domingo, 30 de diciembre de 2012

2013, prou de lamentar-nos: PLANTEM CARA A LA VIDA (Amb V.A. Estellés, Vàzquez Montalbán i l'Ovidi a la memòria).



Els altaveus que proclamen l'ideal de la gestió asèptica, sota el control dels qui van repetir fins al fàstic que les ideologies eren un anacronisme del passat, són molt potents i arriben a tots els llocs. Cerquen, promouen, inciten la política de la antipolítica: la política és una cosa dolenta, bruta, quasi depravada. El seu antídot és la gestió; cal gestionar bé, oferir un bon producte i a bon preu. El mercat és la mesura de totes les coses: el que és bo, com a producte, es vendrà; i el que és roïn, fracassarà. 

Per això no importa en quines mans estan la sanitat o l'educació, importa l'eficàcia, la qualitat del producte sanitari o educacional. Són mentides bastes, inconsistents, de vegades fins i tot puerils. Però calen per la potència dels altaveus des de les quals són repetides una i una altra vegada a una població endormiscada, espantada o senzillament crèdula. 

Els ciutadans que no combreguem amb aquestes faules no tenim més remei que organitzar-nos i cooperar, aprofitant  els canals partidaris progressistes, els sindicals, els dels moviments socials, -els vells i els recents, els ortodoxos i els heterodoxos-; i construir, tot plegats, una trama social cada cop més densa que propicie una resposta cívica contundent a cada agressió que el Poder, -els poders de diferent índole-, perpetren contra nosaltres. Contra nosaltres i contra la memòria d'aquells que van lluitar per una societat millor que la que ells vivien, i contra els nostres fills que heretaran només el que nosaltres sigam capaços de mantenir. Cal pactar allò en el que tots estem d'acord, i resistir, perquè a hores d'ara resistir és vèncer.

2013 pot ser un bon moment per a prosseguir amb més força (o per a començar, aquells que estaven absents o anestesiats) a tornar-li als Poders colp per colp. Cap agressió, sense resposta cívica. 


Recorde haver-li llegit fa molts anys a l'enyorat Manolo Vázquez Montalban que si el fort abusa del dèbil i el colpeja immisericorde, el dèbil ha de tornar-li una puntada de peu a  la canyella. De cap manera ha de permetre a l'abusador -escrivia- confiar-se i creure's impune. Ell et colpejarà, però no l'eixirà de franc. 


Acceptem la metàfora de MVM: Si els Poders ens colpegen i cada cop en som més els que els hi fotem respostes  de resistència, de protesta, d'arreplegada de signatures, d'iniciatives legals de defensa, de denúncia davant organismes internacionals, si els esbronquem en públic cada vegada que apareguen..., potser a la pròxima o a la següent s'ho pensaran dues vegades abans d'agredir-nos, abans de retallar, abans de legislar en contra dels nostres interessos, abans d'abusar de la seua força en contra de nosaltres, que som la majoria.

Avant, doncs, amb el 2013 i amb Vicent Andrés Estellés,  Manolo Vázquez Montalban i Ovidi Montllor en la memòria, PLANTEM CARA A LA VIDA. 

El vi.

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés 

miércoles, 26 de diciembre de 2012

Per què s'ha enfurismat Rita Barberà i el PPCV amb la BBC

Ara que he vist l'excel.lent reportatge de la BBC sobre la crisi a Espanya, -The Great Spanish Crash - (està subtitulat en castellà) comprenc que l'alcaldesa Barberà i el Partit Popular valencià tenen motius per a enfurismar-se per com queda reflectida la megalòmana i ruinosa política seguida per ella en la ciutat i pels seus companys al front del Consell de la Generalitat. El Conseller Buch explica, en anglés, que algú criticaria en el seu moment als faraons que van fer piràmides i que mirem ara, si són o no importants per a Egipte. I això a propòsit de la Ciutat de les Arts i les Ciències i la resta del complexe, un conjunt urbanísitic que no té comparació possible amb res que es puga trobar al Regne Unit.

La conclusió primera, llavors, és que per molt que estiga emprenyada Barberà i la direcció del PP, més ho hauríem d'estar els ciutadans valencians.

Per a la BBC la regió de València és el paradigma del balafiament dels recursos públics. El pal de paller del documental és una dialèctica macro/micro, que ens du del marc estatal (amb el problema de les caixes d'estalvis i el boom de la construcció) al marc d'un poble menut d'Alacant. Jordi Palafox, un dels entrevistats, explica molt bé com va funcionar Bancaixa durant els anys daurats, mentre que persones comuns, sense faena, ens conten com és el seu dia a dia. Com els joves amb preparació acadèmica estan emigrant on poden a treballar del que els hi oferisquen, mentre que els que no la tenen romanen al poble esperant no se sap exàctament què.

El programa aborda la complexa realitat espanyola actual: els europeus, fonamentalment els alemanys, no poden deixar enfonsar-se a Espanya o l'euro saltaria pels aires. El Govern Rajoy no vol acceptar l'humiliació del rescat que van patir Grècia, Portugal i Irlanda (que significaria la fi del que queda de sobirania espanyola), i fa xantatge a Europa. Fins a quan? 

Una experta ens adverteix que tots estan guanyant temps per a negociar unes condicions honorarables per a un país tan gran com Espanya (del qual Catalunya vol marxar, diu la BBC, perquè Madrid ja no pot donar-li res i el nacionalisme històric està enfortit). 

Què passarà? El programa, de quasi una hora de duració acaba de forma lapidària: "La seua gent (la d'Espanya) està molt emprenyada, i l'única cosa segura per als espanyols normals i corrents és que més patiments estan per vindre". 

lunes, 24 de diciembre de 2012

Resposta a la tarja de nadal del Conseller de Sanitat d'una professional de la salut pública

Una amiga meua, professional de la sanitat pública, va rebre fa uns dies per correu electrònic una tarja de felicitació nadalenca, en la que li desitjaven (com a la resta del personal sanitari) un "2013 repleto de ilusiones, salud y paz". 

La tarja era del Conseller de Sanitat, Manuel Llombart. L'amiga citada li va respondre, -amb un altre correu electrònic-, un text que reproduiré integrament a continuació. Crec que és una resposta exemplar, que naix de molt endins d'una persona que porta més de tres dècades dedicant-se a la sanitat pública.


"Li agraïsc la seua felicitació però, francament, vostès han acabat amb la nostra il·lusió que després d'uns anys d'ajustament poguérem eixir avant amb la sanitat pública. 

Per contra, solament ens ajusten cada vegada més a les persones que hem aconseguit el nostre lloc de treball mitjançant un concurs de mèrits o una oposició. 

Respecte a la salut millor no parlar. Fan bé en desitjar-nos que la nostra biologia no ens cause una mala passada, perquè en cas que hàgem de fer ús de la sanitat pública, ja s'estan ocupant sense pressa però sense pausa d'anar desmantellant-la. Nosaltres vam ser la prova pilot amb el model Alzira i l'hospital de Manises (que per cert han hagut de demanar el rescat a la Consellería), però ara Madrid s'està convertint en l'exemple del que van a fer vostès amb la sanitat pública en tot l'Estat espanyol. 

I la pau...? No sé durant quant de temps es podrà mantenir la pau social, perquè quan la ciutadania desconfia dels seus polítics, veu com cada vegada és més difícil mantenir un mínim de dignitat (menjar, medicaments, llum, aigua, impostos, habitatge, educació, etc.) i, no obstant això, els pocs diners que hi ha s'envien al sistema bancari, no serà d'estranyar que més prompte que tard es perda aqueixa pau.

De debò, no hi ha motius per a felicitar-nos".

Francament, no puc estar més d'acord. Motius per a felicitar-nos els nadals? No des del Consell de la Generalitat Valenciana.

sábado, 22 de diciembre de 2012

Fàtima Báñez, eixa ministra


Fátima Báñez és una persona que -crec- cap empresari contractaria per al seu negoci ni per a obrir la porta. Si jo la tinguera un equip de treball, -per imperatiu legal hauria de ser!-no confiaria en ella ni per a fer les fotocòpies. Amb tan pocs atractius com li trobe, em pregunte com ha arribat a... Ministra de treball!!! 

Són coses que passen a aquest país d'opereta tràgica en el que s'ha convertit Espanya: està empíricament comprovat que qualsevol bíped, amb llenguatge articulat i amb el suport del  líder del seu partit pot aconseguir-ho.

Pel que fa a la senyora Báñez, -que a més compta amb la confiança de la Mare de Déu del Rocio-, val a dir que està en possessió d'una quarta qualitat: és impermeable a les crítiques (en valencià col.loquial: té la cara forrada de baqueta). 

Després d'escoltar allò que li va llegir la jove diputada socialista Patricia Hernández hauria d'haver-se retirat del Parlament, amb una cefalea insuportable fins al punt d'haver de ser hospitalitzada. Passats els dies i en rebre l'alta mèdica hauria de presentar la seua dimissió com a ministra i buscar, per primera vegada en la seua vida, un treball de veritat. 

