domingo, 21 de septiembre de 2014

Enveja i també vergonya. Escòcia, Catalunya, Espanya.

Escòcia va votar el 18 d'octubre, i els resultats finals no es van conèixer fins a passades unes hores que per a molts van ser una costera ben llarga. Finalment, els partidaris de que el país es mantinguera dins de Gran Bretanya van vèncer amb claredat.

Estem llegint aquests dies anàlisis molt interessants i unes altres no tant sobre el succeït. Generalment aquestes últimes solen ser reiteratives i teleològiques, quan no tendencioses i viciades d'origen. Per descomptat que s'han fet lectures per a tots els gustos. Abans del referèndum, els que volien desvincular completament la situació a Escòcia de la que es viu a Catalunya explicaven a tot el que els volia sentir o llegir que ambdues nacions no tenen res que veure, que les seues realitats polítiques s'assemblen com un ou a una castanya, i que res del que passara a l'antiga Caledònia podia generar rèpliques a Espanya. Aquests són els que han celebrat amb joia poc mesurada el resultat escocés, i s'han apressat a dir que, per descomptat, l’unionisme britànic ha triomfat perquè més enllà dels fervors explícits dels secessionistes, una majoria silenciosa ha alçat la seua veu contra el desgavell d'una convocatòria a les urnes que mai hauria d’haver-se celebrat. Callen que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

En la riba contrària, molts esperaven que el desitjat triomf del Sí escocés fóra vent de cua per al procés català i enumeraven les connexions que en la seua opinió podien establir-se entre tots dos territoris. Ara han canviat les tornes i les explicacions respecte a la derrota de la proposta secessionista, encapçalada pel Primer Ministre d'Escòcia Alex Salmond, tracten d'evitar els paral·lelismes o, com a mínim, de matisar-los. L'interès és clar: evitar que el No dels escocesos desanime als partidaris de la secessió catalana. Callen, també, que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

Tots tenen, en certa mesura i al nostre judici, part de raó encara que, com és lògic, cadascun posa el focus sobre allò que més li convé i fa de la necessitat virtut per a afavorir o no perjudicar, segons els casos, els seus particulars interessos.

Més enllà de les simpaties que poguérem tenir pel Sí o pel No escocés, no han sigut pocs per aquestes terres els qui han reparat en l’alta qualitat democràtica del procés escocés. Quatre idees sustenten aquest reconeixement: un, es va cridar als ciutadans a les urnes perquè decidiren; dos, la campanya va ser renyida i dura, però es van mantenir ben greixades les formes democràtiques; tres, els líders van actuar com a tals i van reconèixer el resultat sense maquillatge algun, donant la cara davant l'opinió pública sense miraments de cap tipus; i, quatre, Alex Salmond va demanar als seus lleialtat amb el resultat i poc després va anunciar la seua dimissió.

Quines coses hem de veure en aquests temps complexos! Anem a pams, però.
L'enveja és, a més d'un pecat cabdal segons l'Església Catòlica, alguna cosa bruta i rebutjable. Però la paraula té una segona accepció que consisteix a tenir un desig honest d'emular alguna qualitat o algun bé que un altre posseeix. I existeix una altra paraula que vull rescatar en aquest moment: vergonya, entenent per tal el sentiment per alguna acció deshonrosa. Com que em referisc a una acció poc o gens honorable d'un altre, seria aquella a la qual en diguem vergonya aliena.

I llavors, de què estem parlant? Doncs d'això, d'enveja i de vergonya [aliena i, ai, també pròpia]. Enveja per aquella alta qualitat de la democràcia britànica, que ja la volguérem si més no semblada entre nosaltres. Un líder que ha vençut mostra agraïment al seu antagonista, el líder derrotat; i aquest, al seu torn, reconeix la derrota, demana lleialtat als seus i dimiteix com a expressió de l'assumpció de la responsabilitat pel fracàs.

I parlem també de vergonya. Des del sobiranisme català s'ha transmès un clamorós ací no ha passat res, que ningú pot creure i que repica amb força davant la falta d'un altre discurs que no siga el reiterat i ja conegut del dret a decidir. Per descomptat que sí, però què ha passat a Escòcia, senyores i senyors?

Vergonya per escoltar a la ràdio al dirigent el PP Esteban González Pons al minut de conèixer-se el resultat escocés fent el més grosser electoralisme, marmolant als anglesos per la convocatòria i perdonant-li la vida als escocesos perquè, en última instància, havien decidit l'única cosa que es podia decidir des de la sensatesa. Aquesta línia argumental de l’inefable eurodiputat només va ser un aperitiu del que ens esperava.

