domingo, 15 de octubre de 2017

El “problema català”: Ortega contra Azaña, vuitanta cinc anys després.

L'anomenat problema territorial és molt vell a Espanya. Massa temps arrossegant i sense indici de llum al final del túnel. Dins d'aquest conducte va transcórrer la centúria anterior fins a 1978, un moment en què els constituents van parir allò de l'Estat de les autonomies. No obstant, el que aquest nou Estat fos concebut com un café per a tothom, per als que volien dues tasses i per als que mai en la seua vida s'havien plantejat la necessitat de prendre un glop, va ser un text que s'ha anat desgastant a poc a poc. Han passat quaranta anys, i aquell acord està caducat per a una bona part dels ciutadans de l'Estat espanyol, mentre que per a una altra bona part, més àmplia segurament, aquella descentralització gairebé federalitzant continua sent més que suficient. L'assumpte pivota sobre una concepció tan anacrònica com senzilla d'entendre: a una nació [espanyola] li correspon un Estat [espanyol]. Per tant, amb aquesta mateixa lògica, els qui se senten ciutadans d'una nació sense Estat es troben a disgust i volen aconseguir-ho. Per exemple, els independentistes catalans.

Entenc malgrat tot que, encara avui, una part dels que aposten per la secessió de Catalunya estarien disposats a quedar-se com a ciutadans d'un Estat plurinacional inserit en el marc solvent i pragmàtic de la Unió Europea. Però aquesta possibilitat està molt lluny de ser probable, tot i que pogués realitzar-se una reforma constitucional de certa envergadura que -convé no oblidar-ho- una part de la ciutadania de l'Espanya central i meridional considera completament innecessària.

Fa més de dos anys, amb motiu de la presentació del llibre Història de les Espanyes, editat per Joan Romero i Antoni Furió, [un text que els més alts responsables polítics haurien de llegir per prescripció mèdica] em feia ressò de les pàgines escrites, entre d'altres, per Josep Fontana i Pedro Ruiz Torres. Fontana, a la Introducció del volum, afirma que la intolerància ha estat un signe característic de la història d'Espanya; mentre que per a Ruiz Torres al desenvolupament del sistema autonòmic de les últimes dècades i les polítiques antisocials de resposta a la crisi d'aquests últims anys [amb Rajoy a La Moncloa] no han fet sinó aguditzar les dificultats per avançar en la resolució del desencontre creixent entre el govern de Catalunya i el de l'Estat. Com poder comprovar a diari, dosis tòxiques d'intolerància ens segueixen acompanyant.

Pedro Ruiz Torres analitza al seu capítol del llibre el debat parlamentari de 1932 entre José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, a propòsit de l'Estatut català. En aquella extraordinària controvèrsia es va evidenciar, un cop més, que hi havia dues formes radicalment diferents de concebre tant a Espanya com a la seua història. La tesi d'Ortega era contundent: rebutjava qualsevol reivindicació de sobirania per part catalana, en tant que acceptar-la significaria de forma immediata una catàstrofe nacional [espanyola]. A més, afegia, la sobirania emana del poble, però no del poble de Catalunya sinó de l'espanyol, de manera que només aquest té dret a decidir si trenca o no la convivència. La posició d'Azaña era a les antípodes. El president del govern entenia que la petició catalana d'autonomia era legítima, fonamentalment perquè els promotors havien complert amb tots els tràmits constitucionals i perquè considerava que la pretensió dels catalans de viure d'una altra manera dins de l'Estat podia conjugar-se amb els interessos d'Espanya al si de la República.

Resulta desolador constatar que, passats els anys, amortitzat el títol vuitè i algunes parts més de la Constitució, ara la cosa és -encara- més complicada que en 1932. Ho és perquè en la situació de Catalunya [i en certa mesura a Espanya] l'eix esquerra-dreta que vertebrava la política del Principat ha estat substituït per l'eix nacionalistes-no nacionalistes. Així es teoritza des del secessionisme, i en conseqüència s'explica que la política social -el terreny en el qual vol seguir movent-se l'esquerra més clàssica, i també la més recent, com són els Comuns- haja passat a ser una matèria postergada entre les organitzacions independentistes. Podria estar passant una cosa semblant a Espanya, un territori en el qual la unitat nacional proclamada sacrosanta pel PP de Rajoy estiga arrossegant el PSOE a deixar de costat els greus problemes socials que pateix el país; assumptes aquests que ara han desaparegut del debat polític perquè tot ell es centra en l'anomenada qüestió catalana.

La vida dóna aquestes sorpreses, però sorprenga més o sorprenga menys l'escenari és aquest: uns nacionalistes [espanyols] que identifiquen nació i Estat no admeten més nacions en el seu, mentre que altres nacionalistes [catalans] que no tenen Estat volen crear-ne un que siga exclusivament seu. Que això estiga passant a l'Europa que hauria de ser de les regions, és un drama. Que no s'estiga treballant amb eficàcia per enfortir la Unió Europea que pot ser simplement destrossada per la nova correlació de forces polítiques i econòmiques del món actual [el de Trump, Putin i els camarades xinesos], que ens mantinguem en la lògica dels Estats-nació de manera obsessiva, és una calamitat que pot portar-nos a la tragèdia.

No obstant això, aquí sembla que continuem sense treure’ns la pasta dels dits i és molt vigent el debat entre Ortega i Azaña vuitanta-cinc anys després. El filòsof va dir en 1932 que com que el problema català no tenia solució, sols podíem aspirar a conviure amb ell. Azaña, pel seu compte, havia dit uns anys abans el següent d’Ortega: "Una cosa és pensar; una altra, tenir ocurrències. Ortega enfila ocurrències".

Algú està pensant a hores d’ara en solucionar “el problema”, o continuem tenint-ne ocurrències?

domingo, 8 de octubre de 2017

El problema és Catalunya o és Espanya?


El 1994, a poc de l'aixecament del fins llavors desconegut Exèrcit Zapatista, liderat pel subcomandant Marcos, es va donar a Mèxic una polèmica entre dos intel·lectuals prestigiosos: Octavio Paz i Carlos Fuentes. Després del sobresalt per l'aparició d'aquella guerrilla que no volia la guerra, Paz va dictaminar que l'assumpte era un problema que calia circumscriure a Xiapas, l'estat en què s'havia produït la insurgència, pel seu endarreriment, el seu abandonament i la seua pobresa; mentrestant, Fuentes va replicar -crec que amb tota raó- que el problema no era Xiapas, sinó Mèxic com a país, com a Estat, amb les seues insuficiències polítiques i socials.

Faig aquest recordatori perquè tants anys després crec què -davant els tensos i complicats dies que estem vivint- aquí predominen aquells que pensen que l'únic problema és Catalunya, mentre que som minoria els que creiem que el gran problema real és Espanya. Clar i ras: el greu problema d'Espanya no és Catalunya, sinó la mateixa Espanya amb els seus anacronismes, la seua altivesa i la seua incapacitat per articular un discurs atractiu i convincent, així com la seua resistència a iniciar un desplegament de canvis polítics i econòmics que permeta mantenir la unitat de l'Estat estalvi dels que, cansats o ofesos, pretenen transcendir-lo i separar-se'n. Allò que està passant a Catalunya des de fa un temps no és causa, sinó conseqüència.
No cal estar a favor o en contra de la deriva de l'independentisme català per acceptar que mentre que els seus artífexs tenen una proposta que ha aconseguit enganxar i il·lusionar a gairebé la meitat de la seva població, l'altra meitat no té això que ara es diu relat, almenys una alternativa que els reconforte, no tenen un discurs que puguen oposar al discurs simple però efectiu dels que proposen proclamar la República de Catalunya.

Per què el problema és Espanya? Doncs hi ha, crec, raons conjunturals i estructurals. Entre les primeres cal citar l'existència d'un Govern, el de Rajoy, que no només no governa, sinó que es limita a manar com mana la dreta en Espanya: a garrotades, amb ordeno i mando, amb allò de “la llei és la llei i no se'n parle més”. Es tracta d'un govern dirigit per un indolent incapaç que porta anys alimentant el discurs i els efectius dels sobiranistes a força de fer com que ni els veu ni els sent i, a més, parapetant-se darrere de qualsevol barricada que li ho permeta: des dels jutges a la policia, des de la Monarquia al Tribunal Constitucional. El que faça falta, sense que mai haja sortit de la seua boca una proposta de res excepte la de "Alto a la Guàrdia Civil". En el seu suport, a Rajoy, s'han unit la flor i nata del socialisme felipista, els vells i alguns joves que semblen tan incapaços com els veterans de comprendre com ha canviat Espanya des dels anys vuitanta ençà.

Malgrat tots ells, les raons estructurals són les realment greus. La més important d'elles no és que la major part dels espanyols tinga una concepció castellanista d'Espanya, sent aquesta una qüestió rellevant, sinó que aquest posicionament s'allunya cada vegada més de la realitat que es viu a bona part de l'Espanya perifèrica; entenent per tal, fonamentalment, a aquelles regions que tenen llengua pròpia com són Catalunya i el País Basc i també, encara que en un altre nivell, Galícia, les Illes Balears i el País Valencià.

Aquesta concepció unitarista que es retroalimenta de manera reactiva en oposició a una visió plurinacional, federalista o directament separatista, xoca amb virulència en els moments de confrontació com el que estem vivint des de les últimes setmanes. Cal llegir la premsa estrangera, més distanciada per definició, per comprendre amb quina facilitat es percep des de fora aquest antagonisme.

No obstant això, pel que fa a Catalunya, des del Govern Rajoy i des dels grans mitjans de comunicació sempre s'insisteix que la majoria dels ciutadans de Catalunya no secunden les ànsies dels independentistes. Cosa que dita així, segurament, és certa i més de la meitat de la població del Principat no desitja independitzar-se d'Espanya. Aquesta convicció, que pot ser reconfortant per a alguns, oculta una realitat en la qual no s'insisteix prou: que si atenem als grups d'edat, entre els més joves la correlació de forces entre partidaris de la unitat i partidaris de la secessió s'inverteix absoluta i radicalment. Si això és així, i tots els indicadors ho confirmen, el mal anomenat problema català no només no desapareixerà, sinó que anirà a més any rere any. Cosa semblant pot dir-se d'altres regions perifèriques, singularment del País Basc, però no només.

Seria desitjable, per tant, que aquesta part de ciutadans de l'Espanya autocomplaent s'aturés a pensar per què està passant el que està passant. Primer "allò dels catalans" era cosa de diners: volien més part del pastís per a ells, tan egoistes sempre. Després va ser la manipulació dels cervells entre les escoles i la TV3. Ara és l’obtús i recalcitrant anti espanyolisme i la falta d'una resposta enèrgica per part de l'Estat: "A por ellos, oe, oe, oe".

Són majoria els espanyols, fins i tot gent políticament progressista, que creuen que la situació de rebel·lia a Catalunya es solucionaria amb mà dura d'una bona vegada. Doncs serà que no. Fins i tot si Rajoy es deixara portar per la temptació de picar al sobiranisme català, lluny de solucionar-se, el problema creixeria encara més.

