domingo, 26 de abril de 2015

La història de les Espanyes i l'Enciclopèdia Álvarez.

Bona part dels qui cursàrem els estudis previs al batxillerat durant els anys cinquanta i seixanta ho vam fer amb l'Enciclopèdia Álvarez, i amb ella vam aprendre algunes línies bàsiques de la nostra història: que Espanya ja existia en l'Edat antiga, la que “comprèn des que es va tenir de l'home notícies escrites fins a la invasió dels bàrbars del Nord l'any 409”; que aquella Espanya estava poblada pels ibers i els celtes ―xicotets, bruns i de procedència africana els primers; alts, rossos i procedents del centre d'Europa els segons― de la barreja dels quals eixirien els celtibers, que ocuparien el centre de la península. Aquests es caracteritzaven, explicava l'Enciclopèdia, pel seu extraordinari amor a la independència, per ser intrèpids i ferotges, per lluitar en guerrilles contra qualsevol poble estranger que els atacara i perquè estaven juramentats en què “quan el cap moria en el combat, tots els seguidors es donaven mort a si mateixos” [sic].

Recordava Joan Romero aquella Enciclopèdia fa uns dies durant la presentació del llibre que ha editat al costat d'Antoni Furió: Historia de las Españas.

El nou llibre és un volum conformat per una dotzena de textos signats per prestigiosos especialistes. La nòmina d'aquests és tota una garantia de qualitat ja que, més enllà dels propis editors, la conformen Josep Fontana, Antoni Simón, Joaquim Albareda, Antonio Miguel Bernal, Pedro Ruiz Torres, Juan Sisinio Pérez Garzón, Borja de Riquer, Ramón Villares, Manuel Alcaraz i Alain C. Cagnon. L'eix vertebrador dels textos, “la idea fonamental que travessa el llibre és que una cosa és l'estat i una altra, la nació. Els intents d'encaixar per la força estat i nació han fracassat”.

El problema d'Espanya, una i mil vegades abordat i una i mil vegades no resolt.  Com explica en el seu capítol Pedro Ruiz Torres, titulat “Els usos de la història en les diferents maneres de concebre Espanya”, ja des dels trenta volums de la Historia General de España de Modesto Lafuente, a mitjan segle XIX, ha tingut vigència el relat d'una “antiquíssima nació espanyola, [en la qual] sobretot en l'últim període visigot, en els regnes cristians durant ‘la Reconquesta’ i en la nació forjada pels Reis Catòlics, estaven ja les llibertats forjades en el segle XIX, després de l'abolició de l'absolutisme, sense necessitat d'una revolució com la francesa”.

Cert és que aquest problema connecta clarament amb la idea que expressa Josep Fontana en la Introducció del volum, quan diu que la intolerància ha sigut un signe característic de la història d'Espanya. Com també ho és, apunta Ruiz Torres, que el desenvolupament del sistema autonòmic de les últimes dècades i les polítiques antisocials de resposta a la crisi d'aquests últims anys no han fet sinó aguditzar les dificultats d'avançar en la resolució del conflicte.

Davant el desencontre creixent que s'està donant entre el govern de Catalunya i el de l'Estat, Pedro Ruiz Torres dissecciona el debat parlamentari de 1932 entre José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, a propòsit de l'Estatut català. En aquella extraordinària controvèrsia es va evidenciar, una vegada més, que hi havia dues formes radicalment diferents de concebre tant a Espanya com a la seua història.

La tesi d'Ortega era contundent: rebutjava qualsevol reivindicació de sobirania per part catalana, en la mesura que acceptar-la significaria de forma immediata una catàstrofe nacional. A més, afegia, la sobirania emana del poble, però no del poble de Catalunya sinó de l'espanyol, per la qual cosa solament aquest té dret a decidir si trenca o no la convivència. La d’Azaña estava en les antípodes. El president del govern entenia que la petició catalana d'autonomia era legítima, fonamentalment perquè els promotors havien complit amb tots els tràmits constitucionals i perquè considerava que la pretensió dels catalans de viure d'una altra forma dins de l'Estat podia conjugar-se amb els interessos d'Espanya al si de la República.

