lunes, 28 de septiembre de 2015

Després les eleccions a Catalunya: Es busquen Gabilondos.

Els ciutadans de Catalunya han acudit a les urnes de forma contundent, com l'ocasió exigia. La participació ha sigut fins i tot més elevada del que era previsible –més del 77 per cent-, i el resultat del suport rebut per les opcions a favor i en contra de la secessió no haguera d'acontentar a ningú. És cert que Junts pel Sí, els independentistes liderats per Artur Mes han guanyat; és cert que les Candidatures d’Unitat Popular, l'esquerra anti capitalista i secessionista ha augmentat extraordinàriament la seua presència en el Parlament; i és cert que la suma d'escons entre ambdues suposa la majoria absoluta. Però no ho és menys que són aigua i oli, que no coincideixen més que en la idea de separar-se d'Espanya, i difereixen en la resta. Entre els no independentistes, un grup molt variat, l'ascens de Ciudadanos és incontestable, els socialistes segueixen baixant encara que sembla que han detingut la sagnia i Podemos –amb Catalunya Sí que es pot-  no aconsegueix un resultat esperable, castigat probablement pel seu discurs de ni sí ni no, sinó tot el contrari. No obstant això, si en les eleccions hi ha un perdedor rotund aquest ha sigut el Partit Popular, que es queda com la penúltima força del Parlament, amb solament un diputat més que els anti capitalistes de la CUP. En un partit realment democràtic en el seu funcionament intern, Rajoy hauria de dimitir després d'aquests resultats. Al final, una primera lectura que és la que es pot realitzar amb urgència, llança quatre xifres: en escons, 72 independentistes contra 63 que no ho són programàticament; en vots, 47.7 dels primers contra 52.2 dels segons. Difícilment s'atreviran els secessionistes, davant aquesta realitat contrastada, a convocar un referèndum a l'escocesa.

Són temps difícils aquests que vivim, com sempre han estat, són i seran els períodes de canvi. Després d'uns anys en els quals el discurs hegemònic proclamava que Espanya anava vent en popa i s'alternava amb les grans potències [en el període d'Aznar], i aspirava a superar a Itàlia i a empatar amb França [en el període de Zapatero]; després d'aquells anys, va arribar la crisi amb la seva cruesa i, com cantava Serrat, va tornar el ric a la seua riquesa i va tornar el pobre a la seua pobresa. Les primeres retallades socialistes van ser una broma comparades amb les que va aplicar i aplica el Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant. En aquest escenari social tan dur, un problema polític ha anat creixent i creixent fins a convertir-se en una amenaça per a tots. El resultat del 27S ens confirma que Catalunya és un país trencat per la meitat.

Com és que hem arribat fins aquí?  La frustració que va causar a Catalunya la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'autonomia validat per les urnes, i la política del quant que pitjor millor practicada pel Partit Popular, unida als seus confessats desitjos d'espanyolitzar als xiquets catalans i d'avançar en una re centralització política i administrativa, va reactivar i va potenciar el fins llavors feble independentisme. En aquest es va emboscar la dreta nacionalista de Jordi Pujol i Artur Mas, per ocultar tant les seves misèries com els efectes de la seva gestió de la crisi. L'immobilisme de Rajoy, que solament és capaç de balbotejar amenaces legals i de predir una sèrie de plagues bíbliques sobre el Principat, i la falta de consensos interns bàsics en el Partit Socialista que li impedeixen tindre una proposta efectiva i atractiva per desfer el tremend garbull, més la nova realitat partidària oberta pels emergents [per la dreta i per l'esquerra, Ciudadanos i Podemos], són solament alguns dels elements que constitueixen la bomba de rellotgeria política i social sobre la qual vivim.

Es tracta d'una societat fragmentada, cada vegada més polaritzada, en la qual més enllà de les xifres electorals del 27S la veritat és que, com ha dit recentment el periodista Iñaki Gabilondo, no hi ha una altra eixida que buscar una eixida. Aquesta bomba no ha estat desactivada per les urnes. Al contrari: el 47 a 52 ens confirma una realitat tossuda.

