domingo, 25 de enero de 2015

El periodisme de difamació, Podemos i l'honor de Katharina Blum.

Acte de Podemos a València, 25.01.2015
Estem acostumant-nos, no sense dificultat, alguns almenys, a cert periodisme particularment dedicat a desinformar i, en segons quins casos, directament a intoxicar als seus lectors, oients o espectadors. Les tertúlies, radiofòniques i televisives són l'escenari més propici i comú en el qual intervenen els qui practiquen aquesta forma de periodisme bastard, però també es manifesta a la premsa escrita.

En aquesta, avui en dia fins i tot en il.lustres i reconegudes capçaleres, es barreja informació i opinió, mitges veritats i mentides completes, en ocasions per a sorpresa, també, de bona part de la plantilla del mitjà. Comitès de redacció denuncien amb freqüència les pràctiques alienes no ja als llibres d'estil i al més elemental codi deontològic, sinó que posen negre sobre blanc la pura i dura censura, l’amagament del que no convé i l’eixamplament sense límits del que sí interessa al mitjà de comunicació i als seus accionistes o els seus responsables.

La crisi ha colpejat dur als mitjans. També les noves tecnologies i els nous formats, així com les noves pautes de consum d’informació, la immediatesa dels formats digitals, el caníbal mercat de la publicitat, la precarietat dels contractes dels periodistes joves i la consegüent fragilitat de les plantilles.

En la premsa escrita s'abusa de titulars que no es corresponen amb el cos de la notícia, o es as fa alardó  tipogràfic de suposats descobriments periodístics ni contrastats ni confirmats. A voltes la deformació informativa és subtil, i en ocasions és grollera. Es posa en circul.lació una teoria de la conspiració, per exemple, com va succeir amb l'atemptat del 11M a Madrid, i poc importen els desmentits de la realitat. Allò que la veritat no pot desbaratar una notícia de portada és un axioma. Un exemple: el govern del PP diu que la crisi ja és història, i TVE, la que depèn de l'Executiu, trau un quadre estadístic a tota pantalla en el qual la corba de la desocupació marca que els 4.4 milions de 2014 estan notablement més avall que els 4.1 milions de 2009. La imatge enganya, però d'això es tracta.

La televisió té el poder d'intentar manipular a l'espectador des d'un racó de la seua sala d'estar. La ràdio se'ns fica a casa, en el treball, en el llit o en el cotxe, mentre els tertulians s'ocupen de debatre sobre els diversos temes d'actualitat. Això en els fòrums que ofereixen una certa pluralitat, que en la majoria el rosari d'intervencions pugna per veure qui la diu més grossa, qui difama més i millor, qui enalteix millor el propi i degrada millor l'alié.

Amb més o menys raó, barrejant mitges veritats amb mentides o, senzillament mentint de forma descarada, en aquests últims mesos assistim a un atac amb foc d'artilleria mediàtica sobre el novíssim partit Podemos. Sembla que ja, definitivament, a quatre mesos de les eleccions i amb aquesta organització obtenint bons resultats en les enquestes, s'ha obert absolutament la veda sobre ells.

No crec que la gent de Podemos, la seua direcció actual, siguen éssers arcangèlics. Ells han desqualificat, sense compassió i amb excessiva arrogància, pràcticament a totes les organitzacions existents en l'arc polític espanyol. Han entrat trepitjant fort en l'escena partidària, han crescut, s'han convertit en una amenaça real per al status quo, i els afectats estan atacant-los de forma ferotge. Bé, els joves de Podemos saben defensar-se i, a més, no està clar si molts d'aquests atacs els perjudiquen o, en última instància, els beneficien. Així està el joc polític.

L'últim bombardeig del diari de Casimiro García Vadillo i d'eixe ciutadà que [molt al seu pesar] contribueix a omplir les alforges electorals de Podemos cada vegada que parla en la televisió, Eduardo Insa, constitueix un exemple de mala praxi informativa.

En plena campanya d'assetjament i enderrocament contra el nou partit polític, l'objectiu dels últims dies és un dirigent al que s'acusa per cobraments originats en els seus serveis d'anàlisis i assessoria per als països de l'ALBA. El Mundo ha acusat de nou a Monedero de rebre un milió d'euros amb el mateix origen  a través de la Fundación Centro de Estudios Políticos i Sociales (CEPS).

