Vistas de página en total

domingo, 29 de junio de 2014

1914-2014, cent anys amb dèficit de dignitat política.

El dia 4 de juliol de 1914 es va celebrar a bord del vaixell austro-hongarés Kàiser Carles VI, ancorat el port de València, una missa de rèquiem. El magnicidi ocorregut a Sarajevo uns dies enrere n’havia estat el motiu. Aquest acte, que comptà amb la presència de totes les autoritats, va convertir-se en el primer lliurament que rebé el poble valencià del drama que era a punt de començar.

Fins aquell feixuc dia de juliol, la vida passava dins els marges d’allò que diríem la normalitat, sense que això haja de ser entès com a sinònim d’absència de problemes. Dos dels més significatius, per ressenyar-ne algun, havien estat les agitades discussions al voltant dels pressupostos del cap i casal, així com les suara passades eleccions al Congrés i al Senat de Madrid.

Resultat del primer d’aquests esdeveniments havien estat els greus successos de les darreries del mes de febrer: tancament general d’establiments comercials, manifestacions nombrosíssimes, agressions, càrregues de les forces de seguretat i fins i tot algun que altre tret aïllat. El Mercantil Valenciano, el diari republicà i progressista, editorialitzava: No recordamos nada más grandioso. Después de una protesta tan unánime, tan grandiosa, tan espontánea, no se concibe que sigan ocupando sus cargos el gobernador y el alcalde. En Valencia ha habido cierres, pero ninguno como el de ayer; grandes y pequeños, desde el lujoso establecimiento hasta el modesto kiosko, todos los comerciantes e Industriales cerraron sus casas, dándose la novedad de que hasta los cafés y los sitios de refresco cerraran, cosa que nadie ha conocido”.

Rescate aquests apunts del llibre resultant de la meua tesi doctoral, Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923. Han passat vint-i-cinc anys des que vaig publicar-lo, i trobe que ben bé podríem actualitzar-lo amb informacions i dades d’avui.

No estem a les portes d’una nova guerra europea, afortunadament, tot i que més d’un en va fer referència en abordar no fa tant la crisi d’Ucraïna que, per cert, encara no està resolta.  L’assassinat de Francesc Ferran a Sarajevo va ser l’espurna que va fer esclatar la guerra, no el motiu de la guerra [com erròniament podem llegir i escoltar a tort i dret en aquestes dates], i aquesta fou la que va prendre tots els bidons de benzina que emmagatzemava l’Europa del moment. No és que l’actual no en tinga de problemes, i no sols pels relacionats amb el nomenament de Juncker com a president de la Comissió Europea, o pels canvis en la política econòmica que necessiten els països del sud. Problemes tenim, però res comparable al que passava a 1914.

Tanmateix, ¿no és cert que podem trobar molts més paral.lelismes en la política interna? Els resultats de les darreres eleccions, les europees precisament, continuen provocant baixes i danys, moviments posicionals, agres disputes internes i interpartidàries, i està clar que els efectes del 25-M encara no han finalitzat.

El gros de l’assumpte està a l’àmbit intern. Es preguntava El Mercantil Valenciano en 1914 com és que no havien dimitit l’alcalde i el governador, com ara ens preguntem com és que no han dimitit Alberto Fabra i Juan Cotino. Fins la consellera Català s’ho pregunta respecte del de Xirivella.

El president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, és, ja ho vam dir, una mena de berruga democràtica i d’ell poques sorpreses grates podem esperar i, encara menys, gestos de dignitat. Tant i més després la vergonyosa venjança envers Mònica Oltra, i darrere totes les notícies que el lliguen i connecten amb la flor i nata de la corrupció autòctona. Aquest no marxarà fins que renten amb salfumant el silló que ocupa a la Plaça de Sant Llorenç.

El Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, no n’ha tingut prou càstig encara com per a excitar adequadament la seua dignitat. No va tindre prou amb que un simple secretari d’Estat, petulant i provocador com Antonio Beteta vinguera a ofendre’l a casa nostra. Una ofensa particularment dura per a ell i per al seu conseller Moragues, que havien anunciat per activa i per passiva la comprensió de Madrid davant l’insuficient finançament valencià.

Fabra i Moragues parlen i parlen, com a homes ofesos carregats de raó, però sols dins de casa. Denuncien l’oblit i el perjudici que patim per la manca de sensibilitat del govern central, anuncien intencions de donar la batalla fins a aconseguir el que és just, i volen fer veure que aniran a Madrid i el clavaran el braç per la mànega a Beteta, a Montoro i a qui es pose per davant.

