domingo, 17 de septiembre de 2017

Potser tots hauríem de començar a tindre una mica de por.

Dia rere dia l’ambient va escalfant-se i enrarint-se com més va més. De les paraules dalt o baix valentes hem passat als fets desafiants, de les amenaces vetlades hem arribat a les explícites, i dels anuncis de si farem allò o allò altre, a fer coses de les que tal vegada haurem de penedir-nos tots.

És bastant evident allò que està passant a casa nostra en els darrers anys: assistim a un creixent distanciament entre bona part de la societat catalana i bona part de la societat espanyola. És cert que aquesta esquerda, que sols aquells que es neguen a veure la realitat poden ignorar, no és un accident climatològic, ni obeeix a causes naturals. No, és un enfrontament encara sota control, però que podria deixar d’estar-lo en qualsevol moment.

La rasa que s’ha obert entre les dues ribes de l’Ebre és una realitat que respon a l’acció de l’home. En concret –quant a les arrels del problema- de dos homes: José María Aznar i Mariano Rajoy; el primer capficat en sotmetre els nacionalistes bascos i catalans i en re centralitzar Espanya, i el segon fent bandera d’un anticatalanisme primari que sempre li’n ha generat vots a l’Espanya més castissa. És clar que des de Catalunya també n’hi ha hagut col·laboradors imprescindibles que ajuden a entendre el forat que dia rere dia s’eixampla més, però crec que el consens és molt ampli al voltant de la idea que Aznar jugà a engabiar els bascos mentre parlava català en la intimitat, i Rajoy –amb una frivolitat política delictiva- va fer que el TC es carregara l’Estatut que ja havia sigut aprovat pels ciutadans de Catalunya, tot i haver estat “convenientemente cepillado” [Alfonso Guerra dixit]. D’aleshores ençà des de Madrid no n’han fet una de bones. Mai han escoltat la remor abans ni els crits després procedents del Principat.
A hores d’ara assistim a la pugna de dos nacionalismes enfrontats; dos nacionalismes carregats d’expectatives i il·lusions –més o menys farcides d’idealisme i d’auto suficiència- en el cas català; i carregat d’autoritarisme superb i de ceguera per a entendre com ha canviat la societat catalana en els darrers deu anys. Cap dels dos accepta altra eixida que la rendició completa del contrari. Ningú parla seriosament de negociar res. Si més no abans de la cita per al primer combat anunciat: l’1 d’octubre. Uns diuen que no tenen por i que votaran, i els altres els responen que prendran mal si ho intenten i que, per suposat, no els hi permetran votar de cap manera.

Des de Barcelona s’ha decretat una nova legalitat i des de Madrid se’ls ha respost que ni n’hi ha més legalitat que la que empara la Constitució de 1978 i que “no els obliguen a fer allò que no volen fer” [Rajoy]. El resultat d’aquesta onada d’amenaces i desqualificacions és que la societat catalana i també l’espanyola estan polaritzant-se com més va més. No n’hi ha espai per als que dubten, no queda oxigen per als que no tenen la lleialtat definida a favor exclusiu d’una bandera o l’altra. No hi ha marge per a la política: el Govern Rajoy no sap parlar més que de policia, jutges i fiscals per mantenir la legalitat, i des de Barcelona es diu que no hi ha legalitat que sotmeta la voluntat de tants catalans.

Persones assenyades n’hi ha que es neguen, malgrat tot, a alinear-se darrere d’una de les dues pàtries. Ells són els què, ho diguen més o menys explícitament, han començat a tindre por. La situació comença a ser explosiva i qualsevol espurna podria provocar ves a saber què. Conscients que cap dels dos bàndols en pugna està en condicions d’obtindre la rendició de l’altre –que és allò que ara sembla que volen aconseguir- expliquen a qui vol escoltar-los que tard o d’hora caldrà negociar per a pactar una eixida que haurà de ser democràticament homologable; una porta per la que puguen eixir els negociadors després d’haver fet les oportunes i necessàries concessions i renuncies.
Ara per ara, aquestes persones prudents i coneixedores de l’extrema complexitat del problema clamen en el desert. Potser a tots ens convindria escoltar-los i començar a tindre una mica de por. Malgrat que la consigna No tenim por sembla positiva i atrevida, no l’hem d’entendre necessàriament com una virtut: no és igual ser valent que ser temerari. La prudència, contràriament, si és una virtut gairebé sempre.

Si més no en política, la prudència hauria de ser tan obligatòria com el cinturó de seguretat en el cotxe.

domingo, 10 de septiembre de 2017

Joan Coscubiela com Gary Cooper, sols davant el perill.

