domingo, 31 de enero de 2016

Propaganda negra i menyspreu per l'electorat.

En aquests últims dies el focus d'atenció de certs generadors d'opinió ha corregut en paral·lel amb les desqualificacions i els intents d'intoxicació d'una part gens menyspreable dels dirigents polítics. S'ha arribat no solament a abusar ad nauseam del que podem denominar periodisme d'intoxicació, sinó que s'ha recorregut a allò que tècnicament es coneix com a propaganda negra.

Des de la Fundación España Constitucional ―que reuneix a ex ministres de PP i PSOE, liderats per personatges tan vidriosos com José Bono i Eduardo Zaplana― al club d'amics que ha designat portaveu a un altre recordat i contundent exministre, José Luis Corcuera, s'han fet notables esforços per tibar l'ambient partidari en el PSOE i, especialment, per a lligar de mans a Pedro Sánchez. Tots ells han coincidit en un objectiu confessat: impedir qualsevol acostament del PSOE a Podem i, en la mateixa operació,  propiciar un pacte de gran coalició  entre PP, PSOE i Ciudadanos o, en defecte d'això, un govern en minoria de PP i Ciudadanos amb l'abstenció o la col·laboració parcial dels socialistes. 

Encara és prompte per a avaluar els efectes que aquestes actuacions ―treball fraccional es deia abans― han generat tant en el Partit Socialista com en el seu entorn de simpatitzants i votants. Però la reunió del Comitè Federal ha generat un escenari intern que haurem d'avaluar amb més calma. 

El focus que havia estat en l'últim temps obsessivament fixat sobre els independentistes catalans s'ha instal·lat ara sobre Podem i els seus aliats.

No és necessari ser votant ni simpatitzant d'aquesta formació per a coincidir en que s'han convertit en la peça a batre dels nostàlgics del bipartidisme i de l'Espanya més convencional i castissa. Se'ls ha humiliat amb la distribució dels escons en el Congrés [relegant-los a les zones més altes i allunyades en l'hemicicle, o deixant-los sense lloc de reunions per al grup del Senat]. I ho han fet els tres partits majoritaris: PP, PSOE i Ciudadanos, que es culpabilitzen entre ells de ser els promotors de la malifeta; els mateixos que es van oposar a que constituïren els grups parlamentaris que pretenien les coalicions de Podem amb altres forces polítiques del País Valencià, Catalunya i Galícia.

Dues grans figures com Felipe González i José María Aznar han sigut particularment bel·ligerants contra els del partit morat. Tots dos exdirigents, els dos amb moltíssim pes específic en els seus partits, s'han despatxat a gust i, cadascun pel seu costat, han dit que el nou partit és ―entre altres boniqueses― chavista, comunista, leninista, bolivarià i jomeinista.

Aznar ha declarat que Podem ―que “té finançament veneçolà i iranià”― és "una amenaça per al nostre sistema democràtic i les nostres llibertats", ja que "no creuen en un sistema democràtic i volen subvertir-lo; no creuen en l'Estat de dret; no creuen en la independència judicial; no creuen en un sistema democràtic lliure ni en l'economia de mercat, ni en les llibertats de les persones". En conclusió, per a Aznar "Podem és un risc polític i, si té alguna possibilitat d'arribar al Govern, molt més encara".

González, una mica més subtil només que siga perquè almenys diferencia de forma explícita als líders dels seus votants, censura “el comportament arrogant dels líders de Podem, amb humiliacions que posen al descobert quines són les seues vertaderes intencions”. Segons l'ex dirigent  “volen liquidar, no reformar, el marc democràtic de convivència, i de pas als socialistes, des de posicions semblants a les que han practicat a Veneçuela els seus aliats. Però ho oculten de manera oportunista. De la mateixa manera, van deixar de parlar de Grècia quan més ho van necessitar els seus amics. Són pur leninisme 3.0”. Hi ha més, no obstant això, quant a la desqualificació del partit morat: “plantegen també amb dissimulació [la cursiva és nostra] l'autodeterminació [de Catalunya, País Basc, València, Galícia, Balears], una cosa que contradiu un projecte per a Espanya com a espai públic que comparteixen 46 milions de Ciudadanos”.

¿Què han d'entendre els votants de Podem i de les organitzacions amb les quals van concórrer en coalició a les passades eleccions del 20D després d'escoltar a aquests dos patricis? Descartat que a Espanya es puguen comptabilitzar fins a cinc milions de bolivarians, o cinc milions de neo leninistes, o cinc milions de jomeinistes, o cinc milions d'un assortiment variat de tots ells, allò que hi ha darrere d'aquestes desqualificacions, d'aquests improperis de tots dos dirigents és ―a més d'una bona dosi de propaganda negra― un enorme menyspreu per l'electorat que ha recolzat aquestes opcions polítiques.

González i Aznar van ser d'aquells que, quan el moviment del 15M acampava en les places exigint atenció als problemes reals de la gent, els desqualificaven com a perroflautas i anti sistema, i els comminaven a acceptar la democràcia i a presentar-se a les eleccions. Una bona part d'aquella gent ho va fer, i a ells es van unir molts altres ―persones i grups polítics― que responsabilitzen als dos partits majoritaris de la gestió de la crisi, dels estralls de les mesures econòmiques, polítiques i socials que s'han pres des de 2008 en endavant, i ―per a rematar― de la corrupció que corca les institucions polítiques, molt particularment les governades pel Partit Popular.

Doncs bé, allò que sembla, segons els dos próceres, és que eixos cinc milions de babaus no saben el que han votat. ¿Com anaven a votar, si no foren tan ximples, per trencar Espanya en trossos per a després convertir-los en la Veneçuela chavista, en l'Iran jomeinista o en la Rússia bolxevic? Desconeixien el que representava la papereta que van ficar en l'urna.


