sábado, 16 de junio de 2018

Cinquanta anys després de 1968, la joventut hauria d'aparèixer de nou per aconseguir l’impossible.


La dècada dels anys seixanta va ser una època de forta ideologització, principalment d'una joventut que a Europa estava vivint el que es coneix com els Trenta Gloriosos, un període socioeconòmic que anirà des del final de la Segona Guerra Mundial el 1945 fins a la crisi del petroli de 1973. És un temps caracteritzat per dos processos: un creixement econòmic mai abans aconseguit i l'enfrontament entre les dues grans potències en el marc de la Guerra Freda.

Es tracta d'un temps en el qual es viu una pugna entre dos models de societat: la que proposen les democràcies occidentals, amb els Estats Units d'Amèrica al capdavant, i les anomenades democràcies populars que capitaneja la Unió Soviètica. Aquesta rivalitat determinarà que a Occident l'expansió del capitalisme serà acompanyada d'una forta presència de l'Estat, adjudicant aquest una enorme importància a les qüestions socials. Es tractava d'impedir qualsevol tipus de contagi que pogués venir de la mà de les organitzacions filo-comunistes occidentals, per la qual cosa era essencial assumir una bona part de les seues demandes en política econòmica i social.

Serà particularment la joventut europea la que -en aquesta nova realitat oberta després de la derrota del feixisme- comence a introduir demandes noves en l'agenda política. A Europa, al continent, aquesta joventut es mobilitza amb relativa autonomia a banda i banda del Teló d'Acer, lògicament més en l’oest que en l’est, però si París marcarà un abans i un després en l'evolució política de l'Europa Occidental, a Praga els tancs soviètics deixaran clars els límits del que es pot i el que no es pot fer en els països de l'anomenat Socialisme real. En general, es pot concloure que Occident s'endinsà en una època de forta acceleració de la realitat social, política i cultural, i això es percebrà amb claredat tant a Europa com als Estats Units d'Amèrica (des d’Alabama a Califòrnia), i també en els diversos països de l’Amèrica Llatina. En aquesta última regió, els moviments socials adquireixen cada vegada més importància, particularment a Xile, on en 1970 un govern socialista, marxista confés, arribarà al poder per la via democràtica amb Salvador Allende al capdavant.

En aquests anys sorgeixen als Estats Units d'Amèrica moviments socials o culturals com els hippies, que participen activament en les protestes anti-guerra del Vietnam, i es lliurarà definitivament la lluita pels drets dels afroamericans. Es produiran explosions de violència, de vegades extrema, en les què hi haurà víctimes mortals, la majoria de les vegades a mans de la policia o la Guàrdia Nacional, però seran això mateix, explosions carregades de ràbia i impotència, més que resultants d'un projecte de subversió mínimament estructurat. El mateix es pot dir de l'activisme violent d'una part dels joves negres, especialment després de l'assassinat de Martin Luther King. En el context del Moviment pels Drets Socials, en el qual sorgirà la reivindicació del Black Power, apareixerà el Partit Pantera Negra d'Autodefensa, una organització nacionalista afroamericana, socialista i revolucionària que pretenia protegir els negres de la violència, explícita i implícita, exercida contra ells pels blancs, particularment la policia.

No obstant això, es pot dir que, en termes generals, tant la joventut mobilitzada contra la Guerra a Indoxina com la que lluitarà pels Drets Civils dels negres, així com la majoria dels mobilitzats a Europa, poden ser considerats pacífics i molts d'ells pacifistes; és a dir, majoritàriament identificats amb la no violència.

El contrast amb el que passarà a Amèrica Llatina serà fortíssim: allà seran milers de joves els que conclouran que l'única eixida possible i desitjable per les seues tremendament injustes i insolidàries societats passa per organitzar-se i ensinistrar-se per a la lluita armada, per a ser membres actius de la insurgència guerrillera. Serà evident que aquests nous moviments revolucionaris estaran marcats per l'exemple de la Revolució cubana.

El 68 llatinoamericà va arrencar amb la mort del Che en el 67 i va acabar, si es vol fer una analogia amb la visió euro cèntrica (Paris / Praga), en el 69 amb el Rosariazo (3 morts) i el Cordobazo (més de 30 morts) argentí el 1969, passant clar pel Mèxic de Tlalteloco (el 1968, amb més de 300 morts segons una valoració conservadora).

La fortíssima repressió va empènyer a milers de joves a la insurgència armada, i no només a Mèxic o l'Argentina. També al Brasil, Uruguai, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Perú, Colòmbia... La victòria castrista a Cuba va fer pensar a molts en tot el Continent que emular Castro i Guevara assegurava l'èxit, i fer-ho era només qüestió d'atreviment i fermesa revolucionària. Regis Debray i Ernesto Guevara havien fet miquetes el vell dogma leninista, i havien afirmat amb gran desimboltura que no calia esperar a gaudir de condicions objectives per posar en marxa la revolució, sinó que el que calia era crear una consciència revolucionària mitjançant els incentius morals davant la injustícia social extrema. D’aquí l'elaboració del foquisme.

Per entendre, doncs, el desenvolupament dels processos polítics i socials durant la segona meitat de la dècada dels seixanta cal tenir en compte les grans línies del que passa en un món dividit en dos blocs antagònics, capitanejats per Washington i Moscou; un món en el qual, a més, s'estan produint les guerres d’alliberament nacional, des d'Àfrica al Sud-est asiàtic.

Aquest serà el context del procés fonamental que constitueix el fenomen més transcendental de la Amèrica Llatina del període: la Revolució Cubana. Un procés localitzat al Carib, però que cal connectar amb la guerra al Vietnam a l'Extrem Orient i amb la d'Algèria a l'Àfrica, i també amb les mobilitzacions dels estudiants europeus: els joves de París cantaran una consigna en les seues manifestacions que farà evident la seua admiració per dos ídols mundials indiscutibles del moment: ¡¡¡Gue-va rà / Ho-txi-min !!!

Podríem dir que -a diferència del que passarà a Europa o als Estats Units-, la joventut llatinoamericana no s'acontentarà amb realitzar grans manifestacions o grans concentracions de protesta, ni amb explosions més o menys potents de violència, ni amb exigir noves reivindicacions com la llibertat sexual, l'incipient feminisme o el matiner ecologisme. Els milers de joves llatinoamericans que voldran emular el Che Guevara desitjaran ser exemple de l'home nou aliè als incentius materials, sentiran com una realitat insuportable l'extrema desigualtat de les seues societats nacionals, i serà aquesta joventut fonamentalment provinent de la classe mitjana la que prendrà les armes per derrotar el capitalisme imperialista i assolir el somiat socialisme, una societat que imaginaven moralment superior, en la qual l'home no explotava l'home i no existia la propietat privada dels mitjans de producció.

