Els impecables implacables busquen càmera.

Seria per a atipar-se de riure si no fos per com de dramàtica és la situació que vivim, amb la pandèmia que ens està colpejant. Però no, provoca moltes coses: ràbia, por, preocupació, vergonya aliena; moltes coses, però de riure en absolut.

En temps de crisi aguda com l'actual, és clar, hi ha una sèrie de protagonistes que conciten tota l'atenció dels ciutadans. Des dels governants al personal sanitari, és clar; però també els experts en temes centrals o col·laterals als de la urgència: des dels epidemiòlegs als economistes. A més, han aparegut a l'escenari professionals que abans de la crisi amb prou faenes tenien projecció pública: des dels agricultors als transportistes, des dels empleats dels supermercats a un col·lectiu fins ara gairebé clandestí: els professionals de la neteja, una gent absolutament estratègica, del grup dels imprescindibles. Cosa que molts ignoraven.

Hi ha, però, un grup humà, no massa nombrós, però sí tan excitat que tendeix a la sobreactuació; molt acostumat als focus i als micròfons, que de sobte s'ha quedat en els marges de l'escenari públic: són els polítics de l'oposició, ja siga al govern central o als governs autonòmics. Els polítics que estan actualment a l'oposició ho estan portant pitjor que fatal. Malgrat l’agosarat esforç dels mitjans de comunicació que els són afins, aquests opositors estan patint una insuportable síndrome d'abstinència.

Cert és que els seus mitjans amics han arribat a ser més de intoxicació que de comunicació, però ni així aconsegueixen fer-se un forat que els calme el mono que els genera que la majoria dels ciutadans no els preste la menor atenció. ¿A qui li importa el que opine A o B quan el que la gent vol saber és què fan, que diuen, que anuncien els que tenen la responsabilitat real de fer, dir i anunciar?

La resposta d'aquests polítics d'oposició ha estat vociferar, insultar, entorpir, difamar per intentar fer-se un buit en els telediaris i en les notícies de ràdio i de la premsa escrita. Són els impecables que busquen desesperadament una càmera i un micròfon perquè ho treguen al telenotícies.

Dic impecables perquè prenc prestat el concepte que Rafael de l'Àguila va encunyar, fa ja anys, per referir-se a determinat tipus d'intel·lectuals que ell identificava amb facilitat perquè els trobava dues característiques extraordinàriament acusades: 1) que sempre exigeixen amb altivesa i a grans veus solucions perfectes a els problemes més complexos; i 2) quan no se'ls complau, el que pel pes de la realitat succeeix pràcticament sempre, culpen inequívocament a tothom, auto-eximint-se, és clar, de qualsevol tipus de responsabilitat en l'assumpte en qüestió, siga el que siga.

Crec que, salvant les distàncies que no són poques, podríem adaptar l'etiqueta de Rafael de l'Àguila i on ell deia intel·lectuals impecables utilitzar una altra: “polítics impecables”. Són els que sempre tenen la certesa i la [suposada] capacitat per fer el que cal fer en cada moment, no importa com de difícils o adverses siguen les circumstàncies.

Però aquests nous etiquetats no són només impecables, són també implacables.

Com poden anar tan sobrats? Són diverses les raons a enumerar, però crec que es poden condensar dient que barregen a parts iguals dos defectes molt grans per a qualsevol ésser humà: la supèrbia i el desvergonyiment .

¿Qui no ha vist aquests dies aquesta imatge patètica de Pablo Casado amb corbata i en mànegues de camisa, davant d'una immensa pantalla en què apareixen els seus barons regionals, en un intent de donar la rèplica a Pedro Sánchez quan manté reunions virtuals amb els seus homòlegs europeus? Sembla que el petulant líder del PP estigués coordinant un nou desembarcament de Normandia, o una nova arribada de l'home a la Lluna.