Però, ni mal de cap, ni dimissió. Tranquils, que España va bien

martes, 18 de diciembre de 2012

De Manuel Castells al Gran Wyoming, transitant cap a l'optimisme


Em semblen  de molt de profit les reflexions que avui ha fet Manuel Castells en una entrevista que ha tret El País. Diu que l'Esquerra ha desaparegut, i ha de ser veritat perquè la realitat real és que fa temps que no em trobe. I tinc amics i coneguts, -bastants-, tan perduts com jo. 

Vertaderament. Castells m'ha obert avui una finestra per la que pense continuar analitzant-me i analitzant-nos. Ell l'ha ha expresat així: "La primera emoción que aparece es la indignación. El miedo atenaza a la gente. Miedo a perder lo poco que le queda. El miedo y la resignación paralizan a la gente. Esto salta cuando no se puede más. En ese momento se supera el miedo. La esperanza llega cuando superas el miedo y encuentras en las redes, en la calle, mucha gente que está como tú. Empieza al hablar con otro, al sentir con otro. Al percibir que no tenemos el poder pero estamos juntos y tenemos la razón con nosotros. Ése es el paso del miedo a la esperanza. No se producen efectos a corto plazo, pero aun así la gente se siente mejor protestando que quedándose en casa".

Fa un ratet he escrit al meu mur del Facebook el següent: Resistir, resistir-los, ja no sols és una exigència moral; és una obligació ètica i política. I la sentència venia de la mà del link amb el vídeo que el Gran Wyoming i la seua gent van oferir ahir a El Intermedio, una versió actualitzada de la seua canço premonitòria que tant d'èxit va tindre abans la victòria electoral del President més mentider de la història d'Occident. 

Conclusió: que entre la finestra de Castells i l'himne de Wyoming me he venido arriba, que es diu ara. Així que d'ara en endavant s'ha d'acabar la indignació, la irritació i el pesimisme. Hem d'afegir-hi esperança, resistència i, fins on siga possible, humor. La batalla està sent molt dura, però, que ningú ho dubte: en som molts més dels que ells volen i diuen. 

lunes, 26 de noviembre de 2012

Catalunya? I que em diguem d'Espanya

Faig servir part del títol d'un interessant article de Lluís Bassets que ha estat difundit a Brasil per amics meus. L'aventura catalana que ha cristal·litzat en les eleccions d'ahir, 25N, ha re-obert  o eixamplat -a parer meu- una potent via d'aigua en el casc de la vella Espanya. 

Hi ha molt que escriure sobre l'ocorregut i el que va a ocurrrir a Catalunya, però em sorprèn extraordinàriament el poc que s'esta dient sobre el que -necessàriament- ha de començar a dir-se i a fer-se en la resta d'Espanya. 

El malanomenat "problema català" és ben bé un "problema espanyol", ens agrade més o ens agrade menys. I no farà sinó aguditzar-se en la mesura que els espanyols [els no catalans, inclosos els anticatalans] no siguen capaços d'acceptar una realitat que no els agrada: que Espanya és molt, molt plural. I és tan plural i tan diversa que molts dels seus ciutadans no se senten còmodes com espanyols o, definitivament, se senten tan incòmodes que prefereixen deixar de ser-ho. 

Una federació  de nacionalitats reconegudes pel seu nom i regions igualment designades, tal i com diu la Constitució espanyola de 1978, que atenga a la necessitat d'incrementar el nombre de ciutadans amb passaport espanyol que se senten còmodes al mostrar-lo en una frontera podria ser el bell principi de l'única solució possible. A la meua manera d'entendre, és clar.

sábado, 24 de noviembre de 2012

Catalunya 25N? Què votaria?

No sé si és una llegenda urbana, no sé si és una anècdota d'un amic, ni sé si és una llegenda contada per un amic. En passar un control de frontera als Estats Units d'Amèrica, el policia preguntà al viatger foraster, atés que la casella estava en blanc; "- Religió?; no cap, respongué l'interpel.lat". Hi hagué un silenci, i l'agent va respondre-li: -"Home, tantes com n'hi ha, i cap l'hi apanya?".

M'ha vingut el record avui mentre llisc la premsa que gira, no cal dir-ho, al voltant d'allò que demà passarà a les eleccions del Principat. Poc he escrit sobre el tema, i ho he fet deliberadament per dues raons: una, veig massa bandera al vent i poc de companatge per l'esmorzar de demà i demà passat, massa sentiments i poca raó; dues, Gramsci m'ha provocat una contractura muscular perquè estic debatent-me entre la raó i la voluntat, i no sé on acaba una i on comença l'altra.

La següent passa reflexiva, mentre desdejunava, ha estat, bé: què votaria jo demà a Catalunya?

El 14 d'octubre passat vaig escriure un post al qual em rebel.lava entre que no hi haguera més que una opció A (sobiranisme alegre i optimista) i una opció B (espanyolisme amb jocs florals). Ha passat un mes, ha passat la campanya i me'n faig càrrec de l'angoixa de molts electors que seria la meua. Fa molts anys que vote sempre (que sempre vote, això és sagrat per a mi) pel mal menor; és a dir, vote a qui millor pot contrarrestar la dreta celtibèrica que representa el partit de la gavina i el cierra España.

Però, i demà? Descartada com sempre la senyora Sánchez Camacho i també el senyor López Tena, que no entenc de què va, així com els Ciutadans que no sé si pugen o baixen, em queden quatre opcions: CiU, PSC, Iniciativa i Esquerra Republicana. Descarte CiU perquè només parlen de del País de les Meravelles amb molta bandera i molta dignitiat, però de forment (social, educació, hospitals, etc., etc.) ni un gra, i per la seua aliança estreta dins i fora de Catalunya amb el PP. Descarte Esquerra perquè no sóc independentista, ni tinc edat per ail.lusionar-me amb somnis d'un Estat propi que considere anacrònic a l'Europa que desitge (que ja és desitjar a hores d'ara). Descarte el PSC, una gabia de grills canibals com la resta dels seues germans o cosins germans de la resta d'Espanya, que ara parlen de federalisme  no sé si davant Bono i Rodríguez Ibarra (en el que no puc creure a hores d'ara). I descarte Iniciativa Per Catalunya perquè la veig (-com em passa arreu amb Esquerra Unida-) com una opció dels No incapaç de posar-se d'acord a favor d'alguns Sí.

Conclusió, tornaria a votar sense convenciment, com a mal menor, i n'estic fart. Tanmateix, què votaria?

Què diria Gramsci si tirara una moneda a l'aire i votara: cara PSC i creu ICV? No sé que diria el sardo, però jo em sentiria molt, molt poc digne. Coma ciutadà i com a home atent a la cosa pública.
Però, no obstant, tanmateix, ¿què podria fer, què podem fer els que no trobem una opció de recolzament polític més que per exclusió i/o per una moneda a l'aire? Com el meu amic a la frontera americana, tantes opcions i no cap m'apanya. Malgrat tot, hauré d'optar. Em quedarien hores per decidir-ho. Poser molts catalans amb dret a vot estan igual.

Acabe amb un prec, que voten.

viernes, 16 de noviembre de 2012

El futbol, Mestalla i el valencià


En aquests temps difícils de crisi, atur, desnonaments i d'altres realitats depresives; ara que la premsa escrita està en qüestió; ara que les xarxes socials estan vertebrant la societat civil més enllà d'allò que els diversos poders que ens enganyen, ens manipulen i ens fan patir de valent als ciutadans del carrer; ara és el moment d'enfortir eixa societat civil i d'elevar a la categoria de normal allò que és normal a qualsevol país civilitzat del planeta. 

Avui no en parlarem d'economia, ni de política partidària, avui parlarem d'un tema que sembla menor, i ho és, però no tant com podríem pensar en primera instància. Una cosa habitual, freqüent, a aquells països que en diguem normals és (també al nostre, que no ho és tant, ni de bon tros) que el futbol és un divertiment de masses que va més enllà del pur espectacle en la mesura que -ves a saber per què- mobilitza de forma intensa sentiments i passions (i també molts negocis). Doncs bé, a casa nostra el Camp de Mestalla on juga el més antic i important equip de futbol de les terres valencianes, és un espai en el que el valencià, la nostre llengua, està més vivia que a cap altre espai públic arreu País. Paradoxalment, amb les oportunes excepcions, és el castellà la llengua vehicular majoritària al voltant de la difusió, les cròniques, les reflexions i les anàlisi d'allò que passa i genera eixe club de futbol (en premsa, ràdio i televisió) que arrossega una història de calamitats de gestió, i de furtamentantes i tocacampanes al timó. Malgrat tot, el VCF compta, contra tot pronòstic apresat, una massa social de grans dimensions. També, una història d'il.lusions, de victòries, d'alegries, i de fidelitats més enllà del raonable.

