martes, 18 de junio de 2013

La sorpresa brasilera i l'Europa Social dels Treballadors

Brasil és el gran gegant d'Amèrica Llatina, un dels BRIC, un líder entre els anomenats països emergents. Després dels governs de Lula da Silva -qui va deixar la presidència amb quotes de popularitat altíssima i amb una important reducció dels nivells de pobresa extrema-, amb una presidenta com és Dilma Rousseff encara a hores d'ara la favorita (58%) per a les eleccions de 2014, contingents significatius de població han eixit al carrer arreu país just ara que comença el seguit de grans convocatòries mundials de les quals serà seu: l'actual Copa Confederacions, el Mundial de Futbol de 2014 i les Olimpíades de 2016. 

Tot semblava anar a ritme de samba i regat amb caipirinha, quan els mitjans de comunicació i l'opinió pública interessada han descobert que també a Brasil n'hi ha indignats, també n'hi ha gent que renega dels polítics i de la política mentre demana que la cosa pública es gestione amb participació real de la ciutadania i, sobre tot, sense corrupció. 

Per al qui ha visitat Brasil amb certa regularitat durant els darrers anys és impossible negar que n'hi ha hagut canvis significatius al país. És cert que la desigualtat continua sent esfereïdora, que les faveles i els meninos da rua continuen existint i que l'elevada inseguretat ciutadana constitueix una amenaça tan real com evidencien les estadístiques i com es constata fàcilment als carrers. Tanmateix, no ho és menys que indicadors fiables parlen d'una reducció important de les taxes de pobresa i d'indigència, tot i que les crítiques al que en diuen política del subsidi populista de Lula i el PT són bastant considerables. Segons aquestes veus, la millora social, el creixement de les xifres d'una classe mitjana baixa, és absolutament dependent de la capacitat del Govern de Brasília per a mantindre la seua política d'incentius a la compra de béns de consum i als subsidis de béns bàsics. Comptat i debatut, es tractaria d'ajudes amb fons públics per a contingents de població que abans estaven pràcticament exclosos del consum mínim necessari, però que malauradament no incorporen canvis estructurals que permeten assegurar la seua pervivència en cas d'un canvi de l'actual [relativa] bonança econòmica. 

Una bonança econòmica que està oferint símptomes preocupants: un PIB que lluny del creixement del 7.5% en 2010 va caure a un 2.7% (2011), a un 0.9 (2012) i que presenta xifres preocupants per a 2013; una inflació interanual del 6.5% (la inflació és un malson per als brasilers, que recorden la terrorífica que patiren durant els anys vuitanta i noranta del segle passat): i una certa desconfiança internacional del tipus de la que certifica Standard and Poor's, que ha qualificat el deute sobirà com a BBB en perspectiva negativa. Segons diversos analistes, Brasil està patint les conseqüències de la crisi de la Unió Europea, de la ralentització de l'economia xinesa i de la feble i lenta recuperació de la nord-americana

A casa nostra, els mitjans presenten divisió d'opinions sobre allò que està passant a Brasil. Per a alguns les protestes socials d'aquests dies són una sorpresa, mentre que per a d'altres la situació interna ja tenia mal aspecte des de fa estona. 

Els darrers viatges a Brasil i el contacte quotidià i freqüent amb amics i col.legues d'allà ens ha oferit el mateix resultat: palmes i xiulets. Els crítics amb el que qualifiquen de pràctiques populistes i d'empara a la corrupció del PT i del seu líder Lula Da Silva, no es cansaven d'anunciar problemes greus. A l'altra vora del riu, els petistes i els simples lulistes sempre han fet explícit un optimisme pròxim a l'eufòria, i una gran capacitat de disculpa dels desencerts del carismàtic líder.

Els punts de coincidència entre tots dos grups hem pogut trobar-lo en la denúncia de la pandèmia de la corrupció (de la que els petistes exclouen Lula) i en les insuficiències i els dèficits dels serveis públics, des del transport a la sanitat i l'educació. El mensalao va ser un escàndol polític que va destapar una xarxa de corrupció gestionada pel PT de Lula, que va conduir davant els tribunals en 2010 a vora de quaranta polítics, ex funcionaris, empresaris i banquers integrats en una xarxa de compra de vots en el Congres. Pel que fa al sector públic la crítica és clara: on es diu servei públic s'ha d'entendre servei popular, és a dir destinat a l’amplíssima franja social de menors [i insuficients] ingressos.