Va arribar Mariano Rajoy, es va situar davant una càmera de televisió, li van posar un teleprompter ben propet i el cavaller va llegir amb la nul·la perícia habitual i la desgana congènita que l’acompanya un text vulgar i conegut, farcit de llocs comuns i d’al·lusions amenaçadores a la llei; missatge amb el qual pretenia desqualificar l'esdevingut a Gran Bretanya. La imatge de Rajoy en pantalla, en un primer plànol excessiu que engrandia els seus tics oculars coneguts, va ser un lamentable i patètic contrapunt a les intervencions que havíem vist de Salmond i de Cameron.


El que s'ha dit, vergonya, molta vergonya. Aliena, sí; però també pròpia. Vergonya de constatar una vegada més que Mariano Rajoy és, ni més ni menys, que el president de govern que els electors espanyols van triar [de manera indirecta] per majoria absoluta.

domingo, 14 de septiembre de 2014

La diferència catalana, Rajoy i Cameron.

Catalunya comparteix amb la resta de les regions peninsulars la crisis econòmica que ha provocat una duríssima crisi social i una davallada dels serveis públics i del paper assistencial de l’Estat. La resposta a la crisi econòmica ha anat per la via de la devaluació interna, la qual cosa ha generat una rebaixa salarial que ha reduït el consum i ha provocat més atur, menys ingressos fiscals i més dèficit públic que força a retallar més i més els pressupostos. La política del Partit Popular que governa Espanya des de l’ensorrament del socialista Rodríguez Zapatero en 2011 no ha estat altra que seguir les directrius de l’Alemanya de Merkel i del FMI de reduir el dèficit a qualsevol preu, així que fa anys que estem dins un cercle infernal del que no es veu l’eixida. Al Principat, està per delimitar quina ha estat la responsabilitat del govern de Mas i de Convergència i Unió, amb el suport des dels marges d’Esquerra Republicana, però aquesta és una altra història.

Com a Espanya, també a Catalunya va sorgir i creix sense descans el Partit dels Indignats [o dels Encabronats o el Partit de la Ira, com ha escrit Enric Juliana]. Arreu l’Estat, l’escenari en el que ara estem s’inicià amb el 15M [de 2011] i les acampades a les places de les ciutats espanyoles i ha començat a cristal·litzar, parlant electoralment, en eixe fenomen imprevisible avui que se’n diu Podemos. Els partits majoritaris estan desarborats davant la nova situació: el PP no obstant creu, estúpidament, que és un monstre que el beneficia en la mesura que està devorant al PSOE i a Esquerra Unida, per la qual cosa no fa altra cosa que publicitar-lo amb intensitat. L’esquerra clàssica, que els de Podemos desqualifiquen de forma irresponsable amb arguments en blanc i negre, no sap cap on anar, ni com respondre al desafiament permanent d’un grup que practica un discurs populista que connecta de meravella amb milions de persones que se senten membres del Partit dels Encabronats.


Catalunya, no obstant, presenta una diferència substancial amb altres regions peninsulars: és un territori amb molts ciutadans que se senten nacionalment catalans [i no tant espanyols]. La conjuntura de crisi i la dura devaluació interna han provocat al Principat una resposta coincident i diferenciada alhora a la de la resta d’Espanya: a més d’indignació ha potenciat el sentiment nacional de milions de persones i l’encabronament ha pres una consistència i una capacitat mobilitzadora insospitada i insospitable. I és que el Govern de CiU ha aconseguit convèncer a molts que, pel que fa als efectes de la crisi, tot és culpa de Madrid. No els ha resultat massa difícil.

El Partit Popular, des del segon govern d’Aznar entre 2000 i 2004, durant els anys que va passar a l’oposició entre 2004 i 2011, i en el darrer període de Rajoy, des de 2011, ha volgut fer la re espanyolització d’Espanya [com va dir, bocamoll com és, el ministre Wert], és a dir refer Espanya com a ells els agradaria: uniforme i castellanitzada, tot i que respectant las sanas particularidades regionales que a todos nos enriquecen. El Partit Popular, amb els seus analistes de FAES al front, fa temps que estan entestats en posar ordre [especialment, però no sols] a les regions basca i catalana.

