El paradís de les paraules, joies i tristeses de la vida

Carles Dènia acaba d'editar un nou disc: El paradís de les paraules. Va presentar-lo fa uns dies al Centre de la Universitat de València a Gandia, en un acte íntim, vibrant i carregat d'emocions positives per a tots els qui vam tindre la sort d'estar presents. Carles Dènia, acompanyat només per la seua guitarra i la seua veu, amb la presència i la participació de Josep Piera, van aborronar-me amb cadascuna de les poques cançons que van interpretar. He escoltat el disc no sé ja quantes vegades i, insospitadament, s’ha convertit en la banda sonora d'aquesta setmana. 

El crític Juanma Játiva i el responsable de la discogràfica Comboirecords, Carles Carrasco, van presentar el disc i van avançar-nos la potència i la bellesa de les cançons, de les lletres, de la música i de la interpretació del saforenc. Ja les havíem sentit al juliol passat, durant una de les nits màgiques de la Universitat d'Estiu de Gandia,  però el clima recollit de l'altra nit, la devoció amb la que vam escoltar Dènia i Piera...  Cada cop que escoltaré el disc, recordaré aquella nit que va ser la vespra d'una setmana que va esdevindre complicada, dura i trista.

La nit d'alegria és, doncs, una part de la banda sonora, aquella en la que Dènia canta a Ibn Khafaja i Josep Piera:

Valencians, quin goig el vostre!

Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres,

El paradís etern és a ca vostra.

Si em deixaren triar, meu me'l faria, 

Viviu-lo! No tingau por de l'infern, 

Del paradís al foc, no s'hi va mai

El punt d'angoixa, el nuc a la gola, el preludi del dolor, vingué amb Piera recitant i Carles Dènia acompanyant el poema d'Ibn Al-Abbar amb la música dramàtica de la seua veu, amb una força que corprenia els qui escoltaven:

Per sempre més a la terra estimada,

La nostra joventut i els grans amics perduts,

Tot el que era bell ara es desfet, dispers o lluny, 

Sense joia ni llar, vençut i no em pau em sent.

¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?

Tot s'ha perdut. S'ha perdut el pont i la Russafa, 

S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut (...).

Quina tristesa infinita i feixuga la d’Ibn Al-Abbar, i quina la sensibilitat de Josep Piera i, molt especialment, la de Carles Dènia per a fer-nos quasi mastegar-la. 

Turquia, en la frontera

Istanbul, diumenge de vesprada a la Plaça de Sultanahmet, prenc seient a un banc de l’esplanada de l’ Hipòdrom, i observe i escolte. El muecín de la Mesquita Blava declama, canta el que imagine seran fragments de l’Alcorà. Entona monòton uns versicles i calla. El silenci és aprofitat pel seu col.lega de la Mesquita de Firuz Aga, en la mateixa plaça, més pròxima a la Cisterna, que fa el mateix: entona altres fragments del llibre sagrat. Quan aquest fa la pausa, el primer li pren el torn. I així durant una bona estona. És cert que la megafonia de totes dues mesquites no és ensordidora, però està clar que hi ha una inequívoca voluntat de ser escoltats pels fidels... i pels qui no ho som.

Era immensa la meua ignorància sobre aquell país fronterer entre dos continents, i una mica menys la que ara patisc. He passat uns dies a Istanbul, una ciutat immensa, asimètrica, complexa, atractiva, cosmopolita i provinciana, bella, una ciutat d’aquelles que anotes a la memòria perquè hauràs de tornar. Pense aquestes coses mentre observe a la gent que passeja per l’ Hipòdrom, sense fer-li cas als muecins. Si més no, això em sembla a mi.

Observar les persones pel carrer és un exercici que sempre m’ha apassionat, i a Istanbul allà on mires trobes éssers humans que criden l'atenció. Com és tan plural, a simple vista, la població d’aquesta gran ciutat? Un element de primera importància és la roba, la forma de vestir que puc observar des del meu banc de Sultanahmet. Diumenge a poqueta nit hi ha menys turistes que els altres dies que he passat pels voltants de la Mesquita Blava o de Santa Sofia, i crida més l’atenció l’extrema disparitat dels grups familiars, dels amics, de les dones en quadrilla, que caminen, que passen pel meu costat. Em sorprèn constatar una idea que vaig advertir només aterrar a la ciutat: l’aparent harmoniosa convivència entre els laics i els religiosos, o entre els que estan més occidentalitzats i els que semblen més islamitzats. Serà tanta l’harmonia? Harmonia amb els integristes?

Les estadístiques demogràfiques diuen que Turquia ultrapassa els setanta milions d’habitants, dels quals més del noranta dos per cent són musulmans. Queda clar a l’observador que en tan aclaparadora majoria hi ha els que semblen absolutament integristes, els que semblen practicants més o menys devots, i finalment els qui seran religiosos o no ho seran sols en la intimitat. És una classificació d’anar per casa la que faig, però és útil pel que fa a la descripció de la complexitat que l’estranger que observa, --jo mateix--, capta sense haver d’esforçar-se.   És variada la indumentària dels homes, tot i que són majoria els que tenen una aparença occidental; però és extraordinàriament diversa la de les dones. Hi ha les completament occidentalitzades, amb l’ampli registre que podem trobar a casa nostra: unes més mudades que no altres, amb vaquers o amb faldilla, unes més curtes altres més llargues. Al seu costat, trobem fonamentalment joves occidentalitzades, en versió més recatada, habitualment amb pantalons, però amb el mocador al cap, sempre de colorins. Un tercer grup són les dones, joves o majors, molt islamitzades, cobertes de dalt a baix amb colors foscos i inclements quant a les formes dels vestits, però amb el rostre a l’aire; finalment, el quart grup és el de les dones, --algunes les imaginem joves per l'edat de l’home amb el que caminen del braç--, amb el burka negre en la versió més extrema i amb una altra en la que a penes els ulls, el nas i la boca queden exposats a la vista dels vianants. Aquestes joves i majors, independentment de la seua indumentària, van habitualment totes soles o acompanyades de dones. En ocasions són parelles, nuvis o matrimonis, però no és fàcil veure grups de xics i xiques. Una variant cridanera que potser significa alguna cosa: dues xiques amb un xicot, i resulta evident que una és l’acompanyant de la xica. Serà així mentre es formalitza la relació?

Com es concilia aquesta diversitat en les formes religioses (i/o laiques)? Els grups vistos pels carrers resulten bastant homogenis, tot i que no és infreqüent veure dues o més amigues, unes amb aparença occidental i altres amb el mocador de colors al cap. Contràriament, quanta més explícita és la religiositat, més homogeneïtat pel que fa a les formes de vestir. I això val per als homes i per a les dones. Quan travessem el Bòsfor, en entrar a Àsia, després de quinze minuts al ferry o en passar pel pont que uneix els dos continents, la sensació és nítida: sembla que ens hem allunyat d’Europa més que un parell o tres de kilòmetres. 

A Istanbul, molta amabilitat i fàcil el somriure, i no sols a les botigues on, és clar, forma part de la posada en escena. Calma, als carrers i a les botigues, sense crits, sense estridències, fa la impressió que amb respecte. Les nits són, si més no al centre de la ciutat, a la zona turística, tranquil.les i segures. En cap moment he tingut cap senyal d’alarma, contràriament al que he viscut a altres grans capitals del món.

El turista rep invitacions a tort i dret, per a entrar els bars i restaurants, per a comprar a les botigues i, si és al Gran Bazar, pots acabar prenen té quasi sense solució de continuïtat amb els botiguers. I és que això de prendre el té és una mena de vici nacional. Com ho és el posar la bandera turca a tot arreu: cases particulars, carrers, botigues, restaurants... tothom sembla orgullós d’exhibir la bandera roja amb la mitja lluna i l’estel.

