sábado, 27 de mayo de 2017

Va triomfar la rebel·lió: la militància va dir NO a la clandestina Gran Coalició.

L'octubre passat, abans de la investidura de Rajoy, vaig escriure un article amb el títol "La difícil [però necessària] rebel·lia de la marineria socialista: només es pot dir No al PP i a Rajoy". En ell deia que era impossible entendre com havia actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 fins a llavors. Impossible, fins i tot, raonava, si prestàvem exclusivament atenció a la lògica partidària o al que tan pomposament anomenen els interessos d'Espanya. No obstant això, escrivia un servidor: “si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem una altra resposta que la que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles -el que els anglosaxons anomenen el establishment- segons la qual els dos grans partits sistèmics -el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per accedir al timó de l'Estat”.

L'article finalitzava, no obstant això, atenent a unes febles senyals que es rebien des de l'interior del vaixell socialista. Una part, petita però combativa de la marineria semblava no resignar-se als dictats de la direcció del PSOE. En aquest sentit vaig escriure: "sembla que encara hi ha militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen que és possible recuperar aquesta organització política. És difícil imaginar què, decidits a la rebel·lió, convençuts que no queda una altra que el motí, tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no en el temps pròxim, no els queda una altra opció que negar-se a la humiliació de fer president Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l'única forma de mantenir l'honorabilitat d'unes sigles històriques, d'un partit que no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 perquè els seus dirigents tinguessen com a objectiu final aconseguir una butaca en els consells d'administració de les més grans empreses multinacionals ".

Doncs bé, passats vuit llargs mesos en què tot semblava lligat i ben lligat al Carrer Ferraz, la rebel·lió es va produir i, a més, va triomfar.

La senyora andalusa ha estat derrotada, i tot el seu seguici de pròcers, insignes, notables i molt principals dirigents intenten pair què ha passat. Rodríguez Ibarra, l'estrafolari i anacrònic expresident extremeny -que es va negar a participar en les primàries- a qui li agrada donar cops d'efecte en la seua qualitat de vers lliure en el partit, ha explicat que el resultat de l'elecció només s'entén per la deriva àcrata de la militància, la pobra, sempre disposada a dir no als que manen, també en el partit dels socialistes. Veges tu quina imatge té el cavaller dels seus companys de partit.

No, no ha estat l'acràcia la qual explica el desastre de l'Armada Invencible Susanista. Ha estat el fàstic, la repugnància, el tedi d'una bona part de la militància socialista, poc més de la meitat dels afiliats, el que ha causat la bolcada imprevista per la immensa majoria d'analistes i opinadors.

La repulsió provocada per la connivència amb el PP de Rajoy, la que va explotar després de la vergonyant abstenció de la major part del grup parlamentari socialista al ple d'investidura, realitzada després de l'execució sumària del Secretari General del Partit, Pedro Sánchez, en el Comitè federal l'1 d'octubre de 2016, ha estat el combustible que ha alimentat el motor del procés que ara ha finalitzat amb la tornada triomfal d'aquell a qui anomenen, no sense raó, el Renascut.

Com és possible que tan egregis mandarins fossen tan, però tan ignorants del sentir de més de la meitat dels seus afiliats? Com entendre que tan il·lustres i experimentats polítics es creguessen que la senyora andalusa era una aposta virtuosa? Com pair que tan famosos dirigents estiguessen convençuts que la clandestina Gran Coalició que de fet havien rubricat amb els del PP anava a ser assumida, sense més, amb obediència franciscana, pel comú dels seus militants, especialment aquells que ni tenen càrrecs ni els esperen?

Produeix calfreds constatar, de tant en tant, en mans de qui estem. Si aquests dirigents, estatals, regionals i locals, estan sords i cecs davant el que passa en el seu propi partit amb la seva pròpia gent, què sabran del que passa més enllà dels seus murs partidaris, del que passa a la societat, del que pensen, senten i pateixen els electors que tenen el cor a la seva esquerra?

Veurem què fan Pedro Sánchez i els seus, que no ho tenen gens fàcil per cert. Han vençut a tot, absolutament tot l'establishment, però aquesta ha estat només la primera gran batalla. Ara cal anar al Congrés i guanyar-lo també, i cal aprovar un programa que resulte il·lusionant per a l'electorat progressista i reformista, amb alta sensibilitat social. Un electorat al que se li propose un futur, no al que se li expliquen historietes del que va ser l'època daurada socialista. Uns votants als quals se'ls ofereixca un model d'Estat en el qual les diferents sensibilitats nacionals tinguen cabuda en harmonia i sense mordasses.

No serà fàcil, no. Però convindria que els nous dirigents feren explícita la seua convicció que per als electors de dreta ja hi ha dues opcions: la del PP per als més recalcitrants, i la de Ciutadans per als més moderns; així com que el PSOE se situa a l'esquerra reformista, de manera inequívoca.

A més, independentment dels càlculs electorals, aquesta nova direcció hauria de fer bandera de la seua negativa a qualsevol tipus de col·laboració amb un partit com el que comanda Rajoy, que és un autèntic perill per a la democràcia espanyola. La corrupció que l'ofega en les seves pròpies aigües fecals, la seua ineptitud davant la situació que es viu a Catalunya i la seua insuportable manipulació de la Justícia, exigeixen que tots els representants de la ciutadania progressista col·laboren per fer fora el PP del poder. Aquest hauria de ser l'objectiu número u de Pedro Sánchez i el seu renovat equip, atés que sense assolir-lo poc es pot fer per redreçar el rumb d'una Espanya que navega a la deriva amb un capità al qual cal rellevar del comandament com més aviat millor.

domingo, 21 de mayo de 2017

Trump i Rajoy coincideixen en el seu esforç per devaluar les institucions.

