L'extremadament greu crisi que afecta Veneçuela no és sinó el resultat d’anys de mala gestió política i econòmica del govern bolivarià, presidit fins a 2013 per Hugo Chávez i des d’eixa data per Nicolás Maduro. Deixem-ho clar d’entrada, el règim bolivarià fa molt que és indefensable tant política, com econòmica i socialment. D’aquesta afirmació, tanmateix, no s’ha de deduir que és possible aplaudir l’actuació de l’oposició veneçolana, però indiscutiblement la major quota de responsabilitat en la penosa deriva del país correspon als qui han estat al poder. Tant i més perquè l’han exercit de manera tan autoritària com arbitrària. A més a més, ho han fet d’una forma tan maldestra que costa de creure.
Des que el comandant Hugo Chávez guanyà de manera incontestable les eleccions de 1998, l’evolució política de Veneçuela ha sigut tortuosa. Ja en 2002 hi hagué un autèntic colp d’Estat, ràpidament reconegut pels Estats Units d’Amèrica (EUA), i pel govern espanyol presidit per José María Aznar, que va convertir en president l’empresari Pedro Carmona. La cosa va durar unes hores només, i Chávez va tornar ràpidament al Palau de Miraflores.
Veneçuela, cal recordar-ho, celebra eleccions legislatives i eleccions presidencials, diferenciades, com passa en els països amb sistema presidencialista. Doncs bé, ja en 2005 l’oposició no es va presentar a les eleccions a l’Assemblea Nacional, com va passar en 2018 en les presidencials. Chávez va guanyar aquestes en 2006 i en 2013, cada vegada amb menys marge. Poc després d’aquesta darrera, el Comandant va morir de càncer i va ser substituït per Nicolás Maduro, el qual hagué de revalidar la seua presidència amb unes noves eleccions que va guanyar pels pèls: un 50.6 front a un 49.1 del líder opositor Henrique Capriles.
Doncs bé, el bolivarianisme veneçolà, com sempre ha fet el populisme, va establir que hi havia un nosaltres i un ells, els bons revolucionaris patriòtics bolivarians i els perversos feixistes pagats per l’imperialisme. Com que uns, el poble revolucionari era bo i els altres –els enemics del poble bolivarià- n’eren dolents, els primers van continuar governant com si res hagués passat. El país s’havia mostrat trencat justament per la meitat, però això no va importar-li ni a Nicolás Maduro, ni als seus amics de dins i de fora de Veneçuela.
Però la realitat és tossuda, i a les eleccions legislatives per renovar l’Assemblea Nacional de 2015, l’oposició aplegada a la Mesa de Unidad Democrática va obtindré el 56.3 per cent dels vots i 112 dels 167 diputats. La resposta del govern de Maduro fou continuar fugint cap al davant: el Tribunal Superior de Justícia declarà en desacato a l‘Assemblea Nacional en 2016 i en 2017 va decidir assumir les seues funcions. Tot i que es va fer marxa arrere en aquesta decisió insòlita, l’Assemblea Nacional va quedar, en la pràctica, inoperativa.
Les recents eleccions presidencials de maig de 2018, amb l'abstenció més alta en la història dels comicis presidencials des de l'arribada de la democràcia en 1958, va donar com a resultat la victòria de Maduro amb el 67.8 per cent dels vots emesos. Tanmateix, diversos organismes van presentar denúncies per manca de transparència en el procés de convocatòria i realització, a més de la parcialitat del poder electoral. La crítica internacional va provocar que en gener de 2019, davant la presa de possessió de Nicolás Maduro, ni els països del Grup de Lima, ni la Unió Europea ni la Organització d’Estats Americans reconegueren el mandatari.
Que el president electe no jurés el càrrec davant l’Assemblea Nacional ha estat l’argument que ha fet valdre Juan Guaidó per a auto nomenar-se president, tot al·legant que hi havia un buit de poder. La crònica d’un desastre anunciat, llavors, ha sigut l’evolució política veneçolana.
Pel que fa a la deriva econòmica i social, ja he escrit en diverses ocasions. En concret en març de 2015, és a dir fa gairebé quatre anys, ja sabíem com de malament anava l’economia i patíem una manca d’informació oficial quasi total. De fet, en l’Informe que acaba de publicar la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina (CEPAL) sobre Despesa Social (2000-2016) ja es diu que Cuba, Haití i la República Bolivariana de Veneçuela no donen dades en diversos importants ítems dels recollits a l’informe.
