domingo, 31 de julio de 2016

Quan despertàrem, Catalunya encara estava allí.

Després de molts mesos hipnotitzats pel mag Rajoy, algun dia despertarem. Cal tenir confiança i una mica d'esperança en què això serà així. Definitivament despertarem, encara que ara pot semblar quasi impossible atés l'estat letàrgic en el qual es troba la societat espanyola, ensopida des que el dirigent del PP li va aplicar una dosi tòxica d'aquella màxima tan seua d'allò urgent és esperar. Doncs bé, quan això passe, quan la societat espanyola s'espavile, quan advertisca que ja existeix –finalment- un govern, segurament presidit pel mag hipnotitzador, Catalunya, l'assumpte català, el problema català, el desafiament català, la reivindicació catalana, diga's com es preferisca, encara estarà allí, com el dinosaure de Monterroso.

Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera es couen a foc lent –lligats de peus i mans- en una enorme marmita que Rajoy va disposar per a ells al desembre de l'any passat. Els tres líders pateixen atacs de pànic, afligits pel dilema del presoner, incapaços de col·laborar mínimament entre ells per a derrotar al seu captor i carceller.

Rajoy es va tombar, va encendre el seu puro, a la forma i manera en la qual el dibuixa Peridis, va obrir el Marca per les pàgines dedicades al Reial Madrid, i va encarregar als membres de la seua quadrilla que mantingueren el foc de la marmita. De fons, els de Gènova segueixen murmurant la lletania del partit més votat, la unitat d'Espanya, l'interès d'Espanya, etc., etc., etc.

Filant encara més prim l'absurd convertit en bucle, Rajoy va acceptar l'encàrrec del Rei de formar govern, però tot seguit va avisar que segons i com no es presentaria davant el Congrés per a obtenir la investidura. La quasi totalitat dels catedràtics de dret constitucional han sigut consultats sobre si el president en funcions vulneraria la Carta Magna en el cas de no materialitzar-se davant la Càmera, però el resultat de l'enquesta no afecta al líder gallec. Com tampoc els editorials dels mitjans que li urgeixen a actuar, a negociar, a moure's, a fer alguna cosa. Res, ell segueix impertèrrit amb el seu puro i el seua Marca, i solament espera que almenys Sánchez i Rivera aixequen la bandera blanca i li regalen la presidència del govern, més que mig bullits com estan ja en l'olla.

Mentre això passa, no obstant, la cosa catalana va per una altra senda. Fa molt de temps que ocorre, i la inacció del govern del Partit Popular ha gangrenat el contenciós. El resultat de les últimes eleccions regionals va configurar un Parlament de Catalunya de lleugera majoria sobiranista [en escons, que no en vots] gràcies a la col·laboració entre Junts pel Sí [Convergència Democràtica més Esquerra Republicana] i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Ara, aquell mateix Parlament ha decidit votar favorablement les conclusions de la Comissió per al Procés Constituent; això és, desafiar directament a l'Estat i, particularment, al Tribunal Constitucional.

Iniciar la via del que denominen la desconnexió d'Espanya tindrà, lògicament, una resposta des de Madrid. De moment s'anuncien mesures penals contra la presidenta i contra la Mesa del Parlament, la qual cosa no farà sinó tirar llenya al foc. Això beneficia als sobiranistes, tant i més en les setmanes prèvies a la Diada nacional del pròxim 11 de setembre.

Com escrivia Enric Juliana, la votació del Parlament de Catalunya és, a més d'una descàrrega elèctrica que convida a formar Govern a Espanya, un desafiament potent que aboca a tot tipus de dramatismes. No obstant això, el mateix periodista apuntava que, analitzada la situació des de Madrid, “Resulta massa evident que el passatge d'ahir en el Parlament és el pagament a la CUP perquè Carles Puigdemont puga superar la qüestió de confiança del 28 de setembre”.

Tot és un gran garbull. De moment sembla un vodevil o una comèdia, però per poc que es capgire el guió pot convertir-se en un drama. La nul·la capacitat negociadora del govern Rajoy, unida a la indolència del president en funcions i als seus tics autoritaris, ovacionats per molts dels seus incondicionals, poden provocar un enduriment de la situació, fins i tot més enllà de la voluntat dels actors.

Hem vist com la nova presidenta del Congrés de Madrid obtenia deu vots més dels previstos i confessats. El Partit Popular ha dit que eren vots de diputats nacionalistes catalans, cosa que el seu responsable Francesc Homs ha negat. En la mateixa línia de jugar a la distracció, en una patètica entrevista en la Cadena SER, la nova secretària general del novíssim Partit Demòcrata Català, Marta Pascal, no s'atrevia a qualificar de mentider al diputat del PP que havia declarat que els vots de suport eren del seu partit, però tampoc s'atrevia a afirmar que els seus representants havien votat en contra de la candidata del PP. Tot açò es produeix en un escenari en el qual els nacionalistes catalans aspiren a tenir grup parlamentari propi, una cosa que només ocorrerà si el PP i el PSOE volen [que voler voldrien, però no saben si s'atreveixen donades les fanfàrries nacionalistes], ja que no compleixen amb els criteris establerts per a això. Tot un Cambalache, que fa veritat allò de “el que no llora no mama y el que no afana es un gil”.