És cert que també a Europa hi va haver qui es van inclinar per les armes, per la lluita armada, però entenem què, a diferència del que passarà a Amèrica Llatina, van ser experiències molt minoritàries com les de la Fracció de l'Exèrcit Roig alemany, o les Brigades Roges italianes. Hi ha dos casos que, a diferència dels anteriors, tindran més suport social en els territoris en què van actuar: un és l'IRA i l'altra és ETA.

En el context de la Guerra Freda, les potents insurreccions armades llatinoamericanes generaran la política contra-insurgent front el que en diuen l'enemic interior i la conseqüència més evident seran les dictadures militars propiciades per l'anomenada Doctrina de Seguretat Nacional, emanada des de Washington, com un corpus doctrinal militar que utilitzaran les forces armades dels diversos països, coordinades des de 1947 pels Estats Units mitjançant el Tractat Inter-americà d'Assistència Recíproca (TIAR) i ensinistrades a l'Escola de les Amèriques, a Panamà. Encara patim els estralls que van provocar les terribles violacions dels drets humans perpetrades pels militars.

Aquella llarga dècada va ser vertiginosa tant a Europa com a Amèrica. Tot semblava possible als ulls dels que van decidir apostar pel desafiament de l'ordre existent. Han passat cinquanta anys, i el balanç és complex. A Europa el sistema de representació política partidària d’aquella època viu hores molt baixes. L'indiscutible èxit que va significar la posada en peu del que avui és la Unió Europea també travessa a hores d’ara moments dificilíssims després del Brexit, el desequilibri i la desconfiança entre els països del nord i els països del sud, la dissonància de bona part dels països de l'Est, o l'emergència dels populismes que troba la seva expressió més recent en la formació de l'actual govern italià. A l’Amèrica Llatina, moltes de les raons que van impulsar a tants a la lluita segueixen dramàticament vigents. L'extrema desigualtat la manté com el continent més injust del planeta, ara amb altíssims nivells de violència lligada a la prevalença de l'anomenada indústria del crim i a la incapacitat dels governs de desenvolupar polítiques socialment inclusives.

Han passat cinquanta anys des d'aquells anys en què semblava que la joventut revolucionaria la vida d'Occident. En part ho van aconseguir, i alguns dels avenços assolits van resultar irreversibles. En algun moment la joventut occidental tornarà a somiar amb construir -de manera pacífica i democràtica- el seu propi futur trencant els frens i esmicolant els obstacles dels que –com sempre ha passat- els volen resignats i submisos.

sábado, 9 de junio de 2018

Un govern per a abordar la qüestió catalana, que exigeix canvis de guió al sobiranisme.


El tomb que ha donat la política espanyola en pocs dies és dels que es recorden pels contemporanis. Al costat de l'emoció viscuda que va fer fregar-se els ulls a tots aquells que vivien el malson Rajoy com un càstig bíblic, la segona sensació dominant ha consistit en una recuperació quasi automàtica de certes expectatives de canvi a millor, tant en l'escenari institucional com en el territori social, devastats tots dos després del mandat del de Pontevedra.

Rajoy, ara jubilat per obligació, expulsat dels seus càrrecs, tant a l'Executiu com al seu partit, no ha pogut resistir l'abrasadora infecció que pateix el PP, un partit institucionalment corrupte segons sentència de l’Audiència Nacional. El pitjor president de la nostra història recent, afectat d'una patològica insensibilitat social, ha hagut d'abandonar. Això ha constituït un èxit de la democràcia parlamentària, una victòria que permet albergar esperances de regeneració tant de les institucions violentades en benefici propi pel PP, com d’atacar la bretxa creixent de desigualtat d'aquests últims anys i, a més, afrontar amb altres formes i amb una altra lògica la crisi d'Estat que té el seu origen en l'anomenada qüestió catalana. L'esperança de canalitzar aquest greu problema, que afecta tant els catalans, els partidaris i els detractors del sobiranisme, com a la resta dels ciutadans d'Espanya, ha cobrat vigor després de la presa de possessió de Pedro Sánchez i el seu govern.

Tothom opina sobre el nou govern de Pedro Sánchez i sembla haver consens quant a la valoració majoritària: vist en conjunt i a mitja distància, és un sòlid equip que ha sorprés propis i estranys. Potser esperàvem un equip més de circumstàncies, amb menys qualificació i menys altura política i professional, però Sánchez ha aconseguit conformar un executiu amb una expectativa relativament curta de vida [mesos, ha dit el mateix President], però com si pensés en gestionar una legislatura de durada convencional. D’entre els que van dir sí a Sánchez en la moció de censura, Units Podem, PDCat i ERC no han quedat satisfets amb la nòmina dels nous ministres, i tots ells tenen part de raó.

Tot amb tot, és cert que del conjunt dels nous ministres, en el que destaca la més que majoritària presència de dones en llocs d’extrema responsabilitat, els focus s’han posat en dos d’ells: Grande-Marlaska i Huerta. El nou titular d’Interior és un home que, més enllà d’haver fet part de la seua carrera a l’ombra del Partit Popular, ha tingut un comportament professional inacceptable en casos com el del Yak-42 o els Centres d’Internament d’Estrangers, entre d’altres. El cas de Màxim Huerta és distint, i ha cridat l’atenció que Sánchez haja pensat en una persona que, a més de no tenir un currículum que infonga confiança al món de la cultura, tant al de la creació com a l’empresarial, sembla patir una forta tendència a la frivolitat i a la xafarderia, a més d’haver fet massa explícites les seues fòbies personals, ja siga a l’esport ja siga al sobiranisme català.

Si els independentistes del Principat ja havien desqualificat, i no va ser sorpresa, a Josep Borrell, tot titllant el seu nomenament com a ministre d’afers exteriors de pèssima notícia [Torra dixit], el nom de Màxim Huerta també els ha fet posar el crit al cel, en aquesta ocasió amb molta raó.

