domingo, 30 de abril de 2017

Un plató televisiu al que fa molta pudor.

Poc després de conèixer els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, vist el suport obtingut pel candidat socialista, em va vindre al cap la pregunta: haurà dit alguna cosa la Gestora del PSOE del resultat electoral dels seus homòlegs francesos? D’aquesta em va vindre una altra: van dir alguna cosa del dels holandesos? I, finalment, una tercera: diu la Gestora alguna cosa d'alguna cosa? Alguna cosa, clar, relativa a allò que ens interessa als qui no estem única i exclusivament preocupats per com fan i desfan per a que la senyora Díaz siga elegida nova secretària general del PSOE.

Vint-i-quatre hores després, la premsa em va fer a mans les declaracions dels tres candidats de les primàries. Previsibles les de Sánchez i les de López, però novament extraordinàries les de Díaz. Digué la bona senyora que la culpa del desastre socialista francés havia sigut... del candidat, un esquerrà que "ha desdibuixat el discurs de la socialdemocràcia francesa i europea". Caldrà entendre que allò que ella etiqueta com el discurs de la socialdemocràcia és el que fa ella i el que ha fet el seu col·lega Manuel Valls des de París.

La senyora Díaz, en canvi, no diu ni una paraula de que aquest, el que va perdre les primàries al PSF, Manuel Valls, recolzés públicament el centrista Emmanuel Macron, en contra del qui havia obtingut la victòria a les internes socialistes, Benoît Hamon. Es veu que eixa traïció indigna (semblant a la que ella va cometre amb Pedro Sánchez) no desdibuixa res. Per una vegada, tot i que siga per omissió, el discurs de la senyora Díaz està clar per al qui vulga entendre'l.

Per si a algú no li queda clara la situació del PSOE respecte de les eleccions a França, caldrà recordar allò que ha dit l'expresident del Govern i exlíder del PSOE José Luis Rodríguez Zapatero. Ha afirmat amb la facúndia que el caracteritza que les eleccions franceses permeten constatar que, si el PSOE vol tornar a guanyar eleccions, ha de ser coherent i "no pot estar tocant-se" amb Podem. Més enllà que l’expressió és poc feliç, per vulgar, desperta curiositat saber si el PSOE que governa la Gestora “està tocant-se” amb el PP i amb Rajoy, o es tracta simplement de relacions determinades per les altes responsabilitats institucionals que el PSOE desenvolupa amb la major dosi de patriotisme i d’eficàcia política.

Un afegit i una pregunta a aquest raonament: que el PSOE haja sumat el seu vot a PP i C’s per impedir debatre la proposta de Podem de fer comparèixer Rajoy a un ple del Parlament per a parlar de l’Operació Lezo, és o no és “estar tocant-se” i de forma voluptuosa amb el PP?

L’altra esquerra hispana d’àmbit estatal, la que comanda Pablo Iglesias, també ha donat que parlar aquesta setmana. Les seues formes de fer política són sorprenents en massa ocasions i, amb freqüència, més que discutibles.

Crec que Podem va cometre alguna cosa més que un error amb la refrega amb la Cadena SER. Més enllà de la disputa entre la ràdio i el partit, absurdament plantejada per Irene Montero com una censura a la seua persona i un intent de boicotejar a Podem, allò que realment ha resultat preocupant ha sigut que la direcció del partit prohibira a Errejón participar com a comentarista a un programa radiofònic.

¿Quina classe d'organització política és aquesta en la que un dels seus màxims dirigents, que representa i té el suport d'una part important de la militància, tal i com vam constatar al Vistalegre II, és obligat a renunciar a participar en una tertúlia de ràdio a la qual assisteix des de fa tres anys?

¿Quina concepció de la pluralitat interna, i encara més, quina concepció de la democràcia és aquesta que exhibeix el grup majoritari de Podem?

L’assumpte ha quedat reduït a un problema menor des que Iglesias va anunciar la presentació d’una moció de censura contra Rajoy. Un anunci que vertaderament connecta amb el fàstic que bona part de la ciutadania experimenta en comprovar dia rere dia que la sima de la corrupció en el PP és insondable, i que l’oposició ni tan sols és capaç de posar Rajoy en l’obligació de donar compte i raó al Parlament i d’assumir la seua immensa i evident responsabilitat política.

