Vistas de página en total

viernes, 26 de abril de 2019

El feminisme és el nou enemic a batre de les dretes espanyoles. Allò que va de 1977 a 2019.



Estem en la vespra d’una jornada electoral que pot ser d’aquelles que es recordaran durant molts anys. La dreta espanyola, des de la neofranquista a la neoliberal, es presenta dividida però convençuda de que si els resultats ho permeten pactaran la formació d’un govern a l’andalusa; és a dir, un govern a tres: PP i Ciudadanos, amb el suport extern de Vox. En un govern així, el nou partit de l’extrema dreta seria absolutament condicionador des del seu programa classista, homòfob i racista; un programa que, a més a més, li ha posat la proa als avanços que les dones han aconseguit mitjançant la lluita feminista.

Després les dues demostracions de força del 8 de març de 2018 i 2019, els conservadors i els reaccionaris espanyols s’han espantat de debò. És per això que el PP ha situat en primera línia mediàtica a una retornada a la política partidària com Cayetana Álvarez de Toledo; Ciudadanos li ha atorgat paper coprotagonista, junt a Albert Rivera, a Inés Arrimadas; i Vox ha trobat la seua dona de referència en Rocío Monasterio.

Álvarez de Toledo ha escrit que el feminisme, agressiu i retro, és com el nacionalisme i com totes les polítiques identitàries, que sols busca anul·lar l'individu. Per a la candidata del PP per Barcelona, el feminisme furta a les dones la seua capacitat de lliure pensament i decisió. Les obliga a inscriure’s en un bloc sentimental i polític i, si discrepen, les assenyala, les linxa i fins i tot les nega la condició de dona. Arrimadas, al seu tomb, ha volgut difondre l’alternativa del que ella i els seu partit anomenen el “feminisme liberal”, que consisteix, senzillament, en una defensa de les llibertats individuals de les dones com si aquest fora el problema. Monasterio, pel que fa a Vox, nega directament l’existència de problemes que afecten exclusivament les dones com ara la violència de gènere; per a d’ella ni tan sols n’hi ha cap problema amb la igualtat entre els homes i les dones. Sí confessa, tanmateix, haver patit una única discriminació: "Només m'he sentit discriminada com a dona quan, com a arquitecta, he donat ordres a obrers musulmans" [sic].

Durant la campanya electoral les dretes hispàniques han fet com sempre: han elevat el to de veu, han desqualificat, han des legitimat, han insultat i han amenaçat. El líder de l’extrema dreta, Abascal, assegurava ahir a València que allò que s’ha de decidir en la cita electoral de diumenge és "la continuïtat històrica de la nostra pàtria o el caos d'un front popular que uneix comunistes, separatistes i proetarres, a burgesets de Barcelona, amb anarquistes i amb els de la corbella i el martell".

Aquest discurs de l’odi i la polarització ha contaminat absolutament tant al PP com a Ciudadanos. Pablo Casado ha acusat reiteradament Pedro Sánchez de preferir "les mans tacades de sang a les mans pintades de blanc", en referència al suport que considera que ha buscat en Bildu. Això a més d’insistir en que el líder del PSOE està en mans dels comunistes, i de denunciar que vol blanquejar a colpistes i pro etarres perquè no només els necessita, sinó que els promou i els empara. Segons Casado, "els enemics d'Espanya, el colpisme i el terrorisme, són els aliats de Sánchez”.

Albert Rivera ha sintetitzat, via Twitter, la seua particular visió del principal perill que amenaça Espanya, la seua fractura, denunciant que aquest és l’objectiu de l’actual president del govern: No es pot governar el teu país amb qui vol liquidar el teu país. És molt senzill, ho entén fins a un xiquet. Però Sánchez no. Sánchez vol posar una altra vegada el futur d'Espanya en mans dels que volen destruir Espanya.

No són discursos nous en boca de la dreta espanyola.