Què han dit els electors catalans? Doncs que aquest país és avui una societat fragmentada en dues meitats, cada vegada més polaritzada, en la qual més enllà dels resultats electorals, es demostra que l'articulació entre el Principat i Espanya ha de ser reformada en profunditat. Com va dir recentment el periodista Iñaki Gabilondo, no hi ha una altra eixida que cercar una eixida.

Gabilondo és un home que als seus juvenils setanta i pocs anys manté un enorme prestigi, fruit de la seva llarga i acreditada experiència, que ho ha portat a ser el més respectat i escoltat periodista espanyol des de fa molt. No és un detall menor que Gabilondo siga basc, com tampoc ho és que haja exercit professionalment en diverses parts d'Espanya i que gaudi d'enorme predicament també a Catalunya.

En el seu vídeo bloc diari i en les seves freqüents incursions en ràdio i en televisió, el veterà periodista fa temps que no es cansa d'insistir en la gravetat de la situació per la qual travessem, en la necessitat d'abandonar les posicions bel·ligerants i el llenguatge agressiu i desqualificador i, sobretot, no perd ocasió d'emfatitzar que, més enllà dels resultats conjunturals de les urnes, hi ha un seriós problema de fons.  La solució a aquest assumpte no pot ser una altra que oferir a la majoria dels ciutadans de Catalunya una nova i millor forma, efectiva i afectiva, de romandre a Espanya; un nou marc de relacions dins del qual puguen sentir-se volguts i acceptats.

No és que Iñaki Gabilondo siga una veu que clama en el desert, però gairebé. Potser són pocs els col·legues seus que poden permetre's l'absoluta independència que ell ha conreat durant dècades, però qualsevol que ho intente i pretenga anar –com a molt- més enllà d'una còmoda equidistància, sap que s'enfrontarà a les ires professionals i empresarials de l'espanyolisme dominant.

Gabilondo insisteix que cal parlar, que des de Catalunya i des d'Espanya s'ha de conversar, discutir, raonar, negociar per a, finalment, acordar. Sorprèn no trobar fins ara al Principat un català, al món de la comunicació o el de la intel·lectualitat, una figura que acoste la seva veu i el seu prestigi a la del basc. La situació interna està tan polaritzada i és tan hegemònica l'opinió pública i la publicada dels sobiranistes, que dissentir és un verb molt proper a trair. Com està passant amb esportistes d’elit, intel·lectuals o artistes que no mostren un fervor catalanista contrastat, la desqualificació o la condemna com a catalans de fireta és un perill molt real que, potser, fa que les veus que pogueren objectar, discrepar o proposar si més no el diàleg prefereixen mantindre un prudent silenci.

És veritat, paral·lelament, que les cridades al diàleg es cotitzen poc a Catalunya. L'autisme del president del govern espanyol, la seva manifesta incapacitat davant un problema que el supera de llarg, el seu pobre discurs tan pesat com a buit, no conviden precisament a posicionar-se a favor de parlar, de negociar. Seria molt bo i desitjable que veus autoritzades i reconegudes pogueren dir des de Catalunya que es pot abordar la situació actual sense haver d'abandonar els principis de cada qui, però oberts a l'acord sobre com compatibilitzar-los. Encara més després de conèixer els resultats que han donat la consulta. 

Per a això faria falta un altre Gabilondo o, millor, uns quants. Alguns més des d'Espanya a més d'Iñaki, i d'altres des de més enllà de l'Ebre. Aquesta societat en la qual els polítics professionals són més part del problema que de la solució necessita gent d'aquest tipus i grandària. Per això, caldria posar un anunci en els periòdics que diguera, dalt o baix així: Es busquen Gabilondos. Gent així s’ha fet imprescindible per a revertir la fractura de la que hem parlat. Efectivament: no n’hi ha altra eixida que cercar una eixida.


sábado, 26 de septiembre de 2015

Es busquen Gabilondos

Són temps difícils aquests que vivim, com sempre han estat, són i seran els períodes de canvi. Després d'uns anys en els quals el discurs hegemònic proclamava que Espanya anava vent en popa i s'alternava amb les grans potències [en el període d'Aznar], i aspirava a superar a Itàlia i a empatar amb França [en el període de Zapatero]; després d'aquells anys, va arribar la crisi amb la seva cruesa i, com cantava Serrat, va tornar el ric a la seua riquesa i va tornar el pobre a la seua pobresa. Les primeres retallades socialistes van ser una broma comparades amb les que va aplicar i aplica el Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant. En aquest escenari social tan dur, un problema polític ha anat creixent i creixent fins a convertir-se en una amenaça per a tots.

