domingo, 27 de diciembre de 2015

El Partit Socialista, una nau amb el timó bloquejat.

El PSOE, com una mena de Titanic, avança a tota màquina amb rumb de col·lisió contra l'iceberg de la realitat plurinacional espanyola.

Els grans estrategues socialistes no entenen el que està ocorrent en bona part d'Espanya; i si ho entenen, prefereixen fer com que no. De mesurar la sintonia entre un partit i la ciutadania s'encarreguen les eleccions, i el que oficialment dirigeix Pedro Sánchez fa temps que rep senyals inequívocs de com de malament va eixa connexió entre la seua organització i els electors.  Fa pocs dies que el partit del puny i la rosa va obtenir el pitjor resultat des dels comicis de 1933, amb Francisco Largo Caballero al capdavant. En el temps més immediat, durant el que portem de segle, el PSOE va obtenir el 42.5 en 2004 i el 43.8 en 2008 amb Zapatero. Es va desplomar amb Rubalcaba fins al 28.7 en 2011, i ha tornat a caure fins al 22 amb Pedro Sánchez en 2015. Es tracta d'un partit sense bruixol.la, perdut, ben diferent a aquell que va aconseguir enlluernar a tants en 1982, amb Felipe González al comandament, quan més de deu milions d'electors, el 48.1 per cent, li van atorgar 202 diputats. Ara han sigut amb prou faenes cinc milions i mig [i 90 escons]. Tot sembla indicar que el declivi del partit que fundara l'obrer tipògraf Pablo Iglesias Possé ―conegut com l'avi per la militància de llavors― és imparable. Ironies de la història, el PSOE està perdent força i sòl electoral a les mans d'una organització política molt heterodoxa i plural [Podemos y els seus aliats regionals], liderada pel jove professor Pablo Iglesias Turión. A voltes, com sabem, la realitat supera el relat imaginat pel millor guionista.

En aquest escenari, causa sorpresa i estupor constatar que molts des de dins de les files socialistes segueixen sense: a) preguntar-se quins errors estratègics poden estar cometent des de fa molt de temps; i, b) semblen tenir com a preocupació màxima competir amb el PP en la defensa d'una idea d'Espanya tan vetusta que molts dels seus votants i ex votants ja no comparteixen. En aquests dies post electorals, quan es tracta d'explorar les possibilitats de constituir un govern de progrés, alternatiu a la trituradora social que ha sigut el PP de Rajoy, no es parla d'una altra cosa des de les diferents baronies regionals socialistes. Amb la senyora Susana Díaz al capdavant, enemiga mal dissimulada de Sánchez, s'obstinen a mantenir que Espanya és com no és: uniforme.

En matèria d'organització territorial, Díaz i els seus companys no proposen una altra cosa que continuar perseverant en la mateixa política que han seguit fins ara, aliens a la seua constatada manca de credibilitat i embolicats en una bandera espanyola que fa olor de naftalina. No extrauen cap conclusió de que Podemos i les seues diverses aliances els hi hagen superat en vots a Madrid, Catalunya, País Valencià, País Basc, Galicia i Balears. Cap.

De seguir així, aviat es produirà la col·lisió amb l'iceberg de la realitat. Aplicarem allò de qui pel seu gust mor, ningú li plore. A més del suïcidi partidari, a més de barallar-se per la bandera del nacionalisme espanyol contra al PP, aconseguiran el que explicava l'historiador català Borja de Riquer que li ha ocorregut a ell: que molts en les regions més dinàmiques de la perifèria peninsular es facen independentistes sense passar pel nacionalisme.

Aquest és un assumpte que el PSOE, si vol sobreviure com a partit rellevant, haurà d'afrontar en algun moment pròxim. Si no ho fa, li quedarà poc espai més que el que ja pateix en regions com Catalunya, el País Basc o el País Valencià. Fins i tot a Madrid. Clar que per a això ―a més de posar fi a eixa política de barons i baronesses que continuen esperant les glòries d'antany que no tornaran― el partit hauria de revertir el jacobinisme irreductible de bona part de la seua direcció, perquè com ha dit Ada Colau, l'alcaldessa de Barcelona, és preocupant que quant a l'espanyolisme més ranci no es puga diferenciar entre les declaracions de Susana Díaz i les d'Esperanza Aguirre, una de les nacionalistes espanyoles més aguerrides amb les que compta el PP.

El PSOE pot arribar a convertir-se en irrellevant més enllà de les Castelles i del sud i sud-oest espanyol. Eixa possible desaparició del PSOE era percebuda, fins a no fa molt, com una tragèdia per part de l'electorat progressista; ara ja no tant, i cada vegada menys. Si el PSOE com a partit, com a organització, s'entossudeix en la concepció d’eixa Espanya sense fissures, si solament accepta eixa Espanya amb una sana diversitat regional, estarà acabat com a partit principal de l’esquerra. Si no ho està ja.

El partit dels socialistes espanyols culpa a tothom de les seues desgràcies electorals; a Podemos i al seu pèrfid líder, Pablo Iglesias Turión; a la cadena de televisió La Sexta; a la falta de mitjans de comunicació afins; a la ingratitud de la ciutadania; als nacionalismes particularistes; a l'ama carabassera. No solament obvien les seues eternes escenes de canibalisme polític intern, la seua persistència a airejar constantment les seues misèries partidàries que potser interessen a la seua militància, però que li importen un rave als ciutadans pagans de la crisi convertida en estafa. No tenen un projecte socialdemòcrata coherent ―com tampoc altres homòlegs europeus― i amb prou faenes se'ls distingeix en matèria econòmica de la dreta neoliberal. En el debat televisiu preelectoral entre els quatre candidats principals a presidir el govern, Pablo Iglesias, el jove, li va llançar dues andanades que van haver de costar-li molts vots a Pedro Sánchez: el PSOE diu una cosa quan és oposició i fa una altra quan és govern; i no se sap qui dirigeix exactament el partit.

