domingo, 26 de octubre de 2014

El [fals] mite de la dreta polida i eficient.

Els mites s'enfonsen, a voltes fins i tot es desintegren, quan són confrontats de manera racional amb la realitat. Generalment, aquests mites provenen  de narracions imaginàries que han arribat a convertir-se en creences majoritàriament acceptades. Alguns aconsegueixen a constituir-se quasi com a axiomes que no admeten discussió, fins i tot entre persones assenyades i mitjanament formades.

La majoria d'eixos mites, i entrem ja en el terreny de la res publica, tenen èpoques d'esplendor i unes altres en les quals semblen finalment superats. Alguns, no obstant això, han esdevingut incombustibles, eterns, i han aconseguit la categoria d'inqüestionables. Hem de tenir en compte que aquestes anades i vingudes, aquestes llums i ombres, aquells aparents finals de cicle no són, les més de les vegades, producte del lliure joc de les idees. Algunes d'aquestes fabulacions aparentment certes són el resultat d'hàbils treballs de propaganda, quan no directament de màrqueting tòxic que obeeix a interessos molt concrets i amb freqüència foscos.

Un d'aquests mites en matèria política és aquell que sosté que la dreta partidària és més eficaç i més polida i, per tant, menys propensa a ficar la mà en el calaix dels diners fiscals com a gestors dels assumptes públics.

S'ha repetit molt que com ja són persones que han arribat a la política menjats i ben menjats, per aplicar la gràfica forma en la qual ho va descriure recentment el conseller de sanitat de Madrid, no són propensos a apropiar-se d’allò dels demés. A més, -sempre s'ha dit-, els menjats i ben menjats s'han distingit perquè posseeixen patrimoni i ho gestionen amb profit. Eficàcia i netedat en la direcció dels assumptes polítics, en el control i acompliment de la cosa pública, tal com ho fan en la seua vida privada. Així resa aquest mite sobre la dreta política.

Doncs resulta que no. Que no és així de cap manera. Ni són polits, ni són eficients. Són, si hem de qualificar-los així, amb rapidesa i amb una paraula, cobdiciosos: sempre volen més; per més menjats i ben menjats que estiguen, procuren abassegar-ne més i més, no importen els mitjans que hagen d'utilitzar per a aconseguir-ho. Pel que fa a l'eficiència, a les proves podem remetre'ns, i per a mostra un botó: el percentatge d'inútils entre, sense anar més lluny, els ministres del Govern d'Espanya és paorós.

Qui ha ficat la mà en el calaix dels diners? Pel que sembla, tot el/la que ha pogut. També persones procedents de l'esquerra política i de, fins i tot, el sindicalisme de classe. Però aquests són la part minoritària, proclame el que proclame la derechona mediàtica, disfressada o no de lagarterana. L'epidèmia de corrupció que ens afligeix, que ens està ensorrant sense respectar institució alguna, arranca de la Real família, passa per ministres i alts dirigents partidaris estatals i regionals, consellers d'administració de grans empreses i comandaments militars opacs a la justícia, patums empresarials que no són sinó depredadors de l'erari públic, i arriba fins a alcaldes i regidors que trauen el que poden, que la vida són quatre dies. Aquesta dreta tenim; la que no distingeix entre els recursos públics i l'acumulació de beneficis privats. Aquella dreta que amb una mà no vol saber res de les responsabilitats polítiques fins que la justícia es pronuncie, mentre que amb l'altra obstaculitza, entreté i procura avortar les causes judicials que els afecten. No, no són precisament polits.

De la [suposada] eficiència també es pot parlar molt. Els seus quadres són el resultat de la selecció negativa de personal que els afligeix, amplificada per una meritocràcia inversa, que fa del més maldestre o del més incapaç l'idoni per a ocupar un càrrec, sempre que siga obedient als seus majors i impermeable davant les crítiques. Qui va dir que la dreta gestiona bé, i que és millor que governe en els temps difícils?