La frustració que va causar a Catalunya la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'autonomia validat per les urnes, i la política del quant que pitjor millor practicada pel Partit Popular, unida als seus confessats desitjos d'espanyolitzar als xiquets catalans i d'avançar en una re centralització política i administrativa, va reactivar i va potenciar el fins llavors feble independentisme. En aquest es va emboscar la dreta nacionalista de Jordi Pujol i Artur Mas, per ocultar tant les seves misèries com els efectes de la seva gestió de la crisi. L'immobilisme de Rajoy, que solament és capaç de balbotejar amenaces legals i de predir una sèrie de plagues bíbliques sobre el Principat, i la falta de consensos interns bàsics en el Partit Socialista que li impedeixen tindre una proposta efectiva i atractiva per desfer el tremend garbull, més la nova realitat partidària oberta pels emergents [per la dreta i per l'esquerra, Ciudadanos i Podemos], són solament alguns dels elements que constitueixen la bomba de rellotgeria política i social sobre la qual vivim.

Es tracta d'una societat fragmentada, cada vegada més polaritzada, en la qual més enllà de les xifres electorals del 27S la veritat és que, com ha dit recentment el periodista Iñaki Gabilondo, no hi ha una altra eixida que buscar una eixida.

Gabilondo és un home que als seus juvenils setanta i pocs anys manté un enorme prestigi, fruit de la seva llarga i acreditada experiència, que ho ha portat a ser el més respectat i escoltat periodista espanyol des de fa molt. No és un detall menor que Gabilondo siga basc, com tampoc ho és que haja exercit professionalment en diverses parts d'Espanya i que gaudi d'enorme predicament també a Catalunya.

En el seu vídeo bloc diari i en les seves freqüents incursions en ràdio i en televisió, el veterà periodista fa temps que no es cansa d'insistir en la gravetat de la situació per la qual travessem, en la necessitat d'abandonar les posicions bel·ligerants i el llenguatge agressiu i desqualificador i, sobretot, no perd ocasió d'emfatitzar que, més enllà dels resultats conjunturals de les urnes, hi ha un seriós problema de fons.  La solució a aquest assumpte no pot ser una altra que oferir a la majoria dels ciutadans de Catalunya una nova i millor forma, efectiva i afectiva, de romandre a Espanya; un nou marc de relacions dins del qual puguen sentir-se volguts i acceptats.

No és que Iñaki Gabilondo siga una veu que clama en el desert, però gairebé. Potser són pocs els col·legues seus que poden permetre's l'absoluta independència que ell ha conreat durant dècades, però qualsevol que ho intente i pretenga anar –com a molt- més enllà d'una còmoda equidistància, sap que s'enfrontarà a les ires professionals i empresarials de l'espanyolisme dominant.

Gabilondo insisteix que cal parlar, que des de Catalunya i des d'Espanya s'ha de conversar, discutir, raonar, negociar per a, finalment, acordar. Sorprèn no trobar al Principat un català, al món de la comunicació o el de la intel·lectualitat, una figura que acoste la seva veu i el seu prestigi a la del basc. La situació interna està tan polaritzada i és tan hegemònica l'opinió pública i la publicada dels sobiranistes, que dissentir és un verb molt proper a trair. Com està passant amb esportistes d’élit, intel·lectuals o artistes que no mostren un fervor catalanista contrastat, la desqualificació o la condemna com a catalans de fireta és un perill molt real que, potser, fa que les veus que pogueren objectar, discrepar o proposar si més no el diàleg prefereixen mantindre un prudent silenci.

