domingo, 24 de febrero de 2013

Gandia o la foto com a metàfora

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit.

Vaig tindre durant deu anys una relació intensa amb la capital de la Safor. Una connexió potent en la que ―crec― vaig sintonitzar amb la ciutat que era i amb el projecte del que volia ser. Ha passat un any des que vaig deixar la ciutat, dotze mesos durant els quals he mantingut l’interés per ella, tot i que quasi no he tornat a xafar-la. I ara, després d’eixe temps de distanciament físic, tinc la desagradable sensació de que la ciutat que vaig conéixer ha deixat d’existir; s’ha perdut i ha estat substituida per una mala còpia. És, no obstant, ―m’afanye a dir-ho― una constatació que no m’ha provocat cap sorpresa. És la crónica d’una desaparició anunciada.

Vaig conéixer una ciutat moderna, líder, reconeguda i valorada, orgullosa. Des del seu Centre històric com a centre comercial obert, 
―paradigma del desenvolupament urbà i comercial reconegut arreu Europa i Amèrica, a la qualitat de la seua platja; des del seu interés per posar en valor els actius culturals universals del territori ―que en són molts: els Borja, els clàssics de la literatura catalana, la seua cuina, els seus artistes― a la seua inequívoca valencianitat; des del seu lideratge com a capital de la Safor a la seua aspiració a ser el pal de paller de les comarques centrals valencianes; des del seu dinamisme empresarial a la voluntat reconeguda de ser terreny fértil per a la formació i la investigación universitària.

En només dos anys Gandia s’ha ensorrat, si més no com a ciutat d’avantguarda. Si cerquem Gandia al buscador Google, les dues centes primeres entrades que apareixen (em va faltar paciencia i ànim per a continuar) están referides a eixe producte de detritus televisiu que és Gandia Shore. Les dues centes primeres, com a mínim. Ni els Borja, ni el Palau, 
ni Ausias March, ni les platges, ni les empreses, ni les universitats, ni la fideuà … ni el Beato.

Si Gandia Shore va convertir-se en un exemple negatiu per a tota Espanya, per ser l'aparador on exhibir la vulgaritat grollera d’una determinada joventut afortunadament minoritària, darrerament hem ensopegat amb Gandia als mitjans de comunicación pel pèsim oratge polític, per l'abandonament de la Mancomunitat, pel perill de que es faça malbé la Platja de l’Ahuir i ―aquests darrers dies― per una foto realment metafòrica del seu alcalde i ―allò que és pitjor― per la reacció extremadament autoritària que aquest i el seu partit han tingut arran la seua difusió. 

El problema, clar, no és que la primera autoritat no siga un gran orador. Allò que la fotografia ens mostra és l'engany, el que n'hi ha de veritat darrere de la façana, les misèries internes, la pobresa trista i humiliadora de la impostació. I darrere de la foto ha vingut l'autoritarisme, la repressió, el càstig als qui han despullat la vanitat de la primera autoritat local. D'ara en endavant, darrere de cada aparició pública seua, molts es preguntaran que n'hi ha més enllà del que està ensenyant-los, què n'hi haurà al darrere de l'escenari. Un preu massa elevat per la glòria efímera d'un discurs. 

Tot plegat, fa temps que sembla que algú haguera encarregat una campanya de propaganda negra per a la ciutat.

Un model  de desenvolupament econòmic superat i caduc, sense ambició innovadora, fatalment conservador. Al seu caliu, corregudes de bous, gladiadors de cartró-pedra, floklòriques i cantants melòdics de l'España cañí, la televisió pública silenciada, la cultura desapareguda o tancada a pany i clau, la imatge de la ciutat degradada als límits, autoritarisme del aquí mando yo, mordassa als discrepants, ostracisme per als crítics… 

¿Quin és el projecte de ciutat per a Gandia que passa per aquests descriptors propis d’una pel.lícula neorealista, trista i malencuniosa, en blanc i negre? Què s’ha fet de Gandia? On va Gandia?

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit. 

domingo, 17 de febrero de 2013

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia.


Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia. Així està l'oratge cívic a aquesta terra nostra. Una terra en la que vivim en una democràcia de molt baixa qualitat. 

Fàstic i nàusees pels espectacles de corrupció, d'incapacitat política, de mediocritat en la dirigència, de pobresa ètica i intel.lectual del govern espanyol i del valencià. Mentides, mentides i més mentides. Tot el sant dia mentint-nos, intentant enganyar la ciutadania com si fórem bobos, com si no sabérem llegir, com si no fórem capaços de lligar fets i processos, com si els delinqüents -els bandits amb estudis- pogueren amagar-se darrere de les paraules o les frases fetes. "No em consta", Presumpció d’innocència", "Tot és fals menys alguna cosa"...

