A mode de balanç del 2019: preocupacions i esperances per al 2020.

Quan en aquestes mateixes pàgines fèiem balanç del 2018 afirmàvem que no seria recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 havia estat marcat per problemes de gran calat que amenaçaven amb agreujar-se en 2019. Així ha sigut.

S’han aguditzat qüestions com ara les migratòries i les mediambientals, si parem compte en l’àmbit internacional; mentre que, a l’intern, s’ha agreujat la crisi d’Estat pel Procés català, tot i que en aquests precisos moments gaudim d’un bri d’esperança pel que fa a la formació d’un nou govern a Madrid; un executiu multi-partidari i progressista que comence a treure pressió de l’olla en la que ens hem passat tot el 2019.

Donald Trump –a més de seguir explotant les pors i les fòbies relacionades amb el fenomen migratori- continua sent un prepotent enemic del planeta, però no està a soles com s’ha pogut comprovar a la Cimera del Clima de Madrid, que hauria d’haver-se celebrat a Santiago de Chile. Tant la Xina com la India, que amb els Estats Units són els països que es neguen a unir esforços des de posicions negacionistes, fan costat el groller Trump.

Passaran els anys, tampoc caldrà massa, i seran milions de terrícoles els que es preguntaran com va ser que no reaccionarem als inicis d’aquest segle en assistir a un desembre amb temperatures de maig, a unes nevades desmesurades que es convertien en desbordaments de rius i inundacions pel desgel, a unes pluges devastadores que ho arrossegaven tot o a l’avanç de la sequera cap a latituds cada cop més septentrionals. Seran els que ens maleiran per la nostra incapacitat per a posar fre a la bogeria contaminadora; per la nostra passivitat davant l’amenaça cada cop més explícita de que avancem cap al desastre climàtic.

El millor amic europeu de Trump, Boris Johnson –també explotant les pors i les fòbies dels britànics- se’n ha eixit amb la seua, i el Brexit és imminent després les eleccions que li han donat una ampla i contundent victòria. Ha resultat que el referèndum en el que els britànics van votar per marxar de la Unió Europea no va ser un accident; no va ser que una bona part del poble britànic va ser enganyat per uns desaprensius que no havien vacil·lat a mentir-los i a prometre’ls coses impossibles. Deixant de costat els escocesos, els britànics han confirmat el resultat d’aquell plebiscit, i de pas han despullat una vegada més un Partit Laborista que no sap ni què dir ni què fer, tal i com el seu líder Jeremy Corbin. Ha quedat clar que el problema de la socialdemocràcia no és si el seu programa és més moderat o més radical; sinó que el vertader problema és que ha perdut absolutament la seua credibilitat, en paral·lel a l’assumpció majoritària dels dogmes neoliberals, convertits en hegemònics per bona part dels electors.

A Espanya tot ha girat durant 2019 al voltant de Catalunya. La conversió dels post feixistes de Vox en la tercera força del Parlament de Madrid n’és una prova definitiva de com el Procés ha polaritzat la política espanyola. Ara, a les portes del 2020, podríem escriure, dalt o baix, paraules semblants a aquelles amb les que finalitzàvem el balanç de l’any 2018 fa dotze mesos, quan afirmàvem que la temptació autoritària de les dretes hispàniques constituïen –i constitueixen- una amenaça a la que caldrà estar atents. Fa un any com ara demanàvem als polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries que estan per la distensió i per tornar al terreny de la política –i no de la repressió i de la judicialització- que haurien de fer bondat amb aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.

Sembla que ara, recentment, estan en eixa lògica. Percebem a hores d’ara uns febles raigs d'esperança als que ens acollim creuant els dits i esperant el favor dels déus. Tant de bo siga així.

Malgrat el que puga semblar a molts, també n’hi ha d’altres motius per a no caure en el pessimisme ni en la melancolia contagiosa, i amb ells volem acabar l’any.

Kiko Llaneras signava fa poc una peça al diari El País sota un suggerent i cridaner títol: El món no empitjora, millora. Llaneras citava 46 bones notícies, òbviament de diferent calat. Vaig a quedar-me amb les deu que em semblen més positives per a començar aquest 2020 que ja tenim ad portas.

1. Moren menys xiquets. En 1960 un de cada cinc es moria abans de complir cinc anys; ara sobreviuen 24 de cada 25. És així a tot arreu. Des de 2000, la mortalitat infantil es va reduir en 96 dels 97 països més pobres del món, amb l'única excepció de Síria. A l'Àfrica la mortalitat es va reduir a la meitat, cosa que no havia passat en els vuitanta i els noranta.

2. La pobresa extrema no para de baixar al món. En els últims 30 anys, el percentatge de persones que viuen en condicions de pobresa extrema s'ha reduït a una quarta part: va passar del 36% el 1990 a un 9% el 2018.

3. Estem més educats. L'analfabetisme ha caigut des del 44% a l'15% en els últims 30 anys, segons dades de l'OCDE i la UNESCO.

4. A l'Àfrica subsahariana hi ha millors cases. Les llars més salubres (amb aigua, bany i espai suficient) es van duplicar entre 2000 i 2015, passant de l’11% al 23%.

5. Hi ha més dones en els Parlaments. Les dones són el 24% dels parlamentaris al món, comparat amb el 13% de 1990. A Europa són el 28% i als països nòrdics superen el 42%. A Espanya són el 43% des de les eleccions de novembre, tot i que a l'abril van arribar a ser el 47%.

6. A la Xina hi ha més dones universitàries. Les dones representen ara més del 50% dels estudiants, mentre que el 1978 no arribaven a la quarta part.

7. A Espanya cada vegada hi ha més energia renovable. L'any passat va produir el 40% de la seua electricitat amb energies renovables, més del doble que el 2007, quan el consum estava en màxims i les fonts netes no arribaven al 20%. Espanya supera la mitjana de la UE.

8. Hi ha països europeus que estan recuperant gairebé el 100% del plàstic que s'usa en envasos. Passa a Àustria, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Noruega, però a Espanya només es recuperen dues terceres parts. El percentatge que es recicla ha passat del 59% el 2007 al 67% el 2016.

9. Els adolescents espanyols també beuen menys. Només el 8% pren alcohol cada setmana, una tercera part que el 2006. Els joves gasten menys en tabac. Entre 1999 i 2015 els menors de 30 anys van reduir la seua despesa en alcohol (un 33%) i en tabac (50%).

10. Mor menys gent en guerres i atacs terroristes. Entre 1960 i 1990, els conflictes entre estats van provocar 4 de cada 100.000 morts, però des de l'any 2000 han provocat menys d'1 de cada 100.000. Els morts en atacs terroristes es van reduir un 33% el 2018, arribant a la xifra més baixa des de 2011.

Deu raons per a encarar el nou any amb una miqueta d’optimisme. N’hi ha vida més enllà de la formació de govern a Madrid o de la crisi catalana. Totes dues coses hauran de ser resolta i atenuada, respectivament, però si som capaços de mirar més enllà del nostre melic particular potser el 2020 esdevinga propici per a la majoria. És la meua esperança per a l’any que ara encetarem.

Un Poder Judicial sense credibilitat.

La recentíssima sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha posat cap per avall l’escenari judicial en general i al Tribunal Suprem en particular. A més, ha enfurismat la dreta política, ha deixat perplexes les esquerres diverses i variades, ha deslliurat les ires malignes de la caverna mediàtica, i el que és el pitjor: ha deixat atabalada bona part de la ciutadania que no sap quasi res de lleis ni de jutges, però que sí necessita confiar en la justícia per a la qual cosa ha d’entendre què és el que sentencien els tribunals.

Si allò que la Justícia dictamina és incomprensible per a un amplíssim sector de la societat en la que actua, eixe poder de l’Estat té un problema molt greu: pateix un dèficit que minva la credibilitat envers les seues actuacions. I si la credibilitat, o la confiança en la rectitud del Poder Judicial està com ara en discussió, i no és cap novetat, tots tenim un problema majúscul.

Està clar que fa molt de temps que la judicialització de la política en España ha enverinat la convivència. També és cert que les actuacions dels tribunals de Justícia, incloent-hi el Tribunal Suprem, han resultat en massa ocasions recents incomprensibles. Un exemple: la sentència relativa als costos dels crèdits hipotecaris de la Banca.

És cert que la Justícia espanyola és molt garantista, però no ho és menys que per a uns ho és més que per a d’altres. Com també és cert que sentències recents, com ara la de l’anomenada Manada de Pamplona, va generar allò que púdicament es diu alarma social. Molta. Uns delinqüents com aquells, unes bestioles, van romandre en llibertat mentre la sentència no es va fer ferma.

Nogensmenys, amb els independentistes catalans no es va tindre la mínima contemplació i Oriol Junqueras i altres dels seus companys han estat dos anys en presó preventiva quan, precisament ells no van fugir –com van fer Puigdemont, Comín i d’altres- de l’acció de la justícia. Ara, quan ja estan amb sentència ferma, és quan el TJUE ha dit allò que ha dit.

Des de la ignorància jurídica, fa la impressió que la justícia espanyola, a més de perdre molta credibilitat, ha fet el més absolut ridícul internacional. On queda el Tribunal Suprem després la resposta del TJUE? Què fer ara amb els drets vulnerats d’Oriol Junqueras i els altres?

El propi Tribunal Suprem tenia dubtes fonamentats quant a la immunitat dels independentistes que havien estat electes per al Parlament Europeu. I com tenia dubtes, com no sabia si sí o si no, va preguntat al TJUE. Però no va esperar la resposta; va jutjar i va condemnar. I ara el tribunal europeu ha dit clar i ras que per a poder jutjar-los, una vegada havien accedit a la condició d’euro-parlamentaris, hagueren arreplegat l’acta o no, ja tenien immunitat i no podien ser jutjats sense l’obtenció de la venia de l’Euro-parlament.

S’ha pogut comprovar, per enèsima vegada, que confondre els desitjos amb la realitat, també en matèria jurídica, pot provocar situacions indesitjables. Des de les actuacions del jutge Llarena en avant, tot ha estat un desastre. Des de la instrucció als suplicatoris. I de les respostes negatives dels seus col·legues europeus mai s’han donat per al·ludits els jutges espanyols. Ni amb les respostes que venien dels seus companys de Bèlgica, d’Alemanya o d’Escòcia. Ells, roda i volta, tot al recte, sense parar-se a pensar una minut en els per què des d’Europa no es compartia allò que ells tenien tan clar des d’Espanya.

I ara, què? La reacció del nacionalisme espanyol –també del nacionalisme judicial- serà l'esperable: sostenella i no enmendalla. Fa anys que estan en la mateixa lògica absurda de negar-se a acceptar la realitat. Fa anys que estan en un bucle; massa anys. Un bucle que ha esdevingut una ceguera que els impedeix comprendre com és realment l’Espanya actual.