Una vegada més Podem sintonitza amb la ràbia de molts, amb la fatiga que genera la pudor de l’escenari polític, amb l’ensurt que provoca la deriva institucional de, per exemple, la Fiscalia de l’Estat. Podemos ha plantejat una alternativa davant la inoperància dels partits de l’establishment. És cert que Iglesias i els seus responen a un clima insuportable provocat pel femer que es percep al Partit Popular i per la impotència i la connivència del PSOE i els demés, però no es lliura de la sospita de que juga més a l’agitació social que a l’efectivitat política. De nou –com quan va anunciar que hi hauria un govern de coalició amb Sánchez del que ell seria vicepresident- Iglesias sembla triar els grans titulars, el desmarcar-se de la resta dels partits, per a aparèixer com l’únic que té clar el seu paper com a oposició. En bona mesura és així, atés que PP, PSOE i C’s van de la mà en coses que resulta alarmant comprovar que comparteixen; però la direcció de Podem arrisca efectivitat política seduït per la política espectacle. No n’hi ha prou amb denunciar; no n’hi ha prou. És més gran la seua responsabilitat, i no haurien d’oblidar que tenen cinc milions de vots al darrere no sols per a que denuncien, sinó per a que canvien les coses.

És cert què, en bona mesura la política hispana s’ha convertit en una agra xerrameca de plató de televisió, però una esquerra que es diu transformadora hauria d’allunyar-se de forma explícita d‘eixa dinàmica perversa que no sols devalua la democràcia, sinó que en convertir la política en un espectacle lamentable i reiteratiu col·labora amb aquells que no volen sinó allunyar els ciutadans de la participació i la implicació en la gestió de la cosa pública. Més enllà d’altres consideracions de matriu ètica, l’actitud i les formes de Podem malbaraten el que podria ser, el que hauria de ser el seu vertader paper com a força política renovadora i regeneradora. El plató televisiu fa massa pudor com per a romandre en ell.


sábado, 22 de abril de 2017

Hi ha vida ètica al planeta PP?

No es tracta ja d'alarma social. Estem en una situació en què hem de parlar d'espant social, de consternació d'una part molt substancial de la ciutadania. Parle, és clar, de la corrupció elevada a la categoria de pràctica d'una organització criminal concreta i identificada, estesa a hores d'ara com una immensa i fastigosa taca d'oli pudent. Parle, a més, d'una contaminació evident per explícita d'altes institucions de l'Estat amb aquesta organització criminal, cosa que genera una situació de descrèdit i de desconfiança del ciutadà cap a instàncies que haurien d'estar al marge de qualsevol sospita de connivència amb el crim organitzat.

Les notícies de la darrera setmana han resultat asfixiants per a aquells que estan atents als mitjans de comunicació. A alguns mitjans, per descomptat, que també n'hi ha els que estan instal·lats al sector de les empreses de publicitat, sempre al servei de qui els pague, o a les ordres dels amics polítics.

La crida a comparèixer com a testimoni en un macro cas de corrupció al president Rajoy, l'empresonament sense fiança de l'expresident de la Comunitat de Madrid i la presó amb fiança d'un important empresari, amic íntim de la Casa Reial, són fets que no poden considerar-se ni menors ni normals. No han estat aquestes les úniques notícies en matèria de suborns, prevaricacions i altres. Igual o més greus han estat les revelacions del paper jugat en la investigació en l'anomenada Operació Lezo pel Fiscal Anticorrupció i pel mateix Fiscal General de l'Estat. Tots dos van pretendre impedir sense èxit l'actuació de la fiscalia en la investigació de les [presumptes] activitats criminals d'Ignacio González des de l'empresa pública Canal d'Isabel II que presidia. Els dos màxims responsables de la lluita judicial contra la corrupció, nomenats pel Partit Popular, semblen compartir alguna cosa més que agraïment i ideologia conservadora amb els seus mentors. Per si això fos poca cosa, preguntat sobre l'actuació de la cúpula fiscal, el cada vegada més famós Ministre de Justícia ha declarat -petulant com sempre- que "el que no cal fer és especular" al voltant de les denúncies de parcialitat dels dos alts càrrecs.

