domingo, 27 de febrero de 2011

Gadafi des de l'esquerra desconcertada

Les deus forces polítiques més representatives de l'esquerra política espanyola condemnen sense pal.liatius la tirania libia que representa Muamar al Gadafi, eixe homicida demenciat que ha arribat, segons les notícies que tenim, a bombardejar des de l'aire els opositors al seu règim.

La revolució verda, autodeclarada socialista fa més de quatre dècades, va enamorar a molts, en bona mesura perquè es declarava profundament antiimperialista; és a dir, antinord-americana, i això sempre ha estat una bona bandera sota la qual han pogut refugiar-se sàtrapes, tirans i dictadors de diversa procedència política. Com que els EUA van convertir Gadafi en public enemy number one, el binomi va ser un èxit per al dirigent libi.

Per algunes raons que no són senzilles d'entendre, Muamar al Gadafi ha comptat amb la benevolència, la complicitat o la simpatia d'Occident; de tiris i de troians, que li han aplaudit les gràcies, que han consentit en rebre'l amb la jaima i el seguici multicolor i excessiu format, entre altres grups, per dues centes amazones armades (suposadament verges expertes en arts marcials). No sols això.












Després la implicació de la Libia de Gadafi en atemptats terroristes a Berlin, Viena, Roma o Escòcia, en passar els anys, el sàtrapa africà va ser rehabilitat i pràcticament readmés a l'escenari polític internacional. Val a dir que el fet que el cavaller sure sobre petroli va ajudar a aplacar consciències. Ara, però, sembla que ha arribat el final. El règim libi trontolla.

Elena Valenciano, per part del PSOE, ha dit que "estamos muy cerca de la caída de Gadafi (...) el aislamiento se va produciendo poco a poco, y el fin del régimen se aproxima". La dirigent socialista ha afirmat que "Hay que arriesgar y apostar por el movimiento a favor de los cambios y ayudar a los procesos de diálogo emprendidos" [parla de les revoltes als països del Magrib i de l'Orient Mitjà].

Willy Meyer, en nom d'Izquierda Unida, condemna rotundament la masacre de civils a Líbia: "Ante las alarmantes noticias de ametrallamientos y bombardeos contra población civil, Meyer señala que "las autoridades libias deben cesar inmediatamente estas acciones de extrema violencia", expresa "su profunda solidaridad con las víctimas ante el intolerable asesinato de civiles" y hace un "llamamiento al diálogo para que el pueblo libio pueda decidir libremente sobre su destino".


Canviem ara de continent. L'esquerra llatinoamericana no sistèmica, la que es diu bolivariana, al seu tomb, està desconcertada o ho sembla. Segons la BBC, les simpaties pel lider africa han caigut espectacularment, tot i que hi ha molts que encara es refugien en l'ambigüitat. La BBC diu, "Caracas ni apoya ni condena la actuación de Gadafi en la actual crisis, pero muchos recuerdan que en el pasado el presidente Chávez ha expresado admiración por él, como en septiembre de 2009, en una cumbre en la Isla de Margarita, cuando aseguró que "lo que es Bolívar para nosotros, es Muamar Gadafi para el pueblo libio".

Fidel Castro, tanmateix, és molt menys prudent des de la seua columna al Granma [Las reflexiones del compañero Fidel], i encara pontifica i explica que allò que està passant és que l'OTAN vol ocupar Libia. Diu Castro: "Por mi parte, no imagino al dirigente libio abandonando el país, eludiendo las responsabilidades que se le imputan, sean o no falsas en parte o en su totalidad. Una persona honesta estará siempre contra cualquier injusticia que se cometa con cualquier pueblo del mundo, y la peor de ellas, en este instante, sería guardar silencio ante el crimen que la OTAN se prepara a cometer contra el pueblo libio".


És a dir, que -segons Fidel Castro Ruz- allò que ha de preocupar-li a la gran majoria dels libis no és que Gadafi i els seues estan masacrant-los, sinó que la OTAN va  a invair el país. 

