sábado, 6 de julio de 2019

Franco està al cel? Preguntem-li al Nunci Fratini.


Sí, amable lector, estic cansat o, encara més, estic esgotat per la meua tossudesa en intentar entendre com està rodant el món d’un temps ençà. La que em faltava per a acabar-me de rematar ha sigut l’entrevista de l’ambaixador del Vaticà Renzo Fratini. M’ha provocat no sols irritació i neguit, sinó també un seguit de preguntes que voregen l’absurd. O són directament absurdes. Necessite vacances amb urgència.

Ja ho tenia bé en comprovar dia rere dia com de gran és el segment de ciutadans occidentals amb els que no sintonitze en gairebé res. Estic molt lluny, dalt o baix com a la distància a la que està Saturn, d’aquells –homes i dones- que donen suport als Orban, els Salvini, els Trump, els Bolsonaro, els Johnson (Boris); habite en una galàxia distinta a la dels que voten per ells i per les seues polítiques perverses, insolidàries, mesquines i, també, inhumanes. Mireu el tracte que donen als immigrants, si penseu que exagere.

A la vella Hispania, els companys d'armes d’aquesta colla d’agressors són el Trio de Colón. Com que les urnes no els van donar el poder total que sempre necessiten, han adoptat el mètode d’embarrar el camp de joc polític al màxim per mantindré activats els partidaris i desgastar al màxim als qui no ho som. El cas és enterbolir les aigües de la cosa pública, marejar el personal, espantar-lo amb amenaces fictícies o reals per tal d’excitar les pulsions més baixes del ser humà. I rendibilitzar-les en benefici propi, clar.

El més preocupant, tot amb tot, és que als que voten per ells sembla que no els importa ni tan sols ofegar-se amb la contaminació de Madrid, ni l’amenaça als drets fonamentals que són bandera de la fracció mes extrema d’eixa dreta tricèfala. Que volen acabar amb les pensions, que volen acabar amb els avanços de la lluita de les dones durant les darreres dècades, que volen acabar amb la sanitat i l’educació pública... No passa res. Tot el beneeixen els seus votants. Darrere una immensa, vertaderament immensa bandera espanyola, amaguen ara les banderes autoritàries que la dreta hispana no s’atrevia a onejar més que en privat, mentre que ara l’existència de Vox els ho permet sense complexos ni problemes.

Doncs bé, eixa dreta tricèfala, nacionalista a més no poder, no n’ha dit ni pruna sobre la ingerència en assumptes interns espanyols de l’ara ja ex Nunci de la Santa Seu a Madrid, Renzo Fratini. El recentment acomiadat ambaixador del Vaticà va declarar, a propòsit de Franco i Cuelgamuros, el següent: "Sincerament, hi ha tants problemes al món i a Espanya. Per què ressuscitar-lo? Jo dic que han ressuscitat a Franco. Deixar-lo en pau era millor, la majoria de la gent, dels polítics, té aquesta idea perquè han passat 40 anys de la mort, ha fet el que ha fet, Déu jutjarà. No ajuda a viure millor recordar alguna cosa que ha provocat una guerra civil". El senyor Fratini ha afegit que “la resurrecció” de Franco l’ha ordenat el Govern per “motius ideològics".

Ha ignorat el capellà italià que no estem davant d’una decisió unilateral del govern de Pedro Sánchez, sinó d’una resolució del Parlament espanyol, aprovada sense cap vot en contra. Davant això, la Dreta Tricèfala, tan excitable com és davant qualsevol ofensa a la sobirania espanyola, no n’ha dit ni paraula. Els han semblat d’allò més oportunes les paraules del tal Fratini.

Amb tot, més enllà del terratrèmol diplomàtic, sobta que una veu tan autoritzada de l’Església de Roma afirme que Déu jutjarà Franco. Jutjarà? Tan encallada està la justícia divina que té pendent el cas des de 1975? Certament no havia pensat mai en l’assumpte, però ara que l’ex Nunci Fratini ho diu, em sobta que Franco no estiga socarrant-se en la zona més calenta de l’infern des de l’endemà del 20N de 1975, ben a prop d’altres criminals de lesa humanitat.

No sé si el retard serà tant, però... ¿estaran Hitler o Stalin, que van morir als quaranta i els cinquanta del segle passat, també a l’espera de judici? Estaran Pinochet o Videla, que van abandonar la vida terrenal més recentment, també a sense jutjar encara? Poden prescriure els crims contra la Humanitat?

Tot amb tot, amb prescripció o sense, em pregunte on estarà Franco mentre espera el judici diví. Estarà en presó preventiva a l’infern o estarà en llibertat vigilada al cel? Es faran aquestes preguntes els votants de la dreta tricèfala espanyola? Potser l’ex Nunci Fratini podria aclarir-nos-ho a tots, a d’ells i a la resta.

Em cansa molt fer-me aquestes preguntes per a les que no tinc resposta. Prendré vacances mentre espere la de Fratini, amable lector. A veure si quan arribe setembre tenim millor oratge, la pol·lució ha baixat també a Madrid, la pertinaç sequera ha finalitzat i tenim els pantans a vessar, i el panorama polític s’ha aclarit d’una bona vegada i ja n’hi ha un govern efectiu al Regne d’Espanya.

Bon estiu a tothom, i a reveure. Descanse qui puga.




sábado, 29 de junio de 2019

Noves eleccions? Ens hem tornat bojos?



