El jove líder de Más Madrid i l’ex primer ministre francès, eixe inesperat candidat a l’alcaldia de Barcelona, acaben de fer sengles propostes que han desconcertat a molts i n’han posat dels nervis encara a més. Tant que han estat primera plana a tots els mitjans.
Estem molt mal acostumats en aquest país a confondre política amb partidisme. Els primers que es confonen, sovint de manera deliberada, són els propis polítics professionals. La ciutadania, en general, no diferencia amb claredat entre una cosa i l’altra.
Aquesta és una de les raons –en cap cas l’única- del descrèdit de la pròpia política i, encara més, de la desconfiança envers els que s’hi dediquen. No és que resulte esperpèntic que en ocasions es desqualifiquen els uns als altres acusant-se “de fer política”, sinó que col·laboren així a estendre la idea de que la política és una activitat deshonesta, pròpia de brivalls, vividors i, en general, de gent malfaenera i aprofitada.
El més greu és que d’eixa confusió entre política i partidisme se’n deriva, automàticament, una tendència a que el ciutadà s’allunye de “la política”, la qual cosa provoca un descrèdit de la pròpia democràcia com a forma de resoldre qui i com es governa en unes societats complexes com són les nostres. És un dels resultats més perversos d’allò que en diuen “la política de l’anti-política”.
Tot amb tot, un percentatge encara representatiu del cens electoral acudeix regularment a les urnes quan és convocat i diposita la o les paperetes que millor considera d’acord amb el que entén que són les propostes dels qui s’han presentat com a candidats a ser elegits regidors, diputats o senadors.
La segona part per a resoldre allò que és l’objectiu del sistema democràtic –qui i com es governa- consisteix en que els electes han de gestionar allò que els votants han expressat mitjançant la seua papereta. És a dir què, amb els resultats que han donat les urnes, els representants han de triar uns càrrecs molt principals: els alcaldes de cada municipi i el presidents dels governs, central o de comunitat autònoma.
En aquesta fase estem ara. Una en la que resulta dramàticament evident la manca de cultura democràtica d’aquest país, en la que els pactes entre formacions distintes és encara molt poc freqüent. Paral·lelament, s’aprecia una altra carència que els polítics coneixen però callen mentre que bona part dels electors la ignoren: que governar significa, quasi sempre, optar entre el dolent i el pitjor. Sovint no es tracta de triar el que és millor, sinó entre el que és possible d’entre les opcions menys dolentes.
Més enllà d’això, si s’ha de decidir qui i com es governa, és fàcil d’establir-ho quan els resultats són clars i contundents. Estem prou acostumats a que guanye l’opció A o l’opció B, inclús per majoria absoluta. Llavors no n’hi ha cap problema, com hem comprovat en temps passats amb determinades victòries del PSOE o del PP. Això era senzill quan el sistema bipartidista feia que els dos partits es repartiren el 80 per cent dels vots.
També ha sigut fàcil en altres ocasions –si parlem de l’elecció de president del govern, per exemple- quan PSOE o PP pactaven amb els representants del nacionalisme basc o català. El PNB i Convergència i Unió pactaren amb Suárez, González, Aznar o Zapatero un win-win que donava satisfacció a tots.
El govern de Mariano Rajoy de 2011, en un escenari de crisi brutal com la que havia començat en 2008, va fer una demostració paorosa d’on podia dur-nos la imperícia, la tendència al tancredisme del titular de l’Executiu i, molt especialment, la substitució de la política pel partidisme judicialitzat en dosis letals. És ara que estem collint els fruïts d’unes polítiques partidistes i miops, tan maldestres com interessades que, especialment quant a la crisi catalana, van fer-se explícites tant en el govern de Madrid com en el sobiranisme amb seu a Barcelona.
