domingo, 25 de mayo de 2014

La monarquia, la joventut i el socialisme. Temps de canvi.

La realitat és tossuda. I tant que ho és. Açò han de pensar en Zarzuela els del gabinet de comunicació de la Casa Reial. La darrera enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques torna a suspendre a la monarquia: aquesta vegada amb un 3.72 sobre 10. És cert que ha pujat 0.04 des del 3.68 de l'any passat, així que ―com diuen els mals estudiants― no es pot negar que ha millorat. El que no es consola és perquè no vol, com sabem. En qualsevol cas, molt lluny encara d'un suspens que avui sembla un notable alt: el 4.89 de 2011. La crua realitat, no obstant açò, és que la Reial Família no alça cap.

No es pot dir que no hi haja forces poderoses que estan intentant aixecar-la. A més dels de sempre, dels monàrquics per convicció i per genètica política, fins al diari El País sembla compromès a fons amb l'operació, i publica articles que avergonyeixen a molts dels seus periodistes, que com a molts dels lectors els consideren propis de les revistes del cor, i estranys en el diari seriós i progressista que era fins a no fa molt. La Reina, el Princep i la seua dona, Leticia Ortiz, són d’allò milloret de la Casa, o açò diuen les enquestes; així que últimament la premsa informa fins i tot que el matrimoni va eixir a sopar com una parella anònima que festeja el seu desè aniversari de noces.

En la missió de recuperació, la Casa Real i els poders que temps enrere es deien fàctics compten amb un aliat important: el Partit Socialista. No se sap si es tracta d'una convicció profunda que fuig de qualsevol cosa que puga aprofundir la crisi que està afectant a les institucions de l'Estat, sotmeses a fortíssimes tensions de tot tipus, o obeeix a aquella penitència de l'esquerra peninsular que tantes vegades ha d'ocupar-se en missions que en qualsevol país convencional correspondrien a la dreta. L'autòctona és tan asilvestrada ―entre carlistoide i franquistona― que propendeix amb facilitat a l'excés irresponsable. Siga pel que siga, el PSOE mana callar a aquells dels seus que obrin la boca per a distanciar-se de la monarquia i es mostren propensos, com seria més lògic, a una natural adscripció republicana. 

La Casa Reial ha obert compte en Twitter. Abans va engegar una web i un canal en Youtube. Però açò no és sinó un exercici inútil a la vista dels resultats. El Rei, parcialment recuperat dels seus últims avatars quirúrgics i amb evidents símptomes d'incapacitat, si més no física, ha tornat a visitar països en els quals els interessos empresarials poden trobar acollida. La dreta pregona a tort i dret com de bé sintonitza amb els diversos mandataris i com obri portes allà on va. Que alguns dels seus compares siguen uns dèspotes tirànics sembla no importar a quasi ningú. Aquest possibilisme radical sorprèn tan sols a uns pocs, ja que la majoria ―en el millor dels casos― entona allò de this is strictly business.

Però els arbres no oculten el bosc. El deteriorament de la imatge de la Família Reial és molt seriós. En ple segle XXI no és fàcil mantenir viva una popularitat basada en una rondalla anacrònica com és la de la monarquia hereditària. Encara menys quan els del clan se revelen com a simples mortals, que fins i tot es veuen davant els tribunals acusats de delictes absolutament vulgars. Fins a un monàrquic practicant com José Antonio Zarzalejos, que és un home intel·ligent, escrivia en aquests dies passats que la Casa Reial ha d'aconseguir resultats [en la millora de la seua imatge] a curt termini. I afegia: “no serà fàcil en absolut, però si se sosté la tensió regeneradora, els hi haurà a mitjà i llarg termini. Encara que requerisquen decisions difícils. I algunes, inevitables per més que s'intente que no ho siguen”. 

