75 anys després, la memòria d'un xiquet de postguerra.

Fa setanta-cinc anys que la guerra civil espanyola va acabar així: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1 de abril de 1939”. Bé, van acabar els combats, i no tots perquè van quedar partides guerrilleres disseminades per la península. El que va finalitzar oficialment en aquells primers dies de la primavera va ser la guerra de trinxeres. Però la pau no va arribar amb la nova estació. 

Prompte farà cinquanta anys que em van obligar a aprendre de memòria eixe últim part de guerra, signat pel Generalísimo Franco. I ho cite sense consultar una altra cosa que els meus records de xiquet espantat en una escola rígida i jerarquitzada, d'ordeno y mando. Començava el primer curs de batxillerat i existia una assignatura denominada Formación del Espíritu Nacional, ―Política, l’anomenàvem― impartida per un vell falangista. Un home de mal caràcter, que ens explicava com havia estat empresonat i vexat pels rojos durant la guerra. He escrit adés que em van obligar, però realment no va anar exactament així la cosa. De la mateixa manera que havia après a cantar el Cara al sol amb el braç en alt sense que hi haguera cap amenaça explícita, aprendria l'últim part de guerra i tantes altres coses. Era preceptiu escriure-ho al peu de l'examen de l'assignatura Formación del Espíritu Nacional, de la mateixa forma que calia rematar la fulla de respostes amb un Arriba España! i un Viva Franco! Açò garantia l'aprovat.

No m'ho van explicar, però jo sabia que la guerra a la qual en el col·legi anomenàvem Cruzada l'havien perdut els meus. Ningú m'havia parlat explícitament de l'ocorregut quinze anys arrere, cosa lògica d'altra banda. Què podien explicar-li a un xiquet de deu anys que començava el batxillerat? No obstant això, jo ho sabia. Sabia que aquella bandera, aquelles cançons, aquells himnes del col·legi, no eren els nostres. D'aqueixa barreja d'ignorància i intuïció vindrien moltes coses després: des de l'interès per la història a la preocupació per la política, sense que siga capaç d'explicar si va anar primer l'ou o la gallina.

Per ací comença a prendre forma la meua memòria històrica individual. En aquelles vivències escolars tan explícites que coexistien amb les vivències familiars tan implícites es troba l'embrió d'aquella motxilla virtual de memòria personal i intransferible que carregue a la meua esquena. Quan al·ludisc a aquesta memòria històrica em referisc a la meua presa de posició cívica generada pels meus records, per les meues vivències individuals i de grup, i també pels discursos i els usos públics sobre el passat que he viscut. En aqueixa motxilla carregue moltes coses: la noció de càstig al costat de la noció de pecat: tot podia ser el segon i provocar el primer; la necessitat de practicar una certa rebel·lia que no arribava a ser heroica; massa assignatures pendents: des de llibres no llegits a amors no consumats; el compromís col·lectiu per construir una societat més lliure i equitativa; un rebuig instintiu a les doctrines i els dogmes… En fi, tantes coses, grans i xicotetes, transcendentals i menors. Supose que com li passa a tothom.

Els historiadors han tipificat en les seues anàlisis sobre altres experiències històriques traumàtiques diferents tipus de memòria. Per al cas argentí, per exemple, Luis Alberto Romero va establir l'existència de quatre memòries de l'última dictadura: l'anomenada memòria oficial, la militant, la rancorosa i la reivindicativa dels fets de la dictadura. Apunta a més una cosa que crec del major interès: per a cap d'elles la veritat, en el sentit convencional del terme, és un objectiu important. I és que, afegeix Romero: "Cadascun s'acorda del que vol i s'oblida del que li dóna la gana. La memòria és valorativa i categòrica, i tendeix a considerar les coses en termes de blancs i negres (...) tot el que en la memòria és exaltat i contrastat, en el camp del saber dels historiadors és opac i matisat". Sí, n’hi ha una gran distància entre la memòria i la història. 

