Vistas de página en total

sábado, 30 de marzo de 2019

El president mexicà excita les dretes hispàniques.


Vaig encetar la jornada de dimarts passat amb correu electrònic remés des de Mèxic. Em demanaven d’intervindre en directe a l’informatiu del matí, en una emissora de ràdio des de la que periòdicament em criden per demanar-me parer sobre assumptes relatius a Espanya o a Amèrica Llatina. El president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, AMLO per a amics i adversaris, havia publicat una petita intervenció gravada en vídeo en la que demanava que el Rei d’Espanya oferirà les seues disculpes als descendents dels pobladors originaris del que avui és el seu país; i això pels horrors de la conquesta que va comandar Hernán Cortés. Vaig accedir a la petició, per suposat. Com també a la que vaig rebre poc després de la periodista Lara Carrasco, del diari digital Infolibre.

En totes dues ocasions vaig dir que la cosa pot abordar-se des de dos plànols: el que diríem històric i el que podríem denominar polític. Quant al primer, entenc que la intervenció d'AMLO és -sintetitzant al màxim i deixant de costat qüestions secundàries- confusa en la mesura que barreja la conquesta pròpiament dita, la independència, el Porfiriato i la Revolució mexicana sense solució de continuïtat.

Tal vegada alarmat per la virulència d’una part de les respostes que va rebre –des d’Espanya i també des de Mèxic-, López Obrador va matisar en una intervenció posterior que també ell, en nom de l’Estat mexicà, oferiria eixes disculpes per la part que correspon als segles XIX i XX, ara que s’acosta el bicentenari de la independència del país.

Al meu parer, i així ho vaig dir a les entrevistes, com que no és possible re-escriure la història no té massa sentit revisar un procés traumàtic viscut fa cinc segles amb categories de l'actualitat. A parer meu, parlar de Drets Humans en relació amb la conquesta, que indiscutiblement va ser cruenta i va causar una infinitat de patiment, no és correcte.

Tanmateix, entenc que no hauria de ser difícil que la diplomàcia espanyola i la mexicana arribaren a consensuar una declaració conjunta que reconegués que la conquesta va ser un procés traumàtic, particularment per als pobladors originaris. No estaria de més, tot amb tot, recordar que quan els espanyols van arribar a les terres del que avui és Mèxic allò no era un jardí paradisíac, ni molt menys, i les relacions entre els autòctons no eren precisament de germanor.

Quant al plànol polític, entenc que el d’AMLO és un discurs de consum fonamentalment intern, un discurs davant el que cap preguntar-se si allò que realment convindria als actuals descendents dels pobladors originaris és una disculpa del Rei d'Espanya o mesures polítiques inclusives i efectives que els permeteren eixir de l'extrema pobresa. La resposta a aquest interrogant l’hauran de donar les autoritats i les institucions mexicanes.

En un segon moment, com no podia ser de cap altra forma, vaig preguntar-me explícitament com anaven a reaccionar les dretes hispanes, tan nacionalistes elles, davant la petició d’AMLO. No em van decebre, per suposat que no.

Més enllà de determinades declaracions pujades de to, inadmissibles i auto-desqualificadores per insultants i denigrants, adreçades al president mexicà [Pérez Reverte, per exemple], els polítics espanyols van respondre segons un esquema perfectament previsible. El Partit Popular, Ciudadanos i Vox, amb Pablo Casado, Alberto Carlos Rivera [que ja no és Albert] i Santiago Abascal, van respondre més que iradament; van qualificar les paraules de López Obrador d'ofensives i van coincidir que si algú ha de disculpar-se ha de ser, precisament, el mandatari mexicà. Tot això després de remarcar que la tasca d'Espanya a Amèrica va ser una fita en la història de la Humanitat de la qual tots [els espanyols] hem d'estar molt orgullosos.

Quant a la resposta de Podem tampoc no hi van haver sorpreses. Ione Belarra va fer servir Twitter per a afirmar que López Obrador té molta raó en exigir-li al rei que demane perdó pels abusos a la Conquesta. I va afegir que si governa Podem hi haurà un procés de recuperació de la memòria democràtica i colonial que restaure a les víctimes [sic].

