No ens enganyem, la confrontació política a Espanya ha arribat a un punt que no serà fàcil revertir. PP i Ciudadanos no volen pair la moció de censura que va jubilar a Rajoy, i s'han juramentat per fer caure el govern de Pedro Sánchez al preu que calga. N’hi ha qui creu que el clima de tensió amainarà en celebrar-se eleccions, però d’altres temem que això sols serà així si el PP i Ciudadanos aconsegueixen recuperar La Moncloa.
Si les urnes donaren un altre resultat, si no guanyen ells, ja sabem allò que ens esperarà, com en 2004 i com en 2017: persecució implacable contra el nou Executiu matí, vesprada i nit, i exigència de noves eleccions. La dreta espanyola és així. Tot el que no siga que ells estiguen al poder els resulta inacceptable, antinatural, i se senten legitimats per a fer el que més els convinga per tal de revertir eixa anomalia.
Els darrers dies estem assistint a unes demostracions d’hipocresia i de cinisme que fan la cara vermella a tots els que estem atents a la cosa pública, tret, és clar, dels poca vergonya i dels cínics. També estem rebent dosis elevades de crueltat, de vegades acompanyada d’un implícit desig de venjança.
Si la hipocresia és un greu defecte que pateixen aquells que fingeixen sentiments positius contraris als que realment experimenten, coincidirem en què –més enllà de la crítica o la censura que ens provoquen- el setge als ministres Dolores Delgado i Pedro Duque és brutal. Tanmateix, el que més sobta no és la duresa de les desqualificacions, a crits, de manera xulesca i barroera; el més cridaner és com són d’indulgents amb els seus i d’inquisidors amb esl contraris: al PP i a Ciudadanos els sembla de meravella les SICAV, les amnisties fiscals als evasors de capital i, de propina, no volen investigar els negocis més que tèrbols del Rei Emèrit. El PP, com a partit ha estat condemnat per l’Audiència Nacional, mitjançant una sentència que diu que el grup empresarial de F. Correa i el PP van teixir "un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional" a través de la "manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local". A més, per donar una altra pinzellada: en abril passat, el PP va donar suport al senador Pedro Agramunt, acusat i expulsat per corrupció del Consell d'Europa, i va parlar d’una cacera de bruixes de la qual era víctima. Quant a reunions amb el comissari Villarejo, silenci sobre el dinar que va mantindré amb el mateix Pablo Casado. I si parlem de gravacions, què dir d’aquelles en les que el ministre de l’interior Fernández Díaz conspirava, en 2014, amb el cap de l'Oficina Antifrau catalana per fabricar escàndols contra ERC i CDC.
El cinisme també ha arribat a resultar asfixiant darrerament. El PP demana que els que van exigir responsabilitats a Casado pel seu màster a la URJC es flagel·len en la plaça pública, com a mostra de penitència. I això encara què, en una resolució que deixa de banda tot els arguments de la jutge que no pogué processar-lo per ser aforat, el Suprem rebutja investigar a Casado pel seu màster tot i que veu indicis de "tracte de favor". Ni una paraula ix de boca dels popularistes a propòsit dels plagis de pàgines senceres en articles publicats per Casado, dels cursos a Harvard/Aravaca o d’afirmacions del dirigent com que el PP valencià “és el partit que més ha fet per eixa terra i que ha deixat un llegat impecable al servei de tots els valencians”. Cal tindre una capacitat poc comú per al cinisme per a actuar així, ja que no ha de ser fàcil fingir unes idees o uns sentiments contraris als que dicta la lògica més elemental.
Albert Rivera, qui també ha repentinat el seu currículum acadèmic, més modest del que lluïa fa uns mesos, competeix amb Casado a veure qui dels dos és el cavaller preferit de la dama Constitució. Però, tots dos coincideixen a despullar als representants del nacionalisme basc i català de la seua capacitat de representació legítima. D’aquí a deslegitimar l’arribada de Pedro Sánchez a president per una moció de censura, sols n’hi ha un pas. Ja pot dir l’article 113 de la Carta Magna el que diga sobre la legalitat de la possibilitat parlamentària, per a d’ells Sánchez és un vulgar okupa de La Moncloa, un president il·legítim, un incapaç que és hostatge dels separatistes i els terroristes.
