martes, 10 de mayo de 2016

Quan allò que importa és tirar-se un pet.

La vida passa i passa, sovint de manera atrafegada, tensa i estressant. Coses aparentment grans, greus, importants o, senzillament, urgents ens impedeixen –a mi, si més no− veure amb nitidesa els arbres, estacat al bell mig del bosc. Tot sembla funcionar raonablement bé, i les exigències d’altres, els terminis, les obligacions et fan veure –a mi, de nou, si més no em fan veure− que les coses són com són i no poden ser d’una altra forma. Córrer sense parar o, fins i tot, atenent amb dedicació a coses i circumstàncies que, si les analitzes amb una mica de calma, són absolutament, completa i absolutament secundàries.

He tingut l’oportunitat de pegar-li un parell de voltes a aquesta idea, i la sorpresa ha estat reveladora. Una qüestió de salut que semblava quasi banal es va convertir de cop i volta en una urgència quirúrgica, de forma que en poques hores vaig passar d’estar preocupat per un rosari de temes i qüestions personals i professionals que catalogava com a rellevants a preocupar-me de forma absolutament polaritzada, única, per poder tirar-me un pet.

El pet, un dels motius centrals de l’humor valencià, va ser durant unes poques hores la meua més important preocupació vital. La meua i la dels qui m’estimen. Eixe pet, amb els que van vindre al darrere, van ser celebrats pels que formen al meu cercle més íntim com una victòria indiscutible del meu organisme. Palmes i rialles van sorgir espontànies entre els presents i, poc després, entre els que van ser sabedors de tan important èxit del meu aparell digestiu. Aquells pets van ser, traca valenciana al remat, l’anunci de la festa de la meua primavera intestinal. Alegria i color.

El cos em va respondre bé. Molt bé, inclús. Clar que han estat imprescindibles les atencions sanitàries i els reforços dels que m’estimen. Quant als segons he de dir que sóc persona afortunada i no n’afegiré res més. Pel que fa als primers, he de dedicar-los unes ratlles.

He gaudit d’un grup de professionals que m’han fet sentir-me orgullós de ser un afiliat a la sanitat pública. Des que vaig entrar per la porta d’urgències fins que he eixit aquest matí, no he trobat més que professionals competents i compromesos amb la seua missió. Des de l’equip quirúrgic als diversos equips d’infermeria, així com els grups auxiliars de l’Hospital Universitari La Fe, m’han fet sentir orgull de mantindrem a la sanitat pública. Després de dècades com a funcionari de l’Estat mai he volgut saber res de les companyies privades, sempre m’he mantingut en el Servei Valencià de Salut, convençut que no n’hi ha millors professionals i millors mitjans que en ell. I això és el que compta en els moments difícils, quan la carretera s’empina i es torna complicat avançar.

Amb tant de bandoler amb corbata i comptes a Panamà, servidor s’honora de fer la declaració de la renda i de pagar religiosament per a mantindré eixe servei de salut que he necessitat durant els darrers dies. Els hi done a aquells professionals sanitaris el meu més sincer i afectuós agraïment per haver-me permés comprovar, de forma explícita, que estan on toca i que saben allò que han de fer per atendre als qui –ignorants o ingenus− oblidem que n’hi ha moments en els que allò que realment importa és que algú t’ajude a tirar-te un bon pet.


És gràcies a d’ells que estic per ací de nou, amics i amigues.  

domingo, 1 de mayo de 2016

Castigar-los amb l'abstenció?

La irritació dels votants  progressistes amb els líders i els partits polítics als que van donar el seu suport  al desembre passat és monumental. No els falta raó a tantíssims que van confiar en les propostes programàtiques que insistien, de manera inequívoca, en la necessitat de netejar i ventilar el pati polític peninsular. A això semblava sumar-se el partit del ciutadà Albert Rivera, qui prometia que el seu objectiu era regenerar, reconstruir, rehabilitar tot el que el Partit Popular havia corromput, destruït i deteriorat després de quatre anys amputant sense descans el nostre encara tendre i fràgil Estat del Benestar.

No és que els electors progressistes [els situats des del PSOE cap a l'esquerra, tant l’estatal com la regional] confiaren massa en Rivera i els seus, perquè el cavaller ja havia donat mostres de la seua enorme capacitat per a fer amb una mà el que nega amb l'altra. Però, passats quatre mesos, és clar que el dirigent català ha confirmat dues coses: que és un bon comercial que ha maniobrat amb molta habilitat empantanant l'esquerra [amb la col·laboració de la dirigència més jacobina  del PSOE] i que aspira a  ser a mitjà termini el nou líder de la dreta espanyola.

Són el PSOE i Podem els que més han irritat als seus electors [descomptem als hooligans d'ambdues formacions]. Quant a les diverses opcions restants de la sinistra peninsular, les d'implantació regional, les valoracions divergeixen quant a la bondat del paper jugat, però ningú pot responsabilitzar-los que estiguem al maig, amb la primavera avançada, i continuem per quart mes amb un govern en funcions dirigit per un bípede mandrós.

La temptació de molts votants progressistes, segons s'escolta ací i allà aquests dies, és castigar-los amb l'abstenció. Sembla que és una molt mala opció que els qui els van votar al desembre haurien de revisar. Podrien canviar el seu vot, per a fer explícit el seu empipament; probablement seria més adequat i efectiu com a penitència.

És veritat que és creixent el nombre d'aquells que avui en dia manifesten amb la veu crispada que als responsables del destarifo de que el PP es mantinga al govern, als que no han sabut gestionar el mandat de les urnes, als que han avantposat els seus interessos partidaris als generals, els va a votar la mare que els va parir.

Seria absurd negar la força de la pulsió, encara que també s’escolten les veus dels qui es resisteixen a deixar-se arrossegar per la ràbia. Fins i tot ha sorgit una campanya en Change.org que demana unes eleccions sense campanya electoral: “Posen les urnes i votem”.

Em sembla més assenyada i, alhora, provocadora aquesta campanya que la renúncia a l'exercici del vot. No solament perquè el votant conservador no va a deixar d'acudir a les urnes a recolzar als seus; no solament per això. Com el tema dóna per a molt exposaré avui únicament dues raons que crec haurien de sospesar aquells que s'inclinen per mostrar el seu disgust refugiant-se en l'abstenció. Temps hi haurà de tornar sobre el tema.

La primera és una raó de memòria històrica: ha costat molt d’esforç, molt de dolor, molta llàgrima i molts de morts que en aquest país siguem convocats regularment a votar per l'opció i el programa polític que millor ens acomoda. No hauríem d'escopir sobre el nostre passat, ni oblidar a aquells que van lluitar durant la dictadura per la llibertat i per la democràcia. Tenim eixe deute amb ells. La segona és perquè els ciutadans del carrer, els simples votants, tenim una bona dosi de responsabilitat a propòsit de la mediocritat dominant entre els representants i els dirigents partidaris en la mesura que no hem sigut capaces d'apartar-los i substituir-los per uns altres més resolts i talentosos.


A més, ¿quin càstig seria eixe que podria regalar-li a les dretes el govern perquè continuaren aplicant les polítiques antisocials dels últims quatre anys i, per si no fos poc, validaren amb la seua victòria electoral la infàmia de la corrupció que hauria d’avergonyir-los?