domingo, 27 de octubre de 2013

De la qüestió catalana a la contestació a la monarquia.

N’hi ha molt a la premsa diària espanyola sobre Catalunya, els catalans, Espanya i els espanyols. Sovint els arguments es reiteren i, amb freqüència, s’abusa dels llocs comuns, de frases fetes més o menys encertades i no falten les desqualificacions i les amenaces. Sabem que a determinats mitjans catalans podem trobar paral.lelismes, però la potència dels altaveus d’uns i altres és incomparable i, justament per això, la capacitat d’influir en l’opinió pública és molt distinta. A més, mentre que els segons queden reduïts a l’àrea catalana, la resta penetren en tot el territori espanyol. 

Darrerament, sembla que s’han aguditzat les posicions i la tensió ha pujat en intensitat. Una mostra la trobem en un article de Borja de Riquer i Joaquim Albareda [Todo vale contra el catalanismo] on replicaven a les pàgines d’El País un text anterior de Gabriel Tortella [El tigre nunca debió de salir de su jaula]. Debat entre historiadors habemus. D’història contemporània i d’història moderna els primers, d’història econòmica el segon. No vaig a entrar en ells, tot i recomanar la seua atenta lectura, però aborrona que Tortella acabe la seua argumentació (?) tot diguent “Es difícil prever qué pueda suceder en el futuro; pero lo que es seguro es que, si el gobierno español hubiera aplicado con rigor la legislación vigente, el tigre seguiría enjaulado”. Riquer i Albareda argumenten en sentit contrari, −crec que tan sorpresos com irritats−, i conclouen demanant-li, per favor, a Tortella que no intoxique más l’ambient mediàtic amb metàfores impròpies d’un demòcrata.

Convindria, no obstant, que l’arbre no ens impedirà allò de veure el bosc. La qüestió catalana és un gran problema per a l’Espanya actual, però no és l’únic problema. Un llistat exhaustiu de l’agenda de temes a resoldre el vam poder llegir recentíssimament en un article de José Antonio Zarzalejos en El Confidencial [Una España proletaria y pesimista]. El columnista habitual de La Vanguardia i tertulià de la Cadena SER és un home que pensa, parla i escriu bé, que està −evidentment− en una posició política conservadora des de sempre (director de l'ABC no és qualsevol, i ell ho va ser), però és un home amb trellat.

Diu Zarzalejos que la magnitud de la crisi moral que patim −que és la més grossa de les crisis de l’Espanya actual− ha conduït a la paralització i l'abstracció del govern de Rajoy. El periodista és contundent amb el Don Tancredo de Pontevedra, a qui acusa d’estar només pendent de la crisi econòmica, i d’emboscar-se darrere d'ella per a evitar reconèixer la necessitat de corregir els errors polítics i de gestió comesos que, com la porqueria sobre aigües estancades, suren després d'anys d’ocultacions i autocomplaença.

Arran d’això, el columnista fa un llistat dels problemes presents, i enllaça des de la commoció per la sentència d'Estrasburg sobre la doctrina Parot i els errors que l'han fet possible, al procés sobiranista de Catalunya “cada vegada més inversemblant però tossudament real”. A continuació enumera altres assumptes que van molt malament: des del feudalisme dels partits anomenats nacionals al malbaratament de recursos; des de la corrupció generalitzada a la fragilitat de la Corona; des de la insuportable politització del Tribunal Constitucional a la burocratització de la Justícia. La conclusió és que és necessari estendre un certificat de defunció sobre les inèrcies positives de la transició; és a dir, que ha finalitzat una època.

Hi coincidim en que més enllà de la crisi econòmica, dura i llarga fins a l’extrema fatiga social que patim i més enllà de l’ominipresent qüestió catalana, un fet destaca −a parer nostre− com a evidència de la fi d’època que acabem de subscriure: la crisi de legitimitat de la Monarquia. Mai en cap altre moment anterior, des dels anys del Referèndum per a la Reforma Política de Suárez ençà, ha patit la dinastia borbònica un desprestigi i una contestació popular com el que s’evidencia a hores d’ara.