El dirigent popularista exigeix a Sánchez i als seus ministres que arreglen el drama sense demora, cosa que resulta fins a cert punt esperable de qui es considera l'alternativa de govern d'un país. Perd la raó, no obstant això, quan els constrenyiments els formula al marge de la realitat, ignorant, tot i saber-ho, que hi ha moltes decisions que els responsables actuals voldrien prendre, però que, senzillament, no poden. Ignorant, tot i saber-ho, que es mouen en sorres movedisses, en un escenari desconegut i canviant dia a dia, en què els errors per acció o per omissió són lògics.

El desvergonyiment, però, aconsegueix les seues més altes cotes quan Casado i altres dirigents del seu partit, com l'actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, parlen com si no tinguessen ni un gram de responsabilitat en el que està passant .

Aquests liberals de soca arrel només ho són quan hi ha beneficis de dur a les butxaques. Ara, aquests partidaris de l'Estat mínim volen que aquest rebaixe al màxim els impostos i que, al mateix temps, no repare en despeses i compre tot el que calga; que subvencione a les empreses i que pose remei les terribles desigualtats socials que ells mateixos van disparar quan en la crisi de 2007 van començar a retallar, a retallar i a retallar la despesa social.

Aquests neoliberals ortodoxes, criats als pits ideològics d'Aznar i de la FAES, tenen el desvergonyiment d'haver torpedinat a consciència la sanitat pública per afavorir els interessos de la privada; ells van delmar les plantilles del personal sanitari, ells van tancar pavellons i hospitals o els van lliurar al que van anomenar la gestió públic-privada. Tot això es va sacrificar a l'altar del mercat i de la seua suposada eficiència. Ara han arribat els efectes perversos d’aquelles polítiques.

Hi ha responsables polítics del PP que tenen una capacitat il·limitada per al cinisme. Pablo Casado és l'hereu de Rajoy i d'Aznar, i a més va ser el cadell d'Esperanza Aguirre, que va fer tot el que va poder per destruir la xarxa pública sanitària de Madrid.

Isabel Díaz Ayuso, aquesta dona increïble [en el sentit que hom no es pot creure que siga la presidenta de la Comunitat de Madrid] va començar sent la responsable del goset de la mateixa Esperanza Aguirre. De redactar els tweets de Pecas, el cadell en qüestió, va passar, meteòricament, a la més alta responsabilitat política madrilenya.

Vint anys porta el PP governant aquesta regió, però cap dels dos es fa responsable de res. Ni tan sols de la inqualificable situació en què es troba la xarxa de residències de gent gran, responsabilitat d'aquest partit des de fa dues dècades, on estan passant coses que ni en els nostres pitjors malsons haguérem pogut concebre. Però d'això no hi ha res a dir.

L'important, el realment transcendent, és el que deia fa un parell de dies el diari ABC, premsa de partit sense embuts. Amb una foto a tota pàgina de la pancarta del PSOE el 8M en portada, el titular va ser: "El Govern ja ho sabia".

Tot va arrencar, doncs, el 8M. El Govern sabia que se'ns venia una pandèmia, però així i tot Pedro Sánchez va enviar les seues ministres, fins a la seua pròpia esposa, perquè es contagiessen si calia, abans de desconvocar la manifestació i irritar així a les feministes anti-sistema.

Tot el que passa, doncs, és culpa de Sánchez, Iglesias i del 8M. I no es parle més. De l'extrema dificultat de gestionar la pandèmia, de les carències de material que ningú pogué preveure [ni a Itàlia, ni a França, per poc que llegeixen la premsa internacional ho saben], ni de la selva en què s'ha convertit el mercat exterior, d'això no es reconeix res.

Dels intents de demolició de la Sanitat Pública dels diferents governs de PP, de les retallades a mansalva, de les taxes de reposició zero de les plantilles, tampoc hi ha res a dir.

