domingo, 18 de febrero de 2018

Escàndols No Governamentals: no tirem el xiquet amb l'aigua bruta.



Dues de les més prestigioses Organitzacions No Governamentals que treballen per intentar que el món siga un territori menys hostil, per pal·liar o revertir desigualtats, injustícies i necessitats bàsiques de l'ésser humà, s'han vist confrontades amb una realitat terrible: en el seu si també hi ha hagut miserables que s'han comportat de manera antagònica als principis més elementals que regeixen en aquest tipus d'organitzacions.

Intermon Oxfam i Metges Sense Fronteres han reconegut la veracitat de les denúncies de conductes sexuals més que inadequades d’alguns dels seus treballadors -sempre homes- en diferents escenaris. MSF ha parlat de gairebé cent cinquanta denúncies o alertes rebudes, de les quals quaranta van ser identificades al final d'una investigació interna com a casos d'abús o d’assetjament. Aquesta organització humanitària, cal recordar-ho, té quaranta mil empleats permanents a tot el món.

Més greu, dins de la inacceptable realitat reconeguda per MSF, és el que s'ha sabut a propòsit d'Oxfam.

Recentment han eixit a la llum informacions contrastades a propòsit no ja d'actuacions incompatibles amb l'ideari de l'organització sinó què, conegudes aquestes, alts responsables de l'ONG van optar per l'encobriment d'abusos sexuals a menors comesos pels treballadors d'Oxfam després del terratrèmol de 2010 a Haití i, també, per abusos sexuals a treballadors de la pròpia organització en botigues d'aquesta a Gran Bretanya. Especialment vergonyós per a l'entitat -i demolidor per a la seua imatge- ha resultat el saber-se que el major encobridor i també participant en els fets denunciats a Haití és Roland van Hauwermeiren, director de l'organització en aquell país. Ha estat provat que aquest home va consentir i va promoure la prostitució de menors en la seua pròpia residència personal, així com que els seus caps van permetre una eixida digna d'Oxfam a tres treballadors implicats, tirant terra sobre l'assumpte per no perjudicar la seua reputació humanitària. Per si faltava alguna cosa, aquesta setmana s'ha sabut que ha estat detingut a Guatemala, país en què va ser ministre de finances, el president internacional d'Oxfam, Juan Alberto Fuentes, per presumpta corrupció relacionada amb el seu acompliment governamental al país centreamericà entre 2008 i 2012.

Convé recordar davant tan crua realitat que la secció espanyola d'Oxfam és Intermón, una organització que va néixer del Secretariat de Missions de la Companyia de Jesús el 1956, que des del principi es va situar no només en l'assistencialisme humanitari sinó en la denúncia i defensa la justícia i a favor de les transformacions socials, i des dels anys setanta es va declarar organització laica i independent. A la fi dels anys noranta, Intermón es va incorporar a Oxfam, el major grup de ONG independents del món. En l'actualitat Oxfam Intermón està present en noranta països del món, i centra la seua activitat en el desenvolupament, l'acció humanitària, les campanyes de mobilització social i de denúncia política, la defensa dels drets de les dones i la promoció del comerç just.

Les informacions conegudes en aquests dies estan fent mal a les ONG, i alguns governs com el britànic han amenaçat de retirar-les les subvencions, atiat pels diaris sensacionalistes, alhora que la pròpia Unió Europea ha dit que està preparada per retirar el finançament a qualsevol de les oenagés que no compleixca amb els estàndards ètics necessaris. Al caliu d'aquelles i aquestes notícies, alguns milers de socis s'han donat de baixa, i particularment Oxfam està travessant una crisi important. No obstant això, l'escenari negatiu no es circumscriu exclusivament a aquesta o aquella organització no governamental, sinó que ha generat un núvol important en el món de la cooperació internacional.

S'ha fet imprescindible, doncs, aturar el problema amb la major contundència des de dins les pròpies organitzacions, com s'està fent. Tant Oxfam com MSF han ofert tota la informació de que disposen, en un exercici de transparència que ja voldrien moltes altres entitats internacionals de qualsevol sector, tant privades com públiques. Això és imprescindible, però no suficient: han d'extremar els controls interns per minimitzar, encara més, els riscos que entre tants milers de cooperants heroics s’embosquen miserables de la pitjor mena, que fan servir la seua condició de cooperants per abusar de les persones que són les destinatàries de la cooperació.