Pot semblar una bajanada, però no ho és. Les institucions vertebrals d'un Estat no poden patir tensions de ruptura de forma indefinida, i menys encara si aquesta possible fractura es produeix per l'acció o per la inacció de les més altes magistratures d'aquest mateix Estat. És per això què, com a necessitat preventiva de preservar la fiabilitat i la credibilitat d'aquestes institucions centrals, dos personatges tan antitètics en les seus formes com Donald Trump i Mariano Rajoy haurien de ser obligats a sotmetre’s al seu control.

El nord-americà és un milionari extravagant i capritxós, que a més de semblar clarament un pertorbat -i ho diu la més reconeguda organització de psiquiatres dels Estats Units-, a més de ser tan perillós com un ximpanzé amb una metralladora, a més de ser un ultradretà que abomina d'elements constitutius d'un sistema democràtic [com la llibertat de premsa, per exemple]; a més, és un home que sustenta la inacceptable idea que les institucions dorsals del seu país han de adaptar-se al seu poder personal, de manera que aquest no ha de tindre trava alguna. Trump és, com a persona, un prepotent mal educat, un arrogant misogin i racista que mai hauria d’haver arribat al Despatx Oval de la Casa Blanca, probablement l'habitació en la qual es concentra més poder de decisió en tot el planeta. És un llengut amb incontinència verbal, que s'alimenta de ximpleries i enraonies, i que no vacil·la a mentir, a enganyar i a amenaçar quan simplement creu que li convé. Va aconseguir guanyar unes eleccions, però no en vots; només l'anacrònic sistema electoral nord-americà li va permetre accedir on mai van imaginar els seus enemics. Ara, des de la Casa Blanca, Trump és una fera cada vegada més aïllada, un animal acorralat, que comença a donar símptomes de ser capaç de decantar-se per morir matant. El quarantè president dels Estats Units s'ha convertit en un problema no només per al seu país sinó per a tot el món, literalment.

El gallec Rajoy no s'assembla en res a les formes del novaiorquès, en res. O en gairebé res, però aquest gairebé és molt important. És un home més aviat parc, escàs en quasi tot, que ha convertit en proverbial una característica personal que hauria de ser un dèficit insalvable en un polític i que ell, de manera extraordinària, l'ha convertit en la font de les seues més grans gestes: Rajoy és el polític que millor conrea el dubtós art de no fer res quan bufa vent en contra. El que en Trump és excés, verborrea i intemperància, en Rajoy és simplicitat, reiteració de banalitats i covardia. Diuen que resulta ocurrent en el tracte pròxim, però ha de ser opinió d’amic, que confon la sornegueria amb la simpatia; i com a parlamentari només li lloen els que simplement festegen el seu ullal retorçut de vell brivall polític. Rajoy és més jove, però sembla tan vell com Trump, i com el ianqui va obtindre el càrrec sense guanyar-lo en vots. Les primes electorals del sistema al seu partit el van convertir en president en gaudir de la minoria majoritària, però s'afanya a compensar la seua debilitat parlamentària amb totes i cadascuna de les males arts polítiques que coneix, i en són moltes. Fent sovint just el contrari del que predica, aconsegueix eixir bé de situacions atzaroses gràcies a un desvergonyiment i un tripijoc que sorprèn fins a deixar sense parla a la major part de les persones.

On Rajoy i Trump coincideixen és en el seu menyspreu cap a les institucions, i en la seva convicció que aquestes estan únicament i exclusivament al servei dels seus interessos. Tan convençuts es mostren tots dos que no vacil·len a intentar manipular el poder judicial, a emmordassar al poder legislatiu, en denigrar fins i tot a les instàncies de vigilància i control encarregades de l'ordre i la seguretat, ja siguen l'FBI o la Guàrdia Civil.

Aquest abús, aquesta desmesura bastarda amb les institucions tindrà efectes perversos sobre la qualitat democràtica de tots dos països. De fet, ja s'estan produint. La devaluació de determinades institucions com el poder judicial o el mateix Parlament són bombes de rellotgeria antidemocràtica.

Trump és concebut i presentat pel seu equip com un gran empresari que fa el que més convé a la seva indústria, i ho fa perquè com a propietari decideix al seu criteri què és el que més interessa a aquesta. En la mesura que se li reconeix com un súper milionari, un reeixit home de negocis que ha aconseguit pastar una enorme fortuna, es projecta la idea que farà el mateix amb el país que ha caigut a les mans. Però no poden ser així les coses en la gestió de la cosa pública en un sistema democràtic.