Des del PSOE, més enllà d’alguna veu híper ventilada, va primar la posició del Govern de Pedro Sánchez, també amb un to i amb uns continguts previsibles, però més respectuosos i constructius.

El president mexicà hauria de saber que l’Espanya nacionalista i reaccionària manca de la sensibilitat necessària per a respondre de forma edificant a una petició com la que ha formulat, més enllà que puguem discutir si la forma en la que ho ha fet és la més adequada. Si les dretes hispàniques són impermeablement insensibles davant una realitat com la dels milers de víctimes de la guerra que encara romanen a les cunetes, sense que el dolor que això provoca a les famílies dels desapareguts els commoga gens ni mica; si encara els sembla la cosa més lògica del món que les despulles del dictador Franco romanguen al que en diuen Valle de los Caídos, ningú hauria de sorprendre’s per la resposta a la demanda de reparació pels horrors de la conquesta americana.

Tot i amb això, entenc que el camí per a les relacions bilaterals no pot ser, no ha de ser, el de la confrontació nacionalista. Mèxic és un gran país amic, amb el qual Espanya té uns lligams tan forts com inqüestionables i, efectivament, té un deute històric indiscutible: el que deriva de la fraterna i solidària acollida als milers de fugitius de la Guerra civil i de la dictadura de Franco. Ara, quan es fan 80 anys d’aquella extraordinària recepció als exiliats espanyols, és un moment idoni per a posar l'èmfasi en allò que ens uneix, com a societats de ciutadans lliures i amb memòria històrica, i abordar allò que són cicatrius de les ferides del passat, tot i remot com el segle XVI, amb la ferma voluntat de superar-les.

sábado, 23 de marzo de 2019

Cal derrotar a les urnes eixa dreta que parla de "cercadors d'ossos" i "estrategs del revengisme".


És dur comprovar, dia rere dia, com la dreta espanyola usa i abusa de l’insult, l’ofensa i la difamació dels seus oponents polítics amb tanta perseverança. Una primera hipòtesi explicativa podria ser que ho fa perquè sovint manca d’arguments consistents per a sostindré el seu discurs polític. Podria afegir-se que aquesta insuficiència va de bracet amb el clàssic autoritarisme que sempre evidencien, i que és constitutiu de les seues posicions ideològiques.

Després de perdre la moció de censura que va fer caure Mariano Rajoy, el Partit Popular dirigit per Pablo Casado ha fet una bandera d’arrogància amenaçadora de l’insult, l’ofensa i la difamació contra Pedro Sánchez [traïdor, egòlatra, incompetent, il·legítim, irresponsable, mentider, okupa, etc.] i contra els qui van recolzar-lo. També insisteix permanentment en referir-se a les forces polítiques parlamentàries contràries amb etiquetes des-qualificadores i ofensives [enemics d’Espanya, comunistes-chavistes, etarres], en compte de denominar-los pels seus noms oficials [ERC, Podem, Bildu...]. ¡Quina enyorança d’aquells temps en els que Rajoy volia abandonar un debat televisiu perquè Sánchez havia dit que era un deshonest!

També el líder de Ciudadanos es queda a gust insultant Pedro Sánchez, i l’ha adjudicat el qualificatiu de colpista en diverses ocasions; al president el govern i, en general, als independentistes catalans. Rivera, però, considera que això "no és insultar, és descriure".

Estem, pel que sembla, en un període de degradació de la convivència política. El Partit Popular ja té experiència acumulada, com sabem. Mai va acceptar la victòria electoral de Rodríguez Zapatero en 2004 i va passar-se anys amb la teoria de la conspiració respecte dels atemptats mortífers de l’11 de març. Àdhuc ara, dies arrere, Pablo Casado ha tornat a esgrimir-la, impermeable a la sentència del Tribunal Suprem que va deixar negre sobre blanc l’autoria del terrorisme islàmic.

