús durant el franquisme. Llavors, franja blava. Es tractava, encara que no exclusivament, d’acostar posicions i treure els símbols de la intoxicació diària de Las Províncias i altres.

Dit això, no obstant, com és que vam arribar a allò tan surrealista de Comunitat Valenciana? És un precedent que no vam saber aturar del que està passant-nos avui mateix. Ara, per exemple, en diuen mobilitat exterior al que és emigració, de la mateixa forma que li van dir Comunitat al que hauria d'estar reservat, -Enric Valor dixit-, per als regants i els frares. Tot forma part de la mateixa lògica: enredar, barrar, entrebancar, enganyar tot el possible la ciutadania.

Com, malgrat tot, vam arribar? Doncs passà que la dreta autòctona va entendre que allò de la guerra dels símbols era un fontanal electoral, i va decidir que el conflicte era més rendible per a ells que el consens i l'harmonia cívica i política. Emilio Attard (amb l'estreta col.laboració d'Abril Martorell, María Consuelo Reyna des de Las Provincias, i alguns més) va ser l'artífex d'allò que més que una denominació territorial semblava una boutade: Comunitat Valenciana.

Des d'aleshores ençà, la dreta que ens [mal]governa des de 1995 ha reviscolat el fantasma de la catalanització cada vegada que ha considerat necessari. Ara, quan no tenen com justificar l'enfonsament que patim, quan s'han carregat des del sistema financer a l'economia en el seu conjunt, quan estem endeutats fins a les celles, quan estem al davant dels territoris generadors d'atur i de pobresa a Espanya, el Partit Popular torna a reviscolar el perill catalanista i prohibeix escriure País Valencià als documents que arriben a les Corts. Mira per on, les paraules d'Enric Valor tornen a estar d'actualitat: "Ara acostumen a dir als professors que no diguen País Valencià, que diguen Comunitat. Això és només per als regants i per als frares. Una comunitat no és per a una nacionalitat. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià".

Que faran ara els tres partits de l'oposició? Tornar a caure en el parany? Tornar a tindre-los por i acceptar de nou el xantatge? Ja n'hi ha prou de bromes, haurien de dir; i afegir tot seguit: el nom és País Valencià. I des d'aleshores oblidar-se de la Comunitat Valenciana.

De cara al futur, al futur 
pròxim, els tres partits i coalicions que han de fer fora el Partit Popular, els que han de constituir un govern que ens salve de la desaparició, de la pobresa, de la fallida, de l'emigració dels nostres, el que rescate el bon nom dels valencians davant el món, podrien començar per declarar pública i solemnement que el nom és País Valencià. Està clar que el nom no fa la cosa, i que n'hi ha d'altres problemes més greus i urgents, però seria un bon senyal a propòsit de que la col.laboració política i la unitat d’acció de l'actual oposició és possible. 

Una altra legislatura sota la direcció del Partit Popular i podrem donar-nos-en com a una regió més de la secular Espanya castellanista i castellanitzadora, a més d'arruïnada. Ja tenim un país al qual -segons el CIS- el 55.6% dels que habiten el territori voldrien formar part d'un Estat centralista o d'una regió amb menys autonomia, mentre que el 23% ja està bé com està, i sols el 10% en voldria més. Si no reaccionem, el futur del País Valencià no sols no serà d'un roig encés, com cantava Raimon, sinó que serà negre com la foscor de la nit. 

viernes, 17 de mayo de 2013

Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat.


Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat. Ha mort en la presó, que és el lloc on haurien d'haver mort i on haurien de morir tos els que han sigut i són de la seua mateixa pasta. No importa si uns diuen ser valedors de la civilització cristiana occidental, o si altres es presenten com a paladins de l'esquerra hiper revolucionària. Quan matxaquen, quan persegueixen, quan empresonen, quan desapareixen, quan obliguen a exiliar-se als opositors, inclús als simples discrepants, la distància entre dreta i esquerra es difumina, es perd,... desapareix. 

