Vistas de página en total

domingo, 28 de febrero de 2016

El Pacte de les Muntanyes. Tàctiques, estratègies, fanfàrries i enterradors.

Fa molts, molts segles que Esopo relatava en una de les seues rondalles que unes muntanyes emetien potents senyals com de part, baluerns que a tots van espantar; el gran estrèpit va acabar de sobte i les muntanyes van parir un petit ratolí. Des de llavors, la referència al Part de les Muntanyes ha sigut utilitzada per a descriure aquells esdeveniments que s'anuncien com una cosa molt més grandiosa o extraordinària del que finalment són.

La batalla per la investidura de Pedro Sánchez i per la formació d'un govern raonable encara no ha acabat, i hem viscut una representació  a bombo i plateret de la signatura d'un acord entre els socialistes i Ciutadans. Segons sembla pel conegut fins ara, el tal acord ben mereix ser qualificat com el Pacte de les Muntanyes.

A pesar que la ciutadania ha de mantenir la calma perquè queda encara molta tela que tallar, caldrà reconèixer que el trist espectacle d'aquestes setmanes no convida, precisament, a l'esperança. No concita optimisme, clar, si més no, entre els qui consideren que el Partit Popular ha de passar a l'oposició per a intentar regenerar-se de la pandèmia de corrupció que el té prostrat, i que Mariano Rajoy és un cadàver polític que exigeix sepultura.

Amb molta trompeteria s'ha signat aquest pacte entre el PSOE i Ciutadans; una aliança que suma tan sols 130 diputats. Una xifra notablement insuficient per a investir Pedro Sánchez, així que no diguem per mantenir un govern. Els dos líders signataris han parlat d'un horitzó de reformes constitucionals amb una lleugeresa que ha aconseguit irritar a propis i estranys, tenint en compte que amb els suports que entre tots dos reuneixen no hi ha absolutament res que es puga reformar.

Pot dir-se, per tant, que després de dos mesos d'anades i tornades, de declaracions altisonants dels uns i els altres, d'amenaces i desqualificacions, de reptes i apostes, d’indicis i regatejos; amb tanta algaravia, tant de tambor batent, tantes línies roges pertot arreu, tant de soroll mediàtic, les muntanyes han parit un ratolí.

El més preocupant no és, no obstant això, que hagen passat dos mesos llargs des de les eleccions; ni que l'amenaça de nous comicis siga vista cada vegada més com una cosa indesitjable però inevitable; ni que els diversos partits s'alternen a aparèixer com a cavallers altius o com a donzelles ofeses, segons els convinga; ni que no s'atenguen els greus problemes que reclamen solucions urgents; ni que els signants del Pacte s'enganyen entre si i enganyen als ciutadans; ni que altres forces convocades a pactar s'alcen airades quan ―en realitat― no els queda més que aguantar en taula fins a l'últim minut, fins que la convocatòria d'eleccions siga un fet. No, el més preocupant és constatar que els grans partits estan tenallats pel tacticisme resultant d'una estratègia ―potser― inconfessable. 

La responsabilitat del PSOE és màxima, i ho és perquè el vot majoritari dels ciutadans ha evidenciat clarament el desig de desplaçar Rajoy i al PP. Aquest compromís dels socialistes, juntament amb ser la força política amb més vots entre els opositors a l’austericidi autoritari del PP de la legislatura passada, hauria d'obligar-los a liderar eixe canvi d'orientació en la política espanyola. Liderar-lo però des de la consciència que ja no són la gran força de l'esquerra, sinó un partit més, que si avui compta amb uns pocs milers de vots més que Podem i els seus aliats regionals això pot canviar en cosa de mesos.

Tanmateix, no se sap amb certesa què és el que vol el PSOE. S'especula si el que pretén és un govern reformista ma non troppo presidit per ell mentre que minoria majoritària, o si l'objectiu estratègic real [i ara com ara inconfessable] és constituir una Gran Coalició amb C’s i amb “un altre” Partit Popular sense Rajoy [i amb un altre secretari general que no siga Sánchez]. Fins i tot, com escrivia l'altre dia García-Abadillo, poguera ser que l'objectiu final fóra un govern PSOE-C’s amb independents que comptaren amb la vènia del PP.

