domingo, 28 de diciembre de 2014

En defensa de la Universitat pública.

Encara no fa un mes el catedràtic d'estètica i escriptor Félix de Azúa va publicar un sorprenent article en el diari El País sota el títol Un partit de professors. Arrancant del debat obert per la suposada incompatibilitat entre el vincle d’Íñigo Errejón amb la Universitat de Màlaga i el seu activisme al capdavant del partit Podem, Azúa afirmava que la Universitat [pública] espanyola està tan corrompuda com les finances, els partits o els sindicats, resultant ser una de les institucions més corruptes del conjunt institucional espanyol. D'aquesta xacra es derivaria, −sempre segons Azúa−, que l'ensenyament universitari espanyola és el pitjor d'Europa, cosa que es comprova any rere any “amb gran joia dels partits polítics” [sic].

El text del professor Azúa, que començava sent un atac a Podemos per a convertir-se de seguida en foc d'artilleria pesada contra la Universitat en el seu conjunt,  va despertar simpaties i molts aplaudiments entre aquells que sempre s'apunten a la crítica contra tot i contra tots menys contra allò seu. No tinc notícia que algú s'haja preguntat com Félix de Azúa ha pogut resistir vivint trenta anys en semblant femer, però sí he llegit bastants articles i reportatges periodístics que van vindre, sembla, motivats per la seua columna. Lògicament, uns m'han semblat més encertats que uns altres, però entenc que la gran majoria s'apunten a posar el dit en les nafres universitàries i ningú té interès a destacar les bondats.

És fàcil atacar a la universitat, que té tants punts vulnerables. És massa fàcil. Ara bé, desacreditar-la com fan Azúa i uns altres amb mitges veritats i amb tant de menyspreu resulta impropi en persones a les quals se'ls suposa una intel.ligència desenvolupada. Clar que hi ha problemes en la universitat, faltaria més. I greus. Però cansa el discurs sobre l'endogàmia, tant més quan de forma incomprensible per a qui la coneix des de dins, es pontifica des d'una posició arcangèlica i suposadament virginal, a més d’ahistòrica i descontextualitzada. No tenim, per exemple, la mobilitat de [algunes de] les universitats nord-americanes [que no totes són Harward o Yale], es diu. Doncs sí, és cert, però quines són les diferències quant a la mobilitat territorial i laboral entre la societat nord-americana i l'espanyola?

Malgrat tot, −tornant al text d’Azúa− no podem fer com que no l’hem llegit. Per descomptat que devem parlar de la corrupció que puga haver-hi en la Universitat, igual o més encara de la que puga haver-hi en la política, en la judicatura, en les finances o en el món empresarial. Hi haurà fiscals i defensors, per descomptat. Servidor, pel que fa al sistema universitari s'apunta al grup dels segons. En el moment processal oportú, que no és aquest, demanaré que s'aporten dades objectives que permeten comparar la universitat pública dels primers anys vuitanta amb la de 2010, per exemple. Balanç del resultat obtingut per cada euro invertit en la Universitat, nombre de matriculats i titulats, cost per alumne, producció científica, transferència de resultats d'investigació, patents, publicacions acadèmiques internacionals, beques externes aconseguides per postgraduats, projectes d'investigació amb finançament internacional, projectes europeus plurinacionals, participació en grans consorcis internacionals, taxes d’inserció laboral dels graduats respecte dels no formats, recepció d'estudiants estrangers de grau i postgrau, etcètera, etcètera.

No és el moment de les xifres, però sí potser el de reparar que, ara, que estem com estem, aquesta universitat que alguns jutgen tan ineficient (?), tan endogàmica (?), tan corrupta (?), està exportant graduats i doctors al mercat laboral de països que inverteixen en educació el doble i més del percentatge del PIB que inverteix Espanya. I també està enviant fonamentalment doctors a països que estan invertint a marxes forçades per a millorar els seus sistemes universitaris. Estem exportant gent ben formada que no vol anar-se’n i que segurament no tornarà. Més enllà dels esquinçaments personals i familiars, que pèssim negoci per al país. 

Uns anys més amb Rajoy, Wert i companyia al capdavant del govern i ja ens lamentarem d'haver tornat a una universitat com la de finals dels anys setanta. Reduint la inversió en l'educació pública i amb una taxa de reposició del deu per cent, que tanca la possibilitat de renovar el capital humà, veurem si aquests i altres personatges continuen lamentant-se que no hi haja cap universitat espanyola entre les cent primeres del Rànquing de Xangai.

És imprescindible, no obstant això, que siguem capaços d'obrir un debat ampli sobre la Universitat i sobre el paper que ha de jugar en el desenvolupament (no solament econòmic) del país, de com engreixar les relacions amb els sectors productius d'excel·lència, de com contribuir a crear-ne d’altres, de calcular quant costaria mantindre-la i d'establir unes noves regles de joc, d'esmenar disfuncions i de bandejar corporativismes perversos. Haurà d'aclarir el paper que juguen les universitats privades, subvencionades de forma tan escandalosa com a efectiva amb recursos públics, i enriquint-se com a empreses parasitàries de la Universitat pública.

S'ha pogut llegir aquests dies que els professors [endropits, parapetats en les nostres canongies] no parlem, no diem ni pruna sobre l'Acadèmia. Però si parlem i no ho fem seguint aquest corrent de desprestigi, és que som part de la corruptela acadèmica que tot ho contamina.

Com que ningú discuteix en els campus el paper de la Universitat i dels professors? Doncs clar que es discuteix i se sap que cal reformar la Universitat, com la Constitució, com a tantes altres coses. És que si no es reforma, si no es reinventa, morirà o, pitjor, vegetarà. Ningú des de la Universitat vol això. Tenim els nostres cigrons negres, com molts altres col.lectius professionals, però entenc que és necessari insistir no solament en les ombres, sinó també en les llums. Almenys ho farem els qui desitgem actuar com a defensors del nostre sistema universitari públic. Ho farem aquells que estem convençuts que el nostre treball com a universitaris ha de ser socialment efectiu; que del nostre esforç s'han de derivar beneficis tangibles per a la societat de la qual som part, que és la que ens paga cada mes.

Per descomptat que cal ser autocrítics. Funcionem amb diners públics, i per tant no hi ha excusa per a res que no siga transparència en la gestió dels recursos i en els resultats [mesurats no solament en paràmetres acadèmics] que evidencien l'eficàcia social de la Universitat.


El debat sobre quina universitat tenim i quina universitat necessitem és imprescindible. Cada participant en ell dirà el que millor considere, però seria un molt mal començament arrancar de textos com el reiteradament citat de Félix de Azúa, un catedràtic d'Estètica que, malgrat tot, ha sobreviscut tres dècades [segons conta] entre corruptes i incompetents encastellats en els seus feus i envoltats de vassalls.

sábado, 20 de diciembre de 2014

Nova etapa en la història de Cuba: La alegría ya viene?

Les declaracions sincronitzades de Raúl Castro i Barak Obama han obert una nova i esperançadora etapa no solament en la tortuosa relació entre Cuba i els Estats Units d'Amèrica, sinó, fonamentalment, una nova era per a la petita república del Carib. És oportú, donades les circumstàncies, fer un breu balanç del procés viscut a Cuba durant l'últim mig segle.

Han passat cinquanta-cinc anys des que un aguerrit i cinematogràfic contingent de joves barbuts va irrompre en la història, particularment encara que no solament en la d'Amèrica Llatina. Van enlluernar al món en plena Guerra Freda, tant i més en la mesura que oferien una imatge entre desenfadada i heterodoxa, amb els seus puros sempre fumejants, els seus uniformes verd oliva sense medalles ni condecoracions, i la seua aparent bonhomia.

Malgrat que en els seus inicis aparentaven ser simplement uns nacionalistes quasi romàntics, prompte va canviar l'escenari. Fidel Castro afirmava rotund a l'abril de 1959: “No sóc comunista, no estic d'acord amb el comunisme”; però això no li va impedir declarar amb idèntica convicció al desembre de 1961: “Sóc marxista-leninista, i seré marxista-leninista fins a l'últim dia de la meua vida”. Potser tot obeïa a una tàctica de camuflatge per a burlar la vigilància del Departament d'Estat nord-americà, però la veritat és que el poderós veí del nord no va poder sinó sorprendre's amb estupor quan els soviètics van aparèixer per L'Havana, primer comprant sucre i poc després instal.lant míssils que apuntaven cap als Estats Units.

Transcorregut més de mig segle des d'aquella victòria dels barbuts, una part de la seua cúpula ha mort i els que queden són ancians que donen mostres de no entendre com ha canviat el món, i a quina velocitat, des que ells van prendre el poder en la petita illa del Carib. Apartat i semi ocult el gran líder, el seu germà Raúl ostenta la direcció del procés revolucionari. Des d'un realisme tan descarnat com poc conseqüent, el Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba reconeixia el 26 de juliol de 2009 que, malgrat ser un país agrícola, la terra no produeix i que es veuen obligats a importar el 80 per cent dels aliments que consumeixen, mentre es manté sense conrear més de la meitat de les terres que són propietat de l'Estat. En la seua intervenció davant la multitud congregada en data tan assenyalada, el dirigent va endurir el to i va afirmar: “No és qüestió de cridar Pàtria o Mort, abaix l'imperialisme, el bloqueig ens colpeja... i la terra ací, esperant per la nostra suor”.