En aquell text de 2015 es pot llegir: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69 a 31 mentre que en 2012 va ser de 96 a 4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d'instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d'uns i la remodelació d'altres preexistents, conviuen a l'interior del país vuit estructures militars i policials d'àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades [gens convencionals, per cert] les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent sols per darrere d'Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d'homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l'Oficina de l'ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].
La situació econòmica ha anat a pitjor des de 2015 ençà. El Fons Monetari Internacional (FMI) va incloure Veneçuela, en octubre de 2018, entre les grans crisis econòmiques del segle XXI, un llistat dominat per països que han patit conflictes bèl·lics. Segons el FMI, la caiguda del PIB per habitant entre 2013 i 2017 ha sigut del 37 per cent; però, les previsions per al període 2012-2019 són del 47%. El PIB per habitant de Veneçuela ha passat dels 11.287 dòlars de 2012 als 3.100; és a dir, un enfonsament del 73%, sempre segons les dades del FMI.
Segons explica l’historiador veneçolà Tomàs Straka, en un dossier de la revista Nueva Sociedad, els carrers del seu país han estat molt moguts en contra de Maduro. En el que és la coronació d'una tendència que ja es preveia des de 2017, aquest cop el major protagonisme de les protestes ha estat en els barris populars. Amb una hiperinflació d'1.000.000% el 2018 i una depreciació del bolívar que ha portat el sou mínim a uns set dòlars mensuals, la fam ha acabat per impulsar el disgust dels veneçolans pobres que per una o altra raó no han pogut, o no han volgut, unir-se a la massa de migrants que es desborda per tota Sud-amèrica. Des de fa dies, els barris pobres de Caracas i diverses altres ciutats s'han convertit en escenari de veritables batalles campals. Hi ha hagut saquejos, però també actes de clar tint polític, com la cremes de cases del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) o l’enderrocament d'estàtues d'Hugo Chávez.
Davant d’aquest escenari, exigir eleccions urgents és un brindis al sol. La Unió Europea les exigeix o està disposada a reconèixer Juan Guaidó, i el govern de Pedro Sánchez està en eixa lògica. Que cal fer eleccions quant més aviat millor és una evidència, però és inversemblant que puguen realitzar-se adequadament en l’actual escenari. La híper polarització política interna d’una banda, i el repartiment de recolzaments externs a favor i en contra de Nicolás Maduro o de Juan Guaidó, reprodueixen el patró d’aquesta Segona Guerra Freda que estem patint. En ella, l’enfrontament pel control de les reserves energètiques és un eix central, i ahí estan els EUA, Xina i Rússia. Els Estats Units, amb poderosos aliats continentals com Brasil i Argentina; i amb Canadà o el Regne Unit a l’exterior, a l’espera de la decisió que amb la desesperant lentitud habitual farà pública la Unió Europea. Xina i Rússia amb Turquia, Cuba i la resta dels països bolivarians.
El problema Veneçuela interessa i molt arreu el món. Allò que no sembla interessar tant són els veneçolans. En Espanya, el Partit Popular i Ciudadanos han decidit competir també en aquest terreny, i els seus líders fan declaracions a diari, es reuneixen amb veneçolans exiliats i acusen el govern de Sánchez de ser, pràcticament, el causant de la crisi veneçolana.
S’ha de dir, no obstant, que en la competició dels dos partits de la dreta espanyola per ser el més bel·ligerant, és el partit Popular de Pablo Casado el qui porta avantatge. El Parlament de Múrcia ha reconegut l’auto nomenat president Juan Guaidó, en un alardó desvergonyit de ser més papistes que el Papa, i el propi president del partit ha anunciat que presentaran mocions en tots els parlaments autonòmics i, també, en els ajuntaments per a que tots es pronuncien sobre l’assumpte. Espanya, vol el PP, ha de ser un clamor en contra dels bolivarians de Maduro [i en contra del PSOE i de Podem] i en defensa de Guaidó i la democràcia de Veneçuela. Rien ne va plus!
El renascut José María Aznar està passejant-se pels mitjans de comunicació per denunciar l'"abandonament de lideratge lamentable" de Pedro Sánchez, i acusar-lo de falta de reflexos amb aquest tema. Al seu parer eixa mancança es deu al fet de no tindre ni "criteri" ni "convicció" en política exterior i quant al paper d’Espanya en la UE.