Aquest cavaller que tant ens va il.usionar fa mig segle, encara compta amb les simpaties de tants i tants que no volen veure el que ha esdevingut a Cuba després de cinc dècades de revolució castrista. Un altre tirà al que encara li concedim els beneficis de ser una víctima de l'imperialisme. Com fins fa poc a Líbia. 








sábado, 26 de febrero de 2011

Lliçons d'ètica periodística a 110 per hora

El Govern espanyol ha decidit rebaixar el límit de velocitat en autovies a 110 kilòmetres per hora amb la intenció, diu, de reduir el consum de gasolina. Que la mesura ha aconseguit partidaris i detractors és un fet. Personalment no tinc una posició sustentable en arguments sòlids i fonamentats. Intuititivament, tanmateix, tenia  més que dubtes a propòsit de la bondat de l'ordre de l'Executiu. Això era, però, abans de llegir la premsa espanyola d'avui. Després de passar revista a les primeres pàgines, després de veure com la dreta i l'ultradreta mediàtica carrega contra la mesura, ganes tinc d'eixir a la carretera i no passar de 100 per hora.. 

El País titula a quatre columnes "La velocidad máxima se reduce a 110 km/h para ahorrar gasolina". És un titular simple, descriptiu de la notícia. No podem deduir si el diari està, editorialment, a favor o en contra de la mesura.



En una línia coincidient, La Vanguardia, a cinc columnes, quasi còpia el titular del col.lega madrileny: "La velocidad máxima baja a 110 para ahorrar gasolina". El diari barceloní manté la distància amb la decisió del govern, i informa de manera asèptica.


La Razón, a cinc columnes, ja li dona la primera puntada de peu al govern. Ja no es parla ni d'estalvi ni tan sols de gasolina: "España a 110 por hora". La notícia és aprofitada pel diari per adjudicar-li un pecat més al govern Zapatero: ha posat el país a una velocitat impròpia, d'una altra època passada, lenta.


En la mateixa direcció, el ABC, a cinc columnes, sentència: "El Gobierno frena a España". Ni estalvi, ni gasolina, ni velocitat. El Govern, directament, ha parat a Espanya. Si estem parats, com anem a eixir de la crisi? Cal canviar quan més prompte millor a Zapatero. Eixa és la conclusió.


El primer premi d'allò que diríem ètica periodística, no obstant, és per a El Mundo: Ocurrencia ante la crisis libia: prohibido conducir a más de 110. A quatre columnes el diari de Pedro José s'oblida de la gasolina, de l'estalvi i de la velocitat. I carrega contra el govern sense misericòrida: una ocurrència, una més d'aquest govern que no encerta ni per casualitat; i una prohibició: els tics soviètics, que diria el senyor González Pons, de Zapatero.

Agraït ha d'estar Zapatero que no li encolomen que és íntim amic de Gadafi o que té la culpa del que està passant al Magrib. Encara com.


Per què li diuen periodisme?, es preguntava l'altre dia José María Izquierdo. Doncs perquè, com diríem en valencià col.loquial, tenen la cara forrada de baqueta. Per això. La qual cosa no els impedeix donar lliçons d'ètica, periodística i no periodística, a tutti quanti. Així estan les coses. La campanya electoral va a ser molt, molt, molt llarga.

lunes, 21 de febrero de 2011

No sempre escric en l'aire

No sempre escric en l'aire; hi ha vegades que ho faig sobre paper per a guanyar-me honradament la vida. Producte de l'activitatprofessional, avui han arribat a les meues mans els exemplars que em corresponen com autor, remitits per l'editorial Tirant lo Blanch. Sempre és una alegria treure a la llum un llibre nou, i en aquesta ocasió la joia es multiplica perquè en aquest nou volum he comptat amb la col.laboració d'amics de l'altra vora de la mar Atlàntica, de col.legues de molta volada acadèmica com ara. Waldo Ansaldi, Gerardo Caetano, Leonardo Curzio, Silvia Dutrénit y Sergio López Rivero. Ells m'han acompanyat en la compliada faena que és sempre treure un nou producte a l'escenari editorial.