Sobta l’actuació del Poder Judicial en aquest cas dels sobiranistes catalans. Amb tants judicis que s’han fet malbé per errors o per dilacions en la fase d’instrucció; o perquè el delicte havia prescrit; o perquè s’havien obtingut proves de forma discutible; o perquè faltava una pòlissa; i en aquesta ocasió sembla que el Poder Judicial es va tirar la manta al coll sense cap prevenció, sense cap preocupació ni per les formes ni pel fons del cas. Està clar que el desafiament del Procés català al marc jurídic espanyol va ser notable, inclús delictiu, però d’aquí a les penes de càrcer i a la llarguíssima presó preventiva que s’ha aplicat a alguns n’hi ha un abisme que sols és explicable per la negació de la realitat que és tradicional en els sectors més nacionalistes de l’Espanya castellana.

Manuel Castells explicava fa poc en una tribuna a La Vanguardia que Espanya, els hi agrade o no els hi agrade als ultra-espanyolistes –també a molts que tenen carnet del PSOE a la butxaca- és un Estat plurinacional, i que aquesta afirmació no és sinó una evidència empírica més enllà de les diferències culturals i lingüístiques entre unes i altres comunitats autònomes. El reconegut sociòleg afirmava que la consciència política diferenciada de, per exemple, els bascos o els catalans pot constatar-se pel vot expressat en les eleccions en aquests dos territoris que s'afirmen com a nació.

Certament. Tant al Parlament català com al Parlament basc tenen majoria absoluta els partits que, programàticament, aspiren a la sobirania pròpia. I cada nova elecció reforça la tendència. En les últimes votacions, les del novembre passat, al País Basc el PNB va obtenir sis escons i Bildu quatre; a més, els tres escons de Podem són partidaris del dret a decidir. En paral·lel, el PSOE va treure quatre i el PP només un. Ni Ciudadanos ni Vox van obtindré res. Pel que fa a Catalunya, els tretze escons d'Esquerra, els vuit de Junts per Catalunya i els dos de la CUP minimitzen els sis escons obtinguts per les tres dretes (PP, C’s i Vox, dos per a cada un). A més, els set escons d’En Comú Podem donen suport al dret a decidir. Mentrimentres, el PSC, amb dotze escons, es manté com a única opció d'un federalisme asimètric que proposa encaixar Catalunya a l'Estat espanyol.

Les dretes espanyoles –i l’esquerra jacobina també- es neguen a acceptar la realitat i divideixen el Parlament espanyol en dos bàndols: els constitucionalistes i els no constitucionalistes; és a dir, els bons i els dolents, els legítims representants dels ciutadans i els il·legítims.

Així resulta que dels 350 diputats elegits per a la Cambra dels Diputats, menys de la meitat, sols 156, són “espanyols com cal”. Es tracta dels del PP (88), Vox (52), Ciudadanos (10), Navarra Suma (2), Coalició Canària (2), PR de Cantabria (1) i Teruel Existe (1). N’hi ha 74 que són indignes, “no són espanyols homologables”, que no són vàlids ni acceptables per a la vida parlamentària des de la visió nacionalista de la dreta espanyola: Unides Podem (35), 13 (ERC), 8 (Junts per Catalunya), 7 (PNB), 5 (Bildu), 2 (Més País), 2 (CUP), 1 (Compromís) i 1 (BNG).

Després està el PSOE (amb els seus 120 diputats), que –per a les dretes espanyoles- és un partit constitucionalista o no, segons bufe el vent o segons els vinga de gust als “españolazos” dels que parla eixa llumenera política que és Isabel Díaz Ayuso. Els socialistes de García Page, Lambán, Guerra, Fernández Vara, Susana Díaz i alguns altres, sí son bons espanyols; i, per tant, es pot comptar amb ells. Els socialistes de Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Francina Armengol, Ximo Puig i alguns altres, no són bons i amb ells no es pot fer sinó denunciar-los i neutralitzar-los.

És a dir, que per a fer una política que no desperte les ires de les dretes hispàniques sols es podria comptar amb 156 diputats confiables, menys de la meitat de la Cambra. On pensen que arribaran per aquest camí? Inclús sumant els 120 diputats socialistes a la causa, farien 276, mentre que 74 diputats serien despullats de representativitat efectiva. D’aquests 74, 23 com a mínim són independentistes catalans; mentre que 12, si més no, són bascos. Fan 35, és a dir, el 10 per cent dels diputats que conformen la Cambra. Un 10 per cent, això sí, concentrat en dues de les regions més dinàmiques de l’Estat en tots els sentits. Cal, doncs, repetir la pregunta: on pensen els nacionalistes espanyols que arribaran per aquest camí?¿ Aspiren a que Espanya es governe des de Madrid deixant al marge els diputats que representen a la majoria de les societats basca i catalana?

La divisió entre constitucionalistes i anti-constitucionalistes és falsa, i és el resultat d’una operació polític-partidària interessada i perversa per part de les dretes. Tots els diputats que n’hi ha a la Carrera de San Jerónimo estan dins de la Constitució perquè tots han estat elegits a la seua empara pels ciutadans que són, legalment, espanyols. Els 350 diputats estan dins el marc constitucional, més enllà que molts d’ells, legítimament, aspiren a superar-lo. Per tant, tots son igual de dignes a l’hora de representar els ciutadans que els han votat.

Passat el terratrèmol judicial amb epicentre a Luxemburg, veurem si els progressistes hispans són capaços de gestionar la situació de forma adequada, i si saben resoldre-la en un sentit favorable als interessos de la majoria i, també, en sintonia amb els procediments jurídics i legals avalats pels tribunals europeus. Cal trobar una eixida immediata a l’atzucac en el que el Tribunal Suprem ens ha ficat amb la seua obstinació.

Amb les dretes, les forces progressistes no podran comptar més que per a que els acusen de traïció, de ser l’anti-Espanya capficada en la destrucció de la sacrosanta unitat.

Així doncs, el PSOE haurà d’agafar el bou per les banyes i haurà d’aconseguir la col·laboració, si més no, d’Unides Podem, del PNB, d’ERC, de Compromís i de Més País, amb els quals suma 178 escons, els suficients per a la investidura i per a aprovar els pressupostos. Són els vots necessaris per allunyar el fantasma de les terceres eleccions i per a tractar d'asserenar la situació, per a restablir un clima de diàleg i de negociacions i pactes que és a allò al que aspira la major part de la ciutadania, tant a Euskadi i a Catalunya, com a la resta d’Espanya. L’altra opció ja sabem quina és: noves eleccions, majoria absoluta de les tres dretes i una sobredosi letal de nacionalisme espanyolista, amb més judicialització i menys diàleg negociador.

Ha guanyat el Brexit, però la Unió Europea ha de reforçar-se sí o sí.

Ara que Boris Johnson i el Partit Conservador han obtingut una victòria aclaparadora en les eleccions britàniques, ara que el Brexit està ben a prop, amb uns perjudicis ara per ara incalculables per a tots, els europeus convençuts hauran de prendre mesures per fer costat les institucions continentals i, paral·lelament, per a exigir-les més presència, més eficiència i major implantació en el dia a dia de la ciutadania de la Unió.

Europa, més concretament el territori de la Unió Europea, és la regió més habitable del planeta terra, i amb diferència. Això ho han constatat tots i cadascun dels que han viatjat a qualsevol altre continent. Des de la seguretat a la cobertura social, des de la cultura al marc de llibertats individuals, Europa permet una qualitat de vida als seus ciutadans inigualable enlloc. Dissortadament, com ha quedat palés a les darreres eleccions britàniques –i cal parar compte en els resultats tant d’Escòcia com els d’Irlanda del Nord- la idea de la unitat europea no és tan hegemònica com ens convindria.

La unitat europea és necessària, imprescindible, i no sols per als seus ciutadans. S’ha fet evident en la Cimera del Clima que s’ha celebrat a Madrid, tot i els desacords profunds sobre l'obligació d'endurir les retallades d'emissions i els futurs mercats de carboni. Ho serà per a negociar amb Londres les condicions d’abandó de la UE. Però, més enllà d’assumptes concrets, per rellevants que siguen, que sens dubte ho són, la unitat dels europeus és imprescindible per evitar que els gegants que es disputen el control del planeta –els Estats Units, Rússia, Xina i, en menor mesura, India- ens porten al desastre total.

Malgrat les fortes tensions internes, malgrat els enemics interns i els externs, que es freguen les mans cada cop en que la Unió Europea dóna símptomes de feblesa, els europeus estem obligats a entendre’ns i no sols per raons culturals o per raons econòmiques. Europa, assolada per dues guerres totals durant el segle XX, amb una llarga història d’enfrontaments brutals entre els territoris que la conformen, és tot i amb això la regió del món en la que s’han aconseguit els més elevats nivells de llibertat individual; aquella en la que la capacitat redistributiva de la riquesa per part de l’Estat és més elevada, aquella en la que s’han establert les més altes cotes de protecció social, aquella en la que s’han assolit els més elevats nivells de seguretat personal, aquella en la que l’Estat més s’ha emancipat del confessionalisme religiós.

Aquesta Europa és, sense el menor dubte, el marc jurídic i legal més adequat, més operatiu per a resoldre problemes interns dels diversos estats nacionals o plurinacionals, com és el cas d’Espanya. Des d’Europa és més tangible una comprensió més objectiva dels problemes interns en la mesura que aquelles instàncies o institucions que els han de resoldre no estan llastades per les interferències, els fregaments, el tancament o la mala voluntat dels directament implicats o afectats per ells.

Gran Bretanya marxarà aviat; abandona la Unió Europea. Caldrà acabar de negociar eixa eixida, i sembla que amb la nova composició del Parlament de les illes serà més fàcil arribar a acords, però serà necessari que la Unió tinga una única veu. També caldrà observar amb atenció què passa particularment amb Escòcia, com també amb Irlanda del Nord, que han votat en un sentit diferent al dels impulsors del Brexit.

A més, d’allò que ha passat amb Gran Bretanya, hem de ser conscients que dins la Unió Europea queden molts enemics que voldrien acabar amb ella; particularment l’extrema dreta populista, xenòfoba i racista. Com també hem de ser sabedors que interessos poderosos des de Washington o Moscou faran tot el que estiga a la seua mà per enfortir-los. Caldria, per tant, no sols no baixar la guàrdia sinó, ans al contrari, enfortir Europa, unir Europa, construir més Europa.

És un moment difícil, sens dubte, però també és cert que en els temps complexos és quan cal demostrar fortalesa. Europa presenta un important dèficit de lideratges, especialment si recordem els que va tindre en èpoques anteriors. Però, és en ocasions com l’actual quan els ciutadans han de fer-se càrrec de la seua responsabilitat i han de saber traslladar als diversos responsables polítics que no ens queda una altra opció que Europa, Europa i més Europa. Ara que la Unió ha patit el colp del Brexit, és quan ha de reforçar-se sí o sí. Ens estem jugant molt.

Vox i la miopia poregosa de la dreta espanyola.

