sábado, 18 de agosto de 2012

Del Levante Feliz a la Terra Mítica, o què s'ha fet de la Russafa


Una foto d'aquelles del aquí comenzó todo. Es tracta -la publica avui Levante-EMV- de la parella ideal, dels campions de la política valenciana; els que van posar-nos en el mapa, aquells que van aconseguir convertir-nos en l'enveja de la Galaxia. La nostra, tota, n'era una Terra Mítica. El mite del Levante Feliz elevat a l'enèsima potencia però, exultant de modernitat, insultantment exultant. No debades n'hi havia, deien, dotze milions d'europeus (dotze, ni un menys!) que volien vindre-se'n a viure a casa nostra. Calia fer-ne xalets, adosats, bungalows, apartaments, per milers; vinga el PAI, a tort i dret; no podíem fallar-li a Europa, al Món. Era el temps del Poder Valenciano en Madrid, Van ser els anys d'Eduardo i de Paco, un darrere de l'altre.

California, La Florida? No, home no, València! Visca València, per ofrenar noves glòries a Espanya!!!

Paco i Eduardo apareixen a la foto i queda clar allò de la cara espejo del alma. Soy un truhán, soy un señor, sembla tindre en ment l'amic de Julio Iglesias; mentre que l'altre mostra el rostre del qui viu una mena d'experiència mística: Gracias, Señor, por hacer de mi, pobre pecador, el referente espiritual de esta tierra de impíos. [Com podia ell imaginar que, passats els anys, no podría ni anar tranquil al Club de Tenis València].

I és que, efectivament, des del dia d'aquella foto que il.lustra aquest post han passat moltes coses. Han passat els anys, i ni els Te Deum en la Basílica de la Maredeueta ens han salvat.

Carles Dènia -al seu disc El Paradís de les Paraules- va posar veu i música als poemes d'Ibn Al-Abbar que Josep Piera havia treballat, i d'un d'ells rescatem un fragment "Tot s'ha perdut./ S'ha perdut el pont i la Russafa, / S'ha perdut Mislata i Massanassa / Tot s'ha perdut (...).

Tot s'ha perdut, efectivament. I no sols les entitats financeres i de crèdit, la Ràdiotelevisió Pública, la qualitat en l'Ensenyament i de la Sanitat...; fins i tot hem perdut el bon nom dels valencians, que ara som -per tot arreu- causa d'escarni, burleta, i sinònim de xanxullo, golferio i corrupció.

Què s'ha fet de la Russafa?

domingo, 12 de agosto de 2012

Alta política: Habermas, la crisi sistèmica i la re-construcció europea.

Habermas i altres publiquen avui a El País un article que cal llegir dues o tres vegades -és el meu cas, si més no- per a treure-li el màxim de profit. Aporten una avaluació del procés de pre-fallida econòmica en el que ens trobem, denuncien els errors d'anàlisi realitzats i, en conseqüència, censuren l'errònia política d'abordatge de la crisis, que és sitèmica i no de deutes nacionals. Com a primera conclusió, els autors demanen a Alemanya que lidere una re-construcció de la Unió Europea. Eixa re-construcció ha de vindre determinada –i és difícil no coincidir amb ells- per la posada en funcionament d'una democràcia supranacional que permeta un govern comú per a la UE que no ha de ser necessàriament un govern federal.
El raonament m'ha semblat impecable, i el reproduisc: "El Estado federal es un modelo erróneo y excede el grado de solidaridad admisible por pueblos europeos históricamente independientes. La profundización, hoy necesaria, de las instituciones podría ser regida por la idea de que un núcleo europeo democrático ha de representar a la totalidad de los ciudadanos de los Estados miembros de la Unión Monetaria Europea, pero a cada uno de ellos en su doble cualidad de ciudadano directamente participante de la Unión reformada, por un lado, y, por otro, como miembro indirectamente participante de una de las naciones europeas participantes".
Alta política. Lluny per tant de les petites misèries peninsulars, lluny inclús de les picabaralles sobiranistes de confrontació entre els distints estats europeus. Molt més enllà de la confrontació interessada entre un nord virtuós i un sud pecador. Extraordinàriament més lúcid que els discursos dictats per la miopia amb la que cadascun dels governs actuals –regionals i estatals- s'afanyen de manera preferent en no pedre les eleccions més pròximes.
La solución de la cris no pot ser més que política. I eixa política ha de pasar, obligatòriament per la conformació efectiva d’una Europa unitària i potent. Habermas i els seus amics ho diuen amb una claredat que no admet confusió: “las proyecciones estadísticas auguran a Europa el destino de un continente de población menguante, peso económico decreciente e importancia política en disminución. Las poblaciones europeas deben aprender que, en este momento, solo de forma conjunta pueden afirmar su modelo de sociedad apoyado en un Estado social y la diversidad de Estados nacionales de sus culturas. Deben aunar sus fuerzas si quieren seguir siendo influyentes en la agenda de la política mundial y en la solución de los problemas globales. La renuncia a la unificación europea sería una despedida de la historia mundial”.
És a dir, ens estem jugant, ni més ni menys, que el ser o no ser d’Europa. El territorio socialment més avançat del planeta pot esdevindre, en el millor dels casos, una destinació turística, un parc temàtic gegantesc per a ser visitat pels orientals, els nord-americans o els ciutadans d’altres països emergents. Europa unida potser un actor mundial, fragmentada será irrellevant. 
En què estarán pensant els nostres dirigents actuals?




sábado, 4 de agosto de 2012

Crisi, tensions regionals i federalisme a Espanya


La crisi econòmica i la pèssima gestió que està fent el Govern Rajoy aguditzen les tensions territorials a Espanya. Antonio Elorza reflexionava ahir ("Quo vadis Hispania, al diari El País) a propòsit de la necessitat d'avançar cap a un federalisme que permeta conjurar -o reduir- els perills d'ensorrament d'Espanya com a entitat unitària:

En opinió d'Elorza: "Desde el principio, [des de la Transició i la Constitutució de 1978] faltó articulación y se sucedieron conflictos verticales: “En pocos años —constataba Eliseo Aja— se han planteado ante el Constitucional 10 veces más conflictos de competencias que en cuatro décadas en la República Federal Alemana”. Con el complemento de la duplicidad administrativa y la ausencia de corresponsabilidad fiscal, los nacionalismos se presentaron como portadores auténticos de los intereses propios, sin que en los años dorados pudiera percibirse el riesgo de un gasto excesivo que ahora ha estallado con la crisis. Con tanta mayor incidencia sobre las élites nacionalistas, cuanto que antes no era posible renunciar a la unidad de mercado y ahora siempre cabe abrigar la esperanza de un despliegue de la potencialidad vasca o catalana en el seno de Europa, libres de la camisa de fuerza española".

Entenc que el debat és necessari en un moment en el que -des d'Europa observats- n'hi ha nul.la condescendència envers els particularismes ibèrics. Una resposta re-centralitzadora, per la via de la intervenció per part del Govern central podria tindre efectes insospitats i indesitjables en la dèbil estructura institucional que és allò que en diguem l'Espanya de les Autonomies. I el Govern Rajoy sembla temptat per aprofitar que la crisi exigeix una resposta d'Estat per a reconvertir el disseny quasi federal -quasi, sols quasi; amb inconvenients i pocs dels avantatges del federalisme real- per a reconvertir el mapa autonòmic en un mapa estrictament administratiu.

Caldrà que tots anem amb compte.