Fins al moment, ni El Mundo ni ningú s'ha anat a un jutjat a acusar ni a CEPS ni a Monedero de res, però el diari afirma que segons fonts [no identificades] de “la seguretat de l'Estat”  [el CNI?] CEPS va rebre el milió d'euros per al professor. El diari no ha contrastat aquesta informació contactant amb CEPS, i la fundació ha exigit el seu dret de rectificació al periòdic i, en cas que no siga atès, anuncia que iniciarà accions davant els Tribunals de Justícia.

En el comunicat emès, CEPS nega que Monedero haja rebut cap transferència de Veneçuela, i afirma que el professor fa més de deu anys que no col·labora amb ells. Nega igualment vinculació econòmica amb Podemos i informa a la ciutadania interessada que tenen una trajectòria [demostrable] de quinze anys d'activitats públiques i transparents en els quals han obtingut finançament d'organismes públics estatals, regionals, provincials i locals, tots ells espanyols.


Difama que alguna cosa queda, sembla ser en aquest cas la consigna d'El Mundo, la mateixa que practiquen diàriament altres mitjans. Hi ha un periodisme en alça que sempre ha existit, però que en aquests temps difícils ha cobrat vigor; una forma d'exercir-lo que no haguera de tenir espai en una societat democràtica. És fàcil recordar en aquest context aquella reconeguda novel·la dels anys setanta, L'honor perdut de Katharina Blum, escrita per Heinrich Böll. El nòbel alemany denunciava amb aquella novel.la breu la pràctica d'un tipus de periodisme sense escrúpols, al mateix temps que censurava a aquella societat que li dóna recer, que ho consenteix i fins i tot ho encoratja de la millor forma que a aqueix periodisme li convé: consumint-lo.

domingo, 18 de enero de 2015

Europa davant la desconcertant interdependència de la nostra època. A propòsit del 7G parisenc.

La immensa majoria dels qui han escrit alguna cosa sobre els atemptats de París ho ha fet per a condemnar-los sense pal·liatius. Una minoria no menyspreable, no obstant això, ha abominat d’aquell acte violent, però no s'ha abstingut de postil·lar que, bé, al cap i a la fi han sigut unes poques víctimes però que: a) aquesta gent de Charlie Hebdo són uns provocadors que treuen benefici amb la seua suposada rebel·lia petitburgesa; b) que no eren/són sinó uns euro cèntrics de mentalitat colonialista, incommovibles davant els gravíssims crims de l'imperialisme genocida comesos des de Gaza a Agfanistan passant per l'Iraq; c) que ells s’ho han buscat per la seua inexcusable falta de respecte als musulmans de tot el món, insultats i provocats per les seues grotesques vinyetes.

Carlos Malamud escrivia sobre les reaccions que l'acte terrorista havia suscitat a Amèrica Llatina, i citava –entre uns altres- a l'argentina Hebé de Bonafini, qui després del 11S novaiorqués va afirmar: “Em vaig posar contenta que, alguna vegada, la barrera del món, aqueixa barrera immunda, plena de menjar, aquella barrera d'or, de riqueses, els caiguera damunt”. Ara, després de l'ocorregut a París, la senyora ha declarat que “la França colonialista que va deixar a milers de petits països en la ruïna no té autoritat moral per a parlar de terrorisme criminal”. A Europa s'han alçat veus de tenor similar, que d'una o una altra forma han culpabilitzat a les víctimes. A Espanya trobem, per citar algun, dos exemples procedents dels extrems de l'arc sociopolític. Des de la dreta de la dreta, el columnista Juan Manuel de Prada escrivia: “Hem de condemnar aquest vil assassinat; hem de resar per la salvació de l'ànima d'aquests periodistes que en vida van contribuir a envilir l'ànima dels seus compatriotes; hem d'exigir que les feristeles que els van assassinar siguen castigades com mereixen; hem d'exigir que la patologia religiosa que inspira a aqueixes feristeles siga eradicada d'Europa. Però, alhora, hem de recordar que les religions funden les civilitzacions, que al seu torn moren quan apostaten de la religió que les va fundar; i també que el laïcisme és un deliri de la raó que només aconseguirà que l'islamisme erigisca el seu culte impiu sobre els enderrocs de la civilització cristiana”. L'actor espanyol Willy Toledo, molt celebrat en territoris situats a l'esquerra de l'esquerra, després d'afirmar “Menyspree allò ocorregut avui, sense reserves”, ha minimitzat els crims de París acusant a Occident d’"assassinar a milions cada dia".