En qualsevol cas, més enllà de les pinzellades de turista apressat, queda clar que Turquia és un gran país, amb una enorme personalitat que s’evidencia des dels carrers a les cuines, que és un veí molt important d’aquesta Europa esmicolada en la que vivim. És difícil assumir una presència tan explícita de la religió (els muecins comencen a fer-se sentir a les cinc del matí, i ho fan les cinc vegades preceptives), però seria un error majúscul no valorar l’esforç que aquell país de frontera està fent per a acostar-se a la Unió Europea. He llegit aquests dies que Turquia era un problema per a Europa i ara potser és una solució; parcial, s’entén. No serà només pels setanta milions de consumidors. El més important, crec, és que eixa extrema diversitat interna és la pròpia de la terra de frontera, però també és a les fronteres on primer han de conviure en pau i harmonia els pobles veïns. 

La ressaca del 20N i la socialdemocràcia: serà Joana o la seua germana?

            Uns dies després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat mes de maig, escrivia jo en aquest bloc que les reflexions que els resultats em provocaven no em permetien ser optimista. Anotava que el futur pròxim el veia  “blau fosc, quasi negre”. Han passat els mesos i després les eleccions legislatives del 20N la situació és, com diuen a Cuba, “negra color teléfono”. El Partit Popular no és que ha aconseguit la victòria, és que ha massacrat el Partit Socialista i s'ha fet amb el poder quasi total sense restriccions. La ressaca del que se suposa és la referència socialdemòcrata espanyola és i va a ser de les que fan època.

            Des de la nit de la derrota, amb alguna notable excepció, els responsables socialistes [alguns han destacat, com en maig, pel seu patètic rebuig a acceptar la realitat] s'han afanyat en reiterar un munt de ximpleries autoexculpatòries i –en algun cas notori-- en realitzar declaracions  que no és difícil emparentar amb el cinisme.

            El resultat electoral, no obstant, no sembla massa complicat d'entendre: el PP ha mantingut amb fidelitat el seu vot (+ 400 mil) i el PSOE n'ha perdut 4.5 milions de vots. Per la crisi? Per la [pèsima] gestió de la crisi. Pocs dubtes hi ha que Rubalcaba és home de més talla política que Rajoy, però durant la campanya electoral ja no importava el que diguera com a candidat: el seu discurs no era creïble, milions de persones no volien ni escoltar-lo, no podien creure en les seues propostes. Apareixia com a  coresponsable dels dèficits i els errors del govern de Zapatero. Una bona part dels quatre milions i mig de vots que ha perdut el PSOE corresponen a votants que han decidit castigar-lo, bé amb l'abstenció, bé apostant per altres sigles progressistes millor definides.

            En qualsevol cas, passats uns dies de la desfeta electoral, potser preocupa més la realitat estructural que la pura conjuntura. A casa nostra, per exemple, és alarmant la nul.la resposta de la ciutadania  davant la gestió dolenta (i en molts casos delictiva) de la cosa pública. Com s'han gestionat les nostres (és una forma de parlar) entitats financeres? Bancaixa desapareguda en Bankia, la CAM i el Banc de València en fallida!; qui són els responsables de l'endeutament en relació amb el PIB valencià? És impressionant la quantitat d'empreses tancades en relació a les que han fet fallida a Espanya i la taxa d'aturats que patim; tant com la cartera de deutes impagats a proveïdors.  Quants recursos es dediquen a la col.laboració amb l'ensenyament i la sanitat privada? On està la línia de pobresa i quanta gent tenim per sota? Quines són les xifres d'abandonament escolar prematur i quin el nivell de formació de la nostra població activa? Les xifres d'atur ens situen a la cua d'Europa, però espanta la quantitat de joves formats que estan eixint a l'emigració.  Què fa el Govern valencià a propòsit dels casos de corrupció com ara Gürtel, Brugal, EMARSA et alli?

            Certament l'escenari valencià és un dels pitjors per a avaluar l'activitat política dels socialistes. Venen perdent elecció rere elecció des de 1995, per no parlar de l'alcaldia de València, i semblen no haver trobat una direcció adequada, ni una implantació eficaç en la societat valenciana. Darrerament, però, les coses han anat a pitjor. Quin és el balanç d'Alarte com a secretari general i el de la seua direcció? Quins mèrits sustenten que Císcar o Ábalos anaren de dos i de tres en la llista del 20N al Congrés per València? Qui es qui encapçalava la llista? La idea de posar-los en llocs d'eixida era que havien de fer creïble el projecte encoratjador de Rubalcaba a casa nostra? Segurament, com l'operació de fer aspirant a l'alcaldia de València a Joan Calabuig va eixir tan bé, els estrategues de Blanqueries han continuat per la mateixa línia. Fins a quan?

            No obstant, propis i estranys coincideixen que no és un problema de noms. Potser els socialistes, els d'ací i els de més enllà, haurien de prendre compte de la capacitat de mobilització del PP, del grau de compromís de la seua militància, de l'enganxe que tenen amb sectors molt amples de gent jove, dels canvis d'imatge partidària que han aconseguit, de la renovació que han fet a les seues files. I és que hi ha molta gent ideològicament ubicada en l'ampli territori pepero. El PP té estratègia, sap on va, i malgrat les ocultacions, les ambigüitats, les simplificacions i les desqualificacions dels contraris, aconsegueixen mantindre la cohesió electoral d'un ventall sociopolític que va des de l'extrema dreta i l'Opus Dei a la dreta liberal europeitzada. I aquesta gent vota com si els cridaren a taula o al llit: al primer crit.

            Que s'ha fet de la socialdemocràcia espanyola, què s'ha fet de la valenciana? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny  convindria tornar a una adaptació als nostres temps dels principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les  llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir una fiscalitat progressiva i sense marges per al frau; defensar una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància; lluitar per l'eixamplament del mercat laboral per als joves, que han tornat al Vente a Alemania, Pepe [o a Xina, o a Austràlia, o a Brasil]. I tot això en un clima d'honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.

      La discussió no hauria de limitar-se a decidir  si ha de ser Joana o la seua germana, qui encapçale el partit. Molts dels que no hi som i probablement mai no hi serem, agrairíem que l'organització dels socialistes tornara a ser una gran força progressista a Espanya. En cas contrari, amb un PP com el d'ara i amb l'atomització dels progressistes en partits i partidets, ens quedarem molts anys al barranc.

          Molt del que ha costat dècades de construir amb sang, suor i llàgrimes pot ser destruït en una legislatura.         

NO VOTAREM AL SENAT

Una derrota bíblica, una victòria efímera?

Què passarà diumenge? Les enquestes coincideixen en donar la victòria al Partit Popular i anuncien la que pot ser una derrota bíblica del Partit Socialista. No n'hi ha a hores d'ara més tensió electoral que la que se'n deriva de les dimensions finals d'aquesta desfeta històrica de la socialdemocràcia espanyola. Tot amb tot, a poques hores d'allò que en diguem la cita amb les urnes, el tema central no és qui guanyarà, ni tan sols per quant guanyarà, sinó que és LA CRISI, la Prima de risc, el diferencial del Bonus espanyol envers l'alemany, i els tipus que cal oferir per obtindre efectiu als mercats financers.

Quant a les eleccions, les previsions del CIS, i les que han fet els mitjans de comunicació, auguren un ensorrament del PSOE en Andalussia i una pèrdua significativa de pes electoral a Catalunya, les dues regions a les quals va sustentar la seua victòria de 2008.