A propòsit dels assetjaments i els abusos d'índole sexual, advertia recentment el president de la Coordinadora d'ONG espanyoles que, en unes societats de marcat caràcter masclista i patriarcal, no podem caure en l'infantilisme de creure què, com les oenagés es dediquen a l'ajuda i als drets humans, van a ser -per definició- alienes a aquest tipus de problemes. No ens eixim del món real, però no ignorem tampoc el paper insubstituïble que realitzen diàriament la més que immensa majoria dels homes i les dones que treballen en la cooperació en els escenaris més adversos que puguem imaginar.

A més, no podem perdre de vista que organitzacions com les ara posades en dubte es dediquen a realitzar allò que els Estats no fan, ja perquè no volen ja perquè no poden, en l'auxili i el suport als més desfavorits, als desheretats de la Terra. Sense aquestes organitzacions, que viuen gràcies al nostre compromís i al nostre suport econòmic, el món seria encara un lloc més difícil i aspre del que ja és. Així doncs, mantinguem-nos atents als avatars d'aquestes oenagés pel que fa a la detecció i neutralització dels seus cigrons negres, però no caiguem en l'error de tirar el xiquet amb l'aigua bruta.

domingo, 11 de febrero de 2018

Memòria de La Desbandá o com continua fent mal la Guerra, la maleïda guerra.




Lawrence Fernsworth, corresponsal de The Times i de The Manchester Guardian, va impedir als rebels de Franco negar la tragèdia de la carretera Màlaga-Almeria. Al diari de Manchester va escriure el següent: "L'evacuació de Màlaga va començar quan la població va saber de les dificultats al front, però ningú va creure que l'èxode voluntari anava a assumir el caràcter d'un cataclisme humà desconegut en la història d'Europa. Aviat es va convertir en una sagnant realitat. El camí es va tornar un infern bombardejat pels vaixells feixistes espanyols i els avions alemanys i italians. (...) Aviat el camí va quedar cobert de mort ". https://blogdehistoriaderafa.wordpress.com/