Em pregunte, doncs, de quin tipus és la meua memòria. Sóc un professional de la història, però entenc que no encaixe bé en cap de les carpetes citades. No subscric el discurs més oficiós que oficial, que a Espanya s'ha emparentat molt amb el que l'historiador nord-americà Steve Stern va anomenar la memòria de la caixa tancada, és a dir que paga la pena no parlar del passat, no remoure-ho, no obrir eixa caixa perquè pot resultar perillós. Encara que sent dolor pel passat, no guarde rancor; i, per descomptat, no reivindique gens d’allò fet per la dictadura franquista. Potser la memòria militant em resulte la més pròxima, però és una militància la meua cada vegada més sentimental que política. És, crec, la meua una memòria sentimental i sorpresa.

No fa molt Pedro Ruiz Torres s'interpel·lava a si mateix entorn de quines eren les fonts, les coordenades de la seua memòria de la guerra civil. Ell, que no va poder ser testimoni directe ja que va nàixer dotze anys després de la seua finalització, va escriure: “Quant deu la meua memòria de la guerra civil al factor emotiu i al component racional? Quant hi ha en ella d'herència transmesa de manera conscient i inconscient i de comunicació cercada amb els altres? Com va influir en el meu treball d'historiador i aquest alhora en la meua memòria de la guerra civil? Com han anat canviant els meus records del conflicte i fins a quin punt aquestes imatges són sols meues o per contra porten l'empremta dels grups i mitjans socials amb els quals es va desenvolupar la meua vida?”. En la mesura que pertanyem a la mateixa generació, les preguntes també em serveixen, encara que poguérem trobar algunes diferències en les respostes. En el meu cas, la guerra civil va ser interpretada des d'edat primerenca, ja ho he dit, com una espècie de big bang familiar, com un succés terrible, complex, traumàtic i misteriós sobre el qual no es parlava davant dels xiquets que, malgrat tot, sentíem molt més que coneixíem. Afegiria, fins i tot, una pregunta més a les formulades per Ruiz Torres: Com va influir la guerra civil en la meua decisió d'estudiar història? Resposta: decisivament.

La memòria històrica de les persones [parent molt pròxima de la creença històrica de la qual parlara Shlomo Sand] és la que determina les nostres coordenades en la societat en la qual vivim. És, com he dit, aquella espècie de motxilla que cadascun de nosaltres portem a l'esquena com a resultat de la pròpia experiència vital, i en ella poden trobar-se coneixements, records, mites, prejudicis, apriorismes, enganys… Nostres, de les nostres famílies i, en un cercle més ampli, dels grups socials amb els quals ens relacionem de manera preferencial. Aquesta és la nostra memòria, que en entrar en contacte amb altres motxilles, amb altres memòries, es relaciona de forma complaent o conflictiva, i s'alinea millor o pitjor amb el corrent hegemònic que interpreta el passat històric, llunyà o recent. 

A l'abril de 2014 es compleixen 75 anys de la fi d'aquell desastre col·lectiu que va ser la guerra, que no va concloure en la pau, sinó en la massacre, la humiliació i l'exclusió dels vençuts. Els que van aconseguir imposar-se, els victoriosos, no solament mai van convidar als derrotats a la reconciliació o ―si més no al retrobament―, sinó que es van esforçar a recordar-los a ells i als seus fills que havien estat vençuts. Es van obstinar ―de fet encara hi ha qui ho fa, de forma més o menys explícita― en què no se'ls oblidara que aquell exèrcit roig havia estat desarmat i conduït a captivitat.

