domingo, 2 de julio de 2017

Una reconciliació què, tantes dècades després, no acaba d'arribar.

S'han complert quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista, i el Parlament va viure un acte solemne en el qual el rei Felip VI es va dirigir als representants polítics de la ciutadania. No és que en la seua intervenció el monarca oblidés algun dels problemes centrals que Espanya pateix, com la preocupant tensió catalana o l’asfixiant corrupció, ni que condecorés personatges nefastos, ni tan sols que s'alineés amb les tesis de la dreta a l'insistir que la llei és la llei i cal complir-la, oblidant que els allí presents són els que han de parlamentar per millor aplicar les lleis, millorant-les quan siga necessari. Adaptant-les a les exigències de la realitat, que és per definició canviant.

Més lamentable va resultar què -en un acte d'aquelles característiques- Felip VI s'oblidés de les víctimes de la dictadura, i també de les víctimes de la Transició, aquesta fase de la història recent que ell mateix i tants altres lloen com a modèlica i immaculada. Ni una paraula sobre les dues mil cinc-centes fosses que hi ha a Espanya, més de la meitat encara sense obrir, en les quals hi ha les restes d'execcutats per la dictadura de Franco. Ni una paraula tampoc sobre les cent vuitanta-vuit víctimes del període de la recuperació de la democràcia. Tota aquesta gent, tanmateix, va rebre un homenatge en un acte previ, també al Congrés però en una sala, no a l'hemicicle. A la reunió, organitzada per Units Podem, van assistir els diputats del PSOE, PNB, Compromís i PDeCAT. Ni rastre, és clar, dels del PP ni dels de Ciutadans. Xavier Domènech, el diputat d'En Comú Podem aportà una reflexió interessant: "188 persones van morir per violència institucional [durant la Transició]. En la Revolució dels Clavells [a Portugal, 1974], quatre. A vegades les revolucions són més pacífiques que les transicions ".

Felip VI va parlar de les eleccions de 1977, i les va lligar amb el "gran projecte de reconciliació nacional, el gran propòsit nacional d'unir les dues Espanyes que gelaven el cor d'Antonio Machado". Va ser, posteriorment, Pablo Iglesias qui va aconsellar al Cap de l'Estat a una millor lectura del poeta. Tota la raó. A més, apuntem que no van ser les dues Espanyes les que van enviar a Machado a l'exili, les que el van portar a la mort i a ser enterrat a França, a Cotlliure.

Reconciliació nacional? Caldrà convenir que no s'ha produït realment. A més, caldria reconèixer que l'interès posat en aquesta reconciliació ha estat molt asimètric. Molt descompensat.

Ja al juny de 1956, és a dir, fa més de seixanta anys, en la plena negra nit franquista, el Comitè Central del Partit Comunista d'Espanya va proposar treballar per al que va anomenar Reconciliació Nacional: "En la present situació, i en acostar-se el XX aniversari del començament de la guerra civil, el Partit Comunista d'Espanya declara solemnement estar disposat a contribuir sense reserves a la reconciliació nacional dels espanyols, a acabar amb la divisió oberta per la guerra civil i mantinguda pel general Franco ".

Vint anys després, en la campanya electoral de 1977, Manuel Fraga Iribarne, líder d'Aliança Popular i pare polític i preceptor dels actuals dirigents del PP, entre ells de Mariano Rajoy, gallecs tots dos, estava molt lluny de proposar alguna cosa semblant a allò enunciat pels comunistes més de dues dècades enrere. En aquella campanya, Fraga Iribarne afirmava: "Que es medite bé, que es faça un vot útil a un partit capaç de defensar-lo. Que no es vote per nostàlgies, per ressentiments. Que no es vote per sentiments de revenja. Cal optar, en aquest moment cal aclarir-se, cal donar la cara, no hi ha més remei. I cal veure qui pot donar al país seguretat, ordre i llei, restauració de la confiança, rellançament de l'economia, repartiment eficaç de la nova riquesa. Plantar-los cara, -cal dir-ho-, als grans enemics d'Espanya, que són el marxisme i el separatisme ". Els grans enemics d’Espanya, els de tota la vida.

Qui pot estranyar-se de la política actual del PP de Mariano Rajoy? L'actual president del Govern s'ha vantat públicament de no aportar ni un euro pressupostari per al compliment de la Llei de la Memòria Històrica, així que el de la reconciliació segueix sent una voluntat expressa des de l'esquerra i una negació tossuda des de la dreta. Així seguim, tantes dècades després.

L'actual presidenta xilena, Michelle Bachelet, va concedir el 2003 una entrevista al diari El Mercurio amb motiu del 30 aniversari del cop militar de Pinochet. En ella va parlar de la necessitat de treballar conjuntament pel retrobament dels seus compatriotes, i és que la senyora més que de reconciliació, preferia parlar de retrobament: "Per això no use, en general, les paraules perdó o reconciliació. Reconciliació, perquè és un assumpte molt personal. Perquè hi haja reconciliació a nivell col·lectiu requereix que hi haja més veritat i justícia. No es pot esborrar el passat. Primer perquè és impossible. Segon, perquè és perillós no aprendre de les lliçons de la història. I tercer, perquè com a metge sé que per que una ferida es cure ha d'estar limpiecita ".

¿Es pot tenir limpiecita la ferida de la guerra i la dictadura amb dos mil cinc-centes fosses a les cunetes, amb el Valle de los Caídos com a monument funerari del responsable de la major tragèdia de la història d'Espanya? Tot sembla indicar que encara hi ha massa gent per aquestes terres que no és que no vulga reconciliar, és que ni tan sols vol retrobar-se amb els que van ser derrotats, morts, desapareguts, humiliats i exiliats per una dictadura de negra i cruel memòria.

domingo, 25 de junio de 2017

Com canalitzar la ràbia?

Fer balanç de la setmana política implica que la ràbia aparega amb força. La ràbia i la seva germana la ira són dues sensacions, dues emocions molt freqüents últimament per aquestes terres. Almenys entre aquells que se senten colpejats per les polítiques del Partit Popular, estafats per la seua relació sistèmica amb la corrupció i desconcertats perquè malgrat tot, particularment malgrat la seua imperícia en problemes de gran calat i més enllà de la poca traça vergonyosa del seu mandatari, aquesta formació política encara es manté al capdavant del Govern a Madrid després de superar la moció de censura.

El Congrés dels Diputats va reprovar al ministre de Justícia, Rafael Catalá, i a altres càrrecs de l'aparell judicial de l'Estat, però tan inusual pronunciament no ha tingut cap resultat pràctic, ni en detriment de l'Executiu ni del PP. Si de cas estimular la jactància de l'interessat en el sentit d'afirmar que ell segueix comptant amb el suport de qui el va nomenar, com si això fos la legitimació suprema. Està en marxa, a més, la reprovació de Cristobal Montoro, ministre d'Hisenda, a qui el Tribunal Constitucional ha donat una garrotada espectacular, el que ha motivat que l'interessat faça acudits i divulgue ocurrències sobre la seua permanència al Govern.

L'amnistia fiscal que Montoro va signar ha estat apallissada per la sentència del Constitucional i, per si això fos poc, el balanç que es fa del que va significar la mesura posa els pèls del contribuent de punta. A més, l'informe que hem conegut sobre la morositat demostra que són més de 15.000 milions d'euros els que es deuen al fisc, i entre els incomplidors hi ha noms de persones i d'empreses que són recalcitrants des de fa anys. ¿Com és possible que Hisenda, tan rigorosa i efectiva contra el contribuent del carrer, especialment contra els més dèbils econòmicament, es mostre reiteradament impotent o condescendent amb aquests estafadors desvergonyits? Calla el ministre Montoro sobre el particular, ell que sempre treu pit davant qualsevol crítica que se li faça, i causa curiositat saber que li dirà a la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, la família de la qual manté un deute fiscal ben robust des de fa anys.

També en aquests dies han passat diversos exministres del PP per l'Audiència Nacional en qualitat de testimonis en el Cas Gürtel. Ángel Acebes, Javier Arenas, Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja -pesos pesats del partit i dels governs d'Aznar- han comparegut a petició de l'ex tresorer del PP, Luis Bárcenas, qui havia declarat haver-los repartit sobres de sobresous a la seu del Partit durant anys. Tots ells, malgrat estar obligats a dir veritat, van declarar no saber res dels famosos sobres. No recordaven, no els constava o no en sabien res de res. A més, la seua opinió sobre Bárcenas, va resultar immillorable. No recorden res excepte que és un senyor com Déu mana. I si va passar alguna cosa, que no va passar, han coincidit tots ells, que li pregunten al senyor Álvaro Lapuerta, que era el tresorer. És clar que el senyor Lapuerta pateix demència senil, així que preguntar-li ningú li va a preguntar res. Tot sembla indicar que ara el conegut com Luis el Cabrón canviarà el seu testimoni, després del pacte de silenci que s'albira en el curt termini. Gos no menja gos, sembla ser la consigna, però des del PP s'indignen si se'ls esmenta un possible acord extrajudicial entre l'acusat i els testimonis implicats. Caldrà veure com acaba la festa, però la ràbia amb la seua dosi d'ira ja s'està generalitzant entre els votants dels partits d'oposició.

La perla de la setmana, però, ve de fora, en concret dels Estats Units. The New Tork Times ha publicat un editorial sota el revelador títol de "El desafiament de Catalunya a Espanya".

Al text no li’n sobra una coma, i sorprèn com és possible que l'editorialista del diari nord-americà explique amb tanta claredat una situació que Rajoy, els seus ministres i el seu partit no són capaços de comprendre i afrontar. El diari, que parteix de la idea que molts catalans veuen clars avantatges en romandre dins d'Espanya, com ara la pertinença a la Unió Europea, defensa que el millor resultat per a Espanya seria permetre el referèndum, i per als votants catalans rebutjar la independència, com han fet els votants al Quebec i Escòcia. Altrament, afirma l’editorialista, la intransigència de Madrid només inflamarà encara més les frustracions catalanes. Són tres idees senzilles d'entendre, tres pensaments que resulten fàcilment compartibles, però que Rajoy i el PP s'obstinen a ignorar.