La policia i la guàrdia civil, dirigides per incapaços van convertir el totalment devaluat referèndum en portada dels mitjans internacionals. Va callar Rajoy i va parlar el Rei per dir el mateix que hagués volgut dir el president. La seua segona, la senyora Sáenz de Santamaría, va aparèixer minuts després de la intervenció institucional del senyor Puigdemont –tossut i inassequible, encara que amb porta oberta al fons- per amenaçar amb les penes de l'infern a tothom. I mentrestant, a la vegada que segueix creixent el nombre dels catalans que ja han trencat emocionalment amb Espanya, l'assumpte és motiu de debat al Parlament Europeu, però no en l'espanyol. En aquest es farà, segons ha dit la seua inefable presidenta, "quan el president Rajoy tinga temps". De moment, aquest prefereix parlar amb diferents dignitats de l'Església catòlica, i amb els amics més o menys fervorosos; llegiu Ciutadans i el PSOE dels dos caps.

Bancs i grans empreses potser trauran les seues seus socials -que no les operatives- de Catalunya; la Unió Europea, més aviat que tard pressionarà per trobar un punt de contenció del problema que no passe per la Guàrdia Civil, i que tanque vel·leïtats en altres països. Potser el bloc independentista es trenque, afectat una part d'ell d'un vertigen insuportable. Però aquestes, malgrat tot, seran respostes conjunturals que no acabaran amb el problema. I és que l'obsolescència del Pacte Constitucional de 78 no és Catalunya la que ho evidencia; és Espanya, amb la seua negativa a revisar i a repensar-se a ella mateixa.

Les concentracions blanques pel diàleg de dissabte a les portes de molts ajuntaments d'Espanya, inclosa la Plaça de Sant Jaume a Barcelona, ​​no són una flor que farà primavera, però potser marquen un camí encara amb prou feines perceptible per a l'esperança.

domingo, 1 de octubre de 2017

Fractures múltiples a Catalunya i a Espanya.



A hores d’ara, quan el dia encara comença a clarejar, no sé què va a passar a Catalunya, però m’ho imagine. Tot amb tot, no paga la pena elucubrar sobre si guanyaran blanques o s’imposaran les negres. Allò que ara tinc per segur és que, finalment, la fractura entre Espanya i Catalunya i la fractura entre dues visions d’Espanya són dramàticament evidents.

Què passarà avui és la incògnita i la preocupació amb la que molts ens hem alçat. La setmana ha estat difícil, però, tot i plena de paranys quan vam encetar-la dilluns al matí, ha acabat raonablement bé: sense res irreparable que lamentar. Tant de bo el dia d’avui, el de la gran cita, acabe igual: sense que tinguem que lamentar cap desgràcia indesitjable. 


Malgrat tot, la via d’aigua que s’ha obert entre Catalunya i la resta d’Espanya és de grans proporcions i amenaça amb anar a més. A Catalunya els que desitgen la independència i també molts que no la volen han pogut veure de prop en aquests dies passats el rostre de l’Espanya més odiosa. No la que transmeten els polítics nacionalistes espanyols, no la dels mitjans de comunicació de Madrid i rodalies, no; la de la gent comú, la de la gent del carrer representada esperpènticament per aquells que han victorejat l’eixida de policies i guàrdies civils cap a Catalunya amb allò del “a por ellos, oe, oe, oe”. Aquests fanàtics d’una espanyolitat irredenta reconeixen per defecte que Catalunya és una nació, i la identifiquen com a nació enemiga sense fer-ne cap distinció entre els qui l’habiten. Ni tan sols salven els que, haurien de recordar-ho, també a aquella terra se senten espanyols amb més o menys entusiasme. No, “a por ellos, oe, oe, oe”, a per tots; a pels catalans, pel fet de ser ciutadans de Catalunya. Què voldrien fer-los, exactament?

A la resta d’Espanya la situació és ben distinta, però no menys greu. Per a molts, aquella Espanya que ens ha amargat la vida a diverses generacions de demòcrates republicans i antifranquistes ha reaparegut ben viva. Mai va deixar d’estar-ho, però vam voler creure que l’havíem deixat arrere tot i els senyals indiscutibles que alguns no acceptaven de reconèixer. No parle d’allò que pot representar Rafael Hernando, Mayor Oreja o García Albiol, que aquests són l’extrema dreta tan ben representada al Partit Popular. Parle de tota eixa gent que ha penjat banderes als balcons amb la intenció de remarcar, també, el nosaltres contra ells; parle dels que es manifestaren a Madrid tot cantant el Cara al sol i amb el braç ben extés per a que no càpiguen dubtes de que estan amb allò del “antes roja que rota”.

Paral.lelament, l’Espanya hereva de la tradició republicana i antifranquista no sap ben bé què fer. La gent, la ciutadania que entén amb major o menor entusiasme que, efectivament, vivim dins una realitat plurinacional que no podem obviar com no podem tapar el sol amb el dit, té moltes dificultats per a trobar una posició efectiva que ajude a eixir del cul de sac en el que estem.

Anit, a un debat televisiu al que eren presents dirigents de tots els partits del Parlament de Catalunya, la sensació va ser doble. Agra i lleugerament ensucrada alhora: agra per que Carles Riera, en nom de la CUP, va declarar que després del que passe avui no n’hi ha res que dialogar, mentre que Xavier García Albiol va negar que es puga negociar res amb la parella Puidemont-Junqueras. Una mica més d’optimisme vaig trobar en les intervencions de Toni Comín (JXSí), Joan Coscubiela (CSQEP), Miquel Iceta (PSC-PSOE) i, àdhuc, Inés Arrimadas (C’s). Més valdrà que els Riera i els Albiol queden al marge d’allò que ha de començar aquesta mateixa nit.

Entenc que passe el que passe avui, no n’hi haurà més remei que raonar, parlar, cedir i pactar. Ni l’Estat podrà sotmetre i eradicar el sobiranisme a Catalunya, ni els independentistes podran obtindré una victòria definitiva sobre els unionistes. Estem sotmesos, com afirmava Edward Said, a les desconcertants interdependències de la nostra època, i ara més que mai res és blanc o és negre. Per raons que són conegudes, ens hem vist arrossegats per una seqüència de fets que ens han conduït a la situació en la que estem, i sols podrem superar-la amb la paraula, amb una certa dosi de generositat i amb una ferma disposició a entendre a l’altre.

El problema polític que és l’obsolescència de l’Estat de les autonomies parit per les èlits partidàries en 1978 és un fet indiscutible si ho mirem –si més no- des de Catalunya. Una majoria aclaparadora dels ciutadans d’aquella nació ha deixat de sentir-se adscrita al pacte constitucional, i reclama revisar-lo. Inclús, una bona part d’ells ja no estan en aquesta posició i desitgen, simplement, marxar; constituir un nou Estat amb format de República.

Les veus més agres i feridores d’aquest contingent de ciutadans que aposten per aquesta eixida, els qui fan veure que n’hi ha un nosaltres irreconciliable amb ells, són els que més audiència aconsegueixen entre els sectors més oposats a qualsevol cosa amb els catalans que no siga que se’ls impose l’espanyolitat al preu que calga. Paral.lelament, l’Espanya més odiosa, la que menysprea tot el que ignora, la que s’esforça en fer palés que la cosa està –també- entre nosaltres i ells, entre els bons espanyols i els maleïts catalans, és la que se sent amb més força, a tot volum a Catalunya.

Són les greus fractures que patim, i caldrà que els qui tenen la responsabilitat de governar-nos siguen conscients que tenen l’obligació, el deure de trobar una eixida digna i explicable per a un conflicte del que, més endavant, caldrà demanar responsabilitats als qui han fet el possible per aguditzar-lo a la recerca dels seus interessos més innobles.


                                                                                                   



domingo, 24 de septiembre de 2017

Rajoy està perdent la batalla internacional d'imatge, i la seua jubilació comença a entreveure’s.


Una setmana més de tensió creixent i encara falta una altra per arribar a l'1 d'octubre. Amb les espases en alt, el desafiament dels independentistes catalans continua generant certes simpaties -dins i especialment fora d'Espanya- per la resposta policial que el govern de Madrid està donant i per la seua manca de propostes que rebaixen la tensió. Es diu que Rajoy està obsessionat amb no tornar a fer el ridícul que va viure el 9N, i també que els falcons de l'extrema dreta del seu partit volen que siga encara més dur i que en cap cas admeta el diàleg amb els sediciosos excepte per acceptar la seva rendició incondicional. No obstant això, les coses no els estan funcionant bé i sembla que el tret els podria eixir per la culata.

No es pot negar que els dirigents sobiranistes -que han cremat les seues naus i se la juguen al tot o res- han aconseguit donar-li un perfil internacional a la seua causa. Un perfil creixent que ha obligat al mateix ministre d'exteriors, l'inefable Dastis, a intentar explicar-se en la mateixa ONU. Els senyals que arriben de la Unió Europea -malgrat que el discurs oficial amb prou feines ha canviat en Brussel·les- comencen a sembrar el nerviosisme entre els actors alineats amb Rajoy, i els grans mitjans de premsa internacionals estan sent molt crítics amb la resposta tan desmesurada com ineficaç d'aquest. A quanta gent voldrà multar, detenir i, si escau, empresonar Rajoy? ¿Desenes, centenars, milers?

Dóna la impressió que el Govern només pensa en l'1-O, com si impedint que aquest dia es produixca alguna cosa que s'assemble a un referèndum ja estaria el problema resolt. No poden ser tan obtusos; ni tan sols el seu ranci nacionalisme superb pot encegar-los tant. On van, doncs? Quin és el Pla de don Mariano?

Sembla indiscutible que l'Estat ha d'actuar davant els desafiants que no cedeixen gens ni mica en les seues exigències, però no es pot acceptar que aquesta actuació vulnere -en cap lloc d'Espanya, ni tampoc a Catalunya- els propis drets fonamentals que la Constitució consagra. I això és el que està passant amb l'aposta autoritària, judicial i policial, propiciada pel Govern. Engrossen o no les files de l'independentisme, el volum de gent desafecta al govern de Madrid és creixent a Catalunya. Fins i tot els que hi estan donant la batalla als independentistes, a risc de moltes coses, no poden acceptar de cap manera el que sembla ser una intenció doble de Rajoy: humiliar les institucions catalanes i ficar la por al cos dels ciutadans que les reconeixen i respecten. De moment no sembla que l'estratègia estiga resultant reeixida i la rasa que trenca els afectes entre aquella terra i la resta d'Espanya s'eixampla cada dia que passa una mica més. ¿On va Rajoy, el suposat estadista què, segons els seus, venç perquè domina els temps de les batalles polítiques?

Les veus que comencen a sentir-se des d'Europa transmeten una cosa que, es reconega o no des de Madrid, és una evidència creixent: per la mala gestió de Rajoy, el mal anomenat problema català s'ha convertit en un assumpte europeu. Se segueix parlant d'ell com d'una qüestió interna dels espanyols, però ara s'afegeix que la preocupació és creixent i que tots estan atents a l'evolució del conflicte. Hem passat, doncs, a una altra pantalla del joc. Comença una nova temporada de la sèrie.