Quan diem que no està clar què és allò que el PSOE pretén, quina és realment la seua estratègia, caldria definir què és el PSOE o, almenys, fer explícites quantes corrents diferents i fins i tot enfrontades hi ha al si d'aquest partit. Sens dubte aquesta és una de les raons de tantes tàctiques ―fins i tot molt contradictòries― que persegueixen objectius parcials, menys essencials que aconseguir la investidura de Sánchez o la constitució d'un govern. Quan sapiguem el resultat de tot el procés, quan cristal·litze la vertadera estratègia del sector dominant del PSOE [que no és el de Pedro Sánchez, això sembla evident], comprendrem millor les tàctiques d'ofensiva, les tàctiques de replegament, les mitges veritats, els contes per a xiquets que ara com ara transmeten des del madrileny carrer de Ferraz.

El Pacte de les Muntanyes ha sigut un d'aquells contes infantils, més enllà de les fanfàrries, pel que es diu, pel que no es diu i per la diferent lectura que d'ell fan els signants. La derogació de la reforma laboral o de la llei de seguretat ciutadana de Rajoy són dues qüestions polèmiques. Sánchez diu que sí es derogaran;  Rivera diu que no, que es reformaran. La desaparició o no de les diputacions és un altre assumpte que li dóna pintoresquisme a l'acord signat. El que sí està clar és que tots dos partits confirmen emfàticament la grapejada unitat d'Espanya i s'oposen a qualsevol consulta a Catalunya; és a dir que estan d'acord en no fer res, que l'assumpte continue podrint-se.

Arribats a aquest punt, les preguntes són moltes. Quina és la posició del Partit Socialista entorn d'aquests temes? Sembla raonable que abans de negociar amb ningú sobre alguna cosa tinguera clar què és el que, com a partit, voldria. Prenguem el cas de les diputacions, encara que siga un tema menor.

L'anunci de la seua supressió ha deslligat moviments sediciosos interns. Alguns presidents de diputació han votat que no a l'acord per això. De debò? Un acord anunciat per Sánchez amb trompes wagnerianes, qualificat d'històric, és rebutjat per distingits dirigents per l'assumpte [menor] de les diputacions. Destacats barons no es pronuncien, i no diuen si han votat sí o no. Estan de broma? Són aquests moments per a petiteses d'aquest estil? És aquest comportament  mesquí i mancat de claredat l'apropiat per a un partit que aspira a liderar una nova etapa de govern?

Pel que fa al tema català, l'establert en el Pacte de les Muntanyes és que res de res. De debò esperen a Ferraz que el PSC vaja a eleccions amb eixe llast? Volen enfonsar-lo amb eixa pesada motxilla, inacceptable en Catalunya, a l'esquena?


Excepte que l'estratègia del corrent dominant del PSOE siga anar a una triple aliança amb el PP [explícita o implícita] i C’s, les tàctiques canviants vistes fins ara aboquen no solament al fracàs de Sánchez, sinó al suïcidi del PSOE. Si el PSOE es recolza en el PP, ja siga de forma activa o passiva, haurà segellat la seua data de defunció. Sembla evident que al PSOE li sobren patriotes de partit que poden resultar a mig termini els enterradors de la formació política.

domingo, 21 de febrero de 2016

Tot s’hi val, aquesta és la consigna. Acusa, difama, menteix; embruta, aquest és l'objectiu.

No és casual, ans al contrari, que en un país amb una taxa de desocupació del 25 per cent, amb un govern en funcions i en precari des de fa dos mesos, amb el partit que el sustenta acusat de ser una organització criminal, i amb tantes altres transcendentals qüestions obertes, no és casual dic que bona part dels mitjans de comunicació vulguen tindre a l'opinió pública pendent del judici a Rita Maestre.