Rajoy és concebut i presentat pel seu equip com un home que sap el que cal fer pel bé d'Espanya i dels espanyols, fins i tot en contra del criteri de la majoria d'aquests últims. El president també és capaç de mentir, d'enganyar, d'ocultar, de dissimular, de negar-se a informar a propòsit de qualsevol assumpte, per important que siga, que no considere convenient per a ell i els seus. Ofegat en l'oceà de corrupció en què viu el seu partit, devalua les institucions en fer tot el possible per utilitzar-les en benefici dels seus interessos i en contra d’aquells dels seus adversaris. La policia és bona, si és patriòtica; és a dir, si actua amb criteris de salvaguarda dels interessos del seu govern i del seu partit, encara que siga de forma il·lícita. Si aquesta mateixa policia investiga i descobreix que el Partit Popular és un fangar; si confirma -com ell mateix ha dit-, per exemple, que el PP de Madrid és la cova d'Alí Babá, llavors aquesta policia és una peça més d'una conspiració universal contra ell i contra el seu partit. A més, quan aquesta mateixa policia acredita que el PP ha finançat de manera il·legal la pràctica totalitat de les eleccions locals, regionals i estatals Rajoy es posa de perfil, mira cap al sostre i xiula una tonada gairebé inaudible. És la seua inacceptable forma de concebre el paper d'un dirigent polític que té a les mans decisions que afecten la vida de milions de persones.

La lluita interna institucional que s'està produint en els Estats Units entre partidaris i detractors del sistema democràtic nord-americà cada vegada té pitjor balanç per Trump, però pot passar qualsevol cosa. A Espanya, per contra, sembla que les institucions estan entre adormides i subjugades. Els partits polítics d'oposició són incapaços d'oferir un front comú davant els abusos de Rajoy, el seu govern i el seu partit. No van ser capaços d'organitzar-se després de les dues últimes eleccions legislatives per desallotjar al PP del Govern i forçar així una neteja a fons del sistema. Ara, Podem ha presentat una moció de censura que està condemnada al fracàs com a tal, però cal reconèixer que és l'únic senyal que una bona part de la ciutadania ha rebut de que no es pot seguir aguantant l’inaguantable sense, almenys, forçar un debat parlamentari important, de fons.

Només les institucions democràtiques poden vigoritzar la qualitat del sistema polític en què vivim. A Estats Units i a Espanya. Països ambdós dirigits per uns mandataris que, precisament, actuen en un sentit contrari: la seva obstinació és rebaixar, minimitzar el pes institucional en benefici dels seus interessos. Amb dos perfils tan diferents, amb dues personalitats tan oposades, com tenen Rajoy i Trump, curiosament coincideixen en la seva decidida vocació de controlar al seu criteri institucions dorsals del sistema. Si aquestes sucumbeixen, ho lamentarem amargament.

domingo, 14 de mayo de 2017

L’esquerra com a terra natal i la miopia severa com a problema.

Fa unes setmanes l’historiador francès André Burguière ha publicat un llibre que ha aixecat debat al seu país, i que hauria de provocar-lo també a casa nostra. El títol ja és prou encoratjador: Va a desaparèixer l’esquerra?

Tot i que molts, políticament orfes de partit al qual adscriure’ns, podríem dubtar a l’hora de respondre a la pregunta, Burguière afirma convençut que l’esquerra política no desapareixerà perquè encara que la noble passió per la igualtat passa per hores baixes, som milions les persones que continuem defensant insubornables els principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Aquesta gent a la que fa referència el professor som els que veiem l’esquerra com la nostra terra natal, com a la nostra terra de naixença, com a part constitutiva de la nostra identitat. Encara i tot, afegeix, quan eixa esquerra  ens ofereix opcions electorals poc o gens emocionants, quan les picabaralles internes i les mesquineses humanes que la sacsegen ens provoquen ràbia i melancolia, inclús llavors, ens resulta impossible abandonar la terra natal, perquè eixa realitat ens ha conformat una determinada visió del món que hem anat construint des de la joventut. Burguière conclou que preguntant-se pel que dóna sentit a l’esquerra és que pot entendre allò que dóna sentit a la seua vida.

Podem concloure des d’aquesta posició que sentir-se ubicat en l’esquerra és una opció vital, una posició ideològica racionalitzada i viscuda, un posicionament davant la vida pública i la privada, i també és una il.lusió de pertinència, un ancora que ens manté ferms i lligats a la memòria dels nostres, d’aquells que des de sempre han combregat –d’una o altra forma- amb els principis que fa vora de dos segles i mig va establir la Revolució Francesa.

En una entrevista de premsa recent, al diari Liberation, Burguière afirmava què, actualment, "L'esquerra es passeja com un somnàmbul", i això perquè quan abandona la seua veritable voluntat de transformació, quan accepta el món tal i com és, perd la connexió amb els seus orígens, perd la seua identitat i, en conseqüència, deixa de costat el seu paper com a eina de lluita pel noble ideal de la igualtat.  

Ara diguem, no sense raó que són temps difícils per a l’esquerra. Quan no ho han sigut? Si parlem des de casa nostra, és que era fàcil lluitar pel noble ideal de la igualtat sota la dictadura d’un general traïdor i cruel? És que va ser fàcil durant els anys de lluita per la recuperació d’un sistema democràtic de convivència? Va a ser-ho ara, quan la idea de que el mercat és la mesura de totes les coses s’ha empeltat en la nostra vida? ¿Ara quan una bona part de la ciutadania accepta l’austeritat coma dogma de fe, quan –a més a més- els apòstols que l’anuncien com la bona nova –i la imposen- xipollegen en una immensa bassa de corrupció?   
Potser el problema és que l’esquerra, tan heterogènia i plural, pateix una severa miopia. Cada organització partidària actua de forma autista, sense tindre capacitat ni interès per a conciliar amb les altres forces amb les que té, si més no, un parentiu de família per a avançar en un sentit afavoridor d’aquell vell somni de la igualtat que ha estat la raó i el motor de la seua existència.