Carlos Elordi ha escrit en paral·lel un interessant article i l’ha titulat "I si la crisi catalana acaba amb Rajoy?" Després d'afirmar que Mariano Rajoy no sap, no vol i no pot cedir perquè la ultradreta no l'hi ho permetria i per què , a més, creu que la confrontació li produiria rèdits electorals, el columnista afirma que el del PP pot estar enganyant-se completa i absolutament.

La tesi de Elordi és què, acorralat, l'independentisme català podria posar en serioses dificultats a l'Estat i si així fos la resposta judicial dura per part d'aquest no faria sinó -com apuntava l'editorial del NYT- inflamar les frustracions catalanes. Això generaria unes turbulències que Rajoy, amb la seva malaptesa i la seva incapacitat per afrontar problemes greus, no sabria gestionar.

Així estan, més o menys, les coses a l'escenari polític. Ràbia, ira i, en última instància, estupor pel que passa o pel que pot arribar a passar. Com canalitzar aquests sentiments tan potents i esgotadors? És un repte al qual molts ens enfrontem cada dia.

domingo, 18 de junio de 2017

Allò urgent i allò important. Paisatge després la moció.

Es va celebrar el debat de la moció de censura presentada per Units Podem contra Mariano Rajoy i és ampli el consens que permet afirmar que el debat va tindre molt bon nivell, que en absolut va ser una sessió de circ ni una performance "del de la coleta". Rajoy va assumir la seua responsabilitat, per una vegada i sense que serveixca de precedent, i va abandonar la seua còmoda butaca i el seu pur fumejant per pujar a la tribuna i respondre a la contundent denúncia d'Irene Montero a la seua acció de govern i al seu partit com a organització corrupta fins al moll de l’os. Després, davant les propostes alternatives que va formular Pablo Iglesias, es va limitar a la desqualificació personal i a les seues conegudes ostentacions macroeconòmiques.

A més d'oferir un altre moment de vergonya aliena parlamentària amb cuanto peor mejor para mí, el suyo, l'actual president va eixir tocant campanes i va decidir amagar-se darrere les grans xifres per derivar a massa la corrupció que l'asfíxia i la perversitat de la seua política austericida. No obstant això, el més significatiu és que Rajoy no va aconseguir més que 170 vots, és a dir que no compta amb la meitat més un dels vots de la Cambra, així que farien bé els seus joglars a sou en rebaixar els adjectius encomiàstics que dediquen al de La Moncloa.

Queda clar que no hi ha força parlamentària que estiga a gust al costat del PP. Són massa retorçuts i fan vergonya aliena els arguments dels que li han donat suport, però s'ha pogut percebre que hi havia molt d'homenatge obligat en ells. En general, cadascú juga les seues cartes, uns mantenint la decència i el decòrum, altres, per contra, convertint-se en contorsionistes per justificar l'injustificable.

Des del camp de l'esquerra, el debat ha deixat un parell de bons titulars. El primer, que el PSOE de Pedro Sánchez -fins i tot abans del congrés en el que ha aconseguit el control total del seu partit- emeta senyals de distensió amb Units Podem i les seves organitzacions regionals. L'altre, que des de la coalició morada s'han donat mostres d'haver inaugurat un temps diferent en el qual la col·laboració amb els socialistes no només és una enunciació retòrica, sinó una necessitat contrastada. Òbviament partim de la hipòtesi de considerar sinceres les paraules intercanviades entre representants de les dues formacions dins i fora del Parlament. Fins i tot en declaracions individuals als mitjans. Excés d'optimisme, ingenuïtat? No, es tracta de pur pragmatisme per ambdues parts.

Ni el descens als inferns electorals del PSOE es revertirà a mig termini, ni el fenomen Podem és un globus que es desinflarà en el mateix període. Ni el PSOE desapareixerà consumit en la seua pròpia marmita, com semblava fins fa poc, ni els morats van a assaltar cap cel al galop. Tots dos hi són i no van a esvair-se en la boira, així que més els convé entendre’s. Es tracta d'assumir, per les dues parts, que la col·laboració que funciona amb caràcter local i regional pot estendre’s a l'àmbit general d'Espanya.

Amb tot, és peremptori que els dos actors comprenguen que han de diferenciar entre allò que és urgent i allò que és important, i actuen en conseqüència. Allò ineludible, allò urgent, és desallotjar el PP del govern, cosa que permetria recuperar la confiança en les institucions embrutades per la corrupció; allò principal, allò primordial és revertir les polítiques antisocials del PP, regenerar i renovar el desacreditat poder judicial i reformar el text constitucional per redefinir aquest Estat plurinacional que és Espanya. Res rellevant es pot fer amb el PP al poder i contra la seua majoria absoluta al Senat, així que primer cal resoldre el que és urgent per a poder afrontar després el que és important.

Donant per bona la idea que el nou temps entre el PSOE i Podem no és només un exercici de replegament tàctic, sinó una decisió resultant d'una anàlisi serena i realista de l'escenari polític, tots dos haurien de revisar la seua relació amb Ciutadans. Esperant, no sense raons, que aquests facen alguna cosa semblant.

Rivera no va a resignar-se a ser un escuder de Rajoy de forma indefinida, i la seua aposta hauria d'anar per la via de la regeneració d'aquesta dreta de La Escopeta Nacional, que ha sofisticat els mecanismes espoliadors però que segueix devota de Frascuelo i de Maria. L'esquerra, un cop més, ha de fer el que estiga al seu abast per civilitzar eixa dreta assilvestrada que és fauna endèmica a Iberia. Cal aprofitar el desig d'Albert Rivera d'ocupar el centre dreta i trobar la forma de col·laborar a tres per abordar el que és més urgent: enviar el PP a l'oposició. Per a això s’hauria de posar el focus en el mínim comú denominador que PSOE, Podem i Ciutadans poden compartir pel seu propi interès particular i també per l’interés general, el de la majoria d’electors que no vota al PP.

domingo, 11 de junio de 2017

El xoc dels nacionalismes abstrets. La federalització dins la Unió Europea com a única alternativa.

Molt es parla del xoc de trens, i la imatge és bona; no obstant això, crec que és més precís i expressiu utilitzar la del xoc de nacionalismes. Abstrets tots dos, és a dir lliurats a les seues pròpies idees, a les seues fantasies, i aïllats del món que els envolta.

L'anul·lació pel Tribunal Constitucional de l'Estatut aprovat pels electors catalans, al juny de 2010, va ser una bomba els efectes de la qual es prolonguen ja set anys i encara duraran molt més. El Partit Popular, paladí abnegat del més ranci nacionalisme espanyol, es va servir del seu enfrontament amb el nacionalisme català per obtenir vots a la resta d'Espanya, i va explotar aquest filó de manera tan perillosa com irresponsable. Els nacionalistes catalans, els que no havien qüestionat fins aleshores el marc legal definit per l'Estatut -els majoritaris- i els que sempre el van considerar insuficient -llavors clarament minoritaris- van decidir una cosa semblant: explotar en el seu benefici electoral a Catalunya els menyspreus, les ofenses i la inacció dels de Rajoy i, a més a més, competir entre ells a veure qui era més autèntic i conseqüent.

En aquesta carrera cap a no se sabia on, va aparèixer el dret a decidir i el referèndum vinculant com la clau que obriria tots els panys a la independència de Catalunya. Primer es parlava de la indiscutible bondat de preguntar-li a la ciutadania, però a poc a poc es va passar a oferir aquesta opció com la via que permetria la certificació de la secessió catalana. D'un temps ençà, ens trobem davant d'una doble convicció: uns afirmen que el resultat està cantat i Catalunya se separarà d'Espanya, mentre que els altres diuen que no hi haurà tal consulta i que mai es produirà una ruptura de la unitat espanyola.

El passat dia 9 de juny, el president de la Generalitat catalana, Carles Puigdemont, va anunciar amb gran solemnitat -però sense signar un paper- la data i la pregunta a la qual suposadament hauran de respondre els censats a Catalunya. Immediatament va respondre el Govern de Madrid: "Que ningú tinga cap dubte que quan es passe de l'anunci als fets serà recorreguda pel Govern", va dir el ministre portaveu en la roda de premsa posterior al Consell de ministres. Roda i volta, que així anem des de fa anys. A l'anunci d'uns li segueix l'amenaça dels altres.

Els dos actors, els caps de tots dos nacionalismes, segueixen enrocats en les seues respectives posicions. Rajoy fa anys que aspira que l'assumpte es podreixca i que els sobiranistes catalans siguen incapaços de mantenir la tensió popular per la secessió. El Govern de Junts pel Sí i la CUP s'aferren a fantasiejar sobre un procés en què tot seran beneficis, sense cap despesa, i s'han esforçat de manera incansable per convertir l'assumpte en un problema internacional.

A Madrid, a l'irresponsable govern del PP no sembla preocupar-li que els suports al sobiranisme actual s'hagen disparat respecte als de 2010, ni que la relació entre unionistes i independentistes estiga més o menys equilibrada. Estan convençuts que és més fàcil manifestar-se per la independència que votar per ella -si arribara el cas-, així que pensen que el millor és no fer res. A Barcelona, ​​per la seua banda, fan com que ni veuen ni senten els senyals que reben des de l'exterior que el seu problema és un problema espanyol, no europeu. La recent resposta de la Comissió de Venècia, l'òrgan consultiu del Consell d'Europa que ha dictaminat sobre diferents processos refrendaris, ha estat contundent: qualsevol referèndum ha de ser acordat i realitzat dins de la legalitat de l'Estat.

La Comissió Europea no ha dit res que no sabérem, ni pel que fa al referèndum ni tampoc pel que fa al dret a decidir que es plasmaria en la Declaració Unilateral d'Independència. Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona ho explicava recentment. Insistia que la crida a les urnes no té cabuda en l'ordenament jurídic nacional i internacional -com han dit des Venècia- i afegia algunes preguntes d'ordre pràctic: Com pot fer-se un referèndum si no hi ha un cens preestablert? Un referèndum pot donar lloc a controvèrsies, ¿Quina autoritat decidiria sobre aquestes? Amb quins jutges es podria comptar? Què passaria per compondre les taules? I si hi ha ajuntaments, com el de Barcelona, ​​que no volen participar-hi? A qui s’obligaria a cedir les escoles? Arbós, a més, recorda que els dos sindicats dels Mossos d'Esquadra i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja han dit que no actuaran fora de l'actual legislació. Pel que fa a la secessió anunciada de no realitzar-se el referèndum, el professor explicava que "es parteix d'uns supòsits discutibles com que hi ha el dret a decidir en l'ordenament jurídic internacional i no és així".