Gestiona bé els seus interessos, no els que són generals. Així podem apreciar-ho si parem compte: des del Banc d'Espanya cec i sord davant els excessos en les Caixes d'estalvi a l'esclat de la bambolla immobiliària; des de l'augment dramàtic de la desocupació a la política privatitzadora de la sanitat pública; des de l'ús ideològic i partidista de l'educació a la potenciació sense fre de l'ensenyament privat; des de la  jibarització de les prestacions socials a la privatització de serveis essencials; des del descrèdit dels mitjans de comunicació públics a la crisi de l'ébola.  En aquests tres anys amb Rajoy al capdavant, tot el que ha passat per les mans d'aquells gestors suposadament eficients ha acabat en el desastre. En el desastre que no és incompatible amb els beneficis dels seus amics polítics o empresarials.

Però, això sí, sempre la culpa i la responsabilitat és dels altres: de l'herència, de la malvolença, de la irresponsabilitat, de la perversitat dels seus adversaris. I quan no pot ser així, quan es demostra que algú de la seua tribu ha sigut un corrupte o simplement un inútil, es tallen amarres amb ell [o ella], i es desmenteix qualsevol responsabilitat del grup en la seua actuació delictiva o dolosa. Sense pestanyejar. O pestanyejant, com Rajoy.


Perquè aqueixa dreta franquistoide que patim segueix gastant massa en gomina, anant a missa els diumenges i pensant que l'espai públic és el seu cortijo. Viu instal·lada en la supèrbia que li impedeix acceptar els drets dels ciutadans com a inalienables, i actua com si el que és de tots fóra seu. Aquesta dreta és la que ens va caure com una plaga fa tres anys. Farà falta que arribem amb vida al final de la legislatura i puguem expulsar-la a les tenebres exteriors perquè no torne mentre no curse amb aprofitament un màster internacional sobre democràcia de qualitat i amb eficàcia social.

domingo, 19 de octubre de 2014

Pobles i populismes.

Quan des del llenguatge col·loquial parlem de poble ens referim habitualment al conjunt de persones d'un lloc, regió o país que tenen un mateix o paregut origen o comparteixen -amb variacions menors- una mateixa cultura. Raonable i senzill d'entendre. No obstant això, quan aquest concepte de poble es converteix en categoria política la cosa es complica. Fonamentalment perquè s'utilitza designant el tot per la part, amb un afany totalitzador que freqüentment és no solament abusiu sinó bastard en la mesura que eixe genèric serveix a interessos particulars que es volen fer passar per generals. Es parla així amb intencions inconfessables del poble espanyol, el poble català, o el poble basc, per citar alguns casos pròxims.

Alguns, potser per deformació professional, o per pur sentit comú polític, ens posem en guàrdia quan escoltem a un dirigent polític parlar del que desitja o necessita el poble, el seu poble, el que ell representa, dirigeix o lidera.

Per aquesta senzilla raó no ens agraden i ens preocupen els qui utilitzen amb tanta facilitat el concepte de poble en el discurs polític. Ens estimem més sentir parlar de ciutadans, en tant que subjectes de drets civils i polítics personals i inalienables.

Parlar amb lleugeresa del poble com a subjecte polític, del que aquest poble desitja o necessita, és una de les característiques dels sistemes polítics que són denominats populistes. Apressem-nos a aclarir que és necessari diferenciar comportaments [polítics] populistes de sistemes [polítics] populistes. Els primers estan generalitzats. Pràcticament tots els partits polítics es recolzen en un discurs populista: enalteixen el propi i degraden l'alié, il·luminen els seus encerts i oculten els seus errors o insuficiències, culpabilitzen sempre als altres del que va malament i es fan amb la paternitat exclusiva del que va bé, exageren els dèficits dels adversaris i canten els seus propis encerts com a resultat de les grans virtuts que els singularitzen.

La novetat en aquests temps difícils que vivim és que han aparegut organitzacions noves i, en paral·lel, semblen estar mutant unes altres no tan recents, que ens fan témer que estan en trànsit de que el seu comportament [populista] done pas a un sistema [populista]. Exemples, noms es preguntarà el lector. Proposem acabar de llegir aquest text i que cadascun done les seues pròpies respostes a la pregunta.

