sábado, 16 de febrero de 2019

L'independentisme li dóna un cop de peu a Espanya en el cul dels ciutadans i, a més, es dispara un tret al peu.



La decisió de PDCat i Esquerra Republicana de Catalunya de tombar els pressupostos de Pedro Sánchez és un pas més en la incomprensible fugida cap endavant en la que el sobiranisme català va instal·lar-se definitivament des de setembre de 2017. Sembla ja evident que els partidaris d’enfangar el terreny de joc són realment els que tenen la paella pel mànec a Brussel·les i a la Plaça de Sant Jaume.

Si la còmoda posició en la que està Carles Puigdemont, comparada amb la d’Oriol Junqueras, permet trobar-li alguna explicació política a la voluntat declarada d’incrementar la tensió amb l’Estat per part de Quim torra, que ERC estiga en la mateixa lògica resulta completament incomprensible.

Oriol Junqueras sembla un home senzill que, des de les seues conviccions religioses, ha optat pel sacrifici personal pel bé de la causa catalana. Tot i la bonhomia, tot i que no va girar-se per saludar un Quim Torra que va anar al judici de Madrid a saludar i poca cosa més, és difícil no imaginar que el republicà li l’ha de tindre jurada als ex convergents. Fugir amb nocturnitat com va fer el Molt Honorable President, després de proclamar i congelar la DUI és cosa que ha de ser impossible d’oblidar. Tant i més perquè, com explica Lola García al seu llibre El naufragi. La deconstrucció del somni independentista, després de veure diumenge la victòria del Girona sobre el Reial Madrid per televisió, la consigna de Puigdemont era que dilluns tots els càrrecs del govern havien d’estar als seus despatxos per a combatre la substitució decretada pel 155.

Però no sols Junqueras tindrà dificultats per a l’oblit. La resta dels polítics de filiació convergent que estan patint a la presó el que no està escrit potser faran carasses amistoses amb Torra, però la processó ha d’anar per dins, tot i ser correligionaris. Ells també van creure’s la mentida de Puigdemont i alguns -ho conta Lola García-, van assabentar-se mentre prenien junts un cafè matiner per boca de Josep Rius, cap de gabinet del Molt Honorable, que aquest no acudiria al despatx. Que estava a Bèlgica!

Dit això, ¿com és que ERC segueix transitant per un camí que saben que condueix al barranc, més fondo del que ja coneixen, i ens arrossega a tots els qui estem per una solució negociada i pactada a la crisi catalana? Després la votació al Congrés de Madrid no se compren com és que els republicans s’han plegat a fer caure un govern que ha fet exactament el contrari del que havia fet Rajoy, que és el que cal i caldrà: raonar, parlar, negociar i pactar. Pedro Sánchez i Carmen Calvo no ho han fet com calia, bé; potser podien haver estat més innovadors i atrevits, però seria terrible que dins només uns mesos tinguérem a Pablo Casado a La Moncloa, a Rivera de ministre d’administració territorial i a Abascal de ministre de l’interior.

De fet, les primeres reaccions des d’ERC i PDCat són més que sorprenents, quasi esperpèntiques. Fins i tot un home seriós com Joan Tardà (ERC), per exemple, ha titllat d'"irresponsabilitat" la decisió del president i lamenta que Sánchez jugue "a la ruleta russa" amb les eleccions, en referència a una possible victòria del PP, Ciutadans i Vox. No, no és fàcil entendre els republicans.

Aprovar els pressupostos el dia que començava el judici contra els independentistes presos no era fàcil, però tampoc era impossible. Àdhuc mirant exclusivament amb el major particularisme polític, amb l’aprovació dels comptes de Pedro Sánchez la Generalitat catalana hauria rebut una bona partida de recursos que, sens dubte, haurien millorat la situació del país i, particularment, la dels segments més fràgils i vulnerables dels seus ciutadans. És a dir, que amb la seua negativa a avalar els pressupostos, els republicans catalans han perjudicat els més dèbils tant d’Espanya com de Catalunya. Quin ha estat el benefici de fer això? Qui ha eixit guanyant amb eixa actuació? És aquesta una actuació pròpia d’un partit de l’esquerra?

A més, ateses les previsions electorals, la possibilitat de que les eleccions que Pedro Sánchez ha convocat per al proper 28 d’abril permeten un govern a l’andalusa -és a dir un executiu condicionat per l’extrema dreta franquista-, obri la porta a un govern a Madrid que faria tot el que pogués per aplicar l’article 155 a Catalunya. S’acabaria així, de nou i sine die, amb l’autogovern i amb les institucions catalanes i s’elevaria, encara més, la tensió interna que ja polaritza la societat catalana i, al seu tomb, la societat espanyola.

On està el benefici? Quin és el guany polític obtingut amb aquesta volta de rosca a l’enfrontament entre els sobiranistes i l’Estat?

Si tothom, tret dels hooligans més radicals, reconeix en privat que la deriva en la que es va entrar des del setembre de 2017 va ser un error immens; si tothom accepta que les coses es van fer massa malament, amb massa improvisació i massa creient-se les pròpies mentides; si són molts els que creuen que no es va actuar des d’una avaluació acurada de la correlació de forces existents a Catalunya i a Espanya; si ara n’hi ha dotze dirigents polítics que estan en risc de passar-se molts anys a la presó; si tot això és així, comptat i debatut, ¿on van Junqueras i companyia amb la votació que ha tombat els pressupostos de la mà del PP i Ciudadanos?

Costa treball de creure tanta desconnexió amb la realitat. Però, la declaració del líder republicà al judici, a preguntes de la seua defensa i després de negar-se a respondre al fiscal, deixa més ombres que llums que confirmen eixa manca de contacte amb el món polític real.

Després d’afirmar que ama Espanya i els espanyols, que rebutja tot tipus de violència i que durant els fets de setembre i posteriors va assumir que podia anar a presó, el líder republicà va tornar a insistir en dos arguments que no són sinó una jaculatòria de l’independentisme, com aquella de que simplement obeïen el manament ineludible “del poble de Catalunya”. Junqueras va reiterar que ell està a presó per les seues idees i no per les seues accions, i que no havia comés cap delicte, perquè votar no pot ser delicte.

Junqueras és, he de ser, perfectament conscient que està a la banqueta justament pel que va fer, perquè tota la vida ha tingut les mateixes idees i ningú l’havia tancat a la presó. A més a més sap que, efectivament, votar no és cap delicte, però si pot ser-ho la convocatòria i la preparació d’una consulta electoral feta al marge de l’ordenament jurídic vigent. Que allò de la sedició i la rebel·lió siga una barbaritat insostenible no pot significar que es va actuar correcta i legalment en posar en solfa la legalitat autonòmica i estatal.