Es tracta d'una jove dirigent de Podem que fa anys, quan era estudiant, es va quedar en roba interior en la capella de la Universitat Complutense de Madrid i va proferir consignes de gènere i contràries a l'existència d'un espai confessional en el campus universitari. No, no és casual. Forma part d'una operació muntada, coordinada, dirigida i amplificada per aquells encarregats d'ocultar tant els altíssims costos socials de la crisi, com la incapacitat del màxim dirigent conservador per a formar govern, encallat com està el seu partit en el pantà de la corrupció.

Madrid ha sigut últimament l'escenari central d'aquesta operació de camuflatge general en la qual, a més, hi ha hagut una altra particular d'assetjament i enderrocament contra la jutgessa emèrita Manuela Carmena, alcaldessa de la capital d'Espanya al capdavant d'una candidatura recolzada per Podemos [Ahora Madrid]. Manuela Carmena, militant del PCE fins a 1981, va ser cofundadora del despatx laboralista en el qual es va produir la Matança d'Atocha de 1977, i ha sigut i és una persona d'extraordinari prestigi polític i ètic, a la qual el Partit Popular ha posat setge com els nazis a Stalingrad. L'han difamat, amenaçat, insultat, caricaturitzat, ofès i maltractat de paraula, obra i omissió. Com no han pogut amb ella ni amb la seua imatge i el seu prestigi, intenten desgastar-la atacant als seus col·laboradors.

Ara és Rita Maestre, la xica acusada d'ofensa als sentiments catòlics. Fa un parell de setmanes van ser dos titellaires d'intel·ligència política discutible, com abans ho van ser els responsables de les vestidures dels reis mags en la cavalcada del 5 de gener, com abans un l’autor d’un uns tweets d'humor negre de molt mal gust, escrits anys arrere per un regidor. No importa. Tot s’hi val, aquesta és la consigna. Acusa, difama, menteix, embruta, aquest és l'objectiu. Des d'un partit que en quatre anys ha vist com són imputats centenars dels seus dirigents i militants [amb bastants ja en presó] per suborn, malversació, corrupció generalitzada i finançament il·legal del partit amb xifres de milions d'euros, ara s'utilitza qualsevol acusació contra els altres partits per tangencial, banal o nímia que aquesta siga. Un exemple: el PP ha acusat formalment a l'alcalde de Saragossa d'haver gastat 15 euros en un article d’higiene personal per a tenir-lo disponible en el seu despatx.

No és que la resta de l'arc polític espanyol siga precisament exemplar, que no són poca cosa la trama de la dreta nacionalista a Catalunya o el cas dels ERE en l'Andalusia governada pel PSOE, però el que sabem de la corrupció en el Partit Popular bat tots els records.

La dreta espanyola sempre ha sigut molt conseqüent amb la seua concepció del món. El natural per a ells és posseir el poder, i el govern clar. Necessiten mantenir el poder econòmic, el govern polític i l'hegemonia moral. El primer perquè −per als confrares conservadors− està en la naturalesa de les coses que els que tenen [capital i patrimoni] són els que han demostrat ser superiors; el segon com a conseqüència del primer: si es té el poder econòmic no es pot caure en la ximpleria de renunciar de bon grat a dirigir la política, això és a la forma d'organitzar la vida en societat; el tercer, perquè si s'admet que es comence a qüestionar les grans veritats administrades pels poderosos i pels clergues afins el més probable és que s'acabe qüestionant tota la resta: primer les regles de la reaccionària moral catòlica hispànica, després el poder polític i, finalment, la mateixa propietat privada. Una  propietat entesa no solament des de l'economia, sinó com a forma de mantenir un ordre social com Déu mana.

La situació actual té més que alterada a aquesta dreta que sempre s'ha oposat per les bones o per les males a tot el que he cregut que podia arribar a qüestionar aquell escenari virtuós. Després dels últims quatre anys exercint de manera patrimonial el poder des de Madrid, ofegada en el pantà de la corrupció que ha convertit al més potent dels seus partits polítics ―anomenat Partit Popular, la qual cosa no deixa de resultar sarcàstica― en una associació criminal [segons es diu en un acte processal recent], imposant els seus interessos, la seua ideologia i la seua inacceptable concepció de la democràcia, ara la dreta política tradicional se sent acorralada i sola.