I això fins al punt que en les altes instàncies s’ha dissenyat un pla per a rescatar-la del mal moment pel que passa. Inclús sembla que la premsa espanyola de referència participa de l’estratègia i s’han reunit com a Fuenteovejuna per a embastar la campanya. No ho tenen fàcil. La monarquia és una altra Institució embrutada i desprestigiada per la corrupció i els desgavells interns, que no ha sabut acomplir amb el paper que tenia encomanat. Cada dia que passa, les Persones Reials estan més allunyades de les persones reals, tots nosaltres.

La monarquia, certament, és molt vulnerable. En realitat, no se sustenta més que en un conte per a infants, que −com la Blancaneus o la Caputxeta Vermella− ha de generar una dosi d’il.lusió ingènua que permeta que els crèduls s’empassen que les fades existeixen i sempre s’imposen a les bruixes, que el Bé sempre triomfa i el Mal és derrotat. Recolzar la Monarquia des de la racionalitat és, −particularment davant les generacions més joves, per als nascuts després de 1981 per exemple−, pràcticament impossible. ¿Un senyor és el cap de l'Estat sense que els ciutadans l'hagen triat i el seu fill ho serà sols per això, perquè és el seu fill? Però, quina broma és esta?". No, no els hi va a ser senzill.

A Espanya ha finalitzat una època, sí. I per afrontar la següent, convindria començar a alleugerir la cartera de problemes a resoldre. Per on començar?


domingo, 13 de octubre de 2013

L’obsessió recentralitzadora del PP en contra de la governanza: ara ataca de manera ferotge els ajuntaments.

Acte al Paranimf de la Universitat de València el 4 d'octubre de 2013
Què tindrà aquest govern que és capaç de provocar en contra seua les unanimitats més sòlides en tot el ventall parlamentari?

Diumenge 13 d’octubre prop de dos mil alcaldes de totes les forces polítiques, tret els de el PP, han denunciat la reforma local que prepara el Govern de Mariano Rajoy i han anunciat que acudiran al Tribunal Constitucional si l'Executiu no retira el projecte i ho consensua amb ells. És una resposta grossa. Tant com el compromís de totes els partits polítics presents al Parlament de Madrid –amb la notable excepció d’UPyD, que ja està ensenyant prou la pateta, tot siga dit-, de reformar la Llei Wert tan bon punt el PP perda la majoria absoluta a les Corts. Quan s’observa l’activitat legislativa del Partit Popular és lògic concloure que si a Franco li’n sobrava el Segle de les Llums, a Rajoy li’n sobra bona part del segle XX.

Pel que fa a la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, els regidors de PSOE, IU, PNB, CiU, Coalició Canària, La Chunta Aragonesista i ICV van llegir un manifest al qual van afirmar que s’amputa l'autonomia local i que deixarà als ciutadans sense prestacions bàsiques, sobretot socials, com la teleassistència, l’educació extraescolar o l'ajuda a domicili. Segons van dir
“Pràcticament el 95% dels municipis deixarà de prestar serveis i competències que afecten al dia a dia dels ciutadans”. Està clar que el Partit Popular manté una visió provincianista que buida de competències els ajuntaments i potencia les diputacions -les diputacions provincials!!!- en una mena de roda i volta en el procés de recentralització de l’Estat en detriment dels municipis i les regions autònomes, i en perjudici de la ciutadania en general. Patiran els alcaldes i regidors que participen de l’axioma que a un equip de govern municipal tot el que no li competeix l’incumbeix. No pot ser d’una altra forma.

Fa uns dies, a la Universitat de València, en concret organitzat pel seu Institut de Desenvolupament Local, es va desenvolupar una jornada de debat sobre la Llei. Pel matí van produir-se moltes intervencions sobre la reforma, molt crítiques per aclaparadora majoria; i per la vesprada va intervindre el Secretari d'Estat de Funció Pública Antonio Beteta i el conseller Juan Carlos Moragues. Tots dos, òbviament, contràriament a allò que havia passat al matí van fer un cant a la Llei, particularment el primer.