La Constitució de 1978, ja quarentona i amb evidents símptomes de vellesa, està sent utilitzada des de fa temps com una arma llancívola, una arma amb la qual agredir; una trinxera darrere de la qual s'ha parapetat la dreta espanyola: el PP i Ciudadanos. L’aparició de Vox no va ser ben analitzada per aquests dos partits, que van considerar els d’Abascal com un ariet controlable amb el que atacar l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. Aquestes dues forces encara no tenen la convicció formada de fins a quin punt pot perjudicar-los la seua incomprensible ceguesa. Però no només a aquesta dreta li costarà car amagar el cap a la sorra quant a l’amenaça dels post feixistes.

L'anti-constitucionalisme de Vox, en tàndem amb les tensions alimentades i mantingudes per l'independentisme confrontacionista català, poden cristal·litzar en què el partit d'ultradreta avance fins assolir cotes de poder encara impensables a la societat tensionada fins al crit en la qual vivim.

El partit de la dreta més extrema persegueix imposar una esmena radical tant al disseny autonòmic com a tot allò disposat en matèria de política social. Pot ser molt perillosa la negativa dels partits majoritaris a actualitzar el text constitucional, a re-sintonitzar-lo amb una realitat social, política i cultural -espanyola i internacional- que és molt diferent de la de 1978.

Ciudadanos ja ha patit una davallada que amenaça la seua supervivència com a partit. El PP ha decidit fugir cap al davant, cames ajudeu-me, i ignorar l’amenaça dels post feixistes. Cap de les dues organitzacions ha comprés que Vox no està donant-los suport allà on els resulten necessaris sols per a fer la política conservadora que elles desitgen. Vox no està per a proposar lleis o normatives, ni per a debatre en cap àmbit de govern; Vox està per a dinamitar tot el que combat: des dels consensos quant a la violència de gènere a les mesures en política mediambiental, des del marc normatiu de la política social a l’encaix de les regions i les nacionalitats dins l’Estat.

Si a això li afegim que una franja de l'independentisme català s'ha emancipat dels partits nacionalistes majoritaris, i ha decidit a tensar la situació al màxim, mentre que aquests no tenen valor de desmarcar d'eixa política de confrontació, coincidirem que la situació política és extremadament embullada, polaritzada i més que preocupant.

Ara per ara, tanmateix, sembla que els partits espanyols majoritaris han decidit que no és moment d’aventurar-se en una reforma constitucional tal i com la que seria necessària. La dreta sistèmica, el PP i Ciudadanos, que es neguen en redó, s’han erigit en els repartidors de l’etiqueta de constitucionalista i no sols li la neguen als nacionalistes perifèrics, sinó que també inclouen en el bloc contrari al PSOE i a Unides Podem. A més –per suposat- d’altres organitzacions d’àmbit regional com ara Compromís o el Bloc Nacionalista Gallec.

Sorprenent i perillosament afirmen, amb tantes evidències com n’hi ha en contrari, que Vox és un partit constitucionalista, constituït i dirigit per espanyols com cal; un partit que defensa el mateix que PP i C’s, tot i algunes diferències formals. Cada dia és més evident què, no sols electoralment, no sols pel que fa a la presència institucional, el PP i Ciudadanos li han posat una catifa per a que els d’Abascal i companyia avancen sense obstacles i amb vent favorable.

Les contradiccions del PP en general i les de Pablo Casado en particular estan resultant particularment evidents cada dia més. L’atemptat –fallit o simulat- amb una granada contra un centre d’acollida de menors immigrants a Madrid ha fet que Vox i el govern regional del PP s’hagen oposat a condemnar-lo. Ha sigut una mostra de la feblesa dels de Casado, de l’extrema fragilitat que senten davant els d’Abascal i Monasterio.

L’alcalde de Madrid va tindre una picabaralla amb el falangista Ortega Smith, era la segona en públic, i en totes dues ocasions al voltant del negacionisme del segon quant a la violència de gènere. Ara ha sigut la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, qui ha censurat la resposta dels de Vox a l’atemptat contra el centre de menors. Però, ni l’un ni l’altra s’han atrevit a ser conseqüents amb les seues paraules de denúncia de l’actitud dels post feixistes. En el pecat duran la penitència, però aquesta haurem de pagar-la tots els demòcrates.

Vox sols vol fer la política de l’anti-política. No l’interessa ni assolir els governs locals o regionals, ni el control de les institucions. Ara per ara es conforma amb ser imprescindible per a la dreta sistèmica; es donen per satisfets condicionant-la com està fent a Sevilla i a Madrid. Ells toquen la música i PP i Ciudadanos ballen.

Més ens val que quan més aviat millor es forme govern a Madrid. Més ens val que les majories heterogènies que poden treure endavant votacions importants al Congrés funcionen. Més ens val que cada organització política progressista sàpiga modular els seus objectius, i adaptar-se a la realitat política per garantir la seua eficàcia. La legitimitat dels programes que cada partit defensa no té res a veure amb la capacitat o la viabilitat per fer-los efectius. Els canvis legals sols necessiten majoria de vots, però els canvis culturals o els consensos amples a més necessiten temps. Convindria no oblidar-ho.

De la mateixa manera que seria un error suprem no tindre consciència que un partit depredador de la convivència política com és Vox constitueix una amenaça més que seriosa per a tots. La dreta partidària està tenallada per la seua miopia i les seues pors, així que no cap contar amb ells per a fer-los front. Són els partits progressistes, els d’àmbit estatal i els de les nacionalitats, tan heterogenis ells, els que estan obligats a col·laborar estretament per a que eixim victoriosos en el desafiament dels post feixistes.

Aznar i els comunistes.

L’ex president Aznar ha declarat que viu angoixat per dues raons: una, perquè els comunistes puguen entrar en el govern d’Espanya per primera vegada després la guerra civil; dues, perquè no està disposat a acceptar la possibilitat que la nació espanyola es trenque [sic].

Aznar, un home sempre agre d’aquells que tenen un problema per a cada solució, ha recuperat el concepte, l’etiqueta més aviat, de comunista com a desqualificació, gairebé com a insult. Ell dictamina qui és comunista, el desqualifica i, acte seguit, l’inhabilita com a actor polític acceptable en l’Espanya actual.

Al senyor Aznar li semblaria de perles que els post feixistes de Vox formaren part del govern d’Espanya [ell es qualifica de constitucionalistes, que és tindre valor], com ja estan a Andalusia i Madrid amb la vènia del Partit Popular. Però, no pot suportar la idea -d’angoixa parla fins i tot-, que aquells que ell considera els hereus de Pasionaria i Carrillo tinguen responsabilitats ministerials.

Afirma, a més a més, que els comunistes són xavistes [sic], i estan aliats amb els separatistes i els terroristes [bascos]. Ningú podrà negar que Aznar és fidel als seus majors. Continua pensant igual que Manuel Fraga en 1977, quan en la campanya electoral demanava el vot per a Alianza Popular: “Que ningú s'equivoque: cal plantar-los cara als enemics d'Espanya, que són el marxisme i el separatisme”.

Deixant de costat la sobre-actuació d’un personatge de la catadura moral del citat, que és l’únic dirigent internacional implicat que encara no ha demanat perdó per la guerra d’Irak, no sembla arriscat afirmar que Aznar no sap ni com són els comunistes espanyols, ni coneix mínimament el paper que aquests han jugat en la història d’Espanya. Tampoc sap res del que és el xavisme ni de quin és el seu corpus doctrinal, cosa de la que també podríem parlar en un altre moment. Com igualment seria oportú, en un altre moment, de fer llum sobre tant com ell ha fet per provocar la desafecció envers Espanya de molts dels que ara desqualifica com a separatistes.

És evident que Aznar manté la mateixa idea dels comunistes que era la pròpia de la societat franquista inserta en la Guerra Freda en la que va créixer; aquella en la que, com el seu col·lega Mayor Oreja, va viure tan plàcidament instal·lat.

Quan els seus majors encara ens feien anar amb flors a Maria i glorificaven la Croada de l’invicte cabdill, els comunistes espanyols ja parlaven –des de 1956- de Reconciliació Nacional, i això que encara eren torturats i empresonats, fins i tot executats, pels poders polítics en mans de la família ideològica d’Aznar.

Quan el jove José María Aznar publicava articles de premsa en contra de l’aprovació de la Constitució de la que ara és el Suprem Sacerdot de la seua ortodòxia, els comunistes havien soterrat en silenci els advocats d’Atocha i, alhora, acceptaren la bandera bicolor i la monarquia –entre les llàgrimes de molts dels seus militants- en benefici de la convivència pacífica entre els espanyols.

Quan Aznar va fer tot el que va estar en la seua mà per privatitzar el patrimoni industrial de l’Estat i per desregular tots els avanços socials de dècades de lluita obrera, els comunistes van fer-li front a cara descoberta des de les CCOO i des d’altres entitats de la societat civil per preservar els drets dels treballadors i dels sectors populars espanyols.

Ara diu, ni més ni menys, que els que ell [des]qualifica com a comunistes no poden participar en les responsabilitats de govern d’Espanya. Per què? Quina classe d’espanyols són eixos als que Aznar discrimina, per raons ideològiques, en contra del que diu la sacrosanta Constitució?

Qui és ell per a decidir quins vots dels espanyols habiliten o no per a formar part d’un govern a Madrid? Des de quina Espanya ens parla Aznar? ¿Serà que l’angoixa li perjudica l’enteniment o serà que manté una concepció semblant a la que explica la indignitat de l’alcalde de Madrid de retirar els noms dels republicans afusellats en els murs del cementiri de l’Almudena?

Segurament l’alcalde Martínez-Almeida i Aznar pensen, com escrivia Jesús Cintora, que van estar molt ben afusellats, i que no es mereixen cap record ni homenatge.

L’angoixa d’Aznar li ve provocada senzillament perquè no és demòcrata, i perquè no ha assumit allò de la sobirania dels ciutadans, ni allò de l’alternància en el govern segons dicten les urnes. Aznar és un franquista de manual, que mai podrà deixar arrere allò que va mamar de menut en l’Espanya de la dictadura contra la que lliutaren els comunistes; una lluita valerosa que tant va contribuir en assolir les llibertats i assegurar la convivència a les Espanyes, per cert a un preu elevadíssim en dolor i en llàgrimes.

Aznar no haurà pensat mai en el resultat de les eleccions de 1977, ni en el que van significar per al Partit Comunista d’Espanya i els seus militants. Aznar, per tant, mai ha valorat que els comunistes van acceptar resignada i dignament el que havien dit les urnes, en les quals els ciutadans espanyols no van recompensar el que havien sigut quaranta anys de lluita quasi en solitari contra la dictadura de Franco.

Tampoc haurà pensat mai en el que van significar les eleccions de 1982, en les que la candidatura comunista va obtindré només quatre escons al Parlament. Aznar mai haurà pensat que els comunistes van acatar el veredicte de la ciutadania sense dir ni pruna. A diferència d’ell, que encara busca culpables per al resultat que, molts anys després, va donar la victòria al PSOE de Zapatero.

