viernes, 24 de junio de 2011

Que fem amb els militants crítics? Carregar-nos-els, com sempre.

No tinc ni idea de quantes són les intrigues que escanyen el PSPVde València després de l'últim desastre electoral , pel que fa als seus corrents, sensibilitats o famílies. Ho ignore tot respecte a la correlació de forces interna, els equilibris i les parcel·les repartides entre elles. Francament, és una qüestió que deplore però davant la qual no puc fer res. És una organització que, vista des de fora, porta quasi dues dècades practicant el canibalisme i els resultats no poden ser més explícits. En tot el País, però especialment a la ciutat de València, resulta una evidència que si perseveren aconseguiran el que sembla es proposen: desaparéixer, convertir-se en una partit residual, irrellevant.

He sabut avui que la direcció política del PSPV ha decidit prescindir dels serveis de Fran Sanz. Un immens error més i, pel que sembla, una indignitat. Crec que és un error perquè Fran Sanz és un militant "de los de antes", d'aquells que fan partit, que eixamplen el partit, que obrin el partit, que difonen el partit, que aconsegueixen sumar voluntats i col.laboracions en benefici del partit, perquè el partit és el conjunt d'homes i dones que treballen políticament perquè tenen un projecte de societat millor que la que patim.

Hem compartit militàncies dècades arrere, però Fran Sanz és un corredor de marató política i un crític lleial amb el seu partit (com ha escrit avui Justo Serna), qui fa prou d'anys va entrar al PSPV. Semblava la seua una opció no sols lògica, sinó raonable. Altres, no obstant, jo entre ells, no vam donar eixe darrer pas i ens vam anar a casa, políticament parlant. Malgrat tot, hem continuat en contacte, ens hem escrit, ens hem parlat i, fins i tot, en un parell d'ocasions va convidar-me a raonar a un acte de partit.

El darrer, va ser a les vespres de les eleccions de 2008, a propòsit de les quals jo havia escrit alguna cosa en benefici del vot a Zapatero. Va ser un sopar a Benimaclet, amb més de mig centenar de persones, on Justo Serna i jo vam intervindre en sintonia amb un text que ens havia demanat a cadascú amb antel.lació i que havia distribuït entre els assistents. Després de les intervencions, en acabar el sopar, hi hagué un debat ben interessant. Certament jo vaig argumentar que calia votar el PSPV-PSOE a les eleccions legislatives, però ho vaig fer amb un discurs molt crític amb el PSOE, tot insistint en el retorn dels 400 euros i amb el que jo entenia (i entenc) com una actitud entreguista amb l'Església Catòlica. Ni una cosa ni l'altra, entenia jo (i entenc) n'eren pròpies de la socialdemocràcia. Al remat, tanmateix, vaig dir, la millor opció era votar per les sigles que en cas de victòria mantindria a Zapatero com a president del Govern. Fran Sanz va rebre crítiques i desqualificacions per organitzar un acte pel qual hauria d'haver rebut la felicitació de la direcció del seu partit.

Molt més important va ser, recentment, el debat que va organitzar a l'Octubre del carrer Sant Ferran, sobre el llibre de Toni Judt, amb el mateix Justo Serna i amb Joan Romero. Un acte que va ser un èxit polític d'unes dimensions inimaginables per al PSPV de València, amb un saló a vessar de gent. Un debat, clar, que va ser lúcid i fonamentat, al voltant de la situació per la qual travesa la socialdemocràcia a Europa.

Més enllà, per tant, de la seua tasca interna, puc dir que -vist des de la perifèria partidària- Fran Sanz és un socialista format i compromés, que exemplifica allò que vol dir la paraula militant. Ara, han prescindit d'ell. Un greu error. Un pas més del partit socialista en la direcció contrària als seus interessos i els dels qui voldríem que el PSPV oferira una alternativa front a l'hegemonia del Partit Popular. Un pas més cap a la irrellevància política per part de la direcció del PSPV-PSOE.