No obstant això, la comèdia de maquiavelos y estafaos, en la qual unos viven en la impostura y otros roban en su ambición, pot virar a tragèdia o, com a poc, a una immensa frustració per a molts.

Joan Tàpia recordava en un recent article que l'actual Estatut de Catalunya exigeix per a la seua modificació el vot de les dues terceres parts dels seus diputats, així que amb 72 [JXS i la CUP] sobre 135 és impossible. Afegia que, contràriament als qui consideren que Catalunya és lliure per dret natural, existeix un marc legal que està delimitat per la Constitució espanyola i pel propi Estatut, i que saltar-se els límits jurídics condueix directament al buit. Tàpia conclou afirmant que derogar l'Estatut i crear una Assemblea Constituent amb plens poders a través d’“un mecanisme desconegut i miraculós (…) és una fantasia impossible d'implementar, que agrada a molts ciutadans cansats de les faltes de sensibilitat del Govern d'Espanya, però que divideix els catalans i de la qual no eixirà res de bo”.

Doncs això. Mentrestant, Rajoy amb el seu puro i el seu Marca. Els líders de l'oposició coent-se en la marmita, paralitzats pel dilema del presoner. El comú de la ciutadania, per la seua part, farta ja d'estar farta, finalment despertarà. I Catalunya –com tants altres problemes ajornats per Rajoy- encara estarà allí.

domingo, 24 de julio de 2016

Què serà de Ciutadans?

S'han complit ja els dos anys des que Josep Oliu, president del Banc Sabadell, llançara el que va semblar una boutade: [haguérem de]  crear una especie de Podemos de derechas. Llançada la idea amb to suposadament humorístic, el banquer català havia dit abans en un to més seriós que "el Podem que tenim, ens espanta una mica". La idea d'afavorir un nou partit va trobar seguidors i suports suficients, i es va materialitzar entorn d'una formació política que havia nascut en 2005 a Catalunya, amb el nom de Ciutadans-Partit de la Ciutadania (C’s).

Amb un programa que deia pivotar sobre conceptes com ara Ciutadania, Llibertat i Igualtat, Laïcisme, Bilingüisme i Constitució, feia bandera de l'espanyolitat de Catalunya, i es posicionava com l'alternativa partidària i electoral dels refractaris al catalanisme polític, en qualsevol de les seues versions.  En les primeres eleccions autonòmiques a les quals es va presentar [2006], C’s va obtenir tres diputats; mentre que en les darreres [2012] va obtenir-ne nou. La seua extensió a la resta d'Espanya estava cantada, i les paraules de Josep  Oliu es van fer carn en el grup encapçalat per un jove treballador de banca, d'aire kennedyà, fotogènic i de verb fàcil, una mena de gendre ideal: Albert Rivera.

Ciutadans no va complir amb les expectatives que va generar en bona part d'aquells als quals va convèncer de la necessitat de recolzar-los, però és més probable que si haja assolit la dels qui van ser els seus mentors. No va aconseguir convertir-se en la tercera força política espanyola,  però sí en la quarta, encara que a distància. Trencat el bipartidisme imperant des de 1978, Ciutadans havia de jugar un paper inequívoc: suport total al sistema realment existent; és a dir: frontissa insalvable per a els qui el desafien [cal llegir Podem i els seus partits associats], i defensa sense fissures de la sacrosanta unitat d'Espanya. I açò és el que ha vingut fent, tant des de les últimes eleccions andaluses [recolzant al PSOE, encapçalat per la baronessa Susana Díaz, martell d'heretges esquerrans i separatistes], com des de les últimes autonòmiques i municipals [recolzant Cristina Cifuentes, la gran esperança blanca del PP madrileny].

El partit pivota sobre el seu líder, Albert Rivera, el cap de cartell després de la qual la resta de dirigents semblen ombres. Amb l'excepció de la catalana Inés Arrimadas, que té llum pròpia, la resta del nucli dur no està a l'altura, i quan no parlen de més es queden curts i amb freqüència han de ser rectificats per Rivera. És un partit sense pedrera, organitzat amb urgències, la qual cosa ha configurat un col·lectiu en el qual amb freqüència salten les sorpreses i les dissonàncies entre el que es pretén siga la imatge del partit i les realitats personals de bastants dels seus quadres.