En aquesta línia argumental, més o menys coincident, es poden advertir dues coincidències sorprenents. La primera és la falta d'empatia, de solidaritat o, segons alguns casos, de caritat cristiana amb les víctimes o amb els seus familiars i amics; i la segona és l'extraordinària facilitat amb la qual les persones, els individus, desapareixen en aquests judicis mentre que prevalen els estats, els continents o les confessions religioses com si foren subjectes [o objectes] històrics autònoms.

Quant a la impermeabilitat davant el dolor alié, sembla que hi ha gent per la qual el temps no passa, i es troben tan còmodes amb els seus clixés i amb les seues veritats de sempre. Els tres mil morts i els sis mil ferits del World Trade Center en 2001 eren culpables de ser nord-americans, o simplement d'estar a Nova York; com els dos-cents morts i els dos mil ferits de l’11M ho eren de ser ciutadans o veïns de Madrid. De la mateixa manera que la dotzena de morts i la desena de ferits de París eren culpables de ser o viure en la França colonialista i, a més, de ser [una part d'ells almenys] uns provocadors impius. Els extremistes islàmics no haurien fet una altra distinció entre les seues víctimes.

Així doncs, podríem concloure que al Xoc de Civilitzacions del que parlara Samuel Huntington li han eixit uns companys de viatge ben heterogenis. Com sabem, en els primers anys noranta, el politòleg nord-americà va reprendre el concepte d'Arnold Toynbee com a resposta a la suposada Fi de la Història decretada per Francis Fukuyama. Afirmava Huntington que els actors polítics principals del segle XXI serien les civilitzacions i que els principals conflictes es produirien entre elles i no entre les ideologies o entre els Estats, com havia ocorregut durant el segle XX. Els Estats-nació seguirien sent, augurava, els actors més poderosos del panorama internacional, però els principals conflictes de la política global es donarien entre nacions i grups de nacions pertanyents a civilitzacions diferents, i les línies de fractura entre les diferents civilitzacions serien pràcticament totes elles religioses. 

Després del 11S de Nova York, l'intel·lectual i professor palestí Edward Said va encunyar la tesi del Xoc d'Ignoràncies. En la seua opinió, que compartim, no és possible parlar de la dicotomia Occident-Islam sinó des de la ignorància. La discrepància amb Huntington era profunda. L’acusava de convertir les civilitzacions i les identitats en una cosa que no són: entitats tancades i aïllades de les quals s'han eliminat les milers de corrents i contracorrents que fan que la història parle no solament de guerres de religió i de conquestes, sinó també d'intercanvis, de fecundació mútua, d'aspectes comuns, fins i tot de fraternitats.

No obstant això, en aquesta època de sotsobres i incerteses resulta irresistible per a molts la temptació de trobar refugi en les simplificacions tranquil.litzadores: la croada, el bé contra el mal, la llibertat contra la por, etc.  La significativa presència de musulmans en tota Europa i també als Estats Units significa que l'Islam ja no està en la perifèria dels països occidentals, sinó que està absolutament dins d'ells, la qual cosa per a molts constitueix una amenaça explícita. Des d'aquesta concepció, la tesi del Xoc de Civilitzacions seria una resposta fàcil a la sensació d'amenaça abans que, en paraules de Said, “una interpretació crítica de la desconcertant interdependència de la nostra època”.

És aquest desconcert el que sura en el dens ambient en aquests dies. Europa és mestissa, plural i complexa, i els vells i els nous europeus ho acusen. No obstant això, allò que més hauria de preocupar-nos ara és que està creixent de forma alarmant la desigualtat interna entre els europeus. Potents poders estan intentant demolir els assoliments de benestar aconseguits, les societats s'empobreixen i la voluntat redistributiva dels estats ha minvat notablement. A més, Europa no sap, o no vol, ocupar l'espai que hauria d’ocupar en l'escenari internacional en el qual es dirimeixen conflictes molt seriosos, i aqueixa abstenció té repercussions importants en l'escenari intern, tant i més en aquells sectors dels nous europeus més sensibles al que està ocorrent, per exemple, a l’Orient Mitjà.