Però, arribat el dia, reunit a Madrid el Consejo de Política Fiscal y Financiera, el senyor Moragues no va dir ni pruna. Mut i a la gàbia. De l’anunci de Fabra al cap d’any de 2013 de que 2014 seria el del nou model de finançament, hem passat a les crues paraules del conseller d’economia: “no hi ha una expectativa a curt termini de revisió del sistema de finançament; això és evident”.

Doncs bé, caldrà exigir que aquells que no són capaços de defensar els interessos més bàsics del país que governen (?) no tenen més eixida que presentar la dimissió i deixar el pas a persones que siguen més competents i efectives que ells.


En 1914, després de la missa de rèquiem per Francesc Ferran al port de València vingueren els duríssims efectes de la I Guerra Mundial sobre el País i, en particular, sobre la seua agricultura i els que en ella treballaven. Començà una crisi que va tindre efectes devastadors que abocaren al que vam anomenar l’època dels avalots. Van ser anys durs, amb molta llàgrima, molta sang i molt de dolor. A hores d’ara la realitat social i institucional és molt distinta, però n’hi ha molta gent que està esgotada de plorar i de patir. Els responsables polítics, només tingueren una miqueta de dignitat, no haurien de permetre-ho. O haurien de marxar per la porta de darrere.

domingo, 22 de junio de 2014

El rei i jo. Crònica breu d'una nit històrica.

La vesprada del 23 de febrer de 1981 va ser difícil per a tots els demòcrates antifranquistes que crèiem que el règim de llibertats, encara amb els seus dèficits, era ja una realitat irreversible a Espanya. Molt probablement per això, després de tenir notícia de l'assalt al Congrés dels Diputats per la tropa comandada per un tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, conegut ultradretà, coincidirem amb molts companys en la seu de Comissions Obreres en el carrer Gil i Morte. Érem tan joves i tan atrevits que acudirem allí amb el desig de rebre instruccions per a enfrontar-nos al colp (sic). ― “Els tancs es paren abans que isquen de les casernes; després ja és massa tard”, afirmava valerós un company que ens recordava el que havia sigut Praga en 1968, i nosaltres assentíem convençuts. No sabíem que els carros de combat ja havien eixit dels aquarteraments de Paterna i que poc després prendrien literalment el centre de València.

Afortunadament, en la seu del sindicat ens van donar instruccions precises: tots a casa. La direcció del sindicat i la del partit ja estava ―aquesta va ser la informació― on havia d'estar per a fer el més convenient per a tots.

Conforme va caure la nit, la foscor ho va cobrir tot. Fins i tot l'ànim. Què podíem fer? Diverses parelles d'amics vivíem en el mateix bloc de vivendes, i això va alleujar molt el tibant i lent pas de les hores. Desfer-nos de llibres i publicacions que teníem a les prestatgeries de casa? Cremar documents comprometedors davant una hipotètica regressió cap al passat? Començar a esmicolar papers i a llançar-los pel vàter? Per a què? Tots nosaltres érem militants de l'esquerra política. Massa coneguts en els nostres àmbits per les nostres idees i pel nostre activisme, quin sentit tenia amagar-se? Cap de tots era dirigent, pel cap alt en l'àmbit universitari, així que, què podíem fer sinó esperar? Ja no es podia tornar a la clandestinitat. Era impossible.

Van passar les hores. Les emissores de ràdio a València estaven en mans dels colpistes, però TVE va informar cap a les nou com estava la situació: circumscrita a la capital valenciana. A aqueixa mateixa hora s'estava gravant, com vam saber després, l'al·locució del Rei. Va ser emesa quatre hores més tard, cap a un quart de dues de la matinada del dia 24 de febrer. Quan Juan Carlos de Borbó va aparèixer en pantalla, vestit de capità general, i va dir el que va dir, ho vaig trobar cinematogràficament atractiu. Quina alegria ens va donar el bon home.

L'excitació i la inconsciència ens va espentar, a un amic i a mi, a eixir al carrer, desoint el toc de queda i l'ordre explícita de no eixir de casa. Cercarem dues farmàcies de guàrdia en dos punts distants de la ciutat i ens conjurarem per a declarar que necessitàvem un medicament per a una xiqueta suposadament malalta ―la petita Neus―; i amb tan pobre argument per a una nit com aquella, ens llançàrem a recórrer una València deserta en un modest Seat 127. La realitat en la Pista de Silla, en l'entrada sud de la ciutat, era quasi calcada a la que veuríem un o dos anys després en la seqüència del toc de queda en Missing, la pel·lícula de Costa-Gavras. Aquella en la que Sissy Spacek no pot tornar a casa i corre espaordida per Santiago després del colp de Pinochet, fins que aconsegueix acollir-se en un portal i passar allí la nit.