I, a més, una injustícia amb un militant dels que ja en queden ben pocs.

lunes, 20 de junio de 2011

Després les manifestacions del 15M, les declaracions. Compte en caure en la temptació populista.


Vaig escriure fa uns dies un post al qual afirmava que n'hi ha consens al voltant de la idea que els joves, la generació millor preparada de la història d'aquest país, són els més perjudicats per la mateixa crisi econòmica que ens està ofegant sense perspectives -segons sembla- de millora pròxima.

És per això i per altres raons (crec imprescindible que els partits polítics prenguen consciència de la desafecció ciutadana que generen, per exemple) que he considerat allò del 15M com una excel.lent notícia, com una mostra contundent que la nostra societat encara respira políticament, que la ciutadania no està completament anestesiada.

Ahir, la manifestació de València va ser un èxit i els que vam caminar els carrers de la ciutat vam tonificar la nostra musculatura cívica i democràtica, que falta ens fa.

Avui, però, unes declaracions a Carles Francino, en la SER, d'un portaveu del 15M m'han encés les llums d'alarma. A propòsit de les mobilitzacions  que es van produir a tot el territori espanyol ha dit, com a sentència, que  "el poble porta un mes parlant".

Convindria no anar tan apresa i no simplificar tant la realitat que és, per definició, molt complexa. No, milers de ciutadans han donat el seu suport més o menys tangible a unes concentracions propiciades pel 15M (servidor en persona i per escrit, sense anar més lluny), però ni els acampats assembleistes, ni els que hem acudit a les seues reunions o a la manifestació d'ahir som "el poble". És digne de reflexió eixe prendre la part pel tot.  Qui és "el poble"? Eixe “poble” és el conjunt dels ciutadans? Tenim drets individuals els ciutadans, o els drets són exclussivament “del Poble”? Forme jo part "del poble"? Òbviament sí, però jo no sols he parlat mitjançant el meu suport al 15M. Entre altres intervencions vaig parlar el passat dia 22, dipositant dues paperetes a sengles urnes al meu col.legi electoral de Sagunt.

És per això que si realment els amics del 15M volen apel.lar als que han parlat durant el darrer mes, coincidirem que no han sigut només uns milers, han sigut milions els que hem votat, i per a milions d'eixos que hem votat els polítics electes sí ens representen (de fet, són un reflexe bastant fidel de la nostra societat; mal que ens pese). A moltíssims dels que ahir vam desfilar per València no ens agraden els vencedors (pràcticament per tot arreu), ni bona part dels vençuts, però tenen una legitimitat representativa que el 15M no en té. Desconéixer eixa realitat, fer com que no existix, considerar-se "els únics legítims representants del poble", em genera una lleugera sensació d'"alarma per populisme".

Com sabem, el discurs populista es caracteritza, entre altres coses, per dividir a la societat en dos camps antagònics: el poble contra un enemic odiós (l'oligarquia, els polítics tradicionals, els banquers, el FMI, l'imperialisme, un enemic extern, etc.).  El neopopulisme que va sorgir a molts països durant la dècada dels noranta s'interpreta com una resposta funcional a determinades demandes socials no cobertes, donada la profunditat de la crisi econòmica, que encoratja el sorgiment de nous lideratges amb fort suport social. Es parla d'uns moviments dins de la generalitzada informalització de la política, marcada per l'eclosió de processos que es desenvolupen al marge i en contra de la política tradicional i de la institucionalitat democràtica, i que s'estenen al mig d'una crisi de la funció mediadora dels partits polítics i de l'aplicació de polítiques neoliberals. Una connexió i convivència, la de neopopulisme i neoliberalisme, que s'explica per la tendència recíproca a provocar i incrementar la desintitucionalització de la representació política.