La sobre exposició mediàtica d'Albert Rivera passa factura, i el gran líder es desdiu a si mateix amb massa freqüència.  Ciutadans ha defensat grans principis que, cada vegada de forma més evident, han sigut desmentits per la praxi política concreta. L'últim i potser el de major importància ha sigut recolzar Ana Pastor com a presidenta del Congrés, negant el principi suposadament inviolable que la Cambra baixa no podia estar presidida per un diputat del govern. Aquest suport al PP és, a més d'una victòria de Rajoy, allò que els ha permès tindre dos representants en la Mesa [un cedit pel propi PP], assegurant així que aquesta tinga una majoria de 5 a 4 a favor de la dreta [PP + C’s].

Tan fragorós desmentit als publicitats ad nauseam principis regeneradors ha sigut explicat per Ciutadans d'una forma que ofèn la intel·ligència. Rivera ha dit “Ciutadans ha aconseguit que hi haja una presidenta constitucionalista i una Taula del Congrés plural”, i ha afegit que “som els únics que hem posat a Espanya per davant dels nostres interessos per responsabilitat”. Fum de palla.

Es dilueix doncs la idea que Ciutadans siga l'expressió d'una nova dreta espanyola, allunyada dels hàbits autoritaris i franquistoides del PP, amb una visió més oberta, plural i moderna d'Espanya. Aquells que segurament moriran esperant una dreta no assilvestrada, propietària absoluta de la veritat, incapaç de dialogar amb franquesa amb els seus adversaris, democràtica sense falsedats, estan abocats a una decepció més. La de que Ciutadans siga el mateix frare amb diferent mula que el PP.

Ara bé, si açò finalment ocorre, en el pecat portaran la penitència. Poden estar a les portes d'una experiència similar a la de Rosa Díez i la seua extinta UPyD. Si Ciutadans no és més que una crossa del PP, si no passa de ser una marca blanca d'aquest, tindrà els dies comptats. PP ja n’hi ha un i no en fan falta dos. El partit de Rivera ha perdut suports entre les eleccions de desembre de 2015 i les de juny de 2016, i això ha ocorregut per diverses raons; una d'elles és que entre l'original i la còpia molts electors han triat la primera.

Hi ha espai per a un partit centrat que siga capaç de dialogar [i governar] amb l'esquerra i amb la dreta, que aposte vivament per la millora de la qualitat democràtica, que siga martell de corruptes, que pluralitze la vida parlamentària i que done aire fresc a les institucions. I tot això es podria fer des d'una posició de centredreta nítidament espanyolista com la que ocupa el Partit de la Ciutadania.

Falta saber si volen i poden. A data d'avui, tot sembla indicar que no va a ser així, i que el jove i carismàtic líder pot ser l'expressió mateixa d'allò d'una flor no fa primavera.

domingo, 17 de julio de 2016

“Nosaltres a la nostra”, el decebedor i lamentable espectacle polític.

És desesperant, irritant i trist veure com passen els dies, les setmanes i segueix sense resoldre's el galimaties polític i partidari a Espanya. Els líders polítics semblen contagiats de la Síndrome Rajoy, i han caigut tots ells en el regateig curt, en l’amagar i no donar, en el tacticisme de vol curt, en el deixar que el temps podrisca els assumptes fins que un moviment final inesperat resolga la situació al seu favor.

Res sembla afectar-los del que ocorre més enllà dels cenacles o de les càmeres televisives, no hi ha procés o esdeveniment, dins o fora de les fronteres peninsulars que els accelere el pols i, amb això, l'ànsia per constituir un nou govern que faça front els problemes reals de la gent.

Ni la vergonya del que ocorre en la frontera sud de europea amb els refugiats, ni les complicacions per l'eixida de Gran Bretanya de la Unió Europea, ni els centenars de morts de Bagdad cada setmana, ni l'infern de Síria, ni els atemptats terroristes com el recent a Niça que és un dur colp més per a França, ni l'intent de colp d'Estat a Turquia, ni les amenaces de sanció de Brussel·les a Espanya que obligaran a més retallades, ni la desigualtat galopant que vivim, ni la caiguda en picat del romanent per al pagament de les pensions, ni la urgència d'emprendre canvis en el marc constitucional, ni la perentorietat de modificar el corpus legislatiu que el Partit Popular va imposar a colps de la seua majoria absoluta com suport de la seua política austericida, a les ordres de l'eix Brussel·les-Berlín. Ni tot plegat. Res sembla ser urgent.