Algun dia els diversos actors polítics implicats en el drama que vivim amb la situació catalana hauran de seure a raonar i a pactar. Algun dia. Però no és un bon senyal mantindre’s, com fan els independentistes, en posicions enrocades com aquestes; tampoc ho és sostindre, com fan els constitucionalistes fervorosos, que la situació podrà tindre una eixida exclusivament judicial i punitiva. Si a això afegim que l’extrema dreta és la gran beneficiada de la mala gestió per les dues bandes de la crisi d’Estat que patim, potser coincidirem en que, en tombar els pressupostos de Pedro Sánchez i obligar-lo a convocar eleccions en abril, el sobiranisme català li ha pegat un cop de peu a Espanya en el cul dels ciutadans i, a més, s’ha disparat un tret al peu. Per què i per a què?




sábado, 9 de febrero de 2019

Memòria familiar de La Retirada. Homes i dones lliures, recordeu-vos-en!

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.'

Amb aquesta exigència de memòria finalitza la inscripció al monòlit que recorda l’horror que milers i milers de fugitius espanyols van patir arran febrer de 1939 a la platja d’Argelès-sur-Mer, en el departament de Pirineus Orientals, a la regió de Llenguadoc-Rosselló, a poc més de 30 kilòmetres de la frontera amb Espanya: “A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d'Argelès, després de La Retirada de febrer de 1939. La seua desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-te'n".

Un d’aquells homes fugitius era mon pare, qui em va parlar en alguna ocasió –poques- d’aquella dura experiència; i és ara, amb ocasió de l’efemèride, que no puc evitar emocionar-me en rememorar aquell drama d’uns homes -molts dels quals havien començat la guerra quan eren poc més que uns adolescents-, uns xicots que havien patit tres anys de calvari per a ser, finalment, derrotats i perseguits pels venjatius partidaris del general Franco.

Tot i que ja havia començat en 1937, La Retirada és el nom que rep l'èxode republicà dels primers mesos de 1939. Va ser un exili que s'efectuà majoritàriament a peu, no sols per part de militars vençuts com mon pare, sinó també per famílies senceres que volien travessar els Pirineus fugint -després la caiguda de Barcelona-, dels bombardejos de l’aviació franquista i de la por a la venjança dels seus enemics.

N’hi ha discrepàncies quant a les xifres, però van ser moltes desenes de milers, les que fugiren buscant la pau i la llibertat de la França democràtica. Fa uns dies, el meu amic Alfons Cervera em va activar la motxilla carregada d’història familiar que duc a l’esquena, tant que he necessitat escriure aquestes ratlles per a retre homenatge a aquells fugitius. El record del relat de mon pare, que parlava de fam insuportable i de mort, de ferits que no podien resistir la duresa de la marxa; de la trobada amb el primer camperol francès qui, armat amb una escopeta i amb prevenció, va preguntar al grup d’homes d’aspecte lamentable que s’havia acostat a casa seua si eren republicans. En rebre la confirmació, va relaxar-se i sols va dir “feixistes, porcs; feixistes, porcs”.

Alfons Cervera, un home amb qui m’uneix la sensibilitat envers el record d’aquell trauma que va ser la guerra i la dictadura, ha escrit: "Han passat vuitanta anys des de La Retirada. Des d'aquella neu que cobria els camins quan la guerra ja pràcticament l'havia guanyat l'Exèrcit franquista, amb l'ajuda de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. I amb la neutralitat insultant de França i Gran Bretanya. La guerra, aquella guerra "amb cara de dolent de cinema", que deia Blas de Otero. Aquesta filera amarga de gents tot just cobertes amb les mantes del desemparament. La derrota. El silenci persistent de la derrota a les escoles i les cases de la dictadura. La immensa, irremeiable tristesa d'Antonio Machado a les vesprades escolars, amb la pluja abrillantant els vidres d'una por que es confonia amb la innocència infantil dels anys primers. Les imatges en blanc i negre de La Retirada. Així anomenen a França l'èxode republicà que confiava que darrere de les muntanyes hi havia la platja. I sí que hi havia la platja. És veritat que a l'altre costat de la frontera hi havia la platja. Però no era la platja que la fugida esperava". No, no va ser una platja de llibertat i pau, que ho va ser de dolor i d’angoixa.

Les autoritats franceses van traslladar l’escamot de mon pare a la platja, però no, certament no era la platja que esperaven. Era Argelès-sur-Mer, un camp improvisat a la vora mar, al que van ser conduïts ells i milers de fugitius que, en arribar, no comptaven més que amb l’abric que cadascú duia al damunt. En dues setmanes van construir-se barracons, tot i que insuficients per les vora de cent mil persones nouvingudes en cosa de dies. Les condicions de vida n’eren extremes, i no sols pel fred i la fam, no sols per la sarna o pels polls, sinó pel duríssim tracte, gairebé de presoners de guerra, que van rebre a càrrec dels guardians marroquins i senegalesos de la Legió Estrangera Francesa. Particularment dolenta va ser, una vegada més com sempre passa a les guerres, la situació de les dones, especialment les més joves. Testimonis n’hi ha de que les xiquetes i les jovenetes portaven lligat al coll una mena de rudimentari xiulet fet amb canyes que feien servir per protegir-se dels intents de violació pels legionaris.

Es diu que més de la meitat dels refugiats de La Retirada van tornar a l'Espanya franquista durant les setmanes i mesos posteriors a l’arribada a França. Mon pare va ser un dels que ho va fer, en tindre notícies que el seu pare i el seu germà gran havien sigut empresonats, i la resta dels germans estaven sols i en condicions precàries. A més, mon pare va creure’s la promesa de Franco de que res havien de témer els qui no haguessen comès delictes de sang. Ell, comptat i debatut, no havia fet res més que combatre en defensa de la legalitat de la República, així que no res hauria de passar-li. No cal que dir que la propaganda franquista era falsa. Primer el van enviar a Santander, a un camp a la platja de la Magdalena, on els presoners patiren unes condicions semblants a les d’Argelès, i després a Àfrica, en concret a Tetuán, on va passar-se quatre anys allistat a la força a l’exèrcit franquista, en companyia de molts altres joves que tenien un historial semblant al d'ell.