La nostra, la d'aquell febrer era freda. Els soldats havien encès fogueres en els  carrers, havien emplaçat els fusells d'assalt de la forma preceptiva, i havien instal·lat morters en la confluència de Ausias March amb Peris i Valero. Passàrem prop d'alguns d'ells, i en el seu rostre vam veure la mateixa por que ells veurien en el nostre. Estaven espantats, embolicats en els seus capots i desitjant que tot allò fóra solament un malson. Com nosaltres.

No obstant això, seguirem avançant. Ningú. No vam veure absolutament a ningú, excepte a un cotxe de la companyia d’arreplegada del fem, SAV, que com nosaltres circulava sense reparar en semàfors. Vam ser a punt de xocar amb ell en Porta de la Mar. Amb un colp d'estat en marxa, qui pensa a respectar els semàfors? Des de la plaça enfilarem Colón, Xàtiva i arribarem a Guillem de Castro. I allí ens trobàrem amb els carros de combat.

Ja estaven en marxa. Avançaven en columna cercant l'eixida cap a Paterna, de tornada al seu aquarterament. Van ser amb prou faenes uns centenars de metres els que discorrem al seu costat, en paral·lel. Quan vam poder, girarem a l'esquerra per a cercar la Gran Via de Ferran el Catòlic, i allunyar-nos així amb la nostra petitesa de la immensitat de la seua grandària i de l'horror del soroll dels seus motors i les seues cadenes sobre l'asfalt. Tot amb tot, estava clar: l'ordre del Rei havia sigut acatada, i els militars abandonaven els carrers de la ciutat. A aquelles hores, ja més contents que espantats, vam posar rumb a casa. Vam tornar sans i estalvis.

Aquesta és la petita història personal ―una crònica més aviat― d'aquella llarga nit. I l'he recordat amb precisió en aquests dies, veient a Juan Carlos I per televisió. El moment vital en el qual més prop vaig sentir-me d’eixe ancià que ara acaba de deixar el càrrec. Durant anys el vaig respectar, en honor a aquella nit en la qual em va semblar un galant de cinema; l'home, amb el seu uniforme i la seua ferma serietat. És veritat que després vam saber coses, van circular rumors, van aparèixer ombres mal explicades. No em va importar. Des del meu republicanisme polític-sentimental, d'alguna forma havia establert una relació positiva amb el cavaller; crec que com a molts, milers dels naturals d'aquesta terra.


Van passar els anys. L'home es va perdre el respecte a si mateix i ens el va perdre a la ciutadania. Fins al punt d'haver de demanar disculpes en la televisió i prometre, com un xiquet, que no ho tornaria a fer. En aquella seqüència, en aquell epitafi d'un temps passat, no em va evocar res semblant al d'aquella nit de l'any vuitanta-u. Al contrari. Vell i trontollós, era un ancià enxampat en falta que s’excusava de forma poc convincent.  Després va vindre el procés del gendre, les tribulacions africanes amb els indefensos elefants, la imputació de la filla. I fa uns dies, intentant parar l'hemorràgia que dessagna a la Casa Reial, va abdicar en el seu fill Felipe. Vaja en pau i en bona hora, i que els déus l’acompanyen. Ja veurem que és del seu successor i de tots nosaltres. Aquesta, no obstant, ja serà una altra història.

domingo, 15 de junio de 2014

La gran crisi socialista. No és un problema de noms.

Fa ara més de dos anys i mig vaig escriure un article al qual opinava que el canvi de rumb que havia de produir-se en el Partit Socialista no depenia de com es realitzara el relleu en la dirigència partidària. Vaig afegir a més que la crisi pregona per la que travessava l’organització no se solucionava amb un simple canvi de cares en la direcció, perquè no es tractava d’un problema de noms. Escrivia en el temps en el que tot just començava la legislatura de Mariano Rajoy, després de la desfeta socialista i la majoria absoluta dels conservadors. Eren els dies en els que encara no imaginàvem el calat de la involució democràtica a la que ens anava a sotmetre [ens està sotmetent] el Partit Popular, amb una devaluació interna que és ―com digué de l’Argentina dels noranta Carlos S. Menem― cirugia major sense anestèsia, i amb una davallada brutal de les prestacions de l’Estat assistencial.