Des de fa uns anys, però, aquell escenari bipartidista corregit pels nacionalistes bascos i catalans va desaparèixer. Primer Podemos i després Ciudadanos van emergir amb certa força. Les eleccions de 2016 van confirmar que aquell tauler a dos s’havia convertit en un tauler a quatre, mentre que com ja havien anunciat les eleccions andaluses de 2018, en 2019 la partida s’ha complicat del tot: ara ja en són cinc els actors, més les opcions nacionalistes i regionalistes diverses de les Espanyes. No oblidem que darrere d’aquestes n’hi ha més de tres milions d’electors que els hi donen el seu suport de manera continuada.
Què s’ha fet des de la política convencional llavors? Doncs és senzill de veure: s’ha substituït el bipartidisme del passat per la configuració de dos blocs: el de les dretes, que està entre el blau marí més o menys acusat [segons dies] i el blau mahó més o menys falangista; i el de les esquerres, que cobreixen diverses tonalitats del roig. Al marge, uns més que altres, queden els nacionalistes dominants: el PNB, sempre pragmàtic, però també seriós i confiable; i els sobiranistes catalans que semblen més que atabalats en tant que pateixen alhora l’excepcionalitat de tindre bona part dels seus líders a la presó o fugits a l’estranger, mentre lliuren una dura batalla entre ells per a veure qui hegemonitza l’independentisme.
Ara, quan està decidint-se qui i com s’ha de governar als ajuntaments, els governs autonòmics [en tretze dels disset] i qui ha d’ocupar La Moncloa, resulta particularment evident que aquella confusió entre política i partidisme és senzillament lamentable i perillosa. Com també ho és haver substituït el bipartidisme imperfecte i matisat del passat per un bi-bloquisme molt difícil de gestionar.
És per això què, més enllà de les simpaties o de la distància que a cadascú el separe d’Errejón i de Valls, les seues propostes són aire fresc i regenerador front al roda i volta al que estan abocats amb més o menys tossuderia la resta dels estats majors dels diversos partits.
L’escenari és complex en extrem. Totes les instàncies de poder estan a debat, i no serà possible trobar una única fórmula de pacte a aplicar per tot arreu. Caldrà, precisament, fer molta política de la bona i menys partidisme amb les llums curtes; caldrà política estratègica i no partidisme carrincló.
Errejón està disposat a acceptar un mal menor [per a ell i els seus] com és cedir l’alcaldia de Madrid a Ciudadanos, evitant el mal major que significaria l’entrada de l’extrema dreta de Vox als governs de la capital i de la seua comunitat autònoma. Valls, acceptaria el mal menor [per a ell i els seus] de revalidar com alcaldessa Ada Colau, evitant el mal major que Barcelona es trenque completament en ser instrumentalitzada per l’independentisme que està en minoria a la ciutat.
Ja veurem què resulta d’ambdues propostes. Potser res. Potser. Però, s’ha de reconèixer que iniciatives com la d’Errejón i la de Valls són vies que convindria explorar i que podrien ser la llavor d’un canvi fonamental en la cultura política espanyola: fer explícit que els pactes entre diferents són possibles i desitjables pel bé d’assolir una governabilitat de base ampla, que permeta eixir de la confrontació tan polaritzada com tòxica en la que vivim des de fa massa, provocada en bona part per aquella confusió entre política i partidisme.
La llei electoral espanyola estableix que durant les vint-i-quatre hores anteriors a l’apertura dels col·legis electorals no es pot fer cap activitat tendent a la captació del vot dels ciutadans. És allò que en diuen la “jornada de reflexió”, un anacronisme absurd que prové d’una concepció paternalista de la política. Suposava el legislador, fa quaranta anys, que el ciutadà del comú havia de realitzar un profund procés introspectiu per a decidir el seu vot. La mesura es complementa amb la prohibició de difondre enquestes electorals des d’una setmana abans dels comicis. Una altra evidència de la voluntat de posar-li portes al camp digital en el que vivim.
