sábado, 17 de diciembre de 2011

El paradís de les paraules, joies i tristeses de la vida

Carles Dènia acaba d'editar un nou disc: El paradís de les paraules. Va presentar-lo fa uns dies al Centre de la Universitat de València a Gandia, en un acte íntim, vibrant i carregat d'emocions positives per a tots els qui vam tindre la sort d'estar presents. Carles Dènia, acompanyat només per la seua guitarra i la seua veu, amb la presència i la participació de Josep Piera, van aborronar-me amb cadascuna de les poques cançons que van interpretar. He escoltat el disc no sé ja quantes vegades i, insospitadament, s’ha convertit en la banda sonora d'aquesta setmana. 

El crític Juanma Játiva i el responsable de la discogràfica Comboirecords, Carles Carrasco, van presentar el disc i van avançar-nos la potència i la bellesa de les cançons, de les lletres, de la música i de la interpretació del saforenc. Ja les havíem sentit al juliol passat, durant una de les nits màgiques de la Universitat d'Estiu de Gandia,  però el clima recollit de l'altra nit, la devoció amb la que vam escoltar Dènia i Piera...  Cada cop que escoltaré el disc, recordaré aquella nit que va ser la vespra d'una setmana que va esdevindre complicada, dura i trista.

La nit d'alegria és, doncs, una part de la banda sonora, aquella en la que Dènia canta a Ibn Khafaja i Josep Piera:

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres,
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria, 
Viviu-lo! No tingau por de l'infern, 
Del paradís al foc, no s'hi va mai

El punt d'angoixa, el nuc a la gola, el preludi del dolor, vingué amb Piera recitant i Carles Dènia acompanyant el poema d'Ibn Al-Abbar amb la música dramàtica de la seua veu, amb una força que corprenia els qui escoltaven:

Per sempre més a la terra estimada,
La nostra joventut i els grans amics perduts,
Tot el que era bell ara es desfet, dispers o lluny, 
Sense joia ni llar, vençut i no em pau em sent.
¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?
Tot s'ha perdut. S'ha perdut el pont i la Russafa, 
S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut (...).

Quina tristesa infinita i feixuga la d’Ibn Al-Abbar, i quina la sensibilitat de Josep Piera i, molt especialment, la de Carles Dènia per a fer-nos quasi mastegar-la. 