Res sembla tenir el calat suficient com perquè eixos líders i els seus equips dialoguen, negocien i, si s’escau, acorden com eixir d'aquest garbull. Ara com ara és Rajoy qui ha de portar la veu cantant, i si ell no aconsegueix recaptar els suports suficients per a ser investit, serà el torn de Pedro Sánchez. En qualsevol cas, siga l'un siga l'altre, és l'hora que convocats per Rajoy o per Sánchez  se senten a una taula dos o més líders polítics i no s'alcen fins a tenir ultimat un pacte d'investidura i, si és possible, un altre de legislatura.  Davant els problemes de tot ordre i magnitud que ens afecten, eixos quatre líders polítics hagueren d'evitar traslladar a la ciutadania que estan d'esquena a ella, i que practiquen el nosaltres a la nostra.

Destaca en gran manera la incapacitat manifesta dels dos grans partits, PP i PSOE, per a eixir-se’n de la dinàmica i la cultura del bipartidisme quasi total  -amb el permís dels nacionalistes bascos i catalans- en el qual han viscut durant dècades. La realitat està cada vegada més clara: els dos grans partits sistèmics no saben   -ni sembla que vulguen- entrar en la realitat de pactes i negociació que el mapa parlamentari exigeix.

El PP pretén, sense complexos de cap tipus, amb una insolència i una desimboltura que provoca vergonya aliena, que el seu històric adversari principal li lliure el seu suport per acció o omissió. Aquesta posició, que desafia la lògica política més elemental, no ha trobat una resposta suficientment elaborada i contundent per part del PSOE, i aquest partit es troba sotmès al foc granejat tant dels de Rajoy com de Ciutadans i, per motius diferents, de Podem.

Particularment desgraciat és el paper que està jugant Pedro Sánchez, qui s'enfronta a la situació amb una mà lligada a l'esquena. La que li han immobilitzat els seus propis coreligionaris meridionals, que tenen pressa i no l’amaguen per apartar-lo de la secretaria general del partit.

Tothom assetja Sánchez. Des dels mitjans de comunicació més potents als grans interessos empresarials i financers, espanyols i europeus. Tots li demanen altura de mires, sensatesa, patriotisme. Tots li urgeixen a permetre o participar perquè Mariano Rajoy torne a ser elegit president del govern. El que faça falta per a evitar una nova crida a les urnes o, el pitjor del pitjor, que Podem aconseguisca parcel·les de govern. Poc sembla importar que els seus electors no el van votar per a fer president a Rajoy.

Sorprenentment, ningú constreny Rajoy. Ningú, ni de dins ni de fora del seu partit, li urgeix a recaptar suports, a negociar i a cedir per a aconseguir-los. Ningú sembla retraure-li que passades tres setmanes de les eleccions no haja obtingut ni un vot més en el Congrés. Ningú censura la seua indolència, la seua tendència a gangrenar la situació. I el PSOE és incapaç de denunciar de manera efectiva eixa imperícia disfressada d'arrogància del dirigent del PP.

L'amenaça d'anar a terceres eleccions al novembre sembra el pànic entre els contendents, menys en el Partit Popular. En la mesura que subordinen els interessos generals als seus particulars, saben que si això passara encara recuperarien més vots de l'electorat d'Albert Rivera i l'increment de l'abstenció d'un fastiguejat electorat d'esquerres afermaria la seua victòria en les urnes. A això juguen els de Rajoy, i mentrestant les urgències que ens afecten hauran d'esperar fins que ells tinguen de nou el poder i les aborden –si és el cas- des del seu molt particular i exclusiu punt de vista.

Certament tenen estratègia. Perversa, bastarda si es vol, però la tenen. Són els únics, segons tots els indicis. Els altres tres simplement o manquen d'ella o han adoptat el modus operandi del PP, aquell de nosaltres a la nostra, a veure si al final eixim guanyant.


Quina falta fa una opinió pública amb capacitat de pressió! El mateix pot dir-se de l'opinió publicada: quin pes tan escàs, fins i tot el de les grans signatures! Ni els escàndols de tot tipus, ni la indolència del dirigent suprem, ni la seua incapacitat manifesta troben la censura efectiva de la ciutadania. Els partits polítics nous semblen contagiats dels vells, i l'electorat al que van mobilitzar està cada vegada més pròxim a la decepció de les expectatives generades i, per tant, a una espècie de resignació malenconiosa. En el pecat portaran/portarem la penitència.

domingo, 10 de julio de 2016

La jubilació de Rajoy [com a anomalia i com a indicador].

Mariano Rajoy ha eixit reforçat políticament després de les últimes eleccions, tant en l'àmbit intern del seu partit com davant la societat espanyola. El consens és absolut sobre aquest particular. Ningú ho discuteix.

Per tant, en bona lògica democràtica, Mariano Rajoy és aquell a qui les urnes han designat com a candidat preferent per a presidir el pròxim govern. No obstant això, seguint amb la mateixa lògica impecable, no és menys cert que per a aconseguir ser investit l'home necessita que la Cambra de diputats el recolze, ja siga en primera o en segona votació. I això no va a ser fàcil.