La bona qüestió és què, anacronismes i paternalismes a banda, la jornada prèvia a l’electoral és un dia estrany. Tant i més quan, com avui passa, es tracta de veure si va a confirmar-se que el sector majoritari dels electors tornarà a recolzar opcions polítiques de progrés com va passar el 28 d’abril passat, o si, pel contrari, donarà suport majoritari al bloc reaccionari que formen aquells que entenen que el poder els correspon per llei natural, i estan disposats al que faça falta per recuperar-lo. Fa uns anys el mapa electoral espanyol distribuïa el 80 per cent dels electors entre dues opcions, PSOE i PP, i ara la realitat és multipolar: cinc partits d’àmbit estatal més els que tenen la seua força concentrada en les distintes nacionalitats que conformen el Regne d’Espanya.
Diverses qüestions s’han de resoldre demà.
Quina serà la participació? Mantindrà o no l’elevat nivell del passat mes d’abril? D’una banda, efectivament, fa menys d’un mes que els ciutadans van votar per triar diputats i senadors al Parlament de Madrid. També, de manera singularitzada, als de les Corts Valencianes. Ara, quatre setmanes després, és el torn d’elegir alcaldes i regidors per als ajuntaments, diputats per als parlaments regionals en dotze de les dèsset comunitats autònomes i, també, els diputats espanyols al Parlament europeu. ¿Acusarà la ciutadania el cansament, àdhuc el fàstic, per una campanya electoral en bucle des de fa mesos? Si fora així, com auguren molts analistes, el bloc progressista es veurà perjudicat.
El Partit Popular capitanejat per Pablo Casado va patir una desfeta sense precedents el passat 28A. En qualsevol partit democràtic homologable en Europa, el jove i impacient líder hauria dimitit. Tanmateix, en un partit de jerarquia quasi militaritzada com és el dels conservadors hispans això no va passar. És cert que la proximitat de les eleccions de demà aconsellava mantindré Casado al timó, però veurem si un nou resultat advers fa rodar políticament el seu cap. De l’agressivitat amb els adversaris i del gir reaccionari per la competència pel vot de l’extrema dreta que Vox havia arreplegat a les eleccions andaluses, Casado i els seus han passat a pregonar el seu centrisme allunyat de radicalismes. El problema és que ningú, tret dels creients tradicionals de la sigla PP, pot empassar-se eixe canvi. Però, ¿tornaran a la fe popularista molts dels que apostataren en benefici de Ciudadanos i de Vox?
Albert Rivera, qui va obtindré uns resultats el 28A que l’acostaren al sorpasso a Casado, ha prosseguit en la seua radicalització cada cop més pròxim a la dreta més ultra; cada cop més agressiu, més provocador, més insultant, més desqualificador de tot i de tots el que no siga el que ell representa. Rebrà el suport d’un nombre creixent de ciutadans? ¿Desbancarà al PP coma partit de referència de la dreta espanyola, la més nacionalista, re centralitzadora i castellanista?
¿Obtindrà una bona quantitat de vots l’extrema dreta que Vox representa, la que no sap parlar més que de les essències més pures de l’espanyolitat de guarda-roba amb forta olor a naftalina, que a més sempre resulta amenaçadora amb la seua violència implícita? ¿Qui podrà confiar en ells per a alcaldies i parlaments quan és evident que ho ignoren pràcticament tot en matèria de gestió i d’administració, quan desconeixen la problemàtica concreta dels barris i dels pobles; quan és evident que tenen poc a aportar més enllà dels crits de rigor franquistes?
¿Quina va a ser la influència de la crisi catalana, especialment ara que a la tensió del judici a l’Audiència Nacional s’ha afegit l’espectacle lamentable dels cinc preventius que han pres possessió al Congrés i al Senat, amb una part de la dreta patejant el terra, escridassant-los i insultant-los? La Mesa del Congrés, amb el vot de PSOE, PP i Ciudadanos ha decidit la suspensió després d’una campanya brutal de pressió sobre Meritxell Batet, la nova presidenta, a la que arribaren a qualificar d’indecent a les poques hores de ser elegida. Que la nova presidenta del Congrés i el president del Senat siguen polítics adscrits al Partit dels Socialistes de Catalunya és un senyal amb el que el govern de Pedro Sánchez ha volgut ratificar la seua voluntat de distensió i de negociació per a superar la crisi d’Estat a Catalunya. ¿Com influiran aquests factors en les votacions dels electors demà diumenge? ¿Com va a afectar, en particular els electors catalans, la pugna cada cop més agra i descarnada entre ERC i JXCat?
