domingo, 25 de octubre de 2015

El dilema de Compromís.

Baixen més que turbulentes les aigües a la Coalició Compromís. Els votants, els simples votants ―que no militants― que viuen de forma relativament distanciada els problemes interns de l’aliança no guanyen per a espants. Les notícies són cada cop més alarmants. De la fase de reticències entre els socis va passar-se a la de distanciament, i ara hem arribat a la de les amenaces. Realment pot trencar-se Compromís? Tot i estar al govern del País per primera vegada en la història, tot i ser una proposta en ascens, tot i haver-se convertit en la gran esperança política valencianista d’esquerres, tot amb tot, ¿tan poca capacitat política van a tindre els seus dirigents? ¿No serà possible abandonar prejudicis i personalismes en benefici d’un projecte amb molt de futur si s’actua amb intel·ligència?

El Bloc Nacionalista Valencià, com a partit sobirà dins la coalició, es nega [ma non troppo] a que l’aliança pacte amb Podem/Podemos. No són difícils d’entendre les raons. Pablo Iglesias i la seua organització passen per un moment a la baixa que no se sap si serà transitori. Després del fracàs a Catalunya, Albert Rivera va apallissar el jove professor al programa de Jordi Évole, a La Sexta. El cavaller té un punt de supèrbia que resulta insofrible, i a més el seu espanyolisme amb tanta pàtria amunt i avall és clarament incompatible amb un valencianisme solvent. Convindria, no obstant, que els qui no se l’empassen saberen distingir entre el líder suprem de Podemos i els seus correligionaris valencians. Antonio Montiel, Àngela Ballester i Fabiola Meco, per citar els noms més significats, han estat lleials als acords signats i les seues formes ―sense alardons ni estridències― haurien de merèixer un respecte i, millor encara, una confiança en que és possible treballar amb ells.

El fracàs a Catalunya va ser el resultat d’errors importants i d’una realitat política molt diferenciada de la valenciana. Al Principat n’hi ha ERC per un costat i les CUP per un altre; totes dues són propostes polítiques i electorals que ―agrade més o menys―  són atractives per al tipus d’elector que a altres regions peninsulars poden fàcilment votar una candidatura de Podemos, ja siga en solitari o en companyia. Al País Valencià no n’hi ha eixa oferta, així que l’electorat de Compromís i Podem [i també el d’Esquerra Unida] comparteix moltes preocupacions i moltes il·lusions. Les més importants estan clares: confinar el PP en la perifèria més allunyada de la galàxia política i valencianitzar aquesta al màxim, però en paral·lel amb una política de neteja institucional i de fort component social que signifique un canvi de rumb de les polítiques antisocials i antivalencianes que el territori ha patit des dels anys d’Eduardo Zaplana.

De vegades sembla que a Compromís, particularment al Bloc, n’hi ha qui creu que els espectaculars resultats de les darreres eleccions locals i autonòmica van ser la confirmació tant anys somniada d’un èxit inequívoc del nacionalisme valencià. Convindria revisar aquesta valoració, perquè no és totalment correcta. Compromís no és una coalició nacionalista en el sentit convencional. És valencianista, però no és nacionalista, tal i com ho han declarat reiteradament una part si més no dels seus dirigents més reconeguts, entre els quals cal destacar Mònica Oltra i Joan Ribó. El nacionalisme clàssic, el valencianisme polític partidari tradicional té les dimensions electorals que té, i no és més d'allò que és. N’hi ha, tanmateix, un valencianisme no assimilable a alguns nacionalismes pròxims, que és el que es troba a gust en un perfil que fa ja molts anys va ser definit com radical autonomista d’esquerres. Malauradament, fa el mateix nombre d’anys que les formes de confluència electoral entre el nacionalisme autòcton i l’esquerra valenciana clàssica han fracassat una vegada darrere de l’altra. Alguna cosa semblant està passant a hores d’ara amb la Coalició Compromís.

