Gandia o les alegries d’un funcionari

          A les acaballes de l’any 2002, el Rector Tomás va nomenar-me director de la Universitat d’Estiu de Gandia, i la meua vida va canviar.

Han passat quasi deu anys, i he fet milers de kilòmetres anant a la ciutat ducal des de Sagunt o des de València (segons dies i èpoques). Sempre, ―excepte la darrera etapa com a responsable (molt curta)―, vaig anar amb plaer, ―gaudint dels efectes sobre el paisatge de la llum del matí, que canvia tant segons les estacions de l’any―, amb ganes de propiciar i potenciar les relacions de la Universitat de València amb Gandia i la seua àrea d’influència, i això treballant, col·laborant, participant, amb els distints actors polítics, econòmics, socials, informatius i culturals de l’àrea. Convençuts tots que podíem contribuir al desenvolupament integral del territori i dels seus habitants.

Va ser aquesta relació estreta entre la Universitat i la ciutat la que va permetre que d’una activitat anual, quinze dies intensos amb la Universitat d’Estiu, passarem a una presència permanent amb la creació del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València.

Vam anar fent-ho tot sense preses però sense pauses. Vam conformar un equip de persones que ha demostrat la seua qualitat professional i humana a tots els que han tingut alguna relació amb nosaltres. Hem aconseguit tindre un calendari ple d’activitats de formació de grau i postgrau, de transferència de coneixements i de resultats d’investigació , de relacions internacionals, de generació i difusió cultural. I vam replicar amb molt d’èxit a Gandia allò que és a València la Nau Gran. Efectivament, amb la UniMajors la Universitat de València ha aconseguit tindre quasi mig miler d’estudiants majors de 55 anys. 

Tenim cinc cursos en marxa, més el curs d’espera activa per als que no aconseguiren entrar el curs passat, atés que la demanada va ser superior al nombre de places que podíem oferir. A més, els Cursos d’Hivern, el GeoMajors i l’ArtMajors, que porten els estudiants arreu País de la mà de la geografia i l’art, i la pròpia Universitat d’Estiu. I tenim un envejable claustre de professors que són tan lloats com reconeguts pels estudiants.

Són innumerables les satisfaccions que com a servidor públic he rebut a Gandia. Moltes d’elles han tingut relació amb la UniMajors, i és que reconforta professionalment moltíssim que els estudiants et paren pel carrer o pels corredors del Centre, i et diguen que són feliços per poder anar a la Universitat; o que gràcies a la Universitat estan vivint la millor experiència de la seua vida; o que no volen acabar la seua vinculació universitària de cap manera. Semblarà hiperbòlic, una gran exageració de part meua, però tinc testimonis de que això m’ha passat en moltes ocasions durant els darrers cinc anys.

Clar que també he tingut disgustos, patiments i insomnis provocats per la meua relació amb Gandia. Mai no oblidaré el dia de Sant Fermí de l’any 2007, ni la no renovació de dos contractes a persones de l'equip a finals de l’any 2011, per citar només dues coses. La darrera ―fent valdre la sentència “la administración no tiene corazón”― encara em fa mal.

Divendres passat vaig tornar a Gandia ―no ho havia fet des que fa uns mesos vaig dimitir com a director― en rebre la invitació dels estudiants de la UniMajors, en concret dels cursos de quart i cinqué, que van ser amb els que fa un quinquenni vam començar l’aventura de posar en marxa la formació per a majors de 55 anys.

         A més de rebre com a regal una joia bibliogràfica en tres volums, una de les estudiants, en nom dels seus companys, ha llegit unes sentides paraules sobre la meua persona i la meua gestió que ―tot i que m’han enrojolat una miqueta―  he agraït de la forma més senzilla i sincera que he sabut. He dit, al meu torn, que el major mèrit que poden atorgar-me és el d’haver impulsat, coordinat i dirigit un equip de professionals d’excel·lència ―de professors i de personal no docent― que ha treballat sempre amb la voluntat de fer explícita la capacitat i la potència formativa de la Universitat de València, i de fer-ho sempre amb diligència i amb un somriure.       Aquest equip de persones forma alegre i satisfet en una gran fotografia que he posat amb orgull a un lloc destacat del meu despatx a la Facultat.

          Quan vaig arribar a Gandia pràcticament no coneixia ningú, i quasi una dècada després he deixat allí tants afectes que cada dia els faig de menys. A ells i a tots els amics de la Institució a Gandia vull dir-los que com a servidor públic, com a funcionari, m’han recompensat amb escreix l’esforç i la dedicació que jo he pogut desenvolupar representant la Universitat de València. Gràcies, doncs, per pagar-me amb alegria.