La historiadora cubana Marifeli Pérez-Stable va escriure fa ja quinze anys que la revolució social havia finalitzat a Cuba, fins al punt que el socialisme autòcton havia marcit l'efervescència popular.

Moltes havien sigut les provatures i no pocs els obstacles a superar. Després del col.lapse de 1970, van recórrer al model del socialisme real per a organitzar l'economia. Aquesta pauta política va donar alguns resultats durant la dècada dels 70 i els 80, però la direcció del PCC va rebutjar tot el que contradeia els principis d'igualtat social i de justícia, imprescindibles per a mantenir la coherència estratègica i la unitat nacional front els Estats Units. El Procés de Rectificació d'Errors de finals dels 80 i el Període Especial en Temps de Pau dels 90 van ser esforços per reverdir, en un món que poca cosa tenia a veure amb l'originari. Aquesta obstinació, condemnada al fracàs per definició, es va enfonsar irremissiblement per la necessitat de captar capital estranger i crèdits internacionals, així com per la urgència de dinamitzar una xarxa comercial efectiva, tremendament dificultada per l'embargament nord-americà. La veritat és que, desaparegudes les subvencions soviètiques, l'economia de l’illa va ensorrar-se. 

En matèria econòmica, Cuba és un altre planeta, i no solament perquè els seus ciutadans usen dues monedes segons l'escenari econòmic en el qual es troben, el pes i el CUC, equivalent al dòlar nord-americà. Segons dades de l'Oficina Nacional d'Estadístiques de Veneçuela, el salari mitjà mensual és d'uns 18 dòlars (13 €), contra els 143 de Bolívia o els 89 d'Haití, per citar dos casos. I això mentre que un quilo de llet en pols costa 5.25 (3.77€), i un litre d'oli de gira-sol 2.40 (1.72€). La cartilla de racionament només cobreix dues setmanes d'alimentació de productes bàsics de la canastra individual. Una dada més per a perfilar aquest panorama de misèria generalitzada: el cost d'una canastra bàsica individual [la ideal, la que seria necessària] oscil.la entre 79 i 108 dòlars; és a dir que serien necessaris cinc salaris mitjans per a aconseguir-la.

Des dels anys 90, els preus dels aliments en les tendes en divisa són superiors als dels països europeus. Es dóna una política extractiva per part de l'Estat, en relació amb les remeses de diners que els cubans reben de familiars de l'exterior; i una política de súper explotació de la força de treball major que en els països occidentals. Es ven al capital estranger un avantatge comparatiu centrat en la força de treball més barata de l'hemisferi occidental, que està cada vegada més endarrerida en els seus nivells d'instrucció, en bona part per les carències materials i també per la restrictiva política del Govern contra Internet i la seua permanent síndrome de fortalesa assetjada.

Malgrat tot, el règim es manté a l'interior i encara gaudeix d'una certa aurèola reconeguda des de l'exterior, la de ser un país menut i valerós que resisteix amb dignitat l'assetjament imperialista. Com podem explicar-nos-ho?

Si el règim cubà resisteix és, a parer nostre, per tres raons: a) El control ferri, propi del sistema, que impedeix quasi qualsevol possibilitat de dissidència interna efectiva; b) La col·laboració inestimable de Washington que, per raons de política interna, ha mantingut un embargament tan injust i tan anacrònic que, en última i paradoxal instància, justifica el discurs de resistència a ultrança del règim castrista; i, c) En l'exterior de la illa, fonamentalment a Amèrica Llatina, el règim segueix comptant amb el segell d’anti imperialista canònic, i açò li genera respecte, tant i més si la situació cubana es valora des dels segments més populars de les grans urbs llatinoamericanes.

A l’exterior, tanmateix, no es coneix la realitat diària de la qualitat de vida cubana. Ni la realitat econòmica ni la vulneració permanent dels Drets Humans bàsics. El règim ha aconseguit que molts el valoren des de fora més pel que el propi sistema diu ser, abans de pel que realment és. Un èxit que no se'ls pot negar.

En la Cimera de la CELAC celebrada en 2014 a L'Havana, l'únic punt de gran consens entre els membres de la comunitat ―malgrat la seua diferent adscripció ideològica― va ser la seua oposició a les polítiques de Washington d'aïllar i castigar a Cuba, vistes com a injustes, anacròniques i improductives. En tota la regió, Cuba és tractada com un país normal, precisament perquè els Estats Units l'han tractat durant dècades com a un pària.
La malaptesa (i la injustícia) nord-americana quant a l'embargament, que encara avui perjudica més als segments socials més vulnerables que al propi règim (al que proporciona dosi de legitimitat), solament pot ser explicada en la mesura en què el govern de Washington està preocupat per Cuba exclusivament mentre que problema intern pels efectes fonamentalment electorals en l'estat de La Florida.

Era impossible no condemnar aquesta històrica agressió dels Estats Units, de la mateixa manera que és obligat elogiar el colp de timó que ha donat Obama.


L'obsessió anti cubana dels Estats Units [injustificable des de la desaparició del bloc socialista], no obstant això, no haguera de ser obstacle per a comprendre ―almenys des de fora de Cuba― quant d'obsolet, inviable i injust és el sistema polític castrista. Ja sabem que, des de dins de la illa, les coses es poden veure diferents per la identificació Pàtria igual a Revolució que el règim de la fortalesa assetjada va inocular en vena als naturals. Amb tot, serà necessari que els diferents actors polítics implicats aprofiten la nova etapa per a millorar de forma efectiva tant la vida material dels ciutadans com els drets humans bàsics. Tant de bo es puga repetir aviat aquell eslògan xilè dels inicis de la tornada a la democràcia, allà per 1988: “la alegria ya viene”!

domingo, 14 de diciembre de 2014

A propòsit de pactes [postelectorals de govern], una història xilena.

Anem a entrar en un any electoral. La cita amb les urnes és sempre transcendental en democràcia, i ho és més quan un país està en situació crítica com és el nostre cas. La crisi econòmica, política, social i ètica en la qual portem instal.lats més de set anys no remet; amb prou faenes milloren les xifres macro, la qual cosa sense ser cosa menor no oculta el 25 per cent de treballadors sense ocupació, la corrupció sistèmica, l'eixamplament de la bretxa de la desigualtat, la patètica incapacitat del govern presidit per Don Tancredo Rajoy, l'acarnissament amb el sistema públic sanitari, educacional i assistencial, i un seguit de desgràcies i desastres més que no és necessari referir.

Primer vindran les eleccions locals i autonòmiques, quan la primavera ja estiga en la seua recta final, i quan s'assente la tardor arribarem a les generals. Això si el calendari no pateix modificacions, cosa que no es pot descartar.

En uns i altres comicis són previsibles resultats que faran difícil la constitució de majories de govern fortes i solvents. Els pactes es faran imprescindibles, tant i més si la majoria dels ciutadans es decanta per recolzar opcions partidàries que tinguen com a objectiu apartar al Partit Popular de qualsevol instància de poder, ja siga local, regional o estatal. El PP de Rajoy és per a una majoria dels ciutadans una barreja insuportable d'incapacitat, despotisme i corrupció, i no són pocs en les seues pròpies files els que intueixen el desastre electoral que se'ls hi acosta.

A Espanya no existeix una cultura del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els canvis legislatius permeabilitzen la cultura política d’una societat. No hem tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superem la dictadura franquista. Particularment la dreta política espanyola, encara que no solament ella, té encara massa regustos autoritaris, sectaris, quasi tribals. La percepció de l'altre més com a enemic que com a adversari és el resultat de moltes coses que es troben en la nostra història, però sens dubte una d'aquestes variables és que la dreta sociopolítica espanyola és incapaç, genèticament, de col.laborar en la construcció de res d’allò que no siga propietària, arquitecta i gerent vitalícia.

L'oposició a aquest govern arbitrari, superb, insolidari i protector de lladres de diversa mena, és plural; molt, massa. Entre els seus variats dèficits, aquesta oposició política té una dificultat quasi insalvable per al pacte, per a la col.laboració lleial entre els seus components. L'experiència recent demostra que l'única solució que eixa oposició troba per a superar la seua fragmentació i constituir majories de govern és establir quotes en el repartiment del poder [dit siga això de poder en la seua accepció més col.loquial, que després resulta que la distància entre govern i poder és ben gran].

Les quotes s'imposen ja des del repartiment dels llocs d'eixida en les llistes electorals; ja siga entre partits en coalició, ja siga entre famílies polítiques quan es tracta de partits que concorren en solitari. I és clar, després aquest repartiment es reprodueix, cas d'aconseguir la victòria, en la constitució dels diversos nivells de govern.

Es dedueix, per tant, que el problema més complex no és el de les eleccions, el de les llistes amb els seus equilibris i els seus repartiments; el problema més important és el del dia després. La pregunta a l’endemà dels comicis previstos per a 2015 ben bé poguera ser: i ara, què fem?

