domingo, 15 de julio de 2018

La monarquia no podrà trontollar indefinidament.


La Casa Reial espanyola fa anys que va de mal en pitjor. Després de la bala de plata que va ser l’abdicació de Juan Carlos I, dos escàndols monumentals han deteriorat encara més la imatge de la família Borbón i, al seu tomb, la de la pròpia institució monàrquica. Tant l’ingrés en presó d’Iñaki Urdangarín com que la seua muller, Cristina, haja ballat en la corda fluixa judicial durant mesos, han sigut fatals per a un organisme que està obligat a gaudir del favor d’una ciutadania a la que ningú ha preguntat en quina mesura recolza.

La que faltava ha vingut de la mà d’una ex parella sentimental de l’actual Rei emèrit, la senyora Corina zu Sayn-Wittgenstein, de la qual hem conegut unes converses poc edificants –no desmentides per ella- amb un personatge més que tèrbol, també en presó, com és el comissari Villarejo. En eixes gravacions, la senyora sosté que el pare del rei actual ha mantingut i manté comptes bancaris a Suïssa, ocults a la hisenda espanyola. Són –explica- uns diners procedents de les comissions cobrades per haver participat en la consecució de contractes per a l’Estat a l’estranger, bona part d’ells a l’Aràbia Saudita, eixe regne ignominiós governat amb mà de ferro per sàtrapes medievals que haurien de ser jutjats pel Tribunal Internacional de La Haya.

A més, la senyora Sayn-Wittgenstein ha afirmat tres coses més referides al rei emèrit: que ha fet servir diversos testaferros –entre d’altres ella mateix- per als seus negocis inconfessables; que ell mateix va recaptar fons per a l’Instituto Noos, el que representava el seu gendre, avui a la presó; i, finalment, una idea tan il·lustrativa com sorprenent sobre Juan Carlos: que no sap distingir entre que és legal i què és il·legal.

Sorprenent? Potser no tant. Durant més de vint anys la monarquia juancarlista va gaudir d’una mena de butlla total per part de la ciutadania. Després d’aquell 23F de 1981, nit en la que molts republicans de soca-arrel van decidir que l’hereu de Franco s’havia guanyat el lloc de treball i era el moment d’acceptar-lo, el Campechano va viure dues dècades glorioses. Tot se li va perdonar per bona part d’una opinió pública anestesiada per una aliança dels grans poders del país, que amagaren o edulcoraren les malifetes reials, des de les amistats perilloses, als negocis non sanctus, passant pels nombrosos i coneguts afers de faldilles.

Fa temps que va canviar la sort del monarca, concretament des de 2011, i d’aleshores fins a 2014 va viure un descens als inferns que va anar erosionant tant la seua figura com la de la institució que representa. Després de la inculpació del gendre i de la seua filla Cristina, i del lamentable espectacle de la cacera d’elefants a Botsuana, Juan Carlos I va abdicar en el seu fill Felipe en juny de 2014.

El ja no tan jove rei va perdre crèdit amb una inesperada rapidesa. Va establir una mena de tallafocs amb la germana i el cunyat, però també va aparèixer vinculat per raons d’amistat íntima amb empresaris que estan en el punt de mira de la Justícia. A més, va rebre crítiques molt dures per la seua resposta al problema català, quan va eixir en televisió oficiant de qualsevol cosa menys de conciliador amb l’independentisme. Després d’això, assumptes com la seua inacció davant el manteniment del Ducat de Franco, feta pel govern de Rajoy en els seus moments finals, han deixat negre sobre blanc on s’ubica Felipe de Borbón, quins són els seus amics i quines les seues prioritats.

D’un temps ençà, des de la dura crisi de 2007, després del 15M precisament del 2011, després del trencament del bipartidisme, i sobre tot davant el nou clima polític que ha provocat la pandèmia de corrupció i les condemnes judicials que van dur-se per davant al propi President del Govern i al seu partit fa unes setmanes, la monarquia espanyola està jugant amb foc.

Qualsevol amb un mínim d’interés per la cosa pública, tothom amb una opinió política fonamentada –no necessàriament partidista-, està en disposició de reconèixer que la transmissió hereditària de la més alta magistratura de l’Estat és un anacronisme impropi d’una societat democràticament madura del segle XXI.

Països com els nòrdics o d’altres com Holanda o Bèlgica, àdhuc la sempre invocada Gran Bretanya, són excepcions que en cap cas justifiquen ni legitimen la monarquia espanyola. Aquelles gaudeixen de trajectòries històriques molts distintes de la que presenta la ibèrica, si més no quant a la seua legitimitat. De fet, fa molt de temps que el CIS no pregunta per la salut sociològica d’aquesta, pel suport dels espanyols, però és una evidència que els monàrquics són cada cop menys i més vells.

El republicanisme és ja un fet hegemònic a Catalunya, i no diguem al País Basc. A d’altres territoris de l’Espanya més dinàmica, especialment el jovent difícilment pot enganxar-se a una idea que li resulta senzillament absurda. Ells han crescut en democràcia, de qualitat millorable però democràcia, així que allò de que el Cap de l’Estat ho siga per herència, sense elecció popular, els resulta incomprensible.

La III República Espanyola és, ara per ara, un somni -quasi una utopia sentimental- per a un nombre important de ciutadans. No és imaginable que, a curt termini, el debat sobre mantindré o no la monarquia entre en l’agenda política com un objectiu prioritari d’una majoria significativa de la població. Tanmateix, això no vol dir que aquesta mateixa gent i d’altra que mai ha qüestionat la institució estiguen disposades a empassar-se que el Cap de l’Estat i la seua Reial Família estiguen embolicats en fraus a Hisenda o en negocis il·legals que a qualsevol altre mortal li suposarien anys de presó. Moltes coses hauran de canviar dins La Zarzuela si volen mantindré un grau acceptable de suport popular.


De moment, Podem, Compromís, Esquerra Unida, PDCat i Bildu han demanat que intervinguen el Parlament, la Justícia i el Ministeri d’Hisenda. PSOE, PP, d’altres poders de l’Estat i els grans mitjans de comunicació estan fent com el que ni sent ni pateix, però no serà possible que es mantinguen en aquesta posició per molt de temps. Tampoc la monarquia podrà trontollar indefinidament.

sábado, 7 de julio de 2018

L'esquerra mexicana arriba al poder. Una oportunitat per superar les perverses societats duals a l’Amèrica Llatina.


Mèxic és un gran país, geogràfica i econòmicament, poblat per gairebé 124 milions de persones [estimació 2018] que presenta totes les característiques de les societats duals i algunes més, resultants tant de la seua singularitat geogràfica, com de la fortalesa de l'anomenada indústria del crim [al costat de la incapacitat de l'Estat per a derrotar-la].