Encara sort que estan ells, els estadistes preclars, per a esmenar el vot d'aquells insolvents ―eixos cinc milions de necis― forjant una gran coalició de govern ―explícita o implícita― que salve Espanya de tant d’enemic infiltrat [els dirigents] i de tant de tocacampanes que no sap ni votar el que correspon. Què correspon? Doncs que els amics puguen seguir fent els seus negocis, que les portes giratòries estiguen ben greixades, que la dissidència de qualsevol tipus estiga degudament penalitzada, que els disconformes siguen silenciats, que es respecte l'ordre raonable de les coses. Això, el normal. El de sempre.

domingo, 24 de enero de 2016

Keep Calm and Carry On.

Manteniu la calma i tireu endavant, sí. És una bona idea, i molt pràctica, la que expressava la consigna britànica de 1939, al començament de la II Guerra Mundial. Oportuna i recomanable en la conjuntura per la que travessem.

La setmana ja havia estat densa i calenta amb la constitució dels grups parlamentaris, però el moviment de Pablo Iglesias després de visitar al Cap de l’Estat, el ciutadà Felipe de Borbón, va posar l’Espanya política i partidària potes per amunt. Amb la roda de premsa que va fer després de la visita a La Zarzuela, tot fa pensar què, ―com diu Alberto Garzón―, els alts comandaments partidaris han començat una partida als escacs. De moment, Iglesias va marcar no sols la jornada de dissabte sinó unes quantes més de les següents. Va fer invisible a Rivera, va expulsar de l’escenari ―momentàniament― a Rajoy i va posar a Sánchez entre l'espasa de Podemos i la paret de l'aparato i els patums del seu partit. El socialista va respondre inicialment amb molta destresa al repte del de Podemos, però té la cuina partidària en flames.

Tot i que el moviment d’Iglesias va provocar “sorpresa i estupor” en el PSOE, són moltes les opinions que coincideixen en que el jove professor va passar-se de frenada. Tant a la roda de premsa com després, sembla que Pablo Iglesias no va recordar aquella màxima de Marco Favio Quintiliano de Fortiter in re, suaviter in modo; tant com l’aconsellava Karl Marx. El líder de Podemos tendeix a deixar-se arrossegar per una autosuficiència superlativa i això li genera molta animadversió més enllà dels seus incondicionals. La frase del “somriure del destí” que Pedro Sánchez hauria d’agrair-li per fer-lo president, així com la frase del WhatsApp posterior en el que li demanava parlar durant el cap de setmana sobre “la meua proposta”, han resultat insultants i feridores per a la militància socialista. A més dels dubtes sobre les vertaderes intencions que ha generat l’anunci de Pablo Iglesias, són molts els analistes que coincideixen en que les formes del de Podemos són impròpies d’algú que s’ofereix com a soci a un altre. De tota manera, cal que els arbres no amaguen el bosc: els principals problemes de Pedro Sánchez, més encara que els procedents de la Brunete mediàtica, venen i vindran de dins de casa seua. Guerra, Díaz, Fernández Vara, Madina, González Paje, Felipe González... Tota una nòmina de generals de quatre estreles que, pel que sembla, estan decidits a fer caure el seu secretari general. Al preu que calga?

Siga com siga, tot i que l’editorial del diari El País era el dissabte ben explícit en titular "Rajoy no puede, Pedro no debe", els barons i companyia hauran de ser més contundents si volen desallotjar Sánchez. En eixe cas, hi haurà una batalla frontal dins el Comité Federal [de conseqüències incalculables], i serà molt difícil explicar a la militància i als votants socialistes que el PSOE renuncia a presidir [en coalició, tot i que fràgil] el govern d’Espanya. Pedro Sánchez va dir en la roda de premsa ―dues vegades― que ni els votants del seu partit ni els de Podemos entendrien que Iglesias i ell no s’entengueren.

El Partit Popular travessa hores molt difícils, encara que amb la seua petulància i la seua hiperbòlica supèrbia habitual intente amagar-ho. En plena batalla partidària, aquesta setmana ha rebut dos colps judicials duríssims: el jutge ha imputat el partit per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas i el número tres de l’equip de la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría ha dimitit/cessat per la seua implicació amb el cas Aquamed, un assumpte de corrupció organitzada que, per primera vegada, afecta plenament el Govern de Rajoy. A més, la figura del president es devalua com més va més, fins assolir cotes patètiques. No ha negociat el suport a la seua candidatura amb cap altre líder polític; en un mes no ha aconseguit ni un vot més de recolzament que els dels diputats que va obtindre el 20D; confessa que té l’agenda “molt lliure” i, finalment, li ha dit al Rei que “de moment” renuncia a presentar-se com a candidat davant el Parlament.

En qualsevol democràcia de qualitat, un president en funcions que renuncia a presentar la seua candidatura hauria de dimitir i deixar la responsabilitat a un altre membre del seu partit. En una organització tan jerarquitzada i autoritària com el PP, tanmateix, no sols no passa això sinó que Rajoy i els membres del seu entorn s’han dedicat a presentar la decisió com una jugada demostrativa de la gran capacitat estratègica del líder suprem. En realitat, tot sembla indicar que Rajoy no ha fet sinó ―des de la seua indolència proverbial― seure a fumar-se un puro i a llegir el Marca mentre que els barons i els dirigents del PSOE li fan la faena bruta. No se sap si Pedro Sánchez sobreviurà, o el seu cadàver polític serà l’ofrena que permetrà que els socialistes més conservadors i els més jacobins demanen el cap de Rajoy per a poder fer, finalment, una Gran Coalició PP-PSOE amb Ciudadanos tal i com demanen tots aquells ―dins i fora d’Espanya― als que espanta una hipotètica aliança d’esquerres.