En aquest país hi va haver una guerra tan terrible i cruel com ho són totes les maleïdes guerres, però la nostra va tenir un plus enorme, una espècie d'immensa propina sinistra: va ser una dictadura obscura i ferotge, que va voler neutralitzar a mitja Espanya i que va fer tot allò que va poder, i va ser molt, perquè ningú oblidés, particularment entre els perdedors, perquè ningú passés pàgina, perquè el record amarg i asfixiant d'aquella guerra resultés perdurable pels segles dels segles.
Vaig ser un d'aquells xiquets fill i nét de vençuts que des de molt d’hora va saber que hi havia hagut una guerra, un traumatisme terrible, del que la gent gran no comentava res davant dels xavals. Però, en el col·legi parlaven els vencedors. Encara recorde a aquell professor de Política, don Rafael, falangista de primera hora, que no es cansava d'explicar-nos com, per la gràcia de Déu, el Generalísimo i les seues tropes, amb l'auxili de la Mare de Déu, havien arrasat, total i absolutament, als rojos apàtrides i ateus. En aquelles aules presidides per la creu custodiada per les fotos de Franco i José Antonio, el líder feixista, vaig aprendre el Cara al sol amb el braç aixecat, intuint -d'una manera indefinida, inconcreta, sentida més que entesa- que aquell himne era el de l'enemic dels meus, com ho era la bandera, com l'Invicte Caudillo era algú completament responsable de les desgràcies de la meua família.
La Guerra em va marcar, com a molts dels que no la van viure, perquè d'ella es desprenia una cosa molt amarga, molt trista, molt dolorosa, que havia impactat amb molta força en la vida dels nostres majors; cosa que costava que volgueren rememorar, més enllà de comentaris solts, de referències vetllades, de frases que només els entesos, només els que l'havien viscut, podien descodificar de forma adequada.
Van haver de passar dècades per conèixer la dada més sinistra de la història de la meua família paterna; una família castellana, de Burgos, establerta a Màlaga des que el besavi, militar com part dels seus fills després, havia estat destinat després tornar de Cuba. La Guerra va fracturar definitivament i per sempre a aquella família, i el meu avi, un home a les antípodes dels convencionalismes de la seua classe social, una mena de àcrata republicà sense més programa polític que el que la seua santa voluntat li dictés, va passar de ser Antonio l’excèntric vividor d'aquell llinatge a ser Antonio el rojo. Tres anys de presó patiria arran 1939, després de la simple denúncia d'un familiar al mig del carrer.
Amb dos fills al front, un d'ells el meu pare, encara un xicot, el meu avi va decidir fugir de Màlaga amb la resta dels seus fills, com tants milers d'habitants d'aquella ciutat andalusa, davant la imminent entrada dels nacionals.
En els primers dies de febrer de 1937, desenes de milers de persones es van posar en marxa camí d'Almeria, buscant la protecció de l'Exèrcit republicà: aquell èxode ha quedat en la memòria amb un nom que transmet amargament el que allò va ser, La Desbandá. Aquelles columnes d'homes grans, dones i xiquets van ser bombardejades salvatgement per ordres directes del sanguinari general Queipo de Llano. Van morir entre tres i cinc mil persones. La Desbandá va ser el bombardeig més sagnant de la Guerra Civil espanyola, com va explicar el doctor Norman Bethune, desplaçat des de València a Màlaga amb la seua unitat de transfusió de sang per socórrer la població civil: "El que vull explicar és el que jo mateix vaig veure en aquesta marxa forçada, la més gran, la més horrible evacuació d'una ciutat que hagen vist els nostres temps". Picasso, el genial malagueny que va immortalitzar el bombardeig de Gernika, hauria pogut pintar alguna cosa igual de apocalíptica amb La Desbandá.
Van haver de passar dècades, moltes, perquè en els inicis dels noranta jo conegués el gran secret de la família: a La Desbandá es va perdre Carmeli, una germana del meu pare de tot just cinc anys. El meu avi -com van fer altres fugitius amb els més menuts- l'havia col·locat en un camió que havia estalviar-los l'extenuant caminada fins, crec, Motril, on els deixarien a la seu de la CNT. Els franquistes arribaren abans, i quan el meu avi i els seus altres fills van fer-ho ja no hi havia ni seu de la CNT ni rastre de Carmeli. A la meua família paterna es van recordar durant molt de temps unes frases de les que jo només conserve unes pinzellades, la descripció que la Creu Roja Internacional va fer de la menuda en el seu registre de desapareguts: "Una xiqueta rossa, d'ulls blaus, amb un vestidet groc, que respon al nom de Carmeli...". La nostra desapareguda particular es diu [o es deia] així, Carmeli.
Passen els anys i la guerra segueix present per a mi, a la volta de qualsevol cantonada de la memòria. Avui és una referència en les xarxes socials a l'aniversari de La Desbandá, ahir una exposició inaugurada o qualsevol notícia relacionada amb els milers de cadàvers que romanen a les cunetes d'Espanya, o la impotència que provoca la supèrbia dels monjos benedictins que, immunes i impunes a lleis i jutges, custodien la fossa comuna de Cuelgamuros, la que anomenen el Valle de los Caídos. Què serà demà? ¿Una altra insolència d'un Rafael Hernando qualsevol, un altre insult a la memòria de les víctimes, una altra exhibició de carència absoluta de compassió cap als ancians que encara busquen les restes del seu pare, de la mare, del seu germà per donar-los sepultura en pau?
La maleïda Guerra encara fa mal i seguirà fent-ho. M'ha estremit avui, un cop més, el record de Carmeli a La Desbandá. Una xiqueta perduda entre les bombes, entre els morts i la sang. S'han complert vuitanta-un anys d'aquells dies d'horror i potser la meua tia Carmeli encara viu, qui ho sap. Però està, per descomptat, viva en la meva memòria. I em commoc una vegada més al imaginar-la en el seu desemparament, en la seua por, en la seua angoixa, en la seua solitud. Com em commou el record del meu avi Antonio, que va perdre per sempre una de les seues filles. Com a tants, em segueix fent mal el record d'aquella guerra maleïda. Una guerra després de la qual no va arribar la pau, sinó la Victòria.



domingo, 4 de febrero de 2018

Les fronteres partidàries són més fortes que les fidelitats nacionals.



