miércoles, 25 de abril de 2012

Govern espanyol / Govern brasiler: política universitària de l'un i l'altre.


Els rectors de les vuit universitats públiques catalanes han publicat un escrit de la major importància, sota el títol d'"Universitat, justícia, societat". No és un manifest, encara menys una queixa. És una reflexió de gran calat, particularment encertada i amb la qual m'identifique. Entre altres coses, diferencien entre allò que és legal i allò que és injust en matèria de legislació educativa. Paga la pena llegir l'escrit i difondre'l. Al seu text, els rectors catalans conclouen diguent: "Els responsables de les universitats estem obligats, naturalment, a complir el que estableix la llei, al marge de si considerem les mesures justes o injustes. Però també estem obligats a manifestar quan creiem que la mesura no és apropiada o és injusta i hem de treballar perquè tan aviat com un nou marc legal ho permeti, la situació es reverteixi".

Escric aquest post des de Brasil, on estic fent una estada acadèmica de dues setmanes, a la regió del Nordest, en concret a la Universidade Federal de Rio Grande do Norte i a la Universidade Federal de Paraiba. A banda de les tasques relacionades amb la meua disciplina, la història, he tingut la possibilitat de reunir-me i raonar amb autoritats educatives de Rio Grande do Norte, en concret amb la Secretària d'Educació d'aquest estat i amb altres responsablesdel seu equip, amb les quals tinc bona amistat des de fa anys.A més, tinc reunions previstes amb les rectores de les dues universitats i amb responsables de relacions internacionals d'aquestes. Igualment, a Joao Pessoa, està prevista una nova  trobada amb dirigents del SEBRAE (Agência de Apoio ao Empreendedor e Pequeno Empresário), per a col.laborar amb ells des de l'Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local de la Universitat de València. En tots aquests contactes, converses, reunions, la idea brasileira és que cal invertir, invertir i invertir en educació, en formar més i millor la seua població activa.

Al seu escrit, els rectors catalans afirmen --com a un exemple que ens ha de fer pensar-- que la Universidade de Sao Paulo, amb menys estudiants que la Universitat de Barcelona, rep més pressupost de l'Estat brasiler que totes les universitats catalanes juntes reben de l'Estat espanyol. A més a més, donant-li pes a la línia argumental dels rectors, el govern de Dilma Rouseff acava d'anunciar el Programa Ciència Sem Frontieras, amb l'bjectiu d'enviar --en 4 anys-- 75.000 becats de grau, postgrau i post doctorat brasilers per tot el món.

Ciência sem Fronteiras pretén "promover a consolidação, expansão e internacionalização da ciência e tecnologia, da inovação e da competitividade brasileira por meio do intercâmbio e da mobilidade internacional. A iniciativa é fruto de esforço conjunto dos Ministérios da Ciência, Tecnologia e Inovação (MCTI) e do Ministério da Educação (MEC), por meio de suas respectivas instituições de fomento – CNPq e Capes –, e Secretarias de Ensino Superior e de Ensino Tecnológico do MEC".

A més a més,  "O projeto prevê a utilização de até 75 mil bolsas em quatro anos para promover intercâmbio, de forma que alunos de graduação e pós-graduação façam estágio no exterior com a finalidade de manter contato com sistemas educacionais competitivos em relação à tecnologia e inovação. Além disso, busca atrair pesquisadores do exterior que queiram se fixar no Brasil ou estabelecer parcerias com os pesquisadores brasileiros nas áreas prioritárias definidas no Programa, bem como criar oportunidade para que pesquisadores de empresas recebam treinamento especializado no exterior". 

El Govern brasiler entén que el país necessita grans contingents de mà d'obra qualificada, perquè si no ho aconsegueixen la seua mancança no generarà més que endarreriment i barrarà el desenvolupament del país. Llavors, allò que fa, lògicament, és invertir a la Universitat.