Tot i que la premsa informa que en el Partit Popular són molts els dirigents que es troben en estat de xoc, és evident que l'argumentari que s'usa i abusa tant des del mateix Govern, com des del grup parlamentari i des de Gènova 13 és el clàssic de sostenella i no enmendalla. En resum: totes són actuacions individuals d'aquests-senyors-per-els-que-vostè-em-pregunta, que res tenen a veure amb el Partit. S'afegeixen, a més, insinuacions més o menys velades de parcialitat i animadversió de determinats jutges en el context d'una suposada confabulació perversa i bastarda contra el PP.

Massa pudor, massa obscenitat, que provoca nàusees quan no el vòmit als ciutadans que donen senyals d'esgotament davant l'allau de porqueria que han de pair diàriament des de fa massa temps.

El dolent és que queda molta podridura per descobrir encara, però el pitjor és que el PP, el partit com a organització política, no té la més mínima intenció de canviar ni la seua lògica, ni la seua dinàmica. Caldrà veure si els altres partits fonamentals, el PSOE, Podem i Ciutadans són capaços de cooperar per obligar Don Tancredo Rajoy i els seus atrevits companys partidaris a netejar i desinfectar la sentina de Gènova 13. La sentina i, a més, bona part del pont de comandament, per seguir amb aires mariners.

¿Sortirà el PSOE de la seua vergonyosa complicitat amb l'establishment o s'acabarà trencant d'una vegada per totes en trossos, divorciat de manera irreconciliable amb els seus electors? ¿Serà capaç Podem d'abandonar la seua predilecció per l'acusació i la denúncia en tons sempre agres, independentment de la seva efectivitat? ¿Voldrà Ciutadans jugar el paper regenerador que fonamenta el seu màrqueting partidari, o seguirà sent la poc dissimulada crossa del PP? Sortirà el PNB del seu tacticisme de rendibilitat particular? Tant de bo així sigui, però no és fàcil ser optimista.

Malgrat tot, des del convenciment que el PP de Rajoy és refractari a qualsevol canvi si no se sent clarament amenaçat amb la pèrdua de parcel·les de poder, l'únic realment definitiu per a ells serà que creixca el rebuig a la connivència amb els corruptes entre la seua massa electoral. Una cosa ben difícil atés que el PP és una espècie de planeta amb atmosfera pròpia, en el qual habiten dirigents, militants i electors, força impermeables a influències exteriors.

És veritat que els escàndols de corrupció li van costar milions de vots i la pèrdua de la majoria absoluta, però no ha estat suficient. Podria entendre’s el numantinisme dels militants, però ¿com és que els votants del PP resisteixen la nàusea davant el xipolleig en la porqueria de la dirigència del seu partit? ¿Com suporten el fàstic i la repugnància d'haver votat pels lladres que s'emporten els recursos públics descaradament i sense treva? ¿Com és que no se senten impotents, incapaços de posar fre a tant d’excés, i segueixen votant pels cleptòmans?

Un partit conservador, de dretes, és imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Si no existís, caldria organitzar-lo. Per això és imprescindible que el Partit Popular siga una organització present i efectiva en l'escenari polític. Però no pot ser ni aquest PP ni amb aquesta direcció. Està corcat per l’enviliment i la deshonestedat de bona part dels seus quadres directius, fins al punt que el seu organigrama exigiria una rehabilitació estructural. Però què passa amb els seus votants? Com induir-los a reconsiderar la seua fidelitat a unes sigles que estan infectades d'una plaga de mafiosos corruptes? 

Què passa al planeta PP, hi ha senyals de vida ètica?

sábado, 15 de abril de 2017

La bandera a mig pal, ha decretat el Ministeri de Defensa.

Quan era xiquet, ja fa massa anys, en els seixanta, amb Franco encara al Pardo, vivito y amargando, la Setmana Santa era un malson per als que no érem fills de família religiosa. Per als que sí ho eren segurament també, però això hauria de explicar-ho un altre.

S'imposava, sense dret a reclam, una mena de dol rigorós. No es cantava, no s'expressava alegria alguna, no s’exterioritzava cap signe que declarés felicitat, per modesta que aquesta fos. Les emissores de ràdio, les poques que hi havia, emetien música clàssica, preferentment sacra. Res de goig o content, tot havia de ser trist, fúnebre, dramàtic.

