Declaracions tòxiques. Rajoy no està sol.

No és fàcil pair tantes declaracions de personatges públics que parlen amb tanta poca vergonya i tant menyspreu cap als ciutadans atents a la cosa pública. Deixem de banda, per descansar una mica, les que podríem recordar referides a la situació a Catalunya, que dia sí i dia també sorprenen, irriten i entristeixen, de vegades al mateix temps.

Tres mostres només.

Aquesta setmana hem sentit a un banquer molt principal afirmar que els desnonaments són una llegenda urbana i que els bancs han estat en bona mesura els pagans de la crisi. Això, és clar, sense aportar una sola dada que sustente el seu disbarat. Però el més cridaner va ser escoltar-lo afirmar, sense titubeig perceptible, que "la gent s'ha oblidat d'una cosa elemental com és l'obligació de pagar els deutes". I això ho diu un ciutadà que representa una gran entitat bancària, d'aquelles en les que la resta dels contribuents hem enterrat més de seixanta mil milions d'euros, dels quals, per descomptat, no pensen tornar pràcticament res. Tranquils, no passa res i el cavaller segueix en el seu lloc.

En un altre àmbit, hem conegut que la jutge que representarà Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans, una catedràtica de filosofia moral molt vinculada a l'Opus Dei, sosté posicions rematadament homòfobes i altres simplement absurdes. Dos botons de mostra, respectivament: afirma que "està clar que l'homosexualitat produeix patologies" i que "el preservatiu pot fomentar els abusos sexuals". A més, s'ha sabut que va falsificar algunes dades del seu currículum, per exemple quan en ell afirma que va col·laborar en la redacció de la Llei d'Igualtat del govern Zapatero, cosa que ha estat negada pel PSOE. Tranquils, no passa res i tot fa pensar que la senyora aviat ocuparà el seu lloc.

Malgrat tot, un cop més, ha estat Mariano Rajoy qui ha marcat les cotes més altes menyspreu sense complexos envers la ciutadania. Entrevistat en una emissora de ràdio, va respondre amb el seu habitual repertori de bajanades, algunes particularment feridores. Destaquem un parell d'elles.

Rajoy va ser preguntat per la confessió en seu judicial de qui va ser secretari general del PP valencià: va dir que el seu partit es va finançar de manera estructural amb diners negres procedents d'empresaris que obtenien concessions multimilionàries d'obra pública. Això va ocórrer en el context del judici a l'anomenada Trama Gürtel, i Ricardo Costa li va adjudicar la màxima responsabilitat a Francisco Camps, qui va ser el president autonòmic pel qual Rajoy va declarar en moltes ocasions la seua immensa admiració.

Doncs bé, preguntat Rajoy sobre aquesta trama corrupta en el seu partit, va respondre amb desgana: "Jo no sabia el que passava al PP valencià". I així va tancar la qüestió.

En un altre moment de l'entrevista, requerit perquè opinés a propòsit de les diferències salarials entre homes i dones que ocupen llocs iguals, Rajoy va respondre, molt en el seu estil: "No ens fiquem en això".

Una frase amb la qual, a més de brindar-nos una bona dosi de misogínia, Rajoy es burlava de l'article 35.1 de la Constitució. El text estableix clarament que "Tots els espanyols tenen el dret a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe".

Es tracta, doncs, d'un deure dels poders públics el fer complir la llei, en aquest cas ni més ni menys que la Carta constitucional que Rajoy i el seu partit diuen venerar fins al punt d'haver-se convertit en els seus guardians més gelosos. És a dir què, pel que fa a l'estricte compliment de la Constitució, Rajoy només "es fica" en allò que l’interessa. En la resta, tanca el debat amb la displicència que el caracteritza. Tranquils, no passa res. La toxicitat d'aquestes declaracions no sembla afectar més que a una part de la societat.

El Papa de les dues cares, l'Església espanyola i el franquisme.

El recent viatge del Papa Bergoglio a Xile ens ha deixat, com en l'eclesiàstic és habitual, una de freda i una de calenta; un senyal esperançador del que hauria de ser habitual en el màxim representant dels cristians catòlics, i una altra amarga en tant que confirma que a l'Església de Roma tot segueix, dalt o baix, com sempre des de fa segles.

El jesuïta argentí, que va accedir al papat amb el nom de Francesc I, com a homenatge i desig d'identificació amb el sant d'Assís, ho va tenir fàcil per acaparar portades, titulars i reconeixement. Després del bel·licós Wojtyla i de l'agre Ratzinger, Bergoglio exhibia la seva condició de ser el primer papa no europeu en molts segles, llatinoamericà per més dades, i un caràcter trempat molt allunyat de les rigideses dels seus predecessors, polonès i alemany.