Aviat es faran quaranta dos anys d’una altra cita electoral que va ser decisiva, la del 15 de juny de 1977. Eren les primeres eleccions democràtiques després la dictadura franquista.

El líder de la dreta dura, Manuel Fraga, afirmava aleshores amb el seu clàssic to autoritari: “Cal optar, en aquest moment cal aclarir-se, cal donar la cara, no hi ha més remei. I cal veure qui pot donar al país seguretat, ordre i llei, restauració de la confiança, rellançament de l'economia, repartiment eficaç de la nova riquesa. Plantar-los cara, -cal dir-ho-, als grans enemics d'Espanya, que són el marxisme i el separatisme".

El candidat al Senat pel partit de Fraga, Aliança Popular, l’origen de l’actual PP, era l’ex president del govern Carlos Arias Navarro. En la seua intervenció a TVE va fer un plantejament apocalíptic: "Espanya es troba en un dels tràngols més perillosos pels quals pot passar una nació: l'alarmant deteriorament de la nostra economia, l'ombrívola perspectiva del món social, fan justificat el temor que si no trobem un ràpid i eficaç remei, aviat ens trobarem en un clima pre revolucionari d'imprevisible eixida".

La destrucció d’Espanya com a missió central dels sempiterns enemics de la pàtria. Mai ha tingut mesura la dreta hispànica a l’hora d’amenaçar i des legitimar els seus adversaris polítics. El marxisme [ara en diuen comunistes, podemites, bolivarians, etc.] i el separatisme [ara són els colpistes, els separatistes, els pro etarres, etc.] han estat sempre l’enemic a batre, inclús literalment.

La novetat ara és el feminisme, que aquest enemic de la pàtria i d’aquesta mena de patriotes no era visible en 1977. Aquest és el nou enemic a batre de les dretes espanyoles. Caldrà que allò que milions de dones van demostrar el passat 8 de març ho ratifiquen diumenge a les urnes. Tant a les que nodriran de diputats i senadors el parlament de Madrid, com les que decidiran els qui ocuparan els escons a les Corts Valencianes. Les dones seran decisives en el resultat de la cita electoral d’aquest 28 d’abril de 2019. Absolutament decisives.

sábado, 20 de abril de 2019

El debat entre els quatre líders polítics serà a doble volta.



Com les eliminatòries en el futbol, el debat entre candidats de les eleccions generals del proper dia 28 es farà a doble volta: n’hi haurà debat d’anada i de tornada. Això vol dir que el qui guanye el primer pot perdre al segon, i a l’inrevés. Ningú pot confiar-se.

Li ho vaig escoltar a Lola García, la subdirectora de La Vanguardia, a la SER: el dilluns 22, amb el primer debat a TVE, comença realment la campanya electoral. Estic completament d’acord.

Li diuen campanya i no ho és, això que hem vist fins ara. És un espectacle polític de baix nivell allò que venim patint des de fa massa; encara més des que ha començat oficialment la campanya. De fet, la llarguíssima i feixuga cursa electoral van obrir-la PP i Ciudadanos a l’endemà que Mariano Rajoy va perdre la moció de censura.

Els tres candidats de la dreta, des de l’extrema a la de la gent guapa, fa setmanes que estan fet tot el possible per elevar la temperatura de la confrontació, àdhuc mentint com a bergants, pronosticant desastres bíblics si no eixen vencedors. Steve Banon, el guru de Donald Trump, ha posat escola i compta amb alumnes aplicats que juguen sobre tot a embarrar el terreny de joc. Cal destacar d’entre ells, tanmateix, perquè és de justícia, Pablo Casado. Ara sabem que allò que va fer al màster de la UJRC, o al curset d’Harvard-Aravaca, sí li va permetre acumular un coneixement: el de faltar a la veritat amb arrogància i cinisme a parts iguals.  

Dilluns i dimarts vinents els quatre dirigents polítics d’àmbit estatal hauran de veure’s les cares, confrontar els seus programes, les seues idees, les seues promeses. Però, hauran de fer-ho davant els altres i davant els milions d’espectadors que des del saló de casa seua jutjaran els contendents.