Pablo Iglesias i Podemos van fer públiques ―al diari El Mundo― les mesures que proposen al PSOE, allò que en diuen les línies bàsiques de [l’hipotètic] Programa de governEs tracta de 10 mesures bastant inconcretes que van des de actuacions d’emergència social per als primers 100 dies [subsidi a aturats sense percepció, aturar els desnonaments, acabar amb la misèria energètica] a allò que en diuen blindar legalment l’educació i la sanitat públiques i l’atenció social. Per aconseguir-ho preveuen incomplir, si cal, els objectius de dèficit de la UE. Altres mesures són de caràcter més  de política institucional i ―pràcticament en la seua totalitat― estan més enllà de les possibilitats parlamentàries del govern que proposen constituir: millorar la independència judicial, reforma de la Constitució, nova llei electoral, independència dels mitjans de la ràdio-televisió pública i, una sorprenent per inconcreta “assumpció de la plurinacionalitat d’Espanya amb una recerca de vies per a solucionar els conflictes actuals”.  L’encarregat d’aquesta missió, sembla, seria un ministeri de nova creació, el de la Plurinacionalitat. Que Espanya siga reconeguda per la ciutadania com un Estat plurinacional és un objectiu polític molt oportú, però crear un Ministeri de la Plurinacionalitat no sembla, així, d’entrada, una idea massa feliç. Tampoc queda clar qui hauria de fer eixa assumpció, ni com, ni en quin termini.

Són unes línies programàtiques que els més benèvols consideraran necessàriament benintencionades però no massa realistes; en el millor dels casos, un horitzó cap al qual sols podria avançar-se amb una altra majoria parlamentària que la que aconseguiria el pacte que Iglesias ha proposat a Sánchez. Els adversaris de l’aliança coincidiran, molt probablement, en que les línies programàtiques són poc més que un brindis al sol o, pitjor, un conjunt de mesures sense sentit en l’escenari de l’economia europea actual i de la realitat política d’Espanya. En qualsevol cas, ―sense ànim d’exhaustivitat― sobta que al decàleg [en la versió d’El Mundo, si més no] no es diga res de reactivació econòmica, ni de política de generació de llocs de treball, ni de política fiscal, ni d’incrementar la inversió en I+D+i, ni es parle d’una necessària política coordinada dels països del sud per a fer front a l’austericidi que la Troika els hi ha imposat durant els darrers quatre anys.

Tot amb tot, ningú hauria de posar el carro davant de l’haca. En un escenari de constitució d’una majoria parlamentària que sustente un nou govern, Podemos ha fet una jugada molt interessant i atrevida, com ja s’ha dit. És un primer moviment que va desarborar els seus adversaris i, també, els hipotètics socis. Cal veure què responen els altres. Quins són els moviments que fan al seu tomb. Hem vist a Rajoy enrocar-se de forma indigna. Què farà el PSOE amb Pedro Sánchez? Eixirà políticament viu del Comité Federal pròxim? Convé recordar que Zapatero també va tindre en contra a tot l'aparell socialista, i després va passar el que va passar. Queda, per tant, molta partida. No ha fet més que començar.

És fàcil acusar Podemos de moltes coses. Una d’elles la d’entendre que la negociació política i partidària és una mena de debat dins un plató de televisió. De fet, l’exigència que les converses entre els partits siguen televisades olora més a campanya electoral que a altra cosa. Tanmateix, s’ha de reconèixer que són els únics que han posat damunt la taula una proposta significativa en el mes que ha passat des de les eleccions del 20D. Quin recorregut tindrà?

No ho podem saber a hores d’ara. Allò que, contràriament, sí sembla una evidència és que el procés de negociacions va a ser llarg i ple de sorpreses i canvis de tendència. El que divendres era imaginable, va ser desmentit per la realitat el dissabte. Tot és possible: des del pacte encapçalat pel PSOE, a la gran coalició liderada pel PP sense Rajoy o les noves eleccions. El resultat està obert, de bat a bat.

Així doncs, faríem bé tot aplicant allò de Keep Calm and Carry On.


sábado, 23 de enero de 2016

In memoriam. Atocha 55, 1977.

Ara que alguns banalitzen sobre el que va fer-se o no fer-se durant la Transició, convé recordar què passà demà farà trenta nou anys. En la nit del 24 de gener de 1977, un comando ultradretà va penetrar en un despatx d'advocats de Comissions Obreres (CCOO) i militants del Partit Comunista d'Espanya (PCE), situat en el número 55 del carrer d'Atocha a Madrid, obrint foc contra els que allí quedaven després d'una assemblea. Com a conseqüència dels trets van resultar morts els advocats laboralistes Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sahuquillo Pérez del Arco; l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio; i l'administratiu Ángel Rodríguez Leal. Van resultar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz, esposa de Sahuquillo.

Els terroristes anaven a la recerca del dirigent comunista Joaquín Navarro, dirigent del Sindicat de Transports de CCOO a Madrid, convocant d'unes vagues anteriors que, en bona mesura, van desarticular la que era una màfia franquista del transport. Els assassins, creient-se immunes gràcies als seus contactes polítics, no es van prendre si més no la molèstia de fugir de Madrid. No obstant això, per al govern de Suárez era una prioritat capturar-los; i ho va fer. El Tribunal que els va jutjar va dictar sentencia el 4 de març de 1980.   La sentència va condemnar a José Fernández Cerrá i Carlos García Juliá a un total de 193 anys a cadascun d'ells, i a Francisco Albadalejo a un total de 73 anys. No obstant això, va haver-hi dubtes i polèmica de si no hi hauria algú amb una major responsabilitat com inductor en els atemptats. El jutge de l'Audiència Nacional encarregat del cas, Rafael Gómez Chaparro, es va negar a investigar més enllà dels encausats inicialment.