Quan estàvem en aquells inicis del període, del malson, provocat per Rajoy i els seus amics, la crisi existencial, la imperiosa necessitat de reinventar-se per part del PSOE era ja un clamor. Ara, després d’una derrota brutal en les eleccions europees, amb uns resultats que fan absolutament versemblant que el partit dels socialistes no sols no conserva un suport electoral estable, sinó que continua en caiguda lliure; ara, quan Rubalcaba ha anunciat que marxa i s’ha obert la cursa successòria, recorde bona part de les idees expressades a aquell text de gener del 2012.

Avui com aleshores, afirmar que la crisi del partit dels socialistes no és un problema de noms pot semblar tan inútil com bufar en caldo gelat; però hi ha discursos qualificats que per més retòrica que gasten realment allò que diuen és que amb canviar Alfredo per Eduardo, o per Pedro, problema resolt. I això és, amb perdó, o un exercici de cinisme o una ximpleria. Sembla mentida que algú puga creure a hores d’ara que la resurrecció socialista es produirà en fer el canvi de líder, i amb la substitució d'un grup de direcció per un altre. Tant de bo fora així de fàcil. Ni tan sols ho serà per al partit; encara menys per a la societat a la que el partit hauria de ser útil.

Passades unes poques setmanes de la desfeta electoral europea, és molt més preocupant la situació política estructural que la pura conjuntura. En un escenari de crisi, amb la cirugia traumàtica emprada pel PP, els resultats dels socialistes sols poden explicar-se per la inanitat de la seua activitat com a principal partit opositor a les polítiques de Rajoy. Inclús més: perquè una bona part de l’electorat a més de no percebre’l com a oposició, el recorda com a corresponsable de la crisi i com a aliat més que ocasional del PP [la reforma constitucional exprés pesa com una llosa]. Una percepció que ha discorregut en paral.lel a eixa pràctica insana de traslladar-li a la ciutadania que els socialistes a penes parlen de cap altra cosa que no siguen els seus problemes interns.

El PSOE durant els darrers anys ha anat, com més va més, rebaixant el seu perfil tant a les institucions com a la societat civil. Quina oposició s'ha fet a al Parlament de Madrid o als autonòmics governats pels conservadors? Quin lideratge davant les mobilitzacions per l'ensenyament o la sanitat pública, per exemple? Quàntes autocrítiques després les desfetes electorals? Quina resposta davant les tensions territorials que Rajoy vol ignorar? Quin seguidisme miop a propòsit de la discussió monarquia o república?

Llavors, l’assumpte està clar: el problema dels socialistes no és de noms. És un problema de discurs i d’estratègia política. És un problema de relació entre el partit i la societat, tant com d’un patró de fer política al marge de les persones reals, que són al remat les que voten i decideixen les eleccions.

Que s'ha fet de la socialdemocràcia espanyola? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny convindria que buscara la inspiració en els principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir i practicar una fiscalitat progressiva i sense escletxes per al frau; defensar no sols retòricament una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància i la investigació per a propiciar el desenvolupament; lluitar sense complexos per l'eixamplament del mercat laboral per als joves. I tot això des de la més contrastable honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.

A més, el partit dels socialistes hauria de fer creïble el seu discurs federalista, que no ho és. Hauria de posar-se al capdavant de la imprescindible reforma constitucional. Hauria d’acceptar que les nacionalitats històriques no caben dins l’actual Carta Magna. Hauria de contactar amb tot un segment de la societat, els joves fonamentalment, que no poden entendre que una autoritat de l’Estat no ho siga per votació, sinó per herència.

A més, pel que fa a la realitat partidària interna, en un context de desconfiança de la ciutadania envers els partits convencionals ―una evidència confirmada per l’emergència de Podemos― ha d'acabar-se d'una vegada amb el model de sindicat corporatiu de treballadors de la política en el que s'ha convertit com a organització, encara que no és l’única.

El debat a hores d'ara, per tant, no ha de limitar-se a decidir si ha de ser Joana o la seua germana ―com diria el Che Guevara― qui encapçale el partit. No són pocs els analistes que afirmen sense la menor reserva que el partit dels socialistes espanyols ja està mort, encara que el certificat de defunció no estiga signat. Si en compte de veure’l com un cadàver el visualitzem con un pacient en la Unitat de Vigilància Intensiva, encara podrem creure que amb el tractament adequat podria reviscolar. Ara, també podem imaginar que li poden allargar la vida de forma artificial. Una gran coalició a l’alemanya, tal i com va anunciar sense rubor el senyor Felipe Gonzàlez, seria una forma de perllongar eixa situació de coma induït per a morir, de forma irremeiable, a mitjà termini.