No sóc cap especialista i per tant no puc anar més enllà de valoracions de tipus genèric. A parer meu, el més important que es va dir al Paranimf de la Universitat de València, va ser exposat pels professors i investigadors de l'IIDL-UV i pels professionals del Col.legi Oficial de Secretaris, Interventors i Tècnics de l'Administració Local (COSITAL). Tots van emetre opinions i judicis fonamentats sobre allò que en pensen de la Llei. Particularment els segons, en la mesura que són els funcionaris que han d'aplicar-la des de l'endemà que aparega al BOE, van advertir de les greus contradiccions internes de la Llei; de la falta de concreció en molts passatges de la mateixa; de la previsible judicialització de la vida política local pel desig recentralitzador del legislador i pels conflictes de competències entre els distints nivells de l'administració. Conclusió: la nova Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local no sols és políticament regressiva, reaccionària i antiga; és que, fins i tot tècnicament, és un desastre.

Tal i com en la seua intervenció com va apuntar el professor Joan Romero, la iniciativa legal inspirada pel PP presenta la forma d'una normativa de fa més de trenta anys, i a més va en contra del que són els darrers corrents polítics i acadèmics europeus quant a la potenciació dels àmbits locals de decisió i de gestió política afavoridora del desenvolupament territorial.

El món desenvolupat va en la direcció contrària a la que el Partit Popular s’empenya en dur-nos. Tal i com ha escrit el professor Joan Noguera, -qui va coordinar la jornada de debat al Paranimf de la UV a la que he al.ludit-, vivim un temps en el que està produint-se el trànsit de “govern” a “governanza”. I en eixe procés són necessàries noves formes de govern per a les distintes competències, ja que l’Estat no pot a hores d’ara ser el protagonista absolut, l’actor principal, una vegada s’ha arribat a allò que es diu la “majoria d’edat dels territoris”.

És a dir, arreu els països més avançats està produint-se una nova forma de gobernanza que es diu nou regionalisme o nou localisme. Es tracta d’una mena de buidatge de l'Estat mitjançant la reorganització territorial i funcional de competències cap a nivells sub-nacionals (desenvolupament autonòmic i local), supra-nacionals (estructures internacionals que condicionen les polítiques nacionals i prenen competències dels estats) i trans-territorials.
En aquest context de “gobernanza”, les institucions de desenvolupament local adquireixen major importància. La seua funció és proporcionar lideratge, impulsar partenariats, i regular el context general mitjançant la definició de situacions, la identificació d'actors i la gestió de les relacions entre les parts implicades.

Doncs bé, també en aquest terreny que està al marge dels focus de l’opinió pública, el Partit Popular continua amb la seua croada particular per fer marxa enrere el rellotge de la nostra societat. Cada dia que passa és més urgent desallotjar-lo de les distintes instàncies de poder. Si a Franco li’n sobrava el segle XVIII –tota la Il.lustració del Segle de les Llums-, a Rajoy and friends sembla que li’n sobra la major part del segle XX. I això no sols és un horror, sinó que és un immens error.

domingo, 6 de octubre de 2013

La pallola valenciana i la independència de Catalunya.


Ha sigut publicat a la web País Valencià, Segle XXI un escrit que està en bona sintonia amb allò que un servidor creu que cal evitar a casa nostra al voltant del debat polític a Catalunya. Pense –i he escrit sobre l’assumpte− que no sols seria desitjable sinó necessari deixar de costat les desqualificacions i les deslegitimacions dels qui no opinen com nosaltres, en relació a un tema tan sensible en una conjuntura tan complexa com la que vivim.

Em mantindré fidel a aquesta línia d’actuació i no entraré a respondre les acusacions que sobre la meua persona van recaure al text al.ludit. Aquells que tinguen interès en llegir els textos que van motivar la resposta francament inamistosa de Pau Viciano, els poden trobar al meu bloc Escriureenlaire. Podran comprovar que, segurament per manca de temps, va llegir-me malament. Un exemple és allò dels federalistes que no són ni carn ni peix, que és exactament el contrari del que diu el meu text.