Fàstic i nàusees perquè el fem ens arriba ja més amunt dels genolls, i no n'hi ha a la vista una quadrilla de fematers dels quals esperar que comencen a arreplegar la brutícia, els detritus, les aigües fecals. No n'hi ha a la vista cap brigada  de neteja en profunditat, cap colla de desinsectació. Què s'ha fet de la decència, de l'honradesa de tantes persones a la nostra societat? A d'altres latituds és la droga, el narcotràfic el que ha corromput les societats; nosaltres hem tingut la rajola, la requalificació de terrenys, l'especulació. 

Merda, merda i brutícia per tot arreu. Des de la Monarquia en avall, deia The Financial Times l'altre dia. 

I la Justícia? Doncs lenta, pesada, farragosa, ambigua de vegades, de classe. Els pobres no tenen presumpció d’innocència: al talego, al trullo, immediatament. Els seus delictes no prescriuen mai. 

I els bancs? Ajudats, rescatats, subvencionats pels diners de tots, continuen desnonant els més dèbils i expulsant-los del sistema. El crèdit no circul.la. Sols volen guanyar diners, com si la cosa no anara amb ells. Les empreses ofegades, la gent al carrer, el consum per terra. I atur i emigració. L'Espanya eterna ha tornat. O sempre ha estat?

I la sanitat, i l'educació, i la investigació, i les pensions? Tot a burro-barra. Retalls i retalls, i ningú no és responsable de res. O no sabien, o no pintaven fava, o ho van fer molt requetebé i la fallida va ser culpa d'altres. 

Val, molt bé, tot està fatal, pitjor que pitjor. I què fem? Doncs no ens queda una altra: ràbia, resistència i rebel.lia. Què sàpiguen que ho estem entenent tot, que estem prenent bona nota de tot, que estem vigilant-los, que denunciarem totes les malifetes que fan dia sí i dia també, que ens manifestarem pels carrers, que escriurem, que parlarem, que explicarem, que exigirem. I que votarem tan bon punt tingam ocasió per fer fora els que n'hi ha i per substituir-los per persones decents. Tant sols això, persones decents i compromeses amb la cosa pública. Una vertadera revolució. 

sábado, 9 de febrero de 2013

Al PP acabaran com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra?

Diversos assistents van contar a la premsa, off the record, que la reunió de l'executiva del PP de Madrid havia estat un aplec de gats -gates més aviat- en un cabàs. Conten les cròniques que, portes endins, el combat entre Esperanza Aguirre i Ana Botella va ser dels que fan època. Afirmen que els crits i la violència verbal no va faltar al debat, a propòsit del que està passant al PP espanyol.

Bárcenas, Luis el cabrón, i els seus diners a Suïssa han postat el partit del Govern pates per amunt, i a la premsa, la ràdio i la televisió tenim anàlisis i opinions de tots els gustos i colors. Sembla, però, que el corrent majoritari coincideix en que no es pot tapar el sol amb un dit. Si algú no posa ordre, tard o d'hora algú trencarà palletes i allò que passà en privat a la reunió del PP madrileny passarà en públic. 

A Los intereses creados, un dels personatges de Benavente diu que millor que crear afectes és crear interessos, i a la vista està. Què va fer Bárcenas, sembla, durant anys sinó això? I Crespo, Correa, el Bigotes, Fabra, Blasco et allí? Doncs això, crear interessos; una xarxa atapeïda d'interessos de la que formaven (formen?) part polítics, empresaris i gent de mal viure. 

Al costat de la gran estafa, del gran robatori, de l'espoli, ha reaparegut també la versió cutre, la de la corrupció de minorista, la d'anar per casa. Ara no n'hi ha de vestits (com els de Camps), però n'i ha viatges, regals, cotxes, festes, tot pagat amb els diners negres per a mantindre contents i feliços els amics i coneguts que podien (poden?) facilitar els grans negocis. Separats ma non troppo i tot, el tal Sepúlveda s'ha mantingut com a peça important del PP, tot i que a l'ombra de la seua ex muller, la ministra de Sanitat. Tots dos, segons sembla, han tret profit de l'altre i del partit i la xarxa corrupta. Ganancials, en diuen d'això.

Ana Mato és una dona molt representativa de la política actual. Acabà Polítiques a la Complutense i als 23 anys s'enrolà a Alianza Popular, on de la mà d'Aznar va formar part del Clan de Valladolid (amb Sepúlveda, Miguel Ángel Rodríguez,  Miguel Ángel Cortes i Pilar del Castillo). Des d'aleshores ha estat una professional a sou del partit o de les institucions. 

Com altres companys i companyes de la direcció del PP pateix serioses limitacions verbals (cal recordar algunes intervencions públiques, quan ha de deixar el paper i improvisar, per poc que siga), però aquesta no és una mancança insalvable en el PP actual. Ahí està Mariano Rajoy, que és incapaç de connectar tres frases coherents seguides. 