Més enllà d'això, pel que fa al debat territorial, candent i enrevessat des de fa molts mesos pel mal anomenat problema català, els socialistes no han comprès encara que ―com diguera fa més de dècada i mitja el professor Joan Romero― Espanya està inacabada. I ho està quant a l'acomodament de cultures nacionals [internes] en el context d'una cultura social majoritària [espanyola]. Romero deia en 2000 que s'havia d'assumir la pluralitat des de la lleialtat constitucional per part de tots i procurant ser fidels a l'esperit del text. Quinze anys després, i amb tota la pols acumulada, els fangs actuals exigeixen cirurgia major i la Constitució vigent ha quedat superada i inoperativa. Ja no és vàlida per a organitzar la realitat social actual, per a encaixar noves realitats evidents i urgeix la seua revisió en profunditat.

L'auge de l'independentisme català ha sigut exponencial en l'última legislatura, la de Rajoy, qui ha perseverat en els errors fatals del nacionalisme espanyol del seu mentor, Aznar, entre 1996 i 2004. En època més recent, el que va ser lloctinent de Felipe González, Alfonso Guerra, narrava amb el seu particular humor i la seua jactància habitual, entre la gaubança de la militància, com ell a soletes s'havia raspallat l'Estatut de Catalunya. Imatges com aquesta han fet més dany al Partit dels Socialistes de Catalunya [i al propi PSOE] que tot el que Podemos puga fer-li en el que queda de dècada. Lluny d'esmenar-se, en aquests dies el remake d'aquella pel·lícula protagonitzada per Guerra compta amb una altre actriu andalusa de protagonista: Susana Díaz. A propòsit dels contactes d’aquests dies entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, la presidenta d’Andalusia diu que "no es pot arribar a acords amb qui no estima a Espanya".

El professor Antonio Sáez-Arance, després de llegir aquestes declaracions, recordava a Gustav Heinemann, socialdemòcrata i President Federal d’Alemanya entre 1969 i 1974. En una situació semblant, el líder alemany va contestar "Ximpleries, jo no estime estats; jo estime la meua dona, i punt!".


Hi ha una línia que uneix a Aznar, Rajoy i Díaz [com en el seu moment amb Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra i uns altres]: collir vots en l'Espanya del centre i el sud peninsular a costa d'alienar-se suports en les regions perifèriques que tenen llengua pròpia, a més del castellà. Aquesta és una tàctica suïcida per al PSOE. No és que mai tornarà a governar a Espanya sense obtenir un fort recolzament a Catalunya, a més del País Valencià i Madrid; és que la senyora Díaz pot ser qui li done la puntilla al seu propi partit. L'iceberg està cada vegada més a prop, però el Titanic no modifica el seu rumb. La col·lisió està a pròxima. Cada vegada més.

viernes, 25 de diciembre de 2015

El discurs del Rei, un seguit d'errors.

No entenia tantes expectatives com havia aixecat el discurs de nadal del Rei. Què ha de dir l’home com a novetat, si quant més calle és millor per a tots?  Des del meu republicanisme deutor de la raó i dels sentiments, però imperativament respectuós amb una institució tan anacrònica com allunyada de la vida real de la ciutadania, no es pot més que posar negre sobre blanc que el discurs de Felipe VI va ser un seguit d’errors des del principi fins al final. No va encertar ni el decorat, ni el to, ni la forma.

En compte d’una certa i tradicional ―pretesa― intimitat familiar a La Zarzuela, va triar un saló imperial ostentós per a adreçar-se a una societat colpejada per la crisi, amb tantes famílies sense recursos i amb massa gent amb poc que celebrar. No, no va ser una bona elecció.

El to va ser condescendent, enumerant coses que no cal sinó desenvolupar més. Millorar la sanitat i l’educació pública, i reduir la inseguretat econòmica i la desigualtat social van merèixer un parell de ràfegues en el discurs, però aquests desitjos estan en les antípodes del que ha estat la política de l’actual govern durant els darrers quatre anys, així que seria bo i millor que ho parlara amb Rajoy. A veure que en pensa.

La forma del discurs va ser circular. Espanya, la seua antiguitat i la seua fortalesa, junt amb l’orgull de ser espanyols, amb tantes coses com ens uneixen [i si no són tantes?], va ser la idea vertebradora de manera explícita de la meitat del discurs, i la idea que surava de manera implícita de l’altra meitat. Potser per això van triar aquell saló tan poc habitable: per a impressionar a les ànimes beneïdes que estaven davant el televisor?

Algú podria preguntar-se de què va a parlar el cap de l’Estat espanyol si no és d’Espanya. Tindria raó per a fer eixa objecció, però el problema és des d’on parla eixe mandatari. Ho va fer des del respecte sacrosant a una Constitució cosificada i ultrapassada per la realitat. ¿No és conscient el Rei del que està passant a l’Espanya política i partidària? A ben segur que coneix en profunditat els resultats de les darreres eleccions. Llavors, així i tot, el cap de l’Estat ens encoratja a enfortir la cohesió nacional? Dins l’actual marc constitucional? ¿Sense canvis en profunditat, sense escoltar allò que la part més dinàmica de la societat espanyola està assenyalant clarament sobre el particular? Sense saber ni quants ne són els que no volen formar part d'Espanya?

A les paraules de Felipe VI no cal donar-li més importància que la que tenen, però crec què ―tal i com veig el pati― més que ajudar a conciliar, recolzen el convenciment en molts de que eixa Espanya de la que parla el monarca no és, precisament, una proposta atractiva i respectuosa amb ells. Ans al contrari.  




lunes, 21 de diciembre de 2015

Tots riuen, tots ploren. Un mandat popular difícil de gestionar.