Diuen els analistes que Rajoy, en un hipotètic escenari electoral, podria guanyar molts vots a Espanya, encara que el seu partit corregués el risc de desaparèixer a Catalunya. Això explicaria els seus moviments, en la perspectiva que els bascos del PNB s'allunyen d'ell com d'un empestat i es veja obligat a convocar eleccions. Tal vegada siga així. És possible que en aquesta polarització entre espanyolisme i separatisme Rajoy obtinga rèdits electorals a curt termini, que és al que ell juga sempre: fer el que li convé avui sense pensar en demà, perquè llavors serà capaç de fer sense rubor el que li torne a convindre.

¿Pretendria guanyar temps? Potser, però ¿per a què? La desafecció catalana és, ara com ara, imparable i, a més, és més evident entre els més joves que no tenen els referents, per exemple, de l'avantguarda antifranquista que Catalunya va exercir per a Espanya sencera. Com diversos analistes han expressat darrerament, contra un 60 per cent d'independentistes no hi haurà barreres que oposar des de Madrid i la independència serà un fet. Aquest és un escenari encara llunyà, però inexorable si no es produeix un cop dràstic de timó. I Rajoy, això està clar, no és un marí solvent es mire per on es mire.

Encara en plena borrasca, és incapaç d'oferir ni afecte ni una sortida raonable a la situació que fracture el bloc independentista, i es refugia darrere dels jutges i la policia. Potser aquest cortoplacisme li done vots a l'Espanya castellana, però els seus socis europeus comencen a veure’l més com a part del problema que de la solució. Amb els maldecaps que la Unió Europea té a l'agenda, des de Polònia i Hongria al Brexit, passant per Trump i els problemes migratoris, una crisi com la que s'anuncia a Espanya és l'últim que desitgen els seus dirigents. Es diu que en cenacles polítics molt principals hi ha gent que està pensant que Mariano, tan dòcil sempre davant els seus superiors, hauria de passar més d'hora que tard a la situació de jubilat. Als preocupats dirigents europeus no els resultarà fàcil seguir donant suport a un col·lega que no només no és capaç d'arreglar el desgavell intern, sinó que a més ho empitjora cada dia que passa.

domingo, 17 de septiembre de 2017

Potser tots hauríem de començar a tindre una mica de por.

Dia rere dia l’ambient va escalfant-se i enrarint-se com més va més. De les paraules dalt o baix valentes hem passat als fets desafiants, de les amenaces vetlades hem arribat a les explícites, i dels anuncis de si farem allò o allò altre, a fer coses de les que tal vegada haurem de penedir-nos tots.

És bastant evident allò que està passant a casa nostra en els darrers anys: assistim a un creixent distanciament entre bona part de la societat catalana i bona part de la societat espanyola. És cert que aquesta esquerda, que sols aquells que es neguen a veure la realitat poden ignorar, no és un accident climatològic, ni obeeix a causes naturals. No, és un enfrontament encara sota control, però que podria deixar d’estar-lo en qualsevol moment.

La rasa que s’ha obert entre les dues ribes de l’Ebre és una realitat que respon a l’acció de l’home. En concret –quant a les arrels del problema- de dos homes: José María Aznar i Mariano Rajoy; el primer capficat en sotmetre els nacionalistes bascos i catalans i en re centralitzar Espanya, i el segon fent bandera d’un anticatalanisme primari que sempre li’n ha generat vots a l’Espanya més castissa. És clar que des de Catalunya també n’hi ha hagut col·laboradors imprescindibles que ajuden a entendre el forat que dia rere dia s’eixampla més, però crec que el consens és molt ampli al voltant de la idea que Aznar jugà a engabiar els bascos mentre parlava català en la intimitat, i Rajoy –amb una frivolitat política delictiva- va fer que el TC es carregara l’Estatut que ja havia sigut aprovat pels ciutadans de Catalunya, tot i haver estat “convenientemente cepillado” [Alfonso Guerra dixit]. D’aleshores ençà des de Madrid no n’han fet una de bones. Mai han escoltat la remor abans ni els crits després procedents del Principat.
A hores d’ara assistim a la pugna de dos nacionalismes enfrontats; dos nacionalismes carregats d’expectatives i il·lusions –més o menys farcides d’idealisme i d’auto suficiència- en el cas català; i carregat d’autoritarisme superb i de ceguera per a entendre com ha canviat la societat catalana en els darrers deu anys. Cap dels dos accepta altra eixida que la rendició completa del contrari. Ningú parla seriosament de negociar res. Si més no abans de la cita per al primer combat anunciat: l’1 d’octubre. Uns diuen que no tenen por i que votaran, i els altres els responen que prendran mal si ho intenten i que, per suposat, no els hi permetran votar de cap manera.

Des de Barcelona s’ha decretat una nova legalitat i des de Madrid se’ls ha respost que ni n’hi ha més legalitat que la que empara la Constitució de 1978 i que “no els obliguen a fer allò que no volen fer” [Rajoy]. El resultat d’aquesta onada d’amenaces i desqualificacions és que la societat catalana i també l’espanyola estan polaritzant-se com més va més. No n’hi ha espai per als que dubten, no queda oxigen per als que no tenen la lleialtat definida a favor exclusiu d’una bandera o l’altra. No hi ha marge per a la política: el Govern Rajoy no sap parlar més que de policia, jutges i fiscals per mantenir la legalitat, i des de Barcelona es diu que no hi ha legalitat que sotmeta la voluntat de tants catalans.

Persones assenyades n’hi ha que es neguen, malgrat tot, a alinear-se darrere d’una de les dues pàtries. Ells són els què, ho diguen més o menys explícitament, han començat a tindre por. La situació comença a ser explosiva i qualsevol espurna podria provocar ves a saber què. Conscients que cap dels dos bàndols en pugna està en condicions d’obtindre la rendició de l’altre –que és allò que ara sembla que volen aconseguir- expliquen a qui vol escoltar-los que tard o d’hora caldrà negociar per a pactar una eixida que haurà de ser democràticament homologable; una porta per la que puguen eixir els negociadors després d’haver fet les oportunes i necessàries concessions i renuncies.
Ara per ara, aquestes persones prudents i coneixedores de l’extrema complexitat del problema clamen en el desert. Potser a tots ens convindria escoltar-los i començar a tindre una mica de por. Malgrat que la consigna No tenim por sembla positiva i atrevida, no l’hem d’entendre necessàriament com una virtut: no és igual ser valent que ser temerari. La prudència, contràriament, si és una virtut gairebé sempre.

Si més no en política, la prudència hauria de ser tan obligatòria com el cinturó de seguretat en el cotxe.

domingo, 10 de septiembre de 2017

Joan Coscubiela com Gary Cooper, sols davant el perill.

Molt malament està la situació de Catalunya. És evident que la polarització i la crispació són creixents. Els diaris catalans parlaven de la borrascosa sessió en la que va ser aprovada la Llei del Referèndum. L’editorial de La Vanguardia, sota el títol Crisi d’Estat, afirmava “Tensa, confusa i convulsa, la sessió parlamentària va ser un reflex clar de la divisió política i social que suscita l’aventura que han decidit emprendre els independentistes”; El Periódico de Catalunya, al seu torn, amb el títol La consumació d’un fracàs, afirmava: “La consulta està suposadament emparada per una llei aprovada després de violentar les normes del Parlament en un procés mancat d’elementals garanties democràtiques i en el qual es va excloure la meitat de l’hemicicle”; el diari digital Ara.Cat, tot i des d’altre posicionament, apuntava: “La d’ahir va ser una sessió trista pels retrets de manca de garanties de l’oposició i el posicionament del Consell de Garanties Estatutàries, que va deixar clar unànimement el dret dels diputats a demanar-li dictàmens abans de la votació tot i que la seva opinió no sigui vinculant. La ficció política que assegurava que es podia convocar els catalans a votar sense forçar els procediments s’ha acabat, i ningú, a hores d’ara, se’n pot sorprendre”.

L’Ara, clar, explicava que no es podia haver fet una altra cosa: “La manera no ha sigut la desitjada per ningú, com van reconèixer des de JxSí. Però quina era l’alternativa? Des de la sentència del TC no hi ha proposta per a Catalunya més enllà de la dissolució dins de la uniformitat i la unicitat d’Espanya”. El Periódico pronosticava: “Les conseqüències són imprevisibles, ja que és desconeguda la situació en què la irresponsabilitat, el frentisme, el radicalisme i l’immobilisme d’uns i altres han portat Catalunya”. Mentrimentres, La Vanguardia sentenciava al seu editorial: “Els esdeveniments d’ahir malmeten la insti­tucionalitat catalana, deixen a la intempèrie la meitat de la societat, debiliten la causa de Catalunya en els debats públics, entelen la imatge del país a Europa i debiliten el mateix independentisme. Aquest no és el camí”.

És difícil no coincidir en l’afirmació final: aquest no és el camí, no pot ser el camí. Podem discutir quina ha de ser la senda, però resulta evident que no és aquella per la qual s’avança ara.

Una de les intervencions més notables de tot el debat al Parlament de Catalunya, sinó la que més, va ser la de Joan Coscubiela, portaveu de la coalició Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), qui digué que s’havien viscut en aquell Parlament 48 hores negres en les que la majoria no havia aconseguit més que aprovar una llei que situa Catalunya en el terreny de la política ficció.

A Coscubiela li han plogut crítiques, desqualificacions, menyspreus i insults a mansalva. Tots els que van sentir-se despullats per les seues crítiques al procediment parlamentari i per les preguntes sense resposta al desenvolupament de la Llei del Referèndum han carregat contra el diputat, oblidant no sols que ell mateix es va definir com a sobiranista, sinó fent malbé el seu currículum antifranquista i catalanista acreditat per més de quatre dècades.

No són pocs els que s’han sentit representats per Joan Coscubiela, qui en acabar la seua segona intervenció va rebre els aplaudiments dels diputats de l’oposició posats dempeus. És extraordinària la situació política actual a Catalunya: els independentistes fan sang al diputat de CSQEP perquè el van aplaudir els del PP. De les palmes de Ciutadans i del PSOE no cal que en parlem, però que la cosa rellevant siga que García Albiol i els seus aplaudiren Coscubiela és certament cosa notable. Aquest els havia dit poquet i bo, havia parlat de la bunquerització del PP, de la utilització de les clavegueres de l’Estat, d’apostar únicament per la repressió tot renunciant a la política, de ser el partit de la mordassa i els hereus de Manuel Fraga (“La calle es mía”), i així i tot el van victorejar al crit de de-mo-crà-cia, de-mo-crà-cia. Per a sorpresa de propis i estranys, allò que l’independentisme ha posat de relleu, allò en el que ha fet èmfasi, no és en la poca vergonya dels diputats del PP d’aplaudir Coscubiela, sinó el pecat d’aquest per... deixar-se aplaudir per aquells als que havia denunciat sense miraments.