Era molt menut, no tindria encara els deu anys, i vaig baixar l'escala de l'edifici saltant esglaons i xiulant, imagine que feliç perquè aniria a trobar-me amb els amics. La portera va sortir de la seva garita com per un ressort i em va aturar amb escarafalls exigint silenci. No recorde les seues paraules, perquè l'ensurt m'havia paralitzat, però em parlava de "la mort de nostre Senyor", i m’amenaçava amb les penes de l'infern. Vaig eixir d'allà mort de por i convençut d'haver comès un pecat dels més greus. Una de les dues fulles de la porta del pati romania tancada, com quan moria un veí. Molta por.

La Setmana Santa va tindre, amb més força des de llavors, uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.

Així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s'imposava, res s'explicava, tot s'exigia, res es discutia. I el que s'imposava i s'exigia eren les formes, les pautes, els dogmes dels que havien vençut en la guerra. Que a cap vençut ni fill de vençut se li passés pel cap oblidar-se d'això; que ningú descurés aquesta realitat. Tothom a cantar l'himne feixista i a aixecar el braç quan l'autoritat ho considerés, tothom a missa, tothom a rebre la Formació de l'Esperit Nacional, tothom a memoritzar l'últim comunicat de guerra signat per Franco l'1 d'abril de 1939.

Tinc aquests records quan llegeixc que el Ministeri de Defensa ha enviat una circular a totes les instal·lacions militars en la qual ordena que "des de les 14:00 hores del Dijous Sant fins a les 00:01 hores del Diumenge de Resurrecció, l'ensenya nacional onejarà a mig pal en totes les unitats, bases, centres i aquarteraments ".

Malo és que el Ministeri de Dolores Cospedal oblide un decret vigent, aprovat per la tristament morta Carme Chacón, en què es va establir que la bandera s'arriarà a mig pal només per la mort de militars en acte de servei, el rei , el seu hereu, consort o els dies de dol nacional. No obstant això, és encara pitjor l'explicació que dóna el Govern. Sempre és així amb el PP, dolent el que fan, i pitjor quan t'ho expliquen.

Diu el Ministeri que amb aquesta disposició es "respecta l'exercici de la llibertat religiosa" i que aquesta mesura "forma part de la tradició secular dels exèrcits".

Bonica manera de respectar la llibertat religiosa en un país aconfessional, en què l'article 16.3 de la seva Constitució diu: "Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions".

Estem, em tem, cada dia més a prop d'aquelles pautes que van marcar la meva infantesa. Des del Govern actual, el del PP que presideix Rajoy, es dirigeix ​​l'Estat des de la seva llibertat religiosa, des de les seues creences, des de la seva confessionalitat, des de la seua [interpretació de la] Constitució. Així, quan se'ns explica, displicents, que això de la bandera a mig pal entronca en la tradició secular de l'exèrcit, hem d'entendre que no hi ha ni hi ha hagut cap altre exèrcit més que el seu, que l'exèrcit que va romandre lleial a la legítima República Espanyola aquest no era un exèrcit, era una horda ... o similar.

Aquest exèrcit del que parlen és el mateix que en aquests dies envia un escamot de legionaris a custodiar el Crist de la Bona Mort a la processó de Dijous Sant a Màlaga. I allà, fent virils malabarismes amb el crucificat, i davant la mirada atenta de la ministra Cospedal, li canten el seu himne, el de la Legió, aquell de "soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tal leal compañera".

Veig i sent, i em faig la pregunta que no vaig saber fer-me en aquelles setmanes santes de la meva infantesa: Què tinc jo a veure amb aquesta gent?

domingo, 9 de abril de 2017

El problema valencià. De la irritació i la queixa a l’acció política.

He recordat aquests dies un article que vaig escriure farà ara trenta anys, dalt o baix, titulat "La queixa i el lament front a la crisi de la Guerra Gran". Acabava aleshores de publicar la meua tesi doctoral sota el títol de Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923. Em referia a la crisi provocada en les comarques centrals valencianes pels efectes de la I Guerra Mundial, i és què tant el ferrocarril com el transport marítim van dedicar-se de forma pràcticament exclusiva al comerç de les mercaderies essencials per als combatents, la qual cosa perjudicava extraordinàriament la comercialització de la producció agrària valenciana, de forma particularment intensa a la taronja. El setge dels submarins alemanys als ports valencians des de 1917 no va fer sinó agreujar la situació fins al límit.