Les societats duals [segons va encunyar Luis de Sebastián] són aquelles en què el Primer i el Tercer Món conviuen dins de l'espai delimitat per una mateixa frontera, un territori identificat per una mateixa bandera. Mèxic és l'onzè país del món en PIB nominal, però en xifres de 2016 tenia a més del 43 per cent de la seua població per sota de la línia de pobresa: parlem de més de 53 milions de persones.

Sovint, especialment a les grans ciutats, el trànsit entre aquestes dues realitats es pot fer en un autobús de línia urbana o, simplement, caminant. A Amèrica Llatina, que com se sap és la regió més desigual del planeta, aquesta terrible realitat és constatable a Buenos Aires, Sao Paulo, Bogotà, Lima, Caracas... i també a Mèxic DF i en moltes altres ciutats argentines, brasileres, colombianes, peruanes, veneçolanes... mexicanes.

A més, el Mèxic d'avui, el que ha triat a Andrés Manuel López Obrador, AMLO, com a nou president, al capdavant de la coalició Moviment de Renovació Nacional [MORENA], és un país que -com sempre s'ha dit- sembla estar molt lluny de déu i massa a prop dels Estats Units. Més de tres mil quilòmetres de frontera entre els dos països, separant realitats tan diferents en tantíssims aspectes, sempre han estat una inesgotable font de problemes. Ara, després de l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, ja des d'abans fins i tot de la seua elecció, les tensions entre els dos països fronterers han anat en constant augment. Com no va a ser així en una relació entre veïns en què un acusa l'altre d'assassí, violador, criminal i, a més, vol construir un mur per impedir qualsevol contacte amb ell.

La indústria del crim, molt especialment el sector vinculat al narcotràfic amb els tan potents com violents càrtels de la droga, està darrere de dos fenòmens que a Mèxic arriben a tindre proporcions excepcionals: la corrupció i la violència urbana. Si el primer és endèmic [apareix com el país més corrupte dels 34 estats que conformen l'OCDE], el segon ha arribat en l'última dècada a unes proporcions que fan que l'adjectiu dantesques resulte insuficient. Les xifres de morts amb violència donen xifres pròpies d'un país en guerra: més de 25 mil homicidis l'any passat, dins d'una sèrie que porta més d'una dècada en xifres insuportables. La decisió de Peña Nieto de treure l'exèrcit als carrers, comparable a aquell error majúscul de Ronald Reagan de declarar la guerra al narco, tampoc aquí ha servit de res.

AMLO i MORENA tenen un repte mastodòntic per davant: governar des de l'esquerra política un país tan gran i poblat, tan escandalosament desigual, que pateix uns terribles paràmetres de violència, amb un veí tan poderós com hostil pel nord, i amb altres molt pobres i problemàtics pel sud: Guatemala té gairebé mil quilòmetres de frontera amb Mèxic.

Jorge G. Castañeda, qui va ser reconegut professor de la UNAM i canceller del govern mexicà, va escriure en el seu moment "Hi ha països més pobres que Mèxic i països més rics que Mèxic, però hi ha pocs països tan desiguals com Mèxic: desigualtats socials, de classe, ètniques, de tota mena..., entre el nord i el sud, entre pobres i rics, entre el camp i la ciutat, entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes... tenim totes les desigualtats imaginables". Recorden aquestes paraules altres del brasiler Fernando Henrique Cardoso, també prestigiós acadèmic que va ser president del seu país, quan deia que "Brasil és el país dels exclosos", i que el seu més que pobre és un país injust.

La temptació per la història comparada sempre és estimulant, de manera que no són poques les veus que s'han escoltat a propòsit de paral·lelismes entre el Mèxic amb el qual es troba López Obrador i el Brasil que va afrontar en el seu primer govern Lula da Silva. Altres tantes han atès a les possibles coincidències entre el nou mandatari mexicà i l'Hugo Chávez de 1998, quan va arribar al Palau de Miraflores. A més, etiquetes utilitzades amb els dos se li han adjudicat a AMLO, especialment les de populista i nacionalista.

Així, el New York Times, en una columna d'opinió es preguntava aquests dies per quina havia de ser la cara preponderant de la polièdrica personalitat d'Obrador, la populista, l'esquerrana, la nacionalista, la pragmàtica o l'austera. I la resposta era que hi ha un sol AMLO, que és així de plural i complex. NYT afirma que el nou president vol transformar Mèxic en tots els seus plans, però no és partidari d'una revolució sinó d'un sumatori de canvis graduals. És un populista pragmàtic que pretén actuar sense desbordar els marges de la política mexicana, però amb una orientació ideològica clara: "Pel bé de tots, els pobres primer".

Per descomptat recorda aquell objectiu del primer Lula, quant proposava un nou Contracte Social als brasilers, o quan afirmava que la seua política havia de garantir que tots els seus ciutadans mengessen tres vegades al dia.

En la seua Carta a o Povo Brasileiro, Lula deia el 2003 una cosa que potser avui podria subscriure López Obrador: "serà necessària una lúcida i assenyada transició entre el que tenim avui i el que la societat reivindica. El que es va fer o es va deixar de fer en vuit anys no serà compensat en vuit dies. El nou model no pot ser producte de decisions unilaterals del govern, tal com passa avui, ni serà implantat per decret, de manera voluntarista. Serà fruit d'una àmplia negociació nacional, que ha de conduir a una autèntica aliança pel país, a un nou contracte social, capaç d'assegurar creixement amb estabilitat".

Deixant de banda el posterior esdevenir de Lula Da Silva [avui a la presó per corrupció] i el seu Partit dels Treballadors, que no té per què tindre paral·lelisme algun amb el futur d'AMLO i MORENA, el repte del president acabat d'elegir i del partit que li dóna suport és immens: ha de pacificar Mèxic, ha de revertir la desigualtat i la injustícia endèmiques de les societats duals i ha d'assegurar-se el respecte del seu veí del nord, així com unes relacions raonables entre els dos països.

Els ciutadans que li han donat suport, particularment ells, esperen que es confirme ràpidament que MORENA no és ni el PRI, ni el PAN, ni l'últim PRD. I molts d'ells esperen respostes immediates per als seus problemes urgents, tant que no admeten demora en obtenir solució. Com escrivia Leonardo Curzio recentment, a El Universal, l'esquerra mexicana té una enorme experiència en criticar, carregada de raons, el que han fet el PRI i el PAN quan han estat al govern i ara ha de prendre decisions que seran criticades amb extrema duresa per aquests mateixos partits; és a dir, el que passa habitualment en els sistemes democràtics consolidats. Paral·lelament, el nou president haurà d'exercitar els seus dots de conciliació per potenciar el valor i el prestigi de les institucions, allunyant-les del clientelisme i de la corrupció.