És veritat, paral·lelament, que les cridades al diàleg es cotitzen poc a Catalunya. L'autisme del president del govern espanyol, la seva manifesta incapacitat davant un problema que el supera de llarg, el seu pobre discurs tan pesat com a buit, no conviden precisament a posicionar-se a favor de parlar, de negociar. Seria molt bo i desitjable que veus autoritzades i reconegudes pogueren dir des de Catalunya que es pot abordar la situació actual sense haver d'abandonar els principis de cada qui, però oberts a l'acord sobre com compatibilitzar-los.


Per a això faria falta un altre Gabilondo o, millor, uns quants. Alguns més des d'Espanya a més d'Iñaki, i d'altres des de més enllà de l'Ebre. Aquesta societat en la qual els polítics professionals són més part del problema que de la solució necessita gent d'aquest tipus i grandària. Per això, caldria posar un anunci en els periòdics que diguera, dalt o baix així: Es busquen Gabilondos.

domingo, 20 de septiembre de 2015

Felipe González, l'estadista vitalici toca fons.

Dues aparicions estel·lars però negatives en una mica més d'una setmana no és poca cosa. És probable que el personatge siga conscient del seu lògic declivi, polític i biològic, i es rebel·le. Ell sempre es va considerar un gran estadista, tan arrogant com va captar Manuel Vázquez Montalbán en el seu extraordinari llibre Un polaco en la corte del rey Juan Carlos. MVM va voler saber la seua opinió sobre la guerra bruta, i la resposta va resultar preocupant: “els països que no tenen raó d'Estat són països que van al desastre”.

Açò era en 1996, acabava de perdre el govern, i han passat molts anys. És evident que no percep que hauria de donar dos o tres passos arrere i retirar-se, per raons que van des de la política a la biologia. Segueix sent algú en el seu partit, i sembla que no destria entre el que fa i diu [i li consenteixen] portes endins i el que declara o explica portes enllà del PSOE. Sens dubte té assessors que podrien haver-li evitat les dues exhibicions lamentables d'aquests dies, però potser, donada la supèrbia del personatge, no s'atreveixen a dir-li segons quines coses.

Enric Juliana ha explicat i demostrat, amb les proves en la mà, dues coses: que l'expresident va dir el que va dir a propòsit de la vigència del concepte de nació per a definir a Catalunya, una; i que La Vanguardia va tenir llum verda del gabinet de González per a publicar la transcripció que s'havia fet de l'entrevista, dues.  Es va esvalotar, al que sembla, la secció més rojigualda del PSOE, i el pròcer va eixir amb allò, tan vulgar, que no se li havia entès i que el titular de la notícia no arreplegava paraules textuals seues. On va dir nació no va dir el que havia d'haver dit, però la patinada va ser dels que fan època, per a sorpresa i esbalaïment de la parròquia socialista. No cal dir que els seus contrincants es van despatxar a gust amb l'esborrall de l'ex president.

La segona ha sigut, segur, més sonada que l'anterior. La primera gran relliscada té un recorregut menor, ja que en última instància es tracta d'una qüestió domèstica. Que Catalunya siga o no siga una nació per a Felipe González no és, precisament, una preocupació internacionalment estesa. Ara bé, que afirme que “Pinochet va respectar molt més els DD.HH. que Nicolás Maduro” és una cosa que no solament ofèn els sentiments de qualsevol demòcrata del món, és que és una ximpleria impròpia d'un home intel·ligent com és, per petulant que resulte, l'ex president.

Felipe González va visitar a dos condemnats per la dictadura de Pinochet, i aquella extraordinària experiència personal li ha autoritzat a obviar l'Informe de la Comissió Nacional de Veritat i Reconciliació de 1990, presidida per Raúl Rettig; o el més recent de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, presidida per Sergio Valech. En 2011 es van fer públics els resultats dels treballs de la Comissió Valech, i es va establir que Xile reconeix oficialment un total de 40.018 víctimes, assolint la xifra de 3.065 els morts i els desapareguts.

A l'ex president, no obstant, l’importa una bleda tot això. Ell va visitar dos condemnats a Xile i no li han permès visitar si més no a un a Veneçuela, i amb tan pobre bagatge ha emès un axioma. Tan arrogant i tan insolent com a impertinent i despectiu.