De cara al diumenge pròxim, els 17 escons d'avantatge que el PSC-PSOE va treure al PP en 2008 poden reduir-se a 2 en 2011. A més, els de Rajoy i companyia, tot i la llarga campanya anticatalana dels darrers anys, poden veure's recompensats per una part significativa de l'electorat del Principat: podrien, diuen les enquestes, arribar a superar a Convergència i Unió en nombre de vots. Què voldria dir això?

Entre Andalussia, Catalunya i el Pais Basc, el PSOE va treure 34 diputats més que el PP en 2008 (70 front a 36). Com que en la resta d'Espanya la diferència va ser de 19 en benefici del PP, podem afirmar que els socialistes van fonamentar la seua victòria en aquells tres territoris. Les previsions per a diumenge diuen que al triangle Catalunya-PaísBasc-Andalussia el PP pot treure entre 7 i 9 escons més que el PSOE. Mantenint les distàncies de 2008 (o incrementant-les a Madrid i el País Valencià), la victòria del PP està assegurada i la desfeta socialista esdevindrà clamorosa. Treuran alguna conclusió els socialistes?

Als cercles que jo freqüente no es parla gaire, però, de les eleccions. Fa dies que estem pendents de l'evolució de l'economia. Fa mesos que els pobles de la Mediterrània estem oferint donzelles socials en sacrifici als Déus dels Mercats, i no som capaços d'aplacar la seua voracitat. Frau Merkel és qui interpreta, sembla, els seus designis, i ens exigeix més i més i més sacrificis. Rubalcaba diu avui a El País que li preocupa el poder absolut del PP. Poder absolut? El tindrà el de Pontevedra?

Avui Rajoy declara a La Vanguardia: “No hay pócimas milagrosas: no sé cuántos parados habrá en un año”. Ai, mare!!! Però no era allò del PP com a bàlsam que tot ho curava? No era que el PP faria un encanteri, el de la bona gestió, el d'aplicar “el sentido común”, el de “hacer las cosas como Dios manda”, i tornaria a lluir el sol de la felicitat sobre la trista i desgraciada Espanya de Zapatero?

I si les coses no milloren i la donzella que els Déus exigeixen en sacrifici és don Mariano? I si ha de vindre ràpidament a rellevar-lo don Rodrigo Rato, per exemple, eixe tècnic amb currículum d'excel.lent gestor que és tant del gust dels Déus dels Mercats, i el senyor Rajoy es converteix en Mariano el Breve?

Espere i desitge que no siga així. Espere que Rajoy i el Partit Popular tinguen la sort que no es mereixen, i la conjuntura aviat inicie el canvi a positiu. Desitge que la crisi comence a remetre, i que comencen a crear-se milers de llocs de treball.

El Partit Popular ha practicat durant tota la legislatura la política del quant que pitjor, millor. Desitgem-los, no obstant, molta sort en la seua tasca de govern, per mínim que siga el marge d'actuació que tindran. Que triomfen per que millore la vida dels cinc milions de persones que estan patint la falta d'un jornal que dur a casa.

L'home que sols sap llegir allò que altres li han escrit.

Ho ha dit Iñaki Gabilondo: en qualsevol país avançat un candidat que en un debat com el d'ahir llegira papers preparats per altres tant com ho va fer Rajoy, estaria políticament acabat. A Espanya, tanmateix, les coses poden ser a l'inrevés; és a dir, anormals. ¿Serà possible que un home que no sap ni parlar tres minuts davant una càmera, explicant perquè cal votar-lo, guanye les eleccions i passe a ser president del Govern? Serà possible? 

Com hem pogut arribar a aquesta situació? Qué és allò que els electors demanem dels qui aspiren a ser governants? Capacitat i honestedat, en última instància. Va transmetre cap de les dues coses el candidat del Partit Popular? Va apuntar traça de líder capaç de pilotar el vaixell al bell mig de la galerna? Va semblar una persona honesta?

Més enllà del que és apel.lar al sentit comú, prometre fer les coses "como Dios manda" i augurar-nos la felicitat, poca cosa ha aportat Mariano Rajoy durant el que portem de campanya. I si és així, per què les enquestes donen per aconseguida la victòria dels seus colors el proper 20N? 

Doncs perquè el tiró de Rubalcaba, un candidat de molta més qualitat política, no ha estat suficient per a pal.liar la desastrosa gestió que el govern de Zapatero ha fet de la crisi econòmica. I ara ja no és un problema de missatges, de programes, és de credibilitat. I el candidat del Partit Socialista no en té més que la que aporta la seua figura. I és insuficient. L'elecció no és entre Rajoy i Rubalcaba; n'hi ha molt més al darrere. 

La missió encomanada a Rubalcaba pel seu partit és impossible d'acomplir: revertir la pèrdua de confiança i la pèsima imatge d'un govern que ha fet malbé la seua credibilitat en tres anys de crisi; un govern que ha provcat la irritació i el la fatiga de bona part dels seus votants tradicionals. Veurem si encara és capaç d'aconseguir una derrota que no siga humiliant. El dia 20 tindrem la resposta. 

De tota manera, ja en parlarem del resultat electoral. Ara, no obstant, torne al principi i anote un problema important d'aquesta societat nostra: és possible que arribe a primer ministre un home que no és capaç ni de demanar el vot mirant als ulls dels ciutadans a través de la càmera, i ha de fer-ho llegint allò que altres li han escrit. 

Malament comença la festa. 

Poc podem fer amb els banquers, fem alguna cosa amb els polítics

Massa dies sense escriure a aquest mur virtual, asfixiat per les obligacions i colpit per la crisi que no cesa, impertèrrita, sòlida; i encara més, acovardit per la incompetència i per la poca vergonya dels qui governen arreu Europa (de més enllà, què podem dir?), que ens enganyen com a borregos (Iñaki Gabilondo dixit). Avui, a El País,  un article del meu amic Ignacio Carrión, mestre del periodisme incòmode, em treu de la boira i del fàstic i m'encoratja a escriure unes ratlles. 

Parla Ignació avui d'on estem i de com estem, a propòsit de la realitat econòmica, i cita Almudena Grandes, Manolo Vázquez Montalbán (com el trobe a faltar, en la seua lucidesa, després de tants anys!), per parlar de bancs, de banquers, del capitalisme, del socialisme democràtic, dels globalitzadors i els globalitzats i de diverses coses més amb les quals coincidisc. Rememora Carrión un article de fa una dècada en el que Vàzquez Montalbán contava la visita d'Oskar Lafontaine, qui va ser líder per un dia de la socialdemocràcia alemanya. Montalbán va escriure que “Oskar Lafontaine consiguió transmitirnos la evidencia de que el socialismo democrático puede seguir siendo una pasión útil si se enfrenta a lo que repetidamente llamó capitalismo feroz o capitalismo asilvestrado". Fa molt de temps, ai!, que això no és així. 

La socialdemocràcia fa temps que va seure a la taula dels poderosos, tot creguent-se que era un convidat important, que hi havia finalment assolit la modernitat plena. No era així, no és així. Aviat va oblidar els vells principis, tot creguent que no n'eren més que anacronismes d'un passat en blanc i negre. Va oblidar, tal i com Toni Judt explicava no fa molt, que la socialdemocràcia ve ser sempre una política híbrida; una proposta que barrejava el somni socialista d'una utopia poscapitalista amb la convicció pragmàtica de la necessitat de viure i treballar a un món capitalista que, objectivament, no estava en fase terminal ni pareguda. 