Tant si el referèndum es fa com si no es fa, que no es farà, el resultat del pols entre nacionalistes serà el mateix: convocatòria d'eleccions a Catalunya. El resultat d'aquestes, que polaritzaran de manera preocupant a la societat catalana i, també, a la societat espanyola, oferirà un resultat similar a l'actual pel que fa a la composició del Parlament de Catalunya: no hi haurà una majoria contundent ni a favor ni en contra de la separació. A més, qualsevol resultat que pogués donar-se, qualsevol, no seria de cap manera un resultat definitiu. Acabem de veure en les eleccions britàniques com el no fa gaire majoritari independentisme escocès, que exigia un segon referèndum i que va votar contra el Brexit, ha perdut força en benefici dels conservadors ultra-unionistes. És una cosa que hauria de fer reflexionar des de les dues ribes de l'Ebre.

Convindria que els nacionalistes espanyols i catalans admeteren, d'entrada, que tots dos tenen un problema de dimensions considerables i que han de pensar en com abordar-lo. Després, no hi ha res més a fer que seure a parlar de política, començant per si la taula ha de ser rodona, ovalada o rectangular, sobre l'agenda i sobre els terminis, però sense urgències que cal asserenar els ànims. Els espanyolistes han d'acceptar que l'assumpte se’ls hi va escapar de les mans i que no podran negar de manera indefinida ni la singularitat catalana ni la realitat plurinacional d'Espanya, cosa que és observable a simple vista per a qualsevol que no estiga políticament cec. Els catalanistes hauran de concedir que a les braves tenen les de perdre, que vivim temps de menys fronteres i de més elevar la qualitat de la democràcia i d'atendre de manera efectiva les necessitats socials fonamentals, forjant aliances i convenis nacionals i transnacionals.

Res no pot tornar a ser com era abans de 2010. Tots dos adversaris hauran de procurar no humiliar l'altre i ser pragmàtics en la defensa dels seus principis. I això es fa sense abandonar-los, però sí pactant com es poden aplicar. L'única solució és –al meu parer- la federalització real d'Espanya dins d’una Unió Europea potent, que no és –òbviament- el cafè per a tothom autonòmic. Quant més es tarde a arribar a aquest punt de confluència, pitjor per a tothom. Pitjor. Per a tots.

domingo, 4 de junio de 2017

La moció de censura, entre l'activisme banal i la política efectiva.

Tinc una particular fixació amb aquella mena de sentència d'Eric Hobsbawm que he patit des que tinc ús de raó política: per als ubicats a l'esquerra política és molt fàcil confondre l'activisme militant amb la transformació social efectiva. Estar plenament convençuts que ens assisteix la raó, que la nostra posició és èticament indiscutible, no ens garanteix en absolut que assolim els nostres objectius. En el fragor de la lluita política, a més, és molt fàcil caure en allò de la hiperactivitat i creure que amb ella aconseguirem l'èxit per definició.

Una mica d'això he recordat en llegir recentment a Carlos Elordi qui, referint-se a la moció de censura contra Rajoy, insistia en aquesta línia en escriure que la via que Iglesias i Podem han adoptat és la de l'activisme per damunt de tot. Agitprop sense més contingut que aquesta intenció de transmetre a tots els que volen veure fora del Govern al PP que ells, els de Podem, estan treballant per aconseguir-ho. No puc oblidar que aquesta ha estat, des de sempre, la temptació en la que ha caigut amb freqüència l’esquerra: radical en les seues formes, però molt poc operativa si per tal entenem assolir resultats tangibles.

Hi ha motius per a aquesta moció de censura? Per descomptat, sens dubte. El que Rajoy i el seu govern estan fent, des de la política econòmica a la laboral, des de la política exterior a la mediambiental, passant per la manipulació de les institucions, l'adulteració dels processos electorals i la corrupció estesa com una metàstasi partidària, tot això i més mereix que es presente una censura formal al Parlament contra el president més lamentable de la nostra història recent.

Som molts els que, induïts pel majúscul cabreig, aplaudirem la idea de la moció. El PSOE no estava per a res i s'esperava que la senyora Díaz prengués les regnes per reforçar, encara més, aquella conxorxa que ella i els seus barons mantenien amb el PP. Per això, que Podem aixequés la veu va ser rebut com un respir, com un crit de ràbia què, si bé era magre consol, almenys demostrava que una mica de vida quedava a la Carrera de San Jerónimo.

No obstant, el sorprenent i inequívoc resultat de les primàries socialistes, amb la victòria de Pedro Sánchez, va donar que pensar a alguns. Per exemple a Compromís. La coalició valencianista va proposar a Podem aparcar la moció per poder-la negociar amb la nova direcció socialista, i va demandar a aquesta que donés algun senyal d'acabar amb la companyonia amb Rajoy i els seus. Era el més raonable, i hauria obert una porta no només a la política amb majúscules, sinó també a la il·lusió de l'electorat d'esquerres. Però ni els uns ni els altres van modificar la seua posició.

Ara, però, el nou portaveu socialista, José Luis Ábalos, ha fet unes declaracions interessants. Ha afirmat que cal convergir amb Podem, apropar-se, buscar objectius compartits deixant les estratègies partidistes al marge. Així doncs, si aquest és el nou discurs socialista caldria esperar dues coses: una, que sense abandonar una distància crítica, els socialistes haurien de deixar de demonitzar-los i de considerar-los l'enemic a batre; dos, que els de Iglesias haurien de fer costat a la idea i no posar pals a les rodes de la nova direcció de Ferraz.

Si no perdem de vista que Rajoy i el PP són un càncer polític que amenaça amb devaluar el sistema democràtic a les seues cotes més preocupants, que no vacil·len a violentar tot el que existeix en matèria institucional, que són capaços de deixar podrir els problemes més greus, que no s'abstenen d'abusar de la patent de corso amb la qual han navegat des de fa molts anys, si no s'oblida això i es coincideix en que és imprescindible fer-los fora per poder redreçar el rumb del país, llavors caldrà convenir que la col·laboració entre Podem i els seus amics i aliats regionals amb el nou PSOE que ha d’eixir del seu pròxim congrés és cosa irrenunciable. Potser els líders de totes aquestes formacions podrien passar-se uns dies, aprofitant l'estiu, per Portugal i esbrinar què dimonis porten allí entre mans els seus homòlegs lusitans.

Les diverses formacions polítiques que es reclamen d'esquerres haurien de saber supeditar la seva legítima tàctica particular a la inajornable decisió estratègica de col·laborar lleialment. Si no es fa, tindrem més del mateix, d'allò que ens advertia Hobsbawm: molt soroll per no res o, més ben dit, molt activisme i poca transformació social.

sábado, 27 de mayo de 2017

Va triomfar la rebel·lió: la militància va dir NO a la clandestina Gran Coalició.

L'octubre passat, abans de la investidura de Rajoy, vaig escriure un article amb el títol "La difícil [però necessària] rebel·lia de la marineria socialista: només es pot dir No al PP i a Rajoy". En ell deia que era impossible entendre com havia actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 fins a llavors. Impossible, fins i tot, raonava, si prestàvem exclusivament atenció a la lògica partidària o al que tan pomposament anomenen els interessos d'Espanya. No obstant això, escrivia un servidor: “si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem una altra resposta que la que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles -el que els anglosaxons anomenen el establishment- segons la qual els dos grans partits sistèmics -el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per accedir al timó de l'Estat”.

L'article finalitzava, no obstant això, atenent a unes febles senyals que es rebien des de l'interior del vaixell socialista. Una part, petita però combativa de la marineria semblava no resignar-se als dictats de la direcció del PSOE. En aquest sentit vaig escriure: "sembla que encara hi ha militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen que és possible recuperar aquesta organització política. És difícil imaginar què, decidits a la rebel·lió, convençuts que no queda una altra que el motí, tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no en el temps pròxim, no els queda una altra opció que negar-se a la humiliació de fer president Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l'única forma de mantenir l'honorabilitat d'unes sigles històriques, d'un partit que no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 perquè els seus dirigents tinguessen com a objectiu final aconseguir una butaca en els consells d'administració de les més grans empreses multinacionals ".

Doncs bé, passats vuit llargs mesos en què tot semblava lligat i ben lligat al Carrer Ferraz, la rebel·lió es va produir i, a més, va triomfar.

La senyora andalusa ha estat derrotada, i tot el seu seguici de pròcers, insignes, notables i molt principals dirigents intenten pair què ha passat. Rodríguez Ibarra, l'estrafolari i anacrònic expresident extremeny -que es va negar a participar en les primàries- a qui li agrada donar cops d'efecte en la seua qualitat de vers lliure en el partit, ha explicat que el resultat de l'elecció només s'entén per la deriva àcrata de la militància, la pobra, sempre disposada a dir no als que manen, també en el partit dels socialistes. Veges tu quina imatge té el cavaller dels seus companys de partit.

No, no ha estat l'acràcia la qual explica el desastre de l'Armada Invencible Susanista. Ha estat el fàstic, la repugnància, el tedi d'una bona part de la militància socialista, poc més de la meitat dels afiliats, el que ha causat la bolcada imprevista per la immensa majoria d'analistes i opinadors.

La repulsió provocada per la connivència amb el PP de Rajoy, la que va explotar després de la vergonyant abstenció de la major part del grup parlamentari socialista al ple d'investidura, realitzada després de l'execució sumària del Secretari General del Partit, Pedro Sánchez, en el Comitè federal l'1 d'octubre de 2016, ha estat el combustible que ha alimentat el motor del procés que ara ha finalitzat amb la tornada triomfal d'aquell a qui anomenen, no sense raó, el Renascut.

Com és possible que tan egregis mandarins fossen tan, però tan ignorants del sentir de més de la meitat dels seus afiliats? Com entendre que tan il·lustres i experimentats polítics es creguessen que la senyora andalusa era una aposta virtuosa? Com pair que tan famosos dirigents estiguessen convençuts que la clandestina Gran Coalició que de fet havien rubricat amb els del PP anava a ser assumida, sense més, amb obediència franciscana, pel comú dels seus militants, especialment aquells que ni tenen càrrecs ni els esperen?