La cosa no té cap altra solució que convertir la coalició [estricta fórmula conjuntural] en partit [una realitat estructural]. Al principi serien visibles les procedències de cadascú, les costures de la nova formació, però en uns anys eixes fronteres desapareixerien, es desfarien. Joves dirigents procedents del camp nacionalista ja han proposat, encara que amb no massa èxit, convertir l’aliança en partit. És imprescindible. Les parts que formen Compromís no aniran massa lluny en solitari, i si s’enfronten entre elles els beneficiaris seran el PSPV i, pitjor encara, el Partit Popular.

A més del que pot passar a curt termini, el que ja està passant és que l’electorat natural, el que va confiar en Compromís encara no fa sis mesos, està veient com el mal rotllo intern, els desplantes i les amenaces són freqüents dia rere dia en el pont de comandament i, també, entre les bases de la Coalició. Convindria acabar amb eixe mal ambient urgentment. És absolutament desmobilitzador.

Els de Podem han acceptat totes les demandes de Compromís. Montiel i companyia no cometran els errors que han detectat a la seua candidatura a Catalunya. Des de l’aliança valencianista farien bé en aprofitar la conjuntura. Estem davant unes eleccions que funcionen amb una lògica específica. Les marques electorals estatals tenen un plus d’acceptació pels electors, i es tractaria de construir una proposta electoral win-win, ―tots guanyen―, en la mesura que tots s’aprofiten de les sinèrgies que generen amb els altres. Convindria, a més a més, si fora possible, sumar l’Esquerra Unida d’Ignacio Blanco, que ha deixat un forat que es nota a les Corts Valencianes. És difícil aconseguir un acord tan ample, però no n’hi ha una altra eixida que intentar-ho amb generositat. Qualsevol altra possibilitat serà un naufragi de tots els implicats i, una vegada més, un fracàs del projecte que hauria de posar els valencians en el lloc que cal al Parlament de Madrid.

Anem a pams però. Caldrà ara, doncs, salvar la situació actual d’aparent match ball al si de Compromís i conformar una potent alternativa electoral que assegure un grup parlamentari valencià a la Carrera de San Jerónimo de la Villa y Corte.

En tornar dels nadals, acte seguit, convindria posar en marxa un congrés constituent de Compromís com a partit polític. Un partit com el descrit recentment a la premsa per Vicent Marzà i Fran Ferri: “una resposta d’esquerra transformadora davant les noves desigualtats; una resposta ecologista davant la crisi climàtica global; i una resposta en clau de regeneració per a les demandes d’una democràcia real”.


Les propostes polítiques del passat, els projectes que en altres temps van il·lusionar a tants, han de ser posats al dia. Ara és possible construir un partit valencià i valencianista com, possiblement, en cap altre moment històric anterior. Convindria no malbaratar eixa possibilitat real per prejudicis o per desconfiances que sols s’expliquen des del passat. Per al futur del País Valencià és molt i molt important el que està jugant-se en eixe debat intern, en eixe dilema de la Coalició Compromís. 

sábado, 17 de octubre de 2015

Rajoy enfonsa el que toca: també a la dreta espanyola.

Impressiona comprovar com és de tossuda la realitat polític-ideològica espanyola atenent, per exemple, als baròmetres que publica regularment el Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. Més enllà de la informació a propòsit de la intenció de vot, que presenta la seua pròpia dinàmica i que els experts connecten a la pura conjuntura de si l'enquesta s'ha fet en tal o qual moment, abans o després d'algun esdeveniment polític d'impacte, vull fixar-me en una variable que no ho és tant. Em referisc a les respostes dels enquestats a quan se'ls demana que es definisquen ideològicament. 

Pel que fa al ventall ideològic, la realitat és sòlida i contundent. Parlem amb xifres arrodonides. Quasi un terç d'enquestats [entorn del 28 per cent] se situa en el que podem anomenar la dreta [en ella situem als que es defineixen com a conservadors, demòcrata-cristians i liberals]; ve després un grup que no arriba a una cinquena part [quasi el 18 per cent] als quals podem considerar centre-esquerra [una etiqueta laxa en la qual situem als que es defineixen com a progressistes i als que es diuen socialdemòcrates]; en el que coneixem com a esquerra trobem amb prou faenes un 17 per cent [reunint en ell els que es defineixen com a socialistes i els que es qualifiquen de comunistes]. Poc menys d'un quatre per cent es diuen nacionalistes [entenga's nacionalistes sense estat, perifèrics; els nacionalistes espanyols estan en tots els altres partits estatals] i uns pocs menys que es diuen ecologistes. Finalment, prop d'un 8 per cent es declara apolític, i més d'un 18 per cent ns/nc.

