Escriure en l'aire
Vistas de página en total
domingo, 4 de febrero de 2024
El No de Junts a la Llei d'amnistia.
jueves, 12 de octubre de 2023
12 d'octubre, festa de què i de qui?
Ho diuen, s'ho creuen, i tots els seus altaveus -que en són la majoria- ho difonen amb el volum més elevat i amb la tipografia més alarmista:
"La calle es mía, la bandera, el himno, la lengua... todo es mío. El Ejército es mio, y las fuerzas de seguridad también. Madrid es mío y España es mía. Todo es mío, todo es nuestro, de los buenos españoles, de la gente de bien".
Els etarres, els separatistes, els amics de Hamàs, les feminazis, els progres, el rogerio en general, sobren; i no sols no tenen dret a res sinó que haurien de ser preseguits d'ofici, Convindria tancar-los en presó, o inhabilitar-los, o expulsar-los d'Espanya, diuen; i són els moderats. Caldria afussellar 26 milions, es va escriure en aquell xat de militars jubilats (gràcies als déus), però hi ha qui ho signaria; són els radicals hiperventilats.
I així va tot. Si escridassen Pedro Sánchez o qualsevol altre membre del Govern, o de les esquerres en general, és perquè s'ho mereixen. "El pueblo no es tonto", diu Bendodo. Parla del "pueblo" que ell reconeix com a tal. Els altres no són "pueblo", son populatxo. Bendodo era, deien, un moderat. Com Juanma Moreno o Cuca Gamarra, igualts de moderats. El més moderat, però, n'era Feijóo.
Ara diuen això de que el poble no és ximple. El CGPJ tampoc ho és, i a més és molt espanyol, no cal dir-ho. Per això no marxen ni amb aigua calenta. La CEOE o la Conferència Episcopal tampoc ho són, no cal dir-ho, de ximples. Caldrà resistir fins que la dreta extrema i l'extrema dreta puguen formar govern.
Si les protestes es fan contra Ayuso, Moreno Bonilla, Feijóo o contra la seua gestió (la sanitat madrilenya, per exemple; o Doñana) es tracta de gent manipulada, agents o mercenaris de l'esquerra, de l'anti-Espanya de sempre. Es tracta de sindicalistes, ecologistes, esvalatadors, militants finançats, igual que els activistes de causes diverses. Mala gent.
No diguem ja si parlem de llengües distintes del castellà. Llengua n'hi ha una en Espanya: l'espanyol. Les altres són dialectes, llengües de tercera per a les que no calen acadèmies (com la valenciana, per exemple). Ni tan sols una gramàtica o una ortografia unificada. Que cadascú parle i escriga en eixes llengües com millor le convinga, diuen el MHP Mazón i els seus consellers d'Educació i Cultura.
Ara la matraca és contra l'amnistia als catalans del Procés. Que no és tema fàcil, està clar. Però no, i no, i no; que no, de cap manera.
I què proposen? Res, de proposar no parlen. Les dretes hispàniques no són molt de parlar, ni de debatre, ni de raonar, són de manar, d'imposar, de negar, d'escridassar. I això fan, el que han fet sempre:
"España es mía, la calle es mía, todo, todito es mío".
I per això celebren el 12 d'octubre, que també és seu.
miércoles, 23 de agosto de 2023
La que en diuen "festa taurina".
He trobat de la manera que passen cosses en la vida, per casualitat, un text de l'escriptor Paco Gonzalez Ledesma, un dels grans de la novel·la negra espanyola, mort fa ara deu anys. M'ha impressionat i per això he escrit unes ratlles sobre ell i vull reproduir-lo i fer-lo volar per les xarxes.
domingo, 13 de agosto de 2023
La columna de Cervera sobre la Memòria, així, amb majúscula
Cada diumenge espere la columna del meu amic Alfons a Levante-EMV. Fa molts anys que ens coneguem, molts, i compartim diverses militàncies totes elles nobles a més no poder.
Una d'elles és la lluita irredenta per la memòria. A estes altures de la vida, en aquesta època de revisionisme històric, del desig de fer una re-escriptura de la història que practiquen les dretes hispàniques, eixa batalla per la memòria de la guerra i la dictadura s'ha convertit en central per a nosaltres.
sábado, 5 de agosto de 2023
Després del 23J: la realitat és molt tossuda, però cal afrontar-la.
Aquesta peça va ser publicada ahir al diari Infolibre, en castellà.
Després de les eleccions del diumenge 23 de juliol, després d'haver fet el recompte del vot de l'estranger, convé anotar algunes coses.
1. Com és de rellevant Catalunya pel que fa al seu pes efectiu en la política espanyola. Els 13 escons de diferència que el PSC-PSOE treu d'avantatge al PP (19 davant de 6) són radicalment determinants pel que fa a impedir que la dreta radicalitzada de Feijóo i l'extrema dreta d'Abascal governen en un futur pròxim a Espanya .