Doncs bé, en aquests temps difícils ha sorgit un petit nou bloc, modest fins a dir prou, que no té una altra intenció que connectar el València CF i la realitat social dels valencianistes, tot fent-ho en valencià. Tracten de fer País, d'avançar només siga una petita passa envers aquella normalitat d'altres latituds. Caldrà, pense, recolzar la idea, i veure que pot donar de sí. Els quatre promotors, afirmen com a declaració de principis el següent: "Els quatre seguidors valencianistes responsables d'aquest espai d'opinió hem adoptat com a mascaró de proa del bloc la figura d'aquell gran jugador que va ser Roberto Fabián Ayala. I ho hem fet per tres raons, la primera per romandre en un segon plànol com aficcionats del muntó; l'altra per que tirem de menys una defensa insuperable com la que Ayala capitanejava; i la tercera, la més important, per retre-li homenatge a aquell home que ens encoratjava i ens va fer gaudir de debó". 

 Estan i els podem trobar a http://numeradadescoberta.blogspot.com.es/

Bon vent i barca nova per a la iniciativa.

sábado, 27 de octubre de 2012

Una humiliació Molt Poc Honorable

El 2 de juny de 2009, el Partit Popular va celebrar a la Plaça de Bous de València el mitin central de les eleccions europees. Va ser, en paraules de Mariano Rajoy,  "el acto más grande organizado por un partido en la campaña". L'actual president del Govern espanyol va dir amb la poca galanura que el caracteritza una frase per a la història del Celtiberia Show, de la que hauria pres nota Lluís Carandell: "Creo en ti y en lo que haces; te he visto actuar. La inmensa mayoría de los valencianos y los españoles creen en ti. Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado. Gracias Paco". Es referia, és clar, a Francisco Camps, en aquell moment un baró que, malgrat els primers mals auguris, encara cotitzava com a valor del partit.

Han passat poc més de tres anys, i Paco ja no és Molt Honorable, ni tan sols honorable, ni un actiu del Partit Popular; és un cadàver del que no volen ni sentir parlar al madrileny carrer de Gènova, ni tampoc a l'actual pont de comandament dels popularistes valencians.  Avui l'escenari és radicalment distint, tot i que el PP manté la majoria absoluta a les Corts Valencianes i controla el poder municipal arreu País. Avui els Pressupostos de l'Estat per a 2013 han patit una retallada del 35% de la inversió consignada i d'un 57% dels diners que el Govern Zapatero va destinar al País Valencià el seu darrer any de manament. 

Al carrer de Gènova no tenen pes ni els 145.000 militants que diu tindre el PP, ni els 1.4 milions de vots que va aportar a la majoria absoluta que avui sustenta Rajoy. A l'alcaldessa Barberà li van fer molta festa dies arrere a la Villa y Corte, per tal que aportara la seua gracieta contra els catalans, però de forment ni un gra. Al President Fabra ni el festegen; l'ignoren fins la humiliació. I amb el tracte que des de Moncloa li dediquen al president valencià ja tenim notícia acurada de la importància i el pes que la malaurada Comunidad Valenciana té en l'escenari polític espanyol.

Alberto Fabra i algun dels seus consellers havien anunciat a tort i dret la presentació d'una esmena als Pressupostos amb la qual pretenien arreplegar poc més de cent quaranta milions d'euros. Es tractava de maquillar el maltracte que el Govern Rajoy dóna al govern dels seues correligionaris a València. Una xifra ridícula que no alteraria la pèsima realitat del finançament per habitant dins el marc de l'Estat, però que podria ser publicitada a bombo i plateret pels afectes al règim com una extraordinària victòria del Molt Honorable, i una evidència de l'audàcia que -encara que no ho semble- és capaç de desplegar.

Doncs Madrid ha dit NO. Ni un xavo més. Montoro, don Cristobal, -qui ha deixat sense faena els consellers Vela i Buch des de fa mesos-, li ha pegat una nova volta de rosca al maltracte als valencians, amb aquesta nova humiliació a Alberto Fabra. Aviat, tanmateix, vindran els de la Troika, -i deixaran sense faena a Montoro i a De Guindos-. però serà difícil que ens tracten pitjor del que ho fa al Govern Rajoy, si fa no fa amb la connivencia dels seus conmilitons de matrícula valenciana.

A Paco li donaren les gràcies fa tres anys. A Alberto, ni això. I així anem els valencians, mentre continuem emocionant-nos per ofrenar noves glòries a Espanya. Una Espanya en la que -a las pruebas me remito- no pintem fava.

domingo, 14 de octubre de 2012

Espanya i Catalunya: sols Opció A i Opció B?

 El debat està viu a Catalunya a propòsit de la situació política actual. No sols al Principat, també a casa nostra, la dels valencians. A tot arreu diria jo, i mire on mire, escolte on escolte, llija a qui llija, trobe massa polarització. Excessiva. Les desqualificacions, les amenaces, els insults, les deslegitimacions són massa freqüents i estan propiciant un clima molt enrarit que ens perjudica a tots. A tots tret, clar, d'aquells del quant que pitjor, millor. També n'hi ha d'opinions assenyades, clar, però és molt fort el soroll que les envolta com per a escoltar-es amb nitidessa.

Ha d'haver --o haurem de crear-lo entre molts-- un espai ample per a les diverses opinions, també per a les que proposen concòrdia, que ens permeta anar més enllà de triar entre l'Opció A i l'Opció B. Tant i més quan sembla que l'Opció A és continuar ignorant els problemes de convivència entre Espanya i Catalunya i espanyolitzar (?) els xiquets catalans; i l'Opció B és ens anem després de valorar tot el que guanyarem, però sense fer el balanç previ dels costos i pèrdues d'eixos guanys.

Sobre la situació, sostinc dues idees que em semblen evidències: 1) que als espanyols canònics (entenent per tals als qui dicten, sentencien, el que és i el que no és Espanya), no els agrada  l'Espanya real, la que és plural, diversa i diferenciada, els hi agrade o no; 2) que (siguen de dretes o d'esquerres) mai han entés que no es pot obligar a ningú a sentir; es pot obligar a ser, però se sent o no se sent, o se sent de diferents formes. Ser espanyols és un fet, si més no perquè ho diu el passaport; ara sentir, hi ha moltes maneres de sentir-se amb eixe passaport a la butxaca. Aquestes dues idees se sintetitzen en una: els espanyols canònics segueixen sense entedre res del que està passant des de fa dècades. I que conste que em referisc als que actuen de bona fe. Dels altres, dels que sintonitzen amb Wert i la voluntat d'homogentizar per decret allò que és heterogeni, d'aquests ni m'ocupe. Aquests són espanyols anacrònics, d'aquells de sostenella y no enmendalla y donde no llegamos con la mano llegamos con la espada. 

A tomb del debat, La Vanguardia ha preguntat a diverses persones del món de la cultura catalana el seu parer respecte una hipotètica independència del Principat. Dues de les respostes que més m'han interessat són les de Borja de Riquer i Rosa Regàs, dos ciutadans als que conec personalment i admire. Les còpie a continuació amb la intenció de col.laborar modestament a trobar preguntes i trobar respostes sobre com dibuixar un escenari distint, que no siga en blanc i negre. 

BORJA DE RIQUER
Historiador

"Hemos llegado a un callejón sin salida"

Cuando el Estado de las autonomías se convierte en obsoleto, no se reforma y se interpreta de forma restrictiva la Constitución, se recorta el Estatut y el gobierno español no quiere negociar un nuevo sistema de financiación para Catalunya, es que hemos llegado a un callejón sin salida. El inmovilismo de los gobiernos y de los partidos españoles ha provocado la reacción catalana. ¿Qué demócrata se puede oponer si la mayoría de los catalanes así lo quiere? Cuando las constituciones no se adaptan a las nuevas circunstancias, o bien se cambian radicalmente o nos vamos a otro marco legal. Así es la historia.