Després de la llarga nit franquista, durant la qual Espanya va ser aquella que descrivia l'Enciclopèdia Álvarez, la Constitució de 1978 tampoc va ser capaç de resoldre de forma clara allò discutit entre Ortega i Azaña. Així en l'article 2 queda negre sobre blanc la indissoluble unitat de la Nació espanyola a la forma orteguiana i, paradoxalment, es reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions, la qual cosa sembla una evident influència azañista. Va ser la Constitució de 1978 un exercici de síntesi entre tots dos plantejaments, un intent de resoldre aquella contradicció irreconciliable?

Si ho va ser, a hores d’ara aquesta solució pateix una crisi profunda. Diuen Romero i Furió en la presentació del volum ―i no els hi manca raó― que Espanya està inacabada. Afegeixen, a més a més, que la història del país està farcida de desencontres, que hi ha hagut poc diàleg sobre les qüestions essencials relatives a la convivència dels pobles peninsulars.

Ara, diuen els dos editors, davant els qui proposem una redefinició de l'Estat espanyol apareixen, una vegada més, aquells que se situen fora de la història, aquells que segueixen amb la seua Enciclopèdia Álvarez tot insistint en els tres mil·lennis d'existència de la nació espanyola. Això, diuen Romero i Furió, “no és sinó una manera d'expressar la inseguretat sobre el present i de conjurar, de forma imperativa i categòrica més que reflexiva i crítica, els temors sobre el futur”.

No resulta fàcil, doncs, tindre il·lusions fundades que serem capaços d'avançar, però ―una vegada més― haurem de fer de la necessitat virtut i contrapesar el pessimisme de la raó amb l'optimisme de la voluntat. No podem deixar de publicar llibres, de generar debats, d'interpel·lar-nos mútuament per a abandonar d'una bona vegada la doctrina d'Antonio Álvarez Pérez i la seua Enciclopèdia que el franquisme ens va obligar a ingerir en dosis nocives per a la nostra salut.


Com va dir Joan Romero en la presentació del volum, els autors han pretès “que les noves generacions s'acullen al passat col·lectiu d'una altra manera diferent a la dels qui ens formàrem amb l'Enciclopèdia Álvarez”. Tant de bo tinguem una mica de sort i ho aconseguim. Aquest llibre, per descomptat, és una excel·lent contribució per a això.

domingo, 19 de abril de 2015

El dia després que el PP s’ensorre. Reflexions preelectorals valencianes II.

Avui, el que fins no fa molt era el diari espanyol de referència porta en primera una notícia trencadora sobre les previsions electorals valencianes: el PP s’ensorra en benefici de Ciudadanos i sols una coalició d’esquerres podrà governar. Certament, a la cita amb les urnes del proper 24 de maig, els resultats de València i Madrid són els que han despertat més interès als mitjans de comunicació en Espanya. Molt probablement perquè són els dos territoris que poden donar informació fidel del grau de descomposició del Partit Popular i, com a propina, estendre el certificat de defunció de Mariano Rajoy com a candidat de les legislatives de novembre.

Fa poc escrivíem en aquest mateix lloc unes reflexions sobre les eleccions de maig vinent. I acabàvem aquelles ratlles amb una pregunta: durant aquest calvari que s’ha patit durant el govern del trio Zaplana-Camps-Fabra els valencians han aprés alguna lliçó?

A un mes de la cita electoral la resposta sembla evident: sí, han aprés i prou. Particularment, si atenem a l’enquesta esmentada, ―i a d’altres, totes coincidents en la davallada del PP―, els qui més s’han ensenyat són els electors que van recolzar anteriorment aquestes sigles en les de 2011, on van assolir la majoria absoluta a Corts Valencianes i a la major part dels ajuntaments importants. Sembla evident que una bona part dels votants popularistes s’han sentit traïts i enganyats per un partit que no sols no va acomplir amb allò que anunciava al seu programa electoral, sinó que ha estat un lamentable exemple d’una barreja perversa d’incompetència, corrupció i megalomania. Fa molt que els problemes de finançament i el balafiament dels recursos públics ha generat dèficits de tresoreria que no es poden amagar. Bona part de les candidatures municipals estan socarrades, tot destacant el cas de Rita Barberà; i el candidat a la presidència de la Generalitat, Alberto Fabra, conegut despectivament en els ambients opositors com El Moniato, no compta ni amb el benefici del dubte dels seus militants. Cal, per a complementar el quadre, afegir l’efecte Rajoy, un president insensible i llunyà, incapaç d’empatitzar mínimament amb les víctimes de la crisi i sempre perdut en xifres i previsions optimistes que la ciutadania sent com referides a un altre planeta. El remat de l’escenari per al PP, no obstant, s’ha produït en les últimes hores: Rodrigo Rato, l’apòstol d’Aznar, el sant més miraculós del calendari popularista, ha resultat ser un híbrid de roder i cleptòman, i ha deixat la parròquia pepera catatònica.