Els afins al nou Papa sempre van destacar -i continuen en això- la seua humilitat i la seva senzillesa vital, molt distant dels luxes tradicionals de la Cort Vaticana, i el seu compromís amb els de baix: és a dir amb els pobres, els exclosos, els migrants, els perseguits. No obstant això, un balanç del seu papat ens diu que hi ha punts negres importants: ha trobat una fortíssima oposició interna a alguna de les seues línies de treball, i el seu discurs està molt lluny de ser eficaç en assumptes com ara les reformes financeres en l'Església o en qüestions d'ordre moral en qüestions com l'avortament, l'ús d'anticonceptius o el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però si en algun problema aquesta distància és abismal és en el dels abusos sexuals practicats sobre xiquets i menors per clergues catòlics de tot rang, des de simples capellans de poble a cardenals. En aquest apartat, Francesc I ha estat o bé un lamentable impotent o bé un cínic impenitent.

Dos botons de mostra d'aquesta doble cara del Papa Bergoglio: un, en aquest recent viatge a Xile, va condemnar des del Palau de la Moneda la pederàstia a l'Església xilena, denunciada i documentada en abundància, mentre que en un acte posterior al Parc O'Higgins va ser acompanyat des de llocs de privilegi per dignataris d'aquesta mateixa Església acusats de pedofília; dos, l'últim acte de la seua estada a Xile, Francesc el va dedicar a rebre a dos representants de les víctimes de la dictadura de Pinochet, els qualsi li van demanar ajuda per a l'aclariment de les circumstàncies viscudes per milers de detinguts desapareguts.

Una reflexió final, al fil del que s'ha dit, en relació amb l'Església catòlica espanyola. ¿ Per què aquí no hi va haver cap reunió del Papa Francesc amb els fills i els néts de les víctimes de la dictadura de Franco? ¿Per què aquí no hi ha una posició de condemna de la jerarquia catòlica a la política d'un govern que es nega a rescatar les restes de milers de cadàvers d'executats pels franquistes que jeuen a les cunetes de tota Espanya? ¿Per què en Cuelgamuros una Companyia Benedictina custòdia la major fossa comuna d'Espanya, amb 33.000 cadàvers, i la tomba de Franco està en el lloc que el dret canònic reserva per papes i bisbes?

¿Què en pensa Francesc I, el que acaba de reunir-se amb les víctimes de la dictadura militar xilena, d’allò que els seus catòlics seguidors fan a Espanya amb les víctimes de la dictadura de Franco?

Catalunya i Espanya: ni caricatures ni burles, ens cal un bany de realitat i de respecte pels altres.

Les notícies de Catalunya venen farcides de sobreactuacions dels personatges principals, singularment els polítics, tant els independentistes com els que no ho són. Particularment aquells que estan en presó o sotmesos a causes judicials que podrien tindre el mateix final estan generant titulars de retractació, quant a les posicions que els van dur a la pèrdua de la llibertat, cosa lògica i natural. Ningú s’hauria de sorprendre en conèixer, per exemple, allò que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van declarar davant del jutge: que accepten sense reserves el marc constitucional, que l’únic referèndum vàlid serà el que –si s’escau- convoque l’Estat, i que dimitirien en cas que els seus continuaren amb una dinàmica unilateral d’independència. El pas a un costat de personatges tan rellevants com Artur Mas, Carles Mundó o Carme Forcadell va, entenc, en la mateixa direcció d’evitar agreujar la seua delicada situació judicial.

Han rectificat de manera cridanera les seues declaracions i les seues actuacions prèvies a les detencions, la qual cosa ha estat acollida amb comprensió més o menys forçada pels seus partidaris, i amb rialles i burles per una bona part dels seus adversaris.

És hora de deixar arrere aquestes respostes fàcils i, per què no dir-ho, perilloses.

L’editorial del diari Ara ha començat, segons entenc, a fer-ho. Sense abandonar la seua legítima posició quant a la relació de Catalunya amb Espanya, sense que “els partidaris de l’estat propi reneguin del que han fet”, demana “un bany de realitat”, i explica que en la fase en la que estem “s’hauran de desterrar alguns tics de l’anterior, com ara la facilitat amb què dins del sobiranisme alguns es creien amb el dret a acusar de ‘traïdors’ aquells que simplement s’atrevien a expressar algun dubte o mirar el camí amb els llums llargs. El bany de realitat no ha de ser només per als polítics que estan pagant un alt preu pel seu compromís; ha de ser per a tothom i, especialment, per als que agafin el relleu en el lideratge”.