La situació política quant a la formació de govern ja s’ha convertit en un maleït malson que no acaba. Després d’una marató electoral entre abril i maig, estem a juliol i encara no ha acabat l’electoralisme barat, el negar-se el pa i la sal entre els partits, ni la confrontació d’egos superlatius de tant de matxo alfa –i alguna dona passada de revolucions- com n’hi ha a les direccions partidàries. Tanmateix no poden ocultar el que ja és una evidència per a bona part de la ciutadania: que n’hi ha una incapacitat manifesta a les direccions dels diversos partits per a posar-se a treballar en els problemes reals i concrets dels que van acudir responsablement a les urnes en dates recents.

Si això es pot dir amb caràcter general, particularment dolosa és la situació per al sector progressista de l’electorat, i en especial per als que senten l’esquerra com la seua terra natal. Resulta feridor el mal-tracte que els partits d’esquerra –grosso modo parlant- practiquen envers aquest segment dels homes i les dones, aquella part de la ciutadania que està atenta a la cosa pública, que procura estar informada, que llig i escolta quan els polítics parlen, que debat i opina sobre els temes que a tots ens afecten i interessen. El contingent d’electors que vota de forma més informada i convençuda per opcions de progrés està assistint a un espectacle lamentable, en el que aquells que van rebre els seus vots són incapaços de gestionar-los.

No mal-parle ni dels uns ni dels altres, que a tots els escolte i, en certa mesura, els compadeixc perquè entenc que la situació és molt complexa. Tots tenen les seues raons, encara que sovint les defensen de forma inadequada, amb prepotència o amb desconsideració envers els seus hipotètics aliats. Entenc, tot amb tot, que l’electorat progressista no mereix aquest comportament, i els líders dels seus partits s’ho haurien de fer mirar. Ells i elles estan per a resoldre problemes complexos, no per a exigir a la ciutadania que sols els plantegen problemes senzills.

Podria resultar que la suma d’incapacitat i manca de respecte cap a aquest immens sector pogués arribar a convocar-nos a noves eleccions. Els dirigents polítics no saben o no volen fer la faena que les urnes va encomanar-los, i li estan diguent als ciutadans i ciutadanes que van votar malament, que no van saber votar. Per tant, com els estudiants malfaeners, hauran d’estar votant fins que els resultats siguen els que ells troben de gust.

Això és el que estan emetent tiris i troians. Després de les consultes d’abril i maig, els representants electes no accepten el repte de configurar majories tant per a la investidura com per a governar.

Continuen dedicant-se a malparlar els uns dels altres, a acusar-se mútuament de ser els responsables de la paràlisi, a aparèixer davant l’opinió pública tot repetint sense descans frases buides, intercanviant-se els mateixos arguments reiterats fins la nàusea, descarregant sobre els contraris la responsabilitat de l’atzucac en el que ens trobem.

Des de l’esquerra estant, escoltar les entrevistes radiofòniques o televisives és gairebé un exercici tan nociu com descoratjador. Allunyen als ciutadans de la política, i encara més: li transmeten la idea de que dedicar-se a d’ella és qualsevol cosa menys noble i honest.

Cada cop més resulta evident que alguns requisits per a dedicar-se a la cosa partidària està en contradicció amb el perfil més convencional dels ciutadans. No contestar a les preguntes més clares i concretes, àdhuc quan són re-formulades amb insistència, és una característica inherent a la condició de polític. Com ho és respondre a una crítica envers el que ell o ella representa argumentant que més es pot criticar a tots els demés. Imprescindible resulta, altrament, tindre el valor de negar l’evidència. Inclús quan aquesta és tan objectiva com indiscutible per a qualsevol persona que compte amb una capacitat lògica elemental.

N’hi ha massa incapacitat, massa frivolitat en l’escenari polític actual. Amb els problemes que exigeixen especial i urgent atenció, com són els desastres que pot provocar Donald Trump, l’emergència climàtica que ja no és sols una amenaça, la violència de gènere que no para, el repte que significa el drama migratori, els insuportables nivells de vulnerabilitat de més d’un terç de la població, la regressió que està imposant allà on pot l’extrema dreta, la crisi d’Estat a Catalunya a l’espera de la sentència del Tribunal Suprem... Davant aquesta agenda d’urgències, la resposta és que potser anirem a noves eleccions. De veritat? Ens hem tornat bojos?

Tornarem a entrar en el forat negre al que ja vam caure en 2016? Noves eleccions? Quin resultat podrien donar-ne? Un ben probable seria que les tres dretes sumaren i s’havia acabat el problema. És a dir, s’estendria el trist i lamentable model andalús a tota Espanya. Serà això el que aconseguiran els dirigents de l’esquerra partidària hispana?



sábado, 22 de junio de 2019

Els polítics poden dimitir, però els ciutadans no.


Ada Colau no va poder contenir les llàgrimes quan era entrevistada pel periodista Jordi Basté, a RAC1. Va ser superada per l’emoció en recordar els seus fills quan intentava respondre a la pregunta de si, com a alcaldessa de Barcelona, no havia tingut la temptació de plegar i marxar a casa.

Comprenc la resposta incontenible de l’alcaldessa de la capital catalana. Més enllà que des de l’independentisme més radical s’ha acusat Colau de ser el pitjor enemic de Catalunya, i que des del nacionalisme espanyolista del PP i C’s se la difama, insulta i acusa de ser un cavall de Troia del separatisme, l’assumpte de les emocions dóna per a pensar.