Està clar que per al “Nou Partit Popular” també la dramàtica crisi veneçolana és munició contra el govern de Sánchez; tot és susceptible de convertir-se en propaganda electoral. Va resultar esperpèntica la intervenció de Pablo Casado en la Puerta del Sol madrilenya quan, envoltat d’exiliats d’aquell país, va afirmar que el seu candidat a l’alcaldia de Madrid “serà l’alcalde que acabe amb els amics de Maduro en Madrid”.
És el que passa sempre amb les dretes, no n’hi ha res que els ature en la defensa dels seus interessos. Ho demostra Donald Trump i ho demostra la parella Aznar/Casado. El primer, que acaba d’assolir una treva amb el Partit Demòcrata en el tancament de govern [shutdown] més llarg de la història nord-americana pel qual l'Administració federal reobrirà temporalment les seues funcions mentre continua el debat sobre el pressupost al Congrés, va fer servir la crisi veneçolana com a distracció de les tensions internes. La parella del PP la utilitza en la seua campanya d'assetjament per terra, mar i aire a Pedro Sánchez.
La pregunta és: a qui els importen els veneçolans que estan patint violència política i penúries de tot tipus?
Podem ja és com l'esquerra de sempre, per a desgràcia de la parròquia progressista. El jove partit ha complert cinc anys i sembla que en són cinquanta. L'organització que va sorgir de la Complutense, amb gent formada, atrevida i segura de si mateixa al capdavant; la que va encarnar l'esperit enfadat i rebel del 15M; la que anava a assaltar els cels després d'acabar políticament amb la Casta; aquesta, s'assembla com un ou a un altre ou als seus majors; a l'esquerra de tota la vida, ja siga la d'empremta socialdemòcrata o la de velles arrels bolxevics.
Aquesta esquerra de sempre ha combinat històricament virtuts i defectes. Entre les primeres la valentia, l'abnegació, la immensa capacitat de treball i el generós esforç per transformar un país com Espanya, tan complex i tan tenallat i amenaçat sempre pels poders fàctics més durs i incansables de la nostra Europa. Una Espanya que la dreta autòctona sempre ha considerat de la seua propietat, que històricament ha comptat amb els militars per posar ordre al carrer, i amb l'Església Catòlica per posar ordre dins de les cases, fins al llit. Aquesta esquerra hispana va lluitar contra la dictadura més sanguinària d'Occident, la més duradora i cruel, i va aconseguir imposar la democràcia que els hereus del franquisme van regatejar fins al final, tot i que ara blasonen d’angelicals consensos i tendres esperits constitucionals. Parle d'una esquerra, doncs, heroica en el seu historial de lluita per la llibertat i la democràcia.
Però també pateix una sèrie de defectes crònics que han minvat la seua eficàcia, que han delmat les seues files i que han debilitat la seua força. Sempre ha estat caïnita, quan no caníbal. La història dels enfrontaments interns és quilomètrica: entre els partits, entre les organitzacions socials i, també, dins dels partits i dins les organitzacions. La batalla a mort amb els correligionaris, els més propers i els no tant, és una malaltia crònica de l'esquerra hispana. Escindir-se, fragmentar-se, dividir-se, trencar-se són pràctiques tradicionals en ella. Un repàs revelador l'ha escrit Enric Juliana, en una columna de La Vanguardia, sota el títol de Directes al desastre, en la què afirma: "Després de perdre Andalusia, l'esquerra es dirigeix al desastre en Madrid".
Sempre ha sabut aquesta esquerra el que no vol, el que rebutja, contra el que lluita, però amb altíssima freqüència ha estat incapaç de definir amb claredat el que sí que vol. Quan, malgrat tot, ho ha aconseguit, quan ha estat capaç de definir un objectiu estratègic, llavors la baralla, la divisió, fins i tot els enfrontaments personalistes, s'han produït per la tàctica, pel com assolir aquesta meta.