Tot ho han de fer malbé, persones i institucions, si això afavoreix els seus interessos. Ja li ho va dir Cristobal Montero a Ana Oramas quan la canària li va retreure que estaven enfonsant a Espanya, en la fase final del govern de Zapatero: que s'enfonse, que ja la traurem nosaltres, va respondre el bon senyor.
I si cal ser cruels, també en saben. N’hi ha qui es delecta amb el sofriment d’altres. Recordem com es vanagloriava Rajoy de no haver posat un euro per a treure cadàvers de les cunetes en acompliment de la Llei de Memòria. No cal recordar Rafael Hernando, que ha demanat disculpes, anys després, per haver dit que els familiars buscaven les foses per diners; ni cal recordar el propi Casado, qui parlava despectivament de la guerra i dels que l’havien perduda. Fa uns dies, una diputada del PP a l’Assemblea de Madrid encara recordava, entre rialles pròpies i dels seus companys de bancada, al "Caudillo que va guanyar la guerra fa 82 anys”. Aquesta mateixa setmana, El PP ha impedit amb la seua majoria absoluta aprovar dues mocions que pretenien investigar el cas dels anomenats treballadors esclaus del franquisme i també els bombardejos alemanys de 1938 sobre El Maestrat, coneguts com el Gernika valencià, que van causar desenes de víctimes civils mentre els avions Stuka-87 de la Legió Cóndor experimentaven amb noves bombes. En el debat de les mocions, un senador del PP va tindre la hipocresia, el cinisme i la crueltat de responsabilitzar al govern de la República de les morts per no haver-los evacuat abans que arribaren els avions [sic].
Tot amb tot, com diria aquell, això és el que n’hi ha. Així que caldrà tindre-ho ben present de cara a la confrontació electoral que, tard o d’hora, vindrà. Pagaria la pena deixar de costat diferències què, tot i que poden ser importants entre les formacions polítiques de progrés, esdevenen qüestions menors davant els objectius –i les formes d’aconseguir-los- d’aquesta dreta espanyola per la que sembla que no passen els anys.
Confese que veia al jove líder del PP com un tuno, de la Tuna, un estudiant pijo, reaccionari i en les antípodes de la cultura de l’esforç acadèmic, i em vaig creure que tot en el seu expedient acadèmic era un pur frau. Però, només havia vist la cara més superficial de l’home. Ara, gràcies al Tinent Fiscal del Tribunal Suprem [TS], senyor Luis Navajas, he comprés que Casado és un xicot honorable què, això sí, pot resultar crèdul i vulnerable.
Després de llegir el més destacat sobre l’escrit que el fiscal Navajas ha elevat al TS, en el que després de pegar-li un repàs a la jutge Rodríguez-Medel i als fiscals que l’havien recolzat, considera que no hi ha cap dada que avale, ni tan sols de forma indiciària, l'acusació d’aquesta. També invalida l’argument de que Enrique Álvarez concertà amb un grup d'alumnes escollits que es matricularen en el màster, pagant la taxa, perquè, després de sol·licitar el reconeixement legítim de 40 crèdits, només quedaren 20 per completar els 60 del màster. Així mateix, ha deixat clar el fiscal que s’enganya la jutge quan afirma que aquests 20 crèdits restants s'aconseguiren barata a res. Conclou Navajas que tota la instrucció de la jutge està mancada de proves, i no passa de ser una mera sospita o conjectura.
En un primer moment vaig pensar que, efectivament, si hi havia sospites, com afirma el fiscal, és el Tribunal Suprem qui hauria de jutjar si Casado havia prevaricat o no. Això, pensava jo, és el que han de fer els tribunals, esbrinar si les sospites responen o no a la realitat. Ràpidament, tanmateix, vaig caure en que el meu pensament era, també, com el de la jutge Rodríguez-Medel, una simple conjectura.
Pensant i pensant, vaig arribar a una altra explicació per a allò que ha passat amb l’aparentment tèrbola i turbulenta vida estudiantil del líder del PP. Crec que Casado ha sigut una víctima, una més, del malvat professor Álvarez-Conde.