La crisi catalana fa tant de temps que està en màxima efervescència emocional, que és comprensible que fins i tot les llàgrimes puguen esdevindré incontenibles per als actors principals. Tothom recorda el propi Oriol Junqueras en una entrevista amb Mònica Terribas en 2014, per citar sols un altre cas.

Els polítics són persones, com ho som els ciutadans del comú. Tot amb tot, ni els uns, ni els altres són o som iguals. De polítics, com de ciutadans n’hi ha honestos i deshonestos, coherents i incoherents, sincers i cínics, sense que ho siguem sempre i en tot moment o de manera absoluta.

Passa, tanmateix, que els polítics –parle dels que tenen una presència efectiva en l’escenari públic- tenen una responsabilitat incomparablement superior a la de la ciutadania de base. És per això que sobta la facilitat amb la que es presenten davant nostre com a portadors de la veritat indiscutible, com a avaluadors de les qualitats ètiques i morals de tothom, com a repartidors de carnets i credencials del que siga, de constitucional com cal, de bon o mal espanyol, de bo o dolent català, etc.

A més, aquest tipus de polítics, homes i dones, tenen un parell de característiques que permet identificar-los amb facilitat. La primera, descomptada la de la seua infal·libilitat, és la propensió al tremendisme; mentre que l’altra és la inesgotable capacitat per a insultar i desqualificar als que consideren contraris o enemics. Un exemple és Inés Arrimadas. La bona senyora, digna deixebla del seu mentor, Albert Rivera, és presenta com a esfèrica, perfecta. Ni s’enganya, ni admet la menor fissura en la seua posició, ni accepta cap qüestionament en la seua actuació política. I quant a la capacitat per al tremendisme i per a l’insult no cal més que recordar les seues darreres declaracions a propòsit de la constitució del Parlament navarrés o quant a l’elecció de la alcaldessa de Barcelona. És cert que ella també n’ha rebut d’insults amb certa reiteració, com els injustificables tweets de Toni Albà o de Núria de Gispert, però això no la justifica per a fer el que és el seu comportament habitual. Hauria de ser, precisament, al contrari: el ser objecte de paraules feridores i injúries hauria de fer-la més respectuosa i ponderada amb els altres. Doncs no.

Posats a triar, m’estime infinitament més els qui dubten, els que s’enganyen, i també els que són incapaços de contenir les llàgrimes per l’allau d’emocions que ha de provocar estar dia rere dia sota la lupa mediàtica. N’hi ha qui defensa que a la política s’ha d’arribar plorat de casa, però no hi coincidisc. Crec que les emocions desbordades en públic són un símptoma de que tenim al davant una persona que encara s’assembla molt al comú de la ciutadania; que encara no és esfèrica, sinó imperfecta; que no és infal·lible, sinó que dubta; que plora i que pot ser capaç de dir ho deixe, plegue, me’n vaig a casa.

Hauria comprés perfectament que Ada Colau hagués dit que plegava a l’endemà de veure les imatges a la Plaça de Sant Jaume, amb tant d’odi com vessaven els rostres de molts i moltes que l’escridassaven. Encara més després les lamentables paraules del seu contrincant Ernest Maragall. L’hauria aplaudit, perquè ningú té per què suportar això. També, tanmateix, li dedique el meu aplaudiment per no abandonar, per perseverar, per continuar en la defensa de les seues conviccions polítiques, tot i que no són precissament les meues.

Dit això, em pregunte: podem dimitir els ciutadans? Tenim eixa opció de renunciar, de plegar, d’anar-nos-en a casa? La resposta és no.

No podem dimitir, no podem abdicar de la nostra condició de ciutadans, no podem prescindir de la nostra qualitat de subjectes de drets civils i polítics. Si de cas ho férem, ens convertiríem en simples habitants, en pobladors, en ocupants d’un espai que han renunciat a la condició d’homes i dones lliures amb drets i deures i s’han convertit en súbdits, en vassalls.

Llavors, ¿què podem fer els ciutadans quan estem farts dels polítics, tot i que no són iguals però de vegades ho semblen? ¿Quina eixida ens queda quan dia rere dia assistim al mateix déjà vu que, en realitat, sí hem viscut?

¿Què podem fer davant la reiteració dels mateixos arguments que uns i altres repeteixen ad nauseam? Com reaccionar davant les mentides reiterades i descobertes? Què respondre a un tracte que fa pensar que ens consideren imbècils? ¿Com desactivar a aquells que no desisteixen d'atiar el foc, d'elevar la tensió buscant el beneficiar-se d'això a costa del que siga?

Com superar la temptació de cridar ben fort aquella consigna que va popularitzar-se a l’Argentina fa uns anys: que se’n vagen tots!

Com que això ja sabem que no funciona i com que els ciutadans tampoc no ens podem anar, no podem dimitir, no queda altra que demanar-ne coherència i responsabilitat a tots. Especialment, crec, als polítics per a que no estiren tant de la corda de la paciència de la ciutadania. Podria trencar-se, i seria terrible per a tots. Terrible.




sábado, 15 de junio de 2019

Violència intra familiar, diuen.