Podemos va superar un match ball el 28A, tot i que els resultats obtinguts van estar lluny dels aconseguits en 2016. Ara són imprescindibles per a que Pedro Sánchez puga ser reelegit com a president del Govern, i no s’han cansat de repetir la idea de que volen formar part de l’Executiu. Fins i tot Pablo Iglesias ha arribat a dir que seria lògic que ell ocupés una cartera ministerial. A més a més, la crisi interna, especialment explícita en una plaça tan emblemàtica com és Madrid, amb el divorci amb el duo Carmena-Errejón, tindrà uns efectes que sols podrem avaluar en fer el recompte de les paperetes que obtinga la formació.
Què passarà amb l’elecció al Parlament europeu? La Unió Europea és tan necessària com sempre, o encara més atesa la duríssima realitat geopolítica mundial. Bona part dels europeus, àdhuc ara que el Brexit evidencia quan de fred fa fora de la Unió, no saben que –malgrat tot- és gràcies a la UE que viuen en la regió –amb molta diferència- més habitable del planeta. El Parlament Europeu és el parent pobre de les eleccions de demà, però és més que res per la nostra ignorància que pel que en realitat representa i significa en la vida de 500 milions d’europeus. ¿Recolzaran els electors les candidatures europeistes efectives, sabran distingir el gra de la palla?
Són moltes les preguntes que demà a la nit tindran resposta. És per això que, per a molts, la d’avui més que una jornada de reflexió és una jornada d’angoixa continguda perquè és molt el que ens juguem, especialment la ciutadania progressista. Convindria, seria desitjable, més aviat imprescindible que no es perdés cap vot. Que ningú es quede a casa i que tots els qui aspirem a un ajuntament, un parlament autonòmic i un Parlament europeu amb majories de progrés convertim -mitjançant el nostre vot- eixa angoixa per les incerteses d’avui en un somriure d’alegria i esperança pel futur.
Esquerra Republicana de Catalunya ha fet malbé la intenció del PSOE de convertir Miquel Iceta en president del Senat. Ha sigut una maniobra, més enllà d’altres valoracions, més que discutible si atenem als seus interessos estratègics. A més a més, i contràriament al que podria semblar a primera vista, ha significat una mostra de debilitat d’aquest partit. ERC corre el risc, una vegada més, de confondre l’activisme i l’agitació permanent amb la capacitat de transformació política efectiva.
El nou home fort de l’esquerra independentista a Madrid, després la retirada de l’històric Joan Tardà, el jove Gabriel Rufián, qui s'ha fet un nom per les seues poc convencionals formes parlamentàries, no ha pogut dissimular la seua incomoditat pel veto a Iceta al Parlament de Catalunya.
El diputat Rufián ha declarat tres coses en un intent de desdramatitzar la situació: que havia estat una decisió del grup d’ERC al Parlament de Catalunya; que el no al primer secretari del PSC no té res a veure amb la posició d’Esquerra quant a la investidura de Pedro Sánchez; i que eixe desencontre entre ERC i el PSC a Barcelona és un simple "ruixat que ha de passar ràpid".
Malgrat tot, el diputat català sap que la negativa a avalar la designació de Miquel Iceta pel Parlament de Catalunya ha sigut més un alleujament, un donar-se el gust per part d’ERC, que el resultat d’una valoració realista dels costos que eixe veto pot tindre. Els socialistes han pres bona nota i tard o d’hora els passaran la factura als republicans, i Rufián sap que serà elevada.