Els impecables implacables només volen que la càmera els grabe pel seu costat més fotogènic i els posen un micròfon davant per exigir amb grans escarafalls que el Govern ho arregle tot i rapidet. Ells ho tenen molt clar: perquè aquestes càmeres els treguen al telenotícies estan disposats al que calga. Fins i tot a fer el ridícul. Per exemple, en l'últim ple extraordinari del Congrés, després dir-li a Sánchez tot el rematadament mal que ho ha fet tot, Pablo Casado va proposar tres accions de govern imprescindibles: una missa d'Estat per les víctimes, que les banderes onegen a mig pal i que es faça a Madrid en monument a les víctimes. Un programa que, per descomptat, resultaria d'allò més efectiu per acabar amb la pandèmia. Tot siga per eixir a la televisió.

Més enllà dels aplaudiments. Aprenentatges que caldrà no oblidar el dia després.

La història ens demostra que de les grans tragèdies sempre se’n deriven conseqüències imprevistes, algunes de les quals poden arribar a ser ben positives. Un parell d’exemples.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es va produir una massiva incorporació de les dones al sistema de fàbrica per substituir els homes que havien marxat al front, fenomen que s’accentuaria encara més després la Segona, la de 1939 a 1945. En tornar els supervivents de la guerra, la resistència de moltes dones a tornar a les tasques domèstiques, com haurien volgut els conservadors de tota mena, va ser tan forta que moltes d’elles ja no ho van acceptar. Encara més massiu va ser allò que va ocórrer en 1945; tant que la participació de les dones en llocs de treball fins aleshores exclusivament masculins va provocar un seguit de canvis estructurals en la societat dels que avui encara ens beneficiem.

També després de la Segona Guerra Mundial, a Europa Occidental i els Estats Units es van viure els que es coneixen com Els Trenta Gloriosos. Tres dècades que van ser les de la implantació de l’Estat del Benestar. Era el temps de la Guerra Freda, caracteritzada per l’enfrontament entre Washington i Moscou, una època en la que l’expansió del capitalisme vingué de la mà d’una forta presència de l’Estat en tots els àmbits de la vida de la ciutadania, particularment en tot allò que tenia a veure amb les qüestions socials.

No són pocs els responsables polítics, àdhuc militars, que afirmen que estem en guerra contra el Covid-19. Si acceptem la metàfora, s’haurà d’afegir d’immediat que és una guerra completament distinta de les conegudes, també de les dues grans guerres del segle XX, incloent-hi l’espanyola. No sols no cauen bombes sense descans; és que no n’hi ha un enemic al que odiar, identificat per una bandera i amb un uniforme que ens vol envair per a sotmetre’ns. L’enemic ara és invisible i no en té nacionalitat ni identificadors, però l’amenaça és tan real com efectiva.

Guerra o no, podem fer servir la metàfora com a idea per a encoratjar-nos a actuar disciplinadament i amb un objectiu irrenunciable, que és vèncer el virus. El que sí és eixa guerra tan atípica, clarament, és que és mundial. Això si que no té discussió. Està afectant i encara afectarà més tant als països centrals com als països perifèrics.

Ara per ara, amb el que hem viscut, ja n’hi ha algunes idees que podríem anar anotant per a quan toque fer l’avaluació de danys de la pandèmia. Són alguns dels aprenentatges que caldrà no oblidar:

1) Els sistema capitalista -individualitzador, insaciable i depredador-, en el que ens vam instal·lar des dels anys vuitanta del segle passat, el temps de la revolució conservadora de Thatcher, Reagan i altres imitadors menors, és inviable a mitjà termini i col·lapsarà, sí o sí.

És tan cruel, tan extremadament nociu per als interessos de la majoria dels éssers humans, que hem de modificar-lo estructuralment. Si no ho fem, no sols acabarà amb la vida en el planeta, és que –mentre això passa- serà absolutament inservible per a fer-li front a altres pandèmies com les que vindran.

¿Qui, sinó l’Estat i els funcionaris públics (metges, infermeres, policies, militars, administradors dels recursos essencials de tots) són els que lluiten, jugant-se la vida, en l’avantguarda d’aquesta guerra estranya? ¿Què hauria passat si l’Estat hagués estat tan reduït com dia rere dia reclamen els ultra-liberals?