El dirigent conservador genera tant rebuig entre els votants de les altres forces polítiques que ―en teoria― podrien pactar amb ell o, si més no, abstenir-se, que aquells que decidisquen recolzar-lo hauran de carregar-se de raons per a explicar als qui els van donar el seu vot que han col·laborat per activa o per passiva, per acció o per omissió en la reelecció d'un home que representa el pitjor la dreta espanyola i és el responsable de l’austericidi.

Rajoy és el cap visible d'un partit, el Popular, que ha sigut qualificat en seu judicial com a organització criminal. Un partit en el qual la corrupció és el resultat d'una concepció del poder que no distingeix sinó que barreja allò públic amb allò privat, especialment en el camp de les relacions entre les administracions i les empreses concessionàries d'aquestes. Els negocis són els negocis, així que la idea que els diners públics poden anar a les butxaques privades dels amics polítics és un axioma. També les arques del partit han rebut recursos econòmics bastards per a mantenir greixada la màquina. Les moltes caixes B existents, pràcticament en totes les seccions territorials del partit, han permès sufragar campanyes electorals, fins i tot eludint els límits de despesa permesos per la llei, reforçar els jornals de càrrecs electes, comprar voluntats, construir o remodelar seus partidàries…, qualsevol cosa que els haja beneficiat i que haja fet que la maquinària continuarà funcionant.

Ara que la Unió Europea estudia multar al Regne d'Espanya per l'incompliment del dèficit, es recorda que el Govern Rajoy va decretar una rebaixa fiscal en vespres electorals de 2015, amb un objectiu tan obscenament electoralista que només va enganyar als desinformats. En aquest moment, quan arriba la factura, l'opinió pública hauria de penalitzar a aquest partit i a aquest dirigent que ha actuat i actua posant sempre per davant els seus interessos, els de el seu partit i els de els seus amics polítics.

El ministre Fernández Díaz, que ocupa  la cartera d'Interior, home de la major confiança de Rajoy, ha sigut i és el responsable d'un dels capítols més censurables, vergonyosos i preocupants pel que fa a la utilització dels recursos de l'Estat de manera infame. Una suposada policia patriòtica [una espècie de brigadilla amb alguns elements de la cúpula policial al comandament] es dedicava a recaptar informació ―o a inventar-la i filtrar-la a mitjans de comunicació afins― perjudicial per a líders polítics contraris [especialment els independentistes catalans] o contra altres partits [la persecució contra Podem ha sigut tan inquisitorial com sustentada en bases falses i inventades, com ha deixat clar el Tribunal Suprem fins a en cinc ocasions]. Fernández Díaz no va dimitir ni va ser cessat per Rajoy quan es van fer públics els enregistraments de la conjura que el ministre ordia amb el director de l'oficina antifrau de Catalunya, i segueix en el seu lloc. Sembla que existeixen quatre hores més d'enregistraments de converses sensibles que no se sap quant de joc poden donar. En qualsevol cas, Fernández Díaz està ja inhabilitat per a seguir en el govern, en el cas que Rajoy aconseguisca la investidura, i es parla de fer-ho ambaixador al Vaticà. Són les formes de Rajoy, i repetirien el que ja es va fer amb Federico Trillo, a qui es va enviar d'ambaixador a Londres: a un coreligionari carbonitzat  se li premia amb una bona ambaixada. A uns altres se'ls premia amb un bon càrrec en organismes internacionals, com s'ha fet amb altres dos exministres: Ana Mato i José Manuel Soria.

Les formes de Rajoy, no obstant això, brillen en tota la seua esplendor amb el maneig dels temps polítics. Entre desembre de 2015 i juny de 2016, entre un procés electoral i l'altre, Rajoy es va mimetitzar amb el terreny, quasi desaparegué, i ara vol fer el mateix. Ni fa ni diu, ni puja ni baixa, ni entra ni ix. Ignora qualsevol tipus de responsabilitat que li pertoca per l'important factor de ser el responsable del partit més votat, i espera que els altres facen, diguen, proposen o, arribat el cas, es coguen sols en la seua pròpia salsa.

Després del 26J, Rajoy va afirmar que anava a parlar amb tots els partits, però no ho ha fet. Ell i els seus lloctinents transmeten de forma tan pesada com a immoral que el Partit Socialista ha de facilitar el seu suport per a la investidura. Només utilitzen un argument: és la forma d'evitar unes terceres eleccions. Ni un programa explícit de mínims, ni propostes d'acostament entre els programes de govern amb altres partits als quals seduir, ni compromisos de revisió del marc legal imposat pel rodillo del Partit Popular durant la legislatura anterior [reforma laboral, reforma educativa, l'anomenada Llei mordassa, etc., etc.], ni propostes d'acord per a atacar la bretxa de desigualtat oberta per l’austericidi, ni reformes institucionals… Res. Rajoy es limita a repetir diàriament que ell ha de ser el president. I els altres han de recolzar-lo o abstenir-se. I no té res més que dir.

