domingo, 10 de diciembre de 2017

Professionals de la política amb alts nivells d'insolvència, incapaços de reformar la Constitució.


Resulta sorprenent constatar com els alts nivells de professionalitat dels diversos oficis minven fins a gairebé desaparèixer quan avaluem l'acompliment dels polítics professionals. Mentre que la qualitat mitjana dels professionals de la sanitat, de l'economia, de la construcció, de l'agricultura, de la indústria, del comerç, del transport, de l'esport, del periodisme, és perfectament homologable amb la dels seus col·legues dels nostres països veïns, la dels nostres polítics resulta patèticament inferior a la dels seus companys europeus.

Potser una part d'aquest problema provinga de l'anomenada selecció negativa d'aquests mateixos professionals de la política. L'ofici és tan àrid, tan agre i té tan mala imatge entre els ciutadans que una bona part dels que l'exerceixen com a professió ho fan perquè no han sabut trobar una altra. Una segona explicació, complementària de la primera, podria ser que els partits polítics són màquines trituradores en el sentit d'acabar amb qualsevol que s'aparte un sol centímetre de la línia oficial establerta per la cúpula, pauta que es confirma cada dia amb els argumentaris que emanen des d'aquesta mateixa direcció del partit. Alguna cosa així ha de passar, perquè tanta incompetència ha de tenir explicació.

Ve a tomb l'anterior del gastat debat sobre la reforma constitucional, un tema que en aquests dies ha arribat a nivells tòxics. Tots estem opinant sobre l'assumpte, algunes veus amb indiscutible encert, per la qual cosa sorprèn molt que les aportacions de la majoria dels professionals de la política es limiten a repetir matí, vesprada i nit, de manera insistent, les dues o tres idees que maneja el seu cap de files partidari.

Mentre que als països que ens envolten, des de França a Portugal, d'Alemanya a Itàlia, la seua carta magna ha estat reformada en desenes d'ocasions en els últims cinquanta anys, a Espanya tal gesta només s'ha aconseguit dues vegades: en ambdues per mandat exprés de la Unió Europea. Vivim, doncs, en un bucle que resulta irritant però aviat serà malenconiós. Javier Pérez Royo, autoritat entre els constitucionalistes, augurava recentment que "mentre la composició de les Corts Generals siga la que és, és a dir, amb el Congrés dels Diputats i el Senat que tenim, no és possible la reforma de la Constitució".

Explica el catedràtic sevillà que la composició del Congrés i del Senat no la van fer les Corts Constituents, sinó les Corts de Franco que van aprovar la Llei per a la Reforma Política, l'última de les Lleis Fonamentals del règim. Posteriorment, sosté, les Corts Constituents es van limitar a fer seua la composició de la Llei per a la Reforma Política, que estava pensada per deixar "lligat i ben lligat" tot el que es pogués, és a dir, per a "engabiar" l'exercici del principi de legitimitat democràtica, que era el que inevitablement venia. Així doncs, podem dir, que d'aquells pols vénen aquests fangs.

S'evidencia així l'abisme que separa la realitat del país de la del seu parlament. Fora d'aquest, el consens a propòsit la imperiosa necessitat d'actualitzar una carta constitucional, que en 2018 complirà quaranta anys, és total. Els experts assenyalen que, si més no, el marc de competències entre l'administració central i les homòlogues regionals ha de ser regulat i clarificat de nou. El mateix passa amb l'assumpte del finançament autonòmic, un autèntic laberint al qual la majoria dominant no vol ni acostar-se; o amb l'espinós tema de l'encaix de les diferents nacionalitats en el marc de l'Estat.

No obstant això, experts externs a part, entre els professionals de la política destaquen per majoritaris els que no saben o no volen, o les dues coses alhora, clavar-li la dent a la imprescindible reforma. Ho explicava fa uns dies Fernando Garea: "amb 137 escons no es pot fer res", va dir Rayoy, però la resta de partits amb 237 tampoc aconsegueixen gairebé res. Així és, el Govern es limita a no fer res, seguint l'aplaudida doctrina del seu dirigent màxim, mentrestant l'oposició es dedica a barallar-se entre si abans que a aprofitar la feble minoria parlamentària del PP.

És irritant comprovar com Rajoy i els seus porten anys instal·lats en el no fer res sobre el particular. El president sempre respon el mateix, que està més que disposat a escoltar a tothom, però ell no ha esbossat mai, mai, una sola idea en positiu, ni una sola, sobre què és el que ell pensa de la necessitat de la reforma constitucional. Com deia Ignacio Escolar, Rajoy raona així: uns volen més federalisme, altres desitgen més centralisme, així que la posició correcta és no fer res. En realitat és el que porta fent tota la legislatura: no fer res.

O si. Una cosa sí que es fa des del carrer de Gènova, i ho explicava Ana Valero fa molt poc: després de l'ús polític i mediàtic que s'està donant al terme "constitucionalista" amb motiu de la crisi catalana, s'amaga la voluntat política manipuladora de defensar una determinada interpretació de la Constitució pel que fa a la seua organització territorial.

Més enllà de l'obsolescència de la Carta Constitucional, la producció legislativa està en mínims històrics, i sota la batuta de Rajoy no s'ha aconseguit arribar a pactes d'Estat sobre qüestions centrals: ni sobre el model territorial ni sobre l'imprescindible model educatiu. I quan sí que s'han assolit, com en el cas del Pacte Contra la Violència de Gènere, el PP es fa la foto i després fica els seus compromisos en un calaix per vergonya dels que el van signar amb ell. Que li pregunten a Albert Rivera que s’ha fet del pacte d'investidura que va signar a bombo i platerets, o a Pedro Sánchez sobre les contrapartides del suport del PSOE a l'aplicació de l'article 155 a Catalunya.

Patim un sistema polític que ha provocat que ningú sàpiga governar sinó és amb majoria absoluta. És a dir, ningú sap estar al timó si no és per actuar segons el seu lleial saber i entendre, des de l’ordeno y mando. Al país en què la paraula consens es va elevar a la categoria d'emblema i símbol de la canonitzada Transició, no hi ha déu que sàpiga acordar absolutament res d'interès general amb els seus adversaris polítics.

Els partits majoritaris, llegiu PSOE, Podem i Ciutadans, es vigilen i ataquen entre ells mateixos de forma esterilitzant. Mentrestant, el PP es dedica a treure profit propi del poder central i d'aquells altres -regional o local- en què ostenta majoria absoluta, i a torpedinar l'acció de govern allà on és oposició. I aquesta política artillera s'executa mentint, difamant o deformant el que siga menester: l'objectiu no és altre que mantenir o recuperar el poder al preu que calga. Com a mostra un botó valencià: la senyora Bonig, capitost del PP regional, no parla ni una sola vegada que no siga per denigrar i desacreditar a l'actual govern autonòmic. Encara que siga a costa de fer el ridícul: en el debat sobre els pressupostos va presentar, entre grans escarafalls, acusant de tot a la Conselleria de Mónica Oltra, una esmena perquè s'assignés a Càritas una partida de 270.000 euros. I això quan la quantitat consignada en el pressupost era de 479.000 euros! No importa, el que compta és fer escàndol. Aquest és el nivell i aquestes són les formes que es gasta el PP.

És un partit que marca els nivells més tòxics d'aquella insolvència de la qual venim parlant. Ho explicava molt bé Íñigo Errejón recentment, quan -referint-se a la praxi política del govern central- escrivia que "podem afirmar que hi ha Executiu i president a la Moncloa, però no Govern, si per tal entenem la conducció cap a un horitzó clar de superació dels problemes que arrosseguem des de fa més d'una dècada. En lloc de projecte col·lectiu, tenim un cos de tècnics que van salvant les setmanes i pagant factures, un entramat corrupte que necessita seguir en el poder per tenir cura dels seus i un cor de propagandistes dedicats a buscar més excuses que solucions".

Doncs això sembla, sí. ¿I amb aquesta gent al comandament volem posar al dia la Constitució? Doncs serà que no, que va a tindre raó Pérez Royo.

domingo, 3 de diciembre de 2017

La motxilla de Rajoy.

Mariano Rajoy és un home que té la seua pròpia memòria històrica, com tothom. Aclarim d'entrada que quan parlem de memòria històrica o de memòries històriques, en singular o en plural, ens referim tant als posicionaments personals producte del record o de les vivències individuals -que portem imaginàriament carregats a l'esquena, com en una virtual motxilla única i intransferible-, com als discursos o els usos públics, personals o de grup, sobre el passat recent que conviuen, no sense dificultats, en els diferents escenaris polítics i socials d'un país.

Doncs bé, pel que fa a la seua pròpia motxilla, el president del Govern acaba de donar-nos una mostra més, i van un centenar, d'on s'ubica ell respecte a la història de les Espanyes des dels anys de la II República fins avui. En una xerrada amb militars destacats a Costa d'Ivori, on es troba amb motiu d'una reunió entre la Unió Africana i la Unió Europea, Rajoy ha explicat amb la finezza que el caracteritza que ell segueix utilitzant la denominació franquista per a referir-se al carrer de Marín, Pontevedra, en el que va viure de jove. Que el nom se li canviés fa deu anys en compliment de la Llei de Memòria Històrica [LMH] no l'afecta; ni que l'antiga i per a ell eterna denominació obeeixca a la voluntat de retre homenatge a un militar colpista que va ser ministre de Franco, tampoc; que el nom d'aquesta via siga, des de fa deu anys!, Rosalía de Castro -una de les figures literàries emblemàtiques del Rexurdimento gallec-, menys encara.

O siga, que el senyor president no és només que es vanaglorie en públic, i l’exhibeixca com a timbre d'honor, que el seu Govern no ha dedicat un euro al compliment de la LMH; és que es passa per l'arc del triomf el seu acatament fins al punt que -pel que a ell respecta- la denominació del seu carrer seguirà sent la dedicada a un militar que, primer, es va aixecar en armes contra el govern constitucional de la República Espanyola i, més tard, va ser ministre de la dictadura tràgica i cruel responsable de que -encara- tinguem a milers de represaliats a les cunetes de les Espanyes.

Luis Alberto Romero va establir l'existència de quatre memòries de l'última dictadura argentina: l'anomenada memòria oficial -fundada, diu, per l'Informe Nunca Más-, la militant, la rancorosa i la reivindicativa dels fets de la dictadura. Una de les característiques comunes -i aquesta és una realitat d'extrema importància- és que per a cap d'elles la veritat, en el sentit convencional del terme, és un objectiu important. I és que, com diu L.A. Romero: "Cada un es recorda del que vol i s'oblida del que li dóna la gana. La memòria és valorativa i categòrica, i tendeix a considerar les coses en termes de blancs i negres (...) tot el que en la memòria és exaltat i contrastat, al camp del saber dels historiadors és opac i matisat ".
Doncs sí, Rajoy es recorda del que vol i s'oblida del que li dóna la gana, i això no és casual. És més que probable què allò que Rajoy guarda a la motxilla en relació amb la dictadura de Franco el connecte amb aquella de les memòries de les que parlava L.A. Romero: la reivindicativa de l’ominós règim del general Franco.