L'etiqueta populista ha sigut aplicada a règims, estats, organitzacions polítiques i líders partidaris, i el primer problema amb el qual ensopeguem és que tenim dificultats per a saber que hi ha darrere d'aquesta etiqueta, darrere del propi concepte de populisme. Els historiadors, els sociòlegs, els politòlegs han escrit abundantment sobre aquest problema, i amb freqüència han utilitzat el mateix concepte per a referir-se a fenòmens molt diferents. En un primer acostament podem dir que quan es parla de populisme es pot estar al·ludint a: 1) formes de mobilització política en les quals líders demagògics i carismàtics manipulen a grups humans amplis i amb escassa formació política; 2) moviments socials policlassistes, liderats per la classe mitjana o alta però amb una àmplia base popular obrera i/o camperola; 3) una fase històrica en el desenvolupament dependent o una etapa en la transició a la modernitat; 4) polítiques estatals redistributives, nacionalistes i incloents, oposades a les polítiques excloents que beneficien al capital estranger, concentren l'ingrés i reprimeixen les demandes populars; 5) un tipus de partit polític liderat des de la classe mitjana o alta, amb base popular i sense definició ideològica precisa; 6) un discurs polític que divideix a la societat en dos camps antagònics: per exemple el poble contra l'elit dominant; i 7) en la mesura que s'ha donat i es dóna amb freqüència a Amèrica Llatina, l'intent d'algunes nacions de controlar processos de modernització determinats des de l'exterior, fent que l'Estat adopte un paper central en la defensa de la identitat pròpia i en la promoció de la integració nacional mitjançant el desenvolupament econòmic.

Pot dir-se, doncs, que quan diem populisme no estem parlant d'un concepte clar, sinó tot el contrari. Malgrat això, la pròpia força del concepte, la noció intuïtiva que tothom sembla tenir d'ell, ha fet que després de dècades segueix sent utilitzat per a catalogar règims com el d'Alberto Fujimori en el Perú dels noranta o el d'Hugo Chávez/Nicolás Maduro en la Veneçuela actual, per no fer una llista més extensa. Sembla que amb el populisme passa que ningú sap definir-ho, però tots saben el que és.

         Així doncs, si acceptem el concepte, i sembla que no hi ha alternativa, observarem que podem trobar un populisme primerenc o liberal, un  populisme clàssic i, finalment, allò que hom denomina neopopulisme. Entre els populismes primerencs podem incloure els governs d’Hipólíto Yrigoyen en l'Argentina, amb el seu radicalisme personalista; i el d'Arturo Alessandri a Xile, amb la seua “benvolguda xusma”. Tots dos van ser deposats per sengles colps militars.

         El populisme clàssic, el de més difícil anàlisi, és aquell que triomfa majoritàriament durant les dècades dels trenta i els quaranta del segle XX. I ho fa de la mà de Getulio Vargas a Brasil, Lázaro Cárdenas a Mèxic, Juan Domingo Perón en l'Argentina, Victor Raúl Haja de la Torre en el Perú, Rómulo Betancourt a Veneçuela o Jorge Eliécer Gaitán a Colòmbia. Tots ells, des d'una mobilització policlassista fonamentalment de masses urbanes, es definien com a promotors d'un canvi social a favor dels treballadors, des de la democràcia electoral i el nacionalisme continental. Apareixeran altres propostes populistes en els anys seixanta i encara en els setanta: Goulart a Brasil, Velasco Ibarra a Equador, Velasco Alvarado al Perú, Echevarría a Mèxic, o el dels germans Castro a Cuba per citar algunes que podrien ser més, però no tindran l'èxit de les primeres. Les dictadures militars de nou tipus, les anomenades de Seguretat Nacional, seran les que acabaran amb moltes d'aquestes experiències de populisme tardà.

         El neopopulisme dels noranta ha de ser entès com una resposta a la fortíssima crisi econòmica dels vuitanta i als seus efectes més duradors, amb grans demandes socials no cobertes, que va impulsar nous lideratges amb fort suport social. Cal inscriure'ls en contextos com el de la informalització de la política, marcada per processos que es produeixen i desenvolupen al marge i en contra de la política tradicional i de la institucionalitat democràtica; aquells en els quals es viu una crisi profunda del paper mediador dels partits polítics històrics. El neoliberalisme, dels vuitanta i els noranta, més o menys salvatge segons països, va contribuir a la desinstitucionalizació de la representació política, la qual cosa va constituir un immillorable brou de cultiu per a aquests neopopulismes.