Poques reaccions públiques ha provocat des de l’independentisme el nomenament de Meritxell Batet –tan catalana com Borrell, com Junqueras o Puigdemont- com a ministra de Política Territorial [canviant significativament el nom d’una cartera que es deia d’Administració Territorial], per indicar la voluntat “d’enfortir el projecte nacional [espanyol] reconeixent la pluralitat [d’Espanya]”, en paraules del propi Pedro Sánchez. Batet ha declarat que assumeix el nou càrrec convençuda que és possible "posar la política en marxa" per estendre ponts amb la Generalitat. Per arrodonir el discurs, ha afirmat estar disposada a dissenyar una estratègia de negociació basada en el seu "catalanisme ponderat i racionalitat espanyola".

Josep Borrell ha sigut declarat persona non grata pels independentistes, tot acusant-lo de jacobí recalcitrant i de simple descentralitzador administratiu de les Espanyes, a més de recordar la seua bel·ligerància en contra de la deriva dels sobiranistes així com la seua participació en actes de gran relleu, organitzats per Societat Civil Catalana de la mà del PP de Catalunya i de Ciutadans.

El veterà i poliglota polític català, adobat en mil batalles, posseïdor d’un impressionant currículum acadèmic i polític, europeista convençut i reconegut, és, sens dubte, un dels millors cervells de la política espanyola, i un quasi imbatible contrincant dels secessionistes, tant si es parla de política com si el tema és l’economia. No són pocs els que recorden un debat amb Oriol Junqueras, en el que l’ara empresonat líder republicà va quedar completament despullat. Així doncs, agrade molt o poc [o gens, com han declarat PDCat i ERC], està clar que Borrell és persona capacitada per a defendre el discurs de la pluralitat espanyola en Europa, una heterogeneïtat que cap dins una concepció de l’Estat federal com la que proposa Pedro Sánchez, amb el que s’identifica Meritxell Batet, i que Josep Borrell pot també assumir des de la seua idea de fer compatibles dues fidelitats nacionals alhora, la catalana i l’espanyola.

Siga com fos, des de Madrid s’han fet unes passes, encara incipients i en el terreny dels gestos i els discursos, i convindria que des de Catalunya s’actués de manera simètrica. És cert que el problema dels presos és un obstacle que caldria remoure amb urgència, atés que el seu trasllat a Catalunya seria no sols un acte de justícia sinó una bona senyal política de distensió. Però, clar, també convindria que des del Palau de la Plaça de Sant Jaume com des de Berlín es rebaixés el to grandiloqüent i desafiant que tant Joaquim Torra com Carles Puigdemont acostumen.

Sembla necessari que el sobiranisme català interioritze d'una bona vegada que un xoc frontal amb el Govern d’Espanya és el pitjor escenari possible per a tothom; com és imperiós que deixen de costat el guió que han fet servir amb Rajoy, com si a La Moncloa no hi hagués un nou ocupant. El paper que estan jugant Carles Campuzano i Joan Tardà al Parlament de Madrid, que no ha rebaixat el fons però ha modulat la forma, és molt més comprensible que el de la parella Torra-Puigdemont.

S’ha obert una bona porta al diàleg, a la possibilitat de tornar a fer servir la política, la negociació, el pacte, el reconeixement de les raons de l’altre i la necessitat de conciliar i no de confrontar. Arrancar, com ha afirmat el president Torra d’un punt que està més enllà de l’actual Estatut d’Autonomia, emparant-se en un manament suposadament inqüestionable de les urnes des de l’1 d’octubre passat és una proposta irreal. Si ho ha dit per posar pressió al Govern de Madrid, és un error greu perquè no reconeix els estrets marges de maniobra d’aquest. Si obeeix a una estratègia de negociació o d’acontentament dels sectors més radicals de l’independentisme, és un altre error tan o més greu perquè afavoreix els sectors de Madrid més refractaris a assolir una eixida negociada a la crisi. Però, si respon a una voluntat de tensar encara més la situació, d’aguditzar la polarització de la pròpia societat catalana i de fer més tibants les relacions entre la Generalitat de Catalunya i el Govern espanyol, això ja entraria en el terreny de la irresponsabilitat absoluta.



sábado, 2 de junio de 2018

Visca Frankenstein, visca l’estiu sense Rajoy.

Foto Dani Gago
La sensació del primer bany, sopar a la fresca a la terrassa, les nits estelades d'agost... L'estiu té moments inoblidables. Imagina-t'ho sense Rajoy. Sí a la moció de censura. Coses com aquestes contenia un vídeo de 47 segons que va circular per les xarxes en les vespres de la cita al Parlament.

El vídeo va emocionar a molta gent. Imaginar un estiu tan amable, tant recolzat sobre petites però potents idees que tots compartim, era una gràcia. El gir inesperat d’afegir-li a eixe estiu el que Rajoy hagués estat derrotat, provocava una emoció paradisíaca.

Hores després, darrere dues sessions al Parlament, Rajoy va caure. Encara amb el somriure dibuixat a la cara, mentre tractava d’assimilar que el líder del PP havia sigut despatxat per una majoria de diputats, i que Pedro Sánchez s’havia convertit en nou president del govern del Regne d’Espanya, un amic brasiler va escriure’m un whatsapp amb una senzilla pregunta: què tal, amic meu? Li vaig contestar immediatament que estava feliç, que em sentia com si hagués despertat d’un malson.

Ja fa temps que vaig sentenciar que el de Rajoy no era un govern, que simplement era, efectivament, una al·lucinació horrible, d’aquelles de les que no aconsegueixes desfer-te durant una estona que sembla eterna. Ràpidament, tanmateix, vaig eixamplar la resposta i li vaig explicar al meu amic que des de ja espere foc a discreció, amenaces, sabotatges i falsedats procedents de les dues formacions polítiques de la dreta espanyola que estan rabioses i desconcertades pel que les ha passat en qüestió d’hores. No imaginaven que Rajoy, el seu campió que guanyava batalles gràcies a no donar-les, gràcies a amagar-se ben quiet, anava a eixir per la porta de darrere de la història.

Pense que ens hem de preparar per a un revival del 2004, quan després l’11-M Zapatero va vèncer i el PP es va passar anys sense pair la derrota, tot acusant-lo de lladre, d’usurpador, de trampós, d’aprofitat; de ser un incompetent que s’havia convertit en un president il·lícit. Ara, crec, tenen la mateixa convicció, la mateixa malvolença: el monstre Frankenstein els ha furtat de nou el govern; un poder que ells entenen que els pertany pels segles dels segles, i qualsevol competidor és un intrús, un indesitjable que no en té dret a res que no siga acceptar que la naturalesa de les coses exigeix que ells governen.