Pel que sembla, allò que interessa és tensar la situació al màxim des de les emocions, renunciant a la racionalitat. Els atacs a Coscubiela, la desqualificació i la deslegitimació de la persona i dels seus arguments són el resultat del procés que estem patint. L’emocràcia com a paradigma de la realitat política, l’emocràcia de les emocions primàries, que tot s’ha de dir.

No importa que Coscubiela deixara clar que el pacte social i polític de 1978 està esgotadíssim, ni que lamentara que s’haja perdut en 48 hores negres l’autoritat moral de la defensa de les urnes. No importa que afirmara la legitimitat de l’independentisme i de l’objectiu de construir la República Catalana. Allò que se li retreu al diputat, allò pel que se l’insulta és perquè va mostrar la nuesa dels responsables polítics del Procés.

Com sabem, fer una llei és cosa fàcil atés que sols cal tindre els vots necessaris al Parlament. Però, i aplicar-la, fer-la efectiva sense la capacitat per a fer-la obeir? Això, ja ho hem dit, és entrar en el terreny de la política ficció.

La Llei aprovada preveu què, una vegada independents, Catalunya pactarà amb Espanya moltes coses. Per exemple, apuntava Coscubiela, la doble nacionalitat, la sobirania terrestre i marítima, la sobirania tributària, el sistema de cotització a la Seguretat Social, etc., etc., etc. Com van pactar això amb qui no ha volgut arribar a un acord ni amb la realització d’un referèndum, preguntava el diputat al president Puigdemont. Com va a resoldre’s el problema de les pensions sense disposar ni tan sols de les bases de dades de la Seguretat Social? És legítim lluitar per la independència, però no ho és enganyar a la gent. Això no és legítim, va concloure el diputat de CSQEP.

Indicadors n’hi ha de que molts ciutadans estan en sintonia amb la intervenció de Joan Coscubiela, i també de que altres estan a les seues antípodes, molts dels quals desconeixen o obliden el currículum polític del cavaller i el seu compromís amb l’esquerra catalanista des de sempre. Convindria que els qui el desqualifiquen mostraren una miqueta de respecte pel diputat i per aquells que hi coincideixen amb ell. És incorrecte entendre que la realitat és binària. No estar a favor de la independència és compatible amb exigir la realització d’un referèndum d’acord amb els criteris internacionals definits per la Comissió de Venècia. Estar a favor de la convocatòria d’un referèndum no significa estar a favor de qualsevol referèndum. No estar a favor de la independència no és igual a ser nacionalista espanyol, ni fatxa, ni botifler, ni lerrouxista, ni traïdor a les legítimes aspiracions polítiques encara que ultrapassen els marcs legals actuals. Els distints actors polítics –i també la ciutadania en general- haurien d’abandonar l’emocràcia i obrir de bat a bat les portes del diàleg, del debat i del pacte. Convençuts, això sí, que la situació no es resoldrà en un termini breu.

Com va dir Coscubiela, convindria no oblidar que és el PP, amb Mariano Rajoy al front, el màxim responsable de la situació de crisi d’Estat com no hem conegut des de febrer de 1981. D’una crisi de la que no es podrà eixir amb antagonismes irreconciliables, com tampoc amb judicialització extrema i actuacions policials. Tard o d’hora caldrà raonar i pactar, però mentrimentres convindria entendre que Joan Coscubiela no és l’enemic per a ningú –sí l’adversari per a alguns- que alguns han dibuixat, és un home carregat de seny que va acomplir amb la seua obligació com a parlamentari honest, i que va aportar al debat les reflexions i les preguntes que va considerar. Malauradament, recordava Gary Cooper en Sols davant el perill (High Noon, 1952).

L’actual majoria parlamentaria va preferir no respondre-les, i els seus hooligans s’han dedicat a atacar sense pietat l’incòmode diputat de CSQEP, que va rebre foc amic també des de les seues pròpies files. Malament anem.



domingo, 3 de septiembre de 2017

L’Estat en crisi, la societat polaritzant-se i els governants mirant pels seus interessos.

L’estiu ha estat més calent del normal políticament parlant, i dir calent és una forma suau de referir-nos a la brutícia que dia rere dia hem d’empassar-nos els ciutadans. Les informacions interessades quan no la propaganda negra [la intoxicació i la manipulació informativa, per dir-ho de forma planera]; les tergiversacions i les mitges veritats de responsables, portantveus oficials i oficiosos; les tertúlies esbiaixades ad nauseam, la desqualificació absoluta i la deslegitimació inapel·lable de l’adversari; la negativa recalcitrant a practicar qualsevol mena d’autocrítica i l’ús de l’amenaça com a moneda corrent en l’àmbit de la cosa pública, tot plegat, està tenint un efecte pervers i perillós alhora entre la ciutadania atenta a la vida política espanyola. Les posicions cada vegada estan més polaritzades.

Costa de creure que la qüestió catalana haja arribat on ha arribat, però és encara més dur haver de coincidir amb aquells que anuncien, pessimistes, que allò pitjor encara està per arribar, i que el mes de setembre va a ser droga dura. Per no parlar d’octubre, de novembre... La situació és greu, el model d’Estat està en qüestió i els màxims responsables polítics no es treuen la pasta dels dits –ni saben ni volen- i prefereixen no plantar-li cara al problema.

Fa mesos que vivim un crescendo de desafiaments i d’amenaces entre el govern català i el central. Qualsevol cosa s’ha fet des de les dues bandes tret de política, entenent per tal el diàleg, la negociació i, en el seu cas, el pacte. Els ponts fa temps que van ser dinamitats, no n’hi ha interlocutors amb capacitat per despenjar el telèfon o per convocar una reunió que permeta alleugerir la tensió que va acumulant-se com una borsa de grisú en el pou d’una mina de carbó.

Per suposat que no parle de les raons dels uns ni dels altres. Del que parle és d’allò que sembla un paorós abandonament de responsabilitats per part dels qui la ciutadania ha triat per governar. És impossible no concloure que els independentistes catalans han decidit desafiar al govern central pensant en una pròxima convocatòria electoral en la que rendibilitzar eixe combat, mentre que el govern de Rajoy està convençut d’aconseguir el mateix agitant la bandera de la unitat d’Espanya front als que la qüestionen.

Quan algú podia pensar que el clima de tensió ja era insuportable, ocorregué l’atemptat de Barcelona. Aleshores vam poder comprovar què, efectivament, per malament que estiga una situació sempre és susceptible d’empitjorar.

No tinc la menor capacitat per a avaluar si l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra ha sigut excel·lent o ha evidenciat errors d’importància. Ni la tinc per a valorar si la resta de les forces de seguretat de l’Estat, des de la Guàrdia Civil al CNI, han fet el que tocava bé, mal o regular. Tanmateix, com a ciutadà tinc el dret de dir que em sembla que molt, massa, del que hem vist, llegit i escoltat després la massacre barcelonina ha sigut i és deplorable, indigne i impropi d’un Estat de l’Europa occidental.

Quan una situació política es polaritza fins a estar a punt desbocar-se, quan l’escenari es torna binari i els actors principals apareixen com a irreconciliables, es redueix dràsticament la franja intermèdia en la que habiten aquells que no accepten una realitat en blanc i negre, els que són sensibles a la gama de grisos. És per això què eixa terra dels que no tenen les certeses fossilitzades està definitivament amenaçada pels uns i pels altres, i tots dos contendents els empenten a triar un bàndol de forma clara, a definir-se: amb mi o en contra meua. Ara per ara, si les coses van com van, és versemblant que en algun moment els de la franja hauran de prendre partit o acceptar que seran designats com a traïdors pels blancs o pels negres. Mentrimentres, la situació es complica com més va més, i l’aire és cada cop més irrespirable.

L’atur i la corrupció continuen sent, segons el CIS, els principals problemes detectats entre la ciutadania. Però, durant l’estiu l’un i l’altra han quedat sepultats pel soroll dels desafiaments i les amenaces de la situació catalana. Sembla que no tenim un problema amb el tipus de llocs de treball de qualitat ínfima que està creant-se, ni amb la devaluació via salarial, ni amb el desviament de diners públics a butxaques privades, ni amb l’amenaça del terrorisme fanàtic, ni amb la violència contra les dones, ni amb el drama de la immigració, ni amb la pèrdua irreparable de rellevància d’Europa en el món, ni tan sols amb el canvi climàtic que ja no és una amenaça sinó una evidència. N’hi ha, està clar, a qui ja li va bé que la situació catalana reba exclusivament el focus de l’atenció de la ciutadania.

És a dir, que els actuals governants prefereixen continuar amb el roda i volta que consideren els donarà més rèdits electorals a curt termini; tot és pur tacticisme, política menuda, cosa de negociants de diners fàcils. Cadascú mira exclusivament pels seus interessos. Ara, tots parlen de l’1 d’octubre, com si eixe dia el problema es resoldrà en benefici dels unionistes o dels independentistes. No serà així, i passe el que passe eixe dia en els següents caldrà actuar i prendre decisions; això sí, amb més pressió cada vegada.

Malament pinta el curs que acabem d’encetar. Caldrà estar preparats perquè ens queden molts ensurts que passar durant aquesta nova etapa.

domingo, 2 de julio de 2017

Una reconciliació què, tantes dècades després, no acaba d'arribar.

S'han complert quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista, i el Parlament va viure un acte solemne en el qual el rei Felip VI es va dirigir als representants polítics de la ciutadania. No és que en la seua intervenció el monarca oblidés algun dels problemes centrals que Espanya pateix, com la preocupant tensió catalana o l’asfixiant corrupció, ni que condecorés personatges nefastos, ni tan sols que s'alineés amb les tesis de la dreta a l'insistir que la llei és la llei i cal complir-la, oblidant que els allí presents són els que han de parlamentar per millor aplicar les lleis, millorant-les quan siga necessari. Adaptant-les a les exigències de la realitat, que és per definició canviant.

Més lamentable va resultar què -en un acte d'aquelles característiques- Felip VI s'oblidés de les víctimes de la dictadura, i també de les víctimes de la Transició, aquesta fase de la història recent que ell mateix i tants altres lloen com a modèlica i immaculada. Ni una paraula sobre les dues mil cinc-centes fosses que hi ha a Espanya, més de la meitat encara sense obrir, en les quals hi ha les restes d'execcutats per la dictadura de Franco. Ni una paraula tampoc sobre les cent vuitanta-vuit víctimes del període de la recuperació de la democràcia. Tota aquesta gent, tanmateix, va rebre un homenatge en un acte previ, també al Congrés però en una sala, no a l'hemicicle. A la reunió, organitzada per Units Podem, van assistir els diputats del PSOE, PNB, Compromís i PDeCAT. Ni rastre, és clar, dels del PP ni dels de Ciutadans. Xavier Domènech, el diputat d'En Comú Podem aportà una reflexió interessant: "188 persones van morir per violència institucional [durant la Transició]. En la Revolució dels Clavells [a Portugal, 1974], quatre. A vegades les revolucions són més pacífiques que les transicions ".