Particularment a aquesta darrera, la política del PP ha generat exactament el contrari del que es proposava, i el partit de la dreta espanyola s’ha convertit en un motor de generació d’independentisme. Costa de creure tanta estupidesa, tanta arrogància i tanta incapacitat política. Ni els més radicals catalanistes donen crèdit al que veuen.

L’operació españolizadora ha estat dirigida més amb els budells que amb el cap. Espanya és un país de molt baix fervor nacional convencional. El nacionalisme espanyol enveja l’entusiasme nacional de –singularment- bascos i catalans, amb la seua devoció per la bandera, pel seu himne i per la solemnitat davant les efemèrides nacionals. Espanya té un himne sense lletra que impedeix cantar-lo, per exemple, com fan els brasilers, els xilens, els francesos o els italians. A més, a Espanya, la bandera és aquella que per a molts resulta impossible deslliurar de la guerra civil i de la dictadura franquista, i així no és fàcil sentir estima real per aquests símbols. Comptat i debatut, el resultat és que els nacionalistes espanyols –incloent-hi els més moderats i també les del nacionalisme banal- suporten amb dificultat i de vegades amb ràbia les demostracions de consistència nacional dels separatistes.

Mariano Rajoy i el PP han volgut aprofitar-se d’eixa enveja. El líder del PP, un home que combina la indolència i la manca de preparació amb una singular capacitat per a romandre immòbil, ha fet servir des de sempre aquesta característica per a arribar fins on ha arribat. Deixar podrir-se els problemes, deixar que el temps acabe amb els adversaris i els esgote en la lluita contra el seu mur de silenci, no dir ni sí ni no, esperar i esperar. I això és el que està fent amb la situació a Catalunya.

Rajoy espera que els empresaris i els banquers de Barcelona li expliquen a Artur Mas on està la ratlla roja; i que l’amenaça d’aplicar rigorosament la legislació vigent tinga efectes disuasoris. Potser confiava que la confessió de Pujol afectaria el fervor nacional, però tot i que ha sigut una bomba i de les grans, bona part de la societat catalana no s’ha desmobilitzat. I és que en la seua desídia suïcida la situació està fora de control. Encara no és l’hora d’abandonar la paràlisi i plantar cara a la situació? No veurà el calvari que està passant el seu col.lega Cameron amb Escòcia?

domingo, 7 de septiembre de 2014

Comença el nou curs amb l'amenaça de colp a l'Estat democràtic.

L'estiu entra en la seua última fase, s'han acabat les vacances per als qui tenen treball i el jovent torna als centres d'ensenyament: ha començat el nou curs.

No va a ser un curs fàcil per a ningú, i menys en l'actual situació política. Núvols ben negres cobreixen l'horitzó, i no solament l'electoral. Encara que les municipals i regionals seran al maig pròxim, la tardor es preveu calenta socialment parlant, i l'hivern més que convuls. És a dir, que abans que la primavera arribe anem a viure una etapa política i partidària d'alt voltatge, d'una intensitat inusual, i això que d'intensitats polítiques anem ben servits en els últims anys. La confrontació de la primavera serà, a més, el pròleg de les legislatives de novembre; així que l'any 2015 se'ns anuncia recarregat d'emocions i tensions que poden arribar a afectar seriosament la salut del ciutadà.

L'economia no remunta el vol per molt que Mariano Rajoy parle que aquesta té ja arrels vigoroses [sic]. Seran vigoroses, portentoses, poderoses o mega galàctiques, però no es veuen per cap lloc. És cert que les xifres macro estan millorant, però no ho és menys que més enllà dels Pirineus la recuperació econòmica està entre tíbia i freda (Alemanya, França i Itàlia estan com estan) i el Banc Central Europeu acaba de deixar l'interès financer per a la banca en el 0.05. Com d'espès està el panorama perquè Draghi, desoint a Merkel, haja baixat els tipus al mínim històric? En les terres que governa [és una forma de dir-ho] Rajoy, la desocupació no disminueix. Els poquíssims llocs de treball que es creen són estacionals, precaris i malament pagats. El Partit Popular ha aconseguit alguna cosa inimaginable fa pocs anys: que es puga ser treballador a jornada completa, i estar per sota de la línia de pobresa. Pitjor és no tenir treball o tenir-ho a temps parcial, diuen els de Rajoy [i els grans empresaris, al costat dels banquers], i tenen raó. Raó carregada, açò sí, d'una sobredosi de cinisme superlatiu. Aqueixos treballadors precaris i malament pagats haurien de, en eixa lògica, agrair als seus ocupadors que no usen el fuet contra ells. Espanya, la de les arrels vigoroses, va estupendament. Això diuen des del Govern, i la majoria de la gent es pregunta de quin país parlen.