En primera instància, aquesta actitud de Rajoy recorda aquelles declaracions del seu company de Gabinet [amb Aznar], Jaime Mayor Oreja, qui digué: "Per què vaig a haver de condemnar jo el franquisme si hi va haver moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat? [...] Era una situació d'extraordinària placidesa". També tenen el mateix tuf intervencions més recents com les de Rafael Hernando, Pablo Casado i tants altres alts càrrecs del Partit Popular que no perden ocasió de denigrar les víctimes de la dictadura i de fer tot el possible per negar-los el menor rescabalament, ja siga en les cunetes, al mausoleu de la Vall de Cuelgamuros o, inclús, a la guia de carrers dels pobles i ciutats de les Espanyes.

Aquesta contumàcia recorda comportaments semblants que hem conegut en altres latituds. A Xile, per exemple, encara és fàcil trobar a molts que consideren que no hi ha res a retreure al règim militar [1973-1989], ni per descomptat al general Pinochet. Aquests nostàlgics, fins i tot, consideren que el general caldria agrair-li a perpetuïtat l'haver evitat una guerra civil [sic] i haver modernitzat Xile. També hi ha gent al país andí que va viure amb Pinochet "una situació d'extraordinària placidesa".

No sembla desgavellat, doncs, concloure que el que Rajoy porta a la motxilla és, precisament, una memòria laudatòria dels anys de Franco que l'impulsa a incomplir la Llei de la Memòria Històrica i que l'excusa d'abandonar d'una vegada per sempre els homenatges als colpistes i els jerarques del franquisme. A més, per descomptat, aquesta motxilla l'eximeix de sentir la menor empatia, la menor proximitat per les víctimes directes i indirectes de la rebel·lió militar i la dictadura franquista. El més greu, però, és que un personatge així siga el president d'un país de la Unió Europea.

domingo, 26 de noviembre de 2017

Cuba, l'illa on el temps es va aturar.



Vaig rebre aquesta setmana un correu des d'un diari digital argentí, Infobae.com, demanant-me respostes a un qüestionari sobre el que en diuen eleccions municipals a Cuba, del diumenge 26 de novembre. No sé si hi ha experts en eleccions cubanes, però jo no em conte entre ells per descomptat. No obstant això, com el qüestionari era ampli i no es cenyia a la cita electoral, vaig respondre amb gust.

Abans de fer-ho vaig visitar la web del diari oficial Granma, el diari opositor que dirigeix ​​des de l'interior de l'illa Yoani Sánchez -14ymedio.com-, així com el portal de notícies Cibercuba, que s'edita des dels Estats Units. Com gairebé sempre que m'acoste a l'actualitat interna de Cuba, la realitat supera la ficció.

Vaig descobrir que el 25 de novembre s'ha complert el primer aniversari de la mort de Fidel Castro i l'efemèride apareix reflectida en els tres mitjans referits, amb diferent èmfasi, és clar. Al Granma, òrgan oficial del PCC, el record al líder desaparegut ho inunda tot, literalment. No em causa sorpresa, però, que la referència a la cita electoral municipal siga tot just testimonial. En 14ymedio.com la realitat informativa és molt diferent pel que fa al dirigent mort i similar pel que fa a les eleccions. Cibercuba, per la seva banda, ignora la cita a les urnes, però ofereix dues perles sobre l'aniversari de la mort de Castro. Una és una notícia d'una compareixença de François Hollande a Madagascar, amb motiu d'una cimera francòfona, amb un titular que impacta: “Presidente de Francia envía al pueblo cubano sus condolencias por la muerte de Fidel”. Emmanuel Macron no ha arribat a l'Elisi encara, pel que sembla.

L'altra perla informativa de Cibercuba és un vídeo en que uns xiquets, pertanyents a l'Organización de Pioneros José Martí (OPJM), plataforma oficialista que agrupa els estudiants des de l'ensenyament primari, declamen el poema Cançó a Fidel de la poetessa Carilda Oliver Labra. El titular de la notícia és: “Pioneros cubanos recitan "Canción a Fidel", el "novio de todas las niñas que tienen el sueño recto". Efectivament, el poema és en si mateix surrealista, encara més recitat per infants de deu o onze anys: Ese Fidel insurrecto / respetado por las piñas, / novio de todas las niñas /que tienen el sueño recto / (…) Gracias por ser de verdad, / gracias por hacemos hombres, / gracias por cuidar los nombres / que tiene la libertad… / Gracias por tu dignidad, / gracias por tu rifle fiel, / por tu pluma y tu papel, / por tu ingle de varón. / Gracias por tu corazón, / ¡Gracias por todo, Fidel!

Un dels molts homenatges, incomptables, que apareixen en el Granma és una cançó, que podem escoltar amb el vídeo de la gravació amb diversos cantants, joves tots ells. El títol és ben expressiu: “Cabalgando con Fidel”, i el subtítol de la notícia, també: "El poble cubà continua el rumb marcat pel seu guia". Destaquem una de les estrofes, cantada per una xica de preciosa veu: “Hoy no quiero decirte comandante / ni barbudo ni gigante / todo lo que sé de ti / Hoy quiero gritarte, padre mío / no te sueltes de mi mano / aún no se andar bien sin ti”.

Sembla que a Cuba el temps es va aturar. Però segurament no és ben bé així, sinó simplement el que passa és que resulta més fàcil parlar i recordar el passat que abordar els problemes i la realitat del present.

Per això, quan el periodista argentí em preguntava si, al meu entendre, les eleccions d'aquest diumenge marquen l'inici del procés de successió de Raúl Castro, la meua resposta va ser extensa. Parlar d'eleccions a Cuba és una cosa que condueix a error, perquè aquestes no responen en absolut al que a Occident entenem per comicis democràtics. Els ciutadans trien entre una oferta limitada de candidats que ja formen part del sistema. No es diferencien per oferir propostes diferents, ni defensen una cosa que s'assemble a un programa polític i, en última instància, tots els que finalment accedeixen als càrrecs hauran de ser membres del mateix partit, el PCC. Per tant, parlar d'eleccions a Cuba exigeix ​​utilitzar moltes cometes. Constitueixen, en realitat, el procediment del règim castrista per renovar parcialment als seus quadres dirigents en els diferents nivells. Raúl Castro i el PCC, al costat de les Forces Armades Revolucionàries, FAR, busquen un relleu suau i segur per a la gerontocràcia dirigent que res canvie. L'actual mandatari és un ancià, com en general bona part de la direcció política del país. La majoria dels dirigents estan més enllà dels vuitanta anys.

L'última de les preguntes del qüestionari em va resultar la més amarga de respondre: Què podria canviar a Cuba després de l’eixida de Raúl Castro del poder? Vaig contestar el següent: Sóc extremadament pessimista respecte a l'evolució de Cuba en els propers anys. Amb Obama a la Casa Blanca hi va haver un temps d'esperança, però després l'arribada de Trump aquella es va esvair en la boira. El règim cubà va fracassar socialment fa més d'un quart de segle. Concretament des que va caure la URSS, el seu soci i amic generós. El socialisme cubà no proveeix a la majoria dels seus ciutadans ni tan sols de l'alimentació bàsica i necessària; els serveis educatius i sanitaris, que dècades enrere van donar merescuda fama al règim, pateixen les dràstiques retallades pressupostàries així com mancances de tot tipus que s'arrosseguen des de finals dels anys vuitanta; a més, en el món interconnectat en què vivim, els cubans -particularment els professionals, els estudiants i la joventut en general- no hi manquen només de les llibertats fonamentals, sinó tampoc una cosa tan imprescindible en la nostra època com l'accés a Internet, limitació que els margina del món global i que llasta, també, la capacitat formativa a les seues escoles i les seues universitats. L'anomenada generació dels "néts de la revolució" està fastiguejada i desesperada per la seua falta de futur, per això bona part dels que -per un o altre motiu, per una o altra via- aconsegueixen marxar del país fan l'impossible per no tornar. Són ells, crec, els que amb més força expressen aquest pessimisme existencial del què em faig ressò.

Veritablement, veient i llegint allò publicat amb motiu de l’aniversari de la mort de Fidel Castro, sembla que a Cuba el rellotge està absolutament aturat.

domingo, 19 de noviembre de 2017

Tantes coses com amaguen i absolen les banderes.



Els himnes i les banderes emocionen i encoratgen a qui les sent com a representació tangible d’una identificació amb la terra i la gent de la que són i se senten part. És, això del patriotisme, un sentiment que necessita una mena d’ingenuïtat juvenil per a preservar-lo indefinidament.

Els himnes i les banderes, és cert, permeten fer explícita i compartida eixa adscripció al grup d’aquells que se senten membres d’una comunitat. Tanmateix, càntics i ensenyes han estats emprades tant per mobilitzar les energies positives del grup com en benefici d’interessos bastards. Els exemples que es poden fer servir de totes dues possibilitats són infinits, i la història ens ho ha demostrat abastament.

Ara, en la nostra actualitat més pròxima, arran la crisi d’Estat provocada per la situació a Catalunya, estem assistint a un rosari de fets i circumstàncies en les que particularment les banderes –i tot allò que poden representar- estan utilitzant-se per amagar les misèries dels qui més alardó fan de patriotes. Tant des de l’ampli segment dels votants del Partit Popular com del d’aquells que adscriuen a l’independentisme català està evidenciant-se una extraordinària indulgència al valorar les actuacions dels seues representants.
 
Clar i ras. Resulta cridanera la capacitat dels seguidors de Rajoy per a acceptar la pandèmia de corrupció a tots els nivells del partit que comanda, de la mateixa manera que sorprèn de manera extraordinària la capacitat dels votants independentistes per a acceptar l’incomprensible irresponsabilitat que ha evidenciat tot allò que ha convergit a la fallida DUI del 27 de setembre passat. L’única explicació possible és que uns i altres han aconseguit embolicar-se en les respectives banderes, i els seus afins els han eximit de tots els pecats que han comés.

El Partit Popular s’ha finançat de manera il·legal i corrupta, i ha concorregut a les convocatòries electorals dopat amb diners delictius. Compta amb bona cosa de màxims dirigents en presó, en llibertat condicional o pendents de judici. A més, acabem de saber que haurà de seure com a partit polític a la banqueta dels acusats per primera vegada en la història política espanyola, sota l’acusació de destrucció de proves judicials.  Per si no fora prou, el seu màxim dirigent, M. Rajoy ha rebut diners il·legals i il·lícits, segons ha conclòs la investigació de la Unitat Central Operativa [la UCO, el Servei de Policia Judicial de la Guàrdia Civil].  Doncs bé, tant el Partit Popular com el seu màxim dirigent fan alardó continuat davant la ciutadania de ser els millors custodis de la Constitució i de la unitat d’Espanya.