Quan un canalla amb acta de diputat [en les llistes del Partit Popular] diu ―setanta-cinc anys després― que hi ha qui s'acorda que va perdre al seu pare o al seu avi en la guerra perquè ara hi ha diners per a repartir entre els familiars està mentint com el que és, com un bergant. A més està insultant la memòria de tanta gent que esgarrifa pensar en com escup sobre els sentiments d'ancians als quals els angoixa la idea de morir sense poder rescatar les restes del seu pare, de la seua mare o dels seus germans d'una cuneta anònima o d'una fossa comuna. Però, a més, allò que eixe miserable i els qui l’emparen i protegeixen, o fins i tot ovacionen, estan dient-nos és que ni tan sols són capaços de sentir misericòrdia pels vençuts que segueixen patint, tantes dècades després. Em provoca sorpresa, estupor, tant d’odi, tant de menyspreu. D'ací la meua memòria sentimental i sorpresa. Constatar aquesta realitat fa que em dolga el cor i el cervell, i tampoc sé què precedeix a què. 

El Grup de Treball de Desaparicions Forçades i Involuntàries de l'ONU que va visitar recentment Espanya està elaborant un informe que es farà públic en els pròxims mesos. No obstant això, segons la valoració preliminar que s'ha fet des de Nacions Unides: “El nombre de víctimes de desaparicions forçades del 17 de juliol 1936 a desembre 1951 ascendiria a 114.226 (...) [A més] 30.960 xiquets dels detinguts republicans haurien estat lliurats a les famílies que recolzaven el règim de Franco després que les seues identitats foren suposadament canviades en el Registre Nacional”.

Massa dolor com per a acceptar sumar-nos a la memòria de la caixa tancada. I això, en primera instància, per simple lleialtat als nostres majors, víctimes directes d'aquella horrible guerra. Però, també, per nosaltres mateixos, per aquells xiquets de postguerra que ―ara pares i fins i tot avis― tenim dret a alleugerir el pes de la nostra motxilla de memòria.

Les marxes del 22M i l'Espanya sandinista.

La seqüència és terrible. Hem passat de l'Espanya triomfal a l'Espanya modesta i, sembla, hem arribat finalment a l'Espanya sandinista. La triomfal va ser aquella de l’España va bien d'Aznar (governs de 1996 a 2004); la modesta [l'etiqueta és d'Enric Juliana] va ser la que va deixar el buen talante de Zapatero; i la sandinista és la que ha imposat el govern del Partit Popular amb Mariano Rajoy al capdavant en els dos últims anys. 

Era el Frente Sandinista de Liberación Nacional, victoriós en 1979 contra la dictadura dels Somoza ―un clan dedicat al gangsterisme d'Estat des del primer terç del segle XX a Nicaragua― el que lluitava a favor de la lògica de les majories i en contra de la lògica del capital, tal com va escriure el seu ideòleg Carlos Fonseca, mort en combat. La meta dels sandinistes era aconseguir “Pa, Sostre, Treball i Dignitat” per als nicaragüencs. 

El lema que ha convocat les Marxes per la Dignitat que van culminar el 22 de març a Madrid, sis columnes que van partir dies arrere cap a la capital de l'Estat procedents de totes els regions peninsulars, és “Pa, Treball i Sostre per a tots i totes”. No és possible major coincidència [o inspiració] entre la consigna actual i aquella dels sandinistes de fa més de tres dècades. Clar que la realitat social, política i econòmica d'un país de la Unió Europea, encara dels meridionals, no té absolutament res a veure amb la que existia ni amb la que existeix en aquell país centre-americà. Però no és menys cert que amb la taxa de desocupació que es pateix en l'Espanya actual, i amb les retallades socials que el Govern Rajoy practica sense misericòrdia i sense la menor objecció per com els retalls pressupostaris afecten a milions de persones, hem arribat al fet que les aspiracions dels qui ho estan passant pitjor siguen tan simples com les que expressa la consigna de Pa, Treball i Sostre. I açò, ens agrade més o menys, ens emparenta amb aquells sandinistes dels anys setanta del segle passat. 