Europa és molt complexa d'administrar avui dia. Diu el president Obama, potser veient la palla en l'ull de l’altre, que la UE no està sabent gestionar la presència de l'Islam al seu si. Per descomptat, una mica de raó porta el cavaller. No és fàcil la convivència de persones que sostenen principis tan contradictoris a propòsit de, per exemple, el paper que la religió ha de tenir en l'organització de la vida en societat. I ho és encara menys en aquest escenari de desigualtat creixent. L'exemple del que està ocorrent en ciutats com Marsella i unes altres és massa evident i hauria d'encendre totes les alarmes.

Pel que fa a l'economia, és necessari abandonar els principis rectors que han sigut imposats com a suposada única possible resposta a la crisi econòmica. Després d'això, i pel que fa a la convivència, com sempre, l'eixida no estarà en la negociació sobre els principis de cada grup sinó en com han de ser compaginats aquests principis. En temps de tan desconcertant interdependència, Europa no pot abandonar-se a una dinàmica de polarització entre un nosaltres i un ells, i menys en un enfrontament binari del nosaltres contra ells. José Manuel Rambla escrivia molt recentment, a propòsit dels crims de París, “allò que està damunt de la taula no és un problema de llibertat d'expressió, o almenys no ho és en la seua vessant més important [sinó que és] per sobre de tot un problema polític”. I afegia que “l'humorista, l'artista o l'intel·lectual, amb més o menys fortuna i amb més o menys bon gust, assenyala els problemes i contradiccions de la societat. Però no els resol. Aquesta és una labor que hauran d'afrontar els governs, els polítics i la mobilització de la societat en el seu conjunt”.

Crec que l'argument central de Rambla és cert. No obstant això, ni a Nova York, ni a Madrid va haver-hi res que poguera considerar-se provocació, com suposadament ha ocorregut a París. I aquesta diferència ens porta directament al problema de la llibertat d'expressió que, en paraules d'Ana Valero, és la “pedra angular del lliure pensament, que aconsegueix la seua màxima esplendor en la seua manifestació satírica, mentre que arma idònia per a fer crítica social des de la intel·ligència humana”.

No obstant això, aprofundint en la idea que estem davant un problema que va més enllà de la llibertat d'expressió amenaçada, que també, el més amenaçador fantasma que recorre Europa és el de la desigualtat, que fragmenta la nostra societat i segrega de forma humiliant als més febles, als més fràgils. En aquest grup social que formen els pobres i els empobrits, els nous europeus de religió musulmana estan sobre-representats. És en aquest brou de cultiu que els fanàtics religiosos de la Yihad troben carn de canó i aspirants a màrtir en la seua guerra santa.

Per a impedir que s'estenga una societat binària fragmentada, per a trobar-nos en aquest espai de ciutadania amb drets i deures que ha de ser l'Europa mestissa, els europeus, vells i nous, amb o sense creences religioses, necessitem urgentment assumir la nostra desconcertant interdependència. És imprescindible revertir la deriva de desigualtat que asfixia, particularment, als més febles. A més, tots haurem de reconsiderar com podem mantindre els nostres principis [també els religiosos, els qui els tinguen] sense violentar, sense entrar en col.lisió amb els de els altres.


En la mesura que Europa és majoritàriament aconfessional i laica, i que la secularització és una realitat des del segle XVIII, un punt que tots haguérem d'assumir en relació a la llibertat d'expressió, de la qual tant es parla en aquests dies, podria ser el que proposava Ana Valero: aquesta solament podrà ser reprimida “quan pretenga ser emprada per a apel.lar directament a l'odi cap a un determinat grup o comunitat de persones en virtut d'un determinat tret identitari, com pot ser el religiós”. 

domingo, 11 de enero de 2015

Podemos, escac al sistema polític espanyol.