Han passat vuitanta anys de La Retirada. Més de vint que mon pare va morir. El temps esborra tantes coses amb la seua tossuda i implacable perseverança que cal continuar exercitant la memòria. Va ser massa el dolor, va ser massa profund el mar de llàgrimes, va resultar massa duradora l’asfixia com per a que oblidem, tant i més ara que els bàrbars tornen a amenaçar-nos amb la seua supèrbia de sempre. Homes i dones lliures, recordeu-vos-en!



sábado, 2 de febrero de 2019

González, Guerra i l’eficàcia d’algunes dictadures.



Felipe González i Alfonso Guerra van constituir una parella irrepetible de la política espanyola. Un duo exitós en les dècades finals del segle passat que la vida, diguem-ho així, va separar ja fa anys de manera irreparable. Tot i amb això, també com a solistes apareixen de tant en tant per a pontificar sobre allò que millor consideren o, freqüentment, per beneir o maleir allò que els ve de gust, amb la qual cosa sovint provoquen fortes reaccions de crítica. En els darrers dies ha sigut Alfonso Guerra qui ha rebut un allau de desqualificacions en fer una comparació inversemblant entre la situació actual de Veneçuela i la de Xile dels anys de Pinochet.

L’ex dirigent socialista, famós per la seua agudesa mental i per la seua afilada i malèvola llengua, acusa cada cop més que els anys passen per a tots de manera inexorable, també per a ell, així com que ningú està estalvi de dir barbaritats de la mida d’una catedral. Guerra va afirmar fa uns dies, en una entrevista de ràdio, que “hi ha dictadures que almenys són eficaces [en el terreny econòmic] davant de la de Maduro, que no serveix per a res”. En ser qüestionat pel professor Antón Losada, present al programa, Guerra va respondre: “Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l'economia no va caure i en un altre sí que s'ha caigut. El no voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics d'un o són amics d'un altre”. Es tracta sens dubte d’unes afirmacions tan atrevides com insostenibles, si més no en boca d’una persona d’ideologia socialista.

El seu ex amic Felipe González, que igualment apareix de tant en tant en l’escena mediàtica, també ha recorregut en alguna ocasió a la comparativa amb Xile per a defensar la seua posició contrària als bolivarians veneçolans i, molt especialment, en contra de Nicolás Maduro. Tot i ser comprensible la crítica rotunda a la dramàtica deriva del bolivarianisme de Nicolás Maduro, costa de creure que aquesta vinga de la mà d’un elogi a la dictadura genocida i terrorista d’Augusto Pinochet.

En setembre de 2015, Felipe González va acaparar l'atenció mediàtica després que en una roda de premsa al costat de Lilian Tintori, l'esposa del líder opositor veneçolà Leopoldo López, digués que "l'estat de setge del Xile de Pinochet respectava molt més els drets humans que el paradís de pau i prosperitat de Maduro". La comparació, a més de gratuïta i insostenible, va indignar especialment les víctimes de les dictadures militars llatinoamericanes de la segona meitat del segle passat. La premsa va fer-se ressò de la discrepància radical que el meu amic i col·lega Javier de Lucas [reconegut especialista internacional en matèria de drets humans] i jo mateix, entre molts altres, vam manifestar en contra de l’opinió del líder socialista.

Javier de Lucas va sostindré que en el fons d'aquella argumentació de González hi havia la postura neoliberal que s'estima que alguns drets humans [les llibertats públiques i els drets personals] són més importants que altres [els drets socials que exigeixen prestacions]. En aquesta línia, afirmava: "El que deduïm d'aquestes declaracions és que Felipe González ha perdut el nord i mesura els drets humans en termes de mercaderia. És un disbarat absolut".

Per la meua part, preguntat pel periodista, vaig respondre que "la xilena va ser una dictadura de seguretat nacional clarament repressiva en què hi va haver una política específica en aliança amb la resta de règims militars que hi havia en aquell moment a Amèrica Llatina. En aquell temps es practicava la detenció arbitrària, la tortura, l'assassinat i la desaparició de persones", per la qual cosa les paraules de González havien estat "extraordinàriament ofensives" per a les víctimes i els familiars d’assassinats, detinguts o desapareguts a Xile, però també de les dictadures d'Argentina, Uruguai, Brasil..., així com per qualsevol persona vinculada a la defensa dels drets humans a Amèrica Llatina. "La comparació –vaig concloure- és una barbaritat".

Ara que Alfonso Guerra ha parlat de l’eficàcia econòmica del règim de Pinochet també convindria desmentir-lo i, alhora, recomanar-li un parell de coses.

En primer lloc, repassar les paraules recentíssimes de l’ex president Ricardo Lagos, socialista, a propòsit de la sentència que acaba de dictar-se a aquell país a propòsit de l’assassinat de l’ex president Eduardo Frei Montalva [que ho va ser entre 1964 i 1970] en 1982, en plena dictadura militar: "Augusto Pinochet és qui encarrega aquest magnicidi". Sis persones, un ex agent del CNI, l’ex xofer de Frei i quatre metges que l’atenien a l’hospital on estava ingressat, han sigut condemnades a penes d’entre tres i catorze anys de presó pel delicte d’assassinat. Convé recordar que Pinochet va encarregar altres magnicidis a opositors que van produir-se a Washington (Orlando Letelier, mort), Buenos Aires (general Carlos Prats, mort) o Roma (Bernardo Leighton, malferit), a més de ser responsable de la mort o desaparició de més de tres mil opositors a la dictadura entre 1973 i 1990 [Segons l’Informe de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, presidida per Sergio Valech].

En segon lloc, Alfonso Guerra hauria de llegir més sobre l’economia del Xile de Pinochet. Així, podria assabentar-se que el model d'economia de mercat implantat per la dictadura militar va significar una revolució capitalista que va significar l'obertura brutal i sense control de l'economia al capital internacional, la reorientació de la producció cap al mercat mundial i l'adopció d'un enfocament de lliure empresa mitjançant la massiva privatització dels mitjans de producció, paral·lela a una dràstica reducció de les despeses públiques. Des de 1975 uns tecnòcrates formats a la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile i la Universitat de Chicago, els Chicago Boys, com van ser coneguts, es van fer amb les regnes de l'economia xilena, posant en pràctica els principis econòmics neoliberals en la seua versió més ortodoxa: van aplicar estrictament el principi de la no intervenció estatal en l'economia amb l'objectiu que el mercat fos el més lliure possible i, alhora, van mantenir una fe integrista a la propietat privada.