Cada cop sabem més de les interioritats del Procés. I bona part de les notícies que arriben resulten, per a la ciutadania en general, prou desconcertants. És fàcil imaginar que per als directament implicats en la proclamació de la República de Catalunya hauran resultat força decebedores. Potser als seus antagonistes, els contraris a la independència, els preocuparà la davallada de qualitat democràtica què, al caliu de la crisi catalana, està provocant el govern de Rajoy. Aquesta qüestió, no obstant, no és l’objecte de la columna. Un altre dia ho serà, que l’assumpte ho exigeix. 

Tornem als independentistes. D’una banda resulta cridanera la lògica atenció que els teòrics de la secessió van prestar-li a les relacions internacionals de la  futura república, als contactes financers amb entitats europees, a la hipòtesi de crear un petit exèrcit català, i tantes altres coses més, mentre què, paral·lelament, van deixar de costat una anàlisi en profunditat de dos elements centrals de l’escenari en el que estaven actuant: un, la potència de l’Estat Espanyol i la imaginable duresa de la seua reacció, tant per la previsible resposta en clau interna [amb prou de suport popular a la resta d’Espanya, per cert] com pel que fa a la dels seus socis estrangers, particularment els de la Unió Europea; b) l’altre, la resposta d’aquella part de la ciutadania de Catalunya què no combrega amb el Procés, i que tard o d’hora havia de reaccionar segons evolucionés la situació de manera desfavorable per a ells.  

Tot amb tot, fa la impressió que, vist allò que hem vist, la resposta dels diversos segments de la ciutadania catalana identificats amb el sobiranisme ha arribat a una mena d’impermeabilitat què, com podem comprovar ara i adés, està disposada a acceptar qualsevol cosa que no signifique frenar o fer arrere el camí que van mamprendre des dels darrers anys. S’ha d’entendre aquesta resposta. Ha estat tan extraordinària l'efervescència política assolida per prop de dos milions de persones, a les quals se'ls va explicar com de senzill era el Procés, que no és raonable esperar que aquesta massa social es desmobilitze amb rapidesa, encara que les notícies de les últimes setmanes -i les dels últims dies- han d'haver resultat força descoratjadores per a ella.

Més enllà dels expressius whatsapp de Puigdemont a Comín, aconseguits de manera furtiva [o no, com diuen alguns malèvols no sense arguments de pes], les notícies de les dissensions en el bloc sobiranista fan pensar que n’hi ha poc de nou sota el sol. Deixant de costat la CUP que va per lliure, allò que queda negre sobre blanc és que les tensions que detecten els sismògrafs polítics entre el PDCat, el grup de Puigdemont –que com més va més són coses diferenciades- i ERC són explosives. Al remat, la tensió i els enfrontaments entre ERC i l’antiga Convergència venen dels anys vuitanta del segle passat; i això per no parlar del que ha significat el problema de la corrupció sistèmica vinculat a la CDC des dels anys de Jordi Pujol als d’Artur Mas.

Recentment, l’ex president Puigdemont està a Bèlgica perquè quan havia decidit convocar eleccions i aturar l’aplicació del 155, els d’Esquerra li van muntar una duríssima i fulgurant campanya en la que passarà a la història allò de les 155 monedes de plata que va dedicar-li el sempre ocurrent Gabriel Rufián. Després, molt poc després, Puigdemont i alguns fidels van marxar d’amagat cap a Bèlgica, fugint de la llarga mà de l’Estat, mentre que Oriol Junqueras –qui no havia estat informat de la marxa del president- i companyia van ser internats en presó, on ja estaven els dirigents de l’ANC i d’Omniun, Sànchez i Cuixart. Unes diferències que no podien deixar de tindre efectes terribles en les relacions entre els republicans de la pota del matxo que són els d’Esquerra i els republicans de disseny i de nova fornada que són els del PDCat.