L’esquerra no desapareixerà, però sí que pot patir un llarg i cru hivern com a conseqüència d’eixa miopia que l’impedeix veure més enllà de la punta del nas de cada partit. No desapareixerà, però pot convertir-se en irrellevant, en insolvent, en incapaç no ja de vèncer sinó ni tan sols de moderar la voracitat, la cobdícia i la manca absoluta de sensibilitat social d'aquells que armats amb la doctrina neoconservadora manen ara per ara en el món.

La socialdemocràcia europea –i també l’espanyola- hauria de jugar el paper central en eixe combat per la igualtat, però malauradament està vivint les seues hores més baixes. L'oportunista i deslleial Manuel Valls, fins fa uns dies primer ministre de França, al govern socialista presidit per Francois Hollande, ha dit que abandona el partit perquè el PSF està mort. Més enllà del que passa a la Gàlia, i de les penúries per les que travessen el laboristes britànics i els socialistes  holandesos –per no parlar dels grecs o els austríacs-; més enllà de que la Internacional Socialista sembla haver pres vacances indefinides, la pregunta és... sabem alguna cosa dels alemanys? ¿Què s’ha fet de l’SPD, arrossegat, segons sembla, pel lideratge de la senyora Merkel i per l’emergència de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya?

Mentre tot això passa, el PSOE aborda la seua darrera setmana abans del congrés, una cita que potser, vertaderament, siga la que extenga el certificat definitiu de defunció del partit, mort a mans de la seua cúpula directiva. Una mena suïcidi per etapes, que sembla serà la crònica d’una mort anunciada. Si guanya la líder andalusa, el partit es convertirà en el Partit Socialista de l’Espanya del Sud. Si de cas la victòria correspongués a Pedro Sánchez, cosa que no és impossible, els avalots que van conduir a la seua defenestració en el Comité Federal d’octubre serien una broma comparats amb els que anaven a generar-se.

I mentrimentres, una altra de les forces d’esquerra, Units Podem, insisteixen amb la seua moció de censura contra Rajoy però sense haver parlat abans amb ningú, la qual cosa els condemna al testimonialisme més irrellevant. D’altres esquerres d’àmbit regional, dalt o baix fortes als seus territoris, no tenen capacitat per a incidir en l’escenari general hispànic. Mentrimentres, el PP de Rajoy no fa més que tirar fora els balons judicials de la corrupció sistèmica que l’afecta, però es frega les mans en veure amb quina tropa opositora l’han festejat els déus.

¿És o no és una miopia severa la que pateixen aquells que haurien d’estar treballant de forma col.laborativa pel noble ideal de la igualtat? ¿Estem o no estem orfes molts dels que tenim l’esquerra com la nostra terra natal?


sábado, 6 de mayo de 2017

Tremola el susanisme.

La setmana ha estat horrible per als equips de direcció del PSOE, tant per la Gestora de Ferraz com per als dels dirigents regionals afins: en cosa de dies el PP ha aconseguit salvar els pressupostos, el que desmenteix la necessitat de l'abstenció socialista perquè Rajoy fos president; i el resultat de les primàries, ha sigut una patacada en tota regla per als que havien propagat als quatre vents que la líder andalusa anava a fer-se una desfilada militar.

El PP ha aconseguit el vot dels nacionalistes canaris i bascos per salvar les esmenes a la totalitat als pressupostos, els ha comprat, ras i curt. Uns centenars de milions per als insulars i uns milers per als del PNB. No és la primera vegada que una cosa així passa, però mai abans d'ara s'havia patit un govern central submergit en les seves pròpies aigües fecals fins a la barbeta, i han estat els nacionalistes bascos els que han donat a Rajoy un parell d'ampolles d'oxigen per que continue romanent com si res no passara, com si tindre a la policia i als jutges treballant hores extres per desentranyar la trama criminal que el partit sosté -o que sosté al partit- fos el més normal del món.

Han fet un bon negoci els d'Ajuria Enea, sens dubte. Una altra cosa és la més que discutible decisió d'obviar el deteriorament institucional i la pèrdua de credibilitat que genera la seua servicial assistència com bombers a un Rajoy assetjat pel foc de la corrupció. El PNB ha fet el que li convenia, simplement; a ells com a partit i a la seva administració a Euskadi.

Al marge de qualsevol ètica mínima, també ha sortit guanyant el PP: tira endavant els pressupostos, s'assegura la perdurabilitat de la legislatura -si així ho desitja Rajoy- i, a més, fa evident que no necessita [ni necessitava] al PSOE per a res . Algú hauria de dimitir entre aquells que van assegurar que muntar la que van muntar al Comitè Federal era poc menys que imprescindible per raons d'Estat. En qualsevol cas, el resultat de la dinàmica parlamentària és que el PSOE, ara per ara, és pràcticament irrellevant en la política espanyola.