Produeix calfreds constatar, de tant en tant, en mans de qui estem. Si aquests dirigents, estatals, regionals i locals, estan sords i cecs davant el que passa en el seu propi partit amb la seva pròpia gent, què sabran del que passa més enllà dels seus murs partidaris, del que passa a la societat, del que pensen, senten i pateixen els electors que tenen el cor a la seva esquerra?

Veurem què fan Pedro Sánchez i els seus, que no ho tenen gens fàcil per cert. Han vençut a tot, absolutament tot l'establishment, però aquesta ha estat només la primera gran batalla. Ara cal anar al Congrés i guanyar-lo també, i cal aprovar un programa que resulte il·lusionant per a l'electorat progressista i reformista, amb alta sensibilitat social. Un electorat al que se li propose un futur, no al que se li expliquen historietes del que va ser l'època daurada socialista. Uns votants als quals se'ls ofereixca un model d'Estat en el qual les diferents sensibilitats nacionals tinguen cabuda en harmonia i sense mordasses.

No serà fàcil, no. Però convindria que els nous dirigents feren explícita la seua convicció que per als electors de dreta ja hi ha dues opcions: la del PP per als més recalcitrants, i la de Ciutadans per als més moderns; així com que el PSOE se situa a l'esquerra reformista, de manera inequívoca.

A més, independentment dels càlculs electorals, aquesta nova direcció hauria de fer bandera de la seua negativa a qualsevol tipus de col·laboració amb un partit com el que comanda Rajoy, que és un autèntic perill per a la democràcia espanyola. La corrupció que l'ofega en les seves pròpies aigües fecals, la seua ineptitud davant la situació que es viu a Catalunya i la seua insuportable manipulació de la Justícia, exigeixen que tots els representants de la ciutadania progressista col·laboren per fer fora el PP del poder. Aquest hauria de ser l'objectiu número u de Pedro Sánchez i el seu renovat equip, atés que sense assolir-lo poc es pot fer per redreçar el rumb d'una Espanya que navega a la deriva amb un capità al qual cal rellevar del comandament com més aviat millor.

domingo, 21 de mayo de 2017

Trump i Rajoy coincideixen en el seu esforç per devaluar les institucions.

Pot semblar una bajanada, però no ho és. Les institucions vertebrals d'un Estat no poden patir tensions de ruptura de forma indefinida, i menys encara si aquesta possible fractura es produeix per l'acció o per la inacció de les més altes magistratures d'aquest mateix Estat. És per això què, com a necessitat preventiva de preservar la fiabilitat i la credibilitat d'aquestes institucions centrals, dos personatges tan antitètics en les seus formes com Donald Trump i Mariano Rajoy haurien de ser obligats a sotmetre’s al seu control.

El nord-americà és un milionari extravagant i capritxós, que a més de semblar clarament un pertorbat -i ho diu la més reconeguda organització de psiquiatres dels Estats Units-, a més de ser tan perillós com un ximpanzé amb una metralladora, a més de ser un ultradretà que abomina d'elements constitutius d'un sistema democràtic [com la llibertat de premsa, per exemple]; a més, és un home que sustenta la inacceptable idea que les institucions dorsals del seu país han de adaptar-se al seu poder personal, de manera que aquest no ha de tindre trava alguna. Trump és, com a persona, un prepotent mal educat, un arrogant misogin i racista que mai hauria d’haver arribat al Despatx Oval de la Casa Blanca, probablement l'habitació en la qual es concentra més poder de decisió en tot el planeta. És un llengut amb incontinència verbal, que s'alimenta de ximpleries i enraonies, i que no vacil·la a mentir, a enganyar i a amenaçar quan simplement creu que li convé. Va aconseguir guanyar unes eleccions, però no en vots; només l'anacrònic sistema electoral nord-americà li va permetre accedir on mai van imaginar els seus enemics. Ara, des de la Casa Blanca, Trump és una fera cada vegada més aïllada, un animal acorralat, que comença a donar símptomes de ser capaç de decantar-se per morir matant. El quarantè president dels Estats Units s'ha convertit en un problema no només per al seu país sinó per a tot el món, literalment.

El gallec Rajoy no s'assembla en res a les formes del novaiorquès, en res. O en gairebé res, però aquest gairebé és molt important. És un home més aviat parc, escàs en quasi tot, que ha convertit en proverbial una característica personal que hauria de ser un dèficit insalvable en un polític i que ell, de manera extraordinària, l'ha convertit en la font de les seues més grans gestes: Rajoy és el polític que millor conrea el dubtós art de no fer res quan bufa vent en contra. El que en Trump és excés, verborrea i intemperància, en Rajoy és simplicitat, reiteració de banalitats i covardia. Diuen que resulta ocurrent en el tracte pròxim, però ha de ser opinió d’amic, que confon la sornegueria amb la simpatia; i com a parlamentari només li lloen els que simplement festegen el seu ullal retorçut de vell brivall polític. Rajoy és més jove, però sembla tan vell com Trump, i com el ianqui va obtindre el càrrec sense guanyar-lo en vots. Les primes electorals del sistema al seu partit el van convertir en president en gaudir de la minoria majoritària, però s'afanya a compensar la seua debilitat parlamentària amb totes i cadascuna de les males arts polítiques que coneix, i en són moltes. Fent sovint just el contrari del que predica, aconsegueix eixir bé de situacions atzaroses gràcies a un desvergonyiment i un tripijoc que sorprèn fins a deixar sense parla a la major part de les persones.

On Rajoy i Trump coincideixen és en el seu menyspreu cap a les institucions, i en la seva convicció que aquestes estan únicament i exclusivament al servei dels seus interessos. Tan convençuts es mostren tots dos que no vacil·len a intentar manipular el poder judicial, a emmordassar al poder legislatiu, en denigrar fins i tot a les instàncies de vigilància i control encarregades de l'ordre i la seguretat, ja siguen l'FBI o la Guàrdia Civil.

Aquest abús, aquesta desmesura bastarda amb les institucions tindrà efectes perversos sobre la qualitat democràtica de tots dos països. De fet, ja s'estan produint. La devaluació de determinades institucions com el poder judicial o el mateix Parlament són bombes de rellotgeria antidemocràtica.

Trump és concebut i presentat pel seu equip com un gran empresari que fa el que més convé a la seva indústria, i ho fa perquè com a propietari decideix al seu criteri què és el que més interessa a aquesta. En la mesura que se li reconeix com un súper milionari, un reeixit home de negocis que ha aconseguit pastar una enorme fortuna, es projecta la idea que farà el mateix amb el país que ha caigut a les mans. Però no poden ser així les coses en la gestió de la cosa pública en un sistema democràtic.

Rajoy és concebut i presentat pel seu equip com un home que sap el que cal fer pel bé d'Espanya i dels espanyols, fins i tot en contra del criteri de la majoria d'aquests últims. El president també és capaç de mentir, d'enganyar, d'ocultar, de dissimular, de negar-se a informar a propòsit de qualsevol assumpte, per important que siga, que no considere convenient per a ell i els seus. Ofegat en l'oceà de corrupció en què viu el seu partit, devalua les institucions en fer tot el possible per utilitzar-les en benefici dels seus interessos i en contra d’aquells dels seus adversaris. La policia és bona, si és patriòtica; és a dir, si actua amb criteris de salvaguarda dels interessos del seu govern i del seu partit, encara que siga de forma il·lícita. Si aquesta mateixa policia investiga i descobreix que el Partit Popular és un fangar; si confirma -com ell mateix ha dit-, per exemple, que el PP de Madrid és la cova d'Alí Babá, llavors aquesta policia és una peça més d'una conspiració universal contra ell i contra el seu partit. A més, quan aquesta mateixa policia acredita que el PP ha finançat de manera il·legal la pràctica totalitat de les eleccions locals, regionals i estatals Rajoy es posa de perfil, mira cap al sostre i xiula una tonada gairebé inaudible. És la seua inacceptable forma de concebre el paper d'un dirigent polític que té a les mans decisions que afecten la vida de milions de persones.

La lluita interna institucional que s'està produint en els Estats Units entre partidaris i detractors del sistema democràtic nord-americà cada vegada té pitjor balanç per Trump, però pot passar qualsevol cosa. A Espanya, per contra, sembla que les institucions estan entre adormides i subjugades. Els partits polítics d'oposició són incapaços d'oferir un front comú davant els abusos de Rajoy, el seu govern i el seu partit. No van ser capaços d'organitzar-se després de les dues últimes eleccions legislatives per desallotjar al PP del Govern i forçar així una neteja a fons del sistema. Ara, Podem ha presentat una moció de censura que està condemnada al fracàs com a tal, però cal reconèixer que és l'únic senyal que una bona part de la ciutadania ha rebut de que no es pot seguir aguantant l’inaguantable sense, almenys, forçar un debat parlamentari important, de fons.

Només les institucions democràtiques poden vigoritzar la qualitat del sistema polític en què vivim. A Estats Units i a Espanya. Països ambdós dirigits per uns mandataris que, precisament, actuen en un sentit contrari: la seva obstinació és rebaixar, minimitzar el pes institucional en benefici dels seus interessos. Amb dos perfils tan diferents, amb dues personalitats tan oposades, com tenen Rajoy i Trump, curiosament coincideixen en la seva decidida vocació de controlar al seu criteri institucions dorsals del sistema. Si aquestes sucumbeixen, ho lamentarem amargament.

domingo, 14 de mayo de 2017

L’esquerra com a terra natal i la miopia severa com a problema.

Fa unes setmanes l’historiador francès André Burguière ha publicat un llibre que ha aixecat debat al seu país, i que hauria de provocar-lo també a casa nostra. El títol ja és prou encoratjador: Va a desaparèixer l’esquerra?