No, no serà fàcil. Segons les enquestes, el Rei té un índex de popularitat inferior al dels inspectors d'Hisenda, que ja és tenir-ho baix. Però és que a més el problema principal per a la Institució està en la joventut, en els menors de 30 anys. Per a una bona part d'aquesta cohort d'edat no es tracta solament de popularitat o d'imatge, sinó de legitimitat. Es tracta d'una gent que pràcticament no ha conegut als reis ni en els seus contes infantils, i que difícilment accepta com alguna cosa raonable que un príncep es convertisca en cap de l'Estat perquè és fill del que ho era fins a la seua mort o la seua abdicació.

En l'atmosfera que es viu actualment, tan insana, amb una qualitat democràtica molt baixa i amb un creixent distanciament de bona part de la ciutadania dels pilars institucionals; amb una reducció brutal de la despesa pública i amb les seues conseqüències; amb les tensions territorials que són una bomba de rellotgeria per la seua complexitat i per la incapacitat manifesta del Govern, urgeix injectar il·lusió en una societat que viu una espècie de fatiga bèl·lica per la durada i la duresa de la crisi, que és econòmica però també ètica i de valors principals.


El revulsiu republicà, un ideal lligat a l'honradesa en la gestió de la cosa pública, a l'anteposició d’allò públic front a d’allò privat, al culte a l'educació en valors, laica i igualitària, a la llibertat individual front als abusos dels poders, i a la solidaritat entre els homes com a valor universal, pot ser una palanca potent. Potser la urgent i imprescindible regeneració del socialisme espanyol solament puga vindre per aquest camí. Per descomptat no serà amb una direcció política de les característiques de l'actual, però potser quan la generació següent es faça amb el timó i s'enfronte a la disjuntiva de reinventar-se o morir, entenga que la bandera de la República és un arma carregada de futur.

domingo, 18 de mayo de 2014

El llenguatge polític i l'intel·lecte d'Arias Cañete.

Vivim una època de degradació de la política, entesa aquesta com  l'art, la doctrina o l'opinió referent al govern dels estats, les regions o les ciutats. I convé distingir-la del partidisme, és a dir l'adhesió o la submissió a les opinions d'un partit amb preferència als interessos generals. I la distinció ve al cas per la facilitat amb la que tant els mitjans de comunicació, com els propis professionals de la gestió de la cosa pública, com els mateixos ciutadans en general solen utilitzar tots dos conceptes com a sinònims. Evidentment no ho són, i és per això que sorprèn molt com es confonen tant. No és infreqüent que en l'intercanvi de desqualificacions que diàriament es produeix en l'àmbit de govern que siga, un representant partidari acuse a un altre de polític, o desacredite una idea o una acció d'aquest per ser política. Després, clar, tots es lamenten del descrèdit dels polítics i de la desafecció dels ciutadans cap a la política. Llàgrimes de cocodril.

Lluny de sustentar la reaccionària i interessada tesi que tots els polítics són iguals, no per això deixem d'observar amb preocupació que proliferen en el nostre temps professionals de la política que ―independentment de la seua adscripció partidària― fan un ús censurable del llenguatge. El xerraire, el bocamoll, fins i tot el cínic tenen un paper protagonista en les nostres societats.

Els ciutadans, amb més despreocupació en les societats meridionals que en les septentrionals, solen ser massa benèvols amb els que menteixen, engalipen, tergiversen, calumnien o difamen. També amb els que parlen a la babalà, amb aquells als  quals se'ls calfa la boca amb facilitat, amb els que prometen avui el que neguen demà, i amb els que no tenen el menor rubor a incomplir el que exigeixen als altres. En el camp de la política, sembla que parlar és completament gratis.

Acaba de publicar-se un llibre, signat per Beatriz Gallardo Paúls (Usos políticos del lenguaje. Un discurso paradójico, Segle XXI), qui es pregunta, des de la lingüística: Com és el llenguatge dels partits polítics? De què parlen? Quin és la responsabilitat d'aquest discurs en la desafecció política de la ciutadania? Per a respondre a aquestes preguntes, la nostra autora ha analitzat en profunditat els argumentaris del PP i del PSOE i ha arribat a conclusions més que interessants. Afirma Gallardo que el tret definitori dels discursos és que els missatges polítics perden importància en benefici del protagonisme dels qui els emeten. Les paraules són utilitzades de forma ambigua o deliberadament equívoca, perquè cada receptor entenga el que millor li acomode, al mateix temps que el debat sobre allò socialment desitjable o útil es dilueix també d'acord amb els interessos dels emissors. Fins al punt que el que realment es trasllada al receptor són narracions que no necessàriament tenen molt a veure amb la realitat, entesa aquesta en el seu sentit convencional. Dit això, cal afegir immediatament que PP i PSOE no són completament iguals, sinó que presenten dos tipus comunicatius que guarden diferències no menyspreables. No entrarem en elles, és clar. Remet als interessats a la rigorosa investigació de Gallardo Paúls.