El resultat de les primàries ha estat demolidor per als que han apadrinat, impulsat, protegit, aplaudit i enaltit la senyora Susana Díaz. Després de recomptar els avals aconseguits per Pedro Sánchez, aquest s'ha quedat tot just a cinc mil de la superwoman de Triana, i l'ha vençut en deu comunitats autònomes. A més, gairebé dos terços dels avals presentats per la presidenta andalusa els ha recollit en la seva regió. El resultat global demostra que Díaz només té predicament a l'Espanya meridional i si de cas a Aragó. Ningú sap què pot passar al Congrés pròxim, i ara el susanisme tremola per si Pedro el podemita, l'amic dels que no s’estimen Espanya, poguera prendre-li a Susana el triomf que ella i els seus valedors donaven per fet. La militància ha sortit rebel, fins i tot en territoris -com el País Valencià o Astúries- on els seus patums estan a les ordres de la baronessa.

És difícil entendre com han pogut estar tan equivocats; que patiren tal desenfocament de la realitat. Que la candidata beneïda per la nomenklatura felipista siga un fiasco al nord de Despeñaperros és una cosa que només pot sorprendre aquells que han viscut en l'endogàmia de la seva pròpia bombolla partidària, tan superbs com aliens al que passa fora d’ella. Gent que han confós la realitat amb els seus desitjos i que, per si això fos poc, vénen creient-se les seves pròpies mentides des de fa anys. Que la líder de la federació més poderosa del PSOE siga acceptada com la líder natural del partit sols per eixa raó i, posteriorment, siga reconeguda pels electors, sols pot resultar un raonament lògic per a persones afectades d’extrema miopia política i partidària.

El PSOE és un més dels partits socialdemòcrates europeus que fa anys intenten ignorar el seu declivi. Forma part del grup d'homòlegs que o bé es debaten buscant la seva simple supervivència o, directament, amenacen ruïna. D'altres van desaparèixer pràcticament ja. Els holandesos i més recentment els francesos, els britànics, els alemanys o els austríacs; els italians o els grecs, tots ells formacions que en altre temps van ser partits poderosos, ara pateixen per la seva incapacitat per adaptar-se a unes realitats socials i polítiques en què no han sabut trobar el seu espai, ni mantindre els seus vincles ni la seua capacitat de representació. La socialdemocràcia europea, la que va ser poderosa força política, la que va pilotar bona part dels trenta [anys] gloriosos després de la Segona Guerra Mundial, fa molt que va deixar de ser rellevant. Alguna cosa va malament, deia Toni Judt fa uns anys, i des de llavors la cosa no ha fet sinó empitjorar. En els últims anys, la socialdemocràcia no ha sabut reinventar-se. Però no només han errat els partits de l'esquerra reformista, tampoc bona part dels seus seguidors destaquen per la seua lucidesa. Ja ho deia el propi historiador britànic "Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui".

No ens fiquem en fondàries, però.

Ara l'establishment socialista ha descobert que Susana Díaz, la qual deien que posseeix el gen de la victòria, la que asseguraven que permetria reverdir els llorers de González i Zapatero, ha quedat retratada per la pròpia militància del seu partit. Excepte a l'Espanya meridional, la dona no sembla generar ni simpatia ni credibilitat, amb el seu discurs que tendeix a ser tan buit com pompós. És una líder que molts comencen a veure de cartró pedra; una suposada guanyadora que ara tremola com tremolen molts d'aquells que la van recolzar, bona part dels quals tenen la seua militància directament connectada a un treball remunerat proporcionat pel partit. Veurem què passa en el congrés, quan el vot siga secret, quan no es tinga por a represàlies dels dirigents locals o regionals adscrits al susanisme.

No obstant, si tot i així la senyora vencés al congrés, després -en el seu moment- vindrien les eleccions generals on hauria de validar el seu lideratge davant els ciutadans, no ja davant els seus companys de partit. El resultat de les primàries fa llum sobre el molt escàs suport que la presidenta andalusa podria collir en tota l'Espanya atlàntica, cantàbrica i mediterrània, i les dificultats a Madrid i, fins i tot, a la Castella septentrional. És una candidata que previsiblement no només no sumaria vots a la marca socialista, sinó que li’n restaria. En conclusió: seria una pèssima candidata.

Aquest és el resultat de tants anys confonent moltes coses en l'espai partidari, tants anys fent callar veus crítiques, tants anys apartant de la foto als que es movien, tants anys d'esquena a les grans preocupacions de la majoria de la ciutadania i absents de les seves mobilitzacions reivindicatives; tants anys obviant el carrer i creient que la política és cosa de notables que es reuneixen en cenacles als quals només accedeixen els elegits; tants anys desconnectats dels joves i de les seves penúries i laments; tants anys dedicats a les seves mesquineses partidàries que, finalment, sembla que només a aquesta dirigència desconnectada de la realitat li podria sorprendre que la "trianera tocada pels déus del socialisme i de la política" -que digués el baró aragonès Lambán- fes bons els pèssims resultats obtinguts per Pedro Sánchez a les eleccions de 2016.

domingo, 30 de abril de 2017

Un plató televisiu al que fa molta pudor.