És cert que a Catalunya tot està contaminat pel judici als dirigents del Procés en l’Audiència Nacional i pel manteniment injustificable com a presos preventius dels que no van fugir a l’estranger. Com també ho és que ERC i el postpujolisme –amb les sigles que siguen- mantenen una pugna per ostentar la primogenitura de l’independentisme. Tot i la victòria en les eleccions del 28A dels republicans, els ex convergents de Puigdemont/Torra han mantingut uns resultats que certifiquen que estan encara massa vius, malgrat tot, i constitueixen encara uns competidors seriosos per als de Junqueras.
Més enllà, però, de la pura conjuntura, que no és fàcil transcendir, ERC amb el seu comportament segueix emetent senyals clares de pànic davant la possible acusació de connivència amb l’espanyolisme per una part de l’electorat independentista, tant i més perquè això pogués ser rendibilitzat des de Waterloo.
Els republicans saben que no poden refiar-se dels post convergents absolutament en res. No és sols que mai podran perdonar que Puigdemont fugirà indignament mentint a propis i estranys; no és que no puguen refiar-se d’uns independentistes d’última fornada que fins fa quatre dies estaven tan a gust amb una autonomia que els havia permés dècades de control absolut a Catalunya. La realitat que els republicans no poden oblidar és que el projecte de país que ells tenen està a anys llum del que tenen els ex convergents, i que si algun dia l’eix nacional deixés de ser el pal de paller de la política catalana i tornara a ser-ho l’eix esquerra/dreta, aleshores la col·laboració amb ells no seria tan difícil com és ara, sinó que esdevindria impossible.
Ni Pedro Sánchez ni Miquel Iceta són germanetes de la caritat a efectes de confiança, però a Esquerra saben que estan obligats a entendre’s amb ells, tot i les distàncies que els separen. Però, si no poden refiar-se dels socialistes, tampoc poden fer-ho de Puigdemont o Torra ni dels que els acompanyen. És per això que durant la propera legislatura se’ls farà necessari desmarcar-se dels ex pujolistes per poder seure a negociar tant amb el PSC i el PSOE com amb els Comuns i Podemos.
Han vetat Iceta i la resposta de Sánchez ha sigut contundent: Meritxell Batet va a presidir el Congrés i Manuel Cruz el Senat. No volien donar-li aire a un dirigent del PSC, i ara en tenen dos en llocs de gran rellevància a l’Estat. I podria ser què, a més a més, Miquel Iceta, és una hipòtesi, es convertirà en ministre d’administracions territorials. Seria llavors no un home al Senat, sinó l’interlocutor del Govern de Catalunya amb l’Estat. Caram amb els possibles efectes del ruixat!
Fa ja vint segles que Marco Favio Quintiliano aconsellava que en la disputa jurídica –i política, podríem afegir- convenia ser suaviter in modo, fortiter in re, una màxima que Karl Marx també va fer seua. Efectivament, ser moderat en la forma no és obstacle per a ser dur en el fons; ans al contrari.
Evidències tenim que cridar més fort i de forma més agressiva no assegura res. Que li pregunten a Pablo Casado que procura digerir el desastre electoral o a Cayetana Álvarez de Toledo, que encara no ha acceptat allò de tornar el centre centrat dels centristes de tota la vida. Gabriel Rufián potser sí ha comprés que cal canviar el registre, com ho ha entès Pablo Iglesias al seu torn. És per això que parla d’un ruixat, tot i que ell sap que l’aiguada ha sigut severa. Confiem, no obstant, que escampe aviat i que durant la nova legislatura no patim gotes fredes.
Tot i que alguns actors polítics rellevants pretenguen enganyar conscientment a la ciutadania, la crisi d’Estat que fa anys arrosseguem pel que ha passat a Catalunya, des de 2012 ençà, no serà resolta amb policia, jutges i restriccions i retalls dels drets individuals. Encara que el Partit Popular, Ciudadanos i Vox no tinguen cap altra resposta al desafiament independentista que una tan boirosa com amenaçadora aplicació de l’article 155 de la Constitució sense data de caducitat; i encara que determinats sectors de l’esquerra hispana, singularment en el PSOE, mantinguen idees anacrònicament jacobines, la realitat, la tossuda realitat és que –agrade més, menys, poc o gens- Espanya és un Estat plurinacional que no cap en l’ordenament constitucional de 1978.