No, no és un problema de noms. No és una malaltia comú la que pateix el partit dels socialistes. És una patologia molt, molt greu, amb un quadre clínic en el que fallen diversos òrgans vitals. L’alternativa, llavors, és reinventar-se o morir. 

Atents a l’evolució del malalt en les pròximes setmanes, que van a ser decisives. 

domingo, 8 de junio de 2014

Primera victòria: la República ja està a l’agenda política.

La República ja està a l’agenda política, i aquesta és la primera victòria democràtica de qualitat des de fa molt de temps a Espanya. Qui ho hauria de dir fa poc de temps. El CIS pot cantar missa amb allò de que només el 0.02 dels electors està interessat en l’assumpte; el Govern de Rajoy pot menysprear els republicans amb la manca de respecte habitual per les opinions distintes a les seues; la Casa Reial pot fer com el qui no escolta; i la legió de periodistes i comunicadors addictes al règim poden repartir a tort i dret tones de melmelada monàrquica. Tot i amb això, n’hi ha un clam a favor de la República a les xarxes, al carrer, a les places, amb banderes, pancartes i opinions. Allò que a l’espai públic es demana és, si més no, que la ciutadania siga consultada a propòsit de la continuïtat de la monarquia.

Julián Casanova ha escrit recentment a les xarxes virtuals [Manolo Jardí dixit; que les xarxes socials són els casinos] que els que tenim una edat encara recordem que durant el franquisme ens van amaçar durant 40 anys amb allò de que la II República va ser un autèntic desastre que ens va conduir [inevitablement] a la guerra. Després, ―continuen amaçant-nos ara―  hem passat trenta nou anys de pau, estabilitat i prosperitat [els mateixos termes que es feien servir per a destacar la pau de Franco] amb la monarquia encapçalada pel rei Juan Carlos. Tota la raó, li’n done a Casanova. Alguns, darrerament, afegeixen sense rubor que el Rei va dur la democràcia, que sense ell de cap manera l’hauríem assolit i que de la República ―vade retro!― no cal ni que parlem. Temptats estan alguns ―pel fervor que transmeten― d’adjudicar-li a Juan Carlos des de la invenció de la roda fins a la de la penicil·lina. Doncs bé, malgrat els quaranta més trenta nou anys de difamació i d’amenaces, vetlades i ben explícites, sobre la II República, la forma d’Estat està de nou sobre la taula.

Francesc Bayarri escrivia en aquests dies una bona reflexió a propòsit del terratrèmol provocat per l’abdicació de Juan Carlos I i el relleu exprés que volen que realitze el seu fill Felipe. Jo també estic pel dret a decidir entre monarquia i república, però tinc clar que no és prou amb decidir la forma de la prefectura de l'Estat. Està clar que està molt estesa una, diguem-ne, il.lusió republicana. De fet, milers de persones de totes les edats i condició demanen una consulta popular sobre ella. Però, en política la il.lusió és necessària però no suficient. Bayarri afirma encertadament que sense un esborrany de constitució republicana redactat, i sense una declarada voluntat de consens [la clau imprescindible de tot procés constituent], l’efervescència d’aquesta setmana pot esvair-se com el sucre en el cafè. 

Al meu parer, arribar a la proclamació de la III República no seria gran cosa si amb ella no aconseguirem millorar substancialment la qualitat de la democràcia que tenim. Per a fer-ho és capital modificar la Constitució de 1978, que ha donat els seus fruïts però que a hores d’ara és evident que ha envellit malament, com passa amb totes les constitucions, que han d’anar rectificant-se, adaptant-se cada cert temps per re sintonitzar-se amb les societats que regulen. Manuel Alcaraz, que sap de constitucionalisme, proposava recentment aixecar la vista i mirar més enllà de la dicotomia sobre la forma d’Estat. Coincidisc amb ell en que cal un blindatge més fort dels drets fonamentals i d'aquells que tenen veure amb els serveis públics: l’educació, la sanitat, la investigació; cal fer que el dret a l'habitatge siga una obligació constitucional de l'Estat garantida en els tribunals; és necessària una millora dels drets que secunden la igualtat d'homes i dones en tots els àmbits. En la mateixa línia, la reforma constitucional hauria de facilitar mecanismes de democràcia directa com els referèndums, tant en les regions o nacionalitats com en l’àmbit municipal; de la mateixa manera, finalitzava Alcaraz apuntant que seria necessari blindar de debò al Poder judicial i al Tribunal Constitucional de les interferències i pressions dels poders executiu i legislatiu.

