Els socis prioritaris de Català: els de VOX, amb un magnífic jornal per no fer res.

Cobrar sense treballar, en funció d'una nova categoria: la de "socis prioritaris", és allò que l'alcaldesa Català ha inventat per a comprar la complicitat de l'extrema dreta local.

Dic comprar perquè no trobe un verb més adequat. I n'ha comprat car, francament: 74.431 euros bruts a l'any per no fer res "amb dedicació exclussiva" és un balafiament de recursos públics que clama al cel.

Els regidors de VOX van a dedicar-se de forma exclussiva a no fer res, i això per a que siguen socis prioritaris, és a dir, que callen i aproven el que més li vinga de gust a la senyora Català. Això sí, la brillant i feliç iniciativa (per als de VOX) no la paga ella a l'estil del Capità moro, la paga tota la ciutadania del Cap i casal.

No és massa sorpresa, tanmateix. Així són les coses sempre amb el Partit Popular, encara que n'hi ha molta gent a la que estes coses se li obliden.

[Ho ha explicat molt bé @miguelrosg_ en Infolibre]

El dia 24. Ni cianur ni cicuta, orxata o granissat de llima.

 

Va arribar el 23J i vam viure una jornada intensa. Els resultats de primera hora -al tomb de les vuit, en tancar els col·legis- van induir a alguns, entre els més compromesos de l’esquerra, a plantejar-se si seria millor el cianur o la cicuta.

Ara, quan no han passat ni vint-i-quatre hores de la finalització del recompte i del repartiment d’escons, sabem que el Govern de coalició, capitanejat per Pedro Sánchez amb Yolanda Díaz com a segona de bord, va superar l’assalt de PP i VOX que pretenien la derogació (significara el que això significara) de Pedro Sánchez. Per il·legítim i per vulnerar bona part dels articles del Codi Penal.

Les forces que fa mesos anunciaven amb fanfàrries jurídiques, econòmiques i mediàtiques l’arribada de l’Anti-Crist si Sánchez no era expulsat de La Moncloa havien fracassat. El Maligne, havien anunciat, vindria acompanyat a més a més per unes plagues que deixarien les d’Egipte en una broma. Ho vam saber cap a les deu i mitja.

Feijóo, eixe buròcrata gris que falla més que una escopeta de fira, i el seu escuder, Abascal, que no sap més que enllaçar una arenga amb una altra, havien aconseguit espantar a molts dels que tenim l’esquerra com a la nostra terra natal.

Molts ho negaran. No ni poc, i tant que sí; direm altres. Amenaçaven a tort i dret en posar el millor de cada casa en el govern que eixiria de les urnes. Allò dels toreros al front de la cultura, o els anti-demòcrates confessos com presidents de parlaments autonòmics anava a ser un joc d’infants comparat amb el que anava a passar a la Villa y Corte i en el Regne d’Espanya. Fins el Borbó emèrit anava a tornar.  

Feijóo havia afirmat que 2 per 10 n’eren 22, que Huelva està en la Mediterrània o que el seu amic Marcial era traficant de droga legal però no de les altres; tot amb tot, donava la victòria per segura. Encara més, es veia com l’Aznar de la segona legislatura, sense necessitat de parlar en la intimitat cap dialecte de paletos.

Abascal, que sempre te el parar d’un legionari en formació de revista, la qual cosa no deixa de tindre mèrit en un patriota que va escaquejar-se de la mili, anunciava a ple pulmó que s’havien acabat les tonteries en i amb Catalunya.

Doncs s’han quedat amb un pam de nassos. Els dos.

Veure les imatges del famós balcó del carrer madrileny de Gènova, o les de la seu de VOX, ens va fer goig a molts, la veritat. Havien guanyat, si; però, els balls, la música, les rialles i les abraçades les trobarem en la pantalla del televisor quan els realitzadors van punxar el senyal del carrer Ferraz o el de la seu de Sumar. Havien guanyat, si, però no va ser cap tsunami. Ni tsunami ni cicló ni borrasca, perquè ara n’hi ha la possibilitat de reeditar un govern com el que anomenarem “d’investidura”.