Adjunte un vídeo de poc més d'un minut que és una de les perles del cinisme universal, de l'evidència del menyspreu més absolut pel ser humà . És la resposta del general que avui és ja cadàver quan va ser preguntat pels desapareguts al seu país, l'Argentina. 

sábado, 11 de mayo de 2013

Guatemala, ara i abans, l'horror invisible.


Un tribunal penal de Guatemala va condemnar divendres 10 de maig a l’exdictador José Efraín Ríos Montt a 80 anys de presó −50 per genocidi i a altres 30 per crims contra la Humanitat− per les accions perpetrades per l'Exèrcit sota el seu comandament en contra del grup ètnic ixil entre 1982 i 1983. Ríos Montt, de 86 anys, ha estat traslladat a presó preventiva, tot i que ha anunciat que presentarà recurs contra el veredicte. 

Al remat, el sanguinari dictador ha estat condemnat només per una part quantitativament molt menor dels crims que es van cometre al seu país en la segona meitat del segle XX. I és que les xifres de l’horror guatemaltec són esgarrifadores, tant i més si les posem en relació amb la població efectiva del país.
I és que l'horror guatemaltec és més terrible encara perquè ha estat pràcticament invisible per a l'opinió pública internacional. Un desconeixement que té a veure amb un racisme implícit ha fet que les víctimes del genocidi dels indígenes d'aquell país haja estat quasi absent -o amb escasa presència- als mitjans de comunicació mundial. Quasi invisible.

Segons Amnistia Internacional el concepte desaparegut va fer la seua entrada al vocabulari dels drets humans a Guatemala en 1966, −contràriament a una idea molt extesa de que va ser a l’Argentina, deu anys després− quan el govern va començar, en secret, a desfer-se de l'oposició política. Des d'allí es va estendre a la resta del continent. 

La Comissió Interamericana de Drets Humans de l'Organització d'Estats Americans (OEA), va definir la desaparició forçada de persones en el seu informe de 1986-1987 com la detenció d'una persona per agents de l'Estat o amb el permís d'aquest, sense ordre d'una autoritat competent, i en la qual la seua detenció és oficialment negada sense que es facilite informació sobre la destinació o el parador del detingut. 

El cas de Guatemala és particularment horrorós. És un país en el qual malgrat l'acord assolit en 1994 entre el govern i la guerrilla armada opositora per a crear una Comissió per a l'Esclariment Històric (CEH), les violacions dels drets humans seguien produint-se a un ritme similar al d'anys arrere, segons denunciava Amnistia Internacional anys més tard. No obstant això, la CEH va fer públic el seu informe en 1999, i en ell va estimar una xifra de morts i desapareguts entre 1962 i 1996 que superava les 200.000 persones. D'elles, la CEH va documentar exactament 42.275 víctimes (homes, dones i xiquets), de les quals el 83 per cent n’eren maies i el 17 per cent ladinos. Encara que no es tracta d'establir comparances quantitatives entre l'horror guatemaltec i el d'altres repúbliques americanes, és necessari tindre en compte que estem parlant d'un país amb una població que tot just superava els deu milions de persones. 

Segons la Comissió de la CEH, durant el període de l'enfrontament armat entre l'exèrcit i la guerrilla, la noció d'enemic intern, intrínseca a la Doctrina de Seguretat Nacional, es va tornar cada vegada més flexible i oberta per a l'Estat. Va quedar establert que les forces de seguretat i els grups paramilitars afins van ser responsables del 93 per cent de les violacions documentades, incloent el 92 per cent de les execucions arbitràries i el 91 per cent de les desaparicions. 

En l'Informe es reconeix que l'assumpció per l'Estat guatemaltec d'una realitat de guerra interna no va ser simplement un efecte procedent de la història nacional, sinó que el desenvolupament de la Doctrina de Seguretat Nacional en el país va ser l'efecte de l'estratègia anti soviètica dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. En Guatemala les forces armades van assumir primer una orientació anti reformista, després anti democràtica i, finalment, contrainsurgent convertida aviat en criminal. La Doctrina de Seguretat Nacional va trobar terreny fèrtil a Guatemala, amb un anticomunisme arrelat en el país des dels anys trenta del segle XX, quan es van posar els fonaments d'una aferrisada defensa de la religió, de les tradicions i els valors conservadors suposadament amenaçats per l'expansió mundial del comunisme ateu. 