Eixe capitalisme a hores d'ara no és sols ferotge i asilvestrat, és cruel i depredador com una maledicció bíblica, però el socialisme democràtic és incapaç de fer-li front, és incapaç de propiciar aquell sistema que, tal i com el describia Beatrice Webb, consistia en educació pública, provisió pública de serveis sanitaris i assegurança mèdica, parcs i camps de joc públics, atenció col.lectiva per als ancians, els malalts, els aturats... Afegiria jo ara que eixe socialisme ha de tindre al front homes i dones capacitats, treballadors i honestos. Persones honrades i convençudes que és necessari --i gratificant-- treballar mancomunadament, conjuntament, pel bé de tots, per una societat més justa i més lliure. 

El pesimisme lúcid d'Ignacio Carrión li fa escriure "Los banqueros, aquí y fuera de aquí, anteponen su negocio a cualquier consideración política y social. Con tal de que no nos roben -que todo puede llegar- nos conformamos. Y sospechamos que ya es tarde para que ningún político decente les plante cara". Lamente molt haver de coincidir. No obstant, no vull resignar-me.

Amb els banquers poc podem fer, Ignacio, però amb els polítics sí que hauríem de fer alguna cosa. Com a mínim apartar amb contundència els inútils i els deshonestos.

L'Espanya devota de Frascuelo i de María.

La campanya electoral, a una distància encara de dos mesos, resulta ja insuportable. Si més no, per a un servidor. I tot fa pensar que la dreta espanyola va a posar molta carn a la graella. Tinc la impressió que el pal de paller de la campanya va a ser.... ¡Espanya!

No cal més que veure les primeres d'avui de cinc diaris que cobreixen el ventall informatiu espanyol..

La Vanguardia va a cinc columnes amb la crisi, i l'advertència nord-americana del risc que està patint Europa, eixa Unió Europea més que desunida esmicolada, quasi ensorrada, per manca de lideratge i  de conviccions continentals que està subordinada a les petites mesquineses domèstiques de cada país.


 El País, mentrimentres, dedica un mòdul a l'avís de Washington  que els europeus amb les nostres misèries anem a la fallida. Però, la primera d'avui va fonamentalment de temes "nacionals": dues columnes a l'arrepentiment d'alguns etarres i a les primeres llavors del que, -tant de bo siga així-, podria ser un reencontre entre els bascos. Al costat, a tres columnes, el líder del PP, Mariano Rajoy, amb una fotografia més que benevolent i molt amable, vol inspirar-nos confiança mentre "mira a la Moncloa".

ABC, i els seus lectors, pel que sembla, viuen en una altra dimensió, en una altra realitat. ABC i els seus lectros viuen a l'Espanya eterna, la inconfundible, la de "la tomas o la dejas, como las lentejas", la rància, la de "ordeno y mando", l'Espanya sense fisures, la "devota de Frascuelo y de María", la que "llega con la espada donde no llega con la mano". El ABC, en primera, dedica un modulet a l'amenaça d'Otegi al Govern de Zapatero que ETA pot tornar a matar. La resta de la primera, tanmateix, és per a un torero català, Serafín Martín [sic], qui afirma "Les molesta todo lo que huele a España".

Ahir va tancar la plaça de bous de Barcelona, d'acord amb la llei de supressió de corregudes taurines que va promulgar el Parlament de Catalunya, i aquesta és la gran notícia d'avui diumenge per a l'ABC. El subjecte de la frase del torero, aquells als que els molesta "todo lo que huele a Espanya" està implícit, i sembla que ni per a l'ABC, ni per als seus lectors calen més aclariments.

Així és la dreta espanyola imperecedera: al que no li agraden els bous no és espanyol, per molt que ho diga el passaport. Com és cosa sabuda, a tots els bascos els agrada tocar el txistu i dur txapela, els andalussos són tots molt graciosos i tremolen amb el flamenc, com als valencians ens agrada el bou embolat i plorem amb la cremà.  Al final, la dreta espanyola entropesa amb el problema de sempre: què fer amb els espanyols que no són espanyols "como Dios manda"?

El Mundo, sota la batuta de PJ Ramírez, també arranca en primera amb els bous a Catalunya, i uns titulars suculents: "A hombros al grito de libertad. Apoteosis en la Monumental" i "Hoy se mata al último toro en Barcelona", aquest darrer il.lustrat amb quatre barres vermelles atravesades per un "estoque" que no sóc capç d'interpretar. La grossa, no obstant, és la gran notícia del dia: la del comunicat dels pressos d'ETA. El Mundo, fidel a la consigna de llenya al mono fins que parle en francés, fueteja Rubalcaba, atés que segons el titular, aquest "celebra los 'pasos' de ETA que dan votos a Bildu". I aquest titular va al peu d'una doble foto  que enfronta manifestants que són vícitmes del terrorisme d'ETA i familiars de pressos etarres. Que la caldera no perda pressió.

La Razón, que busca un lector ubicat en la dreta extrema, és una finestra publicitària del tàndem Rajoy-PP, i sense subtileses de cap tipus, i amb gran alardó tipogràfic, informa i sentència: que el canvi [el 20N] és necessari per a "Recuperar la marca España". Tot això a cinc columnes i a la part de dalt. A sota, amb la mateixa distribució d'espai, una gran foto de dos toreros que ixen triomfadors de la plaça de bous de Barcelon, amb la senyera a l'aire o al coll, sota un titular que diu "Clamor por la libertad".

Llibertat i senyeres, no sé com ho veuran això des de l'"España cañí". Anècdotes a banda, tot fa pensar que anem a patir una sobredosi d'allò que deien fa anys: "España, lo único importante!

La crisi i la pluja a Macondo

Al Macondo garciamarquiano va ploure durant quatre anys, onze mesos i dos dies. Va ploure fins que els homes tenien la pell "verde de alga". Alguna cosa així sembla que ens va a passar amb la crisi. Són ja unes quantes les ocasions en les que semblava, anunciaven, que anava a escampar; però, tot seguit una manta de pluja interminable continua caiguent sobre nosaltres. 

Poca cosa efectiva estem fent contra aquest diluvi bíblic que patim. Retallades, estrenyades de cinturó, càrregues com més va més oneroses, destrucció de llocs de treball, tancament d'empreses, reduccions salarials, increments de jornada laboral, interins despatxats, retardament de l'edat de jubilació, escanyament dels serveis públics i... plou, i plou, i plou. Com a Macondo. 

Què podem fer contra aquesta pluja que no porta traça de parar? Cada cop l'activitat econòmica és menor, la qual cosa fa que la recaptació fiscal minve. Amb menys recursos propis, fan falta més recursos aliens, la qual cosa ens obliga a elevar els tipus per a fer-nos atractius per als inversors. Aquests desconfien de que paguem i ens demanen interessos més elevats. Cada cop, per tant, hem de dedicar més recursos a atendre les exigències financeres d'aquest endeutament, per a la qual cosa hem de tornar a ajustar la despesa, i així de retallada en retallada fins a la desfeta, fins a la fallida, final. 

El govern espanyol és impotent, amb o sense l'impost sobre el patrimoni que ha dividit al propi Executiu i al Partit Socialista. La dreta que vindrà serà igual d'impotent, però ho serà sense complexos per a jibaritzar l'Estat de Benestar, per a "externalitzar" els serveis públics bàsics. Per a carregar definitivament contra l'escola i la sanitat pública, tot convertint-la en un remake de l'antiga Beneficència per als pobres. Els que no ho siguen, de pobres, que es contracten amb les sanites, les adesles i demés empreses, o que matriculen els fills en col.legis privats o concertats, on no hauran de compartir aula amb la xusma immigrant, ni patir la dictadura lingüística dels separatistes de sempre.