Haurem d'acceptar, doncs, que si d'ideologia política parlem, la dreta és molta i abundant. Podem sumar-li al 28 per cent dels que hem definit com a dretans els que es denominen apolítics? Certament, sembla lògic que ho fem: tindríem així un 36 per cent. Ens oblidem ―a efectes analítics― d'aquell 18 per cent que ni sap ni contesta? Bé, i llavors, què ens queda? Doncs ens queda un grup heterogeni al que podríem posar-li l'etiqueta de no-dretans o esquerrans-variats, que sumaria el 35 per cent [els de centre-esquerra i els de esquerra de tipus més clàssica], més o menys. Si aquestes agregacions són correctes, comptant-ne un 8 per cent entre nacionalistes i ecologistes, tindríem un mapa bastant ajustat de la realitat ideològica espanyola: tres terços, amb un de dreta i centre dreta, un altre d'esquerra i centre esquerra i, finalment, un altre terç d'abstencionistes. Segurament per açò és pel que els analistes diuen que les eleccions es guanyen en el centre.

Les últimes xifres conegudes d'intenció directa de vot [El País, 21.09.2015] diuen que la dreta [PP + C’s] suma un 27 per cent, els esquerrans variats [PSOE + Podemos + IU] aconsegueixen el 33 per cent, mentre que els altres partits [els nacionalistes perifèrics i uns altres partits menors, més els votants en blanc] sumen quasi un 10 per cent. Els que declaren que s'abstindran són el 31 per cent. Tenim, doncs, la confirmació d'una imperfecta realitat de tres terços: un de conservador [amb la pluralitat que ha afegit Ciudadanos], un altre progressista [tan plural o més que el bloc anterior], i un tercer de ciutadans que es autoexclouen del procés electoral.

Segons aquesta comparació entre tots dos conjunts de dades, podríem concloure que [sempre segons la intenció de vot confessada] la dreta vota i vota dreta, clar. Però en aquesta ocasió aquest vot ja no va a parar de forma automàtica a les candidatures del PP, sinó que es reparteix amb Ciudadanos. El vot per a allò que hem anomenat esquerra diversa està lleugerament per sota del previsible segons el quadre de auto-ubicació ideològica, d'on es desprèn que, d'una banda aquí cal comptabilitzar vots que van a opcions progressistes de partits d'àmbit regional i que, a més, també en aquest territori troba vots Ciudadanos.

La conclusió és que malgrat que el mapa ideològic es manté, la nova materialització d'aquests posicionaments ideològics és un fet. D'aquí es deriven algunes conclusions provisionals. Comentem un parell d'elles. La primera és que, atés el dèficit de proporcionalitat del sistema electoral que atorga una sobre representació a les zones menys poblades, la conversió de vots en escons pot oferir sorpreses grans.  La segona és que aquest terç que manifesta decantar-se per l'abstenció pot fer variar i en molt el quadre electoral final en la mesura que una part d'ells es decidisca a participar. Ja va ocórrer al març de 2004, quan un contingent de previsibles abstencionistes va reaccionar davant la gestió que el PP va fer de la massacre d'Atocha.

Dit l'anterior, la conclusió fonamental d'aquestes línies és que la dreta, com una ideologia que compta amb electors que sustenten els seus postulats més característics, no solament existeix, sinó que gaudeix de molt bona salut i els seus efectius podem xifrar-los en una tercera part dels censats. Tanmateix, a diferència de l'ocorregut pràcticament des que l'Alianza Popular de Manuel Fraga es va convertir en l'actual PP, ―després de l'enfonsament de la Unión de Centro Democrático d'Adolfo Suárez, quan arreplegaven els vots dels electors situats en un espai que va des de l'extrema dreta feixistoide al centre dreta―, aquest vot ha de repartir-se ara entre dues opcions: el propi PP i l'emergent Ciudadanos. Un partit amb formes i maneres més en sintonia amb l'actual realitat europea que aquell partit autoritari, fortament jeràrquic, de retirada netament franquista i corromput fins a les seues arrels. L'esquerra diversa [des del centre esquerra a l'esquerra més clàssica, espanyola o nacionalista perifèrica] i aquells ciutadans que, amb els matisos que corresponguen,  se situen en ella, poden beneficiar-se, doncs, de l'aparició i el desenvolupament d'aquesta opció política que és Ciudadanos.