La Matança d'Atocha és el moment més greu dels diferents successos violents que van succeir-se en aquells mesos, i va ser un intent de provocar una reacció violenta de l'oposició antifranquista, singularment dels comunistes. En els dos dies anteriors havien mort altres dues persones relacionades amb organitzacions d'esquerres, una a les mans de la mateixa Triple A i una altra per un pot de fum llançat per la policia a curta distància durant una manifestació en protesta per la mort del primer. Cal recordar, a més, els atemptats d'ETA (responsable de 28 morts en 1977) i del GRAPO (en el mateix mes de gener responsable de la mort de dos guàrdies civils i un policia nacional).

Un dels ferits a Atocha 55, Miguel Ángel Sarabia, declararia en 2005: “Encara que ara semble poca cosa, el judici dels assassins d'Atocha, en 1980 —malgrat l'arrogància dels acusats, amb camisa blava, i molts assistents també d'uniforme falangista—, va ser la primera vegada que l'extrema dreta va ser asseguda en la banqueta, jutjada i condemnada” .


A l'enterrament van assistir més de cent mil persones, va constituir la primera manifestació massiva de l'esquerra després de la mort de Franco, i va transcórrer sense incidents. El PCE seguia sent il·legal. El seu secretari general, Santiago Carrillo, havia tornat de l'exili al febrer de 1976 clandestinament. No obstant això, va fer acte de presència per a forçar el reconeixement i legalització del partit dels comunistes espanyols. Al sepeli li van seguir importants vagues i mostres de solidaritat en tota Espanya, a més d'un atur nacional de treballadors el dia després de l'atemptat. A l'abril, tres mesos després, la legalització del PCE es va fer pública durant el dia conegut com a Dissabte Sant Roig, perquè el govern va aprofitar aquella festivitat catòlica per a mitigar la reacció política i militar dels franquistes d'estricta observança.

sábado, 16 de enero de 2016

La Via valenciana com alternativa per a formar govern [a propòsit de Borgen].

L’experiència catalana. El 27 de setembre passat van celebrar-se les eleccions a Catalunya, i tres mesos després ―el 6 de gener― no s’havia assolit un pacte de govern estable per la manca d’acord entre les dues candidatures independentistes: Junts pel Sí [JxSí] i la Candidatura d’Unitat Popular [CUP]. Faltaven hores per a que el president en funcions, Artur Mas, haguera de convocar noves eleccions. De fet ja s’havia fixat el dia: serien el 6 de març.

Malgrat tot, el 7 de gener començaren, des de primera hora del matí, un rosari de reunions a la desesperada entre els partidaris d’encetar definitivament el procés de constitució d’un govern sobiranista. Al Parlament, a les seus de les diverses formacions, a les d’entitats cíviques, a un hotel, diversos grups de comissionats de les dues formacions polítiques i, també, d’organitzacions de la societat civil sobiranista, treballaren frenèticament contra el rellotge.

El clima entre els participants era irrespirable. Els insults, les desqualificacions, les amenaces, les acusacions de tota mena s’havien vingut intercanviant cada dia amb més virulència des de les eleccions de setembre. Els nervis estaven a flor de pell i les sensibilitats extremades entre els interlocutors i, també, entra la militància i els votants de JxSí i de la CUP. Des de les files dels primers havien acusat els segons, fins i tot, de ser agents del CNI [els serveis d’intel·ligència espanyols], i s’havien llançat a una cursa de greuges i injuries insuportables, moltes amb un to terriblement masclista. Des de les files dels segons, se’ls havia dit de tot tret d’honorables, i les acusacions de corruptes, antisocials i mentiders havien estat els arguments per a afirmar una i altra vegada que mai, mai, mai recolzarien la renovació en la presidència d’Artur Mas.

Encara i així, el mateix dia 7 de vesprada, reunits a un hotel, el president de  l’Assemblea Nacional Catalana ―Jordi Sànchez― va fer la pregunta clau als reunits: “Si algú vol anar a eleccions que ho digui ara i aixequem la sessió. Si no, intentem buscar un acord i no anar a eleccions”. Ningú va alçar la mà, i les negociacions van continuar, amb diversos graus de tensió, fins que el dia 8 de vesprada, una representant de la CUP va llegir un text que significava un colp de timó total en la seua estratègia. Després vam saber que eixe text l’havia redactat personalment Artur Mas, i que estava disposat a cedir la presidència. El dissabte 9, a les 21.30, el Parlament de Catalunya va triar president Carles Puigdemont, recolzat pels diputats de JxSí i per vuit dels deu diputats de la CUP, tal i com s’havia acordat.

Borgen, la sèrie danesa de televisió, en versió espanyola. La narració d’aquesta rocambolesca dinàmica negociadora entre formacions polítiques antagòniques que només comparteixen un objectiu [la independència de Catalunya] i divergeixen en tota la resta dels seus programes polítics, hauria encaixat en l’argument de la molt reconeguda i seguida sèrie danesa de televisió Borgen. Tot i amb això, allò que importa destacar ara és que la pregunta de Jordi Sànchez va ser la clau que va obrir el pany de l’acord final.