Felipe González (com és que Zapatero va ser el succesor?) diu que el dol veure el partit amb els braços caiguts. Tot fa pensar que ja tenen la pell "verde de alga". Potser des de l'esquerra estem tots recitant el monòleg "Isabel viendo llover en Macondo": "En la expresión de los hombres, en la misma diligencia con que trabajaban se advertía la crueldad de la frustrada rebeldía, de la forzosa y humillante inferioridad bajo la lluvia. Yo me movía sin dirección, sin voluntad. Me sentía convertida en una pradera desolada, sembrada de algas y líquenes, de hongos viscosos y blandos, fecunda por la repugnante flora de la humedad y de las tinieblas. Yo estaba en la sala contemplando el desierto espectáculo de los muebles amontonados cuando oí la voz de mi madrastra en el cuarto advirtiéndome que podía contraer una pulmonía. Solo entonces caí en la cuenta de que el agua me daba en los tobillos, de que la casa estaba inundada, cubierto el piso por una gruesa superficie de agua viscosa y muerta".

I què farem mentre no deixa de ploure?

L'estadi violent o la conspiració contra la festa

Fa ja alguns anys, el Col.legi Major Rector Peset i el Departament d'Història Contemporània, ambdós de la Universitat de València, van organitzar sota la coordinació dels professors Justo Serna i Salvador Albiñana un cicle de conferències que més tard van aparéixer publicades en forma de llibre sota el títol de El futbol o la vida (2003). Rescate alguns paràgrafs que vaig escriure en l'article que vaig firmar amb el títol “L'estadi violent o la conspiració contra la festa”. I ho faig a propòsit de l'insuportable i perillosos contenciós que han generat els partits entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. L'últim, com sabem, va acabar amb una agressió incomprensible, dement, -o perversa-, de l'entrenador del Real Madrid, senyor Mourinho, al segon entrenador del Barcelona, senyor Vilanova. Enmig del tumult per una molt lletja entrada d'un defensa blanc sobre un atacant blaugrana, el primer va caminar cap al segon, va guanyar la seua esquena i, sense mediar paraula, li va ficar el dit en l'ull.

En matèria futbolística, els nostres majors ens van inculcar, crec que sense proposar-se-ho, --que aquestes coses i altres més series eren abans més senzilles i s'entenien com naturals en les relacions entre els xiquets i els adults--, ens van inculcar, deia, l'adscripció a l'equip. Encara recorde, i fa ja més de quaranta anys, quan al tio Vicentico --qui contrapesava la tebiesa futbolística de mon pare- no se li podia parlar alguns diumenges a la nit, en els que ni tan sols sopava, "perqué hi ha perdut el València", que informava amb naturalitat i sense sorpresa la tia.

En adults ens convertirem els xiquets, i vam ser pares, i trobarem en el futbol un escenari de complicitat amb els nostres fills, un espai privat en paradoxal companyia de milers de persones, una identificació amb coses nostres, una identificació, una altra vegada, amb la samarreta, amb l'escut. Vam tornar a celebrar els triomfs i, quasi com feia el tio Vicent, a remugar-nos les derrotes.

El futbol, en el nostre cas Mestalla i el València CF, ha significat compartir un poc més que una diversió. Perquè és un espectacle-esportiu-emotiu és pel que han sorgit les referències que ja seran vitals i vitalícies per a nosaltres. I el futbol ha sigut això i més, i ho ha sigut perquè ens proporciona il·lusió. Coincidisc amb Johan Cruyff en l'enunciat d'un dels seus axiomes: "la il·lusió és bàsica en general, però sobretot en el futbol". Hem tingut, i tenim, il·lusió d'anar a Mestalla, de gaudir amb un bon partit que, clar, acaba amb la victòria del València. Ens abracem amb el gol, ens admirem de la qualitat dels els nostres, del senzill que tot pareix quan les coses ixen bé, exterioritzem la nostra alegria i el nostre enuig, conversem amb alguns doctes veïns de localitat amb els qui fa anys coincidim partit rere partit. Aplaudim compassadament, cantem la consigna de suport o l'estrofa de l'himne del club, i estem convençuts, convençuts, que ajudem a la victòria. Ells corren, suen, cauen, xuten, lluiten, marquen el gol, però nosaltres som "l'afició", la millor segons conten els que entenen, "l'afició d'un València campió". El futbol és un espai de sociabilitat en el qual ens sentim bé malgrat la seua extraordinària heterogeneïtat política, cultural i fins i tot estètica.

Hi ha, no obstant això, una creu. Un perill que amenaça, un enemic que aguaita. I no és un altre que la violència. La violència és, --experiències tenim en altres latituds--, un perill cert que, de no atallar-ho, podria acabar amb el futbol tal com ho entenem i ho gaudim. L'espectacle-esportiu-emotiu no pot convertir-se en un exercici de risc. Si els pares senten por d'acudir amb els seus fills, si les joves parelles temen per la seua seguretat, el futbol morirà tal com ho gaudim i l'estadi es convertirà, potser, en un espai en què es dirimiran altres contenciosos socials.

Pel que fa al futbol d'elit, al de la Primera Divisió i els campionats internacionals, cal diferenciar la violència individual, la col·lectiva i aquella que utilitza el futbol com a via de canalització de problemes socials d'origen divers. Evidentment la que més ens afecta és la violència que hem anomenat col·lectiva, és a dir la que es promou, s'incita o es practica en grup. I en ella podem diferenciar el que diríem incident ocasional del que qualificaríem com a disturbi premeditat. I encara entre aquests cabria una última fractura: els promoguts per la clàssica penya ultra i el que respon a l'acció de grups polítics de matriu violenta. 

L'últim plànol vindria donat pel que podem anomenar violència implícita, i a ella podem atendre si subdividim en tres fonts o procedències diferenciades com són: a) aquella que es produeix en els o des dels despatxos, generalment com una forma d'exportació dels problemes interns: la gastada proposta del boc expiatori o l'enemic exterior; b) un segon origen que és el relatiu a la violència que es genera en, o des de, els mitjans de comunicació, i això fonamentalment pel desig d'incrementar la venda del producte informatiu, ja siga premsa, ràdio o televisió; i finalment, c) una última font que cal relacionar amb els propis futbolistes i el seu desig bé de calfar l'ambient, bé de disfressar insuficiències, errors o dèficits en el rendiment esperat, siga aquest individual o del conjunt de l'equip. 

Tornem ara a la realitat concreta, després el crescendo de violència que ens ha provocat els partits entre el Madrid i el Barça. Més enllà del que he escrit al paràgraf anterior, és possible que el Real Madrid haja tolerat que es penjara, entre altres moltes, aquella pancarta que deia “Mou, tu dedo nos señala el camino”? 

El senyor Pérez s'ha tornat boig o ha perdut el control? Allò que en diuen "el madridisme", ha perdut el seny? Aquesta pancarta no incita clarament a la violència? Actuarà d'ofici l'autoritat competent? Ara que tenen el camí marcat, què han de fer els ultres madridistes? Matar algú del Barça i rentar així l'honor per tanta ofensa? 

Ja ho va dir Guardiola: [si no desactivem aquesta situació] prendrem mal!

Què ens ha vingut a explicar el Papa de Roma?

El Papa reivindica la universidad "genuina". El pontífice pide a los docentes que muestren a los jóvenes el camino hacia la verdad, que es el camino de la "inteligencia, del amor, de la razón y de la fe". "Arraigados en Él, seréis buenos guías de nuestros jóvenes", añade". Això s'acaba de publicar a l'Eskup d'El País.