El dia 26 de desembre es va celebrar l'últim Consell de Ministres de l'any 2014. Mariano Rajoy va comparèixer davant els mitjans de comunicació després de la seua finalització. El seu discurs va ser l'esperat: un optimisme impermeable a la realitat del carrer, un abús de l'estadística cuinada en matèria econòmica i les evasives habituals davant les preguntes més compromeses dels periodistes. Unes hores abans, el 24 a la nit, el rei Felipe VI havia aparegut en la televisió pública per a dirigir-se als espanyols, com és tradicional en la nit de Nadal. Tres eixos va tindre la seua intervenció: la crisi, la corrupció i la situació catalana. Com se sap, el rei parla amb el vistiplau de l'Executiu, ja que regna però no governa. Per tant, el seu discurs va ser semblant al posterior de Rajoy, potser amb una mica més d'afecte; un sentiment que el president és incapaç de transmetre.

Després de l'aparició de Rajoy en la roda de premsa, el mateix dia 26, Pedro Sánchez, secretari general del Partit Socialista, va comparèixer igualment: va tocar els mateixos tres blocs que el Rei i el President, va retraure amb energia l'infundat optimisme d'aquest, li va exigir que no parlara de la recuperació econòmica debades i va assegurar que, en cap cas, hi haurà a Espanya un govern de coalició PP-PSOE després de les pròximes eleccions. Una idea recurrent en el món polític durant els últims mesos que, per la seua banda, Rajoy havia tornat a deixar caure en la seua intervenció davant la premsa. Per a Catalunya va proposar una reforma constitucional en clau federalista.

El dia 27, en la pàgina oficial en Facebook del novíssim partit polític Podemos es podia llegir el següent: “El bipartidisme s'enfonsa i cap pacte entre els partits de la casta podrà traure-ho a flotació de nou. Inestabilitat és aplicar polítiques d'austeritat que empobreixen a la majoria de la població, mentre que una minoria s'enriqueix a costa de tots. Les velles receptes polítiques ja no funcionen, per primera vegada en dècades s'obri l'oportunitat de recuperar el país per i per a la gent”.

Contràriament al que succeeix amb el que s'havia dit per Rajoy o per Sánchez, que exposen arguments dels quals és fàcil desconfiar, l'escrit en el mur de Podemos ho podrien signar milions d'espanyols. Resulta que en aquest moment polític el problema dels dos grans partits [la Casta] és la credibilitat. Solament els militants partidaris fortament adscrits per interessos diversos i els votants que tenen una fe ideològica a prova de bomba són capaços de concedir-los la confiança que han perdut a dolls, a dojo, especialment des que van començar a sentir-se els primers efectes de la crisi, fa ja set anys. El PSOE primer la va negar, després la va acceptar a contracor i finalment va pactar amb el PP la reforma constitucional exprés i les primeres mesures dures que li van exigir des de Berlín i Brussel·les. No sabem si la història absoldrà a Rodríguez Zapatero, però és improbable. 

Ara com ara, el record de l'ocorregut al maig de 2010 és inesborrable. Es tracta d'una data fatídica per al socialisme espanyol. L'Executiu de Zapatero va anunciar retallades per a funcionaris, pensionistes i molts altres més. El polític socialista va oblidar el seu programa i va trencar el seu compromís amb els ciutadans, tanmateix no es va plantejar dimitir. Potser si ho haguera fet les coses hagueren sigut molt diferents, però no ho va fer. Va seguir ballant al són que li marcaven des de la Troica [Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional], aparentment insensible davant els estralls de les mesures d'ajust. La reforma exprés de la Constitució [de l'article 135, sobre estabilitat pressupostària], sacrosant document convertit en alguna cosa així com les Taules de Moisés per a tots dos partits [almenys llavors, que el PSOE d'avui està en una altra lògica], el que la seua modificació es pactara per telèfon en conversa entre Zapatero i Rajoy, va ser el tir de gràcia al bipartidisme a Espanya.

Actualment, la corrupció s'ha fet insuportable per a una ciutadania colpejada per la crisi, amb les fortíssimes retallades en la despesa pública i amb la desocupació en xifres impossibles d'acceptar, amb milers joves ben formats fugint cap a l'emigració a qualsevol lloc del món en el qual troben treball. Aquesta corrupció cal posar-la en contacte amb la duresa de la crisi, la que Rajoy diu que ja ha passat. Contràriament al que va afirmar en la roda de premsa, ha augmentat la pobresa, han baixat els ingressos familiars, hi ha menys població activa i menys població ocupada, l'ocupació que es crea és precària i malament pagada i, a més, la taxa de protecció social ha baixat.