Viciano m'acusa de treure a passejar els cadàvers d'Allende i del Che Guevara, de trepitjar a més a més el dels Països Catalans (també un cadàver, segons diu) i el del propi Joan Fuster; d'intentar espantar els partidaris de la independència de Catalunya amb "comparacions destarifades",  de no ser demòcrata, de ser un espanyol sense coratge cívic per a defensar tant els valencians catalanistes com el mateix dret a decidir i, finalment i per exclusió, de no ser valencianista.  

Crec que són desqualificacions i deslegitimacions canòniques, d’aquelles que jo dic que no ens hauríem de permetre. És cert –paral.lelament− que mai ningú havia intentat insultar-me amb tanta passió o amb tant de fàstic. Vaig quedar sorprès amb la lectura; molt sorprés. Vaig tornar a repassar els escrits que havien generat tanta ofensa, i vaig tornar a llegir el text de Viciano, al qual tenia per persona assenyada i ponderada. Ens coneguem de vista, però tenim amics comuns i això és una cosa que potser hauria d’haver-lo induït a ser més indulgent abans de disparar-me; però, es veu que quan u està tan segur d’on està l’enemic, apunta i es deixa anar.

Un servidor, més enllà de les referències històriques que no comparacions, destarifades o no, el que diu és molt senzill: que sóc primer que res valencià i no una altra cosa; que els problemes dels valencians com a valencians tenen sols una retirada amb els dels catalans com a catalans,  fins al punt que les solucions desitjables ací i allà en moltes ocasions són completament contradictòries; que els nacionalistes catalans podran i/o voldran fer poca cosa per nosaltres els valencians, tal i com ha ocorregut en el passat; i, finalment, que el valencianisme polític sols tindrà sentit si és capaç de generar un discurs que il.lusione els valencians, que no es recolze en una derrota de fa tres segles i en una relació subordinada a Espanya i sucursalista de Catalunya. Això vaig escriure i ho torne a dir. 

I afegiria, per a deixar clara la meua posició, que com a demòcrata recolze que els ciutadans de Catalunya siguen consultats per a saber què volen fer amb la seua relació amb Espanya. No obstant això, jo no estic a favor de que marxen; ans al contrari: vull que trobem una forma d’encaixar Catalunya en una Espanya distinta de la que patim. I ho desitge no sols perquè sóc demòcrata, sinó perquè m’interessa com a valencià. És possible que allò que desitge -una eixida federalista- no siga ja possible, però també tinc dret a fer explícites les meues aspiracions polítiques.

Sóc ciutadà d’un País amb un PIB per càpita que en 2012 tenia els nivells reals de 1999, i que està en el 87,7% de la mitjana espanyola, havent retrocedit del lloc 8 al 12 en el ranking de les 17 regions autònomes. Un país que és l'única unitat politicoadministrativa que combina una balança fiscal negativa i una renda inferior a la mitjana. Un país en el que el seu Consell va anunciar un dèficit del 3,45% del PIB en 2012 que representa el 25% de les seues despeses. Això, amb un endeutament del 29% del PIB, significa que la càrrega d'interessos quasi doblarà en 2013 l'objectiu de dèficit del 0,7% fixat per a totes les unitats comptables espanyoles.

Expliquen els que saben que l’anomenada Comunitat Valenciana va fer fallida, i que al pas que anem eixos desequilibris tan importants requeriran ajustaments d'ingressos i despeses severs per a recuperar la viabilitat financera. I és que com diuen els especialistes, l'origen de tan greu problema no és —contra el que podríem pensar— que la Comunitat Valenciana gasta més del que gastava, sinó que ingressa menys del que ingressava. La qual cosa no obsta perquè pugam assenyalar amb el dit els responsables del llarg període en el que s'han pres decisions de despesa més que discutibles, de balafiament de recursos i d'una corrupció estesa com una taca d’oli.