De què va el llibre? Doncs a la contraportada es pot llegir el següent:


El 1 de enero de 2009 se cumplió medio siglo de la victoria épica y en apariencia romántica de unos fotogénicos barbudos caribeños que habían vencido a uno de los muchos dictadorzuelos propiciados o amparados por el imperio estadounidense, abriendo así una nueva época en la historia continental. En estos cincuenta años, América Latina ha registrado diversos procesos históricos de distinto calado. Si hubiéramos de seguir un hilo vertebrador de esas cinco décadas podríamos utilizar la secuencia revolución-dictadura-democracia. En los últimos años, en la fase final de la secuencia, con la notable excepción cubana, diversos cambios se han producido en el escenario continental. De una parte, las nuevas propuestas de dos izquierdas políticas: una de corte clásico e inspiración más o menos socialdemócrata, y otra que algunos han dado en llamar democracia revolucionaria mientras que para otros no es sino neopopulismo. En la América Latina actual, pese a ciertos avances parciales, hay que remarcar una incapacidad digna de estudio de los gobiernos de la región para reducir en términos efectivos la extrema desigualdad, el abismo socioeconómico y cultural, que divide a sus países.

Més informació? Doncs ahí va la taula del llibre:

- Introducción.
- 1. América Latina vista desde Washington (1959-2009).
Leonardo Curzio, Centro de Investigaciones sobre América del Norte, Universidad Nacional Autónoma de México.
- 2. Fuego cruzado. Guerrillas, dictaduras militares y violaciones masivas de los derechos humanos en época de Guerra Fría.
Joan del Alcàzar y Sergio López Rivero, Universitat deValència.
- 3. Nos fuimos de casa, nos fueron de casa: la realidad de la migración.
Silvia Dutrénit Bielous
, Instituto de Investigaciones Dr. José Luis Mora, México, y Evelyn Mejía Carrasco Facultad de Ciencias Políticas y Sociales de la Universidad Nacional Autónoma de México.
- 4. 
Los exilios: una impronta regional 

Silvia Dutrénit Bielous, Instituto de Investigaciones Dr. José Luis Mora, México.
- 5. El verde olivo en desuso. Nuevos protagonistas y nuevos escenarios contrahegemónicos en América Latina. 
Joan del Alcàzar y Sergio López Rivero, Universitat de València.
- 6. El narcotráfico y la democracia en América Latina. 
Leonardo Curzio, Centro de Investigaciones sobre América del Norte.
Universidad Nacional Autónoma de México.
- 7. Democracia y apartheid social en sociedades fragmentadas..
Waldo Ansaldi, Universidad de Buenos Aires, Argentina
- 8. ¿Democracias Inciertas o Diferentes? Impactos de la crisis mundial, cambios en la ciudadanía y nuevas formas políticas en América del Sur.
Gerardo Caetano, Universidad de la República, Uruguay.
- 9. El Cambio Político y sus efectos en las estrategias de reinserción internacional en América del Sur. (1999-2009). 
Gerardo Caetano, Universidad de la República, Uruguay..

domingo, 20 de febrero de 2011

Què estem fent per canviar les coses. Responsabilitats (individuals) i responsabilitats (de grup)


El tancament del senyal de TV3 és la darrera galtada que els opositors i els desafectes al règim hem rebut. És important i dolorós, però no pensem que aquesta nova agresió a la pluralitat democràtica i a la intel.ligència en sentit estricte va a mobilitzar la ciutadania. Demà dilluns hi anirem a la convocatòria i ens penedirem en grup. Un grup que no serà d'aquells que fan treemolar un govern, però hem d'anar-hi. Si més no pels historiadors del futur, que quan estudien les dècades inicials del segle XXI valencià troben algun disentiment, alguna protesta tot i que minoritària.
Ara bé, això de no veure TV3 és una gota d'aigua en l'oceà. Estem a un País amb 45.000 milions d'euros de deute, en el que la taxa d'atur és la tercera més elevada d'Espanya, en el que estem  com a líders quasi en tots els indicadors negatius, des del fracàs escolar a la despesa farmaceútica, des de la fallida d'empreses a la manca d'inversió pública en educació, sanitat i intervenció social. Davant d'aquest escenari, ¿no hauríem de fer alguna cosa més que concentrar-nos de tant en tant uns quants centenars, o uns quants milers, que no anem a discutir per xifres?