Algunes de les coses que, en matèria de llenguatge, hem conegut els últims dies confirmen una vegada més que el problema de la comunicació, el de l'ús polític del llenguatge és un problema seriós. Un exemple, a propòsit de la bastarda utilització de les paraules: l'ex eurodiputat del PP, ara enquadrat en l'ultradretà partit VOX, Alejo Vidal Quadras, ha declarat que Aznar es va equivocar triant com a successor a Rajoy, “perquè no va poder calcular que es convertiria en socialdemòcrata”. Si Rajoy és això que diu Vidal Quadras, com es completarà en la seua opinió l'escenari polític peninsular?

Relació entre el discurs i la realitat? El president gallec, del PP, Núñez Feijoo ha declarat que el seu llibre favorit és de Rosalía de Castro, però el títol que ha citat no existeix. Discurs i desafecció? L'ex president Felipe González va advocar per un possible govern de coalició PP-PSOE per a 2015. Després de la tremenda tempesta que es va organitzar, fins i tot dins del PSOE, ha rectificat: va ser inoportú i incomplet. Li va faltar afegir ―ha apuntat ara― que ell no la veia possible en el futur pròxim, que parlava en teoria.

No obstant això, el palmell en els últims dies se l'ha portat, i amb honors, el cap de llista electoral del PP al Parlament Europeu, Miguel Arias Cañete, qui va mantenir un debat televisiu cara a cara amb la cap de llista del PSOE, Elena Valenciano. Segons tots els analistes reconeguts, la socialista va vèncer clarament al seu oponent, massa encotillat aquest per fitxes i papers que li havien preparat els seus assessors i que amb prou faenes va llegir de forma monòtona. Preguntat al matí següent i a la vista de la innegable derrota, l'ex ministre d'Aznar i Rajoy va declarar "El debat entre un home i una dona és molt complicat, perquè si fas abús de superioritat intel·lectual sembla que eres un masclista que està acorralant a una dona indefensa".

Arias Cañete ha avergonyit fins als més fervorosos dels seus partidaris (particularment a les seues partidàries), i el PP intenta tapar el sol amb el dit per a fer oblidar la ficada de pota, tan reveladora de l'estructura ideològica del candidat que aspira [o aspirava?] a ser comissari europeu. No li serà fàcil. Aquestes coses a Europa es paguen més cares que a Espanya, donada la major benevolència ―o laxitud― de les gents del sud. Va fallar estrepitosament Arias Cañete, ja que en aquest cas ―oblidant la pauta que assenyalava Gallardo― va abandonar l'ambigüitat, i els receptors no han pogut fer més que una lectura: el senyor candidat és un masclista recalcitrant i reaccionari.

I és que els problemes d'Arias Cañete amb el llenguatge vénen des de lluny. D'entre les seues moltes patinades, que avui es recorden en els mitjans de comunicació convencionals i en les xarxes socials, citarem solament una perla. Sent ministre d'agricultura va declarar: “El regadiu cal utilitzar-ho com a les dones, amb molta cura, que li poden perdre a un”.


Veurem la suma de la factura que el personatge ha de pagar pels seus excessos verbals. El llenguatge polític està mancat d’autenticitat, està viciat i quasi buit de continguts que connecten als receptors amb la realitat de cada dia. No obstant això, de tant en tant, quan algun polític explica el que realment pensa, com ha sigut el cas d'Arias Cañete, els receptors podem calibrar qui és realment aquest emissor que es dirigeix a nosaltres.

domingo, 11 de mayo de 2014

Què anem a fer amb Europa?