Des de mitjans de l'any 1982 l'economia xilena va entrar en una crisi duríssima. La producció va caure més del setze per cent en els anys 1982 i 1983. Les fallides empresarials van augmentar de forma alarmant i, com a efecte immediat, l'atur va pujar fins al trenta per cent de la població activa, i la inflació va tornar a disparar-se. Tot i així, el Govern no va fer res, amb l'esperança que el mercat s’auto ajustés, cosa que no va succeir. El 1983 la intervenció va ser impossible d'ajornar i el Govern no només va assumir la caiguda del sistema bancari, sinó que va signar un acord amb el Fons Monetari Internacional que establia com a primera prioritat un programa complet d'atenció al servei exterior del deute. També es va realitzar un canvi en el sistema de seguretat social i previsió, que va passar a ser de capitalització individual en mans privades.

Tot amb tot, la reforma estructural més important de la dècada dels vuitanta va consistir en la privatització de les més importants empreses estatals, entre les quals hi havia la majoria dels serveis d'utilitat pública. Amb aquestes mesures es va impulsar un creixement generat per l'exportació de productes primaris tradicionals, com el coure, i sobretot per les mercaderies agràries (especialment fruites), la pesca (especialment els seus derivats) i per l'explotació forestal. Aquestes àrees en expansió van permetre parlar d'un boom de l'economia xilena, un boom que, -tot cal dir-ho-, va recaure pel que es refereix als seus efectes perversos sobre els sectors populars. Els salaris es van mantenir deliberadament baixos, els nivells d'atur força elevats i les despeses socials clarament retallades.

És aquesta l’eficàcia de la que parlava Alfonso Guerra? ¿Podríem dir, en clara sintonia amb la seua línia argumental que la dictadura de Franco també va ser eficaç? A Espanya vam tindre allò que vam anomenar desarrollismo, amb els pollastres d’Avidesa i els Seat Sis-cents, amb el boom dels ingressos pel turisme i amb les remeses del milió de treballadors espanyols que van haver d’emigrar expulsats d'allò que van dir miracle econòmic franquista. Clar que, paral·lelament, vam tindre Tribunal d’Ordre Públic per negar-nos les llibertats bàsiques, i presos polítics, i tortures a les comissaries, i afusellaments fins a 1975. Com va ser d’eficaç Franco? Com Pinochet, o més?

sábado, 26 de enero de 2019

Ai les dretes! Tant d’interès per Veneçuela i tan poc pels veneçolans.


L'extremadament greu crisi que afecta Veneçuela no és sinó el resultat d’anys de mala gestió política i econòmica del govern bolivarià, presidit fins a 2013 per Hugo Chávez i des d’eixa data per Nicolás Maduro. Deixem-ho clar d’entrada, el règim bolivarià fa molt que és indefensable tant política, com econòmica i socialment. D’aquesta afirmació, tanmateix, no s’ha de deduir que és possible aplaudir l’actuació de l’oposició veneçolana, però indiscutiblement la major quota de responsabilitat en la penosa deriva del país correspon als qui han estat al poder. Tant i més perquè l’han exercit de manera tan autoritària com arbitrària. A més a més, ho han fet d’una forma tan maldestra que costa de creure.

Des que el comandant Hugo Chávez guanyà de manera incontestable les eleccions de 1998, l’evolució política de Veneçuela ha sigut tortuosa. Ja en 2002 hi hagué un autèntic colp d’Estat, ràpidament reconegut pels Estats Units d’Amèrica (EUA), i pel govern espanyol presidit per José María Aznar, que va convertir en president l’empresari Pedro Carmona. La cosa va durar unes hores només, i Chávez va tornar ràpidament al Palau de Miraflores.

Veneçuela, cal recordar-ho, celebra eleccions legislatives i eleccions presidencials, diferenciades, com passa en els països amb sistema presidencialista. Doncs bé, ja en 2005 l’oposició no es va presentar a les eleccions a l’Assemblea Nacional, com va passar en 2018 en les presidencials. Chávez va guanyar aquestes en 2006 i en 2013, cada vegada amb menys marge. Poc després d’aquesta darrera, el Comandant va morir de càncer i va ser substituït per Nicolás Maduro, el qual hagué de revalidar la seua presidència amb unes noves eleccions que va guanyar pels pèls: un 50.6 front a un 49.1 del líder opositor Henrique Capriles.

Doncs bé, el bolivarianisme veneçolà, com sempre ha fet el populisme, va establir que hi havia un nosaltres i un ells, els bons revolucionaris patriòtics bolivarians i els perversos feixistes pagats per l’imperialisme. Com que uns, el poble revolucionari era bo i els altres –els enemics del poble bolivarià- n’eren dolents, els primers van continuar governant com si res hagués passat. El país s’havia mostrat trencat justament per la meitat, però això no va importar-li ni a Nicolás Maduro, ni als seus amics de dins i de fora de Veneçuela.

Però la realitat és tossuda, i a les eleccions legislatives per renovar l’Assemblea Nacional de 2015, l’oposició aplegada a la Mesa de Unidad Democrática va obtindré el 56.3 per cent dels vots i 112 dels 167 diputats. La resposta del govern de Maduro fou continuar fugint cap al davant: el Tribunal Superior de Justícia declarà en desacato a l‘Assemblea Nacional en 2016 i en 2017 va decidir assumir les seues funcions. Tot i que es va fer marxa arrere en aquesta decisió insòlita, l’Assemblea Nacional va quedar, en la pràctica, inoperativa.

Les recents eleccions presidencials de maig de 2018, amb l'abstenció més alta en la història dels comicis presidencials des de l'arribada de la democràcia en 1958, va donar com a resultat la victòria de Maduro amb el 67.8 per cent dels vots emesos. Tanmateix, diversos organismes van presentar denúncies per manca de transparència en el procés de convocatòria i realització, a més de la parcialitat del poder electoral. La crítica internacional va provocar que en gener de 2019, davant la presa de possessió de Nicolás Maduro, ni els països del Grup de Lima, ni la Unió Europea ni la Organització d’Estats Americans reconegueren el mandatari.

Que el president electe no jurés el càrrec davant l’Assemblea Nacional ha estat l’argument que ha fet valdre Juan Guaidó per a auto nomenar-se president, tot al·legant que hi havia un buit de poder. La crònica d’un desastre anunciat, llavors, ha sigut l’evolució política veneçolana.

Pel que fa a la deriva econòmica i social, ja he escrit en diverses ocasions. En concret en març de 2015, és a dir fa gairebé quatre anys, ja sabíem com de malament anava l’economia i patíem una manca d’informació oficial quasi total. De fet, en l’Informe que acaba de publicar la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina (CEPAL) sobre Despesa Social (2000-2016) ja es diu que Cuba, Haití i la República Bolivariana de Veneçuela no donen dades en diversos importants ítems dels recollits a l’informe.