Tot amb tot, si n’hi ha un terreny en el que l’insult i l’ofensa gratuïta és practicada amb insistència per la dreta hispana és el que guarda relació amb la necessitat d’establir mesures reparadores per a aquells que van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. La Llei de la Memòria Històrica els provoca una reacció d’aversió, visceral, que barreja menyspreu i odi a parts iguals.

La dreta espanyola sempre insisteix en la idea que parlar de la guerra o la dictadura és reobrir ferides, trencar el consens de la Transició i tornar a fomentar l’enfrontament entre els espanyols. Això sí, ells van ser els vencedors, i això no admet rèplica i s’ha d’acceptar sí o sí.

En el terreny institucional, el PP va oposar-se a l’aprovació de la Llei de Memòria en octubre de 2007, i en la pràctica va derogar-la durant els governs de Rajoy en no dedicar cap partida en els pressupostos de l’Estat. En el territori del debat públic, la dreta ha acusat els partidaris de la memòria històrica de voler guanyar la guerra civil 80 anys després, com acaba de fer José María Aznar en una intervenció difícilment superable de des-honestedat.

Era un jove dirigent de Noves Generacions quan Pablo Casado va dir en 2009 allò de que els d’esquerres “estan tot el dia amb la guerra de l'avi, amb les fosses de no sé qui, amb la Memòria Històrica". Així que és fàcil entendre no sols tots els pals a les rodes que el PP [i Ciudadanos] estan posant a l’eixida de les despulles del general Franco de Cuelgamuros, sinó que tots dos hagen pactat amb l’extrema dreta a Andalusia i que anuncien que ho faran arreu després les properes eleccions d’abril i maig.

Ha sigut el diputat andalús de Vox Benito Morillo el qui va atacar en sèu parlamentària els "cercadors d'ossos" i "estrategs del revengisme", en referir-se als defensors de la memòria històrica, competint així amb intervencions com les d’Aznar o Casado. En resposta al diputat Morillo, el PP andalús ha ofert al seu soci d’extrema dreta substituir la Llei de Memòria per una Llei de Concòrdia, sense concretar els seus continguts, encara que els podem imaginar.

¿Com és possible que a la dreta espanyola continue sense commoure’s davant el dolor d’aquells descendents de les víctimes de la guerra i la dictadura que tenen els seus familiars -moltíssims d'ells gent gran que han patit des de menuts-, escampats en fosses comunes i que només aspiren a donar-los digna sepultura a la que poder dur una flor o una oració?

Han passat 80 anys des que la guerra va acabar, però encara en són molts els qui volen que no oblidem que ells van guanyar-la.

Caldrà derrotar-los d’una bona vegada amb la raó i amb les lleis. I això sols es podrà aconseguir a les urnes. Vencent-los amb la força dels vots; amb els d'aquells que no poden deixar d'acudir a la crida electoral en què ni una sola papereta hauria de donar suport a aquells que són incapaços de posar-se al lloc de les víctimes, d'aquells homes i dones que encara avui ploren per tanta crueltat i tanta injustícia com van patir els seus majors. És necessari, sí, cercar els ossos de milers de víctimes i donar-los sepultura digna. I no, no és revenja el que ningú busca, és, simplement, justícia.

sábado, 16 de marzo de 2019

Rivera i Arrimadas, els ciutadans regeneradors.



El partit que lidera Albert Rivera va emergir en l’escenari polític català com a una alternativa frontal al catalanisme polític, com el partit que havia de regenerar la política catalana. Després del seu aterratge a bombo i plateret en l’escenari espanyol, el partit taronja ha viscut electoralment transitant entre expectatives de triomf i realitats d’insuficiència, però sempre fent bandera de la seua voluntat regeneradora de la política espanyola.

Després la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy, també semblava que Ciudadanos anava a tocar el cel amb els dits, però és a les vespres del cicle electoral que s’acosta quan cau en les enquestes i el nerviosisme campa descontrolat de dalt a baix l’organització.