El discurs populista es caracteritza, en primer lloc, per difondre la imatge d'una societat radicalment dividida en dos camps polítics antagònics: el poble front al seu enemic. En aquesta divisió maniquea, el poble és afalagat i reafirmat, perquè representa l'autèntic, el nacional, el moral, el just i el bo. S'exalta la pròpia identitat col·lectiva i la pertinència de les solucions per als problemes que es troben en la fidelitat a la tradició i la cultura heretada, mentre que l'enemic representa l'antipoble, a l'estranger i fals, injust i immoral. La radicalitat de l'enfrontament fa impossible l'acord o la sintonia, per la qual cosa l'oposició (els qui “no són poble”) queda privada de tota legitimitat i el discurs es converteix en profundament oposat al  statu quo. La supremacia de la voluntat popular genera i estimula formes de participació que mostren l'exaltació de les virtuts pròpies de la gent comuna, incorrupta i vertadera, i una profunda desconfiança en tot el que representen als altres, els antinacionals, corruptes i degenerats, materialitzats en l'oci elitista, la cultura i la política tradicionals.

Som molts els qui aplaudim la sacsejada que el 15M ha provocat, tot i que el començament no va ser precisament feliç per això de Movimiento (que encara ens espanta a molts). Som comprensius amb determinades simplificacions, amb alguns dels els excessos verbals, amb les sentències poètiques, amb les indefinicions. Val. D'acord. Però també tenim el dret de discrepar i d'alertar davant accions, propostes o discursos que ens resulten poc mesurats o, directament, censurables.

La situació és molt dura. Més que ningú per a aquells que han eixit al carrer a cridar que està ofegant-los la crisi, l'especulació i la poca vergonya de molts actors polítics i econòmics. Ull, però, en creure que la història de les mobilitzacions socials va començar el 15 de maig de 2011.  No inventem ara l'aigua tèbia, per favor. I sobre tot: compte en caure en la temptació de dividir la societat en bons i roïns. Molt de compte amb la temptació populista.

miércoles, 15 de junio de 2011

Els indignats del 15M no poden pedre la cobertura de l'opinió pública

El Moviment dels indignats que des de fa setmanes s'ha convertit en un referent polític que ningú no pot ignorar va captar des dels seus inicis no sols la benevolència, sinó la simpatia de l'opinió pública majoritària. Els del 15M han de ser conscients, però, que no poden perdre-la.

Tothom que té els ulls oberts i les orelles parades sap què està passant a l'Europa perifèrica, des de Grècia a Portugal, des d'Irlanda a Islàndia. És una certesa per tots els qui estem atents a la cosa pública que fa mesos que Espanya voreja el drama macroeconòmic, i que són milions les persones que travessen un drama micro que els està fent patir de valent. Els valencians, a casa nostra, sabem que la crisi presenta unes components que no fan sinó agreujar encara més la situació, en la mesura que durant anys la nostra economia ha viscut enganxada a l'especulació immobiliaria.

N'hi ha consens al voltant de la idea que els joves, la generació millor preparada de la història d'aquest país, -com està repetint-se fins al cansament darrerament-, són els més perjudicats per la mateixa crisi econòmica que ens està ofegant sense perspectives -segons sembla- de millora pròxima. Un quaranta per cent de la població activa entre 16 i 25 anys està sense faena. La franja més preparada, aquells que han rebut una educació universitària que, -en la mesura que està fortament subvencionada-, hem pagat entre tots, li ha tret la pols al verb emigrar i estan conjugant-lo a tort i dret. Els joves estan decebuts, desesperançats i indignats; molt indignats. I no els falta raó, perquè la tenen tota. I aquests joves manifestants que han decidit passar les nits a les places de les nostres ciutats, tenen pare i mare, avis, parents i amics.

Tots en tenim de fills sense faena. Tots en tenim de fills o d'amics dels nostres fills que estan preparant-se per a marxar fòra, o ja ho han fet, tot fugint a la recerca d'un horitzó laboral i personal. En la mesura que aquest consens existeix, les concentracions del 15M han gaudit, i gaudeixen, d'una molt elevada dosi de simpatia generalitzada.

Afegim-li alguns incidents greus, com ara la càrrega de la policia a Plaça de Catalunya (junt amb altres episodis afortunadament menors), i sumem-li el descrèdit dels polítics professionals i dels partits als que representen (el tercer problema dels ciutadans d'Espanya, segons el CIS), i tindrem un mapa bastant fidel del per què dels bons ulls amb els quals l'opinió pública ha donat suport i ha teixit un mant protector sobre les concentracions dels joves indignats.