Massa sovint les esquerres hispanes, parle de totes elles, també les que operen en àmbits de la perifèria, han tendit a l’ostentació gestual, a agitar les banderes més enllà de la capacitat real per a la transformació social. Són incomptables els exemples, fins i tot alguns d'absoluta i rabiosa actualitat, en què les forces polítiques de l'esquerra confonen l'ésser i l'haver de ser. Com les coses haurien de ser de tal manera, han de ser de tal forma. S'ha practicat molt, i se segueix practicant el que Rafael del Águila va anomenar el Pensament Impecable; és a dir, aquell que exigeix solucions perfectes als problemes més complexos, i ho fa des de l'absurda creença que la decisió adequada i la políticament possible són la mateixa cosa.
A més, aquesta esquerra dels nostres pecats ha sabut arreglar-se-les per donar molts, molts disgustos a la seua parròquia. Generant expectatives infundades, confonent la raó moral amb la raó política, malbaratant actius, oferint espectacles lamentables i, a més, facilitant-li les coses a la dreta reaccionària i egoista que sempre vol, ha volgut i voldrà l'ou per menjar-se'l ella sola.
Parlant d'espectacle lamentable, al mateix temps que trist i dolorós, què dir de la sorprenent decisió d'Íñigo Errejón i Manuela Carmena a quatre mesos de les eleccions, i amb el fred que fa? Què dir de la visceral resposta de Pablo Iglesias i Pablo Echenique?
A l'alcaldessa de Madrid van voler lligar-la curt des Podem i es va rebel·lar, però la direcció de Pablo Iglesias no es va atrevir a desafiar-la. Amb Errejón la resposta ha estat molt diferent. Tant que li han demanat que abandone l'acta de diputat, i li han anunciat que haurà de competir contra la candidatura que presentarà Podem a la Comunitat de Madrid. Una guerra oberta que pot abocar a part de la seua parròquia electoral a la malenconia i a quedar-se a casa el dia de les eleccions.
Madrid és molt Madrid, i més enllà de la capital del Regne d'Espanya és un estendard polític que la dreta vol recuperar al preu que siga. Pot, perquè a la força et pengen, acceptar que neo-comunistes de divers pelatge o fastigosos separatistes, junts o separats, governen Barcelona; porta aquesta dreta anys i anys sense poder disputar l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, però Madrid, una altra vegada en mans dels comunistes disfressats d’anciana amorosa, això sí que no. Per aquí no volen tornar a passar. És per això que han d'estar destapant ampolles de cava [o de xampany, per no fer-li caixa als indepes] i fregant-se les mans davant la notícia d'obertura de la premsa escrita, la ràdio i la televisió. Valga com a exemple La Vanguardia: "Desolació en la direcció de Podem, que espera que Errejón retorne la seua acta. Dirigents del partit es prodiguen pels mitjans per expressar la seua "sorpresa", "tristesa" i "vergonya" per la decisió de l'ex número dos del partit".
Que Íñigo Errejón és un dels millors caps polítics d'Espanya és cosa que no es discuteix, com tampoc hi ha dubtes respecte a la llibertat vigilada a la qual ha estat sotmès per la direcció de Podem. És cosa sabuda, igualment, que ja des dels temps en què es va descobrir una operació que qüestionava el lideratge d'Iglesias -que li va costar el lloc a Sergio Pascual, qui era el Secretari d'Organització-, els pablistes van demanar sense èxit el seu cap al gran líder. També és conegut que, després del Vistalegre II en què va ser derrotat per Iglesias, aquest va fer una purga d’errejonistes, però al líder de la facció perdedora no el va sacrificar, sinó que li va retirar el càrrec de portaveu al Congrés i el va relegar a treballar en la regional de Madrid.
Íñigo desperta fílies i fòbies internes en Podem. Fins i tot antics partidaris li retreuen, habitualment en privat, que en diverses ocasions no haja exercit de líder en la defensa dels seus, dels que se l'havien jugat donant-li suport i es van trobar sols davant de la resposta dura del pablisme.
Tot amb tot, Errejón està convençut, i no està sol, que si d'alguna manera es pot fer front a l'avanç de les tres columnes de la dreta cap els governs locals i regionals que es decidiran en el pròxim mes de maig és sumant. Sumant actius i obrint les propostes partidàries fins fer-les atractives a la major quantitat possible de ciutadans progressistes. En aquest sentit, el tàndem Carmena/Errejón és una excel·lent proposta estratègica. Però han fallat les formes, els temps i, potser, alguna cosa més.
Així doncs, precisament ara, quan pitjor està el panorama polític, quan s'acosta la mare de totes les batalles electorals, les esquerres han tornat a pegar-se un tret al peu.