En aquell text de 2015 es pot llegir: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69 a 31 mentre que en 2012 va ser de 96 a 4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d'instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d'uns i la remodelació d'altres preexistents, conviuen a l'interior del país vuit estructures militars i policials d'àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades [gens convencionals, per cert] les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent sols per darrere d'Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d'homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l'Oficina de l'ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].

La situació econòmica ha anat a pitjor des de 2015 ençà. El Fons Monetari Internacional (FMI) va incloure Veneçuela, en octubre de 2018, entre les grans crisis econòmiques del segle XXI, un llistat dominat per països que han patit conflictes bèl·lics. Segons el FMI, la caiguda del PIB per habitant entre 2013 i 2017 ha sigut del 37 per cent; però, les previsions per al període 2012-2019 són del 47%. El PIB per habitant de Veneçuela ha passat dels 11.287 dòlars de 2012 als 3.100; és a dir, un enfonsament del 73%, sempre segons les dades del FMI.

Segons explica l’historiador veneçolà Tomàs Straka, en un dossier de la revista Nueva Sociedad, els carrers del seu país han estat molt moguts en contra de Maduro. En el que és la coronació d'una tendència que ja es preveia des de 2017, aquest cop el major protagonisme de les protestes ha estat en els barris populars. Amb una hiperinflació d'1.000.000% el 2018 i una depreciació del bolívar que ha portat el sou mínim a uns set dòlars mensuals, la fam ha acabat per impulsar el disgust dels veneçolans pobres que per una o altra raó no han pogut, o no han volgut, unir-se a la massa de migrants que es desborda per tota Sud-amèrica. Des de fa dies, els barris pobres de Caracas i diverses altres ciutats s'han convertit en escenari de veritables batalles campals. Hi ha hagut saquejos, però també actes de clar tint polític, com la cremes de cases del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) o l’enderrocament d'estàtues d'Hugo Chávez.

Davant d’aquest escenari, exigir eleccions urgents és un brindis al sol. La Unió Europea les exigeix o està disposada a reconèixer Juan Guaidó, i el govern de Pedro Sánchez està en eixa lògica. Que cal fer eleccions quant més aviat millor és una evidència, però és inversemblant que puguen realitzar-se adequadament en l’actual escenari. La híper polarització política interna d’una banda, i el repartiment de recolzaments externs a favor i en contra de Nicolás Maduro o de Juan Guaidó, reprodueixen el patró d’aquesta Segona Guerra Freda que estem patint. En ella, l’enfrontament pel control de les reserves energètiques és un eix central, i ahí estan els EUA, Xina i Rússia. Els Estats Units, amb poderosos aliats continentals com Brasil i Argentina; i amb Canadà o el Regne Unit a l’exterior, a l’espera de la decisió que amb la desesperant lentitud habitual farà pública la Unió Europea. Xina i Rússia amb Turquia, Cuba i la resta dels països bolivarians.

El problema Veneçuela interessa i molt arreu el món. Allò que no sembla interessar tant són els veneçolans. En Espanya, el Partit Popular i Ciudadanos han decidit competir també en aquest terreny, i els seus líders fan declaracions a diari, es reuneixen amb veneçolans exiliats i acusen el govern de Sánchez de ser, pràcticament, el causant de la crisi veneçolana.

S’ha de dir, no obstant, que en la competició dels dos partits de la dreta espanyola per ser el més bel·ligerant, és el partit Popular de Pablo Casado el qui porta avantatge. El Parlament de Múrcia ha reconegut l’auto nomenat president Juan Guaidó, en un alardó desvergonyit de ser més papistes que el Papa, i el propi president del partit ha anunciat que presentaran mocions en tots els parlaments autonòmics i, també, en els ajuntaments per a que tots es pronuncien sobre l’assumpte. Espanya, vol el PP, ha de ser un clamor en contra dels bolivarians de Maduro [i en contra del PSOE i de Podem] i en defensa de Guaidó i la democràcia de Veneçuela. Rien ne va plus!

El renascut José María Aznar està passejant-se pels mitjans de comunicació per denunciar l'"abandonament de lideratge lamentable" de Pedro Sánchez, i acusar-lo de falta de reflexos amb aquest tema. Al seu parer eixa mancança es deu al fet de no tindre ni "criteri" ni "convicció" en política exterior i quant al paper d’Espanya en la UE.

Està clar que per al “Nou Partit Popular” també la dramàtica crisi veneçolana és munició contra el govern de Sánchez; tot és susceptible de convertir-se en propaganda electoral. Va resultar esperpèntica la intervenció de Pablo Casado en la Puerta del Sol madrilenya quan, envoltat d’exiliats d’aquell país, va afirmar que el seu candidat a l’alcaldia de Madrid “serà l’alcalde que acabe amb els amics de Maduro en Madrid”.

És el que passa sempre amb les dretes, no n’hi ha res que els ature en la defensa dels seus interessos. Ho demostra Donald Trump i ho demostra la parella Aznar/Casado. El primer, que acaba d’assolir una treva amb el Partit Demòcrata en el tancament de govern [shutdown] més llarg de la història nord-americana pel qual l'Administració federal reobrirà temporalment les seues funcions mentre continua el debat sobre el pressupost al Congrés, va fer servir la crisi veneçolana com a distracció de les tensions internes. La parella del PP la utilitza en la seua campanya d'assetjament per terra, mar i aire a Pedro Sánchez.

La pregunta és: a qui els importen els veneçolans que estan patint violència política i penúries de tot tipus?

sábado, 19 de enero de 2019

La vida de Brian i el cisma de Podem.


Podem ja és com l'esquerra de sempre, per a desgràcia de la parròquia progressista. El jove partit ha complert cinc anys i sembla que en són cinquanta. L'organització que va sorgir de la Complutense, amb gent formada, atrevida i segura de si mateixa al capdavant; la que va encarnar l'esperit enfadat i rebel del 15M; la que anava a assaltar els cels després d'acabar políticament amb la Casta; aquesta, s'assembla com un ou a un altre ou als seus majors; a l'esquerra de tota la vida, ja siga la d'empremta socialdemòcrata o la de velles arrels bolxevics.