Podria dir-se que l'escenari espanyol està més que madur per a l'aparició d'una proposta política típicament neopopulista, entesa aquesta com una resposta a la crisi que deixa per cobrir importants demandes socials. La política tradicional i la institucionalitat realment existent es mostren incapaces de resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans, i el terreny de joc polític perd qualitat democràtica i guanya informalitat cada vegada més. Es tracta d'un escenari que podria afavorir, també, opcions de la ultradreta xenòfoba, com ha ocorregut en diversos països europeus.

No són poques les veus que acusen a Podemos de ser, precisament, una proposta populista. Els vincles polítics i professionals que alguns dels seus líders han mantingut des de fa anys amb la Veneçuela d'Hugo Chávez i el seu explícit reconeixement a la labor política d'aquest, abonen aquesta tesi. No obstant això, el nou partit té sol mesos de vida i no se li pot jutjar adequadament encara. Des de l'anàlisi acadèmica el que sabem de l'organització que lidera Pablo Iglesias encaixa bastant bé amb els perfils reconeixibles del que es coneix com una organització populista: un lideratge carismàtic clar, una formació policlassista i heterogènia, un confessat interès per la mobilització en els carrers, una ideologia eclèctica, que exalta als sectors mitjans i baixos [generalment els de Podemos no parlen del Poble, sinó de la Gent, antítesi de la Casta] i que és explícitament antielitista i/o antiestablishment, i, finalment, un projecte econòmic redistributiu en benefici dels sectors més desfavorits [que se substancia en la proposta d'una Renda Bàsica].

Es pot discutir si Podemos és o no és així. Però la veritat és que això, aquest debat, a la immensa majoria dels ciutadans, en aquesta fase en la qual vivim els importa entre zero i res. Si els seus líders són més o menys amics del bolivarianisme o si van rebre en el seu moment diners d'Hugo Chávez a canvi d'assessoria política, no li importa a [quasi] ningú. És més: com més els ataquen per eixe costat els que tenen poca o nul·la credibilitat [els polítics de la Casta i els mitjans afins], com més els denigren i els acusen de ser açò i allò, més puja Podemos en les enquestes .

El que bona part dels ciutadans perceben és que estem en un escenari de final de cicle. A més, aquesta mateixa ciutadania observa amb claredat una altra cosa que a molts els joiosa, estimulant i molt d'agrair als xicots de Podemos: han sembrat el pànic entre els partits i els polítics tradicionals i la incertesa entre els grans empresaris i els banquers. Aquell que era el plàcid estany polític espanyol, tranquil com un cementeri, registra en aquests moments ones de més de vint metres i el vent bufa huracanat.

Els partits minoritaris de l'esquerra, estatals o regionals i, particularment, els independentistes bascos i catalans, per la seua banda, es porten les mans al cap. Al País Basc, per exemple, l’Euskobarómetre acaba de situar a Podemos com la segona força, a escassa distància del tradicional Partit Nacionalista i per davant dels independentistes de Bildu. I això amb el PSE-PSOE enfonsat i amb el PP encara més. A Catalunya, després del desembarcament recent de Pablo Iglesias, les enquestes situen a Podem [la filial autòctona] amb una expectativa de vot que li disputa la primacia a la mateixa Convergència i Unió [els nacionalistes tradicionalment moderats, avui passats a l'independentisme], per davant d'Esquerra Republicana de Catalunya, els sobiranistes tradicionals que senzillament no saben què està passant. Els socialistes catalans i el PP regional apareixen igualment enfonsats. La paraula terratrèmol es queda curta per a descriure el que aquests resultats podrien significar en cas de materialitzar-se.

Si els partits bascos, especialment els abertzales, s'han apressat a negar la validesa d'aquest Euskobarómetre [compte amb el singular], els catalanistes sobiranistes han titllat a Pablo Iglesias de Cavall de Troia de l'Estat i de  lerrouxista. Un insult polític contundent, en al.lusió a un polític republicà [Alejandro Lerroux] del primer terç del segle passat, que combinava radicalisme verbal, bona oratòria, demagògia a dolls, corrupció i espanyolisme inequívoc.

Què està passant doncs, després de l'aparició de Podemos? Apuntarem dues hipòtesis que volen ser explicatives i que caldrà validar més endavant, fonamentalment quan el discurs de Podemos  haja de plasmar-se en programes electorals [les eleccions municipals i autonòmiques seran al maig de 2015], quan caldrà posar nom i cara als candidats, i quan els ciutadans hauran de decidir quina papereta fiquen finalment en l'urna.