Modestament proposem una resposta: el quoteig de nou, no.

En un passatge d'un llibre que vaig publicar farà amb poc més d’un any, Xile en la pantalla, arreplegue l'experiència de Miguel Littin, el famós cineasta xilè, a propòsit dels seus problemes amb les quotes durant els primers mesos del govern de Salvador Allende, aquells en els quals regnava l'entusiasme i tot semblava possible.

Littin va ser convocat pel President per a oferir-li l'adreça de Chile Films. El cineasta, molts anys després, confessava el que li va dir a propòsit Pablo Neruda: “No cometa eixe error. Eixe elefant no l’alça ningú”. No obstant això, desoint el consell del poeta, va acceptar el repte de comandar ―ad honorem― l'empresa pública del cinema xilè. Recorda Littin que va viure moments apassionants, com quan es van constituir els tallers de cinema, en els quals van participar la pràctica totalitat dels actors i actrius del moment, així com cantautors de la talla d'Ángel Parra o Víctor Jara. Es va tractar de tallers de creació dramàtica o documentals, un d'ells dirigit per Patricio Guzmán. També es van fer pel·lícules dirigides per Raúl Ruiz, per Aldo Francia i, recorda Littin, “hi havia un moviment molt fort que ho volia canviar tot i fer pel.lícules diferents”.

Tanmateix, no van tardar a aparèixer els problemes: “…va ser molt apassionant fins que es va produir la burocràcia, fins que es va produir el quoteig, fins que, de sobte en la taula, hi havia un delegat dels diferents partits de la UP i cadascun volia una quota de pel.lícules per al seu partit. Llavors jo els deia: ‘no es poden fer quotes de talent, no es poden fer quotes de pel.lícules. Això no és raonable’. I llavors van començar les lluites molt fortes. Baralles internes perquè jo no vaig cedir. No vaig cedir de cap manera”.

Littin va parlar del tema amb Allende en diverses ocasions, oferint-li la seua renúncia al càrrec. El director explica que en una d'aquelles converses li va dir al President “el que jo vull és fer cinema i que fem un cinema important, un cinema representatiu de Xile, una projecció cap a Amèrica Llatina i no aquesta ximpleria de les quotes”. Conta Littin que Allende coincidia amb ell, “i un dia em va dir —textual― ‘Vaja vostè a fer el seu treball, que jo vaig a arreglar ací a aquests huevones’. Jo em vaig anar allà, però…”.

La situació política interna, no obstant això, no va millorar a Xile Films: “continuarem lluitant contra la burocràcia fins que jo li vaig plantejar a tota la gent, companys meus, cineastes del MIR, del PS, del PC, ‘mireu, deixem les oficines als buròcrates i nosaltres ens anem a fer cinema’”. Littin va visitar a Allende, era ja en 1972, “i li vaig deixar al President una carta de sis quartilles on vaig plantejar les raons de la meua renúncia. Ell em va dir: ‘Allende no dóna renúncies a ningú’. I se’n va anar. Bé, el President era així. Jo vaig deixar la carta i me’n vaig anar de tota manera”.


Què bo seria, pense, que sabérem aprendre de les experiències d'uns altres. Que aprenguérem una mica d'aquesta història xilena que ens va explicar Miguel Littin. No obstant això, francament, no sóc optimista.

domingo, 7 de diciembre de 2014

Cal morir dempeus.

Uns diuen que la frase és d'Èsquil, el dramaturg grec que va lluitar amb gran valor en la Batalla de Marató. Uns altres que és d'Emiliano Zapata. Alguns han afirmat, erròniament, que va ser el Che Guevara qui la va pronunciar. A Espanya, molt abans que l'argentí, durant la guerra civil, Dolores Ibárruri l'havia popularitzat, i a ella se li ha atribuït des de llavors: “Més val morir dempeus que viure de genolls”.

La sentència era, -i és, perquè conserva la seua validesa-, una crida a lluitar per la llibertat, a oposar-se a la tirania, a derrotar a els qui vulguen imposar la dictadura. En última instància, la consigna era, -i segueix sent-, una apel·lació a la pròpia dignitat, a no acceptar el que ens vulguen imposar, siga qui siga, quan amb l'acceptació d'eixa imposició es danye la nostra honra, la nostra autoestima. En síntesi, es tracta d'un imperatiu categòric que ens exhorta a viure amb la dignitat estalvia.

I aquest és un combat que lliurem al llarg de la nostra existència. I ningú pot obligar-nos a flaquejar en la fase última. És necessari mantenir la capacitat de lluita fins al final, fins al darrer moment.

Ara, fonamentalment en les societats desenvolupades, els mitjans tècnics i farmacològics són molts i variats, amb el que eixe final, aquesta última etapa, pot diferir-se, allargar-se, quasi eternitzar-se, sense cap altre objectiu que mantenir-nos amb vida o, dit amb major propietat, conservar-nos administrativament vius. L’acarnissament terapèutic que pot exercir-se sobre nosaltres és una de les possibilitats que hem de contemplar en pensar en la fase final de la nostra vida. En aquest afany previsor, hem de pensar en la possibilitat que se'ns neguen unes cures pal·liatives que ens estalvien el dolor i el sofriment. Un patiment que no tindria una altra fi que mantenir-nos clínicament vius, ja que no hi hauria recuperació possible d'una qualitat de vida raonable.

Aquesta fase final pot ser un infern. Pot ser-ho para nosaltres i per als nostres pròxims. Podem patir fora mida i, a més, fer patir a els qui ens estimen. La lluita per viure, el combat contra la malaltia, el desig de perllongar la vida té sentit quan la victòria és possible, quan vèncer significa viure amb decoro. Viure amb un mateix i amb els altres, amb els qui ens estimen, amb el cap alçat, sense patir la humiliació de l'extrema dependència.

És per això que som milers els partidaris ferms de l'eutanàsia, entesa com l'acció de provocar la mort a un malalt incurable per a evitar-li majors sofriments físics i psíquics. L'eutanàsia és il·legal a Espanya, però creix el nombre dels ciutadans que estem obstinats que es legisle adequadament sobre ella. En aquest procés, no obstant això, exigim la generalització completa i absoluta de la dispensació de cures pal.liatives; és a dir, de la universalització d'un procediment que, segons descriu l'Organització Mèdica Col.legial (OMC), s'utilitza quan el malalt es troba en els seus últims dies o hores de vida per a alleujar un sofriment intens. Aquest procediment, afegeix l'OMC, ha de ser tan continu i tan profund com siga necessari per a alleujar aquest sofriment.

És un dret que, lamentablement, ens veiem obligats a exigir perquè a Espanya gran part de la població segueix sense poder accedir a ell. Segons el president de la Comissió Central de Deontologia de l'OMC, almenys la meitat dels malalts avançats o terminals no té disponible un servei de cures pal·liatives que li preste una atenció adequada, i aquests ciutadans agonitzen durant dies o setmanes patint grans dolors físics i psíquics.

Sembla mentida que avançada la segona dècada del segle XXI estiguem com estem. Però, així són les coses. Per això és necessari que aquelles persones sensibles a aquesta realitat recolzen les accions tendents a revertir completament aquesta situació. Per a fer-ho va sorgir fa trenta anys –que en aquests dies, per cert, es commemoren-, l'Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD). El seu president, el doctor Luis Montes declarava recentment a la premsa  “El ciutadà no és lliure de decidir la seua mort i l'Estat ha de tutelar perquè visca el màxim possible encara que estiga patint”.

Luis Montes opina que les cures pal·liatives segueixen sense arribar a la majoria de ciutadans per qüestions purament ideològiques, que impedeixen el seu desenvolupament: “La majoria de les cures pal.liatives d'aquest país estan en mans d'organitzacions confessionals sense ànim de lucre –entrecometes, perquè és l'Església Catòlica– on no es dóna el mitjà i el ferment per a un exercici lliure per part dels ciutadans del seu dret a acabar amb el sofriment. Hi ha ací un conflicte greu que se sol resoldre molt malament. Depèn del servei, de la sensibilitat del metge i del seu atreviment, actuar conforme a les bones pràctiques mèdiques i dormir al malalt perquè el seu trànsit al Més enllà, bé, al no-res, siga el més pacífic possible”.

Espanya, doncs, resulta un evidència, necessita una nova llei que garantisca una mort digna a tots els ciutadans.

Fernando Pedrós, periodista, filòsof i membre de DMD, escrivia recentment una carta a oberta al nou líder del Partit Socialista. Com que aquest ha parlat d'avançar cap a una democràcia radical, Pedrós li preguntava si l'eutanàsia tindrà el seu reconeixement en ella. Si se li permetrà al ciutadà exercir la seua autonomia i se li reconeixerà el dret d'eixida de la pròpia vida. Li recordava igualment a Pedro Sánchez que Zapatero va prometre una llei reguladora de l'eutanàsia i el suïcidi assistit que no es va materialitzar. Segons el líder socialista no hi havia a Espanya una vertadera demanda social. El filòsof Salvador Paníker, president d'honor de DMD, li va respondre en aquells dies que el poble estava madur, però no així els polítics.

Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), [en el seu Estudi 2.803, de maig-juny de 2009, sobre Atenció a Pacients amb malalties en fase terminal], el 83.3 per cent dels ciutadans estava Totalment d'acord a facilitar al pacient tots els calmants necessaris per a controlar el dolor [a més, el 13.1 per cent Bastant d'acord]. Paral.lelament, el 58.5 per cent estava Gens d'acord a perllongar artificialment la vida quan no existisca esperança de curació [Poc d'acord el 22.7].


És evident, doncs, que n’hi ha, si més no, una demanda social de les cures pal.liatives, i és àmpliament majoritària. En el camí, doncs, cap a la consecució del dret a l'eutanàsia, que no és una altra cosa que el dret a disposar de la pròpia vida quan l'individu considera que la qualitat d'aquesta no li permet gaudir-la sense menyscabar la pròpia dignitat, és necessari universalitzar les cures pal.liatives. Ningú ha de morir en el nostre país patint terribles sofriments físics i psíquics. La dignitat no ha de perdre's mai. Tampoc en el tram final de la nostra existència. Cal morir dempeus.

sábado, 29 de noviembre de 2014

Podemos i els efectes de la Revolució Russa.

Van irrompre amb força en les eleccions europees i des de llavors no han fet més que pujar i pujar en la intenció de vot. Fins al punt que hi ha enquestes que els situen primers en alguna demarcació electoral regional i segons o tercers en el total del territori espanyol. I segueixen pujant.

Ho han fet amb descaradura, amb supèrbia fins i tot. Es presenten com una esmena a la totalitat d’allò existent, i es postulen com l'antídot contra el que anomenen la Casta. Com a tal defineixen al món polític en general, excepte alguna cosa que diria aquell. Els seus dirigents, fonamentalment el triumvirat Iglesias, Monedero i Errejón, porten setmanes compareixent davant els mitjans, pontificant sobre el diví i l'humà.

I clar, han ficat la pota quasi sense atenuants. No en això o allò, sinó en moltes coses. Fonamentalment en censurar quasi tot a quasi tots, i pel que fa a d’ells mateixos per parlar i parlar sense dir gairebé res. En altres ocasions han apuntat idees que han alçat butllofes, sospites o dubtes. I, per descomptat, en molta gent també esperances, il·lusions i ganes de recolzar-los.

Semblen sorpresos per les crítiques, però què esperaven? Els estan sotmetent a un bombardeig amb napalm. Des dels partits majoritaris els estan escrutant fins al color de la roba interior, i des dels mitjans de comunicació els estan aplicant un tercer grau implacable. No diguem ja la premsa brossa, aquesta està fent el seu paper de difamar-los i d'acusar-los pràcticament de tots els delictes del Codi Penal. Ningú, cap dirigent polític s'exposa als focus com aquests xicots estan fent. Però ells ho han volgut. Feixugament, ingènuament. Un exemple de com l'extrema superba pot convertir-te en un pardillo de campionat.

Les xarxes socials bramen a favor i en contra de Podemos. Detractors i partidaris s'acusen mútuament de tot. I tots tenen part de raó. Els primers s'han esquinçat les vestidures amb el contracte d’Errejón en la Universitat de Màlaga. Els segons es queixen que hi ha deslligada una campanya brutal contra ells.

Allò d’Errejón sembla de traca. En un país en el qual els milions van que volen, en el qual les dietes i els viatges, les comissions, el frau a Hisenda i els sobresous, són cosa corrent i freqüent, es crucifica a un jove sobradament preparat per haver mantingut durant sis mesos un treball precari incompatible amb la seua activitat política. És escandalós. Però, d'altra banda, què podien esperar d'aquells als quals han denigrat anomenant-los Casta de l'obsolet i corrupte Règim del 78? Doncs això, que quan han trobat munició han disparat sense pietat contra ells. Ara ja saben com van a anar les coses: que no perden ni el bonobús, que van a haver d'aguantar el ser escrutats amb lupa, amb microscopi pel Poder realment existent.

Podemos ha sigut un terratrèmol polític que ha tingut, i pot seguir tenint, efectes benèfics per a una actualització del sistema polític espanyol. Han posat l'existent, el que efectivament procedeix del 78, potes per amunt. I això és magnífic perquè la podridura del mateix ens arriba més amunt de la barbeta. Urgeix aquesta actualització del sistema, i urgeix que s'instal·le un antivirus [de la corrupció i d'altres vicis públics] que siga molt, molt potent. La gent de Podemos pot facilitar que aquest procés es produïsca.

Seria convenient abans, això sí, que definiren millor els seus objectius i que la seua anàlisi de la situació tinguera més finor. No poden, no haurien de censurar i desqualificar tot i a tots. Ni és intel.ligent, ni és just. No haurien de prometre coses que dubten que puguen complir, almenys mentre no estiguen en condicions d’explicar el com ho faran amb pèls i senyals. Haurien de tenir molta cura amb alguns objectius particularment sensibles: els mitjans de comunicació privats, l'OTAN, el patriotisme [concepte que caldria definir, que grinyola entre l'esquerra] i la idea d'Espanya, l'ensenyament concertat, la renda bàsica… etc.

Que Iglesias li diguera a Ana Pastor quatre vegades que abans de saber què van a fer s'asseuran a parlar amb els actors implicats [els autònoms, els bancs de les hipoteques, l'ensenyament, la sanitat] va denotar manca de perícia i ingenuïtat. És veritat que no se li pot demanar un programa detallat a un partit que acaba de nàixer i, menys, a mig any de les eleccions. No ho és menys que, com es presenten com uns sabuts setciències, donen a entendre que ho tenen tot clar i definit.

Cal donar-los temps als de Podemos, i ells han d'auto concedir-se’l. Mentrimentres, una mica menys d'arrogància i un molt més de modèstia els vindrien de perles. Tenen molt que aportar. Han despertat l'esperança política de moltíssima gent, de milions de persones [electors fastiguejats molts d'ells, abstencionistes confessos altres] i han acumulat un impressionant capital polític. Tant de bo no ho perden estúpidament per errors com els de les últimes setmanes.

Molts dels que no sintonitzen amb ells, ni amb els seus excessos o les seues indefinicions, simpatitzen amb la seua frescor i la seua descaradura. I amb les seues ganes d'actualitzar veritablement el sistema. Quan els llops de la caverna mediàtica udolen en les tertúlies, quan els polítics professionals del poder bramen en els seus mítings, molta gent del carrer reacciona de forma semblant a com quasi cent anys arrere ho van fer dos dirigents catalans de la CNT [Congrés de 1919], Manuel Buenacasa i Eusebio Carbó, a propòsit de la Revolució Russa. Tots dos centraven llavors la seua crítica en els socialistes, mentre que ara ha d'obrir-se molt més el ventall. Deia el primer: “ja que els socialistes no ho han fet, nosaltres que no som socialistes, hem d'estar unànimement d'acord per a recolzar la Revolució Russa, però no amb paraules, sinó amb fets”. Carbó, per la seua banda, insistia en la idea: “Una altra nota simpàtica que arreplegue del moviment rus en la seua relació amb el nostre país. Sabeu quina és? […] És una cosa que sorgeix espontània de les meues entranyes, que m'ha revoltat moltes vegades; una de les coses que m'han dit a mi que el moviment rus valia molt, encara sense tenir documents on apreciar-ho exactament, ha sigut la circumstància d'haver vist als socialistes espanyols cobrir-ho, per espai de tres anys, d'ignomínia, de vergonya i de descrèdit”.

Alguna cosa així li està passant a molta gent. Solament pels atacs, insults i desqualificacions, Podemos segueix i segueix sumant simpaties i, potser, vots i vots en les pròximes eleccions.

sábado, 22 de noviembre de 2014

El país que ens van a deixar i els reptes del pròxim govern.

El cicle del Partit Popular està finalitzant, ara que acaben de fer-se els tres anys des que Mariano Rajoy dorm a La Moncloa. Particularment gràcies a d’ell i als seus ministres, i també a alguns dels seus delegats regionals, portem més de mil dies baixant i baixant en qualitat de vida i en qualitat democràtica. No és un govern, és més que un malson; és una plaga que ens va caure al damunt en 2011, tot i que els valencians venim patint una de ben pareguda des de 1995.

El resultat de la plaga és que els qui arribaran per a substituir-los en els governs regionals des del pròxim més de maig van a trobar-se uns territoris devastats, i una població esgotada, empobrida i desconfiada de qualsevol directriu del poder polític, àdhuc del que emergirà de les urnes. Ja portem més de mil dies de mentides, de corrupció, de dir una cosa i fer-ne una altra, de degradar allò públic en benefici d’allò privat, de castigar als dèbils i vulnerables per a beneficiar als forts i poderosos. De seguir els dictats dels poders més o menys obscurs que governen realment Espanya i Europa.

Fa igual que siga Càritas, que la FUNCA, que l’Informe FOESA, que UNICEF, que la Xarxa d'entitats per la inclusió social, adscrita a la European Anti Poverty Network. Fa igual que parem atenció a les xifres de les entitats socials o a les dels organismes públics. Tot desmenteix el discurs dels governs del Partit Popular, ja siga el central, des de Madrid; ja siga el regional, com és el de València. La crisi no sols no ha acabat, no sols no estem recuperant-nos, és que més enllà del que diguen les macroestadístiques, l’esquerda de la desigualtat que fractura la nostra societat és cada vegada més ampla i profunda. A més, els qui queden en la vora dolenta de l’abisme pateixen amb més cruesa cada dia el perill de caure en l’exclusió social.