Com que ja hem tingut notícies sobrades de com se les gasta [inclús els diners] el cavaller, en tant que director de l’Institut de Dret Públic de la Universidad Rey Juan Carlos [UJRC], crec que estic en condicions d’exposar una hipòtesi que em sembla absolutament versemblant: Casado és una víctima més d’aquest desaprensiu professor que, per donar-li pompa i circumstàncies al seu institut i a la seua universitat; per ingressar uns dinerets que després gastava de forma magnànima amb familiars pròxims i no tan pròxims; el professor Álvarez-Conde enganyava a bona part d’aquells incauts estudiants que tenien l’ocurrència d’acostar-se per l’Institut de Dret Públic. Aquest va ser el cas de Casado i, potser, ja ens ho diran aviat, d’altres persones tan ingènues com ell, tan ximples que van creure que era tan fàcil rentar, marcar i pentinar els seus currículums estudiantils.
Pablo Casado va matricular-se i després es va deixar fer. Ell no va demanar res, ell no va obtindre cap tracte de favor de manera conscient. El líder de les Noves Generacions del PP va ser convençut pel pèrfid catedràtic -“perquè tu ho vals”- que convalidant per ací per allà, i parlant amb qui caldrà parlar, tindràs un màster per a lluir-lo en el web del Partit Popular, de l’Assemblea de Madrid, del Congrés dels Diputats i, si és el cas, en la teua targeta de visita. I Pablo Casado es va deixar fer, aquest és el seu únic pecat. Seduït per Álvarez-Conde, el xicot va pecar, sí, però això és cosa que ell ja haurà arreglat amb el seu confessor. Ara, matèria penal no n’hi ha ni mitja ni cap. L’actual president del Partit Popular és una víctima innocent.
¿Què passarà amb aquelles tres persones que han fet el mateix que Casado, i que van confessar a la jutge Rodríguez-Medel que el pervers Álvarez Conde els va dir que no tenien que anar a classe ni fer treballs per a aprovar? Aquestes tres crèdules criatures tenen el mateix expedient i les mateixes convalidacions que el líder del PP, i com ell van ser qualificades amb sengles excel·lents en les proves que no van fer.
Com elles no estan aforades i no han de passar pel Tribunal Suprem, el fiscal Navajas no ha dit ni pruna. Però, si jo fora elles no estaria massa preocupat. Si el Suprem conclou que Navajas l’encerta, que la jutge Rodríguez-Medel va passar-se uns quants pobles acusant Casado, i que tot el que n’hi ha no passa de ser una mera sospita o conjectura, doncs això serà doctrina i conte contat, conte acabat.
Segur que algun lector malèvol creu que oblide deliberadament qui és el fiscal Navajas i com ha arribat on està; així com que ignore qui són els membres del TS que han de decidir si, efectivament, Pablo Casado és innocent com un infant, i que oblide com han arribat a tan alta magistratura. No, no és així; servidor ho sap tot.
Passa, però, que el metge m’ha exigit que accepte sense reserva totes les decisions judicials, atés que darrerament la impossibilitat d’empassar-me algunes ben conegudes està provocant-me perjudicis en la salut que podria arribar a lamentar. Així doncs, si el Suprem dictamina el que imaginem que va a dictaminar, jo ho donaré per bo. Arribat el cas, ja tinc una explicació del per què ho farà: tot va ser culpa del malvat director del Xiringuito de Dret Públic de la URJC.
Aquells que tinguen més salut que un servidor, o no puguen ser tan crèduls com jo, que llegeixen Ignacio Escolar que sap molt del tema i ho explica molt bé.
Ja fa massa que l’aire que respirem està més que carregat, tant què, en atendre a allò que està passant a l’espai públic, hauríem de posar-nos mascares antigàs per protegir-nos, més que els pulmons, el cervell. Especialment quant ens exposem a la contaminació provocada per bona part dels mitjans de comunicació, amb editorialistes, columnistes, opinadors i tertulians –experts màxims en el tema del que es parle- que expliquen i diuen allò que els ve de gust i, molt especialment, allò que convé els interessos de qui els paga o amb els de qui volen estar a bé, per la raó que siga, present, de passat o de futur.