Aquests dies, a Madrid, també està negociant-se la constitució del nou govern després les eleccions del 20 de desembre passat. El PP de Mariano Rajoy vol continuar manant, i exigeix ―pel bé d’Espanya of course― formar un gran govern de coalició amb el Partit Socialista i amb Ciudadanos. La direcció actual del PSOE es nega en redó [tot i que alguns dels seus patums ho veurien amb bons ulls], conscients que eixa Große Koalition significaria posar-li data de caducitat al partit. Paral·lelament, els Ciudadanos d’Albert Rivera, que voldrien eixe pacte, es neguen si els socialistes no hi participen.

Mentrimentres, la resta de les forces de l’arc parlamentari estan ―per raons diverses― en contra de la continuïtat del PP i, encara més, de Rajoy. Seria, llavors, el moment d’obrir una negociació amb voluntat ferma de pacte, amb la tossuderia catalana. El partit majoritari d’entre els opositors a l’actual govern en funcions, el PSOE, hauria de convocar-los a tots a una reunió. Molt probablement no hi assistirien més que aquells que aspiren a un govern ben diferenciat de la trituradora social que ha sigut el PP de Rajoy. Als que hi acudiren, un altre Sánchez, en aquest cas Pedro, hauria de repetir la pregunta del Sànchez català, Jordi:  “Si algú vol anar a eleccions que ho digui ara i aixequem la sessió. Si no, intentem buscar un acord i no anar a eleccions”.  Si els que es quedaren a la taula sumaren més de 163 escons [els que fan els 123 del PP i els 40 de Ciudadanos], els participants a la reunió haurien de juramentar-se per no alçar-se de la cadira fins a haver aconseguit trobar la forma de constituir un govern que permetera afrontar els dos grans problemes que ningú pot obviar: la dramàtica realitat social i el necessari nou encaix territorial. En qualsevol cas, serà necessari que els interlocutors disposen de l'habilitat política i la capacitat de negociació que en Borgen demostra la primera ministra Birgitte Nyborg.

La Via valenciana. Per a fer efectiva eixa voluntat de conciliació ―que no vol dir fer-se amics per a anar de paella, sinó socis polítics lleials― algú podria fer una anàlisi d’allò que és conegut com el Pacte del Botànic, signat a València pel Partit Socialista i Compromís-Podem. Caldria que l’analista començarà per explicar com de dures van ser les desqualificacions, com de fermes les línies roges i com de ferotges els atacs d’artilleria que es van prodigar durant setmanes els després aliats.

És a dir, que ―per començar, que queda molta partida per davant― ningú hauria d’espantar-se pel fet que, ara per ara, les posicions de partida estan molt allunyades i que l’acord sembla impossible. S’hauria de tindre en ment l’experiència catalana ―que demostra que quan n’hi ha voluntat política s’ha d’explorar fins a la darrera vereda per a eixir del laberint― tant com  la dificultat extrema que va haver de superar el pacte de València.

La Via valenciana pot ser vàlida. Ximo Puig, el president socialista [la primera autoritat no catalana que va telefonar Puigdemont, gest que ha de valorar-se com cal], Mònica Oltra, la seua vicepresidenta, de Compromís [admiradora confessa, per cert, de la sèrie Borgen] i Antonio Montiel [el líder del Podemos autòcton, home seriós i respectat] podrien explicar com és i quins resultats està donant eixa fórmula de no repartir parcel·les de poder entre els aliats, sinó fer col·laborar els diversos partits en les distintes responsabilitats de govern.

En una entrevista el dissabte 16, preguntada per la possibilitat de replicar la Via valenciana per a la resta d’Espanya, Mònica Oltra va respondre:  “Clar que és possible! I desitjable. Jo aposte per eixe pacte, i oferisc la nostra experiència, que en els inicis va ser complexa (...)  Però quan la prioritat és la gent tot és més senzill perquè eixa causa és una causa invencible. Cal aplicar-se, cal treballar, cal escoltar, aprendre a transigir i tindre clar que ningú té la veritat absoluta. Cal ser flexible i obert. De ment i de cor”.

Doncs això. Això, clar, si la resposta a la pregunta és que ningú vol tornar a repetir les eleccions en cosa de tres mesos. Una opció que seria una irresponsabilitat mastodòntica. Birgitte Nyborg, de cap manera cauria en eixe error. 





domingo, 10 de enero de 2016

La sorpresa catalana i l’escenari polític espanyol.

Els efectes del sorprenent acord assolit en el darrer minut per les dues opcions independentistes a Catalunya ―el transformisme d’Artur Mas, capaç  d’anar-se’n però quedar-se’n alhora, com una mena de Vladimir Putin a la catalana, i l’harakiri incomprensible de la Candidatura d’Unitat Popular― ha complicat i molt el panorama a Espanya, però al Principat tampoc es pot dir que les coses vagen a resultar senzilles.

En les primeres hores, el contrast entre l’eufòria dels sobiranistes i el desconcert dels que no ho són ha sigut brutal. Després la roda de premsa de Mas, en la tertúlia de La Sexta, una exultant jove representant de Convergència repetia “és que ens anem, és que ens anem” [d’Espanya], mentre que la resta dels participants es dividien entre els que volien raonar i entendre el que havia passat [Escolar, Maraña, Aroca] i els que amenaçaven amb les plagues d’Egipte [Marhuenda, Inda] si el PSOE no accepta una coalició amb el PP per a “fer front als que volen trencar Espanya”.

No és fàcil veure nítidament entre la boira que des d’ahir envolta la Barcelona política. A la capital de Catalunya i, també, a la resta de l’Espanya política. Algunes coses, tanmateix, si semblen clares. Fem unes pinzellades.