El favor de l'opinió pública, -sense el qual els indignats farien malbé el microclima en el qual s'han desenvolupat-, s'ha de mantindre. Els indignats han d'entendre que hi ha una línia roja que no poden ultrapassar: la que separa la protesta legítima de la vulneració del Codi Penal.

És cert que hi ha una violència implícita en el sistema: la que et deixa sense treball, la que et paga un salari de misèria (per allò de l'oferta i la demanda), la de l'abús impune dels desaprensius que saben fer negoci del patiment d'altres. És cert, a més, que hi ha hagut episodis de violència a càrrec de les forces de l'ordre. És possible que algunes entre les violències implícites i entre les explícites hagen estat directament provocacions. També és cert que al costat dels indignats hi ha persones i grups, apenes grupuscles sense representativitat efectiva, que en són partidaris del vell "quant que pitjor, millor". Tanmateix, el contingent majoritari dels partidaris del 15M ha de mantindre la calma, i no hauria de caure en les provocacions. A més, pense, han de ser inflexibles i expulsar aquells que emparant-se amb ells, amagant-se sota la seua imatge, poden arribar a fer servir la violència, la coacció i l'amenaça.

Cal definir objectius tangibles, sí. Cal exigir-los, també; però, ull amb infringir el marc jurídic de l'Estat de Dret, especialment el Codi Penal. No sols seria èticament reprovable, seria un greuíssim error que podria fer malbé el favor de l'opinió pública amb el que conten, i sense ell el 15M no podria sobreviure. Allò que ha passat aquest matí al Parlament de Catalunya va, a la meua opinió, en contra dels objectius i dels interessos que defensa i representa, ara per ara, el 15M.

domingo, 12 de junio de 2011

Roda i volta sobre la llengua, o de com no és possible despolitizar-la

Fa uns dies vaig penjar un post (- Mira pare, està escrit en valencià) que ha generat una resposta amable al seu bloc d'una persona a la que no tinc el gust (Jesús Pàrraga), i un debat al qual han participat diverses persones (alguna sí, coneguda i molt apreciada). He volgut sumar-me i he començat a escriure a l'apartat corresponent del seu bloc, però és tan incòmode redactar un text que no siga poc més d'un telegrama que he decidit traslladar-me al meu per a escriure'l en l'aire. Ahí va la meua participació.

Perdoneu-me per entrar tard al debat, que està interessant. Perdoneu-me a més, -i no serà una sorpresa si heu llegit coses que escric al meu bloc-, pel meu pesimisme.

Aquest tema de l'escola en valencià i del valencià a l'escola és per a mi un tema central de la nostra història recent, que es converteix en central-central i de màxima actualitat perquè el connecte amb el relatiu a l'Escola Pública. No vull, no obstant, extendre'm massa, així que faré alguns telegrames:

1) Molts vam arribar amb els nostres fills a la línia en valencià durant els primers vuitanta per militància valencianista, que no necessàriament nacionalista. Potser ací caldria definir què és ser nacionalista i, tal vegada, desenvolupar la idea que el valencianisme sempre és polític, però no ha de produir-se, per definició, una trasllació partidària.

2) Com alguns heu apuntat, la línia s'ha fet més plural, i ahí cal incloure els pragmàtics que han descobert que en la línia en valencià hi ha avantatges escolars per als seus fills.

3) La realitat de l'escola en valencià no es pot deslliurar de la de l'escola pública, la qual cosa fa que els pares i mares hagen de lluitar per drets que hauríen de ser satisfets d'ofici per l'Administració. Com que no ho són, malauradament, cal mobilitzar els ciutadans compromesos, la qual cosa espanta els pares i mares que no volen enredros ("ni política"), i els espenta cap a l'escola concertada. Els enemics de l'escola pública i del valencià a l'escola han aconseguit així matar dos tirs d'un pardal. I així anem.