Poc després de conèixer els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, vist el suport obtingut pel candidat socialista, em va vindre al cap la pregunta: haurà dit alguna cosa la Gestora del PSOE del resultat electoral dels seus homòlegs francesos? D’aquesta em va vindre una altra: van dir alguna cosa del dels holandesos? I, finalment, una tercera: diu la Gestora alguna cosa d'alguna cosa? Alguna cosa, clar, relativa a allò que ens interessa als qui no estem única i exclusivament preocupats per com fan i desfan per a que la senyora Díaz siga elegida nova secretària general del PSOE.

Vint-i-quatre hores després, la premsa em va fer a mans les declaracions dels tres candidats de les primàries. Previsibles les de Sánchez i les de López, però novament extraordinàries les de Díaz. Digué la bona senyora que la culpa del desastre socialista francés havia sigut... del candidat, un esquerrà que "ha desdibuixat el discurs de la socialdemocràcia francesa i europea". Caldrà entendre que allò que ella etiqueta com el discurs de la socialdemocràcia és el que fa ella i el que ha fet el seu col·lega Manuel Valls des de París.

La senyora Díaz, en canvi, no diu ni una paraula de que aquest, el que va perdre les primàries al PSF, Manuel Valls, recolzés públicament el centrista Emmanuel Macron, en contra del qui havia obtingut la victòria a les internes socialistes, Benoît Hamon. Es veu que eixa traïció indigna (semblant a la que ella va cometre amb Pedro Sánchez) no desdibuixa res. Per una vegada, tot i que siga per omissió, el discurs de la senyora Díaz està clar per al qui vulga entendre'l.

Per si a algú no li queda clara la situació del PSOE respecte de les eleccions a França, caldrà recordar allò que ha dit l'expresident del Govern i exlíder del PSOE José Luis Rodríguez Zapatero. Ha afirmat amb la facúndia que el caracteritza que les eleccions franceses permeten constatar que, si el PSOE vol tornar a guanyar eleccions, ha de ser coherent i "no pot estar tocant-se" amb Podem. Més enllà que l’expressió és poc feliç, per vulgar, desperta curiositat saber si el PSOE que governa la Gestora “està tocant-se” amb el PP i amb Rajoy, o es tracta simplement de relacions determinades per les altes responsabilitats institucionals que el PSOE desenvolupa amb la major dosi de patriotisme i d’eficàcia política.

Un afegit i una pregunta a aquest raonament: que el PSOE haja sumat el seu vot a PP i C’s per impedir debatre la proposta de Podem de fer comparèixer Rajoy a un ple del Parlament per a parlar de l’Operació Lezo, és o no és “estar tocant-se” i de forma voluptuosa amb el PP?

L’altra esquerra hispana d’àmbit estatal, la que comanda Pablo Iglesias, també ha donat que parlar aquesta setmana. Les seues formes de fer política són sorprenents en massa ocasions i, amb freqüència, més que discutibles.

Crec que Podem va cometre alguna cosa més que un error amb la refrega amb la Cadena SER. Més enllà de la disputa entre la ràdio i el partit, absurdament plantejada per Irene Montero com una censura a la seua persona i un intent de boicotejar a Podem, allò que realment ha resultat preocupant ha sigut que la direcció del partit prohibira a Errejón participar com a comentarista a un programa radiofònic.

¿Quina classe d'organització política és aquesta en la que un dels seus màxims dirigents, que representa i té el suport d'una part important de la militància, tal i com vam constatar al Vistalegre II, és obligat a renunciar a participar en una tertúlia de ràdio a la qual assisteix des de fa tres anys?

¿Quina concepció de la pluralitat interna, i encara més, quina concepció de la democràcia és aquesta que exhibeix el grup majoritari de Podem?

L’assumpte ha quedat reduït a un problema menor des que Iglesias va anunciar la presentació d’una moció de censura contra Rajoy. Un anunci que vertaderament connecta amb el fàstic que bona part de la ciutadania experimenta en comprovar dia rere dia que la sima de la corrupció en el PP és insondable, i que l’oposició ni tan sols és capaç de posar Rajoy en l’obligació de donar compte i raó al Parlament i d’assumir la seua immensa i evident responsabilitat política.

Una vegada més Podem sintonitza amb la ràbia de molts, amb la fatiga que genera la pudor de l’escenari polític, amb l’ensurt que provoca la deriva institucional de, per exemple, la Fiscalia de l’Estat. Podemos ha plantejat una alternativa davant la inoperància dels partits de l’establishment. És cert que Iglesias i els seus responen a un clima insuportable provocat pel femer que es percep al Partit Popular i per la impotència i la connivència del PSOE i els demés, però no es lliura de la sospita de que juga més a l’agitació social que a l’efectivitat política. De nou –com quan va anunciar que hi hauria un govern de coalició amb Sánchez del que ell seria vicepresident- Iglesias sembla triar els grans titulars, el desmarcar-se de la resta dels partits, per a aparèixer com l’únic que té clar el seu paper com a oposició. En bona mesura és així, atés que PP, PSOE i C’s van de la mà en coses que resulta alarmant comprovar que comparteixen; però la direcció de Podem arrisca efectivitat política seduït per la política espectacle. No n’hi ha prou amb denunciar; no n’hi ha prou. És més gran la seua responsabilitat, i no haurien d’oblidar que tenen cinc milions de vots al darrere no sols per a que denuncien, sinó per a que canvien les coses.