Quan jo era xiquet -parle de la primera meitat de la dècada dels seixanta del segle passat-, en el pis de baix del que vivia amb els meus pares, llavors un jove matrimoni, vivia una parella de la mateixa edat. Ell era –crec recordar- company de treball de mon pare, i ella tenia prou relació amb ma mare. Els tinc a la memòria com una parella atractiva. Ell molt templat, amb moto i caçadora de cuiro, amb llargues patilles i bigot; i ella molt simpàtica, guapa i sempre carinyosa amb mi. Eren Ramon i Judith, i fa temps que ja hauran mort tots dos.

Doncs bé, la dona pujava de tant en tant a ma casa i en algunes ocasions jo la sentia plorar mentre li xiuxiuejava a ma mare que Ramon l'havia tornat a colpejar. Ella intentava amagar les marques, sobretot les de la cara amb maquillatge extra. Per suposat que a mi ningú em contava res, però després jo agafava retalls, fragments de frases, quan ma mare li referia a mon pare la visita, i la pena profunda que sentia per la seua amiga. Tots dos coincidien en la repugnància envers Ramón i en la pena pel patiment de Judith, però no se’ls passava pel cap fer res. Què haurien pogut fer? Allò era cosa de la intimitat de la parella, de portes endins del matrimoni i, per tant, ningú no podia fer res; ningú tenia dret a intervindre. Així eren les coses en aquest país.

Vaig entendre després que ma mare feia l’única cosa podia: traslladar-li a la veïna amiga que no estava a soles. No del tot, encara que estigués absolutament aïllada dins casa seua.

Finalment, aquella jove parella va marxar de l’edifici. Van “separar-se”, segons vaig saber, tot i que sense entendre què significava això exactament. El divorci tardaria encara més de dues dècades en ser legal a Espanya, i les darreres notícies que guarde d’aquella dona és que va anar-se’n amb els dos fills que havia tingut amb aquell agressor impune. Tenia bona mà per a cosir, i a això va dedicar-se quasi monacalment. Això contaven.

Aquella amiga de casa era una víctima d’allò que ara les dretes del Trio de Colón dirien violència intra familiar.

A Andalusia han decidit posar en marxa un telèfon, per a que criden les dones que siguen víctimes dels homes, i els homes que ho siguen de la violència de les dones. Així, diuen, és com cal defensar “la vertadera igualtat” entre homes i dones.

En el pacte que Vox ha signat amb el partit Popular i amb Ciudadanos s’hi recull, en el seu punt número 9, el que titulen Telèfon d'atenció a les víctimes de la violència intra familiar, el següent: “El pressupost del 2020 incorporarà les dotacions necessàries perquè la Conselleria d'Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació pose en marxa un telèfon d'atenció degudament gestionat per personal qualificat per a la protecció de víctimes de la violència intra familiar, en un sentit ampli. Per a això, s'han de dotar dels mitjans tècnics necessaris per a la seua atenció i derivació, si escau, als serveis socials o a les pròpies forces i cossos de Seguretat de l'Estat”. Deixem de costat que a Andalusia ja existia el telèfon del menor i del major, que això ara és un detall menor.

Allò realment rellevant, allò que importa és que el Trio de Colon vol fer arrere el rellotge de la història de la societat espanyola. La crua realitat és que això d’atendre a les “víctimes de la violència intra familiar” significa fer moltes passes arrere. El 016 va ser creat pel govern de Zapatero per a oferir a les dones víctimes de violència de gènere informació sobre recursos i drets en matèria d'ocupació, serveis socials, ajudes econòmiques, recursos d'informació, d'assistència i d'acollida i assessorament jurídic. A les dretes els destorba eixe servei, i han establert un altre més deliberadament boirós en el qual volen diluir el problema real i tangible de la violència de gènere. Efectivament, com han denunciat les organitzacions feministes allò que volen és invisibilitzar la violència masclista. Volen les dones subordinades i, si és el cas, atemorides i respectuoses davant l’autoritat que l’home ha d’exercir a casa i al carrer, a l’espai privat com al públic. És la seua ideologia.

Però, la realitat és molt tossuda. Més enllà d’altres actuacions propiciades des de les diverses administracions, més enllà de la indiscutible major sensibilitat social envers la violència contra les dones, més enllà de les històriques mobilitzacions dels 8M, acaba de ser assassinada la dona que fa la número mil, 1.000!!!, des que va posar-se en marxa el comptador fa sols quinze anys.

I ara, justament ara, quan les víctimes de la violència de gènere han arribat al millar, les dretes espanyoles accepten que Vox faça valdre una posició ideològica franquista, pròpia dels anys seixanta del segle passat i ressusciten allò de la violència intra familiar. Ho han fet a Andalusia, i aviat ho faran a Madrid i allà on els números per a constituir majories de govern amb el PP i amb Ciudadanos els ho permeta. Això està significant –entre altres coses- l’entrada de l’extrema dreta espanyola a les institucions.

El Govern de Moreno Bonilla i els seus aliats de Ciudadanos han acceptat les tesis de Vox per a treure endavant els Pressupostos de 2020, tot sabent que són més ideològiques que econòmiques. No són els diners allò més important ara per a Vox, ni per al PP i Ciudadanos: han aconseguit que la seua batalla dels tres partits contra el feminisme haja sigut inaugurada amb una primera victòria; i ara voldran replicar-la allà on puguen.

A Pablo Casado i a Albert Rivera aquesta unitat d’acció amb l’extrema dreta masclista els resulta lògica i desitjable. Un poc més difícil hauria de ser-ho per a les dones dels seus partits. Segurament seran dones que no han conegut cap com aquella que jo tinc a la memòria des de fa més de mig segle. Era allò violència intra familiar? No, Judith ja patia violència masclista, violència de gènere a mans de Ramon.