Cal apuntar finalment que pel que fa al populisme, podem acostar-nos a la seua comprensió des de l'establiment de cinc característiques que permeten tant la comparació de fenòmens com la identificació de subtipus que tenen, allò que podríem dir, una semblança de família. Són aquestes: 1) Un patró personalista o paternalista de lideratge polític, encara que no necessàriament carismàtic; 2) Una coalició política policlassista i heterogènia, amb majoria abundant de sectors subalterns; 3) Un procés de mobilització de dalt a baix, que passa per alt les formes institucionalitzades de mediació, o les subordina a vincles més directes entre el líder i les masses; 4) Una ideologia amorfa o eclèctica, caracteritzada per un discurs que exalta als sectors subalterns i que és explícitament antielitista i/o antiestablishment;  5) Un projecte econòmic que utilitza mètodes redistributius o clientelistes, àmpliament difosos amb l'objectiu de crear una base material per al suport dels sectors populars.

És necessari estar molt atents a l'emergència d'aquestes propostes polítiques. No apareixen perquè sí. Sempre hi ha raons que les expliquen. Algunes de les causes tradicionals de l'aparició de les alternatives populistes es donen ací i ara: baixa o molt baixa qualitat democràtica, descrèdit de tot tipus d'institucions, crisi econòmica que colpeja als més febles i els més joves, crisis de valors comunament acceptats, desprestigi dels partits polítics tradicionals, allunyament creixent entre el govern i els ciutadans, sensació d'engany o frau als ciutadans per part dels seus teòrics representants, corrupció que apareix com generalitzada en les altes instàncies polítiques, econòmiques o financeres, reducció o posada en qüestió de drets consolidats dels ciutadans, etc.


No obstant això, és convenient recordar que els populismes sempre fracassen. Tard o d'hora. Pretenen ser una drecera a la solució dels problemes. I mai, mai els grans problemes tenen solucions senzilles. En el nostre cas, com en molts altres, l'única eixida és elevar la qualitat de la democràcia, castigar amb rapidesa els comportaments dolosos, depurar als qui roben o menteixen a la ciutadania, enfortir les institucions i incrementar el volum dels qui participen de forma activa i vigilant en la gestió de la cosa pública. No hi ha més. Altres camins poden semblar més atractius per justiciers i immediats. Però és aparença i no realitat.

domingo, 12 de octubre de 2014

Brasil no és una illa, o la corrupció com a pandèmia.

Per raons de tipus professional que no vénen al cas, he viatjat a Brasil tres vegades en els últims tres mesos. Dos d'elles al Nord-est, i la tercera i última a Sao Paulo. M'he mogut, doncs, entre dos de les grans i distants realitats socioeconòmiques i culturals del gegant que és la República Federativa del Brasil: la nordestina, que passa per ser la regió menys afavorida; i la paulista, la més desenvolupada i cosmopolita de tot el país. Són ja molts anys viatjant amb certa regularitat a aquell enorme lloc del planeta, però mai com ara havia pogut arreplegar en viu i en directe un procés electoral tan polaritzat com el qual s'està vivint.

No pretenc fer una anàlisi quant a les perspectives electorals dels dos candidats que van a concórrer en segona i definitiva volta per la presidència de la República brasilera, i molt menys apostar per una o una altra de les opcions en pugna. La meua intenció és molt més modesta i més d'acord amb la meua formació d'historiador i analista social. Sobretot m'interessa posar sobre el paper les coincidències que observe en la realitat brasilera en relació amb les que ens són més pròximes, com l'espanyola o la valenciana.

Apuntem algunes idees contrastades: si durant els anys 2007-2010 Brasil havia crescut al 5%, en el període de la presidenta Dilma Rousseff, 2010-2014, ho ha fet al 2, contra l'esperat 4%; el Real, la moneda oficial, s'ha depreciat, la qual cosa ha augmentat la desconfiança dels consumidors; s'ha constatat una pèrdua del valor de mercat d'empreses estatals, com la immensa i fonamental Petrobras; ha augmentat la inflació, una bèstia negra de l'economia i dels ciutadans de Brasil; ha descendit el volum de les inversions estrangeres, singularment les de Xina, entorn d'un 10% en els anys 2010-2013. A més del dolorós fracàs esportiu de la canarinha, el Mundial de futbol ha tingut un cost sorprenent major que els tres anteriors mundials sumats. L'esdeveniment es va desenvolupar entre greus acusacions de corrupció i, en general, va oferir una imatge d'improvisació i incompliment dels terminis en la finalització d'obres. El resultat final ha generat, just al contrari del que es pretenia, un deteriorament de la marca Brasil en l'exterior.