Som la comunitat autònoma espanyola en la que menys es gasta per habitant des que es va homogeneïtzar el sostre competencial de les comunitats en 2002. La que presenta unes liquidacions pressupostàries que indiquen que la despesa per càpita és el 78% per sota de la mitjana i que els seus ingressos se situen substancialment per sota de les restants autonomies des de fa vint-i-cinc anys (és a dir, abans inclús dels governs del PP), quan va rebre les competències educatives i sanitàries.  Val a dir que l’ensorrament tributari després de la borratxera immobiliaria i la crisi del deute han despullat la hisenda valenciana i que a hores d'ara resulta evident que es van assumir compromisos permanents de despesa amb ingressos conjunturals o transitoris.  

Més enllà de l'economia en un sentit estricte, estan deteriorant-se a marxes forçades els indicadors bàsics en salut, educació i assistència social. S'atura la investigació per manca de recursos, pugen les taxes universitàries i es redueixen les beques, així que expulsem de les aules als que no poden pagar i a l'estranger a tota una generació de graduats valencians. 

A més, som una realitat política en la que des de 1995 governa un partit que tot i la crisi encara està dominant-nos amb la seua majoria absoluta a les Corts, a les diputacions i a la majoria dels pobles i de les ciutats. Una majoria que les persones de progrés, les clara i conseqüentment valencianistes i les que no ho són, aspirem a trencar en 2015. I en eixe escenari, Viciano formula la que sembla la seua idea política central, la que ha motivat l'escrit que tan malparat em deixa:  el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya  tot i “la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València”. ¿Recolzar una independència sense contingut social que, a més, pot tindre efectes tan negatius com els que ell mateix (i molts altres) preveu? 

I això ho proposa en paral.lel amb una Plataforma pel dret a decidir al País Valencià? I que és, exactament allò que hauríem de decidir? ¿Més de la meitat de la població valenciana està a favor de la re centralització espanyola i n’hi ha qui diu que hem d’exigir el dret a decidir? I això perquè “el procés de Catalunya ha estimulat un sobiranisme valencià que pot ser constructiu si conserva el seu caràcter de plataforma transversal i políticament plural, sense disputar l’esfera d’actuació dels partits cridats a fer possible una alternativa a les institucions”.

No vull ofendre, però no és massa contradictòria la proposta? No és, amb perdó, incomprensible?

Lamente haver de dir que sí. Tant i més, quan a continuació Viciano afirma que “el sobiranisme català també ha tingut un efecte secundari: “ha provocat un contagi de la pallola federalista  [entre aquells per als que] dir-se federalistes és la seua manera de dir-se espanyols. Espanyols demòcrates i progressistes, puntualitzen, no com Rajoy i Rosa Díez”. Un servidor, sense anar més lluny tal i com he confesat en més d'una ocasió.

La bona notícia pel que a la meua persona respecta del text de Viciano és que fa la impressió que encara m'accepta entre els ciutadans que "volem construir un País Valencià amb cara i ulls", i això perquè als "companys federalistes que no es consideren “ni carn ni peix”" (sic) també  ens concedeix el dret a participar en eixa construcció. Si més no, em permetrà participar amb els de la pallola. Gracietes.

Per aquest camí que Viciano assenyala serà difícil. Amb gent que deslegitima i que desqualifica els que no pensen com ells, poca cosa podrem construir. Espere que aquells que realment volem revertir la situació en la que es troba aquest País −que és de tots els que viuen i treballen en ell (si és que volen ser-ho, tal i com dèiem en 1976)−, sigam capaços d’harmonitzar més i de dividir menys. Podríem començar per no insultar-nos.

Per no insultar-nos i per enfortir la xarxa política i social que en el 2015 ens permeta enviar al Partit Popular a l'oposició en tots els òrgans de poder del País Valencià. Això és el que -a parer meu- s'imposa ara entre els valencians.