Aquesta dialèctica les enfortirà sens dubte, contràriament al que s'ha fet en altres països des del populisme d'esquerres, que sempre ha buscat fidelitzar el seu electorat des de la pràctica del subsidi, alhora que dividia a la ciutadania en dos grups enfrontats: “el poble” i “els enemics del poble”; és a dir, els partidaris del govern i els que no ho són. Enarborar la bandera de l’”autèntic i vertader poble” no pot ser una patent de cors per governar al marge dels paràmetres democràtics convencionals.

Des de la idea “els pobres, primer”, que ningú pot discutir com l'imperatiu categòric d'un govern que se situa en l'esquerra política, com és el d'AMLO, l'acció governamental no pot orientar-se cap a la generació del clientelisme de la subvenció, sinó a fer compatibles les necessàries ajudes socials amb el reforçament de les institucions, perquè els ciutadans que reben el suport i l'ajuda de l'Estat en el seu paper redistributiu de la riquesa nacional entenguen que reben perquè tenen drets, no perquè se'ls està fent un favor, una concessió graciosa, a canvi de la seua fidelitat política. A més, si en un principi l'èxit del nou govern pot jutjar-se per la millora de l'atenció i l'ajuda als desheretats, a mig termini el veritable èxit serà el que reflecteixen les xifres d'aquells que ja no necessitaran la subvenció directa de l'Estat, sinó que la redistribució de la riquesa que aquest ha d'assegurar els arribarà per via indirecta de la millora dels indicadors educatius, de salut i d'altres prestacions socials.

El repte, els reptes de l'esquerra morenista comandada per Andrés Manuel López Obrador són gegantins. Veurem si aquesta opció política de progrés aconsegueix navegar en les procel·loses aigües en què ha entrat per mandat d'una majoria importantíssima dels electors. De l'èxit d'AMLO i els seus podrien derivar-se conseqüències positives per a tota l'Amèrica Llatina, una d'elles donar el tret d’eixida per acabar amb les perverses societats duals d'una bona vegada.

sábado, 30 de junio de 2018

Al PP tot és fals, tret d’alguna cosa.


No són pocs els que es lamenten ara dins el PP d'haver posat en marxa les primàries per elegir qui ha de substituir Mariano Rajoy. Tan fàcil que hagués estat seguir la tradició, utilitzar la designació directa, i ara resulta que l'ocurrència de jugar a la democràcia interna s'ha convertit en un embolic monumental.

D'una banda, això de les primàries és cosa de moderns, quan no directament de rojos recalcitrants, que no saben el que és un cap polític com cal; per una altra, això de demanar-li a la militància que trie entre Pere i Pau, o entre Joana i la seua germana, és carregar de responsabilitat a gent que no està preparada. A més, això de la democràcia interna és un conte xinès que provoca al·lèrgia a les files del partit que vol tornar a ser hegemònic –a manar vaja, a manar- no només a la dreta, sinó en l'escenari polític espanyol.

Una bona part dels afiliats no entén justament perquè Rajoy no ha fet com en el seu moment va fer Aznar, ungint-lo; i abans Fraga amb el mateix Aznar. Viuen ara un autèntic problema que, seguint la tradició del dedazo, s'hagués pogut evitar. Si al PP la línia de comandament està clara, si la gent d'ordre accepta la jerarquia sense dir ni pruna, si s'entén que els que manen, manen, per què tot aquest rebombori d'elegir un candidat i, a més, a uns compromissaris que seran els que finalment decidiran. I si després les dues eleccions no coincideixen?

Que el PP és un partit potent està clar, com ho està que no és un partit com els altres. Més que militants, que els té, compta amb simples inscrits i amb amics polítics interessats; gent que, sintonitzant més o menys amb els valors conservadors de la formació, espera obtenir rèdits tangibles d'aquesta relació.

Ara, quan s'ha conegut el cens dels participants en l'elecció s'ha descobert un pastís molt gran, molt. Deien, pregonaven, presumien els dirigents que el PP era el major partit d'Europa per nombre d'afiliats: més de 860 mil. Ara, a l'hora de la veritat, s'ha descobert que amb prou feines el 7 per cent d'aquests inscrits [66 mil] està al corrent de les quotes que són preceptives per a assolir la condició d'afiliat.

No és difícil imaginar el que haurien dit els del PP si aquest aclaparador desfasament entre el mite de la gloriosa militància publicitada i la realitat de la raquítica afiliació real hagués passat en un altre partit. Però ells tenen una altra vara per a mesurar-se, així que, bé, consenten a contracor, d'acord, caldrà fer alguna depuració en el cens. En fi, vénen a dir, es tracta d'un petit problema menor.

Però no, no és un problema menor. És, com diria Rajoy, un problema major. I ho és perquè s'ha mentit reiteradament a l'opinió pública i perquè amb aquestes dades d'afiliació es pot haver falsejat fins a la nàusea el capítol d'ingressos per quotes. A més, ¿com és que al tresorer i a la secretaria general d'un partit no els ha preocupat que, durant anys, paguen les quotes menys del 10 per cent dels teòrics afiliats?

Per si això fos poc, ara tenim xifres oficials del mateix PP pel que fa a la distribució d'aquesta militància real per províncies. Mentre que a La Rioja el PP compta amb 65 militants per cada 10 mil habitants, són 49 a Melilla, 47 a Sòria, 42 a Lugo o 41 a Conca; en Àraba són 7, 4 a Lleida, 3 a Navarra, Tarragona i Biscaia, 2 a Barcelona, i 1 a Girona i a Guipuzkoa. Madrid i València, en tenen 15, i Sevilla 18, per citar altres províncies importants. És ben interessant aquesta realitat política. Efectivament, a més d'altres consideracions, ens permet veure que el PP és completa i absolutament irrellevant, quasi inexistent, a Catalunya i al País Basc i Navarra. Ningú es pregunta per què?

El més preocupant, però, per a la realitat política espanyola, no és que el PP haja mentit sobre el seu cabal d'afiliació, ni que base la seua força en l'Espanya interior, ni tan sols que el lideratge d'aquesta organització partidària -que encara és majoritària a la dreta hispana- haja de ser decidit per menys de 70 mil persones. El greu, el realment greu és el discurs dels aspirants, embrancats en una batalla cada vegada més caníbal segons passen els dies, que no va més enllà dels tòpics sarsueleros: viva España cañí, som els millors, i guanyar per poder manar és l'únic important.

Deixant de banda el que es presenta com Joserra, aclamat amb humor per Wyoming i els seus en El Intermedio, la cosa sembla estar entre les dues senyores, Cospedal i Sáez de Santamaría, i l’Estudiant Casado. García Margallo, que al costat dels anteriors sembla sir Winston Churchill, té un discurs massa complex per al que funciona entre les files del partit.

