martes, 20 de diciembre de 2016

El masclisme, la Túria i el perill d’abusar de les paraules massa grans.

La polèmica continua, i alguns comentaris que he llegit –inclús al text que vaig escriure ahir: -http://escriureenlaire.blogspot.com.es/2016/12/el-calendari-de-la-turia.html- m’empenten a pegar-li un parell de voltes més a l’assumpte del calendari de la Túria.

Tothom sap que n’hi ha paraules grans i paraules menudes, inclús paraules massa grans i paraules quasi insignificants. Per exemple, la paraula AMOR és de les de gran tamany, mentre que la paraula LLAPISERA és de les petitones. Sabem també que n’hi ha paraules que es fan servir amb massa lleugeresa, paraules de les que tots tenim una idea dalt o baix aproximada quant al seu significat, però que les emprem amb massa alegria. Per sensibilitat professional sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat amb la que es parla de FEUDALISME o la tendència a abusar de FEIXISME.

A hores d’ara, darrerament, coincidirem en que n’hi ha algunes paraules, més aviat conceptes complexos, que estan en boca de tots, que es fan servir –tant a les converses informals com als mitjans de comunicació- amb extraordinària freqüència i, en massa ocasions, sense un mínim de rigor. Podria citar-ne algun més, però em limitaré a fer esment de tres: TERRORISME, POPULISME I MASCLISME.

Sense entrar en massa profunditats, potser coincidirem que l’abús freqüentment interessat de l’etiqueta de TERRORISME/TERRORISTA per a diagnosticar comportaments agressius, incívics i antidemocràtics no fa sinó devaluar el concepte. Cosa pareguda passa amb POPULISME, del que tothom parla i no s’estalvia oportunitats de desqualificar persones o agrupacions de persones acusant-les de POPULISTES/POPULISME. De la mateixa manera que parlar de TERRORISME per a identificar una agressió vandàlica i condemnable a un ciutadà o a un immoble [una seu partidària, per exemple] és fer un ús inadequat del concepte, és massa habitual que en parlar de POPULISME no es diferencia entre activitats, partits i sistemes polítics populistes. És fàcil parlar d’aquesta forma tan poc acurada, com ho és fer servir FEUDALISME com a sinònim d’endarreriment o FEIXISME com a alternativa a la suma d’autoritarisme i violència.

La conclusió a la que arribe és que quan utilitzem aquestes paraules tan grans de forma col·loquial, lleugera i simplificadora, estem devaluant els conceptes, la qual cosa ens perjudica a l’hora de l’anàlisi i la comprensió de la realitat que vivim. Si qualsevol acció violenta, intimidatòria i antidemocràtica és TERRORISME, i qualsevol coerció política violenta és FEIXISME, estem rebaixant de forma perillosa la vertadera significació d’aquestes paraules de gran tamany i, allò que és pitjor, afavorint els terroristes i els feixistes, en la mesura que contribuïm a la confusió en l’anàlisi que realitzem.

Alguna cosa pareguda passa, crec, amb l’ús [i l’abús] de la paraula MASCLISME. És també una d’aquelles paraules grosses, una de les que també ens exigeixen molta cura en emprar-la. Entenent que MASCLISME és una veu que qualifica l’acció de qui discrimina i infravalora les dones per considerar-les inferiors als homes, crec que és imprescindible fer-la servir amb cautela. Si s’abusa del concepte, si se’l fa servir amb lleugeresa, el risc és que fem un sac massa gran, un sac en el que introduïm accions, activitats o comportaments sobre les que poden haver opinions distintes i les emparentem amb, per exemple, les perverses accions de violència física i psíquica contra les dones. Tot en el mateix calaix.


Pense que allò que ha passat amb el calendari de la Cartellera Túria és un exemple lamentablement exemplificador del que dic. Anul·lar o menystenir  la transcendència d’un editorial en el que la publicació exigeix un pacte d’Estat contra la violència de gènere per un fotomuntatge que pot agradar o no, que pot destorbar o no la sensibilitat dels lectors, és un error massa gros. Qualificar la Túria de MASCLISTA és, a parer meu, un error que no fa sinó perjudicar la identificació i l’extirpació d’aquell masclisme que maltracta les dones de paraula i obra i que pot arribar a matar. Entenc que si fem el bosc massa gran –si tot ho posem al mateix calaix, si no mesurem l’ús d’una paraula tan gran- podem perdre de vista els arbres més perillosos, aquells que és imprescindible arrencar. 

El calendari de la Túria.

Quina polèmica tan estranya la d’aquests dies a propòsit del calendari de La Túria. Amics i coneguts m’han sorprès amb pronunciaments a favor i en contra no sols del calendari, sinó de la publicació, a la qual s’ha exigit que el retire  de manera immediata. Molts dels que han participat en la discussió són persones a les que valore i, en molts casos, admire, així que fent explícit el meu respecte per les diverses posicions diré que –a parer meu- s’ha fet un gra massa de l’assumpte.

Hi ha qui parla, fins i tot, d’una confrontació entre progres, de dues visions, dues concepcions del feminisme, d’una fractura en l’esquerra valenciana...

Sóc subscriptor de La Túria on line, però no he pogut accedir al número de la controvèrsia, encara menys al calendari, així que no he vist cap foto més que les que s’han reproduït en algun mitjà. Particularment la de la consellera Carmen Montón, que ha escrit a la publicació ofesa i irritada. La veritat, crec que a la senyora consellera la n’ha faltat sentit de la mesura i, també, d’un humor un poc més obert.

Com molts dels que estan intervenint en la discussió, forme part dels admiradors del Gran Wyoming i sóc seguidor del Intermedio, i ric bona cosa amb els seus muntatges d’àudio, de vídeo, de fotografies i demés. També trobe com una excel·lent prova de salut cívica i democràtica allò que fan al Polònia de TV3, o al Vaya semanita de l’ETB. Com ha escrit Joan Carles Martí al mur de Facebook de Vicente Vergara: Vista la falta d'humor del Botànic, no tindrem un Polònia, ni un Vaya Semanita en la futura televisió valenciana!”. Doncs sí que estem bé!

L’humor, tant i més quant és crític, inclús àcid, és això, una mirada particular, dalt o baix esbiaixada, fins i tot caricaturesca, de la realitat. Així doncs, no veig quin és el problema del muntatge de la consellera de sanitat com a infermera moderadament luxuriosa, ni veig com són de censurables altres fotos amb bombers, o la d’anys anteriors de Pedro Sánchez insinuant o, encara més, la de l’arquebisbe Cañizares amb calzes roges de dona jove mentre la mà acarona la seua zona més íntima. 

Tanmateix, no sols trobe falta de sentit de l’humor. Pense que ha mancat mesura i que s’ha oblidat de quina publicació estem parlant i de la seua llarguíssima trajectòria.  Crec que allò sobre el que convindria parar compte abans d’acusar La Túria de manca de sensibilitat i d’exigir que renuncie al seu calendari és l’editorial del número anterior, en el que la publicació exigia “aprobar un Pacto de Estado contra el machismo, que incluya una serie de de medidas que no solamente aborden las consecuencias de dicha violencia, sino sus causas para erradicarlas en el mayor porcentaje posible. Enfrentarse a dicha violencia exige mirarse en el espejo de la realidad. No hay que perder ni un minuto más. Manos a la obra”.

Com ha escrit Javier de Lucas: “Ese editorial fija la posición de la revista”. Em sembla que això és el que resulta vertaderament rellevant. A la meua opinió, qualificar de masclistes segons quines fotos del calendari és banalitzar un problema tan greu i angoixant com l’editorial del setmanari denuncia.