És una anomalia democràtica aquest senyor. Caldria decidir si és una anormalitat o una malformació, però el més rellevant és que ha sigut revalidat en les urnes fa tan sols uns dies. I és això mateix el que constitueix un indicador de com de baixa és la qualitat de la democràcia espanyola.

En el Regne Unit s'ha fet públic l'Informe Chilcot, que ha deixat negre sobre blanc que la invasió de l'Iraq no va respondre a l'amenaça de la tinença d'armes de destrucció massiva, com van assegurar Bush, Blair i Aznar [que va ser qui va designar Rajoy per a succeir-lo], sinó a la voluntat de servilisme a la Casa Blanca per part dels dos mandataris europeus. Lluís Bassets li deia a Pepa Bueno a la SER que Blair era el caniche de Bush i Ansar [com ho anomenava el president nord-americà, incapaç de memoritzar el cognom Aznar] no va passar de ser el caniche del caniche. Doncs bé, Aznar segueix sense disculpar-se, sense― si més no― lamentar que aquella invasió haja tingut les terribles conseqüències que cada dia constatem. La baixa qualitat de la democràcia espanyola permet que, fins i tot, una canallada de Lesa Humanitat, com va ser el suport del Govern Aznar a la invasió de l'Iraq [en contra del 90 per cent de l'opinió pública espanyola] puga quedar impune. Veurem què passa amb aquest assumpte quan es constituïsca el pròxim Parlament a Madrid.


De moment, Rajoy no té encara els vots necessaris. L'anomalia que representa hauria de ser corregida. Fan falta llum, taquígrafs i voluntat política suficient com per a jubilar políticament a Mariano Rajoy i a tot el que representa. Antonio Gutiérrez ―antic dirigent de CCOO, exdiputat socialista i home amb seny― proposava fa uns dies, i no és l'únic, un govern a tres bandes entre el PSOE, Podem i Ciutadans. Cap dels tres pot votar per investir president a Rajoy [en el cas dels de Rivera només al preu de desdir-se absolutament], així que si Rajoy fracassa i no aconsegueix una majoria suficient, no haurien  d'eludir la seua responsabilitat acceptant unes noves eleccions, ni abstenint-se per a evitar-les. Es podria eliminar així una anomalia, una anormalitat com Rajoy, al mateix temps que es millorava l'indicador de la qualitat de la democràcia espanyola.

domingo, 3 de julio de 2016

Què vol ser de major Podem?

No ha sigut poca l'atenció que he dedicat al fenomen Podem, pràcticament des de la seua aparició fulgurant a les eleccions europees de 2014. Al gener de 2015, amb el títol de “Podem, escac al sistema polític espanyol”, vaig escriure que “Podem és moltes coses. Ens atreviríem a dir que és per a cada possible votant el que cadascun d'ells volguera que fóra. Se li pot veure com un partit regenerador, netejador, venjador, justicier, renovador de l'elit política o agent d'un canvi en profunditat de les regles del joc, una espècie de comare d'una nova època. Podem és per a molta gent la il·lusió política de que la realitat actual és reversible. Podem ha fet creure a molts que és possible governar d'una altra forma, sense oblidar-se de la gent i comptant amb ella, sense menysprear-la, sentint el que aquesta gent sent i, especialment, allò que aquesta gent pateix. I que a més, aquesta nova forma de governar es pot fer sense robar, sense corrompre als representants polítics. En el futur aquesta hipòtesi es validarà o no, però els que aposten per Podem semblen creure-ho”.

Fa tan sol uns mesos, concretament el 19 de març de 2016, vaig publicar un altre article sota el títol “A Podem se li obrin les costures defensant la bellesa”. Sintèticament, el text deia que Podem estava gestionant pèssimament el suport que havia aconseguit en les eleccions de desembre; que no estava jugant bé les seues cartes i que, més que probablement, no havia aconseguit digerir adequadament  les dades electorals que van dictaminar les urnes. Però aquest ―sostenia― no era el principal problema. Escrivia el següent: “Molt possiblement el pitjor per a la formació morada és que se li estan obrint algunes de les moltes costures internes que té. No és ara una de les sutures que podríem dir perifèriques, en les quals per cert també s'aprecien problemes, sinó en el nucli dur de l'organització. El colp de mà de Pablo Iglesias cessant al responsable d'organització, Sergio Pascual, ha afectat seriosament a Íñigo Errejón, potser l'home amb més projecció extramurs de Podem. La cosa, no obstant això, no se circumscriu a una confrontació entre Iglesias i Errejón, sinó que evidencia problemes interns quant a la concepció tant del partit com de la seua estratègia de present i de futur (…) Podem no acaba de decidir què vol acceptar i què vol rebutjar del model de partit convencional: hi ha expressions del lulisme primerenc del tipus Paz i Amor, i s'evidencien sentències leninistes del tipus tu tens dos ulls, però el partit en té mil”.