Pablo Casado, que es presenta com el paladí de la renovació generacional, és simplement un carcamal de 40 anys, a més d'algú a qui -vist el seu currículum acadèmic- pocs li comprarien un cotxe de segona mà. El vell quadragenari, del qual es recorda aquella intervenció indigna sobre els desapareguts en les fosses de les cunetes d'Espanya, acaba de declarar que està en contra de la proposta de llei aprovada al Congrés a favor de l'eutanàsia [pensarà que cal morir rabiant de dolor] i, a més, ha afegit que l'avortament no és un dret. Quina renovació generacional!

Les senyores, advocades de l'Estat ambdues, han destacat per la seua imperícia i la seva insolvència política. A Cospedal, la de la liquidació en diferit, no se li coneixen majors gestes que les que va perpetrar contra tot el que és públic durant el temps que va ser presidenta de la Castella meridional. Això i una petulància embafadora que li impedeix reconèixer cap error en la formació de la qual ha estat secretària general. Sáez de Santamaría, dona de millor tarannà i tracte menys aspre que la seua íntima enemiga, va acumular un poder desorbitat al Govern de Rajoy que li va comportar odis africans entre part de la dirigència pepera, i va defraudar a propis i estranys en fracassar en la reconducció de la crisi catalana.

Aquests són els perfils d'aquells entre els quals poden triar els afiliats al corrent de les quotes. Si en alguna cosa coincideixen els tres és la indulgència plena cap a ells mateixos i en la duresa contra els altres partits, especialment contra el PSOE i Podem, i contra els nacionalistes bascos i catalans. De la corrupció sistèmica del PP, res de res. A més d'això, quan ells acostaven presos d'ETA a Euskadi i parlaven del MLNV, era per patriotisme pur; quan pactaven amb Pujol o amb Artur Mas el que fes falta, era pel suprem bé d'Espanya. Ara, estan enrabiats, insulten i maleeixen a tort i dret; s'emboliquen en la bandera de Marta Sánchez i deambulen entre l'amenaça i la desqualificació als seus contraris i l'anunci de l'apocalipsi si ells no tornen aviat al govern.

Com diria el clàssic, al PP tot és fals menys alguna cosa.




domingo, 24 de junio de 2018

Massa coses van molt malament: de Trump i Salvini a La Manada.


Fa temps que estem avisats. Si més no des de 2010, quan l’historiador britànic Tony Judt va escriure: "Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui".

Recorde aquesta sentència amb relativa freqüència des que vaig llegir el llibre. Aquests darrers dies una altra vegada, davant dues notícies que han resultat feridores per a molts.

La primera, que té a veure amb el fenomen migratori, és doble i s’ha originat de manera sincronitzada a Europa i als Estats Units d’Amèrica. Parle de la negativa del nou govern italià de rebre un vaixell de refugiats, l’Aquarius, que finalment va haver d’atracar a València, i parle de l’empeny de l’Administració nord-americana per maltractar de manera infame i odiosa els migrants que entren de forma il·legal per la seua frontera sud, tot arribant a separar pares i fills i a engabiar-los com si foren animals. La segona és la posada en llibertat provisional dels condemnats pel bestial atac sexual a una xica, protagonitzat per un grup de bàrbars que s’autoanomenen, molt encertadament, La Manada.

No entre en les consideracions obligades que exigeix l’extrema complexitat de tot allò que té veure amb els fluxos migratoris, que són creixents entre regions que pateixen la fam o la guerra i regions que viuen, diguem-ho de forma genèrica, en pau i amb opulència. Allò que m’ha fet tornar a l’advertiment de Toni Judt ha estat la insultant i clamorosa absència d’una humanitat elemental, bàsica, tant en mandataris com Donald Trump o Matteo Salvini, com en aquells homes i dones que els hi donen suport.

El nord-americà i l’italià –més enllà d’ubicar-se políticament en la dreta més extrema i fastigosa- són dos representants del pitjor tipus d’ésser humà conegut: extremadament autoritaris, superbs, arrogants, posseïdors exclusius de la veritat, insensibles no només davant els arguments de l'altre sinó també davant el dolor d'aquest, fins i tot davant el terror dels xiquets; sense rastre de cap partícula de solidaritat, empatia o misericòrdia amb els que pateixen. Trump i Salvini són dos d’aquells homes que recorden altres criminals del passat: aquells que concentren en dosi elevada els més lamentables dèficits de la raça humana. Tanmateix, aquesta gentola ni ara ni abans estan a soles. Són milions els que aplaudeixen les seues accions de govern. Alguna cosa important va molt malament quan això passa.

Però, què fem nosaltres, els qui estem a les seues antípodes, a més d’indignar-nos o de lamentar-nos? Potser generacions futures diran que no estàvem massa lluny d’aquells habitants de la rodalia de Treblinka, d’Auswitch, de Dachau o de Mauthausen què, sense fer-se preguntes incòmodes, veien arribar trens carregats de persones i marxar els mateixos combois completament buits, mentre la xemeneies dels camps fumejaven matí, vesprada i nit.

Afortunadament n’hi ha diferències importants al nostre temps. Son diverses les ONG’s -amb milers de socis- que literalment es juguen la vida i la llibertat patrullant per les zones calentes de la migració clandestina, auxiliant els refugiats. És cert també que n’hi ha onades cíviques de solidaritat, i que –per exemple amb l’Aquarius arribat a València dies arrere- milers de ciutadans s’han ofert generosament a les autoritats per a atendre els fugitius, però això no és prou. N’hi haurà molts Aquarius en endavant, i n’hi haurà encara més migrants desesperats que arribaran en patera o que s’ofegaran a les aigües de la Mediterrània, a les platges d’Algeciras o a les de Lampedusa. El problema migratori exigeix la solidaritat, però amb la mateixa necessitat és urgent que els responsables europeus –com l’Administració nord-americana- posen en marxa respostes polítiques estratègiques per a aturar l’horror actual.

L’eixida de presó dels animalots de La Manada ha estat una mostra aguda de manca de sensibilitat del tribunal navarrés que l’ha decidit. S’ha tractat d’un auto incomprensible per al comú d’una ciutadania irritada, ofesa i confusa pel que sembla una incomprensible resposta judicial. Tant i més quan la flexibilitat i la comprensió envers els arguments dels condemnats contrasta, espectacularment, amb altres actuacions de la judicatura en les que la duresa extrema ha sigut i és la norma. Tant i més quan els propis arguments dels magistrats per a posar en llibertat als de La Manada semblen una broma quasi macabra.

Més enllà, tanmateix, de la decisió dels jutges, aquests xicots que van atacar una jove a Pamplona són exemplars de la mateixa mena que Trump o Salvini, éssers humans de molt baixa qualitat, que gaudeixen en fer servir la força per a sotmetre, per a vexar, per a abusar de qui és més dèbil que ells, particularment si és una dona a la que consideren una inferior, un simple cos per a satisfer les seues apetències sexuals més indignes.