3) Al meu parer, no és possible despolititzar la llengua, ni el seu ús, ni l'exigència de la seua presència pública. No és possible. Un argument d'uns quants que podríem citar: a València ciutat (una altra cosa és a comarques, i no t'ho cregues del tot) parlar valencià en públic (reunió de veins de l'escala, botiga del barri, assemblea del col.legi, ambulatori, comissaria de policia, taxi...) provoca que et classifiquen quasi automàticament com a nacionalista i catalanista (és a dir separatista, és a dir altres coses encara pitjors). Si a més el teu nom és Andreu, Pere o Empar, ja estàs perfilat del tot. I què hem de fer, sinó fer política i resistència cívica pera revertir aquesta situació.

4) Des de la Batalla de València molt especialment, l'ús social de la llengua va generar la desqualificació: catalanistes (és a dir, traidors a València) n'erem els qui l'exigiem. Una anècdota personal: vaig ser despatxat d'una faena que compatibilitzava amb els estudis (a una petita empresa familiar, anys setanta) per "rojo" i per catalanista. És cert que vaig ajudar a muntar CCOO i que vaig afiliar algun treballador al PCPV, però realment allò que em va condemnar, allò que em va penjar la soga al coll, va ser mantindre en públic i amb tossudesa que els valencians n'erem catalans i que jo parlava català. Era molt jove, i ara estic convençut que vaig cometre greus errors polítics..

5) Van aconseguir (amb la meua col.laboració innocent i la d'alguns milers més) dur el debat polític al terreny dels sentiments: bandera, llengua i territori. Tres batalles, tres derrotes. Què explicava Emilio Attard de la collonada de Comunitat Valenciana? Nosaltres parlant de raons, de gramàtica, de romanística, de ciència política, de geografia; i els instigadors de la Batalla de València fent populisme groller i sentimentaloide. No volien raonar, no volien consensuar res. Volien vèncer-nos. I ven fer molt, molta política, partidària i no partidària. Amb quins resultats?

6) La llengua és política. Era Josep Pla, si no recorde mal, qui deia que Catalunya és un país al qual si dius bon dia, et contesten bon dia. A casa nostra, i ho dic per experiència personal, si dius bon dia pots endur-te sorpreses. Algunes agradables; altres al contrari. Quan entres a una botiga i dius Bon dia!, estàs fent política.

7) Un amic meu insistia fa molts anys com el qui recita un mantra que la llengua no seria només una forma de comunicació normal mentre la Coca-Cola no realitzara publicitat en valencià. En fa? Sabrà de política la Coca Cola?

8) Una altra d'amics. En una reunió de professionals de l'ensenyament de tots els nivells educatius, un d'ells ens va demanar: alçeu la mà el qui estiga segur que els fills dels seus fills parlaran valencià. Com cantava Llach a El Bandoler: Ningú ho va fer.

9) Tercera d'amics. Un que és home reflexiu ha dit moltes vegades en públic que la llengua no podrà sobreviure si els valencianoparlants no som capaços de pactar amb els que són refractaris a ella, o directament contraris. El problema és greu: la majoria dels altres no tenen ni la menor intenció ni el menor interés en pactar res.

10) Així tot, jo crec que caldria pactar. És l'única possiblilitat de sobreviure. Ara, amb l'anglés que ningú no pot discutir quant a la validessa com a llengua útil i necessària, és més fàcil arraconar el valencià. Caldria fer un gran pacte per la llengua, pel seu ensenyament, pel seu ús. Per això es va fer una llei. De fet, hi ha una llei; però, no sols ha estat reiteradament incomplida, és que ara acaben d'anunciar-nos que van a donar-li la puntilla.

11) No sé com propiciar eixe pacte. No sé què caldria fer. Sí que sé, però, que començar a parlar de feixistes (tot fent un sinònim incorrecte amb autoritaris, vull entendre; o tot desconeguent allò que és el feixisme), i seguir amb la divisió desqualificadora entre espanyols i valencians, no és un bon camí. A més d'altres coses, és un greu error polític.