Durant els anys cinquanta, aquell posicionament polític va ser recolzat amb entusiasme per l'alta jerarquia de l'Església Catòlica, el que va conduir a qualificar de comunista a qualsevol, -persona o grup−, contrari al seu discurs, contribuint a dividir i a confondre encara més a la societat guatemalteca. Finalment, l'Informe de la CEH va concloure que a Guatemala es van cometre crims com el segrest i assassinat de tot tipus d'activistes polítics, estudiantils, sindicalistes o defensors dels drets humans, tots ells catalogats com subversius; la desaparició forçada de dirigents polítics i socials i de camperols pobres, i l'aplicació sistemàtica de la tortura.

La jurista valenciana Almudena Bernabeu, −qui ha coordinat l’equip legal internacional que ha aconseguit la sentència contra Ríos Montt− recorda ara que l'actual cas del genocidi guatemaltec duu més d'una dècada en procés. Segons explica, en 1999 la Fundació Rigoberta Menchú Tum (FRMT) va presentar una querella criminal davant l'Audiència Nacional espanyola contra l'expresident Efraín Ríos Montt i altres alts oficials de l’exèrcit acusant-los de terrorisme, genocidi i tortures. El cas va ser presentat seguint el model de les causes obertes contra la Junta Argentina i contra Augusto Pinochet, en sintonia amb el principi de justícia universal que aleshores era indiscutible [i no com ara, que el vent judicial ha canviat prou a Espanya]. La querella es va interposar –explica Bernabeu− "amb l'esperança que les víctimes obtingueren una mica de la justícia que l'informe de la CEH emprenia però no assegurava”.

El judici que ara hafinalitzat va començar el 19 de març. Van declarar 98 testimonis. Entre els presentats per la fiscalia, 54 van denunciar la reiterada tendència dels militars a cremar les collites i apropiar-se dels animals domèstics de les poblacions que ocupaven, sense més objectiu que matar de fam a una població que era considerada suport i recolzament de la guerrilla, dins de la tenebrosa teoria de la seguretat nacional patrocinada per Washington. Amb tot, els testimoniatges més aterridors van ser els presentats per 16 dones víctimes de violacions massives i reiterades per part de la tropa, amb agreujants de crueltat com que els actes foren executats davant dels seus marits, fills menuts i en alguns casos davant la comunitat sencera, com advertiment del que podria ocórrer-los als camperols que decidiren col·laborar amb la guerrilla. 

Com ha escrit Prudencio García recentment, “el veure avui al cap suprem dels qui van cometre tals actes sota el seu comandament, vestit ara de civil, assegut davant els jutges i fiscals, i sobretot, davant les famílies dels qui van ser mutilats, violats, torturats fins a la mort en les formes més cruels imaginables, i atropellats en tots els graus possibles de la criminalitat més inhumana, aqueixa compareixença del genocida davant la justícia, aqueixa simple imatge actual, ens fa sentir-nos partícips d'una humanitat una mica més digna, menys canallesca, més solidària i una mica menys podrida de l'habitual”.

La sentencia contra Ríos Montt és, efectivament, una noticia com per a celebrar-la; però la victoria jurídica innegable no ens ha de fer oblidar que la violencia extrema no ha desaparegut de Guatemala. No obstant, continua sent un horror invisible, o quasi invisible. 

En 2011 van ser assassinades 705 dones a Guatemala, on la majoria de les víctimes tenien edats entre 14 i 22 anys i vivien en les àrees més pobres del país. Nadine Gasman, directora de la Campanya Uneix-te per a posar fi a la violència contra les dones, depenent del Secretari General de Nacions Unides, ha ressaltat que a l'extrema violència de gènere cal sumar la impunitat quasi total que envolta els criminals. En els últims anys, els casos d'assassinats de dones en aquest país centre americà han començat a cridar l'atenció internacional: “Mortes amb desenes de ganivetades, víctimes amb cossos desmembrats, és una ferotgia atroç contra les dones”, va denunciar l'ONU l'any passat. Segons Alba Trejo, −avui víctima de la violència contra la qual lluitava fins al punt de dimitir com Comissionada nacional senzillamentper por per la seua vida−, “de cada deu dones, cinc declaren haver patit algun tipus de violència física alguna vegada en la seua vida”.