Segurament Aznar és el president de govern que ha generat més tensions innecessàries en l’Espanya recent, el més sectari i el més autoritari. També el que menys ha aprés de la història del país del que va ser president durant vuit anys. Un període en el que va passar de reconèixer i negociar amb el Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MLNV, en les sigles en castellà) i de parlar català en la intimitat [sic], a liderar la “derecha sin complejos” re-centralitzadora i castellanista.

Aquest currículum, tanmateix, no li llevaria ni un gram de legitimitat per a tornar a ser president si és que els electors tornaren a votar-lo més que a cap altre candidat i/o aconseguirà conformar una majoria de govern al Parlament de Madrid.

Això és el que té la democràcia, que ha de governar el candidat que aconsegueix el major suport a la Cambra dels Diputats. Però, això a José Maria Aznar, l’importa una bleda. Ell no respecta cap altra democràcia que no siga la que li’n done el govern a ell o als seus correligionaris. Els altres candidats, per definició, han rebut vots de pitjor qualitat que els seus; són vots indignes i perillosos, i –com passa ara- aboquen a un escenari apocalíptic.

Perquè ho diu ell. I punt.

A qui l’importa Bolívia?

Evo Morales, el primer president aimara de la història dels països andins va renunciar al seu càrrec fa un parell de setmanes, el 10 de novembre, i va marxar a l’exili mexicà, acollit pel seu col·lega A.M. López Obrador. El detonant final de la caiguda de Morales va ser que l’Exèrcit bolivià “va suggerir” el president que abandonés el càrrec, i això al bell mig d’un clima de tensió i violència creixent.

Està en discussió si això va ser o no un colp d’Estat propiciat pels militars, tan freqüents com han sigut en la història del país. No ha sigut un pronunciament convencional, amb les tropes i els carros de combat al carrer, però també és cert que les forces armades no han acomplit amb el seu paper de garantir la legalitat constitucional republicana. Sobta, a més a més, la mansa i asèptica resposta de la comunitat internacional: des de la Organització d’Estats Americans a la Unió Europea, que han acceptat de facto la nova presidenta auto anomenada, Jeanine Áñez. No cal dir que els Estats Units de Trump i el Brasil de Bolsonaro l’han rebuda amb els braços oberts.

Aquesta advocada i presentadora de televisió que va donar-se a conèixer internacionalment entrant al parlament amb una Bíblia de tamany gegantesc, i que ha fet declaracions que van del racisme i l’integrisme religiós a la negació dels principis elementals de la democràcia, reforça la tesi de que el que hi ha hagut a Bolívia ha sigut, efectivament, un colp d’estat institucional amb el vist i plau dels militars i la policia. Áñez no sols no ha convocat noves eleccions, és que no ha obert un diàleg amb el partit de Morales, el MAS que va ser guanyador de les darreres eleccions, ni amb Carlos Mesa, que era el segon candidat a la presidència. Ha rellevat la majoria dels ambaixadors de Bolívia i ha començat a gestionar la reversió del marc legal en matèria econòmica establert durant els anys de Morales.

Amb tot, la mesura més polèmica ha sigut la d’exonerar a priori les forces armades i la policia de qualsevol actuació violenta que puguen tindre en la repressió de les protestes populars protagonitzades pels partidaris de Morales.

L’ara ex president va prendre possessió del càrrec en gener de 2006. La seua intervenció en el solemne acte va desenvolupar-se en un doble plànol: el primer, dedicat a enaltir les àncores originàries i a comprometre’s amb els principis bàsics de la llei dels seus avantpassats; el segon, dedicat a anunciar els objectius centrals del seu govern que es concretaven en una segona independència de Bolívia mitjançant un nou pacte social.

Morales va començar l’acte tot demanant un minut de silenci pels Màrtirs per l’Alliberament (indígena), milions, que han caigut en tota Amèrica, citant pel seu nom als més reconeguts herois de la mitologia índia, des de Tupac Amaru, Tupaj Katari o Bartolina Sisa, a d’altres més recents i universals com el Che Guevara, el socialista bolivià Marcelo Quiroga i el jesuïta català Lluís Espinal, assassinats els dos darrers durant el colp militar de García Meza en 1980. El discurs va acabar amb una deferència envers l’aleshores líder mexicà de l’EZLN: “Compliré amb el meu compromís, com diu el Subcomandant Marcos, manar tot obeint al poble, manaré [a] Bolívia tot obeint el seu poble”.

Cal no oblidar que el poble del que parlava el president Morales és majoritàriament descendent dels pobladors originaris, i són molts els greuges que han patit, com va recordar al seu primer discurs: “Els pobles indígenes, que són majoria de la població boliviana: el 62.2% d'aimaras, de quítxues, de mojeños, de chipayas, de mulats, de guaranís. Estos pobles, històricament hem estat marginats, humiliats, odiats, menyspreats, condemnats a l'extinció. Eixa és la nostra història; a aquests pobles mai els van reconèixer com a éssers humans, sent que aquests pobles són els amos absoluts d'aquesta noble terra, dels seus recursos naturals”.

Evo Morales, a més, va aprofitar l’avinentesa per anunciar que, a partir de llavors, “les coses han començat a canviar”. Va transmetre els assistents una vivència personal: “Aquest matí, aquesta matinada, amb molta alegria he vist alguns germans i germanes cantant en la plaça històrica de Murillo, la Plaça Murillo com també la Plaça San Francisco, quan fa 40, 50 anys no teníem dret a entrar a la Plaça San Francisco, a la Plaça Murillo. Fa 40, 50 anys no tenien els nostres avantpassats el dret de caminar per les voreres. Aquesta és la nostra història, aquesta la nostra vivència”.

El nou president aprofità per a denunciar l’apartheid en versió criolla en el que ha viscut la majoria dels bolivians, però això –va anunciar en l’ara llunyà 2006- anava a canviar aviat, tot i que ningú no els hi regalaria res: “Bolívia pareix Sud-àfrica. Amenaçats, condemnats a l'extermini estem ací, estem presents. Vull dir-los que encara hi ha regustos d'eixa gent que és enemiga dels pobles indígenes, volem viure en igualtat de condicions amb ells, i per això estem ací per a canviar la nostra història, aquest moviment indígena originari no és concessió de ningú; ningú ens ho ha regalat, és la consciència del meu poble, del nostre poble”.

No serà fàcil, va dir Morales al seu discurs: “¿Com buscar mecanismes que permeten reparar els danys de 500 anys de saqueig als nostres recursos naturals? Serà una altra tasca que implementarem en el nostre govern [...] volem canviar Bolívia no amb bala sinó amb vot, i eixa és la revolució democràtica”.

Aquella “revolució democràtica” promesa en 2006 ha tingut clars i ombres. Segons diversos organismes internacionals, l'economia de Bolívia ha experimentat una transformació estructural durant la presidència d’Evo Morales. El PIB real per càpita va créixer en més d'un 50%, la qual cosa equival al doble de la taxa d'Amèrica Llatina. Durant la major part dels últims 13 anys, Bolívia ha tingut superàvit en la balança de pagaments, el que va ajudar a mantenir l'estabilitat macroeconòmica, i això ha contribuït substancialment a la reducció de la pobresa i la indigència. La primera ha caigut per sota del 35% (quan estava en el 60% el 2006) i la taxa de pobresa extrema és del 15.2% (quan estava en el 37.7% el 2006).

La transformació econòmica de Bolívia va ser possible gràcies a un conjunt d’importants modificacions polítiques al país: des d’una nova Constitució a la nacionalització i propietat pública de recursos naturals i d'alguns sectors estratègics de l'economia, entre els que destaca l'enorme importància de la nacionalització dels hidrocarburs.

Tot, però, no són èxits. També cal considerar els dèficits dels anys d’Evo Morales, que no en són pocs. El més recent és, precisament, el que te a veure amb l’immediat passat, el dels darrers mesos, el que ha pivotat sobre el procés de reelecció de l’ara exiliat president.

La seua imatge va girar-se en negatiu des del 21 de febrer de 2016, quan va patir la primera derrota electoral però no va acceptar-la. Va perdre un referèndum que havia convocat per modificar la Constitució, per tal de poder presentar-se a les eleccions previstes per a 2019. Va vèncer al NO. El 51% dels bolivians li va dir que no estava d’acord.

En realitat, Morales ja havia esgotat tres manaments presidencials, i no dos com limita la Constitució, però ell i els seus sempre han argumentat que el primer, de 2006 a 2009, no comptava perquè va ser arran l’aprovació de la nova carta magna, la de l’Estat Plurinacional, quan els períodes presidencials havien de començar a comptar.

Així i tot, en perdre el referèndum de 2016, Morales va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, el qual va autoritzar en 2017 la seua candidatura amb el surrealista argument que limitar el nombre de mandats presidencials suposava atemptar contra allò disposat a la Convenció Americana dels Drets Humans. Per a molts, aquí va començar el principi de la fi d’Evo Morales.

Tanmateix, un coneixedor reconegut de la realitat social i política de la Bolívia recent com és Bartolomé Clavero explica que des de fa anys, des de l’inici de la segona dècada del nou mil·lenni, les coses van començar a torçar-se dràsticament per als bolivians. Mitjançant els canvis ministerials oportuns, el Govern va cancel·lar el seu programa de reconducció comunitària, entrant en connivència amb els “comitès cívics” tot i que mantenia plenament l’habitual retòrica indigenista. Va adoptar una política explícita d’afavorir interessos corporatius internacionals, especialment pel que fa a indústries extractives. En suma, va començar a desviar-se de manera constatable de la Constitució però sense canviar ni una sola coma d’ella.

Lògicament va topar amb resistències, en particular per part d'organitzacions indígenes i sindicals. El Pacte d'Unitat es va trencar el 2011 romanent tan sols aquelles entitats acceptades pel MAS, el partit oficialista. La resposta d’Evo Morales, del seu Govern i de les seues organitzacions afins ha sigut caracteritzada per la fustigació, la cooptació i la corrupció. El Govern va modificar les condicions d'accés d’empreses internacionals als recursos bolivians aconseguint uns fons que han abonat la corrupció i el clientelisme. Tanmateix, -clars i ombres- també s’han fet servir per a desenvolupar polítiques socials beneficioses per a una part rellevant de la ciutadania. A més a més, conclou Clavero, el seu indigenisme no només ha estat retòric i insidiós, sinó que també és cert que –clars i ombres- s’han posat en pràctica polítiques antiracistes que han significat un canvi cultural profund en la societat boliviana.

La figura d’Evo Morales, però, està en qüestió també per altres pràctiques inacceptables des de paràmetres democràtics. Rita Segato, l’antropòloga i feminista argentina ha sigut molt dura amb l’ex president: "Va caure pel seu propi pes, per un buit de poder que es genera pels seus molts errors i excessos".