La política partidària està retorçada, gripada, obsoleta. I això ocorre perquè el model de la Transició va col·lapsar. Ja no serveix. Cal reformar-lo a fons, si no volem que el sistema s'enfonse; si no volem que l'actual escenari de partits s'òbriga als extremismes de dreta i als populismes de diferent signe, així com als diversos particularismes que poden créixer amb facilitat en un escenari com l'actual.

La Constitució de 1978 es va quedar xicoteta i la societat actual no cap dins d'ella. Cal canviar-la, actualitzar-la, sintonitzar-la amb una realitat glocal que no és ni pareguda a la de finals dels anys setanta del segle passat. Tothom ho sap, tots sabem que cal fer-ho, però ningú té la suficient claredat d'idees ni el necessari lideratge com per a afrontar aquest repte. No hi ha més que tacticisme, cortoplacisme, càlculs mesquins i la disposició de tots a saltar-se un ull si en l'envit deixa cec a l'adversari.

La qüestió catalana és l'evidència de l'obsolescència del model que va sorgir en els anys de la tornada a la democràcia. Els nacionalistes moderats de Convergència i Unió estan a les portes del divorci, i a més han perdut el timó d'un procés que van assumir perquè des de Madrid, pràcticament, se'ls va espentar a fer-ho i perquè no van tenir el suficient realisme estratègic com per a desmarcar-se de les opcions netament sobiranistes o independentistes. Aquests últims han emprès un camí cap a la secessió exprés que no es pregunta pel dia després i que atén més a sentiments que a càlculs. I és que Espanya es concep des del centre d'una forma que ni tan sols és mínimament amable amb les perifèries. Espanya és molt plural, i ho és per raons que vénen de segles arrere. Negar-ho, com fa el nacionalisme espanyol, no condueix sinó a la confrontació amb els nacionalismes perifèrics. I és que els nacionalistes espanyols, per negar que no quede: fins i tot neguen que ells siguen nacionalistes.

Els partits polítics sistèmics estan entre des-legitimats per la corrupció i per la seua política antisocial [el cas del PP] o desapareguts en combat [poc de combat] dessagnats en les seues lluites internes [el cas del PSOE]. La coalició liderada pel Partit Comunista, Esquerra Unida, pateix en les seues carns l'aparició d'un nou grup, Podemos, la cotització del qual puja i puja en les enquestes, que amenaça amb posar potes enlaire el sistema. És la versió hispana d'aquell que se vayan todos argentí, encara que com allà no se sàpia qui ni com els van a substituir. A més, per a completar el marc, estan els nacionalistes perifèrics [País Basc, Galícia, País Valencià, Balears, Canàries, Aragó] i altres noves agrupacions polítiques de caràcter local o regional d'esquerra [Guanyem Barcelona, per exemple] o de dreta [UPyD, Ciutadans]. S'augura un escenari ben complicat a l'hora de generar majories de govern.

I què se li ha ocorregut proposar al PP en aquest escenari? Doncs canviar la llei electoral; és a dir, canviar les regles del joc quan estem al final de la segona part. I açò sense comptar amb ningú, valent-se de la majoria absoluta que tenen en el Parlament de Madrid. Per a evitar que coalicions postelectorals els desallotgen de les alcaldies allà on perden la majoria absoluta que ara tenen [serien centenars, segons les enquestes], volen que siga alcalde el cap de la llista més votada. Una vilesa, un autèntic colp a l'Estat, una devaluació sense precedents de la qualitat de la democràcia espanyola, que no pretén més que evitar el pitjor efecte de l’estira-i-arronsa electoral que les enquestes els anuncien: la pèrdua del poder local.

És difícil saber si s'atreviran, encara que com juguen a la desesperada és possible que ho facen. Més enllà de tot el que s'ha dit, la decisió de canviar les regles del joc seria un pèssim missatge a la ciutadania: els polítics [així, en general, com es parla despectivament en el carrer] no tenen un altre objectiu que perpetuar-se en els seus càrrecs. I açò mentre milions de ciutadans cerquen treball sense trobar-lo i senten com l'Estat social tremola sota els seus peus. Un escenari que ni pintat perquè triomfe el discurs populista; aquest sí, amb arrels vigoroses.