Molt malament està la situació de Catalunya. És evident que la polarització i la crispació són creixents. Els diaris catalans parlaven de la borrascosa sessió en la que va ser aprovada la Llei del Referèndum. L’editorial de La Vanguardia, sota el títol Crisi d’Estat, afirmava “Tensa, confusa i convulsa, la sessió parlamentària va ser un reflex clar de la divisió política i social que suscita l’aventura que han decidit emprendre els independentistes”; El Periódico de Catalunya, al seu torn, amb el títol La consumació d’un fracàs, afirmava: “La consulta està suposadament emparada per una llei aprovada després de violentar les normes del Parlament en un procés mancat d’elementals garanties democràtiques i en el qual es va excloure la meitat de l’hemicicle”; el diari digital Ara.Cat, tot i des d’altre posicionament, apuntava: “La d’ahir va ser una sessió trista pels retrets de manca de garanties de l’oposició i el posicionament del Consell de Garanties Estatutàries, que va deixar clar unànimement el dret dels diputats a demanar-li dictàmens abans de la votació tot i que la seva opinió no sigui vinculant. La ficció política que assegurava que es podia convocar els catalans a votar sense forçar els procediments s’ha acabat, i ningú, a hores d’ara, se’n pot sorprendre”.

L’Ara, clar, explicava que no es podia haver fet una altra cosa: “La manera no ha sigut la desitjada per ningú, com van reconèixer des de JxSí. Però quina era l’alternativa? Des de la sentència del TC no hi ha proposta per a Catalunya més enllà de la dissolució dins de la uniformitat i la unicitat d’Espanya”. El Periódico pronosticava: “Les conseqüències són imprevisibles, ja que és desconeguda la situació en què la irresponsabilitat, el frentisme, el radicalisme i l’immobilisme d’uns i altres han portat Catalunya”. Mentrimentres, La Vanguardia sentenciava al seu editorial: “Els esdeveniments d’ahir malmeten la insti­tucionalitat catalana, deixen a la intempèrie la meitat de la societat, debiliten la causa de Catalunya en els debats públics, entelen la imatge del país a Europa i debiliten el mateix independentisme. Aquest no és el camí”.

És difícil no coincidir en l’afirmació final: aquest no és el camí, no pot ser el camí. Podem discutir quina ha de ser la senda, però resulta evident que no és aquella per la qual s’avança ara.

Una de les intervencions més notables de tot el debat al Parlament de Catalunya, sinó la que més, va ser la de Joan Coscubiela, portaveu de la coalició Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), qui digué que s’havien viscut en aquell Parlament 48 hores negres en les que la majoria no havia aconseguit més que aprovar una llei que situa Catalunya en el terreny de la política ficció.

A Coscubiela li han plogut crítiques, desqualificacions, menyspreus i insults a mansalva. Tots els que van sentir-se despullats per les seues crítiques al procediment parlamentari i per les preguntes sense resposta al desenvolupament de la Llei del Referèndum han carregat contra el diputat, oblidant no sols que ell mateix es va definir com a sobiranista, sinó fent malbé el seu currículum antifranquista i catalanista acreditat per més de quatre dècades.

No són pocs els que s’han sentit representats per Joan Coscubiela, qui en acabar la seua segona intervenció va rebre els aplaudiments dels diputats de l’oposició posats dempeus. És extraordinària la situació política actual a Catalunya: els independentistes fan sang al diputat de CSQEP perquè el van aplaudir els del PP. De les palmes de Ciutadans i del PSOE no cal que en parlem, però que la cosa rellevant siga que García Albiol i els seus aplaudiren Coscubiela és certament cosa notable. Aquest els havia dit poquet i bo, havia parlat de la bunquerització del PP, de la utilització de les clavegueres de l’Estat, d’apostar únicament per la repressió tot renunciant a la política, de ser el partit de la mordassa i els hereus de Manuel Fraga (“La calle es mía”), i així i tot el van victorejar al crit de de-mo-crà-cia, de-mo-crà-cia. Per a sorpresa de propis i estranys, allò que l’independentisme ha posat de relleu, allò en el que ha fet èmfasi, no és en la poca vergonya dels diputats del PP d’aplaudir Coscubiela, sinó el pecat d’aquest per... deixar-se aplaudir per aquells als que havia denunciat sense miraments.

Pel que sembla, allò que interessa és tensar la situació al màxim des de les emocions, renunciant a la racionalitat. Els atacs a Coscubiela, la desqualificació i la deslegitimació de la persona i dels seus arguments són el resultat del procés que estem patint. L’emocràcia com a paradigma de la realitat política, l’emocràcia de les emocions primàries, que tot s’ha de dir.

No importa que Coscubiela deixara clar que el pacte social i polític de 1978 està esgotadíssim, ni que lamentara que s’haja perdut en 48 hores negres l’autoritat moral de la defensa de les urnes. No importa que afirmara la legitimitat de l’independentisme i de l’objectiu de construir la República Catalana. Allò que se li retreu al diputat, allò pel que se l’insulta és perquè va mostrar la nuesa dels responsables polítics del Procés.

Com sabem, fer una llei és cosa fàcil atés que sols cal tindre els vots necessaris al Parlament. Però, i aplicar-la, fer-la efectiva sense la capacitat per a fer-la obeir? Això, ja ho hem dit, és entrar en el terreny de la política ficció.

La Llei aprovada preveu què, una vegada independents, Catalunya pactarà amb Espanya moltes coses. Per exemple, apuntava Coscubiela, la doble nacionalitat, la sobirania terrestre i marítima, la sobirania tributària, el sistema de cotització a la Seguretat Social, etc., etc., etc. Com van pactar això amb qui no ha volgut arribar a un acord ni amb la realització d’un referèndum, preguntava el diputat al president Puigdemont. Com va a resoldre’s el problema de les pensions sense disposar ni tan sols de les bases de dades de la Seguretat Social? És legítim lluitar per la independència, però no ho és enganyar a la gent. Això no és legítim, va concloure el diputat de CSQEP.