Tot i que molts, políticament orfes de partit al qual adscriure’ns, podríem dubtar a l’hora de respondre a la pregunta, Burguière afirma convençut que l’esquerra política no desapareixerà perquè encara que la noble passió per la igualtat passa per hores baixes, som milions les persones que continuem defensant insubornables els principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Aquesta gent a la que fa referència el professor som els que veiem l’esquerra com la nostra terra natal, com a la nostra terra de naixença, com a part constitutiva de la nostra identitat. Encara i tot, afegeix, quan eixa esquerra  ens ofereix opcions electorals poc o gens emocionants, quan les picabaralles internes i les mesquineses humanes que la sacsegen ens provoquen ràbia i melancolia, inclús llavors, ens resulta impossible abandonar la terra natal, perquè eixa realitat ens ha conformat una determinada visió del món que hem anat construint des de la joventut. Burguière conclou que preguntant-se pel que dóna sentit a l’esquerra és que pot entendre allò que dóna sentit a la seua vida.

Podem concloure des d’aquesta posició que sentir-se ubicat en l’esquerra és una opció vital, una posició ideològica racionalitzada i viscuda, un posicionament davant la vida pública i la privada, i també és una il.lusió de pertinència, un ancora que ens manté ferms i lligats a la memòria dels nostres, d’aquells que des de sempre han combregat –d’una o altra forma- amb els principis que fa vora de dos segles i mig va establir la Revolució Francesa.

En una entrevista de premsa recent, al diari Liberation, Burguière afirmava què, actualment, "L'esquerra es passeja com un somnàmbul", i això perquè quan abandona la seua veritable voluntat de transformació, quan accepta el món tal i com és, perd la connexió amb els seus orígens, perd la seua identitat i, en conseqüència, deixa de costat el seu paper com a eina de lluita pel noble ideal de la igualtat.  

Ara diguem, no sense raó que són temps difícils per a l’esquerra. Quan no ho han sigut? Si parlem des de casa nostra, és que era fàcil lluitar pel noble ideal de la igualtat sota la dictadura d’un general traïdor i cruel? És que va ser fàcil durant els anys de lluita per la recuperació d’un sistema democràtic de convivència? Va a ser-ho ara, quan la idea de que el mercat és la mesura de totes les coses s’ha empeltat en la nostra vida? ¿Ara quan una bona part de la ciutadania accepta l’austeritat coma dogma de fe, quan –a més a més- els apòstols que l’anuncien com la bona nova –i la imposen- xipollegen en una immensa bassa de corrupció?   
Potser el problema és que l’esquerra, tan heterogènia i plural, pateix una severa miopia. Cada organització partidària actua de forma autista, sense tindre capacitat ni interès per a conciliar amb les altres forces amb les que té, si més no, un parentiu de família per a avançar en un sentit afavoridor d’aquell vell somni de la igualtat que ha estat la raó i el motor de la seua existència.

L’esquerra no desapareixerà, però sí que pot patir un llarg i cru hivern com a conseqüència d’eixa miopia que l’impedeix veure més enllà de la punta del nas de cada partit. No desapareixerà, però pot convertir-se en irrellevant, en insolvent, en incapaç no ja de vèncer sinó ni tan sols de moderar la voracitat, la cobdícia i la manca absoluta de sensibilitat social d'aquells que armats amb la doctrina neoconservadora manen ara per ara en el món.

La socialdemocràcia europea –i també l’espanyola- hauria de jugar el paper central en eixe combat per la igualtat, però malauradament està vivint les seues hores més baixes. L'oportunista i deslleial Manuel Valls, fins fa uns dies primer ministre de França, al govern socialista presidit per Francois Hollande, ha dit que abandona el partit perquè el PSF està mort. Més enllà del que passa a la Gàlia, i de les penúries per les que travessen el laboristes britànics i els socialistes  holandesos –per no parlar dels grecs o els austríacs-; més enllà de que la Internacional Socialista sembla haver pres vacances indefinides, la pregunta és... sabem alguna cosa dels alemanys? ¿Què s’ha fet de l’SPD, arrossegat, segons sembla, pel lideratge de la senyora Merkel i per l’emergència de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya?

Mentre tot això passa, el PSOE aborda la seua darrera setmana abans del congrés, una cita que potser, vertaderament, siga la que extenga el certificat definitiu de defunció del partit, mort a mans de la seua cúpula directiva. Una mena suïcidi per etapes, que sembla serà la crònica d’una mort anunciada. Si guanya la líder andalusa, el partit es convertirà en el Partit Socialista de l’Espanya del Sud. Si de cas la victòria correspongués a Pedro Sánchez, cosa que no és impossible, els avalots que van conduir a la seua defenestració en el Comité Federal d’octubre serien una broma comparats amb els que anaven a generar-se.

I mentrimentres, una altra de les forces d’esquerra, Units Podem, insisteixen amb la seua moció de censura contra Rajoy però sense haver parlat abans amb ningú, la qual cosa els condemna al testimonialisme més irrellevant. D’altres esquerres d’àmbit regional, dalt o baix fortes als seus territoris, no tenen capacitat per a incidir en l’escenari general hispànic. Mentrimentres, el PP de Rajoy no fa més que tirar fora els balons judicials de la corrupció sistèmica que l’afecta, però es frega les mans en veure amb quina tropa opositora l’han festejat els déus.

¿És o no és una miopia severa la que pateixen aquells que haurien d’estar treballant de forma col.laborativa pel noble ideal de la igualtat? ¿Estem o no estem orfes molts dels que tenim l’esquerra com la nostra terra natal?


sábado, 6 de mayo de 2017

Tremola el susanisme.

La setmana ha estat horrible per als equips de direcció del PSOE, tant per la Gestora de Ferraz com per als dels dirigents regionals afins: en cosa de dies el PP ha aconseguit salvar els pressupostos, el que desmenteix la necessitat de l'abstenció socialista perquè Rajoy fos president; i el resultat de les primàries, ha sigut una patacada en tota regla per als que havien propagat als quatre vents que la líder andalusa anava a fer-se una desfilada militar.

El PP ha aconseguit el vot dels nacionalistes canaris i bascos per salvar les esmenes a la totalitat als pressupostos, els ha comprat, ras i curt. Uns centenars de milions per als insulars i uns milers per als del PNB. No és la primera vegada que una cosa així passa, però mai abans d'ara s'havia patit un govern central submergit en les seves pròpies aigües fecals fins a la barbeta, i han estat els nacionalistes bascos els que han donat a Rajoy un parell d'ampolles d'oxigen per que continue romanent com si res no passara, com si tindre a la policia i als jutges treballant hores extres per desentranyar la trama criminal que el partit sosté -o que sosté al partit- fos el més normal del món.

Han fet un bon negoci els d'Ajuria Enea, sens dubte. Una altra cosa és la més que discutible decisió d'obviar el deteriorament institucional i la pèrdua de credibilitat que genera la seua servicial assistència com bombers a un Rajoy assetjat pel foc de la corrupció. El PNB ha fet el que li convenia, simplement; a ells com a partit i a la seva administració a Euskadi.

Al marge de qualsevol ètica mínima, també ha sortit guanyant el PP: tira endavant els pressupostos, s'assegura la perdurabilitat de la legislatura -si així ho desitja Rajoy- i, a més, fa evident que no necessita [ni necessitava] al PSOE per a res . Algú hauria de dimitir entre aquells que van assegurar que muntar la que van muntar al Comitè Federal era poc menys que imprescindible per raons d'Estat. En qualsevol cas, el resultat de la dinàmica parlamentària és que el PSOE, ara per ara, és pràcticament irrellevant en la política espanyola.

El resultat de les primàries ha estat demolidor per als que han apadrinat, impulsat, protegit, aplaudit i enaltit la senyora Susana Díaz. Després de recomptar els avals aconseguits per Pedro Sánchez, aquest s'ha quedat tot just a cinc mil de la superwoman de Triana, i l'ha vençut en deu comunitats autònomes. A més, gairebé dos terços dels avals presentats per la presidenta andalusa els ha recollit en la seva regió. El resultat global demostra que Díaz només té predicament a l'Espanya meridional i si de cas a Aragó. Ningú sap què pot passar al Congrés pròxim, i ara el susanisme tremola per si Pedro el podemita, l'amic dels que no s’estimen Espanya, poguera prendre-li a Susana el triomf que ella i els seus valedors donaven per fet. La militància ha sortit rebel, fins i tot en territoris -com el País Valencià o Astúries- on els seus patums estan a les ordres de la baronessa.

És difícil entendre com han pogut estar tan equivocats; que patiren tal desenfocament de la realitat. Que la candidata beneïda per la nomenklatura felipista siga un fiasco al nord de Despeñaperros és una cosa que només pot sorprendre aquells que han viscut en l'endogàmia de la seva pròpia bombolla partidària, tan superbs com aliens al que passa fora d’ella. Gent que han confós la realitat amb els seus desitjos i que, per si això fos poc, vénen creient-se les seves pròpies mentides des de fa anys. Que la líder de la federació més poderosa del PSOE siga acceptada com la líder natural del partit sols per eixa raó i, posteriorment, siga reconeguda pels electors, sols pot resultar un raonament lògic per a persones afectades d’extrema miopia política i partidària.

El PSOE és un més dels partits socialdemòcrates europeus que fa anys intenten ignorar el seu declivi. Forma part del grup d'homòlegs que o bé es debaten buscant la seva simple supervivència o, directament, amenacen ruïna. D'altres van desaparèixer pràcticament ja. Els holandesos i més recentment els francesos, els britànics, els alemanys o els austríacs; els italians o els grecs, tots ells formacions que en altre temps van ser partits poderosos, ara pateixen per la seva incapacitat per adaptar-se a unes realitats socials i polítiques en què no han sabut trobar el seu espai, ni mantindre els seus vincles ni la seua capacitat de representació. La socialdemocràcia europea, la que va ser poderosa força política, la que va pilotar bona part dels trenta [anys] gloriosos després de la Segona Guerra Mundial, fa molt que va deixar de ser rellevant. Alguna cosa va malament, deia Toni Judt fa uns anys, i des de llavors la cosa no ha fet sinó empitjorar. En els últims anys, la socialdemocràcia no ha sabut reinventar-se. Però no només han errat els partits de l'esquerra reformista, tampoc bona part dels seus seguidors destaquen per la seua lucidesa. Ja ho deia el propi historiador britànic "Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui".

No ens fiquem en fondàries, però.