Felip VI va parlar de les eleccions de 1977, i les va lligar amb el "gran projecte de reconciliació nacional, el gran propòsit nacional d'unir les dues Espanyes que gelaven el cor d'Antonio Machado". Va ser, posteriorment, Pablo Iglesias qui va aconsellar al Cap de l'Estat a una millor lectura del poeta. Tota la raó. A més, apuntem que no van ser les dues Espanyes les que van enviar a Machado a l'exili, les que el van portar a la mort i a ser enterrat a França, a Cotlliure.

Reconciliació nacional? Caldrà convenir que no s'ha produït realment. A més, caldria reconèixer que l'interès posat en aquesta reconciliació ha estat molt asimètric. Molt descompensat.

Ja al juny de 1956, és a dir, fa més de seixanta anys, en la plena negra nit franquista, el Comitè Central del Partit Comunista d'Espanya va proposar treballar per al que va anomenar Reconciliació Nacional: "En la present situació, i en acostar-se el XX aniversari del començament de la guerra civil, el Partit Comunista d'Espanya declara solemnement estar disposat a contribuir sense reserves a la reconciliació nacional dels espanyols, a acabar amb la divisió oberta per la guerra civil i mantinguda pel general Franco ".

Vint anys després, en la campanya electoral de 1977, Manuel Fraga Iribarne, líder d'Aliança Popular i pare polític i preceptor dels actuals dirigents del PP, entre ells de Mariano Rajoy, gallecs tots dos, estava molt lluny de proposar alguna cosa semblant a allò enunciat pels comunistes més de dues dècades enrere. En aquella campanya, Fraga Iribarne afirmava: "Que es medite bé, que es faça un vot útil a un partit capaç de defensar-lo. Que no es vote per nostàlgies, per ressentiments. Que no es vote per sentiments de revenja. Cal optar, en aquest moment cal aclarir-se, cal donar la cara, no hi ha més remei. I cal veure qui pot donar al país seguretat, ordre i llei, restauració de la confiança, rellançament de l'economia, repartiment eficaç de la nova riquesa. Plantar-los cara, -cal dir-ho-, als grans enemics d'Espanya, que són el marxisme i el separatisme ". Els grans enemics d’Espanya, els de tota la vida.

Qui pot estranyar-se de la política actual del PP de Mariano Rajoy? L'actual president del Govern s'ha vantat públicament de no aportar ni un euro pressupostari per al compliment de la Llei de la Memòria Històrica, així que el de la reconciliació segueix sent una voluntat expressa des de l'esquerra i una negació tossuda des de la dreta. Així seguim, tantes dècades després.

L'actual presidenta xilena, Michelle Bachelet, va concedir el 2003 una entrevista al diari El Mercurio amb motiu del 30 aniversari del cop militar de Pinochet. En ella va parlar de la necessitat de treballar conjuntament pel retrobament dels seus compatriotes, i és que la senyora més que de reconciliació, preferia parlar de retrobament: "Per això no use, en general, les paraules perdó o reconciliació. Reconciliació, perquè és un assumpte molt personal. Perquè hi haja reconciliació a nivell col·lectiu requereix que hi haja més veritat i justícia. No es pot esborrar el passat. Primer perquè és impossible. Segon, perquè és perillós no aprendre de les lliçons de la història. I tercer, perquè com a metge sé que per que una ferida es cure ha d'estar limpiecita ".

¿Es pot tenir limpiecita la ferida de la guerra i la dictadura amb dos mil cinc-centes fosses a les cunetes, amb el Valle de los Caídos com a monument funerari del responsable de la major tragèdia de la història d'Espanya? Tot sembla indicar que encara hi ha massa gent per aquestes terres que no és que no vulga reconciliar, és que ni tan sols vol retrobar-se amb els que van ser derrotats, morts, desapareguts, humiliats i exiliats per una dictadura de negra i cruel memòria.

domingo, 25 de junio de 2017

Com canalitzar la ràbia?

Fer balanç de la setmana política implica que la ràbia aparega amb força. La ràbia i la seva germana la ira són dues sensacions, dues emocions molt freqüents últimament per aquestes terres. Almenys entre aquells que se senten colpejats per les polítiques del Partit Popular, estafats per la seua relació sistèmica amb la corrupció i desconcertats perquè malgrat tot, particularment malgrat la seua imperícia en problemes de gran calat i més enllà de la poca traça vergonyosa del seu mandatari, aquesta formació política encara es manté al capdavant del Govern a Madrid després de superar la moció de censura.

El Congrés dels Diputats va reprovar al ministre de Justícia, Rafael Catalá, i a altres càrrecs de l'aparell judicial de l'Estat, però tan inusual pronunciament no ha tingut cap resultat pràctic, ni en detriment de l'Executiu ni del PP. Si de cas estimular la jactància de l'interessat en el sentit d'afirmar que ell segueix comptant amb el suport de qui el va nomenar, com si això fos la legitimació suprema. Està en marxa, a més, la reprovació de Cristobal Montoro, ministre d'Hisenda, a qui el Tribunal Constitucional ha donat una garrotada espectacular, el que ha motivat que l'interessat faça acudits i divulgue ocurrències sobre la seua permanència al Govern.

L'amnistia fiscal que Montoro va signar ha estat apallissada per la sentència del Constitucional i, per si això fos poc, el balanç que es fa del que va significar la mesura posa els pèls del contribuent de punta. A més, l'informe que hem conegut sobre la morositat demostra que són més de 15.000 milions d'euros els que es deuen al fisc, i entre els incomplidors hi ha noms de persones i d'empreses que són recalcitrants des de fa anys. ¿Com és possible que Hisenda, tan rigorosa i efectiva contra el contribuent del carrer, especialment contra els més dèbils econòmicament, es mostre reiteradament impotent o condescendent amb aquests estafadors desvergonyits? Calla el ministre Montoro sobre el particular, ell que sempre treu pit davant qualsevol crítica que se li faça, i causa curiositat saber que li dirà a la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, la família de la qual manté un deute fiscal ben robust des de fa anys.

També en aquests dies han passat diversos exministres del PP per l'Audiència Nacional en qualitat de testimonis en el Cas Gürtel. Ángel Acebes, Javier Arenas, Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja -pesos pesats del partit i dels governs d'Aznar- han comparegut a petició de l'ex tresorer del PP, Luis Bárcenas, qui havia declarat haver-los repartit sobres de sobresous a la seu del Partit durant anys. Tots ells, malgrat estar obligats a dir veritat, van declarar no saber res dels famosos sobres. No recordaven, no els constava o no en sabien res de res. A més, la seua opinió sobre Bárcenas, va resultar immillorable. No recorden res excepte que és un senyor com Déu mana. I si va passar alguna cosa, que no va passar, han coincidit tots ells, que li pregunten al senyor Álvaro Lapuerta, que era el tresorer. És clar que el senyor Lapuerta pateix demència senil, així que preguntar-li ningú li va a preguntar res. Tot sembla indicar que ara el conegut com Luis el Cabrón canviarà el seu testimoni, després del pacte de silenci que s'albira en el curt termini. Gos no menja gos, sembla ser la consigna, però des del PP s'indignen si se'ls esmenta un possible acord extrajudicial entre l'acusat i els testimonis implicats. Caldrà veure com acaba la festa, però la ràbia amb la seua dosi d'ira ja s'està generalitzant entre els votants dels partits d'oposició.

La perla de la setmana, però, ve de fora, en concret dels Estats Units. The New Tork Times ha publicat un editorial sota el revelador títol de "El desafiament de Catalunya a Espanya".

Al text no li’n sobra una coma, i sorprèn com és possible que l'editorialista del diari nord-americà explique amb tanta claredat una situació que Rajoy, els seus ministres i el seu partit no són capaços de comprendre i afrontar. El diari, que parteix de la idea que molts catalans veuen clars avantatges en romandre dins d'Espanya, com ara la pertinença a la Unió Europea, defensa que el millor resultat per a Espanya seria permetre el referèndum, i per als votants catalans rebutjar la independència, com han fet els votants al Quebec i Escòcia. Altrament, afirma l’editorialista, la intransigència de Madrid només inflamarà encara més les frustracions catalanes. Són tres idees senzilles d'entendre, tres pensaments que resulten fàcilment compartibles, però que Rajoy i el PP s'obstinen a ignorar.

Carlos Elordi ha escrit en paral·lel un interessant article i l’ha titulat "I si la crisi catalana acaba amb Rajoy?" Després d'afirmar que Mariano Rajoy no sap, no vol i no pot cedir perquè la ultradreta no l'hi ho permetria i per què , a més, creu que la confrontació li produiria rèdits electorals, el columnista afirma que el del PP pot estar enganyant-se completa i absolutament.

La tesi de Elordi és què, acorralat, l'independentisme català podria posar en serioses dificultats a l'Estat i si així fos la resposta judicial dura per part d'aquest no faria sinó -com apuntava l'editorial del NYT- inflamar les frustracions catalanes. Això generaria unes turbulències que Rajoy, amb la seva malaptesa i la seva incapacitat per afrontar problemes greus, no sabria gestionar.

Així estan, més o menys, les coses a l'escenari polític. Ràbia, ira i, en última instància, estupor pel que passa o pel que pot arribar a passar. Com canalitzar aquests sentiments tan potents i esgotadors? És un repte al qual molts ens enfrontem cada dia.

domingo, 18 de junio de 2017

Allò urgent i allò important. Paisatge després la moció.

Es va celebrar el debat de la moció de censura presentada per Units Podem contra Mariano Rajoy i és ampli el consens que permet afirmar que el debat va tindre molt bon nivell, que en absolut va ser una sessió de circ ni una performance "del de la coleta". Rajoy va assumir la seua responsabilitat, per una vegada i sense que serveixca de precedent, i va abandonar la seua còmoda butaca i el seu pur fumejant per pujar a la tribuna i respondre a la contundent denúncia d'Irene Montero a la seua acció de govern i al seu partit com a organització corrupta fins al moll de l’os. Després, davant les propostes alternatives que va formular Pablo Iglesias, es va limitar a la desqualificació personal i a les seues conegudes ostentacions macroeconòmiques.

A més d'oferir un altre moment de vergonya aliena parlamentària amb cuanto peor mejor para mí, el suyo, l'actual president va eixir tocant campanes i va decidir amagar-se darrere les grans xifres per derivar a massa la corrupció que l'asfíxia i la perversitat de la seua política austericida. No obstant això, el més significatiu és que Rajoy no va aconseguir més que 170 vots, és a dir que no compta amb la meitat més un dels vots de la Cambra, així que farien bé els seus joglars a sou en rebaixar els adjectius encomiàstics que dediquen al de La Moncloa.

Queda clar que no hi ha força parlamentària que estiga a gust al costat del PP. Són massa retorçuts i fan vergonya aliena els arguments dels que li han donat suport, però s'ha pogut percebre que hi havia molt d'homenatge obligat en ells. En general, cadascú juga les seues cartes, uns mantenint la decència i el decòrum, altres, per contra, convertint-se en contorsionistes per justificar l'injustificable.