Què estem fent nosaltres per canviar les coses?

D'acord, estem en situació de fallida com a territori econòmic. Si forem independents, la Unió Europea ja hauria imposat mesures i retalls econòmics i socials a canvi d'injectar euros al nostre sistema econòmic. Com que no ho som, d'independents dic, [encara com], ahí està Espanya i  nosaltres podem continuar oferint-li noves glòries. Tot això està molt bé, però, insistisc, què estem fent, com ens diria el Tio Sam, per guanyar aquesta guerra [sense violència explícita, Laudamos Deo].

Allà pel 2007 vam encunyar allò de Ja en tenim prou!!! Però, l'electorat no va atendre la consigna i va renovar la majoria absoluta del PP.

Han passat quatre anys i tot ha empitjorat. Alfons [Cervera], què diria el Tío Bulla a hores d'ara? [recordeu-lo: "Mires pande mires, to es mortífero"] Ens queixavem de corrupció, i mireu què ha passat; ens queixavem de destrucció del territori, d'ensorrament cultural, d'enfonsament de l'economia, de... I quatre anys després, com està el País?




La responsabilitat del que està passant, i del que no passa també, és dels ciutadans, de tots nosaltres. 

Però, i els nostres partits polítics, quina responsabilitat els pertoca? Què han fet de nou durant aquests quatre anys, per canviar l'escenari polític valencià? Ara tots comencen a demanar-nos el vot. Molt bé. Però, per a fer exàctament què?

Podem parlar d'aquest tema, o serà fer-li el joc al PP?

domingo, 13 de febrero de 2011

L'home que no es banyava mai el cul

"Quiero que todo el peso de la ley caiga sobre el caso Gürtel", ha declarat a la premsa el senyor Mariano Rajoy. Acte seguit ha afegit, tan pinturero ell, que "es ridículo pretender que Camps se haya vendido por tres trajes".
Què voldrà dir amb la primera frase? Doncs una obvietat: que la llei ha de ser aplicada als que l'han violentat; que el pes de la llei ha de caure sobre els delinqüents. Qui pot dir res en contrari? Allò que ens ha dit Rajoy és, per tant, una evidència. Una cosa que tothom recolza.
I amb la segona frase? Amb aquesta ja no afirma, ja no pren partit per la posició majoritària entre la ciutadania. Ara ell ens parla d'una creença, d'una opinió subjectiva: diu que és ridícul que un alt dirigent polític faça malbé la seua carrera per una corruptela menor (que això vol dir allò de "tres trajes y unas corbatas de nada"). I torna a encertar: és ridícul. Quasi podríem dir que és, fins i tot, ridícle. Però, és cert? Sí o no?
El senyor Rajoy sap que la cosa no acaba amb ridícul sí o ridícul no. El problema no és que l'aspirant a ser el pròxim president del Govern d'Espanya considere que la causa per la que Camps està pròxim a seure davant un jurat és ridícula. El problema és que, ridícula o no, la circumstància s'ha derivat de les relacions -inclús d'íntima amistat-, de Camps amb els delinqüents que dirigien la Trama Gürtel.
Llavors, com conciliem la primera i la segona frase de Rajoy. Què ens ha dit Mariano Rajoy amb aquesta entrevista? Doncs, com sempre: ni sí ni no, sinó tot el contrari.
Potser recordeu que a les vespres del primer round entre el Barça i el Madrid d'aquesta temporada (aquell que finalitzà amb el 5-0 que encara cou al madridisme), Rajoy va ser preguntat per quin resultat esperava. I va contestar que ell esperava un 2-2. Ni amb això va prendre partit, seguidor declarat com és de l'equip del senyor Florentino Pérez. Vol acontentar a tots, sempre. No vol definir-se mai. No es banya el cul passe el que passe.
Ara alguns es pregunten per què Rajoy no elimina a Camps i posa un altre cap de llista per a les eleccions autonòmiques, atés que el resultat de victòria no perilla per a ells. Com a resposta avancen un altre interrogant: quin deute té Rajoy amb Camps, que no pot desfer-se'n d'ell?
Servidor pensa que, tot i que alguna hipoteca ha d'haver, el senyor Rajoy no cesa Francisco Camps perquè és incapaç de prendre una decisió només la carretera se li empina una miqueta. No és capaç ni de fer un pronòstic futbolístic una miqueta agossarat. Com va a prendre una decisió complicada?
Ves quin líder ens ofereix la dreta espanyola! Que el Senyor no ens envie el que pugam aguantar!

sábado, 12 de febrero de 2011

Speakers' Corner in Valencia. A propòsit d'Amparo, Enric...

