domingo, 24 de noviembre de 2013

El PP com a magdalena o per què cada vegada ens evoca més el franquisme.

Cada dia que passa em resulta més difícil escoltar amb serenitat i sense indignar-me els dirigents del Partit Popular. El mateix em fan els valencians que els espanyols. No aguante les seues mentides, la seua arrogància, la seua hipocresia, el seu cinisme; ni tampoc eixa vocació incontenible de donar-nos lliçons de moral en cada ocasió que tenen. Sovint fa l’efecte que estem davant uns dèspotes poc il.lustrats que pensen que els ciutadans som infants que no entenem que és realment allò que ens convé, ni com de difícil és governar en el món en el que vivim.

A casa nostra, la inanitat de Fabra és olímpica. I a Espanya, què dir de Rajoy? És veritat que costa treball distingir la ratlla que separa en ell el que sembla simple estultícia del pur cinisme. També aquí ens enganya. No és un estúpid insolvent; no és un cretí incapaç d’exposar una idea pròpia amb coherència. Ho sembla, però no ho és. Té limitacions verbals òbvies, però no és bobo. Sap on va i on ens porta. És realment un cínic majúscul. Un hipòcrita que ens falta al més elemental respecte intel·lectual a tots els ciutadans.

Molt al meu pesar, ara, tants anys després, sent unes emocions involuntàries que són com una agra i amarga versió de la magdalena proustiana. El lloc de la magdalena, tan poètica en l’escriptor francés, en mi és ocupat –amb la mateixa potència evocadora- pel tipus de política que practica el PP. La fan explícita aquells professionals de la cosa pública que habiten al territori al que regna el senyor Mariano Rajoy. Són aquells que es gasten unes formes, unes pautes, uns estils sustentats per l’arrogància, la supèrbia, la mentida, la deslegitimació de l’altre, els judicis de valor sempre pejoratius sobre els demés i la negativa a assumir cap responsabilitat i a donar cap explicació que se’ls hi demane. Certament, aquests personatges han acabat per constituir per a mi una palanca d’evocació d’allò que guarde a la meua memòria del que vaig viure durant els anys del franquisme.

Ara, quan es commemoren els primers dos anys del govern Rajoy, l’aire està fent-se més i més irrespirable. Autoritarisme, menyspreu a la ciutadania, servilisme amb els poderosos i humiliació envers els dèbils. Una política econòmica de duríssim impacte social que ha reviscolat, ni més ni menys, que el fantasma de l’emigració per raons laborals i econòmiques. Un abandó de la ciència i la investigació que recorda el nefast que inventen ellos. Una primacia feridora dels interessos privats per sobre els públics. Retalls en les prestacions socials i reducció dels drets assolits durant dècades de lluites socials. Imposició per la força d’un sistema de valors conservadors o explícitament reaccionaris, emanats directament dels confessionaris i les sagristies de l’Església catòlica. Negació a retre comptes efectius de l’acció de govern, tot i les evidències de disfuncions, malifetes, errors dolosos i àdhuc directament delictes. Manipulació de la informació als mitjans de titularitat pública, i complicitat en paral.lel amb bona part dels privats. Culpabilització als opositors i derivació de responsabilitats de tot allò que els convé, sense més argument que la seua voluntat. Utilització bastarda del poder legislatiu per a decretar restriccions i condicionants de les llibertats bàsiques en benefici, precisament, d’una imaginària llibertat superior que és la que ells consideren adequada. Repressió contra els discrepants, els opositors i, en general, els desafectes al règim en benefici d’una recuperada majoria silenciosa. Imposició irracional i irrespectuosa d’una idea d’Espanya en general i de València en particular que és exclusivament la d’ells, com si fora l’única digna i possible. Adopció de mesures que atempten contra els drets humans de primera generació dels més pobres entre els pobres, com són els immigrants. Així estan les coses al meu parer.

Aquest partit que en diuen popular i els governs que sustenta em resulten, com més va més, una magdalena evocadora d’un temps passat: el franquisme, opressor fins l’asfixia. Haurem de tornar a superar-lo. Haurem de fer una mena de nova transició envers una democràcia de molta més qualitat que la que tenim ara. Serà l’única forma de deixar de patir per les magdalenes amargues.

domingo, 17 de noviembre de 2013

Alberto Fabra, el molt honorable governador civil?