Comandada per un personatge com Mariano Rajoy [a qui està previst que declaren persona non grata  en la seua pròpia ciutat, la qual cosa ja dóna una idea de les virtuts del cavaller], no ha vacil·lat a aplicar una política econòmica i social de cirurgia major sense anestèsia [com deia C.S. Menem de la seua fa dècades] sense tremolar-li el pols, i sense mostrar ni tan sols aquelles dosis mínimes de caritat cristiana que els van ensenyar de menuts en la catequesis. A més, amb l'excusa de la crisi i de la necessitat d'ajustar a la baixa tot allò públic, han legislat en solitari i contra l'opinió de tots els altres partits en matèria laboral, fiscal, educativa, judicial, sanitària i fins i tot han revertit drets fonamentals amb l'aprovació d'una llei que castiga amb penes de presó la més lleu de les dissidències.

Ara, aquesta dreta corcada per la corrupció, tòxica i contaminant, està aïllada, sola, repudiada per tots. Rajoy ha sigut incapaç de concitar el menor suport a la seua investidura, ningú vol saber res d'ell ni de la seua quadrilla, la seua extensa i molt poc honorable direcció nacional del partit. La seua única esperança és que el candidat socialista fracasse en el seu intent de formar govern, i que açò obligue a noves eleccions en les quals trobe una segona oportunitat per a ell i la seua gent.

Mentrestant, el Partit Popular és una caldera a pressió. Els escàndols de corrupció, els processos judicials i la pèrdua d'espais de poder comencen a tenir efectes devastadors entre la seua parròquia. Les peticions de condemna estan soltant les llengües d'aquells que es veuen en el perill d'entrar a la presó, i ningú sap el que pot passar demà o passat demà al voltant del descobriment de nous casos, de noves proves, de més registres de la policia, de més imputacions. Com ja no es pot mantenir la que va ser la doctrina oficial: eren casos aïllats que en absolut implicaven al partit, sinó que eren delinqüents que s'havia aprofitat de la seua traïció, ara la consigna a defensar a qualsevol preu és: tots roben, tots tenen la corrupció dins de casa. Tots [els partits] som, per tant, igual de culpables.


És una fugida cap al davant, a la desesperada. Però el resultat no serà el que voldrien. S'han depassat totes les línies del que podria ser acceptable. La dreta espanyola que el Partit Popular representa haurà de regenerar-se, reinventar-se, netejar-se, depurar-se. I això només podrà fer-ho en l'oposició. No podrà ser d'una altra forma. Els partits que han patit aquests últims anys la seua hegemonia haurien de ser capaces de facilitar-los eixa retirada a l'oposició. Seria el millor per a tots.

domingo, 14 de febrero de 2016

Rajoy, la insuportable levitat d'un anti-líder que va nàixer i va morir a València.

Mariano Rajoy va nàixer i va morir políticament a València. Va arribar al congrés de 2008 del PP sol i aïllat, menystingut per la vella guàrdia del partit, devots d'Aznar, comandats per Esperanza Aguirre. Contra tot pronòstic, va eixir vencedor, i ho va aconseguir gràcies al suport sense límits del llavors pletòric PP valencià, comandat per Rita Barberà i Francisco Camps. Vuit anys després, Camps està en l'ostracisme amenaçat per negres núvols jurídics, Barberà està a l'espera d'un suplicatori per a ser processada, el grup municipal de l'Ajuntament de la capital té 50 imputats, entre ells tots els regidors menys un, s'ha nomenat una gestora, nombrosos dirigents estan en la presó o ad portas, i la direcció regional li demana a la central de Madrid que els permeta un congrés extraordinari i, fins i tot, canviar-li el nom al partit! El PP valencià, corcat per la corrupció, està sent la puntilla per al president de govern en funcions.

