sábado, 20 de julio de 2013

És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en el Col.legi Oficial d’Arbitres de Futbol.


En 1985 Pedro Pacheco era l’alcalde de Jerez de la Frontera. Va donar ordre de demolició d’un xalet del cantant Bertín Osborne, qui va recórrer la decisió municipal. Finalment, l’Audiència de Sevilla va fallar a favor de l’artista, per la qual cosa l’andalusista Pacheco es va fer famós en afirmar que la justícia era un catxondeo. Bé, es va fer famós no sols per això que va dir, sinó perquè quasi va ser afusellat pel desacato i per la irreverència de la seua afirmació. Tronaren els mitjans conservadors tot demanant que el seu cap fora exposat dins una gàbia de ferro per a escarment dels insolents. No ens consta (amb perdó per la frase de moda, però quasi tot s’apega) que el senyor Pacheco haja fet cap valoració respecte del que està passant quasi trenta anys després al Tribunal Constitucional, però no seria d’estranyar que es mantinguera en una posició pareguda.

Ara va i resulta que es pot presidir el més Alt Tribunal de justícia espanyol després d'haver estat magistrat del mateix tot mantenint la militància en un partit polític. En aquest cas en el Partit Popular, que és el que recolza el govern del senyor Mariano Rajoy, gallec de Pontevedra i registrador de la propietat de professió. Cal no oblidar que els recursos que arriben a l'Alt Tribunal solen estar referits a decisions governamentals, i que el seu president ostenta el vot de qualitat que pot dirimir els empats.

Ens permetreu algunes consideracions sobre la situació generada per la presa de possessió en el passat mes juny del doctor Pérez de los Cobos a la llum dels darrers esdeveniments.

1) No es gasta la mateixa mesura per a uns juristes que per a altres, i és que molt han canviat les coses quant a la benevolència del tracte segons convinga el Partit Popular.
L’actual president del Tribunal Constitucional espanyol és un catedràtic de dret del treball, murcià de naixement i doctor per la Universitat de València. L’il.lustre professor està considerat el pater de la reforma laboral propiciada pel Partit Popular, en companyia del seu col.lega Javier Thibault, també professor de la mateixa matèria, i actual director General d'Ocupació del Ministeri de Treball. Tots dos pertanyen a allò que en l’argot madrileny se’n diu el clan dels genovesos, i això en relació amb la caserna general pepera, ubicada al carrer dedicat en la Villa y Corte a la ciutat italiana. 

Precisament sobre la reforma laboral versen bona part dels cursos en els quals Pérez de los Cobos ha intervingut en FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, el think tank presidit per José María Aznar, una mena de laboratori ideològic al servei del pensament neoconservador espanyol) com a ponent o assistent. Una circumstància que, contràriament a allò que va passar en 2007 amb el magistrat Pablo Pérez Tremps, no ha generat cap problema en cap instància jurídica autòctona. Recordem que el magistrat Pérez Tremps fou recusat en el seu dia en el cas del recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya per haver participat, abans de la seua designació com a magistrat de l'Alt Tribunal, en un estudi realitzat per deu juristes sobre la constitucionalitat de l'Estatut.
2) Els efectes immediats i a mitjà termini de la situació desencadenada són imprevisibles i fan dubtar que els actors principals d’aquesta tragicomèdia siguen a) persones assenyades; o, b) persones d'una solvència ètica mínima.
Quan el diari El País va publicar que Francisco Pérez de los Cobos va cotitzar com a militant del Partit Popular entre 2008 i 2011, ell mateix va admetre i va defensar la seua militància davant els seus companys del Constitucional. 

Des d'aquest reconeixement, Francisco Pérez de los Cobos, qui ha estat ponent de quaranta sentències des que va ser triat magistrat, podria veure-les qüestionades en bona part sinó totes. Aqueilla militància, —ocultada en la comissió de nomenaments del Senat, prèvia a la seua designació—, ha desencadenat ja l'anunci de diverses peticions de nul·litat d'algunes d'aquelles resolucions en les quals va participar com a magistrat. 

Tanmateix, tanta o més sorpresa que els arguments emprats pel Partit Popular en boca de personatges com el senyor González Pons o l’actual ministre de Justícia, causa perals profans la unanimitat dels membres del Tribunal Constitucional, entenent com allò més raonable la militància mentre era magistrat i l’ocultació de la dada en presentar-se davant el Parlament.