Puigdemont no accepta cap altra cosa que ser ell el Molt Honorable President, el PDCat li fa costat cada cop amb menys entusiasme, i els d’ERC ja han dit que de cap manera acceptaran l’ex president si això comporta efectes penals. A més, han denunciat que el PDCat no ha volgut fer-los a mans ni el programa de govern ni el discurs d’investidura que, hipotèticament, faria l’home que ha fixat residència a Waterloo.

La distància entre tots dos socis del Govern anterior és immensa, i no resulta arriscat deduir que ERC ha arribat a la conclusió de que els del PDCat els volen enganyar una vegada més. Mentre Puigdemont ha trobat casa a Bèlgica, còmoda i confortable, amb la família, Junqueras, Forn i els Jordis continuen a presó i sense bones perspectives, si atenem a com raona el jutge Llarena. A més, aviat passaran per l’Audiència Nacional altres responsables d’ERC que podrien seguir la mateixa peripècia carcerària. 

Abandonar l’eix esquerra-dreta i substituir-lo per l’eix nacionalista no podia eixir bé per a un partit republicà i ancorat en l’esquerra catalana i espanyola des de fa moltes dècades. Les contradiccions entre les dues grans forces del catalanisme, la de la dreta i la de l’esquerra, la pugna per l’hegemonia partidària nacionalista, la discussió pel preu que cadascuna d’elles està pagant pel Procés, estan resultat –com era previsible- més fortes que la voluntat de col·laborar lleialment per construir una nova realitat catalana. Fa la impressió que els més inconscients i venjatius de Madrid –que no saben veure més que allò que els interessa- estan fregant-se les mans. Quanta falta fa que els polítics, de tots els bàndols, facen política amb els peus en terra tot mirant cap a l’horitzó. Espanya està hipotecada internacionalment pel problema amb Catalunya, i Catalunya està paralitzada mentre espera un govern que no podrà funcionar amb el comandament a distància. Eixos responsables polítics haurien d’afanyar-se a trobar solucions.

sábado, 27 de enero de 2018

Declaracions tòxiques. Rajoy no està sol.


No és fàcil pair tantes declaracions de personatges públics que parlen amb tanta poca vergonya i tant menyspreu cap als ciutadans atents a la cosa pública. Deixem de banda, per descansar una mica, les que podríem recordar referides a la situació a Catalunya, que dia sí i dia també sorprenen, irriten i entristeixen, de vegades al mateix temps.

Tres mostres només.

Aquesta setmana hem sentit a un banquer molt principal afirmar que els desnonaments són una llegenda urbana i que els bancs han estat en bona mesura els pagans de la crisi. Això, és clar, sense aportar una sola dada que sustente el seu disbarat. Però el més cridaner va ser escoltar-lo afirmar, sense titubeig perceptible, que "la gent s'ha oblidat d'una cosa elemental com és l'obligació de pagar els deutes". I això ho diu un ciutadà que representa una gran entitat bancària, d'aquelles en les que la resta dels contribuents hem enterrat més de seixanta mil milions d'euros, dels quals, per descomptat, no pensen tornar pràcticament res. Tranquils, no passa res i el cavaller segueix en el seu lloc.

En un altre àmbit, hem conegut que la jutge que representarà Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans, una catedràtica de filosofia moral molt vinculada a l'Opus Dei, sosté posicions rematadament homòfobes i altres simplement absurdes. Dos botons de mostra, respectivament: afirma que "està clar que l'homosexualitat produeix patologies" i que "el preservatiu pot fomentar els abusos sexuals". A més, s'ha sabut que va falsificar algunes dades del seu currículum, per exemple quan en ell afirma que va col·laborar en la redacció de la Llei d'Igualtat del govern Zapatero, cosa que ha estat negada pel PSOE. Tranquils, no passa res i tot fa pensar que la senyora aviat ocuparà el seu lloc.