Alberto Fabra farà cinquanta anys en 2014 i segurament –no serà el primer- realitzarà balanç del seu mig segle de vida. Més enllà de les qüestions d’índole personal que no ens interessen, potser es preguntarà com va ser que un jove aparellador (arquitecte tècnic) titulat per la Universitat Politècnica de València als vint-i-tres anys esdevinguera president de la Generalitat Valenciana als quaranta set. 

El trajecte és conegut. En 1982, l’any de la desfeta de la dreta espanyola i la victòria dels socialistes de Felipe González, amb la majoria d’edat encara calenteta, el jove va tindre la feliç idea d’afiliar-se a les Noves Generacions d’Alianza Popular, presidida per Manuel Fraga Iribarne. Onze anys després, en 1991, encara amb vint-i-set anys, el xicot va resultar elegit com a regidor de l’Ajuntament de la capital de La Plana. I des d’aleshores ençà tot han estat càrrecs de representació: regidor fins a 2005, alcalde des de 2005 a 2011, diputat a les Corts Valencianes des de 2007 a 2011 i des d’aquest darrer any Molt Honorable President de la Generalitat.

Més enllà de la reflexió que ell farà, podem preguntar-nos quins són els mèrits o les virtuts polítiques que adornen tan llarga trajectòria? Pocs, per no dir-ne cap. No és precisament un líder popular, no és un bon comunicador, evidencia una insuportable manca de recursos com a dirigent partidari, i és palesa la seua feblesa orgànica: ni al país dels valencians ni a Espanya, Alberto Fabra ha resultat ser allò que en diuen “un baró del PP”.

La veritat és que ho tenia malament quan va arribar al carrer de Cavallers. D’entrada fou designat com una solució d’emergència i un nom de compromís per a no destorbar massa a cap de les famílies del PP autòcton. A més, venia a fer el relleu de dos homes que –per eixes coses que té la política d’incomprensible- havien marcat època. Deixant de costat el conquense i brevíssim Olivas, la parella que el va precedir era de xavo: el pinturero de Zaplana, i el curita Camps. El murcià era i és un atrevit sense complexos, capaç de dir allò que millor li convé sense mudar el seu millor somriure: “eso son chorradas importantes”, va dir en una ocasió compromesa fent alardó del seu potencial discursiu. El capellanet va arribar amb la lògica modèstia que la seua condició li dictava, però es transformà aviat en un visionari, en un al·lucinat incapaç de fer front a dues de les temptacions clàssiques: el món [dels diners] i el dimoni [de la vanitat]. De la carn, tot i les sospites malèvoles que alguns han volgut alimentar, no en tenim notícia certa. I, a més a més, no ens importen.

A Alberto Fabra això de Molt Honorable President li’n quedava gran des del bell principi. Tres o quatre talles més que la seua. Ni ha arribat a ser un home temut i odiat com Zaplana, un llibertí reconegut com a Patró Major de la confraria pepera fins arribar a ministre; ni ha tingut el bon oratge i la sort de cara com Camps, al que la correlació de forces internes del PP espanyol i la facilitat per a repartir canongies diverses –grans i menudes- li va valdre per a convertir-se en baró inclús fins a sonar, ai!, com a hipotètica alternativa a la presidència del govern espanyol. Com estarà la banqueta del PP!

Alberto Fabra, ja ho hem dit, amb penes i treballs apunta alguna dada positiva. És com ens ensenyaven a l’escola que era l’aigua: “inodora, incolora e insípida”. Si de cas, per no deixar-li el marcador a zero, podem dir que és un home que té una rara habilitat: mai parla de com són les coses, sinó de com haurien de ser. Mai no explica allò que és, sinó que la seua deriva és fer un discurset [banal] sobre com hauria de ser allò pel que li pregunten o ha d’explicar pel càrrec que ocupa. Complementàriament, vulgaritza aquesta petita capacitat perquè realitza un repartiment indiscriminat de culpes per als altres. Tot allò de dolent que puga afectar-li és pels altres. Ell és tot virtut.

Clar, que això li’n juga males passades. La seua darrera declaració pública ha estat una prova. Al bell mig de la borrasca per la decisió de tancar RTVV –prèvia consulta i venia de PJ Ramírez-, el MHP Fabra va dir que és "el moment d'oferir als ciutadans esperança i optimisme, amb el cap molt alt"; i això perquè al seu parer el Consell que presideix ha fet "el que calia fer" per a eixir de la crisi i, per açò, ara la regió està "en el moment de la inflexió, la recuperació i l'esperança". És possible ser més inoportú i estar més lluny de la percepció dels ciutadans?