La derrota de Susana Díaz pot quedar en poca cosa si prossegueix en la seua obstinació de mantenir-se al capdavant de l'organització socialista andalusa i des de Ferraz fan el necessari per apartar-la. Allò dels socialistes extremenys votant al costat de la dreta l'aplicació del 155 a Catalunya, sega l'herba sota els peus de Miquel Iceta i el PSC. Però allò de Podem, el cisma de Podem, el tsunami de Podem, aquest pot ser el que certifique la victòria de les dretes més espanyolistes i extremes en el pròxim mes de maig.
Se'n recorda l'amable lector de La vida de Brian, dels Monty Python? Doncs d'això va la pel·lícula que s'ha estrenat aquests dies. Res de nou sota el sol, però que trist.
A veure si les esquerres de les Espanyes, que són unes quantes, van a passar-se el que falta fins a les eleccions de maig perorant sobre el terrible que és Vox per a la democràcia i el sistema de llibertats; sobre les obscenes mentides i la perillosa dretanització del PP; o sobre el cinisme i les contradiccions mal dissimulades de Ciutadans. Portem un mes llarg en el que aquest ha estat el discurs dominant.
Per descomptat, no és aquest el camí si és que volen evitar un tsunami reaccionari que arrase amb drets i llibertats que creiem consolidades.
Setmanes arrere, després les eleccions andaluses, ja insistirem en la necessitat que les esquerres hispanes no caiguessen en l'error d'algunes de les seues homòlogues d'altres latituds: creure que agitar l'amenaça del neofeixisme anava a ser suficient per resistir la tremenda envestida que les dretes ultres estan desenvolupant a Amèrica i a tota Europa. En aquella columna concloíem que, tot i ser necessari, no serà suficient amb fer cridades a l’antifeixisme si aquestes no van acompanyades de propostes concretes davant els problemes reals i específics dels ciutadans que habiten a la regió de l'esquerra partidària.
Han passat algunes setmanes i l'agenda continua sent marcada pel que s'ha anomenat el Tripartit del Sud o el Pacte de Perdedors de les Dretes. Les negociacions per constituir el Govern andalús han estat una demostració de control de l'agenda mediàtica i dels temps per part de Vox, en les què el PP ha ballat als acords dels d'Abascal, mentre que Ciudadanos ha fet de la duplicitat una mena d'art pervers que consisteix en negar amb vehemència el que tots estan veient.
Mentrestant, des de l'altra riba, l'esquerra, s'ha seguit parlant i parlant sobre com caldria establir un cordó sanitari davant de Vox o sobre el que fan i diuen les dretes democràtiques alemanya o francesa respecte a la seua ultradreta. A més, s'han amplificat les molt escasses mostres de dissidència interna tant en entre els de Casado com entre els de Rivera, s'han seguit formulant preguntes retòriques sobre la tan desitjada com escassa reacció de les dones del PP, i s'han seguit creuant apostes sobre si Manuel Valls trencarà definitivament amb Ciutadans o acceptarà polp com a animal de companyia.
El més cridaner de la situació és que des de l'Estat Major de cadascuna de les esquerres partidàries ni es troba un antídot eficaç al discurs agressiu i prepotent de les dretes, ni s'accepta la idea que com més atenció es presta a Vox més s'està excitant als seus votants; alhora que les més que fundades i raonades crítiques cap al PP i cap a Ciutadans no solament no desanimen la majoria dels seus electors, sinó que els reforcen en la idea de col·laborar en aquest pacte de la gent d'ordre que pose fi a les maldats del “rojerío separatista”.
A hores d'ara sembla obvi que l'àmplia majoria de ciutadans que atorguen el seu favor electoral a les dretes estan joiosos després de la bolcada andalusa i donen suport a que el PP, Ciutadans i Vox estenguen aquesta col·laboració partidària a tota Espanya.
Aquest és l'escenari en què cal actuar, així que sembla necessari reflexionar sobre que respostes poden proposar-se des de les esquerres davant aquest desafiament. Convindria prendre en consideració idees, apunts, propostes que estan produint-se en altres latituds, però que són resultants de la preocupació davant l'avanç de l'extrema dreta en elles.