La proliferació de banderes als balcons dels pobles i ciutats espanyoles indiquen, és clar, una identificació amb eixa missió defensiva davant allò que expliquen com un atac dels separatistes catalans a ambdues coses defensades i protegides amb tant de zel pels de Rajoy.  La pregunta és, llavors, ¿com s’ho fan aquestes persones per dissociar les activitats delictives de les accions de govern del mateix Rajoy? ¿Com s’ho fan? Com és que no demanen responsabilitats o, si més no, els abandonen electoralment en massa? Com és que poden continuar votant-los?

A les terres de més enllà de l’Ebre, al seu tomb, estem assistint aquests darrers dies a un exercici que alguns en diuen d’autocrítica per part dels dirigents que van engegar el procés envers la independència, en el qual van aconseguir mobilitzar de forma modèlica milions de persones. Modèlica sí, però deixant de costat que uns altres milions de catalans, pam amunt pam avall respecte dels primers, estan radicalment en contra de la secessió.

L’aventura que alguns han qualificat d’irresponsabilitat majúscula està, ara per ara, en les seues hores més baixes. Catalunya pateix tres crisis internes inimaginables fa no gaire temps. Una crisi econòmica determinada per una desconnexió inexplicable entre els dirigents del Procés i les elits financeres i empresarials catalanes. Una crisi política d’incerta evolució en la que l’antiga Convergència, partit de govern durant dècades [33 anys dels darrers 40], reconvertida en PDCat fugint de la seua corrupció sistèmica, ara ha decidit que no es presentarà a les eleccions, sinó que ho farà de forma semi clandestina dins “la llista del President”. En les mans d’aquest delega el fer i el desfer de posar i llevar noms segons li plaga, deixant de costat els òrgans interns del partit. Finalment, una crisi social que ha fet malbé la sòlida convivència en una societat mestissa [com totes les europees occidentals] en la que el pacte era aquell de que era català el que vivia i treballava a Catalunya; una situació de fractura i incomunicació de la que no es poden avaluar els danys encara.

Els dirigents sobiranistes i els mitjans que els hi són fidels argumenten, com feia un editorial de l’ARA, que “l’aprovació de la declaració d’independència es va fer sabent que seria un gest merament simbòlic, com han admès els membres de la Mesa del Parlament davant del jutge, perquè no es disposava de la força coercitiva per implementar la República”. L’explicació de per què es va fer una passa tan tremenda quan se sabia impossible és, encara, més sorprenent: “el país i el Govern no estaven preparats per fer front a un estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència” [sic].

Segons l’ARA: “Aquesta anàlisi de la realitat partia d’un desconeixement bàsic del funcionament dels estats en general, i de l’espanyol en particular. I si ho sabien, van preferir continuar endavant sense explicar tota la veritat als ciutadans, fent creure que tenien previstos tots els escenaris possibles” [sic].

Hem llegit bé: els dirigents van fer creure els ciutadans, és a dir als partidaris i als detractors, a tots dos grups, que no sabien o que sabien i no ho explicaven, però què en qualsevol cas no tenien avaluades les conseqüències d’una decisió del calat i la transcendència de declarar la independència del territori de manera unilateral. És inversemblant.

Doncs bé, comptat i debatut, a les dues realitats, espanyola i catalana, ¿com s’ho fan tantes i tantes persones a l’hora de continuar recolzant els corruptes i els irresponsables? Doncs pels himnes i les banderes. Molts continuaran votant per Rajoy o per Puigdemont i pel que representen perquè els hi pesen més les emocions que la raó. Perquè les banderes també aprofiten per amagar coses dolentes i per a absoldre pecats que haurien de ser imperdonables. A Espanya amaga i absol –si més no- la corrupció sistèmica d’un partit i uns dirigents; mentre que a Catalunya permet amagar i absoldre –si més no- uns comportaments entre negligents i irresponsables d’uns partits i uns dirigents que, tampoc, no haurien de merèixer cap justificació. 


domingo, 12 de noviembre de 2017

Bandera blanca?


Potser a hores d’ara –permeteu-me pensar-ho, i no sols desitjar-ho- la part menys radical del Partit Popular i la seua homòloga dels partits independentistes han arribat a concloure que cap dels dos té la força suficient per a vèncer en la crisi d’Estat que patim des de fa massa. De fet, el balanç final de tot el Procés és a dia d’avui molt decebedor per a aquells que van creure que la independència estava a tocar de dits. L’ex conseller Santi Vila, avui aïllat a un racó de l’escenari, ho ha expressat de manera molt gràfica: “teníem que dur el país a la preindependència i hem tornat a la preautonomia”.

Des del govern de Rajoy arriben senyals inequívoques de que són sabedors de que han comés errors molt greus, així com de la necessitat de reconduir el conflicte cap a un escenari menys visceral que l’inaugurat l’1O amb la lamentable i impresentable intervenció de la policia. Aquella actuació policial s’ha convertit en una taca negra en la imatge de l’Espanya del PP que costarà eliminar.

A més, Rajoy i els moderats que encapçala -moderats si els hi comparem als falcons que sintonitzen amb el desig de castigar els catalans d’una bona vegada-, han vist que tenen dins de casa i en la rodalia alguns d’aquesta colla que són més papistes que el Papa, com ara el fiscal Maza o el juvenil Pablo Casado, així com, en general, els aznaristes que encara tenen poder dins el PP.

La decisió de Carmen Lamela d’enviar a presó Junqueres i la resta dels consellers, que havien acudit a l’Audiència Nacional, va aconseguir reviscolar la infanteria secessionista, desconcertada pel que havia passat després de la sessió del Parlament de Catalunya, de que els dirigents independentistes marxaren de cap de setmana després de proclamar (?) la independència, de que la bandera espanyola continués onejant a la Plaça de Sant Jaume, i de que el president Puigdemont aparegués a Brussel·les com a exiliat. Objectivament, l’empresonament de bona part de la dirigència sobiranista va ser un gol en contra que tornava a equilibrar un partit en el que Rajoy s’havia posat per davant en convocar eleccions per al 21 de desembre.

Mentre que Junqueres i la resta del Govern anaven a presó, al Tribunal Suprem Carme Forcadell i la resta de la Mesa del Parlament rebien un tracte ben distint que, en tan sols una setmana, ha aconseguit canviar radicalment l’estratègia de la defensa. La presidenta va passar una nit a Alcalá Meco i, després de dipositar una fiança va quedar en llibertat. La nova estratègia dels acusats ha passat per acatar explícitament l’article 155, per declarar que la DUI va ser un acte purament testimonial i per comprometre’s a no actuar en el futur al marge del marc constitucional. Han estat advertits pel jutge Llarena de què els hi passarà si aquesta nova línia de defensa és un engany.

En qualsevol cas, Rajoy ha recuperat terreny perquè sembla haver-se fet de nou amb el control de la situació, i la caverna política i mediàtica de Madrid ho celebra tot fent-ne burles i acudits sobre la covardia dels catalufos. Que el maldestre Zoido no tornés a reproduir el desastre de l’1O el dia de la vaga general, quants uns pocs milers de persones, majoritàriament estudiants, van tallar autopistes i ferrocarrils, n’és també un indicador de que des de Madrid no volen més errors que lamentar després.

En la riba independentista caldrà veure com es descodifiquen els compromisos de Forcadell i dels seus companys davant el jutge Llarena per part d’ANC, Òmnium i, també, pel que fa a eixe nou actor recentment aparegut que són els Comités de Defensa de la República, poc menys de dos cents col·lectius que es caracteritzen per l’acció assembleària, directa i descentralitzada. De moment ja es tenen notícies de queixes i crítiques internes envers la direcció d’ANC. Malgrat tot, la imponent manifestació de Barcelona per l’alliberament dels empresonats de dissabte n’és una prova de que els secessionistes mantenen una bona capacitat de mobilització.

En els propers dies caldrà estar molt atents a com evoluciona l’estratègia de Puigdemont a Brussel·les, cada vegada més arriscada i més autònoma de la direcció del PDCat, que tem un desastre electoral en desembre.

Ara per ara sembla que els sobiranistes competiran amb les seues sigles el dia 21D, i competir vol dir competir. És a dir, que els hi resultarà difícil no acusar-se de moltes coses quant al resultat actual del Procés. Qui va posar més carn a la graella, qui va fer-se arrere en segons quins moments, qui no va saber aturar respostes com ara les dels bancs i les grans empreses, qui va fallar quant als suports internacionals, què s’ha de fer davant la demostrada capacitat judicial de l’Estat, etc., etc., etc. Totes aquestes qüestions van a ser motiu de discussió. Quin és el grau de sintonia amb les organitzacions de masses que han dut el pes de les grans mobilitzacions, i que tenen als seus líders en presó, és també una incògnita que es resoldrà aviat.

En qualsevol cas, sembla evident que l’estratègia de confrontació total no ha funcionat. Tampoc des de la perspectiva del govern de Madrid l’escenari actual és el desitjable. Si les eleccions del 21D, finalment, donaren com a resultat un Parlament si fa no fa paregut al que va quedar dissolt per l’aplicació del 155, potser hauria arribat el moment d’enlairar banderes blanques de negociació. Perseverar en el conflicte frontal com està plantejant-se des de Brussel·les i des de l’espanyolisme radical seria molt nociu per a Catalunya i per a Espanya, així que darrere de la bandera blanca els sobiranistes haurien d’oferir un compromís explícit i lleial de respectar el marc legal actual, mentre que l’Estat hauria d’acceptar obrir negociacions per a promoure una consulta inspirada per la via escocesa. ¿N’hi ha cap opció més que aixecar les banderes blanques de la negociació, previ l’abandonament de la voluntat de vèncer els altres?


domingo, 5 de noviembre de 2017

Un carrusel dramàtic que amenaça esdevindre tragèdia.


Cada setmana que passa em resulta més difícil escriure aquesta peça d’opinió. Quins temps aquells en els que canviava de tema em funció de l’actualitat, autòctona o estrangera. Qui ho recorda, ara que fa columnes i columnes en les que la crisi d’Estat que patim és omnipresent, asfixiant, esgotadora. Dijous, el periodista Carles Francino obria el seu programa a la Cadena Ser amb l’habitual opinió editorial tot diguent: “No puc més”. Vaig difondre les seues paraules per les xarxes de les que participe, tot afegint un comentari personal: “L'esgotament de Carles Francino, una malaltia que pot esdevindre pandèmia”. Una persona coneguda em va respondre que Francino no tenia dret a queixar-se, ja que –a parer seu- no és més que un nacionalista espanyol [sic]. Guanya adeptes, és evident, una visió binària de la societat segons la qual has de ser necessàriament o nacionalista català o nacionalista espanyol. No n’hi ha altra alternativa.