Malgrat tot, un cop més, ha estat Mariano Rajoy qui ha marcat les cotes més altes menyspreu sense complexos envers la ciutadania. Entrevistat en una emissora de ràdio, va respondre amb el seu habitual repertori de bajanades, algunes particularment feridores. Destaquem un parell d'elles.

Rajoy va ser preguntat per la confessió en seu judicial de qui va ser secretari general del PP valencià: va dir que el seu partit es va finançar de manera estructural amb diners negres procedents d'empresaris que obtenien concessions multimilionàries d'obra pública. Això va ocórrer en el context del judici a l'anomenada Trama Gürtel, i Ricardo Costa li va adjudicar la màxima responsabilitat a Francisco Camps, qui va ser el president autonòmic pel qual Rajoy va declarar en moltes ocasions la seua immensa admiració.

Doncs bé, preguntat Rajoy sobre aquesta trama corrupta en el seu partit, va respondre amb desgana: "Jo no sabia el que passava al PP valencià". I així va tancar la qüestió.

En un altre moment de l'entrevista, requerit perquè opinés a propòsit de les diferències salarials entre homes i dones que ocupen llocs iguals, Rajoy va respondre, molt en el seu estil: "No ens fiquem en això".

Una frase amb la qual, a més de brindar-nos una bona dosi de misogínia, Rajoy es burlava de l'article 35.1 de la Constitució. El text estableix clarament que "Tots els espanyols tenen el dret a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe".

Es tracta, doncs, d'un deure dels poders públics el fer complir la llei, en aquest cas ni més ni menys que la Carta constitucional que Rajoy i el seu partit diuen venerar fins al punt d'haver-se convertit en els seus guardians més gelosos. És a dir què, pel que fa a l'estricte compliment de la Constitució, Rajoy només "es fica" en allò que l’interessa. En la resta, tanca el debat amb la displicència que el caracteritza. Tranquils, no passa res. La toxicitat d'aquestes declaracions no sembla afectar més que a una part de la societat.

domingo, 21 de enero de 2018

El Papa de les dues cares, l'Església espanyola i el franquisme.


El recent viatge del Papa Bergoglio a Xile ens ha deixat, com en l'eclesiàstic és habitual, una de freda i una de calenta; un senyal esperançador del que hauria de ser habitual en el màxim representant dels cristians catòlics, i una altra amarga en tant que confirma que a l'Església de Roma tot segueix, dalt o baix, com sempre des de fa segles.

El jesuïta argentí, que va accedir al papat amb el nom de Francesc I, com a homenatge i desig d'identificació amb el sant d'Assís, ho va tenir fàcil per acaparar portades, titulars i reconeixement. Després del bel·licós Wojtyla i de l'agre Ratzinger, Bergoglio exhibia la seva condició de ser el primer papa no europeu en molts segles, llatinoamericà per més dades, i un caràcter trempat molt allunyat de les rigideses dels seus predecessors, polonès i alemany.

Els afins al nou Papa sempre van destacar -i continuen en això- la seua humilitat i la seva senzillesa vital, molt distant dels luxes tradicionals de la Cort Vaticana, i el seu compromís amb els de baix: és a dir amb els pobres, els exclosos, els migrants, els perseguits. No obstant això, un balanç del seu papat ens diu que hi ha punts negres importants: ha trobat una fortíssima oposició interna a alguna de les seues línies de treball, i el seu discurs està molt lluny de ser eficaç en assumptes com ara les reformes financeres en l'Església o en qüestions d'ordre moral en qüestions com l'avortament, l'ús d'anticonceptius o el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però si en algun problema aquesta distància és abismal és en el dels abusos sexuals practicats sobre xiquets i menors per clergues catòlics de tot rang, des de simples capellans de poble a cardenals. En aquest apartat, Francesc I ha estat o bé un lamentable impotent o bé un cínic impenitent.