A més de per forçar la seua reelecció de manera anti-democràtica, d’esquenes al resultat del referèndum de 2016, Segato critica Morales pel la seua actitud envers problemes mediambientals com ara els incendis forestals d’enguany al bosc Chiquitano, quan es va comportar igual que el brasiler Jair Bolsonaro quant els incendis de l’Amazònia. Un comportament semblant al que el mandatari va tindre al voltant de la construcció de l'autopista que partiria en dos a una selva molt rica en biodiversitat que és, al mateix temps, una àrea indígena i una reserva ecològica: "Ens va deixar a tots absolutament perplexos per la seua negativa a negociar amb les comunitats indígenes”.

Una perplexitat que passa a indignació davant el masclisme que Segato denuncia en l’ex president, qui en parlar de quan l’hi arribés l’hora de retirar-se va dir que ho faria: "amb el meu charango, amb la meva coca i amb la meua quinze-anyera". Una forma de raonar que reforça els trets del dur masclisme imperant a Bolívia, que “delata l'autoritarisme d'un governant [...] i la pretensió d'estar per damunt del bé i del mal [per què] l'agressió verbal, física, psicològica, moral a les dones és una agressió política que delata la voluntat de poder".

Estem amb Clavero quan diu que la discussió sobre si hi ha hagut o no hi ha hagut colp d'Estat a Bolívia no té massa sentit. Els que diuen que no, intenten amagar la il·legitimitat de Jeanine Áñez; mentre que els qui diuen que sí volen amagar la responsabilitat de Morales i del MAS. La tossuda realitat, però, especialment a Europa, és que –com afirma Bartolome Clavero- patim “una desinformació paorosa, en bona part deliberada, sobre el que ha passat a Bolívia, per al bo i per al dolent, per el millor i per al pitjor, durant l'última dècada i fins avui”.

Desinformació i maniqueisme és el que torna a posar en evidència la situació a Bolívia, com en general quan es parla d’Amèrica Llatina amb una visió binària dels fets. A aquella regió, com en totes, les coses no són blanques o negres. El balanç dels anys de govern d’Evo Morales presenta, ja ho hem dit, llums i ombres. I cal reconèixer totes dues.

Allò que hauria d’importar més no és si Jeanine Áñez, racista, integrista religiosa i autoritària, fa bo Evo Morales. Allò rellevant és denunciar i aturar l’extrema violència que està produint-se a Bolívia, que recorda èpoques que semblaven superades. Però, segons sembla, això és cosa menor pel que fa a un país en el que la injustícia, la desigualtat extrema i la violència implícita i explícita són percebudes des de l’exterior quasi com una realitat climàtica. Ni la OEA, ni la Unió Europea, segons sembla, tenen massa interès en l’assumpte. A qui l’importa Bolívia?

Governar és, sovint, prendre la decisió menys dolenta i saber explicar-la.

Passat el 10N i la primera ressaca pel que les urnes han dit, ara estem ja en la fase de gestionar eixa resposta. No va a ser senzill, ho mirem per on mirem. Apuntem algunes reflexions sobre com i en quina situació estem una setmana després de votar. 

1) El resultat de les eleccions.

Contràriament a les previsions de l’inefable José Félix Tezanos (que hauria d’haver dimitit el mateix 10N, si li quedés un residu de vergonya), el PSOE va perdre força electoral respecte d’abril, el PP no va recuperar el que imaginava, Ciudadanos va ensorrar-se, Vox va multiplicar per més de dos la seua força parlamentària, i Podem continuà en la seua pèrdua de suports tot i que més lentament del previst. 

Paral.lelament, la marca política d’Errejón no va respondre a les expectatives, i ha aconseguit dos escons al Parlament, atés que el tercer és per al valencianista Joan Baldoví, candidat de Compromís. Els sobiranistes catalans mantenen la seua força global lleugerament a l’alça, però amb un escenari més complicat per a d'ells per l’arribada de la CUP a la Carrera de San Jerónimo, amb la missió declarada de fer ingovernable la situació.

Al País Basc són clara majoria els nacionalistes, els del PNB i els de Bildu, amb 10 escons (6 i 4). El PSE-EE i Podem-IU n’han tret 7 (4 i 3), i el PP un, que inicialment li havia estat adjudicat a la llista encapçalada per Aitor Esteban. Ni Ciudadanos ni Vox tenen presència a Euskadi. Han tornat els nacionalistes gallecs del BNG, es mantenen càntabres i canaris, i ha arribat Teruel Existe, que amb poc més de 19 mil vots ha aconseguit un diputat i dos senadors, donant idea de fins on pot arribar la manca de representativitat del sistema electoral. Dues dades a comparar amb la de Terol: en València, circumscripció veïna, el diputat de Compromís ha necessitat més de 175 mil vots. Tots dos tenen el mateix pes a Madrid. Amb menys vots que els valencianistes, el PP n’ha posat tres diputats per Terol al Congrés dels Diputats.

Del bipartidisme de fa uns anys, sols alterat per la presència de la minoria basca i catalana, hem passat a tindre més d’una dotzena de partits amb representació; la qual cosa, òbviament, dificulta extraordinàriament la formació de majories de govern consistents. Cal afegir, a més a més, que la participació d’Esquerra Republicana de Catalunya, JXCat i Bildu en la formació de govern, ja siga per activa o per passiva, és considerada herètica per la dreta política, una part de la pròpia esquerra i per tots els poders fàctics espanyols. 

Això vol dir que 28 diputats tan legítims com qualsevol altre estan inhabilitats en la pràctica per a donar suport a un candidat progressista, però la majoria necessària continua estant en els 176 vots. Si fos un candidat conservador, els 52 vots que aportaria Vox no mereixerien cap consideració negativa. Així són i estan les coses.

2) Les dretes.

La confrontació d’alternatives identitàries sempre esdevé favorable a l’espanyolisme més caspós i pre democràtic. Les tres dretes han estat pugnant per veure qui tenia la bandera més llarga, i no han tingut la menor reticència en pactar amb els post feixistes de Vox per a aconseguir el poder allà on han pogut (Andalusia, Múrcia, Castella-Lleó, Madrid...). Abans l’estiu semblava que els d’Abascal i companyia havien tocat sostre, cinc mesos després s’han pujat a les barbes del mateix Partit Popular i han acabat amb la carrera política d’Albert Rivera i, qui ho sap, potser també amb Ciudadanos.

La frívola lleugeresa ideològica del PP i C’s, i el seu objectiu de tindre poder i pressupostos a qualsevol preu han fet créixer Vox de forma tan espectacular com alarmant. La pujada d'aquests té a veure amb la degradació de la política i la pèssima imatge dels polítics, especialment entre una joventut que està al marge dels canals d'informació convencional; una joventut que pot arribar a consumir la política com un altre producte més d'allò que està de moda, que "és guai". 

És terrible i extremadament preocupant que l'extrema dreta haja tingut tanta acollida entre els més fràgils i vulnerables; i que aquests siguen tan sensibles i favorables a les mentides, les simplificacions i les propostes de solució als seus problemes que els hi arriben des de Vox. Nou dels 10 pobles de més de 20.000 habitants amb la renda per càpita més baixa d'Espanya (menys de 7.000 euros anuals) són andalusos. Doncs bé, Vox ha aconseguit quedar en primera posició en cinc, en segona en quatre i també en primera en el desé, que és de Múrcia. Una coincidència entre aquesta desena de pobles és que comparteixen elevades dades d'atur.

3) El PSOE i Podem.

Pedro Sánchez s’ha fet una esmena a la totalitat a si mateix. En cosa d’hores, coneguts els resultats electorals, va abraçar-se amb Pablo Iglesias i va informar que hi hauria govern de coalició amb Podem, un govern de progrés. Allò que era impossible fa un mesos, allò que li provocava insomni, va ser superat per la força dels números que havien donat les urnes. 

Les reticències i el rebuig contingut que la decisió ha provocat portes endins del PSOE estan difonent-se amb sordina, però tot fa pensar que si la coalició amb els d’Iglesias ha de confirmar-se al Parlament Sánchez haurà de tindre ben controlats els García Page, Díaz, Fernández Vara, i altres confrares del puny i la rosa.

¿Per què no es va fer la coalició en abril i s’ha fet en novembre, amb menys força i després d’haver perdut més d’un milió i escaig de vots entre PSOE i Podem? No paga la pena especular ara, però el ben cert és que la relliscada, l'error de càlcul, la miopia dels dos dirigents clama al cel.

Ara tenen una papereta extremadament complexa que gestionar. Iglesias, vice president del nou govern, si finalment qualla l’acord, també està rectificant i esmenant-se quant a les desqualificacions envers Sánchez i les afirmacions de que només volia pactar amb la dreta. Tots dos hauran de ser molt pragmàtics i acceptar que governar en coalició significa cedir i conciliar amb el soci, i que les cessions i la conciliació no seran fàcils d’explicar a les pròpies parròquies.

4) Catalunya.

Els sobiranistes tenen un projecte que encoratja una bona part de la societat catalana i, sobre tot, comparteixen un greuge insuportable que són els empresonats i els que ells anomenen exiliats. Acabada la campanya electoral espanyola, ara s’aguditza la pre campanya catalana, amb ERC, JXCat i la CUP competint a mort entre ells. Esquerra es veia guanyadora i ara sospita amb fonament que JXCat està recuperant-li terreny.

Una característica comuna dels sobiranistes, tanmateix, és que es neguen a acceptar que la meitat de la societat catalana està en una lògica distinta; que sense adscriure’s a l’espanyolisme de Castella o Andalusia, en sintonia més aviat amb un catalanisme compatible amb Espanya, poden veure’s empentats envers posicions de rebuig radical a l’independentisme. Ciudadanos s’ha quasi desfet com un glaçó de gel, però Vox ha tret dos diputats per primera vegada a Catalunya. És una amenaça que convindria no perdre de vista, i seria desitjable conciliar i no confrontar amb cruesa la ciutadania que no milita en l'independentisme.

Resulta sorprenent com n’hi ha tantes diferències entre els polítics sobiranistes que xafen Madrid i els que no es mouen de Barcelona, i espanta que els segons no siguen més proactius i conseqüents amb l’espinosa realitat política espanyola. Pedro Sánchez els ho ha advertit: sols el PSOE i Podem volen abordar el conflicte parlant-ne; la resta dels partits, les dretes de Colón, sols parlen de 155, de re centralització, d’il.legalitzacions i de repressió.

A Catalunya no en queda altra que parlar, parlar i parlar. Cal parlar i parlar i tornar a parlar. Sembla mentida que algú pense que el clima de tensió que patim puga atenuar-se si no és a base parlar i parlar. Parlar per a què? Doncs per a entendre a l'altre, per a posar-se al seu lloc, per a cedir, per a fer allò que sempre fan els governants: prendre la solució menys dolenta. 

Els bons governants, a més a més, tenen el valor d’explicar els ciutadans per què s’ha pres eixa decisió i no la que segurament hauria agradat més als seus parroquians.

Votar per imperatiu democràtic.

Demà diumenge és dia electoral. De nou cal obrir els col·legis i de nou la ciutadania està convocada a manifestar el seu recolzament a una o altra de les candidatures que pugnen per obtindré major representació en el congrés dels diputats de Madrid.