Fa l’efecte que Mariano Rajoy va a enfonsar en tan sols quatre anys tot el que està sota la seua jurisdicció. Tant al seu partit com a Espanya. Pel que al país respecta, com més prompte siga desallotjat del poder, millor. Els costos de la seua gestió són incalculables, i va a ser una tasca titànica reparar tot el que ha trencat i esmenar tot el mal que ha fet. De les pròximes eleccions eixirà una nova majoria parlamentària que, responent a aquesta societat de tres terços, serà més plural i, per definició, més democràtica. En un parell de mesos coneixerem els resultats.

sábado, 10 de octubre de 2015

76 anys després, el PP incompleix la 5ª Obra de Misericòrdia.

Han passat tres quarts de segle des que va finalitzar la guerra d'Espanya, la que l'Església Catòlica va beneir, va recolzar i va batejar com a Croada; un dels majors drames humanitaris del segle XX europeu, una contesa que no desmereix el qualificatiu d'holocaust, com la va definir l'historiador britànic Paul Preston. 

Milers de morts, desapareguts, empresonats, torturats, exiliats i una repressió que es va mantenir durant dècades pels vencedors de la contesa, i el PP és encara avui incapaç de sentir compassió per les víctimes d'aquella guerra i posterior dictadura. No és que ni tan sols alberguen un bri de pietat pels vençuts, sinó que se segueixen burlant-se del dolor de les víctimes i de les seues famílies. Com a hereus directes d'aquells que van omplir Espanya de sang, dolor i llàgrimes, molts d'ells se senten encara vencedors i renyeixen als vençuts i als seus familiars per obstinar-se [sic] a mirar cap al passat; persisteixen en la humiliació de les víctimes i no es contenen ni tan sols en seu parlamentària cada vegada que l'ocasió els ho demana.

L'últim a sumar-se a l'escarni ha sigut José Joaquín Peñarrubia, senador per Múrcia, qui, en un debat recent en la Comissió de Pressupostos de la Cambra Alta, ha rebutjat dotar de finançament a les exhumacions de les restes mortals de republicans soterrats en fosses repartides per tot el territori espanyol. Els arguments de Peñarrubia van ser tan falsos com a ofensius. Va afirmar que no hi ha demanda real de ningú que desitge buscar als seus, que el debat ja és "pesat" i que "no hi ha més fosses" que trobar i obrir. El senador del PP va demanar a els qui se li oposaven, literalment, que "no donen la llauna" amb aquest assumpte.

No és nova la posició dels dirigents del Partit Popular. En el debat sobre la Llei de la Memòria Històrica [2007], Jaime Major Orella, va defensar l’"extraordinària placidesa" del franquisme, al mateix temps que es preguntava en veu alta: “Per què vaig a haver de condemnar jo el franquisme si va haver-hi moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat?". Més recentment, el portaveu en el Congrés Rafael Hernando va afirmar en un debat televisiu que "alguns s'han recordat del seu pare quan hi havia subvencions per a trobar-ho", en referència a les fosses del franquisme. El jove Pablo Casado, que ha sigut recentment ascendit en la jerarquia del partit com a prometedor dirigent, va adquirir popularitat entre els seus temps arrere, quan en un míting del PP va dir que les gents d'esquerra “estan tot el dia amb la guerra de l'avi, amb les fosses de no sé qui, amb la memòria històrica".

El negacionisme feridor del PP entra en contradicció no solament amb la posició documentada que sustenta l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), que parla de més de cent catorze mil víctimes de la repressió franquista encara avui desaparegudes. El Partit Popular fa cas omís, igualment, dels informes d'Amnistia Internacional (AI), com el titulat "El temps passa, la impunitat roman", publicat en 2013. En la seua presentació,  el director d'AI Espanya, Esteban Beltrán, va assegurar que "a Espanya està garantida la impunitat" dels crims del franquisme.