No és cap secret com va ser que Mariano Rajoy es va convertir en president del govern d'Espanya. La primera raó és que es tracta d'un home ―registrador de la propietat de professió― que té com a característica política més notable saber-no-fer-res. Ser capaç de deixar podrir-se els problemes amb tal de no prendre una decisió, de no definir-se, de no comprometre's. La segona és que José María Aznar el va designar com a successor, per alguna raó estranya i obscura, de la qual fa molt que es penedeix amargament. La tercera i última és que en les eleccions de 2011, després de la gestió dels primers anys de la crisi per part de Zapatero, si el Pato Donald haguera encapçalat la llista del PP també haguera arribat a La Moncloa.

Passats dos mesos des de les eleccions del 20D, Mariano Rajoy és un cadàver polític insepult, un home petrificat, patèticament incapaç d'assumir que el seu temps ha acabat. Aquest senyor de Pontevedra, com ell mateix es defineix, segueix sent el cap de cartell del gran partit de la dreta espanyola perquè aquesta organització és tan jeràrquica, tan vertical, tan militaritzada, que el secretari general controla tots els ressorts de poder intern i pot fulminar a qualsevol que s'atrevisca a qüestionar-lo.

Mariano Rajoy actua com un líder, sense ser-ho. No és un líder reconegut, no és un home amb aquell lideratge natural que han de tenir els alts responsables partidaris. Al contrari, Mariano Rajoy és l’anti líder per excel·lència. No genera confiança, no transmet seguretat, no compareix en els moments difícils, no fa sentir la seua veu en la refrega partidària, no té discurs, és un home sense recursos oratoris, és incapaç de respondre amb agilitat a les preguntes del debat polític, necessita llegir qualsevol intervenció pública, per banal que aquesta siga; al contrari, és balbucejant, insegur, maldestre i la seua covardia li ha portat a fugir dels periodistes per la porta de darrere del Congrés o a comparèixer en una roda de premsa parapetat darrere d'una pantalla de plasma. El seu llenguatge no verbal i la seua gestualitat el delaten, mou nerviosament les cames, se li tanca l'ull esquerre [diuen que quan vol mentir aparentant aplom], trau la barbeta mentre es menja els llavis i, de sobte, sembla un vell desdentat. A més, les seues ficades de pota són ja motiu de burles i objecte d'acudits populars. L'última ha sigut de vergonya per a propis i estranys: va ignorar de forma impresentable la mà estesa del candidat socialista Pedro Sánchez a l'inici d'una reunió entre tots dos.

Les seues evidents limitacions de tot tipus estan arreplegades en anecdotaris de domini públic; dins els quals destaquen els recolzaments verbals o escrits a coreligionaris que més tard han resultat ser delinqüents amb pena de presó. Entre les simples ficades de pota cal recordar un parell de perles: "Espanya és una gran nació, els espanyols molt espanyols i molts espanyols”, o aquella altra de "És l'alcalde el que vol que siguen els veïns l'alcalde". Entre els suports que li perseguiran fins als inferns de la seua decadència, algunes més. 1) “Luis. Ho entenc. Sigues fort. Demà et cride. Una abraçada”, que li va escriure per SMS a Luis Bárcenas en 2013 [el tresorer, avui en la presó], quan va esclatar l'escàndol de la comptabilitat B del Partit Popular; 2) paraules dirigides a Alfonso Rus en 2007, llavors president de la Diputació de València, avui processat per diversos delictes que li portaran segurament a presidi: "Jo et vull Alfonso, cony! (…) Vull que sàpies que els teus èxits els considere els meus èxits”; 3) paraules dedicades a Jaume Matas en 2004, exministre d'Aznar, llavors president de Balears i actualment processat en diversos casos per corrupció,  que ja ha estat en la presó i tornarà: “Anem a intentar fer a Espanya el que Jaume i tots vosaltres heu fet a Balears”; 4) i fi del repertori, quan referint-se a Carlos Fabra en 2008, llavors president de la diputació de Castelló i avui en la presó, va dir: "és un ciutadà i un polític exemplar" [per al PP i per als habitants de la ciutat].

