sábado, 26 de julio de 2014

Pujol

Que ningú em parle avui, per favor, de campanyes, de pàtries, ni de nacionalismes. Que ningú em demane silenci i, per l'amor de Déu, que ningú m'acusse de fer-li el joc a algú. Vull allunyar-me fins on siga possible del circ mediàtic que ja està muntant-se amb l'assumpte; procuraré no llegir més del tema. Si més no durant els propers dies. 

La veritat, el comunicat m’ha tocat el tendre. No em resultarà senzill deixar-lo arrere. Ha sigut per a mi un colp allà on més mal podria fer-me en aquesta època en la que prima, regna, la indecència política. Ha sigut un colp a aquella part del cervell on siga que habite la consciència ètica.

He de confessar-ho, sempre he sentit admiració per eixe home. Mai no he estat ni tan sols pròxim al seu ideari ni, tampoc, a la seua militància. Però he tingut una imatge d'ell com a persona extraordinàriament solvent, política i èticament. Una persona confiable, molt honorable, més enllà de les litúrgies de palau. Un líder per a una causa, més enllà de la meua distància amb ella.

Avui, amb la primera ullada a la premsa, he entropessat amb el seu comunicat d'ahir. Un text en el que intenta explicar, amb una lògica infantil, impròpia, un comportament inexplicable. Unes ratlles auto-inculpatòries que no poden tindre cap altre efecte, pense, que malbaratar el crèdit personal, més que polític inclús, atresorat des dels anys seixanta del segle passat.

Fa temps que les tribulacions familiars em semblaven una evidència d'allò de la distància que separa a la generació dels revolucionaris o dels avantguardistes de la dels seus fills. Els primers van combatre per la victòria dels seus ideals acarant totes les privacions i amb l'austeritat com a bandera, mentre que els segons han viscut a l'ombra dels beneficis de tot tipus derivats de dur el cognom dels seus progenitors. Pensava que l'home, el líder, patia la vergonya de veure els fills als tribunals, havent de retirar-se de la primera línia de foc polític per motius poc dignes.

Avui, en llegir el comunicat del senyor Jordi Pujol i Soley, he sentit molta tristesa. Vull creure, particularment pel patetisme de les seues ratlles finals, que l'home està vertaderament avergonyit. I demana perdó a totes aquelles persones que hagen pogut sentir-se defraudades en la seua confiança pel comportament que explica al comunicat.

Servidor no és qui per a perdonar-lo. Ni tan sols per jutjar-lo. Servidor, l'única cosa que pot dir és que no podia imaginar aquesta pauta de vida en un home al qual considerava un referent de lideratge, un home al marge de les petites i les grans misèries de l'exercici de la política. Avui he baixat, hem baixat, un esglaó més en l'escala de la decència política.

I, per favor, per favor que ningú no em parle ni de pàtries, ni de nacions, ni de campanyes. Si algú vol insultar-me, l'únic adjectiu que accepte és el d'ingenu.