La Doctrina de Seguretat Nacional ja no és vigent, però la violència explícita continua sent una plaga bíblica a Guatemala i a d’altres països de la zona. Una dada que horroritza: els països de l’àrea Amèrica Llatina-Carib concentren la quarta part dels feminicidis que es cometen al món. Per què?















sábado, 4 de mayo de 2013

Desperta València? El 3 de maig, un punt d'inflexió política al País Valencià?.

El 3 de maig de 2013 milers de persones es van concentrar a la plaça de la Mare de Déu del cap i casal per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. Les setanta vuit convocatòries anteriors no havien aconseguit reunir la quantitat de ciutadans que en aquesta ocasió van decidir assistir-hi. No cap el menor dubte que un programa de televisió, d'una cadena privada, emès això sí en prime time del diumenge anterior, va ser clau en l'èxit de l'aplec.

Sempre es poden fer crítiques negatives, sempre es possible veure el costat dolent inclús de les coses que a primera vista semblen més positives. Ahir un assistent -potser emprenyat perquè la multitud no el deixava acostar-se al lloc preferent dels familiars- es queixava irritat i amonegava qui volia escoltar-lo per tanta assistència de públic, ell que sempre havia sigut de la minoria de participants. També a les xarxes socials s'han vessat comentaris negatius sobre la Sexta, sobre Salvados i sobre l'existència d'un cert morbo que suposadament explicaria el per què dels milers de persones presents a la plaça. Cal afegir, a més, que particularment a cercles relacionats amb el periodisme hem pogut llegir aquests dies queixes dalt o baix amargues pel ninguneig del públic -ara commocionat- a aquells mitjans de comunicació valencians que van informar amb rigor i professionalitat d'allò que, -segons es dedueix de les crítiques-, molts han descobert gràcies a Jordi Évole i el seu programa.

Pot haver-hi una altra lògica. Als partidaris del som pocs, però som els millors poca cosa cal dir-los, tret de felicitar-los i agrair-los per haver mantingut la flama de la protesta i del record de les víctimes. Tot amb tot, com que l'objectiu dels aplecs, no obstant, no era l'autosatisfacció personal dels concentrats sinó el que no s’oblidara la magnitud de la tragèdia i l'exigència de les responsabilitats pertinents, és sorprenent la seua irritació.

Que haja estat una cadena de televisió que és propietat d'un grup al que no és possible identificar amb una ONG, sinó que és una empresa que busca rendiments econòmics no sempre de manera exemplar, no hauria de ser tampoc motiu de lament. Si el Gran Wyoming o Jordi Évole lideren dos programes que són un mal de cap per al PP és per una única raó: tenen molta audiència i generen molts ingressos per publicitat al Grup Planeta. La contraprestació per a un públic com el que ahir es va concentrar a València és que eixos dos programes son finestres obertes a la pradera de la llibertat d'opinió i d'informació en la que (com al Polònia de TV3) es fan i es diuen coses que a cap altra programa de la graella televisiva podem veure i escoltar. Per molts anys que l'empresa continue guanyant diners amb aquests programes, i això ens permeta gaudir-ne d'ells  contra els vents huracanats procedents de Gènova [carrer de].

Quant als periodistes, val a dir que tenen bona part de raó, però no tota. Francesc Bayarri escrivia: "Si algú/na va descobrir la nit de diumenge l’escàndol de l’accident del metro, que reflexione sobre a què dedica el temps de la seua vida (que, com diu Woody Allen, és una merda i, a més a més, és tan curta!). Potser arribarà a la conclusió que una mica menys de futbol i de telefem va bé per a la dieta mediterrània". 