Vaig a encarar la nova situació, la nova etapa política que acaba d’obrir-se, amb l’optimisme de la voluntat, i Sant Antonio Gramsci m’ajudarà. La raó, certament, pot invitar més aviat al pessimisme, però tot amb tot, el fet d’haver expulsat el PP del govern i d’haver fet miquetes els plans d’Albert Rivera de fer un passeig militar fins a La Moncloa, és com una sobredosi de vitamines euforitzants. Em ve al cap l’Ovidi Montllor i m’entren ganes de beure el seu vi de l'esperança, eixa que em proveirà de força per plantar-li cara a la vida. Una vida política turbulenta i difícil, sí, però amb Rajoy despatxat.

El debat de la moció de censura, així com la immensa major part de la Brunete mediàtica, ja ens han fet plantar les orelles a tots aquells que saludem com una benedicció dels déus, dels antics i dels nous, que Rajoy no haja pogut fer front a la factura de la corrupció i el mal govern que ha liderat des de 2011.

De la pobra fermesa de les seues conviccions democràtiques ja havíem tingut notícia en diverses ocasions, però allò que vam veure al Congrés dels Diputats va ser inimaginable en qualsevol parlament del món: va anar-se’n a dinar i no va tornar en tota la santa vesprada, mentre continuava la moció de censura.... ¡¡¡contra ell!!! Com és possible?

Para acabar d’arrodonir l’insult a la ciutadania només faltava que la seua segona en la línia de comandament, la vicepresidenta Sáez de Santamaria, tingués la barra de deixar la seua bossa a la butaca que hauria d’haver estat ocupant el desaparegut Rajoy. Li ho va fer notar Pablo Iglesias i, contra el que hauria estar normal i lògic, ni a ella ni a ningú del PP li va caure la cara de vergonya. Qui, dins el PP, pot sentir-se orgullós del seu líder?

Un cap de quadrilla que, durant el debat, va anar clarament de més a menys, que va arribar a concloure diguent a mode de comiat una ximpleria de les seues que, pel moment i l’escenari, resultà dramàticament definidora de les limitacions del personatge: “Jo continuaré siguent espanyol”. Frase enigmàtica, han dit alguns mitjans. No ho crec. Més aviat una expressió lligada al seu espanyolisme de sarsuela.

Una altra dada significativa del debat va ser la intervenció del portaveu Rafael Hernando, eixe home que sembla més un pandiller de baixa estofa que un representant polític democràtic. Va acusar Sánchez de tot i un poc més. Amic dels etarres, dels populistes i dels separatistes; traïdor a tot i a tots, incloent-hi els seus propis companys de partit; ambiciós patològic, capaç de qualsevol cosa per arribar a ser president d’un govern frankenstein [una frase que han repetit ad nauseam tots els del PP]. Hernando va tindre per a tots, àdhuc per al PNB, al que lloava hores abans; i també per a Rivera i els seus Ciutadans. Tot amb un to de taverna, de busca-raons, de perdonavides xulesc i ofensiu. El que acostuma a fer servir, però inconcebible en un acte constitucional de tanta significació.

L’altre personatge que amb la moció es va quedar de pedra picada va ser Albert Rivera. Un home molt agraciat, de faccions juvenils, com d'adolescent triomfador a l'institut, que va donar mostres més que explícites de ser un ésser humà de molt baixa qualitat. Rancorós i agressiu, va insultar, va amenaçar, va culpabilitzar a tot el món dels seus mals –de la seua immensa decepció, dels seues errors de càlcul, de les seues previsions-, i va exigir la dimissió immediata a Rajoy i la convocatòria urgent d'eleccions a Sánchez. A aquest, a Rajoy, a Hernando i a molts altres patums de la dreta espanyolista haurien de tornar-los els diners els col·legis als que van [mal] educar-se. Ni els col·legis privats ni les seues famílies els van dotar d’unes mínimes formes de respecte pels altres.

En qualsevol cas, milers, milions de ciutadans de les Espanyes vam viure la jornada amb una alegria elemental, bàsica, neta i esperançada convençuts que s’ha obert un nou temps. Una època en la que las persones contaran, en la que els problemes reals dels ciutadans –que en són molt i variats, i relativament distints segons on preguntem- estaran al centre de les preocupacions d’aquells que ens representen políticament. Deixeu-me somniar.

Ja sé que són molts els problemes, els obstacles, les insuficiències, la manca de recursos, les mentides i les desqualificacions, els pals a les rodes i els paranys que el nou govern presidit per Pedro Sánchez haurà d’afrontar. Sé que serà difícil la col·laboració entre els partits que han elevat la qualitat de la nostra democràcia; sé que n’hi ha moltes diferències i desconfiances entre ells, com sé que n’hi ha greuges i plets que venen de molt arrere. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara és l’hora de celebrar que els corruptes estan pagant amb la presó de molts dels seus i que encara queda corda judicial; és l’hora de celebrar que el Parlament ha estat capaç de regalar-nos l’expulsió del Govern de Rajoy i dels seus ministres, tots ells responsables de tanta desgràcia, de tant de dolor, especialment entre els més dèbils i els més vulnerables.

Avui, per tant, malgrat tot, és dia de festa grossa. Després de vora de set anys patint-los, vivint-los com un malson, vaig a continuar gaudint bona cosa davant la ràbia, la fúria, la rancúnia, la indigestió de supèrbia barrejades amb la incredulitat i la sorpresa pel resultat d'un procés que en cosa de dos dies ha posat el PP al carrer. Dels problemes ja en parlarem demà. Ara, ens hem guanyat el dret a cantar alegres Visca Frankenstein, visca l’estiu sense Rajoy.





domingo, 27 de mayo de 2018

Massa podridura, la pestilència és insuportable i la moció obligada.


El dia a dia és cada vegada més fètid. Personatges corruptes, institucions corcades pels suborns, cinisme dels responsables en dosis letals, i deshonestedat continuada en l'acompliment del partit que sustenta al Govern de Rajoy. A més, dubtes més que severes respecte a les possibilitats d'arribar a acords desinfectants entre aquells que haurien de saber conciliar els seus diversos interessos per evitar que la gangrena segueixca avançant. La pestilència anuncia la proximitat d'un precipici que se sap nefast per a tots, ciutadans i institucions.