Aturem els irresponsables

No  podem donar la batalla per perduda. Aquests irresponsables que ens malgovernen van a rebaixar del 4.9 del PIB dedicat a Educació al 3.9 en cosa de cinc anys. La consigna que tenen és qui vullga educació, que la pague (a les empreses educatives privades), i el que no tinga diners per a pagar-la, a la pública-beneficiència. És un dramàtic i irreparable pas enrrere per a una societat democràtica, que es fracturarà i patirem un grapat de greus problemes colaterals. Aturem-los.

L'Organització Internacional del Treball ja ens ha advertit, en la presentació del seu informe anual sobre la situació de l'ocupació, dimarts passat a Ginebra, a Espanya, a Grècia i a d'altres països europeus amb altes taxes d'atur juvenil. Segons explica la OIT: "Estem davant una crisi que pot dur a una generació perduda o molt seriosament marcada. Se sap que si no es comença bé en el mercat laboral, si transcorre molt de temps abans d'aconseguir la primera ocupació, açò influirà en el tipus de treball i en els ingressos per la resta de la vida". Aturem-los.

Estan bojos els grecs?

1) Què està passant a Grècia? Els dos grans partits, Nova Democràcia i PASOK, han vist com les urnes han castigat la seua inoperància (per dir-ho suaument) davant la crisi, l'electorat s'ha polaritzat i s'ha atomitzat en altres formacions menors, però d'importància creixent. Deixant de costat els nazis de Alba Daurada (?), el més significatiu és el creixement espectacular de Syriza (Coalició d'Esquerra Radical), que ha passat de 6 escons (3.3% dels vots en 2004) a 52 (16.78% dels vots en 2012). És veritat que Syriza (que va ser la força més votada a les tres principals ciutats del país: Atenas, Tesalonica i Pireo) és una coalició en la que conviuen (imagine que amb dificultats) dues escisions de l'anacrònic Partit Comunista Grec, amb dues organitzacions trotskistes, una altra que es reclama maoista i una altra que se'n diu ecosocialista. Aquesta coalició, heterogènia a la que (continue imaginant) li resulta més fàcil elaborar un discurs d'oposició rotunda al que està passant, que proposar un programa de govern real, ha oferit els grecs quatre idees plenes de trellat: paralització de l'ajustament, abolició de la immunitat dels parlamentaris, reforma de la llei electoral i una moratòria en el servei exterior del deute; és a dir, deixar de pagar els asfixiants interessos mentre una auditoria internacional establisca l'origen d'eixe deute, l'origen del seu calvari econòmic i social.

2) Fa dies per què el govern alemany parla, dicta, sentencia com si fòra el govern europeu. Per què li marca la porta d'eixida de la Unió Europea a Grècia? Que hi ha darrere d'aquesta il.lícita i vergonyosa cessió de sobirania per part dels altres membres de la UE? Qui ha triat la senyora Merkel presidenta d'Europa? Que s'amaga darrere aquesta imperiosa exigència de que els grecs accepten suicidar-se col.lectivament a càmera lenta? És més que interessant un article d'avui a La Vanguardia, al qual es parla de les eleccions que se celebren a Renania del Nort-Westfalia. Si Merkel continua baixant en la seua cotització electoral, junt amb la victòria d'Hollande a França, potser encara tingam alguna esperança.

3) A propòsit d'allò que han dit els grecs que han votat Syricia (i que segons les enquestes van en augment), -amb els quatre punts del programa abans exposats-, la resposta dels qui manen a Europa és, segons ens conta LV, la següent: "Este ejercicio de soberanía y transparencia es visto en Berlín como un peligroso desafío, quizá porque una auditoria podría dejar en muy mal lugar, no sólo a los grandes partidos griegos sino también a los bancos franceses, alemanes y las exportaciones de armas de ambos países. Berlín y Bruselas han respondido con brutalidad. Los ministros alemanes de exteriores y finanzas, así como el presidente de la asociación de bancos alemanes, han amenazado a Grecia con echarla del euro. Bruselas ha retenido el pago de mil millones de su última transferencia de 5.200 millones. “Quien vota radical, debe contar con consecuencias radicales”, señalaba ayer un comentarista del primer canal de televisión.

4) Estan bojos els grecs que han votat Syricia? Què està passant a la Unió Europea? Qui mana i per què?

5) Podem treure experiència del que està passant a Grècia i amb els grecs des de casa nostra?

Demanaríen que l'OTAN bombardejara La Moncloa?