Així ho visc, crec, amb moltes persones. Si més no amb aquelles que no combreguem ni amb la fugida a la desesperada dels secessionistes catalans ni amb el desig de venjança que es respira entre els autoanomenats constitucionalistes. Més que viure patim un carrusel en el que l’escenari canvia quasi a diari. L’aplicació del 155 per part de Rajoy va semblar que deixava grogui els sobiranistes, especialment després la marxa de Puigdemont i quatre dels seus consellers a Brussel·les i de la convocatòria d’eleccions per al proper 21 de desembre. Tot fa pensar que aquest era un escenari que els socis independentistes no n’havien previst. Un més i el catàleg d’imprevisions ja és gruixut.

Tanmateix, la decisió de la jutgessa Carmen Lamela de tancar en presó sense fiança Junqueras i la resta dels consellers, que havien acudit disciplinadament a la citació de l’Audiència Nacional, va engegar de nou el tauler per l’aire. Encara més quan el Tribunal Suprem va prendre majors garanties processals amb Carme Forcadell i la resta dels membre de la Mesa del Parlament de Catalunya. Una primera explicació del tractament diferenciat al·legat des de fonts de l’entorn de Lamela aviat va ser desmentida pels advocats dels empresonats: sí havien demanat el mateix ajornament que els seus col·legues defensors de Forcadell i altres havien presentat al jutge Pablo Llarena al Tribunal Suprem.

Doctors en té la disciplina jurídica que han opinat amb coneixement professional sobre l’enviament a presó de Junqueres i altres, i no seré jo qui intervinga en eixe debat, tot i que empresonar amb tanta lleugeresa una persona em repugna, encara més si és un càrrec electe. Si que opinaré, no obstant, fent servir el meu dret de ciutadà per a expressar lliurement les meues opinions sobre tot allò que considere, tant i més si es tracta d’assumptes que afecten i afectaran la convivència a Catalunya i a la resta d’Espanya.

La Justícia hauria de ser cega, però no piròmana. I sembla que les directrius emanades des del govern Rajoy i executades des de la Fiscalia General de l’Estat poden tipificar-se, justament, com a incendiàries. El seu responsable, José Manuel Maza, sembla que ix de casa cada dia amb una marraixa de benzina, disposat a buidar-la allà on més flames puga aconseguir. A propòsit de l’empresonament de Junqueres i altres va declarar que prou de paciència havia tingut ja l'Estat amb ells i què, tot i amb això, s’haurien pogut estalviar la presó si hagueren declarat que acceptaven la Constitució i què “deixaven d’estar en la línia delictiva”. És a dir, si els declarants davant Lamela se’n hagueren penedit dels seus pecats, la jutgessa hauria estat magnànima. Com que no ho van fer, recalcitrants i tossuts que en són, doncs tots a fer penitència a la càrcer. El Fiscal General de l’Estat sembla interessat en confirmar l’informe del Consell d'Europa recentment publicat, el qual situa Espanya com el país menys compromès en la lluita contra la politització judicial dels 21 estats avaluats per aquest organisme.

Comptat i debatut, patim una concepció de la justícia més pròxima a la venjança que al restabliment de la legalitat vulnerada. Una opinió que connecta amb una idea expressada a La Vanguàrdia per Enric Juliana, qui ha dit que als circuits oficialistes de Madrid és perfectament perceptible un clam: “A eixos cal castigar-los”. Inclús és evident la ferma voluntat de castigar-los, apunta el periodista, més enllà dels que puguen ser els interessos tàctics del govern Rajoy.

Així doncs, quan redacte aquestes ratlles la situació és dramàtica, tant i més perquè queden encara quasi set setmanes per al 21D, més de quaranta dies durant els quals poden convertir el drama en tragèdia. Els déus no ho permeten.

Mentrimentres, els partits convocats a les urnes fan i diuen el que millor consideren per poder-les enfrontar. En eixe terreny es parla de coalicions, acords previs i posteriors, i s’emplacen els uns i els altres a clarificar les seues posicions. Les enquestes quant a la intenció de vot no permeten imaginar una clarificació significativa de l’actual correlació de forces entre secessionistes i unitaristes, però posen l’èmfasi en el paper decisori que podrien tindre els Comuns d’Ada Colau i Xavier Domènech. Aquests han proposat un “front catalanista” que pivote sobre tres idees: l’amnistia [per als actuals empresonats], la defensa de l’autogovern i un referèndum sobre la vinculació de Catalunya i Espanya. Tres línies que recorden, i molt, aquell lema llegendari de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” dels anys setanta. Convindria reflexionar una mica sobre com hem arribat fins ací. Crec jo.


domingo, 29 de octubre de 2017

Tristesa i vertigen pel neguit generalitzat: ningú tenia Pla B.




Estic a diumenge i el sol ha tornat a eixir, com ahir, després d’un dia tan turbulent com divendres, aquell en el que el Senat d’Espanya va aprovar aplicar el punitiu article 155 de la Constitució després que la meitat del Parlament de Catalunya declarés la independència. És clar que el sol va a la seua, que no sent ni pateix, que ni s’irrita ni s’espanta pel que vam viure divendres.

Una altra cosa són les persones. Aquestes si experimenten sentiments i sensacions, i crec no enganyar-me si afirme que són més que moltes les que arran del que va passar divendres 27 estem a hores d’ara afectades per un sentiment de tristesa i per una sensació de vertigen. Encara més, alguns ens hem quedat sense resposta, tot resultant d’això una evidència: que tampoc nosaltres teníem un Pla B.

La tristesa, entenc, és la conseqüència pròpia de qui ha experimentat un fracàs, una pèrdua, una decepció. El vertigen, al seu torn, es una mena d’angoixa, una certa sensació d’asfíxia, un formigueig de por, àdhuc de pànic, resultants de la incertesa d’un perill no necessàriament explícit. Patim per ser conscients del fracàs rotund i indiscutible de la política i dels polítics que ens representen en tant que ciutadans. Patim pel vertigen d’haver entrat en un terreny mai no trepitjat, un territori en el que no se sap ben bé que pot passar i del que no sabem eixir.

A hores d’ara, segons sembla, des del nacionalisme català s’ha fet allò que a parer seu estaven obligats a fer, tot obeint, afirmen sense descans, el manament del poble de Catalunya. Més enllà de com de discutible és la suposada ordre emesa l’1 d’octubre, l’abús del concepte de poble resulta més que preocupant. Qui és el poble? Qui no en forma part d’eixe poble? És fàcil deduir que per al nucli dirigent de l’independentisme els ciutadans que no són sobiranistes no entren dins el grup poble de Catalunya. Quant avançaríem si en compte de parlar d’un difús i ambigu poble de Catalunya parlàrem dels ciutadans de Catalunya, com va fer quaranta anys arrere Josep Tarradellas, entenent per tal tots aquells que viuen i treballen a Catalunya i volen sentir-se catalans.

Paral.lelament, des del Senat d’Espanya també s’ha fet allò què, diu la majoria dels senadors, estaven obligats a fer, tot obeint, afirmen sense descans, allò disposat en la Constitució de 1978. Entenc què des dels estats majors dels partits que han donat suport a l’aplicació de l’article 155 no n’hi ha hagut ni visió estratègica, ni han aparegut uns líders capacitats per abordar la situació catalana com el problema polític que és, i no com una qüestió purament legal, institucional i d’ordre públic. Els que han dit sí a l’aplicació de l’article 155 semblen no entendre què, equivocats o no, n’hi ha molts milers de persones a Catalunya que sols se senten vinculats a Espanya per imperatiu legal.

Cap dels dos grups –al Parlament català i al Senat- transmet la idea d’entendre en profunditat la situació, i és bastant fàcil concloure que estan improvisant els moviments sobre el tauler. Ni els dirigents sobiranistes, ni els del 155 fan creure que saben què pot passar demà. Resistir, els primers, a l'espera de què exactament? Decretar mesures, els segons, és una cosa, però executar-les i fer-les efectives és una altra. La tossuderia de Puigdemont, d'una banda, no està generant més que rebutjos internacionals. El govern Rajoy, a la riba contrària, ja ha deixat clar fins a quin punt són maldestres, destacant entre ells l'inefable ministre Zoido. Ara és la vice presidenta qui ha de fer-se amb el control polític de Catalunya, i tenint en compte els antecedents de la seua gestió no resulta fàcil augurar molt èxit.

Puigdemont anuncia que ell no se sent destituït, i Rajoy i el seu govern volen neutralitzar-lo a d’ell i a tots amb els que amb ell s’entesten en desobeir el 155. Què passarà demà? M’aborrona pensar què, comptat i debatut, ningú sap què pot passar a partir de dilluns.

Un servidor tampoc sap cap on tirar, ni què fer. Afortunadament, no sóc ciutadà de Catalunya i, per tant, no he de resoldre res vital quant a l’aplicació del 155. Com a funcionari de l’Estat no em veure entre l’espasa i la paret, com si es veuran milers de funcionaris catalans demà mateix.

Em pregunte, tanmateix, què faria jo si visqués a Catalunya. I no trobe una resposta ferma i clara. He quedat orfe de referències. Ni estic d’acord amb la DUI ni amb el 155, però no sé on estic realment, ni què hauria de fer. La posició que jo defensava va caducar divendres a migdia a Barcelona.

És cert que el sol ha tornat a eixir avui diumenge, però el veig amb el neguit de qui se sent superat per una realitat tossuda i, sembla, irresoluble; una realitat que em manté dins d’un atzucac fosc i estret del que no sé com eixir. Això sí, no estic a soles i una cosa sembla evident a hores d’ara: ningú tenia Pla B.



domingo, 22 de octubre de 2017

Els trens van xocar violentament al quilòmetre 155.


El Consell de ministres presidit per Mariano Rajoy ha posat en marxa l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per avortar -ha afirmat- l'amenaça de secessió catalana. Contràriament al que s'anunciava, el que el Govern de Madrid ha proposat al Senat és, com titula el Periódico de Catalunya, una destralada a l'autogovern dels catalans. Efectivament, Rajoy i el seu govern han optat per la versió més dura i traumàtica del lamentable article 155.

És estupor, incredulitat, ràbia i por el que es pot trobar a la premsa d'avui. Esther Vera parla al diari Ara, amb raó, de l'Espanya tenebrosa i d'un nacionalisme espanyol que sustenta l'horrible la-vaig matar-per-que-era-meua. Joan Coscubiela, per la seua banda, un home assenyat, i gens sospitós de fanatisme secessionista, ha dit que el Govern de Madrid ha decretat la suspensió de l'autogovern, la intervenció de la Generalitat i la vulneració de les llibertats. Ah mare!