Si genuí vol dir autèntic, legítim, ¿jo en forme part d'una Universitat que no és ni autèntica, ni legitima? Hauré de reflexionar llavors sobre aquesta i altres qüestions. Per exemple: ¿això de la infalibilitat del Papa és un acudit, o és que l'home també te dret (com jo mateix) a dir totes les tonteries que li vinguen de gust? Vull dir què, com que la meua Universitat és autèntica (ahí està, des de fa més de 500 anys) i és legítima (mireu els Butlletí Oficial de l'Estat, per exemple), de quina universitat parla, llavors, el Papa? Què ens ha vingut a explicar?

Segona cosa sobre la qual pensar. La petició per que jo -com a professor d'una universitat autèntica i legítima-, duga els estudiants per un camí, siga el que siga, em fa la impressió que aquest cavaller és un pur anacronisme. Però, demanar-me que "els duga pel camí de la fe", ja és un impossible. De quina fe em parla el Papa de Roma? De la del Déu que ell predica? De la fe en el Déu que castiga els fornicadors de l'Àfrica amb la SIDA perquè no tenen forma de previndre els contagis? De la del Déu que perdona els pederastes que, en el Seu Nom, han comés delictes aberrants desde sempre? De la del Déu que...

Anem a deixar-lo estar. Però, per acabar, que s'ha cregut aquest home i els qui l'aplaudeixen? ¿Pensen que no n'hi ha més que una moral, i que ells en tenen la propietat privada exclussiva i inalienable? ¿Per què -per molt alemany que siga- aquest Papa es pensa que està encara a La España de cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María? Per que el Papa i els qui l'aplaudeixen són tan extraordinàriament insuportables?

(PS. Per què el Telediari de TVE no informa amb una mica més de distanciament de la notícia? Perdoneu, però -com al Polònia- algú ho havia de dir ).

Racionals contra fanàtics, sempre les de pedre

A propòsit de la situació econòmica mundial, J. Stiglitz explica avui a El País que la política del Tea Party als Estats Units demostra allò que enuncia la Teoria dels Jocs: “Quan persones racionals s'enfronten als que estan irracionalment decidits a la destrucció si no aconsegueixen el seu objectiu, són aquests últims els que prevalen”. Aquesta constatació també és evident a diversos plànols de la realitat de casa nostra. I no sols en economia.

Ministres del govern socialista a missa amb el Papa de Roma?

Pensava jo aquests dies en la visita del Benet XVI a Madrid, amb motiu d'una hiperconcentració catòlica convocada a la capital del Regne d'Espanya. He intentat no irritar-me més d'allò inevitable, tot apel.lant al meu respecte per les idees, els costums i, especialment, per les creences religioses de cadascun. Conec molts cristians i també catòlics als que admire la capacitat per conciliar la seua espiritualitat, la seua fe, el seu compromís evangèlic, amb allò que són –a parer meu- els inconfessables crims de la jerarquia eclesial: des de la negació dels anticonceptius com a previsió de la Sida a la protecció als pederastes de casa, tot passant per la negació en la pràctica dels preceptes fundacionals que Jesús de Natzaret explicà amb allò del camell i l'ull de l'agulla.

És cert que hi ha molts, milers, de cristians que no sols no aproven ni el fons ni les formes d'aquesta macrofesta papal, i que l'han criticat obertament per estranya als principis rectors de la seua fe. Ells, però, per a la meua sorpresa quasi juvenil, continuen dins el tinglado i són capaços de mantindre's sota una estructura jeràrquica, piramidal, irrespectuosa amb els no creients, dogmàtica, homòfoba i preocupada fonamentalment pels diners, per estar a bé amb els poderosos i per la vida sexual de les persones. Tenen però, aquestes persones, entre les quals ja dic que tinc amics, tot el meu respecte. Faltaria més. Cadascú és lliure i responsable de gestionar les seues pròpies contradiccions. Aquell que estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra.

Tot amb tot, no és fàcil amagar que som molts els qui estem carregats de la ràbia i la impotència que ens provoca la insuportable supèrbia catòlica (tan poc cristiana), i particularment la benevolència còmplice dels nostres governants, independentment del seu color polític. Tiris i troians sembla coincideixen que tot és poc per a facilitar aquesta concentració confessional a Madrid.

Es parla dels costos a la butxaca pública, dels perjudicis per als ciutadans de la Villa y Corte, de l'ús irrestricte de les instal.lacions públiques, posades al servei dels que van a concentrar-se amb l'ex Guardià de la Doctrina de la Fe, actualment Papa de Roma. Em preocupa més que els diners allò que el president d'Europa Laica, Francisco Delgado, ha definit com "la barreja d'Església i Estat" que suposa la visita de Benet XVI a Madrid.

¿Què fa el Govern d'Espanya, amb Zapatero al front, a més de prohibir la manifestació de rebuig a la visita papal organitzada per ciutadans que tenen els mateixos drets que els papistes? Llig unes declaracions a la premsa del senyor Yago de la Cierva, director executiu de la Jornada Mundial de la Joventut [catòlica, que ni ha de jòvens que no ho són, de catòlics], qui ha declarat encantat que entre els representants de les administracions públiques que han demanat entrades "hi ha molts ministres". 

Què van a fer tants de ministres d'un govern socialista en la concentració catòlica? Doncs sembla que mudar-se com si anaren de núvia per a assistir als actes religiosos i retre-li honors al Papa de Roma. ¿És tan difícil entendre que un senyor o senyora que és ministre socialista hauria de deixar aparcada la seua militància religiosa mentre ocupe un càrrec al govern d'un país aconfessional?

Ës tan difícil entendre que estan contribuint a la barreja d'Església i Estat?  No se n'adonen que ens ofenen als qui,-creients o no-, estem en contra de la confusió entre una i altre?  És que són tan dèbils ideològicament que no són conscients que actuant així allunyen una part dels seus votants? Que els electors progressistes no hauran de tindre en compte aquestes coses a l'hora de votar el pròxim 20N?

L'economia a l'espera dels polítics

Mai en la vida hem estat tan pendents de la macroeconomia internacional com aquests dies. Mai. I cada cop més, perquè estem espantats. No sols pel que passa o pel que, -segons llegim i escoltem els experts-, pot passar (en general) i passar-nos (en particular; en singular, a les persones que anem pel carrer cada dia). També perquè fa mesos que Grècia, i després Irlanda i Portugal, obrin els telenotícies i les primeres dels diaris.
Personalment, he llegit avui un article que he trobat clarificador i que, a més de fer-me llum, m'ha provocat alguna reflexió que vull compartir per si a algú pot interessar-li. L'esmentat article ha aparegut al diari Cinco Días, i va signat per David Cano Martínez, qui és director general d'Afinet Global, una assesoria supervisada per la CMNV. Després d'un parell de reflexions copiaré una traducció del text de Cano, extractat, amb negreta meua.