El resultat de les eleccions del 20D ha generat un parlament endimoniadament complicat. No tant pel nombre de forces presents [deu, una menys que en la legislatura anterior], sinó per la distribució d'escons: mentre que en 2011 el PP va obtenir 186 [majoria absoluta] i el PSOE 110, és a dir el 73 per cent dels diputats entre tots dos; en 2015 solament mantenen el 50 per cent, distribuïts en 123 per al PP [n’ha perdut 63] i 90 per al PSOE [que n’ha perdut 20]. A més, com s'esperava, han irromput amb força els dos partits nous: Podem que al costat dels seus aliats regionals n’ha obtingut 69, i Ciutadans que n’ha aconseguit els 40.

Tots tenen, a la vista de les xifres, motius per a riure i per a plorar. El PP riu perquè, malgrat tot, malgrat un candidat que no ha fet sinó restar vots a la marca, malgrat la seua pèssima gestió de la crisi i malgrat la seua insensibilitat social, segueix sent la força més votada a la qual, lògicament, li correspon intentar formar govern. Plora en la intimitat perquè el seu desgast ha sigut brutal i perquè li va a resultar pràcticament impossible aconseguir suports suficients per a investir a Rajoy com a president.  A més, basa la seua victòria en l'Espanya interior, en les províncies xicotetes i a Madrid i Andalusia, regions en les quals malgrat perdre força es manté.

El PSOE plora, fonamentalment plora, i té motius: mai en les onze eleccions legislatives celebrades des de la recuperació de la democràcia en 1977 havia baixat dels 100 escons, i ahir va collir el pitjor resultat de la seua història; en escons i en vots [està a sis punts del PP]. A més,  els socialistes han sigut superats per Podem i els seus aliats [el que denominen Forces del Canvi; d'ara endavant FdelC] al País Valencià, a Catalunya, a Madrid i al País Basc; i han empatat com a segona/tercera força a Galícia i a les Illes Balears. O siga, que el PSOE no solament no ha sigut capaç de capitalitzar el rebuig a la política austericida del PP, sinó que s'ha enfonsat encara una mica més del que estava abans de l'arribada a la secretaria general de Pedro Sánchez. La seua única alegria és que, malgrat tot, segueix sent el principal partit de l'oposició.

Podem i les FdelC [les seues aliances al País Valencià, a Catalunya, al País Basc i a Galícia] s'han convertit en la tercera força parlamentària [a dos punts del PSOE], encara que la seua unitat haurà de gestionar-se des de la plurinacionalitat que representa i que obri una fase inèdita en el Parlament espanyol. Tenen els seus líders [i els seus votants] motius per a riure amb satisfacció: convertir-se en dos anys d'existència en el que avui representa ha sigut extraordinari i ningú podrà negar-los que van ser ells els qui van donar la primera, la segona i la tercera gran martellada al mur del bipartidisme espanyol, viciat fins a la nàusea. No obstant això, ni han aconseguit donar il sorpasso al PSOE ni, la qual cosa és pitjor, han aconseguit evitar que el PP ―enfangat fins a la cintura en la corrupció― continue sent el partit més votat.

Ciudadanos riu i celebra els seus 40 diputats, però ho fa amb la boca xicoteta. Les enquestes els prometien un resultat molt més feliç. Semblava que anaven a capitalitzar el descontentament de sectors del PP i de sectors del PSOE, és a dir que anaven a puntuar per la seua dreta i per la seua esquerra, com així ha sigut, però no amb la contundència anhelada. Motius per al plor no els falten. Volien desbancar al PSOE com a mínim, i menyspreaven a Podem. El resultat ha sigut terrible: són la quarta força. La campanya se'ls ha fet llarga, diuen els mitjans de comunicació. És una lectura. Però n’hi ha més: el líder no pot estar a tot arreu, i les ficades de pota i els draps bruts de molts dels seus candidats regionals han sigut molt feixugues. A més, el propi Rivera, un furibund enemic de la plurinacionalitat del país, va reconèixer la seua disposició a recolzar la investidura de Rajoy si això era necessari per a Espanya. Potser alguns possibles votants han preferit recolzar l'original [el PP] abans que al seu remake.

Així doncs, tots tenen molt que meditar i sembla imprescindible que deixen a un costat l'arrogància que, per un o un altre motiu, porten exhibint durant tota la campanya electoral, i es posen a treballar per a aconseguir primer una investidura del president del govern i per a la formació d'una força parlamentària suficient que el recolze, encara que siga amb aliances canviants. El que els ciutadans han dit en les urnes és que Espanya és molt, molt plural. L'Espanya real té molt poc que veure, com les urnes han demostrat, amb la que es reflectia en la composició del Parlament de 2011. Per tant, va a ser imprescindible que les diverses forces polítiques s'obstinen seriosament a desenvolupar una cultura del pacte. Una cultura de la negociació, del diàleg obert i constructiu. Va a ser necessari entendre's, conciliar, consensuar, i cap d'elles hauria d'oblidar que la sobirania està limitada pel marc de la Unió Europea en la qual la correlació de forces és netament favorable als conservadors de Merkel i companyia. Ara bé, que la sobirania estiga limitada no ha de significar que cal plegar-se als dictats de Merkel, Brussel·les, el FMI i el BCE.

Aquesta cultura del pacte no va a ser senzilla de desenvolupar. Algunes de les idees força de les candidatures  majoritàries són clarament contradictòries: dos d'elles [PP i C’s], amb matisos, aposten per una anacrònica unitat d'Espanya; mentre, les altres dues [PSOE i Podem i FdelC], amb diferències importants, són partidàries de reformar la Constitució en un sentit federal. A més, els segons exigeixen una política social en clara oposició al neoliberalisme cruel que ha practicat el PP de Rajoy i que Ciudadanos solament vol matisar.