Ell, xulesc com sempre, potser siga capaç de dir –com va fer amb l'entrevista de Juliana- que no se li ha entès bé. Potser.

Però ho haurà entès perfectament Nicolás Maduro, al que li ha fet un favor que mai haguera somiat. Ho hauran entès, segur, tots els demòcrates d'aquest món que mantenen la memòria del que va ser la dictadura militar comandada per aquell militarot cruel i sanguinari que va mantenir al seu país sota una bota ensangonada. No obstant això, els que millor hauran comprès les paraules d'aquest González al que el seu partit hauria de jubilar sense demora són les víctimes directes d'aquell general traïdor que va ordenar detenir, torturar, assassinar i desaparèixer a milers de xilens.

S'enyora la ploma precisa de Manuel Vázquez Montalbán qui, davant tan gran barbaritat de l'estadista vitalici, de ben segur escriuria algunes línies que podrien servir-los d'alleujament després de la mossegada que han patit.

sábado, 12 de septiembre de 2015

Més preguntes que respostes davant el que serà el 28S català.

Atents com estem a l’evolució de les tensions polítiques que vivim al voltant de la situació a Catalunya, sobten algunes coses que potser no estan rebent l’atenció que mereixen. Mentre això passa, la Via Lliure de l’11 de setembre ha tornat a demostrar la immensa capacitat mobilitzadora de l’independentisme.

Tot i que no sols per això, també pel que fa a l’aplec als carrers crida l’atenció que la polarització política que està dividint la ciutadania en dos camps no aconselle a alguns actors rellevants de tots dos grups a fer una crida per tal de rebaixar la tensió.

Parlar de la miopia del PP pel que fa a la qüestió catalana és un error. És molt més que això. Des de FAES i des de Gènova 13 fa temps que va encetar-se una renacionalització espanyola, iniciada durant el segon govern d’Aznar, una vegada va deixar de parlar català en la intimitat. No estem, llavors, front als efectes d’un error; estem davant el resultat d’una política determinada. Podrà discutir-se si el monstre se’ls hi ha anat de les mans o no, però no que hi ha hagut una política deliberada i negativa envers Catalunya.

L’altre partit sistèmic, el PSOE, no ha sabut o no ha volgut tindre una política alternativa per al Principat. Com han aconseguit fer del magatzem de vots socialistes que era aquell territori a ser quasi marginals haurà de ser estudiat com a una mena de suïcidi polític. Què dir, en paral·lel, del trist paper del PSC? Ara que ha malbaratat els seus suports pels quatre cantons de Catalunya, ara –junt amb el PSOE- proposen un federalisme que no expliquen i ni tan sols són capaços de decidir si Catalunya és o no una nació.

Que els dos partits sistèmics espanyols puguen convertir-se en irrellevants després del 27S, ¿és o no una dada que ens diu molt de la singularitat de Catalunya?

Llavors, ¿ningú des de Madrid [o Sevilla] està disposat a revisar en profunditat determinats axiomes polítics al voltant de la realitat nacional espanyola? ¿Que no és prou evident allò de les nacionalitats i regions de les que parla fins i tot la Constitució del 78; que no sembla clar que Espanya, si vol mantindre's unida, haurà d'acceptar-se com un Estat plurinacional? ¿Que no ha quedat clar que el cafè per a tothom fa temps que no funciona? ¿Que no està clar per a tots que, siga el que siga el resultat del 27S, el problema del 28S i següents serà un senyor problema, un gran problema per a detractors i partidaris del procés català? Ningú va a valorar els afectes que existeixen entre la majoria dels catalans i la majoria dels espanyols?

Convergència i Unió s’han divorciat. Veurem que passa amb Duran i companyia, però la supervivència d’Artur Mas i els seus encara està per confirmar-se. Què passarà el dia 28S entre els sobiranistes? Una majoria d’escons desencadenarà la Declaració Unilateral d’Independència [DUI], encara que els vots donen el resultat contrari? La DUI, tot sumant els escons de Junts pel Sí i la CUP? Aquests darrers, anti capitalistes conseqüents, volen eixir de la UE i de l’euro, i ho diuen amb claredat. El programa és independència i República Catalana, però ¿quin és el projecte social d’aquest nou Estat: el consensuaran entre la dreta de CDC i les dues esquerres que són ERC i CUP?