Doncs no haurien d’oblidar que n’hi ha encara milers de Judith que són víctimes dia rere dia, que pateixen violència de gènere a mans dels Ramon de torn. Estem obligats a reaccionar davant d’aquests bàrbars que, des de les institucions, volen tornar a imposar-nos el seu ideari masclista i reaccionari, negant la realitat que les mil darreres víctimes de la violència de gènere han certificat amb la seua sang. No podem equiparar als Ramon i a les Judith. Senzillament, no podem. No és sols que siga injust, és que constitueix un insult a la raó, a l’evidència i a la memòria de tantes assassinades. Són elles les que moren, i ja van mil. Quantes faran falta per que unim totes les forces disponibles per a aturar els bàrbars?

sábado, 8 de junio de 2019

Navarra, una nova trinxera per al cinisme del Trio de Colón.



Passen els dies, han passat setmanes després les dues cites amb les urnes, les legislatives i les locals i autonòmiques [deixem estar ara les europees] i els actors polítics centrals continuen sense pactar definitivament els governs municipals i autonòmics resultants de la darrera marató electoral. La situació comença a resultar cridanera; o absurda, segons es mire. Si es tractés d’un partit d’handbol, els àrbitres no pararien de xiular joc passiu als dos blocs que pugnen pels diversos poders. Els de blau i els de roig no fan més que amenaçar-se, desqualificar-se els i enviar-se missatges poc amistosos uns als altres; i no sols els rojos als blaus i a l’inrevés, sinó també entre ells.

El joc passiu és un dels resultats de la complicada realitat que han dibuixat les urnes, però també de la por de tots a cometre errors, a exposar-se al calvari de la lapidació pública tant pels adversaris com pels propis enemics interns de cada formació.

La pilota la té Pedro Sánchez, que juga amb els rojos però no vol que es note massa, tant i més perquè els seus companys de samarreta, els que comanda Pablo Iglesias, han agafat una lletania monòtona darrere la qual volen amagar la davallada de la seua representativitat i, també, el canyaret intern que pateixen. A més, el líder socialista vol guanyar pes a Europa, i necessita el recolzament del francès Macron amb qui va ser el primer a reunir-se després les eleccions.

El PP i Ciudadanos estan amb la pantomima dels estira i arronsa per a la constitució de governs entre conservadors i reaccionaris, però en ocasions notòries per governar necessiten incorporar l’ultra dreta de Vox; uns parents amb els quals Rivera i Arrimadas no volen aparèixer en públic per si els fan la cara roja a Europa. Les pressions que estan rebent des de París i Brussel·les són conegudes. Veurem què passa finalment, que no està clar a hores d’ara, encara que la dreta sempre és molt des-acomplexada per a conviure amb la seua roba bruta.

Mentre això passa, el País Basc sembla un amigable parc natural amb tots els colors del verd, en bona mesura gràcies a que allí ningú fa una paraula més alta que altra. Mentre tant, Catalunya és l’antítesi. Qui ens ho havia de dir fa deu anys.

Barcelona ben bé val una missa, i fins i tot Ernest Maragall estaria disposat a anar a combregar i arriscar-se a deixar de fer manetes amb els de Puigdemont, si els Comuns de Colau li obriren la porta de l’Ajuntament de la capital de Catalunya. El resultat és incert a hores d’ara, però si calgués apostar pagaria la pena fer-ho per l’actual alcaldessa, que –amb l’abstenció de Valls- sembla podrà re-editar el govern amb el PSC, i farà tàndem amb Jaume Collboni. Seria un colp ben dur per a l’independentisme.

Totes les organitzacions polítiques estan, llavors, en eixe partit virtual que destaca pel joc passiu; fent i diguent el que creuen que els convé, el que els interessa, tot i que avui siguen coses que negaven ahir o afirmant-ne altres distintes a les que afirmaven en campanya electoral fa sols unes setmanes. Podem anomenar cinisme a això?

Segurament sí, però la política partidària no és un joc d’infants ni una comèdia d’embolics. Tot amb tot, convindria tindre cura perquè n’hi ha de cínics i de cinismes que van més enllà del tolerable en una democràcia madura.

No cal més que veure el que està passant a Navarra, on la constitució del nou govern autonòmic està obrint els informatius de totes les televisions espanyoles; és notícia d’apertura a les ràdios i primera a tres columnes a la premsa.

Navarra és una regió uni-provincial ben particular, com sap qualsevol que simplement l’ha recorreguda. Amb una gran personalitat global navarresa, i amb un foralisme molt viu, d’Olite cap al sud incloent-hi Tudela és una sub-regió pròxima en tots els sentits a Aragó; i d’Olite cap al nord, incloent-hi Pamplona, n’és una altra clarament basca. Sempre ha sigut difícil gestionar Navarra, que ha comptat amb una dreta i una ultra dreta potent que han jugat de forma continuada la carta de l’amenaça de l’annexió al País Basc.

Doncs bé, el resultat de les eleccions passades va donar 19 diputats a la coalició Navarra Suma (on està la Unión del Pueblo Navarro recolzada pel PP i Ciudadanos), 11 al Partit Socialista de Navarra (PSN-PSOE), 9 a Geroa Bai (pròxima al PNB), 8 a EH-Bildu (l’esquerra independentista), 2 a Podemos i un diputat a Izquierda-Ezquerra. És a dir, que si funcionen els acords entre partits, el PSN hauria de formar govern progressista amb Geroa Bai, Podem i Izquierda-Ezquerra, però necessitarien l’abstenció d’EH-Bildu en segona votació.