Les darreres eleccions, les del 28 d’abril passat, han tornat a demostrar que més de tres milions de ciutadans han votat per partits nacionalistes o regionalistes, i això vol dir que constitueixen el 12 per cent de l’electorat total i que es trobaran representats al Congrés per 45 diputats. Estem parlant de ciutadans i representants bascos, catalans, navarresos, valencians, canaris o càntabres que han aconseguit el seu escó a Madrid, però n’hi ha més que no l’han aconseguit encara que els seus són vots igual de legítims. A més, afinant una mica més l’anàlisi, s’ha de tindre en compte que molts vots que dos partits d’àmbit estatal com són el PSOE i Podemos -els d’Euskadi, Galicia o el País Valencià, sense ser exhaustius-, procedeixen de ciutadans que poden comptabilitzar perfectament un doble sentiment envers Espanya i envers el seu territori.
No n’hi ha cap possibilitat, per tant, d’enllestir un projecte de futur per a l’Espanya actual que passe per obviar aquesta realitat. Senzillament no serà viable aconseguir-ho per la via de la repressió dels drets, els sentiments i les conviccions de –si més no- eixos tres milions de persones comptabilitzades el passat 28A que, a més, estan molt concentrats en determinades regions de la península. Un fet aquest que convé ni oblidar perquè és molt rellevant.
Moltes vegades s’ha dit que és fàcil fer un llistat de les deslleialtats, així com relatar les mútues desconfiances entre l’Estat i les Comunitats Autònomes. La situació actual a Catalunya, arrossegada des de fa massa per la inoperància i la indigència política del govern central comandat per Mariano Rajoy, així com la prepotència arrogant de l’independentisme català, que ha vulnerat tot allò vulnerable en la Constitució i en l’Estatut, han posat en roig tots els indicadors polítics, àdhuc en la Unió Europea.
La desconfiança tradicional entre els governs de les comunitats autònomes i el central, la manca de lleialtat a l’hora d’exercir les competències de cadascú, així com el victimisme d’uns i altres amb intencions electorals bastardes, ens han dut on estem.
La dreta espanyolista persevera –“sostenella y no enmendalla”- en el somni aznarià d’una re centralització a la valenta que acabe, d’una bona vegada, amb “tanta tonteria nacionalista” atés que “l’única nació vertadera” és l’Espanya mil·lenària. Al remat, el conservadorisme castellanista està, dalt o baix, com fa un segle. Podrien explicar que ells estan d’acord amb allò del “sano regionalismo” del que parlava Primo de Rivera. Ahí s’acaba el problema de l’Espanya plurinacional per a la dreta hispànica, que continua amb la idea d’arribar amb l’espasa on no arribe amb la mà. “Santiago y cierra España”, els faltaria afegir.
Després el 28A s’ha obert allò que en diuen una finestra d’oportunitat. A Catalunya ha obtingut un gran recolzament electoral Esquerra Republicana, que fa uns mesos s’ubica en posicions absolutament contràries a l’unilateralisme de temps arrere. Junt amb ells, el Partit Nacionalista Basc manté la seua hegemonia a Euskadi, i n’ha donat proves més que efectives de la seua voluntat cooperadora en la governança d’Espanya.
A més, per a completar el quadre de conjuntura, resulta evident que l’electorat ha donat suport a la política de diàleg i negociació que Pedro Sánchez i el PSOE han assegurat desitjar, al temps que han colpejat de forma immisericorde al Partit Popular de Pablo Casado, el qual competia amb l’extrema dreta en veure qui era més amenaçador i més agressiu envers els nacionalistes i els secessionistes. Al conjunt d’Espanya, tal i com ho diuen els resultats electorals, molts ciutadans han votat a favor de la distensió, a favor de la negociació i de la convivència, i ho han fet també com a forma de frenar l’ultra dreta. De fet, ni el PP, ni Ciudadanos ni Vox han obtingut representació dels ciutadans bascos; mentre que a Catalunya el PP ha desaparegut en la pràctica i Ciudadanos ha perdut suports de forma clara.