Dos botons de mostra d'aquesta doble cara del Papa Bergoglio: un, en aquest recent viatge a Xile, va condemnar des del Palau de la Moneda la pederàstia a l'Església xilena, denunciada i documentada en abundància, mentre que en un acte posterior al Parc O'Higgins va ser acompanyat des de llocs de privilegi per dignataris d'aquesta mateixa Església acusats de pedofília; dos, l'últim acte de la seua estada a Xile, Francesc el va dedicar a rebre a dos representants de les víctimes de la dictadura de Pinochet, els qualsi li van demanar ajuda per a l'aclariment de les circumstàncies viscudes per milers de detinguts desapareguts.

Una reflexió final, al fil del que s'ha dit, en relació amb l'Església catòlica espanyola. ¿ Per què aquí no hi va haver cap reunió del Papa Francesc amb els fills i els néts de les víctimes de la dictadura de Franco? ¿Per què aquí no hi ha una posició de condemna de la jerarquia catòlica a la política d'un govern que es nega a rescatar les restes de milers de cadàvers d'executats pels franquistes que jeuen a les cunetes de tota Espanya? ¿Per què en Cuelgamuros una Companyia Benedictina custòdia la major fossa comuna d'Espanya, amb 33.000 cadàvers, i la tomba de Franco està en el lloc que el dret canònic reserva per papes i bisbes?

¿Què en pensa Francesc I, el que acaba de reunir-se amb les víctimes de la dictadura militar xilena, d’allò que els seus catòlics seguidors fan a Espanya amb les víctimes de la dictadura de Franco?

domingo, 14 de enero de 2018

Catalunya i Espanya: ni caricatures ni burles, ens cal un bany de realitat i de respecte pels altres.


Les notícies de Catalunya venen farcides de sobreactuacions dels personatges principals, singularment els polítics, tant els independentistes com els que no ho són. Particularment aquells que estan en presó o sotmesos a causes judicials que podrien tindre el mateix final estan generant titulars de retractació, quant a les posicions que els van dur a la pèrdua de la llibertat, cosa lògica i natural. Ningú s’hauria de sorprendre en conèixer, per exemple, allò que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van declarar davant del jutge: que accepten sense reserves el marc constitucional, que l’únic referèndum vàlid serà el que –si s’escau- convoque l’Estat, i que dimitirien en cas que els seus continuaren amb una dinàmica unilateral d’independència. El pas a un costat de personatges tan rellevants com Artur Mas, Carles Mundó o Carme Forcadell va, entenc, en la mateixa direcció d’evitar agreujar la seua delicada situació judicial.

Han rectificat de manera cridanera les seues declaracions i les seues actuacions prèvies a les detencions, la qual cosa ha estat acollida amb comprensió més o menys forçada pels seus partidaris, i amb rialles i burles per una bona part dels seus adversaris.

És hora de deixar arrere aquestes respostes fàcils i, per què no dir-ho, perilloses.

L’editorial del diari Ara ha començat, segons entenc, a fer-ho. Sense abandonar la seua legítima posició quant a la relació de Catalunya amb Espanya, sense que “els partidaris de l’estat propi reneguin del que han fet”, demana “un bany de realitat”, i explica que en la fase en la que estem “s’hauran de desterrar alguns tics de l’anterior, com ara la facilitat amb què dins del sobiranisme alguns es creien amb el dret a acusar de ‘traïdors’ aquells que simplement s’atrevien a expressar algun dubte o mirar el camí amb els llums llargs. El bany de realitat no ha de ser només per als polítics que estan pagant un alt preu pel seu compromís; ha de ser per a tothom i, especialment, per als que agafin el relleu en el lideratge”.

Uns i altres haurien de parar compte en el que va escriure recentment Antoni Puigverd a La Vanguardia: “Mentre hi hagi tants catalans voluntàriament exclosos de les tesis del catalanisme, seria millor abandonar la tendència a fer caricatures d'Espanya i els seus símbols. Mentre hi hagi polítics a la presó, és imprescindible no fer burla i escarni de les seves idees i propostes”. No es pot dir més ni millor d’una forma tan sintètica.

Convindria, encara més, seria necessari que acabarem amb les caricatures i amb les burles, des d’un i des de l’altre costat. I caldria fer-se un bon bany de realitat, però no sols els sobiranistes. Tothom, també fora de Catalunya.