Afortunadament, Pedro Sánchez ha reconsiderat la posició inicial [i la segona i la tercera] envers el debat. Els hi va faltar previsió i agilitat als socialistes; la jugada d’incloure Vox era bona; molt, en la mesura que permetia visualitzar la fractura oberta en la dreta així com la foto de Colón. Però, sembla mentida que ningú des de l’Estat major de Ferraz tingués previst un Pla B si la Junta Electoral responia com ha respost. No tindre-ho pensat va posar el partit dels socialistes en una situació tan delicada com desfavorable. Entestar-se en voler doblegar-li la mà a TVE, a La Sexta i a PP, Ciudadanos i Podem, tots alhora, era suïcida. Han fet bé en fer marxa arrere: rectificar és cosa de savis; és de maldestres insistir en l’error.

La darrera enquesta del CIS, i d’altres de menor fiabilitat, han dit per activa i per passiva que el nombre d’indecisos és molt elevat. És molt possible. Per tant, quants més debats, quanta més discussió, quanta més informació li arribe a la ciutadania, millor.

Es tracta, no obstant, d’indecisos que majoritàriament dubten entre una o altra sigla dins el bloc –esquerra o dreta- en el que s’ubiquen. Votar PP o votar Ciudadanos o Vox pot ser una pregunta que molts electors encara no han resolt. Triar entre el PSOE o Unidas Podemos, ho serà per a d’altres. També als territoris amb partits d’obediència autòctona hi haurà qui es debatrà entre votar una opció o altra, algunes de les quals no estaran representades als debats de dilluns i dimarts.

Què passarà a Catalunya, per exemple, on el mapa partidari és molt més ampli que el dels dos debats? ¿Serà, de nou, l’eix nacional el pal de paller de les votacions o tornarà a ser-ho l’eix esquerra/dreta? S’ensorrarà JXCat en benefici d’ERC? Què passarà amb els votants de les sigles que lidera Ada Colau? ¿Què serà del PSC d’Izeta: atraurà el vot de l’esquerra que s’identifica amb un catalanisme moderat per tal de recolzar la via de diàleg que propugna, uns dies amb més convicció que altres, Pedro Sánchez? ¿Seran els aliats catalans de Pablo Iglesias capaços de rendibilitzar el ser l’opció més clara per permetre que els catalans manifesten amb paperetes què volen? ¿Apareixerà Vox amb força, en detriment de la senyora Marquesa de Casa Fuerte, tan agra ella? ¿Penalitzaran els electors del Principat la fugida d’Arrimadas, després de constatar la seua insolvència com a cap de l’oposició al Parlament de Catalunya?

¿Com resoldran els valencians el repte de votar per a elegir representants a Madrid i, en el mateix acte electoral, triar els de Corts Valencianes? ¿Afavorirà els socialistes de Ximo Puig en detriment dels seus socis comandats per Mónica Oltra? ¿Superarà Martínez Dalmau les expectatives poc optimistes d’Unidas Podem? ¿Serà significativa la davallada del PP de la corrupció i del deteriorament de tots els indicadors econòmics i socials dels que van ser responsables durant dues dècades? Irromprà l’extrema dreta valenciana, fins ara integrada dins el PP?

Totes aquestes preguntes sols podran tindre respostes tangencials, indirectes, amb els debats dels dies 22 i 23, però això no devalua eixos exercicis de confrontació d’idees i de líders. Ens confirmen, això sí, que caldria fer molts més debats. De fet, seria positiu per a la qualitat de la democràcia espanyola que s’incrementaren els debats entre formacions polítiques i entre candidats; molt més aclaridors per als electors que els mítings, actes quasi litúrgics que sols congreguen els ja convençuts.

Elevar el nombre de debats seria, doncs, un acord que s’hauria de prendre per a assegurar-los mitjançant la Llei electoral. Al que no podrà obligar cap llei serà a que els intervinents respecten dues coses: als seus adversaris i a la veritat.