Tot amb tot, el PP encara arreplegarà milers de vots. No de bades ha tingut més de dues dècades per a teixir una teranyina d’interessos econòmics i polítics. D’una banda els personals i laborals: quanta parròquia pepera haurà d’apuntar-se a les oficines de l’atur el 25 de maig? Consellers, diputats, alcaldes, regidors, assessors, càrrecs de confiança, funcionaris interins, personal laboral, empresaris afins, beneficiats de diversos tipus... Tots ells han conformat un seguit de xarxes clientelars i familiars que acudiran disciplinadament a votar el 24 de maig. Afegim-li, a més, el vot de la dreta pura i dura; l’electorat ideològicament adscrit a les sigles PP, que no deixarien de votar-lo encara que el candidat fora el Pato Donald. Un tercer grup, més minoritari, el d’aquells que tornen a creure que no votar el PP és obrir la porta a l’anarquia, a la col·lectivització o a la catalanització irreparable de la dolça terra valenciana. És a dir, què, comptat i debatut, el PP encara traurà bona cosa de vots a les properes eleccions municipals i autonòmiques. Però, no seran suficients per a seguir [mal]governant el territori. L’enquesta citada, publicada avui, diu que ni tan sols en el més que improbable cas que PP i C’s uniren les seues forces, arribarien a poder formar govern. A més, una dada és important: tot i que bona part del vot a C’s procedeix del PP, o exactament per això, la gran majoria dels qui recolzen aquesta opció no volen sentir de pactes amb els popularistes.

L’escenari que podem preveure avui, llavors, és el d’unes Corts Valencianes amb sis partits representats, dels que quatre poden ser ubicats grosso modo en l’esquerra. El PSOE continua baixant, encara que seria la força progressista amb més diputats [probablement perjudicat pel pèssim cartell electoral per a València ciutat, on podria convertir-se en la quarta o la quinta força pel nombre de vots], seguit de Podem, Compromís i Esquerra Unida. En elles recaurà la responsabilitat de formar un govern amb el suficient suport per al legislatiu, que siga capaç de revertir els efectes de la plaga bíblica que sobre aquesta terra va caure des que un tal Eduardo Zaplana va ser nomenat Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Era l’Any de Gràcia del Nostre Senyor de mil nou-cents i noranta cinc, i des d’aleshores ençà el país dels valencians s’ha convertit en una de les regions més empobrides i maltractades pels seus governants del sud d’Europa.

Estaran les quatre forces polítiques de tarannà progressista a l’altura de les circumstàncies? Respondran amb eficàcia i generositat partidària els desafiaments que hauran d’enfrontar? Estaran a hores d’ara treballant ja de manera efectiva i coordinada per a saber què fer el dia després que el PP s’ensorre? Seria desitjable.





domingo, 12 de abril de 2015

Ha començat l'enderrocament del Mur del Carib, aixecat en la Guerra Freda

La premsa mundial de referència és avui unànime: s’ha obert una nova època per al continent americà. I és que a la Cimera de Panamà han passat coses que estan fent pessigar-se a molts: Raúl Castro ha dit que Barak Obama és un home honest, que cal ajudar-lo front al Congrés per a eliminar l’embargament, que ell no és com els anteriors deu presidents dels EUA i que els cubans estan disposats a parlar de tot amb els nord-americans. De part seua, Obama ha afirmat que l’acostament a Cuba marca un punt d’inflexió per a tota la regió, i que és possible un nou ordre llatinoamericà i una relació distinta i millor entre els EUA i els països del sud del Riu Gran.

Els Estats Units d’Amèrica mai han sigut un veí amable i col·laborador per als països del seu sud. Des de l’expansió cap a l’oest i l’annexió de bona part del territori mexicà, a la guerra amb Espanya per Cuba, els EUA van arribar a convertir-se en la gran i única potència continental. Després la guerra de 1898, Washington quedà com el gran àrbitre de la regió. En 1901, les forces nord-americanes d'ocupació van incloure en la constitució de la jove república cubana la famosa Esmena Platt, gràcies a la qual els EUA tenien la facultat d'intervenir en els assumptes de l’illa quan ho estimaren pertinent. Cuba va ser obligada també a arrendar de manera perpètua la base naval de Guantánamo.

