domingo, 12 de julio de 2015

Els gestos en la nova política: de l’ús del transport púbic a la rebaixa salarial.

La nova època encetada el 24 de maig, confirmada després mitjançant la constitució de majories polítiques que han donat el govern de regions i ajuntaments a coalicions escorades a babord, ha vingut acompanyada de tot un seguit de gestos que la ciutadania no pot deixar de festejar. És sabut quant de significatives són les formes en la vida política democràtica.  Per això hem d’intentar destriar el gra de la palla i, sobre tot, tindre cura amb les temptacions pendulars respecte d’allò que era, malauradament, bastant habitual temps arrere.
Abans d’aquesta nova època, en la que el mapa partidari ha patit un terratrèmol, també n’hi havia pautes, protocols i gestos que no eren dolents i rebutjables; que n’eren no sols legals sinó legítims. Per exemple: una evidència d’això és que no tots els polítics eren iguals, ni de bon tros; la majoria, la immensa majoria han desenvolupat la seua tasca amb més o menys encert, però sense posar-se beneficis a la butxaca.
Que n’hi ha hagut una corrupció transversal no es pot negar, que en totes les famílies polítiques n’hi ha hagut un cigró negre, o dos, o vint-i-dos, tampoc. Clar que n’hi ha hagut famílies i famílies. Els tribunals deixaran negre sobre blanc en el seu dia [això esperen molts ciutadans honestos, si més no], que el Partit Popular s’ha valgut des de sempre d’una xarxa de corrupció que, segons conten, començà ja amb Alianza Popular i el seu líder Manuel Fraga, allà pels anys setanta. I des d’aleshores, afirmen, fins a avui: de Fraga a Rajoy, passant per Aznar, tots s’han finançat il.legalment, n’han cobrat sobresous i canongies, i han permés i propiciat negocis non sanctos amb empreses i concessionaris.
No és cap broma que els polítics [i el paper que hi juguen] figuren com la tercera preocupació de la ciutadania, segons el CIS, després de l’atur i l’economia. Cal llavors, tant i més en aquesta nova època, dignificar la política i els polítics davant els ulls dels ciutadans. Una població que observa, que analitza i valora l’actuació d’aquells als que ha triat com a representants. És per que la majoria dels polítics actuals són conscients d’això que estem assistint a tot un repertori de gestos dedicats al respectable, i no són pocs els que pensen que estan cometent-se alguns errors importants.
El gest més comentat als mitjans de comunicació és el de la rebaixa de salaris. També, amb ell, el de la utilització dels serveis públics en detriment del vehicle oficial, el de la potenciació de la relació directa entre la gent i els nous governants, i el de la renúncia explícita a qualsevol tipus de benefici directe o indirecte relacionat amb el càrrec. Parlem-ne dels dos primers.
Que els representants dels ciutadans facen servir el transport públic no sols és positiu perquè els permetrà mantindre’ls millor connectats amb el carrer, ni perquè donen exemple als seus administrats per a reduir l’ús del transport privat, sinó perquè transmeten clarament la idea de que són, senzillament, persones que van cada dia a la faena com la resta dels ciutadans [dels que tenen la sort de tindre-la, clar]. Eixa utilització dels serveis públics de transport, tanmateix, no pot convertir-se en una absurda obligació insalvable. Els responsables polítics han de poder moure’s d’acord amb les necessitats de la important gestió que realitzen. Cal, per tant, mantindre el nombre adequat de vehicles oficials –sense luxes, per cert- destinats a eixe ús per a que, per exigència del servei, els facen servir.
Més complicat i més sensible, -molt especialment davant una opinió pública ultra sensibilitzada per la devaluació interna mitjançant la rebaixa dels salaris generada per la crisi-, és el tema del sou dels polítics. Hem assistit a tot un rosari de titulars de premsa a propòsit de com una part dels nous responsables polítics s’han rebaixat els salaris a percebre pel seu treball.
No és una bona idea posar en pràctica una mena de pèndul pervers i suposadament purificador que pot tindre efectes contraproduents. Tot i que n’hi ha hagut casos escandalosos quant a la percepció salarial de representants de la ciutadania [l’alcaldessa de València, Rita Barberà, és possiblement el cas més cridaner i lamentable], el balafiament de recursos s’ha de combatre amb més eficàcia que la simple reducció de salaris dels càrrecs elegits.
El salari ha de ser tal que dignifique el càrrec i que atenga a la responsabilitat que comporta exercir-lo. La quantitat ha de respondre al total de l’activitat que es desenvolupa, per la qual cosa ha d’abandonar-se el pagament per dietes, assistències i demés martingales que fins ara han suposat uns complements salarials poc comprensibles per al comú de la ciutadania. Un alcalde, un conseller, cobra una xifra en euros, i eixa és la xifra pel seu treball; és a dir, que es dóna per fet que –per exemple- assistirà a les reunions a les que tinga que assistir i dedicarà les hores que haurà de dedicar. El sou a percebre no podrà competir amb els més alts del sector privat, però si haurà d’estar en sintonia amb els del sector públic.
Estan donant-se casos en els que els nous càrrecs que provenen de la funció pública perden diners en acceptar el càrrec. I no és perquè cobraren una xifra desorbitada, que això no passa en la funció pública, sinó perquè en eixa cursa poc reflexionada per la rebaixa de salaris s’ha arribat a uns extrems que convindria repensar.