La bona qüestió és que el discurs regenerador de l’alegre colla de Rivera, que era la principal bandera a exhibir davant una opinió pública cansada i fastiguejada front al bipartidisme del PP i el PSOE, evidencia símptomes d’asfíxia per incoherència. Regenerar és un verb atractiu quan se’l relaciona amb escenaris insalubres, com és el de la política partidària espanyola, però conjugar-lo exigeix una coherència, una perseverança i una honestedat que són inexistents en les actuacions que està desplegant el partit de Rivera i, cada vegada més, d’Inés Arrimadas.

La jove cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, que sempre ha treballat molt més per a l’escenari espanyol que per al que va ser elegida, ha destacat fins ara per la seua incapacitat per a incidir de manera efectiva en la política catalana. Tot i eixa ineficàcia, Arrimadas és una de les cares més amables i atractives del partit: jove, preparada i dinàmica. Per això ha donat el salt a Madrid, tot i que així nega rotundament aquell compromís amb Catalunya que tantes vegades havia exhibit i assegurat. També és cert que quan la jove dirigent és veu obligada a anar un poc més enllà de les frases fetes, de les respostes d’argumentari i dels llocs comuns de la retòrica del partit, Arrimadas patina. La darrera evidència ha vingut de la mà de la seua aposta pel “feminisme liberal”, una etiqueta que no inclou més que una defensa de les llibertats individuals més bàsiques.

El partit va donant batzegades des de fa mesos, com pollastre sense cap, intentant pescar en tots els caladors i, molt especialment, competint amb el Partit Popular i amb Vox en el terreny de l'espanyolisme més castís. Les contradiccions dels de Rivera són cada vegada més gruixudes i difícils d'explicar; i corren en paral·lel al nerviosisme demoscòpic que està sacsejant-los.

L’últim greu error ha sigut el de Castella-Lleó, on Rivera havia fet un fitxatge més que discutible. Incorporar una senyora de dubtosa moralitat en la gestió de la cosa pública, que era una dirigent desnonada pel PP després d’anys d’ocupar càrrecs de gran rellevància, ja era difícil d’explicar, a votants i a afiliats. Però promocionar-la amb un impresentable i maldestre frau informàtic, que es va descobrir i denunciat al jutjat per l’aspirant perjudicat, ha ultrapassat allò tolerable. Tant i més quan des de la direcció del partit de la regeneració s’ha volgut explicar el frau com un simple error informàtic. Les màquines, perverses, són les que han tingut la culpa.

Ciudadanos transmet la idea que més que regenerar el que busca és tocar poder, accedir al poder, usar el poder i, vertaderament, res fa pensar que la pretensió siga la de regenerar absolutament res. Ans al contrari.

Què van a regenerar a Andalusia amb un govern amb el PP recolzat i dependent de Vox? Qui pot empassar-se eixa coalició i connectar-la amb la publicitada intenció de la regeneració? Tant i més quan la relació andalusa amb Vox no és una excepció, sinó que Ciudadanos ha declarat que serà norma allà on convinga, ja siga a ajuntaments, comunitats autònomes o govern central. Paral·lelament, Rivera ha anunciat -precedit per trompes wagnerianes- que mai, en cap cas, pactarà amb el PSOE, de manera que els seus votants hauran de tindre ben present que Ciudadanos sols sumarà per a formar governs amb la dreta extrema i amb l’extrema dreta.

El partit regenerador s’aliarà amb el PP més a la dreta des d’Aznar i amb els neofeixistes d’Abascal si amb això toca poder. Com han fet al govern de Sevilla. Fan alardó de tindre uns principis que duren el que dura la conveniència de mantindre’ls.

Albert Rivera va anar a la fallida concentració de la madrilenya Plaça de Colón i va trair els acords signats amb PP i Vox, que havien establert que els tres líders apareixerien a l’escenari. El gran líder de la regeneració d’Espanya va mentir, i va pujar a l’escenari flanquejat per una colla de correligionaris per a irritació de Casado i Abascal. Tot amb tot, no va poder evitar la foto de la vergonya que el perseguirà per Europa.