Ha de ser la seua una reacció incontrolada, una vegada més. Un impuls irrefrenable d’imitar al seu predecessor, que explicava a tort i dret que representàvem per a l’Espanya en crisi la Covadonga del segle XXI, i que els valencians erem els millors i els més envejats de la galàxia.

No és difícil imaginar que Fabra odia Camps. Segurament tots dos s’odien. L'un, el curita, perquè va ser substituït per l’altre en ser expulsat al no-res exterior, empestat, negat pels seus conmilitons que abans l’adulaven, l’afalagaven, li reien totes les gràcies i li aplaudien les seues al·lucinacions com a gran estadista internacional. L'altre, el de Castelló, perquè ha hagut de concloure que va ser designat rei d'un regne buit; ensorrat i intervingut. I va heretar el no-res per la bogeria, per la megalomania, pel balafiament, per la corrupció propiciada i per l'addicció a l'aplaudiment comprat del seu predecessor.

Al final, en fer el balanç dels cinquanta anys, Fabra potser se’n adonarà que aquell jove aparellador no va arribar a MHP de la Generalitat Valenciana, sinó a simple governador civil de la província. Ignore, no obstant, si serà conscient de la nostra desgràcia com a ciutadans valencians. Comparativament, la seua és a penes una peripècia personal poc exitosa.

domingo, 10 de noviembre de 2013

Desperta València? El tancament de RTVV, un nou punt d'inflexió política al País Valencià?

Foto www.elpuntavui.cat 
Fa un temps, sis mesos, vaig escriure un post amb dues preguntes al seu títol: Desperta València? El 3 de maig, un punt d'inflexió política al País Valencià. Tractava de la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València de milers de persones per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. El programa de Jordi Évole, a La Sexta, havia estat un colp a les consciències, en bona mesura perquè havia mostrat un PP en general i un Juan Cotino en particular absolutament insensibles al dolor de les famílies destrossades pel drama del metro i com a còmplices de la tragèdia. Titule ara com titule aquestes ratlles, per fer un paral.lelisme entre aquella despertada ciutadana i la viscuda aquests dies amb la decisió del MHP Fabra de tancar RTVV. 

He anat a RTVV (ràdio i TV) tantes vegades com m'han convidat, i n'han estat moltes. Sempre, això sí a parlar d'Amèrica, particularment de la llatina. En alguna ocasió a la tertúlia del matí o a entrevistes a Ràdio 9 quan es tocava algun tema americà (eleccions als EUA, la salut de Fidel Castro, commemoracions com les d'Hiroshima i altres). En altres, moltes, em venien a gravar al meu despatx a la Facultat per a Notícies del món; i en els darrers anys he estat participant freqüent al programa A2 Internacional, conduït per Vicent Montagud. 

La més llarga de les meues intervencions, quant a presència al plató, no obstant, la vaig viure l'11 de setembre de 2001. Reaccionaren tard davant el que estava passant a Nova York, però algú va tindre la idea de telefonar-me per a que em presentara amb urgència al plató del telenotícies de mig dia que conduïa Lluís Motes. Allí vaig passar hores. Jo era l'únic "expert" a mà, pel que va semblar, i vaig dir la meua a propòsit del que vaig entendre com un punt i a banda en la història mundial. És cert que jo era una mena de comodí al plató. Jo responia preguntes, però de sobte em demanaven aturar-me: algú havia localitzat a un valencià que vivia a Texas o a Virginia i el cridaven per telèfon per a veure que opinava ell sobre la situació. Amb una interrupció a mitja vesprada, van tornar-me a treure al plató un parell d'hores més per la nit, i vaig fer tot el que estava a la meua mà per valorar les notícies que anaven succeint-se arreu el món. Fou una experiència ben singular aquella. Estranya. Vaig viure la tensió del plató, el lògic desconcert pel moment que vivíem, i també detalls per a mi sorprenents com ara que el presentador fumara o que es canviara al castellà en les pauses de publicitat. 

Han estat molts anys per tant durant els quals he col.laborat amb la RTVV amb certa regularitat, sempre, convé no oblidar-ho, per a tractar temes ni espanyols ni valencians, la qual cosa té lògica en funció del meu perfil professional. 