Qui el podrà desmentir? Des de la tristesa i la impotència que causa el desenvolupament dels fets d'ahir, una reflexió d'urgència permet augurar que no estem exclusivament davant d'una operació contra l'independentisme català, sinó que més aviat l'actuació de Rajoy i els seus -alerta, amb el suport de Ciutadans i d'un PSOE a la deriva-, anuncia una política de re centralització autoritària per a Espanya, així com un desig d'eradicar qualsevol expressió política de la tossuda realitat plurinacional d'aquest Estat.

Rajoy s'ha assegurat el suport del PSOE de Pedro Sánchez, qui està perdent a dojo el capital polític acumulat amb les primàries, fins al punt que molts ens preguntem què més hauria fet Susana Díaz si ella hagués vençut. Amb l’entusiasmat espanyolisme de Ciutadans, amb Albert Rivera exigint a Rajoy -com Aznar- mà dura amb els separatistes, Sánchez s'ha posat en primera posició de salutació a l'espera del que decrete el Govern. Deien [Ábalos, Calvo] que ells eren garants que seria un 155 gairebé superficial, indolor. Que Santa Llúcia els conserve la vista i la capacitat prospectiva. O Rajoy els va enganyar com a xinesos d'acudit, o hi ha hagut una revolta palatina a Ferraz, una vegada més.

El PSOE de Pedro Sánchez amenaça ruïna a Catalunya, tant i més perquè a Iceta no li donen respir a Ferraz, i la deriva de la casa central de Madrid deixa al PSC als peus dels cavalls. Alcaldes del partit català li han demanat a Iceta que es desmarque. La dimissió de Núria Parlón de l'executiva de Sánchez és una expressió nítida de la desconnexió socialista des de Catalunya. El PSOE no té discurs propi sobre la crisi catalana per a Espanya, es lliga de peus i mans a l'anomenat bloc constitucionalista, i imposa que el PSC tampoc ho tinga per a Catalunya.

Més enllà de la gravetat de la conjuntura que vivim, ¿quina és l'estratègia socialista? Es creu veritablement en el PSOE de Ferraz que poden ser partit de govern a Espanya sent irrellevants a Catalunya? Això ho pot aconseguir el PP, però per al PSOE seria un objectiu inabastable. Pitjor, impossible. Nota al marge: ¿entén el PSOE que al sumar-se a aquest bloc anomenat constitucionalista, automàticament, situa al marge de la Constitució a tots aquells ciutadans -ex votants o potencials votants seus- que no participen de la deriva tan maldestra com inacceptablement autoritària desenvolupada per Rajoy? Això tindrà conseqüències molt negatives en diversos plànols de la realitat política espanyola, i els socialistes poden pagar-ho molt car. Però no només ells, tota l'esquerra hispana.
Rivera ha sobrepassat a Rajoy per la seua dreta, fins al punt que en futures eleccions el vot netament espanyolista, el políticament més primari, se'l disputaran entre ells, de manera que el PSOE -en matèria patriotera- no li quedarà més que el vot dels seus addictes incorruptes. Un balanç que no només pot delmar-lo, sinó que pot afermar en el poder durant molts anys a la dreta més reaccionària i castissa.

Puigdemont, per la seua banda, hauria de reconsiderar la seua posició, però cal reconèixer que ho té molt difícil. Ara bé, no són pocs els que creuen què està obligat a fer-ho. L'atac a les institucions catalanes decretat per Rajoy, amb el tràmit al Senat, reforça al bloc sobiranista però no està escrit que aquesta cohesió puga mantenir-se per un temps llarg. És fàcil trobar avui dia testimonis d'economistes independentistes que afirmen haver avaluat malament els riscos d'una independència no acordada amb l'Estat. ¿És possible que s'hagen dissenyat escenaris econòmics i financers donant per fet que Madrid anava a dir amén a les exigències del bloc sobiranista? ¿És possible que des del pont de comandament de l'independentisme no s'hagués contemplat, ni tan sols com a hipòtesi de treball, un escenari tan terrible com el que ahir ens van anunciar? ¿Es pot seguir ignorant el tancament de files, més o menys entusiasta, de les grans potències internacionals amb Rajoy?

Enric Juliana sostenia abans del cop duríssim d'ahir que l'únic horitzó possible, l'única solució democràtica era anar a eleccions. I es preguntava si Puigdemont es deixaria arrabassar una de les grans prerrogatives del seu càrrec, o deixaria que les hi convoquessen des de Madrid. Concloïa la seua anàlisi apuntant que en els dies que queden perquè el Senat done llum verda al 155 encara es podria salvar la situació si des de la Plaça de Sant Jaume es decidira convocar a les urnes als catalans. Ara, Puigdemont ja sap que han decidit despullar-lo d'aquesta potestat. És per això que tant des de La Vanguardia com des d'El Periódico li demanen, gairebé li preguen, que siga ell qui convoque eleccions, que siga ell qui pose les urnes.

En cas contrari, l'aplicació de mesures extraordinàries de control i la humiliació que això implicarà per a les institucions de govern de Catalunya, obren un escenari temible igual que imprevisible. Imposicions de l'autoritat externa, resistència activa i passiva al carrer i en els organismes públics per part dels funcionaris, actuacions policials, detencions, registres, més protestes, inseguretat jurídica, efectes econòmics indesitjables, pèssima imatge exterior tant de Catalunya com d'Espanya, etc., etc., etc. Un desastre de magnituds incalculables a dia d'avui.

¿Resoldrà el problema unes eleccions? No, resoldre no resoldrà una destrossa tan gran com la que patim, però si permetria conèixer quins són els suports reals de cadascuna de les opcions a propòsit de com redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya en la situació a la que hem arribat. Segons l'enquesta publicada pel Periódico de Catalunya, realitzada després de l'empresonament dels líders de l'ANC i d'Òmnium i els anuncis del que podria respondre l'Estat al secessionisme, dos de cada tres catalans i la meitat dels independentistes rebutjaven tant la Declaració Unilateral d'Independència com l'aplicació de l'article 155. Les eleccions, per tant, convocades per Puigdemont, serien l'únic que ara es podria fer per evitar entrar en una fase que pot ser molt traumàtica i dolorosa per a tothom.

domingo, 15 de octubre de 2017

El “problema català”: Ortega contra Azaña, vuitanta cinc anys després.

L'anomenat problema territorial és molt vell a Espanya. Massa temps arrossegant i sense indici de llum al final del túnel. Dins d'aquest conducte va transcórrer la centúria anterior fins a 1978, un moment en què els constituents van parir allò de l'Estat de les autonomies. No obstant, el que aquest nou Estat fos concebut com un café per a tothom, per als que volien dues tasses i per als que mai en la seua vida s'havien plantejat la necessitat de prendre un glop, va ser un text que s'ha anat desgastant a poc a poc. Han passat quaranta anys, i aquell acord està caducat per a una bona part dels ciutadans de l'Estat espanyol, mentre que per a una altra bona part, més àmplia segurament, aquella descentralització gairebé federalitzant continua sent més que suficient. L'assumpte pivota sobre una concepció tan anacrònica com senzilla d'entendre: a una nació [espanyola] li correspon un Estat [espanyol]. Per tant, amb aquesta mateixa lògica, els qui se senten ciutadans d'una nació sense Estat es troben a disgust i volen aconseguir-ho. Per exemple, els independentistes catalans.

Entenc malgrat tot que, encara avui, una part dels que aposten per la secessió de Catalunya estarien disposats a quedar-se com a ciutadans d'un Estat plurinacional inserit en el marc solvent i pragmàtic de la Unió Europea. Però aquesta possibilitat està molt lluny de ser probable, tot i que pogués realitzar-se una reforma constitucional de certa envergadura que -convé no oblidar-ho- una part de la ciutadania de l'Espanya central i meridional considera completament innecessària.

Fa més de dos anys, amb motiu de la presentació del llibre Història de les Espanyes, editat per Joan Romero i Antoni Furió, [un text que els més alts responsables polítics haurien de llegir per prescripció mèdica] em feia ressò de les pàgines escrites, entre d'altres, per Josep Fontana i Pedro Ruiz Torres. Fontana, a la Introducció del volum, afirma que la intolerància ha estat un signe característic de la història d'Espanya; mentre que per a Ruiz Torres al desenvolupament del sistema autonòmic de les últimes dècades i les polítiques antisocials de resposta a la crisi d'aquests últims anys [amb Rajoy a La Moncloa] no han fet sinó aguditzar les dificultats per avançar en la resolució del desencontre creixent entre el govern de Catalunya i el de l'Estat. Com poder comprovar a diari, dosis tòxiques d'intolerància ens segueixen acompanyant.

Pedro Ruiz Torres analitza al seu capítol del llibre el debat parlamentari de 1932 entre José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, a propòsit de l'Estatut català. En aquella extraordinària controvèrsia es va evidenciar, un cop més, que hi havia dues formes radicalment diferents de concebre tant a Espanya com a la seua història. La tesi d'Ortega era contundent: rebutjava qualsevol reivindicació de sobirania per part catalana, en tant que acceptar-la significaria de forma immediata una catàstrofe nacional [espanyola]. A més, afegia, la sobirania emana del poble, però no del poble de Catalunya sinó de l'espanyol, de manera que només aquest té dret a decidir si trenca o no la convivència. La posició d'Azaña era a les antípodes. El president del govern entenia que la petició catalana d'autonomia era legítima, fonamentalment perquè els promotors havien complert amb tots els tràmits constitucionals i perquè considerava que la pretensió dels catalans de viure d'una altra manera dins de l'Estat podia conjugar-se amb els interessos d'Espanya al si de la República.

Resulta desolador constatar que, passats els anys, amortitzat el títol vuitè i algunes parts més de la Constitució, ara la cosa és -encara- més complicada que en 1932. Ho és perquè en la situació de Catalunya [i en certa mesura a Espanya] l'eix esquerra-dreta que vertebrava la política del Principat ha estat substituït per l'eix nacionalistes-no nacionalistes. Així es teoritza des del secessionisme, i en conseqüència s'explica que la política social -el terreny en el qual vol seguir movent-se l'esquerra més clàssica, i també la més recent, com són els Comuns- haja passat a ser una matèria postergada entre les organitzacions independentistes. Podria estar passant una cosa semblant a Espanya, un territori en el qual la unitat nacional proclamada sacrosanta pel PP de Rajoy estiga arrossegant el PSOE a deixar de costat els greus problemes socials que pateix el país; assumptes aquests que ara han desaparegut del debat polític perquè tot ell es centra en l'anomenada qüestió catalana.