La intervenció política i militar no es va limitar a la major de les Antilles. En 1903, els EUA van estimular el que una part de Colòmbia s'independitzara formant la República de Panamà sota el patrocini de Theodore Roosevelt. Altres exemples poden citar-se per a documentar l'escassa consideració que els Estats Units han manifestat històricament envers els seus veïns meridionals. 

Tenim el cas de les intervencions a República Dominicana i a Nicaragua. La visió imperial de l'anomenada Diplomàcia de les canoneres considerava que el Carib era un mar patrimonial dels Estats Units, i que els països que integren aquella conca eren una mena d’estats vassalls amb governs manipulables en el sentit que més convinguera als seus interessos. El propi Franklin D. Roosevelt va arribar a dir, amb gran cinisme, que el dictador nicaragüenc Anastasio Somoza “serà un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Tot amb tot, cal recordar que aquest president va impulsar la Política del Bon Veí, anunciada en la Cimera Panamericana de Montevideo, en 1933; la qual va ser el contrapunt de l’agressiva i violenta Política del Gran Garrot, propiciada per Theodore Roosevelt a principis del segle XX. Hauria d’arribar John F. Kennedy, ja en els anys seixanta, per a impulsar una Aliança per al Progrés que resultaria fallida.

Durant la Guerra Freda, especialment després la victòria castrista a Cuba i l’arribada soviètica a l’illa, l’anticomunisme nord-americà va cristal·litzar en diverses fases de la política contra insurgent que van desembocar en la Doctrina de Seguretat Nacional, la qual va ser el pal de paller que vertebrà les dictadures militars dels anys seixanta i setanta a diversos països com ara Brasil, Xile, Uruguai, Argentina. El recolzament a la Contra nicaragüenca, per exemple, és una altra de les pàgines més negres de la relació entre els veïns del Continent, ja en la dècada dels vuitanta amb Ronald Reagan a la Casa Blanca. També podríem parlar del genocidi guatemalenc, o de la guerra bruta a El Salvador.

No ha existit, en tot del temps de vida independent dels països americans, una relació de respecte envers aquelles repúbliques. La relació sempre ha patit, doncs, un desequilibri original que ha generat profundes desconfiances i antagonismes. Així com actituds arrogants dels EUA que han impedit un reconeixement mutu sobre bases estables. Cal apuntar, no obstant, que les elits polítiques i econòmiques dels diversos països llatinoamericans s’han alineat sense rubor i des de sempre amb la Casa Blanca, el Departament d’Estat i la Central d’Intel·ligència, per a frenar qualsevol canvi significatiu en la distribució de la riquesa, identificant-lo cínicament com una expressió de l’expansió del comunisme. Inclús l’esquerra política continental s’ha sentit massa còmoda amb la identificació dels EUA, de l’Imperialisme, com a causa i origen de que Amèrica Llatina siga l’àrea més injusta i desigual del planeta, abans que fer-se preguntes incòmodes sobre la realitat sociopolítica interna dels seus països.

Darrerament, en els últims anys, la relació entre els Estats Units i Llatinoamèrica s'ha articulat entorn de cinc grans eixos problemàtics ― l'anticomunisme, la cooperació, les drogues, la migració i el lliure comerç― que permeten trobar algunes regularitats, però per la pròpia dinàmica política de cadascuna de les nacions i pel grau d'especialització econòmica, o per la singularitat política, que algunes d'elles té, és necessari ser prudents amb les generalitzacions. Cada país presenta una problemàtica específica i després de la fi de la Guerra Freda això ha tendit a ser més acceptat. Els Estats Units han entès que el nou context exigeix desenvolupar relacions particulars amb cadascun dels països del subcontinent, la qual cosa provoca discontinuïtats i casos específics que mereixen un estudi diferenciat. Les relacions amb Cuba, per exemple, no poden ser abordades com les de Veneçuela; o les de Mèxic com les de Brasil. Cadascun d'ells presenta trets molt particulars que no admeten les grolleres generalitzacions que es van fer en l'auge de la Guerra Freda. Tampoc podria explicar-se que els EUA ignoraren les distintes realitats de les tres desenes de països que tenen al sud, com ha passat en altres moments com ara després de 2001 durant la presidència de George W. Bush.