Parar compte en com estan els salaris, després la reforma laboral del PP i la hipeflexibilització aparellada, fa feredat. Segons l'Agència Tributària, en 2013 hi havia a Espanya més de setze milions i mig de  treballadors actius. Més d'un terç, el 34%, va rebre un salari màxim de 645 euros nets al mes. Per a tres milions i mig de treballadors espanyols el salari mensual no va superar els 322,5 euros mensuals. D’entre els restants, vora de vuit milions d'assalariats van percebre l'any passat menys de 1.000 euros nets al mes. Aquesta xifra suposa el 46,4% del total d'ocupats per compte d'altri a Espanya. L’exclusió social, per a molts, és a hores d’ara més que un risc. És una realitat.

La Fundació FOESSA i Càritas, en el seu Informe sobre exclusió i desenvolupament social al País Valencià,  afirmen que aquesta és una de les comunitats autònomes amb major risc de pobresa i exclusió social a Espanya, atés que ocupa el vuitè lloc de rendes més baixes i registra una taxa de pobresa i exclusió del 31,7 %”. Al País Valencià l’increment de la desigualtat ha estat superior a la mitjana espanyola, i això per la progressiva reducció del PIB per càpita de la regió des de l'any 2008. El resultat final ha sigut que la desigualtat ha crescut un 10,1 % entre 2008 i 2012.

El País Valencià és una de les regions més castigades per la crisi des del segon trimestre de 2008, segons la Fundació de les Caixes d'Estalvis. En aquest període, la caiguda acumulada del PIB s'ha situat prop del 9%, la destrucció de l'ocupació ha sigut del 21% i la taxa d'atur pràcticament s'ha triplicat en augmentar del 10% al 29% en la població activa. Des de 2007, la valenciana és una de les comunitats que pateix major deteriorament de l’IDH [hem perdut sis llocs, del set al tretze] en el qual es combinen indicadors de salut, educació i benestar material. La davallada ha estat motivada per la forta caiguda de la renda i la despesa mitjana de les famílies.

Segons UNICEF, el 36,6% dels xiquets valencians estan en risc de pobresa i exclusió. Alguns altres indicadors concrets són també paorosos: el fracàs escolar és del 30,4%, 9 punts per sobre de la mitjana espanyola; i l'abandó escolar és del 26,9%, 2 punts per sobre de la mitjana estatal i 14 sobre la mitjana europea. La privació material severa afecta al 9,7% i un 15,2% dels xiquets viuen en llars amb molt baixa intensitat de treball, amb una taxa de desocupació que supera el 26%.

Els diversos informes també posen de relleu que és el matalàs familiar el que modera l'extrema duresa de la situació. A casa nostra la xarxa social pròxima és intensa i plural, i és per a moltes famílies una tauló on agarrar-se front a la tempesta de la crisi. De fet, els valencians comptem amb una xarxa social de suport una mica més extensa que en l'àmbit estatal, el 80 % de les llars manifesta tenir ajuda (10 punts més que a Espanya).

Doncs bé, aquestes són algunes pinzellades que perfilen la regió devastada que els governs del Partit Popular van a deixar després de quasi vint anys de sotmetre el territori a un saqueig sistemàtic, barrejat amb una corrupció estructural i amb una megalomania dels dirigents que van arribar a creure’s tots els seus deliris de grandesa.

Ara es tracta de saber què van a fer els partits de l’oposició, els que tot fa preveure que hauran d’encarregar-se de formar una majoria parlamentària a les Corts Valencianes per a que sustente un govern que s’encarregue de la difícil tasca de la reconstrucció.  

És hora de parlar d'això perquè ja n’hi ha prou de parlar del PP, del mal que ens ha fet, “d’allò que ha saquejat, ha malbaratat i ha arruïnat”, com ha escrit Mònica Oltra en un darrer article a L’Espill. Allò que cal és explicar als ciutadans d’aquest país que és allò que van a fer els que van a fer-se càrrec del País a partir del mes de maig.

La dirigent de Compromís parla de posar en marxa una transició amable. Explica que cal transmetre a la societat que el centre de les polítiques d’eixe nou govern de progrés seran els ciutadans i les ciutadanes. I afegeix que, per a aconseguir-ho, caldrà desenvolupar un discurs d’un optimisme raonable i un racionalisme rigorós, i això acompanyat d’una bona dosi d’emoció engrescadora.  

No, no serà fàcil. Tant i més perquè, com ha escrit la mateixa Oltra, el proper govern de la Generalitat haurà de fer front des del primer minut a dues emergències: la social i la democràtica. No serà fàcil, però reconforta que algú tinga aquestes idees clares. Esperem que siguen les de la majoria del nou equip que ha de revertir la situació de desastre estructural al que ens ha conduït de manera conscient el Partit Popular.



















domingo, 16 de noviembre de 2014

Els arbres i el bosc. Difusió del coneixement i impost sobre el capital.

Atabalats per tantes coses [relativament petites] com passen, potser estem discutint acaloradament sobre allò que no toca o, si més no, sobre allò que és accessori i no central per a la nostra societat i per a les nostres formes bàsiques de convivència.

Miopies polítiques a banda, descomptats els tacticismes partidaris, posades al seu lloc les reivindicacions dalt o baix tribals, identificats els pirates i trabucaires amb corbata i estudis que ens roben, convindria parar atenció sobre una de les qüestions medul.lars que ens afecta i ens perjudica [i encara ho farà més si no la revertim]: parle de l’avanç incontenible de les desigualtats, no sols les econòmiques. Podria ser que els arbres ens impediren veure el bosc.

La reflexió ve a torn després de llegir una entrevista a Thomas Piketty que acaba de publicar la revista L’Espill, al seu excel.lent número 47. El títol ja és ben revelador de per on van els trets: La dinàmica de les desigualtats. Explica l’economista francès que durant el segle XX aquestes augmentaren ràpidament fins a la I Guerra Mundial, es reduïren progressivament després pels efectes derivats de la Segona, la descolonització i l’aparició de l’Estat del Benestar, però tornaren a augmentar des de la dècada dels vuitanta ençà. Com sabem, després la Segona Gran Guerra es van viure els Trenta Gloriosos. Uns anys en els que es va poder creure que s’havia arribat a una societat capitalista però quasi sense capital i àdhuc quasi sense capitalistes. Vana il.lusió.

Es tractava, simplement, d’una fase transitòria en la que ha estat produint-se una reconstrucció del sistema; un capitalisme en el que avui en dia els nivells de patrimoni són –diu Piketty, tot i les variacions nacionals- els de la Belle Èpoque, als anys vint del segle passat.

Patim una situació ben feridora com és el notable i desmesurat increment de les desigualtats. Està clar i resulta evident que les institucions del mercat no tenen com a objectiu ni la justícia social ni la qualitat de la democràcia, així com que el sistema de preus no coneix límits ni moral. Ni la concurrència ni el creixement han de reconduir la dinàmica actual, i no podem imaginar una nova guerra que torne a fer creu i ratlla i provoque un nou repartiment de cartes com el de 1945.

Piketty proposa dues formes de combatre la desigualtat creixent i perversa que ens ofega: la difusió del coneixement i una nova política fiscal.

La primera és la més important força de convergència, com s’ha demostrat per als països del capitalisme central i també pot ser-ho per als països emergents. Exigeix, lògicament, inversió pública que potencie eixa difusió del coneixement, la qual cosa passa per incrementar la inversió en educació i en I+D+i, exactament el contrari del que alguns països estan fent, com per exemple l’Espanya de Rajoy.

La segona passa per un impost progressiu al capital, una via fiscal que sintonitze millor amb la fase de capitalisme patrimonial que la immensa majoria estem patint. No es tracta, com aclareix Piketty, d’eliminar l’impost sobre la renda, sinó de potenciar l’impost sobre el capital. Aquest és indefugible per a combatre els nivells d’extrema i obscena desigualtat en la que ens trobem a aquestes altures del segle.

Seria desitjable que, de cara al 2015, l’any electoral en el que anem a jugar-nos el continuar amb una política econòmica que privilegia els poderosos i incrementa les desigualtats, -com és la que desenvolupa el PP de Rajoy i companyia-, les forces polítiques d’oposició d’orientació progressista i redistributiva llegiren Piketty i d’altres economistes com Krugman, Sen o Stiglitz. Convindria jubilar a aquells gurus de l’economia que han oblidat que darrere les grans xifres macroeconòmiques està la majoria absoluta dels ciutadans que pateixen dia a dia la microeconomia. Eixa economia petita, domèstica, que a ells els importa un rave.


A veure, doncs, si de cara als programes electorals i a l’acció política concreta parem compte en el bosc i no ens preocupem tan sols pels arbres.  

domingo, 9 de noviembre de 2014

Espanya i Catalunya: menys amenaces i més política, menys bravates i més amabilitat.