Lamente no tindre ni una idea amable.

sábado, 11 de junio de 2011

Jesús de Natzaret a les Corts Valencianes?

Arran la constitució de les Corts Valencianes amb els nous representants elegits el passat 22 de maig, el nou president d'aquestes, el senyor Juan Cotino, ha tornat a fer alardó de les seues creences religioses, tot confonent el Saló Plenari del Parlament valencià amb un racó de casa seua. La foto del cavaller i el crucifix ha pegat la volta al món, i de nou els valencians hem estat notícia per a la broma, el sarcasme o, si més no, la sorpresa d'aquells que ens miren des de la distància.

Em pregunte el perquè de l'exhibició tan desubicada de les íntimes conviccions religioses del senyor Cotino. Que ens vol transmetre el senyor President de les Corts Valencianes? ¿Vol transmetre-li als seus companys de partit i/o als seus germans en Crist alguna cosa així com que Jesús de Natzaret ha entrat de la seua mà a la cambra legislativa valenciana? De ser encertada l'explicació, amb quina intenció ho hauria fet? La d'emparar-se sota la protecció de la creu per a legislar amb justícia i rectitud?

Com que és coneguda la profunda religiositat del senyor Cotino, no de bades es membre rellevant de l'Opus Dei, sembla supèrflua aquesta intenció de reforçar una adscripció que està sobradament demostrada.

Que pretenia Juan Cotino llavors? ¿Provocar o simplement molestar els aconfessionals, els agnòstics, els ateus, els creients d'altres confessions, els catòlics que viuen la seua fe sense imposar-se-la als demés?

Sí així fòra, -i no sóc capaç de trobar-ne una altra raó-, el ben cert és que no és allò que diríem un bon començament de la legislatura sota la presidència del senyor Cotino. El coneixíem per la seua militància fervorosa contra la Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaraç, i per haver fet el possible i l'impossible per a afavorir les ordres religioses en el camp de l'educació i la sanitat valenciana. Ara, però, sembla que el seu integrisme catòlic ha de fer-se més visible, més palés, més explícit en les formes, encara.

És una pena molt de lamentar, -si més no per a aquells que voldríem que la simbologia religiosa no entrara ni en els òrgans de representació popular, ni en altres escenaris de la vida pública (com ara les escoles, per exemple)-, que el catolicisme més integrista triomfe indefectiblement sobre aquell altre que més i millor connecta amb la doctrina predicada per Jesús de Natzaret.

Fa uns anys, tres aproximadament, el teòleg Juan José Tamayo escrivia, a propòsit de la presència dels símbols religiosos en l'àmbit de la política, i dèia: “Jurar o prometre els càrrecs públics davant el crucifix em sembla una contradicció. La mort de Jesús de Natzaret en la creu no va respondre a la voluntat de Déu, com freqüentment han predicat les esglésies cristianes, sinó que va ser l'aplicació d'una condemna imposada per les autoritats religioses i polítiques per la seua afilada crítica de la religió, la seua transgressió sistemàtica de la llei, el seu permanent conflicte amb el poder polític i la seua pràctica alliberadora, socialment revolucionària, políticament desestabilitzadora de l'ordre establit, religiosament subversiva i desacralitzadora del poder”. Fa tota la impressió que el senyor Cotino es troba a les antípodes evangèliques del senyor Juan José Tamayo. No sembla que aquest Jesús de Natzaret siga el que el senyor President de les Corts va dur al Plenari.

El teòleg, a més, afirmava que “És necessari preservar el crucifix, símbol d'un cristianisme alliberador i compromès amb els exclosos, de qualsevol ús i abús polític, manipulació partidista i legitimació del poder. Em sembla un sarcasme que qui fora crucificat per blasfem, heterodox i subversiu servisca de legitimació de les actuacions polítiques de qui van a exercir el poder. És una contradicció en tota regla i una desnaturalització de la mort de Jesús de Natzaret. Els dirigents eclesiàstics i els creients de les diferents esglésies cristianes haurien de ser els primers a alçar la veu contra l'ús i abús del crucifix en cerimònies de caràcter polític i de reclamar la seua supressió en actes institucionals”.