Amb tot, un dels majors esculls en la recerca i la materialització d'aquesta cultura del pacte és la situació a Catalunya. Com ja s'han apressat a dir des del sobiranisme, la suma d'independentistes i federalistes és molt superior a la dels unionistes. Aquesta és, també, una veritat a mig fer. És cert que Esquerra Republicana de Catalunya, que impulsa decididament la independència ha triplicat els seus escons a Madrid, però ho ha fet a costa del nou partit que ha sorgit de l'antiga Convergència, que ha perdut la meitat dels seus. L'assumpte és re-complicat en veritat, ja que la candidatura En Comú, recolzada per Podem i liderada per la carismàtica Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, està clarament a favor del dret a decidir [dels ciutadans de Catalunya], alguna cosa a la que s'oposen amb furor Ciudadanos i PP, i del que no vol ni sentir parlar el PSOE. Les urgències d'accelerar el que en diuen la desconnexió d'Espanya per part dels separatistes poden ser matèria inflamable. Convindria que tots els actors implicats en el procés afluixaren el seu activisme i treballaren en la recerca de solucions no traumàtiques.

És veritat, doncs, que amb les eleccions del 20D Espanya ha canviat, però tampoc tant. És cert que se li ha donat una forta garrotada al bipartidisme, però no l’ha dinamitat. El PP ha conservat la majoria absoluta en el Senat, amb el que pot paralitzar moltes iniciatives d'una hipotètica majoria progressista en la Cambra de diputats. A més, va a ser molt difícil conciliar la força de la perifèria peninsular, molt més moderna i dinàmica, amb els anacronismes que es detecten en l'Espanya interior, precisament en la que els dos partits sistèmics [PP i PSOE] han trobat refugi.


Contràriament al que s'esperava o, millor, al que la majoria dels ciutadans desitjava, la inestabilitat és una amenaça real per al futur immediat. Les xifres de la convocatòria electoral han deixat brillants resultats, fins i tot victòries extraordinàries, per a els qui s'han oposat al PP amb formes noves, com ha sigut Podem i les FdelC. Els que han obtingut al País Valencià, a Euskadi, a Madrid, a Galícia i a Catalunya així ho acrediten. No obstant això, el repartiment final d'escons en la totalitat del territori espanyol ha perfilat, com dèiem, un escenari ple de paranys i obstacles. Quan els responsables polítics deixen de riure i de plorar, que para ambdues coses tenen motius, serà desitjable que malden per resoldre el mandat que els ciutadans els han donat i que no és un altre que acceptar la realitat eixida de les urnes i actuar en conseqüència.

sábado, 19 de diciembre de 2015

És el moment... de votar.

Foto Miguel Lorenzo
El Pavelló de La Fonteta de Sant Lluís estava de gom a gom, ple a vessar. Alguns dels que van fer ús de la paraula van dir explícitament que, vista la cosa des de l’entaulat dels intervinents, impressionava. Joan Baldoví, cap de la llista conjunta per València, ho va dir amb la claredat que sempre aporta el valencià col·loquial: allò no era un èxit, era un destarifo.

Entre un i dos milers de persones van quedar al carrer, sense poder accedir a les graderies del pavelló, i van haver de seguir la festa gràcies a una pantalla gegant que els organitzadors, previsors, havien posat en un dels laterals. Des de la perspectiva que atorga veure l’espectacle electoral com a convidat, s’ha de dir que va ser extraordinari. Quant a la mil·limètrica organització, quant a la implicació dels assistents, quant a la sintonia entre líders polítics i ciutadania congregada i, molt especialment, quant a les tones d’il·lusió concentrada en un acte partidari. L’entusiasme electoral que es va viure ahir a La Fonteta no es recordava per les terres valencianes.

Quasi a la mateixa hora, no gaire lluny del Pavelló del València Basket, Mariano Rajoy demanava el vot poregós [les desventures de Grècia seran una broma si el PP no guanya, i Frau Merkel ens clavarà el braç per la mànega] i tornava a prometre als valencians els mateixos tòpics que ja havia promès fa quatre anys. Ho va fer dedicant-li tan sols un minut [cronòmetre en mà], de manera que allò que explicava ho haguera pogut contar a Logronyo, a Tenerife o a Majadahonda.

Contràriament, a l’acte organitzat per Compromís i Podem es respirava alegria, esperança i bon humor.

Tot amb tot, l’alegria no amaga la realitat. Els assistents, com molts dels que el 20D posaran dins les urnes la papereta de l’aliança Es el Moment, saben que res va a ser fàcil.

Ni girar-li la mà als poderosos que han convertit la crisi en una estafa, ni revertir la desigualtat que el Partit Popular ha inoculat en la nostra societat, ni generar els llocs de treball que es necessiten amb urgència, ni revitalitzar com cal la sanitat i l’educació pública i de qualitat, ni invertir el que seria necessari en investigació i innovació, ni potenciar la cultura com li cal a una societat avançada, ni dotar adequadament a la Justícia del personal i els mitjans per a treure comptes de tanta corrupció sistèmica. No, no va a ser fàcil aconseguir-ho després del 20D. Tampoc no serà fàcil recuperar el bon nom dels valencians, amb tants anys en mans de roders.

Com conta amb una certa dosi d’humor negre el vídeo sobre els 8 cognoms valencians, hem patit molta vergonya en ser identificats com una mena de Sicília ibèrica. Però, també es ben cert que anit, a La Fonteta, es va fer un gran pas. Un pas per a revertir l’estafa, per a jutjar els roders i els brivalls que ens han governat des de casa nostra i des de fora i, també, per a que, com conclou Baldoví al vídeo, ningú ens puga fer baixar la cara.

Temps n’hi haurà per analitzar la tàctica i l’estratègia de l’aliança entre Compromís i Podemos/Podem. Com arribarà l’hora de fer el balanç, no sols quantitatiu de l’empresa conjunta. Això ho farem més avant.