Mentrimentres, el govern de Rajoy retalla i retalla i retalla pressupostos de l'ensenyament, ofega l'escola pública, asfixia les universitats, i els nostres graduats han de buscar en l'emigració una alternativa laboral. Haurem de veure si Brasil pot convertir-se en una destinació preferent per a la millor generació d'universitaris espanyols. A casa nostra no sembla que tinguen massa de futur, ni sembla que Espanya els necessite. I això que Mariano Rajoy diu que "lo mejor de España son... los españoles".





lunes, 16 de abril de 2012

D'adanismes, preguntes errònies i elefants



Reconforta en aquests dies borrascosos llegir articles com el de José Antonio Pérez i Juan Hernàndez Armenteros ("La reforma de la Universidad: preguntas erróneas, respuestas incorrectas", en El País d'avui), i constatar com hi ha gent que sap molt de la universitat espanyola i, en particular, sap molt d'economia i de governanza de la institució universitària. Paral.lelament, asusta saber quant de lluny estan persones d'aquest perfil de les instàncies ministerials de decisió en política econòmica en matèria universitària. Espanta encara més llegir i escoltar les declaracións del ministre d'educació del govern d'Espanya. On va el ministre Wert? Aquest senyor s'inventa les dades (ja ho va fer a propòsit dels manuals d'Educació per a la ciutadania, amb el nombre d'universitats de California, etc., etc.), i pontifica continuament sobre tant de mal com s'han fet les coses fins que ell ha arribat a ser ministre. Com a tertulià de la SER ja era petulant i poc disposat a la conciliació; ara que l'han fet ministre, sembla que aquestes característiques han adquirit nivells superlatius.

Si el discurs del Partit Popular és adanista, si tot en Espanya ha començat a exisitir des que han tornat a detentar el govern, si tot el que ells no han fet, decidit i ordrenat està mal i ha de ser modificat o, directament, revertit; el senyor Wert destaca com un dels més furibunds convençuts que ells han de reconvertir Espanya. En què van a reconvertir-la, tanmateix, és una altra qüestió de la que no tenim massa notícies. Intuicions sí, i són tenebroses.

Pel que fa a la ciència i l'Acadèmia, a més de les reflexions de José Antonio Pérez y Juan Hernández Armenteros, no li vindria mal al senyor ministre llegir-se la carta que un jove investigador, físic teòric per a més detalls, li ha escrit a l'actual Cap de l'Estat. Alberto Sicilia, amb amarga ironia, escriu que "Hemos convertido España en un gran coto de caza. Pero aquí no se persiguen elefantes ni codornices, sino investigadores. Dentro de poco podremos solicitar subvenciones a WWF por ser especie en extinción". No sé si a Juan Carlos I li preocuparà aquesta realitat, més o menys que l'existència dels elefants, però la realitat de la qual parlen els tres universitaris que he citat és per a posar-se a plorar.

sábado, 14 de abril de 2012

Salut i República


Aquest matí, una llarga comitiva de cotxes, no sé, potser trenta, quaranta... més, circul.lava entre Sagunt i el Port. Tots portaven banderes republicanes desplegades. Alguns, a més, banderes d'Esquerra Unida i del PCPV. La majoria aclaparadora, no obstant, n'eren tricolors al vent. He estat, -mentre passaven per davant del meu cotxe-,  bona estona saludant-los, aplaudint-los i aixecant el puny (tant de temps sense fer-ho!). Ells, els dels cotxes, fèien sonar els clàxons, i responien amb punys i somriures de complicitat els meus gestos. Han estat uns minuts emocionants, alegres, festius.
Per què serà que, tants anys després, la bandera tricolor és el nexe més important, més fort, més ferm que tinc amb Espanya? No és un lligam racional, és purament emotiu, sentimental.  És clar que políticament parlant no puc ser altra cosa que republicà (i no sols perquè la monarquia es un anacronisme inclús a Suècia o Gran Bretanya; sinó perque a Espanya té una procedència indigna, més enllà del 23F, que la lliga a la Dictadura). La República, la tricolor, l'Himne de Riego, m'emocionen perquè em connecten amb la meua història, amb la de la meua familia, amb la de tots aquells que van donar la vida per fer d'Espanya un país més modern, més just, més habitable. I no ho van aconseguir.
Ara, tanmateix, vuit dècades després, és una evidència que l'ideal de la República és, segurament, el més honorable que habita entre nosaltres.
Per això, vuitanta i un any després d'aquell gloriós 14 d'abril encara repetisc amb orgull allò que van enunciar els meus majors: Salut i República!