La sentència de l'anomenat Cas Gürtel és demolidora, brutal, tot i que no per això ha causat sorpresa. Ni tan sols el paràgraf en què es pot llegir que el PP va formar part d'"un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional". Sense solució de continuïtat, com a resultat de la llarga plaga judicial que afecta el PP, l'ingrés a la presó d'un home que ho ha estat tot en l'escenari polític i partidari, com Eduardo Zaplana, lluny de propiciar la contrició de la seua direcció, els ha mogut a la coneguda lletania que invoquen des de fa anys: són casos absolutament aïllats atribuïbles a aquestes persones de les que vostè em parla que ja no són del partit i els fets van passar fa molts, molts anys.

El president del Govern, de qui la sentència estableix que les seues declaracions en seu judicial són inversemblants [res sabia, res recordava, res sospitava, res li van dir], no només no ha dimitit com a resposta automàtica, lògica, de forma conseqüent i irrevocable, davant el dictamen dels jutges, sinó que després de l'anunci d'una moció de censura pels socialistes ha acusat aquests de "perjudicar l'estabilitat d'Espanya i debilitar el país" [sic]. Resulta impossible saber, un cop més, si M. Rajoy és un falsari que hauria de medicar-se o un mitòman que pren per imbècils als que l'escolten.

La moció de censura dels socialistes, que semblaven dedicats a la faena de casa en exclusiva, ha dinamitat la tranquil·litat aconseguida pel PP després l'aprovació dels Pressupostos. El pragmatisme majúscul del PNB i la fidelitat coneguda del seu electorat li permet dir avui una cosa i el seu contrari demà, i això li serveix per rendibilitzar al màxim els seus cinc escons a la Carrera de San Jerónimo. Després l'efímera eufòria de l'aprovació dels comptes de l'Estat, tant a Gènova com a Moncloa es percep clarament que Rajoy està tocat, potser enfonsat.

Ciutadans haurà de posicionar-se. Rivera ha dit que "la corrupció del PP ha liquidat aquesta legislatura, l'ha asfixiat. Espanya no es pot permetre seguir amb aquest govern feble". Caldrà veure com gestiona aquesta ferma retòrica regeneracionista, la que en massa ocasions hem vist diluir-se per la seua ambició de recollir vots a qualsevol preu.

Podem, encara segueix amb pronòstic reservat després que la seua parella dirigent decidira pegar-se un tret al peu, explicar després que haver-ho fet era cosa de pura lògica i, filant encara més prim, convocar a la seua militància a ratificar el seu absurd atac de supèrbia. Pablo Iglesias ha declarat que donaran suport a la moció sense contrapartides. Una bona decisió, encara que no li redimirà de la lamentable abstenció de fa uns anys en la fracassada investidura de Pedro Sánchez. És dolorós pensar que podia haver-nos estalviat aquest calvari amb Rajoy al capdavant del govern.

Els independentistes catalans també s'han sumat a l'operació. Enrocats en el seu bucle malenconiós, enfrontats a la pinça venjativa del PP i Ciutadans, la iniciativa de Pedro Sánchez ofereix als més realistes del PDCat i d'ERC la possibilitat de creure en la possibilitat de reconduir un procés que mai hauria d'haver arribat al punt en el que es troba.

Falta saber què farà el PNB. Una altra vegada en pocs dies, els nacionalistes bascos s'erigeixen com els àrbitres que decidiran el resultat de la moció. Que bé juguen les seues cartes, i quantes partides saben guanyar amb tan pocs triomfs. Veurem si es sumen o no al desallotjament de Rajoy i el seu corrupte partit del Govern. Com que no es pot esperar res dels Ciutadans d'Albert Rivera, els nacionalistes bascos tenen a la seua mà l'interruptor del ventilador que permetria acabar amb el clima podrit en què el PP ens va instal·lar des de 2011.

sábado, 19 de mayo de 2018

A quin port volen arribar els qui han designat Torra?


La situació a Catalunya i les relacions entre aquesta i Espanya no deixen de complicar-se, tot i que fa temps que creiem que res podia anar a pitjor. El nomenament de Joaquim Torra, després de les seus intervencions al Parlament i la pròpia escenificació de la presa de possessió han estat, totes elles, notícies inquietants.

Per dues raons. Una, per qui és i pel que representa el nou president; i, dos, perquè del seu ascens es desprèn que el secessionisme aposta decididament per seguir augmentant la confrontació amb l'Estat.

Torra era fins fa uns dies un home semi desconegut fora del cercle estricte de l'independentisme. El ciutadà que es va fotografiar fa mesos davant la seu del PSOE a Ferraz, burlant-se dels problemes interns dels socialistes, era conscient de ser algú que passava completament desapercebut per a gairebé tothom. De fet, va figurar en el lloc onzè de la llista de Junts per Catalunya a les eleccions passades. És cert que el nou Molt Honorable ha estat la quarta opció, després de Puigdemont, Sánchez i Turull, però no ho és menys que amb ell ha arribat un escàndol que no havia aparegut amb els seus antecessors.

Els escrits del senyor Torra no han deixat indiferent a ningú. No pensem en les reaccions, diguem-ne, espanyoles. Em refereixc a les que ha provocat a Catalunya. Fins i tot en mitjans clarament sobiranistes s'han produït manifestacions no només de disgust, sinó de sorpresa i, també, de desconcert. Torra s'ha disculpat, i ha dit que no tornarà a passar. Què voldrà dir? Per descomptat no podem interpretar que deixarà de pensar com ha pensat tota la vida, sinó, com a molt, que no tornarà a expressar-ho en públic.

Una lectura ràpida de les opinions abocades en bona part dels seus articles posa negre sobre blanc que el nacionalisme de Torra és etnicista i, com s'ha posat de moda dir, clarament supremacista. Els catalans són per al bon senyor millors que els espanyols, posseïdors de virtuts els primers, carregats de vicis i defectes els segons. Ja és preocupant que algú parle avui dia de "els catalans" i "els espanyols" així, com si fossen categories homogènies i estables. Però encara ho és més que parla de bèsties per referir-se als segons.

És clar que hi ha provocadors professionals i descerebrats incurables que des de Madrid o des de qualsevol altre lloc de l'Espanya profunda demanen bombardejar Barcelona o criden enfervorits l'A por ellos. Els mitjans secessionistes de Catalunya repliquen sense descans cada exabrupte espanyolista, i es recolzen en ells per al victimisme que és connatural a tots els populismes. La diferència, extraordinària per cert, és que cap d'aquests energúmens que clamen venjança contra els catalans arribaran a tenir cap responsabilitat de govern. Joaquim Torra, per contra, si és el president d'un dels més importants territoris de l'Espanya plurinacional. I això fa por.