Tenim les persones idees o tendències mentals que són molt comuns. Una d’elles, coneguda, diu què qualsevol temps passat va ser millor, i això ens fa creure que vivim situacions insuportables o terribles com mai abans s’havien produït. És una percepció incorrecta, atés que cada època ha tingut, sempre, coses bones i coses dolentes, tot i que les proporcions, clar, hagen sigut canviants. Els contemporanis, lògicament, tendim a engrandir els patiments del nostre present, a creure que són excepcionals, mentre què ens inclinem a embellir el passat per allò dels vells bons temps.
És innegable que vivim una època no sols turbulenta, també tèrbola i asfixiant per diverses raons. De la situació política parle.
Ara, per exemple, es magnifica la Transició, la recuperació de la democràcia en Espanya, i es pontifica sobre el consens. I a aquesta visió edulcorada, sobrecarregada de melmelada, s’oposa una realitat com l’actual en la que el diàleg és aspre i els acords entre adversaris impossible. I no va ser així. Els vells bons temps no van ser tan bons.
Les transicions a la democràcia arreu el món no han estat sinó processos polítics que s’han desenvolupat segons la correlació de forces dels actors que hi participaven. I l’espanyola, també. No va ser un concili harmoniós en el que Carrillo, Fraga, Suárez i González es van reunir, van raonar respectuosament i després van fer una encaixada de mans de cavallers. No, en aquells anys els assassins de l’ultra dreta mataven gent pel carrer i als despatxos laboralistes, els militars amenaçaven des del saló de banderes de les seues casernes, i els mitjans de comunicació franquistes escampaven diàriament dosis tòxiques de verí en forma de notícies i editorials.
Així què, davant el que està passant ara, davant aquesta època dura que estem vivint, calma. Ara som molts els qui ens trobem cansats, atordits i fins i tot una mica espantats per la tensió, l’agressivitat i, àdhuc, per les expressions d’odi que algunes persones, alguns grups i alguns mitjans de comunicació transmeten. Però d’altres situacions hem eixit i l’actual no serà una excepció.
Hem de procurar protegir-nos, això sí, d’una legió d’inquisidors, macartistes i desvergonyits que han caigut sobre nosaltres com una plaga bíblica, la vuitena per exemple, la de les llagostes que van devorar arbres i plantes a l’Egipte dels faraons. Doncs ara no patim les maleïdes llagostes, però sí una invasió de canalles que perjudiquen seriosament la nostra salut mental i la convivència en la nostra societat.
D’una banda tenim els inquisidors, obsessivament dedicats a perseguir l’heretgia, és a dir qualsevol desviació dels dogmes que la seua ortodòxia vol imposar a tothom, a la força si cal, amb l’objectiu confessat de castigar els pecadors amb les penes més dures per a què, com a resultat colateral, tinga un efecte dissuasori sobre el total de la societat. Un segon grup son els macartistes, que són aquells que es dediquen a perseguir els seus enemics polítics de forma tan aferrissada que deixen de banda qualsevol limitació legal, prescindeixen de tota objectivitat, i se serveixen de qualsevol arma que els assegure la consecució del seu objectiu, que no és altre que neutralitzar-los completament, expulsar-los del tauler. Finalment trobem els desvergonyits, uns bandarres de competició olímpica que són capaços de defensar i atacar, enaltir i degradar, engrandir i minimitzar qualsevol cosa que els vinga bé per als seus interessos, siga com adeptes a una causa siga com a mercenaris a sou de qui els pague.
Fa uns mesos, però amb especial intensitat les darreres setmanes, tots tres grups han posat al seu punt de mira la Universitat pública. Ho van decidir com a maniobra exculpatòria de determinats polítics que van obtindre tracte de favor en grau superlatiu –i presumptament delictiu- en un institut d’investigació concret dirigit com una taifa per un professor concret, d’una universitat concreta de la què, per cert, són famosos els seus darrers rectors i no precisament per les seues aportacions científiques o acadèmiques.
Doncs bé, amb la pretensió d’exculpar dos insignes líders del Partit Popular, inquisidors, macartistes i desvergonyits han coincidit en la indigna missió d’estendre la sospita a tot el sistema universitari espanyol. És a dir, que allò que sabem de l’institut concret de la universitat concreta no seria sinó un botó de mostra de com és la Universitat pública espanyola. La cova d’Ali Baba amb el Gaudeamus igitur de música ambiental: Visca l'acadèmia, / visca els professors! / Visca cada membre, / visquen tots els membres, / sempre siguen en flor!