miércoles, 7 de diciembre de 2011

Turquia, en la frontera

Istanbul, diumenge de vesprada a la Plaça de Sultanahmet, prenc seient a un banc de l’esplanada de l’ Hipòdrom, i observe i escolte. El muecín de la Mesquita Blava declama, canta el que imagine seran fragments de l’Alcorà. Entona monòton uns versicles i calla. El silenci és aprofitat pel seu col.lega de la Mesquita de Firuz Aga, en la mateixa plaça, més pròxima a la Cisterna, que fa el mateix: entona altres fragments del llibre sagrat. Quan aquest fa la pausa, el primer li pren el torn. I així durant una bona estona. És cert que la megafonia de totes dues mesquites no és ensordidora, però està clar que hi ha una inequívoca voluntat de ser escoltats pels fidels... i pels qui no ho som.
Era immensa la meua ignorància sobre aquell país fronterer entre dos continents, i una mica menys la que ara patisc. He passat uns dies a Istanbul, una ciutat immensa, asimètrica, complexa, atractiva, cosmopolita i provinciana, bella, una ciutat d’aquelles que anotes a la memòria perquè hauràs de tornar. Pense aquestes coses mentre observe a la gent que passeja per l’ Hipòdrom, sense fer-li cas als muecins. Si més no, això em sembla a mi.
Observar les persones pel carrer és un exercici que sempre m’ha apassionat, i a Istanbul allà on mires trobes éssers humans que criden l'atenció. Com és tan plural, a simple vista, la població d’aquesta gran ciutat? Un element de primera importància és la roba, la forma de vestir que puc observar des del meu banc de Sultanahmet. Diumenge a poqueta nit hi ha menys turistes que els altres dies que he passat pels voltants de la Mesquita Blava o de Santa Sofia, i crida més l’atenció l’extrema disparitat dels grups familiars, dels amics, de les dones en quadrilla, que caminen, que passen pel meu costat. Em sorprèn constatar una idea que vaig advertir només aterrar a la ciutat: l’aparent harmoniosa convivència entre els laics i els religiosos, o entre els que estan més occidentalitzats i els que semblen més islamitzats. Serà tanta l’harmonia? Harmonia amb els integristes?
Les estadístiques demogràfiques diuen que Turquia ultrapassa els setanta milions d’habitants, dels quals més del noranta dos per cent són musulmans. Queda clar a l’observador que en tan aclaparadora majoria hi ha els que semblen absolutament integristes, els que semblen practicants més o menys devots, i finalment els qui seran religiosos o no ho seran sols en la intimitat. És una classificació d’anar per casa la que faig, però és útil pel que fa a la descripció de la complexitat que l’estranger que observa, --jo mateix--, capta sense haver d’esforçar-se.   És variada la indumentària dels homes, tot i que són majoria els que tenen una aparença occidental; però és extraordinàriament diversa la de les dones. Hi ha les completament occidentalitzades, amb l’ampli registre que podem trobar a casa nostra: unes més mudades que no altres, amb vaquers o amb faldilla, unes més curtes altres més llargues. Al seu costat, trobem fonamentalment joves occidentalitzades, en versió més recatada, habitualment amb pantalons, però amb el mocador al cap, sempre de colorins. Un tercer grup són les dones, joves o majors, molt islamitzades, cobertes de dalt a baix amb colors foscos i inclements quant a les formes dels vestits, però amb el rostre a l’aire; finalment, el quart grup és el de les dones, --algunes les imaginem joves per l'edat de l’home amb el que caminen del braç--, amb el burka negre en la versió més extrema i amb una altra en la que a penes els ulls, el nas i la boca queden exposats a la vista dels vianants. Aquestes joves i majors, independentment de la seua indumentària, van habitualment totes soles o acompanyades de dones. En ocasions són parelles, nuvis o matrimonis, però no és fàcil veure grups de xics i xiques. Una variant cridanera que potser significa alguna cosa: dues xiques amb un xicot, i resulta evident que una és l’acompanyant de la xica. Serà així mentre es formalitza la relació?
Com es concilia aquesta diversitat en les formes religioses (i/o laiques)? Els grups vistos pels carrers resulten bastant homogenis, tot i que no és infreqüent veure dues o més amigues, unes amb aparença occidental i altres amb el mocador de colors al cap. Contràriament, quanta més explícita és la religiositat, més homogeneïtat pel que fa a les formes de vestir. I això val per als homes i per a les dones. Quan travessem el Bòsfor, en entrar a Àsia, després de quinze minuts al ferry o en passar pel pont que uneix els dos continents, la sensació és nítida: sembla que ens hem allunyat d’Europa més que un parell o tres de kilòmetres. 
A Istanbul, molta amabilitat i fàcil el somriure, i no sols a les botigues on, és clar, forma part de la posada en escena. Calma, als carrers i a les botigues, sense crits, sense estridències, fa la impressió que amb respecte. Les nits són, si més no al centre de la ciutat, a la zona turística, tranquil.les i segures. En cap moment he tingut cap senyal d’alarma, contràriament al que he viscut a altres grans capitals del món.
El turista rep invitacions a tort i dret, per a entrar els bars i restaurants, per a comprar a les botigues i, si és al Gran Bazar, pots acabar prenen té quasi sense solució de continuïtat amb els botiguers. I és que això de prendre el té és una mena de vici nacional. Com ho és el posar la bandera turca a tot arreu: cases particulars, carrers, botigues, restaurants... tothom sembla orgullós d’exhibir la bandera roja amb la mitja lluna i l’estel.
En qualsevol cas, més enllà de les pinzellades de turista apressat, queda clar que Turquia és un gran país, amb una enorme personalitat que s’evidencia des dels carrers a les cuines, que és un veí molt important d’aquesta Europa esmicolada en la que vivim. És difícil assumir una presència tan explícita de la religió (els muecins comencen a fer-se sentir a les cinc del matí, i ho fan les cinc vegades preceptives), però seria un error majúscul no valorar l’esforç que aquell país de frontera està fent per a acostar-se a la Unió Europea. He llegit aquests dies que Turquia era un problema per a Europa i ara potser és una solució; parcial, s’entén. No serà només pels setanta milions de consumidors. El més important, crec, és que eixa extrema diversitat interna és la pròpia de la terra de frontera, però també és a les fronteres on primer han de conviure en pau i harmonia els pobles veïns.