Parem compte, llavors. L’abdicació del Rei no ha estat sinó una exigència de la realitat davant la qual, contra el que ha estat habitual, la Casa Reial ha reaccionat adequadament. Conscients de la necessitat del relleu per a intentar insuflar aire a la monarquia, el Rei s’ha vist obligat a cedir. A més, està clar que no és menor el volum de ciutadans mobilitzats en defensa de la República. No obstant això, convindria no confondre desitjos i realitat. El sistema és fort, i n’hi ha molta gent, moltes veus i moltes plomes al servei d’una causa que, ens agrade o no, encara manté moltíssims partidaris. Són menys dels que ells volen i diuen, però en són. Per tant, amb el cor tan calent com siga menester, caldrà mantenir el cap ben fred.  

Als partidaris de la República no ens interessa, pense, intentar accelerar massa el procés. Si ho fem, perdrem, tard o d'hora. Com he apuntat, el tema ja està a l'agenda, que no estava; i ha estat un gran pas, una primera victòria. Ara cal avançar, cal anar sumant partidaris per a propiciar un canvi que no resolga tan sols qui és el Cap de l'Estat, sinó quin model d'Estat volem. En el procés de definició d'eixe model d'Estat, un element important serà si estem per mantindre una monarquia parlamentària o una república. Però són moltes més les decisions que caldrà prendre, i això amb un objectiu clar i concís: millorar la qualitat de la democràcia, la qual cosa vol dir recuperar un futur de llibertat, de dignitat i de solidaritat per als nostres fills; un futur que a hores d’ara està més aviat negre. Segons conten, l'emperador August aconsellava “Camineu lentament si voleu arribar més ràpid a un treball ben fet”. Una idea coincident amb aquella exigència més coneguda, adjudicada a diversos patums, de “Vesteix-me a poc a poc que tinc pressa“.

El problema, efectivament, no és sols el de la forma d'Estat, monarquia o república; sinó que és el model de país, el model de societat que volem. En la mesura en que la realitat actual ha desbaratat les costures de la Constitució del 78, cal començar a treballar en una reforma adequada. Amb l'actual correlació de forces això és impensable d’activar, així que no en queda una altra que modificar la realitat parlamentària. Tant i més quan el PSOE sembla estar en una galàxia llunyana en la que els únics problemes que motiven la seua gent són els d'índole interna. No ho té fàcil el partit dels socialistes, però sinó espavila, si no connecta amb el que està passant en la societat, en el carrer, la data de caducitat està pròxima.

Ahir, mentre quaranta exministres, del PSOE  i del Partit Popular, presentaven en València una fundació per a la defensa de la Constitució, milers de persones es manifestaven pel centre de la ciutat en defensa de la República. Tal i com  havia passat en moltes capitals i ciutats de tota Espanya, quaranta entitats cíviques, socials, sindicals i polítiques les havien convocat. Ni el PSOE ni la UGT estaven entre elles. Eixa és, precisament, l’evidència de la desconnexió dels socialistes amb la ciutadania més dinàmica, amb la més participativa, amb la més compromesa amb l’aspiració d’elevar la qualitat de la democràcia.

Uns dies arrere, Jordi Palafox rescatava de l’oblit unes paraules de Felipe González en 2002. El dirigent socialista sentenciava, com en ell és habitual, que: "En política, la verdad es lo que la gente entiende como la verdad. Políticamente, el empeño por desmentir algo que está en la percepción de una sociedad es poco práctico".


Doncs sí. Sembla que el PSOE ha oblidat aquell axioma del que va ser el seu líder. I ara s’empenyen en negar una evidència que és percebuda per la societat ―si més no per aquella part més pròxima a les posicions del partit dels socialistes espanyols― amb nitidesa: que la Constitució ha de ser reformada per a incrementar la qualitat de la democràcia, i que la ciutadania ha de ser consultada a propòsit de la disjuntiva entre monarquia i república. Podran negar la realitat, podran creure’s les seues pròpies mentides, però pel camí que van la seua data de caducitat cada cop està més pròxima. Reaccionaran?

domingo, 1 de junio de 2014

Les eleccions, les esquerres i el Pensament Impecable.