És en aquest escenari que s’ha de construir una proposta integradora que esdevinga alternativa a les propostes separatistes i a les re centralitzadores.
Pel que fa a Catalunya, que és a hores d’ara el problema més punyent, no es tracta de veure si els independentistes amb els que es podria negociar són moderats o radicals, que no és aquest el problema. Des de Madrid estant, no és cosa de penedir-se si les enquestes diuen que el 51 per cent dels catalans són independentistes, i d’alegrar-se si diuen que “només” son el 49. Tampoc és aquest el problema.
La qüestió real a resoldre és que el marc constitucional actual està obsolet. Va ser dissenyat per a una Espanya distinta, en una Europa diferent, en un món que ja no existeix. L’única alternativa realista i desitjable és construir un nou marc propiciat des del federalisme, entès com a forma política de la solidaritat, que completa i cristal·litza els valors il·lustrats de la llibertat i la igualtat, d'una manera transversal amb relació a les diverses ideologies i els distints programes partidaris. Aquesta és l’alternativa realista i desitjable.
El Partit Popular, amb Pablo Casado al front, però comandat de manera efectiva per José María Aznar des del seu despatx a FAES, anuncia ara, poques hores després del seu desastre electoral, que vol ser la gran referència del centre polític espanyol. Preguntats els seus portaveus pel significat real d’aquest canvi de ruta, neguen que es tracte d’una modificació substancial, perquè el partit sempre ha sigut –afirmen amb vehemència excessiva- el vertader i únic partit centrista d’Espanya.
Interpel·lats per les seues relacions amb l’extrema dreta de Vox a la que Casado va oferir ministeris la vespra electoral, ara reneguen -amb més tebior que una altra cosa- dels d’Abascal i companyia, però no sols mantenen el pacte a Andalusia, sinó que cap dirigent territorial o local s’atrevís a negar que pactarà amb Vox després les eleccions locals i autonòmiques [en dotze comunitats] del proper dia 26.
El desconcert entre la parròquia popular és majúscul. No diguem ja entre els simples votants que, amb la borrasca interna del partit, no saben si mantindre la fidelitat electoral. Definir a Vox i aclarir quines relacions es vol mantindre amb ells és, a hores d’ara, la pregunta que tot periodista seriós li fa a qualsevol càrrec o representant del PP que es posa davant el seu micròfon. I els entrevistats pateixen el que no està escrit. Isabel García Tejerina, per exemple, diu que amb Vox no aniria ni a prendre un cafè, mentre que Moreno Bonilla i els seus correligionaris andalusos, per raons òbvies, llancen balons fora i parlen de l’honorabilitat de la formació ultradretana.
D’altres, la majoria, prefereixen eludir les preguntes compromeses sobre Vox refugiant-se en la repetició de l’argumentari partidari. Escoltar les entrevistes a –per exemple- dues persones tan pintoresques com la candidata per Madrid, Díaz Ayuso, o el president de Murcia, López Miras, és un exercici tan esgotador com esclaridor. Tots dos fan mans i mànegues per a fugir del tema i es refugien en els llocs comuns habituals: la bondat excelsa de la gestió del PP i la perversitat maligna de la dels socialistes; la seua centralitat immaculada versus l’extremisme radical de tots els altres [els podemites, els comunistes, els separatistes, etc.]. La qüestió és no fer servir cap argument que puga ofendre els d’Abascal. El cas de la senyora Marquesa de Casa Fuerte, diputada electa per Barcelona, única representant del Partit Popular per Catalunya, és distint: aquesta no vol ni sentir parlar de viatjar al centre, ni de les tribulacions de Pablo Casado. És evident que la senyora Álvarez de Toledo podria ser, perfectament, diputada de Vox.