Durant anys he escrit esporàdicament sobre allò que diríem política i societat a la premsa peridòdica, quasi de manera exclussiva a Levante-EMV i a El País. I sempre m'ha agradat, tot i que no he tingut la constància suficient com per a remetre articles amb regularitat. També és de veres que el valor d'aquestes incursions com a opinador mai ha encoratjat al cap d'opinió de cap mitjà a encarregar-me una columna setmanal. Mala sort.

 
Des de fa unes setmanes, mira per on, he descobert aquesta mena de Speakers' Corner que és un blog.  És una mena de tamboret eficaç, una mena d'escaleta plegable magnífica, aquesta possibilitat de parlar en públic. Tot i que no saps qui t'escolta, si és que algú ho fa. Sí veus les entrades al blog, alguns comentaris, públics i privats, però imagine que mentre no arribes a assolir una certa solera i una mínima solvència, el més segur és que estigues parlant gairebé a l'aire.

Estic referint-me a la solera i la solvència que -per exemple- ja han assolit dos amics.  Enric Senabre i Amparo Sampedro estan avui d'aniversari. El primer ha arribat a publicar l'entrada 150 després de dos anys d'escriure amb periodicitat, si més no, setmanal. La segona, fa avui quatre anys, i ha superat les 730 aportacions. Caram!, tota una marca per a un servidor que acaba d'arribar a aquest Speakers' Corner i ha posat el tamboret entre tots dos oradors experimentats. 
Amparo Sampedro confesa que escriu per a pensar. Però, també, hi afegisc jo, per a denunciar, per a informar, per a mobilitzar. És per això que el govern del seu poble, Rocafort, color PP, li va presentar una querella criminal que no la va silenciar. Enric Senabre, que pensa com jo que alguna mena d'impudícia hi ha en alçar la veu en aquest Speakers' Corner, afirma que amb el blog dialoguem amb nosaltres mateixos, i també amb una comunitat més ampla. I aquest diàleg: "converteix el pensament en reflexió viva i dinàmica i li retorna la força que els clàssics volíen per al pensament".
No vos doneu per vençuts, amics. Cal continuar. Procuraré no desentonar al vostre costat. 


miércoles, 9 de febrero de 2011

Rodrigo Rato, el FMI i l'espant que tots dos provoquen

El meu amic Alfons Cervera ha citat per escrit en diverses ocasions, i de paraula moltes més, una sentència d'un home vell i savi d'allà per les terres de la Serrania: "Mires pande mires, to es mortífero". 


Acabe de recordar-les en llegir el que acaba d'eixir a El País a propòsit d'un informe intern elaborat pel FMI, referit al paper jugat pel gran, poderós i influent, molt influent (i ai de tu si no et deixes influir per ell!!!), Fons Monetari Internacional durant els anys que va ser presidit pel senyor Rodrigo Rato. És cert que alguns dels problemes que ara es fan públics venen d'arrere, però no ho és menys que una persona que ha tingut la màxima responsabilitat d'aquell organisme internacional i va permetre allò que ara sabem hauria de fer mutis pel foro. Com a mínim per honestedat política i professional o, més col.loquialment, per vergonya torera.