Quatre (més una) preguntes:

1) ¿La fallida de Bankia és una incidència metereològica, o és el resultat d'una gestió determinada amb responsables amb noms i cognoms que cobraven (cobren?) una quantitat obscena de diners per fer eixa gestió d'"altíssima responsabilitat"?
2) ¿Algú va a demanar-li comptes a don Rodrigo Rato i a don José Luis Olivas (entre altres); comptes penals vull dir?
3) Què se suposa que supervisa(va) el Banc d'Espanya?
4) Per què una auditoria privada ha detectat un problema tan gran que obliga a nacionalitzar el banc, i l'equip del Banc d'Espanya no ho havia fet?

Una altra pregunta, final: ¿Què estarien diguent Rajoy, Cospedal, Sáez de Santamaría, De Guindos y Montoro, si encara estigueren en l'oposició? Resposta: Estarien demanant que avions de l'OTAN bombardejaren La Moncloa.

Els déus mercats i el Levante feliz

Dues notícies de la premsa d'avui; només dues: "L'atur puja a la Comunitat Valenciana i a Espanya baixa"; i "La Generalitat col.loca deute a un interés major que Grècia i Portugal". Està clar que tot i la confiança que Rajoy inspirava (encara com, que inspirava confiança) Europa, tot i la convicció del PP de que en fer les coses "como Dios manda" Espanya remuntaria la crisi, el ben cert és que --Fabià Estapé dixit, ja fa més de mig segle-- "no solo hemos tocado fondo, sino que seguimos escarbando". I el País Valencià, com sempre líder indiscutible. Som els millors, sens dubte, els més envejats sempre (bo, ara una miqueta menys)

El Govern Rajoy intenta acalmar els déus mercats oferints donzelles en sacrifici: l'educació, la sanitat, l'assistència social, les universitats, la investigació, els transports, etc., etc., etc. I els déus mercats bramen i bramen sense descans. I la cosina alemanya, roda i volta, cada vegada més neguitosa.

I jo em pregunte, com podriem detindre l'ira dels déus mercats des del nostre Levante feliz? No guanyariem credibilitat si cessarem tots els dirigents polítics i econòmics que ens han dut a la debacle? ¿I si a més de cessar els que encara estan ocupant el silló, la Justícia tancara a alguns d'ells i a d'altres que van estar al pont de comandament, com a responsables de la desfeta actual? Podria ser per corrupció i per balafiament de recursos públics, amb l'agravant d e gran escàndol social?

¿No seria un bon senyal de que a aquest Levante feliz dels nostres pecats ja no haviem de consentir cap altre bandoler de Sierra Morena com a responsable de govern? Ens coincidiríen una pau honorable els déus de l'economia i les finances? Tornaria a sonriure-nos la cosina alemanya?

Govern espanyol / Govern brasiler: política universitària de l'un i l'altre.

Els rectors de les vuit universitats públiques catalanes han publicat un escrit de la major importància, sota el títol d'"Universitat, justícia, societat". No és un manifest, encara menys una queixa. És una reflexió de gran calat, particularment encertada i amb la qual m'identifique. Entre altres coses, diferencien entre allò que és legal i allò que és injust en matèria de legislació educativa. Paga la pena llegir l'escrit i difondre'l. Al seu text, els rectors catalans conclouen diguent: "Els responsables de les universitats estem obligats, naturalment, a complir el que estableix la llei, al marge de si considerem les mesures justes o injustes. Però també estem obligats a manifestar quan creiem que la mesura no és apropiada o és injusta i hem de treballar perquè tan aviat com un nou marc legal ho permeti, la situació es reverteixi".

Escric aquest post des de Brasil, on estic fent una estada acadèmica de dues setmanes, a la regió del Nordest, en concret a la Universidade Federal de Rio Grande do Norte i a la Universidade Federal de Paraiba. A banda de les tasques relacionades amb la meua disciplina, la història, he tingut la possibilitat de reunir-me i raonar amb autoritats educatives de Rio Grande do Norte, en concret amb la Secretària d'Educació d'aquest estat i amb altres responsablesdel seu equip, amb les quals tinc bona amistat des de fa anys.A més, tinc reunions previstes amb les rectores de les dues universitats i amb responsables de relacions internacionals d'aquestes. Igualment, a Joao Pessoa, està prevista una nova  trobada amb dirigents del SEBRAE (Agência de Apoio ao Empreendedor e Pequeno Empresário), per a col.laborar amb ells des de l'Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local de la Universitat de València. En tots aquests contactes, converses, reunions, la idea brasileira és que cal invertir, invertir i invertir en educació, en formar més i millor la seua població activa.