La situació d’aquests homes que reconeguem com a animals d’una mateixa espècie, La Manada, està ara en mans del Tribunal Suprem, i els qui ens obliguem a ser optimistes encara esperem que aquesta alta instància judicial sentencie que hauran de passar un bon grapat d’anys a la presó.

Més enllà, no obstant, del recorregut judicial que encara tinga el crim dels bèsties, d’allò que parle és de la sentència de Toni Judt: hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui per explicar l’existència de joves d’aquesta mena a la nostra societat.

Son milers els ciutadans, homes i dones, que han expressat de manera reiterada el seu estupor, el seu rebuig, la seua ràbia i la seua negativa a acceptar aquesta sentència per indigna, per immoral, per entendre què, en última instància, és inhumana i està en les antípodes dels sentiments i de la raó d’aquells que ens identifiquem amb el dolor de la víctima.

Però, també en aquest cas, aquestes protestes, aquesta solidaritat amb la jove violada no és prou. És encertada i valuosa, però insuficient. Cal que actuen els representants polítics, i cal que ho facen amb intel·ligència i no amb espectacles morbosos del tipus de la presó permanent revisable, sinó assegurant la perspectiva de gènere als jutges i fiscals que atenen les causes de violència contra les dones, parant atenció i suport a les víctimes, i assegurant-se de que els valors inherents a la condició d’ésser humà formen part del currículum escolar de tots els infants del país.

És cert que n’hi ha massa coses que van molt malament. És cert igualment que cal protestar i fer explícita la nostra indignació com a ciutadans, però hem de saber que això no és prou. Cal que exigim, amb contundència, als responsables polítics que ens asseguren l’aprenentatge des de l’escola dels millors valors de la raça humana. Aquells que ens exciten la solidaritat amb els que pateixen més enllà de la seua raça o condició, aquells que ens allunyen de les manades i, també, aquells que impedeixen donar suport a líders polítics inhumans. Tal i com va escriure Judt: "Com a ciutadans d'una societat lliure, tenim el deure de mirar críticament al nostre món. Si pensem que alguna cosa està malament, hem d'actuar en congruència amb aquest coneixement".

sábado, 16 de junio de 2018

Cinquanta anys després de 1968, la joventut hauria d'aparèixer de nou per aconseguir l’impossible.


La dècada dels anys seixanta va ser una època de forta ideologització, principalment d'una joventut que a Europa estava vivint el que es coneix com els Trenta Gloriosos, un període socioeconòmic que anirà des del final de la Segona Guerra Mundial el 1945 fins a la crisi del petroli de 1973. És un temps caracteritzat per dos processos: un creixement econòmic mai abans aconseguit i l'enfrontament entre les dues grans potències en el marc de la Guerra Freda.

Es tracta d'un temps en el qual es viu una pugna entre dos models de societat: la que proposen les democràcies occidentals, amb els Estats Units d'Amèrica al capdavant, i les anomenades democràcies populars que capitaneja la Unió Soviètica. Aquesta rivalitat determinarà que a Occident l'expansió del capitalisme serà acompanyada d'una forta presència de l'Estat, adjudicant aquest una enorme importància a les qüestions socials. Es tractava d'impedir qualsevol tipus de contagi que pogués venir de la mà de les organitzacions filo-comunistes occidentals, per la qual cosa era essencial assumir una bona part de les seues demandes en política econòmica i social.

Serà particularment la joventut europea la que -en aquesta nova realitat oberta després de la derrota del feixisme- comence a introduir demandes noves en l'agenda política. A Europa, al continent, aquesta joventut es mobilitza amb relativa autonomia a banda i banda del Teló d'Acer, lògicament més en l’oest que en l’est, però si París marcarà un abans i un després en l'evolució política de l'Europa Occidental, a Praga els tancs soviètics deixaran clars els límits del que es pot i el que no es pot fer en els països de l'anomenat Socialisme real. En general, es pot concloure que Occident s'endinsà en una època de forta acceleració de la realitat social, política i cultural, i això es percebrà amb claredat tant a Europa com als Estats Units d'Amèrica (des d’Alabama a Califòrnia), i també en els diversos països de l’Amèrica Llatina. En aquesta última regió, els moviments socials adquireixen cada vegada més importància, particularment a Xile, on en 1970 un govern socialista, marxista confés, arribarà al poder per la via democràtica amb Salvador Allende al capdavant.

En aquests anys sorgeixen als Estats Units d'Amèrica moviments socials o culturals com els hippies, que participen activament en les protestes anti-guerra del Vietnam, i es lliurarà definitivament la lluita pels drets dels afroamericans. Es produiran explosions de violència, de vegades extrema, en les què hi haurà víctimes mortals, la majoria de les vegades a mans de la policia o la Guàrdia Nacional, però seran això mateix, explosions carregades de ràbia i impotència, més que resultants d'un projecte de subversió mínimament estructurat. El mateix es pot dir de l'activisme violent d'una part dels joves negres, especialment després de l'assassinat de Martin Luther King. En el context del Moviment pels Drets Socials, en el qual sorgirà la reivindicació del Black Power, apareixerà el Partit Pantera Negra d'Autodefensa, una organització nacionalista afroamericana, socialista i revolucionària que pretenia protegir els negres de la violència, explícita i implícita, exercida contra ells pels blancs, particularment la policia.

No obstant això, es pot dir que, en termes generals, tant la joventut mobilitzada contra la Guerra a Indoxina com la que lluitarà pels Drets Civils dels negres, així com la majoria dels mobilitzats a Europa, poden ser considerats pacífics i molts d'ells pacifistes; és a dir, majoritàriament identificats amb la no violència.

El contrast amb el que passarà a Amèrica Llatina serà fortíssim: allà seran milers de joves els que conclouran que l'única eixida possible i desitjable per les seues tremendament injustes i insolidàries societats passa per organitzar-se i ensinistrar-se per a la lluita armada, per a ser membres actius de la insurgència guerrillera. Serà evident que aquests nous moviments revolucionaris estaran marcats per l'exemple de la Revolució cubana.

El 68 llatinoamericà va arrencar amb la mort del Che en el 67 i va acabar, si es vol fer una analogia amb la visió euro cèntrica (Paris / Praga), en el 69 amb el Rosariazo (3 morts) i el Cordobazo (més de 30 morts) argentí el 1969, passant clar pel Mèxic de Tlalteloco (el 1968, amb més de 300 morts segons una valoració conservadora).