En un escenari històric com l’americà, allò que ha passat a la cimera de Panamà mereix l’etiqueta d’esdeveniment històric: s’ha començat a enderrocar el Mur del Carib. S’ha donat un gran pas per a la millora de la convivència continental. Potser el més important des de sempre. Però, no serà suficient si no n’hi ha continuïtat per part dels diversos actors principals. A Obama li’n queda any i mig de presidència, i per a que el procés siga irreversible ―com ell ha dit― tenen que passar moltes coses. Els actors polítics principals ―els del nord i els del sud del Riu Gran― ho saben, però cal conèixer què estan disposats a aportar per que allò que s’ha dit a Ciutat de Panamà siga, veritablement, l’inici d’una nova època en les relacions inter americanes.




sábado, 4 de abril de 2015

Què hem aprés durant els darrers quatre anys? Reflexions preelectorals valencianes I.

Una setmana després de les eleccions municipals i autonòmiques de 2011, celebrades el 22 de maig, vaig escriure un post sota el títol “Després del 22M: blau fosc, quasi negre”. Llegit ara, pràcticament quatre anys després, pense que encara té vigència, que és un text que ha envellit bastant bé. Allò que m’he preguntat, però, és si després del 24 de maig hauré d’escriure una reflexió semblant. Crec que en cap cas els resultats de la propera cita electoral seran els de 2011... excepte alguna cosa, que diria l’ex amic de Bárcenas. 

Deixe per a un segon lliurament allò de desenvolupar què i com serà de diferent després del 24 de maig, i passe a reproduir els fragments que trobe més significatius d’aquelles ratlles escrites fa quatre anys. A parer meu podríem fer-les servir per a preguntar-nos què hem aprés els valencians progressistes durant els darrers quatre anys. 

Allò que vaig escriure en 2011. Una setmana d'anàlisis postelectorals portem, i sembla que els valencians tenim motius per a deprimir-nos, però, segons i com, també podem trobar-los per a alegrar-nos. Pot provocar-nos el desig de tallar-nos algunes venes el fet d'haver constatat que el Partit Popular ha renovat les seues majories absolutes tant a bona part de les ciutats valencianes com a les Corts. Pot alegrar-nos l'entrada d'Esquerra Unida i de Compromís al Parlament valencià i, molt especialment, que el valencianisme polític estiga present a la capital del País després d'entrar amb força a l'Ajuntament de València. Allò de l'ampolla mig plena o mig buida?

Al negre-negre de la victòria del PP (amb la qual comptava), afegisc l'enfonsament socialista i, el que és encara més preocupant: les excuses de mal pagador de la seua dirigència (la crisi, la culpa ha estat de la crisi, repeteixen com un mantra). Conec un socialista notable (que potser ho serà més encara en el futur) qui diu que el pitjor que es pot fer en política és creure't les teues pròpies mentides. Aquesta tesi és per a mi, en certa mesura, un consol: no és que els cínics són majoria absoluta en l'escenari partidari, és que hi ha molts que es creuen les mentides que diuen.

El color blau esperançador me'l provoca el que Esquerra Unida haja arreplegat suports de gent que davant la política del Govern Zapatero i front a l'antipolítica de Rajoy ha girat la vista a l'esquerra, en compte d'anar-se'n a l'abstenció. I molt especialment m'alegra que el valencianisme progressista de Morera, Oltra i Ribó va a donar molta, molta guerra a les institucions a les que han accedit amb el suport dels ciutadans. És un fet més que destacable que s'hagen obert amples finestrals als salons de la política valenciana, que va a entrar aire fresc, formes noves, llenguatges i qüestions pròxims als de la gent del carrer.

Aquesta, però, és la resposta resultant d'una anàlisi inicial. N'hi ha més coses a dir, i vaig a apuntar algunes sobre les que, crec, caldrà seguir raonant.

1) Aquest País nostre està trencat, fracturat quasi pel mig; i allò que és més greu, els promotors principals de la fractura han renovat, han validat a les urnes, el seu control polític. I són conscients que perseverar en les raons que mantenen el país en la fractura continuarà donant-los rèdits electorals; és a dir: Poder.

2) Un contingent impressionant de ciutadans ha donat prova inequívoca que les imputacions judicials per pressumpta corrupció no són motiu suficient com per a castigar electoralment als dirigents popularistes.