Doncs bé, el Trio de Colón ha posat el crit en el cel. Com que són la llista més votada, reclamen el poder, i acusen de traïció i amenacen als socialistes amb el foc de l’infern si accepten l’abstenció d’EH Bildu. Són els mateixos que van formar govern a Andalusia amb Vox; són els qui s’empassen totes les amenaces anticonstitucionals dels d’Abascal a les dones, als immigrants, a les pensions, a les autonomies, etc., etc.; són els que volen replicar eixa aliança a Madrid, capital i comunitat, on els més votats van ser Más Madrid i el PSOE; són els que volen manar a Castella-Lleó i a Múrcia, on també van vèncer els socialistes.

Així doncs, resulta que els del Trio de Colón són els que amenacen amb l’arribada de l’Anticrist si Pedro Sánchez no li para els peus a la seua companya María Chivite i accepten l’abstenció d’EH-Bildu.

Faria bé el líder del PSOE en no deixar-se aclaparar per la dreta mediàtica, ni espantar-se per les desqualificacions de Casado i Rivera. Més enllà que no aconseguirà evitar que continuen atacant-lo per terra, mar i aire, no necessita fer un pacte amb EH Bildu. Simplement es tracta d’acceptar l’abstenció dels d’Otegui sense contra-partides.

A més, mentre no es demostre el contrari, Otegui i EH Bildu estan tan dins de la Llei de Partits i de la Constitució [encara que no combreguen amb ella] com està Vox, Abascal i els seus confrares. Per què, llavors, renunciar a complir a Navarra allò que han dit les urnes?

viernes, 31 de mayo de 2019

Íñigo Errejón i Manuel Valls fan trontollar el tauler post electoral en diferenciar política i partidisme.


El jove líder de Más Madrid i l’ex primer ministre francès, eixe inesperat candidat a l’alcaldia de Barcelona, acaben de fer sengles propostes que han desconcertat a molts i n’han posat dels nervis encara a més. Tant que han estat primera plana a tots els mitjans.

Estem molt mal acostumats en aquest país a confondre política amb partidisme. Els primers que es confonen, sovint de manera deliberada, són els propis polítics professionals. La ciutadania, en general, no diferencia amb claredat entre una cosa i l’altra.  

Aquesta és una de les raons –en cap cas l’única- del descrèdit de la pròpia política i, encara més, de la desconfiança envers els que s’hi dediquen. No és que resulte esperpèntic que en ocasions es desqualifiquen els uns als altres acusant-se “de fer política”, sinó que col·laboren així a estendre la idea de que la política és una activitat deshonesta, pròpia de brivalls, vividors i, en general, de gent malfaenera i aprofitada.

El més greu és que d’eixa confusió entre política i partidisme se’n deriva, automàticament, una tendència a que el ciutadà s’allunye de “la política”, la qual cosa provoca un descrèdit de la pròpia democràcia com a forma de resoldre qui i com es governa en unes societats complexes com són les nostres. És un dels resultats més perversos d’allò que en diuen “la política de l’anti-política”.

Tot amb tot, un percentatge encara representatiu del cens electoral acudeix regularment a les urnes quan és convocat i diposita la o les paperetes que millor considera d’acord amb el que entén que són les propostes dels qui s’han presentat com a candidats a ser elegits regidors, diputats o senadors. 

La segona part per a resoldre allò que és l’objectiu del sistema democràtic –qui i com es governa- consisteix en que els electes han de gestionar allò que els votants han expressat mitjançant la seua papereta. És a dir què, amb els resultats que han donat les urnes, els representants han de triar uns càrrecs molt principals: els alcaldes de cada municipi i el presidents dels governs, central o de comunitat autònoma.

En aquesta fase estem ara. Una en la que resulta dramàticament evident la manca de cultura democràtica d’aquest país, en la que els pactes entre formacions distintes és encara molt poc freqüent. Paral·lelament, s’aprecia una altra carència que els polítics coneixen però callen mentre que bona part dels electors la ignoren: que governar significa, quasi sempre, optar entre el dolent i el pitjor. Sovint no es tracta de triar el que és millor, sinó entre el que és possible d’entre les opcions menys dolentes.

Més enllà d’això, si s’ha de decidir qui i com es governa, és fàcil d’establir-ho quan els resultats són clars i contundents. Estem prou acostumats a que guanye l’opció A o l’opció B, inclús per majoria absoluta. Llavors no n’hi ha cap problema, com hem comprovat en temps passats amb determinades victòries del PSOE o del PP. Això era senzill quan el sistema bipartidista feia que els dos partits es repartiren el 80 per cent dels vots. 

També ha sigut fàcil en altres ocasions –si parlem de l’elecció de president del govern, per exemple- quan PSOE o PP pactaven amb els representants del nacionalisme basc o català. El PNB i Convergència i Unió pactaren amb Suárez, González, Aznar o Zapatero un win-win que donava satisfacció a tots. 