ROSA REGÀS
Ex directora de la Biblioteca Nacional

“El encaje de Catalunya es un problema no resuelto”

Creo que la gente está muy sorprendida, sobre todo, de que este proceso lo esté liderando Artur Mas, que ha llevado a Catalunya a esta situación de endeudamiento y recortes. Que ahora sea el héroe de la independencia es sorprendente. Estaría dispuesta a pensar en la independencia, pero no de la mano de Mas. Es verdad que el encaje de Catalunya en España es un problema nunca resuelto, y no parece que el gobierno central esté dispuesto a hacer nada. Lo más sensato es el referéndum, porque se sabrá exactamente qué porcentaje será el que quiera la independencia, si la pregunta fuera honesta. Yo vivía en Madrid cuando Aguirre y Rajoy recogían firmas contra Catalunya. Y me acercaba a las mesas y preguntaba “¿Es aquí donde se firma contra Catalunya?”. Me decían que sí; nunca nadie me dijo que no, que era contra el Estatut. Pero me he movido en otras partes y creer que los españoles están contra los catalanes es un error. Hay anticatalanes, como también hay muchos catalanes que te dicen que a qué vas a Madrid como si fuera lo peor. Pero la situación brutal de Catalunya ¿es por culpa de Madrid? Hombre, no. Hay que recordar que el pacto fiscal se le ofreció a Pujol y no lo aceptó. Nadie habla de la cantidad de dinero que costaría esto y las dificultades con que nos vamos a encontrar. Hay que ser un poco más honestos: aún no he leído en la prensa ningún análisis serio de lo que sería un proceso de independencia.

miércoles, 10 de octubre de 2012

Estem en una guerra i els subsidis són incentius perversos. La crisi espanyola vista des d'Alemanya


L'entrevista que Jordi Évole li fa al professor Jürgen Donges en el programa de la Sexta Salvados és excel.lent i extraordinàriament il.lustrativa d'on estem i en quina societat vivim.  El professor Donges parla amb una contundència i una claredat que avui és molt infreqüent especialment entre els polítics.
Més enllà d'altres consideracions, Donges exposa en un espanyol d'excel.lència (ha hagut de viure molt de temps a Espanya per a parlar així, encara que no fa esment a l'entrevista) com se'ns veu des d'una posició alemanya conservadora. Algunes de les idees que més importants que ens transmet són:

1) Hem viscut [els espanyols] per damunt de les possibilitats i la festa s'ha acabat.
2) Molts municipis alemanys estan en fallida i estan retallant serveis. Els seus ciutadans no entenen que s'aporte diners a Grècia o Espanya.
3) Alemanya està, en realitat, rescatant els seus bancs, els alemanys.
4) Merkel no es tan dura, no vista des d'Alemanya. En juny va cedir al xantatge d'Hollande, Monti i Rajoy. No hauria d'haver cedit.
5) Espanya no va a acomplir amb el dèficit.
6) Espanya és avui una mena de Protectorat, i el Govern no té llibertat sinó per a fer allò que li exigeixen.
7) Espanya és un deixeble exemplar (i no com altres) d'Alemanya. Cal aplaudir que és l'únic país que va introduir l'esmena constitucional de control del dèficit.
8) Estem en una guerra i els perjudicis a les persones concretes són, encara que sone cínic dir-ho així, danys colaterals.
9) Els subsidis són incentius perversos.
10) Aquesta és la societat possible, no n'hi ha d'altra, i cal triar entre tindre un treball precari i amb salari baix o estar a l'atur.

Més clara no pot estar la cosa. És molt d'agrair l'entrevista i la claredat de les respostes. Les preguntes ara són: hem de ressignar-nos a viure en una societat així? Abolim la Llei de Descans Dominical o la de Protecció de la Dona i l'Infant, de principis del segle XX? Tornem a "los niños yunteros" o a los "olivareros altivos"? Tornem a la jornada laboral de 12 o 14 hores diàries, sis o set dies a la setmana? Eliminem les vacances? Fem retrocedir la legislació social i laboral a com estava durant la primera meitat del segle XX?

martes, 9 de octubre de 2012

Una enquesta que avisa a navegants: palmes i xiulets

Una enquesta electoral no és més que això, una enquesta. Però, aquesta que avui aporta El País ofereix tres dades que no podem deixar de valorar:

1) Per primera vegada en molts anys hi ha una reacció cívica amb traducció d'intenció electoral respecte del Partit Popular i la seua política al front del Consell, amb inocultables relacions estretes i directes d'aquesta formació política amb la corrupció. El Partit Popular perd quasi el 15 per cent de vot i 13 diputats, i amb això la majoria absoluta, L'opció UPyD és una opció de refugi, tant de persones procedents dels territoris electorals del PP com -en menor mesura- per a ciutadans que són sensibles als discursos de regeneració populista de la senyora Rosa Díez. Ni afegint-hi els diputats d'aquesta formació aconseguiria el PP mantindre la majoria absoluta.

2) El PSPV-PSOE continua sense reaccionar, i no deté la seua caiguda en intenció de vot. Apenes el valor de la marca els manté lleugerament per sota el 20 per cent i baixant. La imatge de partit responsable de la crisi, o de la seua mala gestió, per a ser més justos, i el fet de mantindre's lluny dels moviments populars que clamen contra el malgovern a València i a Madrid els hi passa, lògicament, factura. Tot i que des de l'organització socialista argumentaren que amb l'elecció de Ximo Puig s'havia entrat en una nova fase, els resultats de l'enquesta evidencien que no és així. Potser estan massa lligats als estira i arronsa madrilenys -o federals, però sense discurs propi, valencià- i a més continuen donant la imatge de ser un partit amb massa presència de treballadors de la política que pugnen, en primera instància, per mantindre el seu lloc de treball. Per eixe camí, sembla, -perden quasi el 8 per cent de suport i 8 escons a les Corts Valencianes- van directes a la irrellevància política. S'ho hauríen de fer mirar amb urgència.

3) Les pujades de Compromís i Esquerra Unida són comprensibles i aporten aire fresc a la pestil.lent política valenciana. Totes dues formacions, sembla, estan fent-ho bé per als seus electors potencials. Esquerra Unida és una opció molt vàlida per a el votant de l'esquerra clàssica i per als qui fugen de la mala maror del PSPV-PSOE; i Compromís arreplega el votant del valencianisme clàssic, amb molt de vot jove que està incorporant-se a aquesta visió política més pròxima a la nostra realitat concreta, així com un vot procedent de l'esquerra de filiació socialdemòcrata deslligada potser definitivament dels socialistes valencians. És espectacular la valoració de Marga Sanz i, molt especialment, la de Mònica Oltra. Totes dues formacions, l'enquesta així ho indica, estan en el bon camí: quasi dupliquen el suport electoral i el nombre d'escons.

Tot amb tot, una enquesta és sols una enquesta. Però, seria un error tant creure-la irrellevant com considerar-la irreversible.

domingo, 7 de octubre de 2012

L’Espanya polifracturada, més per la política que per l’economia?


Fernando Garea ha publicat avui un article al diari El País que he trobat particularment interessant en la mesura que condensa o, millor dit, sintetitza les grans línies de fractura de l’Espanya d’avui. N’he trobat onze i la pràctica totalitat d’elles són polítiques més que no econòmiques. Què vol dir això? Doncs que fa molt de temps que ni els representants polítics, ni les institucions, ni bona part de la ciutadania han fet cas de l’enorme quantitat de llums roges enceses al tauler de navegació del Regne d’Espanya.

Sembla que, tot i que siga a colps, −alguns d’ells literals gràcies a la contundència policial ordenada per un Ministeri de l’Interior que vol tornar, tot ho sembla, a allò de “la calle es mía”− està produint-se una incorporació de gent nova a les mobilitzacions contra els governs, autonòmics i estatal, que no sols són els opositors tradicionals al PP, tampoc sols els indignats del 15M, sinó que són milers de persones afectades directa (els qui han perdut la faena o pateixen l’amenaça de perdre-la) o indirectament (la situació dels fills els empenta), que estan tan irritades com espantades pel que està passant dia rere dia.

Són moltes les fractures de l’Espanya actual, i no sols la catalana o la basca com a qüestionadores de la realitat autonòmica establerta a la Constitució de 1978. I moltes d’elles són fractures polítiques, augmentades per la crisi econòmica i per l’absència absoluta de lideratge del Govern Rajoy, però son fractures molt transversals que afecten institucions, organitzacions i consensos que –en no voler atendre a les llums roges enceses− potser havíem donat per indiscutibles. És imprescindible que es confirme eixa reacció de la ciutadania; i que siga tan potent que impedeixca als governs –autonòmics i central− continuar amb les retallades i les restriccions sense castigar els corruptes i els culpables directes i coneguts de les dimensions de la crisi, i sense impulsar mesures de reactivació econòmica.

De l’article de Garea, com he dit, n’he tret onze fractures

1.- La majoria dels ciutadans són partidaris de canvis en la Constitució, en les institucions i en el model d'Estat. 2.- Els ciutadans se senten orfes de líders polítics i lamenten la falta de consensos bàsics. 3.- El descrèdit polític creix amb la banalització de l'incompliment de programes electorals. 4.- S'uneix a la impressió de pessimisme ciutadà el deteriorament de la imatge exterior d'Espanya: fa pocs anys les portades de la premsa internacional mostraven als grans cuiners espanyols i avui reflecteixen la imatge de la recerca de menjar en les escombraries. 5.- I alguns candidats a França i EE UU posen a Espanya com exemple a evitar. 6.- La teòrica estabilitat política que duu aparellada un Govern amb majoria absoluta no es compleix en aquest cas i es multipliquen per la crisi les protestes ciutadanes, fins al punt que des del propi Executiu es parla de la possibilitat de limitar el dret de manifestació. 7.- La inestabilitat política es reflecteix en la convocatòria insòlita de tres eleccions autonòmiques anticipades (Galícia, País Basc i Catalunya), 8.- A més, per primera vegada les enquestes mostren una opinió majoritària que qüestiona l'Estat autonòmic i coincideixen en el temps amb: a) un govern de comunitat que proposa un referèndum d'autodeterminació; b) un partit en l'oposició que proposa una profunda reforma constitucional cap al federalisme i, c) un Executiu que impulsa lleis com la d'estabilitat pressupostària que limiten competències autonòmiques. 9.- La impressió de deterioració institucional s'engeganteix amb el dèficit democràtic que suposa la cessió de sobirania a organismes com el Banc Central Europeu. 10.- També espanta les decisions econòmiques de retallada de drets i prestacions que vénen imposades per Europa i que no són sotmeses a debat i aprovació parlamentària. 11.- La majoria absoluta permet que el president restringisca al mínim les seues compareixences parlamentàries, que les condicions del primer rescat hagen estat votades en parlaments com l'alemany, però no en el Congrés, i que es governe per decret.

