sábado, 26 de abril de 2014

La necessària cultura del pacte.


Ara que estem en època electoral, els partits malden per polir i fer atractius els seus programes. No solament és lògic i raonable, sinó que és desitjable que així siga. Haurem de triar el proper mes als representants al Parlament europeu, la qual cosa és ben important. Cert és que no hi ha un veritable debat entorn de com hauria d'articular-se la Unió Europea, o quins hauríen de ser les línies mestres de la seva política econòmica i social, o les directrius del seu paper en el concert internacional. Ens falta molta cultura política encara per a això, i la convocatòria electoral europea girarà fonamentalment entorn de qüestions d'ordre intern de l'Estat o de les regions autònomes.  Ara com ara, l'objectiu central és que l'abstenció no desvirtue el resultat que donen les urnes.  Hem sembrat un europeïsme feble, i la pròpia Unió no ha estat capaç d'anar més enllà de constituir una superestructura allunyada de la vida diària dels europeus. I ja sabem que el que no sembra no recull. Veurem què passa.

Apareixen igualment en l'horitzó les eleccions autonòmiques i municipals, allà per a la primavera de 2015. Les enquestes pronostiquen dues novetats significatives: la desaparició del bipartidisme PP-PSOE i una caiguda important del suport a les candidatures del Partit Popular, fins i tot en territoris com Madrid i el País Valencià en els quals governen des de fa moltes legislatures.

En el cas valencià, a més, les enquestes amplien la pluralitat partidària de les Corts Valencianes i van confirmant reiteradament que un govern de progrés pot sorgir de la nova configuració parlamentària. Una part substancial de la població del territori és favorable, sempre segons les enquestes, al fet que s'aparte al Partit Popular del poder. I que això s'aconsegueixca en totes aquelles instàncies locals, provincials o regional en les quals siga possible engegar una alternativa multipartidària que comence a revertir la penosa situació ètica, política, social, cultural i econòmica a la qual ha conduït la seua desastrosa gestió política durant els últims vint anys. ¿Serà possible constituir un govern de progrés amb diferents sensibilitats que siga eficaç i que es mantinga unit durant la legislatura?

Possible és, però no serà fàcil. I és que no tenim una cultura del pacte mereixedora de tal nom. Però cal forjar-la.

Quan el lehendakari José Antonio Ardanza, que va governar el País Basc entre 1985 i 1999, va arribar a Ajuria Enea es va trobar ―segons declarava fa un temps― amb un país enfonsat per culpa del terrorisme d'ETA. No obstant això, catorze anys després va deixar ―i són les seves paraules― una comunitat completament diferent. "Allò va ser possible ―sosté l'ex lehendakari― perquè recorrirem a la cultura de l'enteniment, del consens, del pacte entre diferents. Vam aprendre que no ens quedava més remei que pactar".

La situació valenciana és d'emergència absoluta, com l'era la basca de fa tres dècades, encara que per raons ben diferents. No hem patit, afortunadament, el terrorisme d'origen messiànic, tan anacrònic com a cruel i absurd. Però estem, com digué Ardanza, completament enfonsats. Per la corrupció, per la crisi, per la desconfiança institucional, pel partidisme de via estreta, per la deixadesa ciutadana, per la mentida, per les retallades; per massa raons.

Això fa imprescindible que assumim una cultura del pacte entre diferents. És necessari que les forces de progrés s'uneixen en un gran programa de govern i es concedeixen quatre anys per desenvolupar-ho. Amb lleialtat, amb compromís, sense mesquineses i amb generositat, conscients que ―efectivament― estem enfonsats i tots poden col·laborar per reflotar el navili.

Serà molt demanar quatre anys de col·laboració entre les forces polítiques que formen el govern? Es tracta de ser solidaris i cooperatius. Que cap partit vulga desenvolupar l'acció de govern pel seu compte, sinó en sintonia amb els seus socis.

Com sabem de les urgències partidàries i de les temptacions que aguaitaran a els qui les representen; com sabem que el món no començarà el dia que es constitueixca el govern de progrés, sinó que existeix una llarga nòmina de desencontres i enfrontaments entre els socis; com ens coneixem tots els antecedents personals i col·lectius dels signants del pacte, és pel que se'ns fa evident que haurien de comprometre's solemnement davant la ciutadania a respectar i a respectar-se. Aquesta cultura del pacte té alguns antecedents en governs municipals que han funcionat bé, així que no és impossible.