De moment, a les Corts Valencianes els únics que van aixecar la veu en contra de l'actitud del senyor Juan Cotino van ser el senyor Enric Morera (Grup Parlamentari de Compromís) i la senyora Marga Sanz (Grup Parlamentari d'Esquerra Unida). El senyor Jorge Alarte (Grup Parlamentari Socialista), va ser molt més tebi i quasi legitimà l’ostentació religiosa, tot tirant mà de la llibertat per a expressar les idees. No és, certament, un bon començament tampoc per a qui vol ser el referent de l'oposició de l'esquerra política al Parlament valencià. 


sábado, 4 de junio de 2011

- Mira pare, està escrit en valencià!

Era menut un dels meus fills, el segon, quan, sorprés, caminant pels carrers de Benimaclet, va trobar un rètol d'una sabateria que deia això: "Sabateria". Estava aprenent a llegir a escola, i era ja un xiquet que anava per davant del que era l'exigència a l'aula. Tenia fam de saber, i en eixir del col.legi anava llegint cada tanca publicitària, cada rètol de botiga, que trobavem pel camí. Així eren les coses a aquest País: un xiquet escolaritzat en valencià, s'admirava de trobar la llengua de casa i de l'escola a l'espai públic.

Això era al principi dels anys noranta, i no sols no hem millorat sinó que anem cap arrere. Amb el decret que el conseller Font de Mora ha anunciat, acabarem d'arrodonir la dita marxiana: arrancant del no res, hem assolit les més elevades quotes de la misèria.

Uns anys abans, el major dels meus fills havia inaugurat la línia en valencià al col.legi Sant Calze de València. Va ser el segon centre que la va posar en marxa, després del Saler. Era, si la memòria no m'enganya, l'Any del Nostre Senyor de mil nou-cents vuitanta set.

Vint-i-quatre xiquets van incorporar-se aquell any al primer grup de primària en valencià. Allí es van afegir a un col.lectiu de més de set cents xiquets, tots escolaritzats en castellà. Els pares i mares, però, erem militants de moltes coses i també de l'escola pública i de la defensa de la llengua. Escola en valencià era la idea força en la que tots coincidiem. Prompte vam ser bona part dels membres de la Juntat de l'Associació de Pares, i des del primer dia vam començar a fer valdre els nostres drets. N'erem joves i estavem carregats de raons i, si això no era prou, estavem defensant el dret dels nostres fills a aducar-se i aprendre en valencià.

El grup de xiquets era bo, i es parlava al centre que, clar, amb el nivell sociocultural dels pares i mares, això era fàcil. Vam trobar mestres tant compromesos com nosaltres, i d'altres que en les nostres propostes i demandes no trobaven sinó elitisme i recerca de privilegis. El balanç d'aquells anys és, -valoran-t'ho més de dues dècades després-, bastant decebedor pel que fa a la presència social de la llengua a aquell col.legi.

No vam aconseguir trascendir allò del nom del col.legi: Santo Caliz, i punt. No vam aconseguir que la megafonia que cada dia convocava els diversos cursos al menjador ho fera, de tant en tant, en valencià. Vaig viure, personalment, una de les situacions més surrealistes de la meua vida. Hi hagué una vaga de mestres. I una assemblea de pares i mares per a tractar l'assumpte. En un moment determinat, vaig prendre la paraula. ¡En castellano!, digué una veu, i després moltes. I vaig haver de parlar amb traducció simultània. Una mare, companya a la Universitat de València, va anar traduint el que jo deia, frase per frase, al castellà.

Moltes festes de les escoles en valència després, el meu fill menut va ser escolaritzat al Col.legi Públic Pare Català. "La línia", malgrat tots els entrebancs i les mancances, s'havia consolidat. Parelles de parla castellana, inclús parelles immigrants, matriculaven els seus fills en la línia en valencià, pel prestigi que aquesta havia assolit. No ens regalaven res, però; el suport institucional a la llengua continuava estant sota mínims, i la presència d'aquesta als cartells del carrer era similar a la que havia generat la sorpresa del segon dels meus fills.