És segur que molts dels colpejats pel Salvados no van descobrir diumenge passat la merda que hi havia per sota (i per dalt) de la catàstrofe, del drama del metro en 2006. Potser seria més correcte dir que no havíen pres consciència del comportament particularitzat de les autoritats amb les víctimes, i de coses amagades (o poc conegudes) com ara la qüestió de les finestres del vagó, o la preparació i l'argumentari dels testimonis de la comissió d'investigació, realitzats per una empresa contractada ad hoc per la Generalitat Valenciana. Les preguntes al voltant de la premsa, llavors, serien diverses.  Per què pensem que ha passat això, per què ha tingut tant d'impacte el programa d'Évole, si ja tot ho havien publicat mitjans valencians? Què passa amb els mitjans valencians i els seus potencials consumidors? 

Convindria afegir, a més a més, seguint en el plànol periodisme/mitjans de comunicació, que la seqüència de Cotino del Salvados és inèdita, i ningú -que sapigam- havia fet el que va fer Évole: anar a preguntar-li, cara a cara, perseguint-lo pel llit del riu. Aquesta seqüència ha estat colpidora per a molta gent. 

Una hipòtesi explicativa és que en veure com el somriure displicent inicial va anar convertint-se en una màscara, en veure com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I és que aquell espècimen d'ésser humà és el President de les Corts Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa vergonya. No sabíem de la pressió indigna sobre les víctimes, no sabíem com van voler comprar-los el silenci enmig del dolor, no sabíem que van treballar a consciència per aconseguir el que van aconseguir: que quasi ningú sàpiga a la resta d'Espanya que a València va haver una catàstrofe que pogué ser evitada, i que els responsables es passegen avui inaugurant exposicions de vi, negant-se a contestar les preguntes de la premsa, i tot això amb una cara fastigosa de saber-se impunes i estalvis de tota responsabilitat. A més, vam saber d'una jutge, un fiscal, una directora de FGV, uns responsables, uns polítics, tot un gran grup de persones que no haurien de poder dormir per les nits. I encara van anar-se’n de paella per celebrar l'èxit de les compareixences.

És possible que la barreja de vergonya, fàstic i irritació generada diumenge pel programa d'Évole espentara a molta gent a acostar-se a la concentració d'ahir a la Plaça de la Mare de Déu. A aplaudir les víctimes, a fer costat a l'Associació de familiars i a exigir a crits la dimissió del senyor Cotino. La pregunta és si aquest fet fortuït pot significar un punt d'inflexió en la dinàmica política del País Valencià. El Periòdic de Catalunya, en primera, sota una gran foto de la concentració a València, diu: València desperta.

Desperta València? Parlem d'un territori en el que segons el darrer baròmetre del CIS el 30,6% dels valencians preferiria un Estat central sense autonomies. AL 25% li agradaria una comunitat amb menys autonomia, mentre que el 23% prefereix el sistema actual i el 10,1% desitjaria més autonomia. Un territori al qual el 46,4% considera dolenta o molt dolenta la gestió del Govern valencià i el 42,2% la valora com regular. Així mateix, la majoria dels valencians (63,9%) nega al Consell capacitat per a defensar els interessos del País, capacitat de diàleg (61,8%) o de coneixement dels problemes del territori que governa (52,9%). Però l'oposició no es lliura tampoc de la garrotada. El 54,9% considera la seua actuació com dolenta o molt dolenta.  

Si el 3 de maig s'ha pogut produir un punt d'inflexió política al País Valencià, si València -efectivament- ha despertat o està despertant, caldrà canviar moltes coses per a aprofitar la nova fase que s'obriria. Particularment l'oposició política que, ara per ara, no ha sabut vertebrar, canalitzar i aprofitar la irritació social envers les polítiques del partit que governa (?) des de 1995. 