L'article du per títol "Si jo fóra alemany", i obeeix a l'exercici de l'autor d'imaginar què faria ell si la seua faena consistira en gestionar professionalment fons alemanys d'inversió internacional. David Cano ens diu que, atesa la situació de risc que, -més enllà dels indicadors habituals, que són més positius que el clima que ens envolta- transmet l'economia espanyola (i la italiana), ell faria el possible per desfer-se'n de tots els títols espanyols que poguera per pura prudència. Ni tan sols entraria a valorar en profunditat la situació real de l'economia espanyola, senzillament s'allunyaria a l'espera de veure actuar de manera efectiva l'European Financial Stabilitty Facility, i al Banc Central Europeu comprar títols de deute espanyols (i italians). És a dir que, davant la greuíssima conjuntura econòmica, el nostre amic "ocasionalment alemany" esperaria importants i decisives decisions polítiques. Trac una primera conclusió: els qui han de posar solució a la crisi econòmica que afecta l'euro com una pesta són els polítics, els quals han de prendre les mesures terapeutiques; ells i només ells són els qui poden curar la malaltia que afecta terriblement la moneda europea. Hi ha un petit problema, però: tal i com estan comportant-se els líders polítics europeus i nord-americans durant els darrers mesos, no és seguretat i esperança allò que transmeten a la ciutadania. Senzillament: no estan a l'altura; la nòmina d'estadistes és dramàticament esquifida.
El cicle que ens ha conduït on estem arranca de la bambolla immobiliaria que ens va fer creure'ns les mentides dels bancs que ens volien vendre crèdits hipotecaris i de consum al preu que fóra, i d'aquells dirigents polítics que no volien assumir la responsabilitat d'esclatar la bambolla per no pagar-ho electoralment. La crisi internacional ens agafa pel mig, i amb les defenses financeres sota mínims.
Se'ns demanen ara penes i treballs per tal de reduir dèficits i poder pagar els acreedors d'aquella època de la plata dulce, que deien fa dècades als argentins. Les mateixes mans que obliguen a pagar eixos deutes, han de donar crèdits per a poder fer front a les mancances de tresoreria dels deutors. Saben, però, que quant més apreten, més difícil resultarà la recuperació econòmica (generar llocs de treball, incrementar el consum i l'estalvi, millorar el PIB, etc., etc.), i per tant demanen més elevades quotes d'interés perquè temen pel risc de no poder cobrar els deutes que hem adquirit. I, lògicament, exigeixen més i més dures mesures de contenció de la despesa pública, de reducció de les prestacions socials, de restricció dels crèdits a empreses i particulars, per la qual cosa asfixien més l'economia. És per això que la sospita de la insolvència no faça més que crèixer. I així roda la roda... fins a la fallida. Recordem Grècia, Irlanda, Portugal...

Conclusió final: fa falta, ens cal, és imprescindible, a Espanya i a Europa, dosis més elevades de lideratge polític, estadistes que creguen en Europa, en un Estat que s'hauria de dir Europa. Líders que tinguen estratègia, que generen confiança en la ciutadania, i que siguen equitatius en el repartiment de la càrrega que la crisi ha deixat caure sobre les nostres esquenes. Uns líders que, a més de prendre mesures adequades en la conjuntura crítica en la que avui ens trobem, hauríen de dir als especuladors que poca broma amb l'euro, que s'ho pensen dues vegades abans d'atacar-lo, perquè amb les seues maniobres poden eixir malparats atés que ensopegaran amb Europa.
Avui, amb el diferencial del bonus alemany en 380, i sense tindre ni idea del que pot passar els pròxims dies, pot semblar una broma parlar d'eleccions. Però, de cara al pròxim 20N haurem de pensar en quin perfil han de tindre els polítics pel quals anem a votar. El marge de sobirania que quedarà, pel que fa a la macroeconomia, serà escàs, però les prioritats, els principis que caldrà defensar exigiran mans fermes i compromeses amb allò tan vell de la igualtat, la llibertat i la solidaritat.



"Si jo fóra alemany", per David Cano. Cinco Días, 3.08.2011

"Cada dia estic més convençut. Els mercats financers no és que no sempre encerten, sinó que de vegades fallen, i de quina manera. No és recomanable, per tant, extraure veritats absolutes a partir de les cotitzacions, tant en moments d'eufòria (bambolla puntcom) com d'escepticisme (març del 2009, quan l'Ibex va arribar a cotitzar en 6.800 punts). (...) Però seria irresponsable acatxar el cap davant de l'evolució de les cotitzacions emparant-se en la irracionalitat a curt termini i en l'especulació. D'una banda, perquè la pròpia evolució de les cotitzacions té impacte sobre l'economia, en una mena de profecia autocomplida que s'ha d'evitar a tota costa. Segon, perquè convé saber què és el que justifica l'acció de certs inversors que, en un clar comportament de bandada, arrossega a la resta. I, tercer, perquè encara que els mercats no sempre encerten, de vegades, ho fan".
Acceptem, per tant, aquesta capacitat superior d'anàlisi dels mercats. Quins esdeveniments justificarien el repunt recent de les primes per risc dels països de la UME, entre els que convé incorporar ja a França, en haver arribat els 75 pb? Desgraciadament, s'han ajuntat diversos, encara que, en el cas d'Espanya, més vinculats a l'entorn exterior que al domèstic, la qual cosa dificulta justificar els 400 pb de risc país. 
El PIB ha continuat avançat, de forma lenta, però més sana. El dèficit públic es manté en la senda de la reducció i encara que des de les comunitats autònomes s'ha generat un important soroll, en termes quantitatius no permet ocultar la millora de l'Estat. El procés de reestructuració i sanejament del sistema financer espanyol ha donat nous passos, amb fites tan rellevants com l'eixida a Borsa de Bankia i Banca Cívica o la tercera intervenció d'una caixa d'estalvis. Des de l'esfera política, la incertesa respecte a la dates de les eleccions també s'ha dissipat. Siga com siga, si atenem a l'evolució de la prima per risc espanyola i italiana en les últimes setmanes (pràcticament en paral·lel) pareix com si els aspectes domèstics no importaren. I és possible. 

Espanya té un problema de dèficit públic, mentres que Itàlia el té de deute públic. (...) Però no és la meua intenció comparar Espanya i Itàlia, en un exercici que requeriria molt més espai, sinó només constatar que les diferències són majors del que pareixen a partir de l'evolució quasi en paral·lel de les nostres primes per risc país, la qual cosa enllaça amb el que comentava a l'inici: els inversors internacionals han decidit reduir el risc de les seues carteres i això passa per vendre Espanya i Itàlia.
I per què han decidit moderar el risc? Per la decebedora actuació dels responsables polítics a Europa i als EUA durant juliol, que no ha fet més que posar de manifest que en un dels moments més crítics de les últimes dècades, no comptem amb estadistes a l'altura de les circumstàncies. 
És a dir, els polítics són l'agent amb el major poder de decisió i els que exerceixen ara el càrrec no són capaç de respondre a les exigències, que són, capritxos de la Història, màximes . I davant d'aqueixa combinació tan perillosa, els gestors professionals que cobren per, almenys, mantindre el valor de les inversions dels seus clients, opten, en un exercici de prudència raonable, per vendre els actius percebuts amb més risc, obrint el camp de joc als especuladors que s'encarreguen d'amplificar els moviments.
Ho reconec, si jo fóra un gestor d'un fons d'inversió, per exemple, d'Alemanya, exigiria una prima per risc als bons espanyols (encara que no sé si de 400 pb!), espantat per l'evolució de les cotitzacions i davant de risc asimètric d'equivocar-me; però que jo, gestor alemany, actuara amb excessiva prudència, no implicaria que sabera més sobre la situació de l'economia espanyola, i molt menys que estiguera apostant per problemes a Espanya. Estaria, simplement, alineat amb els mercats, uns mercats que, precisament, jo mateix conformaria.
Què m'emportaria a comprar? Veure que mans fortes ho fan. I una d'elles, clarament, és el BCE a través del SMP. I, una altra, l'EFSF, que ha d'actuar amb rapidesa per a posar en pràctica un dels acords presos fa unes setmanes".

El Pla de la Doble V. Vela i Verdeguer, nova fase per a l’economia valenciana (I).