Els sobiranistes s’han queixat amb raó del silenci com a resposta des de Madrid, quan no de l’amenaça amb la llei en una mà i les represàlies de tot tipus en una altra. S’han queixat amb raó que els intel·lectuals no catalans xiulaven mirant al sostre sense dir ni pruna davant, per exemple, la laminació de l’Estatut aprovat per la ciutadania a mans del Tribunal Constitucional. Malgrat això, quan més enllà de l’Ebre s’aixequen veus per tal de seure a parlar, a reflexionar conjuntament, només els hi aprofiten aquelles que els hi donen la raó, i desqualifiquen com a unionistes i nacionalistes espanyols a tots els que, d’entrada, no accepten la independència catalana com a inqüestionable.

La situació, el conflicte, l’embolic, no importa com anomenem allò que està passant, cada cop és més tibant, més agra, més exigent d’un alineament en un dels dos blocs enfrontats. ¿No hauríem de rebutjar explícitament aquesta fragmentació en dos meitats –més o menys asimètriques- tant de la societat catalana com de l’espanyola?

La nació catalana existeix, agrade o no a la resta d’Espanya. Negar-la des de la marge esquerra de l’Ebre és negar la realitat. La pregunta és, ¿pot romandre eixa nació dins d’un Estat anomenat Espanya? Després, una altra per a la marge dretana del riu: Espanya existeix, i és un Estat reconegut internacionalment: ¿no caldria avaluar amb molta cura i sense urgències les conseqüències d’un trencament unilateral amb ell?

Una conclusió que cau pel seu pes, -ja apuntada més amunt-, és que passe el que passe el 27S res estarà resolt. Està clar que una porció significativa de catalans està a favor i una altra està en contra. La convocatòria d’una consulta del tipus de la que va fer-se a Escòcia, per exemple, amb una pregunta clara i dues respostes possibles, és l’única realment practicable per a saber quina és la voluntat concreta de la ciutadania de Catalunya. En algun moment haurà d’acceptar-se. Potser els actors més significats haurien de començar a parlar d’això el proper 28 de setembre.

viernes, 4 de septiembre de 2015

Comença un nou curs polític d’alta tensió .

S’inicia el nou curs polític, una nova etapa farcida de problemes, de negres núvols amenaçadors. No són nous, però pinten molt malament de cara a futur; tant al curt com a mitjà termini. Parlem-ne de quatre només: dos internacionals i dos domèstics.


La Mediterrània s’ha convertit en un mar de dolor, de llàgrimes, de por acompanyada pel silenci de la mort. Milers de persones fugen de la guerra, de la barbàrie i busquen en Europa un oasi per a viure. A més de preguntar-nos que fa la Unió Europea o els Estats Units o l’ONU –impassibles més enllà dels discursos davant la catàstrofe humanitària-, hauríem de saber què estan fent les religions davant el drama. On estan i què diuen els arquebisbes i els cardenals, els imams i els rabins, els patriarques, els ayatolàs i els papes i, també, els seus més aferrissats seguidors, tots els integristes de les tres religions implicades, tots els pro-vida que en el món són. On estan, què diuen, què fan davant les terribles i documentades notícies? ¿Estaran pregant al seu Déu per tots aquests desgraciats fugitius que sols volen salvar la vida i gaudir d’una miqueta de llibertat? Potser pregar, pregaran. Però... seran capaços de fer alguna cosa més per aturar la tragèdia?

Xina ha estat notícia per les successives devaluacions de la seua moneda, el yuan, pels efectes sobre l’economia mundial, tant sobre els països desenvolupats como sobre els emergents i, també, perquè, a parer de diversos analistes, les seues autoritats econòmiques són d’una ineptitud sublim. De Xina, tanmateix, no sols hauria de preocupar-nos com puja i baixa la seua Borsa, tot i que siga rellevant. El gegant asiàtic manté un model de desenvolupament pervers. Estem parlant de la quarta economia mundial i de la tercera exportadora, que creix a un ritme incomparable al de les altres grans potències, però que ho fa amb una política energètica i una despreocupació mediambiental paoroses. Atés que el carbó cobreix tres quartes parts de les necessitats energètiques, no ens ha de sorprendre que cinc de les deu ciutats més contaminades del planeta es troben en aquell país. Cal afegir a això la carència d’aigua, la desforestació que avança imparable i la nul.la preocupació per les generacions futures que evidencien les autoritats. Xina no està a un altre planeta, així que fora bo preocupar-nos per algunes coses més que per la Borsa de valors.