Per tant no sols tinc una idea del que ha estat l'empresa com a ciutadà sinó que l'he vista per dins i he anat assistint al seu deteriorament en tots els sentits. A més, sé que ha estat un forat immens pel qual s'han malbaratat recursos que haurien vingut molt bé per a altres necessitats del país.  
No obstant, malgrat tot, he col.laborat [sempre ad honorem, no sé si cal dir-ho] sempre que m'han cridat perquè crec en la necessitat que tenim els valencians de comptar amb una radiotelevisió pública. I és que, tot i els lladres, corsaris, pirates, manipuladors, xantatgistes, vividors i canalles que han fet malbé la RTVV, continue estant a favor de l'existència d'una radiotelevisió pública i valenciana entesa com a servei públic, i en la meua idea no cap ni la manipulació partidària ni les Tómboles en particular ni el telefem en general. És per això que no accepte la desaparició de la RTVV per obra i gràcia del MHP Fabra i sus muchachos. Que quede clar que no defense la RTVV que hem patit, però sí una RTVV en sintonia amb l'esperit i l'estratègia amb la qual va ser concebuda en el bell principi, allà pels anys vuitanta del segle passat. 


Em pregunte, a més a més i en conseqüència, si aquest greu error del MHP Fabra i del seu partit pot constituir un nou punt d'inflexió política que facilite encara més que la ciutadania els expulse ben aviat a les tenebres de l'oposició política al nostre país. 

domingo, 3 de noviembre de 2013

No és un govern, és un malson. Les protestes i la ràbia han de cristal·litzar en vots.

La Llei Wert desapareixerà de l'escenari en el moment que el PP perda la majoria absoluta a les Corts espanyoles. Així serà si, com han dit públicament la resta dels partits del ventall parlamentari, mantenen el compromís que assoliren durant la tramitació imposada per la piconadora majoria absoluta popularista. La nova llei d’educació no sols no millora, sinó que empitjora l’escenari educatiu. És reaccionària perquè destil.la les obsessions conservadores del partit de Rajoy, particularment quant a l’objectiu de deteriorar l’ensenyament públic; no ha generat més que l’oposició de tots els sectors directament implicats en l’educació; ha retornat a fórmules superades del passat; ha recuperat valors confessionals contradictoris amb la Constitució de 1978; és incompleta, tècnicament molt dolenta i –per si faltava alguna cosa- com ha dit el mateix ministre, serà cara d’aplicar.

Però, no és l’educació l’únic sector convertit en objectiu estratègic del Partit Popular. La sanitat és un territori que els popularistes no entenen per què ha de quedar al marge dels interessos econòmics privats. En la mesura que tots els ciutadans som, tard o d’hora, consumidors sanitaris, per quina raó –pensen- hauria de quedar-se la iniciativa privada al marge de tan suculenta opció de negoci. No en tenen prou amb els concerts, ni amb les externalitzacions de serveis, ni amb la derivació de pacients, ni amb la cessió de terrenys, ni amb les subvencions explícites o implícites: ho volen tot. I –si els ho permetem− no pararan fins a aconseguir-ho. El procediment és el de sempre: reducció de pressupostos i execució de tot tipus d’iniciatives per a deteriorar per asfixia la sanitat pública. Massificació, llistes d’espera, copagament de segons quines prestacions... fins a que siguen els propis ciutadans els qui arriben a la conclusió que és millor pagar-se una assegurança privada. Aquells que puguen, clar. I per als qui no estiguen en situació, sempre haurà de quedar una parcel.la de sanitat pública, emparentada de prop amb l’antiga beneficència. Tot siga per la caritat cristiana.

Darrere dels atacs frontals a la sanitat i l’educació pública ha arribat el moment d’una tercera escomesa: contra el sistema de pensions. La re valorització automàtica segons l’IPC és un anacronisme insostenible, diuen. La descompensació entre treballadors actius i passius és creixent i els jubilats no volen morir-se prompte –com li convindria al sistema−, sinó que desitgen cobrar la pensió i consumir medicaments i atenció hospitalària durant molt de temps. Tot plegat, la situació obliga a un Govern responsable −afirmen− a fer el que fan. Amaguen, evidentment, el que n’hi ha per sota: que posant contra les cordes els sindicats, el mercat laboral ha sigut prèviament desfet, en connivència amb les insaciables organitzacions empresarials mitjançant una reforma que sols ha generat que s’incrementen les rendes empresarials a despesa de les salarials, que la inseguretat i la vulnerabilitat siguen la norma en els contractes laborals, i que –malgrat tot els sacrificis− la taxa d’aturats es mantinga com la més elevada amb diferència de la Unió Europea. La Mare de Déu del Rocío està col.laborant poc i malament amb la ministra Báñez.

