domingo, 18 de junio de 2017

Allò urgent i allò important. Paisatge després la moció.

Es va celebrar el debat de la moció de censura presentada per Units Podem contra Mariano Rajoy i és ampli el consens que permet afirmar que el debat va tindre molt bon nivell, que en absolut va ser una sessió de circ ni una performance "del de la coleta". Rajoy va assumir la seua responsabilitat, per una vegada i sense que serveixca de precedent, i va abandonar la seua còmoda butaca i el seu pur fumejant per pujar a la tribuna i respondre a la contundent denúncia d'Irene Montero a la seua acció de govern i al seu partit com a organització corrupta fins al moll de l’os. Després, davant les propostes alternatives que va formular Pablo Iglesias, es va limitar a la desqualificació personal i a les seues conegudes ostentacions macroeconòmiques.

A més d'oferir un altre moment de vergonya aliena parlamentària amb cuanto peor mejor para mí, el suyo, l'actual president va eixir tocant campanes i va decidir amagar-se darrere les grans xifres per derivar a massa la corrupció que l'asfíxia i la perversitat de la seua política austericida. No obstant això, el més significatiu és que Rajoy no va aconseguir més que 170 vots, és a dir que no compta amb la meitat més un dels vots de la Cambra, així que farien bé els seus joglars a sou en rebaixar els adjectius encomiàstics que dediquen al de La Moncloa.

Queda clar que no hi ha força parlamentària que estiga a gust al costat del PP. Són massa retorçuts i fan vergonya aliena els arguments dels que li han donat suport, però s'ha pogut percebre que hi havia molt d'homenatge obligat en ells. En general, cadascú juga les seues cartes, uns mantenint la decència i el decòrum, altres, per contra, convertint-se en contorsionistes per justificar l'injustificable.

Des del camp de l'esquerra, el debat ha deixat un parell de bons titulars. El primer, que el PSOE de Pedro Sánchez -fins i tot abans del congrés en el que ha aconseguit el control total del seu partit- emeta senyals de distensió amb Units Podem i les seves organitzacions regionals. L'altre, que des de la coalició morada s'han donat mostres d'haver inaugurat un temps diferent en el qual la col·laboració amb els socialistes no només és una enunciació retòrica, sinó una necessitat contrastada. Òbviament partim de la hipòtesi de considerar sinceres les paraules intercanviades entre representants de les dues formacions dins i fora del Parlament. Fins i tot en declaracions individuals als mitjans. Excés d'optimisme, ingenuïtat? No, es tracta de pur pragmatisme per ambdues parts.

Ni el descens als inferns electorals del PSOE es revertirà a mig termini, ni el fenomen Podem és un globus que es desinflarà en el mateix període. Ni el PSOE desapareixerà consumit en la seua pròpia marmita, com semblava fins fa poc, ni els morats van a assaltar cap cel al galop. Tots dos hi són i no van a esvair-se en la boira, així que més els convé entendre’s. Es tracta d'assumir, per les dues parts, que la col·laboració que funciona amb caràcter local i regional pot estendre’s a l'àmbit general d'Espanya.

Amb tot, és peremptori que els dos actors comprenguen que han de diferenciar entre allò que és urgent i allò que és important, i actuen en conseqüència. Allò ineludible, allò urgent, és desallotjar el PP del govern, cosa que permetria recuperar la confiança en les institucions embrutades per la corrupció; allò principal, allò primordial és revertir les polítiques antisocials del PP, regenerar i renovar el desacreditat poder judicial i reformar el text constitucional per redefinir aquest Estat plurinacional que és Espanya. Res rellevant es pot fer amb el PP al poder i contra la seua majoria absoluta al Senat, així que primer cal resoldre el que és urgent per a poder afrontar després el que és important.

Donant per bona la idea que el nou temps entre el PSOE i Podem no és només un exercici de replegament tàctic, sinó una decisió resultant d'una anàlisi serena i realista de l'escenari polític, tots dos haurien de revisar la seua relació amb Ciutadans. Esperant, no sense raons, que aquests facen alguna cosa semblant.