Indicadors n’hi ha de que molts ciutadans estan en sintonia amb la intervenció de Joan Coscubiela, i també de que altres estan a les seues antípodes, molts dels quals desconeixen o obliden el currículum polític del cavaller i el seu compromís amb l’esquerra catalanista des de sempre. Convindria que els qui el desqualifiquen mostraren una miqueta de respecte pel diputat i per aquells que hi coincideixen amb ell. És incorrecte entendre que la realitat és binària. No estar a favor de la independència és compatible amb exigir la realització d’un referèndum d’acord amb els criteris internacionals definits per la Comissió de Venècia. Estar a favor de la convocatòria d’un referèndum no significa estar a favor de qualsevol referèndum. No estar a favor de la independència no és igual a ser nacionalista espanyol, ni fatxa, ni botifler, ni lerrouxista, ni traïdor a les legítimes aspiracions polítiques encara que ultrapassen els marcs legals actuals. Els distints actors polítics –i també la ciutadania en general- haurien d’abandonar l’emocràcia i obrir de bat a bat les portes del diàleg, del debat i del pacte. Convençuts, això sí, que la situació no es resoldrà en un termini breu.

Com va dir Coscubiela, convindria no oblidar que és el PP, amb Mariano Rajoy al front, el màxim responsable de la situació de crisi d’Estat com no hem conegut des de febrer de 1981. D’una crisi de la que no es podrà eixir amb antagonismes irreconciliables, com tampoc amb judicialització extrema i actuacions policials. Tard o d’hora caldrà raonar i pactar, però mentrimentres convindria entendre que Joan Coscubiela no és l’enemic per a ningú –sí l’adversari per a alguns- que alguns han dibuixat, és un home carregat de seny que va acomplir amb la seua obligació com a parlamentari honest, i que va aportar al debat les reflexions i les preguntes que va considerar. Malauradament, recordava Gary Cooper en Sols davant el perill (High Noon, 1952).

L’actual majoria parlamentaria va preferir no respondre-les, i els seus hooligans s’han dedicat a atacar sense pietat l’incòmode diputat de CSQEP, que va rebre foc amic també des de les seues pròpies files. Malament anem.



domingo, 3 de septiembre de 2017

L’Estat en crisi, la societat polaritzant-se i els governants mirant pels seus interessos.

L’estiu ha estat més calent del normal políticament parlant, i dir calent és una forma suau de referir-nos a la brutícia que dia rere dia hem d’empassar-nos els ciutadans. Les informacions interessades quan no la propaganda negra [la intoxicació i la manipulació informativa, per dir-ho de forma planera]; les tergiversacions i les mitges veritats de responsables, portantveus oficials i oficiosos; les tertúlies esbiaixades ad nauseam, la desqualificació absoluta i la deslegitimació inapel·lable de l’adversari; la negativa recalcitrant a practicar qualsevol mena d’autocrítica i l’ús de l’amenaça com a moneda corrent en l’àmbit de la cosa pública, tot plegat, està tenint un efecte pervers i perillós alhora entre la ciutadania atenta a la vida política espanyola. Les posicions cada vegada estan més polaritzades.

Costa de creure que la qüestió catalana haja arribat on ha arribat, però és encara més dur haver de coincidir amb aquells que anuncien, pessimistes, que allò pitjor encara està per arribar, i que el mes de setembre va a ser droga dura. Per no parlar d’octubre, de novembre... La situació és greu, el model d’Estat està en qüestió i els màxims responsables polítics no es treuen la pasta dels dits –ni saben ni volen- i prefereixen no plantar-li cara al problema.

Fa mesos que vivim un crescendo de desafiaments i d’amenaces entre el govern català i el central. Qualsevol cosa s’ha fet des de les dues bandes tret de política, entenent per tal el diàleg, la negociació i, en el seu cas, el pacte. Els ponts fa temps que van ser dinamitats, no n’hi ha interlocutors amb capacitat per despenjar el telèfon o per convocar una reunió que permeta alleugerir la tensió que va acumulant-se com una borsa de grisú en el pou d’una mina de carbó.

Per suposat que no parle de les raons dels uns ni dels altres. Del que parle és d’allò que sembla un paorós abandonament de responsabilitats per part dels qui la ciutadania ha triat per governar. És impossible no concloure que els independentistes catalans han decidit desafiar al govern central pensant en una pròxima convocatòria electoral en la que rendibilitzar eixe combat, mentre que el govern de Rajoy està convençut d’aconseguir el mateix agitant la bandera de la unitat d’Espanya front als que la qüestionen.

Quan algú podia pensar que el clima de tensió ja era insuportable, ocorregué l’atemptat de Barcelona. Aleshores vam poder comprovar què, efectivament, per malament que estiga una situació sempre és susceptible d’empitjorar.