¿Què estaria passant ara si fos el mercat el que decidirà com s’ha d’afrontar i amb quins recursos la crisi epidèmica? On està la sanitat privada, que és la que sempre volen vendre’ns?

Una pregunta que vol ser una senzilla nota de color en aquesta columna: ¿a quin hospital privat ha anat una coneguda ex responsable autonòmica de molta mamandurria quan s’ha contagiat, ella i el seu marit? Resposta: a cap; se’n ha anat a un hospital públic, de la xarxa que va voler desmantellar al complet.

2) Caldrà tindre molta més cura de la que hem tingut darrerament, arreu els països democràtics, en els processos de selecció dels qui han de governar-nos. La gestió de la cosa pública no pot estar, com ara en casos notoris, en mans d’indigents intel·lectuals o de populistes egocèntrics i perillosos [cal posar-hi noms?]. Ara sabem que n’hi ha al timó d’alguns territoris gent que no valdrien ni com a responsables d’una petita comunitat de veïns. Fins i tot algun cap d'Estat haurà de ser avaluat de manera efectiva.

3) Serà necessari que, en acabar “la guerra”, no ens oblidem dels que ara aplaudim amb tantes ganes i agraïment a diari per la seua tasca abnegada. A països com el nostre vam acceptar amb el silenci i la complicitat de molts com es retallaven les plantilles de professionals, com es privatitzaven amb entusiasme serveis bàsics susceptibles de ser rentables en convertir la salut, l’educació, l'assistència als majors, el transport, la seguretat i altres en una simple mercaderia.

Eixa rendibilitat -massa que ho sabíem molts, però ara tothom ho ha pogut comprovar-, era exclussiva per a les butxaques dels empresaris [i d’alguns polítics col·laboradors] que les havien propiciat.

4) Però, no serà prou amb que no ens oblidem dels funcionaris, particularment dels de la salut. Amb quanta indiferència de tants vam acceptar la precarització rabiosa del treball de tants com ara són imprescindibles. Parle dels llauradors, dels ramaders, dels transportistes, del personal del comerç de primera necessitat, dels serveis de neteja i desinfecció, dels homes i les dones dels supermercats sense els quals no aguantaríem ni dues setmanes.

Caldrà plantejar-se seriosament una reordenació del mercat laboral; caldrà un altre tipus que no siga caïnita, en el que impere el Treball Decent, segons els paràmetres establerts per organismes com ara l’Organització Internacional del Treball.

5) Serà imprescindible abordar una reordenació de la realitat geopolítica internacional. En el cas d’Europa, tot i les seues mancances que no han sigut menors, haurem de preguntar-nos que ens hauria passat sense el Banc Central Europeu i sense altres organismes de la Unió. Caldrà un govern europeu efectiu. 

Lluny de l’enfortiment dels castells nacionals, com demanen alguns populistes de diferent signe, tots embolcallats en les seues petites banderes particulars, no ens quedarà altra que potenciar els organismes supranacionals per tal de facilitar la unitat d’acció i la coordinació necessàries.

A les amenaces que haurem d’enfrontar des del dia després, des del canvi climàtic als drames migratoris passant per les pandèmies que tornaran, haurem de respondre federats o confederats, però junts i coordinats, i amb els òrgans de direcció governamentals nodrits de gent de molta i provada vàlua.

Sí, com en altres ocasions, també amb els ensenyaments i les experiències que traurem d’aquesta crisi mundial, una vegada la superem, podrem trobar les raons i la força suficients per a fer un colp de timó potent que obri una nova època en el planeta. Convindria anar pensant en això. 

No tot és terrible en aquests temps difícils.

Són dies complicats els que estem vivint. Se’ns ha obert al davant una finestra a allò desconegut, impensable, inesperat fa simplement un parell de mesos. No és una amenaça tangible, com altres que hem conegut. No tenim cap experiència en gestionar una pandèmia vírica, que pensàvem havien estat desterrades del món desenvolupat; que si de cas era cosa de països pobres i endarrerits.