La conclusió a la que podem arribar és que el PP està en un atzucac del que sembla quasi impossible que puga eixir a hores d’ara. Les anàlisis errònies de FAES i les directrius dogmàtiques d’Aznar han conduït el PP a una situació en la que, àdhuc, perilla la seua existència com a organització política cohesionada. Els resultats de les eleccions del passat 28 d’abril, a més d’una pèrdua impressionant de vots i escons, han deixat negre sobre blanc una evidència: el PP no existeix al País Basc [ni tampoc Ciudadanos, ni Vox, que tot s’ha de dir], on fins i tot han caigut candidats il·lustres del partit; paral·lelament, la presència efectiva a Catalunya es limita a una marquesa i diputada que ni sintonitza, ni voldrà ni podrà sintonitzar amb la societat catalana.
Arran d’aquí podem fer-nos la pregunta: realment és possible en Espanya l’existència d’un partit polític de govern inexistent a Catalunya i al País Basc? La resposta és no.
Durant la primera legislatura d’Aznar, entre 1996 i 2000, el PP va col·laborar estretament amb el Partit Nacionalista Basc i amb Convergència i Unió. Aznar parlava del MLNV, pactava i és donava palmades a l’esquena amb Xabier Arzallus i amb Jordi Pujol, mentre parlava català en la intimitat.
Allò va permetre un PP centrista, que comptava amb socis ideològicament pròxims en matèria econòmica i social, la qual cosa l’eximia de tindre una organització potent pròpia a les dues nacionalitats històriques. Podem deduir, llavors, que el centrisme del primer Aznar va ser possible perquè de manera implícita el PP havia acceptat la plurinacionalitat d’Espanya.
Una primera conclusió, doncs, quant a l’actual etapa política: les opcions d’ocupar l’espai polític del centre passa per acceptar que Espanya pot ser un Estat, inclús un estat fort, però no és una nació uniforme. N’hi ha, com a mínim, dues nacions ben potents al si d’aquest Estat: Catalunya i Euskadi. I si això no s’accepta, com no ho accepten ni FAES, ni Casado, ni Aznar, no els hi serà possible fer del PP un partit centrista i centrat.
L’electorat que el PP necessitaria per a ser el gran partit del centre dreta espanyol ja està vinculat política i electoralment en el País Basc, i està en el PNB, que és un partit en el que es troben a gust des de ciutadans netament conservadors a ciutadans que fiten amb la socialdemocràcia. Es tracta d’electors que, en el millor dels casos, estarien disposats a romandre dins de l’Estat espanyol com a ciutadans de la nació basca.
Pel que fa l’electorat que el PP necessitaria a Catalunya, tampoc no existeix en l’actualitat. O bé estan a hores d’ara a Ciudadanos, o s’han incorporat com a votants de Vox. Aquells de temps arrere que estaven vinculats, especialment, a Unió Democràtica de Catalunya, ara no volen ni sentir parlar del campió de l’anticatalanisme que va ser el PP que va carregar-se la reforma de l’Estatut i va impulsar més recentment l’aplicació de l’article 155. Fins i tot un dur entre els durs del PP com García Albiol, qui opta a l’alcaldia de Badalona, ha comprés que ha d’amagar completa i absolutament la seua pertinença al seu partit si és que vol tindre alguna opció.
És un drama això que li passa al PP. No volen fer-se càrrec de com de complexa és Espanya, ni són capaços de reconèixer que la re centralització que ells voldrien, la que acabaria amb “els excessos dels nacionalistes perifèrics”, exigiria una mena de marxa arrere impossible a l’Espanya actual. O és que pensen que podrien executar-la i aplicar un 155 permanent a, si més no, Catalunya i el País Basc?
Pot ser els més fanatitzats espanyolistes ho pensen, però haurien de saber que els partits centristes no governen ni en coalició amb l’extrema dreta, ni amb estats d’excepció, ni mantenint l’ordre a base de càrregues policials, detencions i judicis.