Segons el Manifest de les Marxes per la Dignitat 22M, la descomposició del règim sorgit de la Constitució del 78 és evident. Aquest règim, afirmen, és il·legítim perquè està corroït per la corrupció. Entenen els redactors de la proclama que els han estat robats els drets i llibertats per a afavorir els interessos d'una minoria i assegurar els seus beneficis. Eixa minoria és, sostenen, la responsable de l'estat d'excepció social al que s'ha arribat a força de desmantellar l'educació i la sanitat públiques, de reduir dràsticament les pensions dels majors, d'apoderar-se dels habitatges de milers de persones que no podien pagar les seues hipoteques, i de tancar empreses i despatxar a milers de treballadors. 

Hi ha qui prefereix posar el focus sobre la radicalitat [més que una altra cosa, verbal] de part dels promotors de les marxes, com ha fet el diari El País, escrivint en sospitós paral·lelisme amb les manipulacions de la dreta més assilvestrada. És cert que aquelles organitzacions que agrupen a molta gent [legítimament] radicalitzada han jugat un paper important. Però sabem quina és la força orgànica real d'aquests grups, així que seria un error obviar el nivell de fatiga i de desesperació de molts milers de persones que han donat el seu suport a la iniciativa de portar un clar i contundent crit de protesta a Madrid. 

L'European Anti Poverty Network–EAPN (Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social) afirma, en el seu Dossier de Pobresa a Espanya 2014, que segons les últimes dades disponibles existeixen en el país més de tres milions de persones en situació de pobresa severa. És a dir, que viuen amb menys de 307 euros al mes. Aquest grup de població representa el 6.4 per cent de la població total, una taxa que quasi duplica la que hi havia en 2007 (el 3.5 per cent), l'any que va començar la crisi.

Paral·lelament, la pobresa relativa és un indicador que mesura la desigualtat i permet calcular el volum de la població en risc de pobresa. Determina quantes persones tenen ingressos massa baixos en relació al conjunt de la població. En 2013 el llindar de pobresa per a les llars unipersonals es va situar en 7.040 euros, mentre que en les llars formades per dos adults i dos xiquets aqueix llindar es va marcar en 14.748 euros. Com succeeix amb la crisi i la recessió, en disminuir els ingressos de la població també disminueix el llindar del risc de pobresa. Per açò la línia de risc per a una família de quatre membres ha anat descendint des de 2009: 16.199, 15.960,15.271, 15.082 fins als citats 14.784 de 2013. 

I aquesta és la realitat que el Govern Rajoy es nega a reconèixer: la desesperació de milers, de milions de persones que estan pagant cruelment el preu de l'ajust dur de l'economia espanyola. Se'ls està aplicant cirurgia major sense anestèsia, així que no hauria de sorprendre ni la protesta del 22M ni la seua magnitud. El Govern Rajoy pot ignorar-la o desqualificar-la, però està ací. Els seus esbirros més desaprensius poden deslegitimar-la dient que els manifestants de Madrid eren neonazis a la grega o perillosos bolxevics. Els grans mitjans de comunicació poden sumar-se a una espècie de soterrar preventiu de l'ex president Suárez, amb dosis altes de confitura informativa i, amb alguna excepció, ignorar o minimitzar la importància de la protesta del 22M. La dreta nacionalista perifèrica pot prendre's el dia lliure perquè la cosa de la protesta no va amb ells, i el partit dels socialistes pot mirar al cel mentre xiula o taral.leja alguna melodia simpàtica.

Cadascú és molt lliure de fer el que li vinga de gust, certament. Però mai ha estat bona idea en política ―en la que importa a les majories, clar― fer com que la realitat no existeix. El Tancredisme, el romandre tossudament impassible, pot funcionar-li a Rajoy (i ja veurem fins a quan), però no és una opció per a els qui necessiten que la protesta de la ciutadania contra una política antisocial, cruel i nociva per a les persones, es convertisca en força electoral per a desallotjar a la dreta neocon de les institucions de govern, per a enviar-la a l'oposició per molts anys; com a mínim fins que entenga que no tot són els grans equilibris macroeconòmics, que darrere de les grans xifres hi ha persones que pateixen.