Populisme diem perquè és cosa sabuda que les formacions polítiques populistes, i Junts per Catalunya ho és ja amb tota claredat, presenten dues característiques constitutives: la mobilització de dalt a baix i la divisió del món entre un “nosaltres” i un “ells”.

Les mobilitzacions que han estat fins fa poc modèliques, en les què -amb l'excepció del setge a la Conselleria d'Economia- no es va cremar una paperera, ni es va bolcar un contenidor, ni es va trencar un aparador, han començat a mutar després l'aparició dels CDR, una denominació a la cubana, gens innocent, encara que molts dels seus integrants no saben que amb aquestes sigles es designa el major aparell de control i repressió veïnal de la dictadura castrista.

La divisió binària que en els populismes canònics s'ha fet explícita pivotant al voltant del duo poble / burgesia, poble / oligarquia o nacionals / anti nacionals, a Catalunya es representa amb la contradicció entre catalans i espanyols. Els primers encarnen els bons, els que combreguen amb les tesis sobiranistes; mentre que els segons -independentment del seu llinatge o el seu origen geogràfic- són l'enemic interior que vol destruir l'autèntica Catalunya catalana. Aquesta concepció és la que Joaquim Torra ha explicitat als seus escrits fins ara.

Per això dèiem que, més enllà de la controvertida figura que Torra representa, en la seua elecció per part de Puigdemont i el seu nucli dur s'adverteix una inequívoca voluntat d'incrementar l'aposta, d'endurir el desafiament a l'Estat, de provocar les reaccions irades dels que clamen venjança contra els rebels separatistes.

A on va el secessionisme? Costa molt entendre-ho, la veritat. Torra ha estat escollit amb un 66 a 65 al Parlament català, gràcies a l'abstenció dels quatre membres de la CUP, des de la qual s'ha parlat de nàusees davant la personalitat de l'elegit des de Berlín. Amb una majoria aritmètica parlamentària tan precària, amb menor nombre de vots ciutadans representats, amb una societat cada vegada més polaritzada, amb una dreta rància i radicalment espanyolista com la del duo Rivera / Arrimadas, que ja és la força més votada a Catalunya, i amb persones molt rellevants del sobiranisme venjativament empresonades sine die, no és fàcil saber quin és el port de destinació de Torra, Puigdemont i altres partidaris.

Quant de mal va fer aquell símil de les 155 monedes de plata del diputat Rufián. Que immens error el de Junqueras en aquells dies. Es va avortar una dissolució del Parlament per convocar eleccions amb la qual, molt possiblement, el clima polític hauria millorat sensiblement. Amb aquells antecedents i amb les malapteses i la incapacitat política del govern Rajoy, i amb la inestimable col·laboració del jutge Llarena i del Tribunal Suprem que van de rebolcada a rebolcada jurídica per Europa, es manté un rumb totalment irresponsable.

Fa la impressió que ningú sap com aturar aquest immens, terrible disbarat. S'ha anat massa lluny, s'ha convençut a molta gent que la república és possible just ara, i ningú vol immolar-se dient que no, que no pot ser, que tal vegada en un futur, però que ara per ara no tenen força suficient per aconseguir-ho. Si tinguessen el setanta per cent dels vots, si la majoria parlamentària fos la corresponent, fins i tot major amb l'actual sistema electoral, potser podria entendre’s un desafiament a l'Estat. Potser.

Però no és aquesta la realitat, sinó una altra molt diferent. Refugiar-se en el legitimisme, com fa mesos es predica des de l'independentisme, fa explícit que viu amb un discurs esgotat, que tot i amb això continuarà comptant amb el suport de molta gent a Catalunya.

Algú hauria d'explicar-li a Rajoy, Sánchez i -sembla mentida sent català- a Rivera que només podran reconduir el secessionisme si el vencen a les urnes, però per fer això hauran de revisar les seues posicions fins ara innegociables. Algú, al seu torn, hauria explicar-li als sobiranistes que a la valenta no aconseguiran de Madrid i de Brussel·les més que dolor i pobresa per a tots nosaltres.

El secessionisme li ha donat la vara de comandament a un home com Quim Torra, qui ja s'havia desqualificat a si mateix abans de ser nominat per al càrrec. Tant preocupar-se per la imatge internacional de Procés, i resulta que ara, més enllà d'una patètica bicefàlia, qui el representa és un gris ciutadà d'idees inacceptables en una societat democràtica europea.

Ara només faltaria que a Madrid passàrem de Guatemala a Guatepitjor, i que l'hiperactiu i espanyolíssim Rivera substituís l'incapaç i espanyolíssim Rajoy. Mentrestant, l'esquerra hispana que més o menys representa Podem sense saber com actuar concretament per sortir del forat, i el PSOE continua perdut entre el sentit d'Estat, la seua anacrònica concepció d'Espanya i el seu canibalisme intern irremeiable. Quin escenari tenim per davant. D'entrada, ni tan sols sabem a quin port volen arribar els qui han designat Torra. 

sábado, 12 de mayo de 2018

L’amic americà persevera en la Doctrina de l’Abandonament, així que no en queda altra que enfortir Europa.


L’eixida de la UNESCO, la fi de la participació en el Tractat Trans-Pacífic (TTP), la retirada de l'Acord de París sobre el Canvi Climàtic i l'amenaça de cancel·lar el Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb Mèxic i Canadà són part d'una sèrie de mesures preses pel govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA) presidit per Donald Trump. Ara, aquest ha decidit, amb una exhibició d’irresponsabilitat inaudita, trencar amb el Tractat Nuclear amb l'Iran i, a més, ha anunciat sancions econòmiques contra aquell país.

El cap de la Casa Blanca practica el que ha estat batejada com la Doctrina de l’Abandonament. Diversos analistes han assenyalat que la principal motivació de Trump en treure a EUA d'aquests acords és desmantellar el llegat del seu antecessor, Barack Obama. És veritat que tant l'acord nuclear amb l'Iran, com el TTP i el Tractat de París van ser èxits de l’Administració Obama. Però no és sols això. L'obsessió de trencar les aliances multilaterals s'ha convertit en el pal de paller de la seua política exterior, una estratègia que connecta clarament amb la ximpleria del seu lema de campanya: "EUA primer". Convé recordar que pocs mesos després d’assumir la presidència, Trump va declarar: "Vaig ser elegit per representar als ciutadans de Pittsburgh (la gran ciutat industrial nord-americana) no als de París".