Rajoy no és un líder, és l'antítesi d'un líder, però és un president que no ha dubtat a plegar-se dòcilment a les exigències de la Troica europea. En els seus quatre anys de govern ha imposat una política antisocial duríssima que ha generat atur, pobresa, desigualtat i una tremenda reculada de l'Estat de Benestar que serà molt difícil recuperar. Rajoy ha sigut el campió dels austèrics, aquesta nova categoria que no arreplega el diccionari que han fet de l'austeritat la Paraula del Déu Mercat. Els costos de la crisi han recaigut sobre els més vulnerables, mentre que les grans fortunes, les grans empreses, els bancs i els amics polítics s'han beneficiat de la política de retallades i retallades de Mariano Rajoy i els seus ministres sense cor.

Paradoxalment, el càstig electoral el 20 de desembre passat, tot i ser fortíssim, va mantenir al PP com a força més votada. L'enfonsament del Partit Socialista, incapaç d'oferir una alternativa política convincent, i la consolidació de Podemos [i els seus aliats] i Ciudadanos, han conformat un Parlament en el qual són imprescindibles els pactes. Ningú, ningú en el seu judici, vol ni pot asseure's a pactar amb Mariano Rajoy. Més enllà de la seua gestió antisocial de la crisi, més enllà de les seues limitacions verbals, més enllà de les seues ficades de pota, més enllà dels seus errors en aplaudir a delinqüents que s'han fet famosos, és la corrupció sistèmica que corroeix al Partit Popular, imputat per “organització criminal i associació il·lícita”, la que l’ha convertit en un empestat del que ningú vol saber res.

La delegació valenciana del PP ha esclatat feta miquetes. Després del desastre electoral de maig de 2015, en les municipals i autonòmiques, va vindre el dur revés de desembre passat. El PP ja havia perdut el Consell de la Generalitat i els ajuntaments més importants del País. Rita Barberà, la millor alcaldessa d'Espanya segons Rajoy, avui atrinxerada en el Senat, no s'atreveix a aparèixer per Madrid; el seu partit li demana explicacions de forma explícita, i li prega que es marxe per la porta falsa de forma implícita

Que el Partit Popular valencià haja sol·licitat formalment permís a Gènova 13 per a canviar-li el nom a l'organització regional per a poder re fundar-se, dóna idea de fins a quin punt la corrupció ha corroït els murs de càrrega de la que era la potent maquinària partidària, d'aquella que va elevar a Rajoy als altars. Aquells murs ara derruïts, com castigats per artilleria pesada, han sepultat a Mariano Rajoy. El cavaller està mort. Tots ho saben, fins a ell ho sap. Potser, no obstant açò, fidel als seus principis, encara creu que si no fa res, si es limita a repetir la lletania que o ell o el caos, tot haja sigut un malson. Però no és així. Rajoy, després de llarga i penosa malaltia, va morir definitivament a València. Ningú plora per ell.  

sábado, 6 de febrero de 2016

Quo vadis, Pablo? Dues ànimes o simplement estils diferents en Podemos?

Sí, on va Pablo Iglesias i la direcció de Podemos? Després de l'indiscutible èxit de la candidatura [especialment on apareixia en coalició amb uns altres] en les eleccions del 20D  ―triomf indiscutible encara que complex de gestionar― semblava evident que el partit morat anava a centrar-se en els tres problemes que havia identificat com a centrals: afrontar amb fermesa la reversió dels estralls de la política antisocial del PP, acabar amb i castigar la corrupció sistèmica i abordar amb decisió el problema territorial, que desborda el marc de la Constitució del 78.

Prompte va començar el foc de morter contra els de Podemos. El de morter, el de míssils terra-terra i els bombardejos amb napalm, tant des de la Brunete Mediàtica, com des del PP i, també, des de la fracció més espanyolista i reaccionària del PSOE. D'igual manera, primerencament van començar les provocacions, les desqualificacions, fins i tot els insults, cap als diputats novells. L'acte de constitució del Parlament va ser poc edificant per part de quasi tots. Podemos, que és qui avui ens interessa, es va equivocar en la posada en escena, com va venir a reconèixer després, donant-li una cobertura d'amable i discreta ombra al momificat Rajoy, a la presència d'un diputat comissionista delictiu del PP i al cridaner repartiment de llocs en la Mesa del Congrés. El PSOE es va quedar amb la presidència, sí, però el PP i Ciudadanos es van repartir el panell de control, deixant Podemos a la intempèrie. Amb molta rapidesa es van veure els dos efectes primers: el rebuig de la Mesa a la constitució dels grups parlamentaris de les coalicions de València, Catalunya i Galícia; i la distribució dels escons, que va relegar a Podemos poc menys que a la graderia alta, a general dempeus, com una forma d'humiliar-los i, paral·lelament, d'ocultar-los als ulls de les càmeres i, pel mateix preu, dels espectadors del quefer parlamentari.