La vida dóna aquestes sorpreses, però sorprenga més o sorprenga menys l'escenari és aquest: uns nacionalistes [espanyols] que identifiquen nació i Estat no admeten més nacions en el seu, mentre que altres nacionalistes [catalans] que no tenen Estat volen crear-ne un que siga exclusivament seu. Que això estiga passant a l'Europa que hauria de ser de les regions, és un drama. Que no s'estiga treballant amb eficàcia per enfortir la Unió Europea que pot ser simplement destrossada per la nova correlació de forces polítiques i econòmiques del món actual [el de Trump, Putin i els camarades xinesos], que ens mantinguem en la lògica dels Estats-nació de manera obsessiva, és una calamitat que pot portar-nos a la tragèdia.

No obstant això, aquí sembla que continuem sense treure’ns la pasta dels dits i és molt vigent el debat entre Ortega i Azaña vuitanta-cinc anys després. El filòsof va dir en 1932 que com que el problema català no tenia solució, sols podíem aspirar a conviure amb ell. Azaña, pel seu compte, havia dit uns anys abans el següent d’Ortega: "Una cosa és pensar; una altra, tenir ocurrències. Ortega enfila ocurrències".

Algú està pensant a hores d’ara en solucionar “el problema”, o continuem tenint-ne ocurrències?

domingo, 8 de octubre de 2017

El problema és Catalunya o és Espanya?


El 1994, a poc de l'aixecament del fins llavors desconegut Exèrcit Zapatista, liderat pel subcomandant Marcos, es va donar a Mèxic una polèmica entre dos intel·lectuals prestigiosos: Octavio Paz i Carlos Fuentes. Després del sobresalt per l'aparició d'aquella guerrilla que no volia la guerra, Paz va dictaminar que l'assumpte era un problema que calia circumscriure a Xiapas, l'estat en què s'havia produït la insurgència, pel seu endarreriment, el seu abandonament i la seua pobresa; mentrestant, Fuentes va replicar -crec que amb tota raó- que el problema no era Xiapas, sinó Mèxic com a país, com a Estat, amb les seues insuficiències polítiques i socials.

Faig aquest recordatori perquè tants anys després crec què -davant els tensos i complicats dies que estem vivint- aquí predominen aquells que pensen que l'únic problema és Catalunya, mentre que som minoria els que creiem que el gran problema real és Espanya. Clar i ras: el greu problema d'Espanya no és Catalunya, sinó la mateixa Espanya amb els seus anacronismes, la seua altivesa i la seua incapacitat per articular un discurs atractiu i convincent, així com la seua resistència a iniciar un desplegament de canvis polítics i econòmics que permeta mantenir la unitat de l'Estat estalvi dels que, cansats o ofesos, pretenen transcendir-lo i separar-se'n. Allò que està passant a Catalunya des de fa un temps no és causa, sinó conseqüència.
No cal estar a favor o en contra de la deriva de l'independentisme català per acceptar que mentre que els seus artífexs tenen una proposta que ha aconseguit enganxar i il·lusionar a gairebé la meitat de la seva població, l'altra meitat no té això que ara es diu relat, almenys una alternativa que els reconforte, no tenen un discurs que puguen oposar al discurs simple però efectiu dels que proposen proclamar la República de Catalunya.

Per què el problema és Espanya? Doncs hi ha, crec, raons conjunturals i estructurals. Entre les primeres cal citar l'existència d'un Govern, el de Rajoy, que no només no governa, sinó que es limita a manar com mana la dreta en Espanya: a garrotades, amb ordeno i mando, amb allò de “la llei és la llei i no se'n parle més”. Es tracta d'un govern dirigit per un indolent incapaç que porta anys alimentant el discurs i els efectius dels sobiranistes a força de fer com que ni els veu ni els sent i, a més, parapetant-se darrere de qualsevol barricada que li ho permeta: des dels jutges a la policia, des de la Monarquia al Tribunal Constitucional. El que faça falta, sense que mai haja sortit de la seua boca una proposta de res excepte la de "Alto a la Guàrdia Civil". En el seu suport, a Rajoy, s'han unit la flor i nata del socialisme felipista, els vells i alguns joves que semblen tan incapaços com els veterans de comprendre com ha canviat Espanya des dels anys vuitanta ençà.

Malgrat tots ells, les raons estructurals són les realment greus. La més important d'elles no és que la major part dels espanyols tinga una concepció castellanista d'Espanya, sent aquesta una qüestió rellevant, sinó que aquest posicionament s'allunya cada vegada més de la realitat que es viu a bona part de l'Espanya perifèrica; entenent per tal, fonamentalment, a aquelles regions que tenen llengua pròpia com són Catalunya i el País Basc i també, encara que en un altre nivell, Galícia, les Illes Balears i el País Valencià.

Aquesta concepció unitarista que es retroalimenta de manera reactiva en oposició a una visió plurinacional, federalista o directament separatista, xoca amb virulència en els moments de confrontació com el que estem vivint des de les últimes setmanes. Cal llegir la premsa estrangera, més distanciada per definició, per comprendre amb quina facilitat es percep des de fora aquest antagonisme.

No obstant això, pel que fa a Catalunya, des del Govern Rajoy i des dels grans mitjans de comunicació sempre s'insisteix que la majoria dels ciutadans de Catalunya no secunden les ànsies dels independentistes. Cosa que dita així, segurament, és certa i més de la meitat de la població del Principat no desitja independitzar-se d'Espanya. Aquesta convicció, que pot ser reconfortant per a alguns, oculta una realitat en la qual no s'insisteix prou: que si atenem als grups d'edat, entre els més joves la correlació de forces entre partidaris de la unitat i partidaris de la secessió s'inverteix absoluta i radicalment. Si això és així, i tots els indicadors ho confirmen, el mal anomenat problema català no només no desapareixerà, sinó que anirà a més any rere any. Cosa semblant pot dir-se d'altres regions perifèriques, singularment del País Basc, però no només.

Seria desitjable, per tant, que aquesta part de ciutadans de l'Espanya autocomplaent s'aturés a pensar per què està passant el que està passant. Primer "allò dels catalans" era cosa de diners: volien més part del pastís per a ells, tan egoistes sempre. Després va ser la manipulació dels cervells entre les escoles i la TV3. Ara és l’obtús i recalcitrant anti espanyolisme i la falta d'una resposta enèrgica per part de l'Estat: "A por ellos, oe, oe, oe".

Són majoria els espanyols, fins i tot gent políticament progressista, que creuen que la situació de rebel·lia a Catalunya es solucionaria amb mà dura d'una bona vegada. Doncs serà que no. Fins i tot si Rajoy es deixara portar per la temptació de picar al sobiranisme català, lluny de solucionar-se, el problema creixeria encara més.

La policia i la guàrdia civil, dirigides per incapaços van convertir el totalment devaluat referèndum en portada dels mitjans internacionals. Va callar Rajoy i va parlar el Rei per dir el mateix que hagués volgut dir el president. La seua segona, la senyora Sáenz de Santamaría, va aparèixer minuts després de la intervenció institucional del senyor Puigdemont –tossut i inassequible, encara que amb porta oberta al fons- per amenaçar amb les penes de l'infern a tothom. I mentrestant, a la vegada que segueix creixent el nombre dels catalans que ja han trencat emocionalment amb Espanya, l'assumpte és motiu de debat al Parlament Europeu, però no en l'espanyol. En aquest es farà, segons ha dit la seua inefable presidenta, "quan el president Rajoy tinga temps". De moment, aquest prefereix parlar amb diferents dignitats de l'Església catòlica, i amb els amics més o menys fervorosos; llegiu Ciutadans i el PSOE dels dos caps.

Bancs i grans empreses potser trauran les seues seus socials -que no les operatives- de Catalunya; la Unió Europea, més aviat que tard pressionarà per trobar un punt de contenció del problema que no passe per la Guàrdia Civil, i que tanque vel·leïtats en altres països. Potser el bloc independentista es trenque, afectat una part d'ell d'un vertigen insuportable. Però aquestes, malgrat tot, seran respostes conjunturals que no acabaran amb el problema. I és que l'obsolescència del Pacte Constitucional de 78 no és Catalunya la que ho evidencia; és Espanya, amb la seua negativa a revisar i a repensar-se a ella mateixa.

Les concentracions blanques pel diàleg de dissabte a les portes de molts ajuntaments d'Espanya, inclosa la Plaça de Sant Jaume a Barcelona, ​​no són una flor que farà primavera, però potser marquen un camí encara amb prou feines perceptible per a l'esperança.

domingo, 1 de octubre de 2017

Fractures múltiples a Catalunya i a Espanya.



A hores d’ara, quan el dia encara comença a clarejar, no sé què va a passar a Catalunya, però m’ho imagine. Tot amb tot, no paga la pena elucubrar sobre si guanyaran blanques o s’imposaran les negres. Allò que ara tinc per segur és que, finalment, la fractura entre Espanya i Catalunya i la fractura entre dues visions d’Espanya són dramàticament evidents.

Què passarà avui és la incògnita i la preocupació amb la que molts ens hem alçat. La setmana ha estat difícil, però, tot i plena de paranys quan vam encetar-la dilluns al matí, ha acabat raonablement bé: sense res irreparable que lamentar. Tant de bo el dia d’avui, el de la gran cita, acabe igual: sense que tinguem que lamentar cap desgràcia indesitjable. 


Malgrat tot, la via d’aigua que s’ha obert entre Catalunya i la resta d’Espanya és de grans proporcions i amenaça amb anar a més. A Catalunya els que desitgen la independència i també molts que no la volen han pogut veure de prop en aquests dies passats el rostre de l’Espanya més odiosa. No la que transmeten els polítics nacionalistes espanyols, no la dels mitjans de comunicació de Madrid i rodalies, no; la de la gent comú, la de la gent del carrer representada esperpènticament per aquells que han victorejat l’eixida de policies i guàrdies civils cap a Catalunya amb allò del “a por ellos, oe, oe, oe”. Aquests fanàtics d’una espanyolitat irredenta reconeixen per defecte que Catalunya és una nació, i la identifiquen com a nació enemiga sense fer-ne cap distinció entre els qui l’habiten. Ni tan sols salven els que, haurien de recordar-ho, també a aquella terra se senten espanyols amb més o menys entusiasme. No, “a por ellos, oe, oe, oe”, a per tots; a pels catalans, pel fet de ser ciutadans de Catalunya. Què voldrien fer-los, exactament?

A la resta d’Espanya la situació és ben distinta, però no menys greu. Per a molts, aquella Espanya que ens ha amargat la vida a diverses generacions de demòcrates republicans i antifranquistes ha reaparegut ben viva. Mai va deixar d’estar-ho, però vam voler creure que l’havíem deixat arrere tot i els senyals indiscutibles que alguns no acceptaven de reconèixer. No parle d’allò que pot representar Rafael Hernando, Mayor Oreja o García Albiol, que aquests són l’extrema dreta tan ben representada al Partit Popular. Parle de tota eixa gent que ha penjat banderes als balcons amb la intenció de remarcar, també, el nosaltres contra ells; parle dels que es manifestaren a Madrid tot cantant el Cara al sol i amb el braç ben extés per a que no càpiguen dubtes de que estan amb allò del “antes roja que rota”.