Massa fractures, massa com per a pensar que en algun moment escamparà i tornarem a una situació d’equilibris que mai més tornaran.

lunes, 1 de octubre de 2012

Dues anècdotes sobre Eric Hobsbawm, un modest homenatge

Ha mort, als noranta cinc anys, Eric Hobsbawm, un mite entre la gent de la meua professió.  De cop i volta m'han vingut al cap dos records associats a la seua persona, i ací els escric com a modest homenatge a la seua figura, ara que llegirem necrològiques i avaluacions rigoroses sobre ell i la seua obra.

El primer: va fer una conferència al Saló d'Actes de la que era aleshores la Facultat d'Econòmiques (avui de Filologia) de la Universitat de València, allà pels anys vuitanta; el saló era ple, de gom a gom, i va fer una xerrada d'alta divulgació per als reunits, gent de distinta procedència acadèmica. Va anar de la I Guerra Mundial a la Revolució xinesa, i d'ahí va enllaçar amb la industrialització britànica tot passant per la Revolució francesa i d'ella a la Segona Guerra Mundial, i anava i tornava segle amunt, segle avall, procés avant, procés arrere, i més, i més, tot explicant allò de l'Era del  l'Imperi i allò altre del llarg segle XIX i del curt segle XX. Vaig poder encaixar-li la mà després d'escoltar-lo, i me'l vaig mirar com a un habitant de l'Olimp dels historiadors.

El segon: hi ha un text (o més) on l'historiador britànic parla de la inutilitat de la història contrafactual i es pregunta com hauria estat la del món si Cleopatra no haguera enamorat Cèsar i Marco Antonio, tot fent èmfasi en les dimensions del nas de l'egipcia (no recorde que citara Pascal); al mateix text (tot ho conte segons ho tinc a la memòria), Hobsbawm afirmava que no sols els negres podien fer història d'Africa. Les deues idees m'han ajudat en el meu exercici professional: per desterrar els contrafactuals (particularment a classe, amb els estudiants) i per a encoratjar-me a dedicar la meua vessant investigadora a la història d'Amèrica Llatina.

Descanse en pau, professor Hobsbawm.

domingo, 23 de septiembre de 2012

Carrillo: els àngels no arriben a general

Santiago Carrillo va ser un excepcional home del seu temps, singular per moltes raons. No va ser un sant, pocs dubtes tinc sobre això, però els àngels no arriben a general, ni en la guerra calenta ni en la guerra freda. I Carrilo va ser capità general durant dècades. Particularment durant la dècada dels setanta, la que va propiciar el retorn dels comunistes espanyols a la legalitat política, Santiago (així, sense necessitat d'afegir-ne el cognom) era el líder indiscutit i indiscutible del partit que més i amb més efectivitat havia lluitat per la llibertat i per la reconciliació d'un país massacrat per una dictadura llarga, cruel, opresiva, beata, anti il.lustrada i anti intel.lectual. I el seu era el partit que havia impulsat una nova forma de sindicalisme de classe que va ser la més efectiva per a lluitar pels drets dels treballadors durant el desarrollisme franquista: les Comissions Obreres.

És clar que el general va tindre molts enemics, alguns d'ells dins de casa; i és veritat que va ser implacable particularment amb aquests. Amb els altres, amb els enemics de fora, amb els franquistes i amb els anti comunistes de tota mena (que no tots els enemics, ni de bon tros, n'eren franquistes), Carrillo es va comportat amb la contundència i/o la ductilitat que li permetia el saber-se comandant en cap de la més gran i més disiciplinada formació política que hi havia a l'Espanya dels anys setanta.

Molts, atrets per la idea de fer front al franquisme de la forma més efectiva, se'n havien unit a les files del PCE sense ser necessàriament comunistes d'estricta observància de l'ortodoxia de l'organització. La proposta del socialisme en llibertat -condemnada com a herética pel PCUS, fent servir la revista moscovita Tiempos Nuevos- que va emmergir als països de la Europa del sud, influïda pel fracàs i/o la derrota de la Primavera de Praga i de la Unitat Popular xilena, principalment de la mà del totpoderós PCI d'Enrico Berlinguer, encara va fer més atractiva la imatge del mític partit dels comunistes espanyols especialment per a amplis sectors de la joventut i dels sectors professionals. La publicació del llibre Eurocomunisme i Estat, signat pel propi Carrillo, amb idees com la de la necessària aliança de les forces del treball i de la cultura van dur el PCE a una situació d'hegemonia que va arribar a encendre les alarmes a les cancilleries europees, singularment al govern alemany i també al Departament d'Estat nord-americà. A casa nostra, la foto de Marchais i Berlinguer flanquejant Carrillo a Madrid, com a líder indiscutible d'un PCE legal, va ser realment impactant per a una ciutadania acomplexada i avergonyida de ser el cigró negre d'Europa. Els comunistes espanyols sí eren Europa, sí representaven, si connectaven amb eixa Europa tan llunyana com envejada.

I el Partit -perquè quan algú parlava del Partit estava referint-se al PCE- tenia dues figures que n'eren Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo: "Sí, si, sí, Dolores a Madrid" i "Se ve, se siente, Santiago está presente". Sense el PCE i sense les seues grans icones no és possible entendre la recuperació de la democràcia a Espanya. Amb encerts (alguns incompresos, inclús per la militància) i amb errors (alguns greus), però amb molta coherència i apurant sempre les possibilitats determinades per la correlació de forçes existents en aquells moments.

Les alarmes europees que ja venien enceses d'arrere, a propòsit d'una possible italianització d'Espanya (un centre demòcrata cristià i un partit comunista com a alternatives reals de govern despres la dictadura de Franco) van fer redoblar esforços per a impulsar un PSOE i una UGT als que pocs havien vist en la clandestinitat. I l'operació va tindre èxit.  Quan van constituir-se les primeres Corts democràtiques, arran el 15 de juny de 1977, els diputats comunistes summaven més anys de presó que algun altre grup majoritari anys de simple militància. Aquesta, però, és una altra història.

Ara ha mort l'home que va dirigir amb mà ferma, molt dura inclús, aquella etapa del PCE. Una organització que canvià molt portes en fora i molt poc portes endins, tot mantenint-ne molt de la cultura política que procedia dels dogmes tradicionals de la clandestinitat i de la disciplina leninista. I aquesta, també, és una altra història.

La que importa ara és que ha mort un líder polític que, amb les seues llums i les seues ombres, apareix com un gegant si li posem al costat a tants de furtamantes, pocasustància i tocacampanes que ara deambulen per l'Espanya política. Ara tampoc n'hi ha d'àngels, arcàngels o querubins en els ponts de comandament de la política espanyola. Els sants no arriben ni a caporal, per tant els qui manen no són tampoc ànimes beneïdes, però les sabates polítiques de Carrillo li'n venen grans a tots.

sábado, 15 de septiembre de 2012

Què està passant amb el consens constitucional?


He llegit un important i particularment interessant article del magistrat Joaquim Bosch. Coincidisc amb ell en que la bateria de mesures que estan dinamitant l'Estat del Benestar que hem construït durant les darreres dècades estan fent malbé, estan esmicolant el consens constitucional. El partit que sustenta l'actual govern, presidit per Mariano Rajoy, va fer bandera pròpia i exclussiva de la Constitució de 1978 durant els darrers deu o dotze anys, si més no. Ells i sols ells, el Partit Popular, n'eren els paladins, els guàrdies de corps de la Constitució espanyola i la defensaven aferrisada i valerosament de tos els demés. Ara, però, estan violentant-la sense pudor. ¿Què podem fer aquells que, sense sacralitzar-la, vam entendre-la com una Carta Magna que donava marge suficient per a construir un Estat democràtic, plurinacional i socialment avançat? Què podem fer?

Bosch, que és portantveu de Jutges per a la democràcia, escriu al seu article de Público: "Los cambios pretenden convertirse en estructurales. Y miran en el horizonte de determinadas apuestas de parte de la sociedad norteamericana, cuyos corifeos más entusiastas proceden del denominado Tea Party. Buscan una sociedad con intensas desigualdades sociales, en la que los sectores privilegiados sean cada vez más fuertes, en la que se privaticen los servicios básicos y en la que se deteriore lo público para la mayoría de la población. Se trata de una seria embestida de aquellos que Tzvetan Todorov ha llamado enemigos íntimos de la democracia, es decir, de los que se oponen al concepto del bien común y a los derechos de los ciudadanos. Puede ser comprensible que algunos defiendan esa nueva sociedad. Pero hay que recordar que esa apuesta se ubica fuera de nuestra Constitución y de nuestro sistema de derechos fundamentales, que se incardinan en el modelo social europeo. Las medidas que se están acordando rompen el consenso constitucional y las bases fundamentales de la convivencia ciudadana".