El PP fa oïdes sordes a la mateixa Organització de Nacions Unides (ONU). En un informe fet públic a mitjan 2014, Pablo de Greiff, relator especial de l'organisme, va resumir les mesures adoptades pel Govern espanyol enfront de les greus violacions als drets humans comeses durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. La seua conclusió principal va ser que el govern de Mariano Rajoy fa poc i malament per la recerca de la veritat i la justícia sobre aquests fets, i per la reparació a les víctimes. Per al relator de l'ONU: "Resulta especialment sorprenent observar que no s'haja fet més en favor dels drets de tantes víctimes”.

És més que probable que Pablo de Greiff haja llegit l'obra L'holocaust espanyol, de Paul Preston, subtitulada Odi i extermini en la Guerra Civil i després. Allí haurà pogut conèixer les directrius dels aixecats quant a les característiques de la repressió que havien de desenvolupar, entre les quals destaca el que Josep Fontana va qualificar com assassinats preventius, o una “àmplia neteja d'indesitjables”, en paraules d'un comandament de la Guàrdia Civil en 1936. El general Mola, cervell de l'aixecament militar, va expressar amb claredat les intencions dels insurgents: “Parlamentar? Mai! Aquesta guerra ha d'acabar amb l'extermini dels enemics d'Espanya”.

Què ocorre en el Partit Popular que tres quarts de segle després ni tan sols són capaços de sentir pietat per nonagenaris que no voldrien morir sense rescatar les restes dels seus pares, mares o germans que jauen en una cuneta des de fa tantes dècades? I si no senten pietat ni troben motiu per a practicar la 5ª Obra de Misericòrdia, ―la de consolar al trist, tal com mana l'Església a la qual tan ferventment s'adscriuen en la seua immensa majoria, ["Joiosos els que ploren perquè seran consolats"]―, podrien, almenys, mostrar respecte.


Un respecte que hauríem de ser capaços d'imposar al Partit Popular [amb les urnes] perquè els Mayor Oreja, els Hernando, els Casado, els Peñarrubia, i tants altres, no insultaren la memòria dels vençuts humiliant, setanta-sis anys després, als cada vegada més escassos supervivents, als seus fills i als seus néts.

sábado, 3 de octubre de 2015

El drama social i sanitari de la mort digna en el context electoral.

Hem sabut aquests dies del calvari de la xiqueta gallega anomenada Andrea, i hem vist i escoltat als seus pares demanar que la deixen morir en pau. Davant la veritat incontestable que no hi ha res més antinatural i insuportable que veure morir a un fill, no es troben paraules per a descriure l'infern d'haver de lluitar perquè des del Poder [mèdic, jurídic, religiós,…] permeten morir al teu fill; perquè no l’obliguen a malviure, a seguir patint un sofriment continuat que no li condueix més que al sofriment mateix i, finalment, a la mort segura.

Una xiqueta de dotze anys, que porta tota la seua vida faixant-se contra una malaltia degenerativa irreversible, està sent mantinguda amb vida per la tossuderia i el dogmatisme d'uns metges, -pediatres per a major vergonya-, que imposen les seues creences supersticioses a Andrea i a la seua família. Que enorme superba la d'aquells que resisteixen no solament els precs angoixats dels pares, sinó el dictamen de la Comissió de Bioètica de Galícia, la Llei de Drets i Garanties dels Malalts Terminals gallega [per què no es compleix?], la Llei d'Autonomia del Pacient i, a més, justifiquen la seua obstinació des d'una deontologia més pròpia d'un camp d'extermini que d'un hospital públic d'un país desenvolupat: "la pacient no té dolor ni sofriment desmesurat", afirmen.

No pateix desmesuradament? Quin serà el mesurador del dolor que utilitza el Cap de Pediatria de l'Hospital Clínic de Santiago de Compostel·la? De quin dolor parla? La situació clínica d'Andrea és irreversible, però com no pateix un dolor insuportable –afirma-, deduïm de les seues paraules, que aguante. “Més va patir Crist en la creu”, pensarà, potser. Quin és el final, doncs? Actuarà el Cap de Pediatria quan considere que el sofriment és desmesurat? Què farà llavors? Potser és d'aquells que pensa i defensa que Déu dóna la vida i Déu la lleva, i que en aquesta vall de llàgrimes no hi ha més que aguantar. Mantindria aquests principis si Andrea fóra la seua filla?