Paral.lelament, l’Espanya hereva de la tradició republicana i antifranquista no sap ben bé què fer. La gent, la ciutadania que entén amb major o menor entusiasme que, efectivament, vivim dins una realitat plurinacional que no podem obviar com no podem tapar el sol amb el dit, té moltes dificultats per a trobar una posició efectiva que ajude a eixir del cul de sac en el que estem.

Anit, a un debat televisiu al que eren presents dirigents de tots els partits del Parlament de Catalunya, la sensació va ser doble. Agra i lleugerament ensucrada alhora: agra per que Carles Riera, en nom de la CUP, va declarar que després del que passe avui no n’hi ha res que dialogar, mentre que Xavier García Albiol va negar que es puga negociar res amb la parella Puidemont-Junqueras. Una mica més d’optimisme vaig trobar en les intervencions de Toni Comín (JXSí), Joan Coscubiela (CSQEP), Miquel Iceta (PSC-PSOE) i, àdhuc, Inés Arrimadas (C’s). Més valdrà que els Riera i els Albiol queden al marge d’allò que ha de començar aquesta mateixa nit.

Entenc que passe el que passe avui, no n’hi haurà més remei que raonar, parlar, cedir i pactar. Ni l’Estat podrà sotmetre i eradicar el sobiranisme a Catalunya, ni els independentistes podran obtindré una victòria definitiva sobre els unionistes. Estem sotmesos, com afirmava Edward Said, a les desconcertants interdependències de la nostra època, i ara més que mai res és blanc o és negre. Per raons que són conegudes, ens hem vist arrossegats per una seqüència de fets que ens han conduït a la situació en la que estem, i sols podrem superar-la amb la paraula, amb una certa dosi de generositat i amb una ferma disposició a entendre a l’altre.

El problema polític que és l’obsolescència de l’Estat de les autonomies parit per les èlits partidàries en 1978 és un fet indiscutible si ho mirem –si més no- des de Catalunya. Una majoria aclaparadora dels ciutadans d’aquella nació ha deixat de sentir-se adscrita al pacte constitucional, i reclama revisar-lo. Inclús, una bona part d’ells ja no estan en aquesta posició i desitgen, simplement, marxar; constituir un nou Estat amb format de República.

Les veus més agres i feridores d’aquest contingent de ciutadans que aposten per aquesta eixida, els qui fan veure que n’hi ha un nosaltres irreconciliable amb ells, són els que més audiència aconsegueixen entre els sectors més oposats a qualsevol cosa amb els catalans que no siga que se’ls impose l’espanyolitat al preu que calga. Paral.lelament, l’Espanya més odiosa, la que menysprea tot el que ignora, la que s’esforça en fer palés que la cosa està –també- entre nosaltres i ells, entre els bons espanyols i els maleïts catalans, és la que se sent amb més força, a tot volum a Catalunya.

Són les greus fractures que patim, i caldrà que els qui tenen la responsabilitat de governar-nos siguen conscients que tenen l’obligació, el deure de trobar una eixida digna i explicable per a un conflicte del que, més endavant, caldrà demanar responsabilitats als qui han fet el possible per aguditzar-lo a la recerca dels seus interessos més innobles.


                                                                                                   



domingo, 24 de septiembre de 2017

Rajoy està perdent la batalla internacional d'imatge, i la seua jubilació comença a entreveure’s.


Una setmana més de tensió creixent i encara falta una altra per arribar a l'1 d'octubre. Amb les espases en alt, el desafiament dels independentistes catalans continua generant certes simpaties -dins i especialment fora d'Espanya- per la resposta policial que el govern de Madrid està donant i per la seua manca de propostes que rebaixen la tensió. Es diu que Rajoy està obsessionat amb no tornar a fer el ridícul que va viure el 9N, i també que els falcons de l'extrema dreta del seu partit volen que siga encara més dur i que en cap cas admeta el diàleg amb els sediciosos excepte per acceptar la seva rendició incondicional. No obstant això, les coses no els estan funcionant bé i sembla que el tret els podria eixir per la culata.

No es pot negar que els dirigents sobiranistes -que han cremat les seues naus i se la juguen al tot o res- han aconseguit donar-li un perfil internacional a la seua causa. Un perfil creixent que ha obligat al mateix ministre d'exteriors, l'inefable Dastis, a intentar explicar-se en la mateixa ONU. Els senyals que arriben de la Unió Europea -malgrat que el discurs oficial amb prou feines ha canviat en Brussel·les- comencen a sembrar el nerviosisme entre els actors alineats amb Rajoy, i els grans mitjans de premsa internacionals estan sent molt crítics amb la resposta tan desmesurada com ineficaç d'aquest. A quanta gent voldrà multar, detenir i, si escau, empresonar Rajoy? ¿Desenes, centenars, milers?

Dóna la impressió que el Govern només pensa en l'1-O, com si impedint que aquest dia es produixca alguna cosa que s'assemble a un referèndum ja estaria el problema resolt. No poden ser tan obtusos; ni tan sols el seu ranci nacionalisme superb pot encegar-los tant. On van, doncs? Quin és el Pla de don Mariano?

Sembla indiscutible que l'Estat ha d'actuar davant els desafiants que no cedeixen gens ni mica en les seues exigències, però no es pot acceptar que aquesta actuació vulnere -en cap lloc d'Espanya, ni tampoc a Catalunya- els propis drets fonamentals que la Constitució consagra. I això és el que està passant amb l'aposta autoritària, judicial i policial, propiciada pel Govern. Engrossen o no les files de l'independentisme, el volum de gent desafecta al govern de Madrid és creixent a Catalunya. Fins i tot els que hi estan donant la batalla als independentistes, a risc de moltes coses, no poden acceptar de cap manera el que sembla ser una intenció doble de Rajoy: humiliar les institucions catalanes i ficar la por al cos dels ciutadans que les reconeixen i respecten. De moment no sembla que l'estratègia estiga resultant reeixida i la rasa que trenca els afectes entre aquella terra i la resta d'Espanya s'eixampla cada dia que passa una mica més. ¿On va Rajoy, el suposat estadista què, segons els seus, venç perquè domina els temps de les batalles polítiques?

Les veus que comencen a sentir-se des d'Europa transmeten una cosa que, es reconega o no des de Madrid, és una evidència creixent: per la mala gestió de Rajoy, el mal anomenat problema català s'ha convertit en un assumpte europeu. Se segueix parlant d'ell com d'una qüestió interna dels espanyols, però ara s'afegeix que la preocupació és creixent i que tots estan atents a l'evolució del conflicte. Hem passat, doncs, a una altra pantalla del joc. Comença una nova temporada de la sèrie.

Diuen els analistes que Rajoy, en un hipotètic escenari electoral, podria guanyar molts vots a Espanya, encara que el seu partit corregués el risc de desaparèixer a Catalunya. Això explicaria els seus moviments, en la perspectiva que els bascos del PNB s'allunyen d'ell com d'un empestat i es veja obligat a convocar eleccions. Tal vegada siga així. És possible que en aquesta polarització entre espanyolisme i separatisme Rajoy obtinga rèdits electorals a curt termini, que és al que ell juga sempre: fer el que li convé avui sense pensar en demà, perquè llavors serà capaç de fer sense rubor el que li torne a convindre.

¿Pretendria guanyar temps? Potser, però ¿per a què? La desafecció catalana és, ara com ara, imparable i, a més, és més evident entre els més joves que no tenen els referents, per exemple, de l'avantguarda antifranquista que Catalunya va exercir per a Espanya sencera. Com diversos analistes han expressat darrerament, contra un 60 per cent d'independentistes no hi haurà barreres que oposar des de Madrid i la independència serà un fet. Aquest és un escenari encara llunyà, però inexorable si no es produeix un cop dràstic de timó. I Rajoy, això està clar, no és un marí solvent es mire per on es mire.

Encara en plena borrasca, és incapaç d'oferir ni afecte ni una sortida raonable a la situació que fracture el bloc independentista, i es refugia darrere dels jutges i la policia. Potser aquest cortoplacisme li done vots a l'Espanya castellana, però els seus socis europeus comencen a veure’l més com a part del problema que de la solució. Amb els maldecaps que la Unió Europea té a l'agenda, des de Polònia i Hongria al Brexit, passant per Trump i els problemes migratoris, una crisi com la que s'anuncia a Espanya és l'últim que desitgen els seus dirigents. Es diu que en cenacles polítics molt principals hi ha gent que està pensant que Mariano, tan dòcil sempre davant els seus superiors, hauria de passar més d'hora que tard a la situació de jubilat. Als preocupats dirigents europeus no els resultarà fàcil seguir donant suport a un col·lega que no només no és capaç d'arreglar el desgavell intern, sinó que a més ho empitjora cada dia que passa.

domingo, 17 de septiembre de 2017

Potser tots hauríem de començar a tindre una mica de por.

Dia rere dia l’ambient va escalfant-se i enrarint-se com més va més. De les paraules dalt o baix valentes hem passat als fets desafiants, de les amenaces vetlades hem arribat a les explícites, i dels anuncis de si farem allò o allò altre, a fer coses de les que tal vegada haurem de penedir-nos tots.

És bastant evident allò que està passant a casa nostra en els darrers anys: assistim a un creixent distanciament entre bona part de la societat catalana i bona part de la societat espanyola. És cert que aquesta esquerda, que sols aquells que es neguen a veure la realitat poden ignorar, no és un accident climatològic, ni obeeix a causes naturals. No, és un enfrontament encara sota control, però que podria deixar d’estar-lo en qualsevol moment.

La rasa que s’ha obert entre les dues ribes de l’Ebre és una realitat que respon a l’acció de l’home. En concret –quant a les arrels del problema- de dos homes: José María Aznar i Mariano Rajoy; el primer capficat en sotmetre els nacionalistes bascos i catalans i en re centralitzar Espanya, i el segon fent bandera d’un anticatalanisme primari que sempre li’n ha generat vots a l’Espanya més castissa. És clar que des de Catalunya també n’hi ha hagut col·laboradors imprescindibles que ajuden a entendre el forat que dia rere dia s’eixampla més, però crec que el consens és molt ampli al voltant de la idea que Aznar jugà a engabiar els bascos mentre parlava català en la intimitat, i Rajoy –amb una frivolitat política delictiva- va fer que el TC es carregara l’Estatut que ja havia sigut aprovat pels ciutadans de Catalunya, tot i haver estat “convenientemente cepillado” [Alfonso Guerra dixit]. D’aleshores ençà des de Madrid no n’han fet una de bones. Mai han escoltat la remor abans ni els crits després procedents del Principat.
A hores d’ara assistim a la pugna de dos nacionalismes enfrontats; dos nacionalismes carregats d’expectatives i il·lusions –més o menys farcides d’idealisme i d’auto suficiència- en el cas català; i carregat d’autoritarisme superb i de ceguera per a entendre com ha canviat la societat catalana en els darrers deu anys. Cap dels dos accepta altra eixida que la rendició completa del contrari. Ningú parla seriosament de negociar res. Si més no abans de la cita per al primer combat anunciat: l’1 d’octubre. Uns diuen que no tenen por i que votaran, i els altres els responen que prendran mal si ho intenten i que, per suposat, no els hi permetran votar de cap manera.