Aquesta esquerra de sempre ha combinat històricament virtuts i defectes. Entre les primeres la valentia, l'abnegació, la immensa capacitat de treball i el generós esforç per transformar un país com Espanya, tan complex i tan tenallat i amenaçat sempre pels poders fàctics més durs i incansables de la nostra Europa. Una Espanya que la dreta autòctona sempre ha considerat de la seua propietat, que històricament ha comptat amb els militars per posar ordre al carrer, i amb l'Església Catòlica per posar ordre dins de les cases, fins al llit. Aquesta esquerra hispana va lluitar contra la dictadura més sanguinària d'Occident, la més duradora i cruel, i va aconseguir imposar la democràcia que els hereus del franquisme van regatejar fins al final, tot i que ara blasonen d’angelicals consensos i tendres esperits constitucionals. Parle d'una esquerra, doncs, heroica en el seu historial de lluita per la llibertat i la democràcia.

Però també pateix una sèrie de defectes crònics que han minvat la seua eficàcia, que han delmat les seues files i que han debilitat la seua força. Sempre ha estat caïnita, quan no caníbal. La història dels enfrontaments interns és quilomètrica: entre els partits, entre les organitzacions socials i, també, dins dels partits i dins les organitzacions. La batalla a mort amb els correligionaris, els més propers i els no tant, és una malaltia crònica de l'esquerra hispana. Escindir-se, fragmentar-se, dividir-se, trencar-se són pràctiques tradicionals en ella. Un repàs revelador l'ha escrit Enric Juliana, en una columna de La Vanguardia, sota el títol de Directes al desastre, en la què afirma: "Després de perdre Andalusia, l'esquerra es dirigeix al desastre en Madrid".

Sempre ha sabut aquesta esquerra el que no vol, el que rebutja, contra el que lluita, però amb altíssima freqüència ha estat incapaç de definir amb claredat el que sí que vol. Quan, malgrat tot, ho ha aconseguit, quan ha estat capaç de definir un objectiu estratègic, llavors la baralla, la divisió, fins i tot els enfrontaments personalistes, s'han produït per la tàctica, pel com assolir aquesta meta.

Massa sovint les esquerres hispanes, parle de totes elles, també les que operen en àmbits de la perifèria, han tendit a l’ostentació gestual, a agitar les banderes més enllà de la capacitat real per a la transformació social. Són incomptables els exemples, fins i tot alguns d'absoluta i rabiosa actualitat, en què les forces polítiques de l'esquerra confonen l'ésser i l'haver de ser. Com les coses haurien de ser de tal manera, han de ser de tal forma. S'ha practicat molt, i se segueix practicant el que Rafael del Águila va anomenar el Pensament Impecable; és a dir, aquell que exigeix solucions perfectes als problemes més complexos, i ho fa des de l'absurda creença que la decisió adequada i la políticament possible són la mateixa cosa.

A més, aquesta esquerra dels nostres pecats ha sabut arreglar-se-les per donar molts, molts disgustos a la seua parròquia. Generant expectatives infundades, confonent la raó moral amb la raó política, malbaratant actius, oferint espectacles lamentables i, a més, facilitant-li les coses a la dreta reaccionària i egoista que sempre vol, ha volgut i voldrà l'ou per menjar-se'l ella sola.

Parlant d'espectacle lamentable, al mateix temps que trist i dolorós, què dir de la sorprenent decisió d'Íñigo Errejón i Manuela Carmena a quatre mesos de les eleccions, i amb el fred que fa? Què dir de la visceral resposta de Pablo Iglesias i Pablo Echenique?

A l'alcaldessa de Madrid van voler lligar-la curt des Podem i es va rebel·lar, però la direcció de Pablo Iglesias no es va atrevir a desafiar-la. Amb Errejón la resposta ha estat molt diferent. Tant que li han demanat que abandone l'acta de diputat, i li han anunciat que haurà de competir contra la candidatura que presentarà Podem a la Comunitat de Madrid. Una guerra oberta que pot abocar a part de la seua parròquia electoral a la malenconia i a quedar-se a casa el dia de les eleccions.

Madrid és molt Madrid, i més enllà de la capital del Regne d'Espanya és un estendard polític que la dreta vol recuperar al preu que siga. Pot, perquè a la força et pengen, acceptar que neo-comunistes de divers pelatge o fastigosos separatistes, junts o separats, governen Barcelona; porta aquesta dreta anys i anys sense poder disputar l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, però Madrid, una altra vegada en mans dels comunistes disfressats d’anciana amorosa, això sí que no. Per aquí no volen tornar a passar. És per això que han d'estar destapant ampolles de cava [o de xampany, per no fer-li caixa als indepes] i fregant-se les mans davant la notícia d'obertura de la premsa escrita, la ràdio i la televisió. Valga com a exemple La Vanguardia: "Desolació en la direcció de Podem, que espera que Errejón retorne la seua acta. Dirigents del partit es prodiguen pels mitjans per expressar la seua "sorpresa", "tristesa" i "vergonya" per la decisió de l'ex número dos del partit".

Que Íñigo Errejón és un dels millors caps polítics d'Espanya és cosa que no es discuteix, com tampoc hi ha dubtes respecte a la llibertat vigilada a la qual ha estat sotmès per la direcció de Podem. És cosa sabuda, igualment, que ja des dels temps en què es va descobrir una operació que qüestionava el lideratge d'Iglesias -que li va costar el lloc a Sergio Pascual, qui era el Secretari d'Organització-, els pablistes van demanar sense èxit el seu cap al gran líder. També és conegut que, després del Vistalegre II en què va ser derrotat per Iglesias, aquest va fer una purga d’errejonistes, però al líder de la facció perdedora no el va sacrificar, sinó que li va retirar el càrrec de portaveu al Congrés i el va relegar a treballar en la regional de Madrid.

Íñigo desperta fílies i fòbies internes en Podem. Fins i tot antics partidaris li retreuen, habitualment en privat, que en diverses ocasions no haja exercit de líder en la defensa dels seus, dels que se l'havien jugat donant-li suport i es van trobar sols davant de la resposta dura del pablisme.

Tot amb tot, Errejón està convençut, i no està sol, que si d'alguna manera es pot fer front a l'avanç de les tres columnes de la dreta cap els governs locals i regionals que es decidiran en el pròxim mes de maig és sumant. Sumant actius i obrint les propostes partidàries fins fer-les atractives a la major quantitat possible de ciutadans progressistes. En aquest sentit, el tàndem Carmena/Errejón és una excel·lent proposta estratègica. Però han fallat les formes, els temps i, potser, alguna cosa més.

Així doncs, precisament ara, quan pitjor està el panorama polític, quan s'acosta la mare de totes les batalles electorals, les esquerres han tornat a pegar-se un tret al peu.