Ja en parlarem d’això que ningú diu ni imagina que resulte fàcil.

Però, ara per ara, el 24 de juliol continuem en 2023, no hem tornat a 1975 i, en conseqüència podem triar entre orxata o granissat de llima. Res de cicuta o cianur.

Tal vegada va ser el propi Feijóo qui va pensar en què prendre-se’n quan va ser interromput en el seu discurs de guanyador fracassat en escoltar com la mutxatxada pepera cridava amb passió allò d’A-yu-so, A-yu-so, A-yu-so, mentre l’al·ludida no sabia quina cara posar i s'encongia d'esquenes.

Ja és humiliació, eh!

Demà decidim “qui i com” ens governa. Participa, per favor.

 

No conec cap persona que no vaja a votar demà, ves per on. Conec persones què, això sí, coneixen persones que els han dit que no pensen acudir demà a les urnes a dir la seua respecte del govern que sorgirà d’elles.

No he pogut tindre cap intercanvi d’opinions amb cap abstencionista, un tipus de ciutadà, de ciutadana, que per la raó o les raons que siga, demà es quedarà a casa, marxarà a la platja o farà com si es tractara d’un diumenge més,

Reconec que no comprenc com és possible no estar interessat en participar en l’elecció de “qui i com” anem a ser governants els propers quatre anys, però està clar que n’hi ha gent així.

També és cert que crec que la mobilització electoral del 23J va a ser de les bones, la qual cosa em fa pensar que els qui volem dir la nostra sobre el “qui i el com” anem a ser governats som ampla majoria.

Però, i els altres? Què en pensen, què creuen, en quina posició social estan, per a que els siga indiferent el “qui i el com”. M’interessen, ha de quedar clar, aquells que s’auto-identifiquen com a persones d’esquerra.

Potser una part d’ells pensen que tots els polítics són iguals i que no paga la pena triar-ne A o B. De veritat? Eixa idea és el resultat d’una reflexió mínimament fonamentada? Una única pregunta els faria: Com va gestionar el PP la macro-crisi de 2008 i com va gestionar la macro-crisi de la pandèmia el govern de coalició?

Tal vegada l’argument d’uns altres és que ningú està veritablement compromés amb un o més dels elements centrals de la seua ideologia: ningú és adequadament feminista; ningú és veritablement anti-capitalista, ningú és efectiu en la causa animalista; ningú és vertaderament actiu en la causa ambientalista; ningú està compromés amb la dura realitat dels migrants; ningú es suficientment demòcrata com per acceptar el dret a decidir de les nacionalitats que conformen l’Estat, etc.

La cosa però, a parer meu, és més simple. No dic senzilla, dic simple.

Allò que es decideix demà, és “el qui i el com” se’ns governa els propers quatre anys, i aquesta és una qüestió que està indissolublement relacionada amb els dèficits particulars que he apuntat; que els inclou a tots i cadascun d’ells.  

Al remat, abstencionistes d’esquerres, la bona qüestió és que hem de triar si volem ser governants des de la preeminència dels interessos públics o dels privats; si ens alineem amb als partidaris de la igualtat entre els homes i les dones o amb els qui la volen subordinada com a esposa i com a mare; si preferim als qui consideren que l’educació i la sanitat són un dret de ciutadania o els que entenen que és una mercaderia més amb la qual fer negocis; si fem costat als qui entenen la pluralitat de la nostra societat o als qui volen la uniformitat castradora; si optem pels qui estan a favor dels drets fonamentals que ens alliberen o dels qui volen que els drets bàsics siguen només els que dicta la seua moral; si preferim als qui faciliten la convivència o als que la entrebanquen; si estem, en última instància, per donar el poder als qui fan bandera de la mentida, la falsedat, l’insult, la desqualificació i la manca absoluta de respecte pels adversaris.