Ara l'establishment socialista ha descobert que Susana Díaz, la qual deien que posseeix el gen de la victòria, la que asseguraven que permetria reverdir els llorers de González i Zapatero, ha quedat retratada per la pròpia militància del seu partit. Excepte a l'Espanya meridional, la dona no sembla generar ni simpatia ni credibilitat, amb el seu discurs que tendeix a ser tan buit com pompós. És una líder que molts comencen a veure de cartró pedra; una suposada guanyadora que ara tremola com tremolen molts d'aquells que la van recolzar, bona part dels quals tenen la seua militància directament connectada a un treball remunerat proporcionat pel partit. Veurem què passa en el congrés, quan el vot siga secret, quan no es tinga por a represàlies dels dirigents locals o regionals adscrits al susanisme.

No obstant, si tot i així la senyora vencés al congrés, després -en el seu moment- vindrien les eleccions generals on hauria de validar el seu lideratge davant els ciutadans, no ja davant els seus companys de partit. El resultat de les primàries fa llum sobre el molt escàs suport que la presidenta andalusa podria collir en tota l'Espanya atlàntica, cantàbrica i mediterrània, i les dificultats a Madrid i, fins i tot, a la Castella septentrional. És una candidata que previsiblement no només no sumaria vots a la marca socialista, sinó que li’n restaria. En conclusió: seria una pèssima candidata.

Aquest és el resultat de tants anys confonent moltes coses en l'espai partidari, tants anys fent callar veus crítiques, tants anys apartant de la foto als que es movien, tants anys d'esquena a les grans preocupacions de la majoria de la ciutadania i absents de les seves mobilitzacions reivindicatives; tants anys obviant el carrer i creient que la política és cosa de notables que es reuneixen en cenacles als quals només accedeixen els elegits; tants anys desconnectats dels joves i de les seves penúries i laments; tants anys dedicats a les seves mesquineses partidàries que, finalment, sembla que només a aquesta dirigència desconnectada de la realitat li podria sorprendre que la "trianera tocada pels déus del socialisme i de la política" -que digués el baró aragonès Lambán- fes bons els pèssims resultats obtinguts per Pedro Sánchez a les eleccions de 2016.

domingo, 30 de abril de 2017

Un plató televisiu al que fa molta pudor.

Poc després de conèixer els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, vist el suport obtingut pel candidat socialista, em va vindre al cap la pregunta: haurà dit alguna cosa la Gestora del PSOE del resultat electoral dels seus homòlegs francesos? D’aquesta em va vindre una altra: van dir alguna cosa del dels holandesos? I, finalment, una tercera: diu la Gestora alguna cosa d'alguna cosa? Alguna cosa, clar, relativa a allò que ens interessa als qui no estem única i exclusivament preocupats per com fan i desfan per a que la senyora Díaz siga elegida nova secretària general del PSOE.

Vint-i-quatre hores després, la premsa em va fer a mans les declaracions dels tres candidats de les primàries. Previsibles les de Sánchez i les de López, però novament extraordinàries les de Díaz. Digué la bona senyora que la culpa del desastre socialista francés havia sigut... del candidat, un esquerrà que "ha desdibuixat el discurs de la socialdemocràcia francesa i europea". Caldrà entendre que allò que ella etiqueta com el discurs de la socialdemocràcia és el que fa ella i el que ha fet el seu col·lega Manuel Valls des de París.

La senyora Díaz, en canvi, no diu ni una paraula de que aquest, el que va perdre les primàries al PSF, Manuel Valls, recolzés públicament el centrista Emmanuel Macron, en contra del qui havia obtingut la victòria a les internes socialistes, Benoît Hamon. Es veu que eixa traïció indigna (semblant a la que ella va cometre amb Pedro Sánchez) no desdibuixa res. Per una vegada, tot i que siga per omissió, el discurs de la senyora Díaz està clar per al qui vulga entendre'l.

Per si a algú no li queda clara la situació del PSOE respecte de les eleccions a França, caldrà recordar allò que ha dit l'expresident del Govern i exlíder del PSOE José Luis Rodríguez Zapatero. Ha afirmat amb la facúndia que el caracteritza que les eleccions franceses permeten constatar que, si el PSOE vol tornar a guanyar eleccions, ha de ser coherent i "no pot estar tocant-se" amb Podem. Més enllà que l’expressió és poc feliç, per vulgar, desperta curiositat saber si el PSOE que governa la Gestora “està tocant-se” amb el PP i amb Rajoy, o es tracta simplement de relacions determinades per les altes responsabilitats institucionals que el PSOE desenvolupa amb la major dosi de patriotisme i d’eficàcia política.

Un afegit i una pregunta a aquest raonament: que el PSOE haja sumat el seu vot a PP i C’s per impedir debatre la proposta de Podem de fer comparèixer Rajoy a un ple del Parlament per a parlar de l’Operació Lezo, és o no és “estar tocant-se” i de forma voluptuosa amb el PP?

L’altra esquerra hispana d’àmbit estatal, la que comanda Pablo Iglesias, també ha donat que parlar aquesta setmana. Les seues formes de fer política són sorprenents en massa ocasions i, amb freqüència, més que discutibles.

Crec que Podem va cometre alguna cosa més que un error amb la refrega amb la Cadena SER. Més enllà de la disputa entre la ràdio i el partit, absurdament plantejada per Irene Montero com una censura a la seua persona i un intent de boicotejar a Podem, allò que realment ha resultat preocupant ha sigut que la direcció del partit prohibira a Errejón participar com a comentarista a un programa radiofònic.

¿Quina classe d'organització política és aquesta en la que un dels seus màxims dirigents, que representa i té el suport d'una part important de la militància, tal i com vam constatar al Vistalegre II, és obligat a renunciar a participar en una tertúlia de ràdio a la qual assisteix des de fa tres anys?

¿Quina concepció de la pluralitat interna, i encara més, quina concepció de la democràcia és aquesta que exhibeix el grup majoritari de Podem?

L’assumpte ha quedat reduït a un problema menor des que Iglesias va anunciar la presentació d’una moció de censura contra Rajoy. Un anunci que vertaderament connecta amb el fàstic que bona part de la ciutadania experimenta en comprovar dia rere dia que la sima de la corrupció en el PP és insondable, i que l’oposició ni tan sols és capaç de posar Rajoy en l’obligació de donar compte i raó al Parlament i d’assumir la seua immensa i evident responsabilitat política.

Una vegada més Podem sintonitza amb la ràbia de molts, amb la fatiga que genera la pudor de l’escenari polític, amb l’ensurt que provoca la deriva institucional de, per exemple, la Fiscalia de l’Estat. Podemos ha plantejat una alternativa davant la inoperància dels partits de l’establishment. És cert que Iglesias i els seus responen a un clima insuportable provocat pel femer que es percep al Partit Popular i per la impotència i la connivència del PSOE i els demés, però no es lliura de la sospita de que juga més a l’agitació social que a l’efectivitat política. De nou –com quan va anunciar que hi hauria un govern de coalició amb Sánchez del que ell seria vicepresident- Iglesias sembla triar els grans titulars, el desmarcar-se de la resta dels partits, per a aparèixer com l’únic que té clar el seu paper com a oposició. En bona mesura és així, atés que PP, PSOE i C’s van de la mà en coses que resulta alarmant comprovar que comparteixen; però la direcció de Podem arrisca efectivitat política seduït per la política espectacle. No n’hi ha prou amb denunciar; no n’hi ha prou. És més gran la seua responsabilitat, i no haurien d’oblidar que tenen cinc milions de vots al darrere no sols per a que denuncien, sinó per a que canvien les coses.

És cert què, en bona mesura la política hispana s’ha convertit en una agra xerrameca de plató de televisió, però una esquerra que es diu transformadora hauria d’allunyar-se de forma explícita d‘eixa dinàmica perversa que no sols devalua la democràcia, sinó que en convertir la política en un espectacle lamentable i reiteratiu col·labora amb aquells que no volen sinó allunyar els ciutadans de la participació i la implicació en la gestió de la cosa pública. Més enllà d’altres consideracions de matriu ètica, l’actitud i les formes de Podem malbaraten el que podria ser, el que hauria de ser el seu vertader paper com a força política renovadora i regeneradora. El plató televisiu fa massa pudor com per a romandre en ell.


sábado, 22 de abril de 2017

Hi ha vida ètica al planeta PP?

No es tracta ja d'alarma social. Estem en una situació en què hem de parlar d'espant social, de consternació d'una part molt substancial de la ciutadania. Parle, és clar, de la corrupció elevada a la categoria de pràctica d'una organització criminal concreta i identificada, estesa a hores d'ara com una immensa i fastigosa taca d'oli pudent. Parle, a més, d'una contaminació evident per explícita d'altes institucions de l'Estat amb aquesta organització criminal, cosa que genera una situació de descrèdit i de desconfiança del ciutadà cap a instàncies que haurien d'estar al marge de qualsevol sospita de connivència amb el crim organitzat.

Les notícies de la darrera setmana han resultat asfixiants per a aquells que estan atents als mitjans de comunicació. A alguns mitjans, per descomptat, que també n'hi ha els que estan instal·lats al sector de les empreses de publicitat, sempre al servei de qui els pague, o a les ordres dels amics polítics.

La crida a comparèixer com a testimoni en un macro cas de corrupció al president Rajoy, l'empresonament sense fiança de l'expresident de la Comunitat de Madrid i la presó amb fiança d'un important empresari, amic íntim de la Casa Reial, són fets que no poden considerar-se ni menors ni normals. No han estat aquestes les úniques notícies en matèria de suborns, prevaricacions i altres. Igual o més greus han estat les revelacions del paper jugat en la investigació en l'anomenada Operació Lezo pel Fiscal Anticorrupció i pel mateix Fiscal General de l'Estat. Tots dos van pretendre impedir sense èxit l'actuació de la fiscalia en la investigació de les [presumptes] activitats criminals d'Ignacio González des de l'empresa pública Canal d'Isabel II que presidia. Els dos màxims responsables de la lluita judicial contra la corrupció, nomenats pel Partit Popular, semblen compartir alguna cosa més que agraïment i ideologia conservadora amb els seus mentors. Per si això fos poca cosa, preguntat sobre l'actuació de la cúpula fiscal, el cada vegada més famós Ministre de Justícia ha declarat -petulant com sempre- que "el que no cal fer és especular" al voltant de les denúncies de parcialitat dels dos alts càrrecs.