Ara es tracta de no cedir en l’esforç de l’esprint final. La ratlla de meta està a tocar. Remuntada, remuntada clamava la ciutadania a La Fonteta, mentre els oradors insistien en no donar un vot per perdut entre familiars, amics i coneguts. Efectivament, és molt allò que ens hi juguem en aquestes eleccions. La bona qüestió és que, ara, en aquesta ocasió, l’electorat valencià d’esquerra ja no té que votar pel mal menor. Ara és possible triar una papereta que està recolzada per tota l’energia cívica i democràtica que ahir va condensar-se a La Fonteta. Ara és el moment. 

sábado, 12 de diciembre de 2015

La decència i la credibilitat com a credencials electorals.

A pocs dies de les eleccions del 20D, la campanya electoral ho contamina tot. Els mitjans de comunicació amplifiquen el soroll partidari, i cada competidor polític pugna per fer-se sentir més alt i més contundentment que els seus adversaris. Combaten enaltint el propi i degradant l'alié, i alguns converteixen la seua proposta quasi en una mercaderia que ens volen vendre com a vulgars negociants. És, lamentablement, allò habitual d'una campanya electoral, encara que en aquests temps s'hagen aguditzat les arestes més tallants, més agressives de la controvèrsia partidària i, a més, per regla general, se li haja perdut el respecte al votant. Uns ho evidencien més que uns altres, per descomptat; tots no són iguals, però alguns s'assemblen massa. Per això, entenc, són tan importants dos components del comportament polític que perceben els ciutadans quan, com ara, a una setmana dels comicis, se'ls demana el vot.  Em referisc a la decència i a la credibilitat que ostenten i mereixen els diferents actors partidaris que competeixen pel vot ciutadà.

Quan dic decència em referisc ―ha de quedar clar― a la dignitat i a l'honestedat en el que es diu i el que es fa. Quan dic credibilitat, pense en allò que està acreditat com a creïble i confiable. No serem pocs els que coincidirem que la nostra política partidària està afligida d'una patologia vírica que es diu corrupció, la qual cosa ha portat els nivells de decència pública a cotes baixísimes; i que, paral·lelament, i en bona mesura aquest i altres factors han minvat de manera quasi irreparable la credibilitat, tant dels representants polítics com la de les seues formacions partidàries.  De nou cal afegir una coda: a uns més que a uns altres.

No obstant això, de la mateixa manera que considere que la decència i la credibilitat registren nivells ínfims en matèria política i electoral, i d'igual forma que crec que aquesta idea està molt estesa i és compartida per la majoria dels ciutadans, em pregunte sobre l'efecte electoral que tindrà. És clar que la corrupció vinculada d'una o altra forma a la política va a tindre efectes electorals, com és clar que la pèrdua de credibilitat d'alguns dels actors partidaris també els tindrà. El que em pregunte és si seran els suficients i desitjables per a millorar la nostra qualitat democràtica d'una forma sensible; una cosa que el sistema polític necessita amb urgència.

Els experts en comportament electoral ens expliquen com es vota, com cada elector decideix la seua opció partidària i tria una papereta que diposita en l'urna. Sabem que, en última instància, el votant no dedica hores intenses a realitzar una anàlisi assossegada dels programes electorals, sinó que tria la seua opció per raons que van des d'una adscripció política simple [conservador, liberal, progressista] a una tradició personal o familiar [una fidelitat als del seu llinatge, per exemple]. Segons sembla, els majors [més enllà dels 45 anys], segueixen aquest patró que podríem considerar un model prou ideologitzat. No obstant això, el votant més jove [el menor de 45] vota de forma menys protocolitzada i està més obert a canviar el seu vot en funció de raons que van de l'interès pragmàtic a la simpatia per un líder o per unes sigles partidàries.

Les enquestes electorals ens adverteixen d'una realitat que caldrà confirmar en la nit del 20D: que els partits que han conformat el bipartidisme tradicional  són molt més forts entre els majors, mentre que els emergents ho són entre els joves. I açò en la mateixa mesura que l'Espanya interior de les petites circumscripcions registrarà un vot molt més conservador que l'Espanya perifèrica més Madrid, en la qual serà majoritari un vot menys tradicional. No és el resultat d'una casualitat que els nostres legisladors apostaren durant la Transició pel que un amic ha definit agudament com una deliberada desviació del principi d'igualtat. Per a mostra un botó, el que donava Alberto Penadés en el diario.es: “Catalunya triarà 47 diputats, amb 5,5 milions d'electors. En aquestes mateixes eleccions, la suma de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Aragó i La Rioja triaran a 70, amb 5 milions”. És a dir que una cosa seran els vots, i una altra com aquests sufragis es convertiran en escons.

En aquest escenari esbiaixat, quin paper jugaran la decència i la credibilitat? Què decidiran votar els ciutadans? Els especialistes diuen que la propensió a les dreceres heurístiques ―el donar solucions senzilles als problemes complexos― juga sempre un paper notable en escenaris polítics com el que estem vivint.

El Partit Popular apareix davant els ulls de la ciutadania [de la que vol veure-ho] com una immensa organització estacada en el xapapote de la corrupció. Tant els casos oberts que són objecte d'investigació policial o de procediment judicial, com les condemnes fermes i fins i tot els ingressos a la presó de dirigents, es reparteixen geogràficament per tot el país. En les últimes hores un ambaixador del Regne d'Espanya i un candidat a repetir com a diputat han aparegut com els presumptes artífexs d'unes pràctiques corruptes emparades pels seus càrrecs. A les poques hores que Mariano Rajoy, amb la seua habitual ximpleria, declarara que tot li semblava molt normal en el comportament d'aquests dos confrares, el PP feia públic un comunicat segons el qual s'obria expedient informatiu als dos cavallers. A més de la corrupció, el PP amb Rajoy al capdavant, deixa un país amb menys població amb treball, amb menys afiliats a la Seguretat Social, amb un Fons de Reserva de les Pensions del que s'ha gastat 25.000 milions d'euros i amb un deute sobre el PIB que ha passat del 69 al 99 per cent. Quant li importa aquest quadre als seus potencials electors?  Ho sabrem el pròxim dia 20 a la nit.