No tinc la menor capacitat per a avaluar si l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra ha sigut excel·lent o ha evidenciat errors d’importància. Ni la tinc per a valorar si la resta de les forces de seguretat de l’Estat, des de la Guàrdia Civil al CNI, han fet el que tocava bé, mal o regular. Tanmateix, com a ciutadà tinc el dret de dir que em sembla que molt, massa, del que hem vist, llegit i escoltat després la massacre barcelonina ha sigut i és deplorable, indigne i impropi d’un Estat de l’Europa occidental.

Quan una situació política es polaritza fins a estar a punt desbocar-se, quan l’escenari es torna binari i els actors principals apareixen com a irreconciliables, es redueix dràsticament la franja intermèdia en la que habiten aquells que no accepten una realitat en blanc i negre, els que són sensibles a la gama de grisos. És per això què eixa terra dels que no tenen les certeses fossilitzades està definitivament amenaçada pels uns i pels altres, i tots dos contendents els empenten a triar un bàndol de forma clara, a definir-se: amb mi o en contra meua. Ara per ara, si les coses van com van, és versemblant que en algun moment els de la franja hauran de prendre partit o acceptar que seran designats com a traïdors pels blancs o pels negres. Mentrimentres, la situació es complica com més va més, i l’aire és cada cop més irrespirable.

L’atur i la corrupció continuen sent, segons el CIS, els principals problemes detectats entre la ciutadania. Però, durant l’estiu l’un i l’altra han quedat sepultats pel soroll dels desafiaments i les amenaces de la situació catalana. Sembla que no tenim un problema amb el tipus de llocs de treball de qualitat ínfima que està creant-se, ni amb la devaluació via salarial, ni amb el desviament de diners públics a butxaques privades, ni amb l’amenaça del terrorisme fanàtic, ni amb la violència contra les dones, ni amb el drama de la immigració, ni amb la pèrdua irreparable de rellevància d’Europa en el món, ni tan sols amb el canvi climàtic que ja no és una amenaça sinó una evidència. N’hi ha, està clar, a qui ja li va bé que la situació catalana reba exclusivament el focus de l’atenció de la ciutadania.

És a dir, que els actuals governants prefereixen continuar amb el roda i volta que consideren els donarà més rèdits electorals a curt termini; tot és pur tacticisme, política menuda, cosa de negociants de diners fàcils. Cadascú mira exclusivament pels seus interessos. Ara, tots parlen de l’1 d’octubre, com si eixe dia el problema es resoldrà en benefici dels unionistes o dels independentistes. No serà així, i passe el que passe eixe dia en els següents caldrà actuar i prendre decisions; això sí, amb més pressió cada vegada.

Malament pinta el curs que acabem d’encetar. Caldrà estar preparats perquè ens queden molts ensurts que passar durant aquesta nova etapa.

domingo, 2 de julio de 2017

Una reconciliació què, tantes dècades després, no acaba d'arribar.

S'han complert quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista, i el Parlament va viure un acte solemne en el qual el rei Felip VI es va dirigir als representants polítics de la ciutadania. No és que en la seua intervenció el monarca oblidés algun dels problemes centrals que Espanya pateix, com la preocupant tensió catalana o l’asfixiant corrupció, ni que condecorés personatges nefastos, ni tan sols que s'alineés amb les tesis de la dreta a l'insistir que la llei és la llei i cal complir-la, oblidant que els allí presents són els que han de parlamentar per millor aplicar les lleis, millorant-les quan siga necessari. Adaptant-les a les exigències de la realitat, que és per definició canviant.

Més lamentable va resultar què -en un acte d'aquelles característiques- Felip VI s'oblidés de les víctimes de la dictadura, i també de les víctimes de la Transició, aquesta fase de la història recent que ell mateix i tants altres lloen com a modèlica i immaculada. Ni una paraula sobre les dues mil cinc-centes fosses que hi ha a Espanya, més de la meitat encara sense obrir, en les quals hi ha les restes d'execcutats per la dictadura de Franco. Ni una paraula tampoc sobre les cent vuitanta-vuit víctimes del període de la recuperació de la democràcia. Tota aquesta gent, tanmateix, va rebre un homenatge en un acte previ, també al Congrés però en una sala, no a l'hemicicle. A la reunió, organitzada per Units Podem, van assistir els diputats del PSOE, PNB, Compromís i PDeCAT. Ni rastre, és clar, dels del PP ni dels de Ciutadans. Xavier Domènech, el diputat d'En Comú Podem aportà una reflexió interessant: "188 persones van morir per violència institucional [durant la Transició]. En la Revolució dels Clavells [a Portugal, 1974], quatre. A vegades les revolucions són més pacífiques que les transicions ".

Felip VI va parlar de les eleccions de 1977, i les va lligar amb el "gran projecte de reconciliació nacional, el gran propòsit nacional d'unir les dues Espanyes que gelaven el cor d'Antonio Machado". Va ser, posteriorment, Pablo Iglesias qui va aconsellar al Cap de l'Estat a una millor lectura del poeta. Tota la raó. A més, apuntem que no van ser les dues Espanyes les que van enviar a Machado a l'exili, les que el van portar a la mort i a ser enterrat a França, a Cotlliure.

Reconciliació nacional? Caldrà convenir que no s'ha produït realment. A més, caldria reconèixer que l'interès posat en aquesta reconciliació ha estat molt asimètric. Molt descompensat.