Des del camp de l'esquerra, el debat ha deixat un parell de bons titulars. El primer, que el PSOE de Pedro Sánchez -fins i tot abans del congrés en el que ha aconseguit el control total del seu partit- emeta senyals de distensió amb Units Podem i les seves organitzacions regionals. L'altre, que des de la coalició morada s'han donat mostres d'haver inaugurat un temps diferent en el qual la col·laboració amb els socialistes no només és una enunciació retòrica, sinó una necessitat contrastada. Òbviament partim de la hipòtesi de considerar sinceres les paraules intercanviades entre representants de les dues formacions dins i fora del Parlament. Fins i tot en declaracions individuals als mitjans. Excés d'optimisme, ingenuïtat? No, es tracta de pur pragmatisme per ambdues parts.

Ni el descens als inferns electorals del PSOE es revertirà a mig termini, ni el fenomen Podem és un globus que es desinflarà en el mateix període. Ni el PSOE desapareixerà consumit en la seua pròpia marmita, com semblava fins fa poc, ni els morats van a assaltar cap cel al galop. Tots dos hi són i no van a esvair-se en la boira, així que més els convé entendre’s. Es tracta d'assumir, per les dues parts, que la col·laboració que funciona amb caràcter local i regional pot estendre’s a l'àmbit general d'Espanya.

Amb tot, és peremptori que els dos actors comprenguen que han de diferenciar entre allò que és urgent i allò que és important, i actuen en conseqüència. Allò ineludible, allò urgent, és desallotjar el PP del govern, cosa que permetria recuperar la confiança en les institucions embrutades per la corrupció; allò principal, allò primordial és revertir les polítiques antisocials del PP, regenerar i renovar el desacreditat poder judicial i reformar el text constitucional per redefinir aquest Estat plurinacional que és Espanya. Res rellevant es pot fer amb el PP al poder i contra la seua majoria absoluta al Senat, així que primer cal resoldre el que és urgent per a poder afrontar després el que és important.

Donant per bona la idea que el nou temps entre el PSOE i Podem no és només un exercici de replegament tàctic, sinó una decisió resultant d'una anàlisi serena i realista de l'escenari polític, tots dos haurien de revisar la seua relació amb Ciutadans. Esperant, no sense raons, que aquests facen alguna cosa semblant.

Rivera no va a resignar-se a ser un escuder de Rajoy de forma indefinida, i la seua aposta hauria d'anar per la via de la regeneració d'aquesta dreta de La Escopeta Nacional, que ha sofisticat els mecanismes espoliadors però que segueix devota de Frascuelo i de Maria. L'esquerra, un cop més, ha de fer el que estiga al seu abast per civilitzar eixa dreta assilvestrada que és fauna endèmica a Iberia. Cal aprofitar el desig d'Albert Rivera d'ocupar el centre dreta i trobar la forma de col·laborar a tres per abordar el que és més urgent: enviar el PP a l'oposició. Per a això s’hauria de posar el focus en el mínim comú denominador que PSOE, Podem i Ciutadans poden compartir pel seu propi interès particular i també per l’interés general, el de la majoria d’electors que no vota al PP.

domingo, 11 de junio de 2017

El xoc dels nacionalismes abstrets. La federalització dins la Unió Europea com a única alternativa.

Molt es parla del xoc de trens, i la imatge és bona; no obstant això, crec que és més precís i expressiu utilitzar la del xoc de nacionalismes. Abstrets tots dos, és a dir lliurats a les seues pròpies idees, a les seues fantasies, i aïllats del món que els envolta.

L'anul·lació pel Tribunal Constitucional de l'Estatut aprovat pels electors catalans, al juny de 2010, va ser una bomba els efectes de la qual es prolonguen ja set anys i encara duraran molt més. El Partit Popular, paladí abnegat del més ranci nacionalisme espanyol, es va servir del seu enfrontament amb el nacionalisme català per obtenir vots a la resta d'Espanya, i va explotar aquest filó de manera tan perillosa com irresponsable. Els nacionalistes catalans, els que no havien qüestionat fins aleshores el marc legal definit per l'Estatut -els majoritaris- i els que sempre el van considerar insuficient -llavors clarament minoritaris- van decidir una cosa semblant: explotar en el seu benefici electoral a Catalunya els menyspreus, les ofenses i la inacció dels de Rajoy i, a més a més, competir entre ells a veure qui era més autèntic i conseqüent.

En aquesta carrera cap a no se sabia on, va aparèixer el dret a decidir i el referèndum vinculant com la clau que obriria tots els panys a la independència de Catalunya. Primer es parlava de la indiscutible bondat de preguntar-li a la ciutadania, però a poc a poc es va passar a oferir aquesta opció com la via que permetria la certificació de la secessió catalana. D'un temps ençà, ens trobem davant d'una doble convicció: uns afirmen que el resultat està cantat i Catalunya se separarà d'Espanya, mentre que els altres diuen que no hi haurà tal consulta i que mai es produirà una ruptura de la unitat espanyola.

El passat dia 9 de juny, el president de la Generalitat catalana, Carles Puigdemont, va anunciar amb gran solemnitat -però sense signar un paper- la data i la pregunta a la qual suposadament hauran de respondre els censats a Catalunya. Immediatament va respondre el Govern de Madrid: "Que ningú tinga cap dubte que quan es passe de l'anunci als fets serà recorreguda pel Govern", va dir el ministre portaveu en la roda de premsa posterior al Consell de ministres. Roda i volta, que així anem des de fa anys. A l'anunci d'uns li segueix l'amenaça dels altres.

Els dos actors, els caps de tots dos nacionalismes, segueixen enrocats en les seues respectives posicions. Rajoy fa anys que aspira que l'assumpte es podreixca i que els sobiranistes catalans siguen incapaços de mantenir la tensió popular per la secessió. El Govern de Junts pel Sí i la CUP s'aferren a fantasiejar sobre un procés en què tot seran beneficis, sense cap despesa, i s'han esforçat de manera incansable per convertir l'assumpte en un problema internacional.

A Madrid, a l'irresponsable govern del PP no sembla preocupar-li que els suports al sobiranisme actual s'hagen disparat respecte als de 2010, ni que la relació entre unionistes i independentistes estiga més o menys equilibrada. Estan convençuts que és més fàcil manifestar-se per la independència que votar per ella -si arribara el cas-, així que pensen que el millor és no fer res. A Barcelona, ​​per la seua banda, fan com que ni veuen ni senten els senyals que reben des de l'exterior que el seu problema és un problema espanyol, no europeu. La recent resposta de la Comissió de Venècia, l'òrgan consultiu del Consell d'Europa que ha dictaminat sobre diferents processos refrendaris, ha estat contundent: qualsevol referèndum ha de ser acordat i realitzat dins de la legalitat de l'Estat.

La Comissió Europea no ha dit res que no sabérem, ni pel que fa al referèndum ni tampoc pel que fa al dret a decidir que es plasmaria en la Declaració Unilateral d'Independència. Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona ho explicava recentment. Insistia que la crida a les urnes no té cabuda en l'ordenament jurídic nacional i internacional -com han dit des Venècia- i afegia algunes preguntes d'ordre pràctic: Com pot fer-se un referèndum si no hi ha un cens preestablert? Un referèndum pot donar lloc a controvèrsies, ¿Quina autoritat decidiria sobre aquestes? Amb quins jutges es podria comptar? Què passaria per compondre les taules? I si hi ha ajuntaments, com el de Barcelona, ​​que no volen participar-hi? A qui s’obligaria a cedir les escoles? Arbós, a més, recorda que els dos sindicats dels Mossos d'Esquadra i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja han dit que no actuaran fora de l'actual legislació. Pel que fa a la secessió anunciada de no realitzar-se el referèndum, el professor explicava que "es parteix d'uns supòsits discutibles com que hi ha el dret a decidir en l'ordenament jurídic internacional i no és així".

Tant si el referèndum es fa com si no es fa, que no es farà, el resultat del pols entre nacionalistes serà el mateix: convocatòria d'eleccions a Catalunya. El resultat d'aquestes, que polaritzaran de manera preocupant a la societat catalana i, també, a la societat espanyola, oferirà un resultat similar a l'actual pel que fa a la composició del Parlament de Catalunya: no hi haurà una majoria contundent ni a favor ni en contra de la separació. A més, qualsevol resultat que pogués donar-se, qualsevol, no seria de cap manera un resultat definitiu. Acabem de veure en les eleccions britàniques com el no fa gaire majoritari independentisme escocès, que exigia un segon referèndum i que va votar contra el Brexit, ha perdut força en benefici dels conservadors ultra-unionistes. És una cosa que hauria de fer reflexionar des de les dues ribes de l'Ebre.

Convindria que els nacionalistes espanyols i catalans admeteren, d'entrada, que tots dos tenen un problema de dimensions considerables i que han de pensar en com abordar-lo. Després, no hi ha res més a fer que seure a parlar de política, començant per si la taula ha de ser rodona, ovalada o rectangular, sobre l'agenda i sobre els terminis, però sense urgències que cal asserenar els ànims. Els espanyolistes han d'acceptar que l'assumpte se’ls hi va escapar de les mans i que no podran negar de manera indefinida ni la singularitat catalana ni la realitat plurinacional d'Espanya, cosa que és observable a simple vista per a qualsevol que no estiga políticament cec. Els catalanistes hauran de concedir que a les braves tenen les de perdre, que vivim temps de menys fronteres i de més elevar la qualitat de la democràcia i d'atendre de manera efectiva les necessitats socials fonamentals, forjant aliances i convenis nacionals i transnacionals.

Res no pot tornar a ser com era abans de 2010. Tots dos adversaris hauran de procurar no humiliar l'altre i ser pragmàtics en la defensa dels seus principis. I això es fa sense abandonar-los, però sí pactant com es poden aplicar. L'única solució és –al meu parer- la federalització real d'Espanya dins d’una Unió Europea potent, que no és –òbviament- el cafè per a tothom autonòmic. Quant més es tarde a arribar a aquest punt de confluència, pitjor per a tothom. Pitjor. Per a tots.

domingo, 4 de junio de 2017

La moció de censura, entre l'activisme banal i la política efectiva.

Tinc una particular fixació amb aquella mena de sentència d'Eric Hobsbawm que he patit des que tinc ús de raó política: per als ubicats a l'esquerra política és molt fàcil confondre l'activisme militant amb la transformació social efectiva. Estar plenament convençuts que ens assisteix la raó, que la nostra posició és èticament indiscutible, no ens garanteix en absolut que assolim els nostres objectius. En el fragor de la lluita política, a més, és molt fàcil caure en allò de la hiperactivitat i creure que amb ella aconseguirem l'èxit per definició.

Una mica d'això he recordat en llegir recentment a Carlos Elordi qui, referint-se a la moció de censura contra Rajoy, insistia en aquesta línia en escriure que la via que Iglesias i Podem han adoptat és la de l'activisme per damunt de tot. Agitprop sense més contingut que aquesta intenció de transmetre a tots els que volen veure fora del Govern al PP que ells, els de Podem, estan treballant per aconseguir-ho. No puc oblidar que aquesta ha estat, des de sempre, la temptació en la que ha caigut amb freqüència l’esquerra: radical en les seues formes, però molt poc operativa si per tal entenem assolir resultats tangibles.