A propòsit de l'evident contradicció entre Iglesias i Errejón havia escrit un altre article mes i mig abans, el 6 de febrer, sota el títol “Quo vadis, Pablo? Dues ànimes o sols estils diferents en Podem?”. En ell es podia llegir: “Podem està utilitzant una tàctica que ―sense prejutjar ara si serà o no encertada quant al resultat final― resulta molt irritant. Que les seues formes molesten als altres partits cau pel seu pes, i respon a unes pautes noves que no són les convencionals pel que fa a la sociabilitat partidària. El preocupant és que irrite i genere desafecció entre els seus votants o, si més no, en una part sensible d'aquests (…) Què hi ha darrere d'aquesta supèrbia i de les permanents ganes de brega, d'aquest paper de perdonavides permanentment enfadat amb tots, maniqueu a més, amb el qual Iglesias es prodiga en cada compareixença? Això no solament no ajuda a treballar en positiu per a abordar la superació de la difícil situació en la qual Podem i les seues aliances hauríen de ser peça clau, sinó que allunya qualsevol possibilitat d'enteniment entre ells i el PSOE de Sánchez”.

A propòsit de la necessitat que considerava imperativa de les relacions de col·laboració entre Podem i el PSOE, al·ludia jo als dos líders, Sánchez i Iglesias, i afirmava: “els seus votants respectius no entendrien que ells no s'entengueren. Doncs per mal camí anem. Aquesta tensió extrema entre ambdues forces parlamentàries està resultant clarament perjudicial per als interessos que totes dues diuen defensar (…) Podem està jugant amb sil·logismes simples, segons els quals ells són els únics que poden assegurar un govern de canvi real a Espanya. Semblen oblidar el nombre de diputats que tenen i, a més, la geometria i l'aritmètica variable del seu propi grup parlamentari. Amb tot, no és això l'important. Aquest exclusivisme, aquest esencialisme no va a ser fàcilment digerible per l'electorat més exigent que recolza a la formació morada, i que sent radical-democràtic no deixa de ser possibilista”.

Si això ho escrivia al gener de 2015, l'anàlisi que puc fer avui ―any i mig després― del resultat de Podem i els seus socis electorals el 26J es correspon sorprenentment amb l'escrit llavors, i se sustenta en una idea que ha de ser tinguda en compte per a comprendre per què Podem i els seus socis han perdut més d'un milió de vots entre el 20D i el 26J. Deia al gener de 2015: “Podríem estar a les portes d'un error fatal que l'esquerra més enllà del PSOE ha repetit històricament: confondre als seus votants amb els seus militants.

A la majoria dels electors que van votar Podem i els seus aliats el 26J ―ja siguen més o menys radical-democràtics― “no els importa si el PSOE, Podem, Compromís, Esquerra Unida o la resta de formacions als quals confien el seu vot tenen més o menys parcel·les de poder, sinó si el nou govern que pogueren conformar comença a enfrontar i a resoldre els greus problemes creats o engrandits per quatre anys de majoria autoritària del PP i per la incompetència de Rajoy”.

Al meu entendre, ací radica el gruix de l'explicació del decebedor [encara que valuós en el nombre de diputats, convé no oblidar-ho] resultat electoral de la coalició, tan difícil de digerir quan les enquestes anunciaven un èxit complet i absolut per a ella.

Ahir mateix, el Consell de Coordinació de Podem va fer seua la tesi de Pablo Iglesias, que "la clau [de l'enorme pèrdua de suports] va ser la por a allò nou". És veritat que es van dir més coses, però crec que en aquesta auto exculpació es troba l'argument de major pes que des de la direcció de Podem i les confluències s'ofereix per a explicar com és que el PP va a seguir governant quatre anys més.

Clar que quan la dreta i tota la seua artilleria mediàtica van reforçar la tesi que el PSOE era irrellevant i que era real i factible l'escenari d'un govern extremista, bolivarià i anti europeu, alineat amb la Grècia de Tsipras, la conclusió per a tot l'electorat conservador va ser evident: els comunistes estan ad portas! Ciutadans es va sumar a la campanya amb entusiasme, així que només va faltar que a la mateixa  s'incorporara el PSOE  ―presa d'un pànic paralitzant davant els auguris que anava a deixar de ser el referent majoritari de l'electorat progressista―, perquè el votant conservador cercara empara i recer en Mariano Rajoy. Per a molts per allò de són uns corruptes, però són els nostres corruptes.