Ara, quan tots -o molts- esperàvem un Brasil de festa major ens hem trobat amb les marxes dels ciutadans que començant per una protesta contra la pujada de les tarifes del transport popular, inclouen la denúncia de tot allò que consideren inacceptable al seu país. En última instància, les demandes dels carrers provenen tant del desig de l'eixamplament de la democràcia com de la necessitat de fixar un límit a les pràctiques depredadores del sector privat envers la provisió de drets públics i socials.  

Al remat no és massa distint d'allò que està passant a casa nostra. Descrèdit de la política i dels polítics, demanda de més presència de la ciutadania en els àmbits de decisió democràtica, millora efectiva de les condicions laborals i dels salaris, exigència de justícia front als corruptes i la corrupció institucionalitzada i potenciació dels serveis públics, que han de ser rescatats de les mans privades que només persegueixen el benefici particular. 

No estem tan lluny de Brasil, per tant. O sí. Potser estem en les antípodes. Segurament nosaltres estem recorreguent el camí a l'inrevés. És ara quan el tàndem Rajoy-Fabra estan dinamitant tot allò que és públic, quan les demandes de segments importants de la ciutadania són arrossegades per les majories parlamentàries absolutes del Partit Popular a Madrid i a València, i quan la corrupció sembla una taca d'oli en accelerada expansió. 

Els brasilers, una part si més no de la ciutadania, ha eixit als carrers en pau. Minories violentes han fet també acte de presència i la policia està fent servir una dura capacitat repressiva sense -pel que sembla- discriminar amb claredat a uns i altres. Malgrat això, la presidenta Rousseff ha reconegut la legitimitat de les protestes i ha declarat que escoltarà la veu del carrer. Ara per ara no és molt, però també està en les antípodes del que ací diuen Rajoy i Fabra. Com ells van obtindre majoria absoluta, fins a les pròximes eleccions el que puga o no dir la ciutadania els important un rave. Són concepcions ben distintes del que ha de ser una societat democràtica.

A casa nostra la ciutadania, tanmateix, no hauria de desistir i convindria que continuara denunciant als carrers  que la legitimitat de governar que atorguen les urnes no faculta per a destruir l'edifici social que amb penes i treballs hem construït durant els darrers quaranta anys. Ulrick Beck escrivia en 2012 que la conseqüència no desitjada de la utopia neoliberal és una brasilització d'Occident. Explicava el sociòleg alemany que són notables les similituds entre com s'està conformant el treball remunerat en l'anomenat Primer Món i com és el del Tercer Món. A parer seu, la temporalitat i la fragilitat laborals, la discontinuïtat i la informalitat estan arribant a societats occidentals on havia triomfat fa dècades l'Estat del Benestar. De seguir així, concloïa Beck,  el treball i l'existència de la gent es caracteritzarà com més va més per la diversitat i la inseguretat.

Per aquest camí ens porten, i haurem de veure si som o no capaços de revertir la situació. Del que es tracta és de saber si volem o no avançar -en paraules del propi Beck- cap a la utopia realista d'una Europa Social per als Treballadors.

viernes, 7 de junio de 2013

Un home plorava en silenci i jo, dolgut, no podia oblidar Juan Cotino

L'home ja té una edat, però no és massa gran. Al voltant dels seixanta. Plorava darrere d'unes ulleres fosques de pasta amb unes llàgrimes contínues que apartava ferma i periòdicament amb el dit, ara l'ull dret ara l'esquerre. Una dona, vaig entendre que la seua, al costat, amb la samarreta de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Darrere de l'home, una parella jove, xic i xica. Potser el fill i la companya. Ell, seré, mantingué la mà afectiva per sobre el muscle del pare. De tant en tant, l'acaronava per tal de confirmar-li que estava al seu costat, sentint amb ell. La xica també li acaronava l'esquena, afectiva, de manera intermitent; mentrestant, es mantenia abraçada al xicot. N'eren quatre persones, quatre víctimes colaterals, que assistiren a la darrera concentració a la Plaça de la Mare de Déu de València. No els hi vaig sentir paraula a ningú dels quatre. Vaig veure els rostres de la dona i dels joves, però no el de l'home. A ell, el que més em va afectar, no el reconeixeria si el tinguera al davant. El grup, unit pel dolor i per la exigència de justícia no va fer sinó estar, fer les palmes d'acompanyament a les consignes que els concentrats van corejar, estimar-se en silenci, i en el cas de l'home plorar durant la bona estona que durà la concentració. 