El govern de Mariano Rajoy de 2011, en un escenari de crisi brutal com la que havia començat en 2008, va fer una demostració paorosa d’on podia dur-nos la imperícia, la tendència al tancredisme del titular de l’Executiu i, molt especialment, la substitució de la política pel partidisme judicialitzat en dosis letals. És ara que estem collint els fruïts d’unes polítiques partidistes i miops, tan maldestres com interessades que, especialment quant a la crisi catalana, van fer-se explícites tant en el govern de Madrid com en el sobiranisme amb seu a Barcelona. 

Des de fa uns anys, però, aquell escenari bipartidista corregit pels nacionalistes bascos i catalans va desaparèixer. Primer Podemos i després Ciudadanos van emergir amb certa força. Les eleccions de 2016 van confirmar que aquell tauler a dos s’havia convertit en un tauler a quatre, mentre que com ja havien anunciat les eleccions andaluses de 2018, en 2019 la partida s’ha complicat del tot: ara ja en són cinc els actors, més les opcions nacionalistes i regionalistes diverses de les Espanyes. No oblidem que darrere d’aquestes n’hi ha més de tres milions d’electors que els hi donen el seu suport de manera continuada. 

Què s’ha fet des de la política convencional llavors? Doncs és senzill de veure: s’ha substituït el bipartidisme del passat per la configuració de dos blocs: el de les dretes, que està entre el blau marí més o menys acusat [segons dies] i el blau mahó més o menys falangista; i el de les esquerres, que cobreixen diverses tonalitats del roig. Al marge, uns més que altres, queden els nacionalistes dominants: el PNB, sempre pragmàtic, però també seriós i confiable; i els sobiranistes catalans que semblen més que atabalats  en tant que pateixen alhora l’excepcionalitat de tindre bona part dels seus líders a la presó o fugits a l’estranger, mentre lliuren una dura batalla entre ells per a veure qui hegemonitza l’independentisme. 

Ara, quan està decidint-se qui i com s’ha de governar als ajuntaments, els governs autonòmics [en tretze dels disset] i qui ha d’ocupar La Moncloa, resulta particularment evident que aquella confusió entre política i partidisme és senzillament lamentable i perillosa. Com també ho és haver substituït el bipartidisme imperfecte i matisat del passat per un bi-bloquisme molt difícil de gestionar.

És per això què, més enllà de les simpaties o de la distància que a cadascú el separe d’Errejón i de Valls, les seues propostes són aire fresc i regenerador front al roda i volta al que estan abocats amb més o menys tossuderia la resta dels estats majors dels diversos partits. 

L’escenari és complex en extrem. Totes les instàncies de poder estan a debat, i no serà possible trobar una única fórmula de pacte a aplicar per tot arreu. Caldrà, precisament, fer molta política de la bona i menys partidisme amb les llums curtes; caldrà política estratègica i no partidisme carrincló. 

Errejón està disposat  a acceptar un mal menor [per a ell i els seus] com és cedir l’alcaldia de Madrid a Ciudadanos, evitant el mal major que significaria l’entrada de l’extrema dreta de Vox als governs de la capital i de la seua comunitat autònoma. Valls, acceptaria el mal menor [per a ell i els seus] de revalidar com alcaldessa Ada Colau, evitant el mal major que Barcelona es trenque completament en ser instrumentalitzada per l’independentisme que està en minoria a la ciutat.

Ja veurem què resulta d’ambdues propostes. Potser res. Potser. Però, s’ha de reconèixer que iniciatives com la d’Errejón i la de Valls són vies que convindria explorar i que podrien ser la llavor d’un canvi fonamental en la cultura política espanyola: fer explícit que els pactes entre diferents són possibles i desitjables pel bé d’assolir una governabilitat de base ampla, que permeta eixir de la confrontació tan polaritzada com tòxica en la que vivim des de fa massa, provocada en bona part per aquella confusió entre política i partidisme. 



sábado, 25 de mayo de 2019

Jornada de reflexió o d’angoixa? Cal votar i cal fer-ho per opcions de progrés.


La llei electoral espanyola estableix que durant les vint-i-quatre hores anteriors a l’apertura dels col·legis electorals no es pot fer cap activitat tendent a la captació del vot dels ciutadans. És allò que en diuen la “jornada de reflexió”, un anacronisme absurd que prové d’una concepció paternalista de la política. Suposava el legislador, fa quaranta anys, que el ciutadà del comú havia de realitzar un profund procés introspectiu per a decidir el seu vot. La mesura es complementa amb la prohibició de difondre enquestes electorals des d’una setmana abans dels comicis. Una altra evidència de la voluntat de posar-li portes al camp digital en el que vivim.

La bona qüestió és què, anacronismes i paternalismes a banda, la jornada prèvia a l’electoral és un dia estrany. Tant i més quan, com avui passa, es tracta de veure si va a confirmar-se que el sector majoritari dels electors tornarà a recolzar opcions polítiques de progrés com va passar el 28 d’abril passat, o si, pel contrari, donarà suport majoritari al bloc reaccionari que formen aquells que entenen que el poder els correspon per llei natural, i estan disposats al que faça falta per recuperar-lo. Fa uns anys el mapa electoral espanyol distribuïa el 80 per cent dels electors entre dues opcions, PSOE i PP, i ara la realitat és multipolar: cinc partits d’àmbit estatal més els que tenen la seua força concentrada en les distintes nacionalitats que conformen el Regne d’Espanya.

Diverses qüestions s’han de resoldre demà.