La derrota de Susana Díaz pot quedar en poca cosa si prossegueix en la seua obstinació de mantenir-se al capdavant de l'organització socialista andalusa i des de Ferraz fan el necessari per apartar-la. Allò dels socialistes extremenys votant al costat de la dreta l'aplicació del 155 a Catalunya, sega l'herba sota els peus de Miquel Iceta i el PSC. Però allò de Podem, el cisma de Podem, el tsunami de Podem, aquest pot ser el que certifique la victòria de les dretes més espanyolistes i extremes en el pròxim mes de maig.

Se'n recorda l'amable lector de La vida de Brian, dels Monty Python? Doncs d'això va la pel·lícula que s'ha estrenat aquests dies. Res de nou sota el sol, però que trist.

sábado, 12 de enero de 2019

Calen aliances que resulten útils i il·lusionen la ciutadania progressista.



A veure si les esquerres de les Espanyes, que són unes quantes, van a passar-se el que falta fins a les eleccions de maig perorant sobre el terrible que és Vox per a la democràcia i el sistema de llibertats; sobre les obscenes mentides i la perillosa dretanització del PP; o sobre el cinisme i les contradiccions mal dissimulades de Ciutadans. Portem un mes llarg en el que aquest ha estat el discurs dominant.

Per descomptat, no és aquest el camí si és que volen evitar un tsunami reaccionari que arrase amb drets i llibertats que creiem consolidades.

Setmanes arrere, després les eleccions andaluses, ja insistirem en la necessitat que les esquerres hispanes no caiguessen en l'error d'algunes de les seues homòlogues d'altres latituds: creure que agitar l'amenaça del neofeixisme anava a ser suficient per resistir la tremenda envestida que les dretes ultres estan desenvolupant a Amèrica i a tota Europa. En aquella columna concloíem que, tot i ser necessari, no serà suficient amb fer cridades a l’antifeixisme si aquestes no van acompanyades de propostes concretes davant els problemes reals i específics dels ciutadans que habiten a la regió de l'esquerra partidària.

Han passat algunes setmanes i l'agenda continua sent marcada pel que s'ha anomenat el Tripartit del Sud o el Pacte de Perdedors de les Dretes. Les negociacions per constituir el Govern andalús han estat una demostració de control de l'agenda mediàtica i dels temps per part de Vox, en les què el PP ha ballat als acords dels d'Abascal, mentre que Ciudadanos ha fet de la duplicitat una mena d'art pervers que consisteix en negar amb vehemència el que tots estan veient.

Mentrestant, des de l'altra riba, l'esquerra, s'ha seguit parlant i parlant sobre com caldria establir un cordó sanitari davant de Vox o sobre el que fan i diuen les dretes democràtiques alemanya o francesa respecte a la seua ultradreta. A més, s'han amplificat les molt escasses mostres de dissidència interna tant en entre els de Casado com entre els de Rivera, s'han seguit formulant preguntes retòriques sobre la tan desitjada com escassa reacció de les dones del PP, i s'han seguit creuant apostes sobre si Manuel Valls trencarà definitivament amb Ciutadans o acceptarà polp com a animal de companyia.

El més cridaner de la situació és que des de l'Estat Major de cadascuna de les esquerres partidàries ni es troba un antídot eficaç al discurs agressiu i prepotent de les dretes, ni s'accepta la idea que com més atenció es presta a Vox més s'està excitant als seus votants; alhora que les més que fundades i raonades crítiques cap al PP i cap a Ciutadans no solament no desanimen la majoria dels seus electors, sinó que els reforcen en la idea de col·laborar en aquest pacte de la gent d'ordre que pose fi a les maldats del “rojerío separatista”.

A hores d'ara sembla obvi que l'àmplia majoria de ciutadans que atorguen el seu favor electoral a les dretes estan joiosos després de la bolcada andalusa i donen suport a que el PP, Ciutadans i Vox estenguen aquesta col·laboració partidària a tota Espanya.

Aquest és l'escenari en què cal actuar, així que sembla necessari reflexionar sobre que respostes poden proposar-se des de les esquerres davant aquest desafiament. Convindria prendre en consideració idees, apunts, propostes que estan produint-se en altres latituds, però que són resultants de la preocupació davant l'avanç de l'extrema dreta en elles.

Alfredo Riquelme, cap del Departament d'Història de la Universidad Católica de Xile responia, en una entrevista sense malbaratament, a propòsit del fenomen Bolsonaro i les seues possibles repercussions al país andí, així com sobre el procés de feixistització que pot estar produint-se actualment en països europeus que estan en la ment de tots. De l'entrevista cal destacar aquí un petit fragment que pot ser de molt interès en la nostra realitat, ara que les dretes hispanes ens amenacen cada dia amb fer girar en sentit contrari les agulles del rellotge de la història. Què han de fer les esquerres en aquest context? La resposta de Riquelme és perfectament aplicable a la nostra conjuntura: "La responsabilitat de les esquerres és aprendre aquestes lliçons tràgiques de la història del segle XX: els processos de feixistització només van poder ser revertits amb àmplies aliances i consensos al voltant de les llibertats i els drets humans, acompanyats de projectes de progrés democràtic i social. En cap lloc van ser revertits aguditzant les contradiccions ni amb polítiques d'indignació o ràbia. Al contrari, es requereix d'una gran saviesa política que comença per no caure en les provocacions ni respondre-les de la manera tosca i previsible amb la que els guionistes de la feixistització compten: la que exacerba els antagonismes".

Doncs sí, això és. És cert que és una mica més fàcil de dir que de fer, però aquest i no un altre ha de ser el camí de les esquerres realment existents a les Espanyes.

Cal sortir-se de l'estela de la retòrica de les dretes i de les seues provocacions; cal elaborar i desenvolupar un discurs que no siga reactiu sinó proactiu. L'objectiu no pot passar per incrementar la polarització partidària amb elles, que és el que busquen; ni per intentar dissuadir al seu electorat del perjudicials que són aquestes propostes polítiques per a una democràcia de qualitat, que això al que vol veure-ho no cal que l'hi ho expliquen. L'objectiu, per contra, ha de ser posar el focus sobre la llibertat i la solidaritat, però tenint ben presents els problemes concrets dels ciutadans, i construir potents aliances al voltant d'això; aliances i consensos que il·lusionen una ciutadania de matriu progressista que pateix temorosa davant la creixent i compulsiva agressivitat dels Trump, els Bolsonaro, els Salvini, els Casado i les polítiques reaccionàries amb les que afirmen que van a resoldre ràpidament els complexos problemes de les nostres societats amb mà dura i repressiva.