D’això es tracta, del “qui i el com”. I abstindre’s de participar és una manca de compromís social censurable i, a més a més, un greu error.

Preguntes per a l'electorat progressista encara desmobilitzat

 

Això diuen, sí: que n'hi ha una part de l'electorat progressista i també entre el d'esquerra que no troben la suficient motivació per acostar-se al seu col·legi electoral i votar el proper diumenge 23 de juliol. 

Doncs així serà, que els professionals de la demoscòpia saben del que parlen i tenen unes dades que jo ni tinc ni sabria analitzar. 

Una altra cosa és que no resulte fàcil entendre el per què n'hi ha un contingent significatiu d'indecisos o, directament, d'abstencionistes. 

¿Com és que no els interpel·len les notícies que estem rebent de per on van les primeres decisions dels governs PP-VOX?

¿De veritat no els preocupa que puga ser president del govern de les Espanyes un mentider compulsiu, un home al que convindria posar-li un comptador de falsedats com va fer-se amb Donald Trump?

Es queixen, com ho fem tots, de les temperatures tropicals, dels incendis o de les inundacions cada cop més freqüents, ¿romanen impassibles davant la possible arribada al poder de negacionistes del canvi climàtic?

¿Els resulta acceptable el masclisme negacionista d'una violència de gènere que mata dones amb una perseverància que commou a qualsevol ser humà?

¿Són impermeables a l'amenaça indiscutible de fer arrere bona part dels drets fonamentals que hem aconseguit durant les darreres dècades?

¿No els importa que s'estigmatitze i margine persones per la seua orientació sexual? 

¿Els importa un rave que es derogue la memòria de la guerra i del franquisme i que tornem a privar treure les vícitimes de les cunetes als ancians que no volen morir sense recuperar les despulles dels seus pares, fills o germans?

¿No els espanta la reducció d'impostos que anuncien que posarà en escacs la sanitat i l'educació pública?

¿Que passarà amb les pensions? ¿No els afecta ni a ells ni als seus pares?

¿Estan disposats a tornar a obligar a una mort indigna en abolir la Llei d'Eutanàsia?

¿No els commou criminalitzar els immigrants que fugen de la guerra, de la fam i busquen una vida més digna com ha fet el ser humà des de sempre?

¿No recorden com la dreta va gestionar la crisi econòmica de 2007, amb l'austericidi que descarregar sobre els més dèbils? ¿No troben diferències amb com va gestionar l'actual govern de coalició la pandèmia i els efectes de la guerra d'Ucraïna?

¿Els resulta raonable que un Feijóo que es passejava amb un conegut narcotraficant quan la droga delmava la població juvenil de Galicia?

¿Pot ser president del govern un home com Feijóo que insulta i desqualifica el periodisme que li resulta incòmode i que es nega a participar en els debats amb els altres candidats en un alardó de covardia?

Tantes i tantes preguntes deixe en el tinter, però no vull finalitzar sense referir-me a una última:

La meitat dels hipotètics abstencionistes són dones, llavors... ¿són impermeables al masclisme caspós i anacrònic però feridor, insultant i humiliant que considera la dona com a mare i esposa o, en el millor dels casos, com a subordinada a l'home?

¿De veritat que no trobem per a motius suficients per a anar a votar per l'opció de progrés que millor consideren?

Doncs bé, si cap d'aquestes preguntes no els impulsa a votar... que no voten. Però, que després no es queixen.

Derogar també la història?

                                                                [Foto Eva Máñez]

Hui Alfons Cervera aborda, una vegada més perquè és impossible no fer-ho amb freqüència, la complicada relació entre la dreta espanyola i la història. Ho fa l'escriptor insistint en l'ominosa insistència, del PP en general i de Feijóo en particular, en què parlar de la memòria històrica de la guerra i del franquisme és reobrir ferides. "Otra vez la burrica al trigo", escriu Cervera. Roda i volta, afegiria jo. 