Roda i volta amb la Constitució de 1978. La lectura d'un post del professor Andrés Boix em connecta també amb la reflexió sobre l'inquietant article de Ximo Bosch. Amb Boix tornem a la Constitució i a la política recentralitzadora per la via de l'asfixia financera que el Govern Rajoy ha dissenyat per executar eixa rebaixa de l'autonomia real de les regions. L'article de Boix és llarg i documentat, però en la mateixa mesura és clar i contundent. Un fragment, que connecta amb l'actualitat més estricta després la manifestació de l'11 de setembre a Catalunya: "... resulta grotesco que haya que "rescatar" a ciertas regiones con una parte del dinero de más que éstas llevan aportando desde hace años. Pero así funcionan las cosas aquí. Por este motivo, además, quien tiene que "rescatar" es un Estado en quiebra desde hace tiempo, un muerto viviente desde el punto de vista económico, que enfangando en sus propias mentiras acabará siendo, a su vez, "rescatado" sí o sí desde fuera. O dejando de pagar su deuda (lo que resulta pradójico, pues las nuevas leyes no dejan que las CC.AA. lo puedan hacer y, se supone, tampoco el Estado podría hacerlo sin incumplir el nuevo 135 CE). Es decir, que estamos hablando de una gigantesca farsa que sólo sirve a los intereses sesgados de quienes además de haber manejado este cotarro como lo han manejado ahora quieren aprovechar el desastre para incrementar su cuota centrípeta de poder. Este proyecto de recentralización, que jurídicamente ya ha empezado a desplegar sus fichas, puede generar un enorme conflicto en esta España en crisis. Porque con las cosas de comer no se juega. Y menos todavía cuando tenemos el panorama que tenemos. Pero si encima se juega haciendo trampas, con un prejuicio ideológico que busca un determinado objetivo al margen de datos, números y cualquier suerte de evidencia la receta para el desastre está completa. En España, además, a todos estos ingredientes vamos a añadir la confrontación directa y cada vez más salvaje entre ciudadanos de primera y ciudadanos de segunda que esto va a acabar generando. Al tiempo".

Dos juristes ens alerten sobre la delicada situació a la qual es troba el consens constitucional i, per tant, el model d'Estat que majoritàriament va ser aprovat en desembre de 1978. Qui està trencant eixe pacte de convivència?

domingo, 9 de septiembre de 2012

La paciència franciscana de la ciutadania

No estic d'acord amb la idea reaccionària de que tots els polítics són iguals.  Una altra cosa és el que pense dels partits polítics, on s'agrupen els professionals de la cosa pública. No és que crega, tampoc, que tots són el mateix. Entenc que podem posar molts exemples des de l'ambit local, regional o estatal que demostren que allò del tots son iguals és una simplifació interessada. Dit això, m'afanye a afegir que, paral.lelament, és fàcil establir una nòmina de coincidències perverses pel que fa al funcionament de les maquinàries partidàries, amb els èmfasis que convindria i seria necessari establir en cada cas. Vull dir que, tot i les diferències, també n'hi ha pràctiques i comportaments que seria imprescindible esmenar amb extrema urgència: selecció negativa dels dirigents a tots els nivells, tendència al clientel.lisme piramidal, escasa o nul.la preparació per a tasques de gestió de molts dels responsables, primacia de la fidelitat a la direcció independentment de la capacitació, prevalència dels interessos partidaris davant els generals de la ciutadania... Tots no són iguals, però de vegades s'assemblen massa.

Mentre durant els anys daurats pedalejaven costera avall dins les distintes bambolles, vam deixar fer a les organitzacions partidàries, i les votaren encara que ens prometeren que havien de dur-nos la platja al poble, terra endins. Alhora, consentiem que els lladres i els corruptes tragueren pit i renovaren les majories parlamenàtaries, de la mateixa manera que ni xiulavem davant decisions polítiques que semblaven dictades per un primate borratxo.

Ara que no sabem per on ens caurà el pròxim colp; ara quan -alguns, si més no- ens aborronem en constatar la deriva d'allò que se'n diu l'Estat del Benestar; ara, que ens asusta la possibilitat de tornar als anys cinquanta en matèria de sanitat, educació i protecció social; ara, cal pensar i decidir què anem a fer.

César Molinas publica avui en El País un molt llarg article que, pel que veig a Facebook i al Twitter des de bona hora del matí, va a generar debat i polèmica. El text és molt complet, amb crònica del procés, descripció de la situació actual, anàlisi de les seues causes pròximes i remotes, i propostes d'actuació (potser la part, al meu parer, més dèbil). Molinas perfila una teoria de la classe política espanyola, i conclou que aquesta constitueix una èlit extractiva, en la mesura que "ha desarrollado en las últimas décadas un interés particular, sostenido por un sistema de captura de rentas, que se sitúa por encima del interés general de la nación". Sosté Molinas, a més a més, que "los políticos españoles son los principales responsables de la burbuja inmobiliaria, del colapso de las cajas de ahorro, de la burbuja de las energías renovables y de la burbuja de las infraestructuras innecesarias. Estos procesos han llevado a España a los rescates europeos, resistidos de forma numantina por nuestra clase política porque obligan a hacer reformas que erosionan su interés particular".

La manca de disculpes i explicacions racionals a la ciutadania pel que està patint, l'adjudicació de les responsabilitats a qualsevol persona, animal o cosa que no siguen els actuals responsables, i el no saber què fer per eixir del clot que no siga esperar que escampe, és part del resultat final del balanç que podem fer els ciutadans.

Rajoy va dir recentment que no podia fer altra cosa que les que està fent per culpa de la realitat. Eixa incapacitat junt amb la paciència franciscana de la major part de la ciutadania és la que està ensorrant allò que havíem aconseguit d'Estat del Benestar. Mentrimentres, el desànim i la desesperança creix entre els ciutadans atents a la cosa pública. Es tracta de saber si ens anem a deixar conduir cap a l'abisme sense dir ni pruna, o si anem a alçar la veua i la mà per evitar-ho. 

Com he dit al principi no tots són iguals, però sí n'hi ha determinats comportaments comuns que, -des de les opcions de progrés, si més no-, hauríen d'erradicar-se a marxes forçades (si és que poden, que no ho sé; potser és massa tard). Si no ho fan, patirem de valent i obrirem el camp a les opcions polítiques que neixen i creixen en les conjuntures de crisi severa. Són les propostes populistes, i són molt perilloses.

miércoles, 5 de septiembre de 2012

Pel dret a condemnar-nos al foc etern de l'infern

Escribia jo al Facebook a propòsit de la Conferència Episcopal Espanyola. Relativament sorprés (sols relativament) com estic pel seu silenci durant aquesta fase tan crua de la crisi, en la que tantes famílies estan passant-les de tots els colors, majoritàriament foscos. 

Algú sap res de la Conferència Episcopal? - em preguntava jo- ¿I de monsenyor Martínez Camino, eixe defensor aferrisat de totes les causes nobles, com ara la família i els nasciturus? Fa temps que no tinc notícies d'ell, i em té intrigat. Serà que no li preocupen les families sense faena i sense ingressos? I del cardenal Rouco Varela, sabeu alguna cosa? Tantes manifestacions abans, amb el Papa de Roma i tot, i tant de silenci ara.

A tomb de les meues paraules al mur de Facebook, l'amic Jesús Pàrraga, que sempre respon als meus comentaris sobre l'Església Catòlica, va convidar-me a debatre sobre temes que estan més enllà dels meus sabers. I és que jo no tinc formació per a debatre qüestions doctrinals. A més, són coses que no m'interessen. Si els de la HOAC o els de Caritas se senten o no Església és un assumpte que està més enllà de les meues preocupacions. Allà ells. Caritas és una entitat confessional que em mereix el màxim respecte, com tants altres organismes o persones que estan més prop del Jesús de Natzaret i dels Evangelis (fins on jo conec) que de la Cúria Romana o de la pròpia Conferència Episcopal.

Dit això, he de manifestar que respecte les conviccions religioses de tothom mentre que -en funció dels seus dogmes o de les seues conviccions íntimes- no em diguen el que està bé o el que està mal, el que puc fer i el que no, el que és ètic i el que no ho és. I això és, justament, allò que l'Església Catòlica ha fet, fa i farà a tot arreu; però a Espanya, corregido y aumentado. És per això què, respectant les supersticions de cadascú,  em sobta (relativament, sols relativament; per estètica, més aviat) tanta bel.ligerància abans contra un govern (moderadament) d'esquerres, i tant de silenci (còmplice) amb un (radical) de dretes. 
Més enllà d'això, de l'Església no m'interessa més que s'obliden de mi, que no em parlen, que no em diguen. No vull veure un capellà ni de lluny. Han fet tant de mal en aquest país que mai no he comprés que gent valuosa, compromesa, solidària i valenta accepte formar part de l'estructura anacrònica,  autoritària i al servei dels poderosos que és l'Església Catòlica.