Arribats a aquest punt, si hem entès bé el resultat de la darrera reunió franco-alemanya, des de la Unió Europea s’ha dit, per boca de Macron i Merkel, que hem arribat a una nova etapa de la nostra història com a europeus en la que ja no podem mantindré la confiança en “el nostre amic americà”.

La història de l’amistat és llarga. Els EUA van convertir-se en la gran potencia continental americana després de 1898, en completar la seua expansió territorial fins al Pacífic i, després, en finalitzar com a vencedors indiscutibles una guerra desigual per l’illa de Cuba amb Espanya. Val a dir que el balanç d’aquella confrontació va ser la crònica d’un desastre anunciat. Des de Madrid feia més d’un segle que se sabia que el nou país que havia sorgit de la independència de les Tretze Colònies britàniques provocaria molts de perjudicis a Espanya.

L’Intendent de Veneçuela ja comunicà en 1781 a Carles III que, després la independència de les colònies britàniques, "les Amèriques han eixit de la seua infantesa". Plantejava, a més, una pregunta concreta: "si no ha estat possible a la Gran Bretanya reduir al seu jou a aquesta part del Nord, trobant-se bastant propera a la metròpoli, ¿quina prudència humana podrà deixar de témer molt arriscada igual tragèdia en els sorprenents i extensos dominis d’Espanya en aquestes Indies”.

El Comte d’Aranda en una línia similar, afirmaria, en 1783 que "el domini espanyol en Amèrica no pot ser molt durador”, i això no sols per la dificultat de defendre’l atesa la distància i pels abusos dels funcionaris peninsulars, sinó perquè l’ex-colònia britànica “en breu termini es convertirà en un gegant que aviat amenaçarà les possessions espanyoles”.

El Comte d’Aranda no podia sospitar que cent quinze anys després Espanya perdria la seua darrera colònia a Amèrica, precisament, davant aquell gegant que ell percebia tan clarament com una amenaça.

De potència continental americana, els EUA van passar a ser potència mundial en finalitzar la I Guerra Mundial en 1918, després d’haver-se sumat en 1917 als Països Aliats en contra de les Potències Centrals. El status de superpotència l’assoliran en 1945, en acabar la II Guerra Mundial amb la derrota de les potències de l’Eix. Aquest drama bèl·lic també va convertir la Unió Soviètica en l’altra superpotència planetària, i va establir-se entre totes dues l'escenari per a la Guerra Freda, que es va perllongar durant els següents 46 anys. Paral·lelament, la finalització de la segona guerra va marcar el declivi i la pèrdua d’influència de les grans potències europees, que es materialitzaria, d’una banda en l'inici de la descolonització d'Àsia i Àfrica; i, d’una altra, en un seguidisme total dels països europeus de les directrius establertes des de Washington pel que fa, també, a les relacions internacionals.

La constitució de l’OTAN en 1949, arran d'un acord signat a Washington, havia estat dissenyada per a ser una garantia de seguretat i també de control dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats, que en 1955 constituirien el Pacte de Varsòvia. Després la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN va redefinir els seus objectius i activitats, prioritzant fonamentalment la seguretat de l'Hemisferi Nord. Val a dir que, des de la seua arribada a la Casa Blanca, Donald Trump va mostrar-se hostil amb l’aliança i ja va ser particularment desagradable en la primera reunió dels mandataris socis a la que va assistir. De fet, des d’aleshores exigeix que tots els membres incrementen substancialment la seua col·laboració econòmica, tot recordant amb insistència que els EUA aporten les dues terceres parts dels recursos econòmics.

Amb tots aquests antecedents històrics és molt important que, després el darrer abandonament de Trump a propòsit d’Iran, el president francès Macron i la cancellera alemanya Merkel hagen defensat la necessitat d'avançar en una política de seguretat comuna europea i en la preservació del multilateralisme. Concretament, la cancellera va advertir dels desafiaments interns i externs als que Europa fa front, de la perillosa política aïllacionista dels Estats Units, dels conflictes sense resoldre i de les noves amenaces. Amb una duresa inhabitual en el llenguatge entre mandataris, Merkel va dir: "Hi ha conflictes a les portes d'Europa. I l'època en què podíem confiar en els EUA es va acabar". Macron, al seu torn, no es va quedar arrere: "Algunes potències han decidit incomplir la seua paraula: estem davant grans amenaces i Europa té el deure de mantenir la pau i l'estabilitat a la regió".

L’estabilitat de la Unió Europea, tant i més després el Brexit, no és sols un problema de defensa, ni simplement un problema militar. Passa per la necessitat d’enfortir-la en un món en el que entre Xina, Rússia i els EUA dirigits per un personatge com l’actual president poden convertir-la en actor prescindible en l’escenari internacional. Les discrepàncies entre els països membres en matèria comercial, en política financera i l’absència d’una política internacional comuna i digna de tal nom són obstacles de gran envergadura per a avançar envers una Unió Europea que siga alguna cosa més que un club de socis que continuen mirant-se obsessivament el melic nacionalista. El perill real és que Europa reste com un immens parc temàtic cultural i d’oci per a que el visiten xinesos, japonesos, russos i americans.

Rajoy ha convertit a Espanya en irrellevant en l’escenari europeu, per la seua manca de lideratge i per la seua incapacitat de resoldre el problema amb Catalunya. Això quan hauria de jugar un paper en correspondència amb el seu pes econòmic, demogràfic i geo-estratègic dins la UE. Però, no ho farà. No en té ni coneixements ni destreses. No sap què fer amb Espanya, què va a saber sobre com col·laborar en redefinir Europa.

La conjuntura és més que preocupant. L’amic americà, del que els governs del PP han sigut particularment incondicionals [recordem, per exemple, aquell patètic Aznar com a comparsa del Trio de les Açores], és una altra vegada una amenaça, com ho era a les darreries del segle XVIII. Però Rajoy no en té la capacitat analítica que li hem de reconèixer al Comte d’Aranda. És per això què, si, efectivament, tal i com sembla, hem arribat a una nova etapa de la nostra història com a europeus, és imprescindible treure Rajoy i el PP del govern d’Espanya. Cal treballar de debò per redefinir la Unió Europea, amb urgència, amb lideratge i amb idees clares.




sábado, 5 de mayo de 2018

ETA ha dit adéu, però deixa ferides encara tendres a la societat basca.

Portade d'El Diario Vasco

L’organització terrorista ETA ha desaparegut de l’escenari a Euskadi, una terra bella, una terra en la que és fàcil trobar tots els colors del verd sota un cel de plom que el sol vol trencar, tal i com cantava Raimon.