La fam i la queixa seran les dues constants durant tota aquella època. Telegrames i comissions a Madrid, a demanar atenció per part del govern d’Espanya. La fam estarà present en tots els escrits adreçats a l’Executiu. Un exemple elevat des d’Alzira: “Rogamos a V.E. atienda justas pretensiones comisión naranjera región valenciana, salvando pueblo de hambre, ruina, misèria. Saludamos respetuosamente”. La resposta habitual del govern a tanta delegació era el silenci, i en altres casos vindrà de la mà de l’increment dels efectius de la Guàrdia Civil i l’encàrrec a l’Exèrcit d’intervindre per a mantindre l’ordre públic amenaçat pels milers d’afectats per la crisi. La situació no farà sinó agreujar-se i els avalots, els disturbis greus, es mantindran cada cop més durs fins a ben acabada la guerra a Europa.

Ara, quan ha passat un segle, la situació no té res a veure amb aquella de la segona dècada del segle XX. Excepte en un aspecte: el govern actual continua sord davant les peticions de justícia pressupostària que li arriben des de les terres valencianes. L’infra-finançament que l’Estat aplica als valencians, històric però agreujat durant els anys de Rajoy a La Moncloa, fa temps que ha provocat un clamor d’una desconeguda unanimitat per aquestes terres. Davant la infàmia pressupostària, el govern de Puig i Oltra, les organitzacions empresarials i els sindicats, les universitats i les múltiples i variades associacions de la societat civil, han exigit un finançament que atenga al pes poblacional dels valencians en el conjunt d’Espanya.

En fer-se públics els pressupostos que Rajoy i Montoro han aprovat com a Govern, a València s’ha produït un clam de tanta unanimitat que –alerta que és grossa- inclús el PP va signar una declaració de les Corts Valencianes en la qual es posava negre sobre blanc el "rebuig més absolut" a les inversions que contemplen els pressupostos de l’Estat per a 2017, del 6,9 per cent, que no només no compensa la insuficiència inversora dels darrers anys, sinó que les inversions a més de no ajustar-se al pes poblacional suposen una reducció de 209 milions respecte a 2016. A més, els grups signants han recordat que cada valencià rebrà 119 euros, molt per sota dels 184 de mitjana nacional, i massa lluny de les xifres d'altres territoris als quals els seus ciutadans rebran fins a tres vegades més.

La vice-presidenta Oltra ha declarat que “Mariano Rajoy ha aconseguit enfadar-nos a tots els valencians". Com ha escrit Salvador Enguix a La Vanguardia: “Només cal veure la premsa valenciana d'aquests dies, de dretes i d'esquerres, per entendre la unanimitat en la crítica al Govern. Unanimitat”. No li falta raó al periodista quan afirma que allò que està aconseguint Rajoy és generar les condicions perquè s'instal·le un sentiment pre-sobiranista en la societat valenciana i que siga l’embrió d’una mena de problema valencià, a la forma i manera d’altres com el basc o el català. Els empresaris autòctons, que estan lluny de posicions assimilables a qualsevol mena de sobiranisme, ja diuen sense amagar-se que és evident que els valencians no pinten fava a Madrid. És una opinió que de moment el PP ignora.

Tradicional i històricament poques vegades s’ha anat des de València més enllà de la queixa i el lament front al govern central; poques vegades s’ha substanciat allò de “a Madrid no ens fan ni cas”. No sols això, fa cent anys i també ara està plenament vigent la primera estrofa de l’himne regional que diu “Per ofrenar noves glòries a Espanya...”.