Per exemple, i podríem posar-ne uns quants: ¿Com és que hi ha algú, al món al que vivim, que accepta l'exclussió i la submissió de les dones que predica el Catolicisme actual? On està la diferència entre aquests integristes i els altres integristes que coneguem?

Conclusió: propose que aquell que vullga capellans, que se'ls pague. I que als qui no participem de les seues  creències, que ens deixen tranquils per a que ens condemnem al foc etern de l'infern.

sábado, 18 de agosto de 2012

Del Levante Feliz a la Terra Mítica, o què s'ha fet de la Russafa


Una foto d'aquelles del aquí comenzó todo. Es tracta -la publica avui Levante-EMV- de la parella ideal, dels campions de la política valenciana; els que van posar-nos en el mapa, aquells que van aconseguir convertir-nos en l'enveja de la Galaxia. La nostra, tota, n'era una Terra Mítica. El mite del Levante Feliz elevat a l'enèsima potencia però, exultant de modernitat, insultantment exultant. No debades n'hi havia, deien, dotze milions d'europeus (dotze, ni un menys!) que volien vindre-se'n a viure a casa nostra. Calia fer-ne xalets, adosats, bungalows, apartaments, per milers; vinga el PAI, a tort i dret; no podíem fallar-li a Europa, al Món. Era el temps del Poder Valenciano en Madrid, Van ser els anys d'Eduardo i de Paco, un darrere de l'altre.

California, La Florida? No, home no, València! Visca València, per ofrenar noves glòries a Espanya!!!

Paco i Eduardo apareixen a la foto i queda clar allò de la cara espejo del alma. Soy un truhán, soy un señor, sembla tindre en ment l'amic de Julio Iglesias; mentre que l'altre mostra el rostre del qui viu una mena d'experiència mística: Gracias, Señor, por hacer de mi, pobre pecador, el referente espiritual de esta tierra de impíos. [Com podia ell imaginar que, passats els anys, no podría ni anar tranquil al Club de Tenis València].

I és que, efectivament, des del dia d'aquella foto que il.lustra aquest post han passat moltes coses. Han passat els anys, i ni els Te Deum en la Basílica de la Maredeueta ens han salvat.

Carles Dènia -al seu disc El Paradís de les Paraules- va posar veu i música als poemes d'Ibn Al-Abbar que Josep Piera havia treballat, i d'un d'ells rescatem un fragment "Tot s'ha perdut./ S'ha perdut el pont i la Russafa, / S'ha perdut Mislata i Massanassa / Tot s'ha perdut (...).

Tot s'ha perdut, efectivament. I no sols les entitats financeres i de crèdit, la Ràdiotelevisió Pública, la qualitat en l'Ensenyament i de la Sanitat...; fins i tot hem perdut el bon nom dels valencians, que ara som -per tot arreu- causa d'escarni, burleta, i sinònim de xanxullo, golferio i corrupció.

Què s'ha fet de la Russafa?

domingo, 12 de agosto de 2012

Alta política: Habermas, la crisi sistèmica i la re-construcció europea.

Habermas i altres publiquen avui a El País un article que cal llegir dues o tres vegades -és el meu cas, si més no- per a treure-li el màxim de profit. Aporten una avaluació del procés de pre-fallida econòmica en el que ens trobem, denuncien els errors d'anàlisi realitzats i, en conseqüència, censuren l'errònia política d'abordatge de la crisis, que és sitèmica i no de deutes nacionals. Com a primera conclusió, els autors demanen a Alemanya que lidere una re-construcció de la Unió Europea. Eixa re-construcció ha de vindre determinada –i és difícil no coincidir amb ells- per la posada en funcionament d'una democràcia supranacional que permeta un govern comú per a la UE que no ha de ser necessàriament un govern federal.
El raonament m'ha semblat impecable, i el reproduisc: "El Estado federal es un modelo erróneo y excede el grado de solidaridad admisible por pueblos europeos históricamente independientes. La profundización, hoy necesaria, de las instituciones podría ser regida por la idea de que un núcleo europeo democrático ha de representar a la totalidad de los ciudadanos de los Estados miembros de la Unión Monetaria Europea, pero a cada uno de ellos en su doble cualidad de ciudadano directamente participante de la Unión reformada, por un lado, y, por otro, como miembro indirectamente participante de una de las naciones europeas participantes".
Alta política. Lluny per tant de les petites misèries peninsulars, lluny inclús de les picabaralles sobiranistes de confrontació entre els distints estats europeus. Molt més enllà de la confrontació interessada entre un nord virtuós i un sud pecador. Extraordinàriament més lúcid que els discursos dictats per la miopia amb la que cadascun dels governs actuals –regionals i estatals- s'afanyen de manera preferent en no pedre les eleccions més pròximes.
La solución de la cris no pot ser més que política. I eixa política ha de pasar, obligatòriament per la conformació efectiva d’una Europa unitària i potent. Habermas i els seus amics ho diuen amb una claredat que no admet confusió: “las proyecciones estadísticas auguran a Europa el destino de un continente de población menguante, peso económico decreciente e importancia política en disminución. Las poblaciones europeas deben aprender que, en este momento, solo de forma conjunta pueden afirmar su modelo de sociedad apoyado en un Estado social y la diversidad de Estados nacionales de sus culturas. Deben aunar sus fuerzas si quieren seguir siendo influyentes en la agenda de la política mundial y en la solución de los problemas globales. La renuncia a la unificación europea sería una despedida de la historia mundial”.
És a dir, ens estem jugant, ni més ni menys, que el ser o no ser d’Europa. El territorio socialment més avançat del planeta pot esdevindre, en el millor dels casos, una destinació turística, un parc temàtic gegantesc per a ser visitat pels orientals, els nord-americans o els ciutadans d’altres països emergents. Europa unida potser un actor mundial, fragmentada será irrellevant. 
En què estarán pensant els nostres dirigents actuals?




sábado, 4 de agosto de 2012

Crisi, tensions regionals i federalisme a Espanya


La crisi econòmica i la pèssima gestió que està fent el Govern Rajoy aguditzen les tensions territorials a Espanya. Antonio Elorza reflexionava ahir ("Quo vadis Hispania, al diari El País) a propòsit de la necessitat d'avançar cap a un federalisme que permeta conjurar -o reduir- els perills d'ensorrament d'Espanya com a entitat unitària:

En opinió d'Elorza: "Desde el principio, [des de la Transició i la Constitutució de 1978] faltó articulación y se sucedieron conflictos verticales: “En pocos años —constataba Eliseo Aja— se han planteado ante el Constitucional 10 veces más conflictos de competencias que en cuatro décadas en la República Federal Alemana”. Con el complemento de la duplicidad administrativa y la ausencia de corresponsabilidad fiscal, los nacionalismos se presentaron como portadores auténticos de los intereses propios, sin que en los años dorados pudiera percibirse el riesgo de un gasto excesivo que ahora ha estallado con la crisis. Con tanta mayor incidencia sobre las élites nacionalistas, cuanto que antes no era posible renunciar a la unidad de mercado y ahora siempre cabe abrigar la esperanza de un despliegue de la potencialidad vasca o catalana en el seno de Europa, libres de la camisa de fuerza española".

Entenc que el debat és necessari en un moment en el que -des d'Europa observats- n'hi ha nul.la condescendència envers els particularismes ibèrics. Una resposta re-centralitzadora, per la via de la intervenció per part del Govern central podria tindre efectes insospitats i indesitjables en la dèbil estructura institucional que és allò que en diguem l'Espanya de les Autonomies. I el Govern Rajoy sembla temptat per aprofitar que la crisi exigeix una resposta d'Estat per a reconvertir el disseny quasi federal -quasi, sols quasi; amb inconvenients i pocs dels avantatges del federalisme real- per a reconvertir el mapa autonòmic en un mapa estrictament administratiu.

Caldrà que tots anem amb compte.

domingo, 8 de julio de 2012

Cal ser indulgents amb els indecents?

Seré un ingenu, a la meua edat? És la indecència política, ètica, intel.lectual, una cosa que hauria d'acceptar? ¿Hauria d'haver-me fet més indulgent amb els impostors desaprensius que juguen amb els interessos i amb les il.lusions de les persones? ¿No he deprés res, tants anys com han passat, de com funciona la vida política a Espanya? ¿Poden dormir raonablement bé aquells que tenen la responsabilitat de governar, quan són conscients que no estan preparats per a fer-ho?

Aquestes i moltes altre preguntes venen provocades per l'article d'Enric Juliana avui a La Vanguardia. Serà possible el que conta? Un resum apresat: a una entrevista de 2003 a Miguel Sebastián, a les vespres de les eleccions legislatives del 14M en 2004, aquest dirigent socialista, membre destacadíssim de l'equip de Zapatero i després ministre, diu que ells han fet un programa electoral que no és per a governar, sinó per a que José Luis obtinga un resultat decent que li permeta repetir com a secretari general del PSOE. Literalment confesa que la que s'acosta és ben grossa, i que la realitat espanyola és "Peor que mal, tenemos una burbuja inmobiliaria y es inevitable que estalle, y cuando esto ocurra se lo va a llevar todo por delante, incluyendo los bancos".