Reobrir ferides? Ja he dit en alguna ocasió que Feijóo no sols vol derogar Pedro Sánchez; també vol derogar la història. La que a ell li destorba, clar. Vol derogar la història de la Espanya de la que ell no en forma part; de l'Espanya que no quadra amb el seu relat, en l'ús polític que ell i els seus fan de la història d'aquest país.

Voldria saber jo si Feijóo seria capaç de mirar els ulls a eixes ancianes, a eixos vells, que ha retratat Eva Mañez​ amb la caixeta coberta per la bandera tricolor amb les restes del seu pare, de la seua mare, del seu germà... i dir-los a la cara què ja n'hi ha prou d'obrir fosses, que ja n'hi ha prou de plorar davant les restes dels seus, que ja n'hi ha prou de reobrir ferides. 

Vull pensar que no, que no tindria valor. Cap ser humà podria fer-ho. 

Però, també està clar que el senyor Feijóo vol governar per a tornar a tancar eixes fosses, encara que queden obertes les ferides d'aquells -els que encara viuen- que les pateixen des d'aquell terrible 18 de juliol, avui 87 anys. 

Tant de bo poguem impedir-lo. 

23J: Cal no posar-nos d’esquenes a la vida.

 

De vegades cal llegir, explicava ja fa molts anys Enrique Tierno Galván, com beuen aigua les gallines: aixecant el cap de tant en tant. Ara, com no podria ser d’una altra forma, “la democràcia” està en boca de tots els actors polítics rellevants, i també en boca d’una opinió pública sensibilitzada per la cita electoral. Seria bo recordar Tierno Galván quan llegim segons quins discursos electorals.

Convé recordar algunes idees senzilles, bàsiques diria jo, al voltant del que és un sistema democràtic, un règim polític democràtic, una vertadera democràcia.

1)    La democràcia és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials.

 2)    Conflictes sempre n’hi ha, sempre. El que la democràcia facilita és com abordar-los i és, sense discussió, el millor sistema conegut per a fer-ho.

 3)    Tot això s'aborda des de la sobirania popular, l'Estat de dret, les eleccions lliures i convocades amb regularitat pre-fixada, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència que, entre altres coses, inclou el fet que els militars i els cossos policials estan sotmesos al poder civil democràticament triat.

 4)    A més, la democràcia ha d'assegurar els principis de la majoria i el respecte a les minories i la separació de poders de l'Estat.

Al final, no obstant, certificats aquests requisits bàsics. La pregunta que haurem de respondre és la de la qualitat de la democràcia realment existent. I això és el que està en discussió en les eleccions del proper diumenge.

N’hi ha dues posicions bàsiques, majoritàries arreu les Espanyes, en concurs.

Una que demana menys Estat social, més pes del mercat com a mesura de totes les coses; un Estat en el que tot és una mercaderia, incloent-hi la salut i l’educació. Una societat en la que les llibertats fonamentals estan modelades per les creences, les supersticions i els valors conservadors; fins i tot, com és el cas, arribant a la supressió de totes aquelles llibertats que no sintonitzen amb les seues posicions (com és el cas de VOX).

Altra que proposa més Estat social, millorant més i més la seua capacitat redistributiva per a equilibrar els dèficits de partida dels més vulnerables, i assegurant un marc de llibertats fonamentals quant més ample i protegit millor. Un marc que emfatitza la igualtat entre dones i homes, la protecció dels col·lectius minoritaris (LGTBI, migrants), i vol preservar el medi ambient.

Els/les qui s’ubiquen en la primera posició, tenen dues grans opcions: votar per Feijóo (PP) o per Abascal (VOX). El PP de Feijóo renega de boqueta de VOX, afirma que no el vol de soci, però és mentida com els fets han demostrat.

Els/les que s’identifiquen amb la segona, poden votar per Sánchez (PSOE) o per Díaz (Compromís SUMAR, en el cas valencià). Tots dos són transparents i anuncien que governaran junts.