En la mesura que els mesos anteriors al Mundial de futbol es van produir extraordinàries mobilitzacions i protestes per tot el país, que van començar amb les contràries als preus del transport en Natal (Rio Grande do Norte, en el Nord-est), la percepció de balafiament en infraestructures i en els recursos destinats a l'esdeveniment esportiu haguera sigut millor –diuen els crítics- dedicar-los a greus mancançes d'índole social, i que es van expressar en la consigna “*Nao vai ter copa”. Va ser síntesi d'una pregunta estesa entre la ciutadania: per què no gastar aquells recursos en educació, en sanitat… en reduir la desigualtat?

Des d'aquesta vora de l'Atlàntic és impossible no sentir-se seduït pel desig d'intentar una aproximació comparada entre la conjuntura brasilera i l'espanyola. Al costat d'una pèssima gestió política de les protestes ciutadanes, que han conduït a la presència dels indignats, fa un any era impossible no percebre a Brasil una sobredosi d'eufòria com l'existent en l'Espanya prèvia a l'esclat de la crisi. Eufòria que se sustenta[ba], potser, en una bambolla econòmica que si ací va ser l'especulació immobiliària allà ha fet del híper consumisme afavorit des de les instàncies de govern el motor de l'economia nacional. I, finalment, i per sobre de tot, com a Espanya, el fantasma de la corrupció recorre Brasil sense control.

I amb aquests vímets arribem a la cita electoral del primer diumenge d'octubre. La mort en accident aeri d'Eduardo Campos, líder del Partit Socialista (PS), va determinar que assumira la candidatura Marina Silva, una dona d'origen molt humil, carismàtica, evangelista i ex ministra del govern de Lula da Silva. Si bé les primeres enquestes després de la irrupció de la popular candidata van trastornar l'escenari electoral, finalment les aigües van tornar al seu llit. Importants errors en campanya, particularment en televisió, una certa percepció d’inexperiència del seu equip i el temor d'una part de l'electorat al fet que el de Marina fóra un govern massa heterogeni i feble, la va despenjar en el resultat de la primera volta. Van passar a la segona i decisiva l'actual presidenta, Dilma Rouseff, al capdavant del Partit dels Treballadors (PT), i Aécio Neves, candidat del Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB), amb un resultat 42 a 34 a favor de la primera. Un partit aquest últim, per cert, que contràriament al que és freqüent llegir en la premsa espanyola no és ni un partit de dretes ni un partit conservador, sinó una espècie de partit progressista i reformista a la forma llatinoamericana, amb la seua ala social liberal i la seua ala socialdemòcrata; és a dir, un partit que encaixaria sense problemes en l'escenari partidari europeu.

La campanya es decidirà, finalment, el pròxim dia 26. Queden, doncs, dues setmanes encara i no van a ser fàcils. La mirada del viatger ha detectat alguns elements als quals cal parar esment.

La primera i possiblement la més sorprenent és que encara que als mitjans es respira que estem davant un canvi de cicle, que es viu una polarització extrema entre els partidaris de Dilma i de Aécio (la política brasilera és extremadament personalista), no eximeix de desqualificacions i fins i tot d’insults, en el carrer hi ha molt poc ambient electoral. De fet, si el viatger no parara esment a la televisió i a la premsa, podria no adonar-se’n que el país es troba en el tràngol electoral en el qual es troba.

Es percep l'existència de greuges territorials molt seriosos. Brasil també té el seu nord i el seu sud. I l'asimetria dels nou estats nordestins d'una banda, i els del sud-est, encapçalats pel més desenvolupat estat de Sao Paulo, és molt evident. Els dos candidats són del sud. La presidenta Rousseff, natural de Minas Gerais, ha acusat als tucanos (els de el PSDB) de menysprear als nordestins, per considerar-los no solament pobres sinó ignorants. Rousseff ha agranat allí, en el Nord-est, i Neves (que també és de Minas Gerais) ha obtingut uns resultats considerablement inferiors als de la líder del PT.  A més, l'actual presidenta es va imposar en l'estat natal de tots dos (43/40), tot i que Neves ha sigut reeixit governador d’ell; però, en el transcendental estat paulista, el tucano s'ha imposat per un clar 44 a 26.