Allò que el polític elegit ha de fer és tindre dedicació exclusiva, ha de gestionar els diners de tots com si foren propis, i ha de fer-ho amb eficàcia social. I per fer això, el seu salari ha de ser l’adequat a la dignitat del càrrec i a la capacitat que se li suposa per a desenvolupar-lo. Convindria, doncs, tindre cura amb un gest dedicat a la ciutadania que pot tindre més efectes en contra que a favor. 

domingo, 5 de julio de 2015

L'AVM3J: Una lliçó de ciutadania i un servei a la democràcia.

El dilluns 3 de juliol de 2006 es va produir a la ciutat de València un dels més greus accidents de metro de la història. El sinistre balanç va ser de 43 viatgers morts i 47 greument ferits. Més de la meitat dels passatgers que poc després de les 13.00 hores d'aquell inoblidable dia viatjaven en el comboi.
Faltaven poc menys de quaranta-vuit hores perquè el Papa Joseph Ratzinger arribara a la capital valenciana amb l'objecte de presidir els actes de la Trobada Mundial de les Famílies. Encara que el dramàtic sinistre no va poder ser ocultat i fins al propi Papa va acudir a orar al lloc de l'horror, el govern autonòmic del Partit Popular va fer el possible i l'impossible perquè el drama no els amargara la festa papal, així que va minimitzar, va ocultar, va mentir, va amenaçar, i va intentar comprar voluntats perquè tot quedara com un lamentable accident.
Els familiars de les víctimes, atabalats per l'impacte del drama i pel dolor immens que els ofegava van ser pràcticament ignorats i burlats pel president de la Generalitat, Francisco Camps, i pel seu govern. Des del primer minut, aquests van atribuir l'accident a un error humà del conductor del tren, mort en el succés, i es van enrocar en aquesta posició sens dubte incompleta i insostenible. De fet, ni aleshores ni més tard, Francisco Camps es va dignar a rebre als familiars.
Poc després, aquests van constituir una associació, la de Víctimes del Metro 3 de juliol (AVM3J), van començar a exigir respostes i responsabilitats i des del novembre d'aquell any van decidir concentrar-se els dies 3 de cada mes, a les 19.00 hores, en una cèntrica i emblemàtica plaça, a l'esquena mateixa del Palau de la Generalitat, seu de la presidència del Govern autònom. Allí, durant nou llargs anys van guardar cinc minuts de silenci i van fer palesa la seua exigència de responsabilitats als governants.
En 2006 feia ja de deu anys que el Partit Popular governava el País Valencià amb majoria absoluta, i tot semblava funcionar d'allò més bé. Principalment la construcció anava vent en popa, i quan els més realistes advertien dels perills que explotara l'anomenada bambolla immobiliària, des del govern autònom se'ls denigrava acusant-los de, en el millor dels casos, pessimistes i antipatriotes confesos. El Partit Popular vivia en aquell temps, doncs, els seus dies de vi i roses, i més de la meitat de la població del territori semblava embriagada amb el seu discurs triomfalista.
La AVM3J va ser sempre humiliada, insultada, denigrada pel Partit Popular. La Comissió parlamentària que es va constituir a l’efecte de depurar les més que evidents responsabilitats polítiques es va tancar en fals, els tècnics i responsables de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) van ser alliçonats i comminats per una empresa del ram de la comunicació pagada per la Generalitat perquè sincronitzaren les seues respostes; es van destruir proves, es va silenciar a les veus discrepants i es va amenaçar a tot el que va objectar qualsevol detall que qüestionara la versió oficial: un terrible accident resultat d'un error humà. Malgrat tot, la AVM3J va seguir amb la seua lluita amb una tenacitat que solament avui ha sigut reconeguda.