La diputada Carolina Bescansa, número tres de la formació, preguntada sobre si havien pagat la quintada, va respondre: “Ens ha sorprès la facilitat amb la qual PSOE, PP i Ciudadanos es van posar d'acord per a donar-li la majoria a PP i C’s a canvi d'una butaca per a Patxi López quan existia una alternativa. És cert que es tracta d'un baptisme fort”. I tan fort!

No obstant això, més fort resulta que sa senyoria se sorprenga per la gramàtica parda parlamentària. Després de la seua confessió, no se sap què resulta més preocupant: que evidenciara com són de novells els nous parlamentaris o què, molt pitjor, no avalue bé amb qui s'està jugant els diners en la Carrera de San Jerónimo. Les preguntes següents estan cantades: quantes sorpreses els esperen? Són realment tan novicis davant les dinàmiques partidàries? Quantes males passades pot jugar-los d'ara endavant eixa barreja de inexperiència i petulància?

Podemos està utilitzant una tàctica que ―sense prejutjar ara si serà o no encertada quant al resultat final― resulta molt irritant. Que les seues formes molesten als altres partits està descomptat, i respon a unes pautes noves que no són les convencionals pel que fa a la sociabilitat partidària. Allò preocupant és que irrite i genere desafecció entre els seus votants o, com a mínim, en una part sensible d'aquests.

Iglesias va donar un gran colp d'efecte quan li va anunciar al Cap de l'Estat i als mitjans que anava a proposar-li a Pedro Sánchez un govern PSOE-Podemos-IU ―amb ell de vicepresident―, abans que el propi líder socialista ho sabera. ¿Va ser una jugada mestra de la nova política o va ser una ofensa innecessària, resultat d'un error de càlcul, d'un passar-se de frenada? Sí, com en determinats cercles s'afirma, Podemos ja ha decidit que vol anar a eleccions, potser va ser un bon colp d'electoralisme. Si, contràriament, com s'afirma en altres ambients, va ser una decisió poc meditada d'una direcció partidària que no controla els temps tan bé com ells es creuen, va ser un greu error que pot resultar-los car.

Què hi ha darrere d'aquesta supèrbia i permanent ganes de brega, d'aquest paper d’emprenyat perdonavides permanentment enfadat amb tots, maniqueu a més a més, amb el qual Iglesias es prodiga en cada compareixença? Això no solament no ajuda a treballar en positiu per a abordar la superació de la difícil situació en la qual Podemos i les seues coalicions haurien de ser peça clau, sinó que allunya qualsevol possibilitat d'enteniment entre ells i el PSOE de Sánchez.

Tots dos, Iglesias i el líder socialista, es llancen la mateixa idea com un bumerang: els seus votants respectius no entendrien que ells no s'entengueren. Doncs per mal camí anem. Aquesta tensió extrema entre ambdues forces parlamentàries està resultant clarament perjudicial per als interessos que tots dos diuen defensar. Sánchez ha pres la iniciativa, ha entrat en contacte amb Albert Rivera i entre els dos, amb habilitat, han empentat Iglesias al racó fosc. La rèplica d'aquest ha sigut un ultimàtum a Sánchez: ha de renunciar a negociar amb Ciutadans. Què ha obtingut a canvi d'aquest colp arriscat? Aparentment res. Pèrdua de credibilitat, potser.