Les espases estan en alt, tant i més perquè el PS, amb Marina Silva al capdavant, ha decidit recolzar a Neves. Com l'ecologista va obtenir el 21 per cent dels vots en la primera volta, si els seus electors seguiren la consigna del partit el resultat estaria cantat. Però no serà tan mecànica la cosa.

El PT parla del retorn de fantasmes del passat, que connecta amb l'amenaça de que el PSDB acabarà amb l’atapeïda xarxa assistencial de l'era Lula. Els tucanos repliquen que millor seria comptabilitzar a aquells que són capaços d'eixir de l’assistencialisme governamental que als que entren en aquests programes, perquè seria senyal que el desenvolupament del país avançava pel camí correcte. En qualsevol cas, afirmen que mantindran els programes essencials d'assistència social.

No obstant això i malgrat tot, hi ha un problema de molt de calat en l'actual escenari electoral, una patologia greu que està tenallant a la societat brasilera i, per tant, als electors que han de tornar a les urnes dins de dues setmanes: els fortíssims escàndols de corrupció, que han esguitat tot l'últim període polític. L'últim ha sigut el de Petrobras, que en plena campanya està generant grans titulars de premsa, tant i més perquè Dilma Rousseff va ser la ministra d'energia del govern de Lula: directius de l'empresa han declarat en seu judicial, després de pactar amb la fiscalia, que el PT i els seus aliats rebien el 3% dels contractes signats per l’empresa petroliera.

L'oposició insisteix en la necessitat de regenerar el país, i les exigències de responsabilitats no es detenen en Dilma, sinó que afecten també al mateix Lula. Per a l'estranger que ho observa, Brasil és un país que pot semblar una illa; potser és tan gran que mira massa cap a dins de si mateix. No obstant això, els seus problemes són semblants als d'uns altres, en aquest cas als nostres, entre els quals brilla amb intensitat especial la corrupció política. L'escenari electoral espanyol i valencià està encara a mesos vista, però a Brasil prompte sabrem què és el que decideixen els seus electors, si s'inclinen finalment pel canvi en les formes i pautes de la direcció política o si, contràriament, segueixen apostant per un govern que, més enllà de la important taca de la corrupció, ha aconseguit reduir notablement els nivells d'extrema pobresa del país.


En conclusió, una pregunta comuna per a les dues vores de l’Atlàntic: quin pes van a donar-li els electors a la corrupció política?  

domingo, 5 de octubre de 2014

El president [Mas] en el seu laberint.

La situació a Catalunya està cada vegada més complicada i preocupant. Recorda aquelles pel.lícules de submarins que pateixen una avaria greu o danys en acció de guerra, se’n van al fons i la temperatura dels reactors puja sense fre perquè no n’hi ha forma de refrigerar-los. De tant en tant, el mariner encarregat de mirar l’agulla de la temperatura diu allò de – “Tres cents quaranta i pujant”. L’agulla catalana ja fa estona que està en la zona roja del medidor i els protagonistes intercanvien mirades com les dels tripulants del submarí.

La confrontació entre el que en diuen bloc sobiranista i el que podríem dir bloc unionista, encapçalat pel Partit Popular, és cada cop més explícita. La vicepresidenta del govern de Madrid ha reconegut que estem davant el pitjor escenari possible. Sáez de Santamaria que, -tot i tindre el vici de parlar com aquell que explica obvietats a persones de pocs recursos intel.lectuals-, és l’única ministra políticament solvent del govern Rajoy, pensava que Mas no faria res al marge de la legalitat. Sembla que de les converses mantingudes a La Moncloa, el PP havia arribat a concloure que només calia deixar que Artur Mas és penjarà amb la seua pròpia corda i que, quan això passara, l’aparició en escena del Tribunal Constitucional faria el que faltava per a desinflar el souflé català. Quins estrategues de via estreta els del Govern de Madrid. Fan feredat.

La bona qüestió és que el bescuit no s’ha desinflat, entre altres raons perquè la situació ja no és un assumpte estrictament partidari ni, per suposat, està sota el control dels seus aparells, i menys encara del de Convergència Democràtica de Catalunya. Caldrà apuntar de passada que això de Convergència i Unió està ja in articulo mortis: la conjunció i que els unia és cosa del passat, atés que ni les formes mínimes es mantenen.