1.    Els polítics de Convergència tenen més hores de vol i de capacitat negociadora que la immensa majoria dels seus col·legues espanyols. Front a la rigidesa de, per citar un nom, Mariano Rajoy, Artur Mas és un contorsionista consumat. Davant la hipersensibilitat dels espanyols que s’ofenen per un simple adjectiu, els catalans s’han insultat, s’han amenaçat, s’han jurat odi etern, però han continuat asseguts a la cadira fins a arribar a un acord. Agradarà més o menys, però el resultat és el d’una negociació política en la que, resulta evident, hi ha hagut un guanyador que és Artur Mas; un perdedor que és la CUP i un que no se sap que és ERC, relegada al paper de subordinada de Convergència Democràtica. Mas ha estat capaç de treure’s un ull per tal de deixar cecs els altres.

2.    Què ha passat amb la CUP? Tardarem algun temps en poder valorar realment el que han sigut les darreres hores de la negociació i el per què del salt en el buit de la formació anti capitalista, anti burgesa, anti corrupció, anti euro, anti OTAN, etc. Després de tantes assemblees, de tantes votacions, de tants d'insults i amenaces rebudes des de Junts pel Sí, particularment cruels amb les seues dones; després de tantes afirmacions contundents del que farien i del que no farien, la CUP s'ha suïcidat i, paral·lelament, l’ha fet un immens favor al PP ―i a Susana Díaz, Felipe González, el Grupo Prisa, e tutti quanti― que ja ha convocat a constituir un govern d'ampla majoria parlamentària per a defensar Espanya davant la sedició catalana.

3.    Ens esperen setmanes i mesos difícils, perquè Mas ―a més d’humiliar i desfer la CUP― ha aconseguit redissenyar la geometria del Parlament de Catalunya i ha obtingut un pacte que, en la pràctica, ha incorporat els diputats cupaires al seu grup parlamentari, el de JxS. Malgrat això, els vots que van obtindre les propostes sobiranistes continuen sent els mateixos, i no arriben més que al 48 per cent. Això no ho pot canviar ni maquillar.

4.    L’acord signat presenta problemes de fons i de forma. La rendició que la CUP ha signat ha sigut un cop de puny fortíssim en el fetge de molts dels qui van votar-los; això pel que fa al fons. Pel que fa a la forma, l’acord signat santifica ni més ni menys que el transfuguisme, pel qual diputats elegits en una llista i amb un programa funcionaran com a diputats d’un altre partit amb el qual van competir electoralment.

5.    Tots els que des de dins i des de fora del Principat recolzem el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya ens hem quedat gairebé sense espai. Davant la incompetència del govern central, el de Rajoy, allò que em diuen el Procés ha passat per diverses fases: de l'èpica a la comèdia, d'aquesta al sainet i a l'esperpent. Amb l’acord del dissabte hem entrat en el drama. Tot i l’eufòria [comprensible després de tres mesos d’angoixa] dels sobiranistes, no es pot amagar que hem avançat molt envers una polarització política perillosa i preocupant.

6.    Convergència no volia de cap manera haver de fer noves eleccions, i ha decidit que la seua supervivència com a partit i la seua hegemonia en el camp del sobiranisme exigia actuar de la forma que ho ha fet. Més difícil és entendre que ERC i el que quede de la CUP es llancen al trencament frontal amb menys de la meitat dels vots. Com ha dit Oriol Junqueras mai hi ha hagut una majoria independentista en escons [que no en vots, cal insistir] al Parlament de Catalunya, i l’espant que els provoca que no torne a repetir-se els ha aconsellat fugir cap al davant cames ajudeu-me. Tenen urgència per revitalitzar un projecte de separació que ha patit una forta depressió des del 27 de setembre, i la designació de Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat, un home de perfil independentista dur, és tot un indicador de per on poden anar les coses.

7.    Què passa a Espanya mentrimentres? El temps recent, el de la passada legislatura, ha permés visualitzar la pitjor forma de vida parlamentària: la majoria absoluta del Partit Popular no sols va impedir la dinàmica que és pròpia d’un parlament democràtic, sinó que va convertir-lo en una caricatura. Aquests dèficits democràtics són elements que hem de contemplar per a entendre què ha passat en les darreres eleccions del 20D. La distància abismal entre els partits majoritaris, PP i PSOE, respecte de la ciutadania explica  no sols la pèrdua de presència d’aquestes dues organitzacions i l’emergència de dues noves [Podemos i Ciudadanos], sinó la complexitat i la diversitat de coalicions, partits d’àmbit regional i moviments polítics i socials que ara compten amb diputats que seuran a la Cambra de la Carrera de Sant Jeroni a Madrid. Estem davant d’una situació desconeguda, amb moltes formacions polítiques representades a la Cambra, i en un clima endimoniadament polaritzat que és el resultat de la política [i de l’antipolítica] que el PP ha practicat durant els quatre anys negres de Rajoy.

8.    La situació catalana fa que siguen moltes les veus que demanen un govern fort encapçalat pel Partit Popular [amb el PSOE i Ciudadanos] i, en principi, per Mariano Rajoy. Les pressions que està rebent Pedro Sánchez avui fan que les que rebia fins ahir foren una broma d’infants. Les que va a rebre en avant, ell i el seu equip, tant de correligionaris com des del PP i Ciudadanos, així com des dels poders econòmics i financers i des de Berlin i Brussel·les van a ser atòmiques. Tanmateix, hauria, haurien de resistir-les. Si el PSOE dóna el govern a Rajoy desapareixerà com a partit en la major part de les Espanyes.   

9.    Ni Sánchez ni el PSOE poden fer com que les Marees gallegues no existeixen, com que Compromís és assimilable a Podemos o que a Catalunya allò que representa Ada Colau pot ser obviat. Tampoc pot tancar els ulls davant el fet que una amplíssima majoria de la població catalana ―ni de bon tros necessàriament independentista― vol ser consultada quant a la forma de l’encaix en Espanya. Precisament a aquests territoris perifèrics [i també a Madrid i al País Basc] s’ha produït un terratrèmol electoral devastador per als socialistes, i si creuen que podran superar-lo ofegant la veu dels que han emergit amb tanta força no faran sinó cavar més fonda la seua tomba com a partit.