Han passat nou anys i cent cinc concentracions de la AVM3J a la Plaça de la Mare de Déu, i ha hagut de perdre el govern autònom el Partit Popular per tal què els familiars de les víctimes hagen obtingut tres coses: la petició de perdó per la inoperància i el maltractament rebut de part els responsables del govern [anterior]; la reobertura de la comissió d'investigació parlamentària, i el compromís de reparació per part del nou Consell de la Generalitat, presidit per Ximo Puig. A més, la presidenta de l'Associació, Beatriz Garrote, una dona que ha sabut liderar-la amb tanta força com modèstia, va ser convidada a intervindre en les Corts Valencianes després de finalitzar el primer ple amb el nou Consell resultant de les eleccions del 24 de maig passat. 
En la seua intervenció, Beatriz Garrote va poder dir-li al Partit Popular, als seus hieràtics diputats presents en l'hemicicle, un parell de coses ben dites: que la seua política durant aquests nou anys ha estat presidida i orientada per una demagògia cruel, i que, a més, allò que passà amb el sinistre del metro és la història del seu fracàs com a partit de govern. El fins a fa uns dies president de la Generalitat, Alberto Fabra, amb prou faenes va moure un múscul. Ell sí havia rebut a l'Associació quan va succeir a Camps, però va rebre’ls per a llegir-los un paper que ja tenia escrit abans d'escoltar-los. Es discuteix sobre què va ser pitjor i més dolorós, si el negar-se a atendre'ls de Camps o la burla sàdica de Fabra.
El mateix dia del ple de les Corts, -el 3 de juliol de 2015- milers de persones van abarrotar la Plaça acompanyant a les víctimes en el nové aniversari d'aquell fatídic 3 de juliol de 2006. Les concentracions de pocs centenars de persones es van convertir en massives principalment des de maig de 2013, quan el periodista Jordi Évole va dedicar un dels seus programes a l'accident de València. Aquella crònica documentada, brutal, irrefutable i dolorosa, que evidenciava mala gestió, desídia, falsedats i una supèrbia insofrible dels responsables del PP, va obrir els ulls de molts valencians que des d’aleshores es van comprometre a no faltar cada dia 3 a la cita amb la AVM3J.
No són pocs els qui pensen que al maig de 2013, -en paral·lel amb el salt que es va produir en la resposta ciutadana de solidaritat amb el dolor de les víctimes del metro-, va començar el principi del final del govern del Partit Popular. Els seus representants continuen impertèrrits, -hieràtics hem dit en l'últim ple de les Corts-, amb una insensibilitat mantinguda en el temps que sorprèn. De fet, els actuals diputats del PP van tornar a votar en contra, i en solitari, de la reobertura de la Comissió. Encara més: van oposar-se a una proposició parlamentària per a millorar la seguretat en el transport [sic].

Ha començat un temps nou, una etapa diferent, amb un govern que ha iniciat la seua marxa reparant aquella humiliació lamentable que els seus predecessors van sumar al dolor de les víctimes d'aquell primer dilluns del mes de juliol de 2006. Des de llavors, la AVM3J ha sigut un exemple de col·lectiu cívic lluitant pels seus drets, perseguint justícia i exigint responsabilitats als qui les van tindre en el seu drama personal i familiar. La AVM3J ha donat una grandíssima lliçó de ciutadania a tots, particularment a aquells suposats representants de la voluntat popular que, ben mirat, només atenien alguns interessos particulars i, fonamentalment, de partit. Ha sigut una gran lliçó, una d'aquelles respostes ciutadanes que eleven la qualitat democràtica d'una societat.