Aquells ciutadans que no accepten ni el salvatgisme de la dreta ni la tebiesa de certa esquerra, aquells que es commouen perquè molts milers, centenars de milers de persones es mobilitzen per a demanar dignitat, pa, sostre i treball, haurien de prendre bona nota de quin partit, quina organització social, quina gent és sensible a aquestes angoixes i aquestes necessitats. I haurien de comprendre que en un sistema democràtic, encara en un de baixa qualitat com l'espanyol actual, no hi ha una altra forma de canviar les coses que mobilitzant-se en defensa dels seus drets i amb la força i el pes dels seus vots. Però tenint clar, a més, que si es protesta en el carrer i no s'actua en conseqüència exercint el dret de vot, aquest mateix sistema del que es pretenen corregir els seus grans dèficits se’n riurà d'ells. 

La tàctica del quant que pitjor, millor. D'Allende a Maduro.

En aquests temps que vivim de relativismes insuportables, en els quals els arguments més pelegrins s'exhibeixen amb una supèrbia inversament proporcional a la seua consistència, es pot llegir a analistes de diversa mena pontificant sobre com són i com han de ser les coses en qualsevol escenari polític. Es poden llegir i escoltar últimament opinions poc mesurades que realitzen ―per exemple― un exercici d'història comparada entre el Xile d'Allende i la UP i la Veneçuela de Maduro i el seu socialisme del segle XXI. I la veritat és que si açò sorprèn que es realitze des de latituds allunyades del país andí, allò que arriba a generar perplexitat és que també es faça des de Xile. L'ex canceller mexicà Jorge G. Castañeda es referia a aqueixos exercicis analògics com una expressió del pensament troglodita.

Equiparar la figura de Salvador Allende amb la de Nicolás Maduro és una cosa difícilment comprensible per a un observador mínimament informat. Des de la fortalesa del seu lideratge a la seua capacitat oratòria i el seu cosmopolitisme, des de la formació intel·lectual al compromís democràtic demostrat, el veneçolà està lluny de la talla del xilè. Però si els homes són inusualment antitètics, igual o més ho són els contextos en els quals ambdós se situen. Allende va liderar un procés que, amb les seues llums i les seues ombres, propugnava introduir canvis estructurals en el seu país superant els antagonismes binaris propis de la confrontació Est-Oest de l'època. Un context geopolític internacional que, malgrat la crisi d'Ucraïna, poc té a veure amb l'actual. No sembla, doncs, que un breu exercici d'història comparada ens permeta avançar més: no hi ha cas per a la comparació. Podríem, fins i tot, concloure ―com feia Castañeda recentment― dient que Allende va ser una víctima més de la Guerra Freda, mentre que Maduro és una tragicòmica reminiscència.

Tot amb tot, clar, és cert aquell adagi que el que cerca, troba. I ho hem fet. Existeix un element tangencial, un punt de contacte entre el procés xilè dels anys de la Unitat Popular i el que actualment es viu a Veneçuela. En ambdós casos trobem dosis elevades de mentida i manipulació per part dels actors en conflicte. Més enllà de les intoxicacions, de la propaganda negra i d'altres armes de combat, al voltant del que està ocorrent en la Veneçuela actual trobem ―dins i fora del país del Carib― dosis letals del vell axioma esquerrà del quant que pitjor, millor. Dit d'una altra forma, es tracta de maniobres que pretenen aguditzar les contradiccions internes del sistema a qualsevol preu, sense respectar a res ni a ningú, ni valorar costos fins i tot humans perquè, ja se sap, la guerra [de classes] és la guerra [de classes]. Llegia dies arrere un text d'un ciutadà situat en l'esquerra auto denominada revolucionària, en el qual afirmava que l'únic objectiu veritable de [la seua] esquerra és derrotar a la dreta, a com siga menester. Se suposa que per a, arran la victòria, instaurar una dictadura de proletaris obrers i camperols. Al cap i a la fi, açò del respecte pels Drets Humans no deixa de ser per a alguns ―sembla― una basta mentida burgesa.