Així la vaig veure en aquella primera estada, curta, en els anys setanta, abans la mort del dictador. D’aquell viatge recorde també una tensió policial inimaginable i desconeguda per a un foraster com jo: una enorme presència policial per tot arreu, i molt explícita a les carreteres, amb la Guàrdia Civil amb armament de guerra. Després vam saber que a Algorta, en un enfrontament amb la policia, havia resultat mortalment ferit el membre d’ETA Txiki Mendizabal.

ETA havia sorgit anys arrere, com una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc i tenia com a objectiu la creació d'un estat basc euskaldun i socialista, independent d’Espanya i de França. A la seua III Assemblea, celebrada en la primavera de 1964, la militància va decidir que la lluita armada era el millor camí per a aconseguir la seua meta. En aquells anys els militants d’ETA encara llegien i, gent de l’època, bevien del marxisme i del catolicisme que molts dels seus membres professaven des dels seminaris als que s’havien educat. Llegien al Che Guevara i a Frantz Fanon; admiraven Fidel Castro i seguien els avanços i l’exemple de la força guerrera del Vietcong i del FLN algerià, que lluitava contra l’ocupació francesa.

El fet que Guevara amb la seua teoria del Focus, i Fanon, amb Els condemnats de la terra, els hi influirà tant ja dóna idea de com de desenfocada tenien la visió aquells joves gudaris bascos. Avui, tants anys després, sembla increïble que algú pensés realment que Euskadi era una mena de territori colonial a alliberar, dalt o baix com Algèria, el Congo o Vietnam, i que la guerrilla d’orientació guevarista era l’eina més adequada per a aconseguir-ho. Però aquell món en blanc i negre de la dictadura de Franco, en plena Guerra Freda, va propiciar aquestes bogeries.

L’horror que va provocar ETA va assolir proporcions inimaginables durant dècades. Centenars d’innocents van caure a trets o amb bombes; va implantar-se un anomenat impost revolucionari per extorsionar principalment empresaris; i la societat basca va viure durant aquelles dècades entre atemorida i voluntàriament cega davant la barbàrie. També n’hi hagué episodis de guerra bruta, propiciada des d’aparells de l’Estat, i a determinades casernes, com ara Intxaurrondo, es van vulnerar els drets bàsics de la persona en interrogar detinguts sota la sospita de ser membres de la banda terrorista.

ETA va estar matant fins a octubre de 2011, i no va desarmar-se fins a abril de 2017. Ara, quan ha confirmat la seua dissolució, encara podem dir que el País Basc viu les conseqüències d’un passat que l’assimila a les societats en situació post traumàtica, un passat que tardarà molt a passar.

De fet, en la Declaració d‘Arnaga, signada ahir pels set exlíders internacionals que han participat en la conferència de Cambo, s’ha dit que avançar en el procés de reconciliació a Euskadi requerirà molt de temps, atés que les ferides profundes perduraran, per la qual cosa famílies i comunitats romandran dividides. La Declaració ha insistit en que "Encara està per a resoldre un problema important com el dels presos i les persones que es troben fugides, i calen esforços duradors per arribar a una total normalització de la vida quotidiana i política a la regió".

L’anomenat conflicte basc era més un problema entre bascos que entre Euskadi i Espanya, com fa anys va escriure Gurutz Jáuregui, i tot i la desaparició d’ETA no serà fàcil la reconciliació. Potser és un objectiu prematur i convindria més parlar de re-encontre, tal i com Michelle Bachelet proposava per a Xile en 2007, trenta anys després del colp del general Pinochet. Potser el primer objectiu a assolir siga el d’aconseguir viure junts amb harmonia.

ETA ha fet públic fa uns dies una mena de disculpa molt decebedora en què reconeix "el dany causat", admet la seua "responsabilitat directa" en el "patiment desmesurat" que la societat basca ha viscut, i ha afirmat que "ho sent de debò" per les víctimes "que no tenien participació directa en el conflicte".

Aquesta distinció d’unes víctimes que no tenien res a veure amb allò que en diuen conflicte fa pensar que una part dels assassinats no els mereixen la menor consideració, la qual cosa, com és lògic, ha enfurismat a molta gent, entre ells a les associacions de víctimes. Els membres d’aquestes, si més no la part més polititzada i partidista, exigeixen que ETA reconega que mai no va tindre cap justificació ni legitimitat per a matar, que no se li done als presos d’ETA cap benefici penitenciari, i que no es deixe de perseguir a la resta dels membres de la banda que encara no han pagat pels més de 300 crims que ara per ara no s’han aclarit.

És en aquest escenari que he recordat el dolor amb el que vam viure l’assassinat d’Ernest Lluch en 2000. Justo Serna i jo vam publicar un text sota el títol “Contra el terror” en novembre de 2000. En ell dèiem: “Davant la barbàrie, els homes i les dones vinculades a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, volem transmetre a la societat la voluntat comuna de reafirmar-nos en les nostres conviccions democràtiques. Nosaltres, fent valdre els drets que ens assisteixen com a ciutadans, hem de dir-los que no aconseguiran acovardir-nos; que no deixarem que ens ofeguen la llibertat; que no els deixarem que ens treguen la nostra condició de ciutadans lliures i iguals”.

Ahir, en una magnífica entrevista a eldiario.es, Eulàlia Lluch, filla d’aquell home de pau, ha declarat "És tan dur, que més que perdonar els assassins del meu pare, cal ignorar-los. Dir-los que no van a fer-me més mal". A continuació ha afegit una idea important que molts entenem que permetria avançar en la senda del re-encontre, una estació inevitablement prèvia a la reconciliació: "Cal acostar aquests presos [d’ETA, a Euskadi]. A qui estàs fent mal? [mantenint-los allunyats] A les famílies. Potser no totes les famílies compartien la decisió del membre d'ETA".

Estic d’acord amb la senyora Lluch. Cal continuar fent passes per a assolir una convivència harmoniosa, pel re-encontre entre els bascos que permeta imaginar una reconciliació futura. Acostar els presos beneficiaria indiscutiblement eixe procés, així que caldria que ningú confongués la justícia amb la venjança, i que els responsables partidaris tingueren el valor i la responsabilitat d’avançar en aquest sentit.

“És tan vell i arrelat, / tan antic com el temps / el dolor  d'aquella gent. / És tan vell i arrelat / com tots els colors del verd / en aquell mes de maig”, cantava Raimon. Tant de bo començarem entre tots a posar un vertader punt i final a tant de dolor.