Per on podria començar l'oposició a recuperar un espai central en l'escenari polític del que estan quasi absents? Algunes idees. Una, deixar de parlar quasi monotemàticament d'ells com a organitzacions (els seus problemes interns, els seus lideratges, els seus noms) i ocupar-se dels problemes dels que omplen els carrers de protesta. Dos, deixar de criticar el govern (?) del PP com a activitat exclussiva (bona part de la ciutadania ja està convençuda que els populars són nocius) i començar a fer explícites propostes específiques per al País Valencià, d'ampli suport social, realistes i lluny de fabulacions idealistes. Tres, deixar clar a la ciutadania que l'objectiu és treure del govern (?) mitjançant les eleccions els qui ens han dut a la catàstrofe econòmica, social i financera. Quatre, que el pragmatisme i el sentit d'Estat presidirà les relacions entre les diverses forces d'oposició de cara a ser alternativa al PP. Cinc, que col.laboraran amb els distints moviments de resistència (Plataforma Anti desnonaments, Víctimes del Metro, etc.) i amb els grups més vulnerables (aturats, víctimes d'ERO, sectors socials empobrits, sanitat i escola pública, pensionistes, etc.), per fer visibles les seues justes reivindicacions i canalitzar-les des de les diverses instàncies de representació i decisió política. 

Per tal de veure com articular-se de forma efectiva, els distints actors de l'oposició podrien començar per marcar-se a l'agenda que el dia 3 de cada mes, a la Plaça de la Mare de Déu de València, tindrien la possibilitat de  raonar durant la concentració de les víctimes del metro de 2006. Seria desitjable que molts, milers de ciutadans, prengueren també nota a l'agenda, per tal d'acostar-se a la concentració i veure els representants polítics estar entre la ciutadania sense la necessitat de càmeres de televisió i micròfons. Senzillament raonant i preparant línies d'actuació conjunta sobre els problemes reals de la nostra societat.

miércoles, 1 de mayo de 2013

Sara Montiel i el deute amb la Universitat

331 milions d'euros és el deute actual de la Generalitat amb la Universitat de València. Malgrat que en 2012 es va reduir la despesa (respecte de 2011) un 3.1% en personal, un 4.1% en despesa corrent i un 7.7 en inversions reals, la situació finançera de la Universitat ha empitjorat. ¿I com no va a empitjorar, si el deute creix i cal demanar crèdits que generen interessos per a poder pagar perquè no arriben els diners de la Generalitat, que cada mes incrementa el deute amb la Institució universitària? Qui és, quins són els responsables d'aquesta fallida cada dia més evident?

Aquest més va a haver problemes amb les nòmines, segons ha comunicat la Gerència per correu electrònic als treballadors de la UV. No ha arribat la subvenció mensual. Més enllà de la contingència concreta, sembla que la UV haurà d'anar als tribunals, en contra del Consell de la GV. ¿On han quedat els dies de vi i roses quan -F. Camps dixit- n'erem el motor d'Espanya i l'enveja d'Europa?

Fa dos mesos vam escriure a aquest mateix bloc que al gener de 2008, fa més de cinc anys, però ja sentint els colps i les destralades de la crisi, Mariano Rajoy, aleshores en l’oposició, posava com exemple de bona gestió econòmica al Consell de Francisco Camps i afirmava: "Aquest és el model que jo vull aplicar per al Govern d'Espanya". Poc després, amb el problema dels vestits a coll, Javier Arenas, candidat del PP a la presidència de la Junta d'Andalusia, encara assegurava: "Governar no és gastar més, sinó gastar millor. Governar és imitar a Camps". Era l’època gloriosa de F. Camps, aquella en la que semblava més un telepredicador que un dirigent polític democràtic.

D’aquells temps són exabruptes com: "El Govern de Zapatero ens ho ha llevat tot, menys la dignitat i les ganes de treballar" (Siglo XXI, 04/03/2011); “Ens persegueixen. Què li ha fet la Comunitat Valenciana a Zapatero?" (El País, 27/9/2010), o "Som el govern més transparent d'Espanya i d'Europa" (Diario ADN, 14/8/2010). N’eren els dies de vi i roses.

Ha passat el temps, i d'aquells dies vam passar a la fase del delírium tremens. Ara la situació és cada cop més dura i difícil. Rajoy ja no vol fer servir el model de Camps per a Espanya. Quin és el model ara? Siga el que siga, que no ho explica enlloc, tant ell com el president Fabra -qui tampoc explica res- convindria que recordaren a Sara Montiel: suave que me estás matando.