Al seu escrit, els rectors catalans afirmen --com a un exemple que ens ha de fer pensar-- que la Universidade de Sao Paulo, amb menys estudiants que la Universitat de Barcelona, rep més pressupost de l'Estat brasiler que totes les universitats catalanes juntes reben de l'Estat espanyol. A més a més, donant-li pes a la línia argumental dels rectors, el govern de Dilma Rouseff acava d'anunciar el Programa Ciència Sem Frontieras, amb l'bjectiu d'enviar --en 4 anys-- 75.000 becats de grau, postgrau i post doctorat brasilers per tot el món.

Ciência sem Fronteiras pretén "promover a consolidação, expansão e internacionalização da ciência e tecnologia, da inovação e da competitividade brasileira por meio do intercâmbio e da mobilidade internacional. A iniciativa é fruto de esforço conjunto dos Ministérios da Ciência, Tecnologia e Inovação (MCTI) e do Ministério da Educação (MEC), por meio de suas respectivas instituições de fomento – CNPq e Capes –, e Secretarias de Ensino Superior e de Ensino Tecnológico do MEC".

A més a més,  "O projeto prevê a utilização de até 75 mil bolsas em quatro anos para promover intercâmbio, de forma que alunos de graduação e pós-graduação façam estágio no exterior com a finalidade de manter contato com sistemas educacionais competitivos em relação à tecnologia e inovação. Além disso, busca atrair pesquisadores do exterior que queiram se fixar no Brasil ou estabelecer parcerias com os pesquisadores brasileiros nas áreas prioritárias definidas no Programa, bem como criar oportunidade para que pesquisadores de empresas recebam treinamento especializado no exterior". 

El Govern brasiler entén que el país necessita grans contingents de mà d'obra qualificada, perquè si no ho aconsegueixen la seua mancança no generarà més que endarreriment i barrarà el desenvolupament del país. Llavors, allò que fa, lògicament, és invertir a la Universitat.

Mentrimentres, el govern de Rajoy retalla i retalla i retalla pressupostos de l'ensenyament, ofega l'escola pública, asfixia les universitats, i els nostres graduats han de buscar en l'emigració una alternativa laboral. Haurem de veure si Brasil pot convertir-se en una destinació preferent per a la millor generació d'universitaris espanyols. A casa nostra no sembla que tinguen massa de futur, ni sembla que Espanya els necessite. I això que Mariano Rajoy diu que "lo mejor de España son... los españoles".

D'adanismes, preguntes errònies i elefants

Reconforta en aquests dies borrascosos llegir articles com el de José Antonio Pérez i Juan Hernàndez Armenteros ("La reforma de la Universidad: preguntas erróneas, respuestas incorrectas", en El País d'avui), i constatar com hi ha gent que sap molt de la universitat espanyola i, en particular, sap molt d'economia i de governanza de la institució universitària. Paral.lelament, asusta saber quant de lluny estan persones d'aquest perfil de les instàncies ministerials de decisió en política econòmica en matèria universitària. Espanta encara més llegir i escoltar les declaracións del ministre d'educació del govern d'Espanya. On va el ministre Wert? Aquest senyor s'inventa les dades (ja ho va fer a propòsit dels manuals d'Educació per a la ciutadania, amb el nombre d'universitats de California, etc., etc.), i pontifica continuament sobre tant de mal com s'han fet les coses fins que ell ha arribat a ser ministre. Com a tertulià de la SER ja era petulant i poc disposat a la conciliació; ara que l'han fet ministre, sembla que aquestes característiques han adquirit nivells superlatius.

Si el discurs del Partit Popular és adanista, si tot en Espanya ha començat a exisitir des que han tornat a detentar el govern, si tot el que ells no han fet, decidit i ordrenat està mal i ha de ser modificat o, directament, revertit; el senyor Wert destaca com un dels més furibunds convençuts que ells han de reconvertir Espanya. En què van a reconvertir-la, tanmateix, és una altra qüestió de la que no tenim massa notícies. Intuicions sí, i són tenebroses.

Pel que fa a la ciència i l'Acadèmia, a més de les reflexions de José Antonio Pérez y Juan Hernández Armenteros, no li vindria mal al senyor ministre llegir-se la carta que un jove investigador, físic teòric per a més detalls, li ha escrit a l'actual Cap de l'Estat. Alberto Sicilia, amb amarga ironia, escriu que "Hemos convertido España en un gran coto de caza. Pero aquí no se persiguen elefantes ni codornices, sino investigadores. Dentro de poco podremos solicitar subvenciones a WWF por ser especie en extinción". No sé si a Juan Carlos I li preocuparà aquesta realitat, més o menys que l'existència dels elefants, però la realitat de la qual parlen els tres universitaris que he citat és per a posar-se a plorar.