De moment, els advocats de Baltasar Garzón i els d’Arnaldo Otegui ja han anunciat que reclamaran l'anul.lació de les decisions que l'Alt Tribunal va adoptar sobre les seues causes. La Junta d'Andalusia va a estudiar i revisar tots els temes que ha tractat Pérez de los Cobos i la Generalitat de Catalunya, de moment, es reserva la possibilitat de demanar la reprovació a l'espera que els de Rajoy reconsideren els seus arguments. A més, la Comissió Cívica d'Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica es proposa comunicar al Comitè de Drets Humans, Civils i Polítics de les Nacions Unides el fet que va ser precisament Francisco Pérez de los Cobos un dels tres magistrats que van decidir no admetre a tràmit el recurs per a la nul·litat de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández en 1940.

3) La línia argumental del Partit Popular, avalada pels membres del Tribunal Constitucional.
Després la confessió del President, el TC ha avalat el PP des del moment que els seus membres han dit amén a la que entenem com inacceptable compaginació entre militància partidària, mentides institucionals i presidència del TC. Segons els popularistes, −i això és allò que han beneït la resta dels magistrats del TC− la incompatibilitat afectaria als militants que tenen despatx al carrer de Gènova i poca gent més, tal vegada els barons regionals. La resta dels afiliats al PP, cap problema. És a dir que els motius d'incompatibilitat no vindrien donats pel que fa a la ideologia política o a l’assumpció jerarquitzada i supeditada a unes directrius polítiques partidàries, com fan els militants de qualsevol organització, sinó per una realitat determinada per l'organigrama polític-administratiu del partit.

Això vol dir que no es traça la importantíssima ratlla entre estar dalt o baix identificat amb la ideologia o la política d’un partit polític i ser militant del mateix. I això és una barbaritat que no pot ser mantinguda en un debat seriós. 

Una persona pot simpatitzar amb el Partit Popular o amb qualsevol altre, inclús votar-lo en distintes convocatòries electorals, però no per això està sota la disciplina d’aquest partit, ni té perquè acceptar les seues directrius polítiques. Quan passa a ser militant, quan s’inscriu i cotitza, està en una situació radicalment distinta i infinitament més compromesa que el simple seguidor o el votant. Entre d'altres coses perquè els estatuts el condicionen de manera inequívoca.

4) És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en Col.legi Oficial d’Àrbitres de Futbol.
La normativa existent per a la designació dels àrbitres de la Lliga Espanyola de Futbol estableix què els àrbitres o els seus assistents no podran mai dirigir partits d'equips de la seva comunitat autònoma. 

Tot i que el sistema de designació arbitral no ha estat sempre el mateix, aquesta exigència s’ha mantingut en el temps. Per exemple, de 1996 a 2005 un ordinador era l'encarregat de designar als àrbitres. Aquest sistema, que havia estat proposat pels equips, també tenia una sèrie de condicionants per a cada designació. La més important: que els àrbitres no podien arbitrar a equips de la seva regió autònoma. La mateixa prohibició que regeix avui en dia.

És a dir, que un àrbitre valencià no pot arbitrar el Llevant, ni un català el Barça, ni un basc a l’Athletic. Però, un magistrat que és militant d’un partit sí pot decidir amb el seu vot una sentència que afecte directament els interessos polítics i/o ideològics de l‘organització a la qual està estatutàriament lligat de forma subordinada.

No és una autèntica bogeria? Sí, ho és. Com és possible, doncs, tanta unanimitat entre persones de tan elevada formació jurídica? O és que tenia raó Pacheco i encara a hores d’ara la justícia és un catxondeo?


domingo, 7 de julio de 2013

Metges, dolor i dignitat davant la mort en els temps tecnocràtics.

La mostra no és representativa,  ja ho sé. I és que d’on arranca la meua reflexió és d’un cas, però pel que he pogut saber és representatiu i, malauradament, bastant freqüent a casa nostra. L’anàlisi de l’experiència viscuda durant les darreres setmanes m’ha fet arribar a la conclusió que no és fàcil morir amb dignitat a les nostres instal.lacions sanitàries. Podria anar un pas més enllà: no és que no siga fàcil, és que morir amb dignitat pot convertir-se en una cursa d’obstacles quasi insalvables. Ho sospitava, sabia que l’atzar pot jugar-te una mala passada; ara, però, he patit l’evidència empírica.