Per a negació dels principis, tanmateix, el pacte que acaba de signar a Navarra. Amb Unión del Pueblo Navarro (UPN) i amb el PP. Tant de donar la tabarra amb el cupo basc i navarrés i de desqualificar el foralisme per injust i anacrònic, tant de que ell els derogarà només puga, i signa un pacte pre-electoral amb els foralistes més foralistes com són els d’UPN. Una més, autènticament notable: Ciudadanos s’oposa ara als permisos de paternitat igualitaris, pels quals havia clamat tradicionalment. Allò que els de Rivera proposen, si ho poden materialitzar altres, com ara el PSOE, ja no resulta vàlid ni desitjable. Principis d’usar i tirar.

Ciudadanos, a més a més, està emetent senyals inequívoques de ser un partit dèbil i fràgil. Està tenint problemes greus per configurar unes candidatures presentables, tant i més ara que les enquestes no són favorables. Begoña Villacís, desqualificada per assumptes fiscals, per Madrid; una semi-desconeguda per Catalunya, després la fugida d’Arrimadas; i, per no ser exhaustius, un increïble personatge de telenovel·la costumista com Toni Cantó per a la Generalitat Valenciana; tres candidats que donen les mides del que realment és el partit taronja que dirigeix Albert Rivera.

Un líder que fa de la mentida un espectacle que fa vergonya. Fa un parell de dies, en una entrevista a TVE, va afirmar sense pestanyejar que el seu partit va inventar les primàries i que Pedro Sánchez ha promès l’indult als presos independentistes catalans. Les dues coses són falses i ell ho sap; però, no importa. Per a Rivera i per a Ciudadanos regenerar no és incompatible amb mentir. Veurem què diuen els electors.




sábado, 9 de marzo de 2019

El moviment feminista també haurà de demostrar la seua força en el terreny de la batalla política electoral.

Foto Kike Teberner (Valencia Plaza)
De nou el 8M ha sigut, com en 2018, un èxit incontestable als carrers, i no sols a les grans ciutats. També a pobles i ciutats menors hi ha hagut un clamor reivindicatiu. És evident que la idea feminista és tan transversal que mobilitza les diverses franges d'edat com cap altra; com ho és que el moviment de les dones va molt més enllà de les etiquetes partidàries. Àdhuc és raonable pensar que, atés el volum de la participació, també van eixir al carrer dones i homes que voten opcions conservadores. Persones que, tanmateix, no accepten el negacionisme de l’extrema dreta [Vox], la impugnació a la totalitat de la dreta extrema [PP] i la manipulació de la dreta disfressada [C’s] envers la idea feminista.

Més enllà de les mentides, les falsificacions i les manipulacions que practiquen sense descans neofeixistes, reaccionaris i conservadors, el feminisme és una proposta emancipadora que sintonitza més i millor amb les idees de progrés i amb la noble passió per la igualtat que són consubstancials a l’esquerra política, genèricament parlant. El feminisme ha de poder ser fins i tot una alternativa de vida, però també ha de cristal·litzar en lleis i en decisions de govern.

És per això que un repte transcendental del moviment feminista, que ha tornat a demostrar la seua immensa vitalitat, és traslladar la demostració de força dels carrers a les urnes en les pròximes cites electorals. Les dones i els homes feministes ja saben el que poden esperar de governs formats per PP, Ciudadanos i Vox, així que sembla imprescindible derrotar-los en les urnes i barrar el seu accés al poder central, autonòmic i local.