Fa temps que Europa no és el que era. Sembla, a més, que massa europeus no estan convençuts de les grans i contrastades bondats d'aquesta confederació d'estats que coneixem com la Unió Europea. Falta saber si són majoria els ciutadans que prefereixen preservar les seues particularitats nacionals en detriment de l'enfortiment del conjunt. Una opció suïcida, al meu entendre, a mitjà termini. Europa ha de decidir, i prompte, si vol ser un actor polític i econòmic protagonista, o si prefereix limitar-se a ser un actor secundari del pròxim futur del planeta.

Fronteres i banderes, llengües i idiosincràsies, història i memòries separen als europeus actuals, és veritat. Però el que més ens separa és la ideologia. Les diferències de model, la controvèrsia de quina Europa volem, pot fer malbé l'espai ―comparativament, clar― més habitable del món, encara el més igualitari, el més just i el més lliure de tot el planeta.

En última instància, si fórem capaços de veure una mica més enllà de la punta del nostre nas potser ens adonàrem de dues coses. La primera és que, en síntesi sintetitzada, en l'Occident actual conviuen dos grans projectes d'organització social i política: el que parla de ciutadans i té com a objectiu estratègic generar i mantenir consensos bàsics de convivència a partir d'una xarxa de solidaritat social propiciada per la capacitat redistributiva de l'Estat; i el que parla d'individus que han de generar autònomament els recursos per a sufragar les seues necessitats, ja siguen educatives, sanitàries o fins i tot de seguretat personal.

El segon descobriment que podríem fer, principalment els qui ens adscrivim al primer dels grups que acabe de referir, és que si viatjàrem una mica, si alçàrem la vista i paràrem esment en com de dura és la vida en la major part del planeta, estaríem en condicions de quiratar molt millor quant valor té el que vam ser capaços de construir, i que perill més gran correm si no reaccionem davant els qui pretenen una societat d'individus en la qual regnen sense cap mena de control el capital i els dogmes del mercat.

Fa temps que economistes llorejats que avui són poc menys que bolxevics col·lectivistes per al corrent híper liberal dominant ―parle de premis Nobel com Amartya Sen, Joseph Stiglitz o Paul Krugman― ens han alertat sobre la necessitat d’una democràcia econòmica que retalle, que reduïsca, que minimitze les desigualtats. I no solament això. Particularment els dos últims, clamen en el desert quan afirmen que ―en l'economia global, fonamentalment en l'europea― anem, justament, en la direcció contrària a la que hauríem d'anar. 

Krugman ha escrit al voltant de com les polítiques econòmiques que ell qualifica de defectuoses, sustentades en teories i ideologies que considera viciades, han elevat exponencialment la desigualtat en les dues vores atlàntiques. El seu admirat col·lega francés Thomas Picketty ha escrit recentment, homenatjant a Karl Marx, El capital en el segle XXI. I conclou en ell que el capitalisme és un gran sistema quant a la seua capacitat per a crear riquesa però que, contràriament a una idea molt estesa, no corregeix automàticament els augments en la desigualtat. Del prolix i conscienciós estudi de Picketty es conclou que els records dels anomenats anys gloriosos, ―també coneguts com l'edat d'or del capitalisme, els que van de la finalització de la II Guerra Mundial a 1975―, no haurien d'enganyar-nos per més temps. Per a l'economista francés ―que ha generat un consens insospitat fa tan sol uns mesos entre bona part dels seus col·legues― aquelles tres dècades van ser conjunturals per al sistema. El descens de la desigualtat es va deure a una combinació d'esdeveniments singulars i extraordinaris: a la voluntat política d'introduir un sistema impositiu molt progressiu; a la destrucció de capital causada per la guerra, i a unes dècades de creixement econòmic excepcional.