Idees més o menys coincidents podem rebre de ciutadans que no han reflexionat molt no ja sobre allò que va ocórrer al Xile d'Allende, sinó sobre allò esdevingut a d’altres països d'Amèrica Llatina durant els setanta i els vuitanta; que no han reparat en les reflexions realitzades, precisament al fil de la caiguda d'Allende, per Enrico Berlinguer i els comunistes italians; que semblen ignorar l'ocorregut entre 1989 i 1991 en l'escenari internacional; que no són capaços de comprendre que Cuba és avui un projecte social fracassat convertit en una caricatura patètica del que va voler ser i no va poder. 

Aquestes lectures binàries, dicotòmiques, que engrandeixen els antagonismes que ja són grans entre els actors en conflicte de les nostres societats, no són no obstant això una novetat en l'espai polític. Tornem a la comparativa entre el Xile d'Allende i la Veneçuela actual, ara que el president Maduro diu que tots els que s'oposen a la seua política ―incapaç de traure al país del fossat de la inflació, el desproveiment i la violència extrema (no solament la política, la social que és molt més greu)―, no són sinó feixistes. 

Al novembre de 1971, es va produir un esdeveniment que tindria un efecte greument polaritzador en la societat xilena: la visita de Fidel Castro. L'estada es va allargar de forma impensable per als hàbits diplomàtics: va durar més de vint-i-quatre dies. Tant per la seua extraordinària durada com per les tensions i els problemes polítics i diplomàtics que va generar, la visita del mandatari cubà va causar un enorme impacte molt especialment per la conjuntura en la qual vivia Xile. El Comandant va recórrer incansablement el país de nord a sud, va visitar més d'una desena de ciutats, va participar en infinitat d'actes en espais públics oberts i tancats, va dictar conferències en diverses institucions, es va reunir amb una infinitat de representants d'organitzacions de la societat civil i de l'aparell estatal, especialment d'entitats sindicals i femenines, va participar en exaltats debats amb estudiants universitaris i va concedir una gran quantitat d'entrevistes a òrgans de premsa, xilens i estrangers. Castro va ser, per descomptat, una espècie d'estel mediàtic aclamat allà on va estar, però va ser un hoste que va arribar a resultar incòmode per al govern xilè.

Es va presentar com un amic primer i com un protagonista després, que va dir que compartia aliats i enemics en l'escenari intern amb els revolucionaris del govern. Açò va acabar per generar una situació molt delicada en les relacions diplomàtiques entre Xile i Cuba. Com va escriure Alberto Aggio, davant cada intervenció del Comandant, el govern es veia forçat a posicionar-se a propòsit de les interpel·lacions efectuades pel revolucionari cubà, per la qual cosa coincidim que amb Castro a Xile es va introduir un element de qüestionament del sistema polític nacional que no existia abans, així com un descrèdit del procés que estava sent conduït per la Unitat Popular i per Allende.

En una entrevista en la TV nacional xilena, conduïda per Augusto Olivares (el periodista que se suïcidaria en La Moneda poc abans que el seu amic Salvador Allende), mentre el president s'esforçava per fer explícits els assoliments del seu govern, el dirigent cubà explicava [també al mateix Allende] les resistències amb les quals s'enfrontava el procés xilè. La principal, el feixisme. Els feixistes xilens (segons ell tots els que no estaven amb l'Allende revolucionari) solament tractaven “de guanyar massa, amb la demagògia si és possible dels sectors més endarrerits de les capes humils, i guanyar massa en les capes mitjanes”. 