És cert què, en bona mesura la política hispana s’ha convertit en una agra xerrameca de plató de televisió, però una esquerra que es diu transformadora hauria d’allunyar-se de forma explícita d‘eixa dinàmica perversa que no sols devalua la democràcia, sinó que en convertir la política en un espectacle lamentable i reiteratiu col·labora amb aquells que no volen sinó allunyar els ciutadans de la participació i la implicació en la gestió de la cosa pública. Més enllà d’altres consideracions de matriu ètica, l’actitud i les formes de Podem malbaraten el que podria ser, el que hauria de ser el seu vertader paper com a força política renovadora i regeneradora. El plató televisiu fa massa pudor com per a romandre en ell.


sábado, 22 de abril de 2017

Hi ha vida ètica al planeta PP?

No es tracta ja d'alarma social. Estem en una situació en què hem de parlar d'espant social, de consternació d'una part molt substancial de la ciutadania. Parle, és clar, de la corrupció elevada a la categoria de pràctica d'una organització criminal concreta i identificada, estesa a hores d'ara com una immensa i fastigosa taca d'oli pudent. Parle, a més, d'una contaminació evident per explícita d'altes institucions de l'Estat amb aquesta organització criminal, cosa que genera una situació de descrèdit i de desconfiança del ciutadà cap a instàncies que haurien d'estar al marge de qualsevol sospita de connivència amb el crim organitzat.

Les notícies de la darrera setmana han resultat asfixiants per a aquells que estan atents als mitjans de comunicació. A alguns mitjans, per descomptat, que també n'hi ha els que estan instal·lats al sector de les empreses de publicitat, sempre al servei de qui els pague, o a les ordres dels amics polítics.

La crida a comparèixer com a testimoni en un macro cas de corrupció al president Rajoy, l'empresonament sense fiança de l'expresident de la Comunitat de Madrid i la presó amb fiança d'un important empresari, amic íntim de la Casa Reial, són fets que no poden considerar-se ni menors ni normals. No han estat aquestes les úniques notícies en matèria de suborns, prevaricacions i altres. Igual o més greus han estat les revelacions del paper jugat en la investigació en l'anomenada Operació Lezo pel Fiscal Anticorrupció i pel mateix Fiscal General de l'Estat. Tots dos van pretendre impedir sense èxit l'actuació de la fiscalia en la investigació de les [presumptes] activitats criminals d'Ignacio González des de l'empresa pública Canal d'Isabel II que presidia. Els dos màxims responsables de la lluita judicial contra la corrupció, nomenats pel Partit Popular, semblen compartir alguna cosa més que agraïment i ideologia conservadora amb els seus mentors. Per si això fos poca cosa, preguntat sobre l'actuació de la cúpula fiscal, el cada vegada més famós Ministre de Justícia ha declarat -petulant com sempre- que "el que no cal fer és especular" al voltant de les denúncies de parcialitat dels dos alts càrrecs.

Tot i que la premsa informa que en el Partit Popular són molts els dirigents que es troben en estat de xoc, és evident que l'argumentari que s'usa i abusa tant des del mateix Govern, com des del grup parlamentari i des de Gènova 13 és el clàssic de sostenella i no enmendalla. En resum: totes són actuacions individuals d'aquests-senyors-per-els-que-vostè-em-pregunta, que res tenen a veure amb el Partit. S'afegeixen, a més, insinuacions més o menys velades de parcialitat i animadversió de determinats jutges en el context d'una suposada confabulació perversa i bastarda contra el PP.

Massa pudor, massa obscenitat, que provoca nàusees quan no el vòmit als ciutadans que donen senyals d'esgotament davant l'allau de porqueria que han de pair diàriament des de fa massa temps.

El dolent és que queda molta podridura per descobrir encara, però el pitjor és que el PP, el partit com a organització política, no té la més mínima intenció de canviar ni la seua lògica, ni la seua dinàmica. Caldrà veure si els altres partits fonamentals, el PSOE, Podem i Ciutadans són capaços de cooperar per obligar Don Tancredo Rajoy i els seus atrevits companys partidaris a netejar i desinfectar la sentina de Gènova 13. La sentina i, a més, bona part del pont de comandament, per seguir amb aires mariners.

¿Sortirà el PSOE de la seua vergonyosa complicitat amb l'establishment o s'acabarà trencant d'una vegada per totes en trossos, divorciat de manera irreconciliable amb els seus electors? ¿Serà capaç Podem d'abandonar la seua predilecció per l'acusació i la denúncia en tons sempre agres, independentment de la seva efectivitat? ¿Voldrà Ciutadans jugar el paper regenerador que fonamenta el seu màrqueting partidari, o seguirà sent la poc dissimulada crossa del PP? Sortirà el PNB del seu tacticisme de rendibilitat particular? Tant de bo així sigui, però no és fàcil ser optimista.

Malgrat tot, des del convenciment que el PP de Rajoy és refractari a qualsevol canvi si no se sent clarament amenaçat amb la pèrdua de parcel·les de poder, l'únic realment definitiu per a ells serà que creixca el rebuig a la connivència amb els corruptes entre la seua massa electoral. Una cosa ben difícil atés que el PP és una espècie de planeta amb atmosfera pròpia, en el qual habiten dirigents, militants i electors, força impermeables a influències exteriors.