A més, que no se'ls oblide, el Partit Popular deixarà el País enfonsat en la misèria moral i destrossat econòmicament. La cultura del pacte és, llavors, una obligació no solament ètica; és el gran deure polític de la propera legislatura.

domingo, 13 de abril de 2014

El 14 d'abril i la utopia republicana

És curiós constatar que molt probablement no hi ha cap data en el calendari polític espanyol amb més predicament que el 14 d'abril. Ni el 12 d'octubre, de ranci tuf franquista, ni el 6 de desembre, dia de la Constitució, poden competir amb aquest dia de la primavera que evoca el record d'aquella jornada de l'any 1931 en la qual milers de ciutadans van sortir als carrers a festejar la proclamació de la II República Espanyola. No era per a menys. Després de les eleccions municipals del dia 12, que van donar una àmplia majoria als partits republicans en totes les grans ciutats i pobles importants, Espanya s'havia gitat monàrquica i s'havia alçat republicana. Així de gràficament ho va expressar el llavors president del Consell de Ministres, Juan Bautista Aznar.

Només tretze dies després, el 27 d'abril, el nou règim va proclamar un decret que va establir, en el seu article 2, que la bandera de la República espanyola estaria formada per tres bandes horitzontals d'igual ample, sent vermella la superior, groga la central i de color morat la inferior. El decret, a més, explicava el significat de la nova bandera: La República acull a tots. També la bandera, que significa pau, col·laboració entre els ciutadans sota l'imperi de justes lleis. Significa més encara: el fet, nou en la Història d'Espanya, que l'acció de l'Estat no tingui un altre mòbil que l'interès del país, ni una altra norma que el respecte a la consciència, a la llibertat i al treball. Aquella franja de color morat, popularment s'associava als moviments progressistes del segle XIX, particularment a l'anomenat Trienni Liberal (1820-1823), avortat per la tornada a l'absolutisme de Fernando VII. Des de llavors, la franja en qüestió va sofrir avatars diferents, però a partir de l'últim terç d'aquell segle la tricolor va identificar a les entitats, casinos, associacions i partits republicans i, en paral·lel va significar per a molts valors tan principals com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Aquests que els vells republicans van transmetre des d'aleshores amb una salutació de fraternitat: Salut i República!

Des d'aquelles dècades fins avui, la bandera de les dues franges vermelles i una central groga és una ensenya molt poc estimada en els cercles progressistes espanyols, per trobar-la excessivament identificada amb el franquisme. De fet, al visitant estranger li sorprenen moltes coses respecte als usos i costums de l'estendard oficial a Espanya: la primera, l'escassa adhesió  popular que suscita quan s'abandonen les aigües de la dreta i l'extrema dreta; i en segon lloc, que en les manifestacions polítiques populars la bandera que resulta dominant és la tricolor republicana, mentre que l'anomenada rojigualda, senzillament brilla per la seva absència. Gairebé amb la notable excepció dels sentiments lligats a la selecció espanyola de futbol, ―constaten els forasters―, la bandera bicolor solament apareix en aquells llocs on és oficialment preceptiva.

Ara, en aquests dies d'abril, es commemora de nou aquell règim que va despertar tanta passió, tanta il·lusió i tants avanços per a molts; i tant odi per a uns altres.

En els temps que vivim, amb una monarquia desprestigiada i afectada per processos judicials i escàndols inocultables; amb un govern que pretén fer-nos retrocedir en la roda de la història a força de conculcar drets, convertir els seus principis morals en llei, i fer erms tant d'esforç i tanta obstinació per construir una convivència harmoniosa entre les diferents realitats nacionals de l'Espanya actual, una part substantiva ―i creixent, segons sembla― de la societat espanyola, particularment entre la joventut que no entén l'anacronisme monàrquic, s'apropa encara amb timidesa a l'ideal republicà. 

Encara no és un debat central en la societat espanyola, però en la mesura que el suport a la monarquia ha descendit en picat en els últims temps, ningú descarta que puga ser-ho en un futur més o menys proper. De la mateixa manera que la dreta política va anatemizar en el seu moment aquella II República, i així es va mantenir i es manté; l'esquerra ni va poder ni pot ser sentimentalment més que republicana. Una altra cosa serà com i en quina mesura aquesta esquerra estiga disposada a incloure la qüestió de la forma d'Estat als seus programes electorals durant els pròxims anys.

No obstant això, les commemoracions, com la del 14 d'abril de cada any, poden ser també un bon moment per refrescar els vells ideals, per llunyans que es semblen en la difícil conjuntura que vivim. Aquest és un dia emblemàtic, especial per als qui aquella vella bandera tricolor és la millor expressió d'un desig polític de pertinença a una comunitat de ciutadans lliures i iguals. A més, aquest data i aquest estendard exciten la reivindicació del record de tots aquells que van donar la seva vida en l'intent de fer d'Espanya un país més modern, més just i més habitable.