10. El PSOE ja no és hegemònic en l’esquerra espanyola. Encara és majoritari  ―quant a escons, però no quant a vots― però ha perdut completament l’ascendència sobre la joventut i, a més, és tercera, quarta o quinta força en els grans nuclis urbans. Sols els pactes amb les forces de canvi que ―grosso modo― emparentem amb Podemos li permeten governar en diverses regions i li poden permetre no convertir-se un partit irrellevant a mitjà termini.

11. Ara és quan el PSOE ha de demostrar que és el partit que els seus dirigents diuen que és. O ho demostra o desapareixerà. Descartats els nacionalistes catalans [ERC i Convergència], el PSOE podria aconseguir el suport de 167 escons [superant els 163 que poden reunir el PP i Ciudadanos], si és capaç de pactar amb Podemos [i incloure Compromís, En Comú i les Marees], la Unitat Popular de Garzón [dos escons] i, molt especialment, els sis diputats del Partit Nacionalista Basc [un partit amb el que el PSOE ha tingut molts anys de cooperació intensa].

12. D’entrada, els components d’eixe pacte no haurien d’acceptar el llenguatge de la caverna i deurien preocupar-se menys per les línies roges i més per les prioritats socials, però amb realisme i estratègia de futur. No es tracta de cedir més o menys, sinó de saber negociar amb la força que cadascú té i això des de la premissa de no comerciar amb els principis sinó acordar la forma d’aplicar-los conjuntament. Tots els signants del pacte haurien de tindre l'agenda clara. Haurien d’entendre que n'hi ha objectius a curt, a mitjà i a llarg termini. No tot el que és necessari pot aconseguir-se per a la setmana vinent, que la paciència és una gran virtut en política. Ara és imprescindible revertir la creixent desigualtat propiciada per les polítiques del PP, cal generar aliances amb els països del sud quant a la macroeconomia de la UE i cal atendre a la millora de la convivència interior.

13. Pel que fa a aquesta, el govern sustentat per eixe pacte hauria de començar a donar senyals positives de comprensió a tots aquells ciutadans de Catalunya que no accepten l’actual status quo, però que sí desitjarien reubicar-se en una Espanya distinta, plural, oberta i amb una democràcia de qualitat.

14. De la mateixa manera que el PP ha aconseguit multiplicar per tres o per quatre el nombre d’independentistes catalans en una sola legislatura, un govern d’Espanya dialogant i obert als canvis podria revertir eixa situació fins al punt d’aconseguir incrementar el seu suport en un futur per a poder realitzar tota una reforma constitucional en profunditat, un nou pacte de convivència per a les pròximes dècades.

15. De la capacitat de les forces polítiques esmentades dependrà que la situació actual evolucione en un sentit o en un altre. Que s’avance envers l’Espanya plural, les Espanyes, o que ens submergim en una híper polarització política de conseqüències imprevisibles.


domingo, 3 de enero de 2016

Hipnotitzats pels seus melics, de quina unitat d’Espanya parlen?

Així comença 2016, amb bona part de la dirigència política i partidària absolutament captivada pel melic propi. Malauradament, no sols els quadres directius han caigut en eixa fascinació, també una part substancial de la seua parròquia militant està magnetitzada pel mateix punt anatòmic. La resta de la ciutadania, més distanciada de la lògica interna dels partits però atenta a la cosa pública, aguanta estoicament l’allau de ximpleries, eslògans barats, negacions de la realitat, auto elogis i desqualificacions dels altres que estan produint-se després que vam conèixer els resultats de les eleccions generals del 20 de desembre.

El Partit Popular no sap què fer amb Rajoy, ni sap com explicar que cap partit [tret de Ciudadanos, sempre que no siga en solitari] vulga saber res de pactes o aliances amb ells. Rajoy i els seues lloctinents no fan més que repetir en format de lletania que ells han sigut els més votats i que ―per definició i sense discussió― els correspon presidir el govern, com si l’espanyol fora un sistema presidencialista i no de majories parlamentàries. Aquest rotllo monòton va acompanyat de la idea de la Unitat d’Espanya [així, amb majúscules]; una unitat greument amenaçada pels separatistes de tota mena i condició, la qual cosa fa que ells es presenten com els únics capaços de mantindre Espanya com a una unitat de destí en la galàxia.   

El Partit Socialista, en fase aparentment terminal com a organització política, ha decidit exhibir en públic tots els seus problemes ―com una mena de Gran Hermano o Sálvame televisius― quant a la distribució del poder intern. Cada vegada dediquen més energia a les batalles de dins de casa i, en conseqüència, menys poden dedicar-ne a les que cal que afronten portes en fora del partit. També els socialistes han agafat la bandera de la Unitat d’Espanya [mantenint-ne les majúscules] com si fora imminent una invasió estrangera o la sedició d’un enemic interior. Amb el rumb actual del partit dels socialistes, la fractura és segura; serà abans o després del proper desastre electoral, però serà. No són pocs els que veuen més en perill la unitat del PSOE que la unitat d’Espanya.   