Per qui plorava aquest bon senyor? Tal i com ell ho feia, passats sis anys, només es plora -crec- per un fill, per una filla. Eixe dolor insuperable, aquelles llàgrimes amargues, incontenibles i quasi imperceptibles per a tots els que estàvem en la seua rodalia, no poden tindre una altra explicació.  

Vaig sentir el desig d'abraçar-lo, però no em vaig atrevir. No obstant, vaig entendre que estar allí, a l'aplec número vuitanta dels familiars de les víctimes era per a mi un deure amb aquell home. Era la segona vegada que hi assistia, la primera després de la massiva del 3 de maig, la posterior a l’emissió del programa de Jordi Évole. Com és que no havia estat abans? 

Aquell home, aquella família va quedar destrossada el dia 3 de juliol de 2006, i molts -tot i la nostra solidaritat envers les famílies de les víctimes- vam tardar sis anys en entendre que no n'hi ha prou amb ser solidaris implícits, que havíem de ser-ho explícitament. Els mitjans de comunicació valencians havien informat -uns més que altres; alguns entre zero i res- de les peripècies de les famílies de les víctimes del desastre de la Línia 1, de la boira decretada pel Consell sobre l'accident, de la negativa del MH president Camps a rebre'ls, de les escandaloses notícies a propòsit de la comissió a Corts Valencianes; però, jo no havia sentit la necessitat d'estar físicament al costat dels pares, les mares, els germans, els familiars, els amics de les 43 persones que van perdre la vida aquell terrible 3 de juliol.

No tinc, no trobe una explicació raonable a la manca de sensibilitat de part meua. Atenuants, potser. La irritació política, la ràbia inclús, per la supèrbia onanísitica dels governants valencians des de fa dues dècades, pel seu menyspreu a tot i a tots allò que no siguen ells i els seus interessos. L'atenció preferencial als problemes diguem-ne estructurals de la nostra societat: la crisi, l'atur, l'emigració dels joves, la corrupció pestilent de tantes institucions que haurien de ser exemple d'honorabilitat. Les meues petites comoditats, les preocupacions del dia a dia, el treball, els compromisos... No sé, ja ho dic, atenuants en el millor dels casos. 

I mentre jo he estat captiu de les meues petites o grans preocupacions, -pensava mentre el tenia al davant- eixe home porta vuitanta mesos plorant en silenci. Ja era hora que jo despertara, ja era hora que com a ciutadà i com a pare el fera costat en la seua exigència de justícia. 

Em va commoure la confessió de Beatriz Garrote en començar la seua intervenció, en veure la plaça plena de gent. Tenien por per la concentració de maig, la immediatament posterior a l'emissió del programa Salvados, haguera tingut una influència efímera aconseguida gràcies a Évole i col.laboradors. 

Després, tanmateix, crec que vaig concentrar-me en l'home que plorava en silenci. I més m'identificava amb el senyor de les ulleres que amagaven els ulls plorosos, més desconcert em provocava recordar la imatge de Juan Cotino en ser preguntat per l'accident al Salvados. Escrivia jo farà poc enes setmanes que en veure a la pantalla de televisió com el somriure displicent inicial del cavaller va anar convertint-se en una màscara, en veure com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I afegia que aquell espècimen d'ésser humà de tan baixa qualitat és el President de les Corts Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa vergonya. 


Em preguntava a continuació si València despertaria d'una vegada per totes de la narcolèpsia política que patim des de fa molt. Era una intenció política la que va animar-me per a fer aquelles reflexions. Avui, no. Avui, després la darrera concentració de les víctimes del metro, és la part humana la que m'encoratja a traslladar a la pantalla de l'ordinador un sentiment, el de la solidaritat en el dolor amb aquell home que plorava en silenci al qual no vaig atrevir-me a abraçar. 

Ara sé que cada dia 3 tinc una cita amb ell, a la Plaça de la Mare de Déu. Si més no, mentre no obtinga la justícia que és l'únic bàlsam al que pot aspirar.