Des de Barcelona s’ha decretat una nova legalitat i des de Madrid se’ls ha respost que ni n’hi ha més legalitat que la que empara la Constitució de 1978 i que “no els obliguen a fer allò que no volen fer” [Rajoy]. El resultat d’aquesta onada d’amenaces i desqualificacions és que la societat catalana i també l’espanyola estan polaritzant-se com més va més. No n’hi ha espai per als que dubten, no queda oxigen per als que no tenen la lleialtat definida a favor exclusiu d’una bandera o l’altra. No hi ha marge per a la política: el Govern Rajoy no sap parlar més que de policia, jutges i fiscals per mantenir la legalitat, i des de Barcelona es diu que no hi ha legalitat que sotmeta la voluntat de tants catalans.

Persones assenyades n’hi ha que es neguen, malgrat tot, a alinear-se darrere d’una de les dues pàtries. Ells són els què, ho diguen més o menys explícitament, han començat a tindre por. La situació comença a ser explosiva i qualsevol espurna podria provocar ves a saber què. Conscients que cap dels dos bàndols en pugna està en condicions d’obtindre la rendició de l’altre –que és allò que ara sembla que volen aconseguir- expliquen a qui vol escoltar-los que tard o d’hora caldrà negociar per a pactar una eixida que haurà de ser democràticament homologable; una porta per la que puguen eixir els negociadors després d’haver fet les oportunes i necessàries concessions i renuncies.
Ara per ara, aquestes persones prudents i coneixedores de l’extrema complexitat del problema clamen en el desert. Potser a tots ens convindria escoltar-los i començar a tindre una mica de por. Malgrat que la consigna No tenim por sembla positiva i atrevida, no l’hem d’entendre necessàriament com una virtut: no és igual ser valent que ser temerari. La prudència, contràriament, si és una virtut gairebé sempre.

Si més no en política, la prudència hauria de ser tan obligatòria com el cinturó de seguretat en el cotxe.

domingo, 10 de septiembre de 2017

Joan Coscubiela com Gary Cooper, sols davant el perill.

Molt malament està la situació de Catalunya. És evident que la polarització i la crispació són creixents. Els diaris catalans parlaven de la borrascosa sessió en la que va ser aprovada la Llei del Referèndum. L’editorial de La Vanguardia, sota el títol Crisi d’Estat, afirmava “Tensa, confusa i convulsa, la sessió parlamentària va ser un reflex clar de la divisió política i social que suscita l’aventura que han decidit emprendre els independentistes”; El Periódico de Catalunya, al seu torn, amb el títol La consumació d’un fracàs, afirmava: “La consulta està suposadament emparada per una llei aprovada després de violentar les normes del Parlament en un procés mancat d’elementals garanties democràtiques i en el qual es va excloure la meitat de l’hemicicle”; el diari digital Ara.Cat, tot i des d’altre posicionament, apuntava: “La d’ahir va ser una sessió trista pels retrets de manca de garanties de l’oposició i el posicionament del Consell de Garanties Estatutàries, que va deixar clar unànimement el dret dels diputats a demanar-li dictàmens abans de la votació tot i que la seva opinió no sigui vinculant. La ficció política que assegurava que es podia convocar els catalans a votar sense forçar els procediments s’ha acabat, i ningú, a hores d’ara, se’n pot sorprendre”.

L’Ara, clar, explicava que no es podia haver fet una altra cosa: “La manera no ha sigut la desitjada per ningú, com van reconèixer des de JxSí. Però quina era l’alternativa? Des de la sentència del TC no hi ha proposta per a Catalunya més enllà de la dissolució dins de la uniformitat i la unicitat d’Espanya”. El Periódico pronosticava: “Les conseqüències són imprevisibles, ja que és desconeguda la situació en què la irresponsabilitat, el frentisme, el radicalisme i l’immobilisme d’uns i altres han portat Catalunya”. Mentrimentres, La Vanguardia sentenciava al seu editorial: “Els esdeveniments d’ahir malmeten la insti­tucionalitat catalana, deixen a la intempèrie la meitat de la societat, debiliten la causa de Catalunya en els debats públics, entelen la imatge del país a Europa i debiliten el mateix independentisme. Aquest no és el camí”.

És difícil no coincidir en l’afirmació final: aquest no és el camí, no pot ser el camí. Podem discutir quina ha de ser la senda, però resulta evident que no és aquella per la qual s’avança ara.

Una de les intervencions més notables de tot el debat al Parlament de Catalunya, sinó la que més, va ser la de Joan Coscubiela, portaveu de la coalició Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), qui digué que s’havien viscut en aquell Parlament 48 hores negres en les que la majoria no havia aconseguit més que aprovar una llei que situa Catalunya en el terreny de la política ficció.

A Coscubiela li han plogut crítiques, desqualificacions, menyspreus i insults a mansalva. Tots els que van sentir-se despullats per les seues crítiques al procediment parlamentari i per les preguntes sense resposta al desenvolupament de la Llei del Referèndum han carregat contra el diputat, oblidant no sols que ell mateix es va definir com a sobiranista, sinó fent malbé el seu currículum antifranquista i catalanista acreditat per més de quatre dècades.

No són pocs els que s’han sentit representats per Joan Coscubiela, qui en acabar la seua segona intervenció va rebre els aplaudiments dels diputats de l’oposició posats dempeus. És extraordinària la situació política actual a Catalunya: els independentistes fan sang al diputat de CSQEP perquè el van aplaudir els del PP. De les palmes de Ciutadans i del PSOE no cal que en parlem, però que la cosa rellevant siga que García Albiol i els seus aplaudiren Coscubiela és certament cosa notable. Aquest els havia dit poquet i bo, havia parlat de la bunquerització del PP, de la utilització de les clavegueres de l’Estat, d’apostar únicament per la repressió tot renunciant a la política, de ser el partit de la mordassa i els hereus de Manuel Fraga (“La calle es mía”), i així i tot el van victorejar al crit de de-mo-crà-cia, de-mo-crà-cia. Per a sorpresa de propis i estranys, allò que l’independentisme ha posat de relleu, allò en el que ha fet èmfasi, no és en la poca vergonya dels diputats del PP d’aplaudir Coscubiela, sinó el pecat d’aquest per... deixar-se aplaudir per aquells als que havia denunciat sense miraments.

Pel que sembla, allò que interessa és tensar la situació al màxim des de les emocions, renunciant a la racionalitat. Els atacs a Coscubiela, la desqualificació i la deslegitimació de la persona i dels seus arguments són el resultat del procés que estem patint. L’emocràcia com a paradigma de la realitat política, l’emocràcia de les emocions primàries, que tot s’ha de dir.

No importa que Coscubiela deixara clar que el pacte social i polític de 1978 està esgotadíssim, ni que lamentara que s’haja perdut en 48 hores negres l’autoritat moral de la defensa de les urnes. No importa que afirmara la legitimitat de l’independentisme i de l’objectiu de construir la República Catalana. Allò que se li retreu al diputat, allò pel que se l’insulta és perquè va mostrar la nuesa dels responsables polítics del Procés.

Com sabem, fer una llei és cosa fàcil atés que sols cal tindre els vots necessaris al Parlament. Però, i aplicar-la, fer-la efectiva sense la capacitat per a fer-la obeir? Això, ja ho hem dit, és entrar en el terreny de la política ficció.

La Llei aprovada preveu què, una vegada independents, Catalunya pactarà amb Espanya moltes coses. Per exemple, apuntava Coscubiela, la doble nacionalitat, la sobirania terrestre i marítima, la sobirania tributària, el sistema de cotització a la Seguretat Social, etc., etc., etc. Com van pactar això amb qui no ha volgut arribar a un acord ni amb la realització d’un referèndum, preguntava el diputat al president Puigdemont. Com va a resoldre’s el problema de les pensions sense disposar ni tan sols de les bases de dades de la Seguretat Social? És legítim lluitar per la independència, però no ho és enganyar a la gent. Això no és legítim, va concloure el diputat de CSQEP.

Indicadors n’hi ha de que molts ciutadans estan en sintonia amb la intervenció de Joan Coscubiela, i també de que altres estan a les seues antípodes, molts dels quals desconeixen o obliden el currículum polític del cavaller i el seu compromís amb l’esquerra catalanista des de sempre. Convindria que els qui el desqualifiquen mostraren una miqueta de respecte pel diputat i per aquells que hi coincideixen amb ell. És incorrecte entendre que la realitat és binària. No estar a favor de la independència és compatible amb exigir la realització d’un referèndum d’acord amb els criteris internacionals definits per la Comissió de Venècia. Estar a favor de la convocatòria d’un referèndum no significa estar a favor de qualsevol referèndum. No estar a favor de la independència no és igual a ser nacionalista espanyol, ni fatxa, ni botifler, ni lerrouxista, ni traïdor a les legítimes aspiracions polítiques encara que ultrapassen els marcs legals actuals. Els distints actors polítics –i també la ciutadania en general- haurien d’abandonar l’emocràcia i obrir de bat a bat les portes del diàleg, del debat i del pacte. Convençuts, això sí, que la situació no es resoldrà en un termini breu.

Com va dir Coscubiela, convindria no oblidar que és el PP, amb Mariano Rajoy al front, el màxim responsable de la situació de crisi d’Estat com no hem conegut des de febrer de 1981. D’una crisi de la que no es podrà eixir amb antagonismes irreconciliables, com tampoc amb judicialització extrema i actuacions policials. Tard o d’hora caldrà raonar i pactar, però mentrimentres convindria entendre que Joan Coscubiela no és l’enemic per a ningú –sí l’adversari per a alguns- que alguns han dibuixat, és un home carregat de seny que va acomplir amb la seua obligació com a parlamentari honest, i que va aportar al debat les reflexions i les preguntes que va considerar. Malauradament, recordava Gary Cooper en Sols davant el perill (High Noon, 1952).

L’actual majoria parlamentaria va preferir no respondre-les, i els seus hooligans s’han dedicat a atacar sense pietat l’incòmode diputat de CSQEP, que va rebre foc amic també des de les seues pròpies files. Malament anem.