Obligar a estalviar-se els insults i les desqualificacions, i obligar a deixar fora del debat les mentides i les difamacions sols podria ser el resultat de la censura i la penalització que els ciutadans imposaren als qui insulten, desqualifiquen, menteixen i difamen. Això, tanmateix, sols passa a aquelles democràcies avançades, d’alta qualitat. Encara ens falta molt per arribar-hi, però és cosa de continuar insistint. No perdem l’esperança.

sábado, 13 de abril de 2019

El Govern del Botànic, la competència virtuosa valenciana, una experiència exportable.


Quan a les eleccions de maig de 2015 el Partit Popular va perdre la majoria absoluta que havia mantingut des de 1995 a les Corts Valencianes, en bona mesura a causa d’una corrupció que l’havia corcat durant els anys que havia gaudit del poder, va arribar l’hora en la que l’oposició d’esquerres havia de fer-se càrrec del govern regional per a demostrar que una altra forma de gestionar els interessos dels valencians era no sols desitjable sinó possible. Una situació pareguda a la que es produiria en 2018, quan els escàndols de corrupció van motivar la moció de censura contra Mariano Rajoy i Pedro Sánchez va accedir a La Moncloa.

El Partit Socialista valencià, la coalició Compromís i l’aleshores novíssim partit Podem van signar, no sense dures i complicades negociacions i fortes desconfiances inicials, un pacte de legislatura que van formalitzar al Jardí Botànic de la Universitat de València l’11 de juny de 2015. És necessari recordar que van ser intensíssimes les pressions que molts col·lectius, entitats, associacions i organitzacions de tota mena de perfil progressista van exercir sobre els dirigents de les tres formacions polítiques exigint-los que superaren les seues diferències i pactaren.

L’esquerra política valenciana, des de la reformista a la més transformadora, va haver de fer de la necessitat virtut. Amb més o menys entusiasme, amb més o menys desconfiança entre els nous socis, el Govern del Botànic va configurar-se sota la presidència del socialista Ximo Puig i la vice presidència de la carismàtica figura del valencianisme polític, Mónica Oltra. El Partit Socialista valencià i la coalició Compromís van configurar un govern conjunt al qual no va integrar-se Podem –una decisió que ara consideren errònia i que volen esmenar en la pròxima legislatura-, però al que sí van comprometre’s a donar suport a les Corts Valencianes.

No van ser poques les veus que van augurar que aquell matrimoni polític no duraria gaire. El món no havia començat en aquella primavera de 2015, i molts dels dirigents, dels militants i dels votants socialistes recelaven de la lleialtat i de la capacitat de govern dels valencianistes. Paral·lelament, la desconfiança d’aquests envers la tradicional supèrbia socialista que havien patit des dels anys de les majories absolutes del PSPV-PSOE tampoc era cosa menor.

Doncs bé, han passat quatre anys i no n’hi ha cap veu autoritzada a l’esquerra del Partit Popular i de Ciudadanos que objecte que el del Botànic ha sigut un govern que ha funcionat més que adequadament. Un govern que ha recuperat no sols el bon nom dels valencians que el Partit Popular havia arrossegat pel fang, convertint-lo en sinònim de corrupció i delinqüència; un govern que ha revertit bona part dels retalls que el PP havia imposat en educació, salut i polítiques socials; un govern que ha impulsat polítiques estratègiques que han contrastat amb el tacticisme estret dels conservadors, que sempre van pivotar al voltant dels interessos dels dirigents i dels amics polítics del partit, més que no al voltant de les necessitats dels ciutadans comuns.

És cert que el govern de Puig i Oltra no ha aconseguit millorar el problema central dels valencians, que no és altre que l’infra finançament que rep de l’Estat, resultat d’un sucursalisme secular que durant anys s’ha caracteritzat per “no donar problemes en Madrid”. Tot i la gran mobilització de la societat valenciana, que ha implicat des de les organitzacions empresarials a les universitats, des dels sindicats a la immensa majoria de les associacions de la societat civil, no s’ha aconseguit modificar l’injust i ofensiu finançament que l’Estat transfereix al govern autònom.