Tots dos grans partits ―cada vegada menys grans, això sí― han obert una cursa, una competició desaforada per a desqualificar a qui propose qualsevol alternativa per a  desempantanegar l’atzucac en el que es troba la situació a Catalunya. Una qüestió que està posant  pals a les rodes a les converses per a la constitució d’un govern després del 20D, en la mesura que s’ha convertit en un obstacle ―una línia roja, com està de moda dir― aparentment insalvable. Tots dos partits es fan forts en la necessitat de preservar la sacrosanta Unitat [sempre amb majúscula] d’Espanya i ―com va demanar el rei Felipe la nit de nadal― en la bondat de potenciar tot allò que ens uneix [als espanyols].

En segons quins ambients no necessàriament sobiranistes o independentistes ―però més enllà d’Andalusia, Extremadura i Castella, la cada vegada més visible Espanya del Sud― sorgeixen dues preguntes: què vol dir això de la Unitat d’Espanya i quines són les coses que ens uneixen, segons eixe discurs, als espanyols.

Tal i com s’expliquen, sembla que la unitat d’Espanya consisteix en acceptar la seua visió unitària, uniforme, homogènia, castellanitzada i, en la pràctica, monolingüe. S’ha de parar compte en que ―a més del problema del finançament autonòmic― bona part del problema polític té unes fortes connexions de tipus cultural, i en aquest terreny no n’hi el menor respecte per la diversitat idiomàtica; no n’hi ha la menor voluntat d’oferir espais vertaders de convivència a les cultures que s’expressen en llengua distinta al castellà. A l’Espanya de la que el PP i el PSOE parlen ―i al duo podem incorporar a Ciudadanos―, són ampla majoria aquells que són entusiàsticament contraris a qualsevol ús social de las lenguas aldeanas, com va dir la cosmopolita i viatjada dirigent de C’s de València, Carolina Punset.

No, no n’hi ha respecte ni empatia envers les altres llengües peninsulars, i menys encara ganes de conèixer-les mínimament, tot i que són cooficials amb el castellà a Galicia, el País Basc, Navarra i a les terres del domini lingüístic català. Tal és el menyspreu que ―per posar un exemple― la citada senyora Punset s’ha atrevit a exigir que quan la Radio Televisió Valenciana comence a emetre de nou, el 25 per cent de les emissions siguen en anglés [sic]. Proposta que, si més no, al PP li ha paregut el no va més de la modernitat. N’hi ha qui es pregunta si demanarà[n] el mateix per a TVE.

Llavors, si és d’aquest tipus d’unitat de la que parlen, convindria preguntar-se què volen dir quan demanen tancar files al voltant d’allò que ens uneix. Poguera ser que allò que ens uneix és allò que afavoreix la visió d’aquella Espanya uniforme i castellanitzada, i que allò que ens separa és la reiterada desqualificació, la insolent deslegitimació de qualsevol altra idea d’Espanya que no siga la seua.

Aquesta incapacitat d’acceptar la plurinacionalitat de l’Espanya actual  sembla genètica, però és pura ignorància. Més del noranta per cent dels Estats actuals són sociològicament plurinacionals, i en la major part d’ells aquesta és una dada que no és sinònim de conflicte. ¿Per què llavors eixa tossuderia en negar-se a acceptar que a Espanya n’hi ha nacionalitats i regions ―com diu la Constitució― i a reconèixer quines són les unes i les altres? ¿Per què el Tribunal Constitucional no revisa la seua sentència 31/2010 i valida que nació i nacionalitat són sinònims?

Doncs bé, és més que probable que pel doctrinarisme nacionalista del PP, i per la miopia i el cinisme del PSOE [dels seus barons i la seua baronessa, si més no, que governen i han governat amb perillosos separatistes] no puga constituir-se un govern a Madrid i hagen de fer-se noves eleccions. S’ha de dir que en aquest despropòsit compten amb les urgències dels sobiranistes catalans, que creuen que un problema tan gran que mesura la seua antiguitat en segles pot resoldre’s en cosa de mesos.

Tot i amb eleccions a la primavera, no avançarem gaire.

Antonio Caridad ha analitzat les eleccions espanyoles dels darrers vint anys, des de 1996, i ha arribat a concloure que, al remat, quasi el 70 % de la gent sempre vota el mateix en les eleccions. Els canvis en els resultats depenen de l'altre 30 %. D’aquest terç d’electors, la meitat [el 15 %] són de centre i oscil.len entre el PP, Ciutadans, el PSOE, partits regionalistes i l'abstenció. I l'altra meitat [l’altre 15% ] són electors d'esquerra, que estan entre el PSOE, IU, Podemos, partits nacionalistes de l’esquerra perifèrica i l'abstenció. Normalment aquest terç de l’electorat ―eixe 30 per cent― és el que canvia el seu vot de tant en tant. Sol ser gent de menys de 45 anys, urbana i amb un nivell d'estudis per damunt de la mitjana. És a dir, que són uns electors que venen a coincidir i molt amb el perfil dels votants de Podemos i de Ciudadanos, els nous partits emergents. Tot amb tot, amb aquestes xifres, serà difícil aconseguir majories d’altres èpoques que són les que ―segons sembla― els partits majoritaris somnien en recuperar.

Per tant i en conseqüència, per un o per altre motiu, a tots els convindria deixar de mirar-se obsessivament el melic [i més que ningú al PSOE] i començar a fer política de pactes per a la convivència, per a afrontar els reptes reals d’una societat moderna i desenvolupada com l’espanyola, i no tancar-se en banda en defensa d’uns prejudicis i uns mites impropis del segle en el que vivim.


Haurien de preocupar-se, contràriament, per reduir la terrible desigualtat creixent dels darrers anys i, en segon lloc, per com assolir un nou pacte territorial que permeta obrir una nova etapa en la que la més ampla majoria dels ciutadans amb passaport de l’Estat espanyol/Unió Europea ―més enllà de la seua particular adscripció nacional― puga sentir-se conforme amb ell.