Les últimes eleccions europees han donat uns resultats molt significatius. Uns esperats, com l'ascens dels euroescéptics i de la ultradreta, aquesta decididament anti europeista; o el manteniment encara que a la baixa dels dos grans blocs conservador i socialdemòcrata. Uns altres no per sospitats resulten menys preocupants, com el de la conversió en primera força electoral del Frentre Nacional a França. Pel que fa als resultats a Espanya, són dues les conseqüències més destacables en la nostra opinió: d'una banda l'enfonsament de les grans forces polítiques, el PP i el PSOE, que juntes ja no arriben a sumar ni el cinquanta per cent dels vots; i per un altre l'ascens d'alternatives polítiques genèricament d'esquerres que han crescut electoralment en bona mesura per la sagnia electoral d'un partit socialista que sembla perdut com un personatge sense guió. La conversió d'Esquerra Republicana de Catalunya en la força política més votada en el Principat, amb un discurs clarament independentista, i la irrupció potent d'un grup polític no convencional com Podemos, amb poc menys de cinc mesos de vida, són els altres dos resultats més cridaners.

En aquestes línies tenim la intenció d'aportar alguna cosa positiva al debat generat per l'emergència d'aquesta nova proposta política alternativa, que s'ha convertit en objecte de polèmica tant en els mitjans de comunicació com en les xarxes socials i fins i tot en el carrer. El lector trobarà a continuació unes anotacions que de cap manera esgoten el tema ―faltaria més― però que pretenen ser una aportació al debat d'aquests dies amb un objectiu clar: no deslegitimar a ningú i, sobretot, tendir ponts per a evitar que s'aprofundisca en una bipolarització insalvable al si de les esquerres entre els reformistes o sistèmics, i els vells i els nous radicals, més o menys anti sistèmics.

Aquests últims dies hi ha hagut molt en les xarxes socials i, en general, en els mitjans. La dreta ha atacat a Podemos per terra, mar i aire. Els han insultat, desqualificat, deslegitimat i açò no ha fet més que donar-li a la nova organització política un protagonisme que mai haguera somiat. Els que demanaven a la gent del 15M, ―als indignats que havien acampat en les places fa uns anys―, que crearen un partit i es presentaren a les eleccions, ara que ho han fet els neguen tota legitimitat per a fer les seues propostes i concórrer a les urnes. Fins i tot des de l'esquerra, la reformista i també des de sectors de la radical, hi ha hagut exabruptes dirigits “al de la coleta” [Pablo Iglesias] i els seus. És en aquest context, inesperat abans del 25M, que tothom opina amb major o menor encert. Aquestes línies també són açò, opinió.

I

Una referència d'autoritat per a començar. El tristament desaparegut Rafael del Àguila va escriure amb mestratge entorn del que ell va anomenar el Pensament Impecable (PI), practicat amb passió per alguns acadèmics i per personatges del món de la cultura o dels mitjans de comunicació. Segons del Àguila, i compartisc, el PI es caracteritza ―molt sintèticament― perquè exigeix solucions perfectes als problemes més complexos. Ho fa des de la convicció [aparent almenys] que existeix una espècie d'harmonia còsmica que garanteix que la decisió estrictament adequada i la políticament possible són la mateixa cosa. A més, el PI se sustenta sobre la idea que els interessos dels ciutadans són sempre justs i que el convenient és ètic i l'ètic és convenient. Apuntava igualment del Àguila que després de la caiguda del Mur de Berlín, el PI havia proliferat en les democràcies occidentals en sintonia amb la crisi de l'esquerra.

II

La irrupció electoral de Podemos ha sigut un vendaval d'aire fresc que ha agranat la península de nord a sud; un huracà que, clar, també té efectes no desitjables. En un escenari polític encartonat, caracteritzat per discursos polítics previsibles i amb freqüència anacrònics, orfe de lideratges clars, maniqueu i manifestament incapaç de resoldre problemes com el de la corrupció, i cada vegada més alié a les urgències de bona part de la població, ha sorgit una cosa diferent [més diferent que nova, crec].

Després d'anys de crisi asfixiant, que ha descarregat la seua crueltat sobre les esquenes dels més vulnerables als quals amb massa freqüència deixa sense treball, sense casa i sense futur per als seus fills, l'aparició d'aquesta proposta electoral ha sigut ―al meu entendre― benèfica. Com escrivia en el mur de Fernando Delgado, estic d'acord en què Podemos no li  lleva ni un vot a la dreta, sinó a l'esquerra. No obstant això, sí que incorpora votants a les urnes que, en l'actual conjuntura, no tenien més horitzó que l'abstenció. El contingent més important d'aquests són gent molt irritada amb els partits sistèmics, fonamentalment joves [biològics i mentals] que troben en la formació i en el discurs del seu singular líder un missatge que cristal·litza la ràbia en una il·lusió que no ofereixen les formacions més convencionals de l'esquerra. A més, els atacs furibunds que està rebent la nova organització per part de tiris i troians no fa sinó reforçar la convicció d'haver-li fet mal als partits sistèmics amb el seu simple vot. Una cosa desconeguda per a bona part d'aquests votants. I plaent.