Ja al juny de 1956, és a dir, fa més de seixanta anys, en la plena negra nit franquista, el Comitè Central del Partit Comunista d'Espanya va proposar treballar per al que va anomenar Reconciliació Nacional: "En la present situació, i en acostar-se el XX aniversari del començament de la guerra civil, el Partit Comunista d'Espanya declara solemnement estar disposat a contribuir sense reserves a la reconciliació nacional dels espanyols, a acabar amb la divisió oberta per la guerra civil i mantinguda pel general Franco ".

Vint anys després, en la campanya electoral de 1977, Manuel Fraga Iribarne, líder d'Aliança Popular i pare polític i preceptor dels actuals dirigents del PP, entre ells de Mariano Rajoy, gallecs tots dos, estava molt lluny de proposar alguna cosa semblant a allò enunciat pels comunistes més de dues dècades enrere. En aquella campanya, Fraga Iribarne afirmava: "Que es medite bé, que es faça un vot útil a un partit capaç de defensar-lo. Que no es vote per nostàlgies, per ressentiments. Que no es vote per sentiments de revenja. Cal optar, en aquest moment cal aclarir-se, cal donar la cara, no hi ha més remei. I cal veure qui pot donar al país seguretat, ordre i llei, restauració de la confiança, rellançament de l'economia, repartiment eficaç de la nova riquesa. Plantar-los cara, -cal dir-ho-, als grans enemics d'Espanya, que són el marxisme i el separatisme ". Els grans enemics d’Espanya, els de tota la vida.

Qui pot estranyar-se de la política actual del PP de Mariano Rajoy? L'actual president del Govern s'ha vantat públicament de no aportar ni un euro pressupostari per al compliment de la Llei de la Memòria Històrica, així que el de la reconciliació segueix sent una voluntat expressa des de l'esquerra i una negació tossuda des de la dreta. Així seguim, tantes dècades després.

L'actual presidenta xilena, Michelle Bachelet, va concedir el 2003 una entrevista al diari El Mercurio amb motiu del 30 aniversari del cop militar de Pinochet. En ella va parlar de la necessitat de treballar conjuntament pel retrobament dels seus compatriotes, i és que la senyora més que de reconciliació, preferia parlar de retrobament: "Per això no use, en general, les paraules perdó o reconciliació. Reconciliació, perquè és un assumpte molt personal. Perquè hi haja reconciliació a nivell col·lectiu requereix que hi haja més veritat i justícia. No es pot esborrar el passat. Primer perquè és impossible. Segon, perquè és perillós no aprendre de les lliçons de la història. I tercer, perquè com a metge sé que per que una ferida es cure ha d'estar limpiecita ".

¿Es pot tenir limpiecita la ferida de la guerra i la dictadura amb dos mil cinc-centes fosses a les cunetes, amb el Valle de los Caídos com a monument funerari del responsable de la major tragèdia de la història d'Espanya? Tot sembla indicar que encara hi ha massa gent per aquestes terres que no és que no vulga reconciliar, és que ni tan sols vol retrobar-se amb els que van ser derrotats, morts, desapareguts, humiliats i exiliats per una dictadura de negra i cruel memòria.

domingo, 25 de junio de 2017

Com canalitzar la ràbia?

Fer balanç de la setmana política implica que la ràbia aparega amb força. La ràbia i la seva germana la ira són dues sensacions, dues emocions molt freqüents últimament per aquestes terres. Almenys entre aquells que se senten colpejats per les polítiques del Partit Popular, estafats per la seua relació sistèmica amb la corrupció i desconcertats perquè malgrat tot, particularment malgrat la seua imperícia en problemes de gran calat i més enllà de la poca traça vergonyosa del seu mandatari, aquesta formació política encara es manté al capdavant del Govern a Madrid després de superar la moció de censura.

El Congrés dels Diputats va reprovar al ministre de Justícia, Rafael Catalá, i a altres càrrecs de l'aparell judicial de l'Estat, però tan inusual pronunciament no ha tingut cap resultat pràctic, ni en detriment de l'Executiu ni del PP. Si de cas estimular la jactància de l'interessat en el sentit d'afirmar que ell segueix comptant amb el suport de qui el va nomenar, com si això fos la legitimació suprema. Està en marxa, a més, la reprovació de Cristobal Montoro, ministre d'Hisenda, a qui el Tribunal Constitucional ha donat una garrotada espectacular, el que ha motivat que l'interessat faça acudits i divulgue ocurrències sobre la seua permanència al Govern.

L'amnistia fiscal que Montoro va signar ha estat apallissada per la sentència del Constitucional i, per si això fos poc, el balanç que es fa del que va significar la mesura posa els pèls del contribuent de punta. A més, l'informe que hem conegut sobre la morositat demostra que són més de 15.000 milions d'euros els que es deuen al fisc, i entre els incomplidors hi ha noms de persones i d'empreses que són recalcitrants des de fa anys. ¿Com és possible que Hisenda, tan rigorosa i efectiva contra el contribuent del carrer, especialment contra els més dèbils econòmicament, es mostre reiteradament impotent o condescendent amb aquests estafadors desvergonyits? Calla el ministre Montoro sobre el particular, ell que sempre treu pit davant qualsevol crítica que se li faça, i causa curiositat saber que li dirà a la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, la família de la qual manté un deute fiscal ben robust des de fa anys.