Molt més intel·ligent ha sigut, per contra, la posició d'Alberto Garzón i Izquierda Unida. També la de Mònica Oltra i Compromís. Domènech, el català, es queixa ja de falta d'independència mentre Ada Colau anuncia un nou partit, i les Marees gallegues donen símptomes d'incomoditat.

Podemos està jugant amb sil·logismes simples, segons els quals ells són els únics que poden assegurar un govern de canvi real a Espanya. Semblen oblidar el nombre de diputats que tenen i, a més, la geometria i l'aritmètica variable del seu propi grup parlamentari.

Amb tot, no és això el més important. Aquest exclusivisme, aquest essencialisme no va a ser fàcilment digerible per l'electorat més exigent que recolza a la formació morada, i que sent radical-democràtic no deixa de ser possibilista. Podríem estar a les portes d'un error fatal que l'esquerra més enllà del PSOE ha repetit històricament: confondre als votants amb els seus militants. A la majoria dels electors progressistes ―ja siguen més o menys radical-democràtics― no els importa si el PSOE, Podemos, Compromís, Esquerra Unida o la resta de formacions a les quals confien el seu vot tenen més o menys parcel·les de poder, sinó si el nou govern que pogueren conformar comença a enfrontar i a resoldre els greus problemes creats o engrandits per quatre anys de majoria autoritària del PP i per la incompetència de Rajoy.

Això és el més important. Quasi la mateixa gent que va votar pel PSOE va votar per Podemos més els seus aliats o Confluències, i entre tots dos electorats hi ha ―sumant als qui ho van fer per IU― onze milions de vots que esperen que es prenguen decisions de convergència o de col·laboració que permeten imaginar que es va a revertir la política selvàtica, insolidària, autoritària i cleptòmana d’allò que en diuen el marianismo. Això és el que realment importa. Per això seria necessari que callara Susana Díaz, que els anomenats barons deixaren treballar a Sánchez, i que Iglesias canviara la seua [aparent?] convicció que solament amb ell als comandaments es pot eixir positivament de la situació.

Caldrà veure quantes ànimes té Podemos. D'entrada, d'estils ―vistos i comprovats― almenys dos. Relegat afortunadament a la rebotiga Juan Carlos Monedero, sempre aspre i malcarat, contrasten les formes d'Iglesias [i alguns del seu cercle més íntim] i les d’Íñigo Errejón. No li falta contundència al segon, però les seues formes sempre són més empàtiques que les del seu amic, qui amb massa assiduïtat recorda la intransigència pròpia del que  creu detentar la patent de la línia correcta. Ignore si aquests dos estils responen a la clàssica divisió entre falcons i coloms, duros i blans, fundis [de fonamentalistes] i realos [de realistes] segons vam aprendre de Die Grünen. En qualsevol cas i a l'espera de confirmar o rebutjar la hipòtesi de les dues ànimes, la veritat és que hi ha un estil que suma i un altre que resta.

Molt s'ha parlat de replicar a Madrid l'anomenada Via Valenciana, a la qual Mònica Oltra es referia en la seua reunió amb Pedro Sánchez com a representant de Compromís. Una diferència evident entre el Podem valencià i el que lidera Pablo Iglesias és que en el d'Antonio Montiel, Fabiola Meco, Rubén Martínez o Ángela Ballester les formes són de les que sumen, no de les que tracen línies roges o caven trinxeres.


El partit morat hauria de ―si és que ha de fer prevaldre els interessos del seu electorat per sobre els [hipotètics] del partit [associats a una nova consulta electoral]― relaxar les seues formes sense cedir en els seus principis que, tot siga dit, no són universals. La correlació de forces no li permet jugar al tot o res. Haurien de facilitar i cooperar per a iniciar una legislatura curta, una legislatura que revertira la corba creixent de la desigualtat i dinamitzara l'ocupació; que enviara al PP a l'oposició a purgar els seus greus delictes de corrupció i a rejovenir-se; i que començara a donar passos sensibles a favor d’un nou encaix territorial. Just tot el contrari del que han sigut els últims quatre llargs, infausts i desgraciats anys en els quals el timó ha estat en les mans del president més inepte de la història recent d'Europa.