1. El PSOE ha guanyat el PP a Catalunya, Euskadi i Navarra, on ha tret 16 escons d'avantatge (13 a Catalunya i 3 a Euskadi). A Navarra, cal dir que UPN ha obtingut un diputat, però EH-Bildu un altre, cosa que fa que la majoria siga finalment de progrés.
a) Ni Madrid ni Andalusia, ni tan sols les Castelles, han votat aclaparadorament les dretes, com sovint pronosticaven els mitjans interessats, sempre conservadors o directament manipuladors a favor dels interessos del PP i VOX. Aquells que repetien incansables que a tot Espanya hi havia un clam: “derogar Sánchez”. La màxima diferència la trobem a Galícia i són 6 escons, i segueix Castella i Lleó amb 5.
1. El PSC-PSOE ha estat, amb diferència, la força política guanyadora, amb un 34,49%, més de 1,2 milions de vots i 19 escons. La segona força en votants va ser la representació catalana de Sumar, amb un 14,03%, 493 mil vots i 7 escons. Entre les dues formacions polítiques van sumar gairebé 1.7 milions de vots.
a)
L'empenta aclaparadora de les
dretes de què parlaven les enquestes ha estat frenada contundentment a l'Ebre,
encara que també cal tenir en compte que les esquerres (PSOE i Sumar) han
resistit molt millor del que estava previst a Andalusia, i fins i tot a Madrid.
Romandrem atents a
l'evolució del procés de constitució del nou govern.
jueves, 27 de julio de 2023
Els socis prioritaris de Català: els de VOX, amb un magnífic jornal per no fer res.
Cobrar sense treballar, en funció d'una nova categoria: la de "socis prioritaris", és allò que l'alcaldesa Català ha inventat per a comprar la complicitat de l'extrema dreta local.
lunes, 24 de julio de 2023
El dia 24. Ni cianur ni cicuta, orxata o granissat de llima.
Va arribar el 23J i vam viure una jornada
intensa. Els resultats de primera hora -al tomb de les vuit, en tancar els
col·legis- van induir a alguns, entre els més compromesos de l’esquerra, a
plantejar-se si seria millor el cianur o la cicuta.
Ara, quan no han passat ni vint-i-quatre hores
de la finalització del recompte i del repartiment d’escons, sabem que el Govern
de coalició, capitanejat per Pedro Sánchez amb Yolanda Díaz com a segona de bord,
va superar l’assalt de PP i VOX que pretenien la derogació (significara el que això
significara) de Pedro Sánchez. Per il·legítim i per vulnerar bona part dels
articles del Codi Penal.
Les forces que fa mesos anunciaven amb fanfàrries
jurídiques, econòmiques i mediàtiques l’arribada de l’Anti-Crist si Sánchez no
era expulsat de La Moncloa havien fracassat. El Maligne, havien anunciat, vindria acompanyat a més a més per unes plagues que
deixarien les d’Egipte en una broma. Ho vam saber cap a les
deu i mitja.
Feijóo, eixe buròcrata gris que falla més que
una escopeta de fira, i el seu escuder, Abascal, que no sap més que enllaçar
una arenga amb una altra, havien aconseguit espantar a molts dels que tenim l’esquerra
com a la nostra terra natal.
Molts ho negaran. No ni poc, i tant que sí; direm altres. Amenaçaven a tort i dret en posar el millor de cada casa en el
govern que eixiria de les urnes. Allò dels toreros al front de la cultura, o els
anti-demòcrates confessos com presidents de parlaments autonòmics anava a ser
un joc d’infants comparat amb el que anava a passar a la Villa y Corte i en el
Regne d’Espanya. Fins el Borbó emèrit anava a tornar.
Feijóo havia afirmat que 2 per 10 n’eren 22, que
Huelva està en la Mediterrània o que el seu amic Marcial era traficant de droga
legal però no de les altres; tot amb tot, donava la victòria per segura. Encara
més, es veia com l’Aznar de la segona legislatura, sense necessitat de parlar
en la intimitat cap dialecte de paletos.
Abascal, que sempre te el parar d’un legionari
en formació de revista, la qual cosa no deixa de tindre mèrit en un patriota
que va escaquejar-se de la mili, anunciava a ple pulmó que s’havien acabat les
tonteries en i amb Catalunya.
Doncs s’han quedat amb un pam de nassos. Els
dos.
Veure les imatges del famós balcó del carrer
madrileny de Gènova, o les de la seu de VOX, ens va fer goig a molts, la veritat.
Havien guanyat, si; però, els balls, la música, les rialles i les abraçades les
trobarem en la pantalla del televisor quan els realitzadors van punxar el
senyal del carrer Ferraz o el de la seu de Sumar. Havien guanyat, si, però no
va ser cap tsunami. Ni tsunami ni cicló ni borrasca, perquè ara n’hi ha la
possibilitat de reeditar un govern com el que anomenarem “d’investidura”.
Ja en parlarem d’això que ningú diu ni imagina
que resulte fàcil.
Però, ara per ara, el 24 de juliol continuem
en 2023, no hem tornat a 1975 i, en conseqüència podem triar entre orxata o
granissat de llima. Res de cicuta o cianur.
Tal vegada va ser el propi Feijóo qui va
pensar en què prendre-se’n quan va ser interromput en el seu discurs de
guanyador fracassat en escoltar com la mutxatxada pepera cridava amb passió
allò d’A-yu-so, A-yu-so, A-yu-so, mentre l’al·ludida no sabia quina cara posar
i s'encongia d'esquenes.
Ja és humiliació, eh!