Estem davant d’un gran problema que, a diferència d’altres conflictes polítics o picabaralles partidàries a les que estem acostumats, no ha quedat circumscrit als escenaris que sols trepitgen els polítics professionals. És un problema que ha eixit al carrer, que ha afectat severament la societat, que l’ha trencat en dues meitats ara per ara d’esquenes una amb l’altra.

Ni caricatures ni burles, respecte pels altres. Assumpció de la complexitat de la realitat catalana, tant dins com fora de Catalunya. També des de Brussel·les. Caldrà per superar els danys més dolents d’una societat –la catalana i l’espanyola- en situació post traumàtica.

domingo, 7 de enero de 2018

2018, corrupció, jutjats, Partit Popular.


Comença el nou any i el fum procedent de tot allò que té a veure amb Catalunya no podrà amagar, no del tot almenys, la que se li acosta al Partit Popular, cada vegada més empantanegat en el fang de la seua corrupció sistèmica. Si el PP fos qualsevol altre tipus d'entitat social fa temps que s'hauria dissolt, i els seus components ocultarien en la seua història de vida l'haver format part de tan ominosa confraria.

Però és un partit polític, que són agrupacions que semblen gaudir de patent de cors per a moltes coses, massa. A més, en la mesura que aquesta organització política és la que recull major nombre de vots i està sobre representada en escons, lluny d'avergonyir-se i demanar perdó i clemència a la ciutadania, els seus dirigents -encapçalats, ni més ni menys, pel senyor M punt Rajoy- encara treuen pit i imparteixen lliçons del que és o no legal, del que cap i el que no cap dins l'ordenament jurídic vigent, del que és simple circumstància i el que és categoria en l'escenari polític de les Espanyes.

Mentre tot el que té a veure amb la crisi d'Estat relativa a Catalunya ho permeta, la corrupció sistèmica del Partit Popular quedarà en un lamentable segon plànol. No obstant això, a poc que l'escenari català s'aclareixca, cosa difícil però no impossible, l'opinió pública tornarà a veure’s asfixiada per les notícies de la corrupció endèmica del Partit Popular.

Madrid i València, molt especialment, viuran en 2018 un rosari de vertigen de judicis, imputacions i sentències que van a ser torpedes en la línia de flotació del partit de M punt Rajoy. Llegir un darrere l'altre el reguitzell de casos que han de substanciar-se judicialment durant l'any que ara s'inicia, mareja. Repassar la llista d'altíssims dirigents que han de passar per la banqueta dels acusats o estan en risc de ser imputats, emmudeix a qui ho fa. A Madrid, els noms d'Ignacio González, Francisco Granados o Rodrigo Rato ja s’estan substanciant, però sonen els d'altres possibles implicats com són Esperanza Aguirre o Alberto Ruiz Gallardón, per citar sols els més connotats. A València, per la seua banda, Francisco Camps, Rafael Blasco, Vicente Rambla, Ricardo Costa, Sonia Castedo o Alfonso Grau són només una part dels dirigents encausats. A ells, a més, podria sumar-se Eduardo Zaplana, si bé en el seu cas per assumptes relacionats amb Madrid.

Ja sabem que des del PP es va robar [¿conjuguem el verb només en passat?] a quatre mans, que es van repartir contractes i negocis amanyats als amics polítics del partit, i que es van falsejar comptes i auditories que van permetre a aquest concórrer dopat a quanta campanya electoral es va presentar. La comptabilitat del partit que dirigeix ​​M punt Rajoy ha estat tèrbola fins el delicte des dels albors de l'organització, és a dir des dels temps de l'inefable Manuel Fraga, i per això tots els seus tresorers tenen comptes oberts amb la Justícia.

Per pura higiene democràtica hem d'esperar que aquests criminals de iot i bones maneres, educats tots ells en piadosos col·legis d'elit, gent de vicis privats i virtuts públiques, paguen pels seus delictes. Que paguen per les dues vies possibles: una, davant la Justícia, amb les penes de presó que els corresponguen; una altra, amb la pèrdua definitiva del suport electoral que utilitzen com exculpatori de les seues malifetes. Esperem-ho del 2018.