Certament, tant la desimboltura com la tendència a deixar de costat qualsevol subtilesa amb les quals Castro va intervindre en l'escenari xilé va acabar ―com explica Aggio― per produir o accentuar un ambient de confrontació entre esquerra i dreta que impediria o impossibilitaria a partir d'ací qualsevol convivència democràtica. 

Segurament, seguint la doctrina dels seus mentors cubans, Nicolás Maduro segueix aplicant, quaranta anys després, la mateixa tàctica que tan dolents resultats va donar a Xile.

És per açò que sorprenen algunes declaracions que s'estan produint actualment en aquell país. Molt recentment la jove diputada comunista Camila Vallejo ha rebut fortes crítiques per titllar ―en un twitt del seu compte personal― de feixistes als opositors al govern de Nicolás Maduro: “L'oposició feixista ―va escriure― està posant en greu perill la democràcia a #Veneçuela: el poder es guanya en les urnes, no mitjançant el crim”. Sorprèn que la jove dirigent comunista no sàpiga que és el feixisme o, si més no, que utilitze eixa etiqueta amb tanta lleugeresa. En paral·lel, el president del seu partit, Guillermo Tellier, a propòsit de la situació veneçolana ha culpat a la premsa: “Poden cometre's excessos, però si es té en compte que la majoria dels morts són chavistes d'on ve l'excés? Tinc la sospita que a Veneçuela existeix molt de construcció mediàtica”. En la mateixa entrevista, referint-se al règim castrista, el dirigent comunista xilé va respondre de forma canònica: “Jo crec que a Cuba no hi ha problemes de drets humans. Hi ha restriccions que fins i tot ara estan alçant-se”.

No sembla ser aquesta la millor forma d'ajudar ni als veneçolans ni als cubans a assolir un govern de progrés com el que presideix Michelle Bachelet, al qual estan presents també els comunistes locals. La tàctica del quant que pitjor, millor mai ha donat bons resultats per a la causa de la majoria. Mai. 

Targeta Roja a Fabra, sí. Però, què més proposem des de l’oposició al règim?

La situació política valenciana és insostenible. D’acord llavors amb treure-li la Targeta Roja a Fabra. D’acord en manifestar-nos el proper dia 7 pels carrers de les nostres ciutats. És imprescindible que ho fem. És necessari mobilitzar la ciutadania més que farta del mal govern, del balafiament de recursos i de la corrupció estesa com taca d’oli; farta, fastigosa que València i valencià siguen mots que tenen connotacions tan bastardes que fa vergonya citar-les. D’acord en tot. No obstant, més enllà de les denúncies que compartim, què se’ns proposa en positiu des de l’oposició al règim?

Sosté Toni Mollà, via xarxa social, una idea que compartisc. A saber: que “la dreta valenciana és tan previsible que els crítics ens hem de copiar a nosaltres mateixos”. Il.lustra el comentari amb una foto del MHP Fabra, amb el somriure habitual sí, però amb una bufanda al coll del Reial Madrid CF. La foto acompanya un comentari a la darrera idea del de Castelló: que Bankia ha de vendre el València CF a qui siga, però amb el compromís que en dos anys faça el club de Mestalla guanyador de la Champions. Acte seguit, Mollà ens permet rescatar un article seu de quan la presa de possessió del MHP, al qual va escriure que les seues primeres paraules van anar en sintonia amb “el mateix deliri de grandesa de Zaplana, de Camps i de Rita que ens ha portat a la fallida”. Guanyar la Champions en dos anys? I ho diu un que és del Madrid? Què és un fantasiós i damunt masoquista?

Tornem al camí que marcava Mollà. Veritat és: els opinadors crítics amb el PP en general i amb Fabra en particular podem caure en un estat depressiu provocat per la reiteració d’idees que ens provoca el roda i volta dels popularistes. No ens ho podem permetre, tanmateix.