Doncs ha resultat que no. Que fa un parell de setmanes teníem programats viatges de plaer o de treball; esperàvem l’inici de festes multitudinàries o senzillament teníem en l’agenda dies de descans i esbarjo. I de cop i volt tot ha anat per l’aire. El país he entrat en estat d’alarma, les xifres de contagis creixen, les decisions de les autoritats van caient una darrere de l’altra, la nostra vida quotidiana s’ha posat potes per amunt, s’han tancat restaurants, cafeteries, cinemes, teatres i museus. Els centres educatius, des de preescolar a les universitats han tancat portes sine die, i se’ns aconsella romandre a casa per a evitar el contagi o la transmissió del virus. Totes, absolutament totes les preocupacions que polaritzaven la vida pública del país han caigut en el calaix dels problemes secundaris.

Hem descobert quantes inèrcies i quants protocols hem hagut d’abandonar. La vida social s’ha reduït al màxim i hem deixat de besar-nos i d’abraçar-nos; ara ens saludem com hem vist fer els japonesos, tan cerimonials i tan distants ells. No som així, i ja n’hi ha qui es queixa amargament por no poder ser abraçat pels que estima.

Són temps difícils i tot fa pensar que duradors. No n’hi ha previsions fiables, ni terminis a acomplir. Ara per ara es tracta de resistir, de protegir als demés i de protegir-nos, de no col·lapsar els serveis sanitaris i de confiar en les autoritats que estan guiades pels criteris i els informes dels experts. Tot sembla dolent i terrible, insuportable. Però, no ho és.

No tant, si més no. Com recordava una d’aquelles idees que es difonen per les xarxes socials, “als nostres pares o els nostres avis els van enviar a la guerra, a nosaltres ens han enviat a casa. Calma”. Això, calma i paciència.

A més, no tot és terrible i negatiu. També n’hi ha fets i raons que són, sens dubte, positius i que mereixen alguna reflexió que ens ajude en eixe període de resistència en el que estem embrancats. Repassem alguns.

1) Quan van detectar-se els primers casos del que després seria la SIDA, en 1981, es va tardar dos anys en identificar el virus. Els primers casos de Covid19 es van detectar el darrer dia de 2019 i el 7 de gener de 2020 ja se sabia quin virus era. Més encara, el genoma del virus estava disponible tres dies més tard, el 10 de gener. N’han passat només dos mesos i escacs.

2) La comunitat científica ja ha publicat més de 160 articles acadèmics de més de 700 investigadors de tot el planeta, sobre tot el que gira al voltant del Covid19. A més, encara que tardaran mesos en poder-se utilitzar de manera fluida, ja n’hi ha prototips de vacunes.

3) Sabem que el 80 per cent dels contagis tenen un índex de gravetat lleu, i que la major part dels infectats es curen.

4) Hem confirmat una idea que els psicòlegs socials han treballat des de fa temps: que l’interés col·lectiu mobilitza més i millor que l’individual. És a dir que, davant d’un risc n’hi ha molts individus que estan disposats a assumir-lo, però són molts menys els partidaris del desafiament si fer-ho entranya risc per a d’altres. Tenim més cura si el nostre comportament pot perjudicar a d’altres que si els implicats som sols nosaltres. Com se sap, conduir un vehicle amb xiquets a bord ens fa més conservadors i segurs al volant.

5) És veritat que hem detectat comportaments individuals o de grup que són dolents i reprovables, en distint grau. D’altres mereixen més el qualificatiu de comportaments estúpids, propis de persones de baixa qualitat humana. Però, paral·lelament, hem sigut sabedors d’iniciatives de solidaritat, ajuda i cooperació especialment amb els més fràgils. Des dels veïns que han organitzat l’atenció a persones ancianes que viuen a soles, a les xarxes per a tindre cura de xiquets per ajudar a fer compatible l’activitat laboral dels pares.