Cada 14 d'abril reviu per als republicans l'esperança que arribarà un temps en el qual els ciutadans seran realment lliures i efectivament iguals davant la llei, en el qual s'aconsegueixen els drets efectius que l'Estat ha de garantir als seus residents, en el qual s'accepten i integren les diferents realitats nacionals existents a Espanya, i en el qual els principis escrupolosament laics regeixen l'educació pública al servei del desenvolupament integral de l'ésser humà, de manera que potencie la solidaritat entre els homes i les dones del món.  Una bella utopia sens dubte. Utopia? Potser, però també un camí pel qual transitar cap al futur.

domingo, 6 de abril de 2014

La insuportable levitat d’Alberto.

El MHP Fabra vol que els valencians li diguen Alberto, segons confessava dies arrere. No serà fàcil això. Ha tingut mala sort l'home. Eixe cognom és propietat de Carlos, i és que la competència del net del Tio Pantorrilles, el cacic provincial que controlava el Cossi castellonenc durant la part final del segle XIX, és insuperable. Ignore com es refereixen a ell els seus correligionaris, però sí sé que entre els sectors més distants del Partit Popular és conegut com El moniato [amb una evident voluntat de rebaixar-lo al màxim, clar, en l’escala de valoració política]. No, no va a ser senzill que el MHP arribe a ser popularment conegut pel seu nom de bateig. I és que el cavaller no és allò que se’n diu un líder carismàtic.

Hauria estat positiu per a tots, més enllà de compartir o no els seus principis polítics, que el president dels valencians fora un personatge convincent, amb capacitat per a defendre els interessos generals i amb la força suficient com per a fer-se escoltar i respectar en les altes instàncies de poder de l’Estat. Tanmateix no ha sigut així. El personatge és de cartró pedra i insubstancial, els seus colps d’efecte són caricatures, i el seu valencianisme és, comptat i debatut, palla i fum. D’altres barons territorials del PP fan valdre el seu poder regional per a fer-se atendre per Gènova 13 i per la mateixa Moncloa. L’extremeny Monago o el gallec Núñez Feijoo, inclús l’aragonesa Rubí o el murcià Valcárcel, són ben presents a la direcció del Partit Popular. No digam ja la pròpia Cospedal, que mana com a Secretària General, o Esperanza Aguirre ―ara en hores tan baixes pel seu atac de supèrbia de fa uns dies― quan era presidenta de Madrid. Al costat d’aquest noms, Alberto no és ningú.

Vertaderament resulta un càstig per als valencians allò que, parafrasejant Milan Kundera, podríem definir com la insuportable levitat d’Alberto. No crec que el nostre MHP tinga molts paral·lelismes amb Tomás, el personatge central de la novel.la del txec quant als dubtes existencials. Més aviat pense que Alberto es preguntarà perquè l’ofenen i el maltracten tant des de Madrid.

La premsa informava de la recent convenció nacional celebrada pel PP a València, i en ella hem pogut llegir que tot i no aconseguir ni un xavo més, el MHP Fabra havia eixit reforçat en haver aconseguit unes bones ovacions de la parròquia després d’haver-li dit a Rajoy i a Montoro que la Comunitat Valenciana havia de rebre un finançament just. Montoro ni tan sols va sumar-se a l’ovació, cosa que el MHP li va retreure: “Ministro, estaba esperando que te levantaras tú también”; i Rajoy va respondre-li, molt en el seu estil, que “Tiempo habrá para resolver antiguos e importantes problemas".

Fabra, Alberto, demanava en públic mil milions més de finançament ordinari, i va rebre palmes i palmadetes en l’esquena. Sols això.  Més vinagre a la ferida que havia reobert unes hores abans, també a València, el secretari d’Estat Antonio Beteta en afirmar que quan s’arribe a un nou model de finançament aquest no tindrà efectes retroactius. Segurament al MHP Fabra li vindria al cap aquella sentència clàssica que diu que don sin din son cojones en latín.

En La Insuportable levitat del ser, Milan Kundera escriu que les preguntes veritablement serioses són aquelles que poden ser formulades fins i tot per un xiquet. No sé quin balanç farà Alberto de la convenció nacional pepera? Ell, que va demanar justícia pressupostària “desde la lealtad, el compromiso y el trabajo realizado”, va rebre una negativa redona a la seua petició. Però, i nosaltres, els ciutadans valencians, quin pot ser el nostre balanç? Quina és la nostra pregunta veritablement seriosa?


Una proposta: ¿Què podem esperar d’un president i d’un govern que no són capaços d’aconseguir que els respecten ni els seus correligionaris de Madrid?