És veritat que els escàndols de corrupció li van costar milions de vots i la pèrdua de la majoria absoluta, però no ha estat suficient. Podria entendre’s el numantinisme dels militants, però ¿com és que els votants del PP resisteixen la nàusea davant el xipolleig en la porqueria de la dirigència del seu partit? ¿Com suporten el fàstic i la repugnància d'haver votat pels lladres que s'emporten els recursos públics descaradament i sense treva? ¿Com és que no se senten impotents, incapaços de posar fre a tant d’excés, i segueixen votant pels cleptòmans?

Un partit conservador, de dretes, és imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Si no existís, caldria organitzar-lo. Per això és imprescindible que el Partit Popular siga una organització present i efectiva en l'escenari polític. Però no pot ser ni aquest PP ni amb aquesta direcció. Està corcat per l’enviliment i la deshonestedat de bona part dels seus quadres directius, fins al punt que el seu organigrama exigiria una rehabilitació estructural. Però què passa amb els seus votants? Com induir-los a reconsiderar la seua fidelitat a unes sigles que estan infectades d'una plaga de mafiosos corruptes? 

Què passa al planeta PP, hi ha senyals de vida ètica?

sábado, 15 de abril de 2017

La bandera a mig pal, ha decretat el Ministeri de Defensa.

Quan era xiquet, ja fa massa anys, en els seixanta, amb Franco encara al Pardo, vivito y amargando, la Setmana Santa era un malson per als que no érem fills de família religiosa. Per als que sí ho eren segurament també, però això hauria de explicar-ho un altre.

S'imposava, sense dret a reclam, una mena de dol rigorós. No es cantava, no s'expressava alegria alguna, no s’exterioritzava cap signe que declarés felicitat, per modesta que aquesta fos. Les emissores de ràdio, les poques que hi havia, emetien música clàssica, preferentment sacra. Res de goig o content, tot havia de ser trist, fúnebre, dramàtic.

Era molt menut, no tindria encara els deu anys, i vaig baixar l'escala de l'edifici saltant esglaons i xiulant, imagine que feliç perquè aniria a trobar-me amb els amics. La portera va sortir de la seva garita com per un ressort i em va aturar amb escarafalls exigint silenci. No recorde les seues paraules, perquè l'ensurt m'havia paralitzat, però em parlava de "la mort de nostre Senyor", i m’amenaçava amb les penes de l'infern. Vaig eixir d'allà mort de por i convençut d'haver comès un pecat dels més greus. Una de les dues fulles de la porta del pati romania tancada, com quan moria un veí. Molta por.

La Setmana Santa va tindre, amb més força des de llavors, uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.

Així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s'imposava, res s'explicava, tot s'exigia, res es discutia. I el que s'imposava i s'exigia eren les formes, les pautes, els dogmes dels que havien vençut en la guerra. Que a cap vençut ni fill de vençut se li passés pel cap oblidar-se d'això; que ningú descurés aquesta realitat. Tothom a cantar l'himne feixista i a aixecar el braç quan l'autoritat ho considerés, tothom a missa, tothom a rebre la Formació de l'Esperit Nacional, tothom a memoritzar l'últim comunicat de guerra signat per Franco l'1 d'abril de 1939.

Tinc aquests records quan llegeixc que el Ministeri de Defensa ha enviat una circular a totes les instal·lacions militars en la qual ordena que "des de les 14:00 hores del Dijous Sant fins a les 00:01 hores del Diumenge de Resurrecció, l'ensenya nacional onejarà a mig pal en totes les unitats, bases, centres i aquarteraments ".

Malo és que el Ministeri de Dolores Cospedal oblide un decret vigent, aprovat per la tristament morta Carme Chacón, en què es va establir que la bandera s'arriarà a mig pal només per la mort de militars en acte de servei, el rei , el seu hereu, consort o els dies de dol nacional. No obstant això, és encara pitjor l'explicació que dóna el Govern. Sempre és així amb el PP, dolent el que fan, i pitjor quan t'ho expliquen.

Diu el Ministeri que amb aquesta disposició es "respecta l'exercici de la llibertat religiosa" i que aquesta mesura "forma part de la tradició secular dels exèrcits".

Bonica manera de respectar la llibertat religiosa en un país aconfessional, en què l'article 16.3 de la seva Constitució diu: "Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions".

Estem, em tem, cada dia més a prop d'aquelles pautes que van marcar la meva infantesa. Des del Govern actual, el del PP que presideix Rajoy, es dirigeix ​​l'Estat des de la seva llibertat religiosa, des de les seues creences, des de la seva confessionalitat, des de la seua [interpretació de la] Constitució. Així, quan se'ns explica, displicents, que això de la bandera a mig pal entronca en la tradició secular de l'exèrcit, hem d'entendre que no hi ha ni hi ha hagut cap altre exèrcit més que el seu, que l'exèrcit que va romandre lleial a la legítima República Espanyola aquest no era un exèrcit, era una horda ... o similar.

Aquest exèrcit del que parlen és el mateix que en aquests dies envia un escamot de legionaris a custodiar el Crist de la Bona Mort a la processó de Dijous Sant a Màlaga. I allà, fent virils malabarismes amb el crucificat, i davant la mirada atenta de la ministra Cospedal, li canten el seu himne, el de la Legió, aquell de "soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tal leal compañera".

Veig i sent, i em faig la pregunta que no vaig saber fer-me en aquelles setmanes santes de la meva infantesa: Què tinc jo a veure amb aquesta gent?