El diari Las Provincias publica a la seua edició d'avui, diumenge 3 de juliol, una llarguísima entrevista als dos consellers que s’han fet càrrec de l’economia valenciana: José Manuel Vela i Enrique Verdeguer, amb les carteres d’Hissenda i Economia, respectivamente. Són –segons el diari- els responsables del Pla de la Doble V.

Paga la pena llegir les declaracions, les respostes dels dos consellers a les preguntes, -en ocasions incisives, en ocasions complaents i lluidores-, del periodista (la notícia no va signada, si més no en l’edició digital). En el post que trobareu infra hi ha un molt extens extracte de l’entrevista, amb les idees més interessants, més sorprenents o més polèmiques, en negreta i subratlades. En aquest, uns comentaris d’allò que he trobat més destacable.

El to dels consellers és bastant més tècnic que no polític en el sentit convencional de la paraula. Són dos professors, sembla, davant un problema professional de dimensions siderals. Ara bé, dues de les sensacions més intenses que genera l’entrevista en aquest lector és que els nous consellers a) pateixen d’una mena d’adanisme segons el qual la política econòmica que ells van a dissenyar i executar és independent, no té res a veure ni parentiu de la desenvolupada pels governs del Partit Popular des de 1995 ençà; b) no són responsables del que s’ha fet fins ara en matèria econòmica i, per tant, no paga la pena la menor autocrítica.

Passem revista a alguns dels que podrían haver estat els titulars generats pels consellers, amb algun comentari de qui signa.

- Estamos en una crisis brutal que nadie auguró. Vamos a actuar muy rápido. Què ha fet el Consell, doncs, fins ara? Acabem de descobrir que hi ha una crisi? Ja era hora, llavors, que començarem a actuar.

- El presupuesto es fundamental con su análisis previo de coyuntura. A partir de ahí nos pondremos a buscar la recuperación económica y la generación de empleo. Roda i volta: que hem fet fins ara? Ens anem a posar, ara, a buscar la recuperación econòmica i els llocs de treball?

- [Van a pujar els impostos?] Rotundamente no. ¿Por qué? Porque el motor de nuestra economía es la demanda interna que es el consumo y lo que nos va a permitir ver brotes verdes que algunos ya ven. De esta salimos. El sector exterior y el turismo van a ser fundamentales en esa recuperación de la economía. Des de quan hem descobert això?

- El gasto corriente es sanidad, es educación. Deu de ser un error de transcripció, això. No quiero precipitarme pero vamos a estar en capacidad de reducir los gastos este año en más de 600 o 700 millones de euros. De aquí a final de año. Con medidas que muchas veces serán impopulares y nos tirarán piedras. Si el 85 per cent de la despesa de la GV és sanitat i educació, i anem a reduïr d’aquí, està clar que van a ser mesures impopulars. Però, sols impopulars o també contraproduents per a la recuperació econòmica?

- Nuestro margen está en la gestión y en lo micro para tratar de no duplicar organismos, ayudas, tender a modelos únicos de ayudas, ventanillas únicas, cofinanciaciones, buscar colaboraciones entre lo público y lo privado. Pedagogía. Si hay un recorte van a haber sectores, empresas, proveedores y clientes afectados. Amb els antecedents que tenim, en matèria d’educació i de sanitat, les col.laboracions entre públic i privat és mentar la bitxa.

- España es un país pobre donde la gente vivimos como ricos; (…) Las prestaciones que aquí se dan en ningún país del mundo se están dando. El gasto farmacéutico es brutal. En el tema universitario, por ejemplo, no puede ser que todas las titulaciones se impartan en todas las universidades. Hem nugat els gossos amb llonganisses, també durant els darrers 16 anys de govern del PP, i ara ens hem adonat que som pobres, ai!!!. Això de les duplicitats de les titulacions, ¿afectarà les privades que competeixen de manera discutible amb les universitats públiques, per exemple amb la concesió de terrenys o la utilització de recursos públics com ara els hospitals?

- Si nos vamos a Sanidad, lo que se ha trabajado durante los últimos años es en llevar la cama al enfermo. Lo que debería es empezar a llevar al enfermo a la cama. Racionalizar. Como veo que vamos a acabar en el copago eso tiene que ser una solución precedida de un pacto de Estado entre los principales partidos políticos. Mi ídolo, que es el profesor Barea, se le ocurrió decir: oiga en los hospitales el servicio es la sanidad pero esto no es un restaurante. La comida que se la pague el paciente. Y tiene razón. El professor Barea (i el professor Vela, sorry) té una idea absurda i retrògrada del que és assistència sanitària. Atendre un malalt no és sols cosa de bisturí, quiròfans, pastilles, ungüents i sutures. Confondre un hospital amb un restaurant perquè el malalt ha de ser alimentat d’acord amb les seues necessitats de salut és propi d’una mentalitat comptable.

- En la época socialista el Ayuntamiento era el polideportivo, la biblioteca o el auditorio. Luego llegaron los campos de césped artificial. Tu pueblo si no tiene todo esto no vale. ¿Tenemos la culpa de eso? Sí, pero los políticos estamos denostados. En l’època socialista? Però no han passat setze anys d'això? Està mal tindre poliesportius i biblioteques? Si és així, qui ha governat des de 1995 aquest territori? Què en pensarà la senyora Barberà d’aquesta concepció?

- Aquí en la Comunitat tenemos unas infraestructuras espectaculares: carreteras, polideportivos... puede ser discutible si hacían falta pero están ahí. El endeudamiento se ha utilizado para hacer cosas. Inversiones se han acometido muchas y por lo tanto ya no se van a tener que acometer en un plazo corto. Hay que aprovechar esas infraestructuras para hacer de la Comunitat un sitio muy atractivo desde el turismo, inversión y cooperación empresarial. Hay un estado de bienestar que la sociedad nos pide mantener. És veritat que algunes són molt discutibles, però ahí estan. Qui les va dissenyar i programar? Qui va dur la comptabilitat? Qui va elaborar els plans d’ús d’aquestes obres? A qui hauríem de demanar-li explicacions i comptes?

- Se va a pagar [als proveidors]. ¿Cuándo? Me comprometo a que si el fondo de competitividad se ingresa y la situación de los mercados se normaliza, la deuda se renueva y el Ministerio autoriza los niveles de endeudamiento, en el plazo de un mes ha cobrado todo el mundo. Quatre premises han d’acomplir-se i, pel que sembla, sols la quarta –emetre deute- està en mans de la GV i dels seues consellers econòmics. Malament anem.

- El tema de las televisiones autonómicas es insostenible. Para que los valencianos veamos el fútbol, los informativos o la pilota no hacen falta esas estructuras. Veurem que opina el negociat d’Agitació i Propaganda. Atents a les nostres pantallas.

- El mercado nuestro es muy pequeño. El que no haya explorado otros mercado está muy condicionado. Consejos entre comillas: uno, nuestro mercado limitado; dos, hay un elemento clave como es la formación y tres ¿cuál es nuestro problema?: somos malos vendedores porque está mal visto pero todo el mundo es vendedor de sí mismo. La formació [de la población activa] és clau, com sabem. Sabem? Ho sabien els governs de Zaplana i de Camps? Què hen fet els darrers setze anys en política educativa? I ara, anem a reduir despesa en educació? Llavors en què quedem, és clau o no és clau?

José Manuel Vela i Enrique Verdeguer són professors de la Universitat de València, col.legues meus al capdavall. Com a company i com a ciutadà no puc sinó desitjar-los bon vent i barca nova. I que tinguen molta sort. Les declaracions d’avui, no obstant, no m’han generat precissament una sobredosi d’esperança.