Tothom parla del cansament de l’electorat, i és un lloc comú afirmar que estem davant unes eleccions que no haurien d’haver-se convocat. És cert.

En les celebrades en abril, els dos partits principals de l’escenari espanyol van rebre un missatge clar de la ciutadania: el PSOE havia de governar, amb una majoria insuficient que obligava a pactes amb altres formacions polítiques; mentre que el PP era castigat amb el pitjor resultat de la seua història, com a resposta de l’electorat conservador a la radicalització reaccionària de Pablo Casado.

Pedro Sánchez, candidat socialista a la presidència del govern no va saber gestionar la seua victòria. Ni va voler explorar un camí poc conegut quant al govern central d’Espanya, que és el dels pactes i les negociacions entre adversaris. Entre aquells que, tot amb tot, comparteixen valors y propostes de progrés per a la societat espanyola.

No tota la responsabilitat en el fracàs de formar govern és de Sánchez, però si és al que cal adjudicar-li la major part. Una barreja d’altivesa i miopia; unes pretensions entre infantils i maquiavèl·liques d'anar per casa; uns assessors doctorats en ruleta russa i una direcció que acata muda allò que diga el líder, han desembocat en la cita electoral de demà.

Les altres formacions de l’esquerra també carreguen amb una bona dosi de responsabilitat, especialment Unides Podem i el seu líder Pablo Iglesias. D’altres, com ara Esquerra Republicana de Catalunya haurien d’explicar igualment la seua actuació en aquests darrers mesos que, sens dubte, hauria d’haver sigut més valenta.

Pepe Mujica, l’ex president uruguaià es preguntava recentment, amb incredulitat, què passa a Espanya i, acte seguit, afegia "L'esquerra allà no s'uneix ni per decret". Són molts anys i molta saviesa les que acumula Mujica. A parer seu: "la plaga de l'esquerra ha estat la poca capacitat d'ajuntar" (...) "no sap negociar; cada segell es creu que les sap totes i l'única cosa que fa és dividir les forces que haurien d'estar lluitant conjuntament muscle amb muscle per la superació del seu poble".

Contràriament a la incapacitat de l’esquerra, el líder uruguaià sentència: "les dretes, que són molt més pràctiques, tendeixen a ajuntar-se per interessos". Massa que ho sabem. Ningú dubta que si diumenge a la nit el PP, Ciudadanos i Vox sumen per a formar govern, Pablo Casado serà president i Santiago Abascal vice president abans que acabe la setmana.

El post-feixisme de Vox, per dir-ho amb Enzo Traverso, ha entrat en escena de la mà de “la derechita cobarde”, com els neofranquistes qualifiquen al PP i a Ciudadanos. Ells l’han obert la porta per a governar de manera indirecta però efectiva en Andalusia, en Madrid i en altres regions i ciutats. Ells han fet possible que els seus dirigents campen pels platós de televisió en prime time mentint, difamant, insultant i amenaçant als altres partits polítics, a les dones, als homosexuals, als immigrants, als que no comparteixen la seua visió uniforme i castradora d’Espanya. Són els “Novios de la muerte”, com cantaven ahir a la Plaça de Colom en el mitin de tancament de campanya.

Constitueixen, a no dubtar-ho, un perill efectiu, tangible, possible per a la democràcia espanyola, a la que volen fer marxa arrere fins a tornar a l’època prèvia al debat constitucional dels anys setanta.

Cal, doncs, que els demòcrates es mobilitzen massivament demà i omplin les urnes de vots progressistes, de vots a favor de la llibertat, la convivència, la negociació i el pacte per a conformar, aquesta vegada sí, un acord de legislatura que permeta afrontar tantes borrasques i turbulències com tenim al davant amb un govern de garanties.

És cert que n’hi ha desànim i ràbia entre els electors progressistes; és cert que la temptació de castigar uns líders insolvents pot ser forta per a molts. Però, cal pensar en el que pot passar dilluns si “Los novios de la muerte” y la “derechita cobarde”, de bracet, es fan amb el govern d’Espanya.

És un imperatiu democràtic evitar-ho, i l’única forma de fer-ho és votar per les candidatures de l’esquerra, tan diversa i variada ella.

Violència als carrers. De Santiago de Xile a Barcelona.

Des de Hong Kong a Quito, des de París a Caracas, des de Barcelona a Santiago de Xile, la violència explícita ha aparegut a aquestes ciutats amb una duresa insospitada en els darrers mesos. Ens han sorprès les imatges dels fortíssims enfrontaments entre manifestants i les forces de seguretat, el nombre de ferits i detinguts, així com les destrosses als carrers i en edificis i instal·lacions públiques i privades.

Els sis casos citats s’han produït en tres continents distints i tenen poc a veure quant a l’origen que va provocar-los. Mentre que les armilles grogues parisenques van aparèixer quan el president Macron va anunciar un increment del preu del combustible, i ho va lligar a un avanç cap a l’economia verda, a Equador també va ser una decisió del president Lenin Moreno de pujar els costos de la gasolina en un país que és productor de petroli. A Caracas els problemes socials i els polítics van de la mà, el desabastiment i la inflació, junt amb la incapacitat de govern i oposició de negociar una eixida de l’atzucac en el que es troba el país. A Hong Kong l’explosió als carrers va produir-se per exigir la retirada del projecte de llei d'extradició a Xina, que podria ser el primer lliurament de l’aplicació a la ciutat autònoma de les lleis de la República Popular, cosa que els habitants de Hong Kong rebutgen de forma aclaparadora.

Els dos casos més recents, els de Santiago i altres ciutats xilenes i el de Barcelona i altres ciutats catalanes, tenen orígens radicalment distints. A Catalunya el que n’hi ha al darrere és un problema polític que cal connectar a que aproximadament la meitat de la ciutadania recolza la independència del territori i l’altra meitat no; un problema que fa temps va entrar en un atzucac i que s'ha intensificat exponencialment en dictar-se la sentència de quasi cent anys de presó per als líders de l’independentisme, els quals ja porten més de dos anys privats de llibertat. A Xile, l’espurna de l’increment del preu del transport suburbà a Santiago ha fet emergir, segon explica el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), una queixa de ràbia, profunda i arrelada en la societat xilena, perquè una part molt substancial d’ella se sent víctima d’un mal tracte històric i sistemàtic -al treball, al carrer, a tot arreu- per part de la gent de majors ingressos.

Si fixem el focus sobre el que ha passat –i no ha acabat- a Santiago i a Barcelona, trobem que la violència s’ha mostrat tan intensa com insospitada. Tot amb tot, els dos casos no poden comparar-se ni quant a l’extensió del conflicte, ni quant a les actuacions de les forces de seguretat [que en el cas xilé va fer declarar al President que el país estava en guerra, cosa de la que va retractar-se després], ni pel que fa als danys materials provocats pels manifestants, ni tampoc quant al balanç de víctimes. Aquest és un apartat essencial quant a la distància que separa la violència als carrers de Xile de la dels de Catalunya: vint morts i una xifra desmesurada de ferits greus han dibuixat un escenari que ha fet recordar a molts l’anomenada època de les protestes, de mitjans dels anys vuitanta, contra la dictadura de Pinochet.

A Xile, els manifestants han estat, com a Catalunya, de dos tipus: els pacífics, que han estat els absolutament majoritaris, i els violents, una minoria en els dos casos, però incomparablement més agressius i ultra violents els llatinoamericans que els ibèrics. A Xile i a Catalunya les protestes han sigut contra els governs respectius, però a Catalunya els manifestants, també els violents, han comptat si més no amb la comprensió del govern de la Generalitat, i no han estat poques les evidències inclús de certa complaença per part del president Torra.

Les contradiccions també són de destacar. A Xile, el president del govern va ser desmentit per la màxima autoritat militar en aquella barbaritat sobre que Xile estava en guerra. A Catalunya, el mateix govern de la Generalitat ha encoratjat els manifestants a eixir al carrer, a tancar aeroports i autopistes, i ha al mateix temps enviat els Mossos d’Esquadra, la policia autonòmica, a restablir l’ordre. En algunes d’aquestes operacions s’han comés abusos de força que mereixen ser investigats. La paradoxa catalana ha arribat al clímax quan el President Torra i altres membres del seu Govern han posat el punt de mira sobre el seu propi conseller d’ordre públic i sobre la pròpia policia catalana.

Comptat i debatut, posats a treure conclusions sobre aquestes dues experiències violentes –incomparables, com s’ha dit, en molts aspectes- també s’ha de dir que permeten assolir algunes ben interessants, de conclusions.

La primera és que en diversos moments les explosions de violència han estat tan fortes i tan aparentment deslliurades de cap reivindicació concreta, que han semblat més aviat una mena de protestes primitives en les que l’objectiu no era tant l’obtenció d’un benefici polític o social, sinó que es tractava d’una descàrrega de ràbia acumulada.

Destaca també la joventut de molts dels participants en els enfrontaments amb la policia, en tots dos casos, el xilé i el català, amb una presència comprovada de menors. Tal vegada per la joventut de molts de participants s’explique l’atreviment a l’hora de desafiar els agents especials de la policia, vestits com a RoboCops, als que insultaven, provocaven i atacaven amb una ferocitat inaudita.

La magnitud de la protesta xilena no admet comparació, però s’ha de reconèixer que totes dues mostres de violència explícita van a condicionar el present i el futur immediat de les societats implicades: la xilena, la catalana i, també, l’espanyola. El govern de Sebastián Piñera pateix una erosió de la que li va a ser difícil recuperar-se, mentre que les eleccions espanyoles del proper 10 de novembre –en un escenari polaritzat pel que està passant a Catalunya- van a permetre mesurar quins efectes provoca en la configuració del Parlament de Madrid que eixirà de les urnes.

Més enllà de les repercussions a curt termini, les més conjunturals, és imaginable esperar que a mitjà termini avalots com els que hem viscut, com sempre passa, provocaran una reacció pendular que beneficiarà els partidaris de l’ordre i, àdhuc, l’increment del suport al retall de les llibertats en benefici de la seguretat. Ara, el paper de les xarxes socials, amb la difusió, manipulada o no, de les imatges i les notícies de violència als carrers reforcen la posició d’aquells que s’ubiquen en les posicions més reaccionàries.

Una darrera conclusió final. És freqüent que des de les posicions polítiques progressistes es debata sobre la bondat ètica de protestes com les referides, inclús de les violentes. Oblidant, fins i tot, que en qualsevol estat democràtic el monopoli de l’ús de la violència correspon als aparells de seguretat, sempre supeditats a les autoritats civils elegides democràticament. No és tan habitual que es debata sobre el pes dels amples sectors de la ciutadania que participen de la idea de mantindré l’ordre públic al preu que siga, la qual cosa els situa objectivament en el camp partidari de la dreta i l’extrema dreta. Amb els resultats que, quant a la conformació de majories parlamentàries, és imaginable esperar.