Sebastián té clar que la irresponsabilitat del PP primant l'activitat immobiliaria conduirà l'economia espanyola al desastre, i espera que --convençut que els popularistes van a guanyar-- ells tinguen temps per a fer un programa de govern per a les següents eleccions.

Preguntat per l'eventualitat que ells obtinguen la victòria, el protoministre diu: "¡Qué horror! Eso sería muy malo para mí , porque [Zapatero] trataría de implicarme... y no podría negarme. No estamos preparados ninguno de los dos para gobernar este país..."

"No estamos preparados ninguno de los dos (Zapatero i ell) para gobernar este país". La sinceritat és tan rotunda que quasi provoca la tendresa. Quasi. El que finalment genera és fàstic!

La resta de la història ja la coneguem. Guanyaren. Governaren amb un programa que no era sinó un manifest d'ús intern, i sense tindre la preparació mínima aconsellable per a assumir aquella responsabilitat. Conclusió, en 2004 vam elegir un inepte com a president, acompanyat per un grup d'irresponsables. Indigència política en dosis letals. Com hem pogut comprovar.

I no millorem, amb el pas dels anys. A finals de 2011 ha tornat a repetir-se el desencert electoral: un altre indigent polític, potser més que l'anterior, --que ja era difícil--, acompanyat per uns altres irresponsables sense la mínima qualificació (Mato, Báñez, Guindos, Montoro, Wert...). La diferència és que els d'ara s'han fet amb el timó al bell mig de la tormenta perfecta, i estan disposats a tirar per la borda qualsevol cosa per tal de salvar-se, ells i el seu vaixell (que no és el de tots). I si, a més a més, poden fer negocis a resultes d'allò que tiren al mar (l'educació i la sanitat pública, per exemple), doncs millor que millor.

¿Quan assolirem una societat que sàpiga barrar el pas a aquests pirates de la política, que no busquen més que el benefici personal o de grup? Mentrimentres, ¿sols la història depurarà responsabilitats?

domingo, 17 de junio de 2012

La veritat també ha de ser rescatada


Fa mesos que no sé quants mesos fa que ningú diu la veritat d'allò que ens està passant amb la crisi eterna que patim. Ningú, -i parle dels actors polítics i socials-, diu més que allò que l'interessa en els propers cinc minuts. Mentia Zapatero quan negava la crisi i quan parlava dels "brotes verdes", i mentia Rajoy quan afirmava que tot era un problema de confiança i que en arribar ell a La Moncloa el problema estaria resolt. Mentia el Rei de les Espanyes quan callava davant les tropel.lies del gendre i la filla, i quan afirmava no poder dormir per l'atur juvenil mentre somniava en anar-se'n amb la seua parella de facto a matar elefants. Mentia Díaz Merchan el gran empresari expert en enfonsar empreses i menteix el senyor Rosell quan afirma que tot és un problema de salaris i de llibertat per a despatxar treballadors. Mentia i menteix l'Església Catòlica, una institució que fa segles que no sap el que és dir la veritat: ni en matèria moral ni en matèria material. Mentia Rodrigo Rato com un trilero de la banca, i ni mentir sabia José Luis Olivas, un expert en no se sap quina habilitat que ha estat suficient per a ser president de tantes coses. I què dir de la Justícia, amb majúscula? Què dir de l'inimaginable Dívar, o de la Gran Esperança (és un acudit) Blanca Alberto Ruiz Gallardón, sinó que encadenen mentida rere mentida cada cop que tenen un micròfon al davant. Mentia el senyor MAFO, tan simpàtic de nom, que pontificava sobre la faena d'altres mentre oblidava (deliberadament?) les seues reponsabilitats. Mentia el ministre Wert quan donava dades falses sobre Educació per a la Ciutadania o sobre la realitat de la Universitat espanyola. La mentida, a més a més, és ama i senyora als mitjans de comunicació, que són majoritàriament transmissors dels arguments i les consignes que interessen els seus promotors més o menys en l'ombra. 

És necessari recuperar el significat de les paraules. És imprescindible recuperar la confiança en les institucions i en les persones que les encapçalen. Cal parlar clar i amb la veritat per davant, perquè és l'única manera decent de demanar-li sacrificis a les persones. S'ha d'explicar on estem, per què estem així, què hem de fer per a millorar i amb molta claredat que eixa millora és incompatible amb desmantellar l'Estat de Benestar. Que caldrà re definir-lo, que no podrem estirar més el braç que la mànega, però que la despesa en intervenció social, en sanitat i educació públiques de qualitat, i la garantia de condicions de treball dignes seran una prioritat inajornable dels governants. A més, s'ha de deixar clar que, més prompte que tard, els més que presumptes responsables de la debacle passaran pels tribunals a retre compte de la seua actuació. 

Caldrà rescatar el sistema finançer, però també caldrà rescatar les paraules, també la moral pública i caldrà posar en valor una cosa tan senzilla com la veritat. Mentir no sols és un fet immoral, en segons quines circumstàncies és un delicte. 

miércoles, 6 de junio de 2012

Boicot a Mercadona



La veritat és que em sembla una excel.lent idea, aquesta de fer-li un boicot a Mercadona, l'empresa del senyor Juan Roig. Aquest bon cavaller no para d'anunciar-nos l'Apocalipsi; ni d'amonegar-nos matí, vesprada i nit per malfaeners, per balafiadors, per panxacontents, per babaus, per no saber on tenim la mà dreta..., tot prevenint-nos que si no fem allò que ell predica anirem a l'infern en vida. És a dir, ens quedarem sense faena, pedrem tot el que tenim i tornarem a la immediata postguerra. No tindrem ni casa, ni cotxe, ni un carret, ni escoles, ni hospitals.  Res. Caram amb el senyor Roig!

Tanmateix, no li he sentit ni una paraula contra els polítics corruptes, contra els banquers que han dut el sistema bancari i financer valencià (i l'espanyol) a la ruïna. Ni una paraula del maleït aeroport sense avions, ni una paraula de les Terresmítiques, ni una paraula dels PAI's dels nostres pecats, ni una paraula de la despesa elèctrica ni de la política de fastos de Rita Barberà, ni de Calatrava, ni d'Emarsa, ni de Carlos Fabra, ni d'Enrique Crespo, ni de José Luis Olivas, ni d'Eduardo Zaplana, ni de Francisco Camps, ni del Bigotes, ni de Rick Costa...  Som els que vivim d'un jornal els que hem abusat de tot, els que ens hem emborratxat de consumir, els que no som productius, els que no tenim la dedicació laboral dels xinesos. Resulta que ens falta cultura del treball, ai!

Ja n'hi ha prou, doncs. Sí, senyor. Faré boicot, és a dir, NO COMPRARÉ a Mercadona mentre el seu propietari no canvie eixe discurs classista, prepotent i insultant per als que ens guanyem honestament el jornal. En el meu cas, fins ara, una part el gastava a Mercadona.

No estaria de més que els seus treballadors li demanaren una rectificació pública. De moment, jo vaig a telefonar al 900 500 103 per presentar aquesta queixa verbalment. Anime als que estigueu en sintonia a fer-ho.

domingo, 3 de junio de 2012

La misèria a casa nostra


És impactant l'article de Ximo García Roca avui a El País. Diu: "La precariedad económica ha desbordado los lugares y grupos sociales tradicionales para extenderse por toda la sociedad como una vulnerabilidad que empuja hacia abajo y expulsa de los dinamismos y relaciones sociales. Personas de clase media, jóvenes expulsados de los estudios, profesionales con éxito académico se sienten sobrantes, postergados e instalados en la inseguridad económica, en el desánimo personal y en la desconfianza política. Esta situación ha generalizado la pérdida y cuando todos son perdedores, el desinterés es mutuo. Lo cual justifica que cada grupo se ocupe únicamente de sus propios intereses sin lugar para cooperar con aquellos que intentan sobrevivir cada día". 
Més enllà de la prima de risc, de l'Ibex 35, de les desviacions pressupostàries, dels rescats bancaris, de les cimeres dels governants europeus, estan les persones, les famílies sense ingressos, sense faena, sense futur. La misèria ha arribat a moltes llars valencianes a les que mai no hauríen sospitat veure's en eixa situació; i amb la misèria, la desesperança, la frustració i la por. És un cocktail explosiu, tant i més perquè mentre la misèria creix, la xarxa protectora de l'Estat de Benestar es debilita, i està abandonat els nous pobres a la seua sort. És necessari reforçar les xarxes de solidaritat, recolzar persones i institucions que lluiten contra la nova pobresa que està abocant a la misèria tantes famílies. 
A més d'això, quan i quant pagaran els principals responsables d'aquest drama?