Primera hipòtesi. És tal el repudi, el fastig i la ràbia acumulada contra els partits majoritaris [als quals des de Podemos despectiva i injustament, per la generalització, denominen la Casta], que són legió aquells que volen donar-li una bona punyada al sistema que representen, esclerotitzat, insensible i incapaç, a més de corrupte. La bondat cívica de Podemos, ara com ara, és que ha posat al sistema existent potes enlaire; li ha donat una puntada al tauler i res tornarà a ser com abans de la seua irrupció en l'escenari. Ara com ara, Podemos és moltes coses. Ens atreviríem a dir que és per a cada possible votant el que cadascun d'ells voldria que fóra. Se li pot veure com un partit regenerador, netejador, venjador justicier, renovador de l'elit política o agent d'un canvi en profunditat de les regles del joc, una espècie de comare d'una nova època. Podemos és per a molta gent la il.lusió política de que la realitat actual és reversible. Podemos ha fet creure a molts que és possible governar d'una altra forma, sense oblidar-se de la gent i comptant amb ella, sense menysprear-la, sentint el que aquesta gent sent i, especialment, allò què aquesta gent pateix. I que a més, aquesta nova forma de governar es pot fer sense robar, sense corrompre als representants polítics. En el futur aquesta hipòtesi es validarà o no, però aquells enquestats que aposten per Podemos semblen creure-ho.

Segona hipòtesi. Diguen el que diguen els nacionalistes perifèrics, i sense llevar-li ni un gram a la càrrega de nacionalisme banal [el quotidià, a la forma de Michel Billig] espanyolista que Podemos conté, potser no han entès que una part no menor dels seus actuals suports no ho són tant en el seu sentit estrictament independentista, sinó que són expressió del repudi a la nefasta política imposada des de Madrid. Podemos, per boca del seu líder, deia fa uns dies a Barcelona, en un míting en el qual hi havia tanta gent fóra com dins de la gran instal·lació que l’acollia, que ell no vol que Catalunya se’n vaja d'Espanya, que entén que Catalunya i els catalans han sigut ofesos i maltractats pels governs de la Casta, que el sistema del 78 [en al·lusió a la Constitució] està obsolet, i −a més, importantíssim− que sí, que la gent té dret a decidir si Catalunya ha de ser o no un Estat independent, però que també ha de decidir què tipus de política social exigeix, quin paper ha de jugar l'Estat en la seua vida. Creure que tot el suport a les impressionants mobilitzacions impulsades pels sobiranistes era independentisme net sembla haver sigut un important error de càlcul. Els partidaris d'un divorci –que seria molt traumàtic per a tots− pot ser que siguen bastants menys que els partidaris de compatibilitzar els drets i singularitats indiscutibles de la nació catalana dins d'un Estat plurinacional. Potser una reforma constitucional que establira un marc federal efectiu fóra l'alternativa que arribara a comptar amb més suports a Catalunya i, també, al País Basc.


El futur polític d'Espanya en general i el de la nova formació política en particular, clar, està per escriure. El que sí es pot afirmar és que els pròxims mesos van a ser intensos. Molt intensos. Una època ha finalitzat i una altra està iniciant la seua marxa.

domingo, 4 de enero de 2015

2015, entre l'expectació i la il.lusió per la rebel.lia democràtica.

Comença el nou any i els republicans practicants no tenim reis mags als qui demanar-los que atenguen les nostres il·lusions. Però sí les tenim, quin dubte cap, per al cicle que acaba d’obrir-se. Aquests dies inicials són el temps propici per als balanços, per a reflexionar sobre el fet i el no fet durant l'any que ha acabat. I, clar, també, per a afrontar l'entrant amb la força que l'assumpte mereix.