A casa nostra dos problemes amb molts punts de contacte estan sobre la taula d’analistes, opinadors i ciutadania en general.

El govern Rajoy està fugint cap al davant a la velocitat del llamp, cada vegada més aïllat i amb unes enquestes que estan empentant-lo a jugar al tot o res. Ha decidit aprovar els pressupostos de 2016 per tal d’intentar nugar-li les mans a un hipotètic executiu en el que el PP no participe; parla un dia de modificar la Constitució i a l’endemà afirma que és innecessari; la corrupció assetja la quasi totalitat de l’organigrama de direcció del partit, i la figura del president del Govern es deteriora cada cop que obri la boca en públic.

Els de Rajoy ni tan sols intenten un discurs polític en positiu. Tot són amenaces de plagues bíbliques (García Margallo dixit) i d’un caos generalitzat si no són ells els elegits per a continuar governant. Sense un relat mínimament encoratjador, el PP sembla haver trobat refugi en dues trinxeres que considera inexpugnables: la seua política econòmica ha salvat a Espanya  duna catàstrofe com la grega; i Espanya és indissoluble [sic], però ells en són els únics que ho garanteixen [sic].

Deixant ara de costat que no serà possible parlar de millora econòmica mentre l’atur no remeta de forma clara i efectiva, el quart i darrer dels assumptes que eleven la temperatura d’aquest inici de curs és Catalunya.

Més enllà del baix nivell del debat polític en general, el Govern de Madrid es limita a amenaçar els sobiranistes a tort i dret; ha posat com a cap de llista electoral a un personatge protolepenista com García Albiol, i violenta el marc jurídic legislant ad hoc i d’urgència a propòsit del Tribunal Constitucional. Mentrimentres, des del sobiranisme s’amenaça amb una Declaració Unilateral d’Independència motivada, diuen, per la manca de resposta de l’Estat a les seues aspiracions, encara que sense fer-ne ni una mínima avaluació de costos: tot seran flors i violes a l’endemà. El silenci hostil de Rajoy ha aconseguit que els de Junts pel Sí eleven el to i l’aposta com més va més, i han passat de la consulta per a conèixer quants catalans estan pel dret a decidir [que era la proposta inicial] a afirmar que les eleccions autonòmiques són plebiscitàries i que si ells guanyen per majoria simple executaran la DUI.

Si no n’hi havia prou amb els de Rajoy i els sobiranistes posant llenya al foc, dia rere dia apareixen piròmans des de les dues vores de l’Ebre. Ha destacat darrerament l’estadista vitalici Felipe González, qui ha publicat urbi et orbi una Carta a los Catalanes que és un despropòsit o, tal vegada, una cosa pitjor. Més enllà d’una grollera al.lusió a l’Alemanya i la Itàlia dels anys trenta, el text és tan amenaçador com els del PP però acompanyat d’una dosi generosa de paternalisme irritant.

Setembre, doncs ve carregat. En l’escenari espanyol, l’11 de setembre amb la Diada i, fonamentalment, el 27, amb la cita electoral catalana, marcaran el curs –de moment- fins a les eleccions generals de desembre.  

En el terreny de joc internacional, la crisi xinesa pot tindre efectes de tot tipus, i no sols econòmics; al seu tomb, la resposta que es done a la crisi humanitària dels refugiats que fugen de l’horror i la barbàrie assenyalarà el grau d’insensibilitat al que hem arribat, i fins a quin punt ens hem acostumat a viure en un món que s'assembla cada vegada més a un femer. De moment, en aquest terreny, els ciutadans estan mostrant més sensibilitat que els seus governs.