Doncs sí, ofrenar s’ha ofrenat tot el que ha fet falta, però el govern de Madrid, de qualsevol signe i color, ha estat indiferent davant tant de patriotisme espanyolista. El PP va governar la regió durant vint anys, i van convertir-la en aparador de les suposades esplèndides bondats gestores dels diversos líders regionals: Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. En perdre la majoria absoluta, el Pacte del Botànic va permetre que el PSPV i Compromís, amb el suport extern de Podem, constituïren el govern actual. L’animadversió del PP de Rajoy va redoblar-se en perdre aquelles eleccions; a més, la corrupció generalitzada del seu partit, que ha generat a València un rosari de processos judicials que ja han conduït a presó a alguns dirigents i que manté a d’altres amb moltes possibilitats d’acabar igual, sembla que accentua el desig de castigar la ciutadania valenciana per part de l’Executiu de Madrid. Com explicar, sinó, els insultants pressupostos presentats per Rajoy?

No deixa de ser sorprenent que tant de fervor per la unitat d'Espanya, tanta mania de veure atacs en contra d’ella en qualsevol reivindicació feta des de les regions perifèriques, i el trencament més palpable, més contundent, explícit i innegable, és el que perpetra ara el PP. Tant és així, que Mònica Oltra ha declarat: "Espanya no es trenca per la perifèria, sinó pels pressupostos generals de l'Estat".


Ens podem preguntar si ara, un segle després d’aquella crisi de 1917, la de la Guerra Gran, els valencians transcendiran la queixa i el lament i convertiran la irritació en acció política; en una nova dinàmica partidària que es recolze en el fet diferencial propi i obligue al PP de Rajoy a atendre les justes demandes que es reiteren des de València. Tot fa pensar que això no passarà si els diversos actors polítics i socials autòctons no fan emergir a l’escenari polític espanyol el problema valencià

domingo, 2 de abril de 2017

L’atzucac veneçolà vist des de la vora esquerra.

Ja fa molt de temps que no ens arriba una notícia raonablement positiva de Veneçuela. Vivim una conjuntura en la qual destaca la barreja de imperícia, dogmatisme i corrupció del govern de Nicolás Maduro, unida a la incapacitat de l'oposició per trobar la forma de revertir una polarització política interna que va de mal en pitjor des de fa anys, especialment des que va morir el líder carismàtic dels bolivarians, Hugo Chávez.

S'han complert ja quatre anys sense ell, un home que reunia les característiques pròpies dels grans cabdills llatinoamericans, que concitava devocions i odis igualment intensos. El militar va aconseguir que milions dels veneçolans exclosos del sistema polític tradicional veneçolà li triaren com a president de la República el 1998. El ferri bipartidisme d'AD i COPEI resultant de l'anomenat Pacte de Punto Fijo de 1958, un compromís que va estabilitzar el precari sistema democràtic veneçolà durant quaranta anys, s'havia concebut com a acord previ a les eleccions convocades després de l'enderrocament del militar Marcos Pérez Jiménez, qui moriria després a l'Espanya de Franco com amic del règim.

El gran mèrit d'Hugo Chávez va ser incorporar a la política democràtica del seu país a tants com havien estat ciutadans exclosos per un sistema que havia funcionat durant quatre dècades donant-los l'esquena, i deixant-los al marge dels beneficis de la renda petroliera generada per la comercialització de la immensa quantitat de cru que el país acumula. El nou i aclamat president va adoptar una política social que va millorar de manera extraordinària els indicadors de sanitat, educació, habitatge i alimentació dels sectors populars, i ho va fer redistribuint la renda generada per una cotització extraordinàriament elevada dels preus del cru. Chávez, a més, va ser generós amb els seus amics i aliats externs i, de la mateixa manera que va subsidiar tot el que va poder dins Veneçuela, va col·laborar amb els governs llatinoamericans que van sintonitzar amb el seu somni bolivarià. Ell va posar petroli, els cubans van posar doctrina, i el somni de la Pàtria Gran va tornar a renéixer, un cop més.

Fins a 2007, les coses van semblar funcionar bé, i el nou règim va aconseguir superar un cop d'Estat de matriu oligàrquica gràcies a l'enorme prestigi popular de Chávez. Després, l'economia va començar a donar símptomes de fatiga com a resultat de decisions que obeïen més a apriorismes ideològics que a una estratègia que tingura en compte els previsibles vaivens dels preus internacionals del petroli. La inflació i l'escassetat van aparèixer gairebé de sobte, juntament amb la corrupció i amb una criminalitat desbocada, i la polarització entre partidaris i detractors del règim bolivarià es va accentuar.

