domingo, 8 de julio de 2012

Cal ser indulgents amb els indecents?

Seré un ingenu, a la meua edat? És la indecència política, ètica, intel.lectual, una cosa que hauria d'acceptar? ¿Hauria d'haver-me fet més indulgent amb els impostors desaprensius que juguen amb els interessos i amb les il.lusions de les persones? ¿No he deprés res, tants anys com han passat, de com funciona la vida política a Espanya? ¿Poden dormir raonablement bé aquells que tenen la responsabilitat de governar, quan són conscients que no estan preparats per a fer-ho?

Aquestes i moltes altre preguntes venen provocades per l'article d'Enric Juliana avui a La Vanguardia. Serà possible el que conta? Un resum apresat: a una entrevista de 2003 a Miguel Sebastián, a les vespres de les eleccions legislatives del 14M en 2004, aquest dirigent socialista, membre destacadíssim de l'equip de Zapatero i després ministre, diu que ells han fet un programa electoral que no és per a governar, sinó per a que José Luis obtinga un resultat decent que li permeta repetir com a secretari general del PSOE. Literalment confesa que la que s'acosta és ben grossa, i que la realitat espanyola és "Peor que mal, tenemos una burbuja inmobiliaria y es inevitable que estalle, y cuando esto ocurra se lo va a llevar todo por delante, incluyendo los bancos".

Sebastián té clar que la irresponsabilitat del PP primant l'activitat immobiliaria conduirà l'economia espanyola al desastre, i espera que --convençut que els popularistes van a guanyar-- ells tinguen temps per a fer un programa de govern per a les següents eleccions.

Preguntat per l'eventualitat que ells obtinguen la victòria, el protoministre diu: "¡Qué horror! Eso sería muy malo para mí , porque [Zapatero] trataría de implicarme... y no podría negarme. No estamos preparados ninguno de los dos para gobernar este país..."

"No estamos preparados ninguno de los dos (Zapatero i ell) para gobernar este país". La sinceritat és tan rotunda que quasi provoca la tendresa. Quasi. El que finalment genera és fàstic!

La resta de la història ja la coneguem. Guanyaren. Governaren amb un programa que no era sinó un manifest d'ús intern, i sense tindre la preparació mínima aconsellable per a assumir aquella responsabilitat. Conclusió, en 2004 vam elegir un inepte com a president, acompanyat per un grup d'irresponsables. Indigència política en dosis letals. Com hem pogut comprovar.

I no millorem, amb el pas dels anys. A finals de 2011 ha tornat a repetir-se el desencert electoral: un altre indigent polític, potser més que l'anterior, --que ja era difícil--, acompanyat per uns altres irresponsables sense la mínima qualificació (Mato, Báñez, Guindos, Montoro, Wert...). La diferència és que els d'ara s'han fet amb el timó al bell mig de la tormenta perfecta, i estan disposats a tirar per la borda qualsevol cosa per tal de salvar-se, ells i el seu vaixell (que no és el de tots). I si, a més a més, poden fer negocis a resultes d'allò que tiren al mar (l'educació i la sanitat pública, per exemple), doncs millor que millor.

¿Quan assolirem una societat que sàpiga barrar el pas a aquests pirates de la política, que no busquen més que el benefici personal o de grup? Mentrimentres, ¿sols la història depurarà responsabilitats?