Tal com van les coses, Picketty entén que sense potents polítiques impositives suficientment efectives es produirà un augment de la desigualtat que podria fer-nos retrocedir a escenaris socials i polítics propis del capitalisme descrits en la novel·la realista del segle XIX. Es fa necessari llavors, com proposava Stiglitz, un nou contracte social per al segle XXI que garantisca que els beneficis de qualsevol creixement que es produïsca es repartiran equitativament.  El problema, per tant, no és econòmic, és polític. El dubte del Nobel nord-americà és simple: ¿seran capaços Europa, els EUA i Japó de posar límit als cercadors de rendes i a les seues activitats en defensa dels seus propis i mesquins interessos, que inevitablement perjudiquen a l'economia en el seu conjunt?

Ulrich Beck ha escrit fa temps a propòsit de la possible brasilització d'Occident com a un resultat pervers de la utopia neoliberal. El sociòleg alemany adverteix sobre les preocupants coincidències entre com s'està conformant el treball remunerat en l'anomenat Primer Món i com és el del Tercer Món. Particularment en la Unió Europea s'avança a velocitat de vertigen en la degradació i en la vulnerabilitat dels assalariats, entre els quals creix la discontinuïtat, la precarietat, els baixos salaris i l'extrema mobilitat. Això provoca que l'estructura social, abans sòlida, s'esquerde i s'assemble cada vegada més a la dels països poc desenvolupats, mentre que el treball i la qualitat de vida dels ciutadans es caracteritzen per la més punyent inseguretat.

Hi ha més motius d'alarma. Si atenem al que la CEPAL va anomenar la Dècada perduda d'Amèrica Llatina, la dels anys vuitanta del segle XX, convindrem que ―salvant les distàncies que són moltes, començant per les geogràfiques i les temporals― si més no els països del sud de la Unió Europea estan donant perillosos passos envers una llatinoamericanització de la seua realitat social.

Des de principis dels anys vuitanta, Amèrica Llatina va haver d'afrontar un increment del volum del deute exterior més enllà dels nivells de solvència, entre altres raons per les conseqüències de les polítiques econòmiques de les Dictadures de Seguretat Nacional. Això, al costat de l'increment del preu del petroli, va deteriorar la capacitat de creixement i, lògicament, va provocar l'incompliment dels compromisos financers. Es va originar, al seu torn, que la Banca internacional suspenguera les línies de préstec als països llatinoamericans, per la qual cosa els creditors van engegar operacions de rescat i van exigir durs programes d'ajustament, generalment sota la batuta del FMI. La solució fàcil i generalitzada va ser retallar la despesa fiscal: la inversió pública i la despesa corrent, especialment la de caràcter social. La contracció de la despesa i de la inversió pública, juntament amb el descens de la privada, va provocar primer la desacceleració del ritme de creixement econòmic i, més tard, la recessió.

Açò va influir negativament en la creació d'ocupació, la qual cosa va perjudicar el consum. A més, encara amb la reducció de la despesa pública, els estats no van aconseguir fer front al pagament del deute. El Pla Brady va afrontar el drama a dues bandes: recolzant als creditors però exigint una reducció de la distància entre el valor nominal dels títols i el seu valor real. Paral·lelament, exigint als deutors l'adopció de reformes estructurals que feren més competitives les seues economies.

La dècada dels noranta va suposar un nou clima d'estabilitat i creixement, la qual cosa va significar una sensible millora de les xifres macroeconòmiques, si bé amb uns perversos efectes socials que es van concretar en un increment de les xifres absolutes de població llatinoamericana per baix de la línia de pobresa. Els llatinoamericans pobres dels anys finals del segle passat no eren majoritàriament aturats, sinó treballadors amb ocupacions inestables, mal remunerats, principalment urbans, assentats en els cinturons de misèria de les grans ciutats i poc visibles per a aquells sectors que es van adaptar a la nova realitat.

Trobem suficients coincidències amb l'escenari en el qual vivim? Les millores macroeconòmiques no es compadeixen amb el deteriorament social. Es prioritza a la gran banca, es persegueix la competitivitat i la reducció del dèficit a qualsevol preu, i no es repara en la destrucció del teixit productiu, en les retallades en drets consagrats; s’informalitza cada vegada més l'ocupació, i els treballadors són cada dia més fràgils, vulnerables i indefensos. Bancs i grans empreses han recuperat cotes de benefici anteriors a la crisi i les rendes salarials segueixen caiguent a un pou sense fons. A més, els aturats, els sense treball, constitueixen ja uns quants exèrcits de reserva. Això per no fer esment del calvari de la joventut, que en països com Espanya han fet parlar d'una generació perduda.