Rajoy -davant el clamor intern creixent que demana la dimissió de Mato- diu que la manté perquè ell té l'obligació de ser just i perquè ella és una magnífica ministra (sic). D'altres membres de la direcció del PP s'acullen allò de que la dimissió és una decisió personal (i això val per a Mato, per a Rafael Blasco, per a Carlos Fabra i per a tutti quantti), però sembla que Mato és un cadàver polític que camina. I els cadàvers fan pudor, quant més va més. 

Fins a quan aguantaran sense obrir les finestres al carrer de Gènova i deixaran caure Ana Mato? O és que van a acabar com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra? 

sábado, 2 de febrero de 2013

María Dolores a la Plaça d'Orient?

Després dels afusellaments de setembre de 1975, que van generar una onada internacional de protesta i denúncia contra el règim franquista, l'ancià dictador va intervindre per darrera vegada a la Plaça d'Orient de Madrid, en la que va ser la seua darrera aparició publica. L'aplec, tradicional i protocol.litzat durant les dècades de la dictadura, va estar organitzat per demostrar al món l'immens suport popular que encara sustentava al règim. Va ser, no obstant, una mentida patètica que ja ni els més aferrissats camisa vieja van poder creure's.  Franco, durant la seua agònica intervenció va tornar a una de les idees centrals de la retòrica franquista, i va fer una variant de la consagrada fórmula del Contubernio judeo-masónico marxista, tot parlant aquell dia de la conspiració masónico-esquerrana de la classe política, en contuberni amb la subversió social terrorista-comunista. 


Si fa quatre anys, davant l'explosió de l'escàndol del cas Gürtel, Mariano Rajoy va reviscolar la idea del contuberni  tot diguent allò de "No hi ha una trama del PP; hi ha una trama contra el PP";  ahir, María Dolores de Cospedal va recuperar emfàticament la teoria de la conspiració per a defensar-se: "És bastant sorprenent que just quan vam començar a remuntar" (sic), en referència a una suposada recuperació econòmica (de nou los brotes verdes), "apareixen totes aquestes informacions". Cospedal va insistir en tot moment que "algú intenta perjudicar al PP, al Govern i al president" i va arribar a dir que "el PP se sent atacat".

Sembla que es vol recuperar la tradicional palanca de l'enemic conspirador exterior per a cohesionar el col.lectiu suposadament atacat. Qui és eixe enemic? Zapatero, que està missing i ahí continuarà si sap el que li convé a ell i al seu partit? ¿El PSOE, que viu hores baixes i prou faena té en no ensorrar-se en les seues contradiccions al voltant de la credibilitat de la seua cúpula? El sionisme? La Banca Internacional? La Pèrfida Albió? La Maçoneria Internacional? Els separatistes renegats de l'Espanya Eterna? Els tradicionals i sempiterns enemics d'Espanya? L'Anticrist? Els republicans que es manifesten amb la tricolor, dels que parla Esperanza Aguirre?

La senyora de Cospedal no vol mirar -en públic, si més no- el problema de front. L'enemic no està ad portas, l'enemic del PP està dins. És el propi PP. L'enemic és una cultura política que s'ha anat conformant durant anys -particularment des del segon Govern Aznar- sobre els fonaments de la dreta reaccionaria tradicional espanyola. 

El Partit Popular ha comés molts, moltíssims pecats durant les darreres dues dècades. Supèrbia, prepotència, deslegitimació dels adversaris polítics, patrimonialització de l'Estat i de la idea d'Espanya, confusió interessada entre allò públic i allò privat, homologació i legitimació de l'especulació com a activitat econòmica i empresarial honorable, balafiament dels recursos públics, connivència entre els representants polítics i els empresaris que treballen per al sector públic, grandiositat megalòmana, subordinació als interessos particulars per tal d'afavorir el finançament del partit i l'enriquiment dels seus dirigents, etc., etc., etc. I això dins un marc de creixent impunitat que ha finalitzat amb freqüència en la immunitat o, àdhuc, el premi de l'ascens dins l'organigrama partidari dels vividors, els il.luminats i els negociants sense escrúpols que porten el carnet partidari a la butxaca. 

I ara, la senyora María Dolores de Cospedal, eixa aspirant a Dama de Ferro Manxega, ens explica que hi ha una conspiració en contra del seu partit. Si l'aire del carrer, el que respirem tots, és fètid, ¿com serà el que es respira a l'edifici del carrer de Gènova de Madrid o del carrer de Quart a València? No serà ella; però, el o la que vinga darrere seu en la direcció del Partit Popular haurà de començar a netejar casa amb lleixiu, salfumant i Zotal, com abans es desinfectaven les cases de barret.