Mentrestant, els pares de la xiqueta s'han vist obligats a demanar ajuda a la justícia, i han reclamat judicialment que se li retire el suport vital que l'alimenta. A la faena s'ha posat la lenta i garantista maquinària judicial, per a la qual els dies i les hores semblen tindre un valor diferent que per a la resta dels mortals.

En una entrevista recent, deia Luis Montes, president de l'Associació Federal Dret a Morir Dignament [DMD], que a Espanya es mor molt malament i afegia una idea terriblement important: “es mor depenent de la sensibilitat del metge que et toque”. El doctor Montes sap del que parla: el Partit Popular es va fer ressò d'una denúncia anònima i, per boca del seu conseller de sanitat de Madrid, va acusar-lo en 2005 de practicar sedacions tipificades com a homicidi a centenars de pacients de l'Hospital Severo Ochoa, de Leganés, en el qual Montes era el coordinador del Servei d'Urgències.

No és possible acceptar que siga la fortuna la que determine que un pacient terminal puga morir amb dignitat o, en cas contrari, que ho faça després de perdre-la completament per una dolenta i inhumana praxi professional. Una societat avançada no pot acceptar que ben entrat el segle XXI continuem patint aquest drama social i sanitari. El debat sobre la mort digna en primera instància, i sobre la despenalització del suïcidi assistit i de l'eutanàsia constitueixen un horitzó cap al qual la nostra societat ha d'avançar amb pas ferm. Jaume Pedrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, apuntava recentment dues idees que convindria no oblidar. Una: que els avanços biomèdics han fet realitat situacions de supervivència inviables a mitjà termini que eren inimaginables fa un parell de dècades [el cas de la xiqueta Andrea és un exemple inequívoc]; dos: si no s'aborda de manera efectiva el problema de l'eutanàsia, es produirà una criminalització o el pas a la clandestinitat de determinat tipus de malalts.

Ara que els partits polítics van a competir pel vot dels ciutadans és un moment idoni per a plantejar-los el debat, i per a exigir-los que ens expliquen què diu el seu programa sobre el particular. Es tracta, simplement, de saber com van a gestionar cadascun d'aquests partits un estat d'opinió que entre la ciutadania està molt més avançat que entre les direccions partidàries.

Deia Luis Montes en l'entrevista citada que en aquest terreny els ciutadans van molt per davant dels polítics professionals. Així ho acredita el Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. En l'enquesta més recent sobre el tema, la de 2009, “més del 70 per cent dels ciutadans estàvem d'acord a canviar l'ordenament jurídic perquè hi haguera un protocol de mort a demanda, és a dir, una eutanàsia activa”. Aquest posicionament de l'opinió pública no feia sinó reiterar allò recollit pel CIS en 2003. En aquests últims sis anys, afirma el president de DMD, “la situació ha anat a més. Avancem cap a una societat més laica, més de determinació personal. A mi em sembla que estem madurs”.

Caldrà parar esment al que diuen aquests partits polítics i els seus dirigents en les seues propostes electorals. Estem davant un debat obert que, connectat al drama d'Andrea, la xiqueta gallega, està sent notícia d'obertura en els mitjans, motiu de tribunes d'opinió i causa de debat entre tertulians. Convocats a explicar la seua posició per DMD a Madrid, el Partit Popular, el Partit Nacionalista Basc i Convergència Democràtica de Catalunya no van acceptar participar en el debat. El Partit Socialista i Ciutadans, que sí ho van fer, van declarar no tenir una resposta definida sobre el tema. Esquerra Unida, Podemos i Equo-Compromís es van declarar partidaris de regular tant el suïcidi assistit com l'eutanàsia.


Urgeix arribar a una solució. Serà tard per a Andrea i per als seus pares, però molt probablement els alleujarà saber que han contribuït al fet que altres persones en situació terminal no hagen de lluitar contra aquells que amb tanta obstinació anteposen les seues creences a la llibertat i al sofriment dels altres.