És per això que aquells que, des de posicions progressistes, s’alegren i festegen aquestes explosions de violència als carrers, haurien de pensar-s’ho dues vegades abans de celebrar-les amb tant d’entusiasme.

Xile: No és per 30 pesos, és per 30 anys.

Vaig viatjar a Xile per primera vegada en 1992, fa gairebé eixos trenta anys dels que parla la consigna que s’ha fet popular aquests dies. D’aleshores ençà he mantingut uns forts lligams amb aquell país, al qual professe una estima molt especial. Després d’aquella primera estada vam vindre altres i, en paral·lel, Xile es va convertir en una de les meues prioritats professionals. Llibres i articles sobre la seua història recent formen part del meu currículum, i el moment més honorable de la meua vida acadèmica va ser la participació en qualitat de perit de l’acusació –amb l’advocat Joan Garcés- davant el jutge Baltasar Garzón en l’Audiència Nacional, qui aleshores instruïa el Sumari 19/97 Terrorisme i Genocidi 'Xile-Operatiu Còndor', contra Augusto Pinochet Ugarte i altres.

Xile acabava d’eixir de la dictadura en 1992. Patricio Aylwin era president de la República després la victòria de la Concertació de Partits per la Democràcia en les eleccions de desembre de 1989, però el general Pinochet era comandant en cap de l'Exèrcit i els seus partidaris encara no acabaven de digerir la derrota en el Plebiscit de 1988, que l’havia obligat a abandonar el Palau de La Moneda. Tal i com estava previst a la Constitució de 1980, redactada durant el període militar, el dictador en deixar la presidència de la república passava a comandar les forces armades, com en 1998 passaria a convertir-se en Senador Vitalici de la República. Poc després va viatjar a Londres on va ser detingut per ordre del jutge Garzón. 500 dies més tard, el dictador xilé va tornar a Santiago, però llavors era ja un cadàver polític.

En aquell temps inicial de la dècada dels noranta, Xile era un país traumatitzat per les violacions massives dels drets humans que s’havien produït durant els disset anys del règim militar i per una política econòmica rabiosament neoliberal amb duríssims efectes socials. Era, o així el vaig percebre, un país gris, trist i, sobre tot, cruel amb els més dèbils i vulnerables.

Com vaig escriure anys després [Chile en la pantalla, 1970-1998, PUV], en la dècada dels noranta l'escenari polític xilè es va caracteritzar per una inequívoca tranquil·litat però, també, per un increment dels decebuts per la democràcia. Aquests, als quals l’historiador Alfredo Riquelme va anomenar “els electors de ningú” (els que van votar nul en les eleccions), van pujar fins al 18 per cent entre els inscrits en el cens. Aquesta desafecció quant a la participació democràtica va tenir, lògicament, les seues causes. D'una banda la autocomplaent actitud dels dos governs de la Concertació, que van fer ostentació dels seus innegables èxits econòmics (la reducció dels paràmetres de pobresa i els elevats nivells de creixement), però que van eludir qualsevol indici d'autocrítica. Per una altra, l'immobilisme polític del país i la creixent despolitització d'amplis sectors de la ciutadania: aquells a qui el sociòleg Tomàs Moulian va denominar “ciutadans weekend” i “ciutadans credit card”, dos models conservadors, instal·lats en l'individualisme i el consumisme, molt funcionals en el Xile d'aquests anys.

No obstant això, tota la responsabilitat de les debilitats democràtiques no es pot carregar en el compte del centre i de l'esquerra reformista xilena que van governar després la dictadura. El sociòleg Juan Enrique Vega es preguntava a la fi de la dècada dels noranta si existia una dreta democràtica a Xile. Vega va resultar molt contundent en la seua valoració. Així, va emfatitzar el fet que mentre els partits progressistes havien estat autocrítics respecte als seus errors del passat, -errors que van afeblir el sistema democràtic xilè durant el període de la Unitat Popular-, la dreta en cap moment va donar senyals de reconeixement dels errors i els horrors del període de la dictadura.

Aquesta dreta vivia una aparentment còmoda esquizofrènia vital. Cosmopolita i mundana en matèria econòmica, era provinciana i gairebé vuitcentista en matèria política, i en matèria social i cultural. Tan partidaris com es confessaven de la globalització econòmica i financera i de la integració capitalista mundial, es negaven en rotund a acceptar que no només circulen les mercaderies, sinó que també les idees viatgen i que, a més del dret de propietat, altres drets encara més importants també s'han de preservar.

Ara, a finals de 2019, l’esclat de protestes i violència que s’ha produït a Xile, al que estem assistint aquests dies, és el resultat d’aquells trenta anys dels que parlen a la consigna que encapçala aquestes ratlles. Aviat, el 14 de desembre, es compliran tres dècades d’aquelles eleccions de la recuperació de la democràcia després la cruenta dictadura terrorista de Pinochet. El politòleg Manuel Antonio Garretón parlaria poc després d’aquella democràcia recuperada com una democràcia de baixa qualitat.

El propi Garretón ha tipificat quatre fases en les dictadures de seguretat nacional llatinoamericanes, un esquema que val per a la comandada per Pinochet. En la segona de les fases, la que ell anomena fundacional, és en la que es posa en marxa allò que es coneix com el model xilé. Un nou tipus d'economia de mercat implantat per la dictadura que va significar una ruptura radical amb el model de desenvolupament que havia estat vigent abans del colp de l’11 de setembre de 1973. Es va produir una re fundació del país, una revolució capitalista que tindrà enormes repercussions sobre els diversos plànols de la realitat xilena. En termes generals, el programa aplicat durant setze anys de dictadura va significar la híper apertura de l'economia al capital internacional, la reorientació de la producció cap al mercat mundial i l'adopció d'un enfocament de lliure empresa mitjançant la massiva privatització dels mitjans de producció, paral·lela a una dràstica reducció de les despeses públiques.

Ara, els analistes s’afanyen a explicar què està passant aquests dies al país andí; com és que s’ha produït un esclat com el que s’està desenvolupant a Xile.

Són sis els problemes que els especialistes citen a hores d’ara: el sistema de pensions de capitalització privada, que implica misèria per a la major part dels jubilats; un sistema de salut dual i de molt distinta qualitat segons el status social dels ciutadans; els dèficits de tot tipus del transport en ciutats tan extenses com Santiago; els greus problemes en el sector de l’educació, on es potencien els condicionants de classe dels estudiants; les privatitzacions de serveis bàsics com ara l’aigua, absolutament insuportables; i un llarg llistat d’abusos i corrupció que afecta a la majoria de les institucions xilenes, des dels partits polítics als militars o a Carabineros de Xile, la policia militaritzada.

Tot i que ha rectificat i va fer una mena de tímida disculpa, mai podrà oblidar-se el diagnòstic inicial que l’actual president Sebastián Piñera va fer en compareixença davant la premsa: "Estem en guerra contra un enemic poderós i implacable que no respecta a res ni a ningú i que està disposat a usar la violència sense cap límit, fins i tot quan significa la pèrdua de vides humanes, amb l'únic propòsit de produir el major dany possible". Unes declaracions que responsabilitzaven els que protestaven de la mateixa manera que la dictadura dels anys setanta i vuitanta parlava de “l’enemic interior”, o dels “comunistes infiltrats al servei de Moscou”, que no tenien més objectiu que convertir Xile en una nova Cuba.

És impossible no lligar aquesta intervenció de Piñera amb una molt coneguda de Pinochet en 1985, durant la commemoració del colp de l'11 de setembre. El general es dirigia a un públic entregat en una magna concentració que volia connectar la independència del país, en 1810, amb l’inici del seu règim, en 1973. El general, amb la seua inconfusible prosòdia, va aixecar molt la veu per dir: "L'únic país del món, l'únic que pot aixecar el cap, que pot dir traguérem als cuba... [Ha estat un lapsus i rectifica], als comunistes d'aquí, som nosaltres". A continuació, com en ell era habitual, va dialogar de manera retòrica amb els assistents: "Però, un momentet, vostès diran, però bé ... ¿per què ens porta tot això? [Elevà el to encara més, la seua veu es va fer més aguda, gairebé histriònica] Ho porte per despertar-los, senyors!, perquè pensen que estem en una guerra!!!, que no s'ha acabat la guerra!!!, que estem lluitant diàriament!!!".

Han passat trenta anys, efectivament, des que es va recuperar la democràcia a Xile. Però, en bona mesura les reclamacions de la societat xilena d’avui són resultat d’aquella fase fundacional, d’aquella revolució capitalista en la que el mercat va convertir-se en la mesura de totes les coses.

La democràcia xilena ha continuat tenint una eficàcia social molt discutible. S’han millorat paràmetres de pobresa respecte dels existents quan Pinochet va ser obligat a abandonar La Moneda, pel resultat del Plebiscit de 1988, però la desigualtat interna de la societat xilena és feridora. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), l'1% més ric del país es va quedar amb el 26,5% de la riquesa en 2017, mentre que el 50% de les llars de menors ingressos va accedir només al 2,1% de la riquesa neta de Xile.

L’espurna de la pujada de les tarifes del transport -els 30 pesos- va encendre en flames el país, però ho va fer de manera relativament gradual quant als nivells de violència i ràbia. El govern de Piñera, amb la seua al·lusió a la guerra interna, no sols va recordar Pinochet, sinó que va respondre amb la mateixa lògica de la dictadura: amb tecnocràcia i amb repressió. El nombre de morts, ferits i detinguts és esgarrifós, i obliga a atendre a una variable important: la violència latent en la societat xilena.

És molt difícil entendre –si més no des de lluny- l'extrema violència dels soldats xilens –xicots que no són professionals de la milícia ni, encara menys, de l’ordre públic- envers la població desarmada. N’hi ha una ingent quantitat d’imatges que evidencien que han actuat com una mena d’exèrcit d'ocupació desitjós de sembrar el pànic entre els civils dels país envaït. ¿D’on ve aquesta violència que fa que un simple soldat dispare a boca de canó contra un jove estudiant desarmat i amb les mans en l’aire? ¿Com explicar que un escamot de soldats dispare a discreció sobre persones que fugen espantades per no haver respectat el toc de queda? ¿Què significa que una camioneta de Carabineros de Xile a tota velocitat llance el cos d’una persona –viva o morta?- pel portó de darrere?

A hores d’ara, quan la xifra de víctimes mortals per la violència de les forces de seguretat de l’Estat està quasi en les dues desenes, ¿com explicar que al que semblava el país més estable d’Amèrica Llatina hi haja hagut un esclat de sang, por i llàgrimes de les dimensions que estem comprovant?

No és senzill d’entendre la conjuntura actual de Xile. Però, sembla evident que allò que n’hi ha darrere d’aquesta és un seguit de problemes estructurals que el país arrossega, si més no, des de fa tres dècades. És per això que és tan expressiva com encertada eixa sentència que encapçala aquestes ratlles: No és per 30 pesos, és per 30 anys.

La crisi catalana i la temptació de callar.