Seria bo ocupar-se menys d’intentar fer llum als disciplinats votants de les dretes, i ocupar-se molt més pels alarmats votants de les esquerres. És vital, literalment, que aquests acudeixen a les urnes a dipositar els seus vots per la convivència en llibertat.

sábado, 5 de enero de 2019

No, no és violència domèstica. És violència de gènere.


El desig compulsiu del PP de fer-se amb la presidència d’Andalusia a qualsevol preu és tan evident i tan vergonyosament explícit que resulta patètic i irritant alhora. El partit que comanda Pablo Casado està en caiguda lliure quant a les expectatives de vot segons diverses enquestes, per la qual cosa sorprèn que des de la direcció partidària sols intenten tancar la fuita pel flanc més ultradretà, aquell pel que estan perdent suports en benefici dels neofeixistes de Vox.

Els 12 vots de l’ultra-dreta andalusa són imprescindibles per a fer president Juan Manuel Moreno –el qual per cert està desaparegut i no se sap què espera per a dir que en pensa de les exigències de Vox- i els d’Abascal no sembla que vagen a regalar-los-els. De moment n’han fet dues exigències: derogar la Llei de Violència de Gènere i seure a negociar tot el seu programa no sols amb el PP, sinó també amb Ciudadanos.

En la rendició que apunten els de Casado, el mateix líder de l’etern somriure ja està modificant el seu guió per a que Santiago Abascal no estripe la baralla andalusa. Amb la mateixa solemnitat amb la que diuen estar inequívocament en el mateix punt al que estaven quan va aprovar-se al Parlament la Llei Contra la Violència de Gènere, des del PP s’inclinen ara per parlar de violència domèstica, que és allò que els hi demana Abascal, per tal que "es millore la protecció dels avis, les àvies, els xiquets i els homes que pateixen maltractament en l'àmbit familiar”.

Tret del basc Borja Samper, cap altre dirigent del PP ha aixecat la veu davant el canvi de tàctica. Andalusia pesa molt, però els analistes coincideixen a pensar que la maniobra podria eixir-li cara a Casado i la seua colla. A més, tot i la paradigmàtica versatilitat dels principis d’Albert Rivera, és difícil imaginar que aquests puguen seure a un govern que depèn i dependrà de Vox.

Estan el PP i Ciudadanos a favor o no de mantindre’s fidels al Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere? No és fàcil la resposta. Tant els de Casado com els de Rivera s’oposen o estan a favor d’una mateixa cosa segons els convinga eixe dia. No cal més que recordar el que van dir abans i després del 8 de març de 2018. Abans l’incontestable èxit de la massiva mobilització feminista acusaven les organitzadores de ser entre feminazis i perilloses anticapitalistes, però el dia 9 van aparèixer com els millors valedors del feminisme més feminista.

Pel que fa al PP, s’ha de dubtar, certament, de quina és la seua vertadera posició. Van oposar-se a la Constitució i avui són els que reparteixen el certificat de constitucionalista al seu criteri. Aliança Popular primer i el Partit Popular després s’han oposat sempre a qualsevol canvi legal que afavorira la llibertat de la dona. Van oposar-se a legislar el divorci, van oposar-se a legislar la interrupció de l’embaràs no desitjat, i si van signar el Pacte Contra la Violència de Gènere és legítim dubtar de si era llavors o és ara quan mostren la seua cara vertadera.

Tanmateix, tot i les piruetes i volantins dialèctics que ara estan fent des de Casado en avall, el ben cert, malauradament, és que la violència de gènere és una maleïda realitat a la societat espanyola.

Al butlletí d’hivern d’Amnistia Internacional es pot llegir un documentat article signat per Carmen López. Ni el Pacte d’Estat de setembre de 2017 recull suficients mesures com per a combatre de forma afectiva i total la violència de gènere. Ni tan sols està clar, per exemple, què fer després d’una violació, ja que el recorregut que ha de fer una dona agredida sexualment és distint segons la regió autònoma en la que es trobe. Cap d’elles, a més a més, compta amb Centres de Crisi per a les víctimes de violència oberts de continu, tal i com va establir fa temps el Consell d’Europa.

Un altre problema central és la freqüent falta de formació dels professionals que atenen les dones víctimes de la violència de gènere, ja siguen els policies ja siguen els funcionaris sanitaris o judicials. Com diu Carmen López, aquesta manca de formació afavoreix els estereotips que fan dubtar de la víctima, que minimitzen les agressions o que les responsabilitzen a elles. Ara per ara, la qualitat de l’atenció a una dona agredida depèn fonamentalment de la sensibilitat de qui l’atenga, i no de l’existència d’un protocol aplicat per professionals formats adequadament. Segons Amnistia Internacional, més de 3.2 milions de dones majors de 16 anys han patit en Espanya violència sexual, i en més del 97 per cent dels casos, els agressors van ser homes.

La violència de gènere, però, va més enllà de la violència sexual. El concepte, generalitzat després la Conferència Mundial sobre la Dona a Pequín en 1995, fa al·lusió a la violència física o psicològica que s'exerceix contra algú pel seu gènere. Com que la immensa majoria de les víctimes són femelles, se sol usar com a sinònim de violència contra les dones. Abans, en 1993, les Nacions Unides havien establert que la violència contra la dona és "tot acte de violència de gènere que resulte, o puga tindre com a resultat un dany físic, sexual o psicològic per a la dona, inclusivament les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com en la privada".

Les xifres són incontestables i desmenteixen els arguments de Vox i del Partit Popular de Pablo Casado i companyia: en 2018, 45 dones van ser assassinades a mans de les seues parelles o ex parelles; la qual cosa ha fet que ja siguen 973 les víctimes de violència de gènere des que hi ha estadístiques sobre elles, a partir del 2003. Una altra dada important és la de les denúncies falses: des de 2009 i fins a 2016 es van interposar 1.055.912 denúncies per violència de gènere. D'elles, 79 van resultar ser falses, és a dir, el 0,0075%, segons dades de la Fiscalia.

Així doncs, convé no caure en els paranys d’aquesta dreta ansiosa i desvergonyida, que modifica els seus principis a conveniència segons la conjuntura amb l'única intenció de recuperar el poder que considera li pertany per dret natural: no, no és correcte ni acceptable parlar d’una descafeïnada violència domèstica. És violència de gènere, i és una xacra que cobreix d'indignitat a tots els que volen disfressar-la d'una altra cosa.