S’ha aconseguit posar la reivindicació en l’agenda, això sí. A hores d’ara tothom sap que el finançament que rep la comunitat autònoma és tan insuficient com a irritant, i que és un assumpte que exigeix ser resolt amb urgència. Aquest, però, serà el primer problema a solucionar en la pròxima legislatura.

Les enquestes son positives quant a la possible renovació del Pacte del Botànic, que ara podria comptar amb el concurs dels representants d’Unides Podem i d’Esquerra Unida que concorreran junts a les eleccions del proper dia 28. Però, les enquestes són enquestes i, tot i la seua importància, tot i que marquen tendència, sols el resultat de les urnes podrà confirmar que és majoritari el nombre d’electors que s’oposen a tornar al passat amb un govern de les tres dretes radicalitzades i rabioses, que ja estan donant mesura de les seues pautes de govern a Andalusia.

El model valencià, en ser tripartit, ofereix uns avantatges innegables. Mentre que a d’altres territoris l’esquerra  pivota sobre dos partits, a les terres valencianes l’existència d’un tercer actor rellevant com és Compromís, una coalició clarament progressista i valencianista, pot ser la que incline la balança electoral en benefici d'un govern progressista.

Aquest resultat, cas de confirmar-se, podria produir efectes més que importants en l’escenari polític espanyol. D’una banda reforçaria un hipotètic govern central que resultés d’una col·laboració multi partidària que afavoriria un canvi de la cultura política hispana, tan refractària als governs de coalició que són habituals als països amb democràcia de la més elevada qualitat. D’una altra, permetria fer visible un versió exitosa d’un partit socialista clarament federalista, com és el que capitaneja Ximo Puig.

Contràriament al que ha sigut l’orientació de l’espanyolisme més castís practicat per la federació socialista andalusa sota la batuta de Susana Díaz, amb la col·laboració d’altres anomenats barons de l’Espanya interior, la nova puixança de la federació valenciana del Partit Socialista podria obrir portes i finestres a una altra concepció de l’Estat. Si es confirmés la recuperació del PSC a Catalunya, del PSE al País Basc, de l'organització galega i de la federació balear de Francina Armengol, Pedro Sánchez i el seu equip podria deslliurar-se del jacobinisme anacrònic de bona part dels dirigents històrics que llasten la necessària reformulació de l’organització territorial de l’Espanya del segle XXI, que ja no és possible encaixar en el títol vuitè de la Constitució de 1978.

El federalisme –asimètric, com ho és l’Estat de les Autonomies diguen el que diguen des de les dretes- és la solució tan desitjable com possible per a la punyent qüestió territorial de les Espanyes.

La competència virtuosa de la que parla Íñigo Errejón entre les diverses esquerres ha trobat un model d’èxit al tauler polític valencià. La lleialtat entre organitzacions polítiques d’àmbit estatal, com el PSOE i Podem, amb una altra com Compromís, la coalició feminista i ecologista d’obediència exclusivament valenciana, podria ser un exemple a desenvolupar en altres territoris peninsulars.

Si el Govern del Botànic és revalidat a les urnes el proper dia 28, algunes coses importants poden començar a canviar en l’Espanya plurinacional.

sábado, 6 de abril de 2019

Amor i eutanàsia, un binomi que alguns no volen entendre.



Ajudar a morir per amor no és una contradicció, és –o pot arribar a ser- una exigència indefugible per al que ama davant el patiment irreversible i insuportable d’una persona estimada.

L’impacte de la notícia de la mort de María José Carrasco, una malalta d’esclerosi múltiple des de fa tres dècades, que darrerament havia empitjorat fins a convertir la seua vida en un infern en el que cada dia era més dur que l’anterior, ha colpejat moltes consciències.