No és aquesta l'Europa que molts volem. No és ni semblant a la que necessitem. I no obstant això, són molts, massa, els europeus que no calibren adequadament el nivell de risc que estem corrent. Veurem què passa en les pròximes eleccions al Parlament europeu, però espanta pensar que una part de l'electorat vote bé pels que ens han conduït on estem o ho faça per populismes ultradretans que tenen com a objectiu únic i declarat trencar Europa en trossos. Uns altres, menys proactius, es refugiaran en l'abstenció creient innocentment que amb la seua actitud castiguen durament als polítics.


Mentrestant, aquesta Unió Europea que ha sigut i segueix sent ―encara― admiració dels qui des de fora l'observen, trontolla i corre el risc d'esfondrar-se i atrapar-nos a tots sota els seus enderrocs.

domingo, 4 de mayo de 2014

Les venes obertes d'Amèrica Llatina i la valentia d'Eduardo Galeano.

A Gandia, en 2005
Eduardo Galeano és un ésser humà molt singular i molt càlid en el tracte directe. A aqueixa conclusió vaig arribar quan vaig tenir la fortuna de passar quasi dos dies amb ell, allà per l'estiu de 2005. Ho havíem convidat al Centre Internacional de la Universitat de València a Gandia, que aleshores jo dirigia. Abans i després de la conferència que va impartir, ―que va gaudir d’un immens èxit de públic, amb moltíssims ciutadans que es van desplaçar a escoltar-lo des de molts quilòmetres a la redona―, titulada Pors i contrapors, va demostrar als qui ho vam tractar de prop que és un home lúcid, irònic, mordaç fins i tot, i també pròxim i afable.

La periodista Eva Batalla el va entrevistar per al diari El País (7/06/2005), i de la seua crònica destaque un paràgraf: "En el món actual la por mana, i està en les nostres mans combatre-la i superar-la", va manifestar Galeano. Per a l'escriptor, "el mercat és el gran paralitzant, el Déu del nostre temps que et diu què és el que es pot i què és el que no es pot, i quasi res es pot". Per a fer-li front va propugnar les "energies del canvi". Va advocar per "lluitar contra les pors que imposen els qui pretenen confondre l'ordre establert amb una sort d'eternitat immutable", i va animar a lluitar contra un sistema "que ens convida a acceptar la història en lloc de fer-la". Quasi deu anys després, les seues paraules tenen plena vigència.

Vist de prop, Galeano em va impressionar. Jo havia quedat impactat amb la lectura de Les venes obertes d'Amèrica Llatina un quart de segle abans, tant que em va semblar un compendi del que qualsevol ciutadà progressista havia de saber sobre aquell subcontinent. Algun temps després, durant els dos o tres primers cursos que vaig impartir sobre la història contemporània d'Amèrica en la meua Universitat, el llibre va figurar entre la bibliografia imprescindible de l'assignatura. No obstant açò, pel que a mi respecta, el llibre va envellir malament. Vaig començar a detectar les seues insuficiències, les seues llacunes, les seues simplificacions. A més, el llibre em resultava ja més ideològic que analític.

Quan vaig tenir la fortuna de conversar amb l'autor, en aquella trobada de Gandia, vaig entendre que Galeano havia escrit un llibre que era propi d'una època i que el problema principal que el text podia generar era llegir-lo com un llibre d'història, i no com un assaig marcat pel clima del període en el que va ser escrit. El llibre ni podia ni pot ser llegit com si els anys no hagueren passat, com si no haguera caigut el Mur de Berlín, com si no haguera acabat la Guerra Freda, com si les dictadures llatinoamericanes no hagueren deixat pas a democràcies de major o menor qualitat, com si Cuba i la seua revolució seguiren sent una referència política per a Amèrica Llatina. Encara en els primers anys d'aquest segle, segur que encara avui, molta gent segueix llegint Les venes obertes… com si el món estiguera ancorat en la lògica bipolar. Ja en 2005, quan conversava amb ell, vaig comprendre que l'autor de Les venes obertes… no estava en aquesta posició; que ell era perfectament conscient de com el món havia canviat en els últims trenta anys. Potser per açò no m'han sorprès del tot les seues recents declaracions sobre el llibre.