No seré jo el qui defense la idea d’una Universitat celestial, dirigida per àngels i arcàngels. Tinc la suficient experiència d’anys de gestió universitària com per a saber de què parle, però amb la mateixa claredat he de dir que ja voldríem que altres instàncies, públiques i privades, funcionaren amb l’eficàcia acadèmica i social que ho fa la Universitat.
En algun altre moment també podem parlar d'altres coses a les que inquisidors, macartistes i desvergonyits mai volen atendre. ¿Podem parlar de la Banca, així amb majúscula, que ha eixit de la crisi bancaria de 2008 com una rosa ufanosa i bella gràcies als diners que tots hem aportat? ¿Podem parlar de la premsa i les televisions de capital privat, que sota la fal·làcia de que no reben diners públics tenen patent de cors per a fer i dir el que vulguen? ¿Podem parlar de l’Església catòlica que empara i amaga pederastes, que ha robat fins a la Mesquita de Córdoba i que gasta bona part dels recursos de procedència fiscal en mantindré un canal de televisió verinós? ¿Podem parlar de les universitats privades, o de l’ensenyament no universitari privat o concertat, on els que estudiants són principalment clients i com a tals se'ls tracta? Fem una llista de les coses de les que hauríem de parlar?
No vull desviar l'atenció de cap manera. Cal millorar el funcionament de la Universitat, clar que sí; cal potenciar els controls interns, depurar de forma continuada les males praxis professionals que es detecten; i cal atendre a moltes altres coses més, inclòs el finançament. Però, no ens deixem enganyar. Allò que estem sabent d’una unitat concreta d’una universitat concreta és un cas terrible que no representa la Universitat pública espanyola de cap manera. Aquelles pràctiques són responsabilitat dels qui les han dirigit i dels qui amb ells han col·laborat. Tenen noms i cognoms [algú actualment en altíssima instància], i és a ells als que cal exigir-los explicacions, penals si és el cas. A ells i a aquells, polítics més o menys principals, que van fer un ús bastard i profitós del seu poder o de la seua capacitat d’influència política i social.
Així doncs, que inquisidors, macartistes i desvergonyits no contaminen impunement l’aire que respirem. És per la nostra salut que hauríem d’aconseguir-ho.
Ja estem de nou en les vespres de l'11 de setembre, una nova Diada que s'anuncia intensa encara amb els dubtes sobre la cohesió del sector independentista. Les notícies que arriben de les dissensions internes parlen no només de la comprensible desconfiança d'Esquerra respecte del PDCat / Crida, sinó de les estratègies dissonants entre els dos sectors, així com pel que fa a les relacions de tots dos amb ANC, Òmnium o els CDR 's.
Han passat els mesos amb una lentitud dolorosa per als que segueixen a la presó i per als seus propers, mentre que altres que es diuen fraterns companys han seguit entestats a tirar més llenya al foc gairebé cada dia, tot i que així ha han fet flac favor als interessos judicials dels empresonats. Certament no resulta fàcil entendre que el bloc sobiranista no hi haja saltat pels aires fa mesos. Que uns donaren la cara davant l'Audiència Nacional mentre que altres fugiren sense dir-los-ho és una cosa que interpel·la amb força.
El desig d'arribar a la independència de Catalunya és un objectiu tan noble com molts altres hi ha en política. No obstant això, també és fàcil constatar que per a molts observadors de la realitat catalana sembla un anacronisme resultant d'una visió molt reduccionista de la realitat del món actual, atesos els problemes gravíssims i urgents que les nostres societats estan enfrontant: la urgència d'intervindre en la millora de la capacitat redistributiva de l'Estat per mitjà de les polítiques d'educació, sanitat, pensions i assistència social; tot el que es deriva del problema migratori o la més que seriosa amenaça mediambiental per al planeta; la prevenció del terrorisme internacional o els conflictes que s'estan dirimint -en moltes ocasions amb sang aliena- entre les grans potències, disputes que posen en perill la pròpia supervivència europea com la regió més habitable del planeta; l'envelliment imparable de la nostra població o el suport popular que estan aconseguint formacions polítiques molt properes al temible feixisme, etc., etc., etc.