Però això no és tot el que explica el daltabaix del 26J. Resulta evident que la coalició amb IU no ha funcionat. Al contrari. Són moltes les anàlisis amb les dades en la mà que ho proven. És cert que comparteixen un espai sociopolític, però només en part. Són cultures diferents, arrels diferents, propostes diferents. IU porta dècades volent ser el PCE modernitzat, però ni la coalició ni el partit deixen de ser un referent que significa cada vegada menys per a la major part de l'electorat; són per a molts un partit, una opció d'una altra època. El PCE sosté, segons es va aprovar en el seu XX Congrés que “El projecte de la UE i l'Euro han sigut un terrible desastre per als pobles d'Europa, especialment per a la classe treballadora i les capes populars. Els efectes sobre la classe treballadora i sobre el teixit productiu del nostre país han sigut demoledors. Això és un fet absolutament objectiu, fruit d'un projecte irracional i pervers la desaparició del qual és cada vegada més necessària. Tant la UE com l'euro són irreformables atès que s'han construït sobre els valors i els principis del capitalisme, i s'han construït per a servir els interessos del poder econòmic i financer”. ¿Com conciliar aquesta posició amb el discurs europeista crític d'aqueixa nova referència socialdemòcrata de la qual es presenta com a líder Pablo Iglesias?

Els vaivens del màxim dirigent de Podem han sigut molts i han resultat marejadors. És un líder que no suma res a la marca Podem, com li ocorre també a Rajoy amb el PP. Són els dos dirigents pitjor valorats. Ignacio Escolar ha escrit que Iglesias ha volgut ser el poli bo i el poli dolent al mateix temps, i clar, això no ha funcionat. No pot funcionar situar-se en la socialdemocràcia, al·ludir de forma confusa al peronisme, aliar-se amb el PCE i declarar que quan obtinga la victòria serà un president com Salvador Allende. 

Salvador Allende és un mite de l'esquerra mundial, un màrtir de la defensa dels valors de la democràcia tal i com la concebia l'esquerra en els anys setanta; una concepció que els comunistes italians van començar a desmuntar, precisament, després del colp militar de Xile. Allò era la Guerra Freda, i portar a l'escenari actual el que van ser els drames de les dictadures militars llatinoamericanes és un immens error. Com ho és la sintonia malament explicada amb Maduro i els seus seguidors o la simpatia cap a Cristina Kirchner o Rafael Correa. Però també ho és el rememorar l'imaginari de la Guerra Civil espanyola, amb el seu cançoner o ressuscitar allò d’“el poble unit mai serà vençut”. 

Som molts els que encara ens emocionem amb aquestes fites de tantes derrotes, però convindria no confondre els termes. Amb aquests vímets no es construeix una cistella política i electoral per assolir un govern de progrés en un país com Espanya. La proposta de naixença de Podem era una, la d'una formació transversal, no la d'una nova proposta de l'esquerra més enllà del PSOE, amb les seues llums i les seues ombres. En això està Esquerra Unida des de fa trenta anys llargs i cada vegada amb menys èxit [fins i tot acceptant que la penalitza un sistema electoral bastard]. Esquerra Unida, com ara Podem [i en això té raó Iglesias] sempre ha tingut més simpaties que vots. Certament en són molts els ciutadans que coincideixen amb el que des d’EU denuncien, amb el que volen canviar.

El problema és que a l'hora de convertir aquesta simpatia en suport electoral, el ciutadà pot no saber exactament què és el que està recolzant o, dit d'una altra forma: amb què volen substituir el que volen canviar. Un exemple evident és el discurs del PCE sobre la Unió Europea que hem vist.

Podem ―entenc― haurà de construir un relat del que realment és com a organització política i haurà de definir quins són els seus objectius estratègics, i quines les seues possibles aliances per a acostar-se a ells o per a aconseguir-los. La indefinició o la doble o triple definició no funcionen. Per simplificar: Podem no pot ser el partit de Monedero i Errejón alhora. Si vol ser un PCE/IU 2.0, està en el seu dret. Però això no és el que anunciava com la seua raó d'existir, ni tindrà major recorregut electoral que el que la memòria política recent ens permet imaginar. El repte és gran, però l'organització haurà de decidir si és o no una proposta efectivament socialdemòcrata neta i encoratjadora.


Ha acumulat, malgrat tot, un enorme capital polític. Serà un grup decisiu en el Parlament de Madrid front al nou govern conservador, ja és més que rellevant a ajuntaments i governs autonòmics, està jugant i va a jugar un paper fa poc inimaginable a territoris com ara Catalunya i els País Basc. És urgent i necessari, doncs, que Podem sàpiga definir i transmetre adequadament a la ciutadania quina classe de partit polític és, quins són els seus objectius estratègics i com pensa assolir-los.