Angèlica Such ja és història com a diputada en Corts Valencianes i en les pròximes hores alguna cosa haurà de passar amb la Perla, Milagrosa Martínez. Altres hauran de presentar-se en consergeria més avant si és que Fabra es manté en la posició que està ara, que no necessàriament ha de ser així.

Encara no fa un mes, escrivíem que el PP estava a la vora de l’atac de nervis: “molts de nervis han provocat les enquestes i sobre tot la percepció aguda d’un intangible: bufen aires de canvi polític al País Valencià, vents de final de cicle. S’acaba el domini del Partit Popular sobre les terres valencianes, i ells ho saben”. I afegíem : “I això que encara no han començat a parlar de les llistes. O sí? Entre els imputats i els condemnats que quedaran fora, i els que poden caure d’ací al 2015 [aviat començaran a substanciar-se els casos Gürtel, Cooperació, Brugal, Fitur...], i amb la reducció dels llocs d’eixida segura per a Corts Valencianes i als ajuntaments, el canibalisme polític pot aparèixer al Partit Popular d’un moment a l’altre. Romandrem atents a l'espectacle”. Què escriuríem avui, sinó un ritornello d’aquestes paraules de febrer?

Has dit nervis?  Histèria!

I sinó parem compte en l’ABC que dispara a ràfega contra tot i contra tots [el catalanisme i els catalanistes] a propòsit de la presentació del #Roja a Fabra a càrrec d’una trentena d’organitzacions, partits, sindicats i associacions cíviques que demanen eleccions avançades. Rosa Solbes, de VpC, explicava que l’exigència es fa per: “L’augment devastador de l’atur, l’atonia econòmica, el tancament d’empreses, la desindustrialització, l’abandó del camp, la deriva autoritària d’uns governants que no escolten ni dialoguen, les actituds irresponsables que posen en perill les Institucions Autonòmiques, la privatització dels serveis públics, la venda a preu de saldo del nostre patrimoni, la destrucció de la nostra Radio-Televisió, l’abandó de polítiques d’igualtat entre homes i dones…”

Que diuen aquells que fan guàrdia junto a los luceros? Una mostra, la de l’ABC: “Los catalanistas lanzan una campaña para impulsar un tripartito en la Generalitat”. Amb eixe titular, el diari  informa els seus lectors que “El objetivo de la protesta, que se desarrollará frente al Palau de la Generalitat a la misma hora que se reúne el pleno del Ejecutivo autonómico, pasa por reclamar «la dimisión del presidente Fabra y su gobierno y la convocatoria de elecciones anticipadas» ante lo que consideran «la peor Administración pública valenciana de la historia de la democracia»”.

Res de nou, doncs. No sols els desafectes ens repetim: una) El catalanisme i els catalanistes ataquen de nou; i, dues) Ha començat la campanya del Tripartit.

La primera conclusió, comptat i debatut, és que tots estem repetint-nos ja massa.

Som els opositors al règim que ens maltracta des de 1995 els que hem de realitzar canvis en la lletra i en la música dels discursos. És cert que el govern de Fabra, com el de Rajoy, són més un malson que uns executius democràtics homologables. Però, és hora de començar a fer passes per transcendir la denúncia de tots els mals que ens afecten per la barreja d’incapacitat, sucursalisme, clientelisme i corrupció, i d’obrir el temps dels acords en positiu, dels programes de cada organització política en particular, i d’aquells objectius bàsics i irrenunciables que estan disposats a assumir en col.laboració explícita.

Si tots els partits del Parlament de Madrid, per exemple, s’han posat d’acord en que tan bon punt el PP perda la majoria absoluta derogaran la Llei Wert, ¿què podrien oferir a casa nostra els partits que fa quasi dues dècades  pateixen el ser minoritaris, i amb ells tots els que per ells hem votat des de mitjans de la dècada dels anys noranta del segle passat?