Avui és 9 de novembre. Milers de persones participaran a Catalunya en la gran manifestació amb format de consulta electoral. Em pregunte què faran els que no se senten convidats a participar, i no m’agrada la resposta a la que arribe. Bipolarització i fragmentació de la societat catalana. Pense que arran el crescendo del conflicte que es viu entre el govern de Catalunya [i una part ben important de la ciutadania] i el govern de Madrid [i una part que no sé quantificar de la ciutadania espanyola], la situació es més tibant dia rere dia. El Govern de Rajoy està deixant podrir l'assumpte, i el Govern de Catalunya està fugint cap al davant. Crec que tots dos estan empresonats per una dinàmica que ells mateix han generat i alimentat durant anys i, senzillament, no saben què fer. Veurem que resulta de tanta incomunicació, però em tem que res de bo.

A parer meu és important parar compte en que la major part dels demòcrates espanyols no en té una idea d'Espanya que no siga mig folklòrica, i això en el millor dels casos; els hi agrada l'Estat de les autonomies a l’estil de Ocho apellidos vascos. Ni saben ni entenen, ni volen tampoc, cap altra formulació que la d’una Espanya unitària amb algunes singularitats que no qüestionen eixa concepció arrodonida. No han tingut mai la necessitat de preguntar-se res a propòsit de la pluralitat d’eixa Espanya que ells veuen molt més homogènia del que realment és. Els grans partits, vull dir els d'abast estatal tampoc [la seua responsabilitat és infinitament major], i no tenen una línia pròpia d'actuació davant el que està passant a Catalunya. La prova és que des de l'època Aznar l'independentisme ha anat creixent a un ritme insospitat abans.

És de veres que l'esquerra espanyola no sap què fer, però no està molt lluny de l'esquerra catalana que no és estrictament independentista. Parle d’aquella que va embarcar-se massa alegrement amb Mas i companyia. Pel que fa a la sobiranista, la que està per la independència de Catalunya, no són menors les insuficiències. Un dels errors més importants, segons entenc, és confondre Espanya amb la caricatura grotesca que ara representa Rajoy i els seus corruptes. Convindria, doncs, no trencar més ponts amb la gent que n’hi ha tant més enllà de l’Ebre com a la gent de dins Catalunya que no està a favor de la separació, tot i que ara siguen gairebé invisibles.

El 24 d’agost de 1944 les primeres tropes aliades que van entrar a París van ser les de la Columna Dronne, de la 2ª Divisió Blindada de la Novena Companyia del Regiment de Marxa del Tchad, popularment coneguda com “La Nueve”. El primer oficial de les tropes aliades que va arribar a l’Ajuntament de París va ser el valencià Amado Granell, i amb ell entraren un bon grapat de veterans de la Guerra d’Espanya: catalans, castellans, valencians, asturians, gallecs, andalusos, ... i entre ells el barceloní Luis Royo Ibáñez. Ell conduïa un semioruga que duia escrit un nom: Madrid; altres es deien Guernica, Teruel, Cap Serrat, Brunete, Ebro, Guadalajara, Santander...

Franco va pressionar els francesos conforme va poder i a De Gaulle i companyia ja els va vindre bé silenciar la presència dels republicans espanyols en l’alliberament de la capital. A tots dos els hi convenia. Passaren seixanta anys i, en 2004, després que es van publicar els diaris del capità Dronne –qui comandava La Nueve-, a París es va retre homenatge a aquells valents que havien contribuït a la derrota del feixisme.

Només quedaven dos supervivents per a rebre el reconeixement. Un d’ells era el barceloní Luis Royo Ibáñez. En ser entrevistat i preguntat pel seu paper com a espanyol en l’entrada aliada a París, Royo matisà al periodista: “Republicano español, no español; republicano español, que no es lo mismo”. Entenc perfectament el que volia dir l’ex combatent. Ell era una classe d’espanyol distinta dels de Franco, aquells que havien establert a sang i dolor una dictadura negra com la nit més negra. En som uns quants els qui podríem dir avui el mateix que explicava Royo Ibáñez.

No sé si Sergi Pàmies voldria estar dins d’aquest grup, però escrivia ahir a La Vanguardia: "En la meva condició d'espanyol disciplinadament contribuent i sense antecedents penals, a qui li dóna pànic viure els estralls de discòrdia que van sofrir els meus avantpassats o sumar-me a fratricidis, boicots i dogmatismes induïts, pregunto a l'autoritat espanyola que tant alardó fa de vetllar per les meves garanties democràtiques: si només s'ofereix negació jurídica i no s'exploten altres alternatives consultives, podem considerar-nos demòcrates? De debò creuen que aquesta garantia tindrà valor si en la pràctica la majoria desitja separar-se d'Espanya al més aviat possible i com més lluny millor?". No puc estar més d’acord.

Segons entenc, no n’hi ha més que una alternativa per a salvar la fractura entre Espanya i Catalunya. És el federalisme asimètric, i caldria definir-lo. Ja no pot ser l’Estat de les Autonomies, ja no pot valdre el cafè para todos. Catalunya és distinta, però cabria dins d’una Espanya que s’acceptara heterogènia i plurinacional, moderna, oberta i europea. Tanmateix, això no s’aconseguirà amb urgències ni amb els dirigents polítics actuals. Cal reformular el pacte constitucional, cal obrir els ulls a la realitat. I no serà fàcil. Veig que la situació és cada cop més tibant i veig massa miopia en les dues vores de l'Ebre.


El divorci està en marxa, i arribarem a ell si no som capaços de trobar vies de comunicació, de pacte, de comprensió i de lleialtat. I el divorci, ho sabem, sempre és traumàtic. Està clar que és millor que una convivència insuportable, però caldria, convindria, anar amb més calma, explorar altres possibilitats. Tots. De moment, servidor, com Sergi Pàmies, també exigeix el govern d’Espanya que rectifique. És el govern de l’Estat i, per tant, és el que té la major responsabilitat. Paral.lelament, convindria demanar a totes dues bandes menys amenaces i més política, menys bravates i més amabilitat. 

domingo, 2 de noviembre de 2014

De Fukuyama a Rajoy, passant per Alberto Fabra.

Dècades arrere, des de referents ideològics conservadors, va haver-hi qui va afirmar que havíem arribat a la fi de la història. La idea central es resumia en que el liberalisme finalment vencedor era la millor solució per a l'organització de la societat, i solament ensopegaria d'aleshores en endavant amb enemics menors, com els nacionalismes irredents o els moviments polítics de matriu religiosa. Aquesta democràcia liberal se sustentava, com a clau de volta, en una economia de lliure mercat en la qual l'Estat hauria de jugar un paper mínim encara que, això sí, havia de garantir la major llibertat jurídica possible per al capital en un món globalitzat. Aquella teoria de la fi de la història va ser desmentida pels fets, però no tots van acceptar aquesta evidència.

La teoria política que sustenta a la dreta europea actual és deutora d'aquells postulats que procedeixen de la seua homònima nord-americana de finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat. I és per això que s'esforcen a potenciar la primacia d’allò privat sobre allò públic, a centrar-se exclusivament en la macroeconomia sense interessar-se per la microeconomia dels ciutadans, etcètera.

Fa tres anys, enmig de la galerna de la crisi, els ciutadans li van donar el govern d'Espanya al partit que se sustenta en aquest corrent ideològic, i van convertir en president al seu màxim dirigent. Durant la campanya de desgast a l'executiu al que finalment va substituir, tot era, deia ell, un problema de credibilitat del govern socialista. Era cosa que ell i els seus prengueren el poder perquè les turbulentes aigües de l'economia tornaren al seu llit. Mentia, i ho sabia. No era tan simple la cosa.

De fet, tres anys després, el quadre socioeconòmic és rematadament dolent, més enllà dels discursos interessats que intenten maquillar-lo. Seguim navegant a la deriva en un mar que passa del quasi estancament a la quasi recessió sense solució de continuïtat, amb núvols negres i espessos d'incertesa, i amb un capità que no solament és un incapaç, sinó que és un home paralitzat pel pànic. És una autèntica pertorbació per a tots.

Mariano Rajoy s'ha convertit en aquest moment de la travessia en un problema, fins i tot per als seus. No n’hi ha més que acostar-se a les enquestes, a les tertúlies d'opinió, als editorials dels mitjans, a escoltar a la gent en l'autobús, el metro o el bar. Per si no fos poc, la taca de la corrupció o, millor dit, del saqueig de les arques públiques que s'ha produït durant el seu mandat des dels nivells nacional, regional i local, desprèn ja una pudor insuportable.

Josep Ramoneda deia aquesta setmana en El País que, en aquest com en altres temes, Rajoy transmet la inquietant impressió de que no sap què fer, ni com, ni quan. Recorda l'analista català que fa quasi dos anys que va parlar d'un pacte contra la corrupció i de mesures legals, i no s'ha aprovat ni una. A més, durant aquest temps, la nòmina de gent del PP amb problemes amb la justícia ha anat creixent de manera exponencial. I, en eixe escenari, rematava Ramoneda, tot el que se li ocorre és demanar feixugament disculpes.