La fortíssima repressió va empènyer a milers de joves a la insurgència armada, i no només a Mèxic o l'Argentina. També al Brasil, Uruguai, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Perú, Colòmbia... La victòria castrista a Cuba va fer pensar a molts en tot el Continent que emular Castro i Guevara assegurava l'èxit, i fer-ho era només qüestió d'atreviment i fermesa revolucionària. Regis Debray i Ernesto Guevara havien fet miquetes el vell dogma leninista, i havien afirmat amb gran desimboltura que no calia esperar a gaudir de condicions objectives per posar en marxa la revolució, sinó que el que calia era crear una consciència revolucionària mitjançant els incentius morals davant la injustícia social extrema. D’aquí l'elaboració del foquisme.

Per entendre, doncs, el desenvolupament dels processos polítics i socials durant la segona meitat de la dècada dels seixanta cal tenir en compte les grans línies del que passa en un món dividit en dos blocs antagònics, capitanejats per Washington i Moscou; un món en el qual, a més, s'estan produint les guerres d’alliberament nacional, des d'Àfrica al Sud-est asiàtic.

Aquest serà el context del procés fonamental que constitueix el fenomen més transcendental de la Amèrica Llatina del període: la Revolució Cubana. Un procés localitzat al Carib, però que cal connectar amb la guerra al Vietnam a l'Extrem Orient i amb la d'Algèria a l'Àfrica, i també amb les mobilitzacions dels estudiants europeus: els joves de París cantaran una consigna en les seues manifestacions que farà evident la seua admiració per dos ídols mundials indiscutibles del moment: ¡¡¡Gue-va rà / Ho-txi-min !!!

Podríem dir que -a diferència del que passarà a Europa o als Estats Units-, la joventut llatinoamericana no s'acontentarà amb realitzar grans manifestacions o grans concentracions de protesta, ni amb explosions més o menys potents de violència, ni amb exigir noves reivindicacions com la llibertat sexual, l'incipient feminisme o el matiner ecologisme. Els milers de joves llatinoamericans que voldran emular el Che Guevara desitjaran ser exemple de l'home nou aliè als incentius materials, sentiran com una realitat insuportable l'extrema desigualtat de les seues societats nacionals, i serà aquesta joventut fonamentalment provinent de la classe mitjana la que prendrà les armes per derrotar el capitalisme imperialista i assolir el somiat socialisme, una societat que imaginaven moralment superior, en la qual l'home no explotava l'home i no existia la propietat privada dels mitjans de producció.

És cert que també a Europa hi va haver qui es van inclinar per les armes, per la lluita armada, però entenem què, a diferència del que passarà a Amèrica Llatina, van ser experiències molt minoritàries com les de la Fracció de l'Exèrcit Roig alemany, o les Brigades Roges italianes. Hi ha dos casos que, a diferència dels anteriors, tindran més suport social en els territoris en què van actuar: un és l'IRA i l'altra és ETA.

En el context de la Guerra Freda, les potents insurreccions armades llatinoamericanes generaran la política contra-insurgent front el que en diuen l'enemic interior i la conseqüència més evident seran les dictadures militars propiciades per l'anomenada Doctrina de Seguretat Nacional, emanada des de Washington, com un corpus doctrinal militar que utilitzaran les forces armades dels diversos països, coordinades des de 1947 pels Estats Units mitjançant el Tractat Inter-americà d'Assistència Recíproca (TIAR) i ensinistrades a l'Escola de les Amèriques, a Panamà. Encara patim els estralls que van provocar les terribles violacions dels drets humans perpetrades pels militars.

Aquella llarga dècada va ser vertiginosa tant a Europa com a Amèrica. Tot semblava possible als ulls dels que van decidir apostar pel desafiament de l'ordre existent. Han passat cinquanta anys, i el balanç és complex. A Europa el sistema de representació política partidària d’aquella època viu hores molt baixes. L'indiscutible èxit que va significar la posada en peu del que avui és la Unió Europea també travessa a hores d’ara moments dificilíssims després del Brexit, el desequilibri i la desconfiança entre els països del nord i els països del sud, la dissonància de bona part dels països de l'Est, o l'emergència dels populismes que troba la seva expressió més recent en la formació de l'actual govern italià. A l’Amèrica Llatina, moltes de les raons que van impulsar a tants a la lluita segueixen dramàticament vigents. L'extrema desigualtat la manté com el continent més injust del planeta, ara amb altíssims nivells de violència lligada a la prevalença de l'anomenada indústria del crim i a la incapacitat dels governs de desenvolupar polítiques socialment inclusives.

Han passat cinquanta anys des d'aquells anys en què semblava que la joventut revolucionaria la vida d'Occident. En part ho van aconseguir, i alguns dels avenços assolits van resultar irreversibles. En algun moment la joventut occidental tornarà a somiar amb construir -de manera pacífica i democràtica- el seu propi futur trencant els frens i esmicolant els obstacles dels que –com sempre ha passat- els volen resignats i submisos.

sábado, 9 de junio de 2018

Un govern per a abordar la qüestió catalana, que exigeix canvis de guió al sobiranisme.


El tomb que ha donat la política espanyola en pocs dies és dels que es recorden pels contemporanis. Al costat de l'emoció viscuda que va fer fregar-se els ulls a tots aquells que vivien el malson Rajoy com un càstig bíblic, la segona sensació dominant ha consistit en una recuperació quasi automàtica de certes expectatives de canvi a millor, tant en l'escenari institucional com en el territori social, devastats tots dos després del mandat del de Pontevedra.

Rajoy, ara jubilat per obligació, expulsat dels seus càrrecs, tant a l'Executiu com al seu partit, no ha pogut resistir l'abrasadora infecció que pateix el PP, un partit institucionalment corrupte segons sentència de l’Audiència Nacional. El pitjor president de la nostra història recent, afectat d'una patològica insensibilitat social, ha hagut d'abandonar. Això ha constituït un èxit de la democràcia parlamentària, una victòria que permet albergar esperances de regeneració tant de les institucions violentades en benefici propi pel PP, com d’atacar la bretxa creixent de desigualtat d'aquests últims anys i, a més, afrontar amb altres formes i amb una altra lògica la crisi d'Estat que té el seu origen en l'anomenada qüestió catalana. L'esperança de canalitzar aquest greu problema, que afecta tant els catalans, els partidaris i els detractors del sobiranisme, com a la resta dels ciutadans d'Espanya, ha cobrat vigor després de la presa de possessió de Pedro Sánchez i el seu govern.

Tothom opina sobre el nou govern de Pedro Sánchez i sembla haver consens quant a la valoració majoritària: vist en conjunt i a mitja distància, és un sòlid equip que ha sorprés propis i estranys. Potser esperàvem un equip més de circumstàncies, amb menys qualificació i menys altura política i professional, però Sánchez ha aconseguit conformar un executiu amb una expectativa relativament curta de vida [mesos, ha dit el mateix President], però com si pensés en gestionar una legislatura de durada convencional. D’entre els que van dir sí a Sánchez en la moció de censura, Units Podem, PDCat i ERC no han quedat satisfets amb la nòmina dels nous ministres, i tots ells tenen part de raó.