Rivera no va a resignar-se a ser un escuder de Rajoy de forma indefinida, i la seua aposta hauria d'anar per la via de la regeneració d'aquesta dreta de La Escopeta Nacional, que ha sofisticat els mecanismes espoliadors però que segueix devota de Frascuelo i de Maria. L'esquerra, un cop més, ha de fer el que estiga al seu abast per civilitzar eixa dreta assilvestrada que és fauna endèmica a Iberia. Cal aprofitar el desig d'Albert Rivera d'ocupar el centre dreta i trobar la forma de col·laborar a tres per abordar el que és més urgent: enviar el PP a l'oposició. Per a això s’hauria de posar el focus en el mínim comú denominador que PSOE, Podem i Ciutadans poden compartir pel seu propi interès particular i també per l’interés general, el de la majoria d’electors que no vota al PP.

domingo, 11 de junio de 2017

El xoc dels nacionalismes abstrets. La federalització dins la Unió Europea com a única alternativa.

Molt es parla del xoc de trens, i la imatge és bona; no obstant això, crec que és més precís i expressiu utilitzar la del xoc de nacionalismes. Abstrets tots dos, és a dir lliurats a les seues pròpies idees, a les seues fantasies, i aïllats del món que els envolta.

L'anul·lació pel Tribunal Constitucional de l'Estatut aprovat pels electors catalans, al juny de 2010, va ser una bomba els efectes de la qual es prolonguen ja set anys i encara duraran molt més. El Partit Popular, paladí abnegat del més ranci nacionalisme espanyol, es va servir del seu enfrontament amb el nacionalisme català per obtenir vots a la resta d'Espanya, i va explotar aquest filó de manera tan perillosa com irresponsable. Els nacionalistes catalans, els que no havien qüestionat fins aleshores el marc legal definit per l'Estatut -els majoritaris- i els que sempre el van considerar insuficient -llavors clarament minoritaris- van decidir una cosa semblant: explotar en el seu benefici electoral a Catalunya els menyspreus, les ofenses i la inacció dels de Rajoy i, a més a més, competir entre ells a veure qui era més autèntic i conseqüent.

En aquesta carrera cap a no se sabia on, va aparèixer el dret a decidir i el referèndum vinculant com la clau que obriria tots els panys a la independència de Catalunya. Primer es parlava de la indiscutible bondat de preguntar-li a la ciutadania, però a poc a poc es va passar a oferir aquesta opció com la via que permetria la certificació de la secessió catalana. D'un temps ençà, ens trobem davant d'una doble convicció: uns afirmen que el resultat està cantat i Catalunya se separarà d'Espanya, mentre que els altres diuen que no hi haurà tal consulta i que mai es produirà una ruptura de la unitat espanyola.

El passat dia 9 de juny, el president de la Generalitat catalana, Carles Puigdemont, va anunciar amb gran solemnitat -però sense signar un paper- la data i la pregunta a la qual suposadament hauran de respondre els censats a Catalunya. Immediatament va respondre el Govern de Madrid: "Que ningú tinga cap dubte que quan es passe de l'anunci als fets serà recorreguda pel Govern", va dir el ministre portaveu en la roda de premsa posterior al Consell de ministres. Roda i volta, que així anem des de fa anys. A l'anunci d'uns li segueix l'amenaça dels altres.

Els dos actors, els caps de tots dos nacionalismes, segueixen enrocats en les seues respectives posicions. Rajoy fa anys que aspira que l'assumpte es podreixca i que els sobiranistes catalans siguen incapaços de mantenir la tensió popular per la secessió. El Govern de Junts pel Sí i la CUP s'aferren a fantasiejar sobre un procés en què tot seran beneficis, sense cap despesa, i s'han esforçat de manera incansable per convertir l'assumpte en un problema internacional.

A Madrid, a l'irresponsable govern del PP no sembla preocupar-li que els suports al sobiranisme actual s'hagen disparat respecte als de 2010, ni que la relació entre unionistes i independentistes estiga més o menys equilibrada. Estan convençuts que és més fàcil manifestar-se per la independència que votar per ella -si arribara el cas-, així que pensen que el millor és no fer res. A Barcelona, ​​per la seua banda, fan com que ni veuen ni senten els senyals que reben des de l'exterior que el seu problema és un problema espanyol, no europeu. La recent resposta de la Comissió de Venècia, l'òrgan consultiu del Consell d'Europa que ha dictaminat sobre diferents processos refrendaris, ha estat contundent: qualsevol referèndum ha de ser acordat i realitzat dins de la legalitat de l'Estat.

