Em resulta fastigosa la seua supèrbia de bufar en caldo gelat perquè tenen set diputats a Madrid i l'aritmètica parlamentària els ha convertit, per atzar, en la clau de la legislatura. Em provoca nàusees la campanya d'insults a tot allò que es relacione amb Espanya, i no comprenc com és que tenen tant d'interès a ofendre cada vegada que parlen, com si perseguiren fer-se més i més odiosos als ulls de l'espanyol mitjà. Em rebenta, a més, que els importe una bleda que les dretes extremes que tenim ad portas entren a governar i ens arrosseguen trenta o quaranta anys enrere.
Amb tot i amb això, ja ho he escrit més amunt, m'havia proposat no dir ni paraula sobre la qüestió, per no donar-los més cobertura a les bravates i els desvergonyiments, als desafiaments i a les mentides.
Ara bé, això de deixar la seua pròpia gent enrere, a benefici d'un Molt Honorable (?) que va deixar la cagada i va fugir amb una covardia que no sé com pot mirar-se a l'espill per afaitar-se; això de continuar mantenint l'angoixa de tots aquells dels seus partidaris que hi van creure, que van pensar què, efectivament, la República Catalana estava "a tocar de dits", i que havien d'arriscar desobeint, obrint col·legis, infringint normes bàsiques per als funcionaris, organitzant resistències cíviques, etc., etc. Que segueixquen mantenint aquesta gent, "la seua gent", en l'angoixa, em sembla que dóna la talla efectiva i real d'aquest dirigent i dels que formen al seu Estat Major, entre les quals destaque la diputada Nogueras, una dona que sembla l'encarregada obsessiva que la imatge de Catalunya i dels catalans siga cada cop més odiosa a la major part de les Espanyes.