Em confesse seguidor fidel de l’escriptor Antoni Puigverd, especialment de les seues col·laboracions al diari La Vanguardia. Vaig tindre l’oportunitat de conèixer-lo i conversar amb ell quan, en 2018, va fer una conferència a la Universitat d’Estiu de Gandia. Tenim la mateixa edat, la qual cosa no és una dada banal, i admire la lucidesa i la capacitat d’anàlisi que evidencia en cada article que publica.

Doncs bé, dimecres proppassat, 16 d’octubre, l’empordanès va treure una columna més breu de l’habitual sota el títol “Perdre”, referida a la crisi catalana, aguditzada després la duríssima i discutida sentència del Tribunal Suprem contra els líders del Procés.

Aquest article finalitzava així: “Potser hauríem callar. Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica. És honrat defensar un patriotisme inclusiu, quan, aquí i allà, ja només importa la llei del més fort?”. He de reconèixer que la pregunta va encorar-se al meu cervell, i fa dies que la rossegue.

Puigverd ha confessat públicament haver patit molt pel Procés català dels darrers anys. De fet, a juliol passat va decidir deixar de col·laborar amb TV3, on des de feia quinze anys participava com a tertulià al seu programa Els matins. En el seu comiat, en pantalla, l’escriptor va explicar els motius de la seua decisió: "Ja no estic per discutir. El procés m'ha fet patir molt i he quedat molt esqueixat. La discussió ja no m'aporta res personalment i em fa patir massa, i he decidit plegar. També per edat ja potser comença a tocar que passi altra gent". Això sí, va assegurar que continuarem podent llegir-lo a les pàgines de La Vanguardia.

Dos dies després, el divendres 18, el columnista va anunciar que abandonava el seu compte a Twitter, i ho va explicar així: “Aprofitant que avui tothom està molt entretingut [era el dia de la gran manifestació contra la sentència], aprofito l’ocasió per sortir de Twitter. D’aquí a unes hores, plegaré. Gràcies als amables seguidors. Gràcies també als detractors. Bon vent. A reveure!”.

Lamente, és clar, l’abandó de la xarxa del piulet. Ara bé, comprenc que estiga més que fart de tanta gent que fa servir les xarxes per fer mal, per insultar, per difamar, per amenaçar.

Fa vuit anys que publique una columna setmanal –en català i en castellà- per diversos mitjans, dins i fora d’Espanya. Doncs bé, en eixe temps he dedicat més de cinquanta articles a la crisi d’Estat que n’hi ha entre Espanya i Catalunya. Allò que servidor aporta no resisteix una mínima comparació, ni per la qualitat ni per la difusió que assoleixen, amb les col·laboracions d’Antoni Puigverd. Però, jo també dubte sobre si pagaria la pena callar-me. L’escriptor català, pel seu costat, ha decidit no fer-ho totalment, encara que ha abandonat plataformes com ara TV3 o Twitter.

En la breu columna del dia 16, escrivia Puigverd: "No vull parlar de la tristesa o abatiment que a molts ens embarga. Seria ridícul parlar de la nostra tristesa quan uns amics o coneguts, havent comès segurament greus errors polítics i havent desobeït de manera clara, reben, no un càstig proporcional als seus errors, sinó una condemna anàloga a la d'un assassí. Ara, mentre els líders espanyols competeixen en sadisme exigint als condemnats el que no es va exigir ni a Tejero, l'independentisme passa un duel que jo desitjo que no acabi tan malament com els esdeveniments que hem viscut fins ara".

Pel que a un servidor respecta, faltaria més, tampoc tinc ganes de parlar de tristesa ni d'abatiment, però sent amb claredat totes dues.

Puigverd també afegia: "Una vegada més, els moderats ens quedem sense marge”. I rematava poc després: "Els moderats sempre perdem". Doncs potser té raó, i els que no ens adscrivim a cap dels dos blocs en pugna estem condemnats a perdre per definició en la batalla entre dos tipus de nacionalismes, tan essencialistes i irredempts que esdevenen quasi religiosos.

Han passat sis anys des que vaig publicar [29.09.2013] una columna titulada Els del mig, als que veig com una mena de cosins germans dels “moderats” de Puigverd. En ella, apuntava que “davant la tensa situació política, institucional i social que s'ha obert des de Catalunya i que ha trobat el silenci, la deslegitimació o la desqualificació des de Madrid (...) els del mig no són els equilibristes, ni els equidistants, ni els NS/NC, ni els ni carn ni peix. Tal i com ho veig, els del mig tenen dues característiques: no accepten una realitat política binària [unionistes versus sobiranistes] i, paral·lelament, són partidaris de les reformes constitucionals que permeten un encaix de la Nació Catalana [i potser d’altres] en una Espanya federal. Actualment no sols no estan ben valorats, sinó que són els que tenen més números per a emportar-se totes les galtades, les dels adversaris des de l’Espanya canyí i les dels que passen per amics... mentre no opinen distint d'ells. Els del mig són, bàsicament, allò que en diguem els federalistes.

Han passat els anys, les coses estan més que tibants a hores d’ara a Catalunya; estem a les portes d’unes eleccions que alguns irresponsables no han volgut estalviar-nos i, un servidor també, sent molt forta la temptació de callar-me, de no tornar a dir res sobre l'assumpte.

De fet, com Antoni Puigverd, em faig la mateixa reflexió que ja he citat al principi d’aquesta columna: "Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica". Francament, jo tampoc estic segur que pague la pena, però em fa la impressió que el silenci dels del mig, dels moderats, dels dialogants [que no equidistants], no faria sinó aguditzar la polarització fins a fer-la esclatar. En la mesura que sóc historiador de professió, que he investigat processos d’híper polarització política i que sé com poden acabar, crec que els moderats, els partidaris de la negociació i el pacte, els del mig, els federalistes, hem de continuar intentant posar un poc de reflexió a l’abast d’aquells que ens llegeixen cada setmana. Un servidor, des de la humilitat i la modèstia dels meus altaveus, procuraré seguir aportant alguna que altra idea per a la reflexió i el diàleg.

De quin costat està l’Església quant a Franco i Cuelgamuros?

Certament la pregunta és retòrica. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana està on sempre ha estat: en sintonia inequívoca amb allò que les despulles de Franco encara representen. És per això que no diu aquesta boca és meua a propòsit de tot el laberint que el govern de Pedro Sánchez està recorrent per tal de fer efectiva una decisió del Congrés dels diputats, aprovada per 198 vots a favor i 140 abstencions [del Partit Popular] en maig de 2017.

Dos anys i mig d’una cursa d’obstacles, en la que l’Executiu ha pecat d’ingenuïtat en més d’una ocasió anunciant successives dates d’eixida dels ossos del dictador del megalòman monument funerari que va ordenar construir a Cuelgamuros, en la Serra de Guadarrama, a pocs kilòmetres de Madrid. Finalment, després la sentència del Tribunal Suprem, ja n’hi ha data de caducitat i –tret d’algun obstacle insospitat- el Caudillo por la Gracia de Dios –com estava inscrit a les monedes espanyoles durant quaranta anys- deixarà de presidir des de lloc privilegiat la més gran fosa comuna d’Espanya.

33.833 cadàvers n’hi ha a l’anomenat Valle de los Caídos, inclòs el de Franco. D’ells, només 21.423 estan identificats, segons fonts del Ministeri de Justícia. La resta, figuren com a desconeguts. Segons proves realitzades pel CSIC en 2018, seria impossible exhumar els milers de cadàvers existents ja que bona part d’ells formen part de la pròpia estructura de l'edifici, en haver estat emprats per omplir cavitats internes de les criptes. El temps i la humitat, diuen, ha acabat conformat una mena de “cadàver col·lectiu indissoluble”.

Aquest és el tamany de la ignomínia que representa aquell horripilant mausoleu monumental, construït en bona part per presos polítics entre 1940 i 1958, per retre honor i enterrar aquells que van caure lluitant en la "gloriosa croada". Aquest propòsit inicial es va modificar en 1957, en establir-se per llei que el monument havia de ser un monument a “tots els caiguts” en la guerra. Ningú s’ha cregut això mai, i el Valle de los Caídos ha sigut i és un insult a la memòria dels vençuts i de les víctimes de la guerra i la dictadura.

En juliol de 1958, vint monjos arribats de Silos van constituir una nova comunitat benedictina a Cuelgamuros, i des de llavors fins avui s’han encarregat de gestionar l’Abadia i la Basílica. El prior d’aquesta és Santiago Cantera, un falangista reconvertit en monjo sense matisar la seua ideologia, que ha fet tot el que ha pogut per entrebancar l’execució de la decisió del govern en acompliment de l’acord del Parlament, amb un explícit treball d’equip amb la família del dictador i amb la Fundació que l’honora encara.

Segons ha informat fa unes hores la publicació eclesial Vida Nueva, Cantera no s'oposarà a l'exhumació de Franco "fora de la legalitat". Això, segons interpreta el periòdic, significa que el Prior executarà la sentència del Tribunal Suprem i no arribarà a l'extrem d'atrinxerar-se a la basílica. Tanmateix, Vida Nueva afegeix que la comunitat benedictina se suma a la postura de la Santa Seu, però buscarà esgotar totes les vies judicials del Tribunal Constitucional i del d’Estrasburg.

Cantera i els seus col·legues han sigut la darrera trinxera del franquisme militant, incombustible, impermeable a tot, inclòs a la caritat cristiana pròpia de la seua doctrina religiosa. Abans, però, la trinxera havia estat judicial, i ha sigut ben efectiva per a demorar mesos i mesos l’aplicació de la decisió del Parlament.

Tanmateix, el més cridaner, el més lamentable, el més insuportable per a les víctimes del dictador ha sigut el silenci vergonyós de l’Església Catòlica.

Què ha dit l'Església durant tot el procés? ¿Què ha dit del numantinisme de Cantera i la colla de monjos feixistoides que porten seixanta anys vivint de l’erari públic? Quant a Cantera, parlen soto voce de malestar intern, però la jerarquia, tan bocamolls com són els seus dignataris quan intervenen en assumptes que no els pertoca, calla. Van jugar, àdhuc, a defensar el desig de la família Franco de traslladar les despulles del dictador a la Catedral de l’Almudena, al pur centre de Madrid. Cal recordar-ho.

Ara, fa setmanes que practiquen un silenci irritant, que no és cap sorpresa per a ningú que tinga uns coneixements mínims de la història d’Espanya i sàpiga que vol dir allò de nacionalcatolicisme.

L’Església catòlica espanyola, com la dreta política hispana, porten el gen franquistoide al seu ADN, i no tenen la menor intenció de desfer-se’n d’ell; ni tan sols de matisar-lo. És molt trist i preocupant que, com va escriure Julián Casanova, aquesta Església no tinga cap problema en seguir humiliant els familiars de les desenes de milers d'assassinats pels franquistes, els que encara no han trobat la reparació moral ni el reconeixement jurídic i polític després de tants anys de vergonyosa marginació.