Posem-nos en situació. Una malalta que ultrapassa amb escreix els noranta anys de vida, amb una història clínica llarga i dilatada de patiments, cirurgia i dolors d’origen majoritàriament vertebral ingressa per urgències a un dels nostres grans hospitals, amb un quadre d’afectacions cardíaques, pulmonars, renals, de tensió arterial i, molt especialment, contraguent-se, regirant-se d’un dolor –malgrat la seua mobilitat reduïda−, que qualifica d’insuportable: quant entre zero i deu?, li pregunta el metge; la resposta és deu. El diagnòstic posterior serà contundent: a més d’altres afectacions en òrgans vitals, la pacient presenta una fractura aguda d’una vèrtebra dorsal, dins una columna vertebral en estat lamentable i irreparable.

Tres setmanes després, amb un alta hospitalària intermèdia que poques hores més tard va ser desmentida en tornar a la porta d’urgències, la pacient ha mort. N’ha patit molt, moltíssim, massa; ha patit fins a un punt dantesc que resulta impossible d’entendre  en el segle que vivim i amb els avanços de la medicina en general i de la farmacologia en particular. ¿Per què ha passat això, per què pot passar-nos a qualsevol de nosaltres si no prenem mesures adequades, i si no som ferms en la defensa del nostre dret a morir amb dignitat?

Per a respondre a la pregunta potser cal una primera reflexió general, una hipòtesi inicial: vivim temps tecnocràtics i som hostatges de la tècnica i de la tecnologia, dels tècnics, d’allò suposadament objectiu que es pesa, es mesura, es quantifica. Passa amb l’economia: és freqüent, atés que és tristament el corrent dominant entre els economistes actuals, que les anàlisis, les propostes d’actuació en matèria econòmica atenguen a allò que és la balança fiscal, el dèficit, la solvència bancària, els retalls de la despesa, etc., etc., etc.; tot deixant en l’ombra els efectes que aquestes decisions, que aquestes disposicions i mesures, tenen sobre la vida real de les persones reals, les que van pel carrer, les que tenen o no treball, les que viuen i pateixen amb més o menys cruesa la crisi econòmica que ells no han provocat. Allò transcendental són les xifres i no les persones.

Doncs una realitat similar podem constatar als hospitals en la relació metge-pacient. He trobat dos grans grups entre els professionals de la medicina: els que anomenaré tècnics, que atenen prioritàriament a la malaltia; i els que anomenaré humanitaris, que atenen prioritàriament al malalt. Vull dir, els que s’enfronten a una simptomatologia que els llibres adjudiquen a la malaltia A o la malaltia B, i que els protocols hospitalaris estableixen com afrontar-la; els que demanen analítiques, proves, plaques, TAC’s, ressonàncies, ecografies i administren fàrmacs per a superar eixa malaltia; i els qui sense renunciar a proves i analítiques es concentren en saber que li està passant, que és el que està patint el malalt. Són, entenc, dues concepcions radicalment oposades de l’exercici de la medicina.

Alguns comportaments diferenciats caracteritzen els dos grups que acabe de perfilar: els tècnics amb penes i treballs miren el pacient, no li parlen, no l’escolten, no el toquen físicament, es concentren en els resultats de les proves i sembla no senten emocions com ara la simple compassió davant del patiment del malalt. El jurament hipocràtic és interpretat per ells, entenc, d’una forma restrictiva, i lluny d’actuar en benefici integral del ser humà es concentren en la patologia, com si aquesta fora un problema extern i independent de la persona. Els que anomene humanitaris fan sentir-se pròxim al pacient, inclús físicament; el toquen tot transmetent-li empatia i paren orella a les explicacions, a la informació que aquest està en disposició de donar-los-en a propòsit de la seua dolència. És clar que analitzen, pesen i mesuren, però ho fan com a conseqüència de la clínica que perceben, dels símptomes que el subjecte del seu interés, el malalt, els transmet perquè és a ell a qui presten la seua total atenció. 

Més enllà d’aquesta primera distinció entre dos grans grups de professionals de la medicina, una altra pregunta: ¿hi ha alguna raó que explique que haja trobat els metges joves, els anomenats residents (Metge Intern Resident, MIR), majoritàriament entre els primers, i els que anomenarem seniors entre els segons?

Els nostres metges joves són la crema de la crema acadèmica. Necessiten uns expedients d’excel.lència per a accedir als estudis de grau i la carrera és dura. D’aquells primers seleccionats que acabaran els estudis, sols una minoria aconseguirà superar les proves per a ocupar una plaça de MIR, i en un futur, ja formats –tal i com estan les coses a la funció pública- sols un grup selecte aconseguirà plaça estable a la sanitat pública. Quina formació estan rebent aquest joves brillants amb els qual he ensopegat? ¿Què està passant per a que no toquen al malalt, per a que quan el malalt en el deliri del dolor li allarga la mà demanant-li que l’auxilie per a un canvi de posició al llit li la negue i li responga que ara vindran a ajudar-la? Com poden arribar a dir que el dolor no mata?