Hi ha motius per a aquesta moció de censura? Per descomptat, sens dubte. El que Rajoy i el seu govern estan fent, des de la política econòmica a la laboral, des de la política exterior a la mediambiental, passant per la manipulació de les institucions, l'adulteració dels processos electorals i la corrupció estesa com una metàstasi partidària, tot això i més mereix que es presente una censura formal al Parlament contra el president més lamentable de la nostra història recent.

Som molts els que, induïts pel majúscul cabreig, aplaudirem la idea de la moció. El PSOE no estava per a res i s'esperava que la senyora Díaz prengués les regnes per reforçar, encara més, aquella conxorxa que ella i els seus barons mantenien amb el PP. Per això, que Podem aixequés la veu va ser rebut com un respir, com un crit de ràbia què, si bé era magre consol, almenys demostrava que una mica de vida quedava a la Carrera de San Jerónimo.

No obstant, el sorprenent i inequívoc resultat de les primàries socialistes, amb la victòria de Pedro Sánchez, va donar que pensar a alguns. Per exemple a Compromís. La coalició valencianista va proposar a Podem aparcar la moció per poder-la negociar amb la nova direcció socialista, i va demandar a aquesta que donés algun senyal d'acabar amb la companyonia amb Rajoy i els seus. Era el més raonable, i hauria obert una porta no només a la política amb majúscules, sinó també a la il·lusió de l'electorat d'esquerres. Però ni els uns ni els altres van modificar la seua posició.

Ara, però, el nou portaveu socialista, José Luis Ábalos, ha fet unes declaracions interessants. Ha afirmat que cal convergir amb Podem, apropar-se, buscar objectius compartits deixant les estratègies partidistes al marge. Així doncs, si aquest és el nou discurs socialista caldria esperar dues coses: una, que sense abandonar una distància crítica, els socialistes haurien de deixar de demonitzar-los i de considerar-los l'enemic a batre; dos, que els de Iglesias haurien de fer costat a la idea i no posar pals a les rodes de la nova direcció de Ferraz.

Si no perdem de vista que Rajoy i el PP són un càncer polític que amenaça amb devaluar el sistema democràtic a les seues cotes més preocupants, que no vacil·len a violentar tot el que existeix en matèria institucional, que són capaços de deixar podrir els problemes més greus, que no s'abstenen d'abusar de la patent de corso amb la qual han navegat des de fa molts anys, si no s'oblida això i es coincideix en que és imprescindible fer-los fora per poder redreçar el rumb del país, llavors caldrà convenir que la col·laboració entre Podem i els seus amics i aliats regionals amb el nou PSOE que ha d’eixir del seu pròxim congrés és cosa irrenunciable. Potser els líders de totes aquestes formacions podrien passar-se uns dies, aprofitant l'estiu, per Portugal i esbrinar què dimonis porten allí entre mans els seus homòlegs lusitans.

Les diverses formacions polítiques que es reclamen d'esquerres haurien de saber supeditar la seva legítima tàctica particular a la inajornable decisió estratègica de col·laborar lleialment. Si no es fa, tindrem més del mateix, d'allò que ens advertia Hobsbawm: molt soroll per no res o, més ben dit, molt activisme i poca transformació social.

sábado, 27 de mayo de 2017

Va triomfar la rebel·lió: la militància va dir NO a la clandestina Gran Coalició.

L'octubre passat, abans de la investidura de Rajoy, vaig escriure un article amb el títol "La difícil [però necessària] rebel·lia de la marineria socialista: només es pot dir No al PP i a Rajoy". En ell deia que era impossible entendre com havia actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 fins a llavors. Impossible, fins i tot, raonava, si prestàvem exclusivament atenció a la lògica partidària o al que tan pomposament anomenen els interessos d'Espanya. No obstant això, escrivia un servidor: “si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem una altra resposta que la que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles -el que els anglosaxons anomenen el establishment- segons la qual els dos grans partits sistèmics -el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per accedir al timó de l'Estat”.

L'article finalitzava, no obstant això, atenent a unes febles senyals que es rebien des de l'interior del vaixell socialista. Una part, petita però combativa de la marineria semblava no resignar-se als dictats de la direcció del PSOE. En aquest sentit vaig escriure: "sembla que encara hi ha militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen que és possible recuperar aquesta organització política. És difícil imaginar què, decidits a la rebel·lió, convençuts que no queda una altra que el motí, tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no en el temps pròxim, no els queda una altra opció que negar-se a la humiliació de fer president Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l'única forma de mantenir l'honorabilitat d'unes sigles històriques, d'un partit que no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 perquè els seus dirigents tinguessen com a objectiu final aconseguir una butaca en els consells d'administració de les més grans empreses multinacionals ".

Doncs bé, passats vuit llargs mesos en què tot semblava lligat i ben lligat al Carrer Ferraz, la rebel·lió es va produir i, a més, va triomfar.

La senyora andalusa ha estat derrotada, i tot el seu seguici de pròcers, insignes, notables i molt principals dirigents intenten pair què ha passat. Rodríguez Ibarra, l'estrafolari i anacrònic expresident extremeny -que es va negar a participar en les primàries- a qui li agrada donar cops d'efecte en la seua qualitat de vers lliure en el partit, ha explicat que el resultat de l'elecció només s'entén per la deriva àcrata de la militància, la pobra, sempre disposada a dir no als que manen, també en el partit dels socialistes. Veges tu quina imatge té el cavaller dels seus companys de partit.

No, no ha estat l'acràcia la qual explica el desastre de l'Armada Invencible Susanista. Ha estat el fàstic, la repugnància, el tedi d'una bona part de la militància socialista, poc més de la meitat dels afiliats, el que ha causat la bolcada imprevista per la immensa majoria d'analistes i opinadors.

La repulsió provocada per la connivència amb el PP de Rajoy, la que va explotar després de la vergonyant abstenció de la major part del grup parlamentari socialista al ple d'investidura, realitzada després de l'execució sumària del Secretari General del Partit, Pedro Sánchez, en el Comitè federal l'1 d'octubre de 2016, ha estat el combustible que ha alimentat el motor del procés que ara ha finalitzat amb la tornada triomfal d'aquell a qui anomenen, no sense raó, el Renascut.

Com és possible que tan egregis mandarins fossen tan, però tan ignorants del sentir de més de la meitat dels seus afiliats? Com entendre que tan il·lustres i experimentats polítics es creguessen que la senyora andalusa era una aposta virtuosa? Com pair que tan famosos dirigents estiguessen convençuts que la clandestina Gran Coalició que de fet havien rubricat amb els del PP anava a ser assumida, sense més, amb obediència franciscana, pel comú dels seus militants, especialment aquells que ni tenen càrrecs ni els esperen?

Produeix calfreds constatar, de tant en tant, en mans de qui estem. Si aquests dirigents, estatals, regionals i locals, estan sords i cecs davant el que passa en el seu propi partit amb la seva pròpia gent, què sabran del que passa més enllà dels seus murs partidaris, del que passa a la societat, del que pensen, senten i pateixen els electors que tenen el cor a la seva esquerra?

Veurem què fan Pedro Sánchez i els seus, que no ho tenen gens fàcil per cert. Han vençut a tot, absolutament tot l'establishment, però aquesta ha estat només la primera gran batalla. Ara cal anar al Congrés i guanyar-lo també, i cal aprovar un programa que resulte il·lusionant per a l'electorat progressista i reformista, amb alta sensibilitat social. Un electorat al que se li propose un futur, no al que se li expliquen historietes del que va ser l'època daurada socialista. Uns votants als quals se'ls ofereixca un model d'Estat en el qual les diferents sensibilitats nacionals tinguen cabuda en harmonia i sense mordasses.

No serà fàcil, no. Però convindria que els nous dirigents feren explícita la seua convicció que per als electors de dreta ja hi ha dues opcions: la del PP per als més recalcitrants, i la de Ciutadans per als més moderns; així com que el PSOE se situa a l'esquerra reformista, de manera inequívoca.

A més, independentment dels càlculs electorals, aquesta nova direcció hauria de fer bandera de la seua negativa a qualsevol tipus de col·laboració amb un partit com el que comanda Rajoy, que és un autèntic perill per a la democràcia espanyola. La corrupció que l'ofega en les seves pròpies aigües fecals, la seua ineptitud davant la situació que es viu a Catalunya i la seua insuportable manipulació de la Justícia, exigeixen que tots els representants de la ciutadania progressista col·laboren per fer fora el PP del poder. Aquest hauria de ser l'objectiu número u de Pedro Sánchez i el seu renovat equip, atés que sense assolir-lo poc es pot fer per redreçar el rumb d'una Espanya que navega a la deriva amb un capità al qual cal rellevar del comandament com més aviat millor.

domingo, 21 de mayo de 2017

Trump i Rajoy coincideixen en el seu esforç per devaluar les institucions.

Pot semblar una bajanada, però no ho és. Les institucions vertebrals d'un Estat no poden patir tensions de ruptura de forma indefinida, i menys encara si aquesta possible fractura es produeix per l'acció o per la inacció de les més altes magistratures d'aquest mateix Estat. És per això què, com a necessitat preventiva de preservar la fiabilitat i la credibilitat d'aquestes institucions centrals, dos personatges tan antitètics en les seus formes com Donald Trump i Mariano Rajoy haurien de ser obligats a sotmetre’s al seu control.

El nord-americà és un milionari extravagant i capritxós, que a més de semblar clarament un pertorbat -i ho diu la més reconeguda organització de psiquiatres dels Estats Units-, a més de ser tan perillós com un ximpanzé amb una metralladora, a més de ser un ultradretà que abomina d'elements constitutius d'un sistema democràtic [com la llibertat de premsa, per exemple]; a més, és un home que sustenta la inacceptable idea que les institucions dorsals del seu país han de adaptar-se al seu poder personal, de manera que aquest no ha de tindre trava alguna. Trump és, com a persona, un prepotent mal educat, un arrogant misogin i racista que mai hauria d’haver arribat al Despatx Oval de la Casa Blanca, probablement l'habitació en la qual es concentra més poder de decisió en tot el planeta. És un llengut amb incontinència verbal, que s'alimenta de ximpleries i enraonies, i que no vacil·la a mentir, a enganyar i a amenaçar quan simplement creu que li convé. Va aconseguir guanyar unes eleccions, però no en vots; només l'anacrònic sistema electoral nord-americà li va permetre accedir on mai van imaginar els seus enemics. Ara, des de la Casa Blanca, Trump és una fera cada vegada més aïllada, un animal acorralat, que comença a donar símptomes de ser capaç de decantar-se per morir matant. El quarantè president dels Estats Units s'ha convertit en un problema no només per al seu país sinó per a tot el món, literalment.