Però, el que ha fet excepcional la mort d’aquesta dona valenta ha sigut el com ella i el seu marit, Ángel Hernández, han convertit el seu drama en motiu de reflexió i en eina de transformació per a totes les persones que tenen la capacitat de sentir el dolor creixent i insofrible pel que ha passat aquesta parella durant anys.

Si l’impacte que fa vint anys va provocar la mort de Ramón Sampedro, immortalitzat per Carlos Bardem i Alejandro Amenábar en la pel·lícula Mar endins (2004) va constituir una fita en la conscienciació de la societat espanyola a propòsit de la necessitat d’obrir el debat sobre l’eutanàsia, la de María José Carrasco serà una altra igual de potent.

María José i Ángel han donat prova de dues coses que els converteixen en ciutadans d’una categoria especial. Han posat a la societat espanyola davant la crua, amarga, terrible realitat d’una dóna condemnada a continuar [mal] vivint de manera indigna en contra del seu desig. Simultàniament, ens han donat una altra lliçó: el seu cas no és únic, no és excepcional en el patiment indescriptible que ens ha fet plorar en ser testimonis del dolor de dos éssers humans. Aquesta parella ens ha recordat –des del seu anonimat fins fa tres dies- que n’hi ha moltes persones desconegudes, de les que no tenim notícia, que estan patint un calvari que ha fet de la seua vida un horror.

A més, eixes persones no poden rebre ajuda per a morir amb dignitat perquè l’article 143 del Codi Penal prohibeix i penalitza que un ser humà ajude un altre a abandonar aquest món, quan així ho desitja de forma conscient i reiterada. L’article 143 vol dissuadir a tothom de prestar eixa ajuda sustentada en l’amor.

Cal eliminar eixe maleït article que podria condemnar a presó a Ángel Hernández per haver-nos donat mostra de com s’estimava María José. Allò que Ángel ha fet no sols no pot ser un delicte; no ho pot ser perquè allò que Ángel ha fet, senzillament, és el que qualsevol ser humà espera que qui l'estima faça per ell en circumstàncies semblants.

A més a més, cal despenalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit amb la major urgència, tal i com demanen més del 87 per cent dels ciutadans. Són els representants polítics els qui han de resoldre el problema legislatiu, i ho han de fer no sols perquè és un clamor, sinó perquè és just, és necessari i és humà.

Clar que els reaccionaris de diversa mena no deixaran de posar pals a les rodes, ja siguen els blaus, els taronja o els d’extrema verdor. Pablo Casado diu que aquest problema [el de morir dignament] no existeix, mentre que Rivera s’amaga darrere la falsa coartada  de les cures pal·liatives. La Conferència Episcopal, per la seua part, s’ha despenjat amb una sentència per a emmarcar: "La mort provocada no és la solució als conflictes". No queda clar si allò que patia María José Carrasco era un conflicte, o si el conflicte és el d’Ángel Hernández amb el Codi Penal.

Tot amb tot, cal una darrera reflexió. ¿Com és que amb un suport per canviar el marc legal de prop del noranta per cent dels ciutadans encara Ángel Hernández podria anar a presó? Doncs perquè la pressió efectiva sobre els representants polítics no ha sigut fins ara suficientment forta. Perquè, com en tants altres plànols de la realitat, els ciutadans tenim dificultats per a transformar les nostres exigències ètiques en obligacions polítiques.

No n’hi ha altre camí que -per a aconseguir-ho- enfortir la societat civil, potenciar l’associacionisme militant, fer costat als actors socials que intervenen en l’escenari parlamentari. En aquesta batalla per morir amb dignitat, una via molt efectiva per a fer-ho és fer-se soci i recolzar públicament l’Associació Federal Dret a Morir Dignament, que des de fa molts anys agrupa aquelles persones que no sols entenen la validesa del binomi amor i eutanàsia, sinó que estarien disposades a fer el que Ángel ha fet per María José, senzillament per amor.