El Partit Socialista viu hores de desassossec. No hi ha més que sentir les seues queixes i laments pel maltractament que, diuen, pateix el seu líder, Pedro Sánchez, a mans dels mitjans de comunicació. Tots els ataquen, tots els denigren, expliquen a propis i estranys. No els falta una certa raó, al meu entendre. El que ocorre és que això està passant per dues raons de pes: que l'escenari en el qual abans competia solament amb el PP ara competeix amb altres dos partits, que són Ciutadans i Podem [i els seus aliats]; mentre que el primer ho ataca pel flanc dret l'altre ho fa per l'esquerre, amb l'únic i legítim afany de restar-li electors. No obstant això, al meu entendre, el problema principal que pateixen els socialistes no és aquest. El gran dèficit que els afligeix és la seua falta de credibilitat. La van perdre. Poc importa el que diguen, oferisquen o prometen, perquè el seu passat recent els condemna davant molts electors. En una mesura incomparable al PP també han tingut casos de corrupció; però a més a més segueixen obstinats en batalles internes a plena llum, segueixen sense jubilar a velles glòries que cada vegada que parlen puja el pa, segueixen sense saber gestionar la pluralitat d'Espanya, i encara es recorda com Zapatero negava tossudament que estiguérem en crisi per a després pactar la reforma de l'article 135 de la Constitució amb Rajoy, per telèfon. Quant li importa aquest quadre als seus potencials electors?  Ho sabrem el pròxim dia 20 a la nit.


Es produirà, finalment, una bolcada electoral i passarem d'un partit de simples a un partit de dobles en la pista central de la Carrera de San Jerónimo? En la nit del 20D podrem saber-ho, i a més podrem entendre millor quin pes ha tingut la decència i la credibilitat a l'hora de decantar el vot dels ciutadans.

martes, 8 de diciembre de 2015

El Gran Debat del 7D anuncia un nou temps.

Allò nou està naixent i allò vell està moribund.  Com, si no, podem entendre l'absència de Mariano Rajoy del debat televisiu d'anit? No és difícil imaginar què haguera sigut d'ell, incapaç de respondre, incapaç d'argumentar, incapaç d'anar més enllà de les consignes dels seus assessors, aquelles que estan pensades per als electors de l'Espanya provinciana d'edat madura i per als ja convençuts. Per instint de conservació, Rajoy es va anar a Doñana, que és un lloc de pau, no sé si tanta com un cementeri. El seu suplent, una dona intel·ligent sens dubte, va patir quan va haver de justificar la seua absència dient que el seu cap no havia anat perquè ells són un equip. Un argument tan pueril no mereixia resposta, i ella va ser conscient.

Això va ocórrer en el minut un del partit, com qui diu, i la vicepresidenta no va aixecar el vol en tota la nit. Va estar nerviosa, mal educada fins i tot. Maldestre en ocasions, com quan va equiparar la formació d'una majoria parlamentària de govern amb la classificació dels equips en la Lliga de futbol. No es pot saber si era ella la que parlava o era la que deia el que haguera volgut dir Rajoy. La  corrupció la va asfixiar: a l'allau d'Iglesias amb noms i casos sol va poder respondre equiparant a la famiglia Genovese amb Monedero. En qualsevol cas, Sáenz de Santamaría va evidenciar dues coses: que en un debat com el d'anit la seua talla és poc més que la d'una opositora monocorde, amb una prosòdia insofrible i una jactància que evidencia les seues insuficiències; i la segona, que una cosa és parlar a opositors des del banc blau emparada en un rodillo parlamentari, i una altra molt diferent enfrontar-se en un debat [relativament] obert.

Sánchez, senzillament, va naufragar davant uns adversaris superiors. Massa somriure fotogènic, massa mirar arrere, a la fulla de serveis del PSOE i, sobretot, un abús de la idea de la primogenitura: solament ell i el seu partit poden derrotar al PP, un producte molt difícil de vendre davant una opinió pública que sembla percebre que, com li va dir Iglesias [reblant el clau] en diverses ocasions, el seu partit diu unes coses des de l'oposició que no fa quan està en el govern. És un líder precari, i se li nota [també per aquesta banda va entrar el de Podem]. L'ombra de Susana Díaz és llarga-llarga i el pes de la federació andalusa, emparat en els resultats de les enquestes, aclaparador. En qualsevol cas, el problema del PSOE no és de noms, sinó de credibilitat. Segueixen en actiu, negant-se a abandonar l'escenari, personatges que són un pes mort, un llast, un recordatori errant d'un partit que no tornarà a ser el que va ser.

S'esperava més de Rivera, encara que va transmetre que la nova dreta espanyola és solvent i compta amb un lideratge definit. Aquest va ser el seu avantatge i el d'Iglesias, tots dos són els caps de files dels seus, cosa que ni la representant del PP ni el secretari del PSOE transmeten. Rivera va estar massa moderat amb el PP i poc agressiu amb el PSOE. Allò de no entrar en el “i tu més”, és bona idea; però la defensa dels pactes amb uns a Andalusia i amb uns altres a Madrid va resultar forçada i manida. Va estar més convincent que el PSOE i el PP en el tema dels compromisos militars d'Espanya, però la seua posició davant la qüestió catalana va tindre escàs d'interès per reiterada. S'espera més d'un home que ve de la perifèria peninsular a l'hora d'entendre la pluralitat espanyola, i no va quedar clar què proposa als seus amics, veïns i familiars que estan en l'òrbita sobiranista.