Quant a Vox, val a dir que no amaga la seua posició envers la lluita per la igualtat que exigeixen les feministes; ans al contrari: fa alardó de les seues idees anacròniques. Aquest és un punt central de la seua proposta de societat: les dones a casa, esposes i mares d’una família catòlica, apostòlica i romana. Es tracta, com ha escrit Nuria Alabao, d’un partit comandat per Santiago Abascal, eixe personatge “armat i a cavall [que] encarna aquest home del passat que ja no existeix però lluita per continuar existint”. Ell i la seua Espanya nostàlgica de les rutes imperials són propostes d’un passat que no tornarà, però l’un i l’altra poden fer molt de mal a la convivència i a la resolució democràtica dels conflictes de la nostra societat. Vox, en parlar de la “crisi de valors” que suposadament ens afecta, i de "solucionar els múltiples problemes que assolen Espanya", vol fer girar cap arrere el rellotge de la història; però, un immens obstacle amb el que ensopega és la pròpia existència d’allò que en diu les feminazis. Vol acabar amb elles, i per això insulta, desqualifica i amenaça qualsevol persona o entitat contaminada per la doctrina que lluita per la igualtat entre les dones i els homes, que s’oposa a la subordinació de les dones al seu paper de reproductores, d’esposes i mares, passives i tutelades pels pares i els marits.

Contràriament, tant el PP com a Ciudadanos fan mans i mànegues per aparèixer com els inventors del feminisme a poc que els deixen. Clar que els líders d’aquests dos partits necessiten esforçar-se en diferenciar-se del corrent majoritari quant al concepte, i busquen redefinir-lo afegint-li adjectius. Així, mentre que el PP, per boca de Pablo Casado, el superlíder que no necessita cap dona al costat, parla de feminisme integrador; Albert Rivera comparteix cartell amb Inés Arrimadas, i parla de feminisme liberal.

Això del feminisme integrador és la resposta al –suposat- feminisme disgregador que busca enfrontar els homes i les dones, segons la lectura que des del PP es fa de la lluita feminista convencional i majoritària, aquella que es propicia des dels sectors progressistes de la societat. La visió de Pablo Casado, que com Vox també es nega a parlar de violència de gènere, tot preferint allò de violència domèstica, arranca d’una consideració del feminisme com el revers de la moneda del masclisme i, a partir d’aquesta assimilació, si dolent i rebutjable és el masclisme, en la mateixa mesura ho és el feminisme.

A més, des del PP s’intenta identificar feminisme amb radicalisme extrem, inclús amb el comunisme, que és una etiqueta tan clara que el seu públic menys subtil entén amb facilitat. I és que el PP, ha dit Casado, "està compromès amb la igualtat real i sense col·lectivismes". Col·lectivisme és –com se sap- comunisme i és, sobre tot, abolició de la propietat privada; és ateisme, és materialisme, és abandó dels valors de la família canònica cristiana i moltes altres coses igualment terribles per al pensament reaccionari. No és difícil connectar aquestes posicions amb les defensades pels sectors més recalcitrants de l’Església catòlica. Aquells que, per exemple, representa el cardenal Cañizares, qui considera que cal combatre la "ideologia de gènere". Una ideologia, assenyala, elaborada i imposada per "forces ocultes i no tan ocultes que planegen un 'nou ordre mundial'", el qual provocarà la "destrucció humana".

El feminisme liberal de Ciudadanos és, al seu tomb, poc més que una etiqueta de màrqueting polític, però és a d’ella a la que s’agarren els d’Albert Rivera per buscar el seu espai i, també, els seus votants. No cal més que veure el vídeo que el partit va presentar amb motiu del 8M. Una successió de dones professionals fan abdominals. Són joves –totes elles, sense excepció- i molt actives i atractives. Amb aquestes imatges cobreixen un missatge en off que denuncia salaris baixos o por a les agressions, i que conclou així: “Aquest 8M no tornaran a parlar en el meu nom. Ningú. Sóc lliure, sóc feminista, sóc liberal”.