Tot amb tot, és cert que del conjunt dels nous ministres, en el que destaca la més que majoritària presència de dones en llocs d’extrema responsabilitat, els focus s’han posat en dos d’ells: Grande-Marlaska i Huerta. El nou titular d’Interior és un home que, més enllà d’haver fet part de la seua carrera a l’ombra del Partit Popular, ha tingut un comportament professional inacceptable en casos com el del Yak-42 o els Centres d’Internament d’Estrangers, entre d’altres. El cas de Màxim Huerta és distint, i ha cridat l’atenció que Sánchez haja pensat en una persona que, a més de no tenir un currículum que infonga confiança al món de la cultura, tant al de la creació com a l’empresarial, sembla patir una forta tendència a la frivolitat i a la xafarderia, a més d’haver fet massa explícites les seues fòbies personals, ja siga a l’esport ja siga al sobiranisme català.

Si els independentistes del Principat ja havien desqualificat, i no va ser sorpresa, a Josep Borrell, tot titllant el seu nomenament com a ministre d’afers exteriors de pèssima notícia [Torra dixit], el nom de Màxim Huerta també els ha fet posar el crit al cel, en aquesta ocasió amb molta raó.

Poques reaccions públiques ha provocat des de l’independentisme el nomenament de Meritxell Batet –tan catalana com Borrell, com Junqueras o Puigdemont- com a ministra de Política Territorial [canviant significativament el nom d’una cartera que es deia d’Administració Territorial], per indicar la voluntat “d’enfortir el projecte nacional [espanyol] reconeixent la pluralitat [d’Espanya]”, en paraules del propi Pedro Sánchez. Batet ha declarat que assumeix el nou càrrec convençuda que és possible "posar la política en marxa" per estendre ponts amb la Generalitat. Per arrodonir el discurs, ha afirmat estar disposada a dissenyar una estratègia de negociació basada en el seu "catalanisme ponderat i racionalitat espanyola".

Josep Borrell ha sigut declarat persona non grata pels independentistes, tot acusant-lo de jacobí recalcitrant i de simple descentralitzador administratiu de les Espanyes, a més de recordar la seua bel·ligerància en contra de la deriva dels sobiranistes així com la seua participació en actes de gran relleu, organitzats per Societat Civil Catalana de la mà del PP de Catalunya i de Ciutadans.

El veterà i poliglota polític català, adobat en mil batalles, posseïdor d’un impressionant currículum acadèmic i polític, europeista convençut i reconegut, és, sens dubte, un dels millors cervells de la política espanyola, i un quasi imbatible contrincant dels secessionistes, tant si es parla de política com si el tema és l’economia. No són pocs els que recorden un debat amb Oriol Junqueras, en el que l’ara empresonat líder republicà va quedar completament despullat. Així doncs, agrade molt o poc [o gens, com han declarat PDCat i ERC], està clar que Borrell és persona capacitada per a defendre el discurs de la pluralitat espanyola en Europa, una heterogeneïtat que cap dins una concepció de l’Estat federal com la que proposa Pedro Sánchez, amb el que s’identifica Meritxell Batet, i que Josep Borrell pot també assumir des de la seua idea de fer compatibles dues fidelitats nacionals alhora, la catalana i l’espanyola.

Siga com fos, des de Madrid s’han fet unes passes, encara incipients i en el terreny dels gestos i els discursos, i convindria que des de Catalunya s’actués de manera simètrica. És cert que el problema dels presos és un obstacle que caldria remoure amb urgència, atés que el seu trasllat a Catalunya seria no sols un acte de justícia sinó una bona senyal política de distensió. Però, clar, també convindria que des del Palau de la Plaça de Sant Jaume com des de Berlín es rebaixés el to grandiloqüent i desafiant que tant Joaquim Torra com Carles Puigdemont acostumen.

Sembla necessari que el sobiranisme català interioritze d'una bona vegada que un xoc frontal amb el Govern d’Espanya és el pitjor escenari possible per a tothom; com és imperiós que deixen de costat el guió que han fet servir amb Rajoy, com si a La Moncloa no hi hagués un nou ocupant. El paper que estan jugant Carles Campuzano i Joan Tardà al Parlament de Madrid, que no ha rebaixat el fons però ha modulat la forma, és molt més comprensible que el de la parella Torra-Puigdemont.

S’ha obert una bona porta al diàleg, a la possibilitat de tornar a fer servir la política, la negociació, el pacte, el reconeixement de les raons de l’altre i la necessitat de conciliar i no de confrontar. Arrancar, com ha afirmat el president Torra d’un punt que està més enllà de l’actual Estatut d’Autonomia, emparant-se en un manament suposadament inqüestionable de les urnes des de l’1 d’octubre passat és una proposta irreal. Si ho ha dit per posar pressió al Govern de Madrid, és un error greu perquè no reconeix els estrets marges de maniobra d’aquest. Si obeeix a una estratègia de negociació o d’acontentament dels sectors més radicals de l’independentisme, és un altre error tan o més greu perquè afavoreix els sectors de Madrid més refractaris a assolir una eixida negociada a la crisi. Però, si respon a una voluntat de tensar encara més la situació, d’aguditzar la polarització de la pròpia societat catalana i de fer més tibants les relacions entre la Generalitat de Catalunya i el Govern espanyol, això ja entraria en el terreny de la irresponsabilitat absoluta.



sábado, 2 de junio de 2018

Visca Frankenstein, visca l’estiu sense Rajoy.

Foto Dani Gago
La sensació del primer bany, sopar a la fresca a la terrassa, les nits estelades d'agost... L'estiu té moments inoblidables. Imagina-t'ho sense Rajoy. Sí a la moció de censura. Coses com aquestes contenia un vídeo de 47 segons que va circular per les xarxes en les vespres de la cita al Parlament.

El vídeo va emocionar a molta gent. Imaginar un estiu tan amable, tant recolzat sobre petites però potents idees que tots compartim, era una gràcia. El gir inesperat d’afegir-li a eixe estiu el que Rajoy hagués estat derrotat, provocava una emoció paradisíaca.

Hores després, darrere dues sessions al Parlament, Rajoy va caure. Encara amb el somriure dibuixat a la cara, mentre tractava d’assimilar que el líder del PP havia sigut despatxat per una majoria de diputats, i que Pedro Sánchez s’havia convertit en nou president del govern del Regne d’Espanya, un amic brasiler va escriure’m un whatsapp amb una senzilla pregunta: què tal, amic meu? Li vaig contestar immediatament que estava feliç, que em sentia com si hagués despertat d’un malson.