L'article és llarg i sucós, així que anime a lligir-lo amb calma. El títol ja és engresacador: "El FMI hace una crítica demoledora a su actuación en la etapa de Rato". Citaré dues perles:


Perla 1: "El Fondo Monetario Internacional vivió en una burbuja en la que reinaba el optimismo mientras se gestaba la mayor crisis financiera desde la Gran Depresión. Un informe interno hace una crítica despiadada a la actuación del organismo entre 2004 y 2007, un periodo en el que tuvo tres directores gerentes, pero que cubre toda la etapa en la que Rodrigo Rato estuvo al frente de la institución (del 7 de junio de 2004 al 1 de noviembre de 2007). La conclusión es demoledora: las deficiencias internas impidieron prevenir la crisis".
"El FMI no anticipó la crisis, su ritmo ni su magnitud y, en consecuencia, no pudo advertir a sus miembros", reconoce el informe. El Fondo puso como ejemplo a seguir alguna de las prácticas más destructivas, desoyó las señales de alerta y tuvo una doble vara de medir. Mientras era muy duro con los países emergentes, se mostraba complaciente con los países ricos, en especial Estados Unidos, que acabó siendo el foco de la crisis".


Perla 2: "En su último análisis a fondo (fechado en 2006), el FMI aseguraba: "El sistema financiero del Reino Unido es uno de los más fuertes entre las economías avanzadas". Y con la zona euro no acertó mucho más. En su informe del verano de 2007, justo cuando se avecinaba la crisis, su informe decía: "Las perspectivas son las mejores en años La economía está lista para un periodo de crecimiento sostenido".
És mortífera la cosa, sí o no? 
Si en aquest punt sols estem malferits, i continuem mantenit activitat al cervell. ens cau pel seu pes una pregunta: i els responsables d'aquest desastre d'organisme, els flamants i prestigiats economistes en cap, els analistes finísims del FMI, què s'ha fet d'ells?
¿Han perdut la faena, encara hi són al Fons Monetari Internacional o els han premiat posant-los a presidir entitats bancàries com ha passat amb el senyor Rato, que ara és el cap de cuadrilla de Caja Madrid-Bancaixa?


jueves, 3 de febrero de 2011

Una sobredosi de soma?

Circula per la xarxa un correu amb molta i documentada informació. Les hemeroteques són, massa bé que ho sabem, implacables. Però, la memòria és curta, o no fem l'esforç de posar una darrera de l'altra les notícies que els mitjans de comunicació van subministrant-nos des de fa mesos. El recull que va amunt i avall per correu electrònic és impressionant i esgarrifa el més valent. 
¿Com és concilia aquesta realitat contrastada amb el discurs oficial del govern valencià i el del partit que el recolza? ¿Quines dosis diàries de soma estan ingerint tants i tants que s'empassen aquest discurs, i creuen viure en un món feliç en el que tot està perfectament dissenyat i gestionat? I allò que no ho està, és per culpa d'altres?
I els qui no prenem de soma, no hauríem de fer alguna cosa més que queixar-nos i lamentar-nos?
Fa molts anys vaig escriure un text relacionat amb la que va ser la meua tesi doctoral. Aquesta investigació tracta sobre les repercusions de la I Guerra Mundial a les comarques centrals valencianes. L'article al qual em referia du per títol, i el cite de memòria, "La queixa i el lament front a la crisi agrària de la Guerra Gran". 
Com veieu, jo també practique eixe costum tan valencià de queixar-me, lamentar-me, com ja era habitual per aquestes terres als anys 1914, 1915, 1916...  Clar que cap al final d'aquella dècada 1917, 1918, 1919..., de cop i volta, passarem a una fase de fortísimes tesions socials i polítiques, de vagues, de disturbis, de crema de collites, de violència i morts als carrers, de repressió inclús a càrrec de l'Exèrcit. En un llibre posterior, vaig denominar aquell període com l'Època del Avalots.
Ara són altres temps, una altra realitat social i política, un altre context internacional, i això afortunadament no passarà. Però, la queixa i el lament sembla una tendència local.
Tal vegada, algun jove historiador del futur interessat en estudiar la societat valenciana dels inicis del segle XXI farà com vaig fer jo fa dècades: posar-li moltes hores a l'hemeroteca. Doncs bé, ací li puc oferir una miqueta de faena feta. En 2011, després de quinze anys d'administració popularista, la situació económica del govern valencià, segons la premsa...

Ni para los trabajadores de la Fórmula 1 http://www.larepublica.es/spip.php?article18537

Cada valenciano debe 4.000 €, los terceros que más debemos de España http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/09/05/lideres-deben/736394.html
To be continued.