Ciudadanos –que ha publicat un Decàleg vertebrador de la seua posició, sosté que "Hi ha espai per a un feminisme plural i obert a totes les dones i homes que no excloga a ningú en una lluita que ens afecta a tots", però no parla en cap cas d’igualtat, que és consubstancial al feminisme conseqüent de les dones des de la Il·lustració. A més, el partit de Rivera confon deliberadament ideologia de gènere amb perspectiva de gènere, per la qual cosa tota la construcció que deriva d’aquí està condicionada per la confusió. Si hem de fer cas a Inés Arrimadas, el seu feminisme liberal és, més aviat, una proposta tan estreta que va de bracet amb la simple defensa genèrica de la llibertat individual, i que ella desenvolupa quan afirma que "el meu feminisme és que ningú em diga com vestir, parlar o a qui votar".

Així doncs, com va escriure María Eugenia R. Palop, el publicitat Decàleg del partit taronja és l’expressió clara i explícita d’un feminisme acomodatici, “profundament conformista, que deixa tot tal com està i que intenta invisibilitzar, a més, la lluita de les dones des de fa més de dos segles. Un decàleg insultant que pretén dividir al moviment de dones enfrontant a unes i altres, parlant de "guerra de sexes", tuteles i paternalismes, per tal d'invalidar la crítica i convertir les nostres diferències en un camp de batalla”.

Caldrà, per tant, que les opcions de progrés que són sensibles i conseqüents amb el feminisme, amb la lluita de les dones, ho evidencien als seus programes electorals. Que assumeixen compromisos clars i explícits d’avançar en el terreny de la igualtat efectiva –material i immaterial- entre dones i homes, en el de les llibertats individuals de les dones i, també i de manera molt especial, en el de la lluita efectiva contra la violència de gènere. I caldrà que les organitzacions feministes vigilen i pressionen per a que aquells compromisos cristal·litzen en la realitat quotidiana i canvien la vida de les persones, especialment de les dones.

És imprescindible, llavors, barrar el pas a les formacions polítiques que són contràries a aquestes idees de progrés alliberador i igualitari, així que l’admirable moviment feminista també haurà de demostrar la seua força en el terreny de la batalla política electoral.

sábado, 2 de marzo de 2019

Íñigo Urkullu: un testimoni exemplar que hauria de fer classes particulars.


És una coincidència que el dia que va morir Xabier Arzalluz, el seu successor actual en la cúpula del Partit Nacionalista Basc, Íñigo Urkullu, aparega als titulars de tots els mitjans de comunicació després la seua intervenció com a testimoni al judici que el Tribunal Suprem celebra contra la cúpula sobiranista catalana.

Arzalluz va ser un històric nacionalista basc que era flagell de propis i estranys, amat i odiat amb el mateix entusiasme, amb el seu aire de capellà carlistó (capellà era, en veritat), que no tenia pèls a la llengua i que la utilitzava amb mestratge de predicador consumat, fent servir un to amenaçador si molt convenia, o un altre de moderació vaticana quan l’ocasió ho aconsellava. Urkullu, en canvi, sense que puga negar que du imprès a foc el segell del PNB -eixe que amb la modulació diferenciada hem vist en altres lehendakaris com Carlos Garaikoetxea, José Antonio Ardanza o Juan José Ibarretxe-, es un home que està lluny de les agres i periòdiques estridències d’Arzalluz.

Elegit president del Partit Nacionalista Basc en el 2007, en desembre de 2012 va convertir-se en el 7è lehendakari de la història de la democràcia, i des d’aleshores ençà ha aconseguit el respecte de la ciutadania basca i, també, de bona part de l’espanyola. En aquests anys en els que abunda l’histrionisme, la sobreactuació, l’exhibició de testosterona, la desinhibició amb la mentida i l’apel·lació constant a les passions més primàries de la ciutadania, un home calmat com Urkullu és rara avis.

Si algú ho dubtava ha tingut l’oportunitat de veure’l durant la seua declaració davant el Tribunal Suprem. Va parlar amb claredat meridiana del que va passar en aquells dies de vertigen; va donar compte i raó de converses, reunions, duració d’aquestes, dates concretes, telefonades i gestions que tenien com a objectiu impedir que passés el que malauradament va passar: que Puigdemont i Rajoy van sucumbir a les pressions dels sectors més radicals dels seus partits i, allò que és pitjor encara, que no van saber aturar els hooligans que havien pres els carrers i els balcons i els havien omplert de consignes agressives i banderes d’exclusió.