També n’hi ha per als que la cosa no va amb ells o elles; consideren que no els afectarà passe el que passe en la nit del 23J. S’equivoquen, però estan en el seu dret de no participar en la decisió inicial de triar “qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials”.

S’auto-exclouen, i és legítim. Però, renunciar voluntàriament a exercir com a ciutadans i ciutadanes de ple dret és posar-se d’esquenes a la vida.

Las gentes de izquierdas ante el 23J.

 

L'article comença així: 

Estamos en vísperas de una cita transcendental con las urnas. Quizá las elecciones más determinantes de las últimas décadas, en las que las izquierdas quieren reeditar un gobierno de coalición, el primero de nuestra historia reciente, ante el ataque de unas derechas que presentan una enmienda a la totalidad a lo que han sido los avances económicos, sociales, legales y culturales de la legislatura que ahora concluye. 

Es evidente que el balance de lo que ha sido la coalición de las izquierdas tiene sus luces y sus sombras, pero me encuentro entre quienes piensan que son sustancialmente más las primeras que las segundas. También creo que se puede afirmar sin temor a errar que las amenazas de las derechas de desandar todo lo avanzado en estos años son muy verosímiles.

Es por ello que anoto algunas reflexiones en torno a la izquierda política de los últimos cincuenta años. Las sintetizo en una decena de apuntes que me permitirán una conclusión final que, creo, se desprende de estos. 

El contingut total de la peça està en el següent enllaç:

Article que vaig publicar el dia 14 de juliol de 2023 al diari LEVANTE-EMV

PELS NOSTRES DRETS, NI UN PAS ENRERE!

 

Aquest blog va estar actiu de forma continuada y quasi amb freqüència setmanal entre 2013 i 2020. Després, de forma esporàdica, entre 2021 i 2022. 

Ara torna i ho fa amb la intenció de col·laborar a mantindre [i contribuir a millorar] la qualitat de la nostra democràcia. 

No ens enganyem: la qualitat de la nostra democràcia està en franc i versemblant procés de deteriorar-se de forma dràstica si el tàndem PP-VOX, Feijóo-Abascal, aconseguieixen imposar-se a les eleccions del proper 23J. 

Hem de fer tot el que estiga a les nostres mans per a no perdre qualitat democràtica.

En aquest sentit, avui he publicat algunes notes al Facebook. Trasllade una a aquest blog, tot recordant als interessats que és ben fàcil accedir a la versió en altres llengües, singularment el castellà, amb el traductor que el propi bloc incorpora. 

Article, a Levante-EMV, d'avui diumenge 16 de juliol d'Alfons Cervera:

El meu comentari: Com m'agradaria que la columna d'avui d'Alfons Cervera arribara a eixes dones que dubten si votar o no el proper dia 23.

Dubten, potser, perquè estan decebudes, emprenyades o cansades. Dubten, entenc, imagine, perquè saben que són mitja Humanitat però no tenen el pes que haurien de tindre en l'organització i el funcionament de la societat universal. Moltes, en la nostra, estan encabronades per polèmiques, controversies, enfrontaments que han obert una trista i lamentable esquerda en el moviment feminista.

La maleïda veritat és que tenen motius.

Però, com diu el lema de la manifestació convocada per al proper dia 20, a la que també esmenta Cervera, cal No Fer ni un Pas Enrere. No n'hi ha temps més que per a reduir a la mínima expressió a eixa "Mala gente que camina / y va apestando la tierra".

Mala gent que camina o està parada, apartant-se d'una pancarta que clama per una vida arrabassada per un masclista en un assassinat per violència de gènere. Mala gent insensible pel dolor que serà vitalici d'un xiquet de dotze anys que ha vist com son pare matava a sa mare abans de suicidar-se.

Mala gent, molt mala gent, sí. I molta pudor escampada per allà on passen.