2014 no ha sigut un any fàcil, dit siga des de la ciutadania a peu de carrer. La multicrisi que a tants està deixant en la cuneta no ha finalitzat, diga el que diga eixe ciutadà president [del govern] que no sé catalogar si com a estult o com a pervers. Em pregunte com rebran les seues paraules, insistisc, entre estúpides i malvades, aquelles persones que estan patint les serpentines més esmolades d'aquesta maleïda política d'acontentar als poderosos oferint sacrificis humans en l'altar dels maleïts mercats. Tampoc sé com digereixen les paraules del ciutadà ministre [d'economia] aquells que veuen el seu lloc de treball penjant d'un fil, quan li senten dir que ja ningú té por de perdre l'ocupació. Ignore com encaixen els malalts d'hepatitis sense la medicació adequada les paraules del ciutadà ministre [de sanitat] quan diu que el fàrmac que necessiten és molt car, però que no es preocupen, que estan sobre l’assumpte.

L'any 2015 que ara comença es presenta per a els qui no es conformen amb el mal govern actual com un temps carregat d'expectatives i, també, d'il·lusions. No obstant això, em pregunte com ho encaren aquells als quals els han fet perdre la confiança en la reversibilitat de la seua situació. Em referisc, clar, als empobrits, als desocupats, als precaris, als espantats, als emmudits, als desnonats, als agredits, als indignats. Els tenim a milers, a milions.

Si els republicans practicants creguérem en els Mags d'Orient els podríem demanar per a ells algun ungüent màgic, alguna fórmula magistral d'ampli espectre, que els aportara clarividència per a reconèixer als engalipadors i als venedors de fum, i que els insuflara capacitat de resistència i de rebel·lia democràtica.

Resistència perquè cal seguir i rebel·lia perquè no queda una altra que revoltar-se pacíficament contra un govern que tracta als ciutadans com a mercaderia; un govern que és un portanoves servil de gent molt principal i molt poderosa que viu lluny i que solament atén als seus interessos concrets, a les grans variables econòmiques, als dictats dels mercats i a maximitzar els beneficis dels que més tenen, sense que els importe un rave si de les seues grans i egoistes decisions es deriva dolor, sofriment, llàgrimes i espant per a tants.

Aquella plaga bíblica que va caure sobre aquesta terra i altres properes, a la qual anomenen crisi, encara no remiteix. El capatàs al que ací se li va encomanar el govern va resultar ser més fals que un duro sevillà. Alguns estàvem convençuts que no era de fiar, però molts li van donar crèdit a ell i als seus companys de militància. Tot era mentida, tot va ser un engany; una estafa immensa i cruel de la que ara molts dels qui el promocionaren es lamenten. Que bé vindria que un bon carregament d'aquella poció que aclarira les idees, que il.luminara l'intel·lecte dels qui ja van ser enganyats amb tanta vilesa. Que no tornen a engalipar-los.

Els que han perdut el treball, els que van ser desnonats de les seues cases, els que no aconsegueixen recobrar la salut, els vells que sobreviuen amb pensions insuficients que a més reparteixen amb els seus fills i néts, els que han perdut bona part dels seus drets laborals, els que han hagut d'emigrar i els que pensen a fer-ho, els que abominen dels corruptes, els que s'estan portant la pitjor part de la crisi, tots aquests, han de considerar seriosament la necessitat de rebel·lar-se democràticament, de dir prou. En 2015 cal canviar els governs indignes, cal canviar de política econòmica i de política social.

No faltarà qui diga que faig demagògia i, −està de moda fer-ho−, que faig populisme. Està en el seu dret. Servidor, en contrapartida, pensarà que qui així em catalogue és un aliat complaent d'aquells que repeteixen any rere any que al pròxim vindrà la recuperació i que de nou serem feliços fins a dir prou; un còmplice dels qui han desenvolupat una immensa capacitat per a aïllar-se de la realitat de la gran majoria de la gent, per a tancar-se en la seua bambolla de poder i supèrbia, i per a mentir sense que la cara se’ls faça vermella, sense que els facen mal les vísceres. 

Mentir i ignorar els efectes de les seues mentides no els provoca ni vòmits ni febres. Res denota, a simple vista, que saben que estan enganyant a qui l’escolta. Bé, sí, rectifique: quan les mentides són de les grosses, un inamagable tic ocular els delata. Per poc que un es fixe, eixe espasme involuntari és clarament perceptible.


Els ciutadans haurem de desemmascarar-los del tot, posar-los enfront de l'espill de la realitat. I expulsar-los per molts anys de qualsevol instància de govern. Ja han demostrat amb escreix que no són ni honests, ni bons gestors de la cosa pública.