¿Com és que els seniors –els formadors del MIR− que majoritàriament són més pròxims i empàtics amb el malalt no transmeten als joves −com a pauta professional inexcusable− la necessitat d’establir una relació de comprensió i comunicació amb el pacient que pateix? 

I què passa amb el dolor? ¿És possible ser un metge com cal si no es té com a preocupació primera eliminar el patiment extrem del malalt? I si aquest que pateix el dolor es troba en una situació clarament irreversible, ¿quina és la primera obligació del metge sinó llevar-li el dolor de manera radical? I si com en aquest cas la pacient és una nonagenària tractada amb mòrfics des de fa anys per la Unitat del Dolor, amb una fractura aguda de la primera vèrtebra dorsal, i amb patologies multi orgàniques, ¿què s’ha de fer, sinó aplicar-li una sedació pal.liativa?

¿I si el metge, erròniament, amb ignorància incomprensible en un membre de la tribu dels elegits entre els deixebles d’Hipòcrates, identifica sedació pal.liativa amb eutanàsia i al.lega que aquesta és un delicte? ¿Què pot fer el pacient, o els seus familiars quan aquest no està en condicions d’exigir una atenció mèdica acurada de manera efectiva? 

Doncs en el nostre cas amenaçar-lo amb reclamar l’empara del Servei d’Atenció al Pacient o –atesa l’extrema urgència− amb demanar la intervenció de la Guàrdia Civil (sic), com a resultat de la impotència i la ràbia desesperada. Aquestes coses poden passar. De fet, han passat. I el resultat és que durant massa hores la pacient va viure la fase prèvia a la seua mort de forma molt injusta, i també de forma indigna. D’altres metges, tanmateix, van corregir la deriva perversa, obtusa, ignorant i van actuar de forma que –si més no- les darreres hores van ser d’absència de dolor mentre la mort va tindre a bé presentar-se a l’escenari. 

Hem d’actuar per a corregir aquests comportaments tan infames com impropis d’una societat avançada. Tothom és lliure de tindre els seus prejudicis, de tindre les seues posicions deontològiques, però en matèria de dolor i de dignitat del malalt en la fase final de la seua vida no pot prevaldre cap altra cosa més que la consecució irrenunciable de l’eliminació del dolor.

És imprescindible protegir-nos d’eventualitats com les descrites. És necessari signar allò que se’n diu Testament Vital o Document de Voluntats Anticipades. Cal que deixem constància escrita davant els organismes corresponents (la Conselleria de Sanitat, particularment) i cal que hi conste a la nostra història clínica que exigim el nostre dret a una mort digna. I cal que anomenem representants per tal que si perdem la capacitat d’exigir el nostre dret ho facen per nosaltres. 

Personalment no desitge ni per a mi ni per a cap persona una vida dependent, en la qual necessite l’ajuda d’altres persones per a realitzar allò que en diguem les activitats bàsiques de la vida quotidiana (vestir-me, anar al bany, menjar...). En conseqüència, si arribe a una situació en la que haja perdut la capacitat d’expressar-me com a conseqüència d’una patologia irreversible (un dany cerebral, demència, una malaltia degenerativa, un estat vegetatiu...), vull que quede clar que la meua voluntat inequívoca i irrenunciable és no viure en eixes circumstàncies i que exigisc que se’m permeta morir amb dignitat.

Per a la qual cosa, rebutge qualsevol tractament que contribueixca a perllongar la meua vida, pregue la conclusió de l’esforç terapèutic i demane una assistència pal.liativa. Això vol dir, i ha de quedar clar i català, que sols vull que se m’administren els fàrmacs que alleugen el meu patiment, molt particularment una sedació pal.liativa –àdhuc en el cas que aquesta redueixca el temps de vida− que em permeta una mort serena i digna.

No vull ser una víctima ni de la tecnologia ni dels tècnics que lluitaran contra una malaltia com qui lluita contra el dèficit públic. No vull caure en mans de professionals que obliden que darrere les analítiques de sang i dels balanços macroeconòmics el que n’hi ha sempre son éssers humans que pateixen, i que és a ells als primers que han d’atendre en el seu dolor.