Doncs bé, davant aquest escenari turbulent el sobiranisme català sembla estar convençut que a hores d'ara el fonamental, la prioritat és seguir amb el seu desafiament a l'Estat en nom d'un suposat mandat del poble català emès l'1 d'octubre de 2017. Aquest mantra, repetit ad nauseam, que no és sinó un exercici de prendre la part pel tot, és la clau de volta que sustenta el discurs de l'actual titular de la Generalitat, però només convenç els ja convençuts mentre que irrita en gran manera als seus contraris.
Més enllà dels objectius legítims dels que propugnen la independència, és incomprensible la reiteració d'aquesta línia argumental segons la qual el poble de Catalunya ha ordenat això o allò altre. No hi ha tal poble, ni existeix tal mandat. El que existeix a Catalunya és una comunitat de ciutadans dividits en dues meitats als quals els convindria que s'imposés el diàleg, la negociació i el pacte, evitant així tensions i sofriments que no conduiran més que a noves fases de confrontació i a més patiment per a tots, els catalans i els que no ho som. Joan Tardà ho deia aquesta setmana a Madrid, en seu parlamentària: ni els sobiranistes poden imposar la independència als autonomistes, ni aquests últims poden imposar-se als primers. Això exigeix negociar i pactar, i ambdues coses exigeixen temps i voluntat de diàleg i d’assolir acords.
Des de la precarietat del seu govern, Pedro Sánchez ha fet evident que el to i l'actitud cap a Catalunya són uns altres. Encara amb moltes insuficiències, amb passos endavant i enrere, amb plantejaments de partida que poden resultar inacceptables per al sobiranisme, la voluntat del govern central està a les antípodes de la que va practicar Rajoy, amb la seua negativa al diàleg i la seua lletania monòtona de la Constitució com cotilla de formigó armat. I aquest canvi hauria de ser aprofitat pels partidaris de negociar i pactar.
Obcecats i anacrònics no només hi ha a Catalunya; a Castella i voltants abunden com els bolets després de les pluges abundants. Obstinats amb una idea d'Espanya que procedeix del passat i que és inviable, es freguen les mans davant la possibilitat de donar el seu merescut als maleïts separatistes de sempre. Animats per una premsa afí, magnifiquen qualsevol exabrupte, o directament manipulen tot el manipulable per justificar el seu ardor guerrer.
Els ciutadans de Catalunya haurien de ser impermeables a aquests rampells d'odi i de desig de confrontació que en absolut són majoritaris a Espanya. Paral·lelament, aquells que des més ençà de l'Ebre entenen que la democràcia és la forma d'abordar i resoldre els conflictes en una societat avançada haurien d’evitar caure en simplificacions, tergiversacions, mitificacions i veritats suposadament incontestables que s'esgrimeixen des de l'ala més dura del independentisme. Com escrivia aquesta setmana Algèria Queralt, seria bo entendre que "al Govern de Torra i Puigdemont, sobretot a aquest segon, els va la supervivència política amb la tensió, la grenya, la polarització màxima".
Tot el que siga fugir d'aquí, tot el que siga acceptar la més simple possibilitat de dialogar, en qualsevol àmbit, és positiu. Tot el que siga alinear-se en dos fronts antagònics, caure en la desraó i en la provocació dels que no busquen més que això des de les dues ribes de l'Ebre, és dolent, perjudicial, perillós. Com ha dit Oriol Junqueras, "la política de fronts [només] alimenta el frontisme". Són d'agrair les paraules pausades d'un home [independentista confés des de sempre, i no com altres conversos] que està injustament a la presó. El camí, certament, no pot ser el frontisme, i aquells que es diuen els seus amics i viuen en situació molt menys dura i dramàtica haurien de prendre exemple.
Personalment em conte entre aquells que creuen que les Espanyes poden i han de seguir unides i col·laborant lleialment en benefici dels propis interessos dels seus ciutadans. Hem arribat a una situació molt greu i extremadament complicada en què urgeix que els actors polítics i socials rellevants en aquesta crisi opten pel realisme i abandonen tota obcecació. Això vol dir, senzillament, apostar pel correcte i efectiu funcionament de les institucions polítiques democràtiques.