El PP voldria –o hauria volgut- que Artur Mas reculara, que es fera arrere i que això haguera desfet la [relativa] unitat d’acció dels partidaris de la consulta prevista per al 9 de novembre. El problema, però, és que el president Mas està dins d’un laberint del que li resultarà difícil d’eixir. No recorda la situació del President cap submarí, sinó la novel.la en la que García Márquez narra les darreres setmanes de vida del Libertador, Simón Bolívar. El general ja no tenia on anar, ni què fer, i la decadència física d’una vida d’excessos l’havia deixat convertit en una mena d’espectre d’ell mateix. Tret d’un molt reduït grup de fidels, Bolívar no tenia ni tan sols on retirar-se; destorbava els antics amics, i els enemics no volien sinó acabar definitivament amb ell.

No és visible, afortunadament, cap deteriorament físic en el president Mas; ans al contrari, sembla gaudir d’un excel.lent estat de forma. El paral.lelisme del que parlem rau en que potser aviat començarà a ser un destorb per a uns i per a d’altres. Mas ha entrat a un laberint (si som optimistes) o a un carreró sense eixida (si ens deixem arrossegar pel pessimisme), tot fugint dels silencis i de les [impresentables] formes polítiques de Mariano Rajoy.

Fa molt de temps que Mas va perdre el control de la situació, i només mou les seues peces a les caselles del tauler que els adversaris (que en són uns quants) li permeten o l’obliguen. El Molt Honorable català va tirar-la llarga en 2012, i va convocar eleccions. El resultat va ser dels que fan època: va perdre 12 escons al Parlament de Catalunya, en passar del 38.4 al 30.7 dels vots vàlids. Contràriament, Esquerra Republicana va més que duplicar els seus resultats de 2010 quant a escons (de 10 a 21) i quasi va doblar els vots (del 7.0 al 13.7 per cent). El Partit dels Socialistes també va patir una bona derrota, tot passant de 28 a 20 escons i perdent quasi un 4 per cent dels vots (del 18.3 al 14.4 per cent). A més, al Parlament van obtindré representació fins a set forces polítiques, en entrar també les CUP.

D’aleshores ençà, Artur Mas és un líder amb els peus de fang. Tard o d’hora el front sobiranista es trencarà o canviarà tant la correlació de forces que Convergència i Mas passaran a un segon esglaó quant al procés. Les enquestes diuen que ERC ja supera a Convergència, encara amb més marge del que va obtindre a les darreres eleccions europees; que el PSC està a la vora de l’extinció, i que el PP pot ser donat per desaparegut a Catalunya. Tot i amb això, les previsions parlen d’una forta inestabilitat d’un futur govern amb vuit organitzacions representades, atesa la irrupció amb força de Podemos, que encara fa valdre el seu discurs contra la Casta. Una mena de profecia que va acomplint-se dia rere dia, com hem vist aquesta setmana amb la corrupció de les targetes en diners negres de la cúpula de Bankia, precisament l’entitat del major desastre bancari espanyol de tots els temps.

Què farà Artur Mas el dia 9 i, sobre tot, que farà després? Sabrem si està en un laberint o en un carreró sense eixida. El més important, però, és que cada dia que passa queda menys temps per a la política amb majúscula, i a més a més els qui haurien de dirigir-la no donen la talla. És difícil creure que Rajoy siga un interlocutor vàlid per a una política de negociació i de pacte; difícil per no dir impossible. Tot i que les enquestes diuen que tres quartes parts dels electors catalans volen votar, des de Madrid no saben més que parlar del deure sacrosant de complir la llei i de demanar iniciatives als altres. Per a quan les iniciatives de Rajoy? És clar que la llei s’ha d’acomplir. Però, quan la distància entre la llei i segments majoritaris de la societat es demostra tan gran, cau pel seu pes que ha arribat l’hora de revisar la llei per actualitzar-la i posar-la en sintonia amb la nova realitat social.


No és senzill fer això. I demana temps, compromís i lleialtat entre els negociadors. Ara per ara tot són exigències innegociables, preses i falta de lleialtat per totes dues bandes. Pel que fa a Artur Mas, si es deixa arrossegar pel clima polític que ell i d’altres han contribuït a crear entre bona part de la ciutadania de Catalunya i vol immolar-se política i personalment, tots ho lamentarem. Tal vegada rellegir García Márquez i El general en su laberinto li ajudaria a veure un poc més clar entre tanta boira.