En un judici en el que gairebé tothom –amb honroses excepcions- malda per treure’s la pasta dels dits, maquillant, amagant o mentint en els seus testimoniatges, inclús aquells que han jurat que no ho faran, la declaració del lehendakari va ser una alenada de responsabilitat política de la bona, de la de veritat; un exercici encomiable del que ha de ser el testimoniatge en un judici tan carregat de polèmica i tensions com és el que estem vivint aquests dies. Els acusats, els qui es juguen anys de presó, no estan obligats a declarar en contra dels seus interessos, però els testimonis sí estan exigits per la llei a dir veritat.

És per això que el contrast entre la declaració d’Urkullu i les de Mariano Rajoy, Soraya Sáez de Santamaría o Juan Ignacio Zoido, va resultar brutal. A l’espolsar-se responsabilitats dels dirigents del PP va correspondre Urkullu assumint la que se’n deriva de la seua intervenció com a mediador entre les parts. Els dirigents del govern del PP van refugiar-se en la ignorància i en el repartiment de responsabilitats entre els seus subordinats, a més, clar està, de descarregar-ho tot sobre la malevolència dels acusats. Va fer vergonya escoltar a Rajoy passar de puntetes sobre la mediació d’Urkullu, com va fer feredat el cinisme i el rictus de somriure de la seua vice presidenta, Sáez de Santamaría, o la insolvència completa i absoluta de Zoido, incapaç d’assumir ni un gram de responsabilitat davant la brutalitat policial de l’1 d’octubre.

¿Va mitjançar o no Urkullu entre Rajoy i Puigdemont per a aturar el conflicte i reconduir-lo al plànol de la política institucional? Doncs ha quedat clar i ras que sí. Sense èxit, malauradament, però de la solvència del testimoniatge d’Íñigo Urkullu, de la claredat i la consistència amb la que va explicar les reunions i les converses amb el govern català i el de Madrid, no és possible concloure cap altra cosa.

Ara, Pablo Casado i Albert Rivera, que ataquen amb virulència a Pedro Sánchez per haver intentat reconduir la situació catalana, neguen l’evidència. El govern de Rajoy també ho va intentar, per molt que l’actual líder del PP ho negue de forma sobreactuada; o el de Ciudadanos –que reconeix la mediació-, diga que ell ni ho hauria fet, ni ho farà mai. Està mentint i ho sap.

Ara sabem, més enllà dels testimoniatges dels independentistes que seuen a la banqueta dels acusats que, com ha explicat Urkullu, Rajoy i Puigdemont volien rebaixar la tensió, però els carrers –els de Catalunya i els de l’Espanya profunda- van imposar-se als responsables polítics. Tots dos havien posat massa carn a la graella, tots dos havien deixat arrere la lògica parlamentària, i havien fet alardó de la seua capacitat de doblegar el contrari. Quan el Parlament delega així en el carrer, malament anem.

Que sorprenents són de vegades els canvis dels cicles històrics. Durant els anys de plom, quan el terrorisme d’ETA matava sense descans i la por i les llàgrimes eren moneda corrent a Euskadi, es parlava a Espanya de l’oasi polític català. Les formes educades, la negociació i els pactes eren els hàbits de la política catalana, i constituïen l’enveja de la resta d’Espanya. Tan europea i civilitzada semblava la realitat política catalana que és impossible reconèixer-la ara.

Caldria que els nacionalistes catalans també trobaren alguna mena de PNB, alguns Urkullu, Ardanza, Ortúzar o Esteban; gent assenyada, tan abertzale, tan patriota com la que més, però també serena, respectuosa i amb una clara i conseqüent voluntat negociadora com la que ha demostrat, una vegada més, Íñigo Urkullu. El lehendakari basc hauria de posar escola o, si més no, fer classes particulars a tota la colla dirigent de la política catalana i espanyola. No li ho agrairíem mai prou si ho fera.