També en aquests dies han passat diversos exministres del PP per l'Audiència Nacional en qualitat de testimonis en el Cas Gürtel. Ángel Acebes, Javier Arenas, Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja -pesos pesats del partit i dels governs d'Aznar- han comparegut a petició de l'ex tresorer del PP, Luis Bárcenas, qui havia declarat haver-los repartit sobres de sobresous a la seu del Partit durant anys. Tots ells, malgrat estar obligats a dir veritat, van declarar no saber res dels famosos sobres. No recordaven, no els constava o no en sabien res de res. A més, la seua opinió sobre Bárcenas, va resultar immillorable. No recorden res excepte que és un senyor com Déu mana. I si va passar alguna cosa, que no va passar, han coincidit tots ells, que li pregunten al senyor Álvaro Lapuerta, que era el tresorer. És clar que el senyor Lapuerta pateix demència senil, així que preguntar-li ningú li va a preguntar res. Tot sembla indicar que ara el conegut com Luis el Cabrón canviarà el seu testimoni, després del pacte de silenci que s'albira en el curt termini. Gos no menja gos, sembla ser la consigna, però des del PP s'indignen si se'ls esmenta un possible acord extrajudicial entre l'acusat i els testimonis implicats. Caldrà veure com acaba la festa, però la ràbia amb la seua dosi d'ira ja s'està generalitzant entre els votants dels partits d'oposició.

La perla de la setmana, però, ve de fora, en concret dels Estats Units. The New Tork Times ha publicat un editorial sota el revelador títol de "El desafiament de Catalunya a Espanya".

Al text no li’n sobra una coma, i sorprèn com és possible que l'editorialista del diari nord-americà explique amb tanta claredat una situació que Rajoy, els seus ministres i el seu partit no són capaços de comprendre i afrontar. El diari, que parteix de la idea que molts catalans veuen clars avantatges en romandre dins d'Espanya, com ara la pertinença a la Unió Europea, defensa que el millor resultat per a Espanya seria permetre el referèndum, i per als votants catalans rebutjar la independència, com han fet els votants al Quebec i Escòcia. Altrament, afirma l’editorialista, la intransigència de Madrid només inflamarà encara més les frustracions catalanes. Són tres idees senzilles d'entendre, tres pensaments que resulten fàcilment compartibles, però que Rajoy i el PP s'obstinen a ignorar.

Carlos Elordi ha escrit en paral·lel un interessant article i l’ha titulat "I si la crisi catalana acaba amb Rajoy?" Després d'afirmar que Mariano Rajoy no sap, no vol i no pot cedir perquè la ultradreta no l'hi ho permetria i per què , a més, creu que la confrontació li produiria rèdits electorals, el columnista afirma que el del PP pot estar enganyant-se completa i absolutament.

La tesi de Elordi és què, acorralat, l'independentisme català podria posar en serioses dificultats a l'Estat i si així fos la resposta judicial dura per part d'aquest no faria sinó -com apuntava l'editorial del NYT- inflamar les frustracions catalanes. Això generaria unes turbulències que Rajoy, amb la seva malaptesa i la seva incapacitat per afrontar problemes greus, no sabria gestionar.

Així estan, més o menys, les coses a l'escenari polític. Ràbia, ira i, en última instància, estupor pel que passa o pel que pot arribar a passar. Com canalitzar aquests sentiments tan potents i esgotadors? És un repte al qual molts ens enfrontem cada dia.

domingo, 18 de junio de 2017

Allò urgent i allò important. Paisatge després la moció.

Es va celebrar el debat de la moció de censura presentada per Units Podem contra Mariano Rajoy i és ampli el consens que permet afirmar que el debat va tindre molt bon nivell, que en absolut va ser una sessió de circ ni una performance "del de la coleta". Rajoy va assumir la seua responsabilitat, per una vegada i sense que serveixca de precedent, i va abandonar la seua còmoda butaca i el seu pur fumejant per pujar a la tribuna i respondre a la contundent denúncia d'Irene Montero a la seua acció de govern i al seu partit com a organització corrupta fins al moll de l’os. Després, davant les propostes alternatives que va formular Pablo Iglesias, es va limitar a la desqualificació personal i a les seues conegudes ostentacions macroeconòmiques.

A més d'oferir un altre moment de vergonya aliena parlamentària amb cuanto peor mejor para mí, el suyo, l'actual president va eixir tocant campanes i va decidir amagar-se darrere les grans xifres per derivar a massa la corrupció que l'asfíxia i la perversitat de la seua política austericida. No obstant això, el més significatiu és que Rajoy no va aconseguir més que 170 vots, és a dir que no compta amb la meitat més un dels vots de la Cambra, així que farien bé els seus joglars a sou en rebaixar els adjectius encomiàstics que dediquen al de La Moncloa.

Queda clar que no hi ha força parlamentària que estiga a gust al costat del PP. Són massa retorçuts i fan vergonya aliena els arguments dels que li han donat suport, però s'ha pogut percebre que hi havia molt d'homenatge obligat en ells. En general, cadascú juga les seues cartes, uns mantenint la decència i el decòrum, altres, per contra, convertint-se en contorsionistes per justificar l'injustificable.