I és que ara, quasi deu anys després de la nostra trobada, Eduardo Galeano ha alçat una enorme polseguera que, francament, no sé què efectes tindrà entre els seus seguidors més ideologitzats: ha dit que "No tornaria a llegir Les venes obertes d'Amèrica Llatina" i que "No tenia coneixements d'economia ni de política quan el vaig escriure".

El llibre va ser i segueix sent molt popular a Amèrica Llatina [i també a Europa], des dels cercles progressistes als més radicals, incloent als pro bolivarians ―Hugo Chávez li'l va regalar a Barak Obama en la V Cimera de les Amèriques, en 2009― i és un dels clàssics de la literatura política del continent, tant que per a molts constitueix una mena de Bíblia llatinoamericana. A més, ―i és una mostra del seu reconeixement internacional― l'obra de Galeano va inspirar l'extraordinària composició arquitectònica d'Oscar Niemeyer en Sao Paulo. Inaugurada al març de 1989, el complex cultural desenvolupat per l'antropòleg brasiler Darcy Ribeiro, el Memorial d'Amèrica Llatina, és un centre de primer nivell internacional. L'escultura situada en el Memorial és una mà esquerra geganta que en el seu palmell presenta el mapa ensangonat d'Amèrica Llatina… amb les seues venes obertes.

Tal va ser i va seguir sent l'èxit del llibre, que en 1996 Mario Vargas Llosa va prologar un polèmic text escrit pel seu fill Álvaro en companyia de P.A. Mendoza, i C.A. Montaner, sota el cridaner títol de Manual del perfecte idiota llatinoamericà. Una obra dedicada a desmuntar la de Galeano i a desacreditar-lo en ocasions de forma grollera i amb una forta càrrega ideològica neoconservadora.

És clar, doncs, que ha sigut un pas molt valent el donat per l'autor d'aquella bíblia llatinoamericana. Veurem pròximament, imagine, com els enemics de Galeano s'aferrissen ara amb ell. Estaran en el seu paper de negar-li el pa i la sal al reconegut escriptor uruguaià, símbol de l'esquerra continental. Però més interessant se'm fa conèixer quina serà la reacció dels seus afins. Les Venes obertes… és una obra mítica que va generar i va alimentar rotunds arguments partidaris, així que veurem quina és la reacció dels que l’han defensat i transmès durant més de quaranta anys. Segur que hi haurà més papistes que el Papa, més galeanistes que Galeano.

Què diran aquells para els qui sembla que el temps no ha passat, aquells que segueixen abordant l'acció política com si estiguérem encara en la dècada dels setanta? Parle d’aquells dels que parlava el mestre Eric Hobsbawm quan ―en la seua Política per a una esquerra racional, de 1993― escrivia: “Als qui consideren que no solament és més senzill sinó també millor mantenir onejant la bandera roja, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d'un projecte polític; l'activisme militant amb la transformació social i la victòria amb la ‘victòria moral’ (que tradicionalment ha sigut l'eufemisme amb el qual s'ha denominat la derrota); l'amenaçar amb el puny en alt al statu quo amb la desestabilització del mateix o el gest amb l'acció”.

S'haurà convertit Eduardo Galeano en un covard o en un traïdor per a aquests als quals alertava Hobsbawm? Esperem que no. Esperem que la majoria dels qui van llegir Les venes obertes... com una bíblia siguen capaços d'entendre l'enorme carrega autocrítica de l'uruguaià i d'admirar el seu valor en eixir a escena per a dir el que ha dit. I, de pas, per a deixar de confondre l'activisme militant amb la transformació social.