L'endemà passat, des d'aigües ideològiques més properes al PP, José Antonio Zarzalejos escrivia en El Confidencial que és necessari obrir un debat ampli i intens sobre si Mariano Rajoy –a qui acusa d'haver-se carregat el partit- és o no el candidat que garanteix als electors conservadors la solvència necessària per a competir de nou pel poder i, sobretot, sobre si té la credibilitat mínima per a aturar i reparar el càncer sistèmic de la corrupció. Afegim a aquest sever correctiu que des de les pàgines d’El Mundo i, fins i tot, les d'ABC, la premsa afí, s'està criticant el silenci i, fins i tot, la pachorra de Rajoy (Ignacio Camacho dixit). La suposada habilitat del gallec per a controlar els tempos polítics, la seua celebrada per alguns impertorbabilitat, no són sinó disfresses, parapets de la seua incompetència. Senzillament ha sigut un error històric. Mai va haver de convertir-se en president d'un Estat complex com és Espanya.

No sap parlar, no sap expressar idees simples de forma convincent. Ni tan sols sentiments. Fins a per a demanar les disculpes de fa uns dies, a propòsit de la corrupció en el seu partit, va haver de mal llegir tres frases. Fa vergonya aliena escoltar-lo, i en les seues pròpies files creix el descoratjament i augmenta el nerviosisme pensant en el 2015 com a any electoral.

No és capaç d'ordenar i fer funcionar al seu govern, en el qual destaca i predomina la magarrufa que ell mateix practica. Els ministres més incapaços i els dirigents més mediocres, mentre que servils, gaudeixen de la seua protecció. No compareix davant els mitjans ni en el Parlament, ni per a explicar per què ha hagut d'expulsar a Rodrigo Rato, ni el per què del desori de la crisi de l'ébola, ni els comptes il.legals del seu partit, ni com pensa abordar la creixent tensió amb Catalunya. Això per no parlar de com va a depurar els casos de corrupció o de com va a reduir les xifres de la desocupació i l’empobriment de sectors creixents de la població i, particularment, de la que afecta als xiquets.

Serà capaç d'acabar la legislatura? En un partit tan presidencialista, jeràrquic i autoritari com el PP és difícil moure-li la cadira al Cap. Així i tot, els poders financers realment existents, no van a fer res, no van a pressionar-ho perquè es retire a Pontevedra, d'on mai va haver d'eixir? Algú va a proposar que Soraya Sáez o algun tapat ho substituïsca? O que es convoquen eleccions? La selecció negativa dels mediocres ha arribat el seu punt més alt.


Alberto Fabra a València i Rajoy a Espanya són, tal vegada, els paradigmes més evidents d'aquesta realitat. El valencià va heretar de Camps, el seu antecessor, un territori en fallida econòmica i moral. I no ha aconseguit sinó embossar-ho encara més, instal.lant-se en el deliri. No apartar als corruptes que poblen la seua bancada en el parlament regional i a molts governs municipals, inventar-se una llei de protecció de la paella, la pilota i el secessionisme lingüístic, o elaborar uns pressupostos  incloent mil cinc-cents milions d'euros que no va a ingressar són les mostres més dramàtiques de la seua incapacitat. Quan apareix en públic és assetjat i esbroncat, així que ha de fugir per on pot als crits de moniato. Aquest és el camí que li espera a Rajoy. En el seu partit ho saben i estan pegant-li voltes a com ixen d'aquesta. El valencià ja va ser abandonat fins i tot per la cúpula central del PP i és un cadàver polític. El gallec presenta símptomes d'estar en situació terminal. No obstant açò, encara poden fer molt de mal. La temptació és la de morir matant.

domingo, 26 de octubre de 2014

El [fals] mite de la dreta polida i eficient.

Els mites s'enfonsen, a voltes fins i tot es desintegren, quan són confrontats de manera racional amb la realitat. Generalment, aquests mites provenen  de narracions imaginàries que han arribat a convertir-se en creences majoritàriament acceptades. Alguns aconsegueixen a constituir-se quasi com a axiomes que no admeten discussió, fins i tot entre persones assenyades i mitjanament formades.

La majoria d'eixos mites, i entrem ja en el terreny de la res publica, tenen èpoques d'esplendor i unes altres en les quals semblen finalment superats. Alguns, no obstant això, han esdevingut incombustibles, eterns, i han aconseguit la categoria d'inqüestionables. Hem de tenir en compte que aquestes anades i vingudes, aquestes llums i ombres, aquells aparents finals de cicle no són, les més de les vegades, producte del lliure joc de les idees. Algunes d'aquestes fabulacions aparentment certes són el resultat d'hàbils treballs de propaganda, quan no directament de màrqueting tòxic que obeeix a interessos molt concrets i amb freqüència foscos.

Un d'aquests mites en matèria política és aquell que sosté que la dreta partidària és més eficaç i més polida i, per tant, menys propensa a ficar la mà en el calaix dels diners fiscals com a gestors dels assumptes públics.

S'ha repetit molt que com ja són persones que han arribat a la política menjats i ben menjats, per aplicar la gràfica forma en la qual ho va descriure recentment el conseller de sanitat de Madrid, no són propensos a apropiar-se d’allò dels demés. A més, -sempre s'ha dit-, els menjats i ben menjats s'han distingit perquè posseeixen patrimoni i ho gestionen amb profit. Eficàcia i netedat en la direcció dels assumptes polítics, en el control i acompliment de la cosa pública, tal com ho fan en la seua vida privada. Així resa aquest mite sobre la dreta política.

Doncs resulta que no. Que no és així de cap manera. Ni són polits, ni són eficients. Són, si hem de qualificar-los així, amb rapidesa i amb una paraula, cobdiciosos: sempre volen més; per més menjats i ben menjats que estiguen, procuren abassegar-ne més i més, no importen els mitjans que hagen d'utilitzar per a aconseguir-ho. Pel que fa a l'eficiència, a les proves podem remetre'ns, i per a mostra un botó: el percentatge d'inútils entre, sense anar més lluny, els ministres del Govern d'Espanya és paorós.

Qui ha ficat la mà en el calaix dels diners? Pel que sembla, tot el/la que ha pogut. També persones procedents de l'esquerra política i de, fins i tot, el sindicalisme de classe. Però aquests són la part minoritària, proclame el que proclame la derechona mediàtica, disfressada o no de lagarterana. L'epidèmia de corrupció que ens afligeix, que ens està ensorrant sense respectar institució alguna, arranca de la Real família, passa per ministres i alts dirigents partidaris estatals i regionals, consellers d'administració de grans empreses i comandaments militars opacs a la justícia, patums empresarials que no són sinó depredadors de l'erari públic, i arriba fins a alcaldes i regidors que trauen el que poden, que la vida són quatre dies. Aquesta dreta tenim; la que no distingeix entre els recursos públics i l'acumulació de beneficis privats. Aquella dreta que amb una mà no vol saber res de les responsabilitats polítiques fins que la justícia es pronuncie, mentre que amb l'altra obstaculitza, entreté i procura avortar les causes judicials que els afecten. No, no són precisament polits.

De la [suposada] eficiència també es pot parlar molt. Els seus quadres són el resultat de la selecció negativa de personal que els afligeix, amplificada per una meritocràcia inversa, que fa del més maldestre o del més incapaç l'idoni per a ocupar un càrrec, sempre que siga obedient als seus majors i impermeable davant les crítiques. Qui va dir que la dreta gestiona bé, i que és millor que governe en els temps difícils?

Gestiona bé els seus interessos, no els que són generals. Així podem apreciar-ho si parem compte: des del Banc d'Espanya cec i sord davant els excessos en les Caixes d'estalvi a l'esclat de la bambolla immobiliària; des de l'augment dramàtic de la desocupació a la política privatitzadora de la sanitat pública; des de l'ús ideològic i partidista de l'educació a la potenciació sense fre de l'ensenyament privat; des de la  jibarització de les prestacions socials a la privatització de serveis essencials; des del descrèdit dels mitjans de comunicació públics a la crisi de l'ébola.  En aquests tres anys amb Rajoy al capdavant, tot el que ha passat per les mans d'aquells gestors suposadament eficients ha acabat en el desastre. En el desastre que no és incompatible amb els beneficis dels seus amics polítics o empresarials.

Però, això sí, sempre la culpa i la responsabilitat és dels altres: de l'herència, de la malvolença, de la irresponsabilitat, de la perversitat dels seus adversaris. I quan no pot ser així, quan es demostra que algú de la seua tribu ha sigut un corrupte o simplement un inútil, es tallen amarres amb ell [o ella], i es desmenteix qualsevol responsabilitat del grup en la seua actuació delictiva o dolosa. Sense pestanyejar. O pestanyejant, com Rajoy.


Perquè aqueixa dreta franquistoide que patim segueix gastant massa en gomina, anant a missa els diumenges i pensant que l'espai públic és el seu cortijo. Viu instal·lada en la supèrbia que li impedeix acceptar els drets dels ciutadans com a inalienables, i actua com si el que és de tots fóra seu. Aquesta dreta és la que ens va caure com una plaga fa tres anys. Farà falta que arribem amb vida al final de la legislatura i puguem expulsar-la a les tenebres exteriors perquè no torne mentre no curse amb aprofitament un màster internacional sobre democràcia de qualitat i amb eficàcia social.

domingo, 19 de octubre de 2014

Pobles i populismes.