Tot i que la premsa informa que en el Partit Popular són molts els dirigents que es troben en estat de xoc, és evident que l'argumentari que s'usa i abusa tant des del mateix Govern, com des del grup parlamentari i des de Gènova 13 és el clàssic de sostenella i no enmendalla. En resum: totes són actuacions individuals d'aquests-senyors-per-els-que-vostè-em-pregunta, que res tenen a veure amb el Partit. S'afegeixen, a més, insinuacions més o menys velades de parcialitat i animadversió de determinats jutges en el context d'una suposada confabulació perversa i bastarda contra el PP.

Massa pudor, massa obscenitat, que provoca nàusees quan no el vòmit als ciutadans que donen senyals d'esgotament davant l'allau de porqueria que han de pair diàriament des de fa massa temps.

El dolent és que queda molta podridura per descobrir encara, però el pitjor és que el PP, el partit com a organització política, no té la més mínima intenció de canviar ni la seua lògica, ni la seua dinàmica. Caldrà veure si els altres partits fonamentals, el PSOE, Podem i Ciutadans són capaços de cooperar per obligar Don Tancredo Rajoy i els seus atrevits companys partidaris a netejar i desinfectar la sentina de Gènova 13. La sentina i, a més, bona part del pont de comandament, per seguir amb aires mariners.

¿Sortirà el PSOE de la seua vergonyosa complicitat amb l'establishment o s'acabarà trencant d'una vegada per totes en trossos, divorciat de manera irreconciliable amb els seus electors? ¿Serà capaç Podem d'abandonar la seua predilecció per l'acusació i la denúncia en tons sempre agres, independentment de la seva efectivitat? ¿Voldrà Ciutadans jugar el paper regenerador que fonamenta el seu màrqueting partidari, o seguirà sent la poc dissimulada crossa del PP? Sortirà el PNB del seu tacticisme de rendibilitat particular? Tant de bo així sigui, però no és fàcil ser optimista.

Malgrat tot, des del convenciment que el PP de Rajoy és refractari a qualsevol canvi si no se sent clarament amenaçat amb la pèrdua de parcel·les de poder, l'únic realment definitiu per a ells serà que creixca el rebuig a la connivència amb els corruptes entre la seua massa electoral. Una cosa ben difícil atés que el PP és una espècie de planeta amb atmosfera pròpia, en el qual habiten dirigents, militants i electors, força impermeables a influències exteriors.

És veritat que els escàndols de corrupció li van costar milions de vots i la pèrdua de la majoria absoluta, però no ha estat suficient. Podria entendre’s el numantinisme dels militants, però ¿com és que els votants del PP resisteixen la nàusea davant el xipolleig en la porqueria de la dirigència del seu partit? ¿Com suporten el fàstic i la repugnància d'haver votat pels lladres que s'emporten els recursos públics descaradament i sense treva? ¿Com és que no se senten impotents, incapaços de posar fre a tant d’excés, i segueixen votant pels cleptòmans?

Un partit conservador, de dretes, és imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Si no existís, caldria organitzar-lo. Per això és imprescindible que el Partit Popular siga una organització present i efectiva en l'escenari polític. Però no pot ser ni aquest PP ni amb aquesta direcció. Està corcat per l’enviliment i la deshonestedat de bona part dels seus quadres directius, fins al punt que el seu organigrama exigiria una rehabilitació estructural. Però què passa amb els seus votants? Com induir-los a reconsiderar la seua fidelitat a unes sigles que estan infectades d'una plaga de mafiosos corruptes? 

Què passa al planeta PP, hi ha senyals de vida ètica?

sábado, 15 de abril de 2017

La bandera a mig pal, ha decretat el Ministeri de Defensa.

Quan era xiquet, ja fa massa anys, en els seixanta, amb Franco encara al Pardo, vivito y amargando, la Setmana Santa era un malson per als que no érem fills de família religiosa. Per als que sí ho eren segurament també, però això hauria de explicar-ho un altre.

S'imposava, sense dret a reclam, una mena de dol rigorós. No es cantava, no s'expressava alegria alguna, no s’exterioritzava cap signe que declarés felicitat, per modesta que aquesta fos. Les emissores de ràdio, les poques que hi havia, emetien música clàssica, preferentment sacra. Res de goig o content, tot havia de ser trist, fúnebre, dramàtic.

Era molt menut, no tindria encara els deu anys, i vaig baixar l'escala de l'edifici saltant esglaons i xiulant, imagine que feliç perquè aniria a trobar-me amb els amics. La portera va sortir de la seva garita com per un ressort i em va aturar amb escarafalls exigint silenci. No recorde les seues paraules, perquè l'ensurt m'havia paralitzat, però em parlava de "la mort de nostre Senyor", i m’amenaçava amb les penes de l'infern. Vaig eixir d'allà mort de por i convençut d'haver comès un pecat dels més greus. Una de les dues fulles de la porta del pati romania tancada, com quan moria un veí. Molta por.

La Setmana Santa va tindre, amb més força des de llavors, uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.

Així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s'imposava, res s'explicava, tot s'exigia, res es discutia. I el que s'imposava i s'exigia eren les formes, les pautes, els dogmes dels que havien vençut en la guerra. Que a cap vençut ni fill de vençut se li passés pel cap oblidar-se d'això; que ningú descurés aquesta realitat. Tothom a cantar l'himne feixista i a aixecar el braç quan l'autoritat ho considerés, tothom a missa, tothom a rebre la Formació de l'Esperit Nacional, tothom a memoritzar l'últim comunicat de guerra signat per Franco l'1 d'abril de 1939.

Tinc aquests records quan llegeixc que el Ministeri de Defensa ha enviat una circular a totes les instal·lacions militars en la qual ordena que "des de les 14:00 hores del Dijous Sant fins a les 00:01 hores del Diumenge de Resurrecció, l'ensenya nacional onejarà a mig pal en totes les unitats, bases, centres i aquarteraments ".

Malo és que el Ministeri de Dolores Cospedal oblide un decret vigent, aprovat per la tristament morta Carme Chacón, en què es va establir que la bandera s'arriarà a mig pal només per la mort de militars en acte de servei, el rei , el seu hereu, consort o els dies de dol nacional. No obstant això, és encara pitjor l'explicació que dóna el Govern. Sempre és així amb el PP, dolent el que fan, i pitjor quan t'ho expliquen.

Diu el Ministeri que amb aquesta disposició es "respecta l'exercici de la llibertat religiosa" i que aquesta mesura "forma part de la tradició secular dels exèrcits".

Bonica manera de respectar la llibertat religiosa en un país aconfessional, en què l'article 16.3 de la seva Constitució diu: "Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions".

Estem, em tem, cada dia més a prop d'aquelles pautes que van marcar la meva infantesa. Des del Govern actual, el del PP que presideix Rajoy, es dirigeix ​​l'Estat des de la seva llibertat religiosa, des de les seues creences, des de la seva confessionalitat, des de la seua [interpretació de la] Constitució. Així, quan se'ns explica, displicents, que això de la bandera a mig pal entronca en la tradició secular de l'exèrcit, hem d'entendre que no hi ha ni hi ha hagut cap altre exèrcit més que el seu, que l'exèrcit que va romandre lleial a la legítima República Espanyola aquest no era un exèrcit, era una horda ... o similar.

Aquest exèrcit del que parlen és el mateix que en aquests dies envia un escamot de legionaris a custodiar el Crist de la Bona Mort a la processó de Dijous Sant a Màlaga. I allà, fent virils malabarismes amb el crucificat, i davant la mirada atenta de la ministra Cospedal, li canten el seu himne, el de la Legió, aquell de "soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tal leal compañera".

Veig i sent, i em faig la pregunta que no vaig saber fer-me en aquelles setmanes santes de la meva infantesa: Què tinc jo a veure amb aquesta gent?

domingo, 9 de abril de 2017

El problema valencià. De la irritació i la queixa a l’acció política.

He recordat aquests dies un article que vaig escriure farà ara trenta anys, dalt o baix, titulat "La queixa i el lament front a la crisi de la Guerra Gran". Acabava aleshores de publicar la meua tesi doctoral sota el títol de Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923. Em referia a la crisi provocada en les comarques centrals valencianes pels efectes de la I Guerra Mundial, i és què tant el ferrocarril com el transport marítim van dedicar-se de forma pràcticament exclusiva al comerç de les mercaderies essencials per als combatents, la qual cosa perjudicava extraordinàriament la comercialització de la producció agrària valenciana, de forma particularment intensa a la taronja. El setge dels submarins alemanys als ports valencians des de 1917 no va fer sinó agreujar la situació fins al límit.

La fam i la queixa seran les dues constants durant tota aquella època. Telegrames i comissions a Madrid, a demanar atenció per part del govern d’Espanya. La fam estarà present en tots els escrits adreçats a l’Executiu. Un exemple elevat des d’Alzira: “Rogamos a V.E. atienda justas pretensiones comisión naranjera región valenciana, salvando pueblo de hambre, ruina, misèria. Saludamos respetuosamente”. La resposta habitual del govern a tanta delegació era el silenci, i en altres casos vindrà de la mà de l’increment dels efectius de la Guàrdia Civil i l’encàrrec a l’Exèrcit d’intervindre per a mantindre l’ordre públic amenaçat pels milers d’afectats per la crisi. La situació no farà sinó agreujar-se i els avalots, els disturbis greus, es mantindran cada cop més durs fins a ben acabada la guerra a Europa.

Ara, quan ha passat un segle, la situació no té res a veure amb aquella de la segona dècada del segle XX. Excepte en un aspecte: el govern actual continua sord davant les peticions de justícia pressupostària que li arriben des de les terres valencianes. L’infra-finançament que l’Estat aplica als valencians, històric però agreujat durant els anys de Rajoy a La Moncloa, fa temps que ha provocat un clamor d’una desconeguda unanimitat per aquestes terres. Davant la infàmia pressupostària, el govern de Puig i Oltra, les organitzacions empresarials i els sindicats, les universitats i les múltiples i variades associacions de la societat civil, han exigit un finançament que atenga al pes poblacional dels valencians en el conjunt d’Espanya.