Alfredo Riquelme, cap del Departament d'Història de la Universidad Católica de Xile responia, en una entrevista sense malbaratament, a propòsit del fenomen Bolsonaro i les seues possibles repercussions al país andí, així com sobre el procés de feixistització que pot estar produint-se actualment en països europeus que estan en la ment de tots. De l'entrevista cal destacar aquí un petit fragment que pot ser de molt interès en la nostra realitat, ara que les dretes hispanes ens amenacen cada dia amb fer girar en sentit contrari les agulles del rellotge de la història. Què han de fer les esquerres en aquest context? La resposta de Riquelme és perfectament aplicable a la nostra conjuntura: "La responsabilitat de les esquerres és aprendre aquestes lliçons tràgiques de la història del segle XX: els processos de feixistització només van poder ser revertits amb àmplies aliances i consensos al voltant de les llibertats i els drets humans, acompanyats de projectes de progrés democràtic i social. En cap lloc van ser revertits aguditzant les contradiccions ni amb polítiques d'indignació o ràbia. Al contrari, es requereix d'una gran saviesa política que comença per no caure en les provocacions ni respondre-les de la manera tosca i previsible amb la que els guionistes de la feixistització compten: la que exacerba els antagonismes".
Doncs sí, això és. És cert que és una mica més fàcil de dir que de fer, però aquest i no un altre ha de ser el camí de les esquerres realment existents a les Espanyes.
Cal sortir-se de l'estela de la retòrica de les dretes i de les seues provocacions; cal elaborar i desenvolupar un discurs que no siga reactiu sinó proactiu. L'objectiu no pot passar per incrementar la polarització partidària amb elles, que és el que busquen; ni per intentar dissuadir al seu electorat del perjudicials que són aquestes propostes polítiques per a una democràcia de qualitat, que això al que vol veure-ho no cal que l'hi ho expliquen. L'objectiu, per contra, ha de ser posar el focus sobre la llibertat i la solidaritat, però tenint ben presents els problemes concrets dels ciutadans, i construir potents aliances al voltant d'això; aliances i consensos que il·lusionen una ciutadania de matriu progressista que pateix temorosa davant la creixent i compulsiva agressivitat dels Trump, els Bolsonaro, els Salvini, els Casado i les polítiques reaccionàries amb les que afirmen que van a resoldre ràpidament els complexos problemes de les nostres societats amb mà dura i repressiva.
Seria bo ocupar-se menys d’intentar fer llum als disciplinats votants de les dretes, i ocupar-se molt més pels alarmats votants de les esquerres. És vital, literalment, que aquests acudeixen a les urnes a dipositar els seus vots per la convivència en llibertat.
El desig compulsiu del PP de fer-se amb la presidència d’Andalusia a qualsevol preu és tan evident i tan vergonyosament explícit que resulta patètic i irritant alhora. El partit que comanda Pablo Casado està en caiguda lliure quant a les expectatives de vot segons diverses enquestes, per la qual cosa sorprèn que des de la direcció partidària sols intenten tancar la fuita pel flanc més ultradretà, aquell pel que estan perdent suports en benefici dels neofeixistes de Vox.
Els 12 vots de l’ultra-dreta andalusa són imprescindibles per a fer president Juan Manuel Moreno –el qual per cert està desaparegut i no se sap què espera per a dir que en pensa de les exigències de Vox- i els d’Abascal no sembla que vagen a regalar-los-els. De moment n’han fet dues exigències: derogar la Llei de Violència de Gènere i seure a negociar tot el seu programa no sols amb el PP, sinó també amb Ciudadanos.
En la rendició que apunten els de Casado, el mateix líder de l’etern somriure ja està modificant el seu guió per a que Santiago Abascal no estripe la baralla andalusa. Amb la mateixa solemnitat amb la que diuen estar inequívocament en el mateix punt al que estaven quan va aprovar-se al Parlament la Llei Contra la Violència de Gènere, des del PP s’inclinen ara per parlar de violència domèstica, que és allò que els hi demana Abascal, per tal que "es millore la protecció dels avis, les àvies, els xiquets i els homes que pateixen maltractament en l'àmbit familiar”.
Tret del basc Borja Samper, cap altre dirigent del PP ha aixecat la veu davant el canvi de tàctica. Andalusia pesa molt, però els analistes coincideixen a pensar que la maniobra podria eixir-li cara a Casado i la seua colla. A més, tot i la paradigmàtica versatilitat dels principis d’Albert Rivera, és difícil imaginar que aquests puguen seure a un govern que depèn i dependrà de Vox.