Quan des del llenguatge col·loquial parlem de poble ens referim habitualment al conjunt de persones d'un lloc, regió o país que tenen un mateix o paregut origen o comparteixen -amb variacions menors- una mateixa cultura. Raonable i senzill d'entendre. No obstant això, quan aquest concepte de poble es converteix en categoria política la cosa es complica. Fonamentalment perquè s'utilitza designant el tot per la part, amb un afany totalitzador que freqüentment és no solament abusiu sinó bastard en la mesura que eixe genèric serveix a interessos particulars que es volen fer passar per generals. Es parla així amb intencions inconfessables del poble espanyol, el poble català, o el poble basc, per citar alguns casos pròxims.

Alguns, potser per deformació professional, o per pur sentit comú polític, ens posem en guàrdia quan escoltem a un dirigent polític parlar del que desitja o necessita el poble, el seu poble, el que ell representa, dirigeix o lidera.

Per aquesta senzilla raó no ens agraden i ens preocupen els qui utilitzen amb tanta facilitat el concepte de poble en el discurs polític. Ens estimem més sentir parlar de ciutadans, en tant que subjectes de drets civils i polítics personals i inalienables.

Parlar amb lleugeresa del poble com a subjecte polític, del que aquest poble desitja o necessita, és una de les característiques dels sistemes polítics que són denominats populistes. Apressem-nos a aclarir que és necessari diferenciar comportaments [polítics] populistes de sistemes [polítics] populistes. Els primers estan generalitzats. Pràcticament tots els partits polítics es recolzen en un discurs populista: enalteixen el propi i degraden l'alié, il·luminen els seus encerts i oculten els seus errors o insuficiències, culpabilitzen sempre als altres del que va malament i es fan amb la paternitat exclusiva del que va bé, exageren els dèficits dels adversaris i canten els seus propis encerts com a resultat de les grans virtuts que els singularitzen.

La novetat en aquests temps difícils que vivim és que han aparegut organitzacions noves i, en paral·lel, semblen estar mutant unes altres no tan recents, que ens fan témer que estan en trànsit de que el seu comportament [populista] done pas a un sistema [populista]. Exemples, noms es preguntarà el lector. Proposem acabar de llegir aquest text i que cadascun done les seues pròpies respostes a la pregunta.

L'etiqueta populista ha sigut aplicada a règims, estats, organitzacions polítiques i líders partidaris, i el primer problema amb el qual ensopeguem és que tenim dificultats per a saber que hi ha darrere d'aquesta etiqueta, darrere del propi concepte de populisme. Els historiadors, els sociòlegs, els politòlegs han escrit abundantment sobre aquest problema, i amb freqüència han utilitzat el mateix concepte per a referir-se a fenòmens molt diferents. En un primer acostament podem dir que quan es parla de populisme es pot estar al·ludint a: 1) formes de mobilització política en les quals líders demagògics i carismàtics manipulen a grups humans amplis i amb escassa formació política; 2) moviments socials policlassistes, liderats per la classe mitjana o alta però amb una àmplia base popular obrera i/o camperola; 3) una fase històrica en el desenvolupament dependent o una etapa en la transició a la modernitat; 4) polítiques estatals redistributives, nacionalistes i incloents, oposades a les polítiques excloents que beneficien al capital estranger, concentren l'ingrés i reprimeixen les demandes populars; 5) un tipus de partit polític liderat des de la classe mitjana o alta, amb base popular i sense definició ideològica precisa; 6) un discurs polític que divideix a la societat en dos camps antagònics: per exemple el poble contra l'elit dominant; i 7) en la mesura que s'ha donat i es dóna amb freqüència a Amèrica Llatina, l'intent d'algunes nacions de controlar processos de modernització determinats des de l'exterior, fent que l'Estat adopte un paper central en la defensa de la identitat pròpia i en la promoció de la integració nacional mitjançant el desenvolupament econòmic.

Pot dir-se, doncs, que quan diem populisme no estem parlant d'un concepte clar, sinó tot el contrari. Malgrat això, la pròpia força del concepte, la noció intuïtiva que tothom sembla tenir d'ell, ha fet que després de dècades segueix sent utilitzat per a catalogar règims com el d'Alberto Fujimori en el Perú dels noranta o el d'Hugo Chávez/Nicolás Maduro en la Veneçuela actual, per no fer una llista més extensa. Sembla que amb el populisme passa que ningú sap definir-ho, però tots saben el que és.

         Així doncs, si acceptem el concepte, i sembla que no hi ha alternativa, observarem que podem trobar un populisme primerenc o liberal, un  populisme clàssic i, finalment, allò que hom denomina neopopulisme. Entre els populismes primerencs podem incloure els governs d’Hipólíto Yrigoyen en l'Argentina, amb el seu radicalisme personalista; i el d'Arturo Alessandri a Xile, amb la seua “benvolguda xusma”. Tots dos van ser deposats per sengles colps militars.

         El populisme clàssic, el de més difícil anàlisi, és aquell que triomfa majoritàriament durant les dècades dels trenta i els quaranta del segle XX. I ho fa de la mà de Getulio Vargas a Brasil, Lázaro Cárdenas a Mèxic, Juan Domingo Perón en l'Argentina, Victor Raúl Haja de la Torre en el Perú, Rómulo Betancourt a Veneçuela o Jorge Eliécer Gaitán a Colòmbia. Tots ells, des d'una mobilització policlassista fonamentalment de masses urbanes, es definien com a promotors d'un canvi social a favor dels treballadors, des de la democràcia electoral i el nacionalisme continental. Apareixeran altres propostes populistes en els anys seixanta i encara en els setanta: Goulart a Brasil, Velasco Ibarra a Equador, Velasco Alvarado al Perú, Echevarría a Mèxic, o el dels germans Castro a Cuba per citar algunes que podrien ser més, però no tindran l'èxit de les primeres. Les dictadures militars de nou tipus, les anomenades de Seguretat Nacional, seran les que acabaran amb moltes d'aquestes experiències de populisme tardà.

         El neopopulisme dels noranta ha de ser entès com una resposta a la fortíssima crisi econòmica dels vuitanta i als seus efectes més duradors, amb grans demandes socials no cobertes, que va impulsar nous lideratges amb fort suport social. Cal inscriure'ls en contextos com el de la informalització de la política, marcada per processos que es produeixen i desenvolupen al marge i en contra de la política tradicional i de la institucionalitat democràtica; aquells en els quals es viu una crisi profunda del paper mediador dels partits polítics històrics. El neoliberalisme, dels vuitanta i els noranta, més o menys salvatge segons països, va contribuir a la desinstitucionalizació de la representació política, la qual cosa va constituir un immillorable brou de cultiu per a aquests neopopulismes.

Cal apuntar finalment que pel que fa al populisme, podem acostar-nos a la seua comprensió des de l'establiment de cinc característiques que permeten tant la comparació de fenòmens com la identificació de subtipus que tenen, allò que podríem dir, una semblança de família. Són aquestes: 1) Un patró personalista o paternalista de lideratge polític, encara que no necessàriament carismàtic; 2) Una coalició política policlassista i heterogènia, amb majoria abundant de sectors subalterns; 3) Un procés de mobilització de dalt a baix, que passa per alt les formes institucionalitzades de mediació, o les subordina a vincles més directes entre el líder i les masses; 4) Una ideologia amorfa o eclèctica, caracteritzada per un discurs que exalta als sectors subalterns i que és explícitament antielitista i/o antiestablishment;  5) Un projecte econòmic que utilitza mètodes redistributius o clientelistes, àmpliament difosos amb l'objectiu de crear una base material per al suport dels sectors populars.

És necessari estar molt atents a l'emergència d'aquestes propostes polítiques. No apareixen perquè sí. Sempre hi ha raons que les expliquen. Algunes de les causes tradicionals de l'aparició de les alternatives populistes es donen ací i ara: baixa o molt baixa qualitat democràtica, descrèdit de tot tipus d'institucions, crisi econòmica que colpeja als més febles i els més joves, crisis de valors comunament acceptats, desprestigi dels partits polítics tradicionals, allunyament creixent entre el govern i els ciutadans, sensació d'engany o frau als ciutadans per part dels seus teòrics representants, corrupció que apareix com generalitzada en les altes instàncies polítiques, econòmiques o financeres, reducció o posada en qüestió de drets consolidats dels ciutadans, etc.


No obstant això, és convenient recordar que els populismes sempre fracassen. Tard o d'hora. Pretenen ser una drecera a la solució dels problemes. I mai, mai els grans problemes tenen solucions senzilles. En el nostre cas, com en molts altres, l'única eixida és elevar la qualitat de la democràcia, castigar amb rapidesa els comportaments dolosos, depurar als qui roben o menteixen a la ciutadania, enfortir les institucions i incrementar el volum dels qui participen de forma activa i vigilant en la gestió de la cosa pública. No hi ha més. Altres camins poden semblar més atractius per justiciers i immediats. Però és aparença i no realitat.