En fer-se públics els pressupostos que Rajoy i Montoro han aprovat com a Govern, a València s’ha produït un clam de tanta unanimitat que –alerta que és grossa- inclús el PP va signar una declaració de les Corts Valencianes en la qual es posava negre sobre blanc el "rebuig més absolut" a les inversions que contemplen els pressupostos de l’Estat per a 2017, del 6,9 per cent, que no només no compensa la insuficiència inversora dels darrers anys, sinó que les inversions a més de no ajustar-se al pes poblacional suposen una reducció de 209 milions respecte a 2016. A més, els grups signants han recordat que cada valencià rebrà 119 euros, molt per sota dels 184 de mitjana nacional, i massa lluny de les xifres d'altres territoris als quals els seus ciutadans rebran fins a tres vegades més.

La vice-presidenta Oltra ha declarat que “Mariano Rajoy ha aconseguit enfadar-nos a tots els valencians". Com ha escrit Salvador Enguix a La Vanguardia: “Només cal veure la premsa valenciana d'aquests dies, de dretes i d'esquerres, per entendre la unanimitat en la crítica al Govern. Unanimitat”. No li falta raó al periodista quan afirma que allò que està aconseguint Rajoy és generar les condicions perquè s'instal·le un sentiment pre-sobiranista en la societat valenciana i que siga l’embrió d’una mena de problema valencià, a la forma i manera d’altres com el basc o el català. Els empresaris autòctons, que estan lluny de posicions assimilables a qualsevol mena de sobiranisme, ja diuen sense amagar-se que és evident que els valencians no pinten fava a Madrid. És una opinió que de moment el PP ignora.

Tradicional i històricament poques vegades s’ha anat des de València més enllà de la queixa i el lament front al govern central; poques vegades s’ha substanciat allò de “a Madrid no ens fan ni cas”. No sols això, fa cent anys i també ara està plenament vigent la primera estrofa de l’himne regional que diu “Per ofrenar noves glòries a Espanya...”.

Doncs sí, ofrenar s’ha ofrenat tot el que ha fet falta, però el govern de Madrid, de qualsevol signe i color, ha estat indiferent davant tant de patriotisme espanyolista. El PP va governar la regió durant vint anys, i van convertir-la en aparador de les suposades esplèndides bondats gestores dels diversos líders regionals: Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. En perdre la majoria absoluta, el Pacte del Botànic va permetre que el PSPV i Compromís, amb el suport extern de Podem, constituïren el govern actual. L’animadversió del PP de Rajoy va redoblar-se en perdre aquelles eleccions; a més, la corrupció generalitzada del seu partit, que ha generat a València un rosari de processos judicials que ja han conduït a presó a alguns dirigents i que manté a d’altres amb moltes possibilitats d’acabar igual, sembla que accentua el desig de castigar la ciutadania valenciana per part de l’Executiu de Madrid. Com explicar, sinó, els insultants pressupostos presentats per Rajoy?

No deixa de ser sorprenent que tant de fervor per la unitat d'Espanya, tanta mania de veure atacs en contra d’ella en qualsevol reivindicació feta des de les regions perifèriques, i el trencament més palpable, més contundent, explícit i innegable, és el que perpetra ara el PP. Tant és així, que Mònica Oltra ha declarat: "Espanya no es trenca per la perifèria, sinó pels pressupostos generals de l'Estat".


Ens podem preguntar si ara, un segle després d’aquella crisi de 1917, la de la Guerra Gran, els valencians transcendiran la queixa i el lament i convertiran la irritació en acció política; en una nova dinàmica partidària que es recolze en el fet diferencial propi i obligue al PP de Rajoy a atendre les justes demandes que es reiteren des de València. Tot fa pensar que això no passarà si els diversos actors polítics i socials autòctons no fan emergir a l’escenari polític espanyol el problema valencià

domingo, 2 de abril de 2017

L’atzucac veneçolà vist des de la vora esquerra.

Ja fa molt de temps que no ens arriba una notícia raonablement positiva de Veneçuela. Vivim una conjuntura en la qual destaca la barreja de imperícia, dogmatisme i corrupció del govern de Nicolás Maduro, unida a la incapacitat de l'oposició per trobar la forma de revertir una polarització política interna que va de mal en pitjor des de fa anys, especialment des que va morir el líder carismàtic dels bolivarians, Hugo Chávez.

S'han complert ja quatre anys sense ell, un home que reunia les característiques pròpies dels grans cabdills llatinoamericans, que concitava devocions i odis igualment intensos. El militar va aconseguir que milions dels veneçolans exclosos del sistema polític tradicional veneçolà li triaren com a president de la República el 1998. El ferri bipartidisme d'AD i COPEI resultant de l'anomenat Pacte de Punto Fijo de 1958, un compromís que va estabilitzar el precari sistema democràtic veneçolà durant quaranta anys, s'havia concebut com a acord previ a les eleccions convocades després de l'enderrocament del militar Marcos Pérez Jiménez, qui moriria després a l'Espanya de Franco com amic del règim.

El gran mèrit d'Hugo Chávez va ser incorporar a la política democràtica del seu país a tants com havien estat ciutadans exclosos per un sistema que havia funcionat durant quatre dècades donant-los l'esquena, i deixant-los al marge dels beneficis de la renda petroliera generada per la comercialització de la immensa quantitat de cru que el país acumula. El nou i aclamat president va adoptar una política social que va millorar de manera extraordinària els indicadors de sanitat, educació, habitatge i alimentació dels sectors populars, i ho va fer redistribuint la renda generada per una cotització extraordinàriament elevada dels preus del cru. Chávez, a més, va ser generós amb els seus amics i aliats externs i, de la mateixa manera que va subsidiar tot el que va poder dins Veneçuela, va col·laborar amb els governs llatinoamericans que van sintonitzar amb el seu somni bolivarià. Ell va posar petroli, els cubans van posar doctrina, i el somni de la Pàtria Gran va tornar a renéixer, un cop més.

Fins a 2007, les coses van semblar funcionar bé, i el nou règim va aconseguir superar un cop d'Estat de matriu oligàrquica gràcies a l'enorme prestigi popular de Chávez. Després, l'economia va començar a donar símptomes de fatiga com a resultat de decisions que obeïen més a apriorismes ideològics que a una estratègia que tingura en compte els previsibles vaivens dels preus internacionals del petroli. La inflació i l'escassetat van aparèixer gairebé de sobte, juntament amb la corrupció i amb una criminalitat desbocada, i la polarització entre partidaris i detractors del règim bolivarià es va accentuar.

La mort del gran líder i la seva substitució per Nicolás Maduro, un home incapaç de mantenir amb vigor el xavisme sense Chávez, va obrir l'època en què ara es troba el país. En les eleccions de 2013, Maduro va obtenir el 50.61 per cent dels vots, mentre que el líder de l'oposició anti-bolivariana, Henrique Capriles, va aconseguir el 49.1 per cent. Lluny d'atendre al resultat, que evidenciava la polarització del país, el nou mandatari va decidir donar l'esquena a la realitat i emprendre una fugida cap endavant, amb l'ajuda i l'assessoria, i sota la tutela efectiva, dels cubans.

Les eleccions legislatives de 2015 van donar com a resultat una àmplia victòria a l'oposició, i Veneçuela es va trobar amb un legislatiu enfrontat a l'Executiu, i viceversa, i amb un Judicial fortíssimament mediatitzat pel govern de Maduro. Ha estat aquest poder judicial el que fa uns dies va decidir expropiar a l'Assemblea Nacional de la seva capacitat legislativa i adjudicar-se-la a si mateix. Poques hores més tard, després de l'enorme enrenou intern i internacional provocat per una notícia d'aquestes dimensions, i en particular després de la censura de la fiscal general, tant el Consell de Defensa com el mateix Maduro van demanar al Tribunal Suprem que "revisara la seua decisió". Ho va fer i se li han retornat al Parlament les seues funcions i prerrogatives. Mentrestant els jutges es desdeien, i el Govern explicava que "s'havia resolt la controvèrsia", l'oposició havia arribat a apel·lar als militars Perquè posaren fre a la decisió expropiatòria dels jutges [com?].

Tot això configura un escenari en què sembla difícil que els indicadors puguen empitjorar encara més. Però cal témer que en el temps pròxim encara veurem com això passa. La Llei de Murphi [ "Si alguna cosa pot sortir malament, probablement sortirà malament"] és inexorable i tal sembla que el carreró veneçolà no té eixida a la vista.

La dreta internacional, i particularment l'espanyola, es frega les mans perquè el drama veneçolà confirma les seves aprensions davant qualsevol intent de desenvolupar polítiques socials radicals i per què, a més, així pot seguir acusant Podem i els seus aliats de connivència amb el règim bolivarià. Mentrestant, l'esquerra -que ha guardat un lamentable silenci davant la deriva tan autoritària com incompetent del règim veneçolà- no sap exactament a quina carta quedar-se.

El PSOE parla per boca de Felipe González, absort com està en la seva batalla interna en què l'única cosa que interessa a la seua Gestora és com neutralitzar a Sánchez, i el senyor Felipe fa ja molt que va quedar en evidència quan va dir que Chávez i el seu règim eren pitjors que Pinochet i la seva dictadura assassina. Distingides veus de l'esquerra estupenda [per la qual sembla que no passen els anys i segueix ancorada en les certeses de sempre, inassequible al desànim], han dit la seua. He llegit sengles articles de Juan Carlos Monedero i d'Alberto Garzón. Lluny de la meva intenció analitzar-los en profunditat, però alguna cosa es pot dir sobre ells. Els dos reconeixen, amb diferent contundència, que allò del Tribunal Suprem va ser infumable, però persisteixen en la lletania tradicional dels governs populars, l'oligarquia, l'imperialisme i tal i tal. Monedero crida al diàleg intern a Veneçuela i parla de "los malos españoles" [els del PP i algun socialista] que el dificulten; mentre que Garzón es diu disposat a les crítiques al "procés revolucionari", però només accepta les que es facen des de l'esquerra, és a dir, "des de la lleialtat a la revolució i a fi de consolidar-la i no esfondrar-la".


Ni una objecció a l'evolució, a la degradació del procés veneçolà. Res a dir de la trista deriva d'un règim que en la seva primera època va millorar substancialment les condicions de vida i treball de milers de veneçolans exclosos durant dècades, però que fa ja massa temps que va entrar en un carreró que no sembla tenir cap sortida. I amb aquest sectarisme tan miop, la veritat, poc es pot esperar. Així, em tem, serà impossible trobar ni que siga una finestreta per la qual sortir del mal pas.