Ara "la línia" va a desaparèixer. Poc teniem i ho perdrem. Ara farem tres terços: castellà, valencià i anglés. Això diu el Conseller, i el bon cavaller ens explica que la mesura és fantàstica.

En llegir el Decret, tanmateix, les sospites més negres es confirmen. Devalua el valencià, viola la Llei d'Ús i Ensenyament, manté l'anglés en la quota marcada per la Ley Orgánica de Educación, i confon paràgraf si i paràgraf també l'ensenyament del valencià i l'ensenyament en valencià.

Això és el que n'hi ha. Un exemple més que cal no baixar mai els braços. A la que t'encantes, un dret que pensaves consolidat... te'l furten. Hem anat cap arrere, i encara recularem més sinó plantem cara al poder. Així és la vida, cal defensar el que millor considerem, cal que busquem aquells amb els que coincidim, i cal que -tots junts- exigim allò al que tenim dret. No n'hi ha més. És de veres que potser estem cansats de defensar allò que haviem aconseguit, i pensavem consolidat, assegurat. Però, no ens queda una altra. Mireu arreu i comprovareu quants drets, quantes conquestes estan en perill en aquests moments.

Si ens encantem, pedrem fins la camisa.

viernes, 3 de junio de 2011

Què passa amb la "Real Academia de la Historia"? Reaccions tèbies, silencis clamorosos, responsabilitats compartides


Més de sis milions d'euros ha costat el Diccionario Biográfico Español del que tant estem parlant aquests dies, i al que molta atenció estan dedicant els mitjans de comunicació. Ha resultat particularment irritant per a molts dels que som professionals de la Història que allò que l'anomenada Real Academia de la Historia ha imprés i editat, tot validant-lo amb el seu pompós rètol, conté un bon grapat d'entrades que no són sinó barbaritats ideològitzades, i en ocasions carregades de rancunia, al voltant d'alguns personatges del passat i del present.


Que l'Acadèmia siga un anacronisme, que la majoria dels que han resultat més criticats no tinguen el reconeixement de la immensa majoria dels professionals, no ens hauria de fer desistir d'exigir explicacions i responsabilitats del com s'han adjudicat la redacció de determinades veus a persones manifestament interessades en la manipulació grollera, i el per què s'han gastat tal quantitat de diners en publicar vint-i-cinc volums que a hores d'ara han perdut bona part de la seua credibilitat. Comencen a escoltar-se les veus airades dels excel.lents professionals que han redactat entrades que els hi havien estat encomanades pel seu prestigi professional, i ara es veuen arrossegats per la polèmica i el descrèdit.


Els historiadors podem ara capficar-nos en discusions acadèmiques al voltant de què és la Història, quina distància n'hi ha entre realitat i ficció, la necessitat de la crítica de les fonts i la rabiosa pretensió d'objectivitat de l'historiador, si la Història és o no és una ciència, i tot un conjunt de qüestions molt pròpies del nostre quefer professional. Però, el problema no està ahí, al meu parer.


El que l'escàndol ha demostrat és que hi ha algunes institucions sostingudes amb diners públics, com ara l'Acadèmia de la Història, que han estat impermeables a la democràcia. Que en elles personatges d'ínfima catadura intel.lectual han trobat un lloc d'autoritat des del qual seguir impartint doctrina no sols ahistòrica i antidemocràtica, sino completament falsejadora del nostre passat recent.
Però, el més preocupant no és la falta de resposta governamental efectiva, ni el clamorós silenci del principal partit de l'oposició. (Que diu o que pensa el Partit Popular d'aquesta utilització bastarda dels recursos públics? Què pensa d'allò que s'hi diu del general Franco, per exemple?). El problema és que vivim en una societat anestesiada que no coneix les quatre regles bàsiques de la seua història recent. Què estan aprenent els nostres joves en les classes d'Història? Que diuen els llibres amb els que estudien?

Més enllà dels acadèmics facciosos, alguna responsabilitat tenim també els historiadors professionals.