6) Els mitjans de comunicació, majoritàriament, han deixat de costat el tremendisme, amb les excepcions que no cal esmentar. És habitual trobar en ells recomanacions i protocols de comportament per al públic en general, informacions de servei que són útils i necessàries en aquests dies.

7) Capítol especial mereixen els professionals de la sanitat pública. Sabem en quines condicions estan treballant, amb quina pressió i amb quins nivells de risc en segons quines ocasions. És en moments com els actuals que comprovem com de bé estan invertits els diners públics en instal·lacions sanitàries, com de formats i compromesos estan els funcionaris dels serveis sanitaris, des dels zeladors i el personal de neteja als infermers i els metges. Convindria que, quan el tsunami passe, no ens oblidem d’ells i de la seua titànica actuació.

No cal ser exhaustius. Avui no s’acaba el tema i tornarem a escriure sobre ell. Ara per ara, però, recordem que la consigna és resistir per a vèncer. No serà senzill, però com em recordava un amic, no serà fàcil però és segur.

Una monarquia sota sospita.

Un observador imparcial imaginaria que els monàrquics espanyols tindrien el màxim interés en desmuntar per falses totes les acusacions que estan caiguent sobre Juan Carlos de Borbón, ex cap de l’Estat [actualment Rei Emèrit] i pare de l’actual monarca Felipe VI. Acusacions que són extraordinàriament greus, i que comprometen no sols la figura de Juan Carlos, sinó la de tota la Casa Reial espanyola.

Però no, no fan sinó defendre’l sense arguments racionals i amb molta gesticulació patriòtica. És una pèssima defensa. Sembla que els monàrquics espanyols són d’aquells que s’estimen tant i tant la Corona que Felipe VI hauria de dir-los, com faria Cantinflas, allò de ¡no me ayuden, compadres!

Els ho van dir al Parlament des de Pablo Iglesias a Aitor Esteban: li fan vostès un mal favor al Rei, tant com diuen estimar-se’l. Venia la cosa a tomb de que no contents amb que Espanya siga seua, que la bandera bicolor siga seua, també donen per cosa feta que el rei els hi pertany. Parle de les tres dretes: la cobard, la valenta i la migpensionista.

La que ara n’hi ha organitzada és grossa. Resulta que el rei Juan Carlos, quan encara ho era, abans de dimitir després de dir allò de que ho sentia i que no ho tornaria a fer mai mes [matar elefants] tenia unes quantes amistats perilloses. D’una banda la família reial saudita, una dinastia medieval que governa amb puny de ferro un país al qual es violen a mansalva tots i cadascuns dels drets humans de primera generació. Perilloses en un altre sentit han sigut algunes de les íntimes amistats femenines de Juan Carlos, i a més molt costoses. Tant és així que, pel que conten, el rei Melcior, el rei Gaspar i el rei Baltasar, els tres junts, són uns simples aficionats fent regals, si els comparem amb la generositat del Rei Emèrit amb elles.

65 milions d’euros són molts euros. Això sí que és un regal, el que l’Emèrit li va fer a la senyora Corinna zu Sayn-Wittgenstein, una molt bona amiga. I tant que hauria de ser bona, i cal dir hauria perquè a hores d’ara ja no ho és: la senyora ha anunciat que denunciarà al rei [emèrit] Juan Carlos davant els tribunals de Londres per amenaces i per l'assetjament que diu patir des de 2012. En aquella data va eixir a la llum la seua relació íntima després del viatge que van realitzar junts a Botswana. Afirma la comtesa alemanya que des de llavors pateix persecució pels serveis secrets espanyols, per tal que no revele secrets d'Estat que, diu, l'acusen de tindre al seu poder.

L’any passat, en juliol de 2019, el Tribunal Suprem va desestimar la querella interposada per Esquerra Unida i el PCE contra el Rei emèrit, Corinna, el director de l'CNI Félix Sanz Roldán i l'ex-comissari Villarejo [actualment en presó], entre d'altres. La denúncia els hi acusava de tretze delictes entre els que hi figuraven tràfic d'influències, blanqueig de capitals, amenaces de mort i constitució de grup criminal. Tot i la decisió del Suprem, el problema no sols no va desaparèixer, sinó que a hores d’ara s’ha agreujat bona cosa.  