Uns i altres haurien de parar compte en el que va escriure recentment Antoni Puigverd a La Vanguardia: “Mentre hi hagi tants catalans voluntàriament exclosos de les tesis del catalanisme, seria millor abandonar la tendència a fer caricatures d'Espanya i els seus símbols. Mentre hi hagi polítics a la presó, és imprescindible no fer burla i escarni de les seves idees i propostes”. No es pot dir més ni millor d’una forma tan sintètica.

Convindria, encara més, seria necessari que acabarem amb les caricatures i amb les burles, des d’un i des de l’altre costat. I caldria fer-se un bon bany de realitat, però no sols els sobiranistes. Tothom, també fora de Catalunya.

Estem davant d’un gran problema que, a diferència d’altres conflictes polítics o picabaralles partidàries a les que estem acostumats, no ha quedat circumscrit als escenaris que sols trepitgen els polítics professionals. És un problema que ha eixit al carrer, que ha afectat severament la societat, que l’ha trencat en dues meitats ara per ara d’esquenes una amb l’altra.

Ni caricatures ni burles, respecte pels altres. Assumpció de la complexitat de la realitat catalana, tant dins com fora de Catalunya. També des de Brussel·les. Caldrà per superar els danys més dolents d’una societat –la catalana i l’espanyola- en situació post traumàtica.

2018, corrupció, jutjats, Partit Popular.

Comença el nou any i el fum procedent de tot allò que té a veure amb Catalunya no podrà amagar, no del tot almenys, la que se li acosta al Partit Popular, cada vegada més empantanegat en el fang de la seua corrupció sistèmica. Si el PP fos qualsevol altre tipus d'entitat social fa temps que s'hauria dissolt, i els seus components ocultarien en la seua història de vida l'haver format part de tan ominosa confraria.

Però és un partit polític, que són agrupacions que semblen gaudir de patent de cors per a moltes coses, massa. A més, en la mesura que aquesta organització política és la que recull major nombre de vots i està sobre representada en escons, lluny d'avergonyir-se i demanar perdó i clemència a la ciutadania, els seus dirigents -encapçalats, ni més ni menys, pel senyor M punt Rajoy- encara treuen pit i imparteixen lliçons del que és o no legal, del que cap i el que no cap dins l'ordenament jurídic vigent, del que és simple circumstància i el que és categoria en l'escenari polític de les Espanyes.

Mentre tot el que té a veure amb la crisi d'Estat relativa a Catalunya ho permeta, la corrupció sistèmica del Partit Popular quedarà en un lamentable segon plànol. No obstant això, a poc que l'escenari català s'aclareixca, cosa difícil però no impossible, l'opinió pública tornarà a veure’s asfixiada per les notícies de la corrupció endèmica del Partit Popular.

Madrid i València, molt especialment, viuran en 2018 un rosari de vertigen de judicis, imputacions i sentències que van a ser torpedes en la línia de flotació del partit de M punt Rajoy. Llegir un darrere l'altre el reguitzell de casos que han de substanciar-se judicialment durant l'any que ara s'inicia, mareja. Repassar la llista d'altíssims dirigents que han de passar per la banqueta dels acusats o estan en risc de ser imputats, emmudeix a qui ho fa. A Madrid, els noms d'Ignacio González, Francisco Granados o Rodrigo Rato ja s’estan substanciant, però sonen els d'altres possibles implicats com són Esperanza Aguirre o Alberto Ruiz Gallardón, per citar sols els més connotats. A València, per la seua banda, Francisco Camps, Rafael Blasco, Vicente Rambla, Ricardo Costa, Sonia Castedo o Alfonso Grau són només una part dels dirigents encausats. A ells, a més, podria sumar-se Eduardo Zaplana, si bé en el seu cas per assumptes relacionats amb Madrid.

Ja sabem que des del PP es va robar [¿conjuguem el verb només en passat?] a quatre mans, que es van repartir contractes i negocis amanyats als amics polítics del partit, i que es van falsejar comptes i auditories que van permetre a aquest concórrer dopat a quanta campanya electoral es va presentar. La comptabilitat del partit que dirigeix ​​M punt Rajoy ha estat tèrbola fins el delicte des dels albors de l'organització, és a dir des dels temps de l'inefable Manuel Fraga, i per això tots els seus tresorers tenen comptes oberts amb la Justícia.

Per pura higiene democràtica hem d'esperar que aquests criminals de iot i bones maneres, educats tots ells en piadosos col·legis d'elit, gent de vicis privats i virtuts públiques, paguen pels seus delictes. Que paguen per les dues vies possibles: una, davant la Justícia, amb les penes de presó que els corresponguen; una altra, amb la pèrdua definitiva del suport electoral que utilitzen com exculpatori de les seues malifetes. Esperem-ho del 2018.