domingo, 1 de abril de 2012

Socialistes valencians: va de bo?

No tinc el gust de conéixer el senyor Ximo Puig, però li desitge el major èxit en la missió que el 12é congrés del seu partit li ha encomanat. Sí conec a alguns dels membres de la nova executiva, i crec que són persones valuoses i experimentades. El que no tinc, -i ho lamente molt-, és ni una miqueta de confiança en l'organització, en el partit. Són molts anys els que el PSPV ha passat transmetent dia rere dia que el problema central de l'organització política dels socialistes valencians era (és?) el propi partit. Les distintes famílies del socialisme valencià estan, des de fa camí de dues dècades, dedicant la major part de les seues forces a combatre's entre ells, i no a lluitar per un model de societat estructurada des dels paràmetres i els arguments actualitzats de la socialdemocràcia europea clàssica. Mentrimentres els socialistes valencians han practicat el canibalisme intern i una increïble capacitat per a la selecció negativa de dirigents, la dreta autòctona, sucursalista i farcida d'il.luminats,  negociants, aprofitats, furtamantes i tocacampanes de tota mena, ens ha dut a l'actual situació. Una realitat que els valencians patim pels nostres pecats: som el paradigma europeu del malgovern, el balafiament i la corrupció.
La fallida econòmica, la crisi social, la immoralitat que campa pels espais de la cosa pública, els dèfcits tangibles i intangibles de la nostra societat, haurien de ser les preocupacions centrals, úniques, dels nous dirigents de la socialdemocràcia valenciana. Ho seran?
Cal aprofitar el bon vent electoral que ha arribat d'Andalussia i d'Astúries. Cal oferir alternatives, opcions per canalitzar políticament la irritació i l'oposició a les mesures del Govern de Rajoy dels milers i milers de valencians que vam eixir al carrer el passat dia 29 de març. El Partit Popular està governant quasi a tot arreu i ja no li val amb les bones paraules, el sí però no, el fer les coses "con sentido común y como Dios manda". Ara va a haver de fer front al desgastament que provoca prendre decisions; va a haver d'acceptar la impopularitat d'aplicar el model que estratègicament vol desenvolupar, tot carregant-se el que quede d'allò que en diguem Estat del Benestar.
Ja que vol instal.lar-nos en el capitalisme selvàtic promogut pels neocons d'aquesta i de l'altra vora de l'Atlàntic, que tingam la possibilitat de fer-los front, d'oposar-nos en totes les instàncies: als parlaments, a les organitzacions cíviques i socials, i als carrers.
I per a que el PSPV siga l'eina política que aquest País necessita, pense que cal que els ciutadans que no som del partit, -que som l'aclaparadora majoria-, deixem de rebre notícies diàries de les opinions particulars d'Alarte, de Romeu, de Mata i de tutti quantti. Que ens oblidem que existien famílies i líders de taifes locals o comarcals que fèien valdre el seu pes en parcel.les alienes al control del partit, com a canongies vitalícies. Cal que el PSPV tinga les veus autoritzades que més el convinga, però que aquestes veus transmeten clarament els ciutadans que estan treballant -en col.laboració ("juntos pero no revueltos") amb les altres dues formacions polítiques d'oposició, Compromís i Esquerra Unida- per donar la batalla diària al Partit Popular que ens ha dut al desastre.
La pregunta als socialistes valencians, llavors, és: cavallers, va de bo?