El més mediàtic i experimentat en debatre dels dirigents va ser el que es va portar el gat a l'aigua, encara que li va sobrar certa supèrbia quan va abusar de demanar calma a les seues antagonistes. Ell va saber transmetre que existeix una possibilitat real de canvi, amb una convicció i una naturalitat que no van tenir els seus adversaris. Va ser valent en la seua defensa de la pluralitat d'Espanya i es va presentar com el que és: un unionista, segons la fórmula que els independentistes catalans utilitzen per a injuriar als seus contrincants. Però no és un partidari de la permanència de Catalunya a qualsevol  preu. Va ser l'únic que sembla comprendre que Espanya és un estat plurinacional, i que cal acceptar-ho i ajustar el que siga menester perquè continue unit. En política econòmica va evidenciar que té idees noves, que si més no evidencien que no es resigna al més del mateix que proposen el PP, Brussel·les, Berlín i la Troica. La resposta de Sánchez traient a Tsipras i a Grècia de la cistella va ser d'un tenor semblat al de Sáenz de Santamaría oposant la factura de Monedero  a Bárcenas, Rato, la Gürtel, etc., etc., etc.

Malgrat que es va obligar als intervinents a aguantar dues hores a peu ferm, sense un faristol en el qual recolzar-se [Rajoy estaria avui amb lumbàlgia aguda]; malgrat que l'escenari va semblar pensat amb cert sadisme, va ser un bon debat, històric en la mesura que mai s'havia fet alguna cosa similar. El que és normal en les democràcies avançades, a Espanya no s'havia fet mai. La nota va haver de donar-la el president del Govern, amb la seua absència; però això diu més de les febleses del PP que de la realitat del ventall partidari que tenim.

És veritat que temes molt importants van quedar en el tinter. És veritat que amb prou faenes es va parlar de grans problemes com les aliances en política internacional, les amenaces sobre Europa, el canvi climàtic, les migracions, els tractats internacionals ad portas. És veritat que el debat va resultar una mica com del planeta Espanya, solitari en la galàxia. Això és el que hi ha, tanmateix.
També cal destacar, en positiu, que els periodistes van ser com els bons àrbitres de futbol: avui no cal parlar d'ells.

Malgrat tot, els dos eixos dels quals tant s'havia parlat van combinar bé: l'eix esquerra/dreta, i l'eix vell/nou. Quant al primer, una esquerra desconnectada de la majoria ciutadana es va veure superada per la nova que, amb els errors i inexperiències que es vulga, proposa un altre camí. No vol prendre el cel per assalt, sinó una alguna cosa més tangible, més d'acord amb les necessitats reals de la majoria de la gent que està en el costat dolent d'una  Espanya molt més desigual que fa quatre anys. L'eix vell/nou va quedar negre sobre blanc: els dos joves dels partits vells no van poder amb la frescor dels altres dos que arriben lleugers d'equipatge. Senzillament no van poder.


Veurem què passa en el pròxim debat entre Rajoy i Sánchez. Tots dos acudeixen per motius diferents. Un, perquè vol fer, com ell mateix diu, allò sempre s'ha fet: un joc de monòlegs alternants. L'altre, perquè el ser reconegut com a cap de l'oposició li dóna un espai televisiu en el qual espera recuperar terreny. Veurem. En qualsevol cas, treball tenen els organitzadors per a innovar un format que no faça olor de naftalina. O a mort, que seria molt pitjor. En qualsevol cas, crec, la criatura ja està ací.

domingo, 6 de diciembre de 2015

Enquestes i incerteses electorals davant el 20D.

Cada mitjà de comunicació ―premsa, ràdio i televisió― que es precie encarrega i publica la seua enquesta electoral. Les previsions demoscòpiques floreixen com els ametlers a la primavera, i cada ciutadà és molt lliure de creure-les o no. Sabem que hi ha mitjans i mitjans, i entre ells alguns que són, en la pràctica, un simple òrgan oficiós de partit. Més enllà, no obstant això, de les manipulacions que sociòlegs i estadístics  puguen fer en el cuinat de les dades obtingudes pels enquestadors, hi ha tres elements que convé tenir en compte: un, que les mostres solen ser insuficients perquè una enquesta amb un univers ampli és molt cara; dos, les habituals no ofereixen resultats fiables del repartiment d'escons per províncies; i, tres, la llei electoral espanyola prima als partits majoritaris en les circumscripcions menudes, açò és en les províncies menys poblades. Fernando Abril Martorell [UCD] i Alfonso Guerra [PSOE] van fer dècades arrere el que van haver de fer per a conciliar el repartiment que asseguraria les seues majories alternatives.

Per això, malgrat les seues imperfeccions i malgrat la desconfiança que afecta a tot allò que d'una manera o d'una altra tinga relació amb el govern del PP, se li ha donat tanta importància a l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. No són pocs els que pensen que, ―vist el que es veu diàriament en TVE; sabut el que va fer i no va fer el Banc d'Espanya amb les maniobres en la foscor de la banca; i oït com se sent mentir sense rubor a Rajoy i als seus ministres―, ningú pot fiar-se del que diga el CIS. Aquest, més enllà de la seriositat dels seus professionals, està vinculat a l'Executiu com a organisme públic que és, i això aixeca sospites de parcialitat en el cuinat dels resultats que finalment es fan públics.

Malgrat tot, l'enquesta del CIS té dues característiques que la fan única i la millor. La primera és la grandària de la mostra. La segona és què, més enllà dels percentatges en brut, atén a la distribució d'escons per províncies. Després d'haver-se fet pública aquesta mateixa setmana, algunes coses poden afirmar-se quasi, quasi amb seguretat. Vegem-les.