3) La crisi del socialisme valencià no és sols de persones, de dirigents. Que també (...) El problema no és, -ha de quedar clar-, de persones. És de projecte, és de desconnexió de la societat valenciana, és d'inexistència com a agrupació política en qualsevol àmbit de la cosa pública. Ni són ni estan, els socialistes. Ni ningú els espera, ara per ara. D'acord amb la dura factura de la crisi econòmica, d'acord amb la crisi de la socialdemocràcia, d'acord amb la crisi del socialisme espanyol, d'acord amb tots els atenuants imaginables. Així i tot, la lluita entre famílies, la necessitat de mantindre llocs de treball, les componendes intrapartidàries de tot tipus, poden convertir el PSPV-PSOE en una organització políticament irrellevant. És cosa de perseverar: si volen aconseguir-ho, sols han de continuar pel camí i a la velocitat que van.

4) Esquerra Unida continua sent un calader de disconformes, de gent que no es resigna, que encara manté uns ideals honorables (i alguns anacronismes que hauríen de revisar), que ha recuperat terreny electoral. Però, continua sent una evidència que pateixen dificultats insuperables per a passar del discurs a la contra al de les propostes a favor. En una conjuntura com l'actual és relativament fàcil acumular forces a favor del que no es vol, però aquestes mateixes forces es desintegren, s'esmicolen en el moment que cal articular una proposta efectiva en positiu. 

5) El Compromís ha resultat la sorpresa agradable per als progressistes i valencianistes, molts dels quals han fugit de votar les candidatures socialistes i no es reconeixen en l'esquerra neoclàssica de Marga Sanz. El Compromís, convé recordar-ho, és una coalició que ara ha de gestionar el seu important ascens electoral. L'historial de gestió de pactes no és, precissament, brillant; així que haurem d'esperar per veure si les alegries d'avui no són problemes de convivència demà. Seran conscients que han arreplegat uns milers de vots que no necessàriament han vingut del valencianisme tradicional del Bloc, i per això hauran de consolidar-los amb més del que han oferit darrerament; és a dir: radicalisme ma non troppo, bandera de combat a les institucions, atreviment en les formes, un bon ús de les xarxes socials i una acció decidida per eixamplar el recolzament de joves i no tan joves irritats per la inoperància dels polítics més tradicionals. Si el trio Morera-Oltra-Ribó funciona, crec, tindran molt guanyat. Tots guanyarem, llavors. 

6) El PP ja està en campanya per a les legislatives que, segons sembla, la designació de Rubalcaba permetrà no haver d'avançar-les. I no va a deixar de colpejar amb l'atur, l'atur, l'atur i la insolvència de Zapatero. Veurem com s'ho fan quan hagen de gestionar dèficits i retalls pressupostaris i problemes amb els tribunals. Està clar que arreu Espanya compten amb la benevolència del respectable (amb les excepcions de Catalunya i Euskadi, però ull amb Badalona i amb Vitòria), tot i que aquesta no va a ser indefinida.

7) Què passarà amb el 15M? Ahir els van pegar de valent, i la cosa no quedarà així. Produeix calfreds veure les imatges de la càrrega a Plaça de Catalunya. La Guàrdia Urbana de Jordi Hereu (PSC) i els Mossos d'Esquadra de Felip Puig (CiU), en un pacte indecent han apallissat als indignats però pacífics concentrats. Això és tot el que sap fer la policia, amb els seus agents especials, amb els seus psicòlegs, amb els seus negociadors? Només repartir llenya? Baixa qualitat democràtica, una vegada més. 

Set línies de reflexió que, ho lamente molt, no em permeten ser gens optimista respecte allò que ens va a passar en el temps que anem a viure en el futur immediat i pròxim. El veig blau fosc, quasi negre.

Fins ací l’escrit de 2011. Llavors el futur era penós, negre color telèfon. Ara, quatre anys més tard, l’escenari ha canviat de debò. Des del maig que ja s’acosta la possibilitat de treure aquest país del pou de corrupció i empobriment provocat pel Partit Popular és tangible, real. Falta saber si durant aquest calvari que hem patit durant el govern del tàndem Camps-Fabra els valencians hem aprés alguna lliçó, algunes lliçons que ens ajuden a encarar la nova etapa.  D’això, tanmateix, parlarem en un proper lliurament.