El gallec Rajoy no s'assembla en res a les formes del novaiorquès, en res. O en gairebé res, però aquest gairebé és molt important. És un home més aviat parc, escàs en quasi tot, que ha convertit en proverbial una característica personal que hauria de ser un dèficit insalvable en un polític i que ell, de manera extraordinària, l'ha convertit en la font de les seues més grans gestes: Rajoy és el polític que millor conrea el dubtós art de no fer res quan bufa vent en contra. El que en Trump és excés, verborrea i intemperància, en Rajoy és simplicitat, reiteració de banalitats i covardia. Diuen que resulta ocurrent en el tracte pròxim, però ha de ser opinió d’amic, que confon la sornegueria amb la simpatia; i com a parlamentari només li lloen els que simplement festegen el seu ullal retorçut de vell brivall polític. Rajoy és més jove, però sembla tan vell com Trump, i com el ianqui va obtindre el càrrec sense guanyar-lo en vots. Les primes electorals del sistema al seu partit el van convertir en president en gaudir de la minoria majoritària, però s'afanya a compensar la seua debilitat parlamentària amb totes i cadascuna de les males arts polítiques que coneix, i en són moltes. Fent sovint just el contrari del que predica, aconsegueix eixir bé de situacions atzaroses gràcies a un desvergonyiment i un tripijoc que sorprèn fins a deixar sense parla a la major part de les persones.

On Rajoy i Trump coincideixen és en el seu menyspreu cap a les institucions, i en la seva convicció que aquestes estan únicament i exclusivament al servei dels seus interessos. Tan convençuts es mostren tots dos que no vacil·len a intentar manipular el poder judicial, a emmordassar al poder legislatiu, en denigrar fins i tot a les instàncies de vigilància i control encarregades de l'ordre i la seguretat, ja siguen l'FBI o la Guàrdia Civil.

Aquest abús, aquesta desmesura bastarda amb les institucions tindrà efectes perversos sobre la qualitat democràtica de tots dos països. De fet, ja s'estan produint. La devaluació de determinades institucions com el poder judicial o el mateix Parlament són bombes de rellotgeria antidemocràtica.

Trump és concebut i presentat pel seu equip com un gran empresari que fa el que més convé a la seva indústria, i ho fa perquè com a propietari decideix al seu criteri què és el que més interessa a aquesta. En la mesura que se li reconeix com un súper milionari, un reeixit home de negocis que ha aconseguit pastar una enorme fortuna, es projecta la idea que farà el mateix amb el país que ha caigut a les mans. Però no poden ser així les coses en la gestió de la cosa pública en un sistema democràtic.

Rajoy és concebut i presentat pel seu equip com un home que sap el que cal fer pel bé d'Espanya i dels espanyols, fins i tot en contra del criteri de la majoria d'aquests últims. El president també és capaç de mentir, d'enganyar, d'ocultar, de dissimular, de negar-se a informar a propòsit de qualsevol assumpte, per important que siga, que no considere convenient per a ell i els seus. Ofegat en l'oceà de corrupció en què viu el seu partit, devalua les institucions en fer tot el possible per utilitzar-les en benefici dels seus interessos i en contra d’aquells dels seus adversaris. La policia és bona, si és patriòtica; és a dir, si actua amb criteris de salvaguarda dels interessos del seu govern i del seu partit, encara que siga de forma il·lícita. Si aquesta mateixa policia investiga i descobreix que el Partit Popular és un fangar; si confirma -com ell mateix ha dit-, per exemple, que el PP de Madrid és la cova d'Alí Babá, llavors aquesta policia és una peça més d'una conspiració universal contra ell i contra el seu partit. A més, quan aquesta mateixa policia acredita que el PP ha finançat de manera il·legal la pràctica totalitat de les eleccions locals, regionals i estatals Rajoy es posa de perfil, mira cap al sostre i xiula una tonada gairebé inaudible. És la seua inacceptable forma de concebre el paper d'un dirigent polític que té a les mans decisions que afecten la vida de milions de persones.

La lluita interna institucional que s'està produint en els Estats Units entre partidaris i detractors del sistema democràtic nord-americà cada vegada té pitjor balanç per Trump, però pot passar qualsevol cosa. A Espanya, per contra, sembla que les institucions estan entre adormides i subjugades. Els partits polítics d'oposició són incapaços d'oferir un front comú davant els abusos de Rajoy, el seu govern i el seu partit. No van ser capaços d'organitzar-se després de les dues últimes eleccions legislatives per desallotjar al PP del Govern i forçar així una neteja a fons del sistema. Ara, Podem ha presentat una moció de censura que està condemnada al fracàs com a tal, però cal reconèixer que és l'únic senyal que una bona part de la ciutadania ha rebut de que no es pot seguir aguantant l’inaguantable sense, almenys, forçar un debat parlamentari important, de fons.

Només les institucions democràtiques poden vigoritzar la qualitat del sistema polític en què vivim. A Estats Units i a Espanya. Països ambdós dirigits per uns mandataris que, precisament, actuen en un sentit contrari: la seva obstinació és rebaixar, minimitzar el pes institucional en benefici dels seus interessos. Amb dos perfils tan diferents, amb dues personalitats tan oposades, com tenen Rajoy i Trump, curiosament coincideixen en la seva decidida vocació de controlar al seu criteri institucions dorsals del sistema. Si aquestes sucumbeixen, ho lamentarem amargament.

domingo, 14 de mayo de 2017

L’esquerra com a terra natal i la miopia severa com a problema.

Fa unes setmanes l’historiador francès André Burguière ha publicat un llibre que ha aixecat debat al seu país, i que hauria de provocar-lo també a casa nostra. El títol ja és prou encoratjador: Va a desaparèixer l’esquerra?

Tot i que molts, políticament orfes de partit al qual adscriure’ns, podríem dubtar a l’hora de respondre a la pregunta, Burguière afirma convençut que l’esquerra política no desapareixerà perquè encara que la noble passió per la igualtat passa per hores baixes, som milions les persones que continuem defensant insubornables els principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Aquesta gent a la que fa referència el professor som els que veiem l’esquerra com la nostra terra natal, com a la nostra terra de naixença, com a part constitutiva de la nostra identitat. Encara i tot, afegeix, quan eixa esquerra  ens ofereix opcions electorals poc o gens emocionants, quan les picabaralles internes i les mesquineses humanes que la sacsegen ens provoquen ràbia i melancolia, inclús llavors, ens resulta impossible abandonar la terra natal, perquè eixa realitat ens ha conformat una determinada visió del món que hem anat construint des de la joventut. Burguière conclou que preguntant-se pel que dóna sentit a l’esquerra és que pot entendre allò que dóna sentit a la seua vida.

Podem concloure des d’aquesta posició que sentir-se ubicat en l’esquerra és una opció vital, una posició ideològica racionalitzada i viscuda, un posicionament davant la vida pública i la privada, i també és una il.lusió de pertinència, un ancora que ens manté ferms i lligats a la memòria dels nostres, d’aquells que des de sempre han combregat –d’una o altra forma- amb els principis que fa vora de dos segles i mig va establir la Revolució Francesa.

En una entrevista de premsa recent, al diari Liberation, Burguière afirmava què, actualment, "L'esquerra es passeja com un somnàmbul", i això perquè quan abandona la seua veritable voluntat de transformació, quan accepta el món tal i com és, perd la connexió amb els seus orígens, perd la seua identitat i, en conseqüència, deixa de costat el seu paper com a eina de lluita pel noble ideal de la igualtat.  

Ara diguem, no sense raó que són temps difícils per a l’esquerra. Quan no ho han sigut? Si parlem des de casa nostra, és que era fàcil lluitar pel noble ideal de la igualtat sota la dictadura d’un general traïdor i cruel? És que va ser fàcil durant els anys de lluita per la recuperació d’un sistema democràtic de convivència? Va a ser-ho ara, quan la idea de que el mercat és la mesura de totes les coses s’ha empeltat en la nostra vida? ¿Ara quan una bona part de la ciutadania accepta l’austeritat coma dogma de fe, quan –a més a més- els apòstols que l’anuncien com la bona nova –i la imposen- xipollegen en una immensa bassa de corrupció?   
Potser el problema és que l’esquerra, tan heterogènia i plural, pateix una severa miopia. Cada organització partidària actua de forma autista, sense tindre capacitat ni interès per a conciliar amb les altres forces amb les que té, si més no, un parentiu de família per a avançar en un sentit afavoridor d’aquell vell somni de la igualtat que ha estat la raó i el motor de la seua existència.

L’esquerra no desapareixerà, però sí que pot patir un llarg i cru hivern com a conseqüència d’eixa miopia que l’impedeix veure més enllà de la punta del nas de cada partit. No desapareixerà, però pot convertir-se en irrellevant, en insolvent, en incapaç no ja de vèncer sinó ni tan sols de moderar la voracitat, la cobdícia i la manca absoluta de sensibilitat social d'aquells que armats amb la doctrina neoconservadora manen ara per ara en el món.

La socialdemocràcia europea –i també l’espanyola- hauria de jugar el paper central en eixe combat per la igualtat, però malauradament està vivint les seues hores més baixes. L'oportunista i deslleial Manuel Valls, fins fa uns dies primer ministre de França, al govern socialista presidit per Francois Hollande, ha dit que abandona el partit perquè el PSF està mort. Més enllà del que passa a la Gàlia, i de les penúries per les que travessen el laboristes britànics i els socialistes  holandesos –per no parlar dels grecs o els austríacs-; més enllà de que la Internacional Socialista sembla haver pres vacances indefinides, la pregunta és... sabem alguna cosa dels alemanys? ¿Què s’ha fet de l’SPD, arrossegat, segons sembla, pel lideratge de la senyora Merkel i per l’emergència de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya?

Mentre tot això passa, el PSOE aborda la seua darrera setmana abans del congrés, una cita que potser, vertaderament, siga la que extenga el certificat definitiu de defunció del partit, mort a mans de la seua cúpula directiva. Una mena suïcidi per etapes, que sembla serà la crònica d’una mort anunciada. Si guanya la líder andalusa, el partit es convertirà en el Partit Socialista de l’Espanya del Sud. Si de cas la victòria correspongués a Pedro Sánchez, cosa que no és impossible, els avalots que van conduir a la seua defenestració en el Comité Federal d’octubre serien una broma comparats amb els que anaven a generar-se.

I mentrimentres, una altra de les forces d’esquerra, Units Podem, insisteixen amb la seua moció de censura contra Rajoy però sense haver parlat abans amb ningú, la qual cosa els condemna al testimonialisme més irrellevant. D’altres esquerres d’àmbit regional, dalt o baix fortes als seus territoris, no tenen capacitat per a incidir en l’escenari general hispànic. Mentrimentres, el PP de Rajoy no fa més que tirar fora els balons judicials de la corrupció sistèmica que l’afecta, però es frega les mans en veure amb quina tropa opositora l’han festejat els déus.

¿És o no és una miopia severa la que pateixen aquells que haurien d’estar treballant de forma col.laborativa pel noble ideal de la igualtat? ¿Estem o no estem orfes molts dels que tenim l’esquerra com la nostra terra natal?