Estan el PP i Ciudadanos a favor o no de mantindre’s fidels al Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere? No és fàcil la resposta. Tant els de Casado com els de Rivera s’oposen o estan a favor d’una mateixa cosa segons els convinga eixe dia. No cal més que recordar el que van dir abans i després del 8 de març de 2018. Abans l’incontestable èxit de la massiva mobilització feminista acusaven les organitzadores de ser entre feminazis i perilloses anticapitalistes, però el dia 9 van aparèixer com els millors valedors del feminisme més feminista.
Pel que fa al PP, s’ha de dubtar, certament, de quina és la seua vertadera posició. Van oposar-se a la Constitució i avui són els que reparteixen el certificat de constitucionalista al seu criteri. Aliança Popular primer i el Partit Popular després s’han oposat sempre a qualsevol canvi legal que afavorira la llibertat de la dona. Van oposar-se a legislar el divorci, van oposar-se a legislar la interrupció de l’embaràs no desitjat, i si van signar el Pacte Contra la Violència de Gènere és legítim dubtar de si era llavors o és ara quan mostren la seua cara vertadera.
Tanmateix, tot i les piruetes i volantins dialèctics que ara estan fent des de Casado en avall, el ben cert, malauradament, és que la violència de gènere és una maleïda realitat a la societat espanyola.
Al butlletí d’hivern d’Amnistia Internacional es pot llegir un documentat article signat per Carmen López. Ni el Pacte d’Estat de setembre de 2017 recull suficients mesures com per a combatre de forma afectiva i total la violència de gènere. Ni tan sols està clar, per exemple, què fer després d’una violació, ja que el recorregut que ha de fer una dona agredida sexualment és distint segons la regió autònoma en la que es trobe. Cap d’elles, a més a més, compta amb Centres de Crisi per a les víctimes de violència oberts de continu, tal i com va establir fa temps el Consell d’Europa.
Un altre problema central és la freqüent falta de formació dels professionals que atenen les dones víctimes de la violència de gènere, ja siguen els policies ja siguen els funcionaris sanitaris o judicials. Com diu Carmen López, aquesta manca de formació afavoreix els estereotips que fan dubtar de la víctima, que minimitzen les agressions o que les responsabilitzen a elles. Ara per ara, la qualitat de l’atenció a una dona agredida depèn fonamentalment de la sensibilitat de qui l’atenga, i no de l’existència d’un protocol aplicat per professionals formats adequadament. Segons Amnistia Internacional, més de 3.2 milions de dones majors de 16 anys han patit en Espanya violència sexual, i en més del 97 per cent dels casos, els agressors van ser homes.
La violència de gènere, però, va més enllà de la violència sexual. El concepte, generalitzat després la Conferència Mundial sobre la Dona a Pequín en 1995, fa al·lusió a la violència física o psicològica que s'exerceix contra algú pel seu gènere. Com que la immensa majoria de les víctimes són femelles, se sol usar com a sinònim de violència contra les dones. Abans, en 1993, les Nacions Unides havien establert que la violència contra la dona és "tot acte de violència de gènere que resulte, o puga tindre com a resultat un dany físic, sexual o psicològic per a la dona, inclusivament les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com en la privada".
Les xifres són incontestables i desmenteixen els arguments de Vox i del Partit Popular de Pablo Casado i companyia: en 2018, 45 dones van ser assassinades a mans de les seues parelles o ex parelles; la qual cosa ha fet que ja siguen 973 les víctimes de violència de gènere des que hi ha estadístiques sobre elles, a partir del 2003. Una altra dada important és la de les denúncies falses: des de 2009 i fins a 2016 es van interposar 1.055.912 denúncies per violència de gènere. D'elles, 79 van resultar ser falses, és a dir, el 0,0075%, segons dades de la Fiscalia.
Així doncs, convé no caure en els paranys d’aquesta dreta ansiosa i desvergonyida, que modifica els seus principis a conveniència segons la conjuntura amb l'única intenció de recuperar el poder que considera li pertany per dret natural: no, no és correcte ni acceptable parlar d’una descafeïnada violència domèstica. És violència de gènere, i és una xacra que cobreix d'indignitat a tots els que volen disfressar-la d'una altra cosa.