Des del camp de l'esquerra, el debat ha deixat un parell de bons titulars. El primer, que el PSOE de Pedro Sánchez -fins i tot abans del congrés en el que ha aconseguit el control total del seu partit- emeta senyals de distensió amb Units Podem i les seves organitzacions regionals. L'altre, que des de la coalició morada s'han donat mostres d'haver inaugurat un temps diferent en el qual la col·laboració amb els socialistes no només és una enunciació retòrica, sinó una necessitat contrastada. Òbviament partim de la hipòtesi de considerar sinceres les paraules intercanviades entre representants de les dues formacions dins i fora del Parlament. Fins i tot en declaracions individuals als mitjans. Excés d'optimisme, ingenuïtat? No, es tracta de pur pragmatisme per ambdues parts.

Ni el descens als inferns electorals del PSOE es revertirà a mig termini, ni el fenomen Podem és un globus que es desinflarà en el mateix període. Ni el PSOE desapareixerà consumit en la seua pròpia marmita, com semblava fins fa poc, ni els morats van a assaltar cap cel al galop. Tots dos hi són i no van a esvair-se en la boira, així que més els convé entendre’s. Es tracta d'assumir, per les dues parts, que la col·laboració que funciona amb caràcter local i regional pot estendre’s a l'àmbit general d'Espanya.

Amb tot, és peremptori que els dos actors comprenguen que han de diferenciar entre allò que és urgent i allò que és important, i actuen en conseqüència. Allò ineludible, allò urgent, és desallotjar el PP del govern, cosa que permetria recuperar la confiança en les institucions embrutades per la corrupció; allò principal, allò primordial és revertir les polítiques antisocials del PP, regenerar i renovar el desacreditat poder judicial i reformar el text constitucional per redefinir aquest Estat plurinacional que és Espanya. Res rellevant es pot fer amb el PP al poder i contra la seua majoria absoluta al Senat, així que primer cal resoldre el que és urgent per a poder afrontar després el que és important.

Donant per bona la idea que el nou temps entre el PSOE i Podem no és només un exercici de replegament tàctic, sinó una decisió resultant d'una anàlisi serena i realista de l'escenari polític, tots dos haurien de revisar la seua relació amb Ciutadans. Esperant, no sense raons, que aquests facen alguna cosa semblant.

Rivera no va a resignar-se a ser un escuder de Rajoy de forma indefinida, i la seua aposta hauria d'anar per la via de la regeneració d'aquesta dreta de La Escopeta Nacional, que ha sofisticat els mecanismes espoliadors però que segueix devota de Frascuelo i de Maria. L'esquerra, un cop més, ha de fer el que estiga al seu abast per civilitzar eixa dreta assilvestrada que és fauna endèmica a Iberia. Cal aprofitar el desig d'Albert Rivera d'ocupar el centre dreta i trobar la forma de col·laborar a tres per abordar el que és més urgent: enviar el PP a l'oposició. Per a això s’hauria de posar el focus en el mínim comú denominador que PSOE, Podem i Ciutadans poden compartir pel seu propi interès particular i també per l’interés general, el de la majoria d’electors que no vota al PP.

domingo, 11 de junio de 2017

El xoc dels nacionalismes abstrets. La federalització dins la Unió Europea com a única alternativa.

Molt es parla del xoc de trens, i la imatge és bona; no obstant això, crec que és més precís i expressiu utilitzar la del xoc de nacionalismes. Abstrets tots dos, és a dir lliurats a les seues pròpies idees, a les seues fantasies, i aïllats del món que els envolta.

L'anul·lació pel Tribunal Constitucional de l'Estatut aprovat pels electors catalans, al juny de 2010, va ser una bomba els efectes de la qual es prolonguen ja set anys i encara duraran molt més. El Partit Popular, paladí abnegat del més ranci nacionalisme espanyol, es va servir del seu enfrontament amb el nacionalisme català per obtenir vots a la resta d'Espanya, i va explotar aquest filó de manera tan perillosa com irresponsable. Els nacionalistes catalans, els que no havien qüestionat fins aleshores el marc legal definit per l'Estatut -els majoritaris- i els que sempre el van considerar insuficient -llavors clarament minoritaris- van decidir una cosa semblant: explotar en el seu benefici electoral a Catalunya els menyspreus, les ofenses i la inacció dels de Rajoy i, a més a més, competir entre ells a veure qui era més autèntic i conseqüent.

En aquesta carrera cap a no se sabia on, va aparèixer el dret a decidir i el referèndum vinculant com la clau que obriria tots els panys a la independència de Catalunya. Primer es parlava de la indiscutible bondat de preguntar-li a la ciutadania, però a poc a poc es va passar a oferir aquesta opció com la via que permetria la certificació de la secessió catalana. D'un temps ençà, ens trobem davant d'una doble convicció: uns afirmen que el resultat està cantat i Catalunya se separarà d'Espanya, mentre que els altres diuen que no hi haurà tal consulta i que mai es produirà una ruptura de la unitat espanyola.