La Comissió Europea no ha dit res que no sabérem, ni pel que fa al referèndum ni tampoc pel que fa al dret a decidir que es plasmaria en la Declaració Unilateral d'Independència. Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona ho explicava recentment. Insistia que la crida a les urnes no té cabuda en l'ordenament jurídic nacional i internacional -com han dit des Venècia- i afegia algunes preguntes d'ordre pràctic: Com pot fer-se un referèndum si no hi ha un cens preestablert? Un referèndum pot donar lloc a controvèrsies, ¿Quina autoritat decidiria sobre aquestes? Amb quins jutges es podria comptar? Què passaria per compondre les taules? I si hi ha ajuntaments, com el de Barcelona, ​​que no volen participar-hi? A qui s’obligaria a cedir les escoles? Arbós, a més, recorda que els dos sindicats dels Mossos d'Esquadra i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja han dit que no actuaran fora de l'actual legislació. Pel que fa a la secessió anunciada de no realitzar-se el referèndum, el professor explicava que "es parteix d'uns supòsits discutibles com que hi ha el dret a decidir en l'ordenament jurídic internacional i no és així".

Tant si el referèndum es fa com si no es fa, que no es farà, el resultat del pols entre nacionalistes serà el mateix: convocatòria d'eleccions a Catalunya. El resultat d'aquestes, que polaritzaran de manera preocupant a la societat catalana i, també, a la societat espanyola, oferirà un resultat similar a l'actual pel que fa a la composició del Parlament de Catalunya: no hi haurà una majoria contundent ni a favor ni en contra de la separació. A més, qualsevol resultat que pogués donar-se, qualsevol, no seria de cap manera un resultat definitiu. Acabem de veure en les eleccions britàniques com el no fa gaire majoritari independentisme escocès, que exigia un segon referèndum i que va votar contra el Brexit, ha perdut força en benefici dels conservadors ultra-unionistes. És una cosa que hauria de fer reflexionar des de les dues ribes de l'Ebre.

Convindria que els nacionalistes espanyols i catalans admeteren, d'entrada, que tots dos tenen un problema de dimensions considerables i que han de pensar en com abordar-lo. Després, no hi ha res més a fer que seure a parlar de política, començant per si la taula ha de ser rodona, ovalada o rectangular, sobre l'agenda i sobre els terminis, però sense urgències que cal asserenar els ànims. Els espanyolistes han d'acceptar que l'assumpte se’ls hi va escapar de les mans i que no podran negar de manera indefinida ni la singularitat catalana ni la realitat plurinacional d'Espanya, cosa que és observable a simple vista per a qualsevol que no estiga políticament cec. Els catalanistes hauran de concedir que a les braves tenen les de perdre, que vivim temps de menys fronteres i de més elevar la qualitat de la democràcia i d'atendre de manera efectiva les necessitats socials fonamentals, forjant aliances i convenis nacionals i transnacionals.

Res no pot tornar a ser com era abans de 2010. Tots dos adversaris hauran de procurar no humiliar l'altre i ser pragmàtics en la defensa dels seus principis. I això es fa sense abandonar-los, però sí pactant com es poden aplicar. L'única solució és –al meu parer- la federalització real d'Espanya dins d’una Unió Europea potent, que no és –òbviament- el cafè per a tothom autonòmic. Quant més es tarde a arribar a aquest punt de confluència, pitjor per a tothom. Pitjor. Per a tots.

domingo, 4 de junio de 2017

La moció de censura, entre l'activisme banal i la política efectiva.