Tot el sistema d’intervenció social està en perill, si és que no ha sigut ja gairebé extingit. Asfixiar-lo és la consigna. Des de les prestacions per dependència al sistema de beques, des de les de menjador o les de llibres en primària a les universitàries. La Llei de reforma de les administracions públiques buida de contingut els ajuntaments, els allunya de la possibilitat de que siguen agents principals del desenvolupament territorial sostenible i encara més: potencià la re centralització d’un Estat, Espanya, que no és com ells voldrien. No els importa. Si l’Estat és plurinacional, ells el volen monolíticament castellanista i pivotant sobre la capital, Madrid, que per a això està al centre geogràfic. I –si els ho permetem− passaran per damunt del que faça falta per a aconseguir-ho.

Trenta cinc anys després de la Constitució que no votaren i que ara diuen venerar, poca cosa han fet per la reconciliació de franquistes i antifranquistes, excepte deixar que rode la roda del temps. Les despulles del cruel dictador descansen en la pau de Cuelgamuros, fenomen únic als països democràtics mentre que les restes de milers i milers de víctimes republicanes encara estan a les cunetes. La Llei de Memòria Històrica és paper banyat per manca de voluntat política i de pressupostos per a desenvolupar-la. El sistema de valors que encara ens recorda el nacionalcatolicisme és el que el Govern Rajoy considera de validesa universal, i estan disposats a fer girar cap arrere les agulles del rellotge en assumptes tan sensibles com l’avortament o l’aconfessionalitat de les institucions. La Conferència Episcopal dicta la mostra que els diversos ministres han de copiar cent o mil vegades fins a convertir-la en lleis al BOE.

Una part substantiva de la ciutadania està rebel.lant-se a diari contra eixa política antisocial i, a més a més, no validada a les urnes perquè Mariano Rajoy està governant al marge d’allò que propugnava al seu programa electoral. Manifestacions, concentracions, vagues generals i parcials, escrits, manifestos, signatures, denúncies, són les formes que la ciutadania està emprant en la resistència contra un govern esguitat de dalt a baix per la corrupció del partit que el sustenta.

A casa nostra, al País Valencià, el PP regional és el no va més del corrompiment i la incapacitat. A l’espoli que patim des de 1995, s’uneix la insuportable levitat d’Alberto Fabra, incapaç de liderar ningú, dependent dels favors de Madrid en matèria de recursos econòmics, i estigmatitzat entre els seus per tindre bona part de la seua plana major partidària imputada judicialment. València, la Comunidad, és avui a Europa sinònim de mala gestió, de balafiament de recursos, de corrupció i de terra acollidora de tot tipus de vividors.

Ara tenim notícies, indicadors i símptomes que podem estar en la fase final del malson. Que podem acabar amb la plaga que dura quasi dues dècades. Les enquestes, les protestes ciutadanes, els re posicionaments dels sectors empresarials més dinàmics, les tensions internes del Consell o el mateix abandó del vaixell del govern valencià per quadres del segon esglaó, són elements que cal tindre en compte en l'anàlisi de la conjuntura.

Tanmateix caldrà votar tot incrementant substancialment la participació electoral. Convertir la protesta, el rebuig, la queixa, el lament, en vots. Votar és l’única forma de expulsar de les posicions de poder als que han conduït aquest país a la situació que es troba. Anaven a fer-nos campions i hem baixat a la segona divisió de les regions autònomes espanyoles. 


Cal que la ràbia, les queixes i els laments de la ciutadania que està patint el malson esdevinguen en més protestes i que les protestes cristal·litzen en vots. Que cadascú vote per l’opció de progrés amb la que millor sintonitze. Però, cal votar. Tots els vots són necessaris per a recuperar les institucions a partir de les quals hem de re construir un país amb futur per a tots. No queda molt per a les eleccions europees, i en elles és necessari, vital, derrotar amb contundència el Partit Popular. Ningú que estiga patint el malson pot quedar-se a casa.