1)       El gruix dels 350 diputats que abans es repartien fonamentalment entre dos [PP i PSOE], ara es van a repartir entre quatre. Això va a fer impossible una majoria absoluta, una cosa desitjable, tant i més després de l'amarga experiència del rodillo austericida imposat pel PP durant els darrers quatre anys.
2)       La participació va a ser molt alta. Més del 75 per cent afirma que votarà, però el 40 per cent dels electors encara dubta. Aquest factor pot convertir en paper banyat la millor de les projeccions demoscòpiques.
3)       El PP va a ser el partit més votat, malgrat tot. Basa la seua victòria en les circumscripcions menudes, en el vot rural i en el segment de població d'edat més avançada, però resisteix. No es tracta d'un vot simplement conservador, sinó directament reaccionari que té a veure amb que a aquests electors el PP els hi sembla un partit d'ordre i d'un espanyolisme castís sense fissures. No obstant això, s'espera que perda més de 60 escons.
4)       El PSOE enfronta una molt difícil realitat. Ha deixat de resultar convincent com el referent del vot útil de l'esquerra. Alguna cosa que ha vingut rendibilitzant des de, si més no, 1993. Una idea que li va donar l'última victòria a Felipe González, i que va fer valdre en les dues eleccions que van portar a Zapatero a La Moncloa. Ja no cola. El seu líder màxim i els seus afins no es cansen de repetir que ells són els únics que poden vèncer al PP, però aquesta vegada a Pedro se'l menjarà el llop, si permeten la ironia.
5)       El PSOE perd vots per la seua dreta i per la seua esquerra, a mans de Ciutadans i de les coalicions que es vertebren al voltant de Podem i que responen a la diversitat regional espanyola. El respectat dirigent basc Odón Elorza afirmava recentment que el PSOE ha iniciat un procés intern de transformació per a recuperar la seua identitat. Potser tinga raó, però, segons les enquestes, no es percep. A més, si s'assenyalen alguns dels noms que apareixen en les llistes socialistes, fa l'efecte que la transformació d'Elorza està mig submergida en formol.
6)       El PP es converteix en irrellevant a Catalunya i al País Basc, la qual cosa no haguera de deixar de preocupar-los per al model d'Espanya que defensen, però sobretot resulta cridaner el [pronosticat] resultat català, on es juguen molts escons: és terrible per als de Rajoy.
7)       En ajuda del PSOE [i del PP] ve el repartiment pactat per l'estranya parella Abril Martorell/Guerra: sempre respecte a les eleccions de 2011, en les 26 províncies més xicotetes, el PP obté 48 diputats i 27 el PSOE. No obstant això, la novetat és que en elles també arreplega fruits Ciutadans, amb 17 i, fins i tot, Podem amb 5. És una novetat perquè fins ara PSOE i PP se'ls hi repartien com a bons amics. És a dir que, malgrat l'arranjament electoral tradicional, s'estan gestant canvis de fons.
8)       Els resultats [segons la previsió del CIS] en les regions que reparteixen més escons són molt significatius. A Madrid, el PP perd més d'una quarta part, el PSOE perd la meitat [i passa a ser la quarta força], C’s dobla als socialistes i Podem els supera.
9)       A Catalunya el PP perd dos terços dels seus diputats, Convergència perd la meitat, el PSC quasi el mateix, Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] més que triplica els de 2011  i irrompen amb força Ciutadans i la coalició En Comú Podem, que igualen a ERC. El quadre de l'anterior representació catalana a Madrid resta potes per amunt, i evidencia que la fractura partidària resultant del procés sobiranista és indiscutible.
10)     A més, els sempre essencials escons que el socialisme català ha aportat tradicionalment als resultats del PSOE van a generar una síndrome d'abstinència horrorosa per a aquest.
11)     Al País Valencià, el PP pot perdre la meitat dels seus diputats i una mica menys el PSOE. A més, aquest últim es veu superat per la coalició Compromís- Podem És el moment, i també per C’s. Una bolcada històrica.
12)     A Andalusia el PSOE es manté, confirmant-se [junt amb Extremadura] com  la reserva espanyola del vot socialista. El PP perd un terç respecte a 2011, Esquerra Unida s'enfonsa, i emergeixen C’s i Podem, doblant els de Rivera als d'Iglesias.
13)     El PP i el PSOE sembla que són percebuts com a partits vells, tradicionals, envellits. El PP es dirigeix al seu públic més tradicional, però el mateix fa el PSOE. L'obstinació a parlar del que Felipe González o Zapatero van aportar a la modernització d'Espanya, sent cert, no li arriba fonamentalment a la gent jove. És un discurs que no el distancia del PP, que també es presenta [amb enorme descaradura i falta d'ètica] com el partit modernitzador d'Espanya. No obstant això, es tracta en tots dos casos d'una modernització que un bon segment de població ja té descomptat [els que van votar socialista des de 1977 o 1982], i que un altre [els nascuts ja en els vuitanta  i noranta] ni comprenen ni valoren.
14)     No obstant tot l'anterior, res està escrit. Hi ha molt de vot per decidir encara. Segons els experts una bona part d'aquest vot està prou desideologitzat com per a ser decidit per petits detalls en els últims moments. Caldrà estar atent a la campanya, particularment als errors que els líders puguen cometre.
15)     En qualsevol cas, el pròxim govern serà resultat d'un pacte. Particularment els dos grans partits ja tenen sobre la taula el seu Pla B. El PP ha promocionat a Soraya Sáez de Santamaría a la categoria de suplent de Rajoy [allò que amb mordacitat  Pablo Iglesias ha anomenat l'Operació Menina] per a un hipotètic pacte amb Ciutadans, que vetaria a l'actual president. El PSOE, per la seua banda, des de l'argument que és necessari enviar al PP a l'oposició, ja ha oferit converses a tots aquells que després del 20D estiguen disposats a pactar un govern regenerador, allunyat dels vicis i perversions que han caracteritzat al govern de Mariano Rajoy.

L'actual president és al·lèrgic als debats amb altres dirigents. No vol aparèixer amb ells perquè se sap inferior. Les seues malapteses verbals fan bramar les xarxes socials, i el ridícul reiterat avergonyeix a propis i estranys. Caldrà veure si l'electorat penalitza la seua covardia i les seues múltiples clavades de pota.


Finalment, caldrà veure si, efectivament, el govern que isca de les eleccions afronta els grans problemes del país en comptes de refugiar-se en el silenci, la inacció o el recurs vomitiu a la judicialització de la vida política, que han sigut els distintius de Rajoy. Dins de dues setmanes tindrem els resultats de l'única enquesta que val: la que es fa en les urnes.