Ja fa temps que vaig sentenciar que el de Rajoy no era un govern, que simplement era, efectivament, una al·lucinació horrible, d’aquelles de les que no aconsegueixes desfer-te durant una estona que sembla eterna. Ràpidament, tanmateix, vaig eixamplar la resposta i li vaig explicar al meu amic que des de ja espere foc a discreció, amenaces, sabotatges i falsedats procedents de les dues formacions polítiques de la dreta espanyola que estan rabioses i desconcertades pel que les ha passat en qüestió d’hores. No imaginaven que Rajoy, el seu campió que guanyava batalles gràcies a no donar-les, gràcies a amagar-se ben quiet, anava a eixir per la porta de darrere de la història.

Pense que ens hem de preparar per a un revival del 2004, quan després l’11-M Zapatero va vèncer i el PP es va passar anys sense pair la derrota, tot acusant-lo de lladre, d’usurpador, de trampós, d’aprofitat; de ser un incompetent que s’havia convertit en un president il·lícit. Ara, crec, tenen la mateixa convicció, la mateixa malvolença: el monstre Frankenstein els ha furtat de nou el govern; un poder que ells entenen que els pertany pels segles dels segles, i qualsevol competidor és un intrús, un indesitjable que no en té dret a res que no siga acceptar que la naturalesa de les coses exigeix que ells governen.

Vaig a encarar la nova situació, la nova etapa política que acaba d’obrir-se, amb l’optimisme de la voluntat, i Sant Antonio Gramsci m’ajudarà. La raó, certament, pot invitar més aviat al pessimisme, però tot amb tot, el fet d’haver expulsat el PP del govern i d’haver fet miquetes els plans d’Albert Rivera de fer un passeig militar fins a La Moncloa, és com una sobredosi de vitamines euforitzants. Em ve al cap l’Ovidi Montllor i m’entren ganes de beure el seu vi de l'esperança, eixa que em proveirà de força per plantar-li cara a la vida. Una vida política turbulenta i difícil, sí, però amb Rajoy despatxat.

El debat de la moció de censura, així com la immensa major part de la Brunete mediàtica, ja ens han fet plantar les orelles a tots aquells que saludem com una benedicció dels déus, dels antics i dels nous, que Rajoy no haja pogut fer front a la factura de la corrupció i el mal govern que ha liderat des de 2011.

De la pobra fermesa de les seues conviccions democràtiques ja havíem tingut notícia en diverses ocasions, però allò que vam veure al Congrés dels Diputats va ser inimaginable en qualsevol parlament del món: va anar-se’n a dinar i no va tornar en tota la santa vesprada, mentre continuava la moció de censura.... ¡¡¡contra ell!!! Com és possible?

Para acabar d’arrodonir l’insult a la ciutadania només faltava que la seua segona en la línia de comandament, la vicepresidenta Sáez de Santamaria, tingués la barra de deixar la seua bossa a la butaca que hauria d’haver estat ocupant el desaparegut Rajoy. Li ho va fer notar Pablo Iglesias i, contra el que hauria estar normal i lògic, ni a ella ni a ningú del PP li va caure la cara de vergonya. Qui, dins el PP, pot sentir-se orgullós del seu líder?

Un cap de quadrilla que, durant el debat, va anar clarament de més a menys, que va arribar a concloure diguent a mode de comiat una ximpleria de les seues que, pel moment i l’escenari, resultà dramàticament definidora de les limitacions del personatge: “Jo continuaré siguent espanyol”. Frase enigmàtica, han dit alguns mitjans. No ho crec. Més aviat una expressió lligada al seu espanyolisme de sarsuela.

Una altra dada significativa del debat va ser la intervenció del portaveu Rafael Hernando, eixe home que sembla més un pandiller de baixa estofa que un representant polític democràtic. Va acusar Sánchez de tot i un poc més. Amic dels etarres, dels populistes i dels separatistes; traïdor a tot i a tots, incloent-hi els seus propis companys de partit; ambiciós patològic, capaç de qualsevol cosa per arribar a ser president d’un govern frankenstein [una frase que han repetit ad nauseam tots els del PP]. Hernando va tindre per a tots, àdhuc per al PNB, al que lloava hores abans; i també per a Rivera i els seus Ciutadans. Tot amb un to de taverna, de busca-raons, de perdonavides xulesc i ofensiu. El que acostuma a fer servir, però inconcebible en un acte constitucional de tanta significació.

L’altre personatge que amb la moció es va quedar de pedra picada va ser Albert Rivera. Un home molt agraciat, de faccions juvenils, com d'adolescent triomfador a l'institut, que va donar mostres més que explícites de ser un ésser humà de molt baixa qualitat. Rancorós i agressiu, va insultar, va amenaçar, va culpabilitzar a tot el món dels seus mals –de la seua immensa decepció, dels seues errors de càlcul, de les seues previsions-, i va exigir la dimissió immediata a Rajoy i la convocatòria urgent d'eleccions a Sánchez. A aquest, a Rajoy, a Hernando i a molts altres patums de la dreta espanyolista haurien de tornar-los els diners els col·legis als que van [mal] educar-se. Ni els col·legis privats ni les seues famílies els van dotar d’unes mínimes formes de respecte pels altres.

En qualsevol cas, milers, milions de ciutadans de les Espanyes vam viure la jornada amb una alegria elemental, bàsica, neta i esperançada convençuts que s’ha obert un nou temps. Una època en la que las persones contaran, en la que els problemes reals dels ciutadans –que en són molt i variats, i relativament distints segons on preguntem- estaran al centre de les preocupacions d’aquells que ens representen políticament. Deixeu-me somniar.

Ja sé que són molts els problemes, els obstacles, les insuficiències, la manca de recursos, les mentides i les desqualificacions, els pals a les rodes i els paranys que el nou govern presidit per Pedro Sánchez haurà d’afrontar. Sé que serà difícil la col·laboració entre els partits que han elevat la qualitat de la nostra democràcia; sé que n’hi ha moltes diferències i desconfiances entre ells, com sé que n’hi ha greuges i plets que venen de molt arrere. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara és l’hora de celebrar que els corruptes estan pagant amb la presó de molts dels seus i que encara queda corda judicial; és l’hora de celebrar que el Parlament ha estat capaç de regalar-nos l’expulsió del Govern de Rajoy i dels seus ministres, tots ells responsables de tanta desgràcia, de tant de dolor, especialment entre els més dèbils i els més vulnerables.

Avui, per tant, malgrat tot, és dia de festa grossa. Després de vora de set anys patint-los, vivint-los com un malson, vaig a continuar gaudint bona cosa davant la ràbia, la fúria, la rancúnia, la indigestió de supèrbia barrejades amb la incredulitat i la sorpresa pel resultat d'un procés que en cosa de dos dies ha posat el PP al carrer. Dels problemes ja en parlarem demà. Ara, ens hem guanyat el dret a cantar alegres Visca Frankenstein, visca l’estiu sense Rajoy.