III

Com diu Carlos Malamud, tenim dret a conèixer el sistema de valors dels personatges públics, i encara més el dels líders polítics que aspiren a intervindre de manera efectiva sobre la nostra realitat política. Sobre el lideratge de Pablo Iglesias es pot dir que no és l'únic polític espanyol que se situa en l'esquerra ―la radical i la reformista― que encara admira a Chávez i a Castro; que segueix dient que el règim cubà o el bolivarià són règims benèfics per als pobles que els suporten. És sabut que Iglesias, com el seu company Monedero, que són els més reconeguts líders del nou grup polític, s'han declarat admiradors del chavisme. Açò ja és bastant contradictori amb la professió de fe democràtica que exhibeixen (alardó que els serveix per a excloure de la condició de demòcrates a la pràctica totalitat dels que no pensen com ells), una cosa que solament es comprèn des de l'assumpció d'uns valors que no caben en un sistema d'alta qualitat democràtica ni a martellades. Més sorprenent resulta, no obstant això, que un home format i informat com Iglesias afirme que el bolivarianisme és "una referència fonamental per als ciutadans del sud d'Europa".

La meua, no obstant això, és una reflexió pròpia d'un debat acadèmic. A la major part dels ciutadans, particularment als qui han votat per Podemos, aquestes disquisicions teòriques els importen un rave. Tenen una idea llunyana del que ocorre a Veneçuela o a Cuba, i obeeixen més a un posicionament ètic (la millora de la qualitat de vida dels pobres) que pròpiament polític.

IV

Manuel Alcaraz ha observat amb agudesa massa nerviosisme en els altres partits d'esquerra per la irrupció del grup d'Iglesias i Monedero, que s'ha convertit en alguna cosa així com en un esquerròmetre pel qual tots han de passar per a superar la prova del cotó. Com diu Alcaraz, un servidor també reivindica per a l'esquerra la prudència, tant i més perquè resulta preocupant observar que hi ha massa nuvis cercant un gest, un somriure còmplice de Podemos. Ningú vol ser sospitós de pertànyer a la casta de la que parla Iglesias, i molts en l'esquerra del PSOE parlen de pactes futurs i de coincidències programàtiques amb Podemos. Massa nervis. Convindria calma, molta calma. Menys precipitació i més assossec, que hi ha molt de partit per davant encara abans de les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2015. Seria prudent seguir el consell d'un històric dirigent comunista: "vigilància, camarades, molta vigilància".

V

Hauríem d'alegrar-nos de l'aparició de Podemos, de que haja portat a molta gent a les urnes i haja remogut el tauler de la partida política. La seua pròpia irrupció demostra que l'esquerra sempre serà plural perquè és més dinàmica, més dialèctica, més imprevisible que la dreta, que el conservadorisme. Són, doncs, les esquerres, diverses, les que s'enfronten a una dreta cruel que no té en compte que darrere de les xifres macroeconòmiques estan les persones que pateixen i pateixen. Siguen doncs els nous radicals benvinguts al club dels que aspirem a una societat més lliure, justa i solidària.

Ara bé, el món no va començar el diumenge electoral passat. Molt abans que els joves dirigents de Podemos nasqueren del ventre de la seua mare, en aquest país ja hi havia molta gent lluitant per una societat millor. Bona part d'ells estan lligats a partits amb molta història que aquests flamants líders injurien amb un excés de supèrbia. Tot i a tots es pot criticar, fins i tot amb cruesa. Però convindria no perdre les formes. Hi ha milers de militants i milions de votants d'aqueixos partits que mereixen un respecte, fins i tot si són companys desviats de la línia correcta que els dirigents de la nova formació tenen tan clara.


A més, no oblidem que la processó és molt llarga. La realitat política, en el seu sentit més convencional, és plural i no és adequat que ningú s’adjudique la representativitat canònica, en detriment dels altres. Les esquerres són així, amb les seues llums i les seues ombres. I més ens val que continue sent així: si alguna cosa devem haver après és que cal fugir dels partits hegemònics i de les majories absolutes. Açò permetrà els pactes, les aliances més o menys conjunturals i, en última instància, que cada família política d’aquelles que estan per construir una societat millor aporte el necessari per a expulsar del poder als qui solament saben exercir-lo en el seu propi benefici i el dels seus amics. Açò sí, aquestes esquerres, totes, han d'abstenir-se d'instal·lar-se en el Pensament Impecable. Aquest és un dels perills que aguaiten als que cerquen solucions perfectes per als problemes més complexos.