Quina serà la participació? Mantindrà o no l’elevat nivell del passat mes d’abril? D’una banda, efectivament, fa menys d’un mes que els ciutadans van votar per triar diputats i senadors al Parlament de Madrid. També, de manera singularitzada, als de les Corts Valencianes. Ara, quatre setmanes després, és el torn d’elegir alcaldes i regidors per als ajuntaments, diputats per als parlaments regionals en dotze de les dèsset comunitats autònomes i, també, els diputats espanyols al Parlament europeu. ¿Acusarà la ciutadania el cansament, àdhuc el fàstic, per una campanya electoral en bucle des de fa mesos? Si fora així, com auguren molts analistes, el bloc progressista es veurà perjudicat.

El Partit Popular capitanejat per Pablo Casado va patir una desfeta sense precedents el passat 28A. En qualsevol partit democràtic homologable en Europa, el jove i impacient líder hauria dimitit. Tanmateix, en un partit de jerarquia quasi militaritzada com és el dels conservadors hispans això no va passar. És cert que la proximitat de les eleccions de demà aconsellava mantindré Casado al timó, però veurem si un nou resultat advers fa rodar políticament el seu cap. De l’agressivitat amb els adversaris i del gir reaccionari per la competència pel vot de l’extrema dreta que Vox havia arreplegat a les eleccions andaluses, Casado i els seus han passat a pregonar el seu centrisme allunyat de radicalismes. El problema és que ningú, tret dels creients tradicionals de la sigla PP, pot empassar-se eixe canvi. Però, ¿tornaran a la fe popularista molts dels que apostataren en benefici de Ciudadanos i de Vox?

Albert Rivera, qui va obtindré uns resultats el 28A que l’acostaren al sorpasso a Casado, ha prosseguit en la seua radicalització cada cop més pròxim a la dreta més ultra; cada cop més agressiu, més provocador, més insultant, més desqualificador de tot i de tots el que no siga el que ell representa. Rebrà el suport d’un nombre creixent de ciutadans? ¿Desbancarà al PP coma partit de referència de la dreta espanyola, la més nacionalista, re centralitzadora i castellanista?

¿Obtindrà una bona quantitat de vots l’extrema dreta que Vox representa, la que no sap parlar més que de les essències més pures de l’espanyolitat de guarda-roba amb forta olor a naftalina, que a més sempre resulta amenaçadora amb la seua violència implícita? ¿Qui podrà confiar en ells per a alcaldies i parlaments quan és evident que ho ignoren pràcticament tot en matèria de gestió i d’administració, quan desconeixen la problemàtica concreta dels barris i dels pobles; quan és evident que tenen poc a aportar més enllà dels crits de rigor franquistes?

¿Quina va a ser la influència de la crisi catalana, especialment ara que a la tensió del judici a l’Audiència Nacional s’ha afegit l’espectacle lamentable dels cinc preventius que han pres possessió al Congrés i al Senat, amb una part de la dreta patejant el terra, escridassant-los i insultant-los? La Mesa del Congrés, amb el vot de PSOE, PP i Ciudadanos ha decidit la suspensió després d’una campanya brutal de pressió sobre Meritxell Batet, la nova presidenta, a la que arribaren a qualificar d’indecent a les poques hores de ser elegida. Que la nova presidenta del Congrés i el president del Senat siguen polítics adscrits al Partit dels Socialistes de Catalunya és un senyal amb el que el govern de Pedro Sánchez ha volgut ratificar la seua voluntat de distensió i de negociació per a superar la crisi d’Estat a Catalunya. ¿Com influiran aquests factors en les votacions dels electors demà diumenge? ¿Com va a afectar, en particular els electors catalans, la pugna cada cop més agra i descarnada entre ERC i JXCat?

Podemos va superar un match ball el 28A, tot i que els resultats obtinguts van estar lluny dels aconseguits en 2016. Ara són imprescindibles per a que Pedro Sánchez puga ser reelegit com a president del Govern, i no s’han cansat de repetir la idea de que volen formar part de l’Executiu. Fins i tot Pablo Iglesias ha arribat a dir que seria lògic que ell ocupés una cartera ministerial. A més a més, la crisi interna, especialment explícita en una plaça tan emblemàtica com és Madrid, amb el divorci amb el duo Carmena-Errejón, tindrà uns efectes que sols podrem avaluar en fer el recompte de les paperetes que obtinga la formació.

Què passarà amb l’elecció al Parlament europeu? La Unió Europea és tan necessària com sempre, o encara més atesa la duríssima realitat geopolítica mundial. Bona part dels europeus, àdhuc ara que el Brexit evidencia quan de fred fa fora de la Unió, no saben que –malgrat tot- és gràcies a la UE que viuen en la regió –amb molta diferència- més habitable del planeta. El Parlament Europeu és el parent pobre de les eleccions de demà, però és més que res per la nostra ignorància que pel que en realitat representa i significa en la vida de 500 milions d’europeus. ¿Recolzaran els electors les candidatures europeistes efectives, sabran distingir el gra de la palla?

Són moltes les preguntes que demà a la nit tindran resposta. És per això que, per a molts, la d’avui més que una jornada de reflexió és una jornada d’angoixa continguda perquè és molt el que ens juguem, especialment la ciutadania progressista. Convindria, seria desitjable, més aviat imprescindible que no es perdés cap vot. Que ningú es quede a casa i que tots els qui aspirem a un ajuntament, un parlament autonòmic i un Parlament europeu amb majories de progrés convertim -mitjançant el nostre vot- eixa angoixa per les incerteses d’avui en un somriure d’alegria i esperança pel futur.