La mort del gran líder i la seva substitució per Nicolás Maduro, un home incapaç de mantenir amb vigor el xavisme sense Chávez, va obrir l'època en què ara es troba el país. En les eleccions de 2013, Maduro va obtenir el 50.61 per cent dels vots, mentre que el líder de l'oposició anti-bolivariana, Henrique Capriles, va aconseguir el 49.1 per cent. Lluny d'atendre al resultat, que evidenciava la polarització del país, el nou mandatari va decidir donar l'esquena a la realitat i emprendre una fugida cap endavant, amb l'ajuda i l'assessoria, i sota la tutela efectiva, dels cubans.

Les eleccions legislatives de 2015 van donar com a resultat una àmplia victòria a l'oposició, i Veneçuela es va trobar amb un legislatiu enfrontat a l'Executiu, i viceversa, i amb un Judicial fortíssimament mediatitzat pel govern de Maduro. Ha estat aquest poder judicial el que fa uns dies va decidir expropiar a l'Assemblea Nacional de la seva capacitat legislativa i adjudicar-se-la a si mateix. Poques hores més tard, després de l'enorme enrenou intern i internacional provocat per una notícia d'aquestes dimensions, i en particular després de la censura de la fiscal general, tant el Consell de Defensa com el mateix Maduro van demanar al Tribunal Suprem que "revisara la seua decisió". Ho va fer i se li han retornat al Parlament les seues funcions i prerrogatives. Mentrestant els jutges es desdeien, i el Govern explicava que "s'havia resolt la controvèrsia", l'oposició havia arribat a apel·lar als militars Perquè posaren fre a la decisió expropiatòria dels jutges [com?].

Tot això configura un escenari en què sembla difícil que els indicadors puguen empitjorar encara més. Però cal témer que en el temps pròxim encara veurem com això passa. La Llei de Murphi [ "Si alguna cosa pot sortir malament, probablement sortirà malament"] és inexorable i tal sembla que el carreró veneçolà no té eixida a la vista.

La dreta internacional, i particularment l'espanyola, es frega les mans perquè el drama veneçolà confirma les seves aprensions davant qualsevol intent de desenvolupar polítiques socials radicals i per què, a més, així pot seguir acusant Podem i els seus aliats de connivència amb el règim bolivarià. Mentrestant, l'esquerra -que ha guardat un lamentable silenci davant la deriva tan autoritària com incompetent del règim veneçolà- no sap exactament a quina carta quedar-se.

El PSOE parla per boca de Felipe González, absort com està en la seva batalla interna en què l'única cosa que interessa a la seua Gestora és com neutralitzar a Sánchez, i el senyor Felipe fa ja molt que va quedar en evidència quan va dir que Chávez i el seu règim eren pitjors que Pinochet i la seva dictadura assassina. Distingides veus de l'esquerra estupenda [per la qual sembla que no passen els anys i segueix ancorada en les certeses de sempre, inassequible al desànim], han dit la seua. He llegit sengles articles de Juan Carlos Monedero i d'Alberto Garzón. Lluny de la meva intenció analitzar-los en profunditat, però alguna cosa es pot dir sobre ells. Els dos reconeixen, amb diferent contundència, que allò del Tribunal Suprem va ser infumable, però persisteixen en la lletania tradicional dels governs populars, l'oligarquia, l'imperialisme i tal i tal. Monedero crida al diàleg intern a Veneçuela i parla de "los malos españoles" [els del PP i algun socialista] que el dificulten; mentre que Garzón es diu disposat a les crítiques al "procés revolucionari", però només accepta les que es facen des de l'esquerra, és a dir, "des de la lleialtat a la revolució i a fi de consolidar-la i no esfondrar-la".


Ni una objecció a l'evolució, a la degradació del procés veneçolà. Res a dir de la trista deriva d'un règim que en la seva primera època va millorar substancialment les condicions de vida i treball de milers de veneçolans exclosos durant dècades, però que fa ja massa temps que va entrar en un carreró que no sembla tenir cap sortida. I amb aquest sectarisme tan miop, la veritat, poc es pot esperar. Així, em tem, serà impossible trobar ni que siga una finestreta per la qual sortir del mal pas.