Que Juan Carlos I tindrà problemes amb la justícia britànica, si es fa efectiva la denúncia de la senyora Sayn-Wittgenstein, és cosa segura. Però la cosa ni acaba ni comença a Londres; ni per a l’Emèrit ni per a la seua ex amiga.

L’empresària [això diuen que és, professionalment] ja els té, de problemes, amb la justícia suïssa, atés que al país helvètic li han descobert un compte amb els 65 milions d’euros procedents del –segons declara ella- regal de l’ex monarca espanyol. L’explicació que ha donat la bona senyora no ha convençut als suïssos, i les autoritats d’aquell país creuen que tan quantiosa suma prové d'una comissió per la mediació de la parella en l'adjudicació a una UTE espanyola de les obres de l'AVE a la Meca. L'empresària ho nega. Així que caldrà veure en què acaba la investigació a Suïssa.

Però, més enllà de les tribulacions britàniques i helvètiques de la parella d’ex amics, els patiments judicials podrien tindre la seua continuïtat a Espanya, on la Fiscalia Anticorrupció també està investigant en secret, des de fa mesos, el procés d’adjudicació del tren d'alta velocitat a l'Aràbia Saudita. Ara, en un nou pas, ha demanat a Suïssa dades sobre els 100 milions que Juan Carlos I va rebre dels saudites.

El Congrés dels Diputats, gràcies a la col·laboració del PSOE i el PP, que sobre segons quines coses no tenen cap problema en funcionar plegats, ha rebutjar investigar. Tal vegada, a efectes pràctics, no importa massa. El problema és de tal calibre que una comissió parlamentària tindria poca cosa a fer, ja que en quatre ocasions anteriors el Tribunal Constitucional i els lletrats del propi Congrés han fet malbé la idea d’investigar Juan Carlos.

Encara que una democràcia parlamentària no hauria de negar-se mai a esclarir si una persona aforada ha comés cap delicte, tant i més si es tracta de l’ex Cap de l’Estat, està clar que la cosa se substanciarà en els tribunals. O no.

Siga el que siga el resultat, serà dolent per a la imatge i el futur dels Borbons.  Si se substancia, mal per a Felipe VI, per a la Família Reial i per a la institució monàrquica. I si no se substancia, igual o pitjor. El descrèdit intern i internacional de la monarquia ja és més que notable. La imatge d’Espanya i dels seus tribunals continuarà deteriorant-se.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”, però aquesta afirmació rotunda no pot ser entesa com una impunitat completa i absoluta per a qualsevol actuació contrària a dret del monarca. Una cosa semblant al·legava la defensa de Pinochet quan el general xilé va ser detingut a Londres en 1998, però el Tribunal de Lords no ho va acceptar. Els crims de Pinochet no podien quedar impunes, i si el militar colpista va poder tornar al seu país va ser perquè el govern britànic va considerar que era un ancià que no estava en condicions físiques ni mentals per a ser extraditat a Espanya.

El Rei d’Espanya és el primer funcionari de l’Estat, i la seua inviolabilitat sols pot ser entesa en allò que se’n derive de l’exercici del seu càrrec. I cobrar comissions per a repartir-se-les amb les seues amistats –presumptament- no és, de cap manera, una obligació del càrrec. És –pressumptament- un delicte. Així que la Fiscalia haurà d’investigar-lo.

Els partits que s’oposen, com ara el PSOE i les tres dretes monàrquiques, potser creuen que li fan un gran favor al Rei Emèrit, però perjudiquen seriosament al rei Felipe VI, a la monarquia espanyola i, també, a eixa Espanya que diuen estimar amb deliri. La llei és la llei, per Agamèmnon i per al seu porquer.