Tinc una particular fixació amb aquella mena de sentència d'Eric Hobsbawm que he patit des que tinc ús de raó política: per als ubicats a l'esquerra política és molt fàcil confondre l'activisme militant amb la transformació social efectiva. Estar plenament convençuts que ens assisteix la raó, que la nostra posició és èticament indiscutible, no ens garanteix en absolut que assolim els nostres objectius. En el fragor de la lluita política, a més, és molt fàcil caure en allò de la hiperactivitat i creure que amb ella aconseguirem l'èxit per definició.

Una mica d'això he recordat en llegir recentment a Carlos Elordi qui, referint-se a la moció de censura contra Rajoy, insistia en aquesta línia en escriure que la via que Iglesias i Podem han adoptat és la de l'activisme per damunt de tot. Agitprop sense més contingut que aquesta intenció de transmetre a tots els que volen veure fora del Govern al PP que ells, els de Podem, estan treballant per aconseguir-ho. No puc oblidar que aquesta ha estat, des de sempre, la temptació en la que ha caigut amb freqüència l’esquerra: radical en les seues formes, però molt poc operativa si per tal entenem assolir resultats tangibles.

Hi ha motius per a aquesta moció de censura? Per descomptat, sens dubte. El que Rajoy i el seu govern estan fent, des de la política econòmica a la laboral, des de la política exterior a la mediambiental, passant per la manipulació de les institucions, l'adulteració dels processos electorals i la corrupció estesa com una metàstasi partidària, tot això i més mereix que es presente una censura formal al Parlament contra el president més lamentable de la nostra història recent.

Som molts els que, induïts pel majúscul cabreig, aplaudirem la idea de la moció. El PSOE no estava per a res i s'esperava que la senyora Díaz prengués les regnes per reforçar, encara més, aquella conxorxa que ella i els seus barons mantenien amb el PP. Per això, que Podem aixequés la veu va ser rebut com un respir, com un crit de ràbia què, si bé era magre consol, almenys demostrava que una mica de vida quedava a la Carrera de San Jerónimo.

No obstant, el sorprenent i inequívoc resultat de les primàries socialistes, amb la victòria de Pedro Sánchez, va donar que pensar a alguns. Per exemple a Compromís. La coalició valencianista va proposar a Podem aparcar la moció per poder-la negociar amb la nova direcció socialista, i va demandar a aquesta que donés algun senyal d'acabar amb la companyonia amb Rajoy i els seus. Era el més raonable, i hauria obert una porta no només a la política amb majúscules, sinó també a la il·lusió de l'electorat d'esquerres. Però ni els uns ni els altres van modificar la seua posició.

Ara, però, el nou portaveu socialista, José Luis Ábalos, ha fet unes declaracions interessants. Ha afirmat que cal convergir amb Podem, apropar-se, buscar objectius compartits deixant les estratègies partidistes al marge. Així doncs, si aquest és el nou discurs socialista caldria esperar dues coses: una, que sense abandonar una distància crítica, els socialistes haurien de deixar de demonitzar-los i de considerar-los l'enemic a batre; dos, que els de Iglesias haurien de fer costat a la idea i no posar pals a les rodes de la nova direcció de Ferraz.

Si no perdem de vista que Rajoy i el PP són un càncer polític que amenaça amb devaluar el sistema democràtic a les seues cotes més preocupants, que no vacil·len a violentar tot el que existeix en matèria institucional, que són capaços de deixar podrir els problemes més greus, que no s'abstenen d'abusar de la patent de corso amb la qual han navegat des de fa molts anys, si no s'oblida això i es coincideix en que és imprescindible fer-los fora per poder redreçar el rumb del país, llavors caldrà convenir que la col·laboració entre Podem i els seus amics i aliats regionals amb el nou PSOE que ha d’eixir del seu pròxim congrés és cosa irrenunciable. Potser els líders de totes aquestes formacions podrien passar-se uns dies, aprofitant l'estiu, per Portugal i esbrinar què dimonis porten allí entre mans els seus homòlegs lusitans.

Les diverses formacions polítiques que es reclamen d'esquerres haurien de saber supeditar la seva legítima tàctica particular a la inajornable decisió estratègica de col·laborar lleialment. Si no es fa, tindrem més del mateix, d'allò que ens advertia Hobsbawm: molt soroll per no res o, més ben dit, molt activisme i poca transformació social.