El passat dia 9 de juny, el president de la Generalitat catalana, Carles Puigdemont, va anunciar amb gran solemnitat -però sense signar un paper- la data i la pregunta a la qual suposadament hauran de respondre els censats a Catalunya. Immediatament va respondre el Govern de Madrid: "Que ningú tinga cap dubte que quan es passe de l'anunci als fets serà recorreguda pel Govern", va dir el ministre portaveu en la roda de premsa posterior al Consell de ministres. Roda i volta, que així anem des de fa anys. A l'anunci d'uns li segueix l'amenaça dels altres.

Els dos actors, els caps de tots dos nacionalismes, segueixen enrocats en les seues respectives posicions. Rajoy fa anys que aspira que l'assumpte es podreixca i que els sobiranistes catalans siguen incapaços de mantenir la tensió popular per la secessió. El Govern de Junts pel Sí i la CUP s'aferren a fantasiejar sobre un procés en què tot seran beneficis, sense cap despesa, i s'han esforçat de manera incansable per convertir l'assumpte en un problema internacional.

A Madrid, a l'irresponsable govern del PP no sembla preocupar-li que els suports al sobiranisme actual s'hagen disparat respecte als de 2010, ni que la relació entre unionistes i independentistes estiga més o menys equilibrada. Estan convençuts que és més fàcil manifestar-se per la independència que votar per ella -si arribara el cas-, així que pensen que el millor és no fer res. A Barcelona, ​​per la seua banda, fan com que ni veuen ni senten els senyals que reben des de l'exterior que el seu problema és un problema espanyol, no europeu. La recent resposta de la Comissió de Venècia, l'òrgan consultiu del Consell d'Europa que ha dictaminat sobre diferents processos refrendaris, ha estat contundent: qualsevol referèndum ha de ser acordat i realitzat dins de la legalitat de l'Estat.

La Comissió Europea no ha dit res que no sabérem, ni pel que fa al referèndum ni tampoc pel que fa al dret a decidir que es plasmaria en la Declaració Unilateral d'Independència. Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona ho explicava recentment. Insistia que la crida a les urnes no té cabuda en l'ordenament jurídic nacional i internacional -com han dit des Venècia- i afegia algunes preguntes d'ordre pràctic: Com pot fer-se un referèndum si no hi ha un cens preestablert? Un referèndum pot donar lloc a controvèrsies, ¿Quina autoritat decidiria sobre aquestes? Amb quins jutges es podria comptar? Què passaria per compondre les taules? I si hi ha ajuntaments, com el de Barcelona, ​​que no volen participar-hi? A qui s’obligaria a cedir les escoles? Arbós, a més, recorda que els dos sindicats dels Mossos d'Esquadra i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja han dit que no actuaran fora de l'actual legislació. Pel que fa a la secessió anunciada de no realitzar-se el referèndum, el professor explicava que "es parteix d'uns supòsits discutibles com que hi ha el dret a decidir en l'ordenament jurídic internacional i no és així".

Tant si el referèndum es fa com si no es fa, que no es farà, el resultat del pols entre nacionalistes serà el mateix: convocatòria d'eleccions a Catalunya. El resultat d'aquestes, que polaritzaran de manera preocupant a la societat catalana i, també, a la societat espanyola, oferirà un resultat similar a l'actual pel que fa a la composició del Parlament de Catalunya: no hi haurà una majoria contundent ni a favor ni en contra de la separació. A més, qualsevol resultat que pogués donar-se, qualsevol, no seria de cap manera un resultat definitiu. Acabem de veure en les eleccions britàniques com el no fa gaire majoritari independentisme escocès, que exigia un segon referèndum i que va votar contra el Brexit, ha perdut força en benefici dels conservadors ultra-unionistes. És una cosa que hauria de fer reflexionar des de les dues ribes de l'Ebre.

Convindria que els nacionalistes espanyols i catalans admeteren, d'entrada, que tots dos tenen un problema de dimensions considerables i que han de pensar en com abordar-lo. Després, no hi ha res més a fer que seure a parlar de política, començant per si la taula ha de ser rodona, ovalada o rectangular, sobre l'agenda i sobre els terminis, però sense urgències que cal asserenar els ànims. Els espanyolistes han d'acceptar que l'assumpte se’ls hi va escapar de les mans i que no podran negar de manera indefinida ni la singularitat catalana ni la realitat plurinacional d'Espanya, cosa que és observable a simple vista per a qualsevol que no estiga políticament cec. Els catalanistes hauran de concedir que a les braves tenen les de perdre, que vivim temps de menys fronteres i de més elevar la qualitat de la democràcia i d'atendre de manera efectiva les necessitats socials fonamentals, forjant aliances i convenis nacionals i transnacionals.

Res no pot tornar a ser com era abans de 2010. Tots dos adversaris hauran de procurar no humiliar l'altre i ser pragmàtics en la defensa dels seus principis. I això es fa sense abandonar-los, però sí pactant com es poden aplicar. L'única solució és –al meu parer- la federalització real d'Espanya dins d’una Unió Europea potent, que no és –òbviament- el cafè per a tothom